RESSENYA LITERÀRIA: MÁS ALLÁ DEL INVIERNO d'Isabel Allende

 

MÁS ALLÁ DEL INVIERNO

Isabel Allende

Vaig acabar de llegir el llibre d’Isabel Allende, “Mas allà del invierno” un 8 de gener, i vaja casualitat!, perquè just és el dia quan l’autora, segons vaig llegir en una entrevista, sempre comença a escriure els seus llibres. Isabel Allende diu que és un ritual que segueix des de 1982, que va escriure “ La casa de los espiritus”. Pel que sembla, eixe dia les muses de la inspiració literària li toquen a la porta i és quan inicia el procés d’escriure, que fa per recordar i superar dolor de les pèrdues. Ho diu ella, no m’ho invente.

A banda d’esta anècdota, m’agrada com escriu Isabel Allende, ho fa de manera senzilla i alhora fent partícip al lector del que passa entre les pàgines del llibre. M’agrada com descriu als personatges, ho fa amb estima i els lectors arribem a conèixer-los a traves del temors, de les preocupacions...per això vaig llegir este que no és cap editorial, el va escriure fa temps.

Encara que, he de dir, tots els llibres que publica no m’atrauen de la mateixa manera. Uns els considere més complets que altres, depèn de la temàtica. Però el que si m’atrau és que sempre escriga fent denuncia social i ideològica. I a més a més, sap transmetre  emocions i sentiments, com la soledat, la mort, l’angoixa per sobreviure,  l’estima o l’esperança.

Este llibre no és el millor de l’aurora, és una lectura molt més lleugera, més simple, que altres novel·les. Fa mesos vaig llegir “Largo petalo de mar”, publicat posteriorment a este, que m’agrada molt. També m'agradà "El amante japonés". La veritat és que entre llibres, no cal fer comparacions perquè cadascú té la seua particularitat que atrau. 

"Mas allá del invierno" el trobe interessant perquè mostra realitats diferents. Ho fa per mig dels protagonistes que es troben casualment a Brooklyn, Nueva York, que és on s’inicia l’aventura i concretament en una casa típica del barri, una brownstone, un tipus de vivenda que està molt ben descrita i el lector pot imaginar perfectament. Els personatges són Evelyn, una guatemalenca il·legal víctima del destí,  Lucia que és una optimista xilena no molt jove però atrevida i amb vitalitat,  i Richard, que és un madur nord-americà pessimista i excèntric amb arrels jueus i portuguesos. Tots ells estan a soles i acaben junts,  i amb vincles afectius que mai oblidaran de per vida.

 

De tots els personatges el que destaque és Lucia, per sensible i valenta i perquè sap trobar la felicitat en les coses insignificants, en els detalls que li apareixen cada dia.

Està bé saber sobre les penalitats que passen els emigrants quan fugen del seu país. Isabel Allende explica amb detall, tal volta massa enciclopèdic, com la jove de Guatemala aconsegueix arribar a Amèrica, passant la frontera mexicana, i explica els  motius pels quals es veu obligada a fugir. Hi ha qui fug per mig de tracta de blanques, hi ha colles perilloses i organitzades de delinqüents de carrer anomenats mares... És un exemple de migració. Llegir sobre estes realitats fa pensar en els emigrants que viuen prop nostre.

En viatges retrospectius, a més a més del món rural de Guatemala i la frontera de Mèxic per on travessa Evelyn, també conta sobre Brasil on vivia feliç Richard, o el Xile de Lucia i i la dictadura, la que Allende, per ser xilena coneix tan bé. De fet en algunes parts imagine que el personatge de Lucia és molt personal.

La història que envolta els personatges, que transcorre en menys d’una setmana, és un poc desbaratada, al meu parer. Isabel Allende inclou tocs d’humor que són contradictoris a la situació fatal que viuen. La trama de vegades és lenta però manté la intriga. Hi ha un crim i no passa res, la turmenta de neu els ajuda a dissimular els delictes. No és molt creïble que tot es justifique  perquè els protagonistes no ho han tingut fàcil en la vida i es mereixen un final que acabe bé. L’autora va donant explicacions lògiques,  però no arribe a creure-m’ho que en la vida real siga tan fàcil. No vull ser mes explicita per no donar detalls. Encara que particularment a meitat novel·la ja imaginava qui era el culpable i valg encertar.

I m’agrada que Isabel Allende tracte el tema de les segons oportunitats, de les parelles madures, enamorar-se a qualsevol edat. Conforme Isabel va complint anys, l'autora aborda més este tema en les seues novel·les i  demostra coherència, donat que conforme va madurant els temes que li preocupen canvien. I sempre amb to d’esperança. Després de la foscor i la gelor hivernal es passa a la llum i el calor posterior amb noves oportunitats d’amor o aconseguir una vida nova.

 

VALL D’ARAN: PORT DE PORTILHON, BOSSÒST i LES

 En els límits de França...Port de Portilhon, Bossòst i Les.

Hui visitem dos pobles de la Vall d’Aran: Bossòst i Les. També travessem un port de muntanya. Estem prop de França,  de Viella a Bossòst hi ha 20 quilometres, de Bossòst a Les hi ha 3’6 quilometres i de Les al Pont del Rei, el límit fronterer que connecta Espanya amb el departament de l’alta Garona en França, hi ha 5’5 quilometres.

 

PORT DEL PORTILHON 

Primer volem visitar Bossòst, però abans d’entrar-hi ens desviem per una carretera per pujar el Port del Portilhon, entre Espanya i França. Anem per la N-141 que és de 8’6 quilometres. Té d’especial que és l’escenari de moltes carreres  ciclistes com la del Tour de França i hi ha un desnivell de 583 metres. En 2016 a la part més alta, s’inaugurà un monòlit en homenatge  als set ciclistes espanyols guanyadors de la ruta francesa. Cadascú té la seua pedra de reconeixement amb el nom i la data de l’edició en la que va guanyar en cada una de les set grans revoltes en la vessant aranesa.

 Cert que val la pena, malgrat la pendent i les revoltes de vertigen en una carretera estreta.  I malgrat l’aigua que cau a cànters. La pluja  ens impedeix veure bé el bonic paisatge des de les altures així com les pedres i inscripcions amb les que es fa tribut per la victòria i l’esforç. Intente veure bé en cada revolta la fita de cada ciclista però la cortina de pluja em molesta. Tanta aigua sobtada i inesperada li dona a l’ambient un aura fosca que em recorda, per eixes coses que fa la ment de fer associacions mentals,  el pas del Borgo, un port a la muntanya de Transilvània en Romania. I amb eixes cavil·lacions mentre pugem i baixem el port, arribem a Bossòst i ja han desaparegut els núvols i la foscor.

                                                BOSSÒST

 

Bossost és un poble situat a la carretera nacional 230 que comunica Vielha amb França, de fet és el penúltim poble d’Espanya abans de creuar la frontera seguint la carretera nacional. Està situat en una vall envoltada de muntanyes, a 710 metres d’altitud. Té al voltant de 900 habitants i conserva un  casc històric que cal conèixer.

Comencem la visita vora el riu Garona. Molts dels pobles que estem visitant tenen el riu que els divideix en dos, com en este cas. En certa manera eixa característica, els identifica i els dona personalitat. Tanta aigua al riu dona sensació de frescor, de vivacitat, de transparència, com són les aigües que corren sense treva fent el seu camí... El dia esta nuvolós i tal volta ploga, o tal volta faça sol…o les dos coses, mai se sap…Faça el que faça no impedirà gaudir en tot moment de la visita. Primer que res volem anar a la plaça de l’església. Estem a prop. De lluny la veiem.

De camí trobem un cartell que explica sobre la ruta de les set ermites que és altra possibilitat de visita que molta gent fa quan va a Bòssost.  Les ermites foren construïdes  per a protecció del poble contra la pesta. A nosaltres no ens dona temps perquè hui volem visitar altre poble. Tot no es pot fer! Sempre s’ha de triar quines coses deixar per  a altra ocasió, a no ser que es vinga sense horaris ni data de tornada...això ja és altra cosa... També veiem un panel dedicat com espai de la memòria i m’agrada perquè és una manera de recordar i alhora mostrar el passat a les generacions joves.

Altra curiositat que fa dies estic observant i en sóc conscient que és una ximpleria que  només veu estrany qui no viu per estes terres, és la parada de l’autobús en este cas urbà, que he vist també per la carretera. Simplement em resulta curiós perquè està cobert, no com en altres zones d’Espanya, com la meua terra valenciana. A la vall d’Aran està perquè plou sovint, i per altra part pense que també vindria bé en València per tapar-se del Sol. Ho mire i m’agrada, i em sembla lo més raonable del món per les gèlides temperatures que es poden arribar a patir,  sense parlar de la pluja i la neu que sovint cau. A la gent li anirà molt bé estar a cobert mentre s’espera.

En no res estem a les portes de l’església parroquial de la Asunción de Maria coneguda també com església de Nuestra Señora de la Purificación, una de les més importants i exemple més representatiu de l’arquitectura aranesa i a més a més de les esglésies millor conservades en romànic aranès del segle XII. En 2015 fou declarada Be d’interès nacional. Té una torre de planta quadrada  de quatre altures  rematada amb pissarra, també  una espadanya. Té dos pòrtics.

Entrem. Té estructura amb planta basilical i 3 naus separades amb pilars de planta circular, rematat amb tres àbsides llombards. A l’àbsida central hi ha un fragment de pintura mural del finals del segle XIII o principis del XIV. Hi ha també una pica baptismal romànica.

Hem entrat plovent i en eixir llueix un sol radiant. Que bé!

Tot seguit donem un volta per la plaça on està l’ajuntament.

També hi ha botigues i restaurants i de la plaça ens podem enfilar per carrerons que tenen certa pendent.

Després d’un descans prenent un café, seguim passejant descobrint el poble. Hi ha gent i activitat comercial. Algunes cases tenen detalls a les portes, parets o balcons.  Sincerament, particularment pense que no és dels pobles més bonics de la Vall d’Aran. Hi ha tants que competeixen en bellesa encara que siga només per la estampa pintoresca d’estar penjats  en la muntanya, o  ser només una església envoltats de poques cases…!

També és cert que a Bossost no li veig  el tipisme de l’arquitectura  de la Vall d’Aran i és degut a la influència francesa. Els gust per lo francès ha entrat en el poble i hi ha molta barreja.

Acabem la visita del poble vora el riu, on hem començat: El paseo d'Eth Grauèr,  és on estan les botigues turístiques que omplin l’avinguda. Diuen que el turisme majoritari és francès. Pot ser, he parat l’orella i he escoltat parlar la llengua de Molière. També diuen que estar tan a prop de França ha canviat la vida econòmica del poble però no s’ha d’oblidar que també viuen del turisme nacional de muntanya. El que és una realitat en tots estos pobles fronterers és que la relació franco espanyola és inevitable.

Ens apropem al pont on hi ha una monument del dia de la inauguració en 2010.

I diem adéu a Bossòst mirant el riu des del pont: sense  dubte una bonica estampa. Tot seguit anem a Les. En no res arribem.

LES

 Des de la carretera veiem el poble que té uns 1000 habitants. La part nova és zona residencial amb cases grans i ben condicionades, res a veure amb l’arquitectura tradicional pirenaica. Però com en tots els pobles, al fons es veu el campanar de l‘església,  al voltant del qual està la part vella. Uns arbres tapen les cases i aconsegueixen privacitat.

Ja he dit que França està a un tir de pedra. La vida de la gent de Les està molt relacionada amb el país veí, perquè  molts dels serveis fonamentals els han tingut sempre més prop de França que d’Espanya. I parle d’escoles, instituts, hospitals… un accident greu en esta zona el porten a Tolosa que està més prop que l’hospital més gran català. Hi ha barreres politiques, la relació entre Les i França és i ha estat inevitable.

Volem visitar l’església i cap allà anem creuant el riu.

Abans d’arribar-hi passem per davant del balneari. I és que un dels tresors que el poble amaga són les aigües termals sulfuroses sòdiques amb propietats beneficioses. Nosaltres no li dediquem temps. Personalment no m’agraden molt els banys termals en aigües tan calentes, estes tenen més de 30 graus,  perquè amb l’ambient carregat d’humitat càlida la tensió corporal es dispara a la baixa...i tot comença a donar voltes i voltes...així que per a mi, de medicinals res de res...ni estes que ja empraven els romans ni cap altra més.

