AÍN (Castelló)

Aín és un dels pobles més bonics de la província de Castelló, amb el doble encís de mantenir l’essència àrab i estar envoltat de sureres.

Aín és un menut poble situat  a la Plana Baixa, amagat en el Parc natural de la Serra de l’Espadà, la qual cosa sempre és un reclam per a visitar la zona anomenada la selva Mediterrània. La distinció de Parc Natural, pel gran valor mediambiental, està des de l’any 1998. La serra d’Espadà i Parc Natural, és una alineació muntanyenca caracteritzada per abruptes crestes i llomes suaus, passant en pocs quilometres des del nivell del mar fins a més de mil metres. 

El Parc el formen 19 municipis de la província de Castelló. Alguns tenen tot el seu terreny dins, altres parcialment: Aín, Alcudia de Veo, Algimia de Almonacid, Alfondeguilla, Almedíjar, Artana, Ayódar, Azuébar, Chóvar, Eslida, Fuentes de Ayódar, Higueras, Matet, Pavías, Tales, Torralba del Pinar, Sueras, Vall de Almonacid i Villamalur. Per alguns passem a l’anada o a la tornada.

Aín, que té tot el seu terreny dins del parc, està situat als peus del mateix pic Espadà  de 1099 metres, entre dos barrancs. Al poble accedim per una carretera sinuosa i estreta, però el que veiem a traves de la finestra del vehicle és bonic. Ens envolten escarpades muntanyes i valls estrets,  hortes escalonades i arbres fruitals. Passem per la presa d’Onda o de Benitandús, al terme municipal d’Alcudia de Veo, prop de Tales i Benitandús. És un embassament menut que serveix per al reg però contribueix a la bellesa del lloc.

Arribem, aparquem als afores i comencem a fer una passejada pel poble i pel bosc dels voltants: Ajuntem món rural i natura. A l'entrada destaca un gran panell ceràmic que mostra el nom dels pobles que envolten Aín. En no res me n’adone que Aín convida a respirar aire pur i escoltar els sorolls de la natura, convida a desconnectar. en algun punt del poble no hi ha cobertura mòbil i... ni falta que fa.

També destaca el blanc de les façanes i el blau en els laterals de les portalades i finestrals. De vegades no és blau sinó verd el que emmarca la porta o finestra. Em recorda molt els pobles àrabs. I és que ha conservat l’essència morisca, semblant haver-s’hi quedat estancat en el passat i això m’agrada. Desprèn màgia, encant. I quantes plantes! Ain és bonic i a més a més, està molt net. No hi ha ni un paper per terra.

Tampoc veiem ni una persona pel carrer. I és que té pocs habitants. És per l’efecte de l’èxode rural que sempre acaba en despoblament. A finals del segle XIX eren unes 500 ànimes al poble, ara en són unes 130 solament. En estiu hi ha més gent, tal volta poden arribar a ser uns 1000 habitants.

Arribem a la plaça on està l’església de San Miguel. Està tancada i no entrem. Fou construïda al segle XVIII, té una alta torre de sillería que destaca. Enmig de la plaça hi ha una font. No és la primera font que veiem ni serà l’ultima.

No puc deixar de mirar tots els carrers i carrerons: el del mig, l’estret, el major, el nou, el del riu...tots m’atrauen, no els puc deixar de fotografiar. Són carrers, molts empedrats i en ziga-zaga, estrets i empinats.

Aín fou conquistat per Jaume I en 1239 i va mantenir la població musulmana sota la jurisdicció del cadí d’Eslida. Els cristians deixaren als musulmans conservar tradicions i formes de vida que tenien abans de la seua arribada i entre uns i altres, va haver durant un temps convivència i harmonia. Però un dia acabà. Al principi del segle XVI als àrabs se’ls imposà el bateig sota pena de mort o desterrament. Alguns s’amagaren a la Serra d’Espadà, no acceptaren la submissió i organitzaren importants revoltes comandades per Zelim Almanzor, però finalment els apressaren i expulsaren.

L’aigua és relaxant...escoltem el seu so en molts moments. Enmig del silenci marca el ritme assossegat deixant passar el temps. M’imagine la tranquil·litat de la vida per estos carrers, la d’abans i la d’ara.  L’aigua és important en Aín. El topònim que li posaren els àrabs significa “lloc d’aigües”. Hi ha moltes sèquies, molins... o fonts, dins i fora del poble, i un carrer també porta el nom de l’aigua...

