Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 23 de gener de 2018

RESSENYA de cine: UNA BOLSA DE CANICAS


Una bolsa de canicas
Christian Duguay

“Una bolsa de canicas”, és una dolça pel·lícula francesa dirigida per un canadenc. La pel·lícula m’ha agradat molt perquè tracta el conflicte bèl·lic i el dramatisme que comportà el nazisme alemany des d’altra perspectiva diferent al que generalment ens mostren: la dels xiquets que es veuen separats de les seues famílies. I dic generalment perquè estem acostumats a veure l’horror nazi des de la perspectiva adulta. Hi ha excepcions que van funcionar molt en pantalla o en novel·la com “ La vida es bella” o "El niño del pijama de rayas” on es conta l’holocaust des de la perspectiva infantil, però esta vegada és diferent. A més a més la diferència està en que es mostra la duresa del que es va patir en aquella bogeria hitleriana sense mostrar en pantalla la realitat de dins dels camps d’extermini, ni es veu cap seqüència de jueus famolens o amuntegats a punt de ser soterrats. La situació dramàtica que estan vivint els jueus de la que es parla no es veu però s’intueix, està en l’ambient i la podem imaginar en cada moment.

En “Una bolsa de canicas”, els xiquets jueus protagonistes fugen per evitar el final fatídic als que estan condemnats només per qüestió religiosa: el final dràstic que van viure gran part dels seus paisans jueus. Els xiquets fugen sense saber per què. Escapen d’una realitat que els atrapa sense voler. Compleixen l’ordre dels pares. I en el dur camí els espectadors els acompanyem seguint les seues mirades innocents que no entenen el que passa, especialment el xiquet més menut de 10 anys que no sap les conseqüències mortals que els esperen si no arriben al final, a la ciutat francesa de la costa francesa on estan els germans. Però sortosament, malgrat fer patir a l’espectador amb tot el que han de suportar, són  xiquets astuts, espavilats i intel·ligents que se’n surten de tots els perills.

La pel·lícula està basada  en un llibre escrit l’any 1973 pel protagonista, el xiquet més menut,  Joseph Joffo. Joseph era perruquer, l’ofici familiar heretat com es veu a la pel.licula, i en una època que estava convalescent per un accident va decidir escriure les seues memòries. Este detall em fa pensar en la quantitat d’històries que s’hauran  quedat per contar, algunes ni les hauran conservat l’entorn familiar! Però Joseph havia d’explicar aquella dramàtica aventura que començà quan el pare va donar als dos fills menuts, a ell i al germà, 5000francs per a que eixiren de París en tren. El pla que havien de seguir era creuar com pogueren la frontera a la França lliure i anar a Menton on estaven ja els germans majors. Hi és on es reunirien tots. La pel·lícula mostra el viatge dels dos germans Joseph, el menut de 10 anys i Maurice uns pocs anys més major. És una road movie creuant França  buscant la llibertat i lluitant per la supervivència. Cert que va ser tota una odissea, contada en to melancòlic, portada endavant sortejant els soldats alemanys desitjosos d’apressar jueus i pujar-los als trens que anaven cap als camps. Va ser tota una epopeia, i dur per a ells,  haver de  negar en tot moment la procedència jueva.

I m’ha agradat perquè podria ser una pel·lícula plena d’odi i venjança però més bé és al contrari,  un cant d’esperança i amor. La relació familiar que hi ha entre tots és essencial i la connexió entre els dos germans que mamprenen  el viatge-fugida junts és molt bonica i tendra. La innocència impera en cada imatge. Els xiquets ho són i marquen el fil temàtic. Són valents, tenen coratge, són astuts i especialment Joseph té una careta que enamora, amb uns ullets blaus que entendreixen a qualsevol, una mirada capaç de captar l’espectador i fer que empatitze amb ell i amb el sofriment que està patint ell i tots els jueus en aquell moment.

Mostra una tragèdia però el dramatisme queda minorat per la tendresa i la humanitat, amb els tocs d’humor i d’ingenuïtat. Els xiquets creixen en maduresa i acaben assumint el rol encomanat pels pares: el de fugir per salvar-se. Tal volta en este apartat, quan cap al final, el xiquet menut va entenent la transcendència del problema, hi ha alguna frase que diu i que és massa cabal i sentenciosa per a ser dita per un xiquet tan menudet. Però no cal buscar tres peus al gat, cal veure el missatge i el treball ben fet.

Potser alguns crítics cataloguen esta pel·lícula de melodramàtica i diuen que busca la llàgrima fàcil però no ho és tant. I si ho és, tant se val! També es bo soltar l’emotivitat de tant en tant. Hi ha qui ho castiga en el cine i no vol veure pel·lícules de “plorar”. Per a mi no és criteri per descartar.

Els xiquets no són actors professionals i eixe fet dóna més relleu a la pel·lícula perquè fan una actuació  magistral, mostren espontaneïtat, com si tota la vida estigueren davant d’una pantalla i ens fan creure els seus personatges quan riuen i quan ploren, quan s’enfaden o quan tenen por. Realment actuen molt bé.


Recomane esta pel·lícula basada en l’heroïcitat dels xiquets Maurice i Joseph i que fa patent el racisme, la discriminació, l’odi, la traïció, la por, la culpa, la solidaritat, l’estima i també el perdó. 


dissabte, 20 de gener de 2018

XÀTIVA ( València) : El carrer Moncada i més, I-part.

Xàtiva és bonica, la mires com la mires, vages per on vages, de nit o de dia... i ho dic pels carrers, pels monuments i per la gent.




Xàtiva és bonica, la mires com la mires, vages per on vages,  i ho dic pels carrers, pels monuments i per la gent. Tal volta és l’esperit comercial el que els fa ser afables amb qui arriba de fora perquè és cert que  reben a tothom  amb amabilitat i cortesia. Al menys jo sempre m’he sentit ben rebuda.  El passeig per Xàtiva es pot fer lliurement, deixant-vos portar o seguint els panels informatius que trobem en molts cantons assenyalats. 



Tanmateix sempre és recomanable posar-se en mans de guies experts que et mostren racons amagats que poca gent coneix i a més a més t’expliquen històries i llegendes que són boniques per emmarcar la vida del passat. Jo he fet el passeig per Xàtiva de les dues maneres, lliure i acompanyada d’expert per a passejar per la ciutat o anar entre torres i pujar al castell.



En  Xàtiva es pot visitar el museu de l’Almodí, que antigament era lloc on emmagatzemaven i venien el blat. Creat l’any 1919, va ser l’últim edifici medieval que es va construir a Xàtiva i el primer on començaren a emprar elements renaixentistes. Val la pena la visita perquè hi es guarden fons artístics i arqueològics rellevants i també està Felip V cap avall com venjança per decretar l’incendi de la ciutat. Va ser un decret molt dur.  Xàtiva no oblida i amb este retrat mai oblidarà.

Però hui no anem de museus, hui fem passeig només mirant carrers i façanes, que ja és prou, Xàtiva no és visita d’un dia. Recomane el carrer Moncada junt al portal de san Francesc.  El portal i la font constitueixen l’inici del carrer botigues que dóna a la Plaça del Mercat, on acabarem este passeig.

Una vegada situats mirant el carrer botigues, el carrer Moncada està a mà esquerra. Però abans parem l’atenció en l’església de sant Francesc, que és el que queda del que va ser un convent fundat per Jaume I. Per estar al costat del carrer principal amb residències de gent important, el convent va ser panteó de la noblesa de la ciutat. El convent l’any 1707 va patir l’incendi, el famós incendi de la guerra de Successió, i després es va reformar i ampliar. Més tard seria guarnició militar i al final va ser subhastat i enderrocat l’any 1960. L’església és d’estil cistercenc, en 1936 es va convertir en magatzem i després va ser cine. Fa poc s’iniciaren les obres de recuperació del gòtic original.

Esglèsia de sant Francesc.
Esglèsia de sant Francesc, lateral.

Esglèsia de sant Francesc, de nit.


 Junt a l'esglesia està la font de san Francesc, cal fer parada i mirar-la.


Font de san Francesc.

Per al meu parer el carrer Moncada és un dels més bonics de Xàtiva. I és que està ple de palaus i cases que destaquen. Alguns edificis de gent important han desaparegut i altres s’han modificat, però hi ha algun conserva restos dels segles passats.

Inici del carrer Moncada

Hi  està el palau gòtic del marques de Montortal amb peces afegides al segle XVIII. El palau que actualment és seu de la casa de cultura, es d’estil barroc amb sales d’estil de neoimperi de tall francès. També està el palau de los Sanç d’Alboi amb decoració gòtica. Després hi ha una residència modernista sobre un palau medieval que pertanyia al Borja. El numero 22 també va ser casa de família noblesa. Anar pel carrer Moncada bocabada mirant portades de pedra i escuts heràldics o, balcons de ceràmica i forja.









Al final del carrer i ja en la plaça de la Trinitat, està el  Real monestir de Santa Clara dels segle XIV, que forma part d’un conjunt arquitectònic situat en la plaça.

Real Monestir de santa Clara
carrer Moncada


I és que a més a més, en la plaça de la Trinitat està palau d’Alarcon, que mentre caminàvem pel carrer Moncada veiem enfront en tot moment.




 I és que està en un punt idoni, els amos de la casa, només eixir per la porta blasonada tenien una perspectiva de tot el carrer Montcada.  És edifici civil no públic, era una mansió del segle XVIII on van viure personatges importants com la reina Isabel II al seu pas per Xàtiva. Després de ser de diversos propietaris i servir per a multitud de funcions l’any 1981 passà a ser propietat municipal i actualment és seu de l’administració de justícia.


Els actuals jutjats.


Tot just al costat està el convent de la Trinitat, actual arxiu municipal, amb portada gotica i una casa modernista en el lloc que ocupava el campanar.

Convent de la Trinitat i casa modernista.

I tot el conjunt arquitectònic està presidit per la font gòtica, la més antiga de la ciutat, situada davant del palau.



Eixim de la plaça i seguim pel carrer de l’Angel.


I trobem una plaça amb una font barroca, la font d’Aldomar, és la plaça on està la casa de naixença de Rodrigo de Borja, qui es convertiria en el papa Alejandro VI.

Casa on va naixer  Rodrigo Borja, el papa Alejandro VI.

Font d'Aldomar.

Xàtiva no deixa de sorprendre’m, quan em dedique a observar-la sovint descobreisc places, carrers o racons, detalls o façanes que no havia vist amb anterioritat.  És el que em passa ara, veig un carrer molt estret, és el carrer l’embut, no pregunte la raó del nom, està clara.


I és que anem per un carrer, pel que mai havia passat, el carrer sant Pere.  

Esglèsia de sant Pere.

M’agrada eixa sensació de novetat malgrat estar en Xàtiva que conec des de fa anys i on vinc amb assiduïtat. No puc evitar mirar els carrers perpendiculars que no són gens rectes i que pugen cap a la part més alta de la ciutat, altre dia tornaré per recorre’ls.



El carrer de Sant Pere acaba en una plaça on esta l’església en honor al sant, diuen que va ser edificada sobre una antiga mesquita, té elements barrocs i gòtics. En esta plaça antigament es feia el mercat i estava tota envoltada de porxos. I algun porxo queda en l’ex convent que hi ha enfront, és el de sant Onofre el nou, construït en estil barroc.

Esglèsia de sant Pere.

Convent de san onofre el nou.


Pare el passeig en este moment perquè queda molt per contar i vull fer-ho amb detall... En altre moment us mostraré una preciosa font, un romàntic jardí, una gran avinguda, uns carrers entramats i una plaça amb porxos: la plaça del Mercat.


QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA estiu 2017

dimarts, 16 de gener de 2018

RESSENYA LITERÀRIA: LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES




LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES
Hyeonseo Lee - David John

“La chica de los siete nombres” és un llibre actual, massa, diria jo. I és que parla sobre Corea del Nord, un país del qual, malauradament últimament estem escoltant moltes noticies no molt bones ni esperançadores. I és que des de fa uns mesos, sovint ens llevem del llit amb informació que ens posa els pèls de punt sobre este desconegut país d’Àsia on la gent viu com en una bombolla tancada. Les noticies són amenaces armamentístiques del dirigent que poden arribar a ser realitat perquè té un arsenal químic a punt per fer-lo esclatar. No sap el que es fa: no para de dictar normes sense sentit, algunes transcendentals que poden afectar a la humanitat i altres que només afecten als ciudatans del país però que coarten la llibertat, com la que llegia fa poques setmanes que prohibia cantar i beure en celebracions festives, amb la conseqüència de greus sancions econòmiques.

Llegir el llibre és saber la realitat sense especulacions d’un país desconegut, la viscuda en primera persona per una desertora de Corea del Nord. Un país del qual, molta gent, com la protagonista està desertant.  Hi ha motius per desitjar escapar, Corea del Nord té les portes tancades a l’evolució, té un règim de repressió dictatorial dirigit per un governant que sembla estar “boig”. Malauradament no és l’únic”boig” que dirigeix un país amb poder i la lluita per la supremacia pot acabar malament.

La història que anem descobrint no és cap novel·la, és biografia sincera contada per la mateixa protagonista. Hyeonseo Lee conta primer els antecedents familiars per a situar-nos . També conta la seua infantesa i l’educació rebuda segons el sistema polític on tots queden atrapats i influenciats per unes idees propagandístiques inculcades per la dictadura que preconitzen  que estan vivint en un paradís incomparable i que tot allò que no és Corea del Nord, és enemic i s’ha de posar en dubte.

És difícil imaginar el dia  a dia dels nord coreans, aïllats de la resta de la humanitat. Un país on no hi ha oci, no hi ha alegria i per les nits amb talls elèctrics es viu en l’obscuritat absoluta. També desapareixen persones o famílies i ningú sap més, segurament van a camps de presos politics. És difícil imaginar un país on s’obliga als xiquets a presenciar execucions, així els van adoctrinant en el compliment de les normes. Ha de ser una vida monòtona, callant perquè els està prohibit parlar. I sense pensar perquè pensar diferent al règim comporta conseqüències irreparables. La gent viu, deixant passar el dies i no imaginen el que estan perdent-se, no saben que pot haver altre tipus de viure.


Però el relat que veritablement enganxa i convida a no abandonar la lectura, deixant pas a pas l’ànima compungida, és quan  se centra en la seua fugida. Hyeonseo és feliç perquè no coneix altra cosa, però fuig perquè és curiosa i llesta, i se n’adona que al seu país alguna cosa falla. Encara que, també és cert que  quan s’està tancat a la resta del món poc se sap del que s’està perdent. La perspectiva canvia, no es té la informació de l’exterior i no se sap el que hi ha portes enllà.

A la protagonista li mou el desig de saber més. Viu al mateix poble fronterer i té Xina només creuar el riu. És una temptació constant per a una persona tan avida per conèixer i que no es conforma amb el que li conten. Ella intueix què el món és més que el seu país i que allò que diu el dirigent que “Corea del Nord és el millor país del planeta” no deu ser veritat.

Quan  la misèria i la fam envolta Corea i també a la seua família,  decideix donar el pas i arriscar-ho tot per satisfer eixa curiositat que la persegueix.  I un dia de l’any 1997, encara menor d’edat, amb 17 anys, decideix creuar la frontera. La idea és passar uns dies, però en fer-se pública l’escapada, tornar és un risc per a la seua família i per a ella, així que no hi ha volta de fulla. I ella estima la seua Corea, l’estima però ja no pot seguir vivint d’aquella manera.

Comença, doncs la seua odissea adonant-se realment que fins el moment havia estat vivint en una mentida, i lluitant per anar adaptant-se a diferents llocs. I tot, canviant de nom per evitar ser apressada i deportada. És una vida de patiment continu, treballant fent de tot, enfrontant-se  a xarxes  de mafiosos intermediaris que s’aprofiten de la necessitat del dèbil. Viu clandestinament sense saber amb qui confiar per por a ser delatada i sempre amb desassossec continu i pesar per  estar separada de la mare i del germà. Però és llesta i espavilada, fins i tot aprèn xines a la perfecció i pot passar per xinesa.

Al cap de dotze anys aconsegueix la llibertat en Corea del Sud i el seu propòsit és traure a la família del seu país de naixença i que visquen amb ella. Vivint a Corea del Sud sap que sempre serà una forastera, una exiliada, però ho accepta.


És la història d’una dona valenta, amb la pinzellada esperançadora del triomf final de la llibertat sobre la bogeria humana. És una dona amb sort, com ella diu,  afortunada, perquè al capdavall aconsegueix el que vol.  Actualment es dedica a denunciar les condicions de vida dels nord coreans, ja sotmesos des de tres generacions a la mateixa dictadura que va a pitjor perquè s’han endurit les mesures per  a poder escapar, hi ha més vigilància i les penes i càstigs han augmentat. Hyeonseo Lee té clar el seu paper d’ajuda als refugiats, donant conferències arreu del món explicant la realitat social del seu país natal. El que vol és obrir els ulls al món i és optimista. Està convençuda que algun dia arribarà l’obertura perquè a Corea del Nord, cada vegada hi ha més gent que va descobrint la vertadera realitat que l’envolta. 

dissabte, 13 de gener de 2018

POLÒNIA: CRACÒVIA- IV PART, palau de la Cultura i altres torres gratacels

Edificis moderns es barregen amb antics, estils variats, l’era soviètica va deixar petjada important, així ho demostra El Palau de la cultura.



Tenim l’hotel molt a prop del Palau de la Cultura, el monument emblemàtic de Varsòvia, encara que als habitants de la ciutat no els agrade pel que comporta. Va ser un regal de la unió soviètica en homenatge al poble polonès, per iniciativa del mateix Stalin. I no agrada per significar una gran despesa econòmica en època de misèria que era la postguerra. Va ocupar  terreny on abans hi havia molts edificis nobles i històrics, diuen que 178 s'enderrocaren. I es va construir en tres anys solament durant els anys  1952 – 1955. Treballaren per a construir-la 3500 persones, de les quals 16 moriren durant les tasques.



No agrada als varsovians i de fet repeteixen l’acudit que  el millor lloc per veure la ciutat és pujant, des de dalt, perquè és l’únic punt des d’on no es veu ella mateixa. I és que és cert, que la seua silueta allà on es va per la ciutat, es veu. Quan caigué el comunisme es va voler enderrocar però al capdavall s’indultà per les depeses que suposava.



Amb tot, i objectivament parlant, a mi no em desagrada, perquè  no em ve a la ment  cap connotació política personal, ho mire des del punt de vista artístic i històric, així que veig un edifici immens harmoniós que forma part de la història.

Domina tota la ciutat amb el seus 42 pisos i els  237 metros de altura, malgrat haver estat construït als anys 50 del segle passat, cap grata cels posterior li ha fet ombra, ni els que ja el superen per alts. Data de 1955. Hi ha més de 3000 habitacions i és seu de nombroses empreses, institucions i molt més... és tan gran!  Hi ha cabuda per a molt. Al seu voltant sempre hi ha espectacles que ambienten el lloc, sobre tot a l’amagar-se el sol, que per cert, aci en Polònia, i en estiu, tarda molt. Eix molt mati i s’amaga molt tard. Hi ha moltes hores de llum solar.






L’atracció de l’edifici és el mirador que està al pis 30, a una altura de 114 metres. S’ha de reconèixer que les vistes són magnifiques perquè és un dels edificis més alts de Varsòvia. Des de la part alta veiem la ciutat, i veiem de prop edificis que abans, quan an`vem pel carrer,  miràvem alçant el cap. A les parets, hi ha panels informatius sobre la història de la ciutat.





Les vistes són espectaculars, distingim edificis pels que hem passat per davant: La Warsaw Ttrade Tower, el Rondo...



L’edifici Zlota44 de 54 pisos destaca, està molt a prop. És un edifici residencial,  actualment és el més alt de Varsòvia.



I és que Varsòvia és una de les capitals, de l’antiga Europa, més modernes després d’ingressar a la unió europea l’any 2004. Ha estat veritablement una sorpresa trobar tanta modernitat. No ho esperava ni ho imaginava. Veure tants edificis gratacels avantguardistes i veure’ls junt a edificis soviètics impacta i el contrast, acaba agradant.





Ja ha quedat enrere el temps on no hi havia tendes ni llocs d’oci. A la capital hi ha de tot: història, tradició i modernitat. Ressalte l’esforç fet no només en Varsòvia per recuperar els edificis i tornar-los fidelment a com eren en l’antiguitat. M’agrada que en  Varsòvia es visca harmònicament amb els dos punts oposats arquitectònicament parlant. Encara hi ha molts edificis en els que no s’ha fet res i continuen com si haguera acabat el dia d'abans la guerra, però  el que està fet ja està i s’ha de valorar: l’estima per ser fidels, l’estima per trencar motlles i mostrar avantguarda, mostrant a tothom que la ciutat no solament va avant, sinó que camina en uns dels primers llocs.




Ara hi ha moderns centres comercials amb totes les marques. hi ha molts, n’he vist molts. Quan hi entres no saps en quin país t’hi trobes, no hi ha diferècia entre uns centres comercials i altres d’un país i altre.

Però nosaltres passegem per un que és especial pel disseny, m’encanta el sostre ondulat i sinuós, i com es veu des de fora i des de dins, és una meravella arquitectònica que mentre la mire, no em canse de fotografiar.

A Varsòvia, no m'importaria tornar.
QUADERN DE VIATGE, estiu 2016, POLÒNIA