I també passem per una gran residència amb un castell de fons. Conta la història que l’any 1265 Jaume I d’Aragó va fer una visita al poble i s’hostatja al castell de Les... ara en ruïnes...nosaltres el veiem de lluny. Destaca la torre quadrada i restos dels murs. Fou residència dels barons de Les. Durant la guerra dels segadors en 1650 el castell fou incendiat i el barons s’edificaren nova residència al peu del castell, del que quedà poc. Els hereus llogaren la baronia primer a les carmelites de Tolosa i desprès als germans de la Salle, que hi instal·laren un col·legi i construïren nou edifici.

El poble és molt menut...

En no res arribem a la plaça on està l’església en la que destaca a més a més un gran edifici groc, que fou l’escola de monges i ara té altres funcions.

Mirem l’església per fora i entrem. Fou construïda entre 1790 i 1810 d’estructura neoclàssica i amb un campanar d’estil romànic que té 32 metres.

Seguim un poc més i arribem a la plaça del Haro, amb el gran pal enmig que hi és des de l’any anterior. és el símbol de la famosa festa la nit de sant Joan de la que he parlat en El Pont de Suert. El rector del poble el beneeix i l’encén. Les torxes enceses fetes amb corfa de cirerer es cremen. Cremar es purificar. I es fa a ritme de balls tradicionals i bevent vim calent amb sucre, rom i menjant fruita i la coca de sant Joan. Uns dies després es planta el nou haro seguint els mètodes tradicionals,  i hi estarà fins la festa següent.

       

Si seguirem la carretera nacional i ens desviàrem per altra més menuda i plena de revoltes arribaríem al poblet de Bausen abans de creuar a França que també forma part de La Vall d’Aran. Nosaltres reprenem la nacional 230 i tornem a Vielha.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 LA VALL d’ARAN

ILLA DE LA TOJA en la RIA DE AROUSA: creuer per Rias Baixas, (Galicia)

A l’Illa de la Toja la podriem qualificar com l’illa del benestar i del turisme selecte, especialment durant la “Belle epoque”.

Hem passat un dia genial navegant per la Ria de Arousa i parant de tant en tant en algun port:  primer hem estat en l’illa de Sálvora, després en la llotja de Ribeira i hem acabat per la vesprada desembarcant en el port O Grove. Ara, anem a visitar la menudeta illa de la Toja, que està a la desembocadura de la Ria de Arousa i és famosa pels balnearis o el sabó.

En O Grove, passem per davant de platges d’arena blanca i molt a prop veiem el bosc de pins de la Toja, una vegetació  que cada vegada és menys frondosa en l’illa famosa per les seues aigües.  

L’illa està només traspassant un pont antic d’estil modernista.

El pont té 400 metres i es construí en la primera dècada del segle XX per a unir O Grove amb l’illa. És de formigó i té 35 arcs. En el seu moment fou el pont més llarg d’Europa. Quan es rehabilità en la dècada del 2000 es respectà la forma original.

Tot just al mateix costat dret del pont hi ha una menudeta platja, una part de la platja Covadelo. Encara que el turisme que predomina en l’illa és altre, la tradició és la d’anar als balnearis. De fet el pont era necessari per la gran activitat dels balnearis i també el Casino tenia molta clientela.

La Toja està considerada la vil·la termal per excel·lència i els primers balnearis hi nasqueren al segle XIX. Fins el segle XIX, els veïns de la comarca empraven l’illa per a pastar el ramat, els animals eren transportats en barques. També l’illa s’emprava per a cultivar, sense saber que ho feien damunt d’aigües medicinals.

El descobriment de les fonts fou casual. Un cura deixà un burret malalt i moribund a l’illa i quan tornà estava feliç i sa. Va deduir que les aigües tenien a veure en la curació. Quan el fet es va saber, molta gent hi anà per comprovar-ho. I com veien que les aigües eren beneficioses començaren a construir balnearis. El burret té una escultura en un jardí cèntric fent-li un homenatge. S’ho mereix. No?

La confirmació definitiva dels beneficis de les aigües, arribaren en 1841 de la mà del químic i farmacèutic Antonio Casares, que analitzant-les descobrí que tenien calç, ferro, magnesi i sodi, que amb temperatures elevades de 30 a 60 graus curaven malalties. I una cosa portà altra. Tantes virtuts no podien ser desaprofitades.

Aleshores fou quan s’inicia l’explotació de les aigües “miraculoses” fundant la primera societat i es construïren les primeres modestes casetes per acollir als visitants. Amb els anys el negoci anà canviant d’amos fins que a l’any 1880, arribà com a client el marques de Riestra, l’home més ric de Galícia d’aleshores. El marqués va veure que hi havia un bon negoci i aconseguí comprar tots els terrenys de l’illa a l’Estat, que era el propietari. Després s’ajuntà amb Laureano Salgado i crearen la societat La Toja. Tots dos construïren la fàbrica de sals i sabons i també moltes vil·les de lloguer. El primer balneari obri en 1899, començava així a expandir-se la fama dels beneficis de les aigües.

El marqués invertí per a que construïren el Gran hotel Balneari, fet amb un disseny inspirat en els balnearis alemanys o francesos. S’inaugurà l’any 1907 buscant com clientela l’elit europea. I ho aconseguí: l’illa era referent de turisme de qualitat. En l’illa estiuejava l’alta societat espanyola, també passaren per l’illa reis d’Espanya o gent vinculada a la cultura com Emilia Pardo Bazan, Gabriel Garcia Marquez, Ortega y Gasset... L’illa era lloc de trobada de politics i financers importants.

Era una època que la higiene i la cura personal cobraren importància, crearen els sabons de la Toja per als clients, amb olis vegetals, substancies balsàmiques i les sals minerals, però després de l’èxit del sabó decidiren comercialitzar-lo i arribà a ser considerat un dels millors del món. 

El gran hotel és l’únic hotel balneari 5 estrelles de Galicia, l’opció més luxosa per hostatjar-se. En el nostre passeig passem per la porta. Després de la guerra civil l’hotel es va reformar quedant com vestigi del passat algunes peces com unes banyeres de marbre i l’escala d’estil imperial. L’exterior ha canviat, un panel informatiu en un jardí proper mostra una fotografia de com era abans.

Tot just enfront de l’hotel està la capella de san Caralampio i la Verge del Carmen, és una visita obligada en la Toja. És peculiar, és única al món. Està recoberta de conxes de vieira. El disseny original és del segle XII però al segle XIX se li donà l’aire gallec emprant el símbol de la vieira per a recobrir-la. Té una justificació. La façana orientada al sud amb el temps es deteriorà per les pluges constants, aleshores el marqués de Riestra manà que ho arreglaren i optaren per posar conxes de vieira que actuarien com teules fent que l’aigua relliscara i evitara més humitats que feien malbé les parets. Primer es cobrí la façana danyada però com al marqués li agradà com quedava, decidí que es recobrira tot l’exterior de la capella, fins i tot les creus. Llàstima que haja gent poc respectuosa que escriu sobre les conxes...

La capella està molt a prop del passeig marítim i  envoltada d’un jardí, on està l’estàtua del burret descobridor dels beneficis de l’aigua i també el panel informatiu sobre el químic Casares.

Les sals minerals de les aigües són bones per a la pell, per a tractar la psoriasis o la dermatitis, per al reuma o l’artrosi. A més del gran hotel que ofereix el servei de balneari, hi ha dos més de 4 estrelles: isla de la Toja i Hotel Talaso Louxo La Toja. Dels quals veiem l’exterior..

Quan el marqués de Riestra va morir en 1923, el negoci passà a altres mans, a les del banquer Pedro Barrie de la Maza que seria comte de Fenosa. Anys més tard va portar la fàbrica, primer a un poble de la Corunya i després a Culleredo. L’aigua amb propietats úniques continuà  arreplegant-la de l’illa.

Enfront de la capella està la botiga museu “La Toja manantiales”, on antigament estava la fàbrica de sabons. Uns panels informatius expliquen la història i evolució de la fàbrica. L’exposició és interessant però tenen poc exposat per a la venda, els queden poques existències i no reposen. Ja no és el que era.

Molt prop i al costat d’un dels hotels de luxe,  trobem l’emblemàtic Casino La Toja que igual que balnearis revolucionà l’illa. Actualment continua sent un dels edificis emblemàtics,  hi fan exposicions i actes culturals.

En 1975 la fàbrica inicia una nova etapa d’expansió. Arribà la transformació més dràstica  amb la creació de més productes i amb un canvi d’amos. La marca Toja  encarà el nou mil·lenni formant part de Schwarzkopf & Henkel que  continua extraient les sals minerals de l’illa per a incorporar-les als productes de la marca.

En l’actualitat alguns usuaris de les aigües termals opten per llogar o comprar casa. Però no estan censats, perquè actualment no arriben als 100 habitants (83 en 2022). L’illa de la Toja és un lloc molt visitat perquè té molts atractius i una bellesa innata, tal volta massa visitat, ja ho era fa vint anys quan vaig vindre per primera vegada. I dic que tal volta és massa visitat perquè el turisme, en ocasions, deriva en noves construccions que eliminen el verd i trenquen la fesomia original. Comparant el que veig amb el que recorde de fa vint anys, trobe molta edificació nova i menys vegetació i veritablement dona pesar. Les politiques urbanístiques haurien de ser més respectuoses amb l’essència del lloc...no es pot consentir que la rajola guanye  als pins en un lloc que es caracteritza per ser sinònim de benestar.  

La fàbrica de la Toja en Galícia està tancada des de l’any 2007. Culleredo tancà les portes i apagà les màquines. Una llàstima! Ja no és igual que al passat...  encara que a l’illa arriben camions i s’emporten les sals minerals a Europa, l’illa ha perdut molt sense la fàbrica. Ara, els nous amos, estan tan lluny...part de l’essència de l’illa era la fabricació dels sabons i altres productes a la mateixa illa.  

Acabem parant en les parades d’artesania i donant una volta pel  passeig marítim, amb les vistes a la ria de Arousa i l’illa Beiro. 

I memtre camine tranquil.lament, me n’adone d’una curiositat: a l‘ampla vorera del passeig marítim, es veu un efecte òptic d’ones de mar i cert que, un poc si que enganya la vist i mareja. Este detall em dona peu a explicar una lleugera sensació que estic sentint cada vegada que baixe del vaixell en este viatge. No m’havia passat mai en cap altre vaixell en el que he estat alguns dies de manera continuada. La sensació és, una vegada en terra, com si no haguera baixat de l’embarcació i continuara navegant. Ho note quan estic parada o estirada al llit. No sent mareig, ni el cap dona voltes com passa com a conseqüència de beure més del compte, és com un suau balanceig. Deu ser el síndrome del desembarcament, que segons he llegit en escrits d’experts, pot resultar una afecció important i greu si dura setmanes després de deixar de pujar al vaixell...Sortosament a mi se me passa en no res.

Així acabem les visites del PRIMER DIA DE CREUER: Ria Arousa-Illa Sávora- Ribeira- Ria  Arousa- Illa da Toxa.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

 

 

RESSENYA LITERÀRIA: LA LIBRERÍA AMBULANTE de Chistopher Morley

 

LA LIBRERÍA AMBULANTE

Chistopher Morley

Estic davant d'una prestageria i en un principi agafe el llibre perquè em sembla un tiol suggerent: La llibreria ambulant. Atrau no? I la foto de la portada m’agrada: un home des d’un carro lliura un llibre a una dona. Engresca a llegir-lo, no? A més a més no té massa pàgines i sé que no hi haurà contingut de sobra, no hi haurà palla que de vegades tant molesta. Segur que si ets amant dels llibres no només el títol i la portada, també el contingut t’agradaran com m’ha agradat a mi. Així que ja t’anime a que lligues el què ens conta aquest autor americà que va estar de professor a la universitat anglesa d’Oxford, perquè et dic, de bestreta, que no et defraudarà.

“La libreria ambulant” és un captivador llibre clàssic de la literatura nord-americana que es publicà en 1917 i       ens mostra un món únic i encisador on el temps sembla haver parat, on es barregen els carros arrastrats per animals i els cotxes recent estrenats. El protagonista, Roger Mifflin, és un estrafolari personatge que porta huit anys recorrent camins perquè és llibreter ambulant, i ara vol tornar a Brooklyn per escriure les seus memòries. Necessita vendre la seua peculiar llibreria sobre rodes, la seua egua i el gos i la que ho compra és la madura senyoreta Helen McGill que cansada de la monotonia decideix recórrer camins més enllà de la granja on viu des de fa quinze anys. Són dos personatges aparentment oposats, física i intel·lectualment. Ella és ama de casa, pragmàtica, robusta, en un principi no molt amant dels llibres. Ell, en canvi, és menudet, pèl-roig menut i xerrador, un home savi que coneix els llibres i el que cada client necessita. Tots dos, malgrat ser tan diferents congenien des del primer moment.

El llibre ens conta les aventures per les que passen, el germà de la protagonista, que s’està convertit en escriptor de fama, no li agrada gens la idea. Algunes situacions són desbaratades, i els ensenyaments que deriven, la majoria, estan carregats de lògica. La idea que més m’agradà és quan diu que la cultura, i els llibres, són un bé necessari, que porten a una vida millor i més agradable. Totalment d’acord.

Això si, no es pot començar a llegir aquesta breu novel·la sense situar-se en l’època quan va ser escrita, sinó, el contingut perd sentit. Així que hem de fer exercici mental i traslladar-nos a principis de segle XX, i a Estats Units, i no a una gran ciutat com Boston o Nova York, sinó a un entorn  rural. La societat que descriu és la que hi havia aleshores, masclista on les dones no tenien cap dret, per això té mes mèrit el que fa la protagonista. Imagine que quan s’hi publicaria la novel·la seria una novetat i una revolució, el fet de llegir com una dona de quaranta anys i soltera, s’escapa amb un xerraire deixant la casa abandonada.

L’escenari és l aNova Anglaterra, la vida dels grangers que es veu en el recorregut pels camins que fa la parella protagonista durant uns pocs dies, mostra situacions entranyables i altres gracioses.  M’ha recordat la comunitat dels amis de Pensilvania, que actualment viuen estancats en el passat, en el mateix passat que apareix a la novel·la, sense  gaudir d’avanços com l’electricitat i movent-se amb d’un lloc a altre carros i cavalls.

Mentre llegia el llibre pensava en la protagonista. Si fora un llibre actual diríem que és un llibre que parla de l’emancipació femenina. Però situant-la en els inicis del segle XX em preguntava, Hellen és una boja? Una aventurera?, una capriciosa? No. És una simple dona farta de fer el rol que se li ha adjudicat per naixença, una dona que veu com passa el temps i no evoluciona, que es veu tancada en la granja sense conèixer món com fa el germà, en definitiva, una dona, que té ànsia de llibertat i necessita respirar eixint de la rutina que la té encotillada vivint com fan totes les dones de l’època. Però un dia com caiguda del cel, li arriba l’oportunitat per rebel·lar-se i s’agafa unes improvisades vacances.

No és una novel·lassa, ni una novel·la negra, ni rosa…o si? No cal posar colors. És  una lectura senzilla, tendra i entretinguda, amb idees clares i precises i el text flueix desenvolupant la trama, està escrita amb humor i posant atenció als detalls. Fa descripcions precises i precioses i els personatges estan carregats d’humanitat. I  camuflat entre les peripècies dels dos protagonistes, parla de l’amor als llibres, de l’ofici de llibreters, de la importància per transmetre el saber i el foment lector, la importància del treball ben fet... parla de valors que s’està perdent. Porta a pensar, si és possible canviar de vida i la resposta és que mai es tard... i sinó que li ho pregunten a la protagonista.

Tot està envoltat de nombrosos títols de llibres i autors. Això m’agrada, la deliciosa història desprèn amor al llibres i realment, eixe carro-vago-llibreria... és una idea genial i imitable. Cadascú pot adaptar la idea a la seua realitat palpable...portar llibres als poblets menuts i en els més grans apropar-los portant-los a les perruqueries, als bars...a  les piscines...són experiències que es fan i s’han fet, però deurien de ser més habituals.   

Adaptació de la ressenya pròpia ja publicada en

VILAWEB, la Creueta el 13 d’abril de 2023: