Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 16 de desembre de 2017

ALBAIDA (València) MUSEU DE DIORAMES


El museu permanent de diorames d’Albaida és, a banda del sentit religiós,  una manera de veure com era el poble fa uns anys, una manera de retrobar-se amb el passat.


La ciutat d'Albaida té alguns atractius que la fan mereixedora d’una visita. Té entre altres coses, el seu palau dels Milà i Aragó que és una meravella, també hi ha un museu internacional de titelles únic  on  és un goig entrar-hi per observar la gran varietat de titelles que hi ha de tot el món i també té un  museu de diorames que en Nadal és visita obligada.




El museu es va inaugurar en desembre de l’any 2002, fruit de molt de treball anterior per part de l’associació de betlemistes de la localitat, que ja va camí dels quaranta anys de fundació. Això són molts anys i veterania, és molta expereincia acumulada garantia d’un treball ben fet. El museu s’hi troba al casc antic, junt al palau i al museu de titelles, així que d’una visita es pot fer tot.




En un món i societat cada vegada més diversa, de religions i nacionalitats, cal matisar que no és condició indispensable ser de la religió catòlica per admirar els diorames d’Albaida. Tothom sense distinció pot  observar i valorar l’art manual com està fet: és un art minuciós i detallista, un art on cal posar molta atenció i tenir paciència. I  també tothom, especialment qui coneix el poble,  pot veure com els passatges representats, que no deixen de ser escenes de vida, estan situats en llocs emblemàtics de la localitat. Cada diorama conta una història que tal volta hem escoltat o llegit a la bíblia però tal volta no podem imaginar. Tan se val. Només veure-ho és bonic. Per això tothom pot anar a visitar-lo i qualsevol persona d’alta religió valorarà.





En els diorames no falten elements com l’aigua, els diversos arbres i arbusts, les persianes a les finestres o cortines de tela. Veig molts tipus de gerres, algunes hui en dia les coneixem perquè formen part de la decoració de casa i abans eren d’us quotidià i necessari per a viure cadascuna amb un nom diferent segons la seua utilitat. I tot ho trobem en  xicotetes dimensions que és més difícil de fer.





I és que part de l’essència dels betlemistes en general és mostrar la cultura rural amb les muntanyes o rius i els oficis que poblen els pobles que els envolten. Els diorames d’Albaida mostren  en la llunyania el desert i les palmeres, mostren un paisatge que no es nostre però alhora hi ha carrers del poble fàcilment identificables. Eixa barreja m’agrada, està ben representada. Veig un diorama que és l’església del poble i altre que és un antic teatre. Tambè hi ha  antics carrers del poble. Que bonic! Segur que fins i tot la gent representada en eixos carrers  eren habitants del poble.





Els d’Albaida són gent amb sort, en el museu de diorames tenen una manera de veure com era Albaida de fa uns anys, així el passat arquitectònic no s’oblida i es poden fer més idea de com era la vida dels seus avantpassats.





El museu va renovant-se va ampliant amb nous diorames, així que no importa repetir la visita, perquè sempre es pot trobar novetats o detalls que en la visita anterior han passat desapercebuts. I  és que hi tant per a mirar!.





Jo hi he anat moltes vegades i no em canse de mirar els diorames, alguns tenen els llums  estratègicament col·locats perquè il·luminen un element important, o tal volta mostren el camí que ha de seguir el personatge que hi ha. 

Jo he anat i seguiré anant, per descobrir nous racons il·luminats i més detalls.

QUADERN DE VIATGE, ALBAIDA 2017


dimarts, 12 de desembre de 2017

RESSENYA de cine: LA ADOPCIÓN


LA ADOPCIÓN
Daniela Féjerman

Amb “La adopción” acompanyem a una parella a un viatge a un país de l’Est, no especifica quin, tal volta perquè al llarg de la pel·lícula no es diu moltes coses bones sobre ell. Pot ser Lituània, Ucraïna o qualsevol altre proper a Rússia. Recorde fa uns anys que esta zona tenia portes obertes a l’adopció i moltes famílies espanyoles hi anaven per aconseguir el desig de formar una família.

La parella de protagonistes que mostren una gran sintonia al llarg de tota la pel·lícula, fan un viatge que no és de plaer, és un viatge - somni que comença amb il·lusió, alegria i expectativa. És una viatge per adopció. Però una vegada instal·lats al lloc, un menut poble hostil on no troben cap mena d’empatia per cap lloc,  el somni es torna un malson. La seua intermediària en el procés d’adopció és una simple buròcrata que vol agradar però no ho aconsegueix perquè es nota la falsedat.

I este malson s’inicia només baixar de l’avió. La parella comença la seua odissea adoptiva amb entrebancs que no deixen de passar durant la major part de l’estada al país de l’Est.

En primer lloc els perden les maletes, també fa molt de fred i a més a més no tothom entén l’anglès, i qui l’entén de vegades no és fa entendre. Estos són els primers problemes. Hi ha ambient hostil i corrupte, arriba un moment després de moltes decepcions, que ja no es fien de ningú, tampoc de la  intermediària que sembla que l’únic que vol és  embutxacar-se els diners.

Perquè a la fi el que es mostra a la pel·lícula és que  l’adopció és una simple transacció econòmica per als països que aporten els xiquets i també per a les famílies que adopten, que han arribat esperançades i  carregades de sentiments i afectivitat però acaben enxarxades en eixa  negociació burocràtica. Les famílies es deixen molts diners en el camí, alguns necessaris per passar els tràmits però altres fruits del corrompiment.

Planteja dilemes ètics i morals. Està  el dilema de que serà millor per al xiquets, si traure’ls del país o deixar-lo en el seu ambient. Perquè els  xiquets de vegades tenen família i no sabem per què que no s’ha fet càrrec. Cada xiquet és un món, potser ha estat abandonat per necessitat econòmica i no perquè no hi ha estima i desig de tenir cura d’ell. 

Tambè està el dilema de  triar un xiquet, i sembla un mercat. I a més a més, en quines condicions? Fins on s’ha d’aguantar la corrupció i la demanda indiscriminada de diners per a tot? Les agencies d’adopció presenten xiquets malats amb  deficiències físiques o mentals i crea malestar als futurs pares per desitjar un xiquet sa. Els xiquets sans en els mostren immediatament,  si els tenen els reserven per  a qui més pague. S’aprofiten de les famílies desesperades que volen un fill i van a per totes. Son enganyats i són sabedors que els estan enganyant, la qual cosa crea un continu  malestar.

I al final tanta adversitat, tant de problema acaba tambalejant la relació matrimonial. Pot passar i en este cas passa. Eixe trencament sembla que se soluciona quan el matrimoni s’emporta el xiquet a casa però l’esquerda està i no sabrem mai si la parella  veurà o no créixer al fill en la mateixa casa.

Tot el que es conta és real, la directora i guionista de la pel·lícula va passar pel mateix procés i plasma la seua experiència sumada  a la d’altres persones que com ella han  anat a l’estranger a adoptar i han tingut problemes. La majoria de les persones quan tornen callen per oblidar tots els mals tràngols que han passat perquè  al final ja tenen el somni complert. Però la directora va voler mostrar la realitat i no fer cas del consell que en el país diuen, que cal callar i oblidar totes les penalitats.

Pense que la pel·lícula està bé per mostrar esta realitat viscuda per tantes i tantes famílies o persones monoparentals que desitgen un fill algunes vegades de manera obsessiva i opten per esta via d’adopció internacional. Fins i tot pense que és esclaridora per als fills adoptats i  quan tinguen edat d’entendre puguen veure per tot el calvari que els pares han passat.

Tambè pense que esta pel·lícula pot llevar les ganes d’adoptar si hi ha persones que ho tenen en ment, però no s’ha de perdre l’esperança  perquè no passa sempre i no en tots el països hi ha un negoci al voltant de la vida humana, no sempre es viu  una espera dolorosa ni apareixen tants entrebancs. Sortosament hi ha països que controlen el procés. Sortosament hi ha molts casos d’adopcions fàcils i felices que no tenen res a veure amb esta realitat que la pel·lícula ha mostrat.


dissabte, 9 de desembre de 2017

CROÀCIA: SPLIT

Split és essencialment una ciutat construïda dins d’un palau, hi està la singularitat.
El Palau, per fora


Estem de ruta per Croàcia. Eixim de Dubrovnik creuant el pont de Franjo Tudman i ens enfilem cap a Split  per una carretera estreta, són 210 quilometres els que ens separen de la ciutat construïda dins d’un palau. El vehicle no pot agafar velocitat el que comporta la possibilitat d’assaborir el paisatge mirant a través de les finestres. S’hi veuen de lluny illes i llots, cales i platges. Anem per carretera nacional perquè en este tram, per ser tan estret, no es pot construir autopista. Voregem  la costa i la frontera de Bòsnia està molt a prop.
El pont de Franjo Tudman 

Mire per les finestres la costa, xicotets pobles que gaudeixen del privilegis que ofereix el mar, menudes cales, algunes buides i altres amb gent. També passem per un gran hotel que desentona en l’entorn. Ens conten que tan gran edifici no agrada gens als croates i quan passen per davant amb els seus vaixells enlairen la bandera croata expressant així el descontent. En general es té cura de construir seguint harmonia arquitectònica, hi ha lleis protectores de la natura, però sempre hi ha qui s’escapa de la norma. Encara que fan falta hotels, la costa és intocable perquè saben que l’encant de Croàcia és el paisatge. 

Contemple tot el temps el mar, les vistes són incomparables. Son aigües clares i cristal·lines. No hi ha arena, les platges són de grava i pedra.

Poblets i illots de cami a Split, és una carretera amb unes vistes precioses

Després de fer 60 quilometres des de Dubrovnik,  vegem de lluny el mur de Stone, o el que és el mateix: la muralla xinesa d’Europa que és medieval i  feta per protegir als comerciants de la sal. És la segona més llarga d’Europa, té 7 quilometres i comptava fins a 30 torres de defensa.

El mur de Stone, o el que és el mateix: la muralla xinesa d’Europa.



Cada vegada rep més turisme, que no només va a veure la muralla, per la zona vegem vivers de  clòtxines i d’ostres. Les ostres de Stone són famoses.
Vivers de  clòtxines i d’ostres.

Arriba un moment que el vehicle para, hem de passar una frontera. És una curiositat estranya que passa en Croàcia si fas trajecte pel país. Croàcia està dividida en dos parts. A la costa hi ha uns deu quilometres, no arriba,  que pertanyen a Bòsnia. Va ser un regal de Tito per a que el país tinguera eixida al mar. Cert que va ser de gran ajuda per al bosnians perquè el mar proporciona vida.

Frontera d'entrada a Bosnia.

Passem la frontera sense problema i ens trobem amb un costa plena d’edificacions i apartaments,  de cales i eixides per a la pesca. Està tot l’espai molt aprofitat. Als croates no els agrada este pas obligatori que hem de fer tothom quan visitem Croàcia. A  més a més Bòsnia és més barata i és un reclam per parar-hi. Nosaltres fem parada tècnica, com fa tothom i es deixem diners. Per impedir-ho els croates volien construir un túnel fent circumval·lació per l’arxipèlag que enfronta, però el projecte es va desestimar per trencar l’harmonia natural.
Bosnia

Quan travessem els 10m quilòmetres de Bòsnia creuem de nou la frontera.
Frontera d'eixida de Bosnia.

Després d’un curt tram costaner agafem autopista i el paisatge canvia. Ara vegem conreus per tot arreu perquè estem en la vall del riu Neretva. El riu Neretva naix a Bòsnia i recorre 22 quilometres de Croàcia i per on passa, fertilitza. Creixen arbres fruiters i arròs.

La vall del riu Neretva.

Arribem a Split i em sorprèn el que m’hi trobe: una fortalesa i residència. Si pensava que a Dubrovnik hi havia gent i feia calor, ací tot es duplica. El calor és mortífer i la gent angoixant.


Split: fortalesa i residència.

Split és un maremàgnum d’edificis antics i no tan antics, ruïnes i vivendes habitades actualment. És el que realment sorprèn. Una ciutat dins d’un palau!  Eixa és la peculiaritat la gent viu dins, i entre,  les ruïnes.

I la gent viu al palau...

Visitem el palau de Diocleciano que és el centre del casc antic de la ciutat  declarat Patrimoni de la Humanitat. Es va tardar deu anys en finalitzar les obres. Té valor per l’estat de conservació malgrat el temps passat. Amb els segles, els temples pagans donaren pas a esglésies cristianes. Hi ha quatre portes d’entrada, sempre hi ha gent amunt i avall. L’emperador no va escatimar en despeses i així va emprar pedra de Braç, marbre grec, fusta libanesa, rajola de Salonita, efigies egípcies...

A 6 quilometres de l’assentament romà Salonae, la vella capital de Dalmacia, Diocleciano manà construir  el  palau on passaria els últims anys de la seua vida. Després va començar a ser ocupada com refugi de la població en les invasions que arribaven per mar. L’ocupació va ser definitiva quan Salonae va ser completament destruïda i els últims habitants anaren dins de les muralles de l’antic palau. Així el palau es va convertir en ciutat.

Comencem la visita entrant al palau pel soterrani, per davall del que va ser l’apartament de l’emperador. El soterrani està  en perfecte estat  perquè l’edifici es va construir mirant el mar sobre una subestructura per salvar el desnivell, esta subestructura, per on hem entrat, va estar durant segles coberta de fem, la qual cosa va propiciar la conservació i poder saber més sobre com era i amb quin materials es va fer el palau.
Entrem -hi pel  soterrani.

En este moment no veig harmonia, només gent i més gent pels estrets carrers, tal volta és per l’angoixa que em produeix el cúmul de persones i tanta calor. La visita  pel matí és un  patiment que fa que no aprecie el valor del que estic vegent: La porta Aenea per on entrem i la porta Aurea per on eixim, restes arqueològics, la catedral, el temple de Jupiter, esglésies romàniques, convents o palaus... Massa història hi concentrada.




Dins del palau.


Quan el palau emmurallat es quedà xicotet i els habitants necessitaren més espai començà a escampar-se la zona creant altra part interessant de Split: Novi Grad. Eixint per la porta Férrea arribem a una bonica plaça. Sobre la mateixa porta està la torre del rellotge del segle XVI. És una plaça acollidora amb palaus venecians i des de la plaça s’hi va per carreronets medievals creats per acollir més habitants.

Fora de les muralles-

Per sort el passeig de la vesprada hi ha menys gent. S’hi pot respirar millor i apreciar el que vegem. A més a més anem al nostre aire sense rumb fixat. Entrem a un banc on es conserven les ruïnes romanes.  També vegem uns novis que s’acaben de casar i estan fent se  fotos.

Escenari de fotos de nuvis.

Dins d'un banc

Ara podem parar l’atenció en  la catedral i en la torre, que des de cada racó de la ciutat és veu. Entrem a la catedral catòlica construïda sobre el que va ser el mausoleu de Diocleciano, que segons conta la història era un contrari radical al cristianisme. Mira per a on, qui li anava a dir que el seu mausoleu es convertiria en el lloc sagrat dedicat a san Duje, un dels pares de l’esglesia cristiana.


Catedral i torre. L'amic Ernest em fa una foto amb un fons espectacular.


Per dins és una meravella. La barreja d’estil m’agrada. Sempre m’atrau la mescla.
Catedral

Sota la catedral està la cripta de santa Lucia, un lloc amb un pou per tirar monedes i demanar desitjos i un oratori per resar. Veig gent que ho fa.
Cripta de santa Lucia.

També entrem al temple de Júpiter. A l’exterior s’hi conserva una columna del segle XV,  una figura egípcia de granit negre i un sarcòfag del XVI. De dins destaca la volta decorada i la pila baptismal.
Temple de Júpiter.

Només eixir del temple trobem un carrer extremadament estret per on cap només una persona o dos més primes. És curiós i el fotografie buit i després amb els amics fent bromes. Passem uns minuts realment divertits, d’eixos que plores de tant riure. Sense dubte uns dels millor moments passats al llarg del viatge.

Plorem de riure...en este cas...unes imatges valem més que mil paraules. 


Al passeig marítim i als carrers i les places que donen al mar corre la brisa. S’està millor que intramurs, així que compaginat passejos per dins i per fora,  hem conclòs la visita.







QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA


dimarts, 5 de desembre de 2017

RESSENYA de cine: UNA HISTORIA DE LOCOS


UNA HISTORIA DE LOCOS
Robert Guédiguian

He eixit del cine compungida, pensativa. Valore en veu alta el que he vist i resumeisc dient que m’ha agradat molt la pel·lícula. Potser perquè Armènia és un país on vull anar, el tinc estudiat i no m’agrada el genocidi que patiren els seus avantpassats,  potser perquè estic llegint una novel·la ambientada al País Basc (Pàtria) i trobe molts paral·lelismes amb el que he vist. El cas és que pense que val la pena veure pel·lícules o llegir llibres d’este tipus per entendre més els conflictes i la societat en general. És bo parar l’atenció i analitzar les raons per les quals es fan les coses. Val la pena saber per no jutjar sense coneixement de causa.

En este cas s’analitza el terrorisme derivat de la venjança armènia després del genocidi patit a mans otomanes. La pel·lícula no justifica la violència però si fa reflexionar-hi sobre els motius que porten a ella.

Es diferencien dues parts clarament delimitades. La primera es remunta a una època passada i mostra l’assassinat del dirigent Talat Pashá l’any 1921, arquitecte de l’holocaust armeni  a mans de l’heroi Soghomon tehlirian absolt pel tribunal alemany. És en blanc i negre. Millor així, hi ha una escena molt dura de l’atemptat de bala directa al cap que ja copa tot el grau de crueltat sanguinolenta que ha de tindre la pel·lícula. L’escena en color hauria sigut més cruel, la sang negra és menys cridanera.

La segona part, la més llarga, ja és en color i està situada en la dècada de 1980. La violència no es veu amb tant de dramatisme i s’endevina. Hi ha qui ho critica i diu que “Una historia de locos” no mostra clarament el genocidi i les massacres històriques i deuria fer-ho. Pense que no fa falta afegir morts, s’entenen. La pel·lícula és didàctica i no cal veure més volència.  Particularment m’ha fet ganes de saber més enllà del que et diuen i això és un èxit que no totes les pel·lícules aconsegueixen. 

I buscant informació he sabut que “Una història de locos” es va fer l’any 2015, amb motiu dels 100 anys del genocidi armeni. I sobre el genocidi, he sabut que  foren un milió i mig d’armenis els assassinats pel govern otomà entre 1915-1023. Actualment encara s’està demanant responsabilitat a Turquia, que no nega les massacres però no les anomena genocidi, es demana que la resta de països del món reconeguin els fets i fins el moment només quasi una trentena ho han fet.

També he sabut que la pel·lícula està basada en un llibre, “La bomba”, del periodista espanyol Jose Antonio Gurriarán que va patir un atemptat armeni en Madrid el 30 de desembre de 1980. Van haver 9 ferits, Gurriarán un d’ells. El periodista va estar convalescent durant temps lluitant per salvar les dues cames, com un dels protagonistes. A l’hospital en la dura i llarga recuperació, comença a documentar-se sobre la causa Armènia. I només eixir de l’hospital Gurriarán va voler  anar a parlar amb els seus botxíns, de la mateixa manera  també, com passa en la pel·lícula. Els va trobar un any després al Líban, eren els líders de ESALA (exèrcit secret armeni per a  l’alliberament d’Armènia) i es va reunir amb ells. Els militats anaven coberts amb passamuntanyes i portaven fusells a les mans. Gurriarán,  va donar al líder del grup armeni un llibre de Martin Luther King per a que pensara en el camí escollit. “ La bomba” va ser escrit amb intenció de ser un manifest pacifista dedicat a tots els terroristes del món. Va ser traduït a l’armeni i al francès i va tindre molta repercussió internacional. Una vegada trobats els motius, el periodista es va convertir en un dels principals defensors dels reconeixement del genocidi armeni.

I la pel·lícula mostra la història de l’absurd del terrorisme i la violència, és la historia d’una  bogeria, que podria ser substituïda per altra alternativa en la que no es derramara sang. La demostració que esta idea no és cap utopia està en Ghandi i com va tirar als anglesos de la India.

I basant-se en l’experiència del periodista espanyol, la pel·lícula es centra en el tema del perdó i la comprensió, concretament en el comportament de la mare del terrorista que se sent culpable de l’acció violenta del fill i decideix visitar a la víctima a qui la bomba deixarà coix de per vida. També mostra el comportament de la víctima que necessita parlar amb el terrorista per saber per pròpia boca el per què.  La víctima està plena d’odi, vol respostes i és a través d’ell que les sabem nosaltres. Quan ell aconsegueix la pau la trobem els espectadors. I encara que la resta del món no entén eixa relació que s’estableix entre la família del terrorista i la de la víctima, no importa, cadascú ha de buscar les respostes que vulga, i les que li dicta el cor. El diàleg de víctimes i botxins és un tema important que malauradament en temps actuals deuria d’estar més vigent per oblidar odis i rancors. Hi ha moments emotius, les emocions cobren importància encara que es busque  objectivitat.

En “Una història de locos”, no està clar qui són els bojos, i això m’agrada, així com el to esperançador que adopta el terrorista quan es planteja si l’acció violenta és la millor solució. Convida a la reconciliació, a la idea que cal el perdó i comprendre, és un bon missatge.

La lluita armada i les raons és un tema espinós, en Espanya coneixem la del País Basc, el llibre “Patria” tracta el mateix tema, el de reflexionar-hi sobre les dues parts implicades, és el llibre que estava llegint mentre mirava la pel·lícula. El llibre “Patria” i la pel·lícula “ Una historia de locos”, malgrat parlar de grups armats diferents, es complementen. A la fi, com bé queda patent en la pel·lícula, els grups terroristes estaven en contacte i s’ajudaven entre ells quan es necessitaven. 


dissabte, 2 de desembre de 2017

POLÒNIA: VARSÒVIA III part, LA VIA REIAL cap al PARC LAZIENKI

Seguim el Camí Reial, el que feien en l’antiguitat els monarques des del castell fins a les residencies d’estiu...

Estem a Polònia, ara ja en Varsòvia. Després de fer una primera mirada  i passejar pel centre històric i per les dues places que són una meravella, tornem  a peu  a l’hotel. És fàcil, està prop del Centre de Cultura que és un punt de referència que ja des de lluny es veu. Li fem una última ullada a la plaça del castell i agafem l’avinguda Krakowskie i la seguim recta sense deixar-se-la.  Com plou esta buida de gent i a més no passen cotxes.



De camí trobem molts monuments importants però plou a mars i poc podem apreciar. Possiblement és el carrer més afamat de la ciutat perquè és on començava la ruta real utilitzada pels reis per anar des del castell als palaus d’estiu, com el del jardins Lazienki o parc dels banys reals, que és el que us mostre a continuació.

A més a més de la importància històrica hi ha edificis importants i punts que malgrat la pluja parem a mirar. Primer parem en l’estàtua del poeta nacional Adam Mickiewicz que representa el nacionalisme polonès sota la dominació russa.



Trobem  l’església de les carmelites. Llàstima que plou...i no ho podem veure bé.



Passem per les portes del palau presidencial amb l’estàtua eqüestre del príncep Jozel Poniatowski de l’exèrcit polonès al servei de Napoleó.



I al costat esta l’hotel Bristol, on  entrem per fer una ullada i resguardar-nos de la pluja. Només entrem i mirem, els preus deuen ser desorbitats. Hi s’allotjaren personatges celebres. Es va reobrir l’any 1992 després de la restauració segons imatge original. A continuació hi ha una sèrie d’edificis que pertanyen a la universitat.





I acabem entrant a l’església de la Santa Cruz que guarda el cor de Chopin segons desig expressat de compositor per testament.



En  algun punt,  l’avinguda ha canviat de nom. Ara estem en "Nowy Swiat" o "Nuevo Mundo" és el carrer comercial i turístic per excel·lència i conserva l’estil dels edificis originals.

En Varsòvia ens orientem fàcilment. Hem arribat a la redona on hi ha una palmera, I després hem de girat i seguir l’avinguda que ens du al  districte dels gratat-cels. És quasi una hora caminant, ni lluny ni prop, hem de tenir en  compte que estem en una capital.


Però retornant a la palmera, afegeisc que este creuament és la plaça Charles de Gaulle, la palmera és artificial i està dins de l’antiga zona judaica. Antigament hi s’arribava per una via anomenada camino de Jerusalen. Ja no hi queda res de l’antic barri però el nom ha sobreviscut. La palmera, similar a les que es poden trobar a les ciutat israelianes,  és el símbol per recordar-ho.  A Varsòvia queda petjada sobre el passat jueu  i nosaltres la busquem.

El camí reial continua pel sud cap al parc Lazienki  i el palu de  Wilanou. Nosaltres visitem Lazienki que és el parc  públic més gran de la ciutat. A l’entrada està l’estàtua de  Marsalek Josef Pilsudski, un mariscal i dictador polonès considerat quasi com un heroi nacional per ser responsable de que Polònia aconseguira la independència en 1918 després de particions.


Entrem al parc que també s’anomena el parc dels banys reals. I si que és gran!. Diuen que hi cabrien 100 camps de futbol. Antigament era un coto de cacera  i residència d’estiu. Està a prop del Castell Ujazd que actualment és el centre d’art contemporani. Comencem  anant directes a veure l’estàtua de Chopin situada en un estany, un lloc molt agradable on es fan concerts. 




Els bancs cara a l’estàtua són per a seure els espectadors que volen gaudir de les interpretacions a piano  amb peces del compositor de més renom del país.



Front a l’estàtua hi ha un banc de marbre que no és per a seure sinó per a escoltar música, en prémer un botó s’escolta la sonata clàssica de Chopin desitjada.


 Seguim caminant entre arbres, quasi boscos, de fet els animals com els esquirols o els paons hi viuen tranquil·lament i eixien al nostre pas. També trobem algun palau menut i pavellons, així com un amfiteatre que veiem de lluny, tot reconstruït després de la guerra.









És impossible veure el parc  tot d’una tirada, anem a punts en concret per veure el palau de l’illa davant del  llac.



El parc està bé per a descansar però si es disposa de més temps. Serà bonic escoltar el piano al jardí en un dia solejat. A nosaltres ens plou a l’hora del concert i ni s’ho plantegem, queda descartat. Com sempre dic, és bo deixar-se coses per fer en les ciutats que es visiten, així dóna ganes de tornar per acabar de fer el que s’ha quedat al llistat.

Varsòvia és molt gran, és necessita més temps del que jo li he donat. I no descarte tornar al meu aire, a gaudir de més temps en terrasses o escoltant concerts. La ciutat ofereix de tot, llocs tranquils i llocs plens d’activitat. La ciutat té molt per gaudir-la. També estaria bé anar en hivern, a 10 o 15 graus sota zero… no sé si ho podria suportar però l’estampa deu ser bonica.

Al final trac balanç, Varsòvia no m’agradava al primer colp d’ull però desprès del temps passat en ella m’ha captivat. S’ha de dir que sempre m’han agradat les barreges de tot tipus, les culturals... musicals... en el menjar…la barreja arquitectònica de la ciutat és el punt que m’ha atret i que anava buscant tothora. Ja us la mostre en altre moment, en una IV part, val la pena.


QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA