Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 26 de setembre de 2017

RESSENYA LITERÀRIA: PATRIA




PATRIA

de Fernando Aramburu

Hui us recomane un gran llibre, gran per dimensions i per contingut. Puc començar dient que “Patria” és la historia de dues famílies basques que eren amigues i després enemigues o també que és la història de les conseqüències d’un conflicte. També puc resumir dient que la novel·la mostra “el conflicte”. Però tot seria simplificar, em quedaria a curtes perquè esta novel·la és molt més que tot açò.

Si parlem del contingut “Patria “ és una novel·la completa, valenta i arriscada, que demana empatia i que desperta emocions (de tot tipus). És una novel·la necessària per entendre el País Basc i posar-se en el lloc d’aquells que directa o indirectament hi han viscut, siga el que siga el bàndol en el que s’hi trobaren. Hauran de passar generacions per oblidar rancors i dolor, però esta novel·la és un primer pas. Aramburu ha escrit sobre el tema amb el cor d’un basc però des de la perspectiva de la llunyania vivint a Alemanya, el que suposa una mirada més objectiva.

Els personatges principals són els integrants de dues famílies. Les mares, Bittori i Miren, són intimes amigues. També ho són els pares, Joxian i Txato. I conseqüentment els fills han sigut amics des de menuts. En total són nou personatges als que veiem créixer, evolucionar i madurar al llarg dels 30 anys que transcorre la novel·la. Però l’amistat es trunca de la nit al dia per culpa d’unes pintades en casa de Bittori i Txato. I des d’aleshores la família al complet queda marcada i discriminada perquè estan en un poble nacionalista on la majoria de persones recolzen les accions radicals en nom de la nació. I els que més es posen en contra són els que fins el moment eren amics íntims perquè tenen un fill, Joxe Mari, que està dins de l’engranatge terrorista. Al Txato l’obliguen a pagar reiteradament  impost revolucionari, ja fart es nega i les amenaces acaben en atemptat mortal.

És quan la novel·la comença a mostrar les dues vessants del problema basc, la part de la família de l’assassinat i la de la família de l’integrant d’ETA que al final acaba empresonat però que al poble se’l tracta com un heroi.  No tots alaben els fets de Joxe Mari, hi ha molts que rebutgen els mitjos que empra. I és que en nom de la nació basca “es compleixen ordres sense pensar ni sentir”. El germà de Joxe Mari, Gorka, no és partidari de la violència i pensa que la nació basca es pot engrandir d’altres maneres: potenciant la llengua èuscara, escrivint llibres o contribuint a la difusió de la cultura pròpia.
La novel·la parla de fanatisme, el dels abertzales i el de les mares que amb el temps es radicalitzen, cadascuna per les circumstàncies que les envolten. També es tracta el tema de les víctimes mostrant diverses perspectives. Les dues parts se senten víctimes perquè cadascú viu el victimisme a la seua manera.

En un escenari on predomina la xafarderia fruit de la ignorància, el llibre parla sobre la por. Hi ha por a les males mirades i les represàlies,  por a parlar el què es pensa i a viure lliurement o por a sentir-se obligat a seguir els passos de la violència sense voler. També està la por que impedeix viure en la casa pròpia o la que obliga a soterrar el ser estimat  en el lloc no desitjat per a evitar la profanació. Hi ha por a seguir una amistat que “la política” ha decidit trencar i por a convertir-se en persona “assassinable”. Però també hi ha por a demanar perdó per temor a que els companys de militància o els veïns del poble ho sàpiguen i acaben destronant-lo.

Demanar i rebre el perdó pel que s’ha fet i el que s’ha patit és el gran tema. El llibre parla sobre eixa necessitat en una societat on és molt complicat oblidar. És difícil però hi ha xicotets gestos per part dels protagonistes que obrin el camí de l’esperança. 
  
Sobre l’estil d’escriptura, la novel·la m’ha cridat l’atenció. El llibre són peces que configuren el trencaclosques que forma la vida, peces que van relatant-la sense ordre aparent, de vegades saltant en el temps i només quan a l’autor li interessa dóna continuïtat a capítols. I capítols hi ha molts, curts i fàcils de llegir. Un llibre de 642 pàgines que podria resultar pesat per gros, esdevé lleuger per la facilitat com es mostra.

Està escrit en tercera persona, hi ha un narrador omnipresent que tot ho veu, tot ho sap i de tot opina, i fins i tot fa suposicions i ironitza. El narrador ens dirigeix cada pas, el lector només s’ha de deixar guiar. Generalment esta tècnica narrativa tan dirigida  no m’enganxa, prefereisc una primera persona, però este cas és una excepció. El tema és delicat, el narrador conta d’una part i altra i no es decanta per cap en concret.  A més a més li dóna la veu als protagonistes amb altra peculiaritat d’estil i és que comença frases en tercera persona i les acaba en primera persona, com si el personatge es ficarà enmig i parlara. Així, Aramburu convida als personatges a acabar de dir el que ell comença  i transmet familiaritat. També és una manera de desvincular-se i no fer-se responsable del que es conta. Altra peculiaritat és incloure en les frases diverses opcions, siga substantius, adjectius o verbs, separades per barra. Així precisa i explica millor el que vol expressar. L’autor també ha volgut deixar plasmada la manera de parlar basca, amb expressions usuals i transcrivint verbs en condicional als que la morfosintaxis reglamentaria castellana diria que li falta concordança. I altre recurs emprat és iniciar frases que no s’acaben perquè se sobreentenen, també és un toc singular que forma part de la parla espontània. Tots estes singularitats d’estil estan molt estudiades, es nota que darrere hi ha molt de treball literari.

Cap al final del llibre apareix un escriptor en una reunió de víctimes del terrorisme, i s’endevina que qui parla és Aramburu. És on queden plasmades les intencions de l’autor en escriure’l. M’ha recordat Hitchcock que sempre apareix momentàniament en  les seues pel·lícules. Així ha fet Aramburu, apareix com una ràfega, com un personatge més, com ho fa el director de cine.

De tots els personatges el que més m’agrada és Arantxa, la germana de l’empresonat  Joxe Mari, que també viu en la seua pròpia presó particular que és la cadira de rodes. Arantxa és la que acaba sent la més valenta i sensata, a la que tots estimen i la que estima a tots, la que desitja sincerament la conciliació entre les famílies, la que lluita per aconseguir-la i  obté el que ningú pot. Vull pensar que després del punt i final que ha fet Aramburu la vida d’Aranxa continua i el seu progrés caminant i parlant avança i millora, jo així ho voldria.                                                                      



dissabte, 23 de setembre de 2017

RIOPAR (Albacete): EL NAIXEMENT DE RIO MUNDO

L’aigua cau en picat des de la part més alta, el soroll demostra la vida de la natura, la seua força imperiosa.




A la província d’Albacete trobem un paratge singular i espectacular, amb més cabdal d’aigua o menys, tant se val. Parle del naixement del riu Mundo que a finals de l’any 2005 va ser declarat Parc Natural, títol que comporta algunes prohibicions com les de fer foc, dormir-hi o acampar, així com també està prohibit el bany i l’escalada. 




Hem vingut des de Riopar agafant la carretera direcció a Siles i a uns 6 quilòmetres trobem el desviament.





El lloc bé mereix una visita, un tranquil passeig, perquè no s’ha d’anar amb presses. És un paratge privilegiat, tanta natura, tant aigua! Si es va en estiu millor que siga de bon matí matí, no hi haurà molta gent i no farà tanta calor. 










Les cues per aparcar poden ser interminables i a més a més hi ha un tope de 100 cotxes, no caben més. Per la qual cosa és millor  anar en primavera que ni hi ha gent ni el calor apreta. És quan anem nosaltres i estem quasi a soles, crec que per no haver no hi ha ni guarda per a vigilar el cotxe. Al poc arriba alguns altre cotxe més, però en el camí ni ens veiem.




És de molt fàcil accés, només que l’anada és tot de pujada. Està ben indicat i amb bona organització. Hi ha dos camins, un d’ells pensant per a les persones amb mobilitat reduïda, que puja fins a dalt. Això està molt bé.








La distància de la ruta sencera és curta, només uns 6 quilòmetres, es pot fer sencera o no, pots fer el passeig que vulgues, pel camí que puges, baixes. El recorregut complet dels tres miradors porta al voltant d’una hora i mitja, posem-ne dues per anar més tranquil·lament. 

De camí, hi ha rampes i escales que conviden a parar per mirar el que en ens envolta i sobre tot convida a escoltar el soroll de l’aigua que demostra la vida de la natura, la seua força imperiosa.






Conforme es va pujant la vista de la cascada d’aigua està més a prop. Hi la trobem entre muntanyes. El voltant és impressionant. L’aigua cau en picat des de la part més alta.

















S’hi pot pujar sense permís, només cal demanar acreditació si es vol entrar  a la cova. Però s'ha de tenir en compte que no és apta per a persones inexpertes. Jo, com no estic federada en muntanyisme ni sóc espeleòloga, ho deixe per a qui ho domine i entenga.


No hi ha zona de picnic però molt a prop si que hi ha, a uns 3 quilòmetres. Així que el passeig pot acabar amb un dinar o berenar.


QUADERN DE VIATGE, PRIMAVERA, 2014



dimarts, 19 de setembre de 2017

RESSENYA de cine: 14 KILÓMETROS.



14 kilómetros
Gerardo Olivares

Hui parlem d’un llarg viatge, un viatge que no està fet per plaer, sinó per supervivència, és el que es fa per no voler suportar una vida de misèria, em refereisc al llarg viatge de la immigració africana. En estiu, més que mai, escoltem noticies esgarrifoses de morts en el mar. De vegades ja ni posem atenció, en són tants que ja ens hem acostumat. I no està bé passar per alt una realitat que si bé no és la pròpia, forma part de la nostra societat.

Quan hi ha molts casos reiterats, que sol ser quan comença el bon temps, ja no és noticia i la  premsa ho  deixa en segon lloc. Per altra banda, quan es comenta, la noticia es limita a ser un titular i mai s’endinsa en el que precedeix a cada persona que aconsegueix arribar amb vida a Espanya. El món funciona així, sembla que si no és parla és perque no existeix o bé ja s’ha solucionat. Per sort hi ha pel·lícules valentes i didàctiques com “14 quilometros” que ens mostren la realitat com és. A mi m’ha agradat perquè colpeja les consciències.

Gerardo Olivares té experiència mostrant-nos la natura i la diversitat de pobles, este  film està en la seua línia documentalista i conta el que la premsa no diu, la cara B del viatge, les històries humanes que hi ha al darrere.

14 quilometres és la distancia que separa Espanya d’Africa. Des d’Africa ens miren amb enveja, volen viure la nostra vida i són molts els que s’arrisquen a fer el que siga per aconseguir-la. La pel·lícula mig ficció mig documental, mostra pas a pas el viatge d’uns  protagonistes des del seu lloc d’origen, el que han de patir per arribar a Europa és un camí ple de penúries marcat moltes vegades per màfies que s’aprofiten del desig tan fort d’arribar al destí somniat. Mostra paisatges preciosos i una fotografia fantàstica de Senegal, Mauritània, Mali o Níger. La bellesa del desert que es veu, tan espectacular, endolça el patiment que viuen els protagonistes entre arena.

I els protagonistes són tres africans, Violeta, Buba i Mukela encarregats de representar a  tots els immigrants que, com ells, fan el trajecte de milers de quilometres travessant primer  deserts i després el mar un trajecte perillós i ple d’obstacles. Una critica negativa, la pel·lícula es queda a mitges, just el trajecte per mar no apareix, eixa convivència en el mar, que deu ser penosa, no és veu en cap moment.

Amb tot, la pel·lícula emociona. Sentim prop el que senten, la pel·lícula transmet el que viuen, crea empatia en l’espectador i ajuda a entendre el sofriment. Tal volta haguera sigut millor no doblar la pel·lícula i escoltar-la en versió original, perquè els personatges serien més creïbles. Malgrat tot, la pel·lícula val la pena perquè  una manera bona de començar a millorar les coses és saber de bestreta què passa en eixe viatge que no és cap camí de roses. I és bo saber perquè així una vegada els tenim de veïns els puguem mirar amb els ulls de comprensió i respecte. Perquè una cosa està clara, qui aconsegueix salvar tants entrebancs patint i sobrevivint  tot el que el trajecte li ha presentat és un ser fort,  valent i amb coratge.

És doncs una pel·lícula homenatge i esta ressenya també ho pretén ser, dedicada a tots els que perseguint somnis o fugint d’un destí no desitjat, han aconseguit arribar vius al seu objectiu i als que moriren també. Siga també alhora una denuncia als corruptors i traficants que sense cap escrúpol tenen un negoci muntant aprofitant-se de la gent desesperada per fugir i crear una vida nova.

El món ha de donar un gir. En tots els sentits. Hem d’obrir les portes a qui vulga arribar però també ajudar-los a que els seus països d’origen arriben a ser pròspers, acaben les guerres i que cap persona tinga necessitat d’escapar. Cal ajuntar voluntats, que els dirigents s’ho creguen i actuen.


dissabte, 16 de setembre de 2017

6è ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER....


Tot a un clik, molt fàcil... si ets ja lector del racó ho saps i qui no ho és encara, queda convidat a passejar pel món de la meua mà. 



Ja són sis anys, que és diu prompte. Sis anys compartint viatges, experiències, anècdotes, sentiments... sis anys mostrant-vos fotos i acompanyar-les amb música, de contar-vos les meues cabòries i escriure pensaments viatgers. Han estat sis anys dedicant-li molt de temps per enriquir el racó i  convertir-lo en un blog fàcil, còmode i atractiu. 

 I continue amb el mateix ànim que al principi perquè sé que em llegiu, sé que us interessa saber el que jo he visitat i voleu que ho conte,  us agrada com ho faig i així m’ho feu sentir,  sense el vostre recolzament no seria possible. I tot a canvi de res material, simplement la satisfacció de compartir i saber que tinc lectors fidels, sempre valorant més la qualitat que la quantitat.

Encara que si parle de quantitats, estan molt bé. Són molts els visitants de blog, molts els seguidors coneguts i desconeguts que s'han enganxat a llegir i molts els comentaris que reben les entrades escrites per mig de les diverses xarxes.

                                     GRÀCIES!!!!

Si... gràcies, no cal dir més. Si el racó va endavant és per vosaltres que m’animeu a que no pare. Seguiré. El racó continuarà amb les mateixes pàgines i tal volta se’n creen més, qui sap? El temps dirà, m'agrada canviar, afegir, millorar...

Per ara tenim a l’abast ja molt. Hi ha accessos directes a totes les entrades escrites en les pàgines anomenades currículum viatger, hi ha un canal youtube i una pàgina de fotos i música, ressenyes literàries, secció de segells i postals, pensaments viatgers, racó dedicat a les publicacions pròpies i accés directe a les novel·les Entre dos mons- Entre dos mundos i En primera persona, hi ha un racó per a xiquets i accessos directes al facebook, al twiter i al pinterest.

I parlant del facebook, acabe d'encetar una pàgina nova per ajuntar tot el que escric, no només els llibres de viatges, tambè els contes i altres relats curts. Es diu Mariló Sanz Mora, escritora. Espere us agrade i accepteu la invitació per seguir-la. Alguns ja ho heu fet, de nou gràcies. 

I la resta... que bé que m'acompanyareu en el meu viatge particular de l'escriptura!. Tambè estaria bé que convidareu als vostres contactes a la pàgina nova d'escriptora i així serien molts més als que arribaria tot allò que vull compartir. El racó viatger i la pàgina d'escriptora de vegades es complementen però no sempre. Són diferents. 

L'enllaç al face de Mariló Sanz Mora escriptora és:  



Veieu el dit cap amunt al costat del ME GUSTA que està davall de la foto? és on heu de clicar i jo sabré que esteu al meu costat. Com dic, eixe gest m'anima a mantenir la pàgina viva, aixi de simple.   Per la qual cosa, si no ho heu fet ....endavant... ara és el moment. Per a mi significa molt, perquè, bé ho sap qui ho fa, la tasca d'escriure és molt solitaria.

I respecte a este blog, que hui celebra aniversari, ja saps: tot a un clik i molt fàcil... Si ets ja lector del racó no cal que diga més i qui no és encara, queda convidat a passejar pel món de la meua mà. Des de la columna lateral s'entra directament i si vols...també pots ja!


Els enllaços dels viatges separats per continents:
CURRÍULUM VIATGER AFRICA
CURRÍCULUM VIATGER ASIA
CURRÍCULUM VIATGER AMÈRICA
CURRÍCULUM VIATGER EUROPA
CURRÍCULUM VIATGER ESPANYA
CURRÍCULUM VIATGER EL QUE TINC MÉS A PROP i no cal agafar maleta...


Trobaràs fotos dels meus viatges amb bona música en
PÀGINA DE FOTOS i MÚSICA
i en 
CANAL YOUTUBE



M'agrada llegir, m'agrada el cine...i m'agrada escriure sobre el que llig i veig, tot allò que té a veure amb viatges us ho mostre en:
PÀGINA RESSENYES LITERÀRIES i de cine



I m'agrada analitzar el món que m'envolta i en este racó escric els meus pensaments viatgers, els que em venen al cap quan vaig pel món.
PÀGINA DE PENSAMENTS VIATGERS propis.








Este és un racó dedicat als moments de nostalgia...
PÀGINA POSTALS I SEGELLS





I este és un racó dedicat als menust de la casa. 
PÀGINA RACÓ PER A XIQUETS










Qui em coneix sap que la meua passió per viatjar s'equipara amb la d'escriure. 
En este racó està tot el que tinc escrit i publicat: contes i novel.les. Espere que continue ampliant-se... 
Com a novetat respecte a l'any passat, en no res apareixeran dos contes més de la sèrie d'educació financera, el nª3 i nº4. Per cert...el nº 4 té a veure amb els viatges!!! no us el podeu perdre!!!
PÀGINA PUBLICACIONS PRÒPIES






I una pàgina especial dedicada a l' última novel.la publicada.
PÀGINA ENTRE DOS MONS

també pots seguir el face de ENTRE DOS MONS





I per estar en contacte amb el món, tinc obertes les finestres de les xarxes socials gràcies a les quals el blog arriba a molta gent que no conec però té la mateixa passió viatgera que jo.
ACCÉS AL FACEBOOK




ACCÉS AL TWITTER




ACCÉS AL PINTEREST



Que us sembla? 
Hi ha mooolt...i més que hi haurà. Com amant del llibres, m'agrada dir i repetir  que el racó viatger és com una biblioteca...entra quan vulgues i llig el que vulgues...està sempre està oberta, no hi ha horaris, no tanca mai.

La biblioteca-blog ha d'anar omplint sense parar les seues prestatgeries virtuals, així que seguiu acompanyant-me i jo seguiré compartint... llegiu i jo escriuré i així la bibliooteca blog es farà cada dia més gran. Ja ho és en amics... no em puc queixar.

Si, ja són sis anys... i a per molts més...



dimarts, 12 de setembre de 2017

POLÒNIA: La capital VARSOVIA-II PART. Entre places.


La sirena és la imatge que es troba a l’escut de la ciutat recordant la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polones de Varsòvia, perquè la sirena els ordenà fundar la ciutat vora el riu.


Després d’una primera mirada  seguim camí i arribem a la plaça menuda, Stare Miastro, centre de la ciutat i punt neuràlgic junt a la plaça del castell.



Plaça menuda, Stare Miastro,


Que bonica, que acollidora!. És la plaça de la ciutat vella. Hi és la sirena esperant-nos, a nosaltres i a milers de turistes que la volem fotografiar. Jo passe temps a la plaça, que m’agrada i la trobe amb encant, i a la sirena que hi ha enmig, la fotografie per tots els costats i amb diferent llums perquè el cel hui està variant constnment: que si ix el sol o s’amaga. A la plaça tambe hi ha fonts manuals que són un joc per als més menut i també per a gent com jo que busca el millor marc per a la fotografia.

Plaça menuda, Stare Miastro.


És una meravella per a gaudir amb deteniment, que es el que faig, per les façanes  i per l’ambient.

Plaça menuda, Stare Miastro


Encara que ja sé que va ser reconstruïda després de la guerra perquè nomes quedaren en peu tres façanes, la reconstrucció és una meravella. Mire les cases i els seus colors, mire tot, i la gent a les terrasses i els xiquets que juguen a l’aigua de davall del monument...en esta plaça passe moltes hores.

Plaça menuda, Stare Miastro.


La sirena és imatge que es troba a l’escut de la ciutat recordant la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polonés de Varsòvia, als quals la sirena ordenà fundar-la a vora el riu. La sirena porta una espasa i escut per protegir a la ciutat.

Plaça menuda, Stare Miastro

La plaça és Patrimoni de la Humanitat, quasi dues dècades de treball ho valen. De la plaça menuda accedim per una via molt turística a la plaça gran, la del castell. Hi ha altres carrers per on anar-hi.

De camí a la plaça del castell.

Este recorregut es farà habitual metre estem a Varsòvia, els carrers i les places els trepitjarem moltes vegades i al capdavall resulten familiars. Hi està la placa on diu que el centre històric va ser declarat Patromini de la Humanitat.


De camí a la plaça del castell, placa on diu que és monumnet patrimoni de la Humanitat.
De camí a la plaça del castell.


Jo vaig per on s’hi troba la catedral de San Juan Baptista, construïda originàriament en fusta al segle XVIII, es reconstruí amb pedra al XV. Fan concerts d’orgue.


La catedral.

  Junt a la catedral esta l’església dels jesuïtes del segle XVII.

Esglèsia dels jesuites.

La plaça del Castell és enorme, té planta triangular i enmig està la columna de Segismundo III Wasa, el monòlit de 22 metres s’hi va col·locar en 1644 quan fou traslladada la capital a Varsòvia. La columna és de granit i l’estàtua de bronze. L’estàtua és el monument civil mes antic conservat després del Neptuni de Gdansk, va ser recuperada entre enderrocs. La columna va haver de ser reconstruïda.  M’assec a les escales per descansar i mirar el que envolta a la columna, per mirar la gent passar.



Plaça del castell amb la columna de Segismundo.

De lluny es veu l’estadi nacional de futbol, un edifici molt modern que sembla una canasta i es construí per a l’europcopa del 2012.

Al fons,l'estadi de futbol.


El castell és un edifici del segle XIV, de quan els ducs de Mazovia construïren la fortalesa per controlar el pas del Vístula, i es consolida com a castell, de quan Varsòvia és capital. A principi del segle XVII el palau tenia l’estructura actual. Al segle XIX va ser residència dels monarques estrangers que dominaven Polònia, prussians, francesos i russos, i desprès del president polonés fins a 1939. En 1971 començaren les obres de reconstrucció seguint imatges del XVII.

El castell.


Volíem entrar al Castell però en entrar al pati central veiem que les cues eren llargues. No ho férem però quan de sobte plou es quan trobem ocasió. No hi ha cua i a més és bon lloc per refugiar-nos.

El pati del Castell.

M’ha agradat visitar-lo i acabar en la galería Lanckoronski on hi ha una col·lecció de pintura flamenca i  dues peces famoses de Rembrant.

Escudrinye per darrere del castell.

El Castell per darrere.

Passege per  la plaça, i pels voltants, cap a un costat de la columna... i cap a l’altre... En un cantó hi ha una torre des d’on deu haver bones vistes.



Pels voltants de la Plaça del Castell.

Els carruatges esperen els turistes, mire les taques tan ben posades del cavall, són reals...? Algú m’ha dit que no, que són pintades.

Pels voltants de la Plaça del Castell.


I els núvols van canviant de color.

 Plaça del Castell.


Al final plou prou i ens refugiem en un restaurant, és moment del vodka, perquè s'ha de tastar tot. "Allà donde fueres, haz lo que vieres", diu la dita popular. 



En este moment, plou a cànters.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA