Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 18 de novembre de 2017

IRLANDA: ruta verda GLENVEAGH i DONEGAL

I en Irlanda gaudim de dies de caminar assaborint la natura i  de nits de pub molt divertides cantant i ballant amb la gent local. A Irlanda vull tornar.


DONEGAL

Seguim el trajecte per Irlanda, combinant ciutats i paratges caminant i gaudint de la naturalesa. En uns dies anem a l’altra Irlanda, la del Nord, a Derry, Belfast i la Calçada del gegants,  però encara no, hui arribem a DONEGAL, que és un del tres comtats de l’Ulster que no pertanyen a Irlanda del nord on està el grandios paratge. No és una ciutat gran, ni menuda... el que si podem dir que es tremendament acollidora.
           
Passem tres dies a Donegal, quedant-nos a dormir a un bred and breakfast molt acollidor, amb sales amb llibres perfectament condicionades amb bons seients per poder passar hores i cada dependència amb tots els detalls de decoració...no li falta res, l’únic inconvenient és que no està del tot cèntric.
           
És una localitat dedicada a la pesca i al turisme, este últim gràcies a la seua estratègica posició i també gràcies als influxos històrics que la caracteritzen, ja que ha estat la morada del clan de los O'Donnell, una família molt important de la historia irlandesa.

Passegem pels seus carrers i pel port i destaca al centre de la localitat  la plaça The Diamond, que té forma de diamant. I trobem el seu castell, a prop de la plaça i l’església del costat amb la torre del rellotge. Als afores, a la carretera de Derry,  hi ha unes ruïnes del convent franciscà que data del segle XVII.
           
Les nits de Donegal són especialment divertides quan anem als pubs on és molt fàcil integrar-se, pubs, com en tota Irlanda tenen fort sabor tradicional. Són tan acollidors! Tenen ambient familiar amb música i balls en directe que mai falten.


Donegal, de dia i de nit.


PARC NATURAL GLENVEAGH

A prop de Donegal està el PARC NATURAL GLENVEAGH, hi anem. El nom significa “vall de la vida” en irlandès i és el més gran dels sis parcs nacionals d’Irlanda. Està ple de muntanyes i llacs, cascades i boscos per on passejar. Abans de convertir-se en parc, l’any 1975 era reserva de cacera. Actualment compta a amb la major reserva de cérvols rojos d’Irlanda.













 Al parc, que té tres àrees, es pot contemplar el Castell de Glenveagh a la vora del llac. És un edifici rectangular de quatre pisos construït en un principi com pavelló de cacera. Es tracta d’un castell d’estil baronial escocès, construït entre 1870 i 1073 pel capità John Adair, membre d la xicoteta burgesia que havia fet fortuna especulant terres a Estats units. Adair ambicionava crear una finca que superara a Balmoral, el castell escocès de la reina Victòria i per a aconseguir-ho no dubtà en  expulsar a més de 200 inquilins que habitaven les terres per a que no li taparen les vistes de la seua finca. I tot en temps de fam irlandesa.






Compta amb uns jardins emmurallats, d’entrada gratuïta, amb multitud de plantes exòtiques i delicades algunes de les quals procedeixen de llocs molts allunyats com Xile o Tasmània, també hi ha de Madeira. Des de l’any 1981  és propietat de l’estat d’Irlanda. Va ser una donació de Henry Mclhenny de Filadelfia, qui havia comprat la finca l’any 1937. Mentre el castell era propietat de Mclhenny artistes de Hollywood com Marilyn Monroe o  Greta Garbo shi quedaren.












El parc té un centre de visitants per explicar les característiques i la història que l’envolta. El parc nacional de Glenveagh convida a la passejada relaxada admirant els jardins del castell.. passejant al voltant dels llacs entre boscos… una meravella... sense presses... com estem fent durant tot el trajecte per Irlanda.


I ho fem quasi sempre plovent... tan se val...al final ens acostumem a anar amb l’impermeable i paraigües... Enya, afamada cantant irlandesa, nascuda a Donegal, canta una cançó amb titol “c a day without rain, un dia sense pluja, degut a ser excepcional que no ploga en Irlanda... per això és l’illa esmeralda..pe raixò és tan verda...



QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu 2008

dimarts, 14 de novembre de 2017

FOTOS i MÚSICA: ALGÈRIA i ENTRE DOS MONS





Algèria...escenari d'un viatge personal 
que ha acabat en una novel.la 
que parla sobre harmonia entre cultures...
país escenari d'unes vivències inesborrables...hi està tot 
alguns fets són reals i altres ficticis.



Música:
EL CIELO PROTECTOR

dissabte, 11 de novembre de 2017

FRANÇA: Canal du Midi

La vida a càmera lenta.



El Canal du Midi, el canal del Migdia entre dos mars a França, és Patrimoni de la Humanitat des de 1996. El nom qualifica el tram que va de l’albufera de Thau a Sète, ja al Mediterrani fins a Tolosa, que recorre 240 quilòmetres i després s’enllaça amb el canal de Garona fins a Bordeus i l’Atlàntic fent un total de 360 quilòmetres.



En este viatge al sud de França no pot faltar fer un passeig pel canal. Considerada una obra revolucionaria quan fou construïda l’any 1694 per  Pierre-Paul Riquet, actualment el canal s’utilitza per al turisme, l’estat és qui ho gestiona. Abans tenia una funcionalitat important transportant persones i mercaderies, però després de cent anys de funcionament, quan es creà la via de tren  les coses canviaren, també la carretera es va convertir en competència.  

Pierre-Paul Riquet fou l’artificier d’esta complicada obra d’enginyeria, que compren moltes obres complementàries, captant l’aigua amb uns sistema hidràulic des de la Muntanya negra. Actualment hi ha 60000 arbres plantats a la vora del canal, la majoria plataners que donen ombra i bellesa. 

Hi a 63 rescloses, de les quals 33 encara són manuals, i 126 ponts, 55 aqüeductes, 7 ponts-canal, 6 preses d’aigua i 1 túnel. Per a passar per les rescloses s’ha de pagar, amb la possibilitat de comprar abonaments segons duració de l’estada que sempre abarateixen el preu. La profunditat mitja és de 2 metres, (està prohibit banyar-se), i d’ample 20 metres en superfície i 11 en el fons. Van tardar 15 anys en enllestir-lo. Els operaris, uns 12000, homes  dones entre 20 i 50 anys, estaven molt ben organitzats per Riquet en taller dirigits per un controlador general. El treball era manual, sense maquinàries i l’excavació del canal es feia amb pic i pala. La pólvora nomes s’usava per fer explotar la roca. Era un treball dur tanmateix Pierre-Paul Riquet va instaurar condicions financeres i socials especials favorables i poc habituals per a l’època: el sou era alt, es feia pagament en dia de pluja no treballats, diumenges i festius pagats i dies de baixa i alimentació dues vegades al dia. Al voltant de les obres del canal es crearen altres oficis: paletes, picapedrers, ferrers, carreters o marxants. I vorejant el canal es plantaren varietat d’arbres per oferir una ombra agradable.


El turisme és la finalitat que té ara. Actualment passen vaixells de plaer entre l’oceà Atlàntic i el Mediterrani, alguns  llogats als turistes, altres són vaixells restaurants o vaixells que visiten trams, també s’hi fa rem. Pels camins que voreja el canal  molta gent fa senderisme i practica ciclisme i s’han creat vivendes i comerços. Del 30 d’octubre a l’1 de març el canal està tancat, la temporada turística de canal, és el període d’atur dedicat a tasques de manteniment, que no es són poques.



El canal és un patrimoni costós de mantenir. Són molts departaments francesos i molts aspectes a tenir en compte: les arrels dels plataners que destrueixen els camins laterals, les fulles dels arbres, la neteja de les aigües, el manteniment de les rescloses...per citar el més simples. Un manteniment que s’ha de portar regularment a més a més per estar sota vigilància de la UNESCO que té unes normes concretes que s’han de complir obligatòriament. La pressió inmobiliaria existeix i s’ha de vigilar per evitar edificacions que farien malbé la imatge del canal. Espere que la vigilància no baixe la guàrdia i que este tram vegetal no canvie.



Cal mantenir-lo perquè també té finalitat agrícola. Durant l'estació seca, el canal serveix de reserva per a l'agricultura. S'han instal·lat prop de 700 punts d'irrigació a tot el canal. El canal pot regar fins a 40 mil hectàrees de terra agrícola.

El passeig en vaixell des de CARCASSONA

Carcassona  és una etapa turística molt important del canal, té un gran port construït el 1810 quan la ciutat va ser travessada pel canal. Nosaltres tenim reserva per a un trajecte en vaixell que dura 1 hora i 45 minuts i que mostra vistes de la ciutat i dos rescloses.



A l’hora en punt hi estem després d'haver visitat la Bastida de San Luis i la Cité. Ens asseguem en unes cadires de plàstic blanques a la part de darrere per tal de poder posar-nos de peu en qualsevol moment i així veure les dues parts del canal.



Arranca el motor i el passeig és lent, molt lent... màxim 8 quilòmetres hora. La vida passa a càmera lenta. És moment d’oblidar tot estres, oblidar-se del maremàgnum de gent que hores abans ens havia inundat la ment en la ciutat de Carcassona, cal oblidar tota preocupació i deixar-se emportar per l’ambient que convida a no pensar en res.



El passeig està bé, encara que m’esperava més animalets a l’aigua, mes bucòlic... la meua imaginació sempre vola.. però m'agrada, l’excursió és relaxant. Ciclistes circulen pel camí lateral.



Als minuts d’estar fora del port veiem la panoràmica de lluny de la cité de Carcasona.


Veiem com obrin i tanquen les rescloses. El control actual d’obertura i tancament d’estes rescloses es fa sota control remot, abans era manualment. Els temps avancen i ara es més còmode. Nosaltres observem als resclosers cada moviment que fan prement el botó per obrir i tancar i deixar eixir l’aigua quan toca fer-ho. 

És un espectacle interessant veure com puja o baixa el nivell d’aigua i com se sent el descens o la pujada des de dins del vaixell. Este mecanisme ja l’havia vist en la gran resclosa d’Esna a Egipte, aquella també va ser tota una experiència veure-la. 





A més a més del funcionament de les rescloses, hi ha un punt interessant en el trajecte: el pont-canal del Fresquel, construït a principis de 1800. En el recorregut del Canal del Migdia es van construir diversos ponts-canal que permeten travessar rius i rieres que podien dificultar el curs d'aigua del canal. I és que si estos rius desemboquessin al canal, tindria massa aigua i podria patir també les crescudes, així com l'excés de sediments que poden portar.




El turisme es el que manté actiu el canal hui en dia. Les seus funcions de transport s’abandonaren quan crearen la línia de tren. L’obertura i tancament de les rescloses està regit per un horari i unes normes, tot vaixell que arriba ha d’esperar a que les comportes tinguen les portes obertes.

Al vaixell hi ha una guia que repeteix les explicacions en francès, angles i espanyol, i ho fa clarament vocalitzant tan bé que se li entén tot el que diu en tots els idiomes. Així dóna gust, i no com la resta dels francesos que parlen ràpid i les paraules fugen sense entrendre-les. Té el do de la  paraula i sap engatussar als menuts amb preguntes i llepolies.


Aixi arribem al final del recorregut i esperem a que la comporta s’obriga.


La resclosa redona d’AGDE

Hem estat a Agde i hem vist el poble, un poble històric i singular per les construccions basàltiques, això vol dir negres. Resulta xocant que predomine este color, resulta singular i alhora li atribueix un toc especial. Però Agde tambè es important perquè el Canal du Midi banya les seues terres. Agde és el penúltim port abans del final a Marsella que és quan arriba al mar.

Nosaltres no hem fet el passeig en vaixell pel Midi però si hem anat a buscar a peu la resclosa redona que tanta fama té per ser exclusiva. Primer hem travessat el riu Hérault, després hem vorejat un canal menut anomenal Le canalet, que està  travessat per la via del tren i amb tot hem arribat al canal del migdia i la seua resclosa redona. La resta de les rescloses del Midi són arrodonides, però no tan rodones com esta.

 Construïda en 1690-1680 regula 3 nivells d’aigua, un d’ells, el xicotet el que porta l’aigua a Agde té un gran desnivell. És una joia arquitectònica per les  tres portes: una permet accedir al canal, la segona porta al mar i la tercera permet el pas al riu Erau. Este sistema permet tenir un triple accés i protegeix el canal de la crescuda del riu.

 És un tips de resclosa estrany, diferent i única al món quan es construí, molt pràctica per a la finalitat que es va fer.




Ens hem apropat a veure l’altra part del midi i hem vist que hi ha molts vaixells atracats i altres per a lloguer.



Després de tornada a l’estació del tren hem fet passeig vorejant Le canalet, tot tranquil·lament, de fons els pardalets i el soroll de tren que en eix moments passava.




 El canal al seu pas per NARBONA

El canal de la Robine, construït del 1667 al 1681, enllaça el Canal du Midi amb la Mediterrània i travessa Narbona. Juntament amb el canal  està classificat com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Passejant per la ciutat i creuant un turístic pont, trobem una resclosa, amb el mateix sistema ja esmentat. Este canal enllaça amb el Canal du Midi per així poder fer la ruta sencera. És un punt molt visitat pels turistes del Midi. Molts són els que lloguen un vaixell i van per lliure, molts són els ciclistes que segueixen els camins paral·lels i tan per a uns com per a altres, Narbona és escala obligatòria.

La resclosa està al costat d’un menut pont decorat amb flors, un pont enmig de la ciutat dels que sovint es creuen per anar d’una part a altra, així que cap visitant de Narbona ha de perdre’s.





QUADERN DE VIATGE, MONTPELLER i VOLTANTS, estiu 2015