DESCOBRIM SICILIA

I un dia arribàrem als 45º, la xafogor era insuportable.

El sol pegava de valent des del començament del viatge. Era agost. Feia molta calor, el vent del siroco contribuïa a més sensació de xafogor. Llàstima, tot haguera sigut millor en altra època sense tanta calor.

Arribàrem a Acireale, un poble que tenia quasi més esglésies que persones i moltes façanes quasi desfetes d’estil barroc. 

L’hotel tenia platja pròpia, només s’havia de baixar... però, malauradament  després s’havia de pujar... i la costera era molt empinada.

ACIREALE

Des d’Acireale  anàrem a Otiguia i Siracusa on trobàrem vestigis de l’antiguitat grega i romana.

SIRACUSA

L’illa d’Ortiguia era la seu de la deessa Artemisa i és la part antiga de Siracusa. Està unida per ponts.

ILLA d'ORTIGUIA

De nou a Acireale anàrem cap al nord fent un primer trajecte de molts quilòmetres cap a Messina on està l’estret que separa Sicília de Calabria i té nomes 3 km.

MESSINA

 De Messina anàrem a Cefalú, que és una ciutat amb encant on hi ha un port únic en tota Sicília encaixonat en una roca. Malauradament no vàrem gaudir de la ciutat per culpa d’un incendi i conseqüentment feia un calor insuportable.

CEFALÚ

De Cefalú anàrem a Palermo, on, al meu parer,  interessa més l’ambient que els monuments. La capital té aires provincians amb mercats de peix i fruita al carrer i cases baixes com als pobles.

PALERM

Després, molt a prop de Palerm anàrem a Monreale. Recorde la catedral possiblement com la més bonica de totes les visitades en Sicília, amb estil normand, tota coberta d’or representant l’antic i el nou testament.

MONREALE

 

Seguirem ruta pel país, anàrem a Segesta que té un temple i un teatre grec molt ben conservats i una preciosa vista sobre la vall.

SEGESTA

Després anàrem a Selinunte que té el conjunt arqueològic actualment reconstruït  considerat un del més destacats de la Mediterrània. Eixe dia arribàrem  fins el 45º. Tot era preciós, però molt millor haguera estat sense calor.

SELINUNTE

Després anàrem a Agrigento anomenada la vall dels temples però en realitat no és una vall sinó varies muntanyetes. Passejàrem per la vall dels temples observant oliveres de més de 800 anys que augmentaven la bellesa del paisatge.

AGRIGENTO

I deixant ruïnes del passat i seguint camí,  anàrem a Piazza Armerina on està la Villa romana del Cassale. La Villa del Cassale va ser descoberta l’any 1929, però fins el 1954 no s’adonaren del valor dels mosaics fets per artistes del nord d’Àfrica i d’Orient pròxim. Els seus 3500m quadrats de mosaics han fet que siga considerada Patrimoni de la Humanitat.

VILLA ROMANA DEL CASSALE

De Piazza Armerina anàrem a Catània, on ens deixà l’avió inicialment i on l’agafàrem de tornada. Després del sisme de 1693 Catània va ser reconstruïda sobre les runes i corrents de lava. Com no hi havia mitjans per fer el camí pla es veuen carrers amb roques que de vegades arriben fins el primer pis dels edificis

CATÀNIA

En estos últims dies de viatge teniem l’hotel a la zona de Taormina, era enorme, hi havia gent que ha via d’agafar un telefèric per accedir a les habitacions. Per les nits tenia animació, com en els hotels de Benidorm. Taormina és el Saint tropez italià, una ciutat medieval inundada de turisme. El teatre grec està incrustat en la roca i amb vistes cap a la mar.

TAORMINA

I un dels millors records de Sicília, encara que tot el país em va encisar, va ser pujar al volcà Etna, el major volcà d’Europa i un dels més actius del planeta.

Per accedir-hi primer anàrem en bus fins els 2000 metres. Hi estaven els telefèrics. En este camí s’hi podia apreciar el corrent de lava, per on passava cremava i s’hi quedava en forma de roca. Per on no passava els arbres i la vegetació continuaven. I una vegada al cim férem una passejada i curiosament hi havia moltes marietes. Era un paisatge semblant a la lluna, muntanyes de roca volcànica negra i de pols, de vegades roja pel sofre acumulat per les distintes erupcions.

 

VOLCÀ ETNA

A la tornada ens passà una anècdota divertida, l’avió anava mig buit però a la meua  germana i a mi ens col·locaren a uns seients darrere, soles nosaltres dues i arraconades darrere el quartet de les hostesses. No volien que ens canviaren de lloc i no ens donaren explicacions. Això si, tinguérem en exclusiva a l’hostessa explicant-nos el sistema d’evacuació.

QUADERN DE VIATGE A SICÍLIA: ESTIU 2007

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS Conte CALIXTA LA PERIODISTA

Calixta la periodista fa una entrevista a Serafí l'explorador, perquè del museu, en sap molt. I quan van els xiquets i xiquetes els conta el que s'ha ensenyat viatjant i observant el món.

CALIXTA la PERIODISTA: Ja em contava el meu fill el que vosté  els explicava sobre els xiquets i les xiquetes d’altres països que en no res es conformaven i vivien contents.

SERAFÍ: És important que coneguen altres realitats, que sàpiguen que no tothom té els privilegis que ells tenen.

CALIXTA LA PERIODISTA, educació financera nº5.

Mariló Sanz, Edi CAIXA ONTINYENT obra social

ROMANIA: MONESTIR d’ AGAPIA a MOLDÀVIA

És dia 15 d’agost, un dia especial que al monestir d’Agapia es viu amb molta intensitat religiosa.

Estem a Moldavia, una zona on hi ha gran devoció religiosa i en part degut als monestirs que tenim tan a prop. Agapia és una aldea. A la part alta trobem un dels monestirs més importants de Romania però un dels menys visitats perquè l’accés és més complicat. Per arribar hi hem travessat unes carreteres  estretes i mal condicionades.

El primer que pense és que sembla una fortalesa per les muralles pintades de blanc i per les torres als costats amb cúpules en punta. És arquitectura militar.

Mentre caminem cap a la porta d’entrada obsevem les cases, totes amb jardí.

Alguna és un institut de teologia.

Entrem al monestir i ens trobem un pati gran enjardinat i florit amb una església enmig. Està envoltat de galeries, estàncies i portes.  Hi conviuen centenars de monges ortodoxes de totes les edats, vestides de negre, com mana l’ordre religiosa, l`única que hi ha a l’església ortodoxa. Les monges s’hi dediquen a les tasques agrícoles i a la confecció d’objectes religiosos, teixits,  ceràmica... objectes  que venen al altres esglésies i als turistes, que hi s’apropen.

Ens conten que al monestir hi ha tantes monges que les que no caben a l’edifici principal, viuen a les cases dels voltants, hi també viuen joves que s'ho estan pensant. És un monestir ric, perquè les xiques quan hi entren cedeixen molts bens i terrenys a l’església i com en són tantes! Agapia agombola molta riquesa. I de nou en ve al cap la idea de que la vida monacal serà envejable per molta gent romanesa que no té feina i no té com pagar les despeses que comporten el dia a dia. Recorde la conversa d’un dia amb una treballadora d’un hotel que venia objectes confeccionats amb punt de ganxo que em contava que cobrava 200 euros al mes i el marit un doctor especialitzat en cobrava 400. I em deia que no podia pagar els llibres de l’escola dels fills pel que necessitava traure’s un sobresou d’alguna manera. Em va robar l’ànima perquè, és cert que semblava necessitada.

El monestir va ser fundat a mitjans del segle XVII, no és dels més antics, però no deixa de ser  bonic. Les monges solen fer les explicacions del que hi ha, però hui no, hui és un dia especial i no tenen temps d’atendre a turistes. Les monges han d’atendre als feligresos que van han acudit a l’església o a fer ofrenes, és dia 15 d’agost, la festivitat de la Mare de Déu i és festa principal.

No podem entrar dins de l’església perquè està tan plena i ja no hi cap ningú més. Tampoc volem semblar intruses, viuen la devoció de manera molt fervent i no volem interrompre els seus precs.

Ens quedem pel pati que envolta l’església i observem els edificis que hi ha i la gent, és un lloc on sembla el temps s’ha quedat estancat. El monestir va patir nombroses invasions que el feren malbé però hui en dia està restaurat, quedant al final un edifici de dos pisos amb balconades de fusta plens de testos amb flors.  

I sobre la gent... hi ha qui va molt ben vestit, roba de diumenge, altres porten roba més modesta. Moltes dones porten un mocador al cap.

I del pati eixim per un lateral a fer una passejada pels voltants on hi ha també cases habitades per les monges.

Anem sense rumb determinat però de sobte veiem un carreró del que eix gent, ens enfilem pel camí i trobem una xicoteta església.

Hi ha molta gent i moltes monges. En un lateral hi ha una taula plena de menjar.

Entrem a l’església malgrat estar plena i en un principi només veiem els caps de les monges, però trobe un racó on no moleste i observe. Quina devoció! Monges, dones, homes i xiquets i xiquetes. Tothom segueix els rituals de la cerimònia, veig com agafen un tros de pa i se'l posen a la boca, com la comunió catòlica. També  besen les imatges d’uns retaules, les icones, tot seguint un ordre. 

I quin silenci! Quin respecte!. No he vist les pintures de les parets o l’iconostasi, els ulls se me n’anaven  cap a la gent. I cap als popes. És un moment especial però he d'eixir, necessite respirar aire perquè tanta gent m’angoixa, encara que m’haguera quedat més temps atrapada per la llum, per la tradició i per la devoció.

 Som pocs els turistes que estem en este racó apartat del monestir principal, però sóc conscient que som la nota discordant malgrat intentar passar desapercebuts entre tanta gent local. En  acabar l’ofici religiós comencen a eixir  de l’església monges i més monges...i encara no entenc com hi podien haver tantes perquè  era l'edifici era molt menudeta. Fins i tot vam pensar que hi havia una porta lateral per on entraven,  però no, només hi havia una porta, ho varem comprovar després. 

Una vegada a l'exterior, observem  la cerimònia de beneir els aliments. Els ortodoxos pensen que si donen menjar beneit a una persona viva, és com si alimentaren l’ànima d’una altra morta. Cert que , per la seua autenticitat, han estat  uns moments que mai oblidaré.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

MADRID: EL JARDI TROPICAL-HIVERNACLE DE L’ESTACIÓ D’ATOCHA

L’ hivernacle de l’estació d’Atocha és un lloc singular, per la vegetació i perquè hi ha un sistema d’aspersors que crea una climatologia idònia per al fred i per al calor: la que necessiten les plantes per a viure.

Madrid és la capital i una manera d’anar hi és amb tren que para a l’estació d’Atocha. I a l’estació hi ha un lloc singular que tothom que hi va coneix perquè és especial. És dels llocs imprescindible de visitar.

 L’hivernacle esta situat on abans estaven les vies de l’AVE, és fàcil de trobar, és punt neuràlgic de l’estació. És bonic veure bé el jardí començant des de part alta.

Per qui no l'ha vist mai, sorprèn. Hi ha molta get fent fotos perquè poques vegades trobaran una estació de trens similar que siga lloc d’espera cobert i alhora siga jardí tropical. La vista des de la part alta és molt bonica perquè es veu al complet. Entre planta i planta està l’estàtua homenatge a l’agent comercial.

Va ser inaugurat l’any 1992 quan es creà la nova estació de l’AVE.

El jardí tropical és  punt d’arribada de viatgers i també de trobada d’amics o familiars. I és que de tota l’estació és el lloc més agradable per esperar temps si cal,  i és fàcil de trobar. Hi ha una estàtua a l’entrada,  el monument al viatger, que és el punt referent que no té pèrdua mai.

La il·luminació es quasi natural perquè hi ha una cristalera oberta a la part superior del recinte, una frontal i a més a més han creat llum artificial simulant la radiació solar mitjançant llums grogues i blanques.  

Ocupa 4000 m² i observar l’hivernacle de prop és trobar una gran varietat de plantes i arbres. Acull més de 7.200 plantes de 260 espècies. Unes són de la India, Austràlia, America, Asia o la Xina. Trobe moltes palmeres tropicals. Tot el conjunt manté una temperatura constant entre 22 i 24 graus i una humitat de 60 a 70 %, tot gràcies al sistema de vaporització que mecànicament es posa en funcionament de manera periòdica.

I per a la gent, és refrescant en estiu perquè crea un microclima amb aspersors que minoren la temperatura, que  em recorden sempre a l’expo de Sevilla, on tambè hi havia.

Hi ha llocs de menjar i prendre un refresc encara que la majoria de gent seu al costat del jardí tranquil·lament.

Hi ha plantes que arriben a gran alçada. Algunes les identifique, són l’arbre del pa, cocoters, plataners, la planta del café o del cacao de la caoba…hi ha moltes més.

En este hivernacle he estat moltes vegades. Abans hi havia tortugues que eren tota una atracció i des de fa quasi un any ja no hi són. Les tortugues van arribar quasi de casualitat, quan un dia algú en va deixar una en el lloc reservat per a les plantes aquàtiques i a partir d’aquell dia molta gent va fer el mateix amb la que tenia en casa i volia abandonar. Pensaren que estar entre tortugues sempre seria millor que altre lloc. I aixi una darrere d’altra la situació es va fer insuportable. Va arribar a ajuntar-se  més de 250, la majoria catalogades com exòtiques invasores il·legals perquè la seua compra-venda no la permet la llei.

I  tanta aglomeració infectà l’aigua i matava les tortugues. Adif, de manera voluntària, va  fer reformes per a ventilació de les aigües, però front tant d’allau de tortugues la situació no tenia remei. També hi havia control veterinari, però és que una cosa son unes poques i latra més de 250 juntes en un espai reduit on no caben tantes. Al capdavall la instalació patia una saturació que posava en perill les tortugus que encara no havien estat afectades. I es que el disseny inicial era solament per a flora i no fauna.

Després d’un acord es va decidir el trasllat, va ser en maig de 2018, una nit, quasi d’amagat les retiraren definitivament, ja eren quasi 300 i les traslladaren al centre de fauna Jose Peña de l localitat madrilenya de Navas del Rey, a partir d’eixa moment veure-les costa diners. Al poble esperen siga un reclam turístic i que siga un bé per a la població. S’ha posat en marxa una campanya d’apadrinament de les tortugues i així contribuir a la manutenció i pagament dels veterinaris.

Actualment, ja  no hi rastre d’on eren. Mentre estic passejant pel voltant dels arbre i plantes, escolte la conversa d’una familia que està buscant-les. Dóna volte i voltes al jardí i no les troba i el pare diu als xiquets decebuts:  De verdad que havia tortugas aquí, os lo aseguro.

 Jo els mire i em ric, no m’atreveisc a contar-los totes les peripècies de les tortugues d’Atocha, com van arribar i la raó per la qual ja no hi són. Els deixe que continuen donant voltes i alhora miren la vegetació.

Mire el rellotge i me n’adone que el meu tren no tardarà en eixir. Aixi que m’acomiade d’Atocha i de Madrid. Fins prompte.

QUADERN DE VIATGE, MADRID, estiu 2018

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: LA LLEGENDA DEL PACTE DE LA FRATERNITAT

El governant de la tribu dels caçadors no sap què fer amb tanta carn i decideix eixir de viatge fora dels seus límits, per poder veure què fan als pobles del costat.

El que manava del poblat caçador va decidir anar a veure què passava en la tribu del costat. Però la tribu més propera estava molt i molt allunyada, de manera que pujà al seu dino i xino-xano... cap allà que se’n van anar... un dia.... altre dia... i un altre i un altre... i al final trobaren unes estranyes cases al costat d’unes terres, de les quals brotaven com unes plantes, i és que eren terres conreades.

LA LLEGENDA DEL PACTE DE LA FRATERNITAT, EDUCACIÓ FINANCERA nº1
Mariló Sanz, Ed. CAIXA ONTINYENT

ROMANIA: PIATRA NEAMT

Piatra Neamt, ciutat pont per anar a Bucovina o Transilvània, és la perla Moldava per la riquesa arquitectònica.

Piatra Neamt és una ciutat de pas de camí als monestirs de Bucovina i no li dediquem molt de temps. Piatra Neamt és el resultat del govern d’Esteban el Grande, que va regnar entre 1457 i el 1504. 
D’Esteve, que va ser sant,  i el seu afany de construcció ja tenia referència  llegint sobre els monestirs on arribàrem en no res.

Piatra Neamt és lloc desitjat pel clima temperat, ni fred exagerat ni calor sufocant. Situada al costat del riu Bistrita ha propiciat la creació d’una industria hidroelèctrica, que ha ajudat a controlar el cabdal del riu i evitar destrosses per les crescudes. Hi ha un telefèric, anomenat Telegondola que eix de l’estació del tren i puja fins a 657 metres dels montes Colza. El viatge en una de les 22 “gondoles” dura 6 minut i recorre 2 km, és una panoràmica de la ciutat completa. Nosaltres no pugem, només el veiem.

També, si es disposa de més temps, es poden visitar nombrosos museus. Però nosaltres estem poc i en un curt passeig per la ciutat parem a la plaça Libertati, on hi ha gran part dels monuments destacats. De tots un dels més importants és la cort principesca amb l’església de San Juan d’estil moldau amb elements bizantins i consagrada a l’època d’Esteban el Grande. Els murs exteriors policromats són cridaners i són un tast dels que anem a veure a Bucovina on estan els monestirs Patrimoni de la Humanitat.

Altre monument important és la torre del rellotge de 1499 que era el punt d’observació.

També hi ha unes ruïnes.

S’hi respira aire de festa, i és que al dia següent és la festivitat de la Mare de Deu, el 15 d’agost, que és dia molt important per als ortodoxos. De fet a l’església estan fent ofici religiós, està de gom a gom i ni podem entrar. La plaça és espaiosa i els xiquets juguen al seu aire vigilats per les famílies. Però no hi ha perill, la plaça és molt gran.

Fem nit en un hotel que recorda l’època soviètica, ben situat perquè des de la plaça principal el veiem, però aparentment està antiquat. És molt representatiu de l’edificació propulsada  en temps del dictador.

Ens diuen que és un hotel parcialment renovat, però malauradament a mi em toca l’habitació no reformada i té moltes mancances. Només és una nit, em dic per consolar-me.

Però el que resulta realment una contracció és pujar al pis 12 i trobar una terrassa amb vistes i un bar de copes ultra modern i ple de gent jove. La veritat és que havíem observat que a l’ascensor pujava molts xics i xiques ben arreglats però pensàvem que eren clients hostatjats. I resultà que no, les nostres especulacions van ser errònies. Qui anava a pensar que el bar de la terrassa de l’hotel és el lloc de moda del poble? I no només és la gent, és la decoració, el disseny... contrasta trobar-hi espais diferenciats per a lectura o per a conversa més assossegada amb sofàs o altres racons ja en la terrassa amb cadires i taula. I a la terrassa que per altra no té cap vista espectacular hi ha fins i tot un aparell tipus llarga vista per mirar. Mentre reescric estes notes encara estic bocabadada del que vaig veure allà dalt, va ser obrir les portes de l’ascensor i com si entrarem a altra realitat diferent a la de baix. Una realitat que siga dit de pas, em va agradar perquè hi havia varietat i comoditat.

Si algú va a Piatra Neant alguna vegada que vaja a l’hotel CEAHLAUL de tres estrelles i ho comprove pujant a la part alta.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018