Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 22 de maig de 2018

FOTOS I MÚSICA: TUNISIA


Ciutats i poblats, arena del desert i asfalt, mercats, exotisme, palmerals, oasis de muntanya, turisme estranger...religió... 
Tunisia és molt. Tunisia té encant.




MÚSICA: CHILL OUT: ARABIC MÚSIC

dissabte, 19 de maig de 2018

CROÀCIA: seguim el passeig per ZAGREB-II PART

Si vas pr Zagreb i veus ombrel·les roges en un mercat pintoresc, és que estàs en Dolac. M’agrada passejar entre les paradetes i entre la gent.



Esten de visita per Croàcia i ja en l’etapa final parem en la capital Zagreb des d’on agafarem l’avió de tornada a Espanya. Ja hem vist una part de la ciutat i m’ha encisat. Sé que el que em queda per veure encara m’agradarà més, esta ciutat m’atrau.

Continuem el camí per Kaptol. Molt a prop trobem el lloc més pintoresc de Zagreb és el mercat de Dolac que es caracteritza per les ombrel·les roges.



Hi venen fruites i verdures del dia a i altres productes típics de la regió. També arriba peix de l’Adriàtic i productes tèxtils o fusta d’altres països. És el mercat local on van els de la ciutat a comprar. Veig moltes dones majors, ja velletes que van a comprar-hi. Hi ha turisme, però els que van a fer la compra són els habitants de la ciutat. Segurament s’estan acostumant, a poc  a poc, a trobar al seu voltant gent de diferents races que parlem diferents llengües, a trobar diversitat.




Passegem pel nivell superior, al nivell inferior està el mercat de carn i embotits. També es pot menjar o beure en alguna paradeta a l’aire lliure. Hi ha on triar. Està obert tots els dies pel mati, des de primera hora. Nosaltres mentre som a la ciuat passem pel mercat sovint, i és que està al casc antic i tot el que se sol visitar està junt. 

M'agrada, i molt. És un lloc molt agradable, molt popular, on s’ajunten joves i vells, rics i pobres, forasters i locals. 



Seguim passejant. Està bé caminar sense saber exactament per on vas, portem plànol però no fem molt de cas.






No obstant això hem de passar per carrers amb història, com el carrer pintoresc Tkalciceva que antigament era un rierol que dividia les poblacions de Kaptol i Gradec. El rierol donava energia a molt molins que crearen manufactura de teixits, sabó, paper o licors. A finals del segle XIX es va tapar perquè contaminava i es va convertir en carrer. Un carrer amb molta vida, amb oficis variats com tendes, tavernes o prostíbuls que no tancaven ni de nit ni de dia. Actualment continua amb molta activitat encara que no siga la mateixa.




Pugem un carrer empinat on veiem una de les moltes botigues on es venen corbates. La corbata es va inventar en Croàcia. Uns soldats croates del segle XVII  que anaren a Paris a recolzar a  Luix XIII portaven un mocador de seda al coll  nugat de manera especial. I van agradar tant que els francesos ho van copiar i es va posar de moda. Des d’aquella època les corbates són senyal de distinció.




També Zagreb s’enorgulleix de ser el bressol de l’inventor del bolígraf. Va ser l’innovador i enginyer  Eduard Slavoljub Penkala, que a principi del segle XX en 1907 va patentar el llapis mecànic.




El nostre passeig ens ha portat davant de l’estàtua de san Jorge front a la Puerta de Piedra, únic vestigi de porta d’entrada a la ciutat. L’estàtua que està en este emplaçament des de 1994, mostra a san Jorge de manera inusual, és el moment de després de matar al drac.




La Puerta de Piedra és un curt túnel on se està el santuari catòlic de la Mare de Déu de la Puerta de Piedra,  la protectora de Zagreb. La festivitat és el 31 de maig i es commemora el miracle de la salvació del quadre de la Verge en el devastador incendi de 1731.  Les flames  ho van arrasar tot  excepte la imatge santa. Actualment és lloc de peregrinatge, resos i demandes i els agraïts pels favors que la verge atorga ho manifesten amb escrits que estan hi col·locats.




Eixim del lloc de culte. Estem en el carrer Kamenita  on s’hi troba la farmàcia més antiga de Zagreb,oberta en 1355. Un besnét de Dante Alighieri, autor de la Divina Comedia, va ser un dels farmacèutics l’any 1399. La farmàcia continua oberta.




I tot seguit anem cap a l’església de san Marcos...i cap a la torre del canó... i cap al carrer Iilica...tot es mereix explicar-ho amb més detall, serà en altre post.



QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA

dimarts, 15 de maig de 2018

RESSENYA de cine: UNA VIDA A LO GRANDE


UNA VIDA A LO GRANDE
Alexander Payne

"Una vida a lo grande" no és cap pel.licula de viatges, però si parla del món que ens envolta. Hui ressenye una pel·lícula de ciència ficció, i això que no sol agradar-me este tipus de cine, però en esta ocasió he fet una excepció i li he donat una oportunitat anant al cine en la setmana en la que s’ha estrenat. Fa poc en vaig veure altra diguem-ne “no realista” i em va bocabadar: La vida de Pie. Per eixa raó he deixat a banda el prejudicis i no he dit no, abans de jutjar, pensant que tal volta esta també em podria agradar.

“Una vida a lo grande” és una utopia satírica amb trets absurds i esperpèntics, és un disbarat en tota regla però no ho dic en sentit pejoratiu, més bé al contrari. També té tocs d’humor sense ser una comèdia que acaba en to dramàtic. “Fes-te xicotet i salva la Terra” eixe és l’eslògan.

He eixit del cine pensativa, estranyada i alhora valorant la idea tan original del plantejament. I no només el plantejament, en acabar he estat analitzant la metàfora amagada: la de la necessitat de tindre cura del medi ambient.

És una pel·lícula que distreu, fa passar una bona estona i especialment m’ha agradat com s’ha camuflat semblant idea, sobre tot perquè és una pel·lícula apta per a tots el públics i hi havia molts xiquets a la sala, i així van captant la idea de respecte al món en el que vivim, un món que en qualsevol moment pot acabar amb  catàstrofe mediambiental que ens pot perjudicar a tots. Així que dic molt bé pel contingut perquè amb una senzilla idea en forma de faula es parla d’uns temes importants: medi ambient, pobresa- riquesa, desigualtats socials....i acaba sent una pel·lícula molt humana.

Cert que és una idea sorprenent el fet que algun dia puguem reduir-nos de grandària i mesurar uns pocs (o molts centímetres). Eixe és el tema. En la pel·lícula la tecnologia ja ho permet. Un científic noruec aconsegueix descobrir la formula. A partir d’eixe moment hi ha un brot d’esperança perquè com els recursos naturals cada vegada són menys, si som menuts tot durarà més temps.

M’agrada com ho enraona i mostra tot el procés de canvi de les persones de grans a menuts. Un fet tan estrafolari el fa creïble. Cert que així es produiria menys residus per al medi ambient i a més a més es podria viure sense angoixes econòmiques. És una temptació per a tothom,  el que és pobre, en les ciutats dels xicotets és ric i viu envoltat de luxe, encara que acaben vivint vides buides.

Però hi ha altra realitat amagada, que és la que descobreix el protagonista gràcies a una vietnamita reivindicativa a la que castigaren al seu país per participar en una manifestació. El càstig va ser reduir-la de grandària i fer-la xicoteta però sense recursos, vivint en un món paral·lel al del luxe. A la pel·lícula hi ha moltes frases amb doble intenció, per a fer reflexionar-hi sobre el món.

Els efectes especials fent-nos veure les persones diminutes junt a les grans estan molt aconseguits, el món en el que conviuen també.

La pel·lícula té varies parts, la vida d’abans, la vida de després i la part final desconcertant i preocupant. I en esta tercera part apareixen uns preciosos paisatges de Noruega i dels fiords que m’han encisat, només per esta part esta pel·lícula es fa mereixedora de la ressenya en este racó viatger, perquè mirant estes imatges et transporta a Noruega.


dissabte, 12 de maig de 2018

CROÀCIA: un passeig per ZAGREB-I PART

En l’anomenada “xicoteta Viena” hi ha aires d’occident i d’orient, places importants i racons que semblen de poble.

Estem a la ciutat més gran de Croàcia, la capital, la que diuen manté l’esperit del passat malgrat estar deixant la porta oberta per a que passe la vida d’occident que fins fa poc de temps censurada. En una primera mirada ho corrobore i m’agrada. És menuda, hi ha molt poc de turisme, l’allau de gent que hem vist els dies anteriors ja no el tenim perquè el turisme que ve a Croàcia prefereix la costa, que està a 170 quilòmetres. I s’agraeix la tranquil·litat en  una ciutat que malgrat ser capital té racons que semblen ser de poble.



La part baixa de la ciutat,  la zona de la  U, anomenada “de la herradura verde”, la veig de passada, és on estan els gran jardins i monuments, és on s’han instal·lat molts museus. De totes les places enjardinades ressalta la de Tito, on està el teatre Nacional.



Em crida l’atenció un hotel, té cinc estrelles, és l’hotel Esplanade inaugurat l’any 1925, però amb una remodelació enllestida l’any 2004 en la que s’ha adaptat la modernitat a l’arc deco existent.  Era l’hotel on s’allotjaven els passatgers del llegendari tren Orient Express en el seu trajecte de Paris a Istanbul. L’estació de trens està al costat. Sense dubte és un hotel amb història i “glamour” que segur és on van a parar les personalitats i famosos que visiten la ciutat. L’edifici, per fora és elegant, per dins, no ho sé. Tal volta el veja altra vegada.

La ciutat es va formar sobre dues ciutats bessones Gradec i Kaptol. És la ciutat alta. Hi ha barris diferenciats, els turistes ens movem especialment per Kaptol, que en l’antiguitat va ser el centre del poder religiós.

Comencem el passeig amb una imatge que impacta. És veu una vella i bella ciutat i de sobte un edifici ultra modern enmig d’altres no tan moderns contrasta. És l’edifici de cristall anomenat “ la Casa d’Europa”, on es fan exposicions sobre els països integrants de Unió europea.



I és que estem a la plaça d’Europa, dedicada a l’ingrés en la Unió Europea. Un monument deixa constància de la data concreta: 1 de juliol del 2003.



Abans de pujar carrer amunt parem l’atenció en una maqueta de Zagreb que ens dóna idea de la situació de cada barri i monument.



En el barri de  Kaptol és on estan la majoria dels monuments importants, com la catedral i la residència episcopal, moltes cases del barri estaven ocupades per canonges.




De lluny observem la catedral de San Esteban i les seues torres, que es veuen des de qualsevol punt que et situes. Com és zona turística les botigues de regals no falten. Els cors són el més venuts.  Antigament era símbol d’amor i era un bescuit fet amb mel i gingebre pintat de color roig. Actualment és veu el cor en  bescuits, clauers, imants, davantals, coixins... el cor està de totes les maneres possibles representat. Enmig del cor sovint es posa un espill. Diu la llegenda que l’enamorat en donar-li’l a l’enamorada li deia que li estava regalant el seu cor i que mirara qui estava dins. Aleshores l’enamorada mirava l’espill i veia la seua cara. És una tradició que agrada als croates sobre tot del nord del país i que continuen preservant-la. Actualment es regala a més a més dl dia de Sant Valentí, en qualsevol moment i data i a qualsevol persona, familiars o amics en senyal d’estima general.


També he vist en botigues reproduccions de l’alfabet glagolític, és el més antic dels alfabets eslaus creat allà pel segle IX per traduir la bíblia.




Després de parar l’atenció en els cors rojos que veiem per tot arreu anem a la catedral de San Esteban construïda sobre una romànica destruïda pels tàrtars en 1242, que alhora havia estat construïda sobre altra menuda església. També està dedicada a san Esteve i san Ladislao d’Hongria. Destaquen les dues torres neogòtiques i en el passat estava envoltada per muralles.




Front a l’arribada de les invasions turques al segle XV, la catedral de Zagreb es va quedar com l’última catedral d’occident per la qual cosa calia protegir-a al màxim. Es la raó per la qual es construïren les muralles i torres defensives al voltant de l’edifici religiós. Quan es va destruir la part que tancava l’entrada al temple va desaparèixer la part més bonica de la muralla.



Davant de la catedral hi ha una columna part de la font de la Verge Maria i els Àngels de 1873.



I seguim el camí per la ciutat... però en altre moment us el mostre, hi ha  tant que explicar! I és que Zagreb m'agrada.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA

dimarts, 8 de maig de 2018

RESSENYA LITERÀRIA: MEMÒRIES VIATGERES D'ANAR PER CASA





MEMÒRIES VIATGERES D’ANAR PER CASA
J.Antoni Carrasquer Artal

La casualitat va ser la causant que caiguera este llibre a les meues mans. Si, així  va ser: una cita per a una reunió... un llarg retard involuntari de la persona que esperava... pobra!... unes prestatgeries plenes de llibres al costat del sofà on seia... la curiositat de donar-hi una ullada als lloms per llegir títols... la temptació de fullejar els volums que hi havia... el meu desfici per llegir siga on siga...i... al final caure en la temptació d’agafar sense miraments un llibre i seure per seguir esperant de manera entretinguda. 

I vaja que em vaig entretindre! El vaig agafar i ja no el vaig soltar, amb el permís de l’ama del llibre, clar!.

Llegint sobre l’autor de “Les memòries viatgeres d’anar per casa” sé que és bibliotecari suecà i me n’adone que ambdós tenim punts en comú. Tal volta eixos aspectes que ens uneixen ha fet que llegira amb més ganes i curiositat. I és que l’autor té ben enfonsat, com jo, el cuquet viatger i  a més a més, com jo, és un  amant de la història local i escriu sobre ella. Fins i tot coincidim en que tenim escrit un llibre de malnoms locals!. Algun dia el coneixeré i podrem parlar d’estes afinitats.

Al llibre, l’autor conta les experiències viatgeres viscudes durant una temporada i mitja fent de guia assistent per a una agència de viatges. Són històries realment divertides, de veritat, si voleu passar-ho bé llegint, endavant, tan si sou viatgers com si no ho sou. Des de la primera línia, el que escriu i com ho escriu, trau un somriure al lector i el somriure continua, i continua  fins al final.

Que el lector no espere cap trama novel·lesca, el que si trobarà són aventures i desventures viscudes. Encara que és cert que moltes podrien ser motiu per escriure una novel·la perquè ja ho diu la dita popular en casions,  “la realitat supera la ficció” i  estes memòries ho demostren. 

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial, directe, senzill... amb paraules castellanitzades, frases fetes, locucions... perquè està parlant amb un interlocutor que de tant en tant li talla el discurs per discutir-li sobre la veracitat  del  que conta, acusant-lo sovint que està exagerant. I ho fa amb la confiança d’amic al que se li pot dir de tot, sense pèls en la llengua. Al capítol final l’autor explica amb deteniment sobre este interlocutor tan  crític.

Sóc viatgera i molt del que conta J. Antoni ho he vist amb els meus ulls, sé de què parla però la meua és una perspectiva diferent, la de qui està assegut al seient del bus. I des d’eixa posició, a l’altra part de la seua, també podria afegir un grapat d’altres experiències de viatge en grup igual de divertides o dramàtiques protagonitzades per guies o turistes. Els meus primers viatgers eren molt barats i de trajectes eterns, com els que el llibre explica. El temps i el bagatge viatger ha fet que prefereisca altres maneres d’anar pel món i sobre tot m’ha ensenyat a mirar bé si demane algun servei d’alguna agència de viatge.

J. Antoni descriu perfectament les diferents tipologies de "turistes", que no és el mateix que dir "viatgers".  Jo els diferencie per l’actitud: els primers van i no saben on van ni què veuen, els segons saben perfectament on van què veuen i què volen veure. Així resumeisc jo el debat que hi ha entre les dues paraules. Jo he sigut turista i ara sóc viatgera. La transició l’he feta viatjant perquè viatjar ensenya.

Llegint el llibre he recordat als típics turistes exigents i poc solidaris que millor seria que no eixiren de casa, n’he trobat alguns i sempre es fan de notar. Alhora m’ha vingut al cap quan vaig fer el típic circuit per Itàlia en acabar la carrera. I el que conta dels xicots lligons italians... tot cert. En el meu viatge uns italians amb descapotable seguiren la nostra ruta pel país perquè anaven darrere d’unes companyes a les que van satisfer d’atencions durant una setmana. Per cert, una d’elles es casava en un mes, així "faig l’acomiadament de soltera", deia tota contenta. També he pensat en la  màfia italiana que vaig viure en primera persona i quan parla de personatges estrafolaris, de sobte  i no sé perquè, he recordat una dona que intentava furtar fils d’or a les cortines de Versalles.

Per tot això m’ha agradat llegir les “Memòries viatgeres d’anar per casa” de J. Antoni, a més a més de tindre la garantia d’estar escrit  per una persona que sap i entén de viatges, m’ha fet recordar les experiències pròpies, algunes ja quasi oblidades.  És un llibre que cap amant dels viatges pot deixar de llegir. Convé que el llisga també el viatger esporàdic que contracta el tipus de viatge que descriu J. Antoni perquè explica l’ofici de guia i les estratègies que s’empren en moltes agències i sempre és bo saber estes coses. 

dissabte, 5 de maig de 2018

GRANADA- III PART- Seguint el passeig per la ciutat

Granada és única. Qui no ha estat en la ciutat andalusí no sap què és una ciutat màgica: els seus carrers, l'Alhambra...
Seguim el passeig per la ciutat que considere de les més boniques d'Espanya. 

Carrera del Darro és una de les vies més elegants de la ciutat, voreja el riu Darro i té edificis senyorials i altres que queden de l’època àrab. L’església de santa Ana a l’inici del carrer,  és una de les més boniques d’estic mudèjar que hi ha a la ciutat.





 També veiem l’església de san Pedro i san Pablo en la Carrera del Darro.



I enfront està la casa Castril, que és un exemple de casa aristocràtica, hui és seu del museu arqueològic i etnològic. És un palau renaixentista de 1539 com bé indica a la façana. La casa  guarda una llegenda que es remunta a època àrab. Diuen que de tant en tant apareix una dama vestida de blanc. Sembla que per una història t’amoris no acceptats per l’autoritat paterna. La història acabà malament:  el jove pretendent va ser penjar i la jove quedà reclosa a la casa, darrere d’un balcó tancat. En el balcó hi ha una consigna que diu: “Esperando la del cielo”, la justícia serà, són les paraules que l’amant, va dir suposadament abans de morir. 



Anem al monestir de la Cartuja, situat als afores de la ciutat, a uns dos quilòmetres del centre històric. Va ser fundat per ordre del que era conegut com El gran capitan, sobre un edifici àrab anomenat La font de les llàgrimes, complint així una promesa després d’aconseguir una victòria sobre els musulmans. Al monestir de la Cartuja contrasta l’ambient auster de l’exterior amb el barroquisme de la decoració interna.


I seguint amb els monestirs, visitem el de sant Jeroni, el primer que es fundà en granada després de la conquesta de la ciutat pels cristians que s’enllestí l’any 1547. És una construcció del gòtic tardà amb elements renaixentistes, en  temps de guerra va se saquejat i va perdre molta decoració esmerada que tenia i també la va perdre la torre de l’església que va ser reconstruïda posteriorment.



El Parc de les Ciències és un centre de ciència i museu situat molt a prop del centre històric de la ciutat. És un museu molt visitat i està obert tot l’any. Einstein  està a la porta donant la benvinguda al visitant d’estos pavellons amb exposicions permanents i altres temporals on gaudir i aprendre,  hi ha molt per a veure però destaque el planetari i l’observatori astronòmic També és museu a l’aire lliure amb mola zona verda. De tot particularment m’agrada el mariposari, on entre una vegetació tropical ben aclimatada a una temperatura que va al voltant de 30 graus,  idònia per a la seua conservació, hi ha unes papallones precioses,  vistoses i gegants, mai havia pensat que una papallona podria arribar a eixa grandària.


fotos procedents de google imatges 
fotos procedents de google imatges 


A l’hort de sant Vicent, fa uns anys els afores de la ciutat, està la casa de Garcia Lorca on el poeta passava èpoques de descans en estiu des de 1926 a 1936. Es va obrir al públic l’any 1995 perquè va ser el lloc on va escriure algunes de les seues obres i testimoni dels últims dies de la seua vida abans que fóra detingut i assassinat durant la guerra.



He de tornar a Granada. Vull passejar pels carrers i també de nou anar a l’Alhambra per gaudir del  jardins i impregnar-se de l’art absorvent de l’interior de les diverses sales. Si, vull tornar a Granada.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999

dimarts, 1 de maig de 2018

RESSENYA de cine: GOOD BYE LENIN


GOOD BYE LENIN

Golffang Becker

M’encisa esta pel·lícula, l’he vist un grapat de vegades i mai em canse de veure-la. Cert que la tornaria a veure altres altres vegades més malgrat saber-la quasi de memòria. Good Bye, Lenin!, és l’originalitat feta pel·lícula. Mostra com era l’Alemanya dividida, la diferència marcada pel mur de Berlin, el mur de la vergonya.

M’agrada l’actor, Daniel Brühl perquè negar-ho. Segueisc la seua trajectòria artística des de que era jovenet. De vegades el veia en pel·lícules internacionals i altres en espanyoles. És el que té ser fill de dos nacions. I no hem de negar que és un gran actor, ha anat fent-se gran en professionalitat de la mateixa manera que ha anat complint anys. I això que de xicotet ja era un dels millors.


Però deixant a banda les meues preferències pel protagonista, cal dir que és una de les pel·lícules més tendres, sensibles i alhora innocents que mai he vist, la innocència ve per creure que pot enganyar a la mare, i a la sensibilitat per les històries d’amor que s’entreveuen. La història d’Alex amb la infermera que es veu vindre des del primer moment i la més bonica i  tendra de totes, la que professa Alex  a la mare. Si no és per estima no s’arriba a fer el que eixe fill fa. I tot acompanyat d’un fons musical preciós.


Berlin oriental es l’escenari principal, l’acció transcorre des d’octubre de 1989 fins poc després de la reunificació alemanya.


Alex, el protagonista, viu amb la germana i el seu fillet, i la mare dels dos en l’Alemanya oriental. El pare va fugir a occident molts anys abans. En anar-se’n el pare, la mare va patir depressió i quan va eixir es convertí en una fervent  patriota partidària del partit socialista unificat d’Alemanya, el partit. Un dia veu que el fill ha estat arrestat per participar en una manifestació en contra del govern, pateix un atac al cor i entra en coma. Al poc de temps el mur de Berlin cau i el capitalisme envaeix els carrers del país. Mentrestant la mare continua en coma i no s’ha assabentat dels canvis que ha patit el seu Berlin idealitzat.


I l’acció comença quan es desperta i el fill, junt a un amic se les enginyen per a fer-li creure que res ha canviat. Són un seguit d’aventures i històries amb humor agre que van passant perquè la mare no pot saber que occident ha entrat en la part de la ciutat oriental. No pot saber-ho per perill a patir altre atac al cor. Seria molt dur descobrir el canvi tan radical, perquè ella era una idealista que creia en aquell passat.


I tot comença amb la decisió del fill de retornar la decoració de l’habitació on està la mare al llit i fer-li creure que la vida continua en el mateix punt on ella se la va deixar. Ni vestimentes, ni menjars, ni exterior, no pot haver cap indici de canvi, tot ha de retornar a com era abans. És complicat però eixe fill que tant estima a la mare no pot consentir que descobreisca la realitat que li podria comportar la mort. És un engany en tota regla, cada vegada exigeix més complicació i sofisticació, perquè la mare va trobant-se millor i reclama més informació. És l’engany portat a extrems amb mestria i per una bona causa perquè són mentides per pietat, per no arribar a altre mal pitjor que comportaria la mort. El fill fa de tot per sa mare. Fins i tot troba al pare i és quan se sap una veritat amagada, és la trama paral·lela en la  que sabem que la mare també ha mentit als fill inventat una mentida pietosa.


Val la pena veure la pel·lícula que en este seguit de trames i mentides hi ha tant d’humor. No conte més, no explique fins quin extrem arriba l’engany. Vull que mireu la pel·lícula i que us agrade tant com m’agrada a mi.


És una pel·lícula realment bonica i emociona, personalment diria que arriba a ser magistral, de les que mai s’obliden i sempre tens a la memòria perquè és un homenatge a les mares i un cant a la vida i dins de la seua simplicitat tota una meravella.