BAÑOS DE LA ENCINA (JAEN), I PART: EL CASTELL

 Un poble amb encant…l’any 2021 fou declarat un dels més bonics d’Espanya en el que la silueta d’un castell amb una muralla amb merlets destaca des de la llunyania.

Des d’Ubeda a Baños de la Encina, hi ha uns 50 quilometres, per la carretera veiem el paratge natural que l’envolta: la Serra d’Andújar, on viu el linx ibèric. Estem en Sierra Morena. Ja hem visitat un dels 4 pobles que configuren el parc natural, Andujar, hui visitem Baños de la Encina, que és altre més dels que el formen.

El nom de Baños ve per la riquesa d’aigua al subsòl, amb fonts naturals i molts pous i el qualificatiu de la Encina perquè la Mare de Deu s’aparegué sobre una enzina???en català??

 

Arribem. És un poble menudet amb història amb un majestuós castell que hem vist com domina l’horitzó per estar adaptat a l’orografia del turó de Cueto.

Més que visitar el poble només dediquem el temps a dos punts en concret: el castell califal i l’ermita del Cristo del Llano. Iniciem la caminada cap al primera destinació prop de la plaça major i l’església de San Mateo, la qual podem veure de lluny.

Dels nombrosos palaus i cases blasonades importants que hi ha al poble només veiem les que trobem en el costerut carrer Santa Maria que és el que va directe al castell. 

I mirant tant de patrimoni, de nou, em quede amb ganes de més perquè el poble va ser el casc antic fou declarat conjunt històric i artístic l’any 1969 i  en 2021 considerat com un dels mes bonics d’Espanya. Però ja sabia que en este viatge anava a fer tasts i no visites llargues i pausades.

 

Al final del carrer està l’arc de Benalua que pertany a l’entrada del pati principal d’una de les caseries que va suposar la introducció industrial del cultiu de l’olivar entre els segle  XVI i XVIII  En un costat hi ha un arc de mig punt amb pilastres i rematat amb cornises i a l’altre costat un arc rebaixat.

Travessem l’arc i ja tenim davant el castell Burgalimar o castell de Bury al Hamman, que significa Torre de los Baños, que és com figura en els escrits medievals. A l’esplanada de l’entrada hi ha un mirador. I és que estem a la part més alta del poble i les vistes s’ho valen.

És una  gran joia artística que sorprèn. Sense dubte el conjunt fortificat és el més destacable i imprescindible en Baños de la Encina.  L’edificació és omeya del segle X, i està considerada la més antiga d’Europa i un dels castells musulmans millors conservat en Espanya.

Entrem i trobem el pati d’armes. Té 2700m2,  una superfície de 100 metres de llarg i 46 d’ample i forma ovalada. Parem atenció en les parets de la muralla... les espitlleres... en l’aljub o arca d’aigua...en els panels d’informació... mentrestant, un guia del castell ens va explicant tot.

Tenia la missió de ser quarter de les tropes bereberes, majoritàriament mercenaris magrebins,  que es defenien de l’assetjament cristià en esta regió el sud d’Espanya procedent dels passos de Serra Morena i la depressió del Guadiel al segle XII. Està en lloc estratègic  a l’entrada del vall de Guadalquivir i per tant d’Andalusia. Des del castell veiem l’embassament de Rumblar.

El castell està en estat original des del segle XII tanmateix es va fer una reforma en l’any 2007 per protegir la muralla ja que una part del castell fou utilitzat de cementeri i provocà l’acumulació de terra tapant alguns del jaciments de diferents civilitzacions, des de temps romans, restes d’armes de batalles i objectes ibers. En l’actualitat està tot desenterrat i podem gaudir d’una vista completa.

Es va construir d’una manera rapida i senzilla, emprant tabiyya, que és una mescla d’argila, arena i cal amb pedres de riu, típic de les construccions àrabs que donava un color marró i rogenc. Es fèiem com caixes que se superposaven unes damunt altres. En les parets es veuen els forats on col·locaven com pals utilitzats per formar com andamis de l’època i poder anar construint les parts més altes. Aleshores, una pintura imitant carreus de pedra, recobria els murs per ocultar a l’enemic la pobresa del material emprat. De la pintura ja no en queda però si ens apropem  a les parets veiem bé la diferència de materials que formen l’argamassa.

Hi ha 14 torres quadrades iguals que quasi no traspassen l’altura de la muralla, de tres o quatre pisos segons l’orografia del terreny. N’eren 15 i dos d’elles defensaven la porta d’entrada, que està formada per doble arc de ferradura.

Posteriorment, quan el castell passà a mans de Ferran III l’any 1225, sobre una de les torres originals es construí amb un estil i tècnica diferent, la torre cristiana de l’homenatge amb forma semicilíndrica i dos plantes i l’entrada a l’altura del primer pis. Es imponent, i s’assembla a les fortificacions gòtiques. Representa el poder cristià sobre el musulmà i atén a un estil totalment diferent al que l’envolta. La torre mira simbòlicament cap al poble, a l’estil feudal i no al paisatge campestre. Se la coneix com “almena gorda” o gros merlet.

Pugem...

La vista del conjunt de l’interior del recinte és millor si pugem a la part alta d’esta torre cristiana.

A més a més es veu una panoràmica del casc vell del poble i fins i tot entre merlet i merlet veiem un molí de vent dels segle XVIII, d’estil manxego.

Baixem de nou i fem una ultima mirada a l’interior. Una vegada en mans cristianes el castell, segle rere segle,  anà passà d’unes mans altres, sempre per disputes reials per poder i lideratge. Durant la invasió napoleònica les tropes franceses entraren al castell i se l’apropiaren deixant les conseqüents dolentes petjades deteriorant-lo. Després el recinte va servir de cementeri i tornem a posar atenció en els llocs que serviren de  nínxols. Quantes històries s’han viscut en este castell! Fou declarat monument nacional l’any 1931. En l’actualitat és propietat de l’ajuntament que es qui s’encarregà de les tasques de restauració seguint les instruccions de la Direcció de Belles Arts.

Quan eixim a l’exterior mirem de nou la torre de l’homenatge, simbol de victòria cristiana. Des del 1969 te el privilegi d’ondejar la bandera blava coronada d'estrelles del Consell d'Europa, privilegi que li atorgà la Comunitat Europea amb motiu de la celebració del mil·lenni de la construcció del castell. Només dos castells europeus tenen aquest honor, el de Banys de l'Alzina i el de Florència a Nàpols.

Ara toca de nou la baixada cap al poble. anem a veure una ermita particular, única i incomparable...

QUADERN DE VIATGE, JAEN i PROVÍNCIA, primavera 2022

 

RESSENYA de cine: LUNANA, UN IAC A L’ESCOLA de Pawo Choyning Dorji

 

LUNANA, UN IAC A L’ESCOLA

Pawo Choyning Dorji

Només saber sobre esta pel·lícula tenia clar que no podia faltar en este racó viatger, i és que mostra dos dels aspectes que més m’apassionen: un país desconegut allunyat i l’educació. Tot plegat és un fabulós film que en 2021, va estar guardonat amb l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

L’escenari és el Bhutan, un país de solament 800.000 habitants i situat en  un lloc geogràficament complicat. Fins fa poc estava tancat i pocs estrangers entraven. A poc a poc evoluciona, s’hi va modernitzant i millorant sectors, com el de l’educació. Fins l’any 1983 no es va inaugurar l’aeroport, l’únic fins el moment i la televisió i internet estaven prohibits fins a l’any 1999. Bhutan va ser l’últim país en introduir les tecnologies.

El protagonista és un jove mestre, una professió privilegiada en un dels països més pobres del món, perquè el mestre és considerada la persona més important desprès del pare. Tanmateix el jove no vol seguir exercint,  pensa que no aprofita per ser mestre i vol descobrir altres realitats. Té plans per anar-se’n a Austràlia i ser cantant.

Però el ministeri té altres plans per a ell i no accepta el no com a resposta quan l’envia al lloc més remot del país, on s’han quedat sense mestre. Pensen que és l’escola idònia per a que recupere la il·lusió per la docència. El govern seguint la idea política que amb la educació s’arriba a la felicitat vol que l’educació estiga present de manera gratuïta en tots els indrets fins i tot els més allunyats i abandonats.  I Lunana ho està. Estan aïllats però no ocults ni desconnectats i a més, no volen ser invisibles. El poble té poc mes de 50 habitants,

El viatge per arribar-hi, d’una setmana a peu, després d'un llarg trajecte en autobús, és esgotador. I una vegada al lloc s’hi troba que no hi ha ni llum ni calefacció i l’escola no està en condicions. Els habitants reben al nou mestre com aigua de maig. I es quan el jove comença a adonar-se que és un ser privilegiat. La calidesa que sent en el poble fa que s’hi vaja a poc a poc adaptant i més quan troba un al·licient musical per seguir endavant, el d’aprendre una cançó típica dels pastors dels iacs, els animals que són molt importants en la vida dels habitants del poble perquè aporten de tot. El iac és protagonista especial i de fet al mestre li’n regalen un que viu a l’escola. No és una idea estrafolària, en Lunana no.

M’agrada que ressalte el respecte als professors i que li done importància a un ofici tan transcendental per al futur de la societat, educar és la base de tot. És bonic veure com en la pel·lícula es lloa constantment la tasca i la figura del docent i alhora m’entristeix que les coses no siguen exactament de la mateixa manera en la realitat nostra, on s'ha anat perdent l’essència d’ensenyar per culpa d’una burocràcia que, carregada de bones intencions, només fa que destorbar. 

La pel·lícula que té tocs d’humor suau i alhora és drama, és extremadament senzilla, i just eixa senzillesa és valorada per mostrar la realitat d’un país que pocs poden situar en el mapa. És senzilla, càlida, humana, humil i bonica. És simple però no deixa d’abordar temes complexes, com el canvi climàtic, la identitat, la connexió entre sers, la pobresa, l’alcoholisme o fins i tot l’amor, que queda un poc en l’aire...

Puc entendre les critiques en contra que diuen que és massa simple perquè sé que hi ha gent que no pot entendre com una mirada o somriure infantil pot captar i capgirar la vida d’algunes persones, persones que no saben del poder que pot exercir la dolçor humana, la bondat o la senzillesa…ho entenc, de debó. Però no ho comparteixo. A més, m’agrada que es valoren els xicotets detalls, les  xicotetes coses o històries sense transcendència i no les pel·lícules o llibres, que per al cas és el mateix, que estan carregats de palla. Esta pel·lícula va directa, directa al cor. I que millor en estos temps tan convulsos que un poc d’humanitat i donar valor al que en realitat ho té?

I tot passa enmig d’uns paisatges encisadors, imponents i alhora inaccessibles. La imatge captiva a l’espectador, relaxa…és l’ambient budista. Té el  gran valor de ser opera prima i ho ha fet tan bé perquè el director coneix el lloc perfectament i també la sensibilitat de la gent. Va descobrir el seu país d’adult, el pare era diplomàtic i es va criar a l’estranger i quan va anar-hi es va enamorar dels escenaris i de les històries que escoltava a la gent. Com ningú ho contava va decidir que ho faria ell. En Bhutan es fan poques pel·lícules. Volia mostrar la realitat del moment. El director volia capturar la vida real durant uns mesos en un lloc en concret i a hores d’ara segurament les coses hauran canviat, perquè l’últim dia de rodatge arribaren a l’aldea treballadors de govern a instal·lar unes torres per a major cobertura d’internet. Amb tota seguretat que la innocència captada en la pel·lícula anirà a poc a poc perdent-se per influencia externa.

El rodatge no va ser fàcil. Van necessitar molt de temps de preparació especialment d’equips solars perquè en Lunana no hi havia energia suficient estable. I també té valor emprar actors novells, la majoria de Lunana,  molts no havien vist mai una càmera. Entre tots destaca la dolça i entusiasta xiqueta de nou anys Pem Zam, la delegada de la classe, que amb el somriure permanent captiva al mestre i als que veiem la pel·lícula. Eixa actuació de persones no actors professionals, que és tan sincera, dota a la pel·lícula d’autenticitat.

M’agrada que l’escenari siga el país de l'Himàlaia, un país on sembla que tot no és del color de rosa com la política de la felicitat pretén. En la pel·lícula un personatge s’ho pregunta: perquè se’n vol anar la gent si diuen que són els mes feliços del mon? El director no fa critica simplement és una manera d’analitzar quin significat té per a la gent jove bhutanesa, que cada dia tenen influències externes, que abans no tenien els pares.

En conclusió, un aplaudiment per a qui aposta per fer bon cine i també a qui ens el fa arribar a les pantalles, perquè s’ha d'apreciar el cine carregat d’humanitat i sensibilitat, el que aporta valors com el que ens mostra l’aldea de Lunana en el Bhutan. Estem cansats de pandèmies i de guerres i esta pel·lícula és com un bàlsam, que asserena.

 

ANDÚJAR( JAÉN)

Estic en Andalusia, les oliveres ens envolten per tot arreu: m’agrada,  és un mar verd immens...i Andújar...seguint amb els colors...és un llenç blanc, per les parets, marró per la pedra, i negre pel ferro de les reixes...tot amb pinzellades verdes dels jardins...de les plantes i els arbres...

Parlar d’Andalusia i la província de Jaen, és fer-ho de d’oli... però al capdavall és un tòpic, perquè la zona té  molt més: patrimoni artístic, història...natura... Ja he mostrat les joies artístiques renaixentistes d’Ubeda (I PART, II PART, III PART, IV PART), Baeza ( I PART, II PART), també la Serra de Cazorla,  ( I PART, II PART) doncs hui pare l’atenció en altre gran parc natural, el de la serra d’Andujar,

L’àrea natural amb nombroses rutes per a fer senderime, està format per bosc mediterrani, alzines i sureres, el travessen rius i pantans. I acull nombroses especies animals en perill d’extinció com el llop, l’àguila imperial, també hi ha deveses que crien bous de lidia i explotació cinegètica,  reserva de cérvols, daines....així que la cacera és un recurs econòmic als vedats públics i privats del parc. I també guarda patrimoni arqueòlogic i etnogràfic. El parc natural conté quatre municipis: Marmolejo, Villanueva de la Reina, Baños de la Encina i Andújar. Durant estos dies, visitaré dos d’ells.

Comence per Andujar, l’antiga Isturgi, que amb l’entrada dels àrabs l’any 711 desprès de la batalla de Guadalete es traslladà a nou lloc i adoptà la denominació actual. Els àrabs hi deixaren petjada fins que l’any 1225 el castell fou entregat a Ferran III. I aquest rei l’encomanà a Alvaro Perez de Castro” el castellano”, que va convertir Andújar en lloc de reunió dels exercits cristians que lluitaven en Serra Morena. Tot seguit començaren a arribar pobladors cristians. Aixi que hui visite un  lloc amb història i encant. Hi ha molt de Patrimoni religiós i civil del qual només faig un tast.  

Estem als jardins del passeig de Colon i volem veure el casc antic de la població. Cap allà anem. El primer que trobem és una part de la muralla que sortosament queda en peu. Fou construïda l’any 888 per l’emir Abd Alläh i la veiem amb el Torreón de la Fuente sorda del finals del segle XII.

Caminem per carrers blancs, és una de les coses que ressalte en el poble perquè la llum ben forta del sol ens acompanya en tot moment i en cada carrer i plaça hi ha  façanes amb cases emblanquinades.

La ciutat destaca per la gran quantitat de palaus, grans portalades que denoten  la riquesa dels amos i la importància al passat. Parem davant de la façana de  la casa palau de los de Perez Vargas y Gormaz i també en la propera casa palau de  los Segundos de Cardenas i Capella de Santa Ana. És el primer tast. No pensava que Andújar guardara tantes mostres artístiques de cases importants... i m’agrada que algunes cases palau estiguen aprofitades, que tinguen utilitat, com esta, que són els jutjats.

Seguim caminant... el palau que trobem tot seguit és de Sirvente de Mieres y Cardenas del segle XVIII que són actualment uns apartaments turístics. És un edifici enorme, que dona a dos carrers.

Caminem… sense pressa… volem anar primer a la plaça de Santa Maria que durant els segles XVI i XVII fou el cor de la ciutat. Però abans d’arribar-hi parem davant de la capella del Crist de l’agonia

Ja hi som a la plaça. Hi ha dos monuments que destaquen. Per una banda hi està la Torre del rellotge amb merlets, l’antiga torre de vigilància feta amb pedra i rajola. És del segle XVI i estava annexionada a la presó. Actualment és un dels monuments més representatius d’Andújar, amb un mirador a la part alta al que em quede amb ganes de pujar. Pot ser una mania com altra...però allà on vaig, sempre que veig escales en torres o campanars... m’agrada pujar-les per observar...sempre ofereixen bones vistes des de les altures... però esta vegada no ho faig. No tinc temps...vaig amb un grup de gent amb el temps controlat. Desavantatges de no anar per lliure als llocs...L’oficina de turisme està a la part baixa, segur que pujar a la torre és una de les visites que aconsellen al visitant.

I al costat està la parròquia de Santa Maria que dona nom a la plaça. És gòtica del segle XV, com s’assembla a la Torre fa pensar que pertany al mateix edifici, però no és així, torre i església són independents. De fet l’església  té una torre pròpia finalitzada l’any 1467, que mirant-la bé s’assembla a la del rellotge, però és més baixeta.

L’església fou construïda gran part amb rajola. No entrem, està tancada quan nosaltres passem per la porta. És una llàstima no poder veure-la per dins perquè, a més d’altres elements artístics valuosos hi ha un quadre del El Greco.

A la plaça també està la casa de los Albarracin, l’antic ajuntament del segle XV, del qual només es conserva la portada col·locada en una casa de recent construcció. El nom li ve perquè al segle XVIII, quan l’ajuntament s’hi traslladà a l’actual emplaçament, la casa fou comprada per la família de los Albarracin.

Tot seguit anem a l’altra plaça important d’Andujar, la plaça d’Espanya, on està el temple més antic de la localitat, la parròquia de san Miguel, possiblement del segle XV, és d’estil gòtic amb elements d’altre èpoques com la torre. Es l’única església d’Andújar vinculada al bisbat de Toledo i no al de Baeza com la resta. El campanar de finals del segle XVI ha partit reformes i està un poc inclinat conseqüència del terratrèmol de Lisboa l’any 1755. L’ona expansiva fou molt gran. Tampoc entrem... i és una llàstima també. No és bona hora per visitar monuments i tot està tancat.

En un lateral de l’església hi ha una font barroca del segles XVIII, hi està des de després de la guerra civil, després d’haver passat per diversos llocs al llarg del temps. Sembla que junt a l’església,  és l’emplaçament definitiu  més idoni.

En la mateixa plaça destaca altre monument, el palau municipal on està l’actual seu de l’ajuntament. Es va construir al segle XVII, entre 1620 i 1631,  amb la funció de Casa de Comèdies, funció que realitzà fins l’any 1680. Després s’utilitza per a altres coses que no van fer més que deteriorar l’edifici. El terratrèmol de Lisboa també afecta l’edifici. Ha patit diverses reformes i restauracions i està declarat edifici bé d’interès cultural.

La plaça és gran, i criden l’atenció els arbustos en forma de balladores de flamenc.

I tot seguit, seguint per carrers solitaris i il·luminats de manera natural per la claror andalusa, arribem al palau de los niños de Don Gome que pertany al llinatge de los Cardenas y Valdivia, dels més influents, data del finals del segle XVI i principis del XVII. Sembla un palau italià renaixentista. La torre portada, símbol de poder de la família sobreeixia sobre la muralla defensiva de la propera porta d’entrada a la ciutat. Hi ha molts detalls d’art on mirar. Jo pare l’atenció en els atlantes i els escuts familiars

El palau porta una història llegenda. La porta principal va estar  cegada fins a principis del segle XX. Hi ha diverses versions...siga una o altra el cas és que diuen que el rei...a saber per quina raó va castigar Don Gome.. tal volta per alguna cosa que li desagradà o per alguna opinió política contraria...el cas és que el rei s’enutjà i el va castigar a entrar i eixir per la porta de servei del seu propi palau. Es tapià la porta i per a més seguretat de que complira l’ordre, el rei manà posar dos guàrdies vigilant. Aixi va viure el que li quedà de vida. En morir, el rei se n’adonà de la gravetat del càstig i va demanar als fills que tornaren a obrir la porta, però estos no acataren l’ordre i es negaren per ressentiment i dolor causat al pare. Si el pare no ho havia pogut utilitzar la porta, ja mai més ningú ho faria. El rei enfadat per la desobediència, va anar a Andújar a obligar-los a complir l’ordre i no ho aconseguí perquè els altres llinatges de la ciutat els recolzaren. El rei no va tindre mes remei que acceptar la decisió dels fills i va retirar els guàrdies, però ara foren els fills els que els posaren. És una llegenda...no sabem que hi ha de mentida i que hi ha de veritat. La porta està tancada encara i hi ha qui diu que escolta llaments suposadament del fantasma de  Don Gome, queixant-se per la injustícia que va viure en carn pròpia.

Actualment acull el museu arqueòlogic d’alfareria i peces romanes i celtes, i és gratuït. De nou em fa pesar no poder disposar de  més temps.

Retornem al punt de partida, esta vegada per altres carrers diferents, per trobar més cases blanques, més cases palau, esglésies...i de sobte, veiem altre tram de muralla.

Ens ha falta molt per veure, esglésies, convents o cases senyorials, la plaça de bous…  Però no deixem d’anar al pont romà. Està sobre el riu Guadalquivir des del segle II, en l’època romana. S’ha remodelat en tres ocasions: als segles XV, al XVII i al XIX. és un pont de catorze obertures, amb voltes de canó, té 310 metres de longitud i una amplada de 7,5 metres

QUADERN DE VIATGE, PROVINCIA DE JAEN primavera 2022

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

 

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

Autor del llibre: Torcuato Luca de Tena

Director de la pel·lícula: Oriol Paulo

 “Los renglones torcidos de Dios” és un llibre escrit en 1979 per l’escriptor Torcuato Luca de Tena, que va exercir especialment de periodista per al periòdic ABC, fundat  pel seu iaio.  També és una pel·lícula. Jo he llegit la novel·la i he vist el film. En eixe ordre, com s’ha de fer per valorar la base literària d’on ix tot. I a més a més, ho he fet tot seguit una cosa darrere de l’altra, només amb una setmana enmig.

 Abans de llegir el llibre havia vist tràilers i reconec que llegint no podia evitar posar  la cara dels actors i actrius que representen els personatges en la pel·lícula: especialment la cara de  Bárbara Lennie en el paper d’Alicia i la d’Eduard Fernadez en el director de l‘hospital. No sé si ha estat per a bé o per a mal. Alicia és l’eix principal de la trama,  és un ser fascinat, elegant, magnètica i captiva al lector, i al l’espectador també.  També és  tan intel·ligent  que amb la seua dialèctica i enraonaments aconsegueix dividir als metges en dos bàndols. Té totes les virtuts, aparentment, encara que és altiva al principi  l’actitud va canviant a mesura que conviu amb la resta de pacients. Este aspecte es veu més clar en el llibre que en la pel·lícula, en la que se li veuen demostracions d’humilitat i aproximació als pacients però no tantes com en el llibre.

Tots els actors i actrius en general estan fantàstics en el seu rol. Bàrbara impecable i el seu antagonista Eduard també. Reconec que tinc predilecció per Eduard Fernández, i de primeres no el puc veure tan dolent com se’l pretén pintar i em crec tot el que fa i diu. Així que un poc, jo he estat més en el seu bàndol que no l’altre. Pablo Derqui també m’agrada com actua, cada paper que interpreta el broda i este no és una excepció.

Novel·la i pel·lícula són  trepidants, intrigants des de l’inici al final, ni una, ni altra perden el ritme en cap moment. Autor i director juguen amb el lector i espectador fent primer pensar el que no és i desprès convidant a que pense altra cosa diferent. Ens volen confondre. L’autor del llibre ens fa dubtar. El director de la pel·lícula amb el bon treball del guió, el de direcció i el dels actors i actrius també ho aconsegueix. Aixi que tan a la versió literària com a la cinematogràfica els done un deu en contingut. S’ha de reconèixer que el text enganxa i a més fa pensar al voltant del dilema de  qui són els que estan mes bojos: els de dins o les de fora.

Tanmateix hi ha algunes coses que cal matisar en quant a la forma i estil d’escriptura del llibre. Es va escriure fa anys i particularment no m’ha agradat el llenguatge un poc antiquat fins i tot usant verbs desfasats en l’escriptura actual i algunes comparacions poc encertades. Tampoc m’ha agradat l’abús de paràgrafs massa llargs i repeticions que en la pel·lícula desapareixen. Em sembla que Torcuato Luca de Tena s’esplaia massa amb explicacions sobre patologies o solucions mèdiques, que estan bé per situar al lector però tantes, cansa, especialment perquè el món de la psiquiatria ha evolucionat molt i als sanatoris actuals no es treballa com en l’època que retrata.

Mentre llegia pensava en la dificultat que hauria tingut el guionista i director per a concentrar el contingut de la novel·la en una pel·lícula. M’abellia veure en quins aspectes parava l’atenció i quins deixava de costat perquè tenia clar que tot no cabia. Desitjava comprovar de quina manera estaria tot plasmat en pantalla: l’època al final de la dècada de 1970, els cuidadors o metges i especialment els pacients. I és que, una de les coses que m’atreia de “ Los renglones torcidos de Dios” era veure com es tractava el tema de salut mental que sempre desperta  incomprensió i impotència, un tema del que es deuria parlar més per a normalitzar els casos existents i no estigmatitzar els pacients. En el llibre es mostra de manera respectuosa, els pacients es descriuen amb certa tendresa remarcant la faena tan dura que fan els cuidadors. En la pantalla el tema també es mostra respectuosament. Confesse que em feia un poc de por, que en pantalla se centrara l’atenció marcant estereotips en els pacients i arribara a fer-se un poc de burla. Però no, s’ha mantes prou consideració a la diferència i els malalts desperten, com en el llibre tendresa.

Es nota que Don Torcuato es va documentar bé. I és que l’escriptor va entrar voluntàriament durant un temps dins d’un sanatori mental per poder analitzar casos i poder mostrar-los en el llibre. I s’ha d’apreciar eixa decisió tan valenta per aconseguir un relat més realista. L’edició que he llegit té pròleg del metge psiquiatra Juan Antonio Vallejo-Nágera,  i explica  com  va impactar a l’escriptor el que va veure dins de l’hospital psiquiàtric.  Este fet, l’ànsia de documentar-se de primera mà,  m’ha recordat una pel·lícula protagonitzada per Javier Gutierrez  “El autor” en la que un escriptor arriba a uns límits insospitats per tindre tema per a escriure. 

Reconec que mai haguera agafat el llibre sinò haguera sigut perquè la pel·lícula estava en cartellera. I és que hi ha tant per a llegir que les publicacions més antigues és queden al final del llistat lector, malgrat siguen clàssics de la literatura  com és este cas. I al capdavall  he de dir que m’alegre d'haver-lo llegit i valore la imaginació per mostrar una trama en la que no se sap qui és boig i qui no. Des de l’inici al final tenim el cap ple d’interrogants.  La protagonista, Alicia, ha entrat al sanatori mental perquè vol? l’han enganyada? L’han segrestada? És una detectiu? És una pacient?  Està  boja o corda? Fins el final, no se sap...i tampoc desvetlla molt, perquè es deixa un desenllaç obert per a que el lector o espectador pense i opine què passa.

Mentre llegia també imaginava el sanatori. La pel·lícula ha estat rodada en Tarragona, en l’històric edifici de La Tabacalera, transformat per a simular un hospital. També es van rodar interiors en una antiga fabrica de cotxes que ja tenia l’aspecte dels anys 70.

En definitiva la meua opinió és positiva. M’agrada que no es valore la perfecció en les persones que ressalte que tots els pacients són singulars, eixa és la seua importància, i que res és perfecte, tampoc el que ho sembla. 

El llibre és un clàssic, malgrat els aspectes que trobe negatius assenyalats, la part bona és que aporta més pensaments i més personatges que formen part de l’hospital. Per altra banda, la pel·lícula és de les que catalogue de bon cine espanyol, del que no decep, del que a mi m’agrada tant i l’adaptació està ben feta. 

Ja hi havia una pel·lícula mexicana estrenada en 1983, en la que el mateix Torcuato va participar del guió. Pense que Don Torcuato Luca de Tena estaria content també d’esta adaptació del seu llibre. En la pel·lícula han tret l’essència, la part principal, adaptant-la per a explicar el màxim possible del que conta la novel·la. Encara que hi ha canvis, tot és necessari per a la comprensió de la trama. Llegiu el llibre i mireu la pel·lícula, com jo he fet, i gaudiu sense més, això si, pensant que el que llegiu o mireu pretén enganyar-vos i que res és el que pareix.

 

ITÀLIA: Basílica de Santa Caterina d'Alessandria en GALATINA (Púglia)

En Galatina hi ha una església que molt bé podria ser Patrimoni de la Humanitat i curiosament, fins fa poc només coneixien els habitants de la ciutat.

Galatina és una ciutat poc coneguda per a l’estranger perquè està amagada al sud d’Itàlia i passa desapercebuda…i això que no és menuda i té quasi 28000 habitants. De fet és la tercera localitat en grandària de la província de Lecce! Fou habitada en època pre romana encara que l’origen real es remunta als segles IX i X gràcies als bizantins. Tanmateix fou al segle XIV en temps de Raimondello del Balzo Orsini, un personatge molt il·lustre de l’època, quan es va convertir en centre cultural i econòmic de la zona, focus de comerç per estar prop del Mediterrani i en posició estratègica per poder endinsar-se al país. A partir de 1700 s’hi construïren importants edificis i monuments. Entre les esglésies  destaca la Chiesa di Santa Caterina d'Alessandria, el motiu de la nostra visita a Galatina: una veritable  meravella inesperada.

El nom de Galatina deriva del grec “Galathena” que ve de “Gala” que significa llet. El nom és fa ressó de la fertilitat de la zona que produïa molts productes lactis. I mira per on, és en Galatina on van inventar en 1745, el pasticciotto, un famós dolç farcit de crema pastissera que es menja calent, també hi ha qui posa llima,  xocolata o ricotta…hi ha varietats diverses. La creadora fou la Pasticceria Nicola Ascalone i actualment la família segueix la tradició. Passem per la porta...però no entrem. Millor evitar temptacions.

Galatina té aires de gran ciutat. Ho pense quan parem en la gran plaça on està l’església de San Pietro e San Paolo, de 1335 i reedificada en 1633.  Mirant la façana ja veiem que és un exemple més del barroc pullès en la província de Lecce. Tot just al costat està la capella de san Pablo, molt visitada i venerada perquè hi està la font d’aigües miraculoses que curen malalties.

Miraculoses? Preguntem. I és quan ens conten sobre la Pizzica i la tarantel·la. Tota la història que envolta el ball és molt interessant per allò del  misteri que amaga... Jo ja sabia que la tarantel·la era un ball típic del Sud d’Itàlia, una dansa pautada amb salts coreogràfics que va acompanyada d’una música rítmica que s’enganxa a l’oïda. Ara sé que la seua variant en el Salento és diu pizzica,  sé el seu origen i per a que servia. I curiosament servia per a curar les picadures de la taràntula, "pizzico" significa mossegada. Estem parlant d’una zona rural on sovint podien aparèixer aranyes verinoses mentre s’hi feien les tasques del camp. Ara sé que el tarantisme era tot el ritual al voltant de la curació musical. Els estudis posteriors atribueixen altres significats a l’anomenada “mossegada”. Les dones afectades, la majoria sempre dones,  podien tindre el verí de l’animal però també patir la mossegada de l’amor  o l’explotació laboral o sexual, que tant s’hi donava. La pizzica les alliberava. Si, la música i especialment els balls ràpids, in crescendo i frenètics fins caure extenuades, curava. Els balls d’alliberament del verí podien durar dies o setmanes.

Són balls antics que arribaren des de Grècia. Tothom sap sobre les bacanals amb vi que muntaven els romans, les pel·lícules sovint ho mostren. Estes festes es perderen però la pizzica es quedà per a convertir-se en la cura de la picadura de la taràntula. L’església aprofità l’ocasió i en 1700 construí la capella dedicada a san Pablo junt al pou d’aigua que segons la llegenda estava beneïda pel sant. La gent hi acudia en peregrinació i a més a més aportava un donatiu per al sant i per a l’església.   I el fenomen de les “tarantate”, augmentà. Les dones suposadament mossegades per la taràntula acudien just davant la plaça on estem, arribaven en processó generalment el 28 i 29 de juny, perquè la medecina tradicional no funcionava. Ballaven i bevien l’aigua. I ho feren, fins la dècada de 1950. Actualment se celebra la festa per mantenir viva la tradició i les arrels i la memòria dels avantpassats.

Amb la història de la pizzica al cap deixem la plaça i ens anem pel casc antic medieval cap a la basílica. Seguim una via principal però perpendiculars s’hi veuen  altres carrers estrets no lineals, i també els “corte” o patis,  que ja hem vist en Lecce. Galatina fou una de les primeres ciutats en tindre carrers pavimentats amb pedra viva. El passat està present. De camí veiem l’arquitectura barroca i romànica que la caracteritza,  però caldria la restauració d’alguns edificis abans. Seria una  llàstima que caigueren...

Al capdavall arribem a les portes de la basílica Santa Caterina d'Alessandria, monument nacional des de 1870.  Es va fer sobre una església bizantina del ritus grec. Manada construir al segle XIV per Orsini, al que ja he anomenat al principi, a la seua mort la completà la seua esposa Maria d’Enghien i després el seu fill Giovanni Antonio Orsini. Orsini volia que ressaltara, volia finor i esplendor i el resultat no podria ser millor. És la joia de Galatina d’art romànic gòtic amb influències bizantines gòtiques i normandes. La plaça on s’hi troba no és molt gran i no puc traure una imatge de tota la façana completa amb les tres cúspides i els tres portals decorats en pedra de Lecce. Però ja us dic jo que hi ha harmonia i bellesa. Destaca la cúspide central i el pòrtic amb dos columnes que descansen sobre lleons i damunt està representat Crist  i les dotze apòstols. Tambè destaca la rosassa central més gran que les dos laterals.

I una vegada a l’interior... em quede bocabadada perquè és una galeria d’imatges, de frescos...tots manats fer per la princesa Maria d'Enghien, esposa d’Orsini quan va morir el marit. A més a més, la basílica és gran, majestuosa. Hi  ha una nau central de 50 metres i altres laterals de diferents altures, separades i cobertes d’arcs i voltes... hi ha altars... columnes amb capitells decorats... unes enormes finestres... hi ha cenotafis o tombés buides per rendir homenatge... Ja sé que no tinc paraules especifiques per descriure l’arquitectura i l’art, això ho deixe en mans dels entesos... però és que tampoc en tinc pròpies per expressar el que se sent mirant els frescos dels segle XIV que cobreixen tot.

Els frescos són com un llibre religiós obert. Les pintures en els edificis religiosos eren una manera d’ensenyar als fidels. Hi està representat l’Apocalipsi, històries del Génesis, els set sagraments de l’església  catòlica, jerarquies angèliques i  també hi ha  fragments sobre la vida de Jesús i de Santa Catalina de Alessandria.

Al principi els frescos cobriren algunes parts de fragments més antics, en crearen nous i amb el pas del temps  referen els existents i en crearen altres. Hi ha capes i capes de pintures. Sorprenent. Tot al llarg dels segles. Es veuen diverses influències pictòriques: l’escola de Giotto, de Siena...

L’església és rica en mobiliari sagrat com el tabernacle de Fra 'Giuseppe da Soleto fet de fusta tallada que és de la segona meitat del segle XVII. El franciscà fou un dels frares de Salento més importats en el camp de les arts figuratives.

No veiem el tresor de l’església entre els quals està el dit de santa Catalina, el dit que  Raimondello Orsini li arrancà d’un mos quan pujà al Sinaí per rendir homenatge al cos de la santa. És el que diu la llegenda, que Orsini tornà de les Creuades amb la relíquia.

Mentre mire tants frescos decorant parets, no puc deixar de recordar els monestirs pintats de Buvovina en Romania amb aquelles parets ricament pintades completament que em meravellaren... li ho dic a una companya de viatge i em dona la raó afegint  que a ella li recorda la Basílica de San Francesco d'Assisi. Uns llocs especials ens  recorden altres... Després de donar voltes i en cadascuna trobar detalls sorprenents,  passem al claustre del convent junt a l’església, un convent que  fou reconstruït entre els segles XVI i XVII per reemplaçar un del segle XV. El claustre és quadrangular amb frescos del segle XVII.

Realment val la pena la visita a Galatina per descobrir l’església de santa Catalina. El fet que siga tan desconeguda és un ingredient que desperta un sentiment de ser una privilegiada i alhora desitjar compartir amb tothom tanta bellesa junta.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE a PÚGLIA i BASILICATA