Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 28 de desembre de 2020

CASA-MUSEU BENLLIURE (VALÈNCIA)

 Visitem una casa burgesa que és testimoni de la manera de viure d’uns artistes valencians.

València té molt per a visitar, ja ho he dit moltes vegades, doncs hui entrem a la casa d’una família insigne d’artistes, la casa Benlliure, la dels pintors, el pare Jose, el fill Peppino i del’escultor Mariano. Tots ells  foren molts influents a finals del segle XIX.


La casa està mirant al riu i just enfront hi ha un bust de Peppino Benlliure i fou  edificada sobre l’antic hort gran del convent del Carme. Amb la desamortzació de Mendizabal de 1835 l’hort va ser comprat i amb el temps convertit en casa burgesa. Jose Benlliure comprà la casa l’any 1896 i encara que era el seu domicili familiar, passava llargues temporades a Roma on anà en un primer moment per estudiar.

José Benlliure, el pare del clan artístic, va nàixer l’any 1855 i va morir en esta casa l’any 1937. Hi s’instal·là  l’any 1914. Actualment l’edifici és propietat de l’ajuntament. La filla del pintor va donar la casa l’any 1958 amb la condició de que fóra el museu per a les obres artístiques  familiars. Una vegada en mans de l’ajuntament, es van fer moltes obres de restauració i reformes per acollir la col·lecció de la família Benlliure i recrear l’ambient on van viure. També trobem a la casa, l’obra d’altres artistes amics de la familia, com Joaquin Sorolla.


Entrem i observem com era una casa burgesa d’abans. S’ha intentat, sempre que s’ha pogut, mantenir tot com en realitat estava quan vivia don Jose. L’entrada és ampla, era el que es necessitava per a que poguera passar el carruatge, hi ha molt, una sala de visites i  el despatx amb un silló folrat amb vellut, una vitrina plena de llibres, una caixa forta o diplomes emmarcats demostrant el prestigi del pintor allà on anava. Passem per la sala de retrats on es rebien  visites, pel  menjador i pel dormitori. Hi ha decoració amb molts objectes de l’època i  quadres, ceràmica o ventalls. El mobiliari està en bon estat, malgrat el temps. De tot, em crida l’atenció la falsa xemeneia que té damunt un gran espill. 

Molts objectes són italians, José Benlliure se’ls van comprar en Roma i quan vingueren a València a instal·lar-se definidament se’ls emportaren amb ells per decorar la casa.




Al fons de la casa, una porta ens dona accés a un jardí preciós i acollidor, on segurament  tots ells passarien moltes hores prenent el sol i l’aire. Va estar dissenyat pel mateix Jose Benlliure i es van plantar llorers, xiprers, pins, tarongers, llimoners, gesmilers…seguint la distribució dels jardins de l’època.




Hi ha fonts i bancs per seure… fins i tot una cuina campera típica.



En una part del jardí trobem peces arqueològiques que pertanyien  a la  col·lecció particular del pintor, que procedien d’esglésies i convents desapareguts. El que està clar, es que a Benlliure li agradava guardar relíquies i objectes amb valor i que tenia cura d’elles, alguns amb valor real i altres amb valor sentimental, com la pila baptismal on va ser batejat. Benlliure la va comprar quan l’església on era estaven fent reformes. 

Al fons del jardí esta l’estudi construït l’any 1902 amb elements arquitectònics procedents de l’antic convent de sant Francesc.



Hi ha molts panels ceràmics que van des del segle XVI al XX que són una meravella.



Des del jardí es veu la façana posterior de la casa, que en la restauració posterior no es va fer com l’original en la que no hi havia finestres.



S’hi  pot visitar l’estudi del pintor amb mil objectes i detalls curiosos… hi ha mobiliari variat, làmpades, llibres, indumentària dels models, utensilis domèstics...ens podriem passar hores mirant i encara no ho veuríem tot.






Quan pugem a les plantes de la casa trobem les exposicions. En el primer pis estan els llenços de José Benlliure Gil, el pare. Són unes 150 obres. En el segon pis uns 200  quadres del fill, també de nom José però conegut com  Pepino, que va morir amb només 30 anys. Peino era el deixeble del pare i també de Sorolla. I en la tercera planta estan les obres de Mariano Benlliure. Les parets pintades de colors diferents diferencien els autors.



Acabem el recorregut  amb una sensació agradable. El passeig pel jardi ha estat un goig,  la visita de la casa tot un descobriment i gaudir de les obres dels artistes tot un plaer.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2020

dimarts, 22 de desembre de 2020

RESSENYA LITERÀRIA : MATÈRIA DE BRETANYA de Carmelina Sánchez-Cutillas

MATÈRIA DE BRETANYA

Carmelina Sánchez-Cutillas

Hui parle d'un llibre d’una dona llicenciada en Filosofia i Lletres, poetessa i novel·lista, que pertany a la generació dels cinquanta, com Fuster o Estellés, hui parle de Carmelina Sánchez Cutillas, l’escriptora de l’any 2020 segons el reconeixement de l’Acadèmia Valenciana de la llengua. És la segona dona en rebre l’honor per part de la institució valenciana, en l’any 2016 fou atorgat a Isabel de Villena. L’homenatge és per la trajectòria professional escrivint, investigant i preocupant-se pel desenvolupament intel·lectual.

Carmelina va nàixer a Madrid l’any 1927 però era valenciana d’adopció. Diuen els coetanis que Carmelina era una persona singular. Imagine que este any s’hauran fet moltes activitats, altres s’hauran adaptat a les especials circumstàncies sanitàries, doncs, la meua aportació en l’homenatge, abans que l’any s’acabe,  és la ressenya del seu gran llibre, el que quasi ha eclipsat la resta de la seua obra i li ha concedit l’honor de passar a la història. 

"Matèria de Bretanya" fou publicat per primera vegada l’any 1976, després de guanyar el premi Octubre l’any 1975. A partir de la publicació començà a utilitzar-se com llibre de lectura per aprendre el valencià i durant anys estigué a les aules. Ho recorde. Jo mateixa el vaig llegir per primera vegada quan vaig voler saber escriure i llegir millor la meua llengua materna.

Materia de Bretanya és el nom genèric que es dona a tot aquell compendi de textos al voltant de la figura del rei Artús, en este cas, l'autora empra el nom perquè el llibre és un compendi de fragments de vida i de situacions. En el racó viatger té cabuda esta ressenya perquè encara que no és un llibre de viatges, si que mostra la vida d’un poble en concret, el d'Altea, d’on era el seu iaio. Tanmateix Altea representa a la majoria de pobles on els costums i maneres de pensar es repeteixen i també representa una època passada, que des de fa uns anys ha canviat molt.  

El que fa Carmelina no és escriure una novel·la, són les seues memòries infantils, en els anys anteriors a la guerra civil espanyola. Tal volta alguna part puga estar novel.lada perquè amb el temps es poden oblidar aspectes i s'ha de tirar mà de la imaginació. 

El llibre destaca per la sensibilitat i calidesa degut al to infantil amb el que està escrit, també perquè sembla més un relat oral que Carmelina va contant a cau d’orella. La influència del iaio està patent. Carmelina retrata un ambient burgés de bona família i conta el seu tracte amb la població i amb la llengua. El iaio era un folklorista i erudit molt involucrat en aspectes culturals.

És un llibre deliciós que atrau per la simplicitat del que explica, ben bé es podria dir que enalteix les coses xicotetes,  dona valor a lo insignificant, als moments, als detalls i m'agrada. Retrata fets quotidians i rescata de l’oblit persones i vivències que les generacions de més edat, poden conéixer perquè ho han viscut o ho han escoltat als seus pares. I està bé rescatar les vivències del passat per a que les generacions joves coneguen el canvi de vida que ha suposat i tal volta així arriben a valorar millor el present que estan vivint.

Carmelina escriu amb mirada infantil, la mirada entre sis i nou anys, la que de vegades magnifica l’entorn i li dona una àuria màgica, i escriu des dels anys de repressió amb el toc de la innocència i deixant veure la felicitat viscuda perquè encara no està truncada per la guerra ni per la dictadura. A més a més hi ha un valor afegit, en una societat tancada, Carmelina demostra rebel·lia perquè com és una dona, el seu paper social no és escriure i ella ho fa, i també, si no és prou, escriu en valencià i ho hauria de fer en la llengua imposada.

Al llarg de trenta capítols Carmelina recorda l’ambient que va viure previ a la guerra i va descobrint el món observant situacions variades, com l’arribada dels homes de la Ribera i el que feien per la nit... també observa personatges en concret com les monges o el capellà. Carmelina parla d’ideologia i història, ens mostra carrers i costums, parla dels contrabandistes i "d’anar a fer algues", conta sobre els rellotges dels rics i sobre la pubertat, els rituals de la mort, els resos del rosari diaris, el poder de les herbes, el ritual d’anar al mercat..i molt més. Els que vivim en un poble entenem perfectament tot el que conta perquè malgrat que els pobles van creixent i evolucionant l’essència del passat està intacta, la trobem impregnada a les parets de les cases i en les mentalitats que s’hi van heretant.

És un fet comprovat que els llibres escrits amb mirada infantil funcionen, em venen al cap alguns:  El niño con el pijama de rayas” de John Boyne, “No tengo miedo” de Niccolo Ammaniti, “El curioso incidente del perro a medianoche” de Mark Haddon, “La ladrona de libros” de Markus Zusak o  “El principito” de Antoine de Saint-Exupery. Són tots joies literàries especials, com ho és "Matèria de Bretanya", un llibre que  és pura nostàlgia i tendresa, és poesia en la prosa.

I és un llibre que no ha caducat. Això és molt quan es parla de literatura, el fet que un llibre perdure en el temps és perquè té màgia.

dimecres, 16 de desembre de 2020

FOTOS i MÚSICA: Rutes verdes per IRLANDA


Que bonica Irlanda, i quins passejos tan agradables envoltats de natura...un goig, malgrat la pluja. 


MÚSICA
After the rain 
Larry Cohn

divendres, 11 de desembre de 2020

RESSENYA LITERÀRIA CANTAMPAPES de Wu Ming. llibre infantil-juvenil



CANTAMAPES

Wu Ming

Hui ressenye un llibre infantil-juvenil que és diferent, original, creatiu… Sincerament pense que és una delícia. I si el títol ja dona la pista que va del tema viatger, s’ha de parar l’atenció en el subtítol que és molt suggerent: “Atles subversiu de llocs i històries curioses”. Per a mi, eixe atrau molt més.

He gaudit llegint bona literatura. Ho dic convençuda malgrat algunes persones, de les mal anomenades com enteses, que diuen que en els contes no es pot trobar molta qualitat literària. Estan equivocats. No s’ha de considerar un gènere menor i qui ho fa demostra ignorància. Els contes infantils, com la literatura juvenil ha d’ocupar l’estatus que li correspon primer perquè no es poden comparar uns generes amb altres i segon perquè cadascú té el seu grau de complicació per a l’elaboració. Sé de què parle.

A “Cantamapes” trobem una parella de viatgers, Guido i Adele,  que han vist mig mon i van guardant en un llibre “cosetes significatives”, com retalls de premsa, postals, fotografies, notes, reflexions.... Van acompanyats d’un capibara que trobaren en un dels viatges.  Un bibliotecari ens explica estes històries, de les quals algunes són reals i altres imaginaries. M’agraden els personatges principals, parle dels viatgers i del bibliotecari, m’identifique amb ells, tan per l’ànsia de viatjar com per la tasca d’animar a fer-ho. El bibliotecari, a més a més anima a llegir, obrint eixe gran llibre dels viatges i mostrant totes les meravelloses sorpreses que ofereix.

És un llibre d’aventures boges que et porten a mons diversos i ens conta històries vertaderes i altres inventades. Llegint "Cantampes" coneixem un cuc mongol que sembla dolent però no ho és, a Dolcino i Margherita que són uns rebels molt valents i  Hvíserkur que és un troll que viu a Islàndia. També hi ha aventures de muntanyencs... fins i tot ens mostra micro nacions, països que no existeixen... una illa del tresor on es compra i es ven d‘una manera molt singular. Els viatgers van al desert, a Africa... a pobles allunyats, el més allunyats de tots, també busquen el centre del món, van a Rapa Nui a l’illa de Pasqua... visiten repúbliques separades que tenen les fronteres barrejades...i van a illes de plàstic... Este ja és un primer  valor: la imaginació que desborda pàgina a pàgina i que s’ha de potenciar des de la infància. M’agrada molt descobrir tanta creativitat en personatges i països fantàstics que es barregen amb els que són de veritat. És una llibre per llegir i gaudir i si a banda es vol traure suc al tema didàcticament parlant es pot fer molt.

El segon valor és que convida sense obligacions a la reflexió: a descobrir quin llocs o situacions són reals o no...el llibre pot motivar a saber més sobre els països que mostra. I també motivar a meditar sobre el nostre comportament al món. És un llibre que transmet valors universals com la justícia, la salvació del planeta... o que els diners no ho són tot en la vida.

En total és un conjunt d’aventures escrites magistralment. He buscat informació per saber qui era Wu Ming i m’he trobat la sorpresa que no és un autors sinò un pseudònim que n’amaga molts, que formen una fundació. El pseudònim significa en xinés “anònim” i alhora és una firma comú per als dissidents xinesos. Sabent estes referències ja ens podem imaginar que tot el que escriuen tindrà fonament i que no es pararan en banalitats. Wu Ming eren cinc persones de Bolonya, a hores d’ara en són quatre, un d’ells abandonà el grup fa poc. I  no volen notorietat, de fet, quan fan presentacions cara al públic prohibeixen que els facen fotos o vídeos perquè en la fundació  impera l’anonimat. Estan en contra de l’autor estrella perquè el que importa és el contingut de l’obra, és a dir, és més important el que s’escriu que qui ho fa. Són uns autors crítics, que pretenen remoure el món, cultural i políticament, en tots el seus llibres, també ho fan en “Cantamapes” destinat a públic infantil perquè promouen la critica i la rebel·lia. No hi ha missatges politics però si narren els conflictes socials.

El conte està magníficament editat per Sembra amb paper de qualitat i il·lustracions en cada capítol a tot color, que són precioses pel contingut gràfic i per la calidesa de les tonalitats emprades.  

Així que resumeix dient que és un llibre per gaudir emprant la imaginació, també obri les portes al món i serveix per aprendre a entendre el que ens envolta i el que està més allunyat.

 ”Cantamapes” m’ha recordat altres contes en valencià amb els que igualment ho he passat molt bé, com el “Bon viatge Pitblanc” d’Empar de Lanuza que també l’editorial Sembra ha reeditat recentment i on trobem un pingüí viatger i curiós, molt entranyable, que us dic de bona tinta que realment agrada molt a la xicalla de diverses edats. Tal volta altre dia ressenye també les aventures de Pitblanc en este apartat viatger, el que no sé és la raó per què no o he fet encara... perquè a Pitblanc ...ufff...el conec des de fa molts anys...   

 

dissabte, 5 de desembre de 2020

ALEMANYA: L’ILLA DELS MUSEUS DE BERLÍN, un tast.

I després d’entrar al Pergamo de Berlín, puc dir sense cap dubte, que és el museu més sorprenent que mai he vist.

Teníem previst dedicar el dia a visitar l’Illa dels museus que és un àrea declarada Patrimoni de la humanitat des de 1999 i com ha eixit un dia de pluja, ens reafirmem en la idea. Estar sota un sostre és el millor que podem fer. Ens avisen que per comprar i entrar les entrades sempre es fan moltes cues i sabem que hui amb la pluja encara hi haurà més gent. Però som matiners i matineres i com les taquilles obrin a les 10, nosaltres a les 9 i mitja ja hi estem.

Una vegada al lloc, no sabem exactament on  hem d’anar a comprar les entrades i com plou molt ens refugiem a una porxada lateral d’un dels museus, al menys fins que no ploga amb tanta intensitat. Estem just darrere d’una gran foto de Nefertiti, a ella ens encomanen per veure si intercedeix i que el dia siga perfecte.


Enfront tenim una taquilla menuda i ens apropem per comprovar si està en funcionament. Llegim la informació i sembla que s’hi pot comprar, estan els horaris i els preus. Així i tot, avise als meus companys de viatge que recentment he llegit que s’havia inaugurat un nou edifici destinat entre altres funcions a la venda de tiquets i a servir d’accés directe als museus. Els dic que el nou edifici és blanc i modern i que porta el nom del berlinès James Simon, un filantrop empresari i mecenes de les arts que va deixar la majoria de les seues col·leccions a la ciutat, fins i tot el bust de Nefertiti, que és una les pes peces estrella del l’illa. També els conte que recorde haver llegit que l’edifici té columnes per no desentonar amb l’arquitectura clàssica dels voltants i mira cap al riu. Podríem anar a buscar-lo, però és que plou tant! No tenim moltes ganes de moure’ns per anar caminant a cegues i, a més a més, només cal esperar uns minuts més, per saber si en la xicoteta taquilla que tenim enfront venen tiquets.  


A l’illa s’hi concentren cinc dels museus més importants de la ciutat que custodien importants col·leccions d’art i arqueologia. Els edificis patiren les conseqüències de la segon guerra mundial però al capdavall foren restaurats. Les col·leccions redistribuïdes per les circumstàncies entre diversos museus de Berlín, estan ja reunides a l’illa, concentrades per facilitar que tothom puga gaudir millor de tot l’art.

Els museus són: el Altes Museum, que és el més antic que acull la major col·lecció d’obres etrusques del món, la Alte Nationalgalerie construïda seguint inspiració de l’acròpoli d’Atenes i  el Bode Museum, famós per les col·leccions d’escultures i tresors bizantins i per la rica secció de numismàtica.





També està el Neues Museum i el Pergamon Museum  que són els dos als que nosaltres entrem.  I és que hem d’escollir. Si estiguera més temps en la ciutat no dubtaria en dedicar-li un dia sencer a cadascú. Són tots molt interessants.  

Quan són les 10 en punt obrin la menuda taquilla i comprem les entrades sense cap problema. Després ens adonem que en el punt de venda nou galeria James Simon, donen els tiquets amb hora d’entrada programada. Nosaltres hem tingut molta sort i podem entrar al moment o quan vulguem sense pressió horària.

Primer entrem al Pergamonmuseum, inaugurat l’any 1930. És un dels museus més famosos de Berlín i també del món. Consta de tres parts: el museu antic d’Orient pròxim, el museu islàmic i la col·lecció d’antiguitats  clàssiques. Va ser construït exclusivament per acollir el colossal altar de Pergamo del segle II aC, un temple grec amb columnes de 12 metres d’altura i 27 escalons per pujar-hi. Va ser descobert l’any 1864 i portat des de Turquia l’any 1902. Les mesures havien de ser grans per poder acollir una obra tan colossal.

Jo ja sabia de bestreta que la sala del Altar de Pergamo estava tancada. Estan restaurant el monument des de 1914. Segons les previsions estarà a punt l’any 2020. El temps dirà si la predicció es o no encertada.

Tornaré a Berlín i algun dia el veuré. Ara no pense en el que no he pogut veure sinó en el que estic veient, i tot m’agrada. No tinc prou ulls per mirar. Tot m’atrau des que he entrat.


Mirem tot sense perdre detall però buscant el que és més important. Tenim un plànol que ho assenyala. De sobte, veiem  la porta d’Ishtar de Babilònia, manada construir per Nabucodonosor al segle VI aC. És d’un color blau intens i està ricament adornada amb animals. Impressiona.



Tot seguit parem l’atenció en la porta del mercat romà de Mileto que també és espectacular. Construïda l’any 120aC un terratrèmol la va destruir durant l’edat mitjana, tot seguit va ser reconstruïda però en la segon guerra mundial de nou va ser destruïda. Ara trobem la nova reconstrucció feta salvaguardada.



Seguim caminant de sala a sala on hi ha peces importants i interessants, peces úniques.


I arribem a la Sala de l’Alhambra. És un trosset d’Espanya.


Tot el que trobem al nostre pas és impactant i encara falta per veure.


Arribem a la sala Mshatta Facade i de nou ens quedem amb la boca oberta.



Acabem en altra sala imprescindible i preciosa, la Sala d’Aleppo. I només la referència a la ciutat m’emociona. Coneixia la ciutat de Siria, Aleppo, la d’abans de ser destruïda per una maleïda guerra.


Després anem al Neus Museum, junt al Pergamo. La joia del museu és la reina egípcia Nefertiti del 1340 aC. Bust desenterrat  en 1912 per arqueòlegs alemanys. Anem directes  a veure-la però de camí encara que amb presses, parem l’atenció en altres  col·leccions de l’antic Egipte. Egipte és un país fascinant que conec i del qual he llegit molt sobre la història.


Actualment el bust està envoltat de polèmica sobre la seua autenticitat. Els entesos que ho decideisquen. Jo el que em pregunte, i pot crear polèmica també, és per què des del primer moment el bust no es va quedar en el seu país d’origen, en Egipte, en lloc d’anar a parar al país de qui la va descobrir. Ha passat amb Nefertiti i amb  moltes altres obres d’art amb les que s’ha especulat després de ser espoliades del país de procedència.


El bust de Nefertiti està ben protegit per un regiment de guardians i de guardianes que vigilen que cap persona li fem de prop fotografies, ni que ens apropem per tocar la vitrina. Complim les normes i fem la fotografia des de la ratlla marcada fora de la porta d’entrada. Qualsevol s’arrisca, els vigilants tenen cares de gossos enfadats.

Quina escultura més menudeta, contrasta amb la grandesa i poder politic i religiós que tenia la reina. Que guapa era! De fet el nom Nefertiti significa “ la bella ha arribat”. Un poc angoixada per la gentada que envolta la vitrina intente mirar-la amb deteniment i cert que les faccions són perfectes.


Contents pel que hem vist, ens alegra veure que quan eixim a l’exterior ja no plou. Donem una volta pels jardins i pels voltants i ens anem a la catedral, volem veure-la per dins i pujar a la part alta.





I això, és ho conte en altra part...

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019.