ALEMANYA: BERLIN, el mur de la vergonya

I hi ha venedors  oferint el que diuen són trossos del mur enderrocat. A saber el que estan venent! Tal volta és un tros de la paret de sa casa! 

Esta és una de les situacions que no m'entren al cap, no puc entendre com de la nit al matí,  construint uns llargs murs, es pot arribar a l’extrem de separar famílies, amics, companys... trencant històries de vida i amor, i imposant maneres de viure.

El 9 de novembre del 2019, es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlin, un fet transcendental per als berlinesos però també per al món sencer. A partir d’eixe moment començaren a caure els països comunistes del voltant, la societat tambalejava. Enderrocar el mur de Berlin va donar empenta a la resta.

En temps de reunificació es va plantejar que esta data fora assenyalada com dia de la festa nacional però es va desestimar la idea perquè coincideix amb dies negres de la història: aniversari de la instauració de la república de Weimar en 1918, el fracàs d’intent de colp d’estat de Hitler a Berlín en 1923, l’aniversari del primer pogrom nazi contra els jueus en 1938 en l’anomenada nit dels cristalls trencats...així que, millor desestimar-la.

Recordem un poc del que passà. Com a conseqüència de la guerra, l’any 1945 Berlin quedà dividida i s’inicià la guerra freda entre comunistes i capitalistes. Quatre anys després es fundaren les dues repúbliques alemanyes, la de l’est, República democràtica controlada per la Unió Soviètica i la de l’oest, república federal controlada pels EEUU i Gran Bretanya.

A la part est, el bloqueig era cada vegada més fort i moltes persones fugien. Ja no només per la rigidesa i control policial sinó perquè la separació ideològica va comportar partir famílies, i amics, i vides… I va diferenciar maneres de viure, perquè des d’aleshores cada part, apostà per camins distints per a desenvolupar-se. I per evitar que fugiren més persones, optaren per la mesura radical de crear el mur, així fugir seria més complicat. Tot sense pensar més que en interessos polítics propis.

Va ser un mur construit de la nit al matí, sense avisar. La nit del 12 al 13 d’agost de l’any 1961, va aparèixer una separació de dos metres de ciment coronada amb fil amb punxes i en les setmanes següents el mur va anar rodejant la ciutat. I cada dia que passava es buscava la manera de perfeccionar la protecció fronterera. El Mur va evolucionar en quatre generacions i va acabar mesurant 3’6 metres d’altura i es reforçà la grossària en alguns punts.

Quan es parla del Mur se l’anomena sempre en singular, però en realitat en foren dos, un era més menut i l’altre més alt i més protegit. Hi ha qui especifica dient que n’eren quatre, dos de formigó i dos de filat de ferro. Hi havia una franja de terreny pel mig en el qual hi havia tota una sèrie de precaucions per pillar si algú saltava el Mur. Si algú ho feia, s’hi trobava amb electrificació connectada a una alarma, gossos vigilants nugats a una llarga cadena amb llibertat per atacar al possible estrany,  mines amagades, pinxos metàl·lics, camins de patrullada, torres de vigilància... Allò era el Mur de la por.

Qui intentava fugir del Berlín oriental s’exposava a la mort. Quina barbaritat, quan ho pense m’esgarrifa. Per evitar fuga dels orientals, tancaren la ciutat lliure occidental. La República Democràtica alemanya tenia poc de democràtica, perquè hi havia control policial, presos politics, censura l d’opinió. Tots aquells que anava en contra eren  apressats. Hi està la gran pel·lícula “ la vida de los otros” fidel testimoni del que passava.

El mur de la vergonya va estar durant 28 anys envoltant el Berlin Occidental com un cercle al seu voltant però sense tocar el seu territori, sempre en territori soviètic. Hi va estar fins el 9 de novembre de 1989. Una doble línia en terra feta amb rajols rojos, marca el camí per on anava, és la  línia de la memòria. Seguint la línia trobem fragments i alguns trams més llargs testimoni del passat.

Els millors llocs per veure parts del Mur i entendre un poc la història són La Topografia del Terror, Gedenkstätte Berliner Mauer que és Memorial i  centre de documentació del Mur i el  més famós, East Side Gallery.

En primer lloc visite La Topografia del Terror, molt prop de la Postdamer platz que també va patir la separació. Per tota la ciutat queden xicotets fragments, un dels més cèntrics son els de la plaça Postdamer, però el lloc és realment significatiu perquè el Mur en aquell punt va arribar a tindre una grossor considerable.

La Topografia del terror està junt a Martin-Gropius-Bau, un edifici renaixentista inspirat en els palaus italians que acull una de les galeries més importants de Berlin.

 I també està  junt a altre majestuós edifici d’estil neo renaixentosta que va ser seu del Parlamnet Prusià l’ant 1899, en epoca nazi seu dels tribunals fins que es va convertir en club d’oficials. Després de la reunificació ocupa el Parlament estatal de Berlin.

En la Topografia del terror hi ha una exposició gratuïta situada a l’aire lliure, en les ruïnes del que va ser la seu principal de la Gestapo, la policia secreta dels nazis coneguda també per les SS. És una exposició esgarrifant, realment dura.

Hi s’explica la tasca de control del programa nacionalsocialista d’extermini i persecució. S’hi veuen els horrors en els actuacions de la Gestapo. I  podem veure un llarg fragment del Mur original sense pintar, de 200 metres de llarg, que van aconseguir salvar justament per estar al costat de les oficines policials.

         

Altra visita interessant per  entendre la guerra freda és Gedenkstätte berliner mauer, que  és un espai per recordar l'atrocitat de la separació viscuda des de l’any 1998. Junt a la línia fronterera de la Bernauer Straße hi ha un tros del Mur principal, un de  la franja de la Mort i altre de l’interior, també hi ha una torre de vigilància. Es veu el Mur de formigó i part reconstruït en ferros.

Trepitjant aquell lloc s’entén com es construïren les instal·lacions frontereres i la conseqüent angoixa de qui les va patir. Observem tot amb respecte i silenci. Una guia local explica la història i ho fa amb tant de detall que fàcilment s’entén tota la barbàrie, també ens mostra fotografies antigues i es recolza amb una maqueta.  L’explicació és molt didàctica i completa. M’agrada quan m’expliquen la història del que estic veient amb tanta professionalitat i vehemència.

Podem imaginar el carrer dividit. I és que abans del Mur, hi existia un carrer de només 8 metres d’ample. On estaven les façanes de les cases es construí el Mur i tots els edificis del costat Oriental s’enderrocaren i en el lloc de les cases es creà la franja de la mort. A partir d’eixe moment, quan els veïns de l’oest treien el cap per la finestra veien el Mur i les torres de control on sempre hi havia guàrdies disposats a disparar al mínim moviment sospitós.

Hi ha molt que veure i fa reflexionar sobre la barbàrie humana i fins on pot arribar.

Una part que emociona molt, és la dedicada a les persones que van morir travessant el Mur: són dones, homes, soldats, xiquets... tots amb nom i cognoms, amb vides truncades.

De sobte, enmig de l'explicació plante l'orella. I és que la guia, situada davant d'una fotografia, està parlant de la cançó "Libre" de Nino Bravo. Qui em coneix sap que  no puc quedar-me impassible quan escolte el nom del cantant del meu poble. M'enorgueix que siga tan estimat per tot arreu. La guia està contant una història sobre el soldat al que, suposadament, se li va dedicar la cançó "Libre", història que he llegit  sovint a les xarxes socials i no sé si és certa. Per això, en el moment no dic res, ni ho corrobore.

Sé que la guia és una experta, però una vegada en casa he volgut indagar sobre el tema i m'he assabentat que la cançó  no va ser un homenatge al soldat, sinò que en el seu origen, és un cant a la llibertat en general, la que aleshores escassejava. Jose Luis Armenteros, un dels compositors, ho va deixar clar en una entrevista l'any 2013. El que és una realitat és que no s'ha de fer cas de tot el que la xarxa diu, i este en concret  és un exemple de veritat tergirversada que va corrent com la polvora. També hi ha una entrevista de 1972, de quan aparegué la cançó que podem veure i escoltar al youtube, en la que Nino Bravo explica que la cançó tracta sobre un tema social mundial com és la llibertat. 

Murs i barreres. Imagine els sentiments que despertaria esta situació de separació. Hi hauria incomprensió, ràbia, impotència, dolor o tristor. Ho imagine però sentir-ho en carn pròpia seria esborronant per a tothom. Cert que la visita d’este lloc no deixa impassible. Abans del Mur hi havia un cementeri, el de  Sophien-Friedhof, que va desaparèixer en acabar dins de la franja de la Mort, algunes tombes foren exhumades i altres ignorades. Imagine la situació dels familiars dels enterrats...

Dins la franja de la mort també hi havia una església amb torre que, com tapava visibilitat en la vigilància, s’enderrocà l’any 1985. En el seu lloc es construí l’any 2000, la capella de la Reconciliació.

El que queda en peu és la torre de vigilància. Mirem a traves d’una ranura que hi ha en el mur de formigó imaginat tot l’enrenou que hi hauria al voltant de la torre per poder complir al màxim la tasca d’evitar que cap dissident traspassara la frontera establerta. De nou se me ppsa la carn de gallina.

Junt al Mur, hi ha un centre de documentació construït l’any 2009 que mostra la història de la construcció del Mur i com la ciutat quedà dividida. Hi està la torre mirador  per poder veure la franja de la Mort des de l’altura i així  poder imaginar quina vista tindrien  els veïns  occidentals.

El lloc remou empatia front al sofriment viscut en un passat no tan allunyat. Un passat que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar.

East Side Gallery és el fragment més popular de Mur. Està situat vora el riu Spree i en la part Est. També és el fragment més llarg amb 1’3 quilòmetres. Nosaltres hi anem, abans de fer el recorregut admirem el pont Oberbaumbrücke. A Berlín, segons diuen, hi ha més ponts que a Venècia, doncs este, és un dels més especials perquè enllaça dos districtes separants pel Mur i es va convertir en simbol de la reunificació. Per damunt passa el tren.

East Side Gallery és la part alegre que deixem per al final després de visitar els altres llocs més negres. És visita obligada per les més de cent grafitis i pintures pintades l’any 1990. Són  obres d’art de més de cent artistes famosos arribats de més de 20 països. És la  major galeria d’art a l’aire lliure del món.

Iniciem amb interès el camí per la vorera... Hi ha molta gent. Al Mur East Side Gallery sempre n’hi ha. Observe que el mur era molt prim, a diferència d’altres parts on es va reforçar i era molt gros.

Quanta creativitat! Imagine els pintors amb pinzells, esprais de pintura a la mà i el seu disseny pensat celebrant la festa de l’enderrocament del Mur i l’opressió que representava... imagine l’alegria per omplir un lloc tan gris i trist,  de color, optimisme  i bona sintonia.

El graffiti més conegut és el del bes entre Leonidas Breschnew, cap d'Estat de la Unió Soviètica de l'època i i Erich Honecker, president del que aleshores era la República Democràtica d'Alemanya, però hi ha molts més.

Alguns expressen pau, unió,  esperança i altres critica. M’agraden.

El Mur a l’intempèrie es deteriora i des de fa uns anys les autoritats van restaurant-lo. Entenc que amb el pas del temps es faça malbé, però no m’entra en el cap el vandalisme dels radicals o la incosciència d’uns ignorants escrivint sobre este símbol de la ciutat i de la història patida. I són realment ignorants perquè sense problema posen el seu nom i d’on són.

Sense cap dubte, East side gallery, junt al riu Spree, és un lloc especial entre tots els especials.

Acabe esta visita pels fragments més representatius del Mur creat per dividir, mostrant una escultura que té un significat unificador i per això em resulta interessant, el seu lema és: “Trobar la totalitat i unitat dins del món”. 

Es tracta de Mollecular Man, una enorme escultura  de 30 metres flotant i 45 tones de pes,  situada enmig del sriu Spree, a només 30 minuts caminant des de Easy Side Gallery seguit el riu. Forma part d’una sèrie d’escultures similars de l’artista en diferents parts del món. Esta formada per tres figures masculines de peu fetes d’alumini que plenes de forats  s’uneixen per crear un Tot. Son figures que semblen abraçar-se mentre caminen per l’aigua.  Són unes figures espectaculars.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

ROMANIA: un passeig per TARGU MURES

Ciutat romanesa amb influencia hongaresa… s’hi veu en l’arquitectura i segons conten en la tradició que s’hi conserva.

Estem en Transilvània i anem cap a Targu Mures.

De Romania hem visitat Bucarest la ciutat i el Parlament... i també de Sinaia, el castell de Peles i el monestir ortodox. Hem estat a Prejmer, al monestir Izvorul i al llag Roig, a les goles de Bicaz i a Piatra Neamt. Hem visitat els monestirs: el d'Agapia, Voronet, Humor, Sucevita i Moldovita. Hem estat també a Suceava, Campulung  i hem travessat el Pas del borgo. 

I amb tot, hem arribat a Targu Mures.

Targu Mures és una de les ciutats més grans de Romania on la influencia magiar esta patent. Diuen que ha baixat amb el pas del temps però de magiars,  en són quasi la meitat de la població. Els magiars són els  coneguts actualment com  hongaresos.

De camí, a traves del cristall de l’autobús, observe  el paisatge en les que les vaques manen  per allà on estan, i les podem veure pels carrers del pobles com si foren animals de companyia. També observe els tractors com envaeixen la via. Veig granges amb vivendes i quadres per als animals, grans i xicotetes, algunes més noves altres més velles. M’he adonat que alguna casa no segueix la tònica arquitectònica de la zona i he pensat que tal volta és la d’alguna persona que ha tornat després de migrar i s’ha fet la casa segons el model que ha vist al país on ha aconseguit els guanys per poder edificar. I és que veig que moltes cases han substituit la fusta tradicional pel ferro forjat en les balconades. Em recorda quan els indians, emigrants que anaren a Amèrica,  tornaven a Espanya rics i es construïen una casa segons el model americà d’on venien. Estes cases de nova edificació demostren als veïns que han prosperat i que allà on han estat han guanyat diners.

Arribem a Targu Mures i fem un passeig per la coneguda com la ciutat de les roses: Targu Mures,  Targu significa burgo i mures és el nom del riu.

El més important per a visitar està al voltant de dos places que arriben a unir-se. Nosaltres comencem el passeig per la plaça Victorei on veiem el Palau de la Prefectura que és de l’any 1907,  d’estil art nouveau, va ser dels primers edificis creats per a modernitzar i canviar la fesomia de la ciutat.  Davant hi ha una rèplica de la lloba capitolina que recorda el passat romà de la ciutat.

Tancant la plaça està l’església barroca  romano-catolica del segle XVIII reconstruïda als anys 30 del segle XX. Hi entrem per escodrinyar-la.

Al costat està l’ajuntament.

Visitem el Palau de la Cultura, que és un dels monuments més importants de la ciutat, va ser edificat a principi del segle XX i és molt elegant. És un bonic edifici construït entre 1910 i 1914 a l’estil art Nouveau. Mirant l’exterior no podem endevinar tot el que guarda.

Tot bocabada. Hi trobem sales decorades amb rajola, ceràmica esmaltada, mosaics, ferro forjat... i moltes vidrieres i espills gegants. L’interior de les sales no es pot fotografiar, estan plenes de detalls com vidrieres que relaten llegendes i una decoració molt cridanera i alegre. 

Entrem a la sala de musica on una jove assaja al piano, és relaxant escoltar-la asseguts als seient de la sala.  El silenci és sepulcral respectant l’assaig.

Meravellats eixim i  després de fer una última mirada a la plaça ...

...seguim el passeig cap a la catedral. Anem per una avinguda plena de botigues i restaurants i moderns cafès per a seure a descansar. Fem un passeig tranquil, observant cada edifici i portal. Targu Mures té aires de gran ciutat amb edificis senyorials del segle XIX.

Per un carrer transversal veiem de lluny el castell i ens apropem. És la fortaleza de Targu Mures-Cetatea medievala, construida al segle XVII sobre altra fortaleza anterior del segle XV. Però tot just davant, hi ha una colla de joves molt cridaners, que en són molts, aixi que per a que no trenquen el passeig relaxant que estem fent, decidim no avançar més i ens comformem en veure el castell de lluny.

Retornem a l’avinguda on està la majestuosa catedral amb un preciós jardí davant, el jardí de les roses, i també hi ha un gran rellotge de flors que marca les hores.

Entrem dins de la Catedral i és preciosa, és relativament nova, si ho comparem amb tot el que hem vist al llarg del viatge, però una cosa no li lleva l'altra. No podem fer fotos però se me queda a la retina. Segueix l’estil bizantí en el que no queda ni un tros de paret al descobert, tot pintat explicant vida i fets religiosos per adoctrinar. És una meravella. 

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

FOTOS i MÚSICA: SANTILLANA DEL MAR

No m'agrada que tanta bellesa i història semble un escenari artificial...tot preparat per al visitant...amb tanta parafernàlia turística es perd l'essència del lloc.

MÚSICA:

Aria de Bach interpretada per  Malikian

MÀLAGA, un passeig per la ciutat

La ciutat de Màlaga bé es mereix un passeig per la llum que desprèn: llum del sol, llum del mar i llum de l’alegria de la gent.

He fet una visita llamp a Màlaga, curta però intensa, coincidint amb la Setmana Santa, que és altre ingredient afegit a la ciutat durant estes dates. No hi ha res més sagrat per als malaguenys que la Setmana Santa.

Comencem la visita del casc antic per l’Ajuntament. L’edifici coronat per un rellotge i un grup escultòric que representa la matrona de la ciutat, es va edificar sobre un terrenys guanyats al mar després de construir el parc de Màlaga. Destaquen els nombrosos “atlantes” que sostenen les columnes, un atlant és el masculí de les cariàtides, que tothom reconeix a Atenes. Al costat de l’ajuntament veiem de lluny  l’Alcassaba, que mereix capítol a banda. 

Passem pel  museu de Màlaga, situat en un edifici neoclàssic construït al segle XVIII i declarat bé d’interès cultural. Era el Palau de la duana destinat originàriament a atendre el transit de viatgers del Port de Málaga.

Les processons envaeixen els carrers i poc es pot veure de l’ambient tranquil del que gaudeix la ciutat la resta de l’any. No obstant això, entre processó i processó, no deixem de fer passeig pels carrers principals, malgrat saber que trobarem gent i tribunes preparades per a les autoritats, a més a més del turisme, que busca el sol d’Andalusia. 

Trobem els carrers abillats de festa, ple d’ambient religiós i també hi ha alegria festiva, que una cosa no li lleva l’altra. Divendres sant, mentre estem fent un descans del passeig, veiem com passa una processó per davant del museu. Hi ha solemnitat.

Passem per l’abadia de santa Ana, al cèntric carrer Cister. L’abadia també se la coneix com la del Císter, data de 1878 i  va ser restaurada l’any 1990.Té una senzilla façana rematada amb una estàtua de Santa Ana original del segle XVIII.

L’artista Pedro de Mena té una vinculació especial amb este lloc perquè vivia molt a prop. A més a més dues filles entraren a l’abadia de monges. Potser és la raó per la qual va voler ser enterrat a la seua església. I així es va complir l’any 1688. Més endavant van enderrocar el monestir i les despulles de Mena foren traslladades a altra església on quedaren oblidades. Tanmateix es redescobriren i l’any 1996 foren traslladades de nou al Cister. Hi estan ara, a l’entrada, segons era el seu desig. Pedro de Mena era molt humil, volia un lloc on poguera estar trepitjat pels fidels.

Anem a la catedral de l’Encarnació obra renaixentista de Diego Gil de Siloé i Vandelvira construïda sobre una primitiva mesquita almohade. La seua construcció començà al segle XVI i acabà al XVIII, encara que és obra inacabada perquè li falta la torre sud i un remat a la façana principal, per la qual cosa l’anomenen “ La manquita”. Diuen que no es va enllestir perquè els diners anaren a parar a subvencionar guerres en Amèrica del principi del segle XIX. Llàstima que estiga encaixonada entre els entramats carrers que l’envolten i no es puga veure la grandiositat exterior. Des de la plaça del bisbe també hi ha altra perspectiva.

Passem sovint per la porta i una de les vegades entrem. Quede bocabadada. És dissabte de resurrecció i estan oficiant missa. Hi ha un grapat d’autoritats religioses en l’altar que poden veure a traves d’una pantalla gran i l’encens envaeix l’atmosfera de l’interior.

A més a més, sona l’orgue, amb més de 4000 tubs que és del segle XVIII, i una coral canta. Amb este context vaig mirant la catedral, el grossos murs, les vidrieres i l’altura! És una de les catedrals més boniques que he vist en la meua vida. 

Quan eixim anem a la plaça del bisbe.

Ens situem davant la font i mirem també la façana del palau Episcopal edificat sota el patrocini de jose Francisco Lssso de Castilla a partir de 1762. Actualment acull exposicions.  És un edifici cridaner amb molt de color que em recorda els que he vist a centreamerica. Després m’assabente que l’edifici el van triar com escenari per a una pel·lícula, “ El puente de san Luis”,  recreant el Perú colonial.

Passem per la porta del museu de Picasso, però quan decidim entrar-hi, hi ha tanta cua que decidim deixar-ho córrer. Hem de tornar a Màlaga per visitar-la amb tranquil·litat, esta primera visita, és una primera mirada que dona poc temps.

Passem per la porta de la famosa bodega El Pimpi, no hi cap més gent altre lloc per tornar amb deteniment i sense importar fer cua esperant t’atenguen.

En el nostre trajecte veiem la façana de l’església de Santiago d’estil mudèjar, lloc on va ser batejat Picasso. És la més antiga de les primeres esglésies que s’hi fundaren en arribar el Reis Catòlics. Data de de 1490. El més significatiu de l’edifici mudèjar és  la torre. També hi ha un element mudèjar a la portada.

En un passeig per Màlaga no pot faltar anar a la cèntrica plaça de la Merce, seu de festivals i actes.

Hi trobem un alt obelisc de 1842, que fa homenatge al general Torrijos.  És un monument funerari símbol de la lluita contra la tirania i el despotisme.  Torrijos junt a 48 companys foren afusellats a la platja de màlaga durant la guerra de la independència. La piràmide esta decorada amb 49 corones de bronze amb forma de llorer, cadascuna dedicada a cada una de els víctimes.

També hi és la casa natal de Picasso, seu de la fundació, ho deixem per a altra ocasió. En lloc d’entrar-hi mirem com passa una processó.

Altre lloc imprescindible en Màlaga és el carrer Larios, un dels més comercials i elegants de la ciutat. Hi està el balcó de l’hotel Larios, on segons em conten el malagueny internacional Antonio Banderas veu les processons quan ve a la seua Màlaga natal. Cert que és un lloc privilegiat just enfront de les grades per a les autoritats.

Entrem a dinar a un lloc molt acollidor situat en un carreronet que dóna al carrer Larios. És molt  agradable i s’hi menja molt bé.

Al final del carrer Larios està la plaça de la Marina construïda en enderrocar les muralles a meitat del segle XIX, així la ciutat quedà oberta al mar. És l’entrada al port. Els creuers que arriben a Màlaga paren en este punt i és el primer que troben de la ciutat. Des de la plaça de la Marina fem un passeig pel port fins al museu Pompidou. Des de l’any 1998 estan remodelant el port i modernitzant les instal·lacions. Cada dia està més bonic. Permet rebre els creuers més grans del món, la qual cosa no ho poden dir tots els ports. Crida l’atenció una gran nòria, és la nòria temporal més gran de tota Europa.

També observem “La farola” de lluny, és l’únic far amb nom femení.

El port és modern. Llàstima que l’oratge en estos moments no acompanya.

I al final del passeig arribem al museu Pompidou.

Entrem, ens abelleix i a més a més, és un bon lloc per refugiar-se de la pluja.

Acabem l’estada a Màlaga fent parada en la bodega Odisea situada en una casa del segle XVIII amb sabor a antiguitat recordat amb fotos per les parets i típic pati andalu. La bodega té la singularitat d’estar protegida per ser representació de la casa malaguenya. És l’única que queda de l’antic barri de la Coracha desaparegut en la dècada de 1990, un barri que existia ple de cases blanques situat darrere de l’alcassaba i front al mar. El nom de la bodega, la Odisea, ve per la lluita que va fer la família quan volguè comprar la casa, una lluita que al capdavall guanyà.

La finalitat d’este viatge era fer la ruta del Caminito del rey, però Malaga bé val una visita per a ella soles. I de fet, m’he quedat amb gana de més.  Ens ha quedat per veure molt:  entre altres ha faltat veure museus, el jardí botànic, el cementeri angles o el mercat de les Drassanes, tambè gaudir de l’ambient nocturn. Però el que importa és que  hem aprofitat cada moment.

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019