Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 25 de juliol de 2017

RESSENYA LITERÀRIA: LA CASA DEL COMPÁS DE ORO



LA CASA DEL COMPÁS DE ORO
Begoña Valero

Per què llegim un llibre i no altre? Unes vegades llegim per recomanacions, altres per interès personal per saber d’un tema, també  perquè la portada i el que hi diu sobre la novel·la atrau... també, potser, llegim perquè coneixem a l’autor o autora... o simplement llegim un llibre i no altre per atzar.

En el meu cas i este llibre en concret em ve recomanat per la meua bibliotecària que sap que el llibre està valorat per bons lectors. És un primer punt a favor per fer-li cas i començar a llegir el llibre en qüestió. Si a més a més tracta sobre el món dels llibres i també hi ha pel mig ciutats europees del passat, incoscientment li afegeix puntuació i augmenta l’ interès en mi. Estic quasi convençuda que serà la meua següent lectura però com hi ha més on escollir en un primer moment dubte i de sobte veig el nom de l’autora. No la conec personalment, però el fet que siga de Banyeres de Mariola fa que m’enganxe definitivament. Agafe el llibre i no el solte. Banyeres és un poble que porte al cor, bé ho sap qui em coneix. Així que ja no puc més que córrer cap a casa per començar a llegir. I així he fet i no em penedeixc.

“ La casa del compas de oro” és la lluita per un somni, només per açò val la pena llegir-lo, perquè ens dóna l’ensenyament de que tot és possible malgrat que per aconseguir-lo no sempre trobem un camí de roses.

Amb este llibre he passat una bona estona viatjant en el temps, al segle XVI, i concretament al món dels llibres. Era  una època en la qual era perillós fer (i llegir) llibres perquè el contingut, segons qui el llegia, era vàlid o no vàlid. Qui manava imposava el que s'hi podia llegir o no. A les editorials s’hi vivia i malvivia amb por constant de no cometre cap error.  La novel·la et capbussa al món dels llibres de la mà dels impressors, enquadernadors, llibreters i editors. Qui millor per mostrar com es fa un llibre? Qui millor per mostrar-nos els llibres que aquells que els estimen?.

Christophe Plantin, un personatge real nascut a una família humil de Lyon, és un amant dels llibres que arribà a ser l’editor més prestigiós d’Amberes, la qual cosa demostra que el treball i la constància és la base de tot. És un somniador i lluitador, és estrateg i constant, és intel·ligent i té avidesa per saber. És ambiciós en la seua professió perquè vol sempre la perfecció i l’aconsegueix. De menut ja mostrava estima pels llibres i es posà d’ajudant-criat d’un impressor. L’impressor té una filla de qui està enamorat amb idolatria i per una circunstància concreta fruit de la innocència i també un d'atac d’enveja per part d’altra jove, Regina, pare i filla són acusats d’heretgia i cremats a la foguera. 

Així comença l’agitada vida de Christophe i este fet l’acompanyarà de per vida. Sempre entre llibres i acompanyat de la seua estimada dona i després per les nombroses filles, anem veient com passa el temps i el protagonista es mou entre la misèria i l’opulència, viu dies negres i dies clars, dies desesperats i dies d’alegria plena. La dona i les filles són valentes, educades, llestes, estudien i trien amb qui casar-se. Pense que en una època on les dones havien de ser submises i callades estes dones se n’eixirien de la norma. Si algun dia parle amb l’autora li preguntaré si este detall està documentat o és fruit de la seua imaginació, desitjosa tal volta de donar veu i valor a les dones.

Al protagonista (i la família) l’acompanya un fidel amic soldat espanyol, és qui explica tot. La primera part de la novel·la ho fa en tercera persona i la segona ja en primera persona, relatant el que viu i veu junt al seu amic l’impressor, que cada vegada va ocupant un paper important en el món en el que viu i treballa. Tot fa que es llisga fàcilment perquè és com si fora un llibre d’aventures (també desventures). Hi ha  venjances i morts injustificades, amors i desamors, passió. Hi ha molta passió, tot es fa de manera passional: amistats incondicionals, amors desmesurats i duradors, odis forts i perennes, assassinats violents, lluites... I està ben escrit, al menys a mi m’agrada l’estil que l’autora ha emprat, el trobe molt adequat de tant en tant amb frases rebuscades, segons com es parlava al temps que descriu.

Llegint esta novel·la he sabut un poc més sobre història perquè l’autora ens l’explica i ens fa entendre les situacions que ha de passar els protagonistes: dies de glòria i altres de penúries. L’ambient medieval està perfectament descrit. També detalla les turbulentes guerres de religió que acabaven cremant bruixes i heretges, els inquisidors eren constants buscant culpables. En este sentit llegint les pàgines de la novel·la, he recordat la fabulosa obra de “Los Miserables, per la idea de que la persecució no para mai. 

Este llibre m’ha fet recordar els centres històrics de les ciutats europees en les que he estat i que anomena seguint les anades i tornades del protagonista: Lyon, Paris, Orleans, Caen, Brussel·les o Amberes, on s’hi queda definitivament a viure. L’autora ha sabut descriure l’ambient i les situacions, fa sentir el que els protagonistes senten, en ocasions m’ha fet patir pensant en les angoixes que estaven vivint i això només s’aconsegueix quan el relat està be escrit.

Sé que este llibre, història i ficció amb aventures plenes de gelosies, traïcions, mentides... però també amor i amistat i sobre tot vocació pel treball,  ha fet que estime més la lectura, que valore més, si cal, el que és un llibre i tot el procés que hi ha des que és un manuscrit fins a que és un exemplar a paper. I a més a més ha fet que conega un personatge històric que tant ha tingut a veure en la cultura.


dissabte, 22 de juliol de 2017

SALAMANCA: El BARRI DE L’OEST

La clau de l’èxit ha estat el fet d'implicar al veïnat, que ha creat l’art al seu gust, que s’ha reinventat amb originalitat.

I com a colofó final de la visita a Salamanca, visitem el barri de l’oest, un barri que respira art.  Hi ha moltes ciutats espanyoles amb zones on trobem façanes pintades, no parle d’una paret, en són moltes... tantes que caracteritzen el barri: Lavapies o Malasaña a Madrid, Poblenou a Barcelona...a Zaragoza.. Màlaga... Bilbao... Vitòria...és el que ve anomenant-s’hi "street art", en la mania que ens ha entrat a tothom de posar paraules angleses per a parlar. En algunes ciutats se celebra fins i tot un festival que ho potencia.

A la meua València també hi ha uns barris que està decorant façanes amb murals. Tinc pendent visitar-los amb càmera fotogràfica, però mentre arriba el moment...hi va el que vaig trobar a Salamanca.

Després d’haver vist la granota i l’astronauta, visitem altre tipus de cultura, l’urbana, la que ix de cada cantó del carrer, la més popular... la cultura dels artistes que volen mostrar el seu art pintant o tocant la guitarra.
Logotip del barri de l'oest a SALAMANCA


Al barri no hi ha turisme, malgrat estar molt a prop del centre. No sé si és el que volen els veïns que l’habiten, no sé si desitgen un allau de curiosos escodrinyant el que pinten. Pense que per una banda pot anar bé a la gent per als comerços però per altra banda, la tranquil.litat no es paga.

Al barri hi ha art a peu de carrer.


Vaig descobrir el barri acompanyant a la parella cicerone, Silvia i Libo, que em varen mostrar la ciutat i que desviant-nos de la ruta clàssica volien anar al centre cultural del barri a demanar informació sobre l’oferta d’uns cursos molt interessants. Els amics ja m’havien avisat, ja veuras les pintures pel carrer, a veure quina de totes és la millor... I així va ser, no tenia prou ulls, de camí vaig observar algunes de les més de cinc-centes portes de garatge que han servit de llenç al veïnat.

Centre cultural.


Si, en este barri a més a més de parets, com en altres ciutats espanyoles, el que es pinten són les portes del garatge o mobiliari urbà. És una galeria urbana en la qual hi ha un grapat de personatges variats. L’art urbà li ha donat altra atmosfera al barri, amb més vida, més modern...





Tot va partir de l’associació de veïns per donar oportunitat i experiència a joves artistes. Es fa concurs anual en el qual poden participar entre 18 i 30 anys. Els interessats envien els projectes del que volen fer i en funció a la quantitat de garatges per a pintar i la qualitat del que es presenta es fa. I el que se selecciona, se sol pintar tot a la vegada durant tres dies, a principi de juny de cada any. També es conviden a artistes consagrats per a que pinten també i deixen al barri la seua obra.





Tanta activitat i tant de color als carrers, contribueix a donar fama al barri i a que a poc a poc vaja convertint-se en lloc de moda. I com tot és una roda, mentre es busca atraure a la gent es té cura dels carrers que estan més néts, les façanes estan impol·lutes i això crea un ambient agradable per a qui hi viu i per qui el visita. 




Unes propostes artístiques en fomenten altres més...i així de la pintura es passa a la música i una antiga carnisseria és actualment epicentre musical i cultural del barri. Tota una aposta  que agrada i que aglutina exposicions, literatura, musica, cursos...






La clau de l’èxit ha estat implicar al veïnat que ha creat l’art al seu gust, que s’ha reintentat creant originalitat.




QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA.


dissabte, 15 de juliol de 2017

GUATEMALA: recinte arqueològic maia QUIRIGUÁ

És un recinte particular, lliure de turisme perquè no té la fama d’altres, tanmateix té les esteles altes...molt altes...una d’elles forma part de la moneda de 10 cèntims nacional.

Estem fent un viatge per Guatemala*. Hem anat també a Hondures a visitar Copan i just ara, anem cap a Puerto Barrios, al Carib, però abans parem en un recinte arqueòlogic maia particular, és Quiriguá.

Quiriguá


Per arribar-hi hem traspassat una pista plena de bananers explotats per cooperatives que pertanyen a la Unitet Fruit Company.

Plataners.


Mire a un costat i altre, la pista és ampla, el terreny que ocupen els bananers a les dues parts és gran, fa ganes de parar i trepitjar per dins. I ho fem, ni s’ho pensem. Bosses blaves amb menuts forats per deixar passar l’aire cobreixen les bananes així es protegeixen.

Plataners


Arribem a Quiriguá. A la porta hi ha un venedor de cocos, en té trossejats i altres al costat protegits per un sac blau, el sol és traïdor, fort. Fa un calor humit i apegalós.

venedor de cocos.


Una vegada dins del recinte fem un tranquil passeig. No tenim pressa. Ho mirem tot  amb atenció, anem a soles, no hi ha turisme, l’únic inconvenient, és que fa un calor humit que esgota.
Ruines protegides per sostres de palla.


Declarat Patrimoni de la humanitat per UNESCO en 1979 Quiriguá conserva algunes de les esteles maies més altes de tots els conjunts maies. A la moneda de deu cèntims del país n’apareix una d’elles. 

Diuen que l’art que hi ha està emparentant amb el de Copan i que la visita no defrauda, és cert. L’estil de l’arquitectònic i les esteles és similar.



Quiriguá va ser ciutat rival de Copan, estan molt a prop una d’altra, en línia recta són 50 quilometres separats per una serra, però per accedir-hi s’ha de donar una gran volta.

Esteles protegides per sostres de palla.


Encara que segons conta la història, els governats de Quirigua van obtenir grans victòries com apressar al rei de Copan Conejo 18, sempre els dominaren els de Copan.

Les esteles estan cobertes de sostres fets amb palla per evitar deteriorament, encara que li lleven espectacularitat no esta de sobra perquè sembla que a Quiriguá plou bastant i l’erosió corromp.

Esteles protegides per sostres de palla.

La majoria de les esteles representen la imatge del rei Caucac Cielo i tenen uns deu metres, encara que per damunt del terra sobreïxen entre 6 i 8 metres, altres 2 o 3 estan enterrats. Hi ha competència amb copan però Quirigua creà peces monolítiques molt particulars respectant blocs rocosos utilitzats per  les escultures. A les peces hi ha representats personatges fantastics que no s’hi troben en altre lloc, curiosament només que en uns estela de Copan. Hi ha qui diu que esta coincidencia unida a la rivalitat entre les dues ciutats podria ser que l’artista de Quiriguá fóra apressat durant un temps a copanm ftemps durant el qual faria la representacio fantastica similar a la del seu lloc de procedència.

Esteles protegides per sostres de palla.


Observe que moltes de les esteles hi ha representats animals. I també observe monticles que segurament són ruïnes per destapar. Entre els arbres m’adone de la ceiba, arbre gran i majestuós, és el que ressalta en Guatemala per sagrat.

Ruines envoltades de vegetació.

la ceiba sabrada.


Quirigua m’agrada, és més menut que altres recintes arqueològics maies, no té tanta meravella concentrada com altres però el que es veu és harmònic i espectacular.  A més a més està el paisatge que l’envolta per dins, molta gespa i es que s’hi veu  molta cura per conservar-la enmig dels enormes arbres.  

I també és important per que mostra com deuria ser tota la zona abans de les plantacions. Fa pensar en el que s’ha talat per a plantar el conreu implantat. Allò tot era selva, tal volta molts vestigis maies estan sota els bananers, amagats per a tota l’eternitat.

Monticles on s'amaguen ruines maies.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA, estiu 2009

dimarts, 11 de juliol de 2017

RESSENYA LITERÀRIA: ELS POETES DE L'ÀRTIC



ELS POETES DE L’ÀRTIC
Francesc Bailón Trueba

Només llegir el títol ja volia llegir el llibre, sabia que l’havia escrit l’antropòleg Francesc Bailón i no me’l podia perdre. I és que Bailón ja forma part del blog per haver escrit “Els Inuit. Caçadors del Nord (en castellà), i ser assessor expert de la pel·lícula “Nadie quiere la noche”. Sé com narra, de quin tema i ja sé de bestreta que m’agrada. Els inuit és la seua especialitat i sé que tot el que conta ho fa sent coneixedor del tema.

Llegint a Bailón la primera vegada, vaig descobrir una cultura que per a mi era totalment desconeguda, però llegint “Els poetes de l’Àrtic” (català i castellà)  he sabut de les seues pròpies aventures des que va fer el primer viatge obsessionat pels inuit. El llibre és el fruit de deu anys de treball. 

M'agrada perquè llegim sobre una gran realitat: el pas de la teoria a la pràctica i com Bailón comprova que tot no és com els llibres diuen, que experimentar és altra cosa. M’ho he passat molt bé sabent sobre les inquietuds del seus inicis en els estudis, el que pensà quan acabà la carrera l’any 1993 i els primers viatges, eixos en els que tot és nou i són les primeres experiències. M’ha agradat adnar-me'n de la seua obstinació per conèixer als poetes de l’Àrtic que quan discuteixen canten per fer les paus. Eixa obstinació l'ha portat a saber i no voler parar de saber més. 

I si, encara que sone a estrany és cert que antigament els inuit feien les paus cantant i a mi em sembla genial. Només per esta característica peculiar val la pena conéixer esta cultura perquè posen de manifest creativitat i inventiva i ja se sap que estos ingredients són  els que mouen el món.

El títol és suggerent. “Poetes” a mi em fa  pensar en sensibilitat o calidesa i “Artic” em fa pensar tot el contrari, gelor i fred. Doncs eixa aparent contradicció és atractiva perquè just el que ens vol mostrar Bailón és la  calidesa entre el gel, la calidesa demostrada amb l’acceptació, la bona acollida i amabilitat que va trobar quan hi anà per estudiar els pobles inuit de les terres gelades.

L’estructura del llibre fa que siga còmode de llegir, malgrat les seus 436 pàgines, perquè són com tres llibres concentrats en un però alhora cohesionats entre si. Estan  els relats històrics de l’expedició britànica al nord de Grenlàndia l’any 1818 quan el capità John Ross i el tinent William Parry  anaven buscant el Pas del noroest i contacten per primera vegada amb un grup inuit del nord de Grenlàndia que havia estat aïllat durant 400 anys. Està la part d’assaig on explica la societat la política, la geografia, els costums... però en termes generals. I en tercer lloc està la part que a mi més m’ha atret, l’ autobiogràfica, on Francesc relata els seus viatges al gran nord seguint les petjades històriques. Així que quasi dos segles més tard va al mateix lloc que Ross i Perry, i conviu amb els caçadors del gel. Esta estructura fa que es puga llegir tot d’una tirada o a elecció pròpia .

Francesc Bailón sap transmetre, sap contagiar el que sent per mig de l’escriptura. I no és fàcil fer-ho, no tothom ho aconsegueix, Bailón escriu sense tecnicismes des de les vivències i des del cor. Tal volta ja ho he dit abans en altra ressenya sobre ell, però és cert. El llibre té explicació informativa instructiva. és didàctic i esclaridor del món que descriu, mostra clarament la base per entendre. És un relat que molt bé podria servir com llibre-guia per al viatger que vulga anar a les mateixes terres.

El llibre és sincer i divertit. Bailón mostra tan els moments de felicitat i diversió com les adversitats i ho relata tot  posant-li  passió. En cada línia es  nota que estima la cultura amb la que conviu per entendre-la, es nota la seua devoció. Francesc Bailón deu ser la persona que més sap sobre els inuit i gràcies als seus textos, la resta de les persones podem saber també un poc més, així que de la meua part, gràcies Bailón pel teu treball i la teua aportació. Gràcies a Bailon sabem de la importància de la transmissió oral en la cultura inuit i em dóna un poc de pesar pensar que la meua, la d’esta societat tecnològica va perdent-se perquè la cultura de la imatge impera i no és dedica temps a escoltar la saviesa de la gent gran que tan sap dels temps passats. També llegint el llibre fa pensar sobre el tema de l’escalfament global i la contaminació, afecta directament i pot resultar perillós.

Tot el llibre és interessant, la part personal i la històrica, les il·lustracions, les gràfiques... les fotos.. Tot atrapa i enganxa motivant a voler saber més i més sobre ètnies i dialectes, a escoltar entrevistes de Bailón que a la xarxa hi ha moltes... Fins i tot alhora que llegia he anat mirant  el mapa per saber de quin territori en concret  parlava. He situat llocs que ni imaginava allà a la part més septentrional del món, a Grenlàndia, un país que s’autogoverna i que es convertirà en independent, de fet ja  se sent i ho celebra  el 21 de juny.



dissabte, 8 de juliol de 2017

BOCAIRENT ( València) - III PART: Un poc més…

Diuen que a Bocairent els burros “s’assomen” per les finestres...

BOCAIRENT conjunt històric-artistic

Esta és la tercera vegada que escric sobre Bocairent i no serà l’última, ho sé. Hi vaig sovint i sempre descobreisc racons que en les vegades anteriors no havia vist. En una ocasió vaig mostrar el barri medieval i un poc del poble en general i ara faig altra ruta pel casc antic ensenyant perspectives que abans no havia mostrat. I és que hi ha tants racons… és un poble tan acollidor!


La panoràmica des de la carretera.


Hui vaig amb una colla d'amigues, Isabel és l'amfitriona, la que és, i viu, a Bocairent i ens acompanya explicant el que sap i li han contat. 

Comence amb la panoràmica que es veu des de la carretera, la que crida l’atenció al conductor i ja avisa que el que té davant és un poble pintoresc, digne de parar i visitar. 

Veig de lluny escalons naturals excavats en la pedra, veig coves... és un tast del que vaig a trobar. He deixat el cotxe aparcat al cementeri.

Camins de pedra i coves...ja es veu des de la carreterea que Bocaurent no és un poble com la resta.


En esta primera instantània  els cables elèctrics em molesten per a tenir la foto perfecta i busque un lateral que enquadre el poble sense que els fils es vegen. I el trobe. És un mirador al costat de la carretera on hi ha unes taules de fusta, lloc idoni per fer una parada i poder traure’s un entrepà. El turisme senderista i familiar és el que predomina, encara que al poble hi ha restaurants i llocs on poder tastar els àpats típics de la zona.

Per a fer parada amb bona vista.

En esta ocasió comencem la ruta pel poble des de darrere del cementeri, just on he aparcat el cotxe. Iniciem una caminada per camí de terra que ens du, en no res, al lloc que ofereix altra perspectiva preciosa de tot el conjunt de cases amb el pont medieval i l’ermita de la qua ja havia parlat en altre escrit. De lluny vegem el camí que envolta el barri medieval, és el camí en el que ens enfilem per seguir caminant.


Iniciem ruta des del cementeri.

El pont ..es d'on hi ha altra vista espectacular.


És un goig de passeig, l’oratge acompanya i la primavera decora amb roselles el paisatge.


Oratge, colors  i olors de primavera en acompanyen.

Deixem el camí de terra i anem pel pont, mentre el creuem trobem un indicador que diu que és un punt inicial de la ruta màgica, que un dia faré seguint el trajecte establert. Se me queda pendent i a ser possible la faré nocturna que és quan la ruta millor es veu.


Deixem el cami de terra per entrar al cami de ronda.

El camí ens du a la cova Colomer que també us he mostrat anteriorment i a  la cova Consumer que és molt menudeta, també en du a l’accés per arribar a les covetes dels moros i també a un mirador on s’hi poden veure les covetes excavades a la muntanya de lluny, a uns 300 metres del nucli urbà. Les coves també queden com assumpte pendent. I és que Bocairent té molt...en un dia no es pot veure si el que es vol és assaborrir cada raconet.

Cova del colomer

Cova del consumer

Mirador de les Covetes dels moros.

L'ermita des del mirador de les covetes.

Estem entrant al poble, anem trobant cases velles, algunes a punt de caure i altres rehabilitades. Des del camí que envolta el poble s’accedeix a diferents parts del barri, uns indicadors informen, no ens podem perdre. Veig moltes cases rurals, Bocairent és destinació turística de muntanya i el poble ofereix els serveis adequats.

Barri antic
Deixem el cami i ja entrem al poble, als seus entramats i estrets carrers...

Barri antic

De camí vegem el museu d’ Antonio Ferri, que és una exposició permanent del pintor que té vincles amb el poble.

Museu d'Antonio Ferri.

I seguim trajecte.
Barri antic.

Arribem al museu arqueològic municipal on hi ha molts objectes importants del Paleolitic i l’edat Mitjana, però destaca el lleó iberic i una maqueta de l’interior de les covetes dels moros.

Museu arqueològic Municipal amb el Lleó Ibèric.

barri antic.

Arribem a l’església Ntra Sra de l’Assumpció, construïda sobre l’antic castell àrab i consagrada al segle XVI. Destaquen a l’interior les obres de Joan de Joanes, Segrelles i Sorolla entres altres objectes religosos de valor.
Esglèsia.

Barri antic.

Seguin el nostre camí sense rumb determinat trobem el museu d’oficis i costums on s’exposen peces al volatnt del textil, el camp i la muntanya, usos i costums.

Museu d'oficis i costums.

El barri té racons i més racons, són carrers estrets, laberintics, costeruts, alguns amb escalinates laterals per afavorir la caminada.

Racons del barri antic.

I de sobte descobrim un carrer molt peculiar, per estret. De totes les vegades que he estat al barri, mai l’havia vist.

Carrer L'emboç, un dels més peculiars per estret.

Ja  puc anar una o mil vegades, sempre trobe racons que no havia vist abans...per això cal anar-hi i tornar...

Barri antic.

És un goig anar caminant per carrers tan néts, tan florits, per un conjunt de cases tan bonic i singular. 

I arribem a la plaça de l’ajuntament, la principal, la que acull tots els esdeveniments i també a la gent que, com és el nostre cas, una vegada acabada la ruta turística vol descansar o refrescar.



La plaça.

Diuen que a Bocairent el burros s’assomen o s’encaren per la finestra i s’entén perfectament mirant les cases. Ho comprove entrant a un restaurant on s’entra per un carrer que hi ha darrere de la plaça. Entrem a peu pla, sense pujar cap escala. I una vegada a l’interior m’assome al balcó, que és un tercer pis d’una façana de la plaça. I faig com el burros...mire per la balconada.




Acabe este recorregut parant davant l’home de la manta, que és qui  rep i acomiada a tots els visitants. Deu estar content, cada vegada en són més els que el coneixen, al poble i a ell. És l’home que representa el treball tèxtil que abans tenia tanta força i que malauradament ha anat minvant. Hi ha un museu de l'home de la manta on s’explica la importància tèxtil de la població. Així que sempre s’ha dit i es dirà que Bocairent és el poble de les mantes i fent honor a la tradició encara es gasten quan fa fred. Especialment es veu la gent amb mantes al coll emprant-les en lloc d’abric durant les festes de patró San Blai que és en febrer. Les mantes venen molt bé, done fe,  perquè en Bocairent, tan a prop de la Mariola, fa molt de fred.

L'home de la manta.

QUADERN DE VIATGE, La vall d’ALBAIDA, PRIMAVERA 2017