EL
FOTÓGRAFO DE MAUTHAUSEN
Còmic
Salva
Rubio, Pedro J. Colombo i Aintzane Landa
Pel·lícula
dirigida per Mar Targarona.
“El fotógrafo de Mauthausen” és una història que
podem veure en pel.licula i llegir en còmic, basat en la vida real de
Francisco Boix, un jove espanyol que va ser deportat a Manthausen junt a altres
espanyols. El còmic és una copia exacta de la versió francesa també editada per
la mateixa Norma editorial. La pel·lícula és posterior.
Francisco Boix
nascut a Barcelona l’any 1920 amb inquietuds politiques republicanes des de
jove, s’exilià a França en guanyar Franco la guerra espanyola. Al país veí va
combatre amb l’exèrcit francès i va ser empresonat durant la Segona Guerra
Mundial. Després de passar per un parell de confinaments, l’any 1941 va ser traslladat a Manthausen, un camp on l majoria
eren presoners politics destinats a treballar fins a l’extermini.
Una vegada al destí
final, dins de la malaurança va tindre sort. La majoria dels companys perdien
un poc de vida cada dia en l’esgotador treball en la cantera de pedra on hi
anaven per construir la que posteriorment seria la famosa escalera dels
espanyols, amb 186 graons. Bé es pot dir que els presoners d’Espanya foren qui la
construïren amb sofriment. Però com Boix
tenia coneixements de fotografia perquè el pare era una gran aficionat, en lloc d’anar a picar pedra, el posaren a
treballar junt a un comandant fotògraf, el comandant Ricken, que gaudia
fotografiant l’horror de l’extermini camuflant la realitat. Li agradava fer muntatges
artístics i on hi havia assassinats ell representava intents de suïcidi o
intents de fuga.
Francisco era
l’ajudant principal del comandant en el laboratori i només arribar se n’adona
que podia aprofitar la seua posició privilegiada per amagar els negatius de les
fotos que plasmaven la vida al camp, per a que en el futur serviren de testimoni
de la realitat. Quan l’avanç dels russos era un fet va rebre l’ordre de
destruir totes les proves fotografiades i és quan Boix es va arriscar més per a
evitar-ho i salavar la maxima quantitat de material.
Al capdavall, amb
l’ajuda d’un companys va aconseguir salvar molts negatius que delataven la
crueltat nazi i ell mateix va participar en els judicis de Nuremberg. No va
explicar tot el que va voler, tenia molt que mostrar, però al menys el seu
testimoni va ser clau per condemnar a un dels criminals SS nazis del camp, Ernst
Kaltenbrunner, la mà dreta de Himmler. Al còmic es mostra un poc la decepció
que li causa el fet que no el deixen mostrar tot el que té i la decepció
general que van sentir els espanyols supervivents amb el govern d’Espanya,
aliat de Hitler i Mussolini. Boix acabà exiliat a França. El còmic pretén ser
un homenatge a un personatge que ben lluny de ser aclamat és molt desconegut,
és una lluita per traure a la llum una veritat que ha estat en segon pla que en Mauthausen moriren uns 4000 republicans espanyols.
El còmic escrit en primera
persona per Francisco com si li escrivira una carta a la germana Núria. Se
centra en l’etapa de presoner i el dia a dia al camp alemany lluitant com pot pel
partit comunista. El còmic és un treball d’equip: Salva Rubio és l’ historiador
i guionista, Colombo l’historietista i Aintzane Landa qui dona color als
dibuixos. L’obra està molt ben documentada, sobre la història i sobre els camp.
També sobre la vida del protagonista treta amb seguretat de la biografia de
Francisco publicada per Benito Bermejo l’any 2002 per l’editorial RBA i revisada
posteriorment, l’any 2016, qui va investigar Boix durant anys, la vida, les
seues fotografies i els arxius fotogràfics capturats als SS del camp de
concentració Mauthausen Gusen. També hi ha un documental de l’any 2000 de
Lorenzo Soler que mostra la biografia on apareixen fotografies de Francisco
Boix i el so de la seua declaració en Nuremberg.
El format còmic
facilita que l’obra siga atraient per a la gent jove, que ha de conèixer els
fets històrics per a evitar caure de nou en radicalismes extrems. És una obra
que es podria qualificar de didàctica
perquè a més a més, inclou una segona part explicativa de la part històrica que
està dibuixada amb articles interessants sobre els fets i l’època.
L’adaptació del
contingut està bé, tenint en compte la limitació que suposa el format còmic. És
evident que seria impossible incloure tota la vida de Francisco i s’ha de resumir, per la qual cosa tracta només el tema del camp i a grans trets. També, al meu parer, li falta un punt d’emotivitat, no transmet
l’angoixa dels presoners i la desesperació de la situació, simplement es limita
a relatar els fets. Faltaria aprofundir per poder empatitzar.
Però no s’ha
d’obviar que esta novel·la gràfica està molt ben documentada, des del punt de
vista històric i escenogràfic: en fets, ambientació de lloc o en la vestimenta.
El color fosc predominant, especialment el blavós i grisenc contribueix a
donar-li eixe atmosfera obscura i tètrica que hi hauria realment en el camp.
Quan hi ha un fet important o es vol ressaltar la gama de colors canvia. Les
imatges a doble pagina ajuden a veure amb major magnitud Mauthausen i
mostrar-lo tal com era, gran in important. Plasma l’horror, sense recrear-se en
imatges macabres ni sanguinolentes, explicant la part essencial en la vida del
fotògraf
Hi ha un detall que
em deixà encuriosida, tots els personatges secundaris semblen tenir la mateixa
cara, després he sabut que va ser intencionat, per mostrar com veien els alemanys
als presoners: individus sense noms i tots iguals. I era així, de fet amb
l’uniforme a ratlles i el cap pelat, tots semblaven igual. Però els autors del
còmic van més enllà, i també dibuixen els soldats alemanys amb cares semblants,
perquè en realitat per als presoners també tots eren igual i es comportaven de
la mateixa mala i sàdica manera.
La pel·lícula,
mostra igualment, com el còmic, l’horror de Mauthausen. L’he vista dues vegades
i la segona vegada m’agradà més que la primera, tal volta perquè sabia més del
tema i a més a més el mateix dia tenia entre mans la lectura del còmic i anava
comparant. També la segona vegada vaig trobar un Mario Casas bon actor que
abans no havia vist tal volta perquè en aquella primera vegada vaig anar al
cine amb el prejudici de que l’actor no m’agradava
i el vaig veure amb mala mirada. I ara dic que Mario Casas convenç, en esta i
en altres pel·lícules, ha evolucionat com actor i demostra professionalitat i
que sap moure’s en diversos registres.
Al capdavall després
de la segona vegada de veure la pel·lícula crec que Mario i la resta dels
actors fan creïble els personatges creant emotivitat i això és molt. I així a la
pel·lícula trobem preocupació o angoixa, tranquil·litat i també moments de
tendresa protagonitzats pel xiquet i la dona Anna Pointner que salva els
negatius. I també veiem molta bogeria, en els guàrdies i especialment impactant
la del fill del comandant en la festa al jardí protagonitzant l’escena de la
pistola. El xiquet fill de la SS juga a matar, és l’únic joc al que sap jugar.
Al final de la
pel·lícula apareixen les fotos reals del camp amb els protagonistes reals, i
tot ajuda a entendre més la dramàtica
realitat i posar-se en el lloc de les víctimes.
Pense que este tipus
de llibres o pel·lícules malgrat que sempre son resums i es queden a mitges del
contingut, estan molt bé per a mostrar la història i que no es repeteisca. I és
que per molt que es conte, sempre són porcions perquè malauradament la realitat
total encara va ser més dura.
