ALEMANYA, HAMBURG-II PART: Un passeig pel port

El port d’Hamburg és la porta al món d’Alemanya, el que ha fet que la ciutat tinga caràcter multicultural i mundà.

Hamburg m’agrada, ja ho he dit en la primera part d'este passeig per la ciutat. No sé si és per l’antiguitat i importància  històrica  que li dóna caràcter especial, ja que és una ciutat que data de principis dels segle IX i junt a Lubeck va establir la lliga hanseàtica en 1241,  o per altra cosa... el cas que per a mi, és una ciutat magnètica que m'atrapa.

El port d’Hamburg, creat al segle XII, és  un dels més grans del món i el més gran d’Alemanya. Té aigües profundes sobre el riu Elba que desemboca al mar del Nord. És enorme i  rep uns 12000 vaixells cada any que porten amunt i avall unes 70 tones de mercaderies.

Des de l’autobús entrant pel barri Sat Pauli, el barri antic dels mariners, que actualment està ple de clubs nocturns i restaurants, fem una primera mirada  del port. Ja veiem les grues i els grans vaixells de càrrega, ja s’endevina l’activitat portuària... i este primer contacte convida a fer-ne més.

Així que fem una parada a l’entrada del moll Landungsbrucken, que és el moll flotant des del qual eixen la majoria de vaixells per fer tours pel port. Nosaltres també volem fer un passeig pel riu, però en altre moment serà.

I passem a l’altra part.

I s’hi veuen unes vistes precioses. I de tot,  destaca l’edifici de la filharmònica,  per l’arquitectura i el brillo que desprèn. Ja tinc ganes de veure’l de prop, de lluny és espectacular.

Una vesprada anem a fer el desitjat passeig pel riu però sense contractar res en especial. Anem per lliure. Hi ha nombroses empreses que fan creuers que eixen del moll  de landungsbrucken, però no cal contractar cap vaixell especial per recórrer el port, els ferrys naveguen pel riu pel preu més barat d’un bitllet de transport públic. Nosaltres fem el recorregut del ferri 62, anada i tornada.

Un goig... si no és perquè, de sobte, plou  a mars. Ens quedem mullats de cap a peus i hem de resguardar-nos. Però quan la pluja para, de nou pugem a la part de dalt, malgrat que no podem seure perquè els seients estan mullats. No importa, ens quedem de peu.

Este trajecte en ferry ens permet veure molt:  el teatres musicals en la ribera sud...

...el port industrial..

...i les platges del riu accessibles per a qui viu en les cases que s’hi veuen i semblen molt grans.

Arribats a un punt, el ferry dona la volta i fem el camí de tornada.

I de nou veiem el mateix paisatge.

Que modern i original l’edifici d’oficines fischereihafen dockland! Té sis pisos, una altura de 25metres i 136 escalons que porten a una plataforma. Té forma de paral·lelogram, però a mi em sembla un vaixell gran. És va inaugurar l’any 2006. Des de la seua terrassa de 500 metres hi haurà una bona vista del port i de la ciutat.

Veiem els antics magatzems que han deixat d’ultilitzar-se des que aparegueren els contenidors. En altre moment anirem a veure’ls de prop. Actualment  s’estan rehabilitant i convertint en vivendes i altres usos.

Ja arribem quasi al final del trajecte, veiem fins i tot un submarí i de nou veiem l’edifici de la filharmònica que des de qualsevol punt ressalta.

Sortosament el moment de la pluja ha estat curt, encara que molt fort, i la gran part del trajecte hem gaudit del vaixell des de la part de dalt. 

Seguiré explicant... Encara tinc molt que contar...

 QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

RESSENYA LITERÀRIA: TÚ NO MATARÁS de Julia Navarro

 

TU NO MATARAS

Julia Navarro

“Tu no mataras” és la història d’unes vides empresonades per la societat, per la política i pels ensenyaments morals en el marc de la postguerra espanyola. Els protagonistes principals són tres amics, Fernando, Eulogio i Catalina. 

Fernando, fill d’afusellat per Franco, estima la literatura i vol seguir l’ofici del pare editant llibres, té dots per aconseguir-ho però en Espanya no té futur. També està encegat per venjar-se dels que mataren al pare. Fernando viu amb la mare.

Eulogio és el seu amic, i alhora és amic d’un poeta americà, Marvin, a qui va salvar durant la guerra lluitant en el bàndol perdedor. Marvin va combatre en la guerra buscant inspiració per a escriure poemes. Tots dos viuen amb la mare d’Eulogio. Fernando i Marvin no arriben mai a ser bons amics, tanmateix és Marvin i les seues amistats qui  obrin a Fernando les portes a l’ofici d’editor.

Catalina, és del bàndol dels guanyadors, nascuda en bona família, és capriciosa,  un poc irresponsable i somniadora. Durant la guerra la seua família ho han perdut tot. Fernando està enamorat de Catalina des de menut. Sense atendre a raons la segueix allà on va, mentre que  Catalina està enamorada obsessivament de Marvin i també sense atendre a lògica ni raó el persegueix de país en país.

Tots tenen els seus fantasmes i secrets i amb ells han de conviure. Els tres amics estan  en contra de les idees, els costums i la mentalitat que els envolta i no tenen més remei que fugir buscant noves realitats totalment diferents a les de la naixença, però cap els convenç totalment perquè els arrels familiars i la terra pròpia pesa més que res.

En el seu deambular-fugida buscant un futur millor iniciat a Madrid, els acompanyaran els secrets, el sentiment de venjança,  de culpa, d’amargura, d’infelicitat, d’enyor, de vergonya, d’odi, de lleialtat, els prejudicis, els remordiments... I entre tot, la falta de comunicació és el tema clau, així com l’estima entesa des de diferents vessants.

Els tres viuen desventures diferents però les seues vides estan entrellaçades i el seu futur està unit com en una xarxa. I un dels punts d’unió és un mecenes cultural a qui poden donar gràcies de no patir més del que ho fan.

El llibre són tres llibres amb moltes històries unides, cadascun amb un escenari principal, el primer és al Madrid ocupat per Franco, el segon a l’Alexandria de la segona guerra mundial i el tercer al Paris ocupat pels alemanys.

El relat  comença en Madrid, l’any 1941 i és a la capital d’Espanya,  on acaba la novel·la més de trenta anys després, en la transició, tancant així el cercle de la trama. Viuen a un barri amb diferències clares entre els guanyadors i els perdedors on hi ha varietat de pensaments,  uns sembla que volen continuar amb la guerra, esta vegada ja sense bombes, i altres tenen desitjos sincers de convivència, volen oblidar i que tot acabe.

Després d’un accidentat viatge en vaixell l’escenari serà  Alexandria on la poesia es la protagonista. La ciutat egípcia és des d’on els protagonistes observen el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Unes vegades la visió de la guerra és de la llunyania i altres, ho observen  in situ, amb trames relacionades amb l’espionatge.

La tercera part té d’escenari Paris on l’obsessió i ja clara bogeria de Catalina es fa més de notar. Sincerament el comportament de la protagonista m’ha resultat delirant i alhora poc creïble. La bogeria té explicació al final del llibre però desespera i a més a més, segons la meua opinió, tampoc s’entén la facilitat que té Catalina per moure’s arreu del món sense molts diners ni experiència viatgera. Alhora no és creïble tanta fidelitat i lleialtat de Fernando amb Catalina que el du a aparcar la seua pròpia vida. Tal volta la tossuderia d’un i de l’altre, Catalina  respecte a Marvin i Fernado respecte a Catalina, es podria considerar “normal” mentre són joves però passen els anys i segueixen actuant de la mateixa manera. I al capdavall el fet de seguir cadascú la seua obsessió queda, al meu parer,  un poc irrisòria i denota molta immaduresa. Els protagonistes perden el temps amb egoismes i no han observat la vida des de la perspectiva de la vida adulta i des de la diversitat de mentalitats molt més obertes que les que coneixen  d'Espanya. Amb una mirada més atenta haurien après molt i no hagueren actuat com ho fan

I respecte a la resta dels personatges, les mares m’agraden, són les que evolucionen i actuen com cal. Isabel, Asunción i Piedad són valentes i mai deixen d’estimar els fills per damunt de tot. I també m’agraden Adela per resolutiva i Sara Wilson per comprensiva. Zahra és una supervivent que també em cau bé i el relat de la seua història  és el que més m’ha atrapat de tota la novel·la.

Analitzat en conjunt es pot dir que “Tu no mataras” té un contingut interessant, les xicotets històries que el formen m’han agradat, algunes més que altres. Per al meu gust la novel.la és massa llarga perquè he trobat moltes repeticions que m’interrompien el fil lector. El que m’ha molestat és el narrador lletrut que ho sap tot, el que es veu i el que no, explica al detall fins i tot els sentiments. No és la primera vegada que dic que no m’agraden este tipus de nrradors. A la novel·la sobren moltes frases i fins i tot paràgrafs. Tinc clar que les repeticions en els textos de vegades fan falta, especialment en llibres amb tantes pàgines, però en este cas Júlia Navarro abusa reincidint mil vegades en el que ja se sap. L’única raó que trobe mentre estic llegint tantes  redundàncies que em molesten en la lectura és que tal volta l’autora vol que el lector sapia en tot moment què li ha passat al personatge i repeteix incansablement pensant que el llibre es llegirà en xicotetes dosis i no de manera continuada com he fet jo.

És una novel·la entretinguda, més bé un “novel.lon” però no he gaudit llegint  “bona” literatura i no he aconseguit endinsar-me plenament amb la trama ni he empatitzat amb els personatges. I ja sé que que ser “bona” o “mala” literatura  és un terme subjectiu i també sé que jo sóc massa critica.  L’estil narratiu no ha aconseguit transmetre’m ni la bellesa de les ciutats on van a parar ni els sentiments dels personatges. Descriu ciutats i comportaments però al meu parer li falta “ànima” en la redacció. I de nou parle d’un terme subjectiu i difícil d’explicar que a mi m’agrada molt buscar mentre llig. Només puc dir que escriure amb “ànima” garanteix la  connexió amb el lector.

Amb tot, he de dir, en honor a la veritat, que l’autora crea curiositat i certa intriga per saber que serà al capdavall d’aquelles vides tan tristes i amargades. És una novel·la que té quasi mil pàgines i cal valorar la capacitat de Júlia Navarro d’arrossegar tantes trames i relacionar-ho amb coherència. No tothom que escriu és capaç de fer-ho bé.

I per acabar, el que més destaque de tot és que  parle amb estima sobre els autors en general, sobre els llibres i els editors. M’agrada que la novel·la  siga una continua lloança al lector i a les llibreries i a les trobades culturals.

FOTOS i MÚSICA de BOLONYA (Itàlia)

Per enamorar-se d'una ciutat cal passar temps, tal volta en dies hi ha prou per descobrir racons amagats coneixer-la, trepitjar-la, parlar amb la gent, viure-la...

MÚSICA

Con te patiro

Andrea Bocelli

RESSENYA LITERÀRIA: ESCRITO EN EL AGUA de Paula Hawkins

ESCRITO EN EL AGUA

Paula Hawkins

M’agrada viatjar llegint perquè imagine els llocs que el text descriu. Ho faig sovint. Totes les novel·les estan situades en escenaris, alguns són reals i altres no tenen nom concret i el lector és lliure de situar l’emplaçament on vol. En este cas l’acció transcorre en Anglaterra i en un poble menudet, en un d’eixos que tothom coneix la vida de la  resta i tant de control pot resultat asfixiant. Qui és de poble, sap de què estic parlant. És la tònica general en qualsevol llogaret, en els d’Espanya també. Hi, no hi ha secrets, tothom sap i si no sap, s’ho inventa.

En este cas, tot el que s’hi viu i tot el que es conta girà al voltant d’un riu i d’uns tolls d’aigua on mor gent. Quina és la causa, si és suïcidi o assassinat, no se sap en un principi, s’ha de llegir pas a pas per saber què ha passat en cada víctima.

M’agrada molt com l’autora escriu. En el seu dia ja vaig llegir “La chica del tren” i la vaig ressenyar alabant el treball en contingut i forma.  El llibre “Escrito en el agua” és entretingut i està format per capítols breus amb  frases curtes i senzilles. Especialment m’agrada que tota la història està contada utilitzant la forma verbal present. Li dona agilitat a l’acció encara que de vegades haja trams més lents perquè no transcorre cap fet. Pàgina a pàgina s’hi va construint una intriga pausada, lenta però interessant i captivadora. El llibre provoca curiositat per arribar al desenllaç i fa sospitar de tothom. Unes vegades el capítol està escrit en primera persona i el mateix protagonista explica el que passa, altres està en tercera persona i és un narrador el que guia. I a mi, que generalment no m’agraden els narradors que ho saben tot i fa poc creïble el que conten, esta vegada no m’importa que em conten sobre el personatge perquè és un relat vist des de fora, no des de l’interior de la persona. També hi ha capítols en els que la protagonista parla amb la germana Nel, que és l’altra protagonista, que és alhora la víctima per la qual comença la trama. Nel està molt present, encara que ja no tinga vida. També hi ha capítols que són els manuscrits que escrivia la difunta resultat de  les investigacions on explica qui eren les dones ofegades al toll, intentant saber si foren assassinats o suïcidis. Tot junt és un compendi intrigant i ben escrit que va atrapant al lector pausadament, fent símil a les aigües on s’ofeguen les victimes, el relat va engolint-se el lector fins enfonsar-lo dins del riu.

Es una novel·la que tracta temes propers i pense que hi haurà gent que se sentirà identificada quan parla de la infantesa en els estius al pobles. Però especialment aborda el tema de la incomunicació. I és que passa moltes vegades, no parlem entre nosaltres i ens creem unes veritats que són subjectives i falses, i acaba trencant relacions i destruint les persones. Parla de com es pot tergiversar una mateixa informació, com un mateix fet es pot veure de diverses maneres. I mostra infàncies marcades per tràgics fets i la força i presència de la por en edat adulta, arrossegada d’anys enrere.

Tal volta l’aspecte negatiu és que hi ha molts personatges que van apareixent i enreda la lectura, però a poc a poc van perfilant-se, i no importa llegir sense saber exactament qui parla perquè el mateix contingut ho va aclarint.

Mostra molts enrenous familiars, i amors i desamors, com passa en la vida. En este poble la diferència són les morts en circumstàncies estranyes. També són interessants els canvis d’actitud, com evolucionen els personatges. La protagonista principal, Jules, evoluciona i canvia la manera de veure a la germana ja difunta perquè se n’adona que el que creia era real no ho era. També canvia d’actitud Lena, la neboda que fins i tot canvia de nom a la tia i passa d’anomenar-la Julia a Jules trencant el distanciament inicial. Lena es torna una adolescent molt madura.

M’ha fet pensar sobre el fet d’escorcollar en la vida dels altres, no en pla de xafardeig sinò en pla d’investigació històrica o periodisme. Hi ha gent que no li agrada que la investiguen ni a ella ni als familiars perquè es donen casos, malauradament, que quan s’escriu s’inventa i es canvia la realitat. Pense que tot té un límit i sobre tot s’ha de ser respectuosos amb les persones.

FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-9

La protagonista de la història, Maia, va amb els companys de viatge pel llac Atitlan i està meravellada pel que vei i li fa sentir.

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

ALEMANYA: HAMBURG-I PART, monuments i carrers

Diuen que s’estima més el que es coneix i només entrar a Hamburg dic que  m’agrada. Tal volta és perquè em sé el plànol de la ciutat quasi de memòria.

Estem al nord d’Alemanya, a Hamburg, que és la segona ciutat més poblada del país després de Berlín. Només entrar-hi m’agrada. No sé per què, si per l’ambient, pel color, per la gent que veig…no es pot explicar però a mesura que passen les hores l’atracció és més gran. Diuen que s’estima més el que es coneix i en este cas sense haver trepitjat encara la ciutat sembla que ja he estat en ella perquè  em se el plànol de la ciutat quasi de memòria, com el de Berlín. Tots dos els he estudiat en profunditat per orientar-me sense dificultat. Eixe detall fa que tot el que veig ho situe mentalment i sé en quin punt de la ciutat estic.

Siga el que siga Hamburg m’ha captivat des del primer instant. I sóc plenament conscient que l’únic que faig en estos dies és un tast.

Quan s’escolta el nom de la ciutat sempre ve al cap l’hamburguesa de menjar. Els orígens de l’hamburguesa es remunten al segle XII. Els tàrtars col·locaven trossos de carn crua entre la cadira i el llom del cavall per reblanir-los mentre cavalcaven, fins que estaven prou tendres per poder menjar-se’ls. El costum  va passar a Rússia. Allà pel segle XVll els vaixells d‘Hamburg tornaven a casa el filet tàrtar, eren porcions de carn picada salada, fumada, mesclada amb molles de pa i ceba. Eren molt duraderes i per aixo resultaven un aliment ideal per a les llargues travessies per mar. Els emigrants que arribaren a EEUU procedents d’Hamburg van seguir preparant-les i servint-les en entrepà.

Entrem a la ciutat d’Hamburg pel districte urbà d’Altona el més occidental a la dreta del riu Elba.

Passem pel barri de Sant Pauli, el Barri Roig, el creat antigament pels mariners per a esbarjo després de la jornada de treball, un barri amb tanta o més fama que el d’Amsterdam. És gran i està ple de clubs, sex shops, restaurants, bars nocturns, sales de joc i molts prostíbuls... En el barri la prostitució és legal. De dia tot l’ambient festiu solament apte per a adults no es nota, només si mirem  les façanes que clarament especifiquen què són i que venen.

De nit canvia, això diu qui ho ha vist. Nosaltres no arribem a fer l’escapada nocturna per esta zona i dediquem el temps a altra. Hamburg té tant a veure! En tot cas per als seguidors dels Beatles han de saber que en clubs d’estos carrers del Barri roig hamburguès, és on van tocar als anys 60 del segle passat,  abans de convertir-se en el fenomen mundial.

La ciutat barreja edificis moderns amb els restaurats després de la guerra, seguint els plànols fidels als originals. Observe que molts edificis tenen balcons i és que als hamburguesos i hamburgueses els agrada aprofitar els moments de bonança en l’oratge quan eix el sol. Passem pel centre de congressos i el pirulí que està d’obres.

A Hamburg hi ha un gran llac artificial, el llac Alster,  dividit en dues parts, un llac més menut i bonic ple d’aus aquàtiques com ànecs, cignes...i el més gran que s’utilitza per a fer activitats nàutiques i activitats a l’aire lliure.

La primera mirada de la ciutat pràcticament  és a traves del cristall de l’autobús. El millor és anar a peu d’un lloc a altre i ho fem en les següents mirades i passejos. Les distàncies no son llargues i el casc històric està tot junt.

De lluny veiem una església sense reconstruir conservada com monument commemoratiu,  és sant Nikolai , era una de les cinc esglèsies protestants més importants de la ciutat. Només s’erigeix impassible  al pas dels temps la seua torre gòtica, no va ser destruïda perquè l’alta torre servia als avions bombarders per ubicar-se. Entre 1874 i 1876 va ser l’edifici més alt del món.

Anem veient i anem fent-nos una primera idea de la ciutat veient petjades del passat històric i també com a va canviant arquitectònicament. Veiem un bar espanyol.

El que més m’agrada d’Hamburg és l’harmonia que s’hi respira  analitzant el conjunt total: els nombrosos canals i ponts,  els edificis antics i moderns, les avingudes, les places o carrers estrets... hi ha una elegància innata que poques vegades es troba en altres ciutats.

És una ciutat molt agradable per viure, encara que diuen que és molt cara, encara no ho he comprovat. En tot cas recomane esta ciutat encara que siga només per conèixer-la. I si un hotel és car, des del mes de setembre del 2029 hi ha altra manera d’hostatjar-se en estiu més econòmica i realment molt original. Al centric hotel Pierdrei han instal·lat un area d’autocaravanes al sostre de l’hotel, la qual cosa proporcionar unes vistes privilegiades de tota la ciutat. 

També destaquen monuments com l’Ajuntament que és un edifici del segle XlX. Té una torre de 112m i la façana té 111m de llarga.

S’hi pot entrar al cancell i al pati interior on hi ha una font que representa a la deesa grega de la salut, Higia. La font es va crear per recordar l’epidèmia del colera que va afectar la ciutat a finals del segle XlX.

En la plaça de l’ajuntament veiem  unes elegant sporxades, alsterarkaden,  d’estil renaixentista que acullen tendes sofisticades i cafès distingits junt al canal.

Altre monument important és  l’església de San Miguel, una de les cinc principals i la més famosa. L’església  barroca protestant més gran del Nord d’Alemanya. Tot un símbol. San Miguel està prop del casc antic  i del port, des del riu Elba. Arribem a la porta de l’església. Trobem a  l’arcàngel San Miguel, en una escultura de bronze en  al pòrtic de l’església guanyant al diable.

Entrem dins i bocabada: per l’amplitud, per la llum, per la part daurada que ressalta amb  el color blanc predominant, pel púlpit, per l’orgue i per la singularitat d’estar plena de llotges “palcos” i llocs reservats amb seients diferenciats dels que ocupen la part central. Sembla un  teatre  i en certa manera a les esglésies protestants ho són perquè els orgues i la musica que interpreten tenen un paper primordial en les celebracions. Quan entrem estan tocant  una peça musical, deu ser un assaig, i l’orgue sona de meravella. Ens conten que són els estudiants de la facultat de música els privilegiats que el toquen. En els oficis religiosos tothom té un llibre de cants i semblen miniconcerts.

La història de l’església de St Miguel comença al segle XVII quan uns fervorosos catòlics decidiren construir una capella a san Miquel arcàngel. La fe va créixer i l’església cada vegada requeria ser més gran. Per diverses circumstàncies al segle  XVIII quedà destruïda. I de nou es reconstruí ja en estil barroc i amb la torre pràcticament com la que té actualment. De nou un incendi l’arrasà i en la nova reconstrucció a meitat del segle XIX ja s’utilitzaren materials moderns com acer o ciment. Durant la  II guerra mundial de nou va ser destruïda i a partir de 1952 s’inicià la restauració que s’enllestí l’any 2009. Així que esta que veiem és la tercera edificació religiosa sobre els mateixos ciments.

En la cripta està enterrat el músic Carl Philipp Emanuel Bach, un dels 20 fills que va tindre el gran compositor Johann Sebastian Bach.

L’església té un ascensor que permet pujar fis a la part alta de la Torre.

De l'edifici destaca la torre verda de coure amb un gall. Ja sé que significa el gall, que l’església abans de ser protestant era  catòlica. La torre té 132 metres, la segona més alta d’Hamburg, originàriament est va construir en fusta i coure però es va revestir en acer per reforçar-la. Té un campanar i un rellotge que malgrat no semblar-ho des de baix té dos metres i mig de diàmetre i les seus agulles i els números estan revestides de pa d’or. 

Com m’agrada Hamburg.

Anem a buscar un dels carrers més antics, el carrer Deichstrasse, on es va iniciar el gran incendi de 1842. Hi  troben un conjunt de cases supervivents, de les més antigues de la ciutat construïdes al segle XVIII. És una zona agradable,  amb carreronets estrets que donen al canal. S’hi veu l’edifici de la Filarmòniva on ambé volem anar. És una manera de fer-nos idea de com era el barri antic de mercaders.

Alguns edificis de la ciutat semblen vaixells, es nota l’ambient marítim que s’hi respira en l’ambient. Cert que el port i el riu són l’anima de la ciutat.

El Chilehaus és una meravella arquitectònica. Són oficines i es va construir l’any 1922  en rajola de pedra color cafè. És edifici Patrimoni de la humanitat per UNESCO des de l’any 1924.Cert que sembla un transatlàntic amb singulars murs corbats convergents en una forma similar a la proa de vaixell i els balcons semblen la part de la coberta.

Un edifici singular com pocs, que a més a més veiem de nit il·luminat ressaltant la silueta. No pot ser més bonic. Hi ha molta animació en els baixos.

Pero, de tot, el que més destaca d’Hamburg és el seu port, és un dels més grans del món. Mereix capítol a banda fent un passeig en ferry, així com també el fet de creuar el túnel subterrani Elbe tunel, visitar  els magatzems patrimoni de la Humanitat  les SPEICHERSTADT o fer un passeig caminant vora riu fins arribar a la Filharmònica.

Ho explicaré tot a poc a poc.  

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

 

RESSENYA LITERÀRIA especial DIA DE LA PAU: IMAGINE de John Lennon

Hui dia de la PAU faig una ressenya diferent, per contingut i per manera d’explicar-la. El racó viatger se suma a la commemoració anual feta recordant a Mahatma Gandhi, líder pacifista que va promoure i defendre la no violència i la resistència pacifista front a les injustícies i que al capdavall fou assassinat pe defendre les idees.

A mi viatjar em crea un estat de PAU perquè em crea llibertat i harmonia amb mi mateixa. Fins i tot quan arreu del món veig injustícies que em desagraden em trau la part bona interna i a partir d’eixe moment intente posar remei dins de les meus possibilitats, que de vegades pot ser simplement explicant i denunciant la realitat. 

I llegir també m’assossega... em dona PAU, amb un llibre a la mà, sóc feliç.

Així que hui mostre un llibre infantil que parla de la PAU, però no emprant qualsevol contingut. L’ha tret a la llum Yoko Ono Lennon i l’editorial Flamboyant, en col·laboració amb Amnistia Internacional, per a qui van tots els drets d’autor derivats de les vendes. El text és la lletra de la mítica i immortal cançó “Imagine”, una de les més simbòliques sobre la PAU,  i que  tant escoltem en un dia tan assenyalat.

És un llibre entranyable magníficament il·lustrat per Jean Jullien. I universal,  perquè està basat en la cançó eterna que conté unes paraules que perduren malgrat el temps. Com diu Yoko Non, Imagine és un al·legat ple de força, escrit per amor profund a la humanitat i el seu futur.

La pau és un tema seriós i un valor que s’ha de transmetre i este conte és un bonica manera de fer-ho. A més a més és bilingüe, en angles i en castellà alhora. En les escoles no pot faltar. Es pot traure molt de partit perquè atrau molt per les imatges i les frases.  Al meu col·legi, emprant les il·lustracions, férem una versió còmic i la traducció en valencià i ara a la biblioteca de l’escola està la versió trilingüe.

Jo ja no dic més, li done la paraula a Yoko Ono, que és la que tingué la iniciativa de fer el llibre. Ella us explica les raons.

I també us mostre la lletra de la cançó.