ITÀLIA: MATERA- I PART ( Regió de Basilicata)

 Matera és de les poques ciutats en el món que ha estat habitada contínuament des de la prehistòria. Hi són, com testimoni, les cases excavades en pedra calcaria, i no hi ha una ni dos, hi ha dos gran barris formant un amfiteatre. Una meravella.

 Hui visitem un lloc especial que alhora em recorda un llogaret que tinc a prop de casa i estime. Visitem Matera, que em recorda a Bocairent, a la Vall d’Albaida, però Matera... molt més gran. U lloc i altre, tenen encant.

Estem en la regió de Basilicata, no està lluny de Bari o de qualsevol lloc turístic de La Puglia. S’hi pot accedir fàcilment. És altra regió més de les oblidades d’Itàlia, tanmateix, sortosament,  les coses estan canviant perquè Matera és actualment un lloc molt visitat. El fet de posar-se de moda tornar a lo natural i a l’autenticitat ha contribuït a que es conega este llogaret tan peculiar.

Comencem el nostre recorregut en la plaça Vittorio Veneto i just davant de la Fontana Ferninandea, construïda en 1832 i que per allò del nom, que ve de Fernando II, de la dinastia dels borbons, rei de les dos Sicilies, ens recorda, també, casa nostra. Ocupa el lloc en la que hi havia altra font en el passat, la de 1557 que es va  construir per garantir aigua en les cases perquè degut a l’augment de població arribà un moment que es va perdre el sistema de canals i recol·lecció d’aigua, així que va ser necessari construir un aqüeducte i unes fonts. La font concentrava gent que hi anava amb els cànters per carregar l’aigua que necessitava per viure. Actualment continua sent punt d’encontre però amb diferents finalitats, com trobada social. En la part superior està l’escut de la ciutat, amb la corona reial i una creu dalt.

La plaça és gran, espaiosa. Ja la veurem millor al final. Primer anem a conèixer els Sassi, el cor de la ciutat en el passat. Caminem per la via delle Beccherie. Matera és la tercera ciutat més antiga del món, de les habitades, després d’Aleppo, que és la més antiga. Ah Aleppo!, el cor se m’encongeix de tristor per la malaurada i quasi destruïda Aleppo que em porta tants records de 1997. La segona en antiguitat és Jericó, on també vaig estar de passada en un viatge a Israel. Així és, Matera ha estat habitada des de la prehistòria, ininterrumpidament, que es diu prompte. Dels segles IX a XI hi ha fossats, conductes i tanques, a partir del segle XI al XIII es construïren fortificacions, i continuà creixent durant el renaixement, al segle XV i XVI, i en el barroc durant el segle XVII. En les coves la gent vivia, els monjos feren capelles, i els camperols les utilitzaven com vivendes, on vivien o malvivien, però també morien, perquè les condicions d’habitabilitat cada vegada anaven a pitjor i per malalties com la pesta entre XVI i XVII quan molta gent va morir. Al XIX els barris es degradaren per falta d’higiene, per deteriorament de la pedra, per la convivència en espais tan reduïts i poc ventilats de persones, mules i ovelles... Ja clamava el cel! A la primera meitat del segle XX, les autoritats prengueren part en l’assumpte i per llei es desplaçà a la gent a barris més moderns perquè ja no podien seguir vivint tan precàriament.

Quantes històries al llarg del temps! Les imaginem a cada pas. Els Sassi estan formats per dos grans amfiteatres naturals excavats en la roca. La roca està formada per l’aglomeració de closques d’animals marins visibles a simple vista, algues i fragments pedra calcària. Anem a visitar tres parts: El sasso Barisano al nord amb palaus i cases modernes i el sassi Caveoso al sud, que conserva quasi intactes les cases excavades a la roca i la part més antiga de la ciutat, que és el barri de Civita, la part més alta coronada per la catedral. Cap allà anem.

Abans d’arribar-hi trobem miradors on admirar la imatge de les cases en les que el sostre d’unes són el terra d’altres, cases penjades en les roques, cases excavades... veiem esglésies, palaus... no em canse de fotografiar! I encara estic a l’inici de trajecte!

Arribem a la plaça del calderaro, que fa referència al gremi dels calderers.

Parem a la piazza del Sedile, dominada pel palazzo. Al segle XV era Piazza Maggiore i utilitzada com mercat, estava envoltada de comerços, tavernes, magatzems, botgues... El nom canvià en 1550 quan la plaça es va convertir en eix polític i administratiu perquè va acollir les oficines del governador, les presons i la seu  municipal, “la sede” , és la raó del canvi de nom.  Hi van estar fins 1944. El palau del Sedile, construït en 1540 es va renovar i modificat a l’aparença actual en 1779, modernitzant-lo i fent-lo d’estil renaixentista. Té una forma inusual, un gran arc d’entrada envoltat de xicotets nínxols amb estàtues de terracota que representen les quatre virtuts del bon govern: justícia, força, prudència i temprança. A les torres d’estil rococó hi ha dos rellotges, el de l’esquerra és de sol. I a la part alta els patrons de la ciutat vigilen, són san Eustachio i Maria Santíssima della Bruna on, posant atenció es pot veure als peus una representació dels Sassi. Sobre esta última estàtua hi ha altres opinions que diuen que és santa Irene, i que la patrona estava enmig i una turmenta la va destruir. En el cancell d’entrada s’hi conserven pintures. Actualment l’edifici és seu cultural i musical, és conservatori i hi ha un auditori on es fan concerts importants.

En el nostre passeig veiem nombrosos arcs, que són accessos directes als sassis.

Mentre mire pels balcons panoràmics em venen al cap els primers homes de la prehistòria i els inicis del cristianisme, els monjos en les coves, també els treballadors de diferents gremis o els senyors importants vivint en palaus. Així com, també imagine la mala vida de fam, penúries i malalties que s’hi viuria fins fa només uns seixanta anys. A partir de 1986 començà la recuperació dels barris. I així la resurrecció d’una manera de viure peculiar que acabà atorgant-li el Patrimoni de la Humanitat en 1993, segon es digué,  per ser  un  sistema de vida que ve de milers d’anys i és important preservar per a la posteritat. Formen part del llistat el barri dels Sassi i el parc de les esglésies rupestres. Matera fou definida com una de les estructures urbanes organitzades més increïbles del món, una obra mestra d’ingeni i de la capacitat d’adaptació. la veritat és que ja és saber adaptar-s’hi estar vivint en coves foradades per ells mateixos...! També l’erosió de la pedra li donà formes. I l’evolució i millora de la ciutat continua. En 2019 Matera va ser capital europea de la cultura i pense que el títol va servir de trampolí per a que es coneguera en Europa i en Espanya, perquè les imatges promocionals que ens arribaven atreien de debò.

Entre arcs i cases o palaus, aprofitem cada mirador per parar. En cada parada no puc evitar pensar que eixe  conjunt de cases, carrerons, esglésies, escalinates i balcons semblen un betlem, dels que es posen en Nadal. No cansa mirar els Sassi des de diferents balconades. No és monòton, és captivador.

Arribem a la catedral, dedicada des de 1627 a la Madonna della Bruna i a Sant Eustaquio. Està situada a la part més alta de la ciutat i divideix els dos sassi, el Sassi Caveoso i el Sassi Barisano. Fou construïda en estil romànic pullés en el segle XIII. A la façana domina una rosassa de setze rajos i un campanar al costat esquerre de 52 metres d’altura, que és veu des de molts punts i des de la llunyania.

Entrem. Té una planta de creu llatina i tres naus. Destaquen les relíquies de san Juan de Matera, el cor de fusta tallada, la capella renaixentista de l’Anunciació, el fresc que representa el juí final i especialment el fresc bizantí de la Madonna Della Bruna i el xiquet.  I quin contrast amb les cases cova! El dia 2 de juliol se celebra la seua festivitat que data del segle XIV. Eix en processó sobre un carruatge decorat, cada any per un artista local. Per la vesprada quan la Verge torna a la catedral,  hi ha una tradició en la que els fidels destrossen el decorat per emporta-se’l de record i alguns consideren com amulets. El dia acaba amb un espectacle de llums i color.

Tot seguit ens dirigim a visitar una casa gruta. De camí, en via Muro, trobem 5 estàtues de bronze de grandària natural, són uns joves junt a una font, un mira, altre dona una flor a la xica.... És la Fontana dell amore, inaugurada en 2020 i representa el passat de pobresa i costums simples. Els xics anaven a les fons per poder apropar-se a les xiques que hi anàvem a carregar aigua.

Quin racons més bonics té Matera...com em recorda Bocairent!

Seguim per carrers, amunt i avall, costeres i més costeres…escalinates…no s’hi poden evitar quan es passeja per Matera. Tot configura  un peculiar casc antic que et transporta al passat.

Ja estem a la casa Grotta di Vico solitario. A Matera hi ha moltes obertes al públic. És una manera de mostrar la manera de viure d’un  passat no tan allunyat. Els barris típics consistien en unes quantes cases amb soterrani o pis sobre el nivell del carrer, que donaven un aspecte comú i es comunicaven entre si. Les famílies cooperaven entre elles i era un matriarcat perquè els homes estaven tot el dia al camp o pasturant. Les dones s’ajudaven entre elles per tindre cura del fills o de la gent gran. Els pous o les forns eren punt de reunió.

Molt a prop està san Pietro Caveoso, una església rupestre construïda al segle XIII en una pendent. Va ser una de les quatre esglésies parroqials de Matera, junt a la catedral, que ja hem vist, san Giovanni Battista i san Pietro Barisano que vorem per la vesprada. A la façana destaca la rossasa i s’hi veuen tres portals barrocs, cadascun amb un nínxol amb una estàtua. Al portal principal està la Vrge de la Misericòrdia, a l’esquerra sant Pere i a la dreta Sant Pau. El campanar, piramidal i del segle XVII, té forma quadrada.

A l’interior hi ha un altar de fusta del segle XVIII amb un retaule amb diverses taules de fusta del segle XVI pintat per un artista local anònim i que representa a la Verge i al xiquet entre San Pere i san pau. Estos sants i Jesús, també estan representats al sostre, que em crida l’atenció. L’església tenia originàriament huit capelles, però per construir l’oratori s’eliminaren. En una capella de les que queden hi ha una pica baptismal del segle XIII.

Des d’este punt tenim molt a prop San Giovanni in Monterrone i santa maria de Idris, un de les imatges més fotografiades de Matera perquè són dos esglésies on es veu clarament com estan pràcticament excavades en la roca.

I per concloure esta primera part de la visita al Sasso Caveoso i civita se’n tornem cap al centre. Plou i quasi no sé ni per on vaig. Tanmateix me n’adone que passem per davant del Palazzo Lanfranchi, un edifici que data del segle XVII, que acull el museu d’art medieval i modern de Basilicata i que en dels costats de la façana, del mateix palau està la chiesetta della Madina del Carmile.

Seguim caminant, però ara amb més presses, l’aigua no dona treva. Passem per altres edificacions, com el museu d’arqueologia. 

I l’església del Purgatori del segle XVIII que destaca per la particular forma d’arquitectura. Una vegada al mes fa celebracions ortodoxes. En el portal i la façana convexa el tema de la mort i la vida eterna està present. Veig moltes calaveres.

Molt a prop està l’església de Santa Chiara, del segle XVIII. Tot just davant hi ha una de les 5 escultures de bronze, “El piano surrealista”. Les 5 escultures  s'escolliren per a que tothom que visitara la ciutat coneguera la poètica artística del Dali escultor. Hi estan des de 2018 quan Dali va fer una exposició amb al voltat de 150 obres.

És migdia i volem dinar, ho farem al Sassi Barisano, l’altra part de la Matera antiga que encara ens falta per conèixer.

El passeig continuarà...

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, PÚGLIA I BASILICATA

RESSENYA de cine EL INSULTO de Ziad Doueiri

 

EL INSULTO

Ziad Doueiri

“El insulto”és una pel·lícula libanesa no comercial, de les que veu poca gent malgrat tindre un missatge important que fa reflexionar-hi. Tanmateix, pensar sobre el món que ens envolta mai està de sobra. En este cas para l’atenció en el fet de com a partir d’un insult es pot arribar  a una crisi nacional. La pel.licula posa de manifest que el llenguatge és important.

L’any 2017 “El insulto” fou nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no guanyà l'estatueta però simplement el reconeixement i estar a les portes, dona garantia de qualitat. Fou reconeguda en molts altres premis. S’ho mereix. Particularment m’ha agradat pel que conta i com ho conta, quasi la major part del temps en un judici. A més quan no estan al jutjat es veu l’actual Beirut i ens fem una idea de la ciutat on els carrers estan en permanent construcció  i en reparacions. La guerra que va durar dècades i acabà en la decada de 1990, va destruir part de la ciutat.

 “El insulto” mostra la capacitat d’agressivitat de les persones i alhora la necessitat de reconciliació. Este tema, en el Líban cobra més significat perquè al país conviuen molta varietat social, religiosa, política i ètnica. Un 10 %  de la població són refugiats palestins i al capdavall, tants refugiats crea tensió.

Tot comença per una xicoteta discussió entre un veí i el cap d’una obra municipal. És no res, una ximpleria, un àrab cristià libanès  rega unes plantes i l’aigua cau al cap d’un musulmà palestí, així comença tot però és l’espurna inicial que acaba amb un incendi total. És el Líban, on la sensibilitat està a flor de pell. Qualsevol paraula pot alterar els ànims, qualsevol mirada entre dos persones que no es convenient mirar-se pot acabar malament. I si els qui es creuen són un cristià i un palestí, tot s’agreuja.

Els fets de la pel·lícula són com l’efecte bola de neu, el problema que comença amb un insult cada vegada es més gran i greu. I conforme es fa gran es més complicat de solucionar. Des del carrer d’un barri de la ciutat transcendeix fins si tot al president del govern. I es quan apareixen els prejudicis, els ressentiments del passat o el traumes que s’arrosseguen i han fet ferida des de fa anys.

 “El insulto” no és una simple pel·lícula, parla d’història, del conflicte de palestins i israelians i la influència en els països veïns com és el Líban fent referència a la tragèdia del setembre negre jordà de 1976. Tambè parla de religió, islam i cristianisme. També de política, denunciant el càrrecs que dirigeixen el país que només fan acte de presència per als interessos propis. I parla de la justícia i de jutjar el delicte d’odi o com tractar la violència si com un fet natural o un fet històric. També podem veure com els mitjans de comunicació prenen part en el tema  i contribueixen a engrandir la disputa.

Cada personatge té raons convincents que recolzen el seu comportament i tal volta per  orgull o tossuderia, no canvia d’actitud. El que passa entre els dos és el comportament de la majoria dels habitants del país. Són l’exemple de les disputes i dels sentiments, dels rancors entre dos pobles, la contraposició entre el fonamentalisme i la ràbia. 

Intenta abordar el tema des de la imparcialitat però pel comportament dels personatges convida a que l’espectador prenga  partit. El cristià és xenòfob, prepotent i el domina el rancor, el palestí és més humil i el domina l’ira. Hi ha alguns punts que no m’han agradat, com per exemple l’estereotip que s’hi veu d’home tossut i masclista i dona compressiva. Crec que no feia falta marcar tanta diferència.

El final és obert, cada espectador ha de ser el jutge i pot pensar com acaba tot el conflicte, no avance res si dic que s’hi endevina un raig d’esperança en les mirades que es creuen entre els dos protagonistes, que al capdavall són unes víctimes de la irracionalitat que els envolta. Jo veig una voluntat de reconciliació perquè en realitat el confortament no és personal, és ideològic. Així que amb este brot d’esperança després de la bola gegant de neu formada, tot no està perdut. Hi ha una llum que il.lumina en forma d’humanisme. Algun dia desapareixerà l’odi entre els dos pobles que hi conviuen. L’ensenyament de “El insulto”, és que disculpar-se no és motiu de debilitat sinò donar un pas a la reconciliació i la tolerància.

 

FRAGMENTS propis LITERARIS I VIATGERS (AUDIO especial): DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil.

Especial dia 27 de gener: 

Día Internacional de Conmemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust.

Paulette Weil, francesa i valenciana per casament, va ser una jueva supervivent d'Auschwitz, l'hotel més cruel del món... 

En Diari de silencis, està escrita la seua intensa vida com a governanta, soldada de la resistència, presonera dels nazis,  manager i musa del marit,  el pianista valencià i internacional, Amalio Juan Requena, junt al qual està enterrada al cementeri d'Aielo de Malferit, a la Vall d'Albaida, on va viure l'última etapa de la seua vida.

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

RESSENYA LITERÀRIA: ROSA BLANCA (àlbum il·lustrat) de Roberto Innocenti

 

ROSA BLANCA àlbum il·lustrat

Roberto Innocenti

Rosa Blanca és el títol d’un àlbum il·lustrat publicat ja fa molts anys, 1987, i des d’aleshores s’hi continua editant. Ha estat molt premiat a nivell mundial. També està en català, publicat per Kalandraka. 

Perquè tant d’èxit? La resposta és fàcil, per la senzillesa del text, la capacitat descriptiva de les imatges i per la importància del tema que vol contar. Si, és un àlbum il·lustrat, en el qual les imatges saben comunicar i els xiquets més menuts ho poden entendre. Si estan acompanyats d'un adult, millor,  comprendran. Tracta un tema important. 

L’àlbum es pot veure-llegir a partir de 9 anys i no hi ha límit d’edat, fins als centenaris poden gaudir llegint i mirant-lo. Sobre tot observant. És molt important posar atenció a cada detall de les il.lustracions: totes conten coses. Cada edat analitzarà l’àlbum amb uns criteris o altres, llegirà les imatges d’una manera distinta segons els bagatge cultural personal.

Ambientat en Alemanya de la Segona Guerra Mundial, mostra la bogeria alemanya cap als jueus i les conseqüències. Mostra la innocència infantil enmig de la barbàrie. La protagonista és Rosa Blanca que apareix com un punt d’humanitat, advertint clarament que no tots els alemanys es comportaven de la mateixa manera.

El nom de Rosa Blanca és fictici, en realitat era el nom d’un grup de la Resistència alemanya contraria a Hitler, molts dels quals acabarien en mans dels nazis. 

Rosa Blanca és una xiqueta alemanya que un dia veu com apressen un xiquet jueu i encuriosida segueix els soldats que se l’emporten. I arriba a un estrany lloc, com una presó, és un camp de concentració. Rosa Blanca no entén res. Només veu que hi ha xiquets i xiquetes que tenen fam. Sap què ha de fer, sense dir res a ningú, de la mateixa manera que ho ha fet la primera vegada, la xiqueta torna moltes vegades al camp de concentració i d’amagat porta menjar a aquells menuts famolencs. Els esdeveniments politics van avançant però Rosa Blanca no ho sap. Passa el temps. Arriba un dia que els alemanys estan fugint i tenen por. Veuen enemics en tots els llocs. Un d’eixos dies, Rosa Blanca va al camp de concentració amb menjar per als xiquets empresonats, com les altres vegades, i ja no estan. No troba els xiquets, hi ha una boira que tot ho tapa, i de sobte, passa el que no hauria de passar. No dic més.

“Rosa Blanca” conta una història trista, conta  "història real". Rosa Blanca és personatge fictici però bé podria ser qualsevol xiqueta testimoni de tanta tragèdia.

Com és possible dir tant amb tan poques paraules? Té molt de valor. I ho dic jo, que sóc amant de les lletres, ja ho sabeu, i tot ho plasme en textos. Però això no lleva el fet que trobe d’allò més interessant la capacitat captivadora i comunicativa de les imatges, que en l’àlbum són protagonistes. Cada pàgina ens deleix amb mínims detalls i cada personatge, la roba, les cares, les accions...cada edifici, cada objecte... tot convida a imaginar més del que ens conta. En “Rosa Blanca” són precioses i elles mateixes, amb un hiperrealisme perfectament documentat,  conten tota la història més enllà del que el text conta. És així, el contingut escrit és secundari, simplement acompanya... el que importa és cada gran imatge de cada pàgina que ens fa deduir un horror que no s’hi veu plasmat però està. Són imatges suggeridores, no volen recrear la crueltat, este aspecte també s’ha de ressaltar. Amb el llibre vivim l’holocaust a través dels ulls de la xiqueta. 

M’agrada que s’explique la història del passat als menuts perquè és important no oblidar-la, i que siga a traves d’un personatge anònim, que en van haver tants. També és un encert que es faça amb tanta sensibilitat.

Gràcies a l’autor per este preciós treball i a les editorials que es dediquen a divulgar, any rere any, esta joia il·lustrada.

FOTOS i MÚSICA: La fortalesa de PREJMER a ROMANIA

 

Entrar-hi és entendre part de la història, la manera de viure i defensar-se...

Entrar-hi és imaginar el patiment pel qual passarien tantes i tantes families en temps de guerra...

RESSENYA LITERÀRIA FUGA CON MONTERAS, Biografia de Iulia Moldovan escrita per Marta Moreno

 

FUGA CON MONTERAS. Biografia de Iulia Moldovan

Marta Moreno

Hui ressenye la biografia d’una jove romanesa que viu a la Vall d’Albaida, a Ontinyent: Iulia Moldovan, campeona nacional de gimnàstica rítmica del seu país durant anys continuats, una dona marcada per somnis que s’entossudeix en complir. La biografia l’ha escrita una periodista valenciana, Marta Morena, que a més és jutgessa nacional de gimnàstica rítmica, amb la que Iulia s’ha sincerat quan ja fa més de vint anys que va abandonar precipitadament el seu país.

Iulia Moldovan és treballadora i disciplinada com demostren ser cada dia la majoria dels  emigrants del seu país que arriben a la nostra zona buscant treball,  però ella arrossega un passat d’esforç i sacrifici realment dur per l’esport. Des dels 7 anys, va viure una infantesa dedicada plenament a entrenar i des del 9 anys a més, allunyada de la família i seguint un dràstic control del menjar. El seu dia a dia era  una barreja de suplici compensat per la satisfacció guanyant medalles. I és que en va guanyar moltes. Va arribar a ser la millor del país en la seua disciplina durant quasi una dècada. Eixe va ser el primer dels seus somnis complit. Tot amb daltabaixos emocionals sentint-se dies la millor i altres una fracassada. Tot depenia del rendiment. Les lesions foren moments baixos, rebre medalles, els moments bons, que tot contrapesava.

Moldovan es va esforçar i va aconseguir el que volia i ella mateixa va saber quan li arribava el final. És un esport limitat en el temps en el que s’arriba a una edat en que ja no es pot rendir de la mateixa manera que a l'inici i s’ha de donar pas a les més joves. Només tenia 18 anys però ja havia complit el seu somni, arribant al cim esportiu. Fugir de Romania no va ser premeditat, tenia una parella que la volia convència dia a dia sobre començar una nova vida en Espanya,  però ella es negava sempre.  Tanmateix, un dia va canviar d’opinió. La decisió de fugir va ser sobtada, sense pensar les conseqüències. Era octubre de 2001 i estava en Madrid competint en el campionat del món.

Va fugir, malgrat l’enuig de les entrenadores que li van furtar el passaport. Fou després d’executar un mal exercici en la competició mundial i adonar-se que ja havia acabat com gimnasta, que ja havia fet tot en pistes. Pressentia que en Romania no anava a ser considerada de la mateixa manera com ho havien fet fins el moment. Estava decebuda i també estava enamorada. Tot va contribuir a que donara el pas de deixar el seu país sense saber quan podria tornar. Espanya li suposava inseguretat per l’idioma i per no saber que li esperava, però al capdavall va seguir la parella, Estefan, malgrat el perill que suposava fer  una fugida clandestina i convertir-se en una indocumentada.

I junts van anar de Madrid a València i de València a la Vall d’Albaida. Primer a Aielo de Malferit, on fins i tot l’alcalde li va oferir ajuda. Aielo fou la primera parada perquè hi vivien amics d’Estefan, procedents, com ells, de Transilvania, on està la ciutat de Bistrita, que per cert conec un poc de quan vaig estar visitant Romania fa uns anys. Aixi que el primer lloc va ser Aielo i el primer treball en el camp, de sol a sol i fent-se malbé les mans de tant tallar vara. Això no era per a ella. Moldovan per a ser feliç havia de treballar en lo seu: entrenant gimnastes. Així que amb esta finalitat després d'Aielo, la parella anà a l’Olleria, on s’hi quedaren uns mesos. Al final Iulia trobà el que buscava, un lloc on ensenyar gimnàstica rítmica en Ontinyent, i ja, per fi, s’hi va establir definitivament.

El cas de Moldovan m’ha recordat a una xica que vaig conèixer en Rússia. Era guia turistica i també fou una gimnasta d’elit, de les que guanyava medalles i anà a les olimpíades. Aixi era ella, disciplinada i responsable i patia quan ens perdia de vista a alguns dels viatgers que voliem anar al nostre aire. Nadia, després de complir com a gimnasta va estudiar magisteri i era mare soltera. Tot el que va durar el meu viatge, les meues companyes, totes mestres, vam xarrar molt amb ella perquè vam congeniar. Sovint ens contava sobre de la seua vida del passat i del present i nosaltres gaudiem contant-li com estava l’educació en Espanya. A Nadia era un tema que li interessava. Quan tornaren a casa li enviarem una gran caixa plena de llibres en espanyol, alguns didactics i altres de lectura, incloent contes i còmics per al fill. Per a ella fou un gran regal perquè volia començar a ensenyar l’espanyol al fill. Recorde molt Nadia, malgrat els anys...

Amb este llibre,  Iulia Moldovan compleix un segon somni, el que la seua vida es conega.  El que us conte en esta ressenya és un xicotet resum de la seua vida. Convide a llegir el llibre, perquè desvetlla clarament eixa disciplina soviètica que explota als xiquets i xiquetes que despunten en algunes matèries o aspectes que poden servir al país. És una disciplina dura que exigeix el màxim de cada persona i si no compleix pot comportar conseqüències. L’estat paga un ensenyament i el que reb l’ajuda ha de treure rendiment. Així paga es cobra el que ha invertit amb ell.

El llibre explica les complicacions legals una vegada en Espanya i com li va costar tornar de nou a Romania i veure la família. Sortosament la seua vida té un final feliç, no podia ser d’altra manera en una dona amb tanta constància i entrega. Iulia Moldovan és el que es diu una dona valenta, que  després d’una infantesa exageradament rígida ha sabut donar les passes convenients per arribar al que volia. Enhorabona Iulia!.  

 

FRANÇA: SAINT BERTRAND DE COMMINGES

 

I allà dalt, en un turó, com si fos un castell...hi està la gran catedral romànic- gòtica... lloc de peregrinació...

A poc més de 30 quilometres de la frontera amb Espanya des de la Vall d’Aran està la població francesa de Saint Bertrand de Comminges, un poble amb encís! Ho dic jo i també una comissió d’entesos francesos que l’han catalogat com  un dels pobles més bonics del  seu país: « Les plus beaux villages de France » Bonic i molt menut.. sobre uns 250 habitants i això que destacava en temps romans i fou diòcesi catòlica fins l’època de la revolució francesa. La seua catedral fou molt important. Si, segons documentació medieval, la catedral era el centre d’un recinte fortificat composat pel palau episcopal, les cases canòniques, un cementeri, el claustre i quatre cases canones. El textos també parlen de les tendes, posades, bodegues, artesans, vinyes, jardins i fins i tot un hospital i una presó. Era un centre influent. Actualment és un llogaret on el viatger acudeix per veure eixa catedral que fou tan significant i  alhora recórrer els carrers del poble que tenen tan d’encant.

Els  seus orígens són basc-aquitans, un poble diferent als de la Gàl·lia. Degut a la bona situació geogràfica, en el 72 a.C. foren conquistats per Pompeyo el Magno  i el poder de Roma. Aleshores es fundà la ciutat amb el nom Lugdunum-Convenarum, de la que actualment queden restes en la planura.    

És un poble penjat en la muntanya…amb una part alta i una baixa. Quan estem a la part baixa del poble, mirem cap amunt... Antigament estava protegit per una muralla, que veiem allà dalt…Hi ha molta pendent, pugem en vehicle fins a la part més alta, però encara caldrà pujar a peu més costeres..

Fou seu episcopal (diòcesi de Commiges) des de la legalització de la religió cristiana del segle IV. Però fou atacada entre els anys 409 i 585 per bàrbars. I després de temps foscos, la primera etapa d’esplendor  des del segle VI dC, arribà amb el net del comte de Toulouse, Bertrand de L'Isle, anomenat bisbe de Comminges en 1083. I es que el camí de Santiago, conegut en esta zona com Chemin du Piedmont vorejava l’extrem nord dels Pirineus i passava per este indret. Bertran de l’Isle restaurà i revitalitzà la seu episcopal entre altres coses construint la gran catedral romànica, a més a més d’altres temples, i millorant les condicions de vida dels habitants.  Quan va morir en 1123, la ciutat,  ja era un punt molt important en la ruta de jacobea que travessava França pel nord dels Pirineus, una variant de camí d’Arles. La seua fama s’escampà. Hi anaven els peregrins a venerar al que anomenaven el sant dels Pirineus, quan encara no estava santificat. L’any 1218, el poble adoptà el seu nom Saint-Bertrand de Comminges.

En el nostre passeig per costeres que ens duen cap a eixa catedral tan rellevant parem atenció en detalls. Sovint veiem la conxa del peregrí, símbol del camí de Santiago. A mesura que avancem veiem la catedral en el turó, a més de 500 metres. És un gran edifici de pedra amb aspecte de fortalesa inexpugnable.

Dos segles més tard de morir Bertrand de l’Isle, fou nomenat bisbe Bertarnd de Goth, que després seria arquebisbe de Bordeus i papa, el papa Clemente V. Sent encara bisbe, en 1304 va mamprendre una gran reforma en la catedral actualitzant-la a l’estil gòtic i potenciant la peregrinació. Ell fou el propulsor de la canonització de Bertrand de l’Isle i allí deixà les relíquies per a que els peregrins les veneraren.

Arribem a una plaça. Encara hem de pujar un poc de costera... Hi està, imponent. Hi està la catedral junt a altres edificis. La plaça és espaiosa, amb carrers transversals amb encant i cases amb arquitectura dels temps passats. És una plaça bonica en la que em quedaria temps observant-la i descansant.

Al segle XVI entre 1523 i 1551 es feu altra reforma de la mà del bisbe Jean de Mauleon donant-li aspecte renaixentista, com la veiem actualment,  amb vidrieres, tapissos flamencs, el retaule de l’altar major, la sillería del cor i l’orgue. Trenta anys després, en 1856 els hugonots assolaren la ciutat i mataren els religiosos, cremaren arxius i robaren objectes de valor com les relíquies, que es recuperaren a canvi de molts diners en 1591. L’antic reliquiari fou destruït i fins el segle XVIII no es va fer altre.

La catedral  destaca enmig de dos edificis.

Al costat dret, tenint la catedral enfront, està l’ajuntament.

I al costat esquerre hi ha un edifici neogòtic del segle XIX que era l’antic convent de les Olivetans de la congregació benedictina de nuestra Señora del Monte Oliveto, fundada en 1313 que actualment és l’oficina d’informació i turisme, una llibreria cultural i sala d’exposicions.…

La catedral de Nuestra Señora fou declarada en 1840 Monument històric de França en la primera llista feta pel país, i com part dels camins de Santiago està inclosa en la de bens Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1998.

No vaig a entrar en detalls artístics o arquitectònics perquè no sóc entesa, vaig a parar-me en alguns aspectes només, sabent de bestreta que la catedral és molt més del que jo puga mostrar. I ha tant! La catedral té tres parts i un claustre al que malgrat ser valuós no em dona temps d'entrar.

Està la part romànica del segle XII, la part iniciada per Bertand de l’isle, una nau de 35 metres de llarga per uns 15 d’ampla. Encara podem veure romànic part dels murs del pòrtic i de la torre. Per edificar aprofitaren materials de la ciutat romana. Tambè està la part  Gòtica, la del segle XIV, quan el papa Clemente V, Bertant de Goth modificà l’aspecte a un gòtic meridional i construeix capelles.I per últim la catedral renaixentista del segle XVI amb les reformes de Jean Mauleon, embellint moltes parts, especialment el cor.

De l’exterior destaca el campanar de 33 metres del segle XII amb una part de fusta, com si fos una torre de defensa. Tambè sembla una fortificació pels contraforts i arcbotants que sostenen els murs de l’edifici. De l’epoca romànica veiem la portada de la Adoración de los Reyes del segel XII on estan els 12 apòstols.

Entrem a l’interior. És alta i elegant. Intente endevinar quins elements corresponen a cada etapa… vaig mirant…

Hi ha molta llum, en part tanta lluminositat és per les vidrieres renaixentistes.

El cor dels canonges dels segle XVI es sumptuós amb 66 seients tallats en fusta. També de fusta és el cor alt i l’enorme l’orgue del segle XVI. Mire amb deteniment l’orgue perquè està bellament decorat amb figures simbòliques de temes religiosos i profans, tot tallat en la fusta, en uns llocs de roure i en altres de noguera o til·ler. Es recolza sobre cinc columnes corínties, i amb una peculiaritat que crec que el fa únic. Té forma adaptada al cantó. Ha estat restaurat en ocasions per conservar la qualitat sonora.

És un dels orgues més valuosos de França. També el cor alt m’atrau apropar-me i mirar millor els detalls. Tot el treball en fusta és excel·lent, una meravella.

En una de les capelles, d’estil gòtic flamíger, que contrasta amb l’estil més auster de la resta, veiem la tomba del bisbe que finalitzà l’ampliació gòtica de la catedral a mitjans del segle XIV: Hugo de Castillón i està feta amb marbre blanc. És una obra mestra en escultura funerària.

Seguim mirant... les voltes o escuts del sostre...l’antic pis per on caminem... la capella de Santa Margarita on no entrem encara que està el tresor de la catedral…els arcs romànics…els gran pilars…Ja estic pensant que a este poble hauré de tornar...

Especialment m’agrada el mausoleu de Bertrand, del segle XV, la part principal de la catedral, en el deambulatori.

El mire per tots els costats. És de pedra amb quatre pilastres que acaben en pinacols, i davall hi ha àngels.

En el costat que mira a la capçalera del temple  està cobert de pintures narrant la tasca evangelitzadora del sant i la representació de la canonització. El costat que mira al cor està perforat amb un cavitat que conté el gran reliquiari de plata i ebà on reposa el cos del sant. Per un estret passadís poden accedir a veure altres  relíquies. Entrem i passem per davant del que es el gran "tresor".

Fou el bisbe Pierre de Foix el que es va proposar crear un veritable mausoleu per substituir la modesta tomba. Ell començà i el seu nebot Jean de Foix-Béarn ho enllestí. 

Una meravella. Mire un detall més...a la catedral hi ha exvots. Uns estan en el mateix mausoleu... són manilles i cadenes, possiblement de presoners alliberats gràcies al favor del sant i altre exvot, realment curiós és un cocodril colgat en na paret, segons es diu,  portat des de Terra Santa al segle XIV per un peregrí en agraïment al sant per haver-lo protegit durant el viatge.

Quan eixim a la plaça li donem la volta a la catedral per darrere i eixim a un mirador amb bones vistes. Ens quedem per la plaça descobrint carrers, val la pena perdre’s, deambular sense saber per on.

La catedral domina amb majestuositat i elegància les pintoresques cases del poble. Cases de fusta dels segles XV i XVI són testimoni de la grandesa del lloc en aquella època.

Caminem tranquil·lament pels carrers empedrats, per les places menudes mirant les cases …les costeres no són excusa... quan s’està en una lloc tan bonic no hi ha peròs que valguen… és un poble totalment recomanable i per haver sabut conservar el patrimoni artístic i monumental és mereixedor d’una visita.

En eixir de passada mire la part baixa del poble...on estan les ruïnes romanes...Cert que em quede amb ganes de més… m’haguera quedat hores i hores passejant pels carrers, descansant en alguna terrasseta d’alguna plaça o mirant millor l’interior de l’església que tant de valor té. Se m’ha quedat pendent tantes coses…qui sap? Tal volta torne. Anualment, des de 1975, Saint Bertrand de Comminges celebra un festival de música sacra...i per què no? Seria fabulós poder escoltar l’esplèndid orgue...

QUADERN DE VIATGE, VALL d’ARAN i VOLTANTS, estiu 2022