LA TOSCANA: SAN GIMIGNANO i Vall de Chianti

La“Gran Nova York medieval", coneguda per les nombroses torres medievals conservades construïdes en una espècie de competència entre les famílies influents per demostrar poder i riquesa. 

La regió de Chianti la regió coneguda pels vins, està entre la província de Florència, Siena i Arezzo, el cor de la Toscana i compta amb nombrosos poblets medievals que estem veient de lluny i que amb tota seguretat tindran el seu encant. Dona ganes d’entrar-hi i visitar-los. Segur que cadascun té molt que veure. 

Nosaltres parem en San  Gimignano, poble Patrimoni de la Humanitat que està a uns 50 quilometres de Florència. És el poble mes famós i visitat de la regió i no precisament pel vins,encara que també té marca registrada,  sinó per conservar moltes torres de pedra des de l’època medieval. És la raó per la qual se l’anomena la Manthattan medieval. També se la coneix per “la ciutat de les mil torres”, no en tenia tantes, n’eren 72 i malauradament li’n queden només 14.

Entrem per la porta medieval de san Giovanni, la porta sud de la muralla que envolta la ciutat, una de les principals. Fou enllestida en 1262 i tots els peregrins que feien la via Francigena procedents de siena passaven per davall de l’arc. Com ho fem nosaltres segles i segles més tard.  La via Franginea al seu pas per la Toscana és la ruta més espectacular. L’etapa comença en Lucca, passa per pobles medievals i ben conservats  com San Miniato o este que visitem hui, i acaba en Siena.

Seguim per la via san Giovanni, actualment plena de comerç, hi ha molt de turisme i  les botigues estan de gom a gom, com els carrers principals o les places. Gent per tot arreu atreta per la fama de la localitat. Em sembla encertada la comparació amb Nova York, perquè el lloc t’obliga mirar cap amunt buscant les torres i els palaus, i quasi no veus el que hi ha davant, com passa en la ciutat americana. De camí a les places principals passem per davant de la torre i casa Campitelli, un palau del segle XVIII amb una de les torres medievals conservades. San Gimignano no deixa impassible...malgrat la gent, m’agrada.

I passem per l’arc de Becci, porta d’entrada que pertany a l’antiga muralla del segles X. Al costat es conserven edificis històrics amb les torres corresponents.

Traspassant l’arc s’hi pot sentir l’ambient del passat. Cal imaginació, jo la pose en marxa per poder entendre i recrear mentalment la vida de la gent en època medieval, quan hi havia tanta torre i tantes famílies lluitant per ser les més importants. Amb les torres demostraven poder.

La primera plaça que trobem és la de la cisterna que té un pou octagonal enmig però  les paradetes quasi el tapen. No aprecie bé com és la plaça. Malauradament.  Ni puc fer foto dels edificis i torres que hi ha. Sé que estic en la plaça del pou perquè ho llig al rètol de la paret. Entre les paradetes està el pou.

I és que  hi ha tanta gent! Està ple de comerç ambulant, es pot dir que continua sent lloc de venda com en el segle XIII, que era on es posava el mercat. També era escenari de festes i tornejos.

En la plaça de la Cisterna està la gelateria Dondoli, oberta des de 1992, que és famosa per la varietat de gelats i per fer els millors del món. També perquè rep la visita de moltes personalitats que visiten san Gimignano. L’amo es constantment guardonat. Per a elaborar els gelats empren llet i nata fresca i la qualitat del producte marca la diferència. 

Caic en la temptació. Ni el gelat és molt car ni s’ha de fer cua. En menge el premiat  gelat de santa Fina, crema de safrà i pinyons,  i sincerament…està cremós, està bo…però tampoc pense que és tan especial…em recorda a la llet merengada…M’he deixat emportar per la publicitat per allò que San Gimignano té importància, el conreu del safrà...i segurament hi ha altres gelats que m’hagueren agradat molt més…a la propera encertaré…També l’he escollit pel nom...conec a moltes Fines...Fina és la santa més venerada de San Gimignano. Una malaltia la deixà postrada sobre un tauló de fusta que feia de  llit. Quan va morir, segons conta la llegenda, floriren violetes grogues sobre el tauló de fusta. Cada any en març les violetes de santa Fina floreixen entre les pedres de les torres recordant la santa.

Per un moment pense que m’agradaria passar la nit en este poble, pense que de bon mati i de nit els carrers estaran buits i es podrà veure tot bé. Serà una opció si algun dia torne. El que si veig clarament és que la plaça està  unida per un pas obert a la plaça del Duomo. Caminen no res i ja estem en la plaça del Duomo. Realment sovint passem d’una plaça a l’altra sense adonar-nos-en.  Hi ha get per tot arreu. I paradetes de venedors…Competeixen amb les botigues boniques, més elegants i amb productes més exclusius, que hem vist de camí. Hi està la col·legiata di Santa Maria Assunta, del segle XI,  un dels exemples més importants del romànic toscà.

Entre al cancell i li faig una ullada. Observe la bellesa dels frescos del segle XIV que cobreixen les parets de la nau central i els laterals. Art i més art.

Just al costat de la col·legiata  està Palazzo del Popolo o Palazzo comunale, l’antic ajuntament, amb la imponent torre grossa de 54 metres. Em quede amb les ganes d’entrar i especialment visitar la sala Dante que es va fer per a recordar la visita del famós poeta a san Gimignano en 1299 que està coberta de frescos.

I com no…? també em quede amb les ganes de pujar a la seua alta torre: la més alta de san Gimignano. La seua construcció s’inicià l’any 1300, quatre mesos després que Dante  visitara la ciutat, i s’enllestí 11 anys després.

Sense deixar la plaça, enfront l’església, destaca el palau del Potestà del segle XIII amb la torre Rognosa de 52 metres. La més antiga. Els metres exactes d’esta i l’altra torre varien segons les fonts consultades, sempre més de 50, però és el que menys importa...Cert que veure l’altura de les torres bocabada. 

A meitat del segle XIV hi havia riquesa econòmica i artística gràcies als mercaders i als peregrins que recorrien la via Franginea...així que, si hi havia unes 70 torres es que i havia unes 70 famílies adinerades que competien per fer la torre amb més altura. La competició va arribar a l’extrem que el govern hagué de posar límits d’altura. La ciutat fou important fins 1348, començà la decadència amb l’arribada de la pesta negra que assolà Europa, i es va veure obligada a sotmetre’s a Florència. Tal volta és la raó que es mantinga tan ben conservat.

San Gimignano són els carrers principals Via san Matteo i Via san Giovanni, les places que hem visitat però hi ha més…

... més placetes i racons, més carrerets perpendiculars als que anem… És un poble turístic però acollidor.

Acabem la visita eixint per la porta per on hem entrat.

Tanmateix encara queda una cosa per fer: hi ha un mirador des d’on hi ha unes vistes precioses…

Deixem san Gimignano. Ens anem a fer una degustació de vins. I quin paisatge! Extensions de terreny de vinyes, boscos de castanyers i alzines... camps immensos…pobles encisadors…i els xiprers…milers i milers que delimiten propietats i camins i donen la benvinguda al visitant en cada casa. El seu significat no té res a veure amb el que té en Espanya, que se sol posar als cementeris.

És el que ens està envoltant durant tot el  dia.  Són imatges  magnètiques  per la diversitat de verds, per les sinuoses formes de les muntanyes... pels conreus... per la vida que s’endevina en cada finca que es veu a la llunyania…És l’essència de la Toscana, especialment apreciable en el tram que va de Florència a Siena, la coneguda com via Chiantiana.

Si, efectivament  la Toscana és a més de les grans ciutat, els  poblets i la vida al seu voltant tan diferent a la de les gran ciutat. A través de la finestra veig pobles, alguns el travessem, altres de lluny… hi ha molts que nasqueren al voltant d’un castell que pertanyia a una família rica. Em fixe en els cartells de la carretera que donen eixida a pobles com Impruneta, Greve in Chianti, Montefiridolfi, o el poble enmurallat de San Donato in Poggio… passem per Castellina in chianti i per Pietrafitta, per la Grazie… per Poggibonsi…

Fer una degustació de vins és una bona opció quan es ve a esta zona vinícola que té tanta fama. Hi ha molts vinaters. La zona de Chianti porta més de dos segles produint vi, dels més important d’Italià. La finca que visitem és una empresa agrícola que funciona des de fa tres generacions seguint la tradició toscana. És La tenuta di Mensanello i  m’agrada especialment pel lloc on està.  

I és que ocupa un poble abandonat,  un poble que tenia església i escola, que encara es conserva.  I és que els amos han anat restaurant cases per destinar-les a diverses finalitats:  tan per a dependències necessàries per a l’empresa com per a llogar a visitants que volen viure durant uns dies l’experiència de l’agroturisme.

L’actual encarregat, hereu dels fundadors, començà a dirigir el negoci familiar en 2015 i des d’aleshores s’ha dedicat a ampliar el negoci. Actualment, a més d’oferir turisme rural, com ja he dit, és bodega, és almàssera i fins i tot fan cervesa artesanal. És granja d’aliments com blat, espelta, civada o llegums i granja d’animals com els porcs que crien en estat semisalvatge emprant un sistema que garanteix el benestar de l’animal i la qualitat de la carn i a més a més. També tenen un restaurant.

Abans de donar-nos a tastar el vi i l’oli, ens expliquen breument el procés de com es fa. Primer l’oli: des de la recol·lecció de les diverses varietats d’olives,  passant  per la trituració en l’almàssera per extraure el preuat oli. El procés dura 24 hores per a minimitzar la pèrdua dels antioxidants. L’oli en Itàlia és un producte considerat de luxe. En general val molt car i l’envasen en format menut. En esta almàssera també processen les olives dels agricultors locals i s’ofereix  com una experiència en la que els hostatjats poden participar. Després ens expliquen un poc sobre el vi.

La degustació no ha estat molt esplèndida ni l’explicació sobre el vi i l’oli ha estat especialment completa, però el que més m’ha agradat i m’ha resultat particularment atractiu és poder comprovar el que s’ha fet en un poble abandonat donant-li nova vida. Així que enhorabona als amos de la finca per eixa iniciativa. M’alegra que el poble no haja acabat enderrocat per l’abandó, un poble a més a més tan ben situat al camp toscà, envoltat d’una paratge encisador.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

 

 

RESSENYA LITERÀRIA: MAUS de Art Spiegeman

 

MAUS

Art Spiegeman

El mercat literari no para, s’editen llibres per a totes les edats, per a tots els gustos... Cada any ixen novetats literàries, algunes millors que altres, que envaeixen el mercat i que ens arriben a les llibreries o biblioteques. I aleshores comença el màrqueting, que és més potent en qui més diners posa. La publicitat enganxa i de vegades enganya. Els usuaris o lectors encuriosits les demanen i com no donen a l’abast per llegir tot, sovint es deixen molts llibres per llegir que realment valen la pena. Per això cal recordar alguns títols de tant en tant.

La novel·la gràfica “Maus” és un exemple, és un llibre de fa anys, que vull destacar. En este cas el seu valor perenne és que és “memòria”: experiències de vida que no s’han d’oblidar. Per sort s’està reeditant constantment però les reedicions no tenen publicitat com les novetats i passen desapercebudes.

El llibre fou molt famós en els seu dia. El que començà en 1972 sent unes entrevistes que un fill feia a un pare, que contava en primera persona la persecució dels jueus durant la Segona Guerra Mundial, acabà sent uns còmics publicats per entregues en una revista avantguardista del gènere anomenada Raw, al front de la qual estava el mateix autor junt a la seua dona. El llibre es va enllestir en 1991 i fou un gran èxit. En 1992 guanyà el premi Pullizer en EEUU, convertint-se en el primer del gènere que ho guanyava. A este premi en seguiren molts més. I cert, tots ben merescuts perquè pense que és un llibre singular i necessari, i més en els temps que corren.

Recorde fa temps vaig llegir altra novel·la gràfica amb similars característiques que m’impactà i que també catalogaria com singular i necessària: Persepolis. Aleshores vaig escriure poc, era la cinquena ressenya que feia. Ara ja vaig per la 222...que no és poc i pare l'atenció en me´s detalls. 

“Maus” és un llibre de memòries per partida doble. Primer perquè mostra la terrible experiència viscuda pel pare de l’autor del llibre, un jueu polonès anomenat Vladec  Spiegeman. I segon, perquè Art Spiegeman, l’autor del llibre i fill de Vladec, explica el que sent  mentre escriu i dibuixa aquelles terribles vivències. La relació entre el pare i fill es molt complicada, ambdós no s’entenen. A més a més, l’absència de l’esposa- mare, que patia depressió i es va suïcidar també és un aspecte important que els marca als dos. El fill, que aleshores tenia 20 anys, fins i tot va plasmar el suïcidi matern en un història gràfica que està inclosa en el llibre. El pare per altra banda s’ha tornat a casar però la nova relació marital no va molt bé.

Conseqüentment, la història es desenvolupa en dos temps. Per una banda és l’any 1978 en Nova York on el fill entrevista i enregistra el relat del pare, i per altra banda amb flash-back  apareix l’escenari de pre-guerra i guerra des de 1930 fins al 1945, quan de jove el pare vivia a Polònia, quan coneix a Anja, la primera esposa també supervivent i mare de l’autor, quan obri una fàbrica... l’etapa de soldat... Però la part més dura comença amb el traslladat al guetto on ha de viure amagant-se, fins que acaba empresonat junt a Anja en Auschwitz. Al camp d’extermini viu un suplici lluitant contínuament contra les dificultats, contra la fam, contra el maltractament... i buscant recursos per a sobreviure.

A més del contingut, biografia vital d’unes experiències aterradores junt a sentiments personals dels protagonistes, també té el valor per ser original en la forma. L’autor empra tècniques post modernistes i altres recursos convencionals per a expressar el que vol. La tècnica més destacable i cridanera és presentar les persones com animals, com en els faules, i les diferència segons grups: els jueus són rates, els alemanys són gats, els polonesos no jueus són porcs, el francesos granotes, els suecs cérvols, els americans gossos i els britànics peixos. Així l’autor simbolitza la pèrdua de la identitat que patien els que acabaven en mans dels alemanys.

Art Spiegelman no ha volgut mostrar una realitat edulcorada, desvirtuada i subjectiva. No té miraments a expressar fidelment, sense floritures, la realitat que escolta i sent, la seua i la del pare. Sense camuflatge es mostra ell mateix i els problemes que intenta resoldre amb l’ajuda del psiquiatra i de la mateixa manera dibuixa i escriu el que pensa sobre el pare. No ens mostra un heroi, ens mostra una persona malhumorada i obstinada amb idees clares que no dona opció a altres que no siguen les pròpies. Encara que al capdavall el lector sap que Vladec és com és per les circumstàncies i que és molt valent per haver superat tot l’horror i a més poder contar-ho.

I tot està dibuixat i narrat en format còmic. Llegir mirant les il·lustracions resulta de vegades angoixant. La part actual, en part, alleugera la lectura de la  part més cruel que relata el passat. Però només un poc, perquè el relat del fill, també és ombriu i trist, és negatiu i la relació pare i fill és conflictiva. El llenguatge del pare en la versió original és en anglès incorrecte propi d’un estranger i així s’ha mantingut en la traducció, fidel a la parla del protagonista: confonent temps verbals, especialment el ser i estar, generes gramaticals, preposicions…

Els dibuixos i lletres en  blanc i negre contribueix-hi a donar èmfasi en la història fosca que relata. Així que, tot impacta: el contingut i la forma. És difícil de llegir i digerir sense perdre el nus en la gola, i és inevitable no entristir-se i enfurismar-se amb el relat de les monstruositats patides sota la idea del racisme i l’ús del poder i la força. No puc ni imaginar com seria viure amb por...amb por continua a ser el següent.

Però així i tot s’ha de llegir. Perquè s’ha de reflexionar sobre el tema i s’ha de mostrar la capacitat irracional a la que pot arribar la humanitat, s’ha de saber on poden arribar les idees radicalitzades que fomenten l’odi, com pot abocar la bogeria racista en un genocidi indiscriminat i sistemàtic. Per a que la memòria no es perda…per aprendre, és lectura imprescindible, per a adults i joves.

Després de guerra Vladec visqué com a refugiat i tampoc fou fàcil. I una vegada en casa va intentar oblidar el passat tirant o cremant tot el que podia recordar-lo. En la vellesa el fill pregunta i fa l’esforç de recordar-ho. Ja és un home vell i la solitud l’embarga. Al capdavall Vladek Spiegelman va morir en 1982 per insuficiència coronaria abans que el llibre s’enllestira. En les últimes gravacions recorda la família mitjançant unes fotos recuperades, hi ha una del protagonista de jove.

El llibre acaba mostrant quan mor el protagonista. Però prèviament  hi ha unes pàgines que m’han agradat. Pense que, dins de la foscor viscuda durant tant de temps, el llibre acaba en un punt de llum, que en certa manera assossega l’anima encongida del lector: quan Vladek Spiegelman troba a la dona, Anja. Va a buscar-la, es retroben i s’abracen. Crec que és un moment de felicitat que transcendeix les pàgines.

 

FOTOS I MÚSICA : POTSDAM (Alemanya)

 La ciutat on està el pont de Glienicke que fou utilitzat per a fer intercanvi d’espies durant la guerra freda...

RESSENYA LITERÀRIA: DE AMOR Y DE GUERRA de Pilar Eyre

DE AMOR Y DE GUERRA

Pilar Eyre

“De amor y de guerra” és una novel·la que m’ha agradat i a més a més, he descobert la literatura de Pilar Eyre. He llegit el llibre per curiositat de saber com escrivia esta autora perquè mai  havia llegit res seu. Mea culpa. En canvi si que l’havia escoltada parlar en entrevistes i sincerament l’havia prejutjada pensant que només sabria sobre l’aristocràcia i la reialesa espanyola. Mea ignorància també. Ara ja sé que tornaré a llegir llibres d’esta escriptora perquè pense que escriu molt bé i segur que tindrà publicades altres històries tan interessants com esta. 

Si,  m’agrada com escriu Pilar Eyre, en esta novel·la hi ha fluïdesa i intriga i a més està ben documentada, però l’autora no s’excedeix mostrant-la. Està la informació que fa falta i prou. personalment, fuig dels autors que escriuen com manuals d’enciclopèdia.

El títol de la novel·la ho diu tot: hi ha històries d’amor i de guerra. Jo no haguera triat este títol, sincerament. Pense que és massa simple, massa comú per a una novel·la que té tant de contingut. A més sembla que ja està  repetit en altres novel·les.  Amb altre títol tal volta enganxaria més lectors. Per a mi és fonamental alhora d’escollir lectura. Reconec que en llegir-lo vaig dubtar per si l’amor de la novel·la era més romàntic que altra cosa. Però no.

En este punt faig una matisació. Pense que és diferent una història romàntica que una història d’amor. Al meu parer, la majoria de novel·les hi ha històries d’amor, tenen l’amor present, perquè és necessari per a viure i sobreviure. És més, estic convençuda que gràcies a l’amor i l’esperança de tornar amb la persona estimada molta gent viu i renaix i moltes novel·les ho mostren encertadament. La diferència entre els dos tipus de novel·les, les que tenen amor o les que són romàntiques, és la manera de mostrar-lo. Una cosa és presentar l’amor real, amb totes les facetes i vessants de moments bons i roïns i altre presentar un amor excessiu o edulcorat en el qual tot és passió desbordada de color rosa. Llegir amor apegalós no m‘agrada. La vida i l’amor és altra cosa, la gama de colors de l’estima és ampla.

El llibre m’ha atrapat des de l’inici. Mostra guerra, amor però també de manera destacada una entranyable i forta relació d’amistat entre uns joves que es veuen obligats a separar-se i viure, de vegades improvisant.

La novel·la transcorre a cavall entre França i Espanya, concretament entre Toulouse i Barcelona, en els anys  convulsos de la guerra civil, la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Així permet una panoràmica històrica més ampla però centrada en la  visió del dia a dia de supervivència dels protagonistes. L’autora simplement relata la vida o la malavida dels personatges que es veuen immersos en la situació bèl·lica i postbèl·lica. 

Esta contada a dos veus: Roman, qualificat de “roig”, que se’n va d’Espanya a França i mostra la vida dels exiliats que per ideologia hagueren de fugir de la presó franquista i  Beatriz que és la de família “blava”, viu a Barcelona i mostra la seua vida i la dels que s’hi van quedar en el bàndol dels guanyadors. Les dos veus mostren els clarobscurs, les diverses vessats viscudes de manera imparcial. M’agrada la imparcialitat política del relat. La guerra la mostra de manera objectiva des de perspectives diferents i contant les misèries que amagaren tots, independentment de la ideologia. Està bé que el protagonista principal, malgrat estar en el bàndol esquerrà, realment no tinga orientació política concreta i que es veja com pateix les conseqüències deixant-se arrossegar pel que la vida li posa al davant.

La narració en tercera persona, segueix un fil perfecte i llegint fàcilment capítol a capítol, encapçalat pel nom del protagonista que conta la part d’Espanya o de França, anem coneixent i entenent fets reals que passaren.

Tot comença quan en febrer de 1939, a les acaballes de la guerra civil espanyola, un bombardeig italià mata els pares de Roman, el jove protagonista. Des d’aleshores es queda defraudat i enfonsant d’ànim però la vida continua i es deixa portar. Es casa amb una jove, Bea, de bona família, que l’estima de debò. Ambdós  tenen un fill al que Roman  no coneixerà perquè quan puja Franco al poder es veu obligat a fugir a França. I és allà on refà la seua vida amb Teresa, però per no conte més...és un personatge fonamental.

En Espanya, Bea també continua la seua vida. Amb estratègies burocràtiques molt comunes de l’època, amaga a tothom el passat del marit roig i es converteix en vidua de guerra d’un heroi.  La vida avança i el camins van per separat... fins que un dia Roman té la possibilitat de tornar a Barcelona. Necessita retrobar-se amb el que era, tanmateix les coses  han canviat per a tothom. Són dos vides unides que la guerra separa sense remei. El lector mentre llig va especulant si acabaran junts de nou o no.

Els personatges femenins destaquen. M’agrada especialment el personatge de Bea, que malgrat pertànyer a l’alta burgesia barcelonesa, sap seguir la seua vida de manera independent i evoluciona. De ser la filla de l’advocat i marques es converteix en una bona advocada que munta el seu propi despatx i viu la vida sense fer cas el que la societat marque. És fidel als seus sentiments malgrat tot el que es veu mig obligada a fer per poder seguir la vida en la dictadura. I m’agrada el personatge de Teresa, perquè és valenta, té coratge i idees clares.  

Del personatge del protagonista Roman no sé que pensar, m’agrada el que representa: Com va afectar la guerra als que no tenien preferències politiques. Tanmateix de vegades el veig  egoista i que actua de manera incoherent, altres el veig amb una excessiva ignorància fruit de no voler saber dels embolics politics.

La història és totalment creïble i emotiva, també la relació de Roman amb les dos dones.

La guerra civil espanyola és un tema que encara es porta endins. Hi ha generacions que la van viure i han transmès les vivències als fills. I encara hi ha molt per dir. Hi ha mites i mentides…cada família la va viure a la seua manera i amb les seus idees, però hi ha moltes veritats, de tots els bàndols, tergiversades. Eixa és la realitat.

 

VALLADOLID III PART: LA PLAÇA MAJOR i voltants

Les façanes roges de la plaça Major de Valladolid, li donen uniformitat i un encís especial que a mi m’agrada.

La plaça major de Valladolid és rectangular, la primera d’Espanya, amb porxos típics castellans. Esta totalment porticada a excepció de l’edifici del Consistori, i les porxades descansen sobre columnes o pilars quadrats de granit. Tradicionalment les cases tenien tres pisos per damunt de la porxada amb balconada. Antigament, abans de l’Edat  mitjana,  fou un mercat desplaçat de la plaça de l’església de Santa Maria la Antigua. En 1561 hagué un greu incendi que arrasà la dècima part de la ciutat, i afectà la plaça  però no tardà en executar-s’hi un nou projecte de reforma i restauració. Quan la plaça es reconstruí a principis del segle XVI va suposar una posada en pràctica de concepcions urbanístics moderns que van influenciar per a les places de Madrid o Salamanca. Com és una plaça important, presideix la plaça el comte Ansurez, el repoblador de la ciutat.

Des de començament del segle XVI començà a anomenar-se plaça Major i els distints gremis anaren instal·lant-se al voltant. L’edifici més important que hi havia aleshores era el convent de san Francesc, on va morir Cristobal Colon en 1506. A partir de 1499 per manament dels reis catòlics la casa del municipi era la que presidia la plaça.

L’actual edifici de l’ajuntament, ou construït a principi de segle XXl’anterior va sobreviure fins a l’any 1879 i datava del segle XVI.  Tot just enfront, en el mateix lloc on estava el convent de sant Francesc, enderrocat entre 1835 i 1850, està el teatre Zorrilla, inaugurat en 1884.

És una plaça roja i per associació mental pense en la de Moscou. Només pel color. En Valladolid es pintaren les façanes majoritàriament roges perquè en el seu origen les parets eren de rajola però al segle XIX les taparen amb ciment  que es mantingué fins a 1996. La decisió d’unificar color va ser molt discutida, es volgué recuperar el color similar a la rajola roja i malgrat les opinions contaries, a mi m’agrada. Però no és un color roig qualsevol, la tonalitat emprada és la mateixa que llueix la bandera val·lisoletana. 

Al llarg del dies d’estada en Valladolid l’oratge varia...Veure la plaça plovent té els seus avantatges perquè té un color especial. Sembla diferent. I a més està buida... sol ser una plaça molt animada..

També la imatge nocturna plovisquejant és preciosa.

És plaça oberta en la que els carrers desemboquen sense impediment. La reforma feta per Felip II contemplava carrer rectilinis i moltes menudes placetes al voltant que acollien els gremis separats. Era una novetat aleshores. Si seguim la vorera on està el teatre Zorilla cap a l’esquerra, està la plaça de la Font Daurada traçada ja al segle XIII, quan es projectà la plaça Major. L’espai servia de mercat de fet se la denominava “La gallineria vieja” perquè hi venien aus de corral. Fa homenatge als antics gremis i té  una  font  de bronze que data del segle XVII. Mirant sota les porxades veig un detall que està en moltes cases d’este tipus:  una espècie de finestra en la part alta, des d’on els amos de la casa veien qui tocava la porta i si convenia els obrien o no, fins i tot des de la finestreta oculta  si era enemic podrien tirar un poal d’aigua.

Vaig mapa en mà i no em puc perdre. Passege pels carrers i placetes que envolten la gran plaça. Veig un carreró curiós i m’enfile. És el carrer Sierpes, probablement en l’actualitat el més curt de Valladolid, abans era més llarg. I és curiós perquè trepitge un mosaic que és una serp. El cap mira al  carrer Canovas del Castillo i la cua cap al carrer Regalado.

En un perpendicular al carrer Regalado he vist unes galeries comercials peculiars. És pasaje Gutierrez,  construït al segle XIX, 1886, i que actualment té obertes botigues i cafeteries. Sembla que estem en el París modernista. Presideix el lloc l’estàtua de  Mercurio,  el déu del comerç.

De nou em situe  en la plaça Major i m’enfile per un carrer lateral seguint la vorera de l’ajuntament per eixir al carrer Cebaderia, on es comerciava amb civada i cereals. .

Arribem al mercat de Val,  construït amb ferro entre els anys 1878 i 1882, inspirat e el mercat parisenc de les Halles. Hi s’hi pot comprar productes tipics vallisoletans i es pot prendre menjar de tapes. Jo arribe tard. Han tancat i estan de neteja.

I al costat està el monestir i l’església de San Benito. Destaca per l’església que sembla una fortalesa. Tenia dos torres que s’enderrocaren per mal estat. 

De nou em situe en la plaça Major i ara vaig per carrer Santiago, el carrer comercial on està l’església de Santiago construïda del segle XV sobre una ermita del segle XII.

El carrer acaba en la plaça Zorilla on a més d’estar el monument dedicat a l’escriptor, destaca una preciosa font aixi com l’edifici de l’Acadèmia de  cavalleria, inaugurat en 1924 d’estil historicista i que acull un museu.

Continue el passeig per la vorera de Recoletos que connecta la palça Zorrilla amb la plaça de colon. Al subsòl està la necròpolis de l’antic call, veig alguna inscripció hebrea. Al carrer hi ha molts edificis modernistes. El primer edifici que no passa desapercebut que es veu imponent ja des de la plaça és l’edifici Mantilla. És una representació de la riquesa de la burgesia del segle XIX i principies del XX  i tingué el primer ascensor de la ciutat i fou pioner emprant l’electricitat i sistemes de ventilacio en edificis residencials. Es va edificar sobre un antic hospital que atengué a pobres i malalts durant mes de tres segles.  

També destaca l’edifici groc, Resines, i prop, en el numero 11, un que fa cantonera i té una torre,  és la Casa del Principe, anomenat aixi perquè fou residencia de l’Infant Alfonso de Borbon, Nebot d’Alfonso XIII. En el numero 12 d’este carrer nasqué Miguel Delibes.

Pare en la plaça de Colon on està el monument commemoratiu del descobriment d’Amèrica. De la plaça ix  el passeig Filipinos on està l’església de san Juan letran amb una bonica façana barroca i l’antic convent dels agustins que acull el museu d’art oriental.

I ja acabe la visita a la ciutat,  és dels llocs més acollidors de Valladolid. No és cap plaça ni carrer, no és cap edifici...és un parc: Campo Grande, que està paral·lel a la vorera Recoletos.  És el pulmó verd de la ciutat, amb arbres centenaris, una menuda cascada, un llac ple d’ànecs i cignes...un lloc idoni per passejar, per descansar, per llegir, per conversar...un espai de tranquil·litat on observar els animals que van lliures...hi ha molts esquirols i especialment paons reials...

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024