Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 27 de gener de 2023

FRAGMENTS propis LITERARIS I VIATGERS (AUDIO especial): DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil.

Especial dia 27 de gener: 

Día Internacional de Conmemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust.

Paulette Weil, francesa i valenciana per casament, va ser una jueva supervivent d'Auschwitz, l'hotel més cruel del món... 

En Diari de silencis, està escrita la seua intensa vida com a governanta, soldada de la resistència, presonera dels nazis,  manager i musa del marit,  el pianista valencià i internacional, Amalio Juan Requena, junt al qual està enterrada al cementeri d'Aielo de Malferit, a la Vall d'Albaida, on va viure l'última etapa de la seua vida.


DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

dijous, 26 de gener de 2023

RESSENYA LITERÀRIA: ROSA BLANCA (àlbum il·lustrat) de Roberto Innocenti

 


ROSA BLANCA àlbum il·lustrat

Roberto Innocenti

Rosa Blanca és el títol d’un àlbum il·lustrat publicat ja fa molts anys, 1987, i des d’aleshores s’hi continua editant. Ha estat molt premiat a nivell mundial. També està en català, publicat per Kalandraka. 

Perquè tant d’èxit? La resposta és fàcil, per la senzillesa del text, la capacitat descriptiva de les imatges i per la importància del tema que vol contar. Si, és un àlbum il·lustrat, en el qual les imatges saben comunicar i els xiquets més menuts ho poden entendre. Si estan acompanyats d'un adult, millor,  comprendran. Tracta un tema important. 

L’àlbum es pot veure-llegir a partir de 9 anys i no hi ha límit d’edat, fins als centenaris poden gaudir llegint i mirant-lo. Sobre tot observant. És molt important posar atenció a cada detall de les il.lustracions: totes conten coses. Cada edat analitzarà l’àlbum amb uns criteris o altres, llegirà les imatges d’una manera distinta segons els bagatge cultural personal.

Ambientat en Alemanya de la Segona Guerra Mundial, mostra la bogeria alemanya cap als jueus i les conseqüències. Mostra la innocència infantil enmig de la barbàrie. La protagonista és Rosa Blanca que apareix com un punt d’humanitat, advertint clarament que no tots els alemanys es comportaven de la mateixa manera.

El nom de Rosa Blanca és fictici, en realitat era el nom d’un grup de la Resistència alemanya contraria a Hitler, molts dels quals acabarien en mans dels nazis. 

Rosa Blanca és una xiqueta alemanya que un dia veu com apressen un xiquet jueu i encuriosida segueix els soldats que se l’emporten. I arriba a un estrany lloc, com una presó, és un camp de concentració. Rosa Blanca no entén res. Només veu que hi ha xiquets i xiquetes que tenen fam. Sap què ha de fer, sense dir res a ningú, de la mateixa manera que ho ha fet la primera vegada, la xiqueta torna moltes vegades al camp de concentració i d’amagat porta menjar a aquells menuts famolencs. Els esdeveniments politics van avançant però Rosa Blanca no ho sap. Passa el temps. Arriba un dia que els alemanys estan fugint i tenen por. Veuen enemics en tots els llocs. Un d’eixos dies, Rosa Blanca va al camp de concentració amb menjar per als xiquets empresonats, com les altres vegades, i ja no estan. No troba els xiquets, hi ha una boira que tot ho tapa, i de sobte, passa el que no hauria de passar. No dic més.

“Rosa Blanca” conta una història trista, conta  "història real". Rosa Blanca és personatge fictici però bé podria ser qualsevol xiqueta testimoni de tanta tragèdia.

Com és possible dir tant amb tan poques paraules? Té molt de valor. I ho dic jo, que sóc amant de les lletres, ja ho sabeu, i tot ho plasme en textos. Però això no lleva el fet que trobe d’allò més interessant la capacitat captivadora i comunicativa de les imatges, que en l’àlbum són protagonistes. Cada pàgina ens deleix amb mínims detalls i cada personatge, la roba, les cares, les accions...cada edifici, cada objecte... tot convida a imaginar més del que ens conta. En “Rosa Blanca” són precioses i elles mateixes, amb un hiperrealisme perfectament documentat,  conten tota la història més enllà del que el text conta. És així, el contingut escrit és secundari, simplement acompanya... el que importa és cada gran imatge de cada pàgina que ens fa deduir un horror que no s’hi veu plasmat però està. Són imatges suggeridores, no volen recrear la crueltat, este aspecte també s’ha de ressaltar. Amb el llibre vivim l’holocaust a través dels ulls de la xiqueta. 

M’agrada que s’explique la història del passat als menuts perquè és important no oblidar-la, i que siga a traves d’un personatge anònim, que en van haver tants. També és un encert que es faça amb tanta sensibilitat.

Gràcies a l’autor per este preciós treball i a les editorials que es dediquen a divulgar, any rere any, esta joia il·lustrada.

dissabte, 21 de gener de 2023

FOTOS i MÚSICA: La fortalesa de PREJMER a ROMANIA

 


Entrar-hi és entendre part de la història, la manera de viure i defensar-se...
Entrar-hi és imaginar el patiment pel qual passarien tantes i tantes families en temps de guerra...


dilluns, 16 de gener de 2023

RESSENYA LITERÀRIA FUGA CON MONTERAS, Biografia de Iulia Moldovan escrita per Marta Moreno

 


FUGA CON MONTERAS. Biografia de Iulia Moldovan

Marta Moreno

Hui ressenye la biografia d’una jove romanesa que viu a la Vall d’Albaida, a Ontinyent: Iulia Moldovan, campeona nacional de gimnàstica rítmica del seu país durant anys continuats, una dona marcada per somnis que s’entossudeix en complir. La biografia l’ha escrita una periodista valenciana, Marta Morena, que a més és jutgessa nacional de gimnàstica rítmica, amb la que Iulia s’ha sincerat quan ja fa més de vint anys que va abandonar precipitadament el seu país.

Iulia Moldovan és treballadora i disciplinada com demostren ser cada dia la majoria dels  emigrants del seu país que arriben a la nostra zona buscant treball,  però ella arrossega un passat d’esforç i sacrifici realment dur per l’esport. Des dels 7 anys, va viure una infantesa dedicada plenament a entrenar i des del 9 anys a més, allunyada de la família i seguint un dràstic control del menjar. El seu dia a dia era  una barreja de suplici compensat per la satisfacció guanyant medalles. I és que en va guanyar moltes. Va arribar a ser la millor del país en la seua disciplina durant quasi una dècada. Eixe va ser el primer dels seus somnis complit. Tot amb daltabaixos emocionals sentint-se dies la millor i altres una fracassada. Tot depenia del rendiment. Les lesions foren moments baixos, rebre medalles, els moments bons, que tot contrapesava.

Moldovan es va esforçar i va aconseguir el que volia i ella mateixa va saber quan li arribava el final. És un esport limitat en el temps en el que s’arriba a una edat en que ja no es pot rendir de la mateixa manera que a l'inici i s’ha de donar pas a les més joves. Només tenia 18 anys però ja havia complit el seu somni, arribant al cim esportiu. Fugir de Romania no va ser premeditat, tenia una parella que la volia convència dia a dia sobre començar una nova vida en Espanya,  però ella es negava sempre.  Tanmateix, un dia va canviar d’opinió. La decisió de fugir va ser sobtada, sense pensar les conseqüències. Era octubre de 2001 i estava en Madrid competint en el campionat del món.

Va fugir, malgrat l’enuig de les entrenadores que li van furtar el passaport. Fou després d’executar un mal exercici en la competició mundial i adonar-se que ja havia acabat com gimnasta, que ja havia fet tot en pistes. Pressentia que en Romania no anava a ser considerada de la mateixa manera com ho havien fet fins el moment. Estava decebuda i també estava enamorada. Tot va contribuir a que donara el pas de deixar el seu país sense saber quan podria tornar. Espanya li suposava inseguretat per l’idioma i per no saber que li esperava, però al capdavall va seguir la parella, Estefan, malgrat el perill que suposava fer  una fugida clandestina i convertir-se en una indocumentada.

I junts van anar de Madrid a València i de València a la Vall d’Albaida. Primer a Aielo de Malferit, on fins i tot l’alcalde li va oferir ajuda. Aielo fou la primera parada perquè hi vivien amics d’Estefan, procedents, com ells, de Transilvania, on està la ciutat de Bistrita, que per cert conec un poc de quan vaig estar visitant Romania fa uns anys. Aixi que el primer lloc va ser Aielo i el primer treball en el camp, de sol a sol i fent-se malbé les mans de tant tallar vara. Això no era per a ella. Moldovan per a ser feliç havia de treballar en lo seu: entrenant gimnastes. Així que amb esta finalitat després d'Aielo, la parella anà a l’Olleria, on s’hi quedaren uns mesos. Al final Iulia trobà el que buscava, un lloc on ensenyar gimnàstica rítmica en Ontinyent, i ja, per fi, s’hi va establir definitivament.

