Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 20 de maig de 2017

GRÈCIA: pinzellades d’ATENES

M’agrada la capital de Grècia malgrat el calor estiuenc sufocant 

que feia que les soles de les sabates s’enganxaren a l’asfalt.



Atenes és una de les ciutats més antigues del món, el seu naixement es remunta a més de 3000 anys enrere. Va ser poderosa i va tenir un paper molt important en el desenvolupament de la democràcia. També va ser rellevant com a centre cultural sent bressol de molts artistes, filòsofs i escriptors de l’antiguitat. I va tenir molta influencia en el futur de Grècia, de Roma i de la cultura occidental.

El Partenon.

Actualment la ciutat acull quasi un terç de la població de tota Grècia. La ciutat té moltes llomes, les més importants són Licabeto, Filopappos i Tourkovounia i l’Acròpoli, la més visitada i important, la que tothom no deixa de visitar.

Atenes és rica en tresors arqueològics i el primer que fem en arribar és anar-hi a buscar-los. Totes les ciutats gregues compartien característiques comuns. L’àgora o plaça era el centre neuràlgic on s’hi concentrava l’activitat comercial i publica. Aprofitant una elevació del terreny es construïa una zona fortificada: era l’acròpoli o zona alta on residia el poder polític, econòmic i religiós. Tanmateix l’any 510 a.C. l’oracle de Delfos va dictaminar que l’acròpoli d’Atenes  seria habitada per deus i deesses per la qual cosa començà la transformació omplint-la de temples i estàtues, Fidies va ser el màxim escultor responsable de les obres.

Passegem per l’Acròpoli atenenca, la més representativa de les acròpolis gregues, i ho fem de dia i de nit,  observant i empassant-nos del passat. No vaig a detallar, artística i arquitectònicament què podem hi veure, per a això ja estan les guies de viatges i altres manuals específics que ho fan molt bé, però si vull explicar el que se sent  quan tens davant tantes meravelles.

El Partenon.


L’Acròpoli era la seu dels llocs del culte i tenia funció defensiva per ser-hi en lloc estratègic. Parem l’atenció en el Partenon, el principal monument de tots creat a l’època de Pericles amb marbre blanc, el màxim exponent de bellesa d’arquitectura clàssica de l’antiga Grècia que es construí per acollir una colossal escultura d’Stenea Parthenos feta amb marfil i or i que mesurava 12 metres. I es va fer sobre un temple del segle VI a.C que havia estat destruït pels perses. De 70 metres de llarg i 30 d’ample aproximadament el Partenon estava envoltat de columnes, 8 en les façanes principals i 17 als laterals. 
Em resulta xocant que per construir el temple dòric del Partenon tardaren 15 anys, del 447 a. C. al 432 a. C.  En són molts, tal volta és l’explicació de tanta perfecció en la construcció i en la decoració del friso intern que va ser una novetat per a l’època, tan minuciosa explicant la processó de les Panantenees amb més de 300 figures humanes deus i animals, antigament estava policromat.

També em resulta curiós que va ser projectat amb la finalitat d’aconseguir efectes òptics de perspectiva, es a dir les línies aparentment rectes en realitat són corbes per obtenir més harmonia, i l’efecte no es va descobrir fins 1847.

El Partenon de lluny

El Partenon va patir moltes transformacions al llarg dels temps, va ser església bizantina i després mesquita, va patir conseqüències bèl·liques amb els turcs i l’espoliació dels anglesos que mai tornaren els detalls decoratius robats i que actualment exposen al museu britànic de Londres. L’any 1894 Grècia va patir un dels terratrèmols més importants de la seua història i el Partenon es va veure afectat.

Hui en dia la tasca de reconstrucció i conservació continua i malgrat veure grues i elements de contenció la bellesa del lloc perdura.


El Partenon de lluny.


També veiem l’edifici Erecteion construït a la part més sagrada de l’Acròpoli  que compta amb  les cariàtides que són sis columnes amb aspecte femení que subjecten la coberta del temple, estes són còpies perquè les originals estan al nou museu de l’Acropoli.

Edifici Erecteion


Observem el temple d’Atenea Nike construït per commemorar la victòria dels grecs sobre els perses en la batalla de Salamina i l’escultra d’Atenea a la que li tallaren les ales per a que mai poguera abandonar Atenes.

I també passem pel Propileos que eren la grandiosa entrada a l’Acròpoli, era un edifici central de forma rectangular... Tot domina la ciutat d’Atenes a una altura de 156 metres sobre el nivell del mar. I des de cada racó de la ciutat també es veu com, imponent l’Acròpoli, vigila. Val la pena anar a Atenes només per veure de prop este conjunt arquitectònic tan harmònic i de gran perfecció, malgrat saber que hi ha molt  destrossat i el que queda és una mínima part.

Passejant entre estes ruïnes, se sent un gran respecte perquè és un lloc de culte, al menys  ho era i pense que ho serà sempre. Hi ha qui mirant les ruïnes diu que són pedres, tal volta és per falta d’imaginació, jo només fent una ullada ho veig amb vida i amb els carrers plens de gom a gom, imagine la gent que va a rendir culte al deus. Recorde pel·lícules...estos escenaris han estat mil vegades recreats per mostrar-nos la història a traves de la ficció. Està bé, quan ho tens davant resulta tot familiar per haver-ho vist tantes vegades en pantalla.

Odeon de Herodes es un edifici construït a l’any 161 per a celebrar audicions musicals, està als peus de l’Acròpoli, junt al teatre de Dionisio. Es va fer amb murs revestits amb marbre i el sol estava cobert amb mosaics. I cridava l’atenció un sostre fet amb fusta que hui ja no existeix. L’escenari té més de 35 metres d’ample i una capacitat de 5000 espectadors, en l’actualitat és escenari de manifestacions culturals en estiu.



Odeon de Herodes


El Teatre de Dionisio on s’hi representaren per primera vegada tragèdies i comèdies de grans autors, va ser el més gran teatre de l’antiga Grècia amb una cabuda de 17000 espectadors. Dedicat al deu de  les vinyes i el teatre, va ser construït al segles IV a C. Tenia una part darrere on les actors es canviaven de roba. En un primer moment els espectadors s’hi col·locaven al descampat de davant que després es construïren  les  grades de pedra. A la part central de les primeres grades hi havia 67 seients fets posteriorment en marbre decorat i estaven reservats per a sacerdots i reis.

El Teatre de Dionisio.

Visitem l’estadi olímpic, estadi panatenaico, que  va ser construït 1896 i 1870 escenari del primers jocs olímpics amb capacitat per a 60000 espectadors. Es va edificar al mateix lloc on l’any 330 aC esc construí el primer estadi fet amb fusta.


Estadi olímpic

Les panateneas eren celebracions religioses per rendir culte a Atenea. Es feia atletisme, hípica, lluita o carreres de quadrigues, també competicions musicals i de bellesa.

Actualment passegem per les grades de marbre o podem pujar al podium dels guanyadors, nosaltres ho fem, cert que el que se sent és ser testimoni de la història perquè el lloc és molt simbòlic.

Seguim visitant la ciutat. Deixem per ara el culte als deus i anem a la part terrenal, on viu la gent actualment. La part més antiga d’Atenes són els barris de Plaka i Monasteraki, ,  és on està l’herència bizantina i otomana, immediatament al nord de l’Acròpoli, son zones turístiques. És lloc arquitectònicament  protegit i per això conserva l’autenticitat, que contrasta amb la resta de la ciutat.

Volem anar a veure l’agora romana i a la grega que eren els centres comercials on es va germinar la democràcia.

Agora romana.

L'agora grega


De camí anem trobant-nos menudes esglésies, catedrals i antigues esglésies bizantines, així que,  l’ingredient religiós ens segueix acompanyant.

Esglesia bizantina en Plaka.

El Carrer Athinas des d’on anem cap a Monasteraki, és  on esta l’Ajuntament,  és uns dels carrers més bulliciosos, diumenges fan el mercat de les puces.



Té moltes botigues menudes, en la majoria venen fruits secs i especies, sembla un basar oriental. Al mercat tancat es on està el peix i la carn que es ven al crit dels venedors que competeixen a veure qui dóna el crit més fort.

I Monastiraki és la principal entrada a Plaka, és una plaça connectada a carrers comercials. El barri de Plaka  és barri d’artistes, tasques, tabernes, places, tendes d’artesania... Tots són carrers laberíntics, estrets i escales que  baixen des de l’acròpoli, molt turístic, el amos de les botigues o tavernes seuen a la porta reclamant atenció, criden en veu forta i clara que el que venen és el millor. Per estar tan a prop de l’Acròpoli este barri se l’anomena el barri dels Deus.

Situat al centre d’Atenes el museu és un del més rics del món reuneix les principals obres d’art trobades a Grècia des de la mascara funerària de Agamenon als frescos recuperats de l’illa de Santorni.
Museu.


Quina ciutat més acollidora, bonica... fem un passeig agradable. Ens sentim com a casa, el caràcter grec i  el nostre, el dels espanyols i valencians en concret, és paregut, serà per què estem banyats pel mar Mediterrani. Anem al parlament a la plaça Sintagma.

Plaça sintagma.


Desprès, a les portes del Parlament vegem el canvi de guàrdia, són els “èvzones” en honor al soldat desconegut. Els evzons es crearen com un cos d’infanteria lleugera a principi del segle XIX i destacaven per usar rifles. Com tots els canvis de guàrdia són un ritual carregat de simbolisme, perfectament vestits compleixen a la perfecció el rol encomanat. Abans eren molts, ara són un grup reduït d’elit. El solemne pas del soldat bocabada, es fa cada diumenge a les onze del mati i cada hora en punt, les 24 hores del dia en versió resumida.

Canvi de guardia a les portes del Parlament.


Kolonaki on hem estat de camí a la plaça sintagma, és un dels barris mes luxosos i elegants amb espais verds és un lloc agradable per passejar i prendre algun beguda a alguna de les modernes terrasses o restaurants.

Pugem de nou a la part alta d’Atenes des de Kolonaki des d’on es veuen vistes boniques, estem a Likabitos o asssitim a un espectacle de ball tradicional que ens ha paregut  interessant. Observar la tradició d'un poble és endinsar-se en el seu passat i és important fer-ho per coneixer millor el present qu estas trepitjant.

balls tradicionals.



Filopapaus likabitos va ser el benefactor d’Atenes, a la lloma més alta front a d’Acròpoli hi ha un monument al seu honor.


Likabitos.


Des de la lloma alta s’hi veu el port del Pireo, que és el port principal i el més important del món antic així com el tercer més important al Mediterrani. És el punt de referència per a la navegació per les illes del Mar Egeo.

Al fons, el Pireo.

Al fons, l'Acròpoli.


El dies passen volant. El passeig per la capital de Grècia no cansa, només hi ha un inconvenient, fa un calor sufocant, camine i les esportives es queden enganxades a l’asfalt, com si es fongueren...

Hem visitat part antiga i també la part moderna com la plaza Omonia que és la més comercial i sorollosa de la ciutat, una plaça que abans era bonica, ara amb tant de transit ha perdut la bellesa que tenia. Ara els vehicles manen més que els vianants. Em quede amb la part antiga, per suposat, encara que hi ha qui diu que Atenes és un grapat de pedres, i em desagrada, perquè estes”pedres” tenen molta història.



QUADERN DE VIATGE, GRÈCIA, estiu 1994

dimarts, 16 de maig de 2017

dissabte, 13 de maig de 2017

LA BOTELLERIA d’AIELO de MALFERIT ( València)

Què dir de la  botelleria que no s’haja dit? Periòdics, ràdio, televisió, bloggers… molts són els que han dedicat temps per explicar esta curiosa història que mai se sabrà si és simple especulació o certa.

Façana de la botelleria a la plaça el Palau.

Què explicar que no se sàpia? És molta la gent que ha dedicat temps per divulgar esta curiosa història sobre si Aielo, un municipi d’uns 4500 habitats de la Vall d’Albaida a València, és el lloc d’origen de la famosa Coca-cola o no.

Això diuen, això es conta... Aielo de Malferit, i concretament, la fàbrica de licors situada a la plaça del palau podria ser el punt de partida de la gran formula americana.
La plaça el Palau, on està situada.


És una  història que començà al poble valencià i amb tres amics, eren finals del segle XIX, concretament l’any 1880. Enrique Ortiz, Bautista Aparici i Ricardo Sanz, mamprengueren una aventura fundant el que seria la primera empresa al poble, es tractava d’una destil·leria.  Aielo era fins poble agrícola i iniciar una empresa similar va ser un acte digne d’emprenedors amb molta valentia.  Sanz i Ortiz s’encarregaven de la fabricació i administració i Aparici de vendre els productes pel món.

A la fàbrica de licors es fabricaven moltes begudes espirituoses  i xarops i, entre tots els productes estava l’anomenada Nuez de Kola-coca que tant se sembla per nom, gust i ingredients a la famosa beguda coca-cola coneguda arreu del món. Esta és la raó que porta a pensar que la beguda americana es va inspirar en la valenciana. No hi ha documents que puguen corroborar esta hipòtesi, tota la informació  va desaparèixer, així que amb este escrit i tots els precedents, queda dit i que cadascú lliurement pense.

A l'entrada...

Bautista Aparici, l’encarregat de donar a conèixer els productes, va acudir a exposicions i fires internacionals i en tots ell llocs les seues begudes ressaltaven. Cert que allò que feien els aieloners agradava i la destil·leria cada dia tenia fama i nom, fins i tot a l’any 1892, la reina regent Maria Cristina va concedir a l’empresa l’honor de ser proveïdora reial de les seues begudes.

Les fires eren llocs d’encontre i d’intercanviar coneixements. Entre els licors la Nuez de Kola coca, feta a base d’anou de cola i fulles de cola del Perú, obtingué premis i reconeixements internacionals, un total de 20 medalles d’or i 10 diplomes d’honor, que no és poc. Una de les fires on anà Bautista Aparici l’any 1885 va ser la de Filadèlfia on obtingué una medalla i  no es descarta la possibilitat que també hi fora Peberton, el farmacèutic d’Atlanta que seria considerat posteriorment descobridor de la coca cola.

És lògic pensar que l’empresari americà mostrara interès pel producte estrella valencià que causava expectació i també és lògic malpensar que un expert com ell tastaria el producte i endevinaria els ingredients... i com Nuez de Kola coca encara  no estava patentada...  I és que abans no es patentava un producte fins que no se sabia l’acceptació per la qual la beguda valenciana no va passar per registre fins a l’any 1903. I quina casualitat que  just un any després que Aparici mostrara la Nuez a Filadèlfia, Peberton traguera a la llum un producte semblant a la beguda valenciana. Són moltes les semblances entre un producte i altre i les diferències són mínimes: una porta aigua carbonatada i l’altra un poc d’alcohol, poc més.

Així que els d’Aielo sempre hem pensat que el que s’anomena el secret de la coca cola està més relacionat amb el tipus d’estratègia feta muntant un perfecte màrqueting acompanyat d’una forta inversió financera, que no els ingredients que la beguda americana porta.

producció actual.


Quan la companyia americana l’any 1953 volgué comercialitzar el seu producte a Espanya ja sabia  de l’existència del producte similar al seu,  així que comprà la patent de Nuez de Kola coca per la ridícula quantitat de 30000 pessetes i així aconseguia evitar possibles problemes comercials.

Etiqueta antiga de Nuez de Cola-coca.

La destil·leria amb el temps va canviar de mans, ara és empresa artesanal i familiar però utilitza les formules inicials. Actualment ha baixat al producció però encara s’hi fabrica la famosa beguda que mesclada amb un poc d’aigua sembla la coca cola americana. I també s’hi fabriquen la resta de begudes que només amb el nom ja resulten atractives. Sovint he anat a comprar-ne a la botelleria, és un bon regal per als amics forasters. I és que tenen uns noms tan suggerents! Està el conyac, l’anís escarxat, la crema de ron, el marrasquino, el cafe licor, la menta, perfecto amor, lágrimas del contribuyente, leche de vieja....
La botelleria d'Aielo i els productes actuals.


Una de les vegades que entre a la fàbrica de licors vaig acompanyada d’uns amics catalans i Rocio, l’ànima mater que treballa de valent fent els xarops i licors, molt amablement, ens l'ensenya per dins. Entrar-hi  és com endinsar-s’hi en una màquina del temps i canviar de segle. No tenim prou ulls per mirar el que trobem. Les parets estan plenes de diplomes i certificats de premis que em recorden  el que ja se de la importància arreu del món que tenien les begudes que feien aquells tres amics de final de segle XIX. Quanta història s’hi respira! I més si cal perquè sembla que res s’ha tocat des d’aleshores.

Condecoracions i medalles, diplomes..tot demostrant l'esplendor de principi de segle.

Sempre envoltats d’un peculiar aroma de licors dolços, seguim les passes de Rocio  que  no para d’explicar anècdotes i detalls, i entrem a la bodega principal. Hi ha prestatgeries abarrotades de botelles, els corredors de la fàbrica estan de gom  a gom amb enormes barrils de roure, al nostre pas hi ha poals, embuts, botelles... tot un arsenal d’estris de feina que són els que Rocio i els amos de la fàbrica empren per al seu treball.

Botelles i bidons...algunes botelles tenen molts anys! altres són de recent producció

I entrem als despatxos... Hi ha papers ja desfasats i arraconats posats de mala manera, una màquina d’escriure, una caixa forta... hi ha calendaris.... Mirem amb respecte i bocabadats imaginant el tràfec que es portaria anys enrere entre estes quatre parets.

L'antic despatx...quanta història!


Rocio ens fa parar l’atenció en detalls, no donem l’abast. Quin privilegi! Fins i tot en una sala on està fent una cocció d’un licor, ens fa demostració del seu treball tan artesanal i minuciós, que és el que l’ocupa eixe  dissabte. I és que Rocio ens ha acompanyat per la fàbrica sense perdre la marxa de la seua feina. Allà no hi ha maquinària sofisticada, és treball artesanal i es cou amb foc de llenya, la qual cosa li dóna més mèrit a l’empresa, que no s’ha fet més gran i així ha mantingut l’essència del treball fet com abans.

Quin gust escoltar-la! Quanta saviesa a base de tants anys fent la mateixa tasca. Rocio sap les mesures que ha de posar ja quasi de memòria, coneix perfectament els temps de  cocció i sap cada moment l’olor que ha desprendre el beuratge que està preparant, i també ...controla les botelles que ha d’omplir i les caixes on han d’anar... és empresa menuda però el llistat de feines és gran.

I Rocio ens fa una demostració del quin és el seu treball...


Gràcies Rocio per obrir-nos les portes a esta destil·leria que és un museu únic, lloc que forma part de la història d’Aielo que no hem d’oblidar.

Eixim amb molt bon sabor de boca...pel que hem vist i pels licors que hem tastat.

LA VISIÓ DELS AMICS CATALANS que m'acompanyaven aquell dia:




QUADERN DE VIATGE, AIELO estiu 2016 

dimarts, 9 de maig de 2017

FOTOS i MÚSICA: ZONA RURAL



L'essència de Tailàndia està per tot arreu...
també als pobles menuts i rurals que no reben tanta allau de gent.


Música: 
Tai Chi Meditation


dissabte, 6 de maig de 2017

POLÒNIA: TORUN

Torun, ciutat que manté carrers intactes des de fa 700 anys, és el bressol de Copèrnic, símbol i imatge de la ciutat.


En este recorregut per Polònia, hem visitat la ciutat de Cracòvia  i dels voltants les mines de sal  i els camps nazis  després hem anat a Wroclaw  i Poznan. Ara estem en Torun, una ciutat que continua conservant els carrers intactes des de fa 700 anys.


Torun va ser fundada pels cavallers teutònics en 1233 i en l’edat Mitja es va convertir en un centre econòmic i cultural important. L’any 1454 es revoltà contra els cavallers teutons i acceptà la sobirania polonesa.  
Considerada Patrimoni de la Humanitat per  Unesco en 1997, la ciutat de Torún té més de 200.000 habitants i un ciudatà il·lustre, Nicolas Copérnic. Una placa davant de l’ajuntament commemora el fet, està escrita en polonès i en anglès.
Comence doncs en la plaça el meu recorregut a la ciutat banyada pel riu Vístula perquè vull buscar la placa de la Unesco.
TORUN ciutat Patrimoni de la Humanitat per  Unesco en 1997.

I també l’estàtua del científic astrònom revolucionari del renaixement Copernic, que no costa de trobar, es veu al primer colp d'ull, generalment és punt de trobada de tothom. Després buscaré la seua casa-museu.
Monument a Copernic.

I com a punt de trobada en la plaça també hi es l’estàtua del violinista envoltat de granotes que representa una llegenda semblant a la de Hamelin amb les rates. Ho explique. 
Diu la llegenda que Torun patia una plaga de rates i el rei va prometre la mà de la filla a qui aconseguira desfer-se d’elles. Així ho va fer un violinista pobre emprant la melodia de la seua música.
Monument al violinista.

Diuen també que esta ciutat és la que guarda la major riquesa arquitectònica gòtica de Polònia i és cert que es veuen molts monuments en la mateixa plaça punt neuràlgic del seu centre històric. I és que Torun va ser l’últim port fluvial polonès abans del Bàltic, la qual cosa va atraure grans fortunes que deixaren a la ciutat monuments religiosos,  civils i militars. Moltes de les edificacions són les originals perquè la ciutat es lliurà dels bombardejos de la guerra. 

Tot el més important que s’hi ha de veure està concentrat i en una passeig de dues hores és suficient per fer la visita, clar és,  sense aprofundir en museus.

Ajuntament i torre.


Em situe davant l’ajuntament del segle XIII de planta quadrada i pati interior al que s’accedeix fàcilment. Destaca com un far en esta plaça, en la qual predomina el color roig de la rajola. És el que em crida l’atenció, en altres ciutats de Polònia les cases són de colors variats, en esta plaça també hi ha colorit però la imatge predominant és més fosca i rogenca.

Torre de l'ajuntament i Copernico.

L’edifici no només va acollir l’ajuntament, al llarg de la història ha sigut mercat i actualment és museu. L’ajuntament té una torre de 40 metres a la que es pot pujar salvant els 175 escalons des d’on es pot observar el mecanisme del rellotge i una vegada dalt s’observa tota la ciutat vella.

Ajuntament i torre.

Pati interior de Ajuntament.

Continue donant la volta a la plaça per observar edificis i fixar l’atenció en detalls de les façanes. Pare davant de la casa barroca de l’estrella.

A la plaça trobem edificis que destaquen per l'arquitectura, com la casa barroca de la estrella.

També veig un imponent edició fet amb rajola roja com l’ajuntament, que és actualment centre cultural i que començà a s’hi construir l’any 1311. Entre i trobe una cafeteria amb encant.
Actual centre cultural

Actual centre cultural, la cafeteria.

Al costat oest de la plaça està l’església de l’Esperit sant, barroca i construïda pels protestants a mitjans del XVIII, hui en dia església jesuïta dels estudiants.

Esglesia de l'Esperit.

Les terrasses i paradetes de regals record no falten en la plaça, tot és un reclam per als turistes. 
Torun és la capital del pierniki, un pastis dolç típic fet amb mèl i especies com el jengibre. Hi ha de moltes varietats Estan molt bons. Jo he comprat una bossa amb varietat de sabors i  n’he menjat uns quants mentre passejava  per la ciutat.

pierniquis

Però on més comerç hi ha és en els carrers transversals, els que eixen des de la plaça estan plens de vida, tenen molta activitat comercial. Estan de goma a gom en tot moment.
Els voltants de la plaça principal.

En l’inici d’un d’ells trobem un burro, anomenat "El burro espanyol" al que tothom puja els xiquets per fer-se la foto. Diuen que dóna bona sort, encara que originàriament segons la història, el burro era el càstig per als delinqüents. Hi els pujaven i al seient, el burro tenia com un suport afilat que tallava i partia en dos a qui muntava. Altres versions de la llegenda diu que eren pinxos i causaven dolor, però el burro que jo veig té com una espasa al llom, aixi que siga la que siga, totes tenen un ingredient cruel.
 
Un burro de llegenda...

Eixim de la plaça vella del mercat i fem  un recorregut per la ciutat. Trobem un entramat de carrers entre graners i cases gòtiques, algunes denoten riquesa. També vegem esglésies gòtiques, com la catedral de San Juan, on està la pila baptismal del sant, arribem a les muralles defensives i al riu.


Arquitectura civil i religiosa


El riu era la via d’accés i les portes d’entrada rebien nom segons el gremi que per ella entrava. La més important era la porta dels navegants que a més a més de les funcions defensives tenia l’honor de ser l’elegida per rebre als reis polonesos que hi anaven.

Riu

porta d'entrada.


Al costa del riu està la Torre inclinada, a l’estil de la de Pisa, però no tan alta. És una construcció cimentada sobre argila del segle XIII -XIV inclinada fins a 140 cm. Té una altura de 15 metres. El sostre i la façana són posteriors pel la qual cosa no estan inclinats. Tenia funció defensiva i després va ser presó de dones. Tal volta elles en captivitat serien les que inventaren la llegenda que explica de manera romàntica la inclinació.

La Torre inclinada.

Hi ha moltes variants de la llegenda, Laura, que fa de guia pel país i sap moltes coses,  em conta que la Torre i el riu tenien ànima i entre ells es parlaven contant-se les seues aventures diàries. El riu sempre contava noves coses la qual cosa omplia de gelosia a la Torre que fixa en un mateix lloc no tenia oportunitat de veure tant com ell. El riu no sabia el per què de l’actitud de l’amiga i intentà cridar la seua atenció i saber la raó i com no ho va aconseguir començà a fer força al ciments per a que la Torre es girase cap a ell. La torre vegent com anava enfonsant-se li digué: Para que vaig a caure! I el riu rancorós li digué: Doncs enderroca’t  que en polonès antic es diu “ Torunn”, que correspon al nom de la ciutat.
Hi ha qui diu que no era el riu el confident de la Torre, sinó un balser,  qui per voler reprendre la confiança de la Torre li donava cops de muscle amigables pe a que tornara a ser la seua confident i tant de colp, acabà inclinat la Torre.
La tradició conta que tot aquell que recolza l’esquena i peus tocant el mur i puga estirar els braços sense caure està lliure de pecat.
Gent valenta fent la proba...no és gens fàcil aguantar sense caure...

Deixem la Torre inclinada i passem per la casa-museu de l’astrònom fill de la ciutat, la reconstruïda mostrant la típica casa medieval de Polònia. Hi ha debat de si és esta la casa natal o una que hi ha a la plaça principal. Nosaltres ens quedem també amb el dubte, però particularment no m’importa perquè el que és bonic de Torun és admirar els carrers i arquitectura.


La que diuen  és la casa de Copernico.

 
QUADERN DE VIATGE, estiu 2016, POLÒNIA