Tot seguit fem una caminada pel bosc que l’envolta: un bosc de sureres que, cert, mereix una visita. Ens endinsem per una senda que va al bosc. Un panel informa sobre alguns edificis i racons que veure. Nosaltres anem cap al molí de l’Arquet.

La zona d’Ain i els voltants té el bosc de sureres més important de la Comunitat Valenciana. L’extracció de suro de les sureres, la corfa protectora del tronc, s’ha practicat al poble, i altres propers, des de fa segles per les seues qualitats de flotabilitat i aïllant. El suro ha propiciat una interessant artesania però s’empra especialment per fabricar taps. En Eslida, el poble dels costat, van haver en el passat moltes fàbriques. I és que, des que en el segle XVIII, el benedictí Don Perignon emprara els taps de suro buscant la millor manera de garantir el precintat dels recipients, l’ús començà a generalitzar-se. Fins el moment s’utilitzava estopa i draps, però el precintat no era total. El mèrit del monjo és que va popularitzar els taps de suro però ja en l’antiguitat s’usava per tapar àmfores gregues i romanes, ja se sabia les seues virtuts de flexibilitat i impermeabilitat.

Arribem al moli de l’arquet. L’arc-aqueducte desl segle XVII és construí per a  facilitar el pas de l’aigua a les hortes abancalades i escalonades.

I dona nom al moli hidràulic que és un del més ben conservats de la zona, construït al segle XVII servia per moldre gra per a fer farina. Actualment conserva estris de treball, alguns dels quals es veuen a l’exterior, i és propeta privada.

 

Donem la volta al moli i des d’este punt es veuen  les ruïnes del castell àrab, castell d’Aín o de Benialí, que antigament fou un dels punts més importants de resistència  dels moriscos rebels del poble al llarg del segle XVI. Es conserva la torre de l’homenatge i una torreta de vigilància separada del recinte fortificat. S’arriba al pati d’armes. La vista des de dalt deu ser impressionant. Mentre el mire en la llunyania, no puc deixar d’imaginar la desesperació dels moriscos front als atacs cristians.

De tornada al poble seguim contemplant les sureres i altres arbre fruiters. Hi ha un gran florit i bonic cirerer que atrau la mirada de tothom.  L’explotació de les sureres, per la qualitat de regenerar la corfa, donava pas a un cicle tradicional de tall, cada 10 o 12, període de temps necessari per a que l’arbre  li cresca de nou la capa protectora. Era la cavalleria qui trasposta el suro a les factories, d’esta activitat queden el camins de suro, memòria de l’activitat artesanal, que malauradament ara està quasi perduda per competència d’altres sureres de Portugal, Andalusia o Extremadura, que no són boscos de muntanya i l’extracció és mes rentable.

El passeig és molt agradable. L’oratge acompanya. De lluny veiem una bonica perspectiva del poble.

El final del passeig acaba en el poble, en el carrer del riu, on hi ha un mirador de d'on veiem una bonica panoràmica de les hortes abancalades.

I al costat està el llavador municipal, restaurat, que encara es gasta.

La visita s’acaba. Seguim pels carrers d’Ain per anar al punt d’inici d’on hem començat la passejada. Tinc pesar de deixar el poble perquè s’hi respira una gran calma i a més...estic gaudint de debò fent fotos. Aín és tan fotogènic! És pel verd de les plantes amb tocs de colors de les flors, pel blanc enlluernador de les cases, per les pinzellades blaves... pel blau del cel que acompanya, per les ombres que crea el sol en les façanes...M’emporte gràficament un bon record a casa.

Encara falta una foto per fer: la dels antic corrals que en l’actualitat estan mig enderrocats. I fent esta última mirada pense en l’activitat que en algun temps hi hauria.. Pense que estos pobles són el gran secret de la província de Castelló i sincerament, tan de bo continue sent-ho per molts anys. Encara que sé que amb escrits com este, no ajuden a l’anonimat, perquè l’encant del lloc és poder viure encalmats.

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, març 2023, ONDA-AÍN