Onda no només és ceràmica, té un patrimoni marcat pel pas dels musulmans, cristians i jueus... i un castell que va complir un amb gran paper històric.
Una vegada vist el castell i el museu on he gaudit de debò escoltant sobre la història i la casa àrab, baixem de la part alta i ens enfilem per carrers estrets amb cases antigues, escalinates per salvar el desnivell... Malgrat que el casc Antic fou declarat Conjunt Históric-Artístic i bé d’interès Cultural en 1967, alguns edificis estan deteriorats per abandó, en molts casos els falta restauració, la calç de les façanes ha saltat i falta una bona mà de pintura. Falta inversió i política de conservació.
Arribem a la plaça on està la casa nen la qual es trobà l’algepseria que està al museu del castell i que és la base de l’audiovisual. De les façanes que veiem és la blanca i estreta que està a la dreta, al racó. La part ampla, més espaiosa estava darrere, amagada, la privacitat en el món àrab era, i és, important.
Seguim caminant vorejant l’església... Estos carrers formen el barri de la moreria creat amb la reconquista de Jaume I perquè es va produir un desplaçament de musulmans fora de la muralla. Veiem una curiositat: en una façana hi ha un taulell que indica que era el lloc on es feia el ban, "el ditio de bando". Imagine que en eixe punt es concentrava la gent per saber el que s’anunciava. M’agrada que es conserve perquè mostra altra manera de viure, altres costums...
En el barri, en temps passats, arribaren a ser unes cinquanta vivendes i el traçat dels carrers s’ha mantes invariables. Les cases eren més senzilles que en la resta del casc antic i els residents podien parlar la seua llengua i practicar la religió lliurement. Hi està la capella de san Vicente Ferrer construïda sobre l’antiga mesquita del barri.
El barri va existir fins a 1609, any que expulsaren als moriscos,
Des que hem començat a caminar me n’he adonat de la ceràmica que hi ha pels carrers. Hi ha molts panells ceràmics religiosos en les façanes. En molts pobles de la Comunitat en conserven i formen part del patrimoni artístic-religiós. I especialment m’agrada veure la gran varietat de sota balcons que demostraven el poder adquisitiu dels amos de la casa. Són bonics i donen color a la façana.
Anem camí de l’església, però abans d’arribar-hi, en la part posterior, parem en el nucli del que seria el barri jueu: la plaça de la sinagoga on els jueus tenien el punt de trobada. La sinagoga es va descobrir recentment, quan estaven fent unes obres. I front a una troballa tan important, la plaça fou reformada per que les restes arqueològiques pogueren ser visitades. La plaça té dos nivells, un superior amb uns estructura metàl·lica i de fusta que salva el desnivell i un nivell inferior on estan les troballes.
Arribem a la monumental església de l’Asunción, barroca, del principi del segle XVIII. Fou construïda sobre el que era una església gòtica del segle XIV, que va patir un incendi que ho cremà tot excepte la torre campanar, que hem vist bé des del castell. Després de l’incendi va sorgir la idea d’ampliació i s’obri porta principal a la plaça, la qual cosa explica que la torre estiga separada. Antigament la porta principal estava a costat del campanar.
La façana ressalta per la decoració. El frontispici és de pedra llaurada, amb dos cossos. Hi ha columnes corínties i salomòniques, i en el centre l’estàtua de pedra que representa a la santíssima Verge de l’Assumpció. És d’estil neo barroc. Caldria una neteja i restauració, que ressaltaria la bellesa. Té dos portes, la principal de 1854 i la de la capella de la comunió, de 1753, que està adossada.
Darrere està la torre del campanar de planta quadrada i el pati on també s’accedeix des de l’interior.
L’interior és ample i amb llum, de nau única i planta de creu llatina amb capelles laterals.
Tot el que hi havia a l’interior fou destruït en la guerra civil i a partir de 1939 s’iniciaren els treballs de reconstrucció. La mirada em va directa cap al retaule de l’altar major i els llenços laterals. Són de l’escultor Juan Bautista Folía, deixeble i amic de Rodin, que arribà a Onda captivat per la ceràmica després d’una producció artística d’èxit, carregada de sensualitat en la joventut en Paris, Barcelona, Salamanca, Madrid, Santiago de Xile... Quan arribà a Onda la producció començà a ser més religiosa. Va morir en Onda abans de finalitzar el treball de l'esglèsia, en 1945, on està soterrat.
També destaquen els frescos de la cúpula, obra de Carlos Maroti, en els quals es pintaren a veïns del poble, els que contribuïren pagant, també apareixen frares i monges i el rector que manà les obres.
Accedim a la sagristia on hi ha diverses imatges i pintures religioses que s’han conservat des l’antiguitat. Durant la guerra civil es va perdre quasi tot l'art religiós. Destaquen dos retaules, un del pare de Joan de Joanes, Vicent Masip: “El retablo de las animas,” de principi del segle XVI, d’estil hispano flamenc amb influències italianes.
I l'altre del fill: Joan de Joanes el "Retablo de San Antonio y Santa Bárbara" de 1558. Es nota la diferència d’epoques.
També hi ha miniatures italianes del segle XV o una escultura anònima del segle VII.
La capella de la comunió és de planta de creu grega i ricament decorada. Destaca el treball de Folía de Sant Jordi que va fer la pila baptismal i l’altar de la capella de la comunió, que va enllestir Pasqual Albella, veí d’Onda. El valencià Vergara és l’autor que pintà els frescos en les petxines de la cúpula.
Anem a la plaça de l’Almudí o plaça la Font de dins, amb una característica font enmig. És el centre del casc antic i històric. Ho era en el passat i ho és en l’actualitat també. La plaça és rectangular i té porxades, que corresponen al període gotic del segle XV. Hi ha cases que destaquen com la del rellotge del segle XVI o la presó, que es pot visitar. La plaça, des de 1418 fins al segle XIX, era el lloc on es feia el mercat, que fou traslladat a l’altre indret.
Seguint el passeig per Onda, passem per l’església de la sang, d’estil romànic de transició al gòtic
De les muralles només queda una porta que antigament donava accés el Portal de Sant Pere, era un del punts principals d’accés i és per on eixim en acabar el recorregut.
És una porta d’arc
de mig punt, per la part interior hi ha un xicotet altar obert dedicat a Sant Pere.
Sobre l’arc es veu l’escut de la corona d’Aragó
tallat en pedra. També es llig l’any de la restauració, 1578. Antigament per la
part alta anava una sèquia que desembocava en un molí.
Uns passos més enllà, estem de nou en la part on hem començat el passeig per Onda, per la costera que ens ha dut al castell. Al final, ha estat una ruta circular que ens ha mostrat la part més antiga d'Onda, tal volta més desoneguda, la que no té res a veure amb el polígon industrial ceràmic que tant de renom li dona a la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada