LLEIDA: PARC NACIONAL D’AIGÜESTORTES i ESTANY DE SANT MAURICI

Un paisatge idíl·lic, de postal. La mare naturalesa sap crear  paratges  d’una bellesa captivadora.

Eixim matinet des Vielha i agafant la N-230 anem a Espot creuant el  Port de Bonaigua. Passem per molts poblets de la Vall d’Aran, en alguns la carretera els travessa pel mig i en altres els deixem al costat dret i esquerre: Betren, Escunhau, Casarilh, Garos, Arties, Gessa, Unha, Salardú, Bagergue, Tredos i Baqueira.  Passem per l’estació hivernal de Baqueira-Beret, centre d’interès turístic nacional focus de famosos i personalitats. Hi ha moltes infraestructures hoteleres de luxe, i restaurants i bars i botigues...tot el que es necessita per a gaudir després d’esquiar en les pistes, això si, res barat. És el que hi ha si es vol estar colze amb colze amb la gent que eix en les revistes. La família real espanyola hi va cada Nadal, o al menys anava.... Se sap per on va o per on està, pels membres de seguretat que l’envolta. El port de Bonaigua és espectacular, una carretera serpentejant pujant i pujant, on està l’estació d’esquí Baqueira Beret. El sol, el cel, les ombres de les mateixes muntanyes...quines estampes!

Arribem a la part més alta, 2072 metres. Les vistes són magnifiques. Estem al cim dels Pirineus. Quina meravella. En hivern són les pistes per on els esquiadors fan el descens. Veiem les cadires per al trasllat dels esquiadors. En estiu s’hi poden fer rutes caminat o en bicicleta. Veiem algunes autocaravanes aparcades, amb tota segureta que estan explorant alguna senda.

I comença el descens...En tot moment revoltes i més revoltes, com un circuit de scalextric! Quin mareig!

Arribem al punt baix a 1900 metres. Mirant amunt veiem les  tanques protectores per evitar allaus de neu.

Una vegada pujat i baixat el port de Bonaigua, arribem a la població d’Espot, no per visitar-la, sinó com punt de partida per anar al Parc Nacional d’Aigüestortes, una de les joies del Pirineu català que fou creat en 1955. El parc està repartit entre quatre comarques pirenaiques: l’alta Ribagorça, els Pallars Sobirà, els Pallars Jussà, la Vall d’Aran en Lleida, agafant en la part central els termes municipals de Espot i Vall de Boi.

Gran part del territori sobrepassa els 1000 metres d’altura amb pics que superen el 3000 metres. Espot és un des punts d’entrada al parc, l’altra està en Boí.

L’accés al parc està controlat, en la mesura de lo possible, s’intenta salvaguardar la fauna i la flora, tanmateix encara està explotat pel ramat, i per les centrals hidràuliques. Amb tot, la petjada de l’home és inevitable. En Espot agafem vehicles 4x4, que fan de taxi, per pujar al parc. No som els únics. Hi ha cua. Per això es bo matinar i ser dels primers, val la pena pujar el més aviat possible i gaudir tot el temps en la natura, en l’estany o fent una caminada. Els 4x4 ens porten durant 10 minuts per una carretera tortuosa i estreta, som 8 en el vehicle. Els conductors ho tenen clar, fins que no omplin el vehicle taxi siga 4x4 o furgoneta, no eixen. Així funcionen. Tenen les seues normes.

Em toca el torn de pujar. Vaig de copilot i em permet parlar amb el conductor, un jove que el primer que diu és que ens posem les mascaretes “si us plau” . Em diu que hi ha molt de turisme, que es passa el dia pujant i baixant la carretera. Jo li dic que només pensar tot el dia amb tanta revolta ja estic marejada. El vehicle agafa velocitat. Confie, encara que no se’n trobem altre de cara...

Als 4 quilometres d’espot un control li demana papers. Em diu que estem al Prat de Pierró, el punt on s’inicia la ruta i on els vehicles privats han de deixar el cotxe. Ell, com té permís, pot pujar fins la part més alta, però els particulars han de deixar-ho a uns 5 quilòmetres, la resta del trajecte que han de fer a peu.

Seguim xerrant. Mentre els altres integrants del comboi mantenen les seus converses particulars o estan callats, ell i jo seguim també a la nostra, perquè el soroll del motors impossibilita escoltar bé als de darrere.  Jo, perquè el tinc al costat, sinò...haguera pujat el trajecte en silenci. Em diu que les normes del parc són estrictes, que tot està protegit, vegetació, animals, l’aigua...No es pot banyar ningú a l’estany. Ah! i que les deixalles que fem se les hem d’emportar darrere, que la muntanya no s’embruta. Té raó. S’ha de mirar per la conservació de la natura.  

