Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 20 de gener de 2019

DESCOBRIM COSTA RICA

El país dels ticos, el país de la natura, els país que és pura vida.

Hi viatjàrem lliurement… només controlats els trasllats i els llocs de dormir,  resta al nostre aire i en solitari… sempre a soles. Així visitàrem este país amb una de les  democràcies més sòlides del planeta i des de 1948 sense exèrcit...un país que  és pura natura, pura vida com diun els  eslògans publicitaris.

El viatge a Costa Rica començà  a la T-4 de  l’aeroport de Madrid, moderna i funcional, bonica i lluminosa i tan gran que les distàncies d’una part a l’altra són interminables.  I l’avió cap a San José també era enorme... i les hores dins també se me feren  eternes entre núvols i turbulències.

I quan per fi arribàrem  a l’aeroport costaricense,  notàrem la diferència amb la T4 madrilenya tan moderna d’on veniem i sentírem al cos la diferència horària. Però en un tres i no res ens adaptàrem.

Tanmateix San José no era la nostra destinació per a tots els dies, teníem previst anar de Parc nacional a Parc nacional i  és el que férem. 

Començàrem  per Monteverde. En  San José vinguè a per nosaltres un conductor d'una furgoneta, Don Manuel, que ja portava dins dos americans. Hi pujàrem i cap a Monteverde que ens anàrem els 5: els americans el conductor i nosaltres. 

Així funcionaria tot el viatge. Cada vegada era un conductor i un furgoneta diferent. Així ho organitzàrem. Unes vegades fèiem el trajecte a soles i altres, com este inici, anàrem acompanyades. Encara que els americans no parlaven res l’espanyol i estigueren tot el temps en silenci. I les que parlàvem i no paràvem de preguntar érem nosaltres. Estaven tan callats, que ara,  després de passats anys, ni siquiera recorde quina cara tenien o si van parar abans d’arribar a Monteverde, perquè ni en les notes escrites al meu quadern de viatge en els seu temps, ho anomene.



El primer que férem en arribar a Monteverde va ser i instal·lar-nos a l’hotel reservat de bestreta, donar una volta pel poblet Santa Elena i organitzar-nos les activitats a fer al llarg de les dies d’estada al parc. En cada parc feiem el mateix ritual: abans que res planificar, i tal volta després canviava però s’havia d’anar amb un primer pla dissenyat. En Monteverde entre altres coses, férem una excursió pels ponts de ferro i anàrem a una finca familiar de café i de canya de sucre.




El segon trajecte que férem cap al segon Parc Nacional, el Parc del volcà Arenal,  és dels que es qualifiquen d’estrany, va ser una situació inusual que encara hui en dia em crea dubtes del que passà. Però al capdavall, aquell individu ens portà on devia, a la llanxa amb la que anàvem a creuar el llac Arenal. I la llanxa la conduïa un jove que ens contà la seua vida. 

Amb este últim, ja eren tres conductors els que havem conegut i ens havien donat una visió del país . Cadascú amb el seu pensar i la seua manera de ser ens havien ajudat a entendre com era el país. Este trajecte va ser molt bocabadant i divertit perquè per a nosaltres dos a soles teníem una barca gran, mentre que al costat altres massificats grups de turistes anàvem en llanxes plenes i les persones hi estaven com a sardines en llauna, colze amb colze.



I així arribàrem al volcà Arenal i una vegada instal·lades decidírem anar per lliure, no fer res d’especial i gaudir de les vistes al volcà. Només anàrem al poble del costat a la Fortuna. I per la nit veiérem com eixia la lava del volcà, va ser un imatge incomparable que no sempre es veu perquè sovint el cim està tapat pels núvols.




Després anàrem al Parc Nacional de Tortuguero i ací canviaren les coses, el primer trajecte el férem amb un conductor "mut", al menys no va dir ni bon dia quan ens arreplegà. Tot ho deia  amb gestos i amb mala cara ens manava el que volia: que  pujàrem a la furgoneta, que  agafàrem la maleta, que  baixàrem, que se n’anàrem… No li vam escoltar la veu i no contestava les presguntes. I el pitjor és que ens va deixar en un descampat ple de cotxes al costat d'un restaurant sense saber on estàvem. Per sort un xic, amb un llistat de noms a lamà,  ens va vindre a buscar, tenia cara de sofriment  perquè estava buscant-nos i no ens trobava. 

Era el guia que anàvem a tindre en Tortuguero perquè per entrar a este Parc Nacional cal un grup,  l’entrada esta controlada i a més a més l’accés era per aigua i amb  llanxa.



Tortuguero va ser una bonica experiència i la part més bonica de Costa Rica: el poblet, passejar pels voltant entre fang, dormir escoltant micos... o l’experiència  de veure desovar les tortugues a la platja, una de les situacions úniques que t'ofereix la vida. Recorde eixe nit com si fóra ahir, recorde haver vist un cel estrellat magnífic, unes estrelles brillants i enormes, mai les havia vista d’eixa manera. Férem una ruta pel parc caminant I veièrem les tortugues gegants en un acte d'intimitat.





El punt final del viatge va ser la capital san José des d’on visitàrem els voltants pel nostre compte deixant-nos aconsellar per la gent local  visitàrem la zona central i el volcà Irazu i el volcà Poas.







REFLEXIONS POSTERIORS, COSTA RICA estiu 2006

TOT COSTA RICA:

dijous, 17 de gener de 2019

FOTOS i MÚSICA: barri de BELEM a LISBOA




I entre  els carrers amb sabor antic de Lisboa, anem a un barri ple de religiositat monumental i història.


MÚSICA:
FADO DAS VIUDAS: 
MADREDEUS

dissabte, 12 de gener de 2019

ROMANIA: monestir IZVORUL MURESULUI


Una primera mirada a la vida monacal actual romanesa.



En este viatge per Romania estem en tot moment acompanyats per Nicoleta, una guia romanesa, que és experta en història, és intèrpret, domina molts idiomes i a més a més, és professora de guies. Allà on anem tothom la coneix i sap totes les estratègies turístiques.  Al meu parer Nicoleta enriqueix el viatge amb les seues explicacions i opinions, subjectives però sinceres, Nicoleta ens conta sovint el seu parer adquirit  per l’experiència viscuda al llarg dels anys. En té més de 60 i ha viscut en primera persona diferents etapes politiques i socials. 

I és que opinions hi ha variades, segons amb qui parles hi ha qui diu que voldria tornar al regim comunista, que amb la dictadura tothom tenia el sou assegurat i que ara a penes tenen per a viure i altres dien tot el contrari. És cert que actualment costa molt viure a Romania perquè els sous són baixos i tot està car, però ara han guanyat una llibertat que abans no hi havia. Com sempre passa,  tot té la seua cara bona  i la no tan bona.


Hem deixat Sinaia i seguint trajecte pel país hem parat a Mercurea a dinar, només veiem una església que tenim de pas i algun altre edifici important. És centre cultural i ciutat industrial on s’hi fabrica una cervesa molt popular entre la població romanesa, la cervesa Ciuc.


Després, Nicoleta ens porta a un monestir actual, no és dels que es visiten turísticament perquè tenen valor artístic i històric, este és simplement per observar la vida monacal actual. Nicoleta coneix a la monja superiora, crec recordar que ens ha dit que la monja té una germana vivint a Espanya i li agrada rebre visites d’espanyols. I cert que ens rep amablement. I també hi ha un xiquet que parla espanyol i que juga corrent entre les faldes dels seu hàbit.


La idea és veure-les com treballen als seus tallers: com tallen la fusta, com pinten els icones religioses, com borden... També hi podem veure-les com tenen cura dels jardins o horts sempre amb una vida tranquil·la. Les monges són autosuficients, tenen hort, animals, fan sabó, tenen tallers artesanals on pinten o tallen la fusta. Tenen una botiga. 

A l'entrada hi ha una creu que em crida l’atenció, és la troita, Per Romania i en tots els recintes religiosos en veiem una, és la creu dels camins.


Cert que porten una vida sense preocupacions terrenals i amb tots els meus respectes, envejable per a molts perquè estan lliures del patiment d’arribar a final de mes per viure.


Tanmateix, malauradament,  no podem veure a les monges com treballen als seus tallers perquè estan enfeinades en altre assumpte. I és que hui és la vespra de la festivitat del la Mare de Déu, 15 d’agost i porten molt de tràfec decorant l’església i muntant un entaulat perquè al dia següent esperen molts peregrins i feligresos. I serà una celebració solemne perquè esperen a algunes autoritats eclesiàstiques que seran els que facen els oficis religiosos.



Huí, les monges, tenen voluntaries que els estan ajudant en la decoració florals.




Així que, no podem entrar a les seues dependències, no tenen temps de mostrar-ho. Fóra altre dia ho farien. Tampoc podem entrar als tallers perquè han retirat tot per posar matalassos on dormiran el peregrins que esperen arribaran al dia següent i s’hi quedaran perquè són de lluny.



Entrem a l’església, com les que hem vist fis ara esta tota decorada amb colorit i encara que no són pintures antigues és una església preciosa. Té un plàstic al pis perquè  una de els cerimònies programades és donar voltes a l’església per la nit i amb ciris encesos.




Tan dins de l’església com fora pels jardins s’hi respira pau. Hi ha 25 monges en total, algunes novícies i algunes que s’ho estan pensant abans de donar el gran pas. Algunes entren al monestir desprès d’un desengany amorós pensant que eixa és la vida que volen però en meditar-lo se n’adonen que no és el camí que en realitat desitgen. Passa com les monges catòliques.

I és que no puc evitar fer la comparació. Mentre passege pels jardí al meu aire, em ve al cap quan fa anys vaig visitar la província de Burgos on hi ha tants convents de monges. És altra opció de viure.





 QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

diumenge, 6 de gener de 2019

dimecres, 2 de gener de 2019

ESPECIAL NADAL I REIS: BON VIATGE PITBLANC! conte narrat per l'alumnat


ESPECIAL NADAL I REIS... 
PER A  XIQUETES I XIQUETS...

TAMBÉ  DEDICAT 
ALS AMANTS DELS ANIMALS...
I ESPECIALMENT PER ALS VIATGERS...

Us presente Pitblanc, una adaptació basada en el conte 
BON VIATGE PITBLANC d'Empar de Lanuza, edit Galera. 
És un vídeo resultat d'un projecte de treball 
dut a terme per Mariló Sanz a l'aula d'Audició i Llenguatge del CEIP Elías Tormo d'Albaida durant el 1r trimestre del curs 2018-2019 : 

Pitblanc és un pingüí que va naixer al Pol Nord, en temps quan encara hi havia pingüins en aquelles terres...i des del primer moment es mostrà molt curiós...tot ho volia saber...per la qual cosa, per trobar respostes, començà un viatge cap al Sud...
Així comença la gran aventura de Pitblanc. 


PRIMERA PART


SEGONA PART:


I CONTE CONTAT, 
JA S'HA ACABAT


dilluns, 31 de desembre de 2018

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: EL PORQUET ESTALVIADOR






Porqui és un personatge singular que viu a un museu i explica a qui vol escoltar la seua història i la del naixement de la vidriola que té la seua forma.

Un dia que estava de viatge per Anglaterra em donaren una explicació, