Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 24 de febrer del 2024

SANTIAGO DE COMPOSTELA: LA CATEDRAL I LES PLACES DEL VOLTANT (GALICIA)-II PART

Donem la volta a l’exterior de  la catedral: de l’Obradoiro anem a Platerias, després a Quintana i acabem en la plaça Azabacheria.

Hem deixat enrere la plaça de l’Obradoiro, el jardi i el palau Fonseca i  seguim caminant. Volem veure totes les perspectives de la catedral i les places que l’envolten.

Primer anem a la plaça Platerias, la plaça sud de la catedral, el nom és degut als orfebres que hi treballaven sota les porxades. Quasi totes les places fan referència a l’ofici que s’hi treballava al passat. Hi està l’única façana romànica que conserva la catedral on conviuen apòstols, àngels i signes del zodíac. Una gran escalinata dona accés a la porta d’entrada a l'edifici que està oberta per als feligresos o visitants. Nosaltres entrarem després, primer acabarem de donar la volta a la catedral. A més a més, amb el calor sufocant que està fent hui en Santiago de Compostela, l’interior, més fresc, serà un bon lloc per descansar.

Destaca la torre barroca del rellotge, de setanta metres d’altura. Per cert, si posem atenció veiem que el rellotge només té una agulla, té esfera de marbre i cal que cada dia un rellotger li done corda per a que funcione puntualment. La cúpula la corona una llanterna que marca les hores i il·lumina les nits mes assenyalades de l’any: les dels  anys sants, i les del dia 25 de juliol i 30 de desembre.

Enmig de la plaça està la font dels cavalls. És barroca, de 1825, i la protagonitzen quatre cavalls i una figura femenina que alça una estrella. Popularment es creu que és símbol de la ciutat, recordant aquella llum brillant que indicà on estava enterrat l’apòstol.

També hi és la casa del cabildo, amb la peculiaritat que és només una paret de pedra que nomes té tres metres de profunditat, s'hi va construir al segle XVIII per tancar quasi la plaça. En estos moments hi ha uns exposició de Garcia Lorca.

També, en iniciar rua do Vilar està la casa del degà, del segle XVIII, hostatge dels bisbes que visitaven la ciutat.


Caminem uns metres i arribem a la plaça de Quintana, el nom de Quintana en l’època medieval definia els espais oberts d’ús públic. Este ho era, i concentra la catedral,  el convent, el cementeri de canonges i la primera casa consistorial.

La plaça està dividida en dos parts. La part inferior, la Quintana de mortos,  fou el lloc d’enterrament fins a l’any 1780, que es traslladà a altre lloc. I la part superior és la Quintana de vivos. És gran i espaiosa. Només ocupen un lateral de l’espai, les cadires,  taules i para-sols dels bars, cafeteries i restaurants que estan sota les porxades de La Casa dels canonges, un edifici barroc. Creuant la plaça i just enfront de l’edifici de les porxades, pujant l’escalinata destaca altre edifici: la Casa da Parra, d’estil barroc de finals del segle XVII.

El gran mur que veiem pertany al monestir de San Paio de Antealtares, fundat primerament al segle IX per custodiar el sepulcre recent descobert de l’apòstol, després de la custodia s’encarregaria el cabildo catedralici. Els monjos benedictins foren substituïts per monges de clausura. 

Des d’esta perspectiva també destaca la torre del rellotge. La campana de 14 tones de pes, porta el nom de la Berenguela, nom com popularment es coneix la torre.

En la plaça està la Porta Santa, meta dels peregrins que arriben a Santiago buscant la indulgència en els anys jubilars, que és quan està oberta. La resta del temps sempre està tancada. Jo vaig entrar a l’interior de la catedral per esta porta en 1999, un any sant compostel·là. És any jubilar cada vegada que 25 de juliol cau en diumenge.

Finalment anem a la plaça de la Azabecheria amb la façana barroca- neoclassica del segle XVIII.

Hi ha una llarga fila per entrar a la catedral, però no a fer la visita del monument. Esperen per entrar a donar l’abraçada a l’apòstol i també volen veure el sepulcre. Jo ja vaig donar l’abraçada a Santiago fa anys. Aleshores deixaven fins i tot fer-se foto davant del sant. Actualment no es pot quasi ni parar, solament els segons necessaris per fer reverència. S’ha de passar ràpid per evitar que les cues d’espera siguen més llargues. El sepulcre també el vaig veure. I ni per a una cosa ni per  l’altra vaig esperar. El turisme en Santiago ha augmentat. Si no hi haguera tanta gent, entraria de nou, però la fila és massa llarga per a repetir.

Enfront de la catedral, està el convent de San Martin de Pinario, que barreja estil renaixentista, barroc i neoclàssic, però essencialment és la representació del renaixement gallec. Actualment funciona com a seu del seminari major i acull altres estances dedicades a impartir teologia o treball social. També es museu i hostatgeria.

Una vegada vistes totes les places que envolten la catedral, entrem dns, i ho hem de fer per la plaça Platerias.  Hi ha gent, la majoria guarda respecta el silenci. El recinte imposa la deferència perquè es lloc d’oració.

Passem un temps als bancs, cadascuna en els nostres pensaments i els nostres precs. S’està bé. El lloc transmet pau, bé mirant l’altar major i l’apòstol, bé observant detalls de l’orgue... les 26 làmpades que Iberdrola instal·là en 2021 imitant les antigues votives de la catedral o parant atenció del botafumeiro. Recorde l’emoció que vaig sentir en veure’l en funcionament  anant de part a part de la nau de l’església. Mentre estic asseguda al banc front a l’altar ho recorde i  posa els pèls de punta. Qui ho ha vist ho podrà corroborar. El botafumeiro funciona cada dilluns, dimecres i divendres a les 12 del migdia i es necessari anar a la missa.


Ens hi quedaríem més temps, però se’ns fa tard. Eixim i retornem a la plaça de l’Obradoiro, que amb el seu gran poder d’atracció, fa pesar deixar-la. Ens acomiadem de la ciutat en el quilòmetre zero del peregrí situat enmig de la plaça. Tots els camins que van a Santiago porten a este punt. Hi ha una conxa i una placa commemorativa “Primer Itinerari Cultural Europeu”, declarat en 1987 pel consell europeu.

Realment estem fent un viatge complet, on no només fem trajectes en vaixell. 

Estem al 2n DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan en Vilanova de Arousa-Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela

Si vols llegir el 1r DIA DE CREUER: Ria Arousa-Illa Sálvora-Llotja de Ribeira- Ria  Arousa- Illa da Toxa.

 

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

dilluns, 19 de febrer del 2024

SANTIAGO DE COMPOSTELA: LA CATEDRAL I LES PLACES DEL VOLTANT (GALICIA)-I PART

I una vegada allí, fem  un recorregut a peu pels voltants de la catedral, començant per la plaça de l’Obradoiro.

Estem fent un mini creuer per Rias Baixas. El segon dia desembarquem en Villagarcia de Arousa i per carretera anem a la capital compostel·lana. Però no anem com a peregrins, és una visita exprés que a mi particularment, em servirà per a recordar altres estades anteriors.  Perquè, qui va a Galicia... torna. Que bonica és Galicia! Que bé s’hi menja! I quins poblets! I quines ciutats! En Santiago de Compostela ja he estat i guarde molts bons records. Un dels més especials fou veure l’actuació de Luz Casal un dia de cap d’any des de la primera fila, en plena plaça de l’Obradoiro, davant de la catedral, allargava la mà i  podia tocar-la. Guarde fotos personals i la premsa gallega que va publicar la noticia. Quina emoció més gran i que divertit! I, casualitat,  just fa uns mesos vaig tornar a gaudir de l’actuació de la cantant gallega, està vegada asseguda en una tercera fila i en un marc també incomparable com és el castell de Xàtiva. Igualment va ser una nit màgica perquè la cantant sempre transmet un “algo” característic fruit de la seua sensibilitat roquera en lletres i  música, un “algo” que impregna l’ambient de bones vibracions.

En Santiago de Compostela, com he dit, he estat en altres ocasions, però mai en estiu. M’abellia gaudir del bon oratge estiuenc de la zona del que sempre parlem: calor i la fresqueta “típica gallega”... Però inesperadament  de fresqueta res. Estos dies està fent una inusual i inesperada ona de calor que fa que ell passeig per Santiago de Compostela resulte un poc angoixant. Però estem de vacances i si s’ha de passar calor...doncs es passa. Així que amb l'ànim fort com qualsevol viatgera empedreïda, faig amb els companys de viatge un recorregut a peu pel cas històric. Iniciem el passeig en el pàrquing, en l’avinguda Joan XXIII.

El casc històric està molt a prop d'on ens deixa el bus. La primer parada és davant del convent i l’església de San Francisco. Fou fundat per  san Francisco d’asis en la seua visita a santiago en 1214 i la seua construcció està envoltada de llegendes que giren al voltant d’un tresors que s’hi trobà i costejà les despeses.

El casc històric està prop, com he dit, i a més tot concentrat. En enfilem per la rua san Francisco que dona a la plaça de l’Obradoiro.

En no res estem en el punt neuràlgic de la ciutat, l’eix principal al voltant del qual podem dir que la ciutat és com és i la raó que explica perquè és tan important. Estem davant de la catedral,  la destinació de milers de peregrins que després de fer una de les rutes del xacobeo hi arriben a besar el sant. Tan se val si són devots o no, el camí de Santiago o sant Jaume és espiritual. Conec molta gent que no és practicant religiosa però sent una cosa especial mentre camina cap a la capital Santiago. Jo no he fet cap tram de camí, algun dia el faré.

Per entendre la importància de l’apòstol i de la ciutat faig un breu resum de la història. Conten que Santiago va morir martiritzat entre els anys 41 i 44 de la nostra era, a mans  del rei Herdoes, que no li agradava la tasca evangelitzadora que l’apòstol estava fent en Palestina. Els seus deixebles Teodoro i Atanasio agafaren les despulles i aconseguiren portar-les a Galícia, terres on havia predicat abans,  on l’enterraren. Passà el temps i al segle IX, un  dia un ermità va veure una llum brillar en el lloc on fou enterrat i li ho digué al bisbe Teodomiro, qui  no dubtà en anar-hi per comprovar que era. I una vegada allà s’hi trobà un cos decapitat. Tradicionalment sempre es digué que aquell cos trobat al segle IX, era el cos de Santiago, la qual cosa va ser reafirmada  pel papa Leon XIII en 1884 després de manar analitzar els restos de la tomba. 

La ciutat es construí al voltant de la figura de l’apòstol.  S’erigiren fins a tres santuaris en poc de temps per honrar el seu sepulcre. El primer fou al segle IX a instancies del rei Alfonso II, que manà construir una església en el lloc en concret on brillà la llum.  El segon, al segle X amb materials de primera qualitat i tenia un aire més sumptuós, però fou destruït per Almanzor. Així que en l’any 1075 començaren les obres de la basílica que veiem actualment. Tardaren en enllestir-la poc més d’un segle.

La catedral està considerada com la més característica del romànic, i com a representació està el Pòrtic de la gloria,  i el monument més extraordinari de l’ edat mitjana. Jo vaig veure el pòrtic de la glòria fa molts anys, abans de la restauració,  i em meravellà. Realment bocabada, no és falsa publicitat. Tot en la catedral captiva, per la història... per l’harmonia artística... L’exterior que dona a l’Obradoiro és barroc, del segle XVIII,  fruit de les reformes posteriors.

La catedral és la representació religiosa de la plaça, però hi ha altres símbols representats: està el de l’hospitalitat, el cultural i el municipal. Pas a pas.

A un costat de la catedral està l’hospital dels Reis catòlics que acollí peregrins malalts o cansats pel viatge, des del segle XVI. Actualment és parador de Turisme, té 5 estrelles GL, gran luxe. La façana està ricament ornamentada La portada és plateresca. Hi ha mols detallas per a mirar. També pare atenció en les gàrgoles i en els balcons.

Seguint amb la història, no seria fins al segle XII que Compostela es va convertir en un dels principals centres de peregrinatge de la cristiandat, de la categoria de Roma i Jerusalem. Fou Diego Xelmirez, el primer arquebisbe de Compostela qui va promocionar el camí fent-lo al reves, iniciant-lo en Santiago fins arribar a Roma. Des d’aleshores el camí l’han fet milions de persones, anònimes o reis. És així que en 1486 els reis catòlics, Fernando i Isabel, arribaren a Santiago com uns peregrins més. Els reis volien pregar a l’apòstol per aconseguir la conquista de Granada, l’últim reducte musulmà que els quedava. Quan  arribaren s’hi trobaren que peregrins de mig món malalts i esgotats eren rebuts en pèssimes condicions. L’hospital que fins feia poc els rebia havia patit un incendi i eren atesos en els carrers o en la catedral. Així que després de la conquista de Granada, en agraïment,  decidiren ordenar la construcció d’un gran i sumptuós hospital, el millor de la cristiandat. A més a més promogueren iniciatives per a la protecció dels peregrins. Primer nomes assistien als peregrins, després, amb el pas dels anys es dedicà a donar suport mèdic. També s’utilitzà com inclusa per a xiquets abandonats i orfes de guerra.

L’hospital tenia jurisdicció pròpia i molts delinqüents aprofitaven per lliurar-se de la pena de mort, prohibides en l’edifici. Per la qual cosa s’instal·là davant de la façana una gran cadena sobre pilars per a delimitar fins on arribava el poder administrador de l’hospital.

Al segle XIX, l’hospital  passà a ser Hopsital central del Galícia fins al segle XX, que ja queda desfasat per a la sanitat moderna. I canvià de rumb. En 1954 reobrí les portes com hotel i en 1960 entra en la xarxa de parador nacional. Així que d’hospital passà a hotel. La finalitat ha canviat, tanmateix recordant l’ús inicial, cada dia ofereix menjar gratuït a deu peregrins que hagen fet el camí de Santiago. És cert, i també ho són les llargues cues que es fan per aconseguir-ho.

El símbol municipal en la plaça està just enfront de la catedral, és el palau Raxoi, que és d’estil neoclàssic projectat a meitat del segle XVIII. La façana té 90 metres de llarga i se sosté sobre una porxada amb arcs de mig punt. En la part central destaca un pòrtic que descansa sobre columnes jòniques. Remata el frontó la figura eqüestre de l’apòstol Santiago. Originàriament es construí com a seu del seminari de confessors i com residencia de xiquets del cor de la catedral, tanmateix al llarg dels anys ha tingut altres usos. En l’actualitat està ocupat per departaments de la Xunta fe Galicia.

I la part cultural està representada pel col·legi de san Jerónimo, on està el rectorat de la universitat  que ha marcat la vida cultural de la ciutat en els últims 500 anys.

L’edifici està unit al palau Fonseca, que trobem només eixim de la plaça Obradoiro. És l’actual seu de la biblioteca de la universitat. Al segle XVI fou el nucli on l’arquebisbe Alonso III de Fonseca reunia estudiants dispersos utilitzant l’espai de la seua antiga casona. Sempre va demostrar interès per la cultura i va promoure molts projectes.


La plaça Fonseca està enfront del palau i es caracteritza per l’ambient estudiantil que té en època de classes. És punt de trobada dels estudiants i des d’on cada any, els tunos canten la cançó d’acomiadament del curs:

Triste y sola, sola se queda Fonseca
triste y llorosa queda la universidad
y los libros... y los libros empeñados
en el monte... en el monte de piedad.

Abans d’avançar, parem davant d’una detall curiós. És l’arbre de la ciencia de santiago de Compostela, que parteix de l’obra de Ramon Llull, un text creat a finals del segle XIII que compara els diferents àmbits de saber amb les branques de l’arbre. El que hi ha és una escultura de ferro on hi ha tretze pergamins en llatí amb el nom de les disciplines que s’impartien en la universitat. Al voltant de l’escultura es feia un ritual en el que els estudiants indecisos se situaven davant i desprès de donar tres voltes sobre un mateix s’havia d’assenyalar, sense mirar, una de les branques. Així triaven. Actualment està protegida per un vidre.



 Vols llegir sobre el 1r DIA DE CREUER?: Ria Arousa-Illa SávoraRibeira- Ria  Arousa- Illa da Toxa.

Vols llegir  sobre el 2n DIA DE CREUER?: Ria Arousa-Casa de Vale Inclan en Vilanova deArousa-Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela



QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

dimecres, 14 de febrer del 2024

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-14


Maia, una de les protagonistes de la història, ha descobert un pais diferent però també unes emocions noves.



 ELS SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

divendres, 9 de febrer del 2024

FOTOS i MÚSICA: BERLÍN (Alemanya)

 


Berlin és una ciutat fascinant per l'ambient, la gent, els carrers...els monuments...Tot és reflex de la història que cal coneixer per poder conciliar el passat amb el present.
 

diumenge, 4 de febrer del 2024

PORTUGAL: AVEIRO

 Aveiro forma part dels llocs més estimats i interessants de Portugal. Segurament és pels seus canals, que no són com els d’Amsterdam ni com els de Venècia...però tenen el seu atractiu que els fa especials.


Cada any el turisme dels nord de Portugal augmenta, no m’estranya... i els viatgers ja no van nomes a les gran capitals com Coïmbra, Guimarães o Braga, Aveiro ja forma part dels llocs més estimats i interessants. Segurament és pels seus canals, que no són com els d’Amsterdam ni com els de Venècia...però tenen el seu atractiu. Hi ha referències a Aveiro al segle X però fins el segle XII no se la cataloga de vil·la i va començar a creixerà gràcies a les salines i la pesca i per la bona situació geogràfica que afavoria el comerç marítim. La creació d’un canal d’accés directe al mar en 1808 va propiciar el desenvolupament econòmic amb l’arribada de mercaderies procedents de la zona portaria com peix i altres productes de primera necessitat.

Abans d’entrar a Aveiro fem una panoràmica de les platges properes perquè tenen molt d’encant. Passem per Praia da Barra i veiem de lluny el far més alt d’Europa i també anem a Praia da Costa Nova, famosa per les pintoresques cases pintades a ratlles anomenades Palheiros. La majoria no miren a la platja sinó a la ria. Eren cases de pescadors que aprofitaven la pintura que sobrava de pintar els vaixells per acolorir les  façanes de les cases. Ara es restauren i s’edifiquen seguint l’estic que, heretat del passat,  dona senyal d’identitat a la platja. Son llocs animats i amb gran extensió de dunes d’arena.

Només arribar a Aveiro criden l’atenció els canals i les embarcacions típiques des de fa segles, que han canviat l’ús tradicional amb el pas del temps. Abans transportaven sal i algues comestibles i ara transporten turistes. Després pujarem a un “moliceiro” perquè  és el que fa tothom i especialment abelleix molt gaudir del passeig i de sol recorrent els canals...Però abans fem un passeig a peu per veure un poc del seu patrimoni. Veig que hi ha una part tancada i en obres, és una zona enjardinada.

Em criden l’atenció les botigues que venen conserves, tan boniques decorades,  tan ordenades, cada llauna ocupa un espai, són totes una temptació...la indústria conservera  ha sigut i és important en l’economia de la zona.

També crida l’atenció la calçada en mosaic, un gran treball artesanal que representa símbols d’Aveiro i donen bellesa al carrer.

Parem en la plaça de la República on està l’ajuntament del segle XVIII amb la torre del rellotge i l’escut d’Aveiro. També està, entre altres monuments, l’església de la Misericordia, enllestida el segle XVII, revestida amb rajols del segle XIX i un pòrtic  clàssic amb ornaments barrocs posteriors fets amb pedra.

I entrem. És una nau allargada i alta, ressalten el rajols amb dibuixos del segles XVI.

Seguim caminant i arribem a la plaça del marques de Pombal, envoltada d’edificis alguns emblemàtics que cal destacar i altres que mirem de passada, com la seu de la policia i el palau de justícia, típica construcció de la dictadura de Salazar, etapa que els portuguesos no voldrien tornar a viure. La imatge que representa la justícia és molt significativa. No té ells ulls tapats ni té la balança de la igualtat a la mà, en Portugal i en Aveiro també, les representacions de la justícia creades en l’època de la dictadura de Salazar tenen els ulls ben oberts i l’espasa a la mà, a punt, perquè eixa era la justícia que valia en aquella època, la de la imposició a base de força.


A la plaça hi ha altre monument que per bocabadant,  fa oblidar l’obscura etapa dictatorial que l’edifici de justícia recorda. Parle de l’antic convent de  les carmelites fundat al segle XVII del qual només queda l’església, que mirant l’exterior, aparentment és menuda, sòbria, senzilla...




...però contrasta amb l’interior que guarda un tresor inesperat: està quasi tota decorada daurada: l’altar, la part alta de les parets, sostre... Bocabada. De nau única i capelles, només deixa d’estar decorada en pa d’or en la part inferior de les parets on hi ha rajols blaus. Com passa en altres convents, les monges assistien a missa amagades, sense ser vistes, es veuen les portes des d’on participaven de la celebració eucarística. No negue que siga bonica, hi ha molt d’art i bellesa però tant d’or en un edifici que va pertànyer a l’església em remou per dins pensant en els pobres del món, en les injustícies socials...l’església tan rica i altra gent tan pobra...




Eisc de l’església “daurada” i done una ultima mirada a la plaça. Hi ha una casa que destaca pels rajols de la façana: és la casa de Santa Zita, del segle XIX, també coneguda com el Palauet Visconde da Granja.



En Aveiro tot està a un pas. No hi ha distàncies. En no res estem en l’avinguda de Santa Joana, una de les més importants. Entre els fets històrics que destaquen en el passat d’Aveiro destaca quan al segle XV, l’any 1472, la filla del rei Alfonso V, la infanta Joana, (Juana de Portugal o la princesa Santa Juana) amb molt pretendents i dotada de gran bellesa, va entrar al convent de Jesús en l’ordre femenina dominicana. El seu destí era casar-se segons interessos reials però es negà insistentment, donant-li, conseqüentment,  un gran disgust al pare.  Hi va morir en 1490 i hi està el seu mausoleu. El convent és un dels principals edificis d’Aveiro i acull actualment el museu de Aveiro. La filla del rei hi va viure com una santa, fou beatificada en 1693. El fet que la filla del rei estiguera en Aveiro va fer que la vil·la fora coneguda i va repercutir en la promoció i desenvolupament en general. De fet hi ha una estàtua que la representa, enfront del convent, i és la patrona d’Aveiro.

 



Com sempre, passat i present van junts... Aveiro és una ciutat que conserva la tradició però viu la modernitat perquè és ciutat universitària... i els estudiants sempre porten aires nous. Este passat i present es veu perfectament i viu en concordança però hi ha un lloc, on, al meu parer no queda res harmoniós, és en la catedral, del segle XV i amb reformes posteriors. Està prop del convent de Jesús, en el que va ser el convent de dominics masculí i conserva el campanar original de 1860. Front a la façana es pot veure un “cruceiro” del segle XV,



És menuda i sense ostentació però, el conjunt que formen els elements antics amb els moderns no m’acaba d’agradar...i especialment els dos orgues, un del segle XVII i l’altre de línies molt modernes...Hi ha tant de contrast!



 

I ara si, baixem cap a la ria...cap als canals...la zona és agradable, hi ha ambient, hi ha bullici... Fem un passeig a peu i mengem...els “ovos moles” ous i sucre, és el dolç típic... els trobareu per tot arreu. I veiem les cases...Els rajolets a les façanes també són un signe d’identitat portuguès que en Aveiro està present en les antigues cases de pescadors o de rics comerciants, en teatres, en la catedral, en les esglésies, en edificis oficials...



 

I com no? Veiem “mercanteis”, emprats en el passat per al transport de  la pesca,  i “moliceiros” per al transport de la sal, ambdós antigament es movien amb perxa o vela, ara van en motor i no tardaran en ser elèctrics. Nosaltres pugem a un “moliceiro, un dels molts que hi ha, i anem pels canals que creuen el centre d’Aveiro. El nom de l’embarcació ve perquè “moliço” era una planta aquàtica que creixa al llit de les aigües de la ria d’Aveiro. S’agafava i s’assecava al sol perquè servia de fertilitzant als camps d’arena, que gràcies a la planta, d’improductius passaven a fèrtils. Per diverses circumstàncies, a finals del segle passat els moliceiros es deixaren d’utilitzar però actualment s’han rescatat per al nou ús turístic. Construïts amb fusta de pi, tenen un 15metres amb la popa i proa alçades, com si fos una mitja lluna, este detall és el que els distingeix dels “mercanteis” i estan decorats amb variats dibuixos i molt de color.

 

Estem atents al que ens conta el “guia” que ens acompanya, se’l veu amb la pell morena i resseca pel sol, i les mans de treballador, es veu desimbolt parlant en espanyol i amb els turistes. Imagine que porta temps de bagatge. Segurament, anys enrere els pares o ell mateix de xicotet es dedicava a l’ofici que gran part de les persones d’Aveiro feien: el transport de la sal i ara, amb el turisme, la feina ha canviat. Ens parla sobre tot: sobre els ponts quan passem, el pont dels llaços de l’amistat, tot tapat de cintes de colors..sobre les cases modernistes construïdes per la classe burgesa que arribà a Aveiro atreta per les salines... Es feren unes cases precioses denotant ostentació social i diferenciadora del treballador. És un xic xerrador.



Quan estem per la part més moderna veiem edificis que semblem vaixells, tot un símbol a la tradició marinera,  i quan passem per davant del cementeri, el guia del moliceiro el qualifica com CVE, és un acudit que ens fa riure, perquè significa “Centre de Vacances Etern”. També passem per davant d’una gran escultura peculiar i moderna, la dedicada a los “ovos moles”, el dolç típic. Destaca per la grandària i pel color: és blanca i groga, (el rovell i la clara de l’ou), i està sobre gespa verda.

 



Seguint tranquil·lament pel canal, arribem fins un punt on hi ha un hotel de luxe i molt modern. Té al costat una antiga fàbrica de ceràmica, és un edifici construït a finals del segle XiX i principi del XX quan començaren a instal·lar-se allunyades del casc urbà per a producció a gran escala. Esta feta en rajoleta roja, exemple d’arquitectura industrial, amb una gran xemeneia. Actualment és un centre de congressos. De nou passat i present estan junts.



 

Seguim pel canal i tornem a passar pel jardí en obres cercat amb una tanca amb fotografies molt interessants. En una es veu la celebració de la festa de les regates de moliceiros, que fan cada estiu en els canals i és tot un esdeveniment. L’ultim apart del passeig és pel barri més antic, Beira Mar, que es el més típic i on estan les salines: Marina da Troncalhada. Les veiem de passada. Observem també els dics de contenció per  a regular el nivell de l’aigua.



Veiem les cases tradicionals més modestes, i alguna molt estreta, junt a alguna més ostentosa...els ponts més famosos com el de Carcavelos i el Pont del Llaç o pont de vianants circular...Cal gaudir del moment, deixar-se portar...


...i passem per davant dels antics magatzems de sal, on està l’últim que va tancar, el guia del moliceiro ho diu amb pesar... la veritat és que és una sort tindre’l tot el temps al costat perquè ens està contant aspecte molt interessants, els meus amics l’escoltem amb atenció, no perden detall. En esta zona les noves construccions imiten els magatzems del passat per no trencar l’harmonia arquitectònica. És un encert. Al final del trajecte hi ha una escultura alta i moderna que simbòlicament representa el treball dels homes i les dones d’Aveiro. És on l’embarcació dona la volta i tornem a passar pels ponts i els magatzems.


Quin goig passejar a peu o en barca per esta ciutat! Es menuda, és acollidora… cada racó, cada carrer, cada casa vella i canal és testimoni de la història. M’he quedat amb ganes d’estar més temps i veure més enllà de que he vist des de l’aigua.

 



 

QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023