Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

ROMANIA: SINAIA i el MONESTIR ORTODOX


Un poble creat a partir d’un monestir i un monestir creat després d’una peregrinació a terra Santa.






Des de Bucarest fem trajecte cap a Sinaia, travessem planícies i també zona de muntanya. Molta muntanya. Sinaia és un centre turístic situat molt a prop de Bucarest, a 122 km,  que té uns 15000 habitants, però la població augmenta considerablement quan rep nombrosos visitants en estiu i especialment en hivern per a practicar esports de neu i de muntanya. Pertany a la regió de Valaquia encara que culturalment està més lligada a Transilvània.





El monestir es va crear gràcies a Mihail Cantacuzino,  un noble que quedà impressionat del Mont Sinaí després d’una viatge a Egipte i Terra Santa i en tornar a casa va manar la construcció del monestir. Les primeres famílies que hi arribaren es construïren cases al voltant de l’edificació religiosa. El nom del poble li ve pel nom del monestir. I el nom del monestir ve del nom bíblic del  Monte Sinaí.


El monestir no està format per un sol edifici, en són més i de distintes èpoques perquè a la primera edificació amb els anys, van anar annexionant-s’hi altres. Va ser el primer lloc de culte que va disposar de llum elèctrica. A més a més de la funcionalitat religiosa, va servir de fortalesa per protegir les rutes comercials mes properes. L’arquitectura de l'edifici més antic, és semblant a la de les edificacions ortodoxes, s’hi començaren a construir l’any 1690 i acabaren  l’any 1695.



Al principi només hi havia 12 monjos de l’església ortodoxa, i Mihail Cantacuzino no permetia que en foren més per imitar  als dotze apòstols. Amb el temps esta norma es va flexibilitzar i es va permetre que hi hagueren més.



Actualment s’hi pot visitar diverses esglésies o un museu construït l’any 1985, que és el primer museu religiós de Romania i  on està, entre altres elements,  la primera bíblia traduïda al romanès o una valuosa col·lecció d’icones. 

A l’interior dels edificis també podem admirar frescos neobizantins de gran bellesa. No queda cap part per decorar, totes les parets expliquen passatges religiosos o històrics. Són llibres oberts.



Al monestir està soterrat Tacgu Ionescu, president durant la primera guerra mundial i peça important de la reunificació el país.



Actualment al monestir, encara hi ha monges i les podem veure amb les seues vestimentes tradicionals, de negre i amb tocat al cap. Són molt amables i no dubten en explicar tot allò que qualsevol viatger  vol preguntar.






Donem una volta i parem l’atenció en les balconades de fusta plenes de testos amb  flors. En uns mesos hauran de fer la feinada d’entrar tots els testos perquè el fred les pot fer malbè.



Observar la devoció forma part de la visita, és curiós veure com els devots encenen vius en llocs separats segons la pregaria siga per a un esser viu o un esser mort. Està la part viu i la part adormiti segons la finalitat.




Després de visitar el monestir donem una volta pel poble de SINAIA, que té un Palau important i molt visitat que està situat a prop, el de PELES, on anirem altre dia. 

Sinaia està situada en una gran costera  i les cases estan construïdes a la lloma de la muntanya, estem als Càrpats. És un lloc idoni per iniciar rutes de senderisme i per a practicar esqui alpí o qualsevol altre esport d’hivern. Visitar Sinaia és, entre altres,  gaudir de la bellesa de la naturalesa que envolta. Diuen de  Sinaia que és un dels llocs més turístics de Romania.





En el nostre passeig trobem paradetes ambulants i ens adonem de la gran quantitat d’hotels i restaurants que hi ha. Si que és cert que hi ha molt de turisme i infraestructura creada amb eixa finalitat, però és agradable. No és massiva en esta època de l’any. Tal volta en hivern és altra cosa perquè la neu és el  bé natural que els arriba del cel. En esta època estival s’hi gaudeix d’altra manera, és lloc per respirar aire pur de la natura, és el que fem nosaltres passejant pels carrers i per un gran parc.





QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018


dimecres, 10 d’octubre de 2018

FOTOS i MÚSICA GRÈCIA: Ruïnes del PELOPONES




 I una vegada a Grècia... no deixem de fer ruta pel Pelopones buscant vestigis del món clàssic




MÚSICA: Elefheria Arvanitak

dissabte, 6 d’octubre de 2018

RESSENYA de cine: TODOS LO SABEN




TODOS LO SABEN
Asghar Farhadi
Fa uns dies que vaig veure la pel·lícula “ Todos lo saben” i m’ha agradat. Tenia expectatives que així fóra i s’han complit, i no només per la història que conta i que atrapa mostrant-la amb intriga magistral, sinó perquè mostra una realitat rural espanyola. M’agrada que es veja com som als pobles i què fem, (en termes generals),  alhora que m’ha agradat veure imatges d’una localitat castellana que no arriba a 5ooo habitants i que arquitectònicament està estancada en el temps.

Parle del poble de Torrelaguna, que no és la primera vegada que eix en pantalla. Des de la dècada de 1950 quan Cary Grant, Frank Sinatra i Sofia Loren hi anaren per rodar “Orgullo i Pasión”, han passat un grapat d’artistes i directors de renom a filmar en els carrers d’este poble castellà que està molt prop de la capital d’Espanya, només a  uns 60 quilòmetres, daltbaix. Si, els habitants del poble estan acostumats a veure gent forastera famosa circulant pels carrers i a ser extres en pel·lícules que tothom veu. “Carmen la de Ronda”, “El turismo es un gran invento”, “el Quijote de la Mancha” de Fernando Fernan Gómez, “El lute”, “El rey pasmao”,”Amantes”… són unes poques entre moltes. En esta ocasió els veïns van conviure amb l’equip de rodatge durant tres mesos. I és que estos pobles de la serra madrilenya, conserven l’autenticitat del passat medieval i serveixen molt bé per a escenaris de pel·lícules d’època o d’ambient rural.

Torrelaguna és el lloc on va nàixer, entre altres personatges il·lustres,  el cardenal Cisneros, fundador de la universitat d’Alcalà de Henares i qui impulsà la construcció de diversos edificis a la població. El casc antic, que és la part que es veu a la pel·lícula, està declarat Monument Històric Artístic Nacional des de l’any 1974.

El que més es veu en la pel·lícula, és la plaça principal on està l’església gòtica Santa Maria Magdalena, iniciada el segle XV i enllestida el XVII, amb elements decoratius barrocs, renaixentistes i platerescs. Juan de Mena, que també és fill de la població, està hi soterrat. Altre edifici que s’hi veu  és  l’ajuntament, amb façana porticada, era un antic magatzem de gra que va ser construït l’any 1514. Aixi com també s’hi veu la Cruz de Cisneros de 1802, situada al lloc on estava la casa natal del cardenal famós que tingué un paper important en la història d’Espanya, com confessor real, arquebisbe de Toledo, inquisidor general de Castella i especialment per ser regent d’Espanya després de la mort de Ferran el Catòlic.

L’iranià oscaritzat Asghar Farhadi va saber molt bé triar el lloc per situar este thriller psicològic que manté l’espectador en intriga des de l’inici fins el final. També ha sabut envoltar-se d’actrius i actors que fan bé el seu paper: el versàtil Bardem  que faça el paper que faça sempre és creïble, junt a Penelope Cruz o Ricardo Darín, Bárbara Lennie, Inma Cuesta o Eduard Fernández. Totes i tots actuen molt bé, com s’espera d’ells. Són actrius i actors que omplin la pantalla només apareixen i són els que, només actuant, fan que es puga perdonar algun "defecte" que subjectivament es pot trobar, perquè cada persona té una mirada pròpia i un gust personal.

Així que a partir d’un escenari adequat, uns actors professionals i un director excel·lent no podia més que eixir un bon resultat. Al director l’he vist en altres pel·lícules que m’han encisat, com la commovedora 'Nadery Simín. Una separación' . Cal dir que la pel·lícula està rodada en castellà i el director no sap l’idioma i va estar en tot moment amb un professor d’espanyol perquè havia de vigilar cada gest, frase i entonació dels actors per aconseguir l’autenticitat desitjada. Eixa és la professionalitat i excel·lència de la qual parle, la d’aconseguir memoritzar cada paraula del guió per saber que els actors feien i deien el que tocava i la d’endinsar-se tan bé en la nostra cultura. Des del primer moment t’oblides que és un estranger qui fa la pel·lícula, que resulta molt autentica i allunyada d’estereotips.  Així que molt bé es pot dir que Asghar Farhadi és autor universal i que sap contar el que vol vaja on vaja.

El director explica en una entrevista que la idea de la pel·lícula se li va ocórrer quinze anys enrere durant unes vacances a Espanya perquè li va impactar veure cartells d’una xiqueta desapareguda. Estaven  escampats per tots els pobles de Castella. Fa cinc anys parlà amb Penelope Cruz sobre el projecte, ella havia de ser la protagonista i  també estava la premisa que havia de ser rodada a Espanya.

La història és simple. Laura està casada amb un argentí i viu a Buenos Aires. Comença la pel.licula arribant a Espanya sense el marit i amb el fill i la filla. Va  al poble castellà de naixença  per assistir a la boda de la germana. I arriba el dia de la boda i la festa deriva en un malson quan Laura se n’adona que la filla adolescent ha desaparegut. La desaparició és el tema excusa per tractar altres aspectes com les aparences, la mentida, la vida al poble, els lligams familiars,  els secrets, els rancors amagats o el passat que mai s’oblida.

És una realitat mostrada des de dins, des dels sentiments, des dels pensaments i és una realitat universal focalitzada en un poble castellà però universal, malgrat mostrar les peculiaritats pròpies del lloc. Perquè el dolor i les emocions són universals, iguals arreu del món.

I per envoltar-ho tot, este dolor i emocions està reflectit en les cançons de fons, que són, per al meu gust, molt boniques i tenen molta força. El compositor és Javier Limón i les interpreta la cantant veneçolana Nella que apareix en pantalla en la festa i també la mateixa actriu que fa de germana de la protagonista, Inma Cuesta, n’interpreta una, i ho fa amb molta calidesa.



dilluns, 1 d’octubre de 2018

VALÈNCIA: església de Sant Nicolau


Els valencians podem enorgullir-nos de tindre una "Capella Sixtina" com si fóra la del Vaticà, cert que és una precisiositat a la que no li falta art ni minuciositat.



     
       Cert, que els valencians podem estar ben orgullosos de tindre una joia artística com la de l’església de sant Nicolau.

          Abans d’entrar a l’interior de l’església, busquen la plaça on està la porta d’accés per als oficis religiosos.  És la plaça de Sant Nicolau, menuda i acollidora. L'entrada dels turistes és altra, la del carrer cavallers.



Entrar a l’interior de l’església de san Nicolau és capbussar-te en un ambient espiritual, no cal ser religiós per valorar tot el que hi ha. La mirada i percepció va canviant segons avancem i canviem de lateral i posició. Que bonica és! Bocabada.
         És un edifici d’una sola nau amb capelles laterals. Sobre el tema especific de les pintures i els artistes creadors val la pena llegir informació detallada, ací no cal especificar,  només explicant el que se sent en veure tanta bellesa ja queda complet el text.



        L’ambient barroc absorbeix el sentits, però no embafa.  És art, és història plasmada a les parets i voltes com si foren llibres oberts. Mirar les escenes pintades amb tanta minuciositat és un deler, però ho és més si seguim les indicacions que va explicant l’audioguia, que donen junt al tiquet d’entrada. Així s’assaboreix el sentit de  cada figura i s’entén la vida dels sants venerats.




        L’església té mols sants que a l’interior cobren protagonisme, alguns estan a les capelles. Sobre els principals se sap mirant el sostre. A les voltes trobem  a sant Nicolau i també Sant Pere Màrtir. És impressionant, un lateral explica sobre Sant Nicolau i l’altre sobre Sant Pere. És un goig anar escoltant  la informació i alhora poder observar cada imatge, cada capella, cada lluneta de les dotze qui hi ha. Amb llenguatge fàcil la veu de l’aparell explica sobre el que hi ha plasmat i a qui està dedicat. 

       Sant Pere està com a copatró perquè després de crear-li un altar va fer un miracle d’un recent nascut a punt de morir al que salvà i la devoció pel sant va augmentar. A Sant Pere i a Sant Nicolau els podem veure en l’altar Major de la capella quan els dos sants arriben al cel.








       Al costat del altar  major trobem un valuós orgue  reconstruït a finals del segle XIX que conserva parts del segle XVIII.





L’església de Sant Nicolau, com molts edificis religiosos, està aposentada sobre un lloc sagrat que ja en l’antiguitat estava dedicat a l'espiritualitat. En temps romans era un temple dedicat a les divinitats paganes i lloc de soterraments segons els costums romans. Era el fossar restaurat l’any 1962, des de l’exterior, a la plaça de Sant Nicolau, s’hi veu on està situat. La plaça es va obrir al segle XIX seguint una política de l’ajuntament de valència.




La primera reedificació va ser en temps de Jaume I que va donar el lloc als dominics que l'acompnyaven. Va ser erigida parròquia l'any 1242 i se la considera una de les 12 més antigues cristianes de la ciutat. Persontges del segle d'or com Jaume Roig, escriptor i administrador de l'esglèsia i Alfondo de Borja que seria rector i futur papa Calixte III estan vinculats a l'edifici. Al segle d'or l'edifici es converteix en gòtic i s'amplia. Així que el que trobem actualment és un edifici d'estructura gòtica amb decoració barroca en perfecta harmonia artistica.

         Durant la guerra civil, l'esglèsia es va fer malbé, les capelles es destruïren i el temple fou saquejat i convertit en magatzem. I quedà abandonat fins que a l'any 1981 es declarà Monument artisti nacional i en iniciar el segle XXI començà la restauració sota el mecenatge de la fundació HortensiaHerrero. Hortensia Herrero és una empresaria valenciana casada amb el fundador de Mercadona Jaume Roig que dedica el temps entre la tasca empresarial i la filantropia presidint la fundació que porta el seu nom. Gràcies a esta restauració es trauen a la llum restaurant tots els frescos gòtics dissenyats per Antonio Palomino i executats pel deixeble Dionis Vidal.

La veu de l’audioguia ens va indicant el camí ordenat per on hem d'anar i on hem de mirar, primer capella a capella i de tant en tant ens indica que hem d’adreçar la mirada cap al sostre. 

Parem atenció en totes les capelles. Destaca la de sant Rafel on hi ha vestigis del segle XVI. Al costat hi ha altres capelles, mentre les observem també anem veient el temple des de perspectives diverses.





Entrem a la capella de la comunió, construïda en dues fases, al segle XVII i al segle XIX. És un espai dividit per dues cúpules amb decoració de ceràmiques valencianes i molt de daurat. Contrasta trobar tanta lluminositat.



Estem just al peu de l’edifici,  davant de la porta gòtica i de la rosassa també gòtica. La rosassa es  veu millor des de lluny, representa  l’estrella de David.  Destaca entre les pintures a més a més  perquè al seu costat estan els seus pintors Antonio Palomino i Dionis Vidal conversant sobre els frescos .



Seguim el camí entre les capelles donant la volta a l’esglèsia, està la capella baptismal, la de Sant Vicent, la de la Santíssima verge, la de Sant Judes...no tenim prou ulls per mirar.




La parròquia custòdia una relíquia de san Nicolau que està en un relicari del segle XVIII.




Hi ha molta gent, grups organitzats que segueixen a un guia que els va fent l’explicació en veu alta. Molesta. L’església deuria ser lloc de silenci i no entenc la raó per què ells no porten l’audioguia que permet escoltar en silenci. Procure no pensar-hi. Els grups entren i se’n van prompte, fan visita fugaç. És un inconvenient contra el que no es pot lluitar. Es una església bonica i tothom té dret a  gaudir de la bellesa.
Ens acomiadem de sant Nicolau mirant una imatge d’una capella, és una icona de Nostra senyora del Perpetu socors,  denota tristesa però  alhora serenitat i amb este sentiment final ens hem d'acomiadar.



Però abans d’eixir... una última mirada, encara que ja tinc els frescos a la retina.





QUADERN DE VIATGE, abril 2018


dijous, 27 de setembre de 2018

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: HISTÒRIES DE L’EXPLORADOR 1




Un vell explorador fa de vigilant d’un museu i aprofita quan arriben xiquets i xiquetes per explicar tot el que viatjar li ha ensenyat.

"De manera que, quan ja tenia edat per viatjar sol, vaig treure els guanys que des de feia anys havia estat ajuntant, primer a la vidriola i després al banc, i maleta en mà me’n vaig anar a explorar el món allunyat. No tenia prou diners estalviats per al viatge tan llarg que havia planejat, però la meua idea era recórrer el món i anar treballant en el que fera falta. Perquè jo sabia ja... que del cel no caurien ni aliments ni roba."
HISTÒRIES DE L'EXPLORADOR nº4 educació financera
Mariló Sanz, Edi CAIXA ONTINYENT obra social



diumenge, 23 de setembre de 2018

RESSENYA de cine HOTEL TRANSILVÀNIA 3, unas vacaciones monstruosas





Hotel Transilvania 3:
unas vacaciones monstruosas
Genndy Tartakovsky

No he pogut resistir-me a veure esta pel·lícula tan plena de creativitat i bon treball, té tots els ingredients per ser ressenyada en este blog viatger perquè parla d’una part de Romania i a més a més d’un viatge en creuer. Tartakovsky la va idear després de fer un viatge en vaixell familiar, va pensar que un trajecte per mar seria un bon escenari per la “seua” família de monstres.

De la sèrie Transilvània, que ja en són tres, vaig veure la primera part, centrada només en el hotel, però no la vaig veure quan l’estrenaren, confesse que em negava perquè generalment fuig de les pel·lícules que em recorden el treball diari. Tanmateix, un dia de casualitat, en una excursió d’autobús la posaren i reconec que no vaig parar de riure de les ocurrències d’aquells monstres tan divertits, tan bojos i alhora tan tendres.

La segona part no la vaig veure però se que va nàixer un xiquet fruit de la relació de la filla de Dràcula amb l’humà rodamóns pèl-roig Johnny, amb qui tant em vaig riure aquell dia mentre anava d’excursió.

I la tercera part l’acabe de veure i m’ha agradat, malgrat haver perdut per a mi l’ ingredient de la novetat. Però ressalte la imaginació de cada imatge, de cada moviment, de cada acudit.... Fa falta molta creativitat i saber fer per traure tants matisos de cada un dels monstres, a veure qui de tots és més monstre que l’altre, més simpàtic i protagonista. També es pot dir el mateix dels humans que hi apareixen, que són els nous personatges en la tercera part. 

En esta ocasió Drac necessita un descans de tanta feina a l’hotel transilvà i se li noten ganes de trobar una parella perquè se sent sol des que enviudà. I aceptant una sorpresa de la filla se’n va a un creuer de luxe acompanyat del seus monstres i la família i  arriben a un típic creuer amb tots els tòpics del que hi ha i s’hi fa.

Tot és diversió en el gran vaixell que té el punt de partida en el triangle de els Bermudes, que generalment és lloc sinònim de misteris sense resoldre. I una vegada en marxa...hi troben de tot: esport, piscina i excursions exòtiques, com la visita a un volcà submergit, parada a una illa deserta... i acaben a la ciutat perduda de l’Atlantida representada com si fóra La Vegas.

Al principi tot és aparentment alegria i felicitat. Només hi ha uns entrebancs. El primer és saber que el creuer és una trampa del malvat humà Abraham Van Helsing i la seua atractiva descendent Ericka que és la capitana del vaixell, tots dos volen desfer-se dels monstres. La saga Van Helsing fa anys que persegueix Dràcula.

 I l’altre entrebanc, segons com es mire, és l’enamorament de Dràcula de la seua persecutora Ericka. És el que pensa la filla de Dràcula, a qui no li agrada gens la idea. En la primera pel·lícula el pare patia per l’amor de la filla amb un humà, i ara és la filla la que pateix per l’amor del pare amb una humana. El cercle és tanca.

De tots els personatges que la majoria tenen un punt de tendresa i simpatia el que més m’agrada és Dràcula, perquè és sensible i bonàs i en este creuer es mostra nerviós, i tan  maldestre davant l’estimada que quasi ni pot parlar... res a veure amb el Dràcula literari o el de les pel·lícules, tampoc té res a veure amb la barreja ficció realitat que es mostra a Romania, país que ha trobat amb el vampir un filó d’or cara al turista. També m’agrada molt la parella d’invisibles. Qui poguera! En general tots els personatges són graciosos i no desperten temor, com seria el seu rol, i eixe aspecte està molt bé perquè els xiquets ja no veuen als monstres com sers aterradors sinò com sers amables. És la por que fa riure.

La música és ingredient destacable en esta pel·lícula festiva, i les  cançons i balls formen part important. Un toc que m’ha encisat i he trobat original és la llista de les cançons de “bonaona” per combatre la maldat. Fan una batalla per veure quina cançó guanya, si la terrorífica establerta que trau del fons del mar  l’enorme monstre endimoniat o les de “bon rotllo” com “Don’t worry be happy” o La macarena que és qui a la fi, fa guanyar la lluita. Reconec que és un toc d’humor en el moment adient que va fer riure a tothom en el cine, sense excepció. I ho dic jo, que la Macarena  no és sant de la meua devoció.

Tot comporta que esta tercera pel·lícula siga més alegre que la primera, aquella estava ambientada en un escenari més sinistre, en canvi esta amb més llum i color i la incorporació de paisatges marins i els animals que hi viuen, és més refrescant i lúdica, molt adient per viure noves aventures i emocions diferents. 

Tartakovsky té una capacitat d’invenció realment envejable. No sé si copia o hi ha influències d’altres series animades o cinematogràfiques  ja fetes perquè no conec molt sobre este tema monstres, però el resultat final sense tindre un gran contingut però amb humor senzill, distrau molt,  que és la finalitat. És simple, els monstres volen passar-ho i els espectadors també. Tothom busca el mateix. El cine estava de gom a gom i la majoria eren xiquets i xiquetes.

M’alegre molt que hi haguera tanta colla de menuts perquè al capdavall la pel·lícula té un bon missatge i el repeteix sovint: la defensa de la diversitat, no mirar més enllà de les aparences i estimar tothom per igual sense mirar les diferències, és un gran missatge de tolerància i inclusió molt adient per ensenyar en l’actualitat: viure en la diversitat és possible.


dissabte, 15 de setembre de 2018

7 ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER de Mariló



Si, ja són 7 anys des que el RACÓ VIATGER començà.

7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7


Aniversaris...el 1r any, el 2n , el 3r, el 4t, el 5è i el 6è...


Gràcies... 
 ...per estar-hi llegint. Este blog no existiria sense vosaltres. I ho dic sincerament a tothom, als coneguts i als desconeguts també, cada dia en sou més. Este món virtual ho permet perquè fa que el blog arribe més enllà de les meues amistats. La xarxa s’escampa i va d’un lloc a altre, d’una casa a altra, d’un mòbil a altre, de boca a orella... Tot contribueix a la difusió.

Gràcies...
...per estar al meu costat, en esta aventura d’escriure el blog que començà fa set anys. Escriure és una tasca solitaria, per això m’agrada sentir-me acompanyada sabent que llegiu este blog o també, quan vos veig en alguna presentació de novel.la, que és quan pose cara a molts noms virtuals. Vixca la tecnologia, sempre, clar està,  emprant-la amb seny i responsabilitat.



Escric el que vull 
però m’agrada escriure pensant amb tots vosaltres.

Junts hem viatjat...
per Africa...

 perAsia...

perAmèrica...
 per Europa...
 per Espanya...

...i també per racons que tinc més...


Junts hem gaudit de...

 vídeos de fotos amb música...

ressenyes de llibres i de cine... 

del que ja hi ha ja dos arxius:

I PART

II PART




...i hem parlat de...
literatura...

...de la que fan altres però tambè, como no?, de "la meua literatura", la que escric en format novel·la, relat curt o conte, tot sempre que tinga a veure amb viatjar....el que no té a veure, té altre lloc en la xarxa reservat. Eixa ha estat una premissa del blog: no volia barrejar temes.

publicacions pròpies


pàgina de ENTRE DOS MONS




I per cert en uns mesos hauré d'actualitzar este collage, al final vos ho explique. Ara seguim amb el blog que és qui celebra festa. En total han estat quasi 700 entrades, entre relats, videos, pensaments, ressenyes…. En total ha estat molt...i més que hi haurà perquè el blog s'ampliarà amb noves etiquetes.  

Una etiqueta que iniciaré en setembre serà la de FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS, per fer-vos un tast del que tinc escrit i publicat en novel.la, conte o relat curt, cenyint-me a temàtica viatgera. Així que podreu llegir fragments i qui sap?... tal volta hi ha qui vol llegir més.

Altra etiqueta prevista serà la de DESCOBRIM... en la que faré repàs general de països visitants posant enllaços per ampliar informació amb el que ja està publicat, és una manera de conéixer un país en una primera mirada i que alhora pot ajudar a qui té previst fer ruta i no sap peron anar. 

Ja veieu... este blog  té molta activitat i l'ha tinguda sempre perquè des dels inicis, un 16 de setembre de fa 7 anys, em vaig proposar que el RACÓ VIATGER  fóra com una biblioteca assortint-la d'experiències viatgeres, fotos, pensaments, lectures i cine. M'ho vaig proposar  i ho vaig complir. 

Des de fa 7 anys he anat escrivint i publicant amb periodicitat tots els viatges fets al passat i els que feia en el moment. Encara tinc molt que mostrar però a partir d'ara ho faré sense la regularitat exacta de dimarts i dissabte setmanals que suposava un criteri massa estricte. 

Qui em coneix sap que viatge amb una llibreta, o més d'una, i  vaig escrivint cada dia el que faig i veig... el que senc. I quan arribe a casa li dóne forma per al blog, és el que faig i seguiré fent. 

Qui em coneix també sap que m'agrada fer fotos que a més a més de complementar el text, després m'agrada mostrar acompanyades d'una música suggerent. Fotos amb música en tinc moltes per mostrar. Tot arribarà, quan les publique serviran per recordar el text.


Com no volia barrejar temes, vaig crear al face una nova pàgina d’escriptora que ajunta tot tipus d’escrits... perquè a més a més de viatges també m’agrada escriure d’altres temes com ja sabeu els que em seguiu. 

Com vos deia abans el collage de publicacions va a canviar perquè eixirà a la llum una nova novel.la inspirada en Guatemala: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA. Us agradarà, tan als amants de literatura de viatges com als que gaudeixen llegint sobre trames que comporta la vida només per viure-la, lios que arriben sense esperar i dels que, de vegades,  és difícil lliurar-se. 

La novel.la ja arribarà així com, en no res, apareixerà un nou conte d'educació financera, el que fa 5, CALIXTA LA PERIODISTA, el dedicat als alumnes més majors de Primària. I Tambè  veurà la llum abans que acabe l'any, el resultat d’un projecte bonic fet en col·laboració amb altres autores, algunes molt conegudes des de fa molts anys per la seua important trajectòria literària. 



Feu-vos seguidors de la  pàgina i sabreu més... 
hi apareix tot. 

Vos espere.
https://www.facebook.com/marilosanzmoraescritora/



M’agrada escriure, per a mi i  per a vosaltres. 
Seguiu acompanyant-me...
i de nou vos dic...
Gràcies!

7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7