VALÈNCIA: EXPOSICIÓ MULTISENSORIAL de Vincent Van Gogh a l’ATENEO MERCANTIL

Un viatge sensorial per descobrir el món de Van Gogh  barrejant art i tecnologia.

Hui no vos mostre un viatge com és habitual en este racó viatger, el que vos presente és una exposició que fa viatjar, però no és maleta en mà, ho fa de manera sensorial. Hui vos convide a conèixer l’obra pictòrica de Van Gogh d’una manera diferent. 

Vincent Van Gogh va ser un dels pintors més importants del post impressionisme. Va  morir jove, amb 37 anys, no obstant la joventut, va pintar més de 900 quadres dels quals 43 van ser autoretrats i 148 aquarel·les, a més a més de 1600 dibuixos, i tots, segons diuen els experts, van ser creats durant un període de 10 anys. Després va parar per problemes mentals. I aixi i tot haver creat tantes obres que hui en dia tenen fama mundial, res se li va reconèixer en vida. Així som. Si Van Gogh alçara el cap de la tomba no podria creure la importància que ha aconseguit la seua obra pictòrica.

Acabe de submergir-me en el món del pintor, gràcies a esta exposició que per cert, és molt viatgera donat que abans d’estar a València ha passat per nombroses ciutats espanyoles i mundials. En València estarà fins el 20 d’octubre a l’Ateneo Mercantil.

Els quadres de Van Gogh adaptats per a l’exposició, han estat en els museus més prestigiosos del món:  Berlín, Moscou, Roma, San Petersburg, Pekín, Alacant, Màlaga, Santiago de Xile, Varsòvia, Bogotà, Budapest, Istanbul, Phoenix, Lisboa Tel Aviv.

És una exposició que alhora convida a viatjar transportant a l’espectador a Arles,  a Saint Rémy de Provença i Auvers-sur-Oise, llocs  on el pintor va crear gran part dels quadres. A mi m’ha recordat el meu pas, ja fa anys,  per la ciutat francesa d’Arles, on tot gira al voltant del pintor nascut als Països Baixos perquè hi va passar els seus últims anys i és on va crear de manera frenètica. I just un muntatge representant el seu famós quadre, “El dormitori d’Arles” és qui ens dóna la benvinguda només entrar. En tota l'exposicíó s'hi poden fer fotos sense fash. 

Està junt a panels informatius sobre la vida i l'obra del pintor. Però, sincerament,  la impaciència per veure l’espectacle pictòric de llum i so, fa que la lectura siga ràpida per avançar a la sala contigua on s’estan projectant les imatges.

I una vegada traspassada la porta d’entrada la visita és lliure, cadascú pot deambular i quedar-s’hi el temps que vulga, així que s’hi pot tornar a veure el visual que va repetint-se.

Diuen que hi ha quaranta projectors d’alta definició distribuïts en les sales per projectar les  més de 3000 imatges que cobreixen les parets de sis metres i també en terra. Són moltes imatges…i enormes i  semblen abraçar-te, embolicar-te en un mantell de colors vius que fan sentir sensacions noves. Els nombrosos  autoretrats són protagonistes.

Els quadres cobren vida  gràcies a la llum, al moviment i a la música… tot fa remoure els sentits, i  aconsegueix a través de l’obra transportar al món del pintor holandès. I és que de sobte et pots trobar dins d’una nit estrellada, gaudint entre gira-sols o enmig d’ocells amb corbs. Tampoc falten els paisatges bucòlics representant camps florits. No falta res. 

És senzillament embriagador, captiva els sentits siga llegint la selecció de frases, mirat detalls o escoltant la música que aconsegueix que desconnectem del món propi per transportar-nos a a altre lloc.

Nosaltres l’hem vist una vegada i ens hem quedat més temps per tornar-la a veure. Jo he passejat per la sala principal i per la contigua, he observat els quadres dirigint la mirada cap amunt i cap avall, mirant a terra... L’he vista des de diferents perspectives i posicions: caminant, asseguda de peu queta o tombada en terra mirant cap amunt per apreciar la grandària dels quadres. 

En un racó hi ha fins i tot una sala tipus taller amb cavallets per experimentar amb pinzells.

 Imagine que cada ciutat organitzarà l’exposició d’una manera diferent segons l’espai i les condicions del lloc, i pense que este aspecte pot influenciar a que agrade més o menys. No només és el que es veu, també com es veu. En L’Ateneu Mercantil valencià les imatges estan pràcticament totes juntes i crec que eixa disposició fa l’exposició més acollidora i embriagadora.

Hi ha qui diu que no és per a tant i que tot és publicitat. També hi ha qui diu que tanta gent molesta. Jo, sincerament, m’ho he passat bé gaudint amb les imatges que quedaven projectades damunt de les persones que estaven situades davant dels quadres. Era un joc més dins del joc de llums existents.

Totes les crítiques s’han de considerar perquè les mirades són subjectives, però només per la novetat i el gran muntatge que s'ha fet pense que val la pena. Crec que és una manera de captar a la gent. Persones que mai visitarien un museu i no coneixerien els quadres del pintor holandes, d’esta forma els coneixen. I això està molt bé, és afavorir el camí de la cultura.

I què dir del l’Ateneu Mercantil?. Gràcies a Van Gogh he descobert un edifici cèntric que desconeixia, malgrat estar hi des de la dècada de 1950 i haver passat per la porta mil i una vegades. A partir de hui ja no veuré esta façana de la mateixa manera per què ja he vist part de l’interior, on hi ha nombroses sales i una gran biblioteca amb exemplars valuosos. És una institució creada en 1879 amb molta història, activitat i vida.

Hem pujat al mirador. S’ha de pagar entrada, amb el tiquet de l'exposició a Van Gogh hi ha rebaixa.  I una vegada allà, s’hi pot veure la ciutat en format 360º. És una vista panoràmica privilegiada. S’hi veu el Miquelet, les Torres de Serrans, la Serra de La Calderona, la Ciutad de les Arts i les Ciències i fins i tot  el Mar Mediterrani. I si es pot triar hora de pujar, pense que a mitjan vesprada podria ser una bona opció per veure el capvespre. Alhora podriem seure en els còmodes seients i prendre una beguda.

També hem pujat a veure el restaurant, acollidor i elegant, i dóna a la balconada de l’edifici, amb vistes fabuloses a la plaça de l’ajuntament. Lloc idoni per veure la mascletà en falles.

I una vegada vist, hem baixat per les escales que semblen escenari de pel·lícula.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, juliol 2019

RESSENYES de cine: GIRL

GIRL

Lukas Dhont

Fa setmanes vaig veure una pel·lícula boníssima i alhora fortíssima: "Girl" del director Lukas Dhont. Si així, ho dic amb adjectius superlatius. I m’abelleix compartir les meues reflexions perquè la considere una pel·lícula necessària per crear empatia entre qui no entén de  respecte ni tolerància amb qui no és com ell. Vull donar a conèixer esta valuosa pel·lícula per a que, qui no sapia mirar amb ulls de tolerància, s’ensenye. Vull mostrar-la per a crear debat sobre un  tema que està guanyant visibilitat però encara li falta molt per a ser total.

En este apartat del blog solc ressenyar pel·lícules de viatges o amb fons d’algun lloc que em transporta a algun indret conegut o desconegut, però que em resulta atraient, doncs esta pel·lícula "metafòricament" parlant també és un viatge.

Girl és una fugida buscant la llibertat per desfer-se d’una angoixa i opressió. Girl és el retrat d’una vida real (Nora) i a mi m’ha recordat a casos que conec que són similars. En este cas és una xica atrapada en el cos d’un xic, una jove de 15 anys que està obsessionada per abandonar la presó en la que viu. Lara, que és el nom de la protagonista, riu per fora però plora per dins, però fins i tot la felicitat externa és trista, se li veu en la mirada, en l’actitud front al que l’envolta.

M’alegra que haja estat valorada i premiada en molts festivals, ja és un pas per a fer-la més visible. Però dubte  sobre l’acollida del públic que, al capdavall, prefereix veure pel·lícules més comercials i fàcils de digerir. Jo mateixa vaig veure la pel·lícula junt a tres persones més en una gran sala buida. I em dol pensar que pel·lícules com esta passen desapercebudes en la societat. Realment la pel·lícula arriba a ser claustrofòbica perquè és com se sent la protagonista. 

És un drama perquè a més a més Lara vol ser ballarina, el cim de l’elegància femenina,  és el  somni que l’encoratja a la lluita. I generalment les ballarines comencen de més menudes la disciplina i l’entrenament, per la qual cosa, Lara necessita més esforç que la resta d’assistents a l’acadèmia.

El paper de Lara l’interpreta un jove ballari que mereix critiques excel.lents, perquè actua de manera impecable, millor impossible. Està brillant. Va haver d’aprendre a ballar de puntes i només ell sabrà el que patiria en l’aprenentatge.  Pràcticament apareix en quasi totes les escenes de la pel·lícula, amb primers plans que, amb la mirada o altres gestos facials, mostren els sentiments que l’afecten. També mostran sovint el cos que tant odia. Fa un paper totalment creïble amb molta sensibilitat en la interpretació. Per moments mentre veia la pel·lícula pensava que l’actor belga Victor Polster s’estava interpretant a si mateix. I no és així Victor és un ballarí professional que ha sabut interpretar amb gran professionalitat a un transsexual.

La pel·lícula mostra la falta d’adaptació al món, partint de la pròpia aparença de la protagonista que no encaixa en el seu cos. Mostra una lluita constant. Lara lluita pel tractament hormonal que requereix un procés i unes condicions físiques adequades, pel patiment degut a l’assetjament de certes xiques companyes, contra l’obsessió d’anar de pressa que comporta perdre la paciència mentre arriba l’operació necessària...per la lluita contra el seu cos  per aconseguir la flexibilitat pròpia de la ballarina. I  tota l’angoixa traspassa la pantalla i es fa present entre els espectadors. Jo mateixa estava angoixada i patia...patia molt.

Per sort no ha de lluitar contra la família perquè la recolza. El pare només vol entendre i li pregunta constantment i per a Lara tanta pregunta també és motiu d’angoixa. Perquè és difícil explicar el que l’apressa i obsessiona, perquè les paraules no poden definir el sentiment de frustració quan no veu els avanços amb la rapidesa que desitja.

La desesperació la du a no escoltar el que li recomanen i al capdavall la du a  un desenllaç que no desvetlle però que ha causat controvèrsia entre la població transexual i ho puc entendre perquè cada cas és diferent. No dic més.

Aixi que benvingudes siguen estes pel·lícules que donen visibilitat al que està amagat, que en vinguin moltes més altres. Encara que tinguin públic minoritari. Als que ens agrada este tipus de bon cine, som fidels i intentem captar amb els nostres  comentaris nous afiliats.

I com no... un gràcies ben gran a qui contribueix a que els espectadors puguem veure pel·lícules no taquilleres. En el meu cas el meu agraïment és al cine de la TV-2 i especialment el cine club Utiye d’Ontinyent que programa amb encert pel·lícules de qualitat, la majoria en versió original, que és  altra manera de veure el cine en el que es capta més l'essència.

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: HISTÒRIES DE L’EXPLORADOR- 3

L’explorador ens conta que ha aprés molt dels seus viatges pel món.

Ho veia clarament, la felicitat és acceptar el que tenim sense envejar més. Els diners no són suficients per a ser feliç, ho vaig saber veient gent pobra però molt contenta, gent amable i hospitalària, persones que damunt m’oferien sense miraments tot el que tenien, sense esperar a canvi res.

És el que he tret en clar després de tant de temps viatjant per tot el món, des d’Oceania fins a l’Antàrtida passant per Europa, Africa, Amèrica i Asia. 

HISTÒRIES DE L'EXPLORADOR nº4 educació financera
Mariló Sanz, Edi CAIXA ONTINYENT obra social

RESSENYES LITERÀRIES: LA SILUETA DEL OLVIDO

LA SILUETA DEL OLVIDO

Joaquin Camps

Hui faig una ressenya especial, perquè no em limitaré a escriure sobre un llibre sinó sobre un escriptor i les seues dues novel·les. A més a més, també és especial perquè mentre escric estes paraules em dóna la sensació que li les estic dient cara a cara a l’autor. I això és una excepció. De fet, moltes d'estes paraules escrites, ja li les vaig dir fa uns mesos quan va acudir reclamat pel club de lectura d’Ontinyent i vaig seure al seu costat durant l’acte de presentació de "La silueta del olvido" i en el sopar-tertúlia posterior. Quin goig!

Parle de Joaquin Camps i els llibres que aconseguiren atrapar-me des de la primera línia com feia temps no ho feien altres. I això que no sóc una gran lectora de novel·la de gènere policíac! Però és que els llibres de Camps tenen molts altres ingredients que les enriqueixen i les completen, que no són simplement policies i assassinats.

Joaquin Camps va publicar la seua primera novel·la “La última confidència de Hugo Mendoza” fa quatre anys i em va captivar,  així  que des d’aquell moment esperava amb impaciència la segona. I este any ha arribat “La silueta del olvido” que no m’ha decebut en absolut i l’aconselle. A més a més, ha rebut el premi Azorin de novel·la 2019 competint amb 215 novel·les, algunes procedents d’Europa i d’Amèrica. També cal dir que és un premi de prestigi que han guanyat prèviament escriptors de renom com  Gonzalo Torrente Ballester, que va ser el primer l’any 1994, Luis Racionero, Dulce Chacon...Espido Freire...la llista és llarga.

Joaquin és de Gandia, és economista i catedràtic de la universitat de València. Hi ha qui diu que això de saber de números és incompatible amb escriure bé. Esta novel·la i l’anterior, demostren que eixe pensament és una equivocació, un prejudici i un tòpic. Més bé al contrari, entendre d’altres matèries fa veure i escriure des de diverses perspectives i això sempre enriqueix un text. Joaquin escriu bé i sap enganxar al lector. 

Joaquin ha dit en alguna ocasió que la literatura crea mons que l’ajuden a respirar millor quan la realitat asfixia. I té tota la raó, perquè escriure suposa desconnexió del món que ens envolta per poder s’hi connectar al que està creant. Per això entenc perfectament que un expert en economia com ell, escriga novel·les que no tenen a veure amb el seu àmbit de treball. Escriure és evadir-se i és el que fa quan té una novel·la entre mans.

La novel·la, que té molta intriga, és la suma dels personatges i del que es passa, les situacions que viuen i les emocions que experimenten, que per altra banda van variant segons el moment. I de tots els personatges, destaca la inspectora Claudia Carreras, que és l’experta que domina la situació professional encara que la seua vida particular no la controla. Hi ha molts altres personatges, tots peculiars, que mostren dues cares segons la situació i el que senten. Joaquin els descriu molt bé amb actituts i fets.

També apareix un narrador amb tocs irònics i un particular sentit d’humor. Este narrador omnipresent és qui condueix el relat. Ell i també, de vegades, els mateixos pensaments dels protagonistes que sovint actuen com la veu de la consciència. Qui em coneix, segurament m’ha escoltat dir alguna vegada que no m’agrada trobar en els llibres narradors en tercera persona que van explicant detalladament, fins i tot els pensaments més íntims, senzillament perquè no veig creïble que una persona externa ho sàpiga tot. Tanmateix, el narrador de “La silueta del olvido” és l’excepció i m’ha caigut bé des del principi pel to desenfadat que adopta que l’allunya de ser un intrús.

De la mateixa manera que en el primer llibre de Joaquin, en “La silueta del olvido” hi ha referències a pel·lícules i escriptors, i este detall també m’agrada perquè és important no oblidar les fonts que ens alimenten i ens fan ser com son i escriure com ho fem.  

Altre aspecte que m’agrada i que també està present en la primera novel·la és que els escenaris de fons són valencians, barris, pobles... En “La silueta del olvido” apareixen noms de carrers de la ciutat de València i reconèixer els noms llocs concrets fa la novel·la més propera.

Però, fent honor a la veritat, també he de dir que és una novel·la "poc amable" i hi ha molta "insensibilitat" en paraules o pensaments. I ho pose entre cometes, perquè tot és per exigència del context, per com són i evolucionen els personatges. De vegades la lectura m’ha resultat asfixiant però, alhora, l’asfixia m’atrapava com una droga que sabent que és perjudicial no la pots soltar. I la droga, és simplement la manera com està escrit el relat i com els fets s’enreden com una xarxa. Els constants tocs d’humor alleugeren el pes de la dura i complicada trama.

La duresa i l’angoixa queden compensades, a més a més que per l’estil emprat,  perquè el relat és un joc constant que et convida a fer deduccions del que va passant i a més a més fan pensar. I a mi m’agrada que la lectura d’un llibre em faça participar d’una manera o altra. Amb unes frases estudiades, moltes basades en repeticions i contraposicions, cada pàgina és una invitació al lector/a per a que faça reflexió sobre temes importants i candents en l’actualitat. En cap moment el lector queda impassible front a allò que es relata.

Malgrat tot el món fosc i de patiment en el que el llibre ens capfica  línia a línia en “La silueta del olvido”, el que està clar és que Joaquin s’ho ha passat bé mentre escrivia, es nota en els jocs lingüístic o en la mateixa trama en la que res és el que sembla ser. I gaudir mentre s'escriu és condició fonamental per a fer gaudir al lector. Vosaltres que en penseu?

Jo estic convençuda que un text es contagia amb l’estat d’ànim de qui l’escriu i alhora contagia a qui el llig, per això esta novel.la agrada a tothom.

RESSENYA LITERÀRIA: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

Mariló Sanz Mora

Hui vos parle d’una novel·la que conec perfectament, simplement perquè l’he escrita jo. Perquè... qui coneix millor a un fill que una mare? Un llibre escrit és com un fill, s'engendra i el veus créixer... i amb el temps és independent i ja no et necessita. Hui, a diferència de les altres ressenyes que he fet fins ara, deixe de banda les valoracions, a mi no em corresponen, seran  altres els que les facen, perquè una mare-autora sempre serà subjectiva. 

Algunes persones ja m'han dit que en pensen i m'alegra rebre critiques tan amables. Hi ha qui diu que ha quedat captivat pel país descrit. Diuen que la novel·la fa ganes d’anar a Guatemala i veure de primera mà la fascinació que desperten els  paisatges i la gent. Altres m'han dit que han estat intrigats des de l'inici, concretament, una lectora em va dir que havia tardat tres dies en enllestir el llibre. I també hi ha qui m'ha confessat que llegint "Els secrets de la Casa Verda" ha perdut la por a llegir en valencià  i fins i tot s'ha atrevit a escriure'l. Tot m'alegra moltissim.

“Els secrets de la Casa Verda” és una novel·la barreja de ficció i realitat. La realitat és perquè mostra Guatemala, un país que he tingut la sort de visitar dues vegades. També hi ha situacions viscudes i mostra persones que vaig conèixer i el que em contaren, però tot està camuflat en format novel·la. Només qui m'acompanyà en el viatge, pot saber què és real i què és inventat, la resta de les persones ha d’especular. I just este punt, especular i imaginar, forma part de l'encis de llegir. 

Hi ha fidelitat descriptiva en sentiments i fets, perquè quan viatge, m’agrada escriure cada dia en un bloc de notes el que veig i el que sento i quan torne a casa, en llegir de nou el text,  retorne al lloc visitat. Així que és una novel·la escrita des del cor, no ho negue i m’agrada que es note perquè és l’ingredient necessari per arribar al cor del lector. De cor a cor. 

Però no només està escrita des del cor. La novel·la està pensada i repensada per crear una trama fictícia plena d’intriga en la que estan involucrats molts personatges i els sentiments derivats de la relació entre tots. No és fàcil. Línia a  línia, pàgina a pàgina, van apareixent pistes que van destapant els secrets i això, ben bé ho sap qui ho fa, requereix agilitzar la ment i treball d’organització.

Si llegiu la contraportada sabreu que la novel·la conta la història d’un grup d’europeus que trenta anys enrere crearen a Guatemala una comunitat dedicada a ajudar als maies. Entre les tres parelles, hi havia dues dones que es feren molt amigues, Isabel, l’espanyola i Sara la belga. Després de deu anys d’ajuda a la comunitat creada, uns turbulents fets obliguen a tancar la casa i el  grup se separa. Estos turbulents fets són els secrets, i no hi ha un solament, hi ha molts, quan s’obri la caixa de Pandora, eixen un darrere d’altre. Vint anys més tard Isabel arrossega una depressió derivada dels obscurs fets que passaren a la casa i sap que ha de contar-los a la filla Maia per ser la seua hereva. Per altra banda Sara viu a Guatemala i sap també que devia d’haver contat els fets a la seua filla. Les dues mares tenen pendent la conversa. Però ja toca. I per a que les filles entenguen millor els fets, les mares les envien a Guatemala per a que puguen conèixer els escenaris reals on passà tot allò que continua sent motiu de turment.

Les dones són protagonistes, les mares i les filles. Les mares són emprenedores, valentes, viatgeres... però alhora somniadores, i eixe aspecte les fa fràgils. Les joves són joganeres i actives, tenen ganes de viure la vida sense perdre cap segon.

En “Els secrets de la Casa Verda” es  parla d'amistat i els diferents graus que comporta, també parla de veritats amagades i les conseqüències per callar-les.  I en este apartat  la  novel·la dóna pinzellades esperançadores de la depressió, una malaltia que pateix molta gent que ens envolta.

Altre aspecte tractat són les injustícies socials i el genocidi que patiren el indígenes maies fa relativament poc de temps,  una barbàrie de la que no se sap quasi res i que va ser molt dràtica. Encara a hores d’ara s'hi estan trobant cadàvers. Pense que és bo destapar el sofriment patit per les persones arreu del món perquè ajuda a crear empatia amb els que tenim al costat que venen buscant nova vida i fugint del seu país sense oportunitats de vida digna o en conflicte. Saber el que han viscut  ajuda a entendre’ls i a ser més tolerants.

És una novel.la fàcil de llegir perquè són capitols curts que van variant segons qui parla. Hi ha dos parts, un inici i un final que ho envolta tot. I Aldous Huxley, l’escriptor anglès,  està sempre present de moltes maneres: està present en un llibre, en cites que encapçalen els capitols...i en un gat també. 

Llegiu la novel·la i en sabreu més. 

DESCOBRIM ASTÚRIES

Astúries  és el nostre paradís natural, ho sabem i quan eixim a l’estranger sovint el recordem… sovint ens enorgullim dient: “verd com este en tenim nosaltres al nord d’Espanya”

Aquell any anàrem  a Astúries en un viatge organitzat, és una zona on hi ha poblacions de difícils accés en transport públic, que és el que generalment utilitzem quan anem a poblacions per moure’ns pels voltants. 

Astúries té racons increïbles que estan quasi incomunicats per difícil accés, el tren mai arriba i els autobusos tenen horaris limitats. En un viatge organitzat és més fàcil conèixer estos racons quasi aïllats. A més era còmode, teníem l’hotel al poble de Nava, que era menut i acollidor havia rebut un premi que  lluïa en forma de placa.

Després d’esta bona experiència vaig perdre les reticències a l’hora de viatjar de manera organitzada perquè pense que cada moment i cada viatge esta envoltant d’unes circumstàncies personals que porten a fer-ho d’una manera o altra. El viatge organitzat fou molt complet amb visites de mati i part de les vesprades lliures, que ens permetia fer altres coses. Generalment tothom descansava a l'hotel però nosaltres empràvem el temps lliure per anar amb tren des de Nava a visitar llocs que estaven prop. Una vesprada  anàrem a Avilés perquè ens abellia conèixer la ciutat.

També anàrem per lliure i amb tren des de Nava a Ceceda, un poblet menut però amb un sabor rural que estic segura hui en dia s’ha explotat turísticament. Aleshores ja començaven a restaurar cases amb finalitats turístiques perquè era un llogaret on s’hi respirava pau.

El viatge guiat començà en Oviedo, primer admirant el romànic de la zona: Santa Maria de Naranco i San Miguel de Lillo.

I després la ciutat, que vaig trobar molt acollidora i realment em va sorprendre gratament, ens va saber a poc, és l’inconvenient dels viatges guiats, que no disposes de  tot el temps que vols sinó el marcat en horari. Però nosaltres tornàrem a Oviedo des de Nava una vesprada perquè assaborir més.

De ruta pels pobles d’Astúries visitàrem Luarca. Primer l’atalaia i el far i després el poble.

Després Cudillero, que es un preciós poblet situat com un amfiteatre en la muntanya, xicotet i acollidors. En el nostre passeig parlàrem amb una senyora que vivia a la part tenia curiositat per preguntar-li com ho feia per a pujar i baixar tantes costeres.

Visitàrem Ribadesella, i curiosament eren dies que estaven per la zona, el rei i la reina d’Espanya, aleshores encara prínceps. Ribadesella és una ciutat senyorial, d’estiueig de gent amb diners, els xalets cara al mar ho denotaven.

Altre dia anàrem a Gijón una ciutat que ja coneixíem i ens portava molts bons records.

Després anàrem a Villaviciosa, passant per la seua ria, reserva natural.

Tazones és un poblet menudet que combina amb harmonia el  mar i la muntanya. Estàvem veient pobles que per arribar es tardava molt per la dificultat de les carreteres secundàries i es veien en un tres i no res.

Altre dia visitarem Colombres que recorda el passat indià amb les cases construïdes amb guanys aconseguits en Amèrica i visitàrem la casa-museu d’Iñigo Noriega que arribà a ser una personatge rellevant en la història de Mèxic i al capdavall va morir en la misèria.

En Llanes donàrem un passeig pel poble i vorejant el mar.

En conjunt m’agradà el que férem, visites de mati guiades i en algunes vesprades ens escapàvem per lliure a llocs que el tren des de Nava ens permetia. Nava per eixe motiu era un lloc idoni.

REFLEXIONS POSTERIORS, ASTÚRIES, primavera 2006

CASTELLET DE CARRICOLA (València)

Historia, ecología, art i natura en perfecta harmonía

Hui visite el castell de Carricola, o Castellet, que és com l’anomenen la gent dels pobles del voltant. I el diminutiu està encertat perquè l’edifici és de reduïdes dimensions. Tot i que he estat moltes vegades al poble, és la primera vegada que arribe fins a dalt. L’última vegada que vaig fer passeig pel poble, em vaig quedar a pocs metres d’arribar-hi i em vaig prometre que algun dia tornaria a enllestir el camí.

Per arribar al castell s’ha de pujar fins a una altitud de més de 400 metres sobre el nivell del mar. Està situat al terme de El Palomar però més a prop del poble de Carricola, a la Vall d’Albaida, on sempre és un plaer anar i retornar perquè malgrat ser un poble menudet té encant i ofereix molt al visitant.

A més a més  de la visita obligada al castellet, Carricola ofereix art i natura en perfecta harmonia.

Carricola és la seu d’un projecte artístic anomenant biodivers, que ja ha fet dues edicions, una l’any 2010 i l’altra l’any 2015. El projecte consisteix en envair la natura de creacions artístiques, la natura i també el nucli urbà. I així quan anem pel camp, la serra o pel poble, de sobte  trobem escultures o pintures o teixits o altres manifestacions d’art, algunes més visibles que altres.

 S’ha de vindre al poble per entendre el que estes paraules signifiquen i veure tot allò que els artistes de la zona han deixat en llocs diversos, enmig de la serra o del camp.

No és la primera vegada que escric sobre Carrícola on vinc sovint, generalment acompanyant amics que no coneixen este poble de la vall d’Albaida tan menut i complet, i segurament algun dia ho tornaré a fer. I és que Carricola cada cert temps  renova l’art que es deteriora perquè és inevitable quan s’exposa a la intempèrie. Però no lleva res del que hi ha, afegeix al que està fet.

És un plaer seguir el camí del Castellet. La serra del Benicadell ens mira en tot moment. Hi ha costera però com el passeig es fa parant en tot moment no ens adonem del desnivell.

Les parades són inevitables per observar el que trobem al pas: una escultura de ferro, uns llibres amuntonats, uns nuvols enlairats de ferro forjat, un ull que ens mira insistenement... i més i més...

Agafem forces a "La font dels unflats". El castell està cada vegada més prop.

Anem seguint amunt, me n’adone que hi ha escultures noves que no estaven quan vaig fer el passeig la primera vegada. Són les que es van afegir l’any 2005.  De sobte entropessem amb unes escales que faciliten l’accés al castellet i una imatge d’Ovidi Montllor convidant-nos a seguir amunt. Després hi ha unes escales decorades amb unes inquietants mirades i és que segons com les mires et diuen una cosa o altra.

S’acaben les escales decorades...

I una vegada dalt...pensava que era més gran, és el primer que m’he dit a mi mateixa. Des de baix la torre alta li dona grandiositat.

Està declarat bé d’interès cultural. És del  segle XIII i té una torre de l’homenatge de més de 10 metres construïda amb finalitat defensiva, un camí de ronda per a la defensa i un xicotet pati, poc més. L’any 2011 va finalitzar la restauració que urgia per a que no acabara perdent-se este símbol històric.

Dinem al pati d’armes prenent un sol reconfortant, i en acabar decidim no tornar  pel barranc i la senda que ens ha portat. Les vistes són boniques.

Decidim agafar un camí ample i donar la volta per veure el castell des d altra perspectiva i cert que la decisió ha estat un encert perquè veiem de lluny el camí que haviem trepitjat a l’anada. Les mirades de les escales són inconfundibles.

Encara veiem escultures en el camí i el que més m’agrada són les diferent presepecives dels castell.

En un moment doant, seguint el planol que hem comprat al bar del poble, deixem el camí ample i ens endinsem per una senda buscant de nou el poble i buscant creacions artistisques que en smarx a el planol.

De sobte tribe babel homenatge a saramago que va fer l’amic amoros en la primera edició fr boodivers...el pas del temps i les inclemebces lhan fet el conjunt escultoric malbè. Ës el que passa, una vegada creada una obra es deixa en mans dels altre????

I xino xano xino xano...arribem a la part inicial del trajecte.

Ens fem un café i decidim seguir visitant el que carricola ofereix.

Primer el poble i l’art urbà.

I després comencem la senda dels camins de l’aigua...però ens quedem a mitges perquè portem xiquets i la tirolina ha sigut una temptació que ha pogut més que seguir caminant. Així que de nou queda pendent fer la ruta dels camins de l’aigua...

Acabem la visita contemplant uns burrets que estan acostumats a la gent i ens saluden quan passem.

QUADERNS DE VIATGE, DESEMBRE del 2018