El cas de Moldovan m’ha recordat a una xica que vaig conèixer en Rússia. Era guia turistica i també fou una gimnasta d’elit, de les que guanyava medalles i anà a les olimpíades. Aixi era ella, disciplinada i responsable i patia quan ens perdia de vista a alguns dels viatgers que voliem anar al nostre aire. Nadia, després de complir com a gimnasta va estudiar magisteri i era mare soltera. Tot el que va durar el meu viatge, les meues companyes, totes mestres, vam xarrar molt amb ella perquè vam congeniar. Sovint ens contava sobre de la seua vida del passat i del present i nosaltres gaudiem contant-li com estava l’educació en Espanya. A Nadia era un tema que li interessava. Quan tornaren a casa li enviarem una gran caixa plena de llibres en espanyol, alguns didactics i altres de lectura, incloent contes i còmics per al fill. Per a ella fou un gran regal perquè volia començar a ensenyar l’espanyol al fill. Recorde molt Nadia, malgrat els anys...

Amb este llibre,  Iulia Moldovan compleix un segon somni, el que la seua vida es conega.  El que us conte en esta ressenya és un xicotet resum de la seua vida. Convide a llegir el llibre, perquè desvetlla clarament eixa disciplina soviètica que explota als xiquets i xiquetes que despunten en algunes matèries o aspectes que poden servir al país. És una disciplina dura que exigeix el màxim de cada persona i si no compleix pot comportar conseqüències. L’estat paga un ensenyament i el que reb l’ajuda ha de treure rendiment. Així paga es cobra el que ha invertit amb ell.

El llibre explica les complicacions legals una vegada en Espanya i com li va costar tornar de nou a Romania i veure la família. Sortosament la seua vida té un final feliç, no podia ser d’altra manera en una dona amb tanta constància i entrega. Iulia Moldovan és el que es diu una dona valenta, que  després d’una infantesa exageradament rígida ha sabut donar les passes convenients per arribar al que volia. Enhorabona Iulia!.  

 

dimecres, 11 de gener de 2023

FRANÇA: SAINT BERTRAND DE COMMINGES

 

I allà dalt, en un turó, com si fos un castell...hi està la gran catedral romànic- gòtica... lloc de peregrinació...


A poc més de 30 quilometres de la frontera amb Espanya des de la Vall d’Aran està la població francesa de Saint Bertrand de Comminges, un poble amb encís! Ho dic jo i també una comissió d’entesos francesos que l’han catalogat com  un dels pobles més bonics del  seu país: « Les plus beaux villages de France » Bonic i molt menut.. sobre uns 250 habitants i això que destacava en temps romans i fou diòcesi catòlica fins l’època de la revolució francesa. La seua catedral fou molt important. Si, segons documentació medieval, la catedral era el centre d’un recinte fortificat composat pel palau episcopal, les cases canòniques, un cementeri, el claustre i quatre cases canones. El textos també parlen de les tendes, posades, bodegues, artesans, vinyes, jardins i fins i tot un hospital i una presó. Era un centre influent. Actualment és un llogaret on el viatger acudeix per veure eixa catedral que fou tan significant i  alhora recórrer els carrers del poble que tenen tan d’encant.


Els  seus orígens són basc-aquitans, un poble diferent als de la Gàl·lia. Degut a la bona situació geogràfica, en el 72 a.C. foren conquistats per Pompeyo el Magno  i el poder de Roma. Aleshores es fundà la ciutat amb el nom Lugdunum-Convenarum, de la que actualment queden restes en la planura.    

És un poble penjat en la muntanya…amb una part alta i una baixa. Quan estem a la part baixa del poble, mirem cap amunt... Antigament estava protegit per una muralla, que veiem allà dalt…Hi ha molta pendent, pugem en vehicle fins a la part més alta, però encara caldrà pujar a peu més costeres..


Fou seu episcopal (diòcesi de Commiges) des de la legalització de la religió cristiana del segle IV. Però fou atacada entre els anys 409 i 585 per bàrbars. I després de temps foscos, la primera etapa d’esplendor  des del segle VI dC, arribà amb el net del comte de Toulouse, Bertrand de L'Isle, anomenat bisbe de Comminges en 1083. I es que el camí de Santiago, conegut en esta zona com Chemin du Piedmont vorejava l’extrem nord dels Pirineus i passava per este indret. Bertran de l’Isle restaurà i revitalitzà la seu episcopal entre altres coses construint la gran catedral romànica, a més a més d’altres temples, i millorant les condicions de vida dels habitants.  Quan va morir en 1123, la ciutat,  ja era un punt molt important en la ruta de jacobea que travessava França pel nord dels Pirineus, una variant de camí d’Arles. La seua fama s’escampà. Hi anaven els peregrins a venerar al que anomenaven el sant dels Pirineus, quan encara no estava santificat. L’any 1218, el poble adoptà el seu nom Saint-Bertrand de Comminges.

En el nostre passeig per costeres que ens duen cap a eixa catedral tan rellevant parem atenció en detalls. Sovint veiem la conxa del peregrí, símbol del camí de Santiago. A mesura que avancem veiem la catedral en el turó, a més de 500 metres. És un gran edifici de pedra amb aspecte de fortalesa inexpugnable.


Dos segles més tard de morir Bertrand de l’Isle, fou nomenat bisbe Bertarnd de Goth, que després seria arquebisbe de Bordeus i papa, el papa Clemente V. Sent encara bisbe, en 1304 va mamprendre una gran reforma en la catedral actualitzant-la a l’estil gòtic i potenciant la peregrinació. Ell fou el propulsor de la canonització de Bertrand de l’Isle i allí deixà les relíquies per a que els peregrins les veneraren.

Arribem a una plaça. Encara hem de pujar un poc de costera... Hi està, imponent. Hi està la catedral junt a altres edificis. La plaça és espaiosa, amb carrers transversals amb encant i cases amb arquitectura dels temps passats. És una plaça bonica en la que em quedaria temps observant-la i descansant.


Al segle XVI entre 1523 i 1551 es feu altra reforma de la mà del bisbe Jean de Mauleon donant-li aspecte renaixentista, com la veiem actualment,  amb vidrieres, tapissos flamencs, el retaule de l’altar major, la sillería del cor i l’orgue. Trenta anys després, en 1856 els hugonots assolaren la ciutat i mataren els religiosos, cremaren arxius i robaren objectes de valor com les relíquies, que es recuperaren a canvi de molts diners en 1591. L’antic reliquiari fou destruït i fins el segle XVIII no es va fer altre.

La catedral  destaca enmig de dos edificis.


Al costat dret, tenint la catedral enfront, està l’ajuntament.


I al costat esquerre hi ha un edifici neogòtic del segle XIX que era l’antic convent de les Olivetans de la congregació benedictina de nuestra Señora del Monte Oliveto, fundada en 1313 que actualment és l’oficina d’informació i turisme, una llibreria cultural i sala d’exposicions.…


La catedral de Nuestra Señora fou declarada en 1840 Monument històric de França en la primera llista feta pel país, i com part dels camins de Santiago està inclosa en la de bens Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1998.



No vaig a entrar en detalls artístics o arquitectònics perquè no sóc entesa, vaig a parar-me en alguns aspectes només, sabent de bestreta que la catedral és molt més del que jo puga mostrar. I ha tant! La catedral té tres parts i un claustre al que malgrat ser valuós no em dona temps d'entrar.

Està la part romànica del segle XII, la part iniciada per Bertand de l’isle, una nau de 35 metres de llarga per uns 15 d’ampla. Encara podem veure romànic part dels murs del pòrtic i de la torre. Per edificar aprofitaren materials de la ciutat romana. Tambè està la part  Gòtica, la del segle XIV, quan el papa Clemente V, Bertant de Goth modificà l’aspecte a un gòtic meridional i construeix capelles.I per últim la catedral renaixentista del segle XVI amb les reformes de Jean Mauleon, embellint moltes parts, especialment el cor.

De l’exterior destaca el campanar de 33 metres del segle XII amb una part de fusta, com si fos una torre de defensa. Tambè sembla una fortificació pels contraforts i arcbotants que sostenen els murs de l’edifici. De l’epoca romànica veiem la portada de la Adoración de los Reyes del segel XII on estan els 12 apòstols.


Entrem a l’interior. És alta i elegant. Intente endevinar quins elements corresponen a cada etapa… vaig mirant…


Hi ha molta llum, en part tanta lluminositat és per les vidrieres renaixentistes.


El cor dels canonges dels segle XVI es sumptuós amb 66 seients tallats en fusta. També de fusta és el cor alt i l’enorme l’orgue del segle XVI. Mire amb deteniment l’orgue perquè està bellament decorat amb figures simbòliques de temes religiosos i profans, tot tallat en la fusta, en uns llocs de roure i en altres de noguera o til·ler. Es recolza sobre cinc columnes corínties, i amb una peculiaritat que crec que el fa únic. Té forma adaptada al cantó. Ha estat restaurat en ocasions per conservar la qualitat sonora.

És un dels orgues més valuosos de França. També el cor alt m’atrau apropar-me i mirar millor els detalls. Tot el treball en fusta és excel·lent, una meravella.




En una de les capelles, d’estil gòtic flamíger, que contrasta amb l’estil més auster de la resta, veiem la tomba del bisbe que finalitzà l’ampliació gòtica de la catedral a mitjans del segle XIV: Hugo de Castillón i està feta amb marbre blanc. És una obra mestra en escultura funerària.


Seguim mirant... les voltes o escuts del sostre...l’antic pis per on caminem... la capella de Santa Margarita on no entrem encara que està el tresor de la catedral…els arcs romànics…els gran pilars…Ja estic pensant que a este poble hauré de tornar...


Especialment m’agrada el mausoleu de Bertrand, del segle XV, la part principal de la catedral, en el deambulatori.



El mire per tots els costats. És de pedra amb quatre pilastres que acaben en pinacols, i davall hi ha àngels.


En el costat que mira a la capçalera del temple  està cobert de pintures narrant la tasca evangelitzadora del sant i la representació de la canonització. El costat que mira al cor està perforat amb un cavitat que conté el gran reliquiari de plata i ebà on reposa el cos del sant. Per un estret passadís poden accedir a veure altres  relíquies. Entrem i passem per davant del que es el gran "tresor".



Fou el bisbe Pierre de Foix el que es va proposar crear un veritable mausoleu per substituir la modesta tomba. Ell començà i el seu nebot Jean de Foix-Béarn ho enllestí. 


Una meravella. Mire un detall més...a la catedral hi ha exvots. Uns estan en el mateix mausoleu... són manilles i cadenes, possiblement de presoners alliberats gràcies al favor del sant i altre exvot, realment curiós és un cocodril colgat en na paret, segons es diu,  portat des de Terra Santa al segle XIV per un peregrí en agraïment al sant per haver-lo protegit durant el viatge.



Quan eixim a la plaça li donem la volta a la catedral per darrere i eixim a un mirador amb bones vistes. Ens quedem per la plaça descobrint carrers, val la pena perdre’s, deambular sense saber per on.



La catedral domina amb majestuositat i elegància les pintoresques cases del poble. Cases de fusta dels segles XV i XVI són testimoni de la grandesa del lloc en aquella època.


Caminem tranquil·lament pels carrers empedrats, per les places menudes mirant les cases …les costeres no són excusa... quan s’està en una lloc tan bonic no hi ha peròs que valguen… és un poble totalment recomanable i per haver sabut conservar el patrimoni artístic i monumental és mereixedor d’una visita.


En eixir de passada mire la part baixa del poble...on estan les ruïnes romanes...Cert que em quede amb ganes de més… m’haguera quedat hores i hores passejant pels carrers, descansant en alguna terrasseta d’alguna plaça o mirant millor l’interior de l’església que tant de valor té. Se m’ha quedat pendent tantes coses…qui sap? Tal volta torne. Anualment, des de 1975, Saint Bertrand de Comminges celebra un festival de música sacra...i per què no? Seria fabulós poder escoltar l’esplèndid orgue...


QUADERN DE VIATGE, VALL d’ARAN i VOLTANTS, estiu 2022

 


divendres, 6 de gener de 2023

FRANÇA: SAINT BÉAT

Saint Béat és un lloc tranquil als Pirineus Francesos estancat en el temps... marcat pel riu que tan sovint es desborda...destaca per la seia església romànica, per la seua fortalesa i per les pedreres de marbre que ja utilitzaven en els temps dels romans...


Estem en Vielha. Anem a creuar la frontera de França. La Val d’Aran de França està a un pas. Gaudim del paisatge frondós i verd amb les seues variants cromàtiques. Des de Vielha per la N-230, deixem a un costat i altre de la carretera  pobles de la Val d’Aran: Casau, Gausac, Vilac, Mont, Betlan, Moncorbau, Pont d’Arròs, Arròs, Vilamòs, Bossòs, Les, Bausen… alguns ja els coneixem. 

Fa dies que me n’adone que per la zona hi ha moltes serreries, per la quantitat d’arbres que els envolten De camí en veiem alguna. També passem per davant de Naturaran, un parc de naturalesa i multi aventura, que no s’ha de confondre amb Aran Park que és un parc d’animals de la zona en estat quasi semi en llibertat. Pense que esta, és una bona opció per a quan torne.


Quasi sense adonar-nos-en ja estem al Pont del rei, el límit amb França.


El control duaner està encara un poc més avant. Inesperadament en arribar-hi, un policia entra al vehicle i ens mira.  No ens demanen documentació. Tal volta estan buscant a alguna persona. El primer poble francès que deixem a un costat és Fos.


En uns 10 minuts estem a Saint Beat, un poble medieval en el que parem per veure la seua església. És menut, no arriba a 350 habitants. En una primera ullada em recorda els poblets quasi deshabitats del la Vall d’Aran, però amb una diferència. En Espanya hi ha més activitat turística que li dona altre aire, altra vida... este poble aparentment es veu estancat. 

L’any 2019 es va fusionar amb el poble veí Lez creant un nou municipi Saint Béat-Lez. El riu Garona  travessa Saint Béat i alhora que li dona encant també proporciona el revés de la moneda. I és que, quan el riu es desborda…les cases que voregen el riu s’inunden. Passa molt, l’última va ser el 18 de juny de 2013. Acabaven de recuperar-se d’altra desgracia anterior en 1999 quan la ciutat fou epicentre d’un terratrèmol. A conseqüència de la riuada, hi ha baixos de cases fets malbé. Altres les estan restaurant. I es que aquell el riu corria ple i amb força destrossant tot el que agafava per davant.


El poble era conegut pels romans per les seues pedreres de marbre blanc que hi havia a les dos muntanyes que l’envolten. Un marbre molt valorat que s’utilitzà per a moltes escultures i temples dels voltants i també en llocs més allunyats com Versalles, Toulouse, Rennes, Bagneres de Luchon o Marsella, per citar alguns. Desprès d’un període d’abandó, actualment hi ha 9 canteres que trauen marbres de diferents colors. Des de l’any 2000, se celebra anualment el festival d’escultures de marbre que permet a artistes expressar-se a traves del seu art. Davant l’església veiem una escultura moderna i altra de principis del segle XX. La moderna, junt a moltes altres que hi ha al poble, forma part del festival actual i la més antiga correspon al mariscal Gallieni nascut al poble que destacà com administrador de les colònies franceses, especialment en Madagascar.  


I com no podia ser d’altra manera, el marbre de Saint Béat és es el que s’utilitzà per a la construcció del temple del segle XII que a anem a visitar. Per entrar a l’església hem de demanar la clau a una senyora que té mes de 90 anys, que viu al costat. Ella és la que custodia la gran i pesada clau per obrir la porta. L’església de Saint Beat-Saint Privat, fou construïda al segle XII perquè des del segle VIII, hi s’havia establert un monestir benedictí. El monestir fou abandonat al segle XV i l’església adquirí la categoria de parroquial. I ja mirant els efectes que el riu salvatge podia ocasionar, aleshores el pis fou elevant per evitar desperfectes per les inundacions. L’exterior és sobri, no hi ha molta ornamentació. L’edifici és molt important des del punt de vista arquitectònic i artístic.


L’interior guarda les relíquies de Saint Béat i Saint Privat i el tresor i una col·lecció d’estàtues de fusta policromada antigues, orfebreria i objectes litúrgics des del XII al XIX.




De lluny veiem l’antiga fortalesa que en temps antics era tan important que de Saint Béat es deia que era “La clau de França” " la clef de France " perquè controlava el pas del riu Garona. El castell és del segle XII i ampliat al segle XVI pel rei Enrique VI. Mai va estar habitat per governants, estigué ocupat per a custodiar les possible invasions per estar en la frontera. El torreó, amb rellotge,  fa 5 metres i té dos plantes. Hi ha una masmorra i una capella construïda a meitat del segel XIXdespres d’una epidemia de peste.






Ens acomiadem de Saint Béat, en 20 quilòmetres arribarem a Saint Bertrand de Comminges...que té molta popularidad...



 ...però abans... perquè no visitar una formatgeria gascona? Ho fem.


Anem a un lloc on fan formatge, també s’hi dediquen a criar porcs i fan xarcuteria. A més tenen habitacions per a llogar als viatgers. No veiem els animals...hi només podem veure el procés de fabricació del formatge, escoltar l’explicació i fer uns tast... i comprar, qui vulga clar... 


Jo ni taste ni compre,  amb l’olor a formatge, forta i penetrant tinc prou, ( qui em coneix ja sap que no puc ni oldre el formatge...), així que només puc m’escape al carrer a que em done l’aire...però no sense fer unes fotos abans.




 QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL d’ARAN i voltants

dilluns, 2 de gener de 2023

LA VALL D’ARAN: ARTIES

 La Vall d’Aran està formada per molts pobles, tots menudets, escassament habitats i amb peculiaritats, però hi ha alguns que tenen un encís especial: és el cas d’Arties.

Arties està poc més de 7 quilometres de Vielha, i molt a prop de Salardú i Bagergue que són pobles amb qui competeix en bellesa. Està molt alt, a1143 metres, en hivern serà dels primers pobles que es vist de blanc. Està en la confluència del riu Valarties amb el Garona i dominat pel pic Montarto de quasi 3000 metres. Així que aigua i muntanyes el caracteritzen com la majoria dels pobles que l’envolten.


El primer que veiem en entrar a Artiés és el parc de l’os, amb un monument que recorda la històries dels ossos que van estar al poble. Tot començà en 1996 quan la Generalitat donà d’alta el nucli zoològic d’Arties per acollir els óssos pardos Dami i Mimo per exposar-los amb finalitats d’educació mediambiental. En 2010 Mimo va morir i fou substituït per una femella jove Aran procedent del parc de Cabarceno. Però en general hi havia descontent de la població perquè veien que no era el millor lloc per viure uns ossos,. El recinte era xicotet i sense condicions i a més al costat d’un parc infantil que no oferia seguretat.  En 2012 començà les reivindicacions fermes en contra que acabaren sent  efectives en 2016 quan els ossos es traslladaren a Hongria on des d’aleshores viuen en regim de semillibertat i amb condicions bones.


I és que els ossos, han estat  animals importants en esta zona del Pirineu. Ja ho deia en l’escrit sobre Vielha on tenen  una estàtua, i deia que en uns estudis recents afirmen que la població dels ossos ha augmentat. També són importants en la zona les vaques i en Arties en trobem moltes per tot arreu. Però no són de veritat, són de grandària natural però pintades pels xiques de l’escola. Algunes són obres d’art. La primera la trobem al costat del parc de l’os.


Entrant al poble caminant sense presses, veiem una pedra commemorativa escrita en aranés en record a l’ajuda rebuda en les inundacions de 19 de juny de 2019. I es que la mare naturalesa va fer de les seues aquell dia fent que el riu Garona es desbordara causant moltes destrosses materials:  cases i carrers inundats, càmpings i cases evacuades...tot un desastre que a poc a poc van superar.  Arties fou un dels municipis més danyats.


Arties és bonic amb les seues cases de colors, el riu, teulades de pissarra, la fusta...acolorides flors i més vaques…


Creuant el pont per buscar la part més antiga hi ha una casa important Casa  Paulet del segle XVI. 1549,  on  vivia un mossen. Destaca per antiguitat entre les noves construccions que l’envolten i també per les finestres renaixentistes  d’estil popular amb relleus de pedra, sanefes, escuts...figures humanes... I amb vistes boniques al riu.



Seguim passejant buscant la part alta on està l’església santa Maria de Arties i el que queda dels castell del segle XII. En no res ho veiem: el campanar de l’església i la torre vestigi de l’antic castell anomenat Entransaigües. Es fàcil de trobar. La torre destaca i ens serveix de far.





Als peus de l’esglesia trobem altra vaca junt al cartell explicatiu.



QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN