FOTOS I MÚSICA: VOREJANT EL RIU en LISBOA (Portugal)

Un bonic passeig per la ciutat de Lisboa, sempre mirant el riu... 

RESSENYA LITERÀRIA: 14 de abril de Paco Cerdá

 

14 de abril

Paco Cerdá

Hui ressenye un llibre especial,  tan pel que conta i el que significa com per la manera que està escrit. Però, estem davant d’una novel·la? No, malgrat que semble una de gènere negre o d’intriga: el que conta és real, no hi ha ficció. És un assaig o crònica periodística? Tal volta podríem qualificar el llibre així, però ens quedaríem a mitges.

Aleshores, què és “14 de abril”?

Doncs, podríem dir que el llibre són pinzellades de vides i fets en una jornada en concret. Si volem matisar més, caldria sumar tots els qualificatius i dir que és una crònica periodística històrica que basant-se, entre altres fonts, en cròniques de premsa escrites al dia següent del dia descrit o fotografies que il·lustraren la memorable jornada i que l’autor utilitza per descriure-les i alhora situar-nos en el temps imaginant com se senten o què pensen els protagonistes, ens conta el que passà un dia important per a Espanya, concretament el dia 14 d’abril de 1931 quan es proclamà la segona república.

És un llibre magistral escrit amb estil periodístic i jo afegiria que envoltat de literatura en forma de prosa poètica. Perquè a la tècnica periodística, que per ofici domina l’autor, en la qual el contingut és el que importa, s’afegeix la tècnica literària del bon escriptor, on a més del contingut es busca la forma. Per la qual cosa crea textos que no només informen de manera concisa, àgil i directa, com fan els textos de premsa, sinó que atrapen al lector com ho diu. 

És un llibre de fàcil lectura amb capítols curts, frases breus i contundents, que van relatant escenes algunes quotidianes, moltes inèdites i altres transcendentals, que ja la història s’ha encarregat de transcendir. Està escrit en un estil singular amb un narrador omnipresent que  ho sap tot, el que es veu i el que no, sap el que pensen els personatges, el que senten. Un gran encert és el fet d’escriure els textos en present que transporten al dia i al moment. I emocionen els inicis dels capítols, impactants, en els quals ens presenta gent anònima que han trobat la mort entre les manifestacions a favor i en contra del nou regim polític que ha guanyat.

Cada capítol un protagonista. El primer és Emilio, que serà l’última víctima de la monarquia. També Emilio protagonitza la història final. M’agraden els llibres que queden arrodonides, com un cercle. Amb Emilio, que ja anys enrere va patir una palissa monarquica, comença i acaba el llibre.

És un dia on passa de tot i del qual, l’autor ens va mostrant situacions i sentiments com alegries, pesars, dolors, pors, angoixes, il·lusions, esperances, ansietats, desconcerts, lleialtats...és una mirada molt humana que commou.

I destaca per mostrar-ho quasi hora a hora. Per a la separació del temps empra les franges canòniques, les que regien el ritme dels resos en la vida medieval en l’occident cristià. Te mèrit  trobar documentació de totes les hores: Prima, Vísperas, Tercia, Sexta, Nona, Maitines i Laudes.

I també és un encert escriure la història des de perspectives diferents i des d’escenaris diversos arreu d’Espanya. Per tant, no hi ha solament un personatge protagonista, hi ha molts. La majoria són anònims. Sempre he dit que la història és la suma de moltes xicotetes històries i este llibre ho demostra. Però altres no són tan desconeguts, són personatges que abans o desprès del dia en concret ja tenien un cert protagonisme o un paper rellevant en la història d’Espanya, directa o indirectament. Cerdá ens contà qui són i per entendre’ls millor a més ens explica circumstàncies que els envolten.

És un treball d’història molt rigorós. Per escriure’l i documentar-se, Paco Cerdá s’ha capbussat en arxius de tota Espanya, com diu al final del llibre especificant les nombroses fonts en les que s’ha basat. Llegint, a més de gaudir, s’aprèn història.

És un plaer llegir llibres on es nota el treball metòdic de documentació i organització. En “14 de abril” Cerdà l’ha fet necessàriament per poder fer selecció dels succeïts que li interessava plasmar. En este llibre no hi ha improvisació. Tot està pensat.

Tota aquesta mestria i demostració de domini de la narrativa, organització i estructura tan premeditada també es veu en altres obres de Cerdá que tracten la postguerra, com el “El peó” que segueix la vida d’Arturo Pomar, un xiquet prodigi jugant als escacs, i alhora també hi està en “Presentes” que compagina el trasllat ple de veneració i lloances del  fèretre de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant fins a l’Escorial, amb altres vides anònimes i reals de perdedors de la guerra. Cerdà sap difondre la història amagada en segon pla com poques persones ho fan, ho fa com si fos una novel·la on no hi ha res inventat.

Els tres llibres són recomanables i emocionen però dels tres “14 d’abril” m’ha arribat a l’ànima. Realment pense que és un llibre únic, no hi ha altre igual, guanyà un premi i s’ho mereix. Així que si no l’heu llegit, endavant, no us el podeu perdre. 

Espere que no tarde en arribar una nova obra de Paco Cerdá, segur que ens sorpren, segur que m'agradarà.

 

MEDINA DEL CAMPO en Valladolid: EL CASTELL DE LA MOTA

El castell on la filla d’Isabel la Catòlica, la mal anomenada Juana la Boja fou tancada durant dos anys, malalta d’amor, mentre el marit estava en Flandes.

Ja has llegit sobre Isabel la Catòlica? Sobre Madrigalde la Altas Torres que és el lloc on va nàixer? I sobre Arévalo, on va viure?  O sobre el palau testamentari en Medina del Campo  on va testar i morir? Doncs seguim en esta mateixa ciutat, Medina del Campo i indirectament seguim parlant de la reina Isabel la Catòlica, perquè la filla Juana, la reina que mai va regnar, hi va estar tancada. Si, el castell de la Mota és el lloc on anà a parar Juana, mal denominada La Boja, la tercera filla del cinc fills que tingueren els reis catòlics.

Juana va rebre una bona formació i fou enviada a Flandès per casar-se amb l’arxiduc d’Àustria,  Felipe el Hermoso. Fou un matrimoni pactat tanmateix Juana s’enamorà i visqué una apassionada història d’amor barrejada amb política, amb conspiracions..El destí fou el culpable de la seua tràgica vida. Els germans majors moriren i es va convertir en hereva de la corona. Tornà a Espanya per a preparar els tràmits de la  successió acompanyada del marit, però este se’n tornà a Flandes, cansat de ser només el consort.

Tanmateix, estar sense el marit li trastocà l’ànim. Juana patia d’estar massa enamorada, allò de "Boja"  era un qualificatiu que interessava als enemics. Molta gent aprofità per dir que estava inestable i que no seria bona reina. La portaren al castell de la Mota enganyada, li digueren que hi estaria uns dies per a descansar abans de tornar a Flandes amb el marit, però ja m l’estada durà dos anys. Presonera. Sa mare Isabel I la tancà perquè estava en joc la corona. Quan li donaren permís per a anar a Flandes ja havia perdut credibilitat de que podria ser bona reina.  Quan va morir la reina Isabel, al palau reial de Medina del Campo, al testament deixà per escrit  que si la filla no era capaç de regnar ho hauria de fer Fernando com a regent. Així passà. Primer el pare i després el fill Carlos V ocuparen el seient reial en el seu lloc. Al capdavall fou reina durant cinquanta anys i mai arriba a ser reina de veritat.

Però centrem-nos  en el castell i el seu origen. El castell de La Mota, que agafà el nom per la situació en una part elevada de Medina,  és un dels més grans de Castella-Lleó. Fou construït per ordre de Juan II i Enrique IV de Castella,  que l’edificà sobre altra fortificació anterior.

Quan arribaren el Reis Catòlics al poder el convertiren en baluard contra els musulmans. Culminaren les obres en 1483 com be diu l’escut de la porta. ???Era lloc estratègic defensiu perquè des dels castell es podia veure molt de territori. La funció del castell des que es construí fou la defensiva.  El castell fou un dels objectius de les tropes imperials de Carles V durant la revolta dels comuners en 1520. Es veu a les parets senyals de dels enfrontaments, però també fou seu d’arxiu i presó.

L’exterior és impressionant. És enorme.

És  un dels primers construït  en rajola i no pedres o roques. Té planta trapezoïdal amb dos imponents muralles la interior i la barbacana exterior i una alta torre de l’homenatge. L’alta torre de planta quadrada quasi 40 metres d’altura i 13 d’amplària, defensava la porta d’entrada que dona al pati d’armes. Té cinc plantes.

La muralla exterior estava perfectament  pensada per a la defensa de les armes de foc. Era una estudiada barrera per a combatre tot tipus d’armes que els vingueren de l’exterior. Al voltant hi ha un fossat i en un nivell subterrani les galeries de tir per a l’artilleria. S’hi veuen els forats pels impactes dels projectils d’artilleria.

L’accés principal al castell no és lineal i és a través de dos ponts, el segon llevadís. Dos aspecte s per dificultats que accediren a l’interior els enemics. A l’entrada hi ha una arc amb l’escut dels reis catòlics de l’any 1483, any en el que enllestiren l ‘edifici.

Entrem al recinte. És gran. Era fortalesa però també servia d’arxiu de documents del Regne de Castella.

I també es convertí en presó on tancaren personatges importants que dins del captiveri, gaudien de privilegis Des del pati d’armes veiem una finestra, era on estigué tancat altre personatge il·lustre: Cesar Borgia. Era el famós fill del papa Borgia que caigué presoner del gran capità en Nàpols i fou enviat primer a castell de chinchilla on intentà escapar. Després de l’intento fallat, el rei catòlic l’envia a este castell de la mota on després d’un temps tancat i fortament custodiat intentà de nou escapar. I ho aconseguí  ajudat per Rodrigo Alonso Pimentel, el comte Benavente enemic del rei catòlic i alguns criats i el capellà també ajudaren. La nit del 25 d’octubre de 1506 es descolgà mitjançant sogues des de la torre de l’homenatge. Va fugir a Navarra on regnava el cunyat.

Altre personatge famós empresonat fou Hernando Pizarro, germà del conquistador Francisco Pizarro, que passà al castell molts anys acusat d’assassinat.

Donat la importancia estrategica fou objectiu de les tropes imperials del Carlos V en 1520 durant la revolta dels Comuners.

Després de la guerra civil espanyola a l’interior, en el pati d’armes, es va construir un edifici per albergar l’escola de dirigents de la secció femenina, un centre per fer servei social femení, que moltes dones d’avançada edat recorden. Era com el servei militar però de dones. Unes  fotos mostren l’evolució del castell.

L’edifici te portada gòtica.

En la planta baixa està la sala on hi ha una copia de la carta universal de Juan de la Cosa de 1500, pintada per Viladomat sobre tela. És el primer mapa europeu que representa Amèrica. Es imprecís perquè no se sabia ni la meitat del que es descobriria més tard. Es va dibuixar per a que el reis catolis veieren les noves terres descobertes en 1500. Va desaparèixer d’Espanya anà a paar a una biblioteca privada, la d’un noble en paris i fou adquirida pel govern espanyol en 1853 i dipositada en el museu naval de madrid. El que veiem es una reproducció. .

Tambè entrem a la capella Santa Maria del Castillo, que conserva el sòl original. Destaca entre altres aspectes, un tríptic flamenc del segle XV “  la Virgen María y ángeles músicos” de gran valor. I  la talla de santa Teresa del segle XVII. .

A la planta noble s’accedeix per una escala d’estil neogòtic. És on està el saló amb accés a una de les torres anomenada “el mirador de la reina recordant Juana perquè segons es diu hi passava les hores esperant el marit mentre estava empresonada.

Actualment el castell pertany a la Junta de Castella lleó i té us turístic i també s’usa com centre per a fer cursos i congressos. Li fem una ultima ullada al castell. De nou impressina. I tambè mirem de lluny Medina del Campo on està el palau testamentari d’Isabel la catoloca.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

 

LA TOSCANA: PISTOIA

Diuen que Pistoia és bonica i tranquil·la:  la tranquil·litat es veu. No hi ha cap turista. Així que crec que hem d’afegir el qualificatiu de desconeguda. Si és bonica o no. Ara ho comprovem.

Pistoia o Pistoya és, segons diuen, de les poblacions més boniques de la regió i està situada a meitat camí entre Lucca i Florència de la que només està a uns 30 quilometres. Un passeig per la ciutat que fou capital cultural en 2017, ens mostra les petjades del passat.

Iniciem el passeig en la plaça de san Francesco o plaça Mazzini com també se la coneix. Hi ens deixa el bus i iniciem el camí a peu. Presideix a plaça l’església  de San Francisco del segle XIII, construïda en estil sobri i rigorós, sobre un menut convent. Segons la tradició san Francisco d’Asis arribà a Pistoia el 1220.

Tot seguit parem davant de l’església de San Andrés Apòstol, del segle VIII i remodelada en el XII. Té una bonica façana amb la típica decoració de ratlles de marbre en colors, esta vegada verd i blanc, i arcades cegues amb fins capitells. És una decoració que ja ens resulta familiar després d’haver vist tantes esglésies i catedrals en la Toscana. En el passat el seu baptisteri era dels més importants de la zona. Observe la façana amb deteniment. Hi ha un element decoratiu un tant estrany, i és la incorporació del tres Reis Mags. Tal volta l’explicació és perquè  l’església estava en la via Franginea des de Roma cap a Roma. L’artista Pisano te molts treballs fets en esta església.

Seguim caminant. De nou em reafirme que no trobem ningú pel carrer. Després de tanta gent en Florència, Pisa o Lucca!. També és cert que no són hores…fem el passeig  després de dinar i fa calor…Anem per via del Carmine i via delle Pappecami. Parem l’atenció en una menudeta finestra en la façana d’una casa: és per on l’amo venia el gènere que produïa als camps fora de Pistoia. Passem pel jardí de la piazza del Carmine amb l’església homònima, un dels pocs exemples del barroc toscà.

A prop està l’antic hospital,  Ospedale del Ceppo, fundat al segle XIII, tingué paper fonamental en 1.349 amb l’arribada a Europa de la Pesta Negra que matà tanta gent.  En la façana  adornada de la loggia porticada està el friso horitzontal de terracota pintada obra dels escultors Benedetto Buglioni y Giovanni della Robbia, conegut com el Freggio Robbiano. És una meravella. Il·lustra les set escenes de la Misericòrdia: vestir al nuet, atendre al peregrí, assistir als mallats, visitar als presos, soterrar els morts, donar de beure a qui té set i menjar a qui té fam. Tot ho proporcionava este centre en l’Edat Mitjana i Moderna. No falta l’escut dels Medici en la façana, la destacada família florentina de banquers que aportaren governants a la ciutat de Florència des del segle XV, papes com Leon X, Clemente VII i Leon XI i altres càrrecs.  I és que en 1501quedà sota la responsabilitat d’altre hospital florentí. L’escut del la poderosa família el veiem per tot arreu en la Toscana.

No visitem l’interior, encara que si es pot fer visita guiada pels subterrani visitant  la sala d’anatomia de l’antiga Escuela Médica del Ceppo, el jardí del Ospedale; i el museu dei ferri chirurgici (dels utensilis quirúrgics). Enmig de la plaça, anomenada en la piazza Giovanni XXIII, està l’escultura anomenda la lluna en el pou, recordant el pou que hi havia en el passat.

En uns minuts estem en  la plaça de la catedral…

Impressiona. Que gran!. No hi ha cotxes transitant ni aparcats. Totes les gran places haurien de fer el mateix: prohibir aparcar i que passen vehicles. Els monuments s’engrandeixen estant  un espai tancat només per a vianants. I bocabada perquè hi són  els edificis mes importants, els religiosos i politics: la Catedral, el Baptisteri, el palau Vescovi, el palau dels Bisbes... No tan important, en un segon pla, veiem l’antiga església de Santa Maria Cavaliera i la torre medieval de Catilina al costaT del palau del govern.

Pas a pas. Parem davant de la catedral consagrada a san Zeno, bisbe a principis del segle IV, amb l’estàtua del sant acompanyada de san Jacobo, patró de la ciutat. Totes dues són de marbre i estan a la cúspide, la part alta de la façana. San Zeno fou el bisbe que aconseguí les relíquies que estaven en Santiago de Compostela, per a que la ciutat poguera honrar al seu patró. Originàriament fou un edifici romànic del segle XI que anà renovant-se segle rere segle amb la superposició d’altres estils. La façana romànica és del segle XIV, enllestida el 1505 quan Andrea dell Robbia creà la part central  de terracota decorada amb la Madona i el xiquet.

A la part Esquerra de la catedral està el Campanile iniciat el segle XIII, el campanar de 67 metres erigit sobre una torre llombarda a la que se li afegiren tres plantes. La cúspide és del segle XVI reconstruïda cada vegada que el terratrèmols castigaven la ciutat al final de l’edat mitjana. Són 200 escalons fins arribar dalt.

L’interior està dividit en tres naus subdividides per columnes, presbiteri i cripta. Hi ha frescos decorant les voltes i parets i pintures sobre fusta. De gran valor hi es conserva el gran crucifix de fusta de 1274 i un altar de plata fet pels millor orfebres que guarda les relíquies dels Sant.

Parem l’atenció en el  Baptisteri di san Giovanni in corte, de 40 metres d’altura i planta octogonal, que està dessacralitzat i actualment té finalitats culturals. Dissenyat per Andrea Pisano, l’edifici originàriament és del segle XIII, encara que el que veiem és una de les millors mostres de gòtic toscà, amb marbre blanc i verd bicromat alternat segons la tradició pisana. El portal principal està coronat per un timpan triangular complet amb una rosassa enmig.

Entrem. Dins, enmig, presideix la font baptismal octogonal decorada amb terracota destacant front a la senzillesa que l’envolta. La restauració de 1975 va traure a la llum la data de creació 1226 i el nom de l’escultor Lanfranco da Como.

A la dreta de la catedral està el palazzo del Vescovi, el palau dels bisbes el segle XI. Compta amb una loggia, o galeria exterior formada per arc sobre columnes amb sostre i oberta a un o més costats d’estil gòtic i restaurat en 1981. Era la residencia fortificada del bisbe de Pistoia que es convertí en mansió en el segle XII. Els bisbes hi visqueren durant huit segles. Amb el pas del temps, i segles els espais es quedaren menuts i amb l’arribada de temps convulsos, la Revolució francesa,  fou el mateix bisbe qui posà en venta l’edifici. A meitat del segle XIX l’edifici fou utilitzat com vivendes privades i botigues. Hui acull el museu de la catedral.

A la part Esquerra veiem el Palazzo del Podestà, o Palazzo Pretorio Cosntuit al segle XV fou la seu del tribunal de justícia. Com la  resta del conjunt arquitectònic de la plaça és d’estil gòtic però amb  una ampliació important en el segle XIX que va propiciar que perdera part de l’estil anterior. Es famós pel pati interior amb escuts d’armes des magistrats i escuts de famílies importants.

I completa la plaça  altre edifici important:  el Palazzo di Giano o del Comune, seu del govern de la ciutat des de 1294. És l’actual ajuntament. En 1348 es completà  quedant amb  les dimensions actuals i  en 1637 s’enllestí l’annex  que l’uneix amb la catedral.  L’escut d’armes dels Medici destaca en la façana.

Molt a prop, darrere del Baptisteri està la  Piazza della Sala una de les principals de Pistoia. Les primeres esglésies es construïren al voltant d’esta plaça. Enmig hi ha un pou de marbre anomenat “del Leoncino”, al voltant del qual se celebra el mercat de fruites i verdures des de fa segles.

És una zona on actualment hi ha moltes botigues històriques, i de delicadeses, pubs  i restaurants. Pistoia té més que visitar, nosaltres hem fet un tast del més important. Acabem la visita anant per un carrer cobert de cintes de colors. Pense que van bé per a donar ombra i que segurament formen part de la decoració de la festa que unes setmanes enrere, el passat 25 de juliol, Pistoia ha celebrat en honor al patró de la ciutat. És la festa de «la Giostra dell’Orso», una competició entre els quatre barris de la ciutat que té lloc en la plaça de la catedral amb característiques similars a la gran festa del Palio de Siena.

M'ha agradat Pistoia, i crec que efectivament és una ciutat desconeguda de la Toscana que val la pena visitar. De sobte veig un edifici que és una biblioteca: la biblioteca fabroniana. Per què serà que allà on vaig  trobe biblioteques? És una antiga església que no només s’ha reconvertit en una rica biblioteca històrica sinó que custodia llibres antics i únics, alguns qualificats d’estranys, un lloc d’estudi i conservació del patrimoni bibliogràfic. Si. Pistoia és una ciutat per descobrir que va bé per desconnectar de la massificació turística d’altres ciutats de la Toscana que reben milers de visitats.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

COGOLLUDO (GUADALAJARA)

Sabeu quin lema turístic tenen al poble? “Tu pueblo será bonito pero el nuestro es Cogolludo”. Original no?

Estem per la província de Guadalajara, anem pels pobles que configuren l’Espanya buida. En la ruta pels pobles negres hi ha molts. De camí a Valverde de los Arroyos n’hem vist alguns. Després de visitar Tamajón, parem en Cogolludo, dos pobles que se solen visitar quan es fa la ruta dels pobles negres. Ni Tamajón ni Cogolludo tenen arquitectura negra, tenen altres motius per ser visitats. Cogolludo, malgrat no arribar a 600 habitants, és una de les poblacions més monumentals de la província. 

Anem a visitar-lo. 

Primer, ens dirigim  a la plaça major i de camí passem per un parc, una font, unes escoles i un restaurant.

I en no res ja hi som. És la gran plaça. El rei Alfons VI cap a l’any 1100 concedí a Cogolludo el títol el vila. El diploma acreditatiu és la primera menció històrica del poble, que tingué de primers senyors als bisbes de Toledo, després fou propietat de l’ordre de Calatrava fins 1377, quan passà a mans de la família Mendoza. En 1435 passà a ser domini reial i en 1438 els Reis Catòlics concediren a Luis de la Cerda y Mendoza  el títol de duc de Medinacelli. Iniciant així el govern de la família fins l’extinció dels senyorius al segle XIX.

La plaça major imponent i  espaiosa és la típica castellana amb els porxos i columnes en les cases del segle XIX. Note un ambient més fresc que en altres pobles. Estem a més de 800 metres d’altitud. La plaça rep l’aire de la serra. També note més claredat, tal volta pel contrast amb l’arquitectura negra que he vist al llarg del matí.

El palau dels Medinacelli del segle XV destaca envoltat de les cases sota porxades. Atrau la mirada. És impressionant. Sembla que estic en Itàlia! Cert. La façana encoixinada em recorda alguns palaus vistos en la Toscana no fa molt. I buscant informació sobre el palau he llegit que està considerat el primer palau renaixentista d’Europa construït fora d’Itàlia i fet a l’estil florentí. La cort dels Mendoza-Medinacelli, dels qui diré algunes notes després,  volien fer-se de notar i ho aconseguiren. Era pretenciós: Cogolludo com si fos Florència. La intenció era crear un centre ideològic de l’humanisme platònic que aleshores triomfava en Europa. Juana la loca i Felipe el hermoso passaren una nit al palau i Felipe quedà bocabadat.

Pare l’atenció en la portada plateresca i en l’escut ducal de la façana que apareix sovint com element decoratiu. El palau té dos pisos. No podem entrar a veure el pati ni la xemeneia mudèjar que queden com vestigis del passat. L’oficina d’informació i turisme organitza visites, però no ens va bé l’horari quan les fa.

A més del palau hi és l’ajuntament en un edifici del segle XVIII.

Enmig la plaça hi ha una gran font de 4 eixides. Està en el lloc perfecte per ser fotografiada amb el palau darrere

Des de la plaça eixen carrers i fem una passejada…

De lluny veiem el campanar de l’església de Santa Maria i cap allà anem…

Tirem per un carrer…sense saber per on anem…després per altre…és bo de tant en tant perdre’s, deambular sense rumb...

Caminen costera amunt i arribem a la Plazuela, uns metres més enllà veiem altra edificació religiosa.

És l’església renaixentista de san Pedro apòstol, construïda a mitjans del segle XVI sobre una església romànica anterior. Està tancada.

Davant té una font i una columna  amb una inscripció: és el rotllo atorgat pel rei Alfons VI cap a l’any 1100 quan concedí a Cogolludo el títol el vila, del qual he parlat abans. El monument fou reconstruït en l’any 2009.

L’església de Santa Maria està molt a prop, des d’un punt en concret s’hi veiem els dos campanars.

Cal pujar molt més. Deixem enrere l’església de san Pedro i seguim cap amunt…

I pujar escales…L’església de Santa Maria és construí en varies etapes entre 1545 i 1609.

Estem en la part més alta a uns 890 metres sobre el nivell del mar. Li donem la volta a l’església. És gran.

En la façana que trobem només pujar les escales, entre dos contraforts, destaca l’arquitectura renaixentista. La portada principal del temple, entre dos columnes dòriques,  està precedida per l’atri amb escalinata i reixat anterior amb huit pilastres de pedra rematades per les típiques boles renaixentistes. Dalt la portada està la imatge de Santa Maria amb el xiquet. Dins hi ha un llenç del pintor tenebriste José Ribera, conegut com El Españoleto. El quadre representa a crist en la creu i se'l coneix com el “capon de palacio" perquè fou el regal dels ducs en substitució de l’habitual capon que solien donar en nadal. L’obra es va fer famosa en la dècada dels vuitanta del segle passat perquè en 1986 uns delinquents dirigits per un expert la robaren. La trobaren huit mesos  despres en una furgoneta. La policia sabia qui era el culpable.  Fou una devolució pactada pel govern, la devolució a canvi de la rebaixa de la pena. M’haguera agradat poder veure l’obra.

En la façana situada a l’oest està el conjunt renaixentista més complet. Està rematada amb un frontó triangular.

La torre del campanar crida l’atenció. Està adossada a un lateral i dividida en quatre cossos que van fent-se e mes xicotets segons s’ascendeix. A la part superior estan les campanes, tres actualment. Acaba amb un capitell de fusta cobert de pissarra i plom. I tot coronat per una creu sobre una bola amb penell.

Al mateix costat de l’església està el que queda del castell. Fou construït al segle XI sobre altra construcció musulmana anterior. En el segle XII Alfonso VIII l’entregà a l’ordre de Calatava que construí una muralla i va condicionar el castell. En el segle XIV fou de nou restaurat però al segle XIX de nou fou destruït. Actualment queda poc en peu. Realment.

Com estem en la part més elevada del poble, les vistes són espectaculars de l avall de Henares. I en primer pla  l’església de san Pedro, la que hem vist abans.

Ja toca baixar…em pare mirant racons o rètols del carrers tan il·lustratius... que boniques les caixetes o les teules  on posen plantes…

Quan viatge sóc curiosa, ho admet  i en este viatge m’he ajuntat amb gent que encara ho és més. A l’amiga Marisa li agrada visitar, allà on va, els cementeris. Perquè no? En el nostre deambular ja per la part baixa del poble, just, al final d’un carrer, el trobem. Entrem. Em resulta peculiar perquè no hi ha nínxols: els enterraments són en terra i a més són familiars. M’ha recordat el cementeri del meu poble quan jo era menudeta en el que encara quedaven persones soterrades en terra.

En la plaça major hem començat el passeig i és on l’acabem.

Fem una última mirada al poble i a 500m  veiem  l’ermita de la Soledad del segle XVI i d’arquitectura renaixentista. Cogolludo en té 4 més, d'ermites. Realment podem dir que Cogolludo és un poble molt monumental que bé mereix una visita, però aconselle que es concerten prèviament amb l’oficina d’informació i turisme per poder veure l’interior dels edificis.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024