Arribem al punt d’aparcament i ens diu l’horari fins quan estaran els vehicles per baixar gent al poble. Ho tenim clar. Per molt bonic que siga allà no ens volem quedar a passar la nit. Ni volem, ni ens deixarien. No es pot acampar lliurement però hi ha un bon assortiment de refugis de muntanya alpins per acollir al visitant  de manera controlada.   

Anem per una passarel·la de fusta que ens du a l’estany, té 80 metres i és apta per a qui va en cadira de rodes.

Hem arribat a l’estany de sant Maurici, que és el sector més alt on estan els anomenats “Encantats” esperant-nos al peu de l’estany. Els Encantats són unes muntanyes espectaculars de 2479 metres d’altura que es distingeixen de la llunyania perquè sembla una muntanya partida, dos cims bessons. Són el símbol del parc.

Conta la llegenda que les estretes agulles que s’hi veuen  sobre els Encantants eren dos caçadors que un dia no anaren a missa per anar a caçar  un cérvol. Segueix la llegenda dient que per eixa “fugina” foren maleïts i quedaren petrificats per a sempre. Quines històries! S’ha de tindre en compte que la religió sempre ha ocupat un lloc important i les contarelles orals eren la manera d’ensenyar bones conductes, i eren altres temps... deixar de complir el precepte de la missa setmanal podia portar conseqüències dràstiques. 

 Anem per on anem, els Encantats dominen el paisatge.

És una imatge de postal gràcies a la mare naturalesa amb l’ajuda dels glacials, els del Quaternari,  que en retirar-se el gel, modelaren  este paisatge agrest i alhora idíl·lic. Cada any les pluges, les neus, els allaus que s’hi produeixen van erosionant el terreny, i creen barrancs i els llits del riu van fent-se grans...la naturalesa va canviant.

Veiem altes i abruptes muntanyes, valls…aigües transparent..vegetació... és un paradís.

La zona formada per 40852 hectàrees està protegida des de 1995. És l’únic parc nacional de la Comunitat catalana. Hi ha diversitat de fauna i flora d’alta muntanya, es una paratge únic. L’estany de sant Maurici té l’origen en un llac natural però es va fer més gran i es construí una presa per garantir el subministrament  d’aigua en la zona.

En el parc es poden fer diferents rutes de senderisme per veure els més de 200 llacs que hi ha d’origen glacial. Es poden fer a peu, en bicicleta o en 4 x4, en estiu i en hivern, de totes les dificultats i fins i tot es fa per a persones amb mobilitat reduïda. Una de les caminades més fàcils és la cascada de la ratera. És la que fem nosaltres. Fem la caminada sense presses, parant sovint per veure el paisatge o descansar.

Arribem a la cascada. Quanta gent! És difícil fotografia-la sense persones. Tots volem la fotografia davant. Hi ha intrèpids i intrèpides que s’arrisquen i pugen ben amunt. És naturalesa pura. Sense additius.

Fem el camí de tornada parant molt, descansant, mirant la vegetació, respirant l’aire pur i fent fotos...Volem immortalitzar el moment i paisatge fent-nos foto i tots els llocs ens semblen els millors punts perquè en són molts els que ofereixen perspectives precioses.

Arribem al llac i li fem una última mirada als Encantats, anem per la passarel.la, agafem un taxi 4x4 i baixem a Espot. L’autobús que ens ha dut ens torna a Vielha, passant de nou pel port de Bonaigua, amb altra llum i color, i tornem apassar per tots els poblets de la Vall d’Aran. Ha estat una excursió fabulosa, que cap persona es pot perdre si es ve per la zona.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil -5

Hi ha experiencies en la vida que són inesborrables, que marquen el futur. Paulette era forta, però de vegades cal soltar les llàgrimes per renovar la fortalesa. 

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

 

CORDOVA: EL BARRI JUEU I EL PONT ROMÀ

Ciutat de califes i bressol de Sèneca, Córdova, la ciutat que mira al Guadalquivir, desperta fascinació a cada pas.

Hem visitat la catedral.  Tan se val que ja l’haja vista en altra ocasió, és dels monuments que sempre impacta.  Ara volem fer una passejada per la ciutat, pel centre històric declarat patrimoni de la humanitat des de 1994, aixo si, si el calor i l’allau del turisme no ho impedeix ni ens fastigueja. No es cap pont festiu ni és estiu...però Cordova sempre està plena. Tampoc disposem de molt de temps, així que seran unes pinzellades per recordar el que ja he vist i saber que he de tornar de nou...

Perquè en Còrdova hi ha molt que veure, i tambè gent...hi ha tanta com abelles en un eixam. De cada cantó eixen grups reduïts o massius ansiosos per descobrir la ciutat. Venen atrets per les meravelles que es conten d’esta ciutat del sud d’Espanya, on hi ha petjades fenícies, àrabs i romanes, on veiem mesquites, catedrals, sinagogues, ponts jardins i places...i tot amb sabor andalús.

El primer que volem buscar és el famós i popular carreró de les flors, una de les icones de Còrdova. Està prop de la mesquita i ben indicat. Estem en la zona més antiga on es veu la importància de la comunitat jueva en la ciutat des que s’instal·laren al segle X fins que foren expulsats en 1492 pels reis catòlics. Caminem entre carrers blancs i negres, blancs per les parets i negres per les reixes, però també són multicolors per les botigues que mostren el que venen al carrer i la varietat de nacionalitats que caminen al nostre voltant. Estic escoltant una barreja d’idiomes bocabadant. Caminant pel carrer dedicat a l’arqueòleg Don Ricardo Velasquez Bosco, arribem al carreró de les flors, és un perpendicular.

Es distingeix al primer colp d’ull, per estret, per la gran quantitat de gent i perquè està adornat per plantes. Hi ha cua per passar, a més hi ha turistes que paren a meitat per fer-se fotografia de record. Al carrer hi ha moltes botigues d’artesania i souveirs, com en la resta dels casc antic de Còrdova. 

Al capdavall ens toca el torn. Tot es qüestió de paciència. Ara passem nosaltres.

I arribem fins el final, a la plaçoleta que antigament era un pati de  veïns i amb els anys es va anar remodelant per a embellir-lo i que causara l’impacte que fa.  Hi ha alguna que altra casa engalanada amb els testos de flors i una font que va fer un veí de la plaça. És lloc idoni per a descansar i refrescar-se. Enmig hi ha una columna que acaba amb un vell capitell corinti, segons els experts de l’època romana.

En la plaça tothom lluita per buscar l’espai i el punt concret per fer la millor perspectiva del carrer amb el fons de la torre de la mesquita. Tinc sort de poder fer alguna foto sense molta gent...

Cada vegada m’agrada més visitar llocs tranquils... sense massificació. La gent m’angoixa i esta vegada més pel calor.

Però queixar-se no serveix per a solucionar res. Cal gaudir de cada moment. Seguim per uns carrers i altres, tots semblen el mateix, les botigues són quasi totes les mateixes i com no pose atenció als productes que venen, em semblen totes iguals. Però no ho són, no mal interpreteu el que dic. Hi ha algunes que venen artesania preciosa i de qualitat. 

També hi ha racons especials i algunes cases que tenen unes balconades que  criden l’atenció...

Arribem a la plaça del Cardenal Salazar i veiem l’estatua d’un oculista famós àrab del segle XII, Mohamed al-Gafiqi que va peregrinar a Aràbia per complir amb el precepte religiós i ampliar el coneixements mèdics en biblioteques i hospitals. Va escriure un cèlebre manuscrit, una guia de l’oculista, en àrab queda  una copia en el Escorial. Donà importància a las aliments en la salut ocular.

Em recorda a l’estàtua del filòsof, astrònom i escriptor Averroes del segle XII que vaig veure la vegada que vaig visitar Cordova, i que estava en el carrer Cairuán.  I també en aquella ocasió vaig veure la dramàtica imatge barroca del cristo de los Faroles a la plaça de los Capuchinos, junt al convent del Santo Angel. 

Enfront del metge àrab està  la facultat de  filosofia i lletres que ocupa el que fora l’antic hospital del Cardenal Salazar.

Seguim caminant...sempre per carrerrons... arribem al carrer Averroes i passem  per davant de la capella mudèjar de San Bartolome realitzada entre els segles XIV i XV que està integrada en la facultat de Filosofia i Lletres. És un edifici restaurat que té gran valor, tanmateix no entrem, només mirem el pati de l’entrada... de nou em dic...que tal volta puga entar-hi en la propera ocasió que visite Cordova.

On si que entrem és a la sinagoga, el temple dels jueus fins a l’expulsió. És un  menut edifici construït al segle XIV, entre 1314 i 1315. La sinagoga està considerada única en Andalusia i la tercera millor conservada de l’època medieval en Espanya. Per un pati accedim a la menuda sala. A la dreta per unes escales es puja a la zona femenina. Al front està la sala principal, quadrada i decorada amb ataurics mudèjars. Al mur, que suporta la tribuna femenina, hi ha tres arcs finament decorats amb escaioles. Després de 1492, en ser expulsats els jueus, el temple s’utilitzà d’hospital, després passà a ser l’ermita de san Crispin i després escola infantil. A finals del segle XIX fou  declarada  monument nacional.

És la setmana idònia per a visitar els típics patis tradicionals que estan florits i preciosos. Pot ser altra excusa per tornar a Còrdova, encara que cal tenir molta paciència perquè en els patis que entren en concurs hi ha cues infinites que duren hores. Des del carrer Averroes  entrem al pati de la casa barroca de la Bulas de la Santa Cruzada que té la porta principal en altra plaça. És d’entrada lliure perquè no competeix, per això està tan ple de gent... El pati és el típic cordovès.

Hi ha un mercat municipal d’artesania. És un projecte que data de 1960 per a promocionar l’artesania, un lloc on el visitant pot veure com es fabrica el producte com plata, ceràmica o fusta i alhora pot comprar.

De tant en tant ens adonem del símbol que assenyala la xarxa de camins sefardites en Espanya.

Tot seguit parem a veure l’estàtua del teòleg Mainomedes.

Estem en la plaça que porta el seu nom on està la façana principal de la barroca casa de la Bulas de la Santa Cruzada, on hem entrat a veure el pati. Hi està també el museu taurí.

Els carrets són sinuosos, curts, estrets... i cal deixar-se portar..això li dona encis especial...malgrat la gent...que hi ha per tot arreu...

Fem un descans. Volem beure un refresc i entrem a un restaurant que té un pati acollidor. S’està fresquet. 

Cordova està preparada per al turista. Té molt que representa el tipisme andalús, el del tablao i la pandereta, el dels souvenirs de postals o imans per a la nevera.

Una vegada fet el merescut descans, retornem a la mesquita, el punt des d’on iniciat el passeig.

Ara volem anar cap al pont romà, però primer parem en la plaça del Triomf on està la columna el triunfo de San Rafael, que veiem de lluny. El conjunt escultòric fou edificat en el mateix lloc on hi havia un hospital del pobres. Te 27 metres d'altura i representa una muntanya i en el cim hi ha una torre o castell amb merlets, que alhora serveix de base per a una columna de marbre sobre la que està el capitell i l’estatua de l’arcangel.

A la plaça també veiem la Porta del pont, mal anomenada Arc de triomf. És un arc commemoratiu d’ entrada a la ciutat que es va construir per festejar l’arribada del rei Felipe II a Còrdova. Està en el mateix lloc on en el passat van haver altres portes, en temps romans i en època musulmana. La porta es remodelà en 2007 la porta  i els  voltats en 2011.

Tenim enfront el pont romà sobre el riu Guadalquivir. Formava part de la Via Augusta, la carretera més llarga i transitada d’Espanya que anava des de Cadis a França. I fins 1953 fou l’únic pont que hi havia a Cordova.

La primera vegada que vaig vindre a Còrdova era Setmana Santa i pel pont processaven els legionaris. Fou captivador veure tant de fervor i solemnitat en un lloc amb tanta història. Aleshores ja vaig pensar que era un pont bonic i ara ho corrobore.

Al fons, la torre de Calahorra crea una bonica estampa. I quan s’està a meitat pont i girem el cap per on hem vingut veiem la mesquita- catedral i tambè és una imatge preciosa. Un costat i altre ho són. He llegit per algun lloc que el pont va servir d’escenari en Juego de tronos, de la quinta temporada.

La torre de Calahorra és una torre defensiva d’origen àrab. És visitable i les vistes des de la part alta deuen ser immillorables amb a mesquita- catedral al fons. Però nosaltres tenim pressa per anar a dinar i tastar els famosos flamenquins cordovesos.

Cordova fascina... M’he quedat amb ganes d’estar més temps. Qui sap si algun dia torne? Seria la tercera vegada...

QUADERN DE VIATGE, CORDOVA primavera 2022

 

CORDOVA -I PART: LA CATEDRAL

L’emir Abd ar-Rahman I  després de fugir de Damasc perquè enderrocaren la seua família omeia, volia  que Còrdova eclipsara a l’imperi bizantí i Bagdad en ciència, cultura i arts… amb la construcció de la mesquita, primer símbol visual del califat,  l’emir complia part del seu desig governamental.

Patrimoni de la Humanitat des de 1984 i bé de valor universal des de 2014, la mesquita-catedral de Còrdova, el monument més antic conservat de Al Andalus, fascina i captiva. És magnètica. Ho sé perquè ja l’he vista abans i sé l’efecte que causa, fins i tot dies després: no pots oblidar-la. Realment m’abelleix de nou tornar a sentir eixa fascinació que desperta.

Després d’haver donat la volta mirant la façana i la porta de les palmes, la porta de San Sebastian i la porta del sabat, entrem per la porta del perdó, per la que entraven els fidels que no podien pagar el delme i el bisbe els dispensava.

Accedim al Patio de los naranjos que està ple d’arbres: hi ha 98 tarongers, plantats al segle XVII, en filera representant la continuació de les columnes de la sala d’oració de l’interior. Era l’antic pati d’ablucions musulmà, així que també hi ha fonts necessàries per a la purificació abans de resar i així estar en puresa absoluta. Hi ha molta gent fent cua per comprar l’entrada i fa massa calor per esperar a la fila o fent  una passejada tranquil·la. Només busquem les ombres i lloc on seure mentre esperem que ens toque el torn d'entrar. Hi ha bona organització però hi ha tanta gent!

Al pati, també està la Torre del campanar que amb els 54 metres domina el paisatge de la ciutat i que conserva a l’interior l’antic minaret de l’època d’Abderraman II integrat junt a les campanes posteriors de l’època cristiana. I m’han dit que hi ha 203 escalons per arribar dalt. Tinc temptacions de deixar la cua i pujar...però no puc, no hi ha temps...és que pujar escales...m’agrada perquè les  altures sempre ofereixen bones vistes.

Entrem. Per fi! Està semi obscur. De nou, com la primera vegada, la mesquita em bocabada. 

El primer que veiem és la sala de l’oració formada per 11 naus longitudinals i 12 transversals formades per un espectacular bosc de 856 columnes. Arribà a haver-ne 1003. Tot dins de la mesquita-catedral és admirable però destacaria tres parts i este bosc de columnes és la primera d’elles. Els arcs sorprenen perquè a més a més...hi ha tants... són de rajola i pedra i estan recolzats sobre 856 pilars de granit, jaspi i marbre procedents de les ruïnes romanes i visigòtiques.

Les columnes estan unides per 365 arcs dobles de ferradura i amb tanta simetria, tanta quantitat i  tanta senzillesa...Assenyalen l’infinit, on està el Deu dels creients. Em quede encisada mirant els arcs de ferradura...dobles...simples... en roig i blanc... senyal d’identitat dels omeyes, els arcs que es creuen entre ells i formen  parets calades i ricament decorades....Ho observe tot i m'agrada.

Els traga llums estratègicament col·locats i les vidrieres, deixen passar llums que fan efecte hipnotitzant.

Una vegada en l’interior, tan se val la religió que professes, pots ser musulmà, cristià, jueu o ateu, es mira la singularitat i la bellesa, la perfecció, que crea eixe ambient espiritual o màgic... cadascú que el qualifique com vulga. És emotiu, el lloc desprèn energia positiva i és digne d’admiració incondicional.  Des del segle VIII fins el XIX quan es feren les ultimes reformes l’edifici ha mantés l’essència, es va crear i va evolucionar sense prejudicis. Tot un exemple.

No puc deixar d’observar els elements musulmans i cristians que conviuen durant segles. La barreja és assombrosament harmònica. La mesquita és exemple de convivència i respecte, de barreja que conviu en harmonia sense buscar cap protagonisme. S’hi respira aire conciliador. Realment ho pense. I crea una pau, que pocs llocs aconsegueixen. Malgrat la gran quantitat de gent que hi som, mentre observe els detalls de cada part, em cree com una bambolla particular i la gent no em molesta. Seria millor visitar-la a soles. Clar es! Però ja sé que això és privilegi de la reialesa, mandataris o altres personalitats... He llegit en algun lloc que des de l’any 2010 es fan visites nocturnes en grups reduïts i amb llums que focalitzen els punts important i rellevants. Deu ser bonic. M’ho apunte per a altra vegada.

Abd ar-Rahman  començà la construcció al segle VIII sobre una antiga església visigòtica consagrada a Sant Vicent màrtir, que segons s’especula s’havia construït sobre altra anterior paleo cristiana. Tot es va destruir per fer la mesquita. La construcció va durar més de 200 anys i s’enllestí l’any 987 amb successives ampliacions posteriors. Era molt gran, podia acollir fins a 30000 fidels. Es va convertir en la segona mesquita en importància comprable a la de la Meca i l’expressió màxima d’art islàmic en Espanya.

Era el lloc idoni per tirar endavant l’ideari polític i religiós. M’imagine les cerimònies en les que els sobirans participaven per exaltar el poder diví del califa i el seu paper fonamental com guia espiritual...imagine cerimònies com les dels juraments del prínceps i de nous califes... imagine els precs a Alà....

Altra part destacable és el peculiar mihrab, un nínxol d’oració amb forma de petxina construït al segle X. És sumptuós, especialment per la puresa del marbre pels mosaics bizantins d’or i bronze, és més gran que la resta que he vist en altres mesquites arreu del mon.

La curiositat és que generalment tots el mihrabs miren cap a la Meca i este està orientat al sud com el de la mesquita de Damasc. Els cubs d’or foren importats per escultors bizantins.

Altra singularitat és que està construit en una menuda habitació, no com en la resta de les mesquites que estan oberts en el mur. Així, des de la menuda habitació les paraules de  l’iman quedaven amplificades.

Els cristians reconquistaren Còrdova l’any 1236 i tot seguir la mesquita es convertí en església cristiana sense demolir la construcció original.

Amb el pas del temps es feren més reformes, la més important fou la construcció en 1523 de la catedral renaixentista inserida al cor de la mesquita. Carlos V aprovà el projecte sense el consentiment de l’ajuntament de Còrdova. És la tercera part destacable i en la que deixem d’estar en la penombra per trobar la nau amb claredat. La catedral porta  per nom  Asunción de Nuestra Señora.

És de planta de creu llatina voltes gòtiques cúpula renaixentista i capelles i decoració plateresca. Hi ha molta llum i sostres alts…Tot el conjunt aconsegueix la sensació que pretén: que mirem cap al cel.

Hi ha diverses capelles laterals al voltant. Moltes capelles funeràries s’hi construiren patrocinades de manera privada. Des del segle XIX, s’han fet restauracions i reformes necessàries per al manteniment i adequació.

Valore als cristians del passat que no enderrocaren l’edifici musulmà. Hagueren pogut pensar en altre espai... però qui sap si la mesquita haguera pogut suportar el pas del temps sense usar?. Així que sacralitzant-la li van donar altra vida i la bellesa artística es va mantenir, al menys en part.  Els cristians van saber veure la bellesa, l’arquitectura, el seu valor indiscutible com font de coneixement per a les generacions futures. Feren molt bé no enderrocant els elements que no corresponien a la seua fe.

Mereixen tot el nostre respecte, perquè la tònica general era enderrocar totes les petjades del passat per crear tot de nou. En el cas de les esglésies el que es feia era arrasar amb tot el que recordava la fe anterior per a que els fidels se centraren en el cristianisme. En part hi ha una raó, la mesquita no podia ser enderrocada de la nit al mati perquè també va haver un període de convivència amb els musulmans que fou llarg.

Així que m’agrada veure creus  junt a arcs musulmans, així és i així continuarà. Encara que, clar és, els elements àrabs que trobem no estan sacralitzats. Tots els dies fan celebració religiosa cristiana i el diumenge en l’altar  major.

Acabem el recorregut mirant unes vitrines on es conserven restes de l’edifici i en altra vitrina de paret es mostren les firmes de tots els artistes que participaren en la construcció del monument.

 

En resum, la mesquita-catedral de Còrdova mereix les millors valoracions per ajuntar cultura, història,  art i molt més...Hi ha qui no li agrada la barreja d’estils...de religions... a mi si. Jo sóc de les que general...barrege menjars per gaudir de nous sabors...barrege olors que en creen diferents i únics...i m’agrada la barreja cultural que contribueix a sumar  saviesa i enfortir la tolerància...Per això m’agrada tant la mesquita-catedral de Còrdova,  per eixa barreja encisadora.

 QUADERN DE VIATGE, CORDOVA primavera 2022