dissabte, 30 de maig de 2020

FOTOS i MÚSICA: BIOPARC Valènciaa

Com si entràrem en Àfrica...

YOUTUBE: https://youtu.be/TCZ9lZkNNVc

MÚSICA africana

divendres, 22 de maig de 2020

VALÈNCIA: L’ALMOINA, CENTRE ARQUEOLÒGIC

Un passeig per mil anys d’història...

Seguim el passeig per València... seguim fent turisme...estem a la plaça l’almoina. Just davall de la plaça on estem en estos moments, quan enderrocaren uns edificis per fer un gran plaça, es va trobar una ciutat romana. Recorde les noticies de fa molts anys, quan feren les primeres troballes. Recorde haver passat pel lloc i la zona estava tancada al públic perquè s’estava preparant el museu que acolliria l’art tan valuós recent descobert. El treball de recuperació va començar l’any 1985 i s’enllestí l’any 2005. I va ser l’any 2007 quan per fi el museu va obrir les portes.

Hui visitem el museu que s’hi va construir per mostrar el que s'hi trobà, però hi ha molt més. Mostra essència, cultura, vida i comprensió de com visqueren els nostres avantpassats.

El museu acull vestigis que van des del segle IIaC, epoca romana, fins al segle XIV a l’època medieval. És un centre modern i ampli, és un centre cultural situat en la gran plaça on hi ha com una superfície vidriada a traves de la qual s’hi poden veure les ruïnes... La llàstima és que no sempre està el cristall net. Sovint hi ha gent mirant o intentant fer alguna fotografia, però s’hi veu poc...

La catedral i la mare de Deu dels Desamparats custodien el museu, estan tot just al costat..

M’enfada veure que no hi ha gent dins del museu. I mira que hi turisme per tots arreu de la ciutat! Els visitants desitjosos de conèixer la ciutat van a la catedral i este museu que està darrere, ni el veuen. Em reafirme que València no està ben explotada turísticament, hi ha llocs que necessiten més promoció per a que siguen coneguts, Tothom deuria saber la importància que té este museu i el valor que custòdia. Conèixer la història d’un lloc és entendre’l. I este és lloc important: en este mateix punt, els romans fundaren Valentia l’any 138aC .

Nomes entrar hi ha una maqueta i ja veiem des de dalt el que ens espera quan baixem

I de nou la mirada se’n va a mirar a traves del vidre, la catedral que hi és perenne.

Però abans recorrem esta part islàmica i mirem la ceràmica exposada.

Hi ha un racó on passen un audiovisual.

Hi ha un itinerari establert que comença per la part islàmica. Desprès podem observar les termes de la primera ciutat i la part occidental del recinte trobem el restes de l’imperi romà. A la part sud està la part visigòtica.

Seguim el trajecte i llegim els cartells que en situen i informen del que estem veient. Molt didàctic, molt complet, molt interessant. I quin pesar dóna veure que només som quatre persones les que hi som, i de nou pense que este lloc necessita més promoció. Per a mi és un goig empassar-se en poc de temps de tanta diversitat històrica i de manera clara i ordenada. De manera simple s’aprèn.

El museu acull inscripcions, monedes peces arquitectòniques i peces de ceràmica diverses. Hi ha molta documentació tècnica que també es guarda. Però el que realment és important són els diversos edificis monumentals testimonis d’història. S’hi veu l’evolució de la ciutat gràcies a la superposició de construccions.

És un goig veure i llegir informació sobre les termes, unes de les més antigues trobades, el baptisteri, la basílica, la factoria, magatzems o també el graner on guardaven el conreu... I també veure i llegir com eren antigament les cases, els carrers i els claveguerams o observar objectes de ceràmica d’us quotidià o funeraris que tenen tanta antiguitat.

Fins i tot hi ha un esquetet d’un legionari romà fet presoner que mostra indicis de tortura.

Mitjos audiovisuals i diverses maquetes complementen el que estem veient. La tecnologia en este apartat ajuda a entendre.

El centre arqueòlogic m’ha sorprès. Mai haguera pensat que a l’interior trobaria tanta varietat i història des dels orígens fins a Jaume I, he sabut des de la Valentia, passant per Balansiya o la ciutat islàmica per acabar a la València cristiana amb l’arribada de Jaume I l’any 1238.

Mai haguera pensat que entrant a este centre cultural haguera fet un viatge tan impressionant a traves de la història de València. Diuen els historiadors que amb seguretat davall de la plaça de la Verge hi ha més... però serà difícil hi excavar...

QUADERN DE VIATGE, tardor 2019

dimecres, 20 de maig de 2020

RESSENYA LITERÀRIA: LA REPUDIADA

LA REPUDIADA

Eliette Abécassis

Hui parle d’una novel·la curta. Hi ha lectors que les refusen per ser curtes. Hi ha qui jutja les novel·les per grossària i dedueixen que si tenen moltes fulles segur que serà una gran obra literària. Estan equivocats, les obres literàries les podem trobar en qualsevol relat sense importar la quantitat de línies escrites. Val més qualitat que quantitat diu la dita i en este cas també es pot aprofitar la frases feta. Sempre pose com exemple la novel·la Seda, que és una joia per ben escrita i temàtica, per sensibilitat i delicadesa.

Doncs, Repudiada també podria ser un exemple de novel·la curta i ben feta. No cal més per explicar el que vol dir. No cal reomplir fulles amb paraules que només serien paraules palla. Estic farta de llegir transcripcions de la wilkipedia en novel·les només per a fer-les llargues. Repudiada és una novel·la breu, concisa, directa que mostra perfectament la realitat al cor del barri de MeahShearim, el barri jueu dels hasidim, els jueus ultra ortodoxos de Jerusalem. I està ben escrita perquè alhora que hi ha dramatisme hi ha bellesa i hi ha poesia.

Quan vaig estar a Jerusalem caminant per carrerons i un poc desorientada malgrat anar plànol en mà, vaig entrar al barri ortodox, ho vaig saber immediatament perquè no hi havia turistes i totes les dones anaven vestides fins els peus, tots els homes i xiquest vestien de negre i amb els "tirabussons" a cada costa de la cara. Vaig eixir ràpidament perquè em sentia una estranya i pensava que era irrespectuós i estava infligint alguna norma. En esta novel·la he llegit que a qui mostrava els braços li tiraven pedres.m’haguera pogut passar. Els fanatismes no duen a enlloc. No m’agraden. Cap.

Els ultra ortodoxes segueixen unes normes molt estrictes i per a les dones més. Els homes es dediquen a l’estudi i les dones treballen i tenen cura de la casa i dels fills. Les dones no poden estudiar la Torà. No poden viure un amor lliure, han de viure l’amor imposat. És un integrisme que posa a les dones en segon lloc i han de ser submises. Les dones han de caminar sempre per darrere dels homes, no poden cantar en públic, no poden mostrar el cabell, la menstruació les converteix en impures... Són normes establertes que per altra banda afavoreixen als homes. Tot en el nom de Deu.

I per a les dones que no tenen fills la situació és horrible i són repudiades. És el que li passa a la protagonista, que amb només 26 anys viu amb dramatisme el seu matrimoni perquè porta deu anys casada i no té fills. I ella va tindre sort perquè va estimar al marit des del mateix moment que el va veure, quan es va casar. Abans no l’havia vist mai.

La protagonista viu esta vida amb resignació i amb certa felicitat fins que pateix el fet de ser repudiada per no concebre. i l’obliguen a divorciar-se i es quan cau en un fons ple de gelosia, soledat i tristesa. I el pitjor de tot és que ella no és estèril. Hi ha una veu dissident, la germana de la protagonista, obligada a renunciar al seu amor perquè el jove va decidir fer el servei militar i va contra la norma.

M’ha agradat molt. És un llibre de descripcions de costums, de costums absurdes, el que li dóna un valor afegit per saber més sobre un tema tan específic d’una comunitat religiosa tan tancada. S’hi veu perfectament el dolor i sofriment que es pot patir per l’abús de la llei.

Pense que mostra als utra ortodoxes però representa moltes societats igualment injustes i antiquades amb tradicions aberrants i costums que segueixen unes lleis imposades per homes. Pense que són societats que haurien de plantejar-se molts canvis perquè tot evoluciona i no es pot quedar estancat en el temps.

divendres, 15 de maig de 2020

ALEMANYA: MUNICH-I PART, passat i present entre palaus i cotxes

És la tercera vegada que visite fugaçment la ciutat, esta vegada he vist un poc més que les altres ocasions, abans d’entrar, he vist un palau i la factoria de cotxes BMW.

Sense dubte la regió bàvara és punt i a part dins del total Alemanya. És diferent per ambient, pel color de les flors, pel verd paisatge, pel conreu de llúpol o herba de la cervesa, per les altes muntanyes alpines que estan tan a prop i omplin d’aire sa l’atmosfera... també, pels trets culturals que la caracteritzen i como no, per l’ alegria constant de la gent. Cert que la regió contrasta amb la serietat del nord. Ja coneixia esta part Alemanya i també la seua capital, Munich, ciutat encisadora que obri les portes al viatger, ja, des del seu aeroport situat en un punt estratègic d’Europa.

Munich va ser fundada en 1158 i és un lloc amb molta història. Malauradament també va ser escenari d’un part fosca perquè hi va ser el bressol del moviment nazi. Munich és on començà Hitler el seu camí polític després de la I guerra mundial que acabà amb la cruel II Guerra amb episodis de destrucció i genocidi per culpa del seu deliri autoritari. De fet en Munich intenta un colp d’esta l’any 1923.

És la tercera vegada que visite fugaçment la ciutat, esta vegada he vist un poc més que les altres ocasions, però... entrar a les antigues i famoses cerveseries, mai falta..

Pas a pas.

Primer, abans d’entrar en la ciutat, fem una parada al palau de Nymphenburg, residència dels reis de Baviera. La ciutat de Munich està plena de turisme, doncs la noblesa alemanya també va escollir la ciutat per passar l’estiu. La prova és este palau barroc de Nymphemburg construït l’any 1664, que no està cèntric però val la pena anar-hi, per veure malgrat siga només la façana i els jardins d’estil angles.

Un poc allunyada del centre també, està la fàbrica BMW. Hi anem. Només per veure l’exterior de l’edifici ultra modern, val la pena.

A l’exterior jo ha en exposició algunes motos o cotxes. És un tast del que hi ha dins.

Entrem. Agraden o no agraden els cotxes una vegada dins de l’espai d’exposició és un goig veure’ls. Estan els d’última generació. I a més a més, Les carreretes i autopistes d’Alemanya estan molt ben condicionades i al mínim desperfecte que hi ha, l’arreglen. Especialment és posa atenció en les més transitades. Em fixe quan vaig per l’autopista. Els cotxes són tots d’alta gama que poden arribar a 260 quilometres per hora. A qui li agrade conduir Alemanya és el millor lloc perquè no hi ha límits de velocitat en la majoria dels trams i no hi ha peatges. Això si, els alemanys paguen un impost de circulació que no és barat i que pot duplicar al d’Espanya. Els autobusos i camions també paguen un impost per entrar en raó a les persones o quilometres que fan. Hi ha un cos de policia especial que s’encarrega d’estos controls que són molt seriosos.

Tot just enfront de l’edifici de la BMW està la ciutat olímpica, que veiem de passada. La torre olímpica, construïda l’any 1968, és també un símbol de la ciutat, te 291 metres i ofereix vista de tot el parc olímpic.

Els jocs olímpics de 1972 passarien malauradament a la història per un fet obscur, un atac terrorista de palestins contra atletes jueus, amb morts i segretament d’ostatges per demanar l’alliberament de presos politics. Malgrat tot, els jocs continuaren. Recorde la pel·lícula dels 2005 dirigida per Spielberg “Munich”, que contà el fet abordant el mesos posteriors quan agents secrets han de buscar ajusticiar als palestins terroristes. Però hi ha molt que no es contà i que només se sap en capes altes i secretes.

I ara si...ara ja anem cap a la ciutat, a gaudir de l’ambient i de la cervesa, que té fama mundial.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019

diumenge, 10 de maig de 2020

VALÈNCIA: Torres de Serrans

Quantes vegades he passat per davant d’estes torres monumentals! Quantes vegades les he fotografiat! Hui per fi ens decidim a pujar i observar la panoràmica que s’hi veu des de dalt.

La porta de Serrans és un dels monuments mes ben conservats de València. L’any 1931, va ser declarat monument històric artístic nacional i de fet la porta de Serrans és considerada un dels millors exemples d’arquitectura militar del segle XIV.

Quantes vegades he passat per davant! I fotos, en tinc moltes... però cap des de la part alta. Hui ens decidim a pujar-hi i observar la panoràmica que s’hi veu des de dalt.

Hem arribat i la primera vista ha estat la façana posterior, tal volta la menys coneguda. Les imatges publicitàries sempre mostren la part de davant i no la de darrere.

Des d’esta perspectiva observem l'edifici alçant el cap. Cert que, per a construir tot el conjunt, els picapedrers hi farien feina de valent. Són ben altes i els murs tenen una grossos considerable.

Mai m’havia parat a observar detalls. Són dues torres poligonals subdividides en tres plantes amb voltes unides per un cos central que acull la porta. La part central està decorada a l’estil gòtic flamíger. La forma poligonal té una raó, complia millor la tasca defensiva, millor que els angles rectes.

Busquem l’entrada per poder pujar. I accedim per la gran escalinata que és monumental, està feta de pedra i engrandeix el monument.

La porta i les torres formaven part de la muralla al segle XIV. Tot el monument el va crear Pere Balaguer, el mateix que va participar en la construcció de la catedral i el Miquelet. Pere Balaguer es va inspirar per a fer esta porta de Serrans en la porta Reial del Monestir de Poblet.

La porta i les torres també s’assemblen a les de Morella, però les de Serrans són més imponents. Antigament esta era la porta principal d’entrada i eixida de la ciutat i s’hi pagava peatge. Se la considerava l’entrada principal de València perquè la major part de la població s’hi concentrava a prop.

El conjunt tenia finalitat defensiva per la qual cosa els murs són de maçoneria per fer més sòlida la fortificació, però també tenien funció ornamental i de fet serviren com arc triomfal i porta d’entrada solemne. Foren utilitzades en cerimònies oficials i entrades d’ambaixadors i reis perquè era el camí reial de Barcelona i de Saragossa, per on els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona entraven.

La muralla de la ciutat s’ordenà enderrocar a mitjan del segle XIX perquè la ciutat s’havia fet gran. Quan la muralla ja no hi era, es canvià la denominació i de porta de Serrans passà a anomenar-se popularment com Torres de Serrans. Sobre la raó del nom de Serrans hi ha tres hipòtesis, una és perquè estava en el camí a la comarca dels Serrans, també es diu, perquè en temps de Jaume I la majoria dels repobladors del barri procedien de la zona de Terol anomenats serrans o terolencs, i el tercer motiu que s’al·lega és que el nom procedeix d’una família que vivia al carrer.

Anem pujant plantes i mentre ens adonem de la qualitat de la fortificació, observem la ciutat vella i el front del riu amb el jardí. Estes vistes les anem veient en tot moment, cada vegada amb més altura.

També observem amb més detall les gàrgoles. Les que veiem actualment no són les antigues, estes són relativament recents, donat que es col·locaren a la dècada del any 80 del segle XX a imitació de les que hi havia abans.

Al segle XVI, després d’un incendi a la ciutat les Torres serviren de presó de nobles i cavallers. Això suposà uns canvis a l’interior com, entre altres, cegar les arcades obertes a l’exterior. També cal dir que el fet d’usar-la com a presó va ser motiu per a que no ser enderrocada alhora que la muralla. La funció de presó va durar fins al segle XIX, que ja s’instal·là al convent de sant Agustí. Després va sevir d’arxiu històric i museu.

Des de 1936 a 1938, període de guerra civil, les Torres acolliren les obres del “Tesoro artistico” evacuades del museu del Prado i la Biblioteca Nacional. I es que les Torres donaven garantía de seguretat front als bombardejos de guerra.

Però com el que anaven a collir era molt valuós, augmentaren les garanties de seguretat i es construïren noves voltes de formigó de 90 cm de grossor. Sobre la volta s’amuntegà càscara d’arròs i per damunt un metre de terra. Al segon pis es posà altre metre de terra i la terrassa estava coberta de sacs terrers. Tot per protecció per si hi havia explosions o enderrocaments i que no es fera malbé res del tresor artístic nacional. També s’instal·laren controls d'humitat i temperatura per a que les obres d’art s’hi conservaren en condicions adequades.

Les vistes amb més altura des de la part alta són una meravella! És altra manera de veure València.

En l’actualitat les Torres continuen servint per a diferents actes, entre els quals ressalta la inauguració oficial de les falles, és quan es fa la cridà anunciant que les festes falleres ja han arribat.

Mentre baixem aprofitem per veure de nou tot i observar detalls que en la pujada no hem vist. Hi ha tant!