Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 22 d’abril de 2017

CANADÀ: En ruta TORONTO, OTAWA, MONTREAL, QUEBEC

Vaig passar per Canadà com un llamp, va ser un simple tast… em vaig quedar amb gana de més... qui sap si tornaré?El temps dirà.

Després d’haver aterrat a Nova York  i visitar la ciutat dels grata-cels, on tinc clar que vull tornar, iniciàrem un itinerari per conéixer un poc més. Arribàrem a Washington i volíem anar al Canada. Així que seguint la Cordillera dels Apalaches arribàrem a Niàgara, per admirar les fabuloses cascades, un paradís natural encisador al que li vaig trobar un defecte: el muntatge turístic al seu voltant.


Férem nit a un dels nombrosos hotels situats al costat de les cascades i eixirem molt matí cap a TORONTO, on ens trobàrem una sorprenent moderna ciutat cosmopolita que visitàrem al nostre aire, començant per l’afamada torre CN de 553 metres d’altura amb vistes espectaculars. La torre CN és la carta de presentació de la ciutat i m’agradà, no per ser emblemàtica sinò per les vistes de la ciutat. Des de la inauguració, l’any 1976 atrau a molts turistes. 





Toronto és la ciutat més gran de Canadà i la cinquena més gran de Nord-america. És centre de la cultura anglofona i amfitriona en moltes celebracions nacionals.

Visitàrem el Parlament i entrarem a un centre comercial que només en estructura cridava l’atenció. En realitat tota la ciutat  ens cridava l’atenció, el Toronto City Hall, les mansions, l’estació de trens, els centres comercials... per l’harmonia existent ajuntant edificis antics alguns gòtics i altres Art Decó, amb gratacels super moderns i elevats, torres amb rellotge, al costat de torres de vivendes, rajola roja i vidre configuraven una barreja preciosa, elegant.










La curta estada a la ciutat havia acabat i havíem de seguir ruta. Ja en carretera travessant preciosos paisatges canadencs paràrem, abans d’arribar a OTAWA,  al llac Ontario on s’hi respirava una immensa tranquil•litat, I una vegada a Otawa la visita va ser més fugaç encara que la de TORONTO, malgrat ser la capital de Canada i la quarta més gran del país.

D’Otawa, només vàrem veure El Parlament, això si des de diferents perspectives, més properes i més allunyades. El Parlament està situat  a un turó, l’impressionant edifici recorda les construccions vistorianes europees. Hi ha una gran explanada davant que nosaltres recorreguerem de dalt a baix, d’esquerra a dreta una i mil voltes. És enorme i lloc on sovint se celebren concerts, obres de teatre, i altres esdeveniments culturals.. desfilades protocolàries.









Tot seguit anàrem a MONTREAL, on canviàvem d’idioma, MONTREAL és la segona ciutat més gran del món de parla francesa.

Hi passejàrem pels barris residencials de gran influencia europea: El Mount Royal, l’estadi olímpic, les vieux Montreal… de Montreal guarde el recprd de la celebració del meu aniversari. I especialmnet recorde la nit de festa i el meu esforç per traure endavant una conversa en llegua francesa.



I l’ultima etapa d’estes pinzellades canadenques va ser l’acollidora ciutat de QUEBEC, de xicotetes dimensions i també parla francesa, ha sabut conservar tot  l’ambient totalment francés, el conjunt emmurallat, les esglésies, carrers plens de tavernes…tot ens va deixar un dolç record. 

Despres d’haver-me soltat practicant amb la llengua de Moliere ara ja tenia més fluïdesa... Però com tot en esta ruta feta molts anys enrere, anàvem massa de pressa d’uns llocs a altres, i de cada lloc ens quedàvem amb ganes de quedar-nos més.

Tot ensenya, i viatjar d’esta manera fa que ja no em vulgues més de viatges amb les mateixes característiques de veure les coses sense parar l'atenció amb elles.














I amb tot... el que és cert és que vàrem eixir de Canada amb gana de més, em va saber a poc, havia vist cinc punts importants: NIÀGARA, TORONTO; OTAWA, MONTREAL I QUEBEC, però necessitava més temps de romandre en cada lloc.

Ara recordant este viatge encara m'entren més ganes de tornar-hi i fer fotos amb millor càmera que la que portava aleshores i d'explicar amb més detall i mirar-ho amb els ulls actuals. El temps dirà si ho faré...

REFLEXIONS POSTERIORS DE VIATGE, estiu EEUU i CANADÀ, 1993

dimarts, 18 d’abril de 2017

RESSENYA de cine: LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES



LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES
Leena Yadav

Amb la pel·lícula “La estación de las mujeres” viatgem a la India, concretament a un poblet xicotet de costums i tradicions arrelades  on la modernitat vol entrar i ho fa a pas de tortuga, en xicotetes dosis, i sempre reclamada per les dones. Elles són les que van aconseguint xicotetes coses, per ahi comença, primer és un mòbil, després reclamen un televisor, i els homes els ho van cedint tot per insistència i constància, malgrat tindre un paper secundari a la societat masclista on viuen. Tanmateix en esta pel·lícula les dones són visibles i els homes secundaris, elles són les  grans protagonistes, les que ens conten què senten i què els passa i la lluita continuada que han de fer dia a dia, simplement  per a viure dignament sense que les afecte molt l’opressió que dicten les normes heretades.

“La estación de las mujeres” mostra situacions que es viuen a la India rural però, la protesta no és local, malauradament, arreu del món hi ha casos similars, així que és una denuncia global i clara sobre l’opressió que pateix la dona no només a la India, al món en general.

Les protagonistes són quatre dones que viuen en un ambient econòmicament pobre. Està Laijo, la jove maltractada pel marit alcohòlic, pel fet de no poder tenir fills. Què passaria si l’estèril fóra l’home i no ella? Laijo vol descobrir-ho. Hi ha una ballarina, Bijli, que és prostituta i pensa que és lliure perquè no té el rol d’esposa, però sap també que els homes l’esclavitzen i a més a més la joventut va passant i comportarà el final de la manera com es guanya la vida. Hi ha una xiqueta de quinze anys, Janaki, a la que li agrada anar a l’escola, però els llibres no entren dins del pla d’una bona esposa i els ha de deixar de banda. Janaki està a punt de casar-se, encara que ella no vol complir amb el deure amb el que està nugada. I està la que va per a sogra de Janaki, Rani, que és la mare del jove Gulab, el que va per a marit. Rani, que vist de dol des de que va enviudar quinze anys enrere, viu seguint les normes convencionals, fa el mateix que li feren a ella i obliga al fill a casar-se. Gulab ja de menut s’hi  mostra radical, masclista i dèspota.

Totes quatre viuen situacions crues que, conforme avança la pel·lícula van augmentant i fan que el patiment siga continu malgrat barrejar-se amb brots d’esperança i felicitat. Les dones fan un bon paper, que no és fàcil d’interpretar, el d’obrir una porta tancada amb pany i forrellat. Són quatre dones totalment diferents però l’amistat les uneix i les fa fortes, les fa somniar amb una amor diferent al que coneixen i imaginar la vida en  altre món que desconeixen però saben que existeix més enllà d’on viuen. Són dones que si volen trencar amb el que viuen, han de decidir, i per a elles és nou, no estan acostumades. Però un dia donen un pas endavant i fugen camí de la llibertat.

És una pel·lícula valenta pel que conta, que no agradarà als homes del tipus mascliste que hi apareixen, perquè les infelices  dones s’atreveixen contradir a l’home, a saltar-se les normes de la tradició que les esclavitzen i també pot arribar a la controvèrsia perquè hi ha moltes escenes violentes de maltractament o de sexe que disgustaran a una de les societats més masclistes del món.

El conjunt m’ha agradat perquè amb una excel·lent fotografia, mostra paisatges i maneres de ser i pensar diferents a les que ens envolten. Tal volta al principi el ritme és massa lent i tendeix a reiterar el que se sap. Però és un detall menor. En este cas l’exotisme atrau perquè l’escenari és una aldea al desert. El consell format pels homes de més edat són els que dirigeixen el poble, els que manen, els que jutgen, els que condemnen. Apareix també altre home fora dels estereotips masclistes, és un jove emprenedor que constrasta en mentalitat amb els més vells i vol que l’aldea avance i trenque amb les tradicions que no duen enlloc.

A més a més, l’alegre cançó principal de fons que convida a l’esperança i ballar em resulta divertida i és el toc que contrasta per endolcir tot el contingut dramàtic que fa que l’espectador tinga el cor en un puny al llarg de tota la pel·lícula però especialment al final, en la celebració del festival de Dussehra. El dramatisme també s’ha volgut  compensar amb tocs còmics, però al meu parer,  són més agredolços que reals.

La pel·lícula té mèrit perquè abans de començar ja va trobar entrebancs, la directora no trobava permisos per a filmar en cap dels pobles que volia, no admetien que cap dona dirigira la pel·lícula, a més a més ella trobava entrebancs perquè portava pantalons i no es cobria el cap a bel vel. La veien una corruptora de dones i li ho deien generacions joves d’homes.

Tan de bo hi haguera més persones tan valentes com ella. Este tipus de pel·lícules són necessàries.



dissabte, 15 d’abril de 2017

AIELO de MALFERIT (València): EL MUSEU de NINO BRAVO

 Aielo és conegut com el bressol de Nino Bravo i la fama arriba lluny... molts són els fans que venen per retrobar-se amb l'artista i recordar mirant ojectes i imatges moments de joventut.


Quan conec a algú i explique que Aielo de Malferit és un poble de la Vall d'Albaida, sovint no em deixa ni que acabe la frase perquè tot seguit diu ben fort i emocionat, que Aielo és el poble de Nino Bravo. Aleshores ja sé que tinc davant a un fan del cantant. N'he trobat de totes les edats i en València, en Madrid, en Barcelona i fins i tot en Amèrica. Alguna vegada he contat que en San José de Costa Rica vaig entrar a una llibreria molt important i tenien de fons les cançons de Nino. En escoltar-ho li vaig dir enorgullida al xic que venia llibres que Nino havia nascut al mateix poble que jo i de sobte es va emocionar i no volia altra més que li contara coses del cantant que a ell tant li agradava. I parle d'un jove que quan va nàixer Nino ja havia mort. També en un avió cap a Guatemala vaig seure al costat d'una jove diplomàtica de Costa Rica que entre conversa i conversa en preguntar-me d'on era i contestar-li que era valenciana directament va dir que ella coneixia les cançons d'un valencià que li agtradava molt, parlava de Nino Bravo. Em va faltar l'aire per dir-li que érem del mateix poble i se li posaren els ulls com a xirimites d'alegria. 

Entrada al poble.

Entrada al museu.

Rebedor  on es venen les tiquets d'entrada i on està el llibre de firmes.

Aielo estima el seu fill afamat, sempre ho ha fet i més si cal des que no hi és i el seu nom atrau al poble a tants visitants. Els d'Aielo hem seguit la trajectòria artistica i no podem deixar de pensar en el Nino dels començaments, deixant un poc de banda la faceta de cantant i mirant la faceta personal perquè podem posar cara a la familia que tants anys ha estat convivint amb els aieloners. Nino és un fill més del poble i saber qui eren els pares o la germana, les filles o els cosins o les cosines fa que l'estimem més. Nino forma part de la familia aielonera que el va veure nàixer i això és el fet més entranyable per als aieloners.


Jo mateixa era una xiqueta quan venia al poble i a l'escola ens deixaven eixir per a rebre'l. Es formava un gran maremagnum de gent que l'acompanyàvem allà on anava. El dia per als escolars es convertia en festiu, els menuts el miravem amb curiositat i admiració. Nino Bravo era un gran triomfador que donava peu a imaginar que en esta vida tot era possible a base de constància i treball com havia fet el nostre ídol. Nino ens feia pensar que els somnis de vegades es poden fer realitat.

I els xiquets i xiquetes l'acompanyàvem...quan venia Nino Bravo...l'escola tancava...

Nino portava el nom d'Aielo allà on anava, la seua maleta sempre la portava plena de records de la infantesa, els que mai es poden oblidar. Aielo ha volgut perpetuar la memòria del que va ser una gran veu fent un museu. La pàgina web del museu és molt interessant i podeu entrar per saber-ne més. Actualment hi ha pocs cantants que tinguen tanta potència, tanta força de veu i malgrat que eixen imitadors, el don de Nino no es pot igualar. Però a banda el que Aielo vol fer constància en el museu  és que Nino era una persona a la que l'èxit o va canviar i així el museu mostra totes les facetes, el bagatge de bon artista i el de bona persona. 


Al museu he entrat en repetides ocasions i cada vegada he descobert algun detall del qual abans no m'havia percatat. Només entrar tenim el mostrador-punt de venta i el llibre de firmes. A un costat d'este rebedor està la sala d'audiovisuals on podem veure un video que per moltes vegades que es veja sempre emociona. A l'altra banda està la sala principal del museu on podem veure fotos i objectes personals del mon artistic de Nino que formen un conjunt de veritables joies per als nombrosos fans que cada dia visiten el museu.








 Són reliquies, són les seues paraules, les seues cançons... tot per a no oblidar al cantant valencià nascut a Aielo de Malferit que encara desperta sentiments i continua triomfant.

*16 d’abril aniversari de la seu mort.

QUADERN DE VIATGE, AIELO del 2006 al 2016

El museo de NINO BRAVO en AIELO de MALFERIT (Valencia)

Aielo es conocido como  cuna de Nino Bravo y su fama llega lejos ... muchos son los fans que llegan al pueblo por reencontrarse con el artista y mirando objetos e imágenes, recordar momentos de juventud.


Cuando conozco a alguien y explico que Aielo de Malferit es una localidad valenciana, a menudo no me deja ni que termine la frase porque a continuación dice con voz potente y emocionado o emocionada, que Aielo es el pueblo de Nino Bravo. Entonces ya sé que tengo delante a un fan del cantante. He encontrado de todas las edades y en muchos lugares: Valencia,  Madrid,  Barcelona e incluso en América. Alguna vez he contado que en San José de Costa Rica entré en una librería muy importante y como fondo musical tenían las canciones de Nino. Al escucharlo le dije orgullosa al joven dependiente que Nino había nacido en el mismo pueblo que yo y de repente se emocionó. A partir de ese momento solamente quería que le contara cosas del cantante que a él tanto le gustaba. Y hablo de un joven nacido cuando Nino ya había muerto. También cuando iba en un avión hacia Guatemala me senté junto a una joven diplomática de Costa Rica que entre conversación y conversación al preguntarme de dónde era y contestarle que era valenciana directamente dijo que ella conocía las canciones de un valenciano que le gustaba mucho, antes de que lo dijera, yo ya sabía que hablaba de Nino Bravo. Cuando supo que éramos del mismo pueblo y se le pusieron los ojos vidriosos de la emoción y alegría.

Entrada al pueblo.

Entrada al museo.

Entrada donde se venden los tiquets y donse está el libro de fimas.

Aielo quiere a su famoso ídolo, siempre lo ha hecho y más si cabe desde que murió y su nombre atrae al pueblo a tantos visitantes. Los que somos de Aielo hemos seguido su trayectoria artística y no podemos dejar de pensar en el Nino de los comienzos, tampoco dejamos de lado la faceta personal porque podemos poner cara a la familia que tantos años ha estado conviviendo con nosotros. Nino es un hijo más del pueblo y saber quiénes eran los padres o la hermana, las hijas o los primos o las primas hace que lo queramos más. Nino forma parte de la familia ayelense que le vio nacer y esto es lo más entrañable para nosotros.




Yo misma era una niña cuando Nino venía al pueblo y en la escuela nos dejaban salir para recibirlo. Se formaba un gran maremágnum de gente que lo acompañábamos allá donde iba. El día se convertía en festivo para los escolares, los pequeños lo mirábamos con curiosidad y admiración. Nino Bravo era un gran triunfador que daba pie a imaginar que en esta vida todo era posible a base de constancia y trabajo como había hecho nuestro ídolo. Nino nos hacía pensar que los sueños a veces se pueden hacer realidad.

Y los niños y niñas lo acompañábamos, cuando Nino venia, la escuela cerraba...

Nino llevaba el nombre de Aielo allá donde iba, su maleta siempre la llevaba llena de recuerdos de la infancia, los que nunca se pueden olvidar. Aielo ha querido perpetuar la memoria de quien fue una gran voz haciendo un museo. La página web del museo es muy interesante y se puede entrar para saber más. Actualmente hay pocos cantantes que tengan tanta fuerza y potencia de voz y aunque salen imitadores, el don de Nino no se puede igualar. Pero además lo que Aielo quiere hacer constancia en el museo es que Nino era una persona a la que el éxito no cambió y es por eso que muestra todas sus facetas, la de buen artista y la de buena persona.


En el museo he entrado en repetidas ocasiones y cada vez he descubierto algún detalle del que antes no me había percatado. Nada más entrar tenemos el mostrador-punto de venta de entradas y el libro de firmas. A un lado de este recibidor está la sala de audiovisuales donde podemos ver un video que por muchas veces que se vea siempre emociona. En el otro lado está la sala principal del museo donde podemos ver fotos y objetos personales del mundo artístico de Nino que forman un conjunto de verdaderas joyas para los numerosos fans que cada día visitan el museo.








 Son reliquias, son sus palabras, sus canciones... todo para no olvidar al cantante valenciano nacido en Aielo de Malferit, que todavía continúa triunfando y despertando sentimientos.

*16 de abril aniversario de su muerte.

CUADERNO DE VIAJE, AIELO del 2006 al 2016