Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 23 de novembre de 2020

BOMBAS GENS CENTRE d’ART CONTEMPORANI (València)

 Emig de València trobem un edifici singular que és patrimoni històric. Era una fàbrica i ara és un centre cultural, gràcies a la fundació Per Amor a l’Art.


Passejant per València trobem monuments antics i moderns, racons i places, llocs especials…i hui pare l’atenció en una antiga fàbrica de bombes hidràuliques reconvertida en centre d’art modern. Però no és simplement un lloc per visitar exposicions de quadres, fotos o escultures, a més a més també podem descobrir  un edifici amb arquitectura singular, podem saber sobre la història de la fàbrica, passejar per un bonic jardí, entrar a un refugi i conèixer un celler medieval. Tot està al mateix lloc.



Mirem la façana amb detalls modernistes que engalanen la façana, resulta estrany en un edifici que era una fàbrica.



Només entrar hi ha un pati amb  una decoració curada. L’edifici restaurat barreja elements moderns amb els elements de l’antiga fàbrica. M’agrada.  Hi estan els antics forns emprats per a fondre el ferro. 

 


Abans de la visita guiada fem una ullada a les exposicions a les antigues naus de treball, que estan  perfectament restaurades conservant el sostre original.



Anem de sala en sala al nostre aire, interpretant el que cada obra ens suggereix



Hi ha de tot, algunes peces  m’han agradat especialment pels colors, per la combinació harmònica.



També m’ha agradat l’exposició amb el titol de botanica.


La visita és gratuïta i actualment només es fa de manera guiada amb cita prèvia per controlar l’aforament. La guia, Eva, ens explica amb passió i detalladament. És un goig escoltar-la. Cert que la visita val la pena i és molt interessant. Amb el coronavirus rondant s’han de complir les mesures de protecció, higiene, mascareta, distància reglada i grups reduïts i així amb seguretat gaudim del lloc. 

L’única part negativa es que per culpa del coronavirus, el refugi antiaeri no es pot visitar, és massa menut i no es podrien complir les normes de seguretat. Estava pensat per refugiar  a unes 30 o 40 persones. Durant les obres de restauració es trobà i es restaurà. Fou construït durant la guerra civil perquè la fàbrica era important i havia de resguardar als treballadors que feien una tasca primordial. Durant la guerra deixaren de fer bombes hidràuliques per a fer bombes bèl·liques.

 


Comencem la visita escoltant les explicacions sobre els orígens de la factoria. Tot començà amb Carlos Gens i el seu taller familiar dedicat a fer maquinaria menuda i especialment bombes hidràuliques. El taller amb el temps anà creixent. La marca es va fer  important i necessitava més espai per la qual cosa es construí l’edifici que estem visitant.



Unes fotos antigues ens situen en el temps, veiem com era abans la fàbrica i com ha canviat l’entorn, abans tota la zona estava envoltada de caserius. Els tramvies  i les tartanes eren el mitjans de transport. La façana de la fàbrica de la dècada de 1930 destacava en el conjunt del barri, la idea era  fer un edifici amb un disseny innovador per a l’època, i ho van aconseguir. Era estèticament bonic i a més funcional, tenia fins i tot vestuari i dutxes per als treballadors així com un menjador. L’edifici amb tot, es diferenciava de les altres fabriques de la competència que feien productes similars. La fabrica evolucionava, i les instal·lacions per realitzar el procés manual anà sent substituït per maquinaria  nova. Durant la guerra civil fabricava bombes bèl·liques. I el treball va anar bé durant moltes dècades. Però a poc a poc el negoci anà minorant fins a fins a l’any 1991 que la tancaren definitivament. I amb el tancament començà el deteriorament que culminà l’any 2014 amb un incendi. Per sort als mesos la Fundació Per Amor a l’Art compraren l’edifici i el restauraren per a finalitats culturals. Estes any 2020 fa tres anys que s’inaugurà.



La fundació comprà uns terrenys darrere de l’edifici amb la finalitat de fer un jardí que completara la visita al centre d’art i mentre es restaurava es trobaren  restes d’una antiga alqueria i el seu celler, la coneguda com Casa Comeig de començaments de segle XIV. Era casa rica i important i tenia un celler subterrani. El celler s’ha restaurat i el visitem.

 L’entrada a la sala on està el celler impacta. És un disseny modern que contrasta amb el l’antiguitat del que custodia.



Anem per damunt d’una passarel·la transparent que deixa veure el celler que s’hi troba baix. Es veu a traves del  forat que va fer l’excavadora quan el trobà. Es veu la bassa on xafaven el raïm en bon estat de conservació. També en esta part, podem veure alguns rajols recuperats de l’alqueria que per material, forma i colors denoten que era una casa important.



En baixar per l’estreta escala veiem el celler amb més detall. Mirant cap amunt veiem el forat que va descobrir el lloc. És una  sala de 39 metres quadrats  amb sostre de voltes, també hi ha una menudeta bassa on anava a parar el raïm trepitjat a la part alta, quan ja estava convertit en most. Veiem els bancs correguts on estaven antigament les gerres. Hi ha unes gerres originals restaurades en exposició com incrustades en les cantonades.



Parem l’atenció en  un forat emprat per ventilar i un ganxo per a subjectar el pitxer utilitzat per a traure el vi de les gerres.



I acabem la visita al menut i acollidor jardí, on hi ha gran varietat d’espècies diferents perfectament  classificades i amb cartells explicatius. Hi està present l’horta, com a mostra del patrimoni junt a molts arbres i arbustos amb els tocs dels colors de les flors que ressalten. Podem veure la façana posterior de l’edifici de la fàbrica, que ja no té els elements decoratius que podem trobar a la part davantera perquè esta no era visible com l’altra. 

Al jardí tot està col·locat de manera estudiada, es un jardí de disseny, recreant el modernisme dels orígens de l’edifici i que es manté en la façana.



I destaca una escultura de l’artista Cristina Iglesias, “ A traves”, que inspirada en el llit del riu Túria, representa dos sèquies. L’artista ha emprat el bronze per simular les arrels i el fons del riu. Es una escultura molt cridanera que cal observar amb atenció per trobar tots els elements i tot el simbolisme. L’escultura convida a mira-la amb deteniment i a meditar sobre la vida i el temps. Al costa del riu hi ha dos bacs de pedra també recuperats de la restauració.


Mentre passegem pel jardi unes joves ordenen unes cadires perquè en unes hores comença la presentació d’un llibre que commemora l’aniversari de bomba gens com centre d’art. Trobe que és un lloc idoni per parlar de literatura i d’art i de projectes.


QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA estiu 2020

dimarts, 17 de novembre de 2020

RESSENYA LITERÀRIA: EL SUEÑO DE ÁFRICA de Javier Reverte

 


EL SUEÑO DE AFRICA

Javier Reverte

Hui ressenye un gran llibre de viatges que m’ha fet endinsar-me en l’Africa que desconec. I ho faig per homenatjar al seu autor que fa poc s’ha mort, concretament el dia 31 d’octubre, vespre de la festivitats de Tots Sants. “ El sueño de Africa” és un llibre de 1996 i va ser èxit de vendes. Quan el lliges s’entén la raó. Este si que es mereix el reconeixement i no altres “best sellers” que es venen pel màrqueting que tenen darrere.

M’alegre molt d’haver descobert la literatura viatgera d’este magnífic periodista- escriptor-viatger. No serà l’últim llibre seu que llisga.” El sueño de Africa” és el primer d’una trilogia, però  també en té més escrits que parlen d’altres països. Amb la lectura d’este llibre em queda clar que l’autor era un viatger de debò, que gaudia del viatge mateix, sense l’ànsia d’arribar a l’objectiu final. Quan anà a Africa, Javier Reverte era un mzungu, que no és simplement ser estranger, significa ser una persona que arriba de fora al país i que no s’hi queda, és com un vagabund que eix de casa i no sap com acabara el dia. Un mzungu és un viatger, Javier Reverte no era cap turista, com en una ocasió al llarg del viatge que conta matisa, per deixar clara la diferència.

A més a més del relat, al llibre hi ha un mapa que  està molt bé per situar el trajecte que va fer l’autor en el seu viatge. I també  cada capítol està encapçalat per la fotografia d’un  personatge històric al que fa referència l’autor en eixe apartat concret. M’agraden estos detalls diferenciadors que ajuden a situar-nos en l’espai i a reconèixer físicament els protagonistes històrics.

“ El sueño de Africa” no és un llibre d’aventures encara que d’aventures en  conta unes quantes. L’autor conta llegendes i històries de finals del segle XIX, explica sobre personatges variats, siga exploradors, escriptors, biòlegs, alguns despietats, altres estrafolaris, altres tendres... compagina històries del passat amb les del present, i amb les seues. M’ha encantat  com acaba barrejant  el seu relat personal amb la part històrica.

Javier Reverte era un viatger dels que miren, analitzen, i sobre tot pregunten al natiu que  va trobant, per saber la realitat amb ulls reals. M’agrada la relació que crea amb conductors o guies. Les converses que manté estan carregades de molta saviesa. Al llibre es parla del racisme i del l’esclavisme del passat. Tot és una realitat que de tant en tant rebrota. La diferència racial no deuria d’existir per marcar diferències, sinó per sumar, per la diversitat.

El llibre mostra paral·lelismes entre visions diferents, tots passaren pel mateix lloc i la diferència està en el temps que fou l’estada. M’ha fet ganes de llegir alguns dels llibres dels qual parla, tots escrits per grans viatgers que obriren camí per Africa, que visqueren  aventures en un món desconegut totalment, que feren un viatge que començava un dia i mai se sabia com acabava. Molts dels primers exploradors moriren en el camí, per malalties o altres fets.

El viatge de l’autor que podem llegir en este llibre, va de Kampala a Dar es Salam, Tanzania on va visitar Zanzibar,  després arribà a Kenia emprant  el tren lunatico entre Mombasa i Nairobi i de Nairobi inicià un safari  que el va dur al volcà Ngorongoro i a Serengueti. Al capdavall tornà a Kampala. De tot el que va visitar l’autor, destaque el volcà Ngorongoro. M’atrauen els volcans i la descripció del que va veure en arribar-hi,  m’ha causat un magnetisme especial. Si algun dia vaig a esta part d’Africa, este volcà no pot faltar.

El llibre analitza sovint el turisme actual. L’autor quedà decebut en alguna ocasió quan el portaren davant d’alguna tribu, que el que li mostrà és un ball impostat molt allunyat de la realitat. Les tribus actuals lluiten entre acceptar obrir les portes al turista i així poder guanyar uns diners que cada vegada necessita més, o fer el contrari, allunyar- se i preservar l’essènia en costums i tradicions. D’este ultimes, queden poques tribus així, la cultura pròpia d’estos poblats ancestrals esta morint un poc cada dia.

Amb tot l’autor aconsegueix crear en el lector una Àfrica molt propera i està tan ben  descrita que de vegades es pot fins i tot olorar l’aroma del paisatge que trepitja. M’agrada la prosa que ha emprat, transmet emoció. Em quede amb la diversitat del paisatges i amb els colors vius i alegres on predominen el rogencs. Em quede amb  el desig que el turisme no faça malbé tot este valor propi. I és complicat perquè la pressió de la societat que ho envolta tot és molt extrema.

És dels llibres que s'han de tindre a mà i es poden llegir més d’una vegada, és un llibre guia de llocs i de personatges, d’història i de vides. És de lectura fàcil, tan la part històrica, tan ben documentada, com  el dia a dia del viatge personal que descriu, perquè en tot moment barreja el seu parer i ho fa amb tocs graciosos. Hi ha filosofia i política, hi ha molt de sentit comú en tot el que enraona.

M’agraden les ultimes reflexions de l’autor, convidant a tothom a viatjar, a ser mzungus permanents, a tindre passió per l’aventura, encara que l’aventura ja no siga la mateixa com la que visqueren els primers en trepitjar aquelles terres. Però si que hi ha aventura quan somnies sobre un lloc i després hi vas per comprovar que els teus somnis estan encertats. El somni de viatjar no ha de parar.

 

 

dijous, 12 de novembre de 2020

FOTOS i MÚSICA d’ANTIGUA a GUATEMALA

 

Un ciutat amb mil imatges... mil experiències...mil sensacions...

una ciutat per retornar mil vegades...


MÚSICA tradicional guatemalenca.

dijous, 5 de novembre de 2020

ALEMANYA: BERLÍN-IV PART, ALEXANDER PLATZ i els voltants

Alexander platz és un dels cors de Berlín, el de l’Est, perquè a diferència d’altres ciutats aquesta, durant anys per culpa de la separació, ha necessitat les pulsacions de dos punts neuràlgics.

            Alexander platz és una de les històriques places imprescindible de Berlín on s’han de perdre hores anant amunt i avall per conèixer un poc l’esperit de la ciutat.

            Commemora la visita a  la ciutat del tsar Alejandro I de Prusia en el segle XIX. Esta és la millor pista per saber que està situada al costat Est. No és una plaça usual, no respecta la forma rectangular ni quadrada, ni ovalada que es poden veure en altres llocs. Està plaça no té descripció de forma, al menys jo no trobe les paraules adequades. Perquè no es pot dir que hi ha una, sinó més d’una i estan connectades. I enmig una estació de trens, tramvies i  metro. Així que és fàcil arribar-hi. Va ser on començaren les protestes que portaren a la caiguda del Mur.

            Hi trobem la icònica torre de telecomunicacions Fernsehturn inaugurada l’any 1969, amb 368 metres és una de les edificacions més altes d’Europa. Es va construir per destacar i demostrar el poder comunista per damunt del capitalisme. I ho va aconseguir. S’hi pot pujar pagant a la plataforma d’observació situada a 203 metres on hi ha un restaurant- giratori que proporciona unes vistes de 360º. Hi ha sempre cues però es pot fer reserva prèvia. La torre és punt de referència. De lluny es veu.


És una temptació fotografiar-la des de diverses perspectives, amb sol, amb núvols, amb pluja... de lluny, de prop, des de la base... altra vegada tornaré a Berlín per fotografiar la perspectiva des de dalt del mirador. Esta vegada no ha pogut ser. En Berlín hi ha tanta oferta que s’ha de triar i deixar-se coses a veure de costat.  


Rotes Rathaus o casa Roja, és l’ajuntament, una enorme construcció renaixentista construïda entre els anys 1861 i 1869.


Des de la Font de Neptú hi ha una bonica perspectiva.  Es una font inaugurada l’any 1891 i és gran. En guerra va patir destrosses i després de ser desmuntada i restaurada l’any 1969 es va col·locar al lloc actual. Hi trobem al deu romà dels oceans envoltat de xiquets jugant en l’aigua. També hi ha animals aquàtics com tortugues, cocodrils, foques, serpents i una llagosta.

            Trobe la font de Neptuno envoltada a totes les hores de molta gent. A la plaça s’hi veu de tot, gent ballant, cantant, passejant...gent prenent el sol...


En un costat de la plaça està l’església Marienkirche creada al segle XIII, de les més antigues d’Alemanya, primer catòlica i després amb la reforma passà a ser luterana.  Destaca el campanar d’estil gòtic.

En la plaça hi ha molt de comerç. Davant les galeries Kaufhof està la font de l’amistat entre els pobles, com tota la zona, sempre plena de gent al voltant.

Hi ha un rellotge peculiar. És el rellotge universal que assenyala les hores en totes les ciutats del món. M'agrada. A l’Alexander platz hi ha un alt edifici que és un hotel, que en la llunyania, com la torre de TV, serveix de referència orientativa.

Prop de l’ajuntament i a 10 minuts de l’Alexander platz està l’antiga església de Nikolai i el seu barri on predominen les façanes de colors clars i suaus. Nikolaiviertel és la part més antiga de la ciutat, lloc clau en la ruta comercial per estar al costat del riu Spree. El barri es va fundar en esta zona l’any 1200,  però la guerra el va destruir. Són només uns pocs carrers,  tranquils de sorolls i cotxes, amb  edificis de façanes neoclàssiques per on es pot fer un agradable passeig allunyat de la voràgine de la ciutat. Tot gira al voltant de l’església de san Nicolas d’estil romànic tardà que acull un xicotet museu. En el passeig veiem façanes de cases i palaus del segle XVIII que també són museus.

El que veiem actualment es una reconstrucció feta en la dècada de 1980, reproduint unes cases d’artesans i xicotets comerciants, com si foren les que hi hauria originals però no seguint els plànols reals. Hi ha molta gent que ho critica dient que resulta un poc artificial i altra que diu que no li agrada perquè desentona entre tota la part moderna. A mi m’ha agradat el contrast, forma part de la varietat de la qual pot presumir Berlín i contribueix a donar-li el carisma especial.



L’Alexandre platz continua en una llarga avinguda d’uns 2quilòmetres  que destaca amb alts edificis.

Només iniciar el trajecte notem la diferència. Té aires d’elegància  i realment bocabada pel contrast donat que estem en la part oriental on la majoria d’edificis que hem vist són blocs prefabricats i uniformes. És la Karl Marx  Allée, el gran bulevard construït entre 1952 i 1965 amb espais amplis i apartaments luxosos. Se la qualifica com palaus per a la classe obrera. Dins de la sobrietat hi trobem ornamentació exterior però també comoditats a l’interior de les vivendes, com aigua calenta i calefacció.

        Té quasi 90 metres d’ampla. Se l’anomena la quinta avinguda de l’època comunista i es va construir imitant les grans avingudes de Moscú o leningrado, actualment Sant Petersburg. L’any 1953 l’avinguda va ser el centre neuràlgic de vagues de treballadors que portaren a una vaga nacional. Tot va ser aplacat amb tanques i tropes soviètiques i al menys 125 víctimes. 

        Era l’avinguda on es feien les desfilades i festejos, la cara que la RDA volia mostrar quan les festivitats es presentaven cara al públic.  Actualment està en procés de canvi s’està recuperant i restaurant com espai d’oci i cultura. He de tornar a berlín per passejar amb deteniment per esta llarga avinguda que acaba amb dues torres. Este primer tast m’ha sabut a poc, és una avinguda molt interessant.

Ai! Berlín!, quantes coses hi ha per visitar o fer i no tinc temps de molt més!. Perquè l’encís de Berlín també està en simplement passejar i observar la gent diversa per edat i condició,  multicultural... o mirar edificis i comparar-los uns amb altres...Ai Berlín! He de tornar.

Em queda per mostrar-vos la catedral i  alguns museus incomparables i bocabadants,  com el de Pergamo, a l’illa dels museus. Tot es mereix un capítol a banda.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

divendres, 30 d’octubre de 2020

RESSENYA de cine documental ESO QUE TU ME DAS


 

ESO QUE TÚ ME DAS

Documental-entrevista  a Pau Donés

Jordi Évole

Esta setmana he vist el documental de l’entrevista a Pau Donés, el líder de Jarabe de Palo, fet per Jordi Évole. És un gran treball que el periodista dirigeix amb la professionalitat, sensibilitat i bon criteri que el caracteritza. No és el primer llarg metratge que el periodista fa. El primer tractava sobre la crisis dels refugiats al Mar Mediterrani. Amb “Eso que tú me das” demostra així, una vegada més, que no és un periodista que para l'atenció en temes banals, sinò que busca conscienciar. I això m’agrada.

 El primer que vaig pensar en eixir del cine és que acabava de veure un documental “pura valentia”. En primer lloc la valentia de Pau Donés per decidir exposar-se públicament, malgrat el seu impactant aspecte demacrat i prim, molt prim..., per parlar del camí que ha fet al llarg de la vida, a dos setmanes d’arribar al final del trajecte. És trist veure a un  Donés que sempre s'ha mostrat públicament amb una veu bonica, i que ara quasi no te força parlant. És trist i dolorós però Pau riu i això ja es una lliçó que tots ens hem d’ensenyar.

Ha estat cinc anys lluitant contra el càncer, amb etapes optimista i altres no tant, però assumint sempre que estem al món per un temps limitat i s’ha de viure cada minut sense parar-se en embolics innecessaris i trivialitats. Al capdavall Pau se n’ha anat d’este món sabent valorar les coses menudes, que abans tal volta li passaven desapercebudes, ha sabut traure-li partit a les insignificances. I ha estat vivint durant l’última etapa en la tranquil·litat dels seus arrels, la vall d’Aran, en sa casa, en la seua muntanya i envoltat de l’estima de la seua família, deixant ben clar que per a ell ser família no implica tindre la seua sang, família és qui de veritat t’estima. 

I en segon lloc la valentia d’Évole per dur a terme  una entrevista tan complicada. Pense que és una gran responsabilitat fer l’última entrevista en la vida a una persona i més si cal, sabent de bestreta que el final està anunciat i quasi està tocant a les portes. I ho fa molt bé. Diu Évole que qui dirigia el documental era Pau, que ell es deixà guiar. I es nota. Fou Pau qui demanà que l’entrevistaren, Pau es qui trià l’escenari i Pau qui marcà els horaris perquè no s’hi trobava bé a totes les hores. Tot s’entén.

A Pau li quedaven quinze dies de vida i ell no ho sabia amb tanta exactitud però s’ho imaginava. Pau no volia morir però ho acceptava. Jordi comença el documental amb una conversa amb l’oncòloga mentre va en cotxe camí de la casa de Pau, demostrant a l’espectador la incertesa del què passarà. I queda bé quan Jordi Évole de vegades dubta i  no sap que preguntar, quan en altres moments improvisa segons respostes, així demostra molta humanitat, la mateixa que Pau contestant.

En l’entrevista es nota també l’amistat. Hi ha molta complicitat i confiança. Esta entrevista no haguera quedat tan bé sense este ingredient afectiu tan important.  

Pau Donés em queia bé perquè les seues cançons són “de contingut” i tenen un cert grau de poesia. Ara després d’escoltar com afrontà la malaltia, sense ràbia i fent introspecció,  després d’escoltar-lo dient als quatre vents com plorava per tot i que la filla l’ensenyà a estimar i a dir-ho en veu alta, encara m'ha demostrat més solidesa en la personalitat i molta saviesa, que ha volgut compartir en els últims moments. Perquè com bé diu, l’entrevista era necessària perquè en les del passat no parlava de la vida, es parlava d’aspectes secundaris que al capdavall no van enlloc. 

Pau Donés pot representar a molts. Malauradament no en són pocs els que estan lluitant contra el càncer o qualsevol altra malaltia. I Donés recalca que no cal esperar a estar malalt per aprofitar-se’n de la vida. Que la vida és valuosa, és or. Pau encara la mort i dona pistes com hem de fer-ho: sense esperar a tindre “clarament” els dies contats. 

És un documental dur però desborda humanitat. No és lacrimogen, és sensible i real. I fa pensar. Eixe és el gran valor, el que Pau Donés ens conta sense artificis i els espectadors hem d’assimilar.

Pau Donés va saber viure i morir abraçant la vida i volia l’entrevista per donar gracies. és un fet lloable.

És un documental totalment recomanable per a adults i per a joves, perquè hi ha moments emotius i reflexius, i ho barreja amb humor que també està present. Seria una bona opció passar el documental als instituts per treballar el valor de la vida partint de la mort. I si les paraules arriben per boca d’un cantant, segur que l’alumnat farà més cas. És una lliçó en forma de cançó, un cançó enaltint la vida.

Pau ja no està entre nosaltres però ha deixat per a la posteritat unes reflexions per a ser feliç. Diu que s’ha de viure el present, que s’ha de creure menys en la sort i més en nosaltres mateixos. Que s’ha de deixar de fer muntanyes dels grans de l’arena. Que la vida s’ha de viure en qualitat i gaudir de la bellesa que té. I s’ha de cantar, riure i estimar molt. Que us sembla? No és tan dificil.

Cal anar al cine, malgrat el virus. Els cines són segurs, la cultura ho és. I en este cas s’ha d’anar perquè a més a més, la recaptació anirà a parar a la investigació del càncer.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

VALÈNCIA: PALAU DE CERVELLÓ

Un palau amb historia…

Ens trobem a la plaça de Tetuan de València i estem fent turisme. Que no us estranye el fet que sent valenciana vulga conèixer el que la capital de la meua província amaga. M’agrada conèixer llocs allunyats però també m’atrauen els més propers de casa. Així que sempre que vaig a València per assumptes propis, aprofite el temps lliure per fer visita turística, passar com una forastera més que va preguntant i fent fotos per tot arreu. De vegades entre a la oficina d’informació i turisme que està al costat de l’ajuntament i  eisc amb un plànol a la mà, una ruta prevista i uns horaris. Així, del llarg llistat de monuments i museus o de racons i places que hi ha a València vaig tatxant el que a poc a poc vaig visitant. No sempre puc fer el que vull. Hi ha molts llocs que es necessita cita prèvia per entrar, altres, que només fan visites guiades en hores concretes i no se m’ajusta al temps que tinc, però no m’importa, ho deixe pendent per a altra vegada. València la tinc a un tir de pedra.

I m’agrada perdre’m entre carrers i preguntar quan no sé per on vaig. En esta ocasió no ha estat complicat trobar el que busquem. Anem al Palau de Cervelló, que és un edifici neoclàssic del segle XVIII que de lluny es veu perquè ressalta.



Mirem la façana amb deteniment. Sobre la porta hi ha un escut d’armes de la família dels Cervelló, amb un cérvol i una àguila de dos caps. Per damunt, la corona reial i cobrint-ho tot el mant símbol de la grandesa.



I quan traspassem la porta i visitem l’interior sorprèn. Només creuar el portal accedim a un pati descobert amb doble arcada en dos dels costats. Actualment hi ha una coberta de cristall per adaptar-ho a les funcions de museu.



L’origen del palau  és un palauet gòtic adquirit al voltant del segle XVI per Ponç de Castellví per a residència familiar. Un dels propietaris decorà amb pintures mitològiques la façana per la qual cosa antigament no era un edifici que passava desapercebut. Tothom el coneixia, aleshores era conegut com la residència dels Castellví. Quan l’any 1702 un Castellví es casà amb una comtessa de Cervelló, la quarta en la nissaga familiar, el palau va començar a ser conegut com el palau del comte de Cervelló. Al segle XVIII amb els nous propietaris el palau es reformà i la façana quedà com està actualment. L’interior encara seria remodelada en diverses ocasions posteriors. Del que era l’antic palau, nomes s’hi conserva la façana de l’edifici original, que es caracteritza  per les dos torres i dos pisos amb balconada.

El sisè compte de Cervelló, que va viure a finals del segle XVIII i principi del XIX,  va cedir el palau al govern municipal, el palau ja estava deshabitat perquè ell vivia a Madrid.

 Quan l’any 1810 en la guerra de la independència, el Palau Reial es destruí, el palau de Cervelló es va convertir en la residencia oficial dels monarques quan arribaven a la ciutat. I és que València des del segle XI al segle XIX fou seu regia per als reis de la taifa valenciana, dels monarques de la corona d’Aragó, els austries i els borbons i hi a València estava per acollir-los, el Palau del Real, també conegut com el palau de les 300 claus, fent referència a les habitacions que hi havia. Que bonic seria conservar-lo i poder anar-hi actualment i visitar-lo. Les fotos del passat demostren que era gran i aleshores estava situat en extramurs, el que actualment es coneix con els Jardins del real o jardins del vivers, que eren les hortes del palau. Doncs una vegada el palau fou enderrocat, es decidí que el lloc on havien de parar el reis quan arribaven a Valencia havia de ser un palau important i el palau de Cervelló ho era.

El primer resident en el palau, a banda dels comtes, fou el mariscal Suchet quan va prendre possessió de la ciutat el 14 de gener de 1812 donat que s’hi va establir i va estar  durant set mesos, fins que els francesos es retiraren de la ciutat.  En acabar la guerra de la independència el palau tornà a ser oficialment residencia reial. L’interior es remodelà amb decoració fastuosa, estucs i imitació de marbres, tapissos i cortines noves, làmpades i pintures a les parets.  Hi va anar Fernando VII i va firmar el decret  que desfeia les Corts i derrogava la constitució de 1812. Anys més tard, l’any 1840, la seua vídua Maria Cristian abdicà de la regència en este palau. La reina Isabel II hi va estar en dues ocasions. En 1844 i en 1858. També ocupà el palau el rei Amadeu de Saboya uns dies de 1871. Alfonso XII i Alfonso XIII no ocuparen el palau en els seues visites a València perquè l’edifici ja estava en plena decadència.

Abans de guerra civil 1930, va ser seu de la dreta regional valenciana i en 1936 seu del Partit comunista d’Espanya. Després de guerra el palau va ser llogat per zones a diverses activitats: acadèmia d’estudis o pensió d’estudiants. En 1976 l’edifici es declarà monuments Històric artístic provincial i passa a propietat de l’ajuntament de València que el rehabilità. Desprès de la rehabilitació, des de l’any 2003, acull l’arxiu històric municipal de València.

Una persona a l’entrada ens diu que a la planta baixa hi ha dues exposicions, que pujant les escales trobem les dependencies del palau i que  l’arxiu històric està en la segona planta. Entrem a les exposicions que il·lustren sobre la historia del palau i dels visitants. Molt interessant. Són sales fosques amb focus de llum concrets per il·luminar la part a ressaltar.




Després pugem les escales per visitar les sales nobles  que envolten el pati central i que contrasten amb el que acabem de veure per la lluminositat. Primer trobem la biblioteca de Serrano Morales. El seu propietari la donà en 1909 per a disposició de tots els valencians.



I al capdavall accedim a les sales, que estan totes rehabilitades.



Anem d’una sala a altra, mirant mobiliari de l’època fernandina i isabelina, observant quadres de la família reial que habità la residència i d’altres, fins i tot estan Juan Carlos i Sofia...  hi ha pintures al fresc, pis de mosaic… la decoració és com correspon a un gran palau. M’agrada, no és exagerada.



Cert que és un dels llocs que convida a imaginar com serien els temps quan fou habitat, l’època quan gaudiria del major esplendor.



Espills daurats i grans, hi ha molts, canelobres, sofàs...butaques...làmpades de llàgrimes...hi ha un bon treball ajuntant  l’ornamentació adequada per mostrar l’època i el poder de la família que en el seu dia fou la propietària.



La sala que més m’agrada és la del ball que dona als balcons de la façana principal, per la llum natural i pel pis en color verd que, com la resta del palau, són peces de ceràmica pintades a mà segons l’estil de l’època.



Imagine les festes que hi s’hi donarien en la sala de ball, i la música... imagine la gent ballant i gaudint...imagine també les recepcions reials envoltades de protocol i gent pendents dels amfitrions amb tota la parafernàlia reglamentaria. Els palaus són el testimoni d’una riquesa i poder, d’una classe social i manera de viure que en el seu temps s’hi diferenciava dràsticament de la resta de la gent. Els palaus evidenciaven que el món estava dividit en pobres i rics: uns no tenien res i als altres es sobrava, uns vivien a la part alta i altres a la part baixa. Malauradament el món ha canviat poc en este aspecte. El món està mal repartit.


QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA hivern 2020