El centre històric de Florència, Patrimoni de la Humanitat des de1982, és una galeria d’art a l’aire lliure…un museu sense parets ni sostres on la bellesa es veu a cada pas.
Que bonica és Florència! Quina meravella! I no sóc entesa en art, però la ciutat irradia elegància i bellesa. Florència es mereix dedicar-li temps, no anar amb presses. Un dia és massa poc. I dos o tres també. Jo sé de bestreta que en esta segona visita de la ciutat em quedaré amb ganes de més. Ho sé. La primera estada va ser fugaç i a més tenia vint anys i el cap en altra cosa. Ha passat molt de temps. La meua intenció és tornar i estar al menys una setmana sencera.
I procuraré vindre en temporada baixa. En estiu hi ha gentada, tanmateix he de dir que la massificació turística que m’envolta no m’angoixa. Sabia que la trobaria i no em ve de nou. Tinc activat el pensament positiu, que procure no apagar mai. No vull pensar en el que no podré fer al llarg del dia, sinó he d’aprofitar cada minut assaborint el que faig, el que veig, el que sento…Florència m’emociona. Ho dic des del primer moment i des del cor. Emociona tot sobre art i història. Per exemple saber sobre Cosme I de Médici l’aristòcrata que fou duc de la república de Florència (1537-1569) i gran duc de la Toscana(1569-1574) durant els últims anys del Renaixement. Cosme fou el fundador de la dinastia en la que serien dirigents de la Toscana, papes en Roma i reines en França, que construïren nombrosos palaus i fomentaren la cultura. Feren de mecenes d’artistes que han passat a la posteritat. Emociona veure l’obra d’eixos artistes tan importants: Fran Angelico, Donatello…Botticelli, Verrochio, Ghirlandaio o Da Vinci. Hi ha qui assegura que tot el mecenatge era una eina política.
Comence la visita en la Piazza della santa Croce, on està l’església a la que li dedicaré un capítol a banda per explicar amb més detall. Si es ve amb poc temps a Florència s’ha de seleccionar on entrar perquè el temps passa volant. Jo he decidit dedicar temps a l’església on estan enterrats els personatges més il·lustres de la cultura italiana.
La plaça antigament era una illa formada per dos braços del riu Arno. La plaça és gran i de forma regular. Va nàixer per acollir els fidels que volien escoltar els sermons dels franciscans i en el Renaixement es convertí en el lloc idoni per a festes i espectacles i les justes cavalleresques, algunes en honor als Medici. Hi se celebrava des del segle XV el futbol de disfresses que encara s’hi celebra en l’actualitat al mes de juny. Tot un esdeveniment que transporta la ciutat al passat medieval durant unes hores.
Als costats de la plaça hi ha alguns palaus nobiliaris i d’origen medieval. Hi ha també una font, nova versió del segle XIX d’una font barroca del segle XVII. I front a l’església, a l’esquerra està l’estàtua de Dante Alighieri en marbre erigida en 1865.Sobre Dante ja en parlaré quan explique sobre l’església.
El palau que més ressalta és el de Antella, creat reunificant diverses cases. Quan l’edifici passà a mans del senador Niccolò Dell’Antella l’amplià i manà pintar la façana amb frescos.
Ens enfilem per un dels carrers que van cap a la plaça Signoria, Borgo dei Greci i via dei Gondi. En un punt parem, a la dreta tenim El Museo Nazionale del Bargello, no tan conegut com altres de Florència, però igualment important.
El palau fou fundat al 1255, és l'edifici públic més antic de Florència i custodia la col·lecció més important del món de l'escultura renaixentista italiana. Construït per servir com el primer edifici públic de la Florència medieval, primer va ser destinat a la seu del Podestà, el principal magistrat de la ciutat. A partir de la segona meitat del XVI, l'edifici es va convertir en la seu del “Bargello”, és a dir, el cap de la policia de la ciutat, i va ser utilitzat com a presó durant els segles següents. Després d'una restauració completa, es va obrir l'any 1865 com el primer Museu Nacional.
Ens envolten cases palau. Es nota a cada pas la riquesa de la ciutat. De lluny també es veu el campanar de la badia florentina famosa perquè fou l’església de Beatrice Portinari, la gran estimada de Dante, l’amor de la seua vida. Hi la va veure en missa i s’enamorà.
Arribem a una de les places més boniques de Florència, la piazza della Signoria, on clarament podem dir que Florència és un museu a l’aire lliure. En el passat fou seu del poder civil, on tenien lloc les execucions i cor de la vida social. Per uns recents descobriments se sap que la plaça era una part important de la ciutat romana. Destaca el Palazzo Vecchio del segle XIV amb la monumental Torre di Arnolfo de 95 metres. La que va ser residència dels Medici, el Palazzo Vecchio, actualment són oficines de l’ajuntament i també hi ha altres sales obertes com museu.
Realment és un museu a l’aire lliure. Un museu que a través de l’art conta la història d’enfrontaments entre els Medici i la república de Florència. Totes les escultures que hi ha a la plaça, són originals excepte dos de Donatello que són repliques que estan davant del palau: una és el Marzocco que representa un lleó heràldic de la ciutat de Florència. L’original està al museu Nazional del Bargello, que hem vist fa uns minuts, abans d’arribar a la plaça i l’altra copia de Donatello és “Guiditta e Olofeme, que es conserva a l’interior del palau Vecchio. Judith es considera el símbol de la llibertat, la virtut i la victòria del dèbil sobre el fort. Judit defensa la causa justa. I la tercera que és copia, és el David de Miguel Angel que està en el museu de la Academia. Fins l’any 1873 a la plaça estava l’original, però pel seu gran valor, com les dos de Donatello, fou substituïda per una réplica. Representa el David bíblic abans d’enfrontar-se a Goliat. És una de les obres més importants del Renaixemnet i símbol de la república de Florència. A partir del David de Miguel Angel, les proporcions de totes les escultures que es col·locaren a la plaça serien de grans dimensions. Per la qual cosa la de Judith queda menuda comparant-la amb la resta d’escultures exposades a la plaça.
Art i més art. Bocabadant. L’escultura Hèrcules i Caco, al costal del David, representa la força i l’enginy guanyant a la maldat.
Al costat del palau vell, el Vecchio, està la Loggia della Signoria, o Loggia dei Lanzi, o també coneguda com la galeria de les estàtues, una galeria porticada del segle XIV amb elements gòtics i clàssics. Una vegada perduda la funció original, en 1555 Cosme I de Medici instal·là el Perseo de Cellini i en 1585, el fill Francisco i col·locà El rapto de las sabinas de Giamologna.
Hi ha altres escultures famoses com Polissema o Nesso e il Centauro…A finals del segle XVIII s’hi col·locaren escultures antigues de la col·lecció dels Medici, procedent de la Villa familiar de Roma.
A la plaça també destaca la Fuente de Neptuno tota de marbre que data del segle XVI. Va ser la primera font publica de la ciutat.
Però no és tot. Encara hi ha més per a veure. L’estàtua eqüestre de Cosme I de Medici feta en bronze l’any 1594 presideix la plaça, com correspon pel paper tan rellevant per a la ciutat. I sobre els edificis importants a més del palau vell, veiem l’edifici El tribunale della Mercanzia construït en 1359. En la façana estan les copies dels vint-i un artesanies, els originals estan a l’interior, i l’escut de les mercaderies. També veiem el palau Uguccioni construït en 1550, que té sobre la porta d’entrada el bust de Francisco de Medicis que manà col·locar l’amo de la casa com a mostra de la devoció pel duc. Altre edifici de grans dimensions és el palacio de las Aseguraciones generals de 1871 en l’estil neo renaixentista. La nota de modernitat és que hi ha quatre pisos en lloc dels tres canònics dels palaus originals antics.
A que són places amb encant? Continuarà...
QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada