Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 17 de gener de 2017

dissabte, 14 de gener de 2017

UZÈS (França)

Diuen que la seua plaça porticada, la place aux herbes, és una de les més boniques de França...és acollidora... és irregular... i si, a mi també m'agrada.
         
Uzès.

Estem a Montpeller passant una setmana, Nimes està a un tir de pedra, només a mitja hora, i Uzès de Nimes a altra mitja hora més. Ni s’ho pensem, si anem o no anem. Així que amb una combinació horària perfecta de tren i autobús, després d’haver visitat el pont du Gard  pel mati, anem al poble que va ser el primer ducat de França. I amb la fama que arrossega volem saber si és cert el que es diu de la xicoteta població francesa. A més a més també diuen que la seua plaça porticada és de les més boniques de França.
Arribem a l’hora de dinar, i per cert, mengem molt bé una típica crep uzetiana farcida amb brandada de morue, que és una deliciosa pasta feta amb abadejo, all i oli. Després, plànol en mà com sempre, anem carrer amunt i carrer avall. Són carrers medievals, molts estrets i envaïts per botigues d’artesania, antiguitats i galeries d’art.


Uzes

El que és cert és que trobem un poble que no arriba a 8000 habitants però que sembla una gran capital per la gran quantitat de monuments que són tresors arquitectònics.
Uzès.

Alguns carrerons amaguen esglésies.
   

Esglèsies

Hi ha moltes cases renaixentistes perfectament restaurades construïdes als segles XVII i XVIII, que foren residència d’antics rics del teixit, es nota  la riquesa a les façanes que fa que contrasten amb altres cases més modestes.
        

Cases renaixentistes.

Uzès té un palau ducal impressionant, que és un castell fortificat propietat dels ducs d’Uzès des de fa més de dos mil anys. I encara ho és dels descendents. Tanmateix la visita és possible per ser monument històric. Ocupa el centre de la ciutat, construït en diverses èpoques: medieval, gòtica i renaixentista.
          
Palau ducal
Passem pel jardí medieval que està en ple casc antic i un poc amagat, però no hi entrem. És un jardí de flors i plantes emprades a l’antiguitat tant per tintorers com per sanadors, bruixes o mags.
          
Jardí medieval.
De la place aux herbes, el cor del casc antic, diuen que és una de les més boniques dels pobles francesos i tal volta ho siga però en estos moments no ho sembla i és que totes les arcades estan ocupades per comerços i per llocs de menjar o fer-se un gelat.
          

Place aux herbes

La plaça està de gom a gom de turisme, cal esperar per a que es buide i veure-la amb tranquil.litat. Tampoc s’aprecia, si no parem l’atenció, en la singularitat de la forma que té la plaça, que no és quadrada ni rectangular, és totalment irregular.
          
Place aux herbes

Llàstima, seria bonic veure la mateixa plaça buida completament, sense taules ni cadires, amb els comerços tancats i sense el que exposen a la vista. Dimecres i dissabte a la plaça fan mercat, s’omple d’agricultors dels voltants que arriben al poble a vendre els seus productes a l’aire lliure. Sobre tot el mercat del dissabte és famós. Tal volta eixos dies la plaça adquireix l’atmosfera tradicional i no la succedània modernitzada venent vestits i gelats.
Place aux herbes

I té una catedral i al costat la torre fenestrelle d’importància històrica, igualment bocabadant. La torre és un vestigi romànic del segle XII de l’antiga catedral, que destaca per ser l’únic exemplar de campanar circular conservat en França. Sembla la torre de Pisa, no puc evitar comparar. És el símbol d’Uzès, després del palau. Té 42 metres d’altura i té moltes finestretes, que li donaren nom i un sostre cònic amb teulades envernissades. 
          
Torre Fenestrelle
La torre està junt a la catedral de Saint-Théodorit. Des de la part sud hi ha una esplanada d’on es pot gaudir d’una preciosa vista de la garriga uzetiana.
          
La catedral
Al costat de la catedral està el museu municipal Georges-Borias des de 1978, a l’antic palau arquebisbal, que és un gran edifici adequat per a la finalitat que fa.
     
Antic palau arquebisbal, ara museu.

Després de fer la visita parem de nou a la plaça principal a fer-nos un refresc i descansar, fent temps, la parada de l’autobús la tenim al costat i no volem entrar a tendes, això encara es més angoixant. Ens dediquem a observar.
Amb tot Uzès m’ha impactat des del principi, erròniament pensava que era un poblet menudet, quasi despoblat, i m’he trobat altra cosa. Està clar que la majoria de gent que ocupa els carrers és provisional que en unes hores se’n va, de fet compare la quantitat de persones del mati a la vesprada i es nota, per la vesprada ja no en queden tantes. I les que queden en amagar-se el sol ja no estaran, faran com nosaltres que dormin en altra ciutat.
Però no se'n van tots perquè hi ha un tant per cent que és turisme estable. La ciutat atrau als jubilats de tota Europa que busquen tranquil·litat i clima agradable, cultura i monuments, tot junt a activitats que en Uzès no en falten. És considerat un bon lloc per estiuejar perquè a més a més està a una hora del Mediterrani.
          
Un bon lloc per visitar...
Tornem a Montpeller via Nimes. L’autobús a Nimes ens ha dut per uns paisatges preciosos i verds, la garriga incomparable, cert que el trajecte ha estat un regal per a la vista.
QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

dimarts, 10 de gener de 2017

FOTOS i MÚSICA: Montpeller (França)


A un tir de pedra... en tren directament... hi està Montpeller, una ciutat molt agradable, punt estratègic per moure's pels voltants i descobrir un preciós sud francés.




Música:
Pour un flirt avec toi
Claude François

dissabte, 7 de gener de 2017

POLÒNIA -III PART: El barri jueu i el gueto de CRACOVIA

És un goig passejar pels carrers del barri jueu, tradició i moda s’ajunten... i esborrona veure part del mur del gueto, té forma de làpida perquè dins era com soterrar-se en vida.

El cementeri jueu.

No podem deixar Cracòvia sense visitar el barri jueu. Hui hi anem, molt encertadament, de la mà d’una guia local que ens conta detalladament la història i el present jueu, que ens fa veure detalls i anècdotes i ho fa de manera tan clara i interessant, que en acabar dóna gana de més i de quedar-s'hi més temps per descobrir els racons que  només poden fer una ullada.


El cementeri jueu.

Al segle XV es creà Kazimierz una ciutat jueva  autònoma on portaren a tots els jueus que residien en Cracòvia. Aleshores  començaren a conviure la cultura cristiana i la jueva encara que separats per un mur. La ciutat començà a convertir-se en el centre més important  de la cultura jueva i també el nucli més nombrós de jueus a Europa.

En 1800 es decidí que el barri formaria part de la ciutat de Cracòvia i en 1822 s’enderrocà el mur possibilitant així l’expansió dels jueus per tota la ciutat. Quan els nazis arribaren ocuparen  Kazimierz i ho destruïren per complet i als jueus que hi havia els portaren al gueto creat vora el riu Vístula. En acabar la guerra el barri va quedar en un estat decadent, ruïnós i perillós, alguns jueus hi tornaren al barri, però ja no era el mateix. Hi començaren a allotjar-se les famílies més pobres.

Passejant pel barri jueu...

I no va ser fins que es rodara “La lista de Slinder” i la publicitat que comportà, que començaren de nou a donar-li valor. Començaren a arribar artistes i intel·lectuals que descobriren l’encant que guarda el barri. La pel·lícula va ser un abans i un després, els primers turistes foren els cinèfils que volien veure on estava la fàbrica, el gueto o el camps de treball on els deportaven. El barri començà a viure de nou,  renaixia.

A partir d’ací començaren els esforços per recuperar la cultura jueva que es barreja amb els restaurants, clubs i bars de moda. Actualment  és una zona de moda, la gent jove ompli els carrers.
carrers.

Passejant pel barri jueu... trobem uns carrers que s'estan transformant envaits per la gent jove moderna i alternativa.

En el nostre passeig anem veient sinagogues, racons històrics, anem descobrint passatges del passat jueu i anem veient l’ambient.


Passejant pel barri jueu... trobem sinanogues...

Hi ha un grup nombrós de joves adolescents que van amb els professors i en passar per un restaurant on sona una música típica de la tradició jueva, esclaten d’emoció i es posen a cantar i a ballar seguint el ritme. I ho fan amb bogeria, soltant tota l’alegria de trobar-se amb el que busquen visitant els llocs històricament importants per als avantpassats. També ens creuem amb un grup de jueus ortodoxos, que també hi van perquè busquen les arrels.

Passem per la plaça  que abans era l’antic escorxador on sacrificaven els corders segons el ritual jueu i ara és lloc de moda oferint menjar ràpid. Hi ha molt d’ambient i segons la guia, més hi ha a poqueta nit.

L'antic escorxador és ara lloc de moda entre la gent jove...

També passem pel cementeri.
El cementeri...

En el nostre deambular trobem varietat d’edificis...tot el conjunt és el que forma el barri. Actualment hi ha vida però encara queda molts edificis deteriorats, tanmateix estic segura que canviarà i espere que la transformació no ho acabe desvirtuant perdent la identitat.


Passejant pel barri jueu...trobem el sabor antic del que era...

Hi ha una plaça molt acollidora on està la casa verda d’Helena Rubinstein, la coneguda pels  cosmètics.

Passejant pel barri jueu...

Steven Spielberg va filmar fa 20 anys la pel·lícula utilitzant escenaris reals, ara ho tindria més complicat, i estic segura que en uns anys encara hi haurà més canvi als carrers del barri jueu. Fa vint anys el barri tenia el color gris i la tristesa encara impregnada en les cases i en l’ambient i no calia recrear-lo.



Passejant pel barri jueu...trobem escenaris de cine...

I en el punt on començàrem el passeig  pel barri acabem la visita, davant d’una sinagoga i el mur d’entrada.

Passejant pel barri jueu...

Després anem al  barri veí de Podgorze, el gueto jueu, que va ser creat en 1941 pels nazis per ajuntar els jueus de camí a la mort. Hi era el lloc previ on malvivien abans de pujar-los al tren, cap als camps d'extermini però només pujaven els que sobrevivien a la misèria, malalties i l’angoixa de viure sense drets. On abans vivien 3000 ajuntaren 15000, en només 30 carrers. Els  treballadors que anaven amb els  tramvies que el creuaven el gueti són testimonis fidels ho observaven a traves de les finestres.

Del gueto queden en peu alguns edificis de l’època, ho veiem de passada. Anem directes a la plaça, antigament anomenada irònicament "de la pau". Actualment s’anomena dels herois del gueto,  lloc on se seleccionava a la gent,  els que servien per a treballar dels que no. El que no servien se'ls emportaven per a exterminar-los.

Hi trobem el grup de joves jueus que haviem vist abans amb els seus professors que continuen emocionats empassant-se del seu passat.

Barri de Podgorze o del gueto... on trobem jueus d'arreu del món...

Un monument en forma de 70 cadires buides  esgarrifa per la simbologia. És un homenatge de Roman Polanski per a recordar els jueus que per imposició boja alemanya van haver de deixar sa casa i tot dins. Polanski va ser un supervivent del gueto i sap de què parla.

Homenatge als que se'n van anar deixant-ho tot...

Hi també està la famosa farmàcia del Àguila, única del gueto i lloc de refugi del molts jueus.

I a la plaça, està la farmacia que ajudava als jueus...

Hem vist de passada un fragment del mur del gueto que separava, i esborrona veure’l perquè té forma de làpida  per deixar ben clar que el que els esperava una vegada dins era la mort, entrar-hi era la mort segura. El gueto era un cementeri en vida i així va ser, donat que a l’any 1943 tots els que quedaven al gueto foren traslladats als camps, abans els que no servien per a treballar, foren assassinats a la plaça.

Part del que queda del mur que els tancava.
foto procedent de google imatges.

En esta part del riu s’hi troba  la  fàbrica de Schindler, l’empresari alemany amic de les SS. Hi ha qui parla  malament de Schindler dient que va ser un oportunista que es va aprofitar de la mà d’obra barata del gueto. Altres veuen la part bona, són els que admeten que potser és cert que hi va veure negoci però també que amb el temps s’adonà del genocidi que estava passant i intentà salvar el màxim de jueus possible. Al capdavall en foren 1200 jueus els que salvà i malauradament en foren molts altres als que no va poder evitar la deportació.

L’antiga fàbrica acull actualment una exposició de l’ocupació alemanya de Cracòvia i es conserva el vell despatx de Schindler amb la màquina d’ escriure on va fer la famosa llista.

La  fàbrica de Schindler.

Spielberg  va fer més que descobrir al món el barri jueu, el gueto i la seua història, a partir de la pel·lícula  va posar en marxa  una fundació per documentar els fets ocorreguts  i així mostrar-ho a les generacions següents i va finançar un xicotet museu en l’antiga farmàcia del gueto, ajudant a la conservació de la casa. Per tot Cracòvia el va anomenar l’any 2005, patró de la cultura.

QUADERN DE VIATGE , estiu 2016 POLÒNIA



dimarts, 3 de gener de 2017

RESSENYA de cine: BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS



BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS
Maysaloun Hamoud
 De nou el racó viatger dedica espai a parlar de cine minoritari, del que poca gent veu. I a mi m’agradaria que no fóra així perquè generalment eixe tipus de pel·lícules són les més necessàries per veure la vida d’altra manera i també per fomentar empatia i tolerància. Per això escric esta ressenya, per insistir i tal volta, al capdavall la gent em fa cas i es decideix a interessar-se per pel·lícules que no siguen les típiques patriòtiques americanes, que reconec, que no són les que més m’agraden i sóc conscient de que se me nota. Però com sempre dic... contra gustos no hi ha res escrit i per al meu parer, qui no veu pel·lícules com Bar Bahar, s’ho perd.
Entenc que no és cine fàcil perquè tracta problemàtiques dures d’assimilar,  sé que fa pensar i entenc que molta gent vaja al cine a evadir-se de la realitat. Tota opinió és lloable.Tanmateix, insisteisc que no hi ha millor evasió que el cine i també la lectura de llibres. Cine i llibres, et transporten a altres realitats i en este cas a altre món i altra mentalitat.
El racó viatger no podia passar per alt “Bar Bahar, Entre dos mundos” només pel títol que porta. Qui em coneix sap que “Entre dosmons” és també el títol de la meua última novel·la, la que parla d’Algèria. En el meu llibre és refereix al món occidental i l’oriental, en el de la pel·lícula es tracta del món tradicional i el modern.  Només esta casualitat de títol ja és suficient motiu per no deixar de veure-la i ressenyar-la en este espai. Tanmateix la pel·lícula té molts altres atractius per a les persones amants de conèixer altres maneres de pensar o de ser. Perquè a més a més parla de Palestina i parla de dones joves que són arabe-israelis, és una pel·lícula sexista i feminista que posa damunt la taula el tema del racisme, és un a pel·lícula amb molt de fons que no deixa impassible.
La pel·lícula et transporta  a un país en  conflicte, però no mostra la política. Tal volta és el punt que més m’agrada perquè reflecteix el que ningú ha fet abans, és una perspectiva diferent, el de la nova generació de dones àrabs, acabant així amb els prototip de dones palestines. El veritable conflicte que mostra “Bar Bahar, Entre dos mundos”, és el que tenen les tres joves palestines amb passaport israelià, que han optat per viure en Tel Aviv, allunyades del seu lloc d’origen. Són Salma, Laila i Nur que comparteixen pis i són totalment diferents entre elles  però acaben fens nusos forts d’amistat. Tenen en comú que són dones i volen la llibertat que en casa no tenen, però és molt difícil trobar-la perquè el seu lloc de naixença està present sempre. També suposa conflicte les relacions de parella que no cuallen perquè elles no acaben d’encaixar al món, necessiten per seguir endavant encarrilar-se escollint a quin dels dos mons volen pertànyer, sense pressions externes, pressions de tradició i religió, de matrimonis concertats o d’imposicions.
Si, és una pel·lícula amb molt de contingut: parla d’Israel  i de la dualitat existent i inevitable, del comportament social, del masclisme, d’identitat sexual, de la vida laboral i de la pràctica religiosa en  devots i en els que no ho són tant, parla de falsedats, d’aquells que viuen una vida i pensen altra.
Les actius representen perfectament el seu paper. I dels homes, el paper del pare de Nur, la musulmana practicant és el que més m’ha agradat per demostrar una sincera sensatesa i honestedat, recolzant a la filla en moments desesperats, fent pensar així que no s’ha de jutjar a tothom només per ser d’una religió o altra sinò mirant a la persona.
Hi ha alguns detalls que no m’han agradat en el comportament de les joves i que han fet que al principi em costara empatitzar amb elles. No tenen un comportament modèlic i a mi m’ha resultat excessiu l’abús de tanta droga i alcohol. Després he entès que  la intenció era demostrar que eixa llibertat expressada és una gran victòria, perquè no estem parlant de qualsevol capital occidental, parlem de Tel Aviv i les joves tenen al seu voltant vigilant-les i censurant-les els prejudicis i tradicions heretades, per tant eixa llibertat és una reivindicació contra el que tenen establert.
El final és obert, no hi cap conclusió…cadascú que acabe la pel·lícula com vulga…al capdavall mostra la vida i la vida continua.



dissabte, 31 de desembre de 2016

EL PORT DE VALÈNCIA

La porta marítima valenciana per al consum i la producció.



Hui us mostre un racó especial, diferent al que us tinc acostumats. I és que no és dels indrets on s’hi va de turisme, és dels llocs que es veu però no es mira, m’enteneu? Ho veiem sovint però no parem atenció. I és una llàstima perquè és realment interessant. Em refereixo al port de València, però no el port nàutic on paren els iots de luxe, que si mirem amb deteniment tal volta fins i tot somniant desperts pensant en ser els possibles amos i capitans dels vaixells. El que us mostre és on s’aturen  els grans vaixells, on es fan carregues i descarregues de productes que venen de l’altra part del mar. El port de València és la porta marítima per a la producció i el consum. 




És digne de veure, sincerament, m’he meravellat amb el passeig que he fet en vaixell observant de ben a prop el que mai m’havia parat a mirar, com per exemple  els contenidors, alguns a punt per viatjar i altres a punt per a ser descarregats. 



He observat un “altre món” per dins i  alhora n’he imaginat altres pensant en la procedència de tot allò. No ho he pugut evitar, sempre tinc els viatges al cap.

Fins el moment l’única referència al port i les tasques que s’hi fan, era la de l’amiga Marina, perquè son pare hi treballava ja fa molts anys. Marina tenia sa casa plena d’objectes decoratius d’arreu del món que el pare arreplegava. I jo, que ja aleshores  tenia curiositat viatgera, quan els veia, sobre tot els africans i els asiàtics que eren a la meua vista els més exòtics, em preguntava quina sort que tenia aquell home per veure cada dia gent que havia estat en llocs tant allunyats i que podria contar com era aquella vida i aquella terra.





Ara amb esta oportunitat de veure el port per dins estic encisada i recorde aquella amiga i sa casa. He gaudit de debò amb el passeig però el millor de tot és que he tingut la sort de mirar tot este enrenou que configura el port seguint les explicacions d’una jove hi empleada que ha anat contant història i tasques, anècdotes i detalls dels que anava passant per davant nostre. 




La història del port començà al segle XV quan Ferran el Catòlic li atorgà a un valencià anomenat Antoni Joan, el privilegi de construir un pont de fusta a la platja del Grao. 









Des d’aleshores s’anà construint més i millorant les instal•lacions existents. Alhora el trànsit del port anava creixent i al segle XVII s’obté el privilegi de comerç amb altres regnes i al segle XVIII amb Amèrica.  Tot acabà convertit el port de València en un dels millors d’Espanya.




Al segle XX continuaren les millores i s’ampliaren els molls fins a arribar a com es veu actualment, amb instal•lacions especialitzades   segons    els tipus de    mercaderia.   A més a més, hi ha molt de moviment de contenidors que han convertit al port de València en líder entre els ports del mediterrani occidentals.




I les ampliacions continuen perquè la demanda així ho exigeix, quan més trànsit hi ha més s’ha de condicionar el port per donar entrada i cabuda. Els trànsit de creuers turístics també és molt important al port de València, de fet quan estem fent el passeig en veiem un. També veiem a la llunyania la ciutat de les arts i les ciències que segurament els turistes que baixen del creuer no deixen de veure.




I passem per davant de les batees de clotxines preparades al port, com un conreu de camps però al mar i que produeixen els afamats musclos diferents per la salinitat de les aigües. Les clotxines valencianes es caracteritzen  per ser de menor grandària i tenen un  gust més intens per les  aigües que les alimenten. Es reprodueixen una vegada a l’any, entre primers de maig i finals d’agost, així que en estiu a menjar-ne toca, són les millors, les de la temporada.





La gestió del port des de 1992, amb l’estatut d’autonomia, corre a càrrec de l’entitat anomenada  entitat portuària de València. Esta entitat s’encarrega del control dels tres ports, València, Sagunt i Gandía i ha aconseguit que Valenciaport, els tres ports,  siga líder en trànsit comercial fonamentalment de mercaderies en contenidors, gracies a la xarxa de connexions amb els principals ports del món. Són innovadors en activitats i en tecnologia, en infraestructura i tot amb ubicació privilegiada.








Si tens oportunitat, val la pena la visita.



 QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, primavera 2013