LA VILAJOIOSA: (ALACANT)

 La Vilajoiosa significa “la ciutat alegre” però també podem dir que a més és “la ciutat lluminosa”...pel colorit de les cases…

Vilajoiosa capital de la comarca de la Marina Baixa, està a una mitja hora en cotxe d’Alacant i un poc menys de Benidorm. Este poble costaner té moltes coses a destacar però sense dubte les seues cases de colors vius són un reclam i els xocolates altra. Ambdós són senyals d’identitat.

I quin poble més fotogènic! Ho és. Cert. Només entrar veiem el pont sobre el riu Amadorio i les cases colgades del casc antic amb cridaners colors. Estan situades al llarg de l’antiga muralla de la ciutat, que formava un conjunt defensiu emmurallat en el segle XVI.

El pont és del segle XIX amb un longitud de 95 metres i altura màxima de 18 metres. Té cinc arcs de mig punt de 9 metres, subjectes per pilars de diferent grossor. Se’l coneix com el pont de la carretera i és el principal que creua el riu al seu pas per la Vilajoiosa.

Fem un curt passeig pel casc històric, que és menudet... amb façanes de colors per tot arreu, també trobem trams de muralles. El casc antic està molt ben conservat i està considerat bé d’interès cultural. Les antigues muralles envoltaven un castell. Part d’elles es destruïren durant la guerra de la successió, però sortosament encara en trobem algunes parts i també torres.

Arribem a l’església-fortalesa Nuestra señora de la Asunción, declarada bé d’interès cultural. És un temple antic i singular construït a meitat del segle XVI d’estil gòtic llevantí, que es va reformar en el segle XVIII. També va haver restauracions en els segles posteriors. És una de les tres esglésies-fortalesa existents en la província ( les altres dos estan a Xàbia i a Monfort)  i es va construir alhora i junt a les muralles renaixentistes. La funció defensiva era pels continus atacs dels pirates berberiscos. La gran àbsida és la torre major de la muralla, per on es feia passeig de ronda per a vigilar l’arribada  dels enemics.

La portada principal és de mitjans del segle XVIII, d’estil barroc classicista. Segles després, en una de les últimes reformes, s’instal·là ciment gris en la façana, que en una nova restauració d’este any 2023, s’ha llevat.  El formigó s’ha  substituït per morter que és més transpirable. També han llevat uns marbres en la part interior. Hi havia molta humitat en l’edifici i la restauració era urgent.  

La funció defensiva es veu clarament en entrar: és senzilla d’una sola nau, capelles entre contraforts, murs grossos i poca decoració. L’església conserva vestigis romans. Hi ha dos capelles majors del segle XVIII, la de la Puríssima i la de Santa Marta inaugurada en 1740.

En la capella de Santa Marta parem un poc més l’atenció. Conta la llegenda que el 29 de juliol de 1538 la vil·la va patir un atac de pirates berberiscos, però Santa Marta va provocar una riuada que acabà amb els enemics. Per la qual cosa eixe dia és important i cada estiu es recrea el desembarcament moro. A la capella està la patrona representada en una talla de fusta del segle XVI i també hi ha un quadre que representa a la patrona el dia de la famosa batalla, enviant la riuada i salvant la població dels pirates.

Fa uns anys es restaurà la torre i especialment el passeig de ronda. ës una sort que podem accedir-hi. Està bé no deixar caure el patrimoni perquè forma part de la història. Este passeig de ronda és una mostra més de la funció de fortalesa de l’església. Per a pujar no trobem una escala de caragol fosca, sorprenentment està tota emblanquinada i tant de blanc dona llum en el camí de pujada. M’agrada.  

I una vegada dalt...imagine els guàrdies fent la ronda, a l’aguait, mirant el mar que tenen a un tir de pedra...M’imagine el desassossec en veure perill...no puc evitar pensar-ho, m’ix la vena novel·lesca.

I quines vistes!

Després ens dirigim al passeig marítim. Hi trobem la imatge icona de les cases de colors...la postal típica: les vivendes dels antics pescadors que pintaven per diferenciar-les de lluny, per saber quina era la pròpia quan ja estaven arribant des del mar. Hi ha roges, verdes, grogues, blaves... Encara que per tot el casc antic hi ha altres façanes pintades de variats colors, estes són les més fotografiades i famoses.

Al passeig hi ha molts llocs per seure i beure o menjar i alhora gaudir de la vista de les cases i del mar. Però també hi ha qui prefereix gaudir del sol a la mateixa platja, vora l’aigua. L’oratge de hui és fabulós.

Dinem al mateix passeig i en acabar, “de postres”, anem a la fàbrica de xocolates Valor que està en la mateixa població.  La Vilajoiosa és el bressol del xocolate i  hi ha varies fabriques i visitables altres dos més a banda de la fàbrica Valor: Chocolates Pérez i Chocolates Clavileño. Per unes escales automàtiques accedim a la part alta de la població.

En Valor no ens donaran els postres però si un tast de xocolates per a desprès fer venda del producte. Amb tota seguretat que en vendran molt. Encara no hem entrat i ja fa una olor temptadora increïble! la fàbrica es veu gran, funcional. Al pati hi ha un camió verd dels antics representant el passat de la fàbrica. Els orígens no s’han de perdre.

Primer entrem a la sala d’exposició on una veu en off explica què és el xocolate, les característiques i el conreu, també expliquen el viatge que fa fins arribar a la fàbrica. En la sala hi ha exposats elements com  fotos, sacs, caixes... reproduccions del món maia...o un gran mapa. Tot complementa la informació. Uns murals grans ambienten la sala perquè simulen escenaris dels països americans. Tot seguit entrem a una sala d’audiovisuals on un vídeo explica el procés de fabricació des de l’arribada del cacao fins que arriben a les tendes.

A continuació passem a la part museu de la fabrica. Podem veure maquinària emprada en diferents èpoques, veiem utensilis i objectes que s’utilitzaven per elaborar el xocolate, fotos, documents... Sobre l’origen de les fàbriques de xocolates... 

En La Vilajoiosa, fins a 1810, no es va registrar cap xocolater i va ser en 1840 quan es registrà la primera fàbrica. Concretament la fàbrica valor es remunta a 1881, ja en són cinc generacions de la mateixa família sempre al front de la fàbrica. El primer emprenedor va ser Valeriano López Lloret, “señor Valor”, que segons conten es va fer xocolater després d’una mala collita d’ametles. A una de les parets el podem veure, a ells i als successors.

Mai haguera pensat que la decisió marcaria la vida el principi d’una nissaga  dedicada al negoci. 

Mai haguera pensat que, d’anar de poble en poble en cotxe de cavall  venent, arribarien a exportar a 55 països. 

Acabem la visita guiada en la botiga, fent una degustació. Tot molt bo. Abans, per mig d’un cristall veiem una sala d'empaquetar. Per no interferir en el treball és l’únic que podem visitar del procés de la fabricació.

QUADERN DE VIATGE, NOVEMBRE 2023: VILAJOIOSA i EL CAMPELLO.

 

EL CAMPELLO (Alacant): La Illeta dels Banyets o Banys de la Reina

 A La Illeta dels Banyets hi ha unes basses romanes excavades a la roca, on els romans criaven peixos, la illeta és coneguda popularment com  els Banys de la Reina perquè segons la tradició oral, a les basses, la reina mora prenia els seus banys.

Hui visite el recinte arqueològic de  la Illeta dels Banyets o Banys de la reina, que és el nom com se la coneix també. La Illeta està en El Campello, prop  d’Alacant, tot seguit anirem a la Vilajoiosa que tampoc està molt allunyat. Vaig amb els companys de la universitat Nau Gran, Ontinyent, com sempre, guiats per Mateo Ferri.

Arribem a El Capello i comencem el dia en el passeig marítim. Hi ha molts restaurants i cafeteries. Un café a meitat matí reconforta.

Malgrat ser finals de novembre encara hi ha turistes que no dubten en prendre el sol a la vora del mar. Les aigües estan tan tranquil·les!. No hi ha ni una ona...El sol és tan agradable!

De lluny es veu la llotja que rep cada dia el peix acabat de pescar. I d’ahi va cap als hotels i cases de menjar...de la mar a la taula. També veiem la Torre Vigia que està als peus del jaciment arqueològic que anem a visitar. A la Torre pujarem després per veure la panoràmica completa dels voltants, que amb el dia tan clar, ja sé de bestreta que serà espectacular.

El jaciment arqueològic alacantí està considerat un dels més importants del Mediterrani. És una antiga península que va quedar separada de la costa a causa de l’erosió. Alguna font consultada diu que la causa fou un terratrèmol. Era el segle XI dC. Siga el que siga la causa, el fet és que s’hi va destruir la part que la unia a la terra. Tanmateix l’any 1943 es tornà a unir per a la qual cosa es va emprar dinamita que va destruir gran part de la necròpolis prehistòrica.

Cap allà anem. Es creu que seria un emporium, un destacat punt comercial perquè s’han trobat restos de magatzems, temples, cases.... dominava el mar i els accessos a l’interior. És un jaciment de més de 5000 anys d’antiguitat. Actualment veiem un promontori estret i llarg amb uns superfície de 10.000m2, dels qual 4000 m2 forma el jaciment.  

Entrem. El primer que fem és una mirada al passat de la cultura Algar, entre els anys 2200 i 1550 aC. Els primers habitants formaren un poblat de cabanes disperses que ocuparen la illeta  des de la zona ocupada per la Torre vigia fins el mar. Eren cabanyes de planta oval, de les quals al jaciment veiem l’única d‘este període que es conserva en la Comunitat Valenciana. No queden les estructures de les habitacions però si es trobaren els enterrats sota terra. Era el costum en aquella època. El pis de l’habitació era el que cobria la tomba. Hi ha 20 tombes. Els enterraments podien ser dobles o individuals i els cadàvers es col·locaven vestits i en posició fetal. Junt al cadàver se soterrava l’aixovar, confirmant així la creença en la vida després de la mort. En les tombes s’han trobat punxons i punyals de metall, braçalets, poms, botons de marfil i alguns gots de ceràmica.

En l’edat de bronze probablement es construïren les dos grans cisternes de pedra i argila, parcialment excavades a la roca. La més gran tenia capacitat d’uns 50000 litres d’aigua. Nosaltres anem seguint les explicacions del guia, tanmateix hi ha nombrosos  panels informatius  explicant cada racó i el context històric.

El següent nivell és l’edat ibèrica-punica. És quan l’assentament a l’illa es va fer més estable. S’hi pot veure un carrer en sentit longitudinal a l’illa i dos temples, magatzems i cases. D’esta època s’han trobat gerres, armes, tombes i restes de ceràmica. Pels materials trobats en les excavacions se sap les relacions comercials que hi havia amb altres punts del mediterrani. Les àmfores eren els utensilis emprats per al transport marítim, la curvatura de la base feia que es pogueren adaptar fàcilment a la forma dels vaixells. L’escriptura era important per a les relacions comercials i el suport emprat era la ceràmica. S’ha trobat exemples escrits en diferents alfabets.

Seguim fent el passeig imaginant com vivien al passat. Passem per una part no excavada en la que hi ha conreus de diverses plantes. 

Avançant uns metres i ja el mar enfront trobem els vestigis de l’època romana. La part romana es construí damunt dels ciments de l’abandonat poblat iber. L’aigua ens envolta. El punt més alt està a quasi 8 metres per damunt del mar.

A la punta de l’Illeta hi ha unes basses que eren vivers de peixos, són les que donen el nom al lloc. Els vivers o piscifactories, per a la cria i conservació del peix eren activitats molt importants de l’època romana per aprofitar els recursos del mar.

Són quatre basses, que actualment veiem molt erosionats per l’acció del mar. Estan comunicades entre si. La més gran mesura 8’7x3’10 metres, rep l’aigua mitjançant dos canals situats a ambdós extrems. Les altres tres basses són més menudes estan alineades en perpendicular a la major. La comunicació entre elles era per unes ranures tallades a la roca, que alhora servien per a obrir i tancar els portons. Al sud-oest de la Illeta hi ha altres piscifactories però estan en pitjor estat de conservació.

Al recinte arqueològic també podem veure unes termes romanes, és la part coberta. Són familiars i menudetes, però suficients per a una sauna i bany personal.

El sistema de calefacció consistia en crear una càmera d’aire per davall de terra a la que se subministrava aire calent des del forn situat en una part auxiliar de la casa. De les termes podem veure el forn reconstruït que les calfava i sales per a l’aigua calenta i la freda. Hi ha peces originals com la reixa o una part de l’entrada al forn.

Acabem el recorregut parant davant d’uns pous d’aigua on s’hi pot apreciar les diverses fases de construcció en cada època, des de la prehistòria fins a l’època romana. I és que cada cultura s’assentava sobre l’anterior i cadascuna s’adaptava al que trobava o ho modificava segons les ferramentes o coneixements que disposava. Així la societat anà evolucionant.

Al període romà el va succeir l’àrab i fou l’últim període d’ocupació de la illeta, al segle XI. Tal volta és certa la llegenda que diu que la reina mora es banyava a les basses romanes...qui sap...? és un lloc propici per a donar-se un bany...actualment la zona és idònia per a nedar, bussejar o fer snorkel per la qualitat de les aigües.

El jaciment està declarat bé d’interès cultural i conjunt històric artístic i arqueòlogic nacional des de 1978. És propietat de la diputació d’Alacant des de finals de la dècada de 1990, any quan començaren els treballs d’excavació. A partir del 2006, tutelat pel museu d’arqueologia d’Alacant(MARQ),començaren les iniciatives per convertir-lo en parc arqueòlogic i s’encarregaren de la restauració i adequació per a poder ser visitat. Des d’aleshores fan un gran treball. Però també hem d’agrair la tasca dels arqueòlegs que iniciaren el projecte. Les primeres excavacions les va fer Francisco Figueras Pacheco entre 1931 i 1935 i ja en la dècada de 1970 per E.A Llobregat qui va evitar la demolició del jaciment.

Deixem el recinte arqueòlogic enrere i creuant el passeig Voramar de les escultures anem a la Torre vigia de la Iilleta. No està sempre oberta, s'ha de demanar autorització a l'ajuntament. La Torre domina entre tot. El guia de la Torre, que és frances, fent al·lusió al seu país d’origen, diu que “per allà on vas es veu, com la Torre Eiffel en Paris”. Té forma de con i té un diàmetre de 6 metres en la base i cinc en la part alta. Pe entrar ara hi ha una escala de ferro, abans s’empraven cordes. Al passeig hi ha escultures de bronze l’artista Vicente Ferrero amb el tema comú de les dones.

Pugem per l'escala de ferro lateral i una vegada dins, comprovem la consitència de les parets amb murs grossos i trobem alguna saetera per on els guardies podien disparar en cas d'atac...tot ens trasnsporta al passat...La Torre fou construïda a la segona meitat del segle XVI i forma part de l’entramat de torres vigies al llarg de la costa valenciana. 

Des de dalt veiem El Campello i les serres... i les ciutats del voltant, es veu fins a Benidorm. Sortosament el dia està molt clar. Cert que totes les vistes són precioses. Espectacular. Des de l’altura veiem perfectament l’illa, el lloc a qui havia de defensar de l’atac dels pirates berberiscos que són els que solien rondar per la zona assetjant, saquejant i fent mal. Atacaven per aconseguir esclaus. Causaven terror. Els guàrdies, en veure perill avisaven a les torres properes, amb fum i foc, segons era de nit o de dia. Per altra banda, altres guardians cavalcaven ràpidament per avisar les autoritats properes. La Torre fou declarada bé d’interès cultural i restaurada en 1991. 

QUADERN DE VIATGE, NOVEMBRE 2023 VILAJOIOSA i ILLETA DELS BANYETS.

 

RESSENYA LITERÀRIA: MÁS ALLÁ DEL INVIERNO d'Isabel Allende

 

MÁS ALLÁ DEL INVIERNO

Isabel Allende

Vaig acabar de llegir el llibre d’Isabel Allende, “Mas allà del invierno” un 8 de gener, i vaja casualitat!, perquè just és el dia quan l’autora, segons vaig llegir en una entrevista, sempre comença a escriure els seus llibres. Isabel Allende diu que és un ritual que segueix des de 1982, que va escriure “ La casa de los espiritus”. Pel que sembla, eixe dia les muses de la inspiració literària li toquen a la porta i és quan inicia el procés d’escriure, que fa per recordar i superar dolor de les pèrdues. Ho diu ella, no m’ho invente.

A banda d’esta anècdota, m’agrada com escriu Isabel Allende, ho fa de manera senzilla i alhora fent partícip al lector del que passa entre les pàgines del llibre. M’agrada com descriu als personatges, ho fa amb estima i els lectors arribem a conèixer-los a traves del temors, de les preocupacions...per això vaig llegir este que no és cap editorial, el va escriure fa temps.

Encara que, he de dir, tots els llibres que publica no m’atrauen de la mateixa manera. Uns els considere més complets que altres, depèn de la temàtica. Però el que si m’atrau és que sempre escriga fent denuncia social i ideològica. I a més a més, sap transmetre  emocions i sentiments, com la soledat, la mort, l’angoixa per sobreviure,  l’estima o l’esperança.

Este llibre no és el millor de l’aurora, és una lectura molt més lleugera, més simple, que altres novel·les. Fa mesos vaig llegir “Largo petalo de mar”, publicat posteriorment a este, que m’agrada molt. També m'agradà "El amante japonés". La veritat és que entre llibres, no cal fer comparacions perquè cadascú té la seua particularitat que atrau. 

"Mas allá del invierno" el trobe interessant perquè mostra realitats diferents. Ho fa per mig dels protagonistes que es troben casualment a Brooklyn, Nueva York, que és on s’inicia l’aventura i concretament en una casa típica del barri, una brownstone, un tipus de vivenda que està molt ben descrita i el lector pot imaginar perfectament. Els personatges són Evelyn, una guatemalenca il·legal víctima del destí,  Lucia que és una optimista xilena no molt jove però atrevida i amb vitalitat,  i Richard, que és un madur nord-americà pessimista i excèntric amb arrels jueus i portuguesos. Tots ells estan a soles i acaben junts,  i amb vincles afectius que mai oblidaran de per vida.

 

De tots els personatges el que destaque és Lucia, per sensible i valenta i perquè sap trobar la felicitat en les coses insignificants, en els detalls que li apareixen cada dia.

Està bé saber sobre les penalitats que passen els emigrants quan fugen del seu país. Isabel Allende explica amb detall, tal volta massa enciclopèdic, com la jove de Guatemala aconsegueix arribar a Amèrica, passant la frontera mexicana, i explica els  motius pels quals es veu obligada a fugir. Hi ha qui fug per mig de tracta de blanques, hi ha colles perilloses i organitzades de delinqüents de carrer anomenats mares... És un exemple de migració. Llegir sobre estes realitats fa pensar en els emigrants que viuen prop nostre.

En viatges retrospectius, a més a més del món rural de Guatemala i la frontera de Mèxic per on travessa Evelyn, també conta sobre Brasil on vivia feliç Richard, o el Xile de Lucia i i la dictadura, la que Allende, per ser xilena coneix tan bé. De fet en algunes parts imagine que el personatge de Lucia és molt personal.

La història que envolta els personatges, que transcorre en menys d’una setmana, és un poc desbaratada, al meu parer. Isabel Allende inclou tocs d’humor que són contradictoris a la situació fatal que viuen. La trama de vegades és lenta però manté la intriga. Hi ha un crim i no passa res, la turmenta de neu els ajuda a dissimular els delictes. No és molt creïble que tot es justifique  perquè els protagonistes no ho han tingut fàcil en la vida i es mereixen un final que acabe bé. L’autora va donant explicacions lògiques,  però no arribe a creure-m’ho que en la vida real siga tan fàcil. No vull ser mes explicita per no donar detalls. Encara que particularment a meitat novel·la ja imaginava qui era el culpable i valg encertar.

I m’agrada que Isabel Allende tracte el tema de les segons oportunitats, de les parelles madures, enamorar-se a qualsevol edat. Conforme Isabel va complint anys, l'autora aborda més este tema en les seues novel·les i  demostra coherència, donat que conforme va madurant els temes que li preocupen canvien. I sempre amb to d’esperança. Després de la foscor i la gelor hivernal es passa a la llum i el calor posterior amb noves oportunitats d’amor o aconseguir una vida nova.

 

VALL D’ARAN: PORT DE PORTILHON, BOSSÒST i LES

 En els límits de França...Port de Portilhon, Bossòst i Les.

Hui visitem dos pobles de la Vall d’Aran: Bossòst i Les. També travessem un port de muntanya. Estem prop de França,  de Viella a Bossòst hi ha 20 quilometres, de Bossòst a Les hi ha 3’6 quilometres i de Les al Pont del Rei, el límit fronterer que connecta Espanya amb el departament de l’alta Garona en França, hi ha 5’5 quilometres.

 

PORT DEL PORTILHON 

Primer volem visitar Bossòst, però abans d’entrar-hi ens desviem per una carretera per pujar el Port del Portilhon, entre Espanya i França. Anem per la N-141 que és de 8’6 quilometres. Té d’especial que és l’escenari de moltes carreres  ciclistes com la del Tour de França i hi ha un desnivell de 583 metres. En 2016 a la part més alta, s’inaugurà un monòlit en homenatge  als set ciclistes espanyols guanyadors de la ruta francesa. Cadascú té la seua pedra de reconeixement amb el nom i la data de l’edició en la que va guanyar en cada una de les set grans revoltes en la vessant aranesa.

 Cert que val la pena, malgrat la pendent i les revoltes de vertigen en una carretera estreta.  I malgrat l’aigua que cau a cànters. La pluja  ens impedeix veure bé el bonic paisatge des de les altures així com les pedres i inscripcions amb les que es fa tribut per la victòria i l’esforç. Intente veure bé en cada revolta la fita de cada ciclista però la cortina de pluja em molesta. Tanta aigua sobtada i inesperada li dona a l’ambient un aura fosca que em recorda, per eixes coses que fa la ment de fer associacions mentals,  el pas del Borgo, un port a la muntanya de Transilvània en Romania. I amb eixes cavil·lacions mentre pugem i baixem el port, arribem a Bossòst i ja han desaparegut els núvols i la foscor.

                                                BOSSÒST

 

Bossost és un poble situat a la carretera nacional 230 que comunica Vielha amb França, de fet és el penúltim poble d’Espanya abans de creuar la frontera seguint la carretera nacional. Està situat en una vall envoltada de muntanyes, a 710 metres d’altitud. Té al voltant de 900 habitants i conserva un  casc històric que cal conèixer.

Comencem la visita vora el riu Garona. Molts dels pobles que estem visitant tenen el riu que els divideix en dos, com en este cas. En certa manera eixa característica, els identifica i els dona personalitat. Tanta aigua al riu dona sensació de frescor, de vivacitat, de transparència, com són les aigües que corren sense treva fent el seu camí... El dia esta nuvolós i tal volta ploga, o tal volta faça sol…o les dos coses, mai se sap…Faça el que faça no impedirà gaudir en tot moment de la visita. Primer que res volem anar a la plaça de l’església. Estem a prop. De lluny la veiem.

De camí trobem un cartell que explica sobre la ruta de les set ermites que és altra possibilitat de visita que molta gent fa quan va a Bòssost.  Les ermites foren construïdes  per a protecció del poble contra la pesta. A nosaltres no ens dona temps perquè hui volem visitar altre poble. Tot no es pot fer! Sempre s’ha de triar quines coses deixar per  a altra ocasió, a no ser que es vinga sense horaris ni data de tornada...això ja és altra cosa... També veiem un panel dedicat com espai de la memòria i m’agrada perquè és una manera de recordar i alhora mostrar el passat a les generacions joves.

Altra curiositat que fa dies estic observant i en sóc conscient que és una ximpleria que  només veu estrany qui no viu per estes terres, és la parada de l’autobús en este cas urbà, que he vist també per la carretera. Simplement em resulta curiós perquè està cobert, no com en altres zones d’Espanya, com la meua terra valenciana. A la vall d’Aran està perquè plou sovint, i per altra part pense que també vindria bé en València per tapar-se del Sol. Ho mire i m’agrada, i em sembla lo més raonable del món per les gèlides temperatures que es poden arribar a patir,  sense parlar de la pluja i la neu que sovint cau. A la gent li anirà molt bé estar a cobert mentre s’espera.

En no res estem a les portes de l’església parroquial de la Asunción de Maria coneguda també com església de Nuestra Señora de la Purificación, una de les més importants i exemple més representatiu de l’arquitectura aranesa i a més a més de les esglésies millor conservades en romànic aranès del segle XII. En 2015 fou declarada Be d’interès nacional. Té una torre de planta quadrada  de quatre altures  rematada amb pissarra, també  una espadanya. Té dos pòrtics.

Entrem. Té estructura amb planta basilical i 3 naus separades amb pilars de planta circular, rematat amb tres àbsides llombards. A l’àbsida central hi ha un fragment de pintura mural del finals del segle XIII o principis del XIV. Hi ha també una pica baptismal romànica.

Hem entrat plovent i en eixir llueix un sol radiant. Que bé!

Tot seguit donem un volta per la plaça on està l’ajuntament.

També hi ha botigues i restaurants i de la plaça ens podem enfilar per carrerons que tenen certa pendent.

Després d’un descans prenent un café, seguim passejant descobrint el poble. Hi ha gent i activitat comercial. Algunes cases tenen detalls a les portes, parets o balcons.  Sincerament, particularment pense que no és dels pobles més bonics de la Vall d’Aran. Hi ha tants que competeixen en bellesa encara que siga només per la estampa pintoresca d’estar penjats  en la muntanya, o  ser només una església envoltats de poques cases…!

També és cert que a Bossost no li veig  el tipisme de l’arquitectura  de la Vall d’Aran i és degut a la influència francesa. Els gust per lo francès ha entrat en el poble i hi ha molta barreja.

Acabem la visita del poble vora el riu, on hem començat: El paseo d'Eth Grauèr,  és on estan les botigues turístiques que omplin l’avinguda. Diuen que el turisme majoritari és francès. Pot ser, he parat l’orella i he escoltat parlar la llengua de Molière. També diuen que estar tan a prop de França ha canviat la vida econòmica del poble però no s’ha d’oblidar que també viuen del turisme nacional de muntanya. El que és una realitat en tots estos pobles fronterers és que la relació franco espanyola és inevitable.

Ens apropem al pont on hi ha una monument del dia de la inauguració en 2010.

I diem adéu a Bossòst mirant el riu des del pont: sense  dubte una bonica estampa. Tot seguit anem a Les. En no res arribem.

LES

 Des de la carretera veiem el poble que té uns 1000 habitants. La part nova és zona residencial amb cases grans i ben condicionades, res a veure amb l’arquitectura tradicional pirenaica. Però com en tots els pobles, al fons es veu el campanar de l‘església,  al voltant del qual està la part vella. Uns arbres tapen les cases i aconsegueixen privacitat.

Ja he dit que França està a un tir de pedra. La vida de la gent de Les està molt relacionada amb el país veí, perquè  molts dels serveis fonamentals els han tingut sempre més prop de França que d’Espanya. I parle d’escoles, instituts, hospitals… un accident greu en esta zona el porten a Tolosa que està més prop que l’hospital més gran català. Hi ha barreres politiques, la relació entre Les i França és i ha estat inevitable.

Volem visitar l’església i cap allà anem creuant el riu.

Abans d’arribar-hi passem per davant del balneari. I és que un dels tresors que el poble amaga són les aigües termals sulfuroses sòdiques amb propietats beneficioses. Nosaltres no li dediquem temps. Personalment no m’agraden molt els banys termals en aigües tan calentes, estes tenen més de 30 graus,  perquè amb l’ambient carregat d’humitat càlida la tensió corporal es dispara a la baixa...i tot comença a donar voltes i voltes...així que per a mi, de medicinals res de res...ni estes que ja empraven els romans ni cap altra més.

I també passem per una gran residència amb un castell de fons. Conta la història que l’any 1265 Jaume I d’Aragó va fer una visita al poble i s’hostatja al castell de Les... ara en ruïnes...nosaltres el veiem de lluny. Destaca la torre quadrada i restos dels murs. Fou residència dels barons de Les. Durant la guerra dels segadors en 1650 el castell fou incendiat i el barons s’edificaren nova residència al peu del castell, del que quedà poc. Els hereus llogaren la baronia primer a les carmelites de Tolosa i desprès als germans de la Salle, que hi instal·laren un col·legi i construïren nou edifici.

El poble és molt menut...

En no res arribem a la plaça on està l’església en la que destaca a més a més un gran edifici groc, que fou l’escola de monges i ara té altres funcions.

Mirem l’església per fora i entrem. Fou construïda entre 1790 i 1810 d’estructura neoclàssica i amb un campanar d’estil romànic que té 32 metres.

Seguim un poc més i arribem a la plaça del Haro, amb el gran pal enmig que hi és des de l’any anterior. és el símbol de la famosa festa la nit de sant Joan de la que he parlat en El Pont de Suert. El rector del poble el beneeix i l’encén. Les torxes enceses fetes amb corfa de cirerer es cremen. Cremar es purificar. I es fa a ritme de balls tradicionals i bevent vim calent amb sucre, rom i menjant fruita i la coca de sant Joan. Uns dies després es planta el nou haro seguint els mètodes tradicionals,  i hi estarà fins la festa següent.

       

Si seguirem la carretera nacional i ens desviàrem per altra més menuda i plena de revoltes arribaríem al poblet de Bausen abans de creuar a França que també forma part de La Vall d’Aran. Nosaltres reprenem la nacional 230 i tornem a Vielha.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 LA VALL d’ARAN