Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 18 de febrer de 2019

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: ENTRE DOS MONS 3



Els pares de Hamid arriben a Espanya procedents d’Algèria, comencen una nova vida allunyada dels seus però tambè de les limitacions que suposava.

I així, compartint els dies amb la família del poble però  intentant romandre separats del seu influx, estiguérem fins al trasllat a Espanya. Beneït el moment quan ens va eixir l’oportunitat de separar-nos per un temps d’unes idees que no ens agradaven. Beneïts anys vivint fora, en els quals a les nostres ments creàrem l’Algèria desitjada. Per això no et parlàrem dels aspectes negatius del país. Volíem viure al màxim la vida nova i no entrava en els nostres plans fer memòria de les raons per les quals se n’havíem anat. Potser actuàrem mal. Si és així crec que estem a temps de posar remei. En estos moments em veig obligat a traure a la llum tot allò que aleshores vaig callar per egoisme. 

Ta mare, vivint a Algèria amb limitacions per ser dona, va trobar este canvi d’aires una bona notícia. Espanya ben aviat anava a iniciar una nova etapa política, de segur beneficiaria a tots. I així va ser. En arribar-hi es va trobar amb un món que li oferia unes llibertats personals que en Algèria no haguera ni somniat.

Ara, en retornar al nostre món d’origen, he trobat un país amb intents de modernitat però la tradició està molt arrelada. Ta mare també ho veu. Note moltes diferències respecte a Espanya i em costa de vegades entendre algun comportament dels meus paisans. La decisió està presa, hem decidit tornar i ací  estem de nou, passe el que passe.

ENTRE DOS MONS, (pag 27) 
Mariló Sanz Mora, Ed NOVA CASA EDITORIAL

dimecres, 13 de febrer de 2019

RESSENYA de cine: MAX I HELENE




MAX I HELENE
Giacomo Battiato director versió cine
Simon Wiesenthal, escriptor de la novel·la

Fa uns mesos vaig veure una pel·lícula, la de Max i Helena, basada en una novel·la. Malgrat no tindre gran renom ni haver estat aclamada per la crítica, pense que és una bona pel·lícula perquè té bona base de contingut. També la valore perquè em va fer ganes d’indagar en el tema. Només acabar de veure-la, necessitava saber més, així que llegint per diverses fonts m’he assabentat que està basada en una història verídica, una història d’amor plena de penúries amb el fons de la guerra antisemita.

Transcorre en la segona guerra mundial, any 1943. Els protagonistes són un hebreu i una ària, filla d’un diplomàtic antisemita en la Itàlia feixista. És una amor prohibit i més pel pare d’ella, que és l’encarregat de afavorir l’empresonament dels jueus de la ciutat. Però l’amor clandestí quan més es prohibeix més força pren i pare i filla s’enfronten sense remei.

I també sense remei Max és deportat a Polònia. Però inesperadament Helene que no vol separar-se del seu estimat es fa passar per jueva per seguir-lo i també queda apressada. En el tren de camí als camps de concentració, o a la mort, un rabí els casa, però la nova vida com marit i muller dura poc perquè el destí i la crueltat nazi els separa.

A Max, suposadament, l’afusellen en una fossa comú i a ella, suposadament, també després d’haver sigut torturada i obligada a ser concubina del captor, que és un dels més sàdics nazis entre tots. Però res és el que sembla i miraculosament ambdós se salven del que sembla un final segur. 

Al cap de quinze anys Max vol venjar la mort d’Helene a la que creu morta. Helene també ha seguit vivint pensant que el marit va quedar soterrat en la fossa on va caure després de ser afusellat. Per a la venjança Max, aconsegueix infiltrar-se entre els nazis que ara viuen fugitius i amagats per a no se ajusticiats.

Però hi ha un caçador de nazis que no para en el seu afany per fer justícia i es posa entre ambdós supervivents. Coneix la realitat que en l’actualitat els envolta i els deixa fer la seua vida, renunciant a delatar al criminal per no desvetllar el secret que guarda la parella. 

No crec que faig spoiler amb el que he dit perquè encara hi ha molt que em calle.

A més a més d’esta versió italiana dels 2005 que jo he vist, a la dècada de 1990 es va fer una versió anglesa. Tal volta hi ha altres, però estic segura que la novel·la estarà molt interessant i plena de matisos que les versions de cine perden. I és que la novel·la està escrita des de la perspectiva personal de vivències i forçosament han de descriure sentiments i realitats en primera persona que li donen valia.

El buscador de nazis és Simon Wiesenthal nascut l’any 1908 en la que és l’actual Ucrània i va morir en Viena l’any 2005 als 96 anys. Arquitecte de professió va passar per cinc camps de concentració i quan va ser alliberat va dedicar part de  la seua vida a buscar els nazis assassins per a portar-los davant la justícia. Arribà a trobar-ne  a més de 1100 criminals de guerra. Wiesenthal  és autor de molts llibres sobre el tema hebreu i esta història la va escriure després de conèixer per boca dels protagonistes el relat real, era una història que no podia quedar al calaix,  va canviar noms però els fets descrits són els que passaren a la parella mixta hebreu-ària.

És una historia d’amor amb majúscula, una història de guerra també escrita amb lletres grans, i  no entra en les massacres i horrors que es veuen en altres pel·lícules de camps de concentració jueus perquè en esta pel·lícula no descriu este apartat sino els anys de després la guerra.

En la versió italiana es veu part de Venècia i m’ha agradat perquè m’ha resultat familiar. La casa on viu la protagonista és un racó molt bonic de la ciutat dels canals. Un racó que tinc fotografiat per tots els costats, perquè és molt acollidor i hi ha un pontet del que es veu un canal estret molt fotogènic. Els buscadors de localitzacions de la pel·lícula van tindre el mateig ull fotogènic que jo. També hi ha un moment que apareix una imatge de la plaça de Cracòvia que m’ha fet recordar la capital polonesa.

En resum, una història per no oblidar la barbàrie humana, per prendre consciència fins a quin grau de patiment han viscut moltes persones en el  món. Recomane la pel·lícula, però més la novel·la, que no he llegit però la pose a la llista de les pendents.

dissabte, 9 de febrer de 2019

TRANSILVÀNIA: EL LACU ROSSO


El nom de Transilvània, literalment significa"País més enllà de la Floresta" i és just el que es veu al llarg d’esta zona: muntanyes i més muntanyes, boscos i més boscos, rius... i entre tot, un llac molt visitat i estimat, el Lacu Rosso.





Estem visitant Romania, un país que sorprén. Hem estat a Bucarest passejant pels seus carrers i bocabadant-nos amb el seu Parlament, tambè hem estat a Sinaia, on hi ha un monestir i un palau bonic. I hem visitat una fortalesa rural a Prejmer. I seguim viatge.

        Admirant  uns paisatges de boscos frondosos, i per moments patint per anar per una carretera estreta infernal, arribem al Llac roig.  

Curiosament uns quilòmetres abans d’arribar-hi,  enmig de cap lloc,  hem vist tres vaques soltes que sense fer cas als cotxes, menjaven tranquil·lament o creuaven la carretera. Els cotxes mentrestant feien torn per passar per no atropellar-les, quan s’hi trobaven de cara, perquè el cami era estret. I les vaques es mostraven impassibles anant al seu aire. No deixe de preguntar-me què feien les vaques allà, a soles perquè semblava que a prop no hi havia cap granja. Segurament elles eren coneixedores del terreny i sabrien tornar a casa.

          El llac Roig està a 980 metres d’altitud i té una profunditat màxima de 10 metres, és el llac més gran i jove del país. Es va formar de manera natural al segle XIX, concretament l’any 1837 quan es va desprendre una part del Monte Ghilcos i van haver víctimes mortals, és per això lo del nom que en magiar significa "muntanya Assasina". I és que  molt a prop està la ciutat de Gheorgeni d’origen hongarès que empra el seu idioma local per escriure els cartells dels comerços.


No se sap la causa del naixement del llac, tal volta van ser les pluges torrencials o un terratrèmol. I el nom del llac roig, li vé perquè hi arriben aigües de rius amb sediments d’òxid de ferro, uns sediments que des d’uns anys enrere s’estan controlant perquè van dipositant-se al fins i reduint el volum de l’aigua del llac, i a eixe ritme el llac anirà desapareixent.

       El color roig no sempre s’aprecia, depèn de la llum i de la zona. 

       Estem en estiu i el llac rep molts visitants per a passejar i gaudir de la natura. En hivern el llac es congela. Era lloc obligatori de estiuejar en temps comunista. I actualment també és lloc de peregrinació turística.









         És idoni per a fer trekkings, passejos en barca... un lloc que ha fomentat el turisme rural. Les parades de Kalács no falten, allà on anem en trobem.

        Una peculiaritat del llac és un bosc singular que hi ha enmig del llac, que es va produir en inundar-se un bosquet abans del despreniment, l’aigua es quedà embassada i va matar els avets que ara llueixen petrificats sobre la superfície, sembla una imatge fantasmal, com molt en Transilvània, país que vol crear una imatge tètrica i misteriosa... però en este cas és real.


QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

dissabte, 2 de febrer de 2019

ANNA (VALÈNCIA) El palau dels comtes de Cervelló i més.

Un palau amb el qualificatiu de "la xicoteta Alhambra valenciana".



Fa temps que tenia ganes d’anar-hi i per fi ja estic, a Anna, un poble de la Canal de Navarrés situat en lloc privilegiat doncs hi conflueixen gran quantitat d'aigües de l'aqüífer del  massis del Caroig que són arreplegades pel riu Sellent.

Ja ha arribat el dia de conèixer el poble i el seu palau, que tinc no molt lluny de casa. Havia escoltat parlar molt de l’edifici que comparen amb la Alhambra i m’abellia saber de primer mà si el que es deia era cert. I si que ho és. Em deien que era una meravella i pense el mateix. A  xicoteta escala, si que hi ha alguna part similar al palau nazarí de Granada.





El palau dels comtes de Cervelló s’ha de mirar amb els ulls que cal. No s’ha de pensar en com seria en el seu temps d’esplendor i comparar-lo a com és ara. No s’ha de fer perquè el que hi ha actualment té poc a veure amb la construcció original.



El palau actual data del segle XVII quan Felip III va concedir el comtat d’Anna a Fernando Pujades de Borja. No obstant això, cal assenyalar que les primeres referències de l’existència d’un castell anterior sobre el que es construí el palau, són de 1244 quan el rei Jaume donà la vil·la d’Anna i el seu castell a l’ordre de Santiago després de la reconquesta. Pertanyia als comtes de Cervelló i a finals del segle XIX el van vendre a Don Ricardo de Trenor Bucelli casat amb Doña Josefa Isabel Palavicino Ibarrola. I a finals de la dècada de 1980 l’ajuntament el va adquirir. No seria fins a la dècada de 1990 quan començaren les obres d’adequació de l’edifici, que segons diuen estava molt deteriorat per l’abandó i hi havia qui pensava que era millor enderrocar-lo i crear en el lloc que ocupa  una gran plaça pública per a festes i verbenes.





Però no es va enderrocar. Encara que des del segle XVII fins a l’actualitat s’havien fet moltes  restauracions, sempre sense mantenir l’estil original, va ser l’última la que va generar controvèrsia.  Les veus crítiques diuen que es van gastar massa diners i malgrat ser de domini públic que la finalitat era convertir-lo en centre de difusió patrimonial, ataquen radicalment que no van ser fidels a la història de l’edifici.




 No obstant això, com passa sempre, tot és relatiu. Si parlem de fidelitat de l’edifici és cert que és “fals” perquè no es correspon al que era en la seua construcció original. S’hi conserva algun mur, algun sostre i volta, però poc més. Però si parlem de si és fidel a la realitat històrica en general, la cosa canvia perquè el palau si que mostra les etapes històriques del passat. És per això que hi ha sales cristianes i sales  àrabs i hi ha museus representatius de la localitat.  Però anem per parts. La visita a este palau, únic, no s’ha de fer amb presses.




El primer que visitem és el museu de l’aigua, a l’aljub del castell, amb panels explicatius sobre la importància de l’aigua a Anna i el seu aprofitament al llarg de la història en les cases, en el camp i en la indústria.





Després entrem al museu etnològic de la vila, situat en el que antigament eren les quadres dels cavalls i abans de quadres era el nucli del castell musulmà. I és que passejant pel palau, la història mora i la cristiana van barrejant-se. Observem els  utensilis i objectes exposats amb cura, és un ambient rústic on veiem les eines dels diferents oficis emprades pels avantpassats. La gent del poble ha anat aportant al museu el que tenia per casa i així un cartell en cada objecte diu la procedència.





A continuació seguim visitant sales. I és el que veritablement encisa: anar observant la diferència arquitectònica i decorativa que hi ha entre unes i altres. Tot ens va transportant a diferents èpoques: la mitjana, la moderna i la contemporània.

El pati enjardinat i amb font central a l’estil de l’Alhambra de Granada i el pavelló   musulmà bocabaden. Les vistes al riu des del pavilló, són incomparables. Tot està fet a l’estil àrab i està ricament decorat amb mosaics, filigranes o mobiliari. No hi ha cap superfície per decorar, tot ple: els sostres, les parets, les portes... No tinc ulls per mirar tant de detall.







Esta part intenta recrear el món àrab  que va viure al municipi al segle XIII. Tanmateix per al meu gust representa massa luxe i no es correspon a la realitat del àrabs que viurien al poble, que, amb tota seguretat,  no estarien envoltats de tanta bellesa decorativa, és el meu parer. Llevat d’este detall intranscendent que és una opinió subjectiva, he de dir que esta part del palau és molt bonica i sembla com si estiguérem dins del conte de les mil i una nits. Mires on mires és art, de fet la decoració la van fer tècnics experts procedents de Marroc i Tunísia.





Tot seguit ens endinsem a l’Edat Moderna a les sales Borja i Cervelló, igualment decorades amb cura i amb mobiliari de l’època.





Acabem la visita a la sala d’Anna, on actualment fan els plenos d’Ajuntament, i  on hi ha fotografies antigues i quadres d’artistes locals.



I me’n vaig contenta pel que he vist però alhora pense que no s’hi trau prou profit de tot l’edifici.  Crec que el palau es deuria d’explotar més, haurien de buscar-se estratègies per fer-lo més visible. El gran pavelló àrab serveix com escenari de casaments i altres esdeveniments, però no és prou. Em van dir que a la sala d’Anna, on fan els plens d’ajuntament es podia  veure un audiovisual explicant la història del poble, i mostrant les personalitats locals famoses, com l’artista Sanz, a qui li tinc especial devoció perquè els pares eren d’Aielo de Malferit, el meu poble. I no he vist res sobre este ventríloc excepcional,  i m’he quedat amb les ganes.

Cert que l’edifici es podria treure partit de més maneres, no només mostrant-lo en visites guiades, que siga dit de pas, estan ben fetes i completes,  sinò fent que siga plataforma turística de la localitat. 

Hi queda dit, espere que alguna persona amb poder i influencia per poder fer coses al poble, ho llisga,  em faça cas i es pose a pensar maneres de traure rendiment  al centre de difusió Patrimonial per a que realment el palau, siga epicentre d’Anna i al capdavall acabe sent veritablement rentable i alhora mostre la riquesa en tots els àmbits del poble.  

Després de dinar fem una passejada pel poble amb la millor guia, l’amiga que és del poble, Maria, que ens fa un recorregut per a que se’n tornem a casa  amb el convenciment de que el seu poble, Anna, a més a més dels seu palau té molts altres racons bonics per visitar.

I per a convercer-nos,  anem a la baixada del molí.


I veiem algunes fonts i els canals d’aigua...


I anem a l’impressionant Gorgo de la escalera, que demostra una vegada nés la importància del aigua a Anna.



Fins a altre dia Anna! S'han quedat més racons per visitar, com el famós "lago o albufera d'Anna". Sense cap dubte que tornaré a Anna per enllestir la visita encetada.

QUADERN DE VIATGE, tardor, ANNA, 2018



dilluns, 28 de gener de 2019

FOTOS i MÚSICA: LES MINES DE SAL de POLÒNIA




 Sembla mentida però és cert:  allà, a les entranyes de la terra, trobem un lloc singular perquè està fet de sal. Fins i tot hi ha una catedral.



MÚSICA:
La Polonesa de Chopin

dijous, 24 de gener de 2019

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-1




A la novel·la hi ha quatre protagonistes: dues mares i dues filles. Les mares ingenien una estratagema per a que les filles coneguen l'escenari on, més de vint anys enrere, passaren uns fets turbulents que callaren seguint un pacte de silenci. Però ja és hora de desvetllar-los. Les mares pensen que si les filles trepitgen els paisatges guatemalencs, podran entendre millor eixos secrets amagats durant tant de temps.



ELS SECRETS DE LA CASA VERDA ( pàgina 11)
Mariló Sanz Mora. Edicions 96 

diumenge, 20 de gener de 2019

DESCOBRIM COSTA RICA

El país dels ticos, el país de la natura, els país que és pura vida.

Hi viatjàrem lliurement… només controlats els trasllats i els llocs de dormir,  resta al nostre aire i en solitari… sempre a soles. Així visitàrem este país amb una de les  democràcies més sòlides del planeta i des de 1948 sense exèrcit...un país que  és pura natura, pura vida com diun els  eslògans publicitaris.

El viatge a Costa Rica començà  a la T-4 de  l’aeroport de Madrid, moderna i funcional, bonica i lluminosa i tan gran que les distàncies d’una part a l’altra són interminables.  I l’avió cap a San José també era enorme... i les hores dins també se me feren  eternes entre núvols i turbulències.

I quan per fi arribàrem  a l’aeroport costaricense,  notàrem la diferència amb la T4 madrilenya tan moderna d’on veniem i sentírem al cos la diferència horària. Però en un tres i no res ens adaptàrem.

Tanmateix San José no era la nostra destinació per a tots els dies, teníem previst anar de Parc nacional a Parc nacional i  és el que férem. 

Començàrem  per Monteverde. En  San José vinguè a per nosaltres un conductor d'una furgoneta, Don Manuel, que ja portava dins dos americans. Hi pujàrem i cap a Monteverde que ens anàrem els 5: els americans el conductor i nosaltres. 

Així funcionaria tot el viatge. Cada vegada era un conductor i un furgoneta diferent. Així ho organitzàrem. Unes vegades fèiem el trajecte a soles i altres, com este inici, anàrem acompanyades. Encara que els americans no parlaven res l’espanyol i estigueren tot el temps en silenci. I les que parlàvem i no paràvem de preguntar érem nosaltres. Estaven tan callats, que ara,  després de passats anys, ni siquiera recorde quina cara tenien o si van parar abans d’arribar a Monteverde, perquè ni en les notes escrites al meu quadern de viatge en els seu temps, ho anomene.



El primer que férem en arribar a Monteverde va ser i instal·lar-nos a l’hotel reservat de bestreta, donar una volta pel poblet Santa Elena i organitzar-nos les activitats a fer al llarg de les dies d’estada al parc. En cada parc feiem el mateix ritual: abans que res planificar, i tal volta després canviava però s’havia d’anar amb un primer pla dissenyat. En Monteverde entre altres coses, férem una excursió pels ponts de ferro i anàrem a una finca familiar de café i de canya de sucre.




El segon trajecte que férem cap al segon Parc Nacional, el Parc del volcà Arenal,  és dels que es qualifiquen d’estrany, va ser una situació inusual que encara hui en dia em crea dubtes del que passà. Però al capdavall, aquell individu ens portà on devia, a la llanxa amb la que anàvem a creuar el llac Arenal. I la llanxa la conduïa un jove que ens contà la seua vida. 

Amb este últim, ja eren tres conductors els que havem conegut i ens havien donat una visió del país . Cadascú amb el seu pensar i la seua manera de ser ens havien ajudat a entendre com era el país. Este trajecte va ser molt bocabadant i divertit perquè per a nosaltres dos a soles teníem una barca gran, mentre que al costat altres massificats grups de turistes anàvem en llanxes plenes i les persones hi estaven com a sardines en llauna, colze amb colze.



I així arribàrem al volcà Arenal i una vegada instal·lades decidírem anar per lliure, no fer res d’especial i gaudir de les vistes al volcà. Només anàrem al poble del costat a la Fortuna. I per la nit veiérem com eixia la lava del volcà, va ser un imatge incomparable que no sempre es veu perquè sovint el cim està tapat pels núvols.




Després anàrem al Parc Nacional de Tortuguero i ací canviaren les coses, el primer trajecte el férem amb un conductor "mut", al menys no va dir ni bon dia quan ens arreplegà. Tot ho deia  amb gestos i amb mala cara ens manava el que volia: que  pujàrem a la furgoneta, que  agafàrem la maleta, que  baixàrem, que se n’anàrem… No li vam escoltar la veu i no contestava les presguntes. I el pitjor és que ens va deixar en un descampat ple de cotxes al costat d'un restaurant sense saber on estàvem. Per sort un xic, amb un llistat de noms a lamà,  ens va vindre a buscar, tenia cara de sofriment  perquè estava buscant-nos i no ens trobava. 

Era el guia que anàvem a tindre en Tortuguero perquè per entrar a este Parc Nacional cal un grup,  l’entrada esta controlada i a més a més l’accés era per aigua i amb  llanxa.



Tortuguero va ser una bonica experiència i la part més bonica de Costa Rica: el poblet, passejar pels voltant entre fang, dormir escoltant micos... o l’experiència  de veure desovar les tortugues a la platja, una de les situacions úniques que t'ofereix la vida. Recorde eixe nit com si fóra ahir, recorde haver vist un cel estrellat magnífic, unes estrelles brillants i enormes, mai les havia vista d’eixa manera. Férem una ruta pel parc caminant I veièrem les tortugues gegants en un acte d'intimitat.





El punt final del viatge va ser la capital san José des d’on visitàrem els voltants pel nostre compte deixant-nos aconsellar per la gent local  visitàrem la zona central i el volcà Irazu i el volcà Poas.







REFLEXIONS POSTERIORS, COSTA RICA estiu 2006

TOT COSTA RICA: