RESSENYA LITERÀRIA: DE AMOR Y DE GUERRA de Pilar Eyre

DE AMOR Y DE GUERRA

Pilar Eyre

“De amor y de guerra” és una novel·la que m’ha agradat i a més a més, he descobert la literatura de Pilar Eyre. He llegit el llibre per curiositat de saber com escrivia esta autora perquè mai  havia llegit res seu. Mea culpa. En canvi si que l’havia escoltada parlar en entrevistes i sincerament l’havia prejutjada pensant que només sabria sobre l’aristocràcia i la reialesa espanyola. Mea ignorància també. Ara ja sé que tornaré a llegir llibres d’esta escriptora perquè pense que escriu molt bé i segur que tindrà publicades altres històries tan interessants com esta. 

Si,  m’agrada com escriu Pilar Eyre, en esta novel·la hi ha fluïdesa i intriga i a més està ben documentada, però l’autora no s’excedeix mostrant-la. Està la informació que fa falta i prou. personalment, fuig dels autors que escriuen com manuals d’enciclopèdia.

El títol de la novel·la ho diu tot: hi ha històries d’amor i de guerra. Jo no haguera triat este títol, sincerament. Pense que és massa simple, massa comú per a una novel·la que té tant de contingut. A més sembla que ja està  repetit en altres novel·les.  Amb altre títol tal volta enganxaria més lectors. Per a mi és fonamental alhora d’escollir lectura. Reconec que en llegir-lo vaig dubtar per si l’amor de la novel·la era més romàntic que altra cosa. Però no.

En este punt faig una matisació. Pense que és diferent una història romàntica que una història d’amor. Al meu parer, la majoria de novel·les hi ha històries d’amor, tenen l’amor present, perquè és necessari per a viure i sobreviure. És més, estic convençuda que gràcies a l’amor i l’esperança de tornar amb la persona estimada molta gent viu i renaix i moltes novel·les ho mostren encertadament. La diferència entre els dos tipus de novel·les, les que tenen amor o les que són romàntiques, és la manera de mostrar-lo. Una cosa és presentar l’amor real, amb totes les facetes i vessants de moments bons i roïns i altre presentar un amor excessiu o edulcorat en el qual tot és passió desbordada de color rosa. Llegir amor apegalós no m‘agrada. La vida i l’amor és altra cosa, la gama de colors de l’estima és ampla.

El llibre m’ha atrapat des de l’inici. Mostra guerra, amor però també de manera destacada una entranyable i forta relació d’amistat entre uns joves que es veuen obligats a separar-se i viure, de vegades improvisant.

La novel·la transcorre a cavall entre França i Espanya, concretament entre Toulouse i Barcelona, en els anys  convulsos de la guerra civil, la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Així permet una panoràmica històrica més ampla però centrada en la  visió del dia a dia de supervivència dels protagonistes. L’autora simplement relata la vida o la malavida dels personatges que es veuen immersos en la situació bèl·lica i postbèl·lica. 

Esta contada a dos veus: Roman, qualificat de “roig”, que se’n va d’Espanya a França i mostra la vida dels exiliats que per ideologia hagueren de fugir de la presó franquista i  Beatriz que és la de família “blava”, viu a Barcelona i mostra la seua vida i la dels que s’hi van quedar en el bàndol dels guanyadors. Les dos veus mostren els clarobscurs, les diverses vessats viscudes de manera imparcial. M’agrada la imparcialitat política del relat. La guerra la mostra de manera objectiva des de perspectives diferents i contant les misèries que amagaren tots, independentment de la ideologia. Està bé que el protagonista principal, malgrat estar en el bàndol esquerrà, realment no tinga orientació política concreta i que es veja com pateix les conseqüències deixant-se arrossegar pel que la vida li posa al davant.

La narració en tercera persona, segueix un fil perfecte i llegint fàcilment capítol a capítol, encapçalat pel nom del protagonista que conta la part d’Espanya o de França, anem coneixent i entenent fets reals que passaren.

Tot comença quan en febrer de 1939, a les acaballes de la guerra civil espanyola, un bombardeig italià mata els pares de Roman, el jove protagonista. Des d’aleshores es queda defraudat i enfonsant d’ànim però la vida continua i es deixa portar. Es casa amb una jove, Bea, de bona família, que l’estima de debò. Ambdós  tenen un fill al que Roman  no coneixerà perquè quan puja Franco al poder es veu obligat a fugir a França. I és allà on refà la seua vida amb Teresa, però per no conte més...és un personatge fonamental.

En Espanya, Bea també continua la seua vida. Amb estratègies burocràtiques molt comunes de l’època, amaga a tothom el passat del marit roig i es converteix en vidua de guerra d’un heroi.  La vida avança i el camins van per separat... fins que un dia Roman té la possibilitat de tornar a Barcelona. Necessita retrobar-se amb el que era, tanmateix les coses  han canviat per a tothom. Són dos vides unides que la guerra separa sense remei. El lector mentre llig va especulant si acabaran junts de nou o no.

Els personatges femenins destaquen. M’agrada especialment el personatge de Bea, que malgrat pertànyer a l’alta burgesia barcelonesa, sap seguir la seua vida de manera independent i evoluciona. De ser la filla de l’advocat i marques es converteix en una bona advocada que munta el seu propi despatx i viu la vida sense fer cas el que la societat marque. És fidel als seus sentiments malgrat tot el que es veu mig obligada a fer per poder seguir la vida en la dictadura. I m’agrada el personatge de Teresa, perquè és valenta, té coratge i idees clares.  

Del personatge del protagonista Roman no sé que pensar, m’agrada el que representa: Com va afectar la guerra als que no tenien preferències politiques. Tanmateix de vegades el veig  egoista i que actua de manera incoherent, altres el veig amb una excessiva ignorància fruit de no voler saber dels embolics politics.

La història és totalment creïble i emotiva, també la relació de Roman amb les dos dones.

La guerra civil espanyola és un tema que encara es porta endins. Hi ha generacions que la van viure i han transmès les vivències als fills. I encara hi ha molt per dir. Hi ha mites i mentides…cada família la va viure a la seua manera i amb les seus idees, però hi ha moltes veritats, de tots els bàndols, tergiversades. Eixa és la realitat.

 

VALLADOLID III PART: LA PLAÇA MAJOR i voltants

Les façanes roges de la plaça Major de Valladolid, li donen uniformitat i un encís especial que a mi m’agrada.

La plaça major de Valladolid és rectangular, la primera d’Espanya, amb porxos típics castellans. Esta totalment porticada a excepció de l’edifici del Consistori, i les porxades descansen sobre columnes o pilars quadrats de granit. Tradicionalment les cases tenien tres pisos per damunt de la porxada amb balconada. Antigament, abans de l’Edat  mitjana,  fou un mercat desplaçat de la plaça de l’església de Santa Maria la Antigua. En 1561 hagué un greu incendi que arrasà la dècima part de la ciutat, i afectà la plaça  però no tardà en executar-s’hi un nou projecte de reforma i restauració. Quan la plaça es reconstruí a principis del segle XVI va suposar una posada en pràctica de concepcions urbanístics moderns que van influenciar per a les places de Madrid o Salamanca. Com és una plaça important, presideix la plaça el comte Ansurez, el repoblador de la ciutat.

Des de començament del segle XVI començà a anomenar-se plaça Major i els distints gremis anaren instal·lant-se al voltant. L’edifici més important que hi havia aleshores era el convent de san Francesc, on va morir Cristobal Colon en 1506. A partir de 1499 per manament dels reis catòlics la casa del municipi era la que presidia la plaça.

L’actual edifici de l’ajuntament, ou construït a principi de segle XXl’anterior va sobreviure fins a l’any 1879 i datava del segle XVI.  Tot just enfront, en el mateix lloc on estava el convent de sant Francesc, enderrocat entre 1835 i 1850, està el teatre Zorrilla, inaugurat en 1884.

És una plaça roja i per associació mental pense en la de Moscou. Només pel color. En Valladolid es pintaren les façanes majoritàriament roges perquè en el seu origen les parets eren de rajola però al segle XIX les taparen amb ciment  que es mantingué fins a 1996. La decisió d’unificar color va ser molt discutida, es volgué recuperar el color similar a la rajola roja i malgrat les opinions contaries, a mi m’agrada. Però no és un color roig qualsevol, la tonalitat emprada és la mateixa que llueix la bandera val·lisoletana. 

Al llarg del dies d’estada en Valladolid l’oratge varia...Veure la plaça plovent té els seus avantatges perquè té un color especial. Sembla diferent. I a més està buida... sol ser una plaça molt animada..

També la imatge nocturna plovisquejant és preciosa.

És plaça oberta en la que els carrers desemboquen sense impediment. La reforma feta per Felip II contemplava carrer rectilinis i moltes menudes placetes al voltant que acollien els gremis separats. Era una novetat aleshores. Si seguim la vorera on està el teatre Zorilla cap a l’esquerra, està la plaça de la Font Daurada traçada ja al segle XIII, quan es projectà la plaça Major. L’espai servia de mercat de fet se la denominava “La gallineria vieja” perquè hi venien aus de corral. Fa homenatge als antics gremis i té  una  font  de bronze que data del segle XVII. Mirant sota les porxades veig un detall que està en moltes cases d’este tipus:  una espècie de finestra en la part alta, des d’on els amos de la casa veien qui tocava la porta i si convenia els obrien o no, fins i tot des de la finestreta oculta  si era enemic podrien tirar un poal d’aigua.

Vaig mapa en mà i no em puc perdre. Passege pels carrers i placetes que envolten la gran plaça. Veig un carreró curiós i m’enfile. És el carrer Sierpes, probablement en l’actualitat el més curt de Valladolid, abans era més llarg. I és curiós perquè trepitge un mosaic que és una serp. El cap mira al  carrer Canovas del Castillo i la cua cap al carrer Regalado.

En un perpendicular al carrer Regalado he vist unes galeries comercials peculiars. És pasaje Gutierrez,  construït al segle XIX, 1886, i que actualment té obertes botigues i cafeteries. Sembla que estem en el París modernista. Presideix el lloc l’estàtua de  Mercurio,  el déu del comerç.

De nou em situe  en la plaça Major i m’enfile per un carrer lateral seguint la vorera de l’ajuntament per eixir al carrer Cebaderia, on es comerciava amb civada i cereals. .

Arribem al mercat de Val,  construït amb ferro entre els anys 1878 i 1882, inspirat e el mercat parisenc de les Halles. Hi s’hi pot comprar productes tipics vallisoletans i es pot prendre menjar de tapes. Jo arribe tard. Han tancat i estan de neteja.

I al costat està el monestir i l’església de San Benito. Destaca per l’església que sembla una fortalesa. Tenia dos torres que s’enderrocaren per mal estat. 

De nou em situe en la plaça Major i ara vaig per carrer Santiago, el carrer comercial on està l’església de Santiago construïda del segle XV sobre una ermita del segle XII.

El carrer acaba en la plaça Zorilla on a més d’estar el monument dedicat a l’escriptor, destaca una preciosa font aixi com l’edifici de l’Acadèmia de  cavalleria, inaugurat en 1924 d’estil historicista i que acull un museu.

Continue el passeig per la vorera de Recoletos que connecta la palça Zorrilla amb la plaça de colon. Al subsòl està la necròpolis de l’antic call, veig alguna inscripció hebrea. Al carrer hi ha molts edificis modernistes. El primer edifici que no passa desapercebut que es veu imponent ja des de la plaça és l’edifici Mantilla. És una representació de la riquesa de la burgesia del segle XIX i principies del XX  i tingué el primer ascensor de la ciutat i fou pioner emprant l’electricitat i sistemes de ventilacio en edificis residencials. Es va edificar sobre un antic hospital que atengué a pobres i malalts durant mes de tres segles.  

També destaca l’edifici groc, Resines, i prop, en el numero 11, un que fa cantonera i té una torre,  és la Casa del Principe, anomenat aixi perquè fou residencia de l’Infant Alfonso de Borbon, Nebot d’Alfonso XIII. En el numero 12 d’este carrer nasqué Miguel Delibes.

Pare en la plaça de Colon on està el monument commemoratiu del descobriment d’Amèrica. De la plaça ix  el passeig Filipinos on està l’església de san Juan letran amb una bonica façana barroca i l’antic convent dels agustins que acull el museu d’art oriental.

I ja acabe la visita a la ciutat,  és dels llocs més acollidors de Valladolid. No és cap plaça ni carrer, no és cap edifici...és un parc: Campo Grande, que està paral·lel a la vorera Recoletos.  És el pulmó verd de la ciutat, amb arbres centenaris, una menuda cascada, un llac ple d’ànecs i cignes...un lloc idoni per passejar, per descansar, per llegir, per conversar...un espai de tranquil·litat on observar els animals que van lliures...hi ha molts esquirols i especialment paons reials...

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

VALLADOLID II PART: Santa Maria LA ANTIGUA, LA CATEDRAL i PLAÇA D’ESPANYA

 De plaça a plaça. Valladolid en té moltes.

He mostrat  la plaça de san Pablo  i ara us mostraré la plaça de Portugalete, actualment altre cor de la ciutat, punt neuràlgic i important, despres anirè a la plaça de la Universitat i més tard a la plaça d’Espanya.

La plaça de Portugalete en el passat no era com ara: passava el riu Esgueva descobert. Quan el cobriren es formà una esplanada sobre la que en 1884 es creà un mercat. Eren casetes de fusta i una placeta central també de fusta que amb el temps fou substituïda per altra de ferro. En 1974 enderrocaren el mercat i començà la remodelació de la plaça per adaptar-la a l’entorn històric artístic del lloc. El resultat fou un gran espai obert, en part enjardinat i només per a vianants, sense cotxes. Entre 2007 i 2008 es va construir un aparcament subterrani. En la plaça està, des del 2020, el monument al confrare, donat que la setmana santa està declarada d’interès turístic internacional. L’escultura la formen un adult i una xiqueta,  els dos confrares representat el relleu generacional de la festivitat i la incorporació femenina cada vegada més important en la festivitat.

Estem en un punt idoni per contemplar tres monuments importants icones de Valladolid: la Antigua, la col·legiata i la catedral. Però anem pas a pas. Primer mirem cap a un costat. D’esquenes a la catedral i a la col·legiata hi està imponent, i majestosa Santa Maria, coneguda com la Antigua i és un dels pocs vestigis romànics conservats a la ciutat.

Erigida sobre restes romans, la construcció es remunta al segle XI, anterior a la fundació de la col·legiata que està a prop. Se li atribueix la construcció  a Pedro Ansurez, considerat el fundador de la ciutat. La prosperitat històrica que anà gaudint Valladolid anà fent que els temples s’adaptaren a les modes i gustos de l’època i els testimonis romànics anaren desapareixent. Sortosament queda en peu este monument que també fou motiu de restauracions i renovacions constant en segles posteriors especialment pels problemes d’humitat i cimentació del terreny, perquè, com ja s’ha dit, el riu passava pel costat. 

Té una torre, als peus del temple, esvelta de 55 metres. És un dels campanars romànics més alts d’Espanya datat entre finals del segle XII i principis del XIII. També té una galeria porticada romànica del segle XIII orientada al nord. Generalment les galeries porticades s’orientaven al sud, probablement esta seria com un mirador sobre el riu. La  resta de la façana és gòtica del segle XIV.

Ara mirem cap a l’altre costat. A l’esquerra es veu la part de darrere de les ruïnes de la col·legiata i a al dreta, la catedral. És on es veu clarament la raó per la qual és coneix a la catedral com “la inconclusa”. En esta part no es va construir cap façana nord. Al costat hi havia unes cases que entre 1990 i 20025 s’enderrocaren.

La primitiva col·legiata la fundà el comte Ansurez en l’any 1095, en terrenys on estava l’ermita de san Pelayo i se la denominà santa Maria la Mayor, i a la que ja existia se li posà l’apel·latiu de la Antigua per diferenciar-les. En el segle XII se  celebraren tres concilis nacionals.

Al segle XIII  s’hi feren reformes implantant l’estil gòtic, sortosament es respectà la torre romànica i es construïren davant unes capelles per a enterraments que formen part actualment del museu catedralici. Le ruïnes que veiem actualment són d’esta construcció.

Al segle XVI es considerà que s’havia quedat xicoteta i s’inicià una nova, no sobre la que ja existia sinó perpendicular. Per diversos problemes les obres es paralitzaren quan només hi havia uns ciments i alguns murs. Les obres es reiniciaren l’any 1589 quan començaren les obres de l’actual catedral seguint el projecte de Juan de Herrera. L’enderrocament de la col·legiata començà al segle XVII salvant-se les dependències que resultaren útils per al nou edifici en construcció al costat. L’ús de l’antiga col·legiata va continuar fins l’any 1668, any en el que es traslladà el culte al temple herrerià.

Actualment podem veure les ruïnes de l’antiga col·legiata. Els xiprers marquen el que foren els pilars i divisió de les naus. També podem veure restos de la torre romànica que pertanyia a altra col·legiata anterior i que s’assembla a la de l’església la Antigua. També es conserva la porta nord de l’antiga col·legiata, del segle XIII

Abans de centrar-nos en la catedral i entrar, parem al jardí de davant. Hi està Miguel de Cervantes, des de 1889.  L’obra fou creada en 1877 i abans estava en la casa on visquè l’escriptor. A prop, veig una escultura que em resulta familiar perquè n’he vist iguals en altres ciutats: és  la que representa “El camino de la lengua” que enllaça tres comunitats. Les ciutats protagonistes són Salamanca, Àvila, Valladolid i Alcalà de Henares.

I cap a on mira Cervantes? Doncs cap a la universitat, una de les més prestigi d’Espanya L’edifici és la seu de la facultat de dret i té una façana barroca de 1718.

Ara si. Tenim davant la Catedral de Nuestra Señora de la Asunción datada al segle XVI, que a instàncies de Felip II adquirí la categoria de catedral en 1595 i afegí elements gòtics. El nou edifici aportà aires moderns arquitectònics sinó també en la tècnica i manera de treballar copiant el sistema portat a les obres de El Escorial. Des de la plaça de la universitat veiem la façana est, com ja s’ha dit no es va acabar per problemes econòmics i perquè era un projecte de gran envergadura. De fet, esta façana fou enllestida a meitat del segle XX

I és que, la quarta col·legiata que acabaria sent catedral començà a construir pels peus, és a dir per la façana sud. Hi ha un arc de triomf d’ordre dòric distribuïda en tres cossos centrals ben definits. En el primer cos està san Pedro i san Pablo i la verge figures del segle XVIII. en el segon cos hi ha una gran finestra rectangular i les escultures dels quatre doctors d església San Ambrosio, san Agustín, san Gregorio i san Jerónimo. En el tercer cos remata amb un frontó triangular on està l’escut amb les inicials de Maria, que està subjectat per dos àngels.

Juan Herrera volia construir quatre torres. Dos ni es feren. Al segle XVIII s’laçà la torre de L’evangeli seguint el model de herrera  però acabà enfonta.se.   La torre no es tornà a alçar però si entre 1880 i 1890 es construí altra. La cupula i l’escultura del sagrada corazon fou posterior de 1923.

Entre aprofitant que va a començar la missa, aixi que faig poques fotos. L’interior es sobri, hi està enterrat el comte de Ansurez. Es pot pujar a la torre de 75 metres. Hi està el museu diocesà i catedralici. No puge a la torre ni entre al museu. altra vegada serà. Em limite a mirar en silenci Passe per les capelles, mire retaules..pare l’atenció en els grossos pilars i en la volta de la nau central del segle XVII i especialment en la capella major,amb la silleria de cor classicista, l’altar frontal i el retaule major de Juan de Juni del segle XVII col·locat al segle XX, traslladat de  l’església de la Antigua.

 

 

Des de la catedral segueix passejant...la intenció és arribar a la plaça major...és una zona de restaurants i bars...però abans...m’enfile pel carrer Teresa Gil per anar la plaça de Espanya.

A la plaça destaca la Font dels xiquets, més coneguda com la Font de la bola del món on un globus terraqui gira junta  a dos escultures anomenades Bimbis.

I com vaig de plaça a plaça...ara si...en el proper escrit us mostraré la més important i bonica: La plaça Major...

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

VALLADOLID I PART: PLAÇA DE SANT PABLO i VOLTANTS.

Estos dies he estat visitant Valladolid, l’he vista amb sol i amb pluja...de dia  i de nit...i,  inesperadament, m’ha encisat...

Hui visite Valladolid, una ciutat de Castella Lleó important en la història d’Espanya, una ciutat que m’agrada. Si, amb molta història i també literatura. Té la tercera universitat més antiga d’Espanya, fou testimoni del matrimoni dels reis Catòlics i del naixement de Felip II, també fou testimoni de la mort de Cristóbal Colon. I parlant d’autors, de literatura  i de cultura...per la ciutat també podem veure petjades de Miguel Delibes, Zorilla... i de Cervantes, que visqué en la ciutat mentre escrivia el Quixot.

Comence mostrant unes vistes panoràmiques dels afores, a l’altra banda del riu Pisuerga,  on hi ha organismes oficials com les Corts de Castella Lleó o el centre de cultura Miguel Delibes, que era val·lisoletà. El centre cultural és un referent nacional i internacional de l’activitat artística i musical de la comunitat.

Per arribar al centre històric cal travessar algun pont: està el pont major, el pont de ponent, el pont d’Isabel la catòlica, el pont d’Adolfo Suarez, el pont colgant, el pont de Juan d’Àustria o el pont d’hispanoamericà dissenyat per  Calatrava.

Travessar un o altre pont sempre mostra estampes precioses, segons l’hora del dia o el núvols canvia.

De lluny veiem la platja de la Moreras, que em recorda la de Zamora. Esta, la de Valladolid banyada pel riu Pisuerga,  és d’arena fina amb serveis per prendre el sol en tovalla o hamaca, prendre alguna cosa i fins i tot fer exercici amb algunes maquines de gimnàs.

Deixant enrere “La Rosaleda” i el parc de les Moreres ens endinsem en el centre. Curiosament el primer que veig és la biblioteca publica, i em resulta curós perquè allà on vaig les trobe. És de caràcter autonòmic i està ubicada en el palau del comtes de Benavente en la plaça de la Trinidad.

Tenim un hotel molt cèntric, al costat de la plaça de San Pablo, en el cor  de la ciutat. O tal volta caldria  dir un dels cors, perquè Valladolid té molts punts centrals importants que m’han encisat. Cert que és  un avantatge estar en un hotel cèntric. En un pas ho tenim tot. I és un goig que el primer monument que veiem siga l’església de San Pablo, que vorem moltes vegades al llarg dels sis dies que estem en Valladolid, perquè  és un del més bonics de la ciutat. El veiem plovent, amb sol, amb núvols al cel, en boira...amb la plaça plena de gent o totalment buida.

Val la pena parar-se a mirar detalls. D’estil gòtic isabelí l’església se la coneix com el retaule en pedra, perquè certament ho sembla. Originàriament  al segle XIII la façana comptava solament amb el cos inferior fins la rosassa i frontó superior. Al segle XVI  la façana s’amplià i s’elevà a instàncies del duc de Lerma que va incloure el seu escut moltes vegades en el nou cos afegit, per exemple al costat de la rosassa, tanmateix l’emblema que més destaca és el dels reis catòlics subjectat per lleons en la part més alta.

És un dels temples més antics de Valladolid. Hi estan sepultats els monarques Juan II i Maria de Portugal i fou batejat Felipe II, del que hi ha una estàtua al jardí de la plaça. Una de totes les vegades que passe per davant l’església està oberta, entre però està d’obres i hi ha andamis i elements tapats.

És una plaça amb molta vida. L’església és l’únic que es conserva de l’antic convent dels dominics, destruït durant la guerra de la independència, del convent queda un arc de pedra conegut com la porta dels carros.

En el terreny on estava el convent s’edificà a principis del segle XX l’institut  Jose Zorrilla.

Al costat de l’església està  el palau de Pimentel, residència ocasional de l’emperador  Carlos i d’Isabel de Portugal. Destaca per la finestra plateresca situada al torreó, al primer pis. .Pero també capta l’atenció la finestra encadenada, que té darrere una bonica història. 

Resulta que en este palau nasqué Felip II en 1527 i el costum era que els recent nascuts s’havien de batejar en la parròquia  més propera a la porta d’entrada, que en este cas l’entrada principal donava a altre carrer que no era la plaça de san Pablo i era l’església més propera era la de san Martin. Tanmateix com el rei volia el bateig del fill en l’església de san Pablo,  va habilitar provisionalment una eixida per la finestra que donava directament a l’església de san Pablo, que tenia més prestigi.  Va construir un passadís molt engalanat  i una vegada celebrat el bateig es desmuntà tota la parafernàlia, la finestra fou clausurada i assegurada amb un cadenat.

Els emperadors també residiren al palau reial que mira l’església de San Pablo, es on nasqué Felipe, es casà Carlos II i residiren personalitats com Teresa de Jesús, Napoleó o Alfonso XII

Altre palau, que no està molt allunyat és el de Vivero testimoni de casament dels Reis Catolics quan tenien 18 i 17 anys.

Estos són exemples dels nombrosos palaus que existiren en Valladolid, diuen els historiadors que hi havia uns 400. Actualment alguns molt propers a l’església de San Pablo són seu de museus. Concretament el museu nacional de la escultura policromada està situat en el palau del marques de Villena, la capella del col·legi de san Gregorio i el palau del comte de Gondomar i és el més important museu de Valladolid i un dels millors d’Espanya.

Que bonica l’espectacular façana del col·legi de san Gregorio!. Quina decoració més refinada!. Passe per davant sovint, un dia plou, altre fa sol i altra està coberta d’andamis. Dins hi ha meravelles com el betlem napolità, el retaule major i la sillería de san Benito el real, la Verge de la Pietat, l’enterro de Crist, l’escultura de la Magdalena penitent i els passos processionals. Al col·legi de san Gregorio  estudiaren molts destacats intel·lectuals del renaixement espanyol.

Per esta zona, en l’única casa que hi havia aleshores al carrer  Fray Luis de Granada que abans era conegut com el carrer de la Ceniza, està la casa de Zorrilla, immortal autor de Don Juan Tenorio, els qual els pares volien que es dedicara a l’advocacia i s’apartara de l’escriptura. Els pares de vegades no saben valorar tot el que tenen el casa.

En realitat tot en Valladolid està a un tir de pedra, és fàcil anar d’un lloc a altre. Seguim pels voltants de san Pablo i parem davant la plaça de Fabio Nelli, seu del museu arqueòlogic. És un edifici de dos plantes de final del segle XVI, renaixentista d’estil classicista, el més important de la ciutat. Fabio Nelli va ser un important banquer val·lisoletà d’ascendència d’una família de financers italiana. Un germà va ser canonge de la col·legiata de Valladolid. Les filles entroncaren amb la noblesa.

De la mateixa plaça eix el carrer san Ignacio i veiem a una banda un palau i una enfront una església.

Parem l’atenció primer en el palau, és del  marques de Valverde, residència palaciega de la segona meitat del segle XVI. D’estil italianitzant o florentí amb modificacions al segle XVIII, enllestides a 1763,  com bé diu la data gravada a la façana. A la portada estan els escuts dels marquesos. Recorda als palaus italians especialment  per la decoració que envolta la porta. El marquesat es reunta a 1678. Eren gent important. En 1854 l’edifici fou seu del liceu de literatra i arts i a finals del segel XIX residència dels carmenlites descalços del proper convent de san Benito, fins que passà a tarsnformar-se en un edifici destinat a baixos comercials i vivendes en lloguer. La casa compta amb una llegenda relacionada amb les infidelitats de la marquesa. Està plasmada en la façana amb la figuara d’un home i una dona. La marquesa fou infidel al marit amb un criat. Començà amb trobades furtives i a poc a poc ja estaven planejant la fugida. Però el marques els pillà i va denunciar l’esposa, i com era delicte, començà un proces judicial que acabà amb la condemna dels amants. Campoamor va recollir la llegenda en la seua obra Drama Universal. Diuen que el marques volgué representar els condemnats en la façana i en la part de dalt està ell burleta amb la llengua fora.

Enfront està l’església de san Miguel i san Julian, exemple d’arquitectura jesuítica. Construïda a final de segle XVI pertanyia a la companyia de Jesús fins que per ordre de Carles II d’Espanya es va expulsar el jesuïtes. Aleshores es convertí en l’actual església. Destaquen les 6 capelles laterals amb frescos decorades i el retaule major i el sepulcre dels comtes de Fuensaldaña  i la sagristia.

Molt a prop i un poc amagada, està la plaça del Viejo coso, antiga plaça de bous, de forma octogonal que fou construïda en 1833  d’arquitectura mesclant pedra, fusta i ferro, esta envoltada de vivendes de dos pisos amb balconada continuada. Actualment és un parc per als veins, un remans de pau dins del bullici que pot suposar una ciutat.

Anem a la plaça de santa Brigida. Hi està l’arxiu general  de Castella i Lleo obert en 2002 i ubicat en el palau del llicenciat Butron. Tambè hi és el que queda del convent de les Brigides i l’església de façana en rajola rematada en fronton i dos torres laterals. El conjunt palacieg i conventual que té l’origen en la unió de les casones del marques de Villena i del lliceciat Butron adquiereix la configuració actual al segle XVI. Al segle XVII fou ocupat per les monges de Nuestra Senyora de la Brigida i es construi l’esglesia, el conjunt s'abandonà en 1978. L’esglèsia fou dessacralitzada i actualment està sense us.

En no res estem de nou en la plaça de san Pablo i ens  enfilem pel carrer Angustias. Hi està el palau de justícia. Un amic advocat em diu que quina casualitat que el carrer on tanta gent va a ser jutjada porte un nom tan significatiu i alhora preocupant: carrer Angustias. Perquè angoixa és el que senten els sentenciats quan esperen la sentencia final. Uns metros més avant del palau del justícia està l’església de Nuestra señora de las Angustias que es propietat d’una de les confraries més antigues de la setmana santa de Valladolid.

Enfront està el teatre Calderón d’estil classicista edificat sobre l’antic palau de l’almirall, inaugurat en 1864 i considerat un dels millors d’Espanya.

Que fàcil és moure’s per la ciutat, en no res estem en santa Maria la Antigua i la catedral...continuarà…

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024