FRAGMENTS( propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil -6

Paris és la ciutat de l'amor i també el lloc on Paulette i Amalio van viure la seua història particular.  Tots dos ja coneixien la ciutat però la redescobriren junts, especialment quan Paulette tornà de la guerra.

Paulette i Amalio en Paris foren molt feliços.

 DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

RESSENYA LITERÀRIA: ARGILA I CALÇ d'Elvira Cambrils

 

ARGILA I CALÇ

Elvira Cambrils.

Per a mi, sempre és un plaer llegir el que escriu Elvira Cambrils, de debò. Tal volta, o segurament, podeu pensar que no sóc objectiva quan jutge la seua escriptura perquè la conec. Hem parlat per les xarxes i en alguna trobada literària i em cau bé. Tanmateix us assegure que la meua opinió no canviaria si no la coneguera, si no sapiguera que darrere l’escriptora hi ha una persona culta, sensible i compromesa. En absolut canviaria de parer perquè abans de parlar amb ella, ja em semblava un goig llegir-la.  

I és que, en general, els seus textos t’arrosseguen sense adonar-te’n, et condueixen sense esforç, enamoren per la bellesa de les paraules i et transporten als mons que vol ensenyar. 

En aquest cas “Argila i calç”, novel·la guardonada merescudament amb el premi Enric Valor 2023, ens mostra per una banda el món d’Amina, una africana immigrant que ha viscut una realitat fugint d’horrors indescriptibles fins arribar a una estabilitat en una Vall solitària en la Marina Alta, un poble menut però amb gent que l’ha rebuda amb calidesa, amb estima. Amina va acompanyada d’una xiqueta, la seua filleta Salma, que amb la seua innocència contagia vida.

I per altra banda, mostra el seu mon propi, posant per a este apartat, de protagonista, a una advocada escriptora, Blanca Miralles, que ha arribat a la vellesa i necessita ajuda en casa. Amina Hodan és qui li proporciona l’ajuda.

L’advocada escriptora ens conta el seu passat i la seua implicació pel valencià i per les dones escriptores que lluitaren per la llengua, i parla sobre Beatriu Civera, Maria Beneyto, Maria Ivars o Carmelina Sánchez-Cutillas. Alhora fa memòria històrica i recorda la repressió viscuda en la dictadura de Francco. Així es fa ressò d’un temps no tan allunyat que marcà tant la manera de viure i d’educar els joves.

També ens conta fragments dels seus viatges a Grècia o Egipte, que m’han fet recordar experiències pròpies. Es nota que l’autora és una gran viatgera.

De tot, ressalta, per la duresa, l’infern viscut per Amina, la jove, quasi una xiqueta, de Djibouti. Amina viu un malson continu: primer quan sofreix la mutilació,  després amb el complicat viatge fugint del seu país fent un trajecte interminable cap a Europa. I tot experimentant un embaras no desitjat. Emociona tot i especialment el dilema  d’Amina per estimar o no estimar la filla producte d’una violació. La vida ha estat cruel amb ella, com amb la majoria de les dones africanes.

Any rere any, lluitadors somniadors, estafats, i víctimes, buscant una vida digna perden la vida al Mediterrani.  Per a molts, la mar és la seua fossa, el lloc on acaben la seua vida. Però Amina és forta, més del que es pensa i aconsegueix arribar a l’Europa desitjada. Volia anar a França, però al capdavall se n’adona que el seu lloc és la Vall de la Marina Alta, en casa de Blanca Miralles. 

Amina i la filla  reben l’ajuda de Blanca. I Blanca alhora reviu gràcies a Amina i la filla. Perquè la vida de Blanca, per circumstàncies personals, no tenia sentit i amb l'arribada de les nouvingudes se li obri una porta al canvi.

I Blanca traspassa la porta i demostra un gir en l'actitut, escrivint sobre la vida d'Amina des que eixí de la seua vall africana i alhora fent introspecció de la seua vida de joventut i casada. Passat i present es connecten. És una narració de doble vessant, que va contat les dos vides en format de pinzellades amb històries recordades, algunes felices i altres malsons. De vegades les històries de cadascuna de  les protagonistes explicant el que han viscut i qui els acompanyaven, van separades, altres vegades conflueixen.  

Entre les dos dones hi ha complicitat, ni importa l’edat, ni el temps ni el lloc de procedència. Les dos són fràgils i són fortes, les dos tenen dubtes i els resolen. I les dos estan ferides, cadascuna per diferents causes. Així i tot està l'optimisme, perquè juntes es fan fortes. Són dones, son víctimes, però s’ha de seguir endavant, malgrat tot.

I tot està escrit amb llenguatge ric, prosa bonica, elegant. Contrasta l’horror de l’ambient que viu la immigrant amb l’amabilitat de l’entorn, la pau i alegria assossegada que s’hi respira en l’ambient rural on està vivint ara. M’agrada.

I tambè m'agrada que escriga sobre dones valentes que es mereixen reconeixement i que el dolor acabe en un raig d’esperança final. I tambè, que siga una novel·la compromesa amb el problema de la immigració així com per l’escriptura en valencià i la passió mateixa per escriure. El llibre reivindica el dret de les dones a elegir, a ser escoltades, a no ser menyspreades, a ser considerades ciudatanes de primera fila. 

Llegir la història d’Amina m’ha recordat altres històries que conec bé, com “Entre dos mons”, que igualment mostra aspectes de la discriminació femenina en el mon africà o la importància del treball de les persones que ajuden els immigrants. Tots els relats que ajuden a prendre consciència de la societat actual i potencienla tolerància són importants: s’ha de conèixer per entendre. S’ha d’entendre per estimar.

Al final del llibre hi ha un codi QR i un mapa explicant l’itinerari del viatge descrit: el que va fer Amina fugint dels seu país, una odissea de més de 5000 quilometres. Molt interessant. 

Enhorabona Elvira per este nou viatge literari.

 

PONTEVEDRA: creuer remuntant el tiu Lérez, en rias Baixas, (Galicia)

Pontevedra és agradable i acollidora, una ciutat còmoda per veure-la, viure-la i sentir-la caminant…

QUART DIA DE CREUER: Port de Combarro- remunt del riu Lérez- Pontevedra- Combarro-Monestir de Poio

Seguim en la ria de Pontevedra. Com cada matí, anem al port, hui al de Combarro que està a la part nord de la ria, molt a prop de la desembocadura del riu Lérez i de la ciutat de Pontevedra. M’agrada la idea d’entrar a la ciutat per via fluvial remuntant el riu.  

I quin viatge més bonic assaborint tantes imatges! Quans instants únics i inesborrables estic acumulant!

Està ennuvolat però no fa fred. Tenim enfront l’illa de Tambo que està enmig de la ria i pertany a Poio, i... de sobte, veiem dofins. És la segona vegada que en veiem en este viatge. Emociona veure’ls. Els observe. Estan juganers. Contagien l’alegria del seu joc divertit. Quin goig! Observe amb atenció el cel, el mar, les tasques dels pescadors...Són moments irrepetibles. Sensacions agradables que creen la felicitat instantània, que alhora queda impregnada per sempre. De lluny veiem el port de Marín, i l’escola Naval Militar, un lloc més d’aprenentatge de la infanta Leonor.

Passem molt a prop de l’illa de Tambo. És menuda, ovalada i coberta d’arbres, especialment d’eucaliptus. Té dos platges unides en la part del nord i tres embarcadors. L’illa tenia ús castrense des de mitjans del segle XX fins a l’any 2022,  que fou des militaritzada. De fet fins fa poc, no estava permès apropar-se a menys de 200 metres de l’illa. Des de l’abril del 2019 l’escola naval militar de Marina permet l’entrada amb moltes restriccions.

La part del sud té una xicoteta península, OTenlo, que sembla una illa i té un antic far, far de TenloChico, que es caracteritza per tenir escala en caragol externa.

Deixem enrere l’illa i Marín,  ja estem apropant-nos a Pontevedra, a l’estuari format per la desembocadura del riu. I traspassant el nomenat Puente de la Ria, remuntem  el riu Lérez i arribem a la ciutat. El pont té 700 metres i dos calçades independents. Forma part de l’autopista i s’inaugurà en 1992. A la ciutat hi ha 8 ponts en total, que en este passeig pel casc antic no veiem.

Pontevedra és una ciutat monumental i jo diria que és una de les més desconegudes d’Espanya. I bonica. M'ha sorpres, encara que ja la vaig visitar fa molts anys. Esta vegada la veig diferent encara que el casc antic està igual que sempre perquè les petjades del passat són inesborrables. La diferència està en que actualment en tot el centre històric no circulen cotxes. L’alcalde, Miguel Anxo Fernandez Lores, així ho va voler. La qualitat de vida era assumpte prioritari.

Iniciem la visita a Pontevedra parant davant l’església de san Roc, del segle XIX, de planta quadrada amb nau única. Destaca la torre campanar en la portada principal. Darrere veiem de lluny la plaça de bous, que està coberta. Diuen, fent broma, que és única perquè els seients de sol són més demanats que els d’ombra. S’usa poc, només  durant les festes de la Peregrina, patrona de la província.

Fa més de vint anys que començà el projecte de convertir Pontevedra en una ciutat per a caminar. L’alcalde, té bones idees, fa 24 anys que ocupa el càrrec i va per a 28. Al principi els comerciants foren reticents per por a perdre vendes. Des de l’alcaldia els van prometre que no es permetria  que s’obrira cap centre comercial dins la ciutat que els poguera fer competència. I així ha estat. Tampoc hi ha activitat portuàries importants, que han passat a dependre de Marin. Pontevedra ha rebut molts premis nacionals i internacionals  per ser model de ciutat. És una ciutat tranquil·la on la gent vol viure. La població ha augmentat amb persones d’altres ciutats que trien establir-se en Pontevedra encara que agafen el cotxe per anar a treballar. La ciutat és el lloc del seu descans.

Fem un passeig circular pel centre històric més ben conservat després del de Santiago de Compostela. Fou declarat conjunt històric en 1951 i manté el passat medieval. L’Alameda és on realment comença el passeig pel centre històric. El primer que veiem és una creu  gegant i als costat dos figures de pedra que representen els soldats caiguts. Fou construït en  1911 per a recordar la victòria  de 1808 front a les tropes de Napoleó.

És una avinguda ampla amb dos edificis que pertanyen a diputació. Al costat, hi ha una institut que porta per nom Valle Inclan, fent homenatge a l’escriptor perquè va viure en la ciutat. Està al costat d’un jardí on hi ha un banc en forma de llibre que m’agrada.

Al final de l’avinguda estan les ruïnes del convent de sant Domènech, construït pels dominics. Actualment serveix de museu de Pontevedra, junt a 5 edificis més. Són els únics vestigis del segle XIV i XV que queden salvats de la demolició del segle XIX. Hi ha elements excepcionals de l’arquitectura gallega.

L’avinguda desemboca en la Plaça d’Espanya, on hi ha altre monument de 1911 dedicat als herois de Ponte Sampaio, que  s’enfrontaren a la invasió francesa al segle XIX. Està fet de granit i bronze.

En la plaça d’Espanya està l’edifici de l’ajuntament, actualment en reformes, per la qual cosa no té banderes exposades. També està l’edifici que és la subdelegació  del govern, seu del poder polític estatal.

I seguint el passeig. Hi ha un detall que trobem en cada rètol de carrer i que m’agrada, el trobe interessant i didàctic per no oblidar el passat. Es tracta de col·locar junt al nom actual del carrer o plaça, el que es coneixia en el passat i que, en la majoria dels casos explica què era el lloc o a que es dedicaven les persones que hi vivien. Anem mirant les grans cases algunes amb escut nobiliari, i pare l’atenció en una font de disseny frances, de 1886.

Només uns metres més enllà, i arribem a la plaça medieval i empedrada Alonso Fonseca on està la basílica de Santa Maria la major, del segle XVI, l’església principal. Hi està  la façana sud. Actualment  és la porta d’entrada però no és la porta principal. Hi ha una raó que ho justifica, després us la conte. Està situada tot just al mateix lloc on antigament hi havia una menudeta església romànica que s’enderrocà al segle XV. Els bisbes Fonseca junt a famílies nobles foren els promotors. També feren aportacions  moltes confraries. La plaça és triangular i està empedrada recordant l’aspecte medieval. En un lateral està la casa rectoral d’estil renaixentista del segle XVI. Enmig de la plaça hi ha un cruceiro del segle XVI??

Per accedir a la porta principal hem de donar-li la volta a l’edifici. Hi veiem una gran escalinata. És la raó per la qual les persones prefereixen entrar per la porta sud, per no pujar tant d’esglaó.

La basílica és un edifici  gòtic amb influències de l’estil manuelí portuguès. L’estructura de la façana principal en forma de retaule ricament adornat és obra del mestre Cornelius d’Holanda i Juan Noble. Hi veiem  a San Pedro i san Pablo, el retaule de la dormició de la santíssima Verge Maria... decoració en forma de vieires, una rosassa que li dona llum a l’interior... Per cert, l’interior és preciós, em sembla de línies elegants.  Entre les representades està fins i tot Cristobal Colon i Hernan Cortes... i altra curiositat: trobem a san Jerónimo, un sant erudit, amb ulleres. Tal volta les ulleres representen la intel·lectualitat.

Seguim per la rua Isabel II i parem a la plaça de la cinco calles, on està la casa on va  viure Valle inclan. Just davant hi ha un cruceiro del segle XVIII.

Per rua princesa arribem a la plaça Teucro, senyorial, elegant...actualment és la zona de tapes i vins.  La grandària dels escuts demostraven la importància de la família. En esta plaça hi ha uns quants a les façanes dels edificis: el més gran, una joia del barroc del segle XVIII, és el del Pazo de los Gago y Montenegro.

Tot seguit anem a un carrer important, Rua Real, que forma part de l’itinerari del camí de Santiago portuguès, uns llums s’encenen de nit per a que el peregrí sàpiga el camí a seguir. Caminem un poc mirant també els carrers transversals, hi ha un que està cobert de paraigües. En el punt central del carrer està la font de los Tornos, neoclàssica de granit, de 1872.

Anem a la plaça Mendez Nuñez, dedicada a un militar de la marina,  heroi de guerra i natural de Vigo. En la plaça està la casa on va viure i va morir, un edifici que es remunta al segle XV. A finals del segle XIX i principis del segle XX la casa acollia una  valuosa biblioteca on més tard se celebrarien tertúlies literàries amb importants literats com Ramón Valle Inclán. En la plaça, davant la casa està l’escultura a grandària natural de l’escriptor. En un lateral hi ha un mirador, era el punt de reunió. Imagine la de temes que tractarien els literats intentant arreglant el món!

Seguint el carrer arribem a la plaça de la Verdura, menuda i ambientada, on antigament se celebraven mercats de tot tipus fins que es consolidà com verdures i hortalisses. Hi ha una font del segle XIX.

Altra plaça amb encant és la plaça de la Leña, una de el més menudes, típiques i pintoresques que conserva l’ambient medieval de Galícia. És rectangular irregular. Antigament era el lloc on es venia la llenya i pinyes per als forns, xemeneies i antics sistemes de calefacció. Es va re dissenyar al segle XVIII quan es construí el pazo barroc de Castro Monteagodo i el Pazo de Garcia Florez, que actualment és un dels edificis museu de Pontevedra. Per la qual cosa, per ser edifici museu, els van unir per una espècie de pont amb arc de granit. A més hi ha altres cases d’arquitectura popular d’una o dos plantes, construïdes al mateix segle, cases amb porxades de fusta i balcons amb flors plens de color. Actualment, la plaça i les cases del voltant,  hi ha molts restaurants, alguns de renom i guardonats. El cruzeiro del segle XV és un dels més antics de Galícia, fou restaurat i col·locat en la plaça.

A prop, està el mercat municipal. El veiem de lluny i cap allà anem. Després passem per la plaça de la Pedreira, on treballaven la pedra, un espai quasi tancat on destaca el pazo de Mugartegui, del segle XVIII, amb gran escut en la façana. En estiu hi fan moltes activitats culturals com cine.

To seguit parem a la plaça de la Herrería, on treballaven els ferrers sota les porxades. En realitat són quatre places, junt a la plaça de la Estrella, la plaça de Ourense i els jardins de Castro Sampedro. L’origen és del finals del segle XIV i inicis del XV quan la ciutat començà a créixer i amplià el recinte emmurallat. Els edificis han anat transformant-se amb els segles. Destaquen edificis modernistes i alguns pazos. També detaquen els jardins junt a l’església de sant Francesc del segle XIV i el que fou un convent reedificat en el segle XVII. En la plaça hi ha un reclam per al visitant: el nom de Pontevedra per poder-s’hi fotografiar davant.

Uns metres més avant està la plaça de la Peregrina que representa ja la part més moderna. Hi està l’església de la Peregrina, l’estructura interior sembla un vieira, símbol de la peregrinació. En la plaça capta l’atenció de tothom un lloro famós, ho va ser en el passat i ho és actualment com protagonista imprescindible en els carnavals, dels quals és part important des que fou adoptat en 1985. Es tracta del lloro Ravachol que, al passat,  es feu popular i estimat pels visitants de la botica perquè avisava l’amo Don Perfecto quan entrava un client i quan algú pretenia anar-se’n sense pagar. El lloro va morir durant els carnavals de 1913 i era tant estimat que li feren un multitudinari enterro. És la raó per la qual cada any es recrea el funeral del lloro Rapachol durant les festes carnavalesques.

Hem fet una ruta circular. Des de la plaça la Peregrina, seguint per la rua Michelena arribem al punt inicial del passeig. Hi ha més places i racons, més edificis i monuments...ho sabem, però en este breu passeig ens adonem de l’essència de la ciutat i que, amb tota seguretat, s’hi viurà molt bé.

Estem en el quart dia de creuer, el viatge continua...

Vols llegir els altres dies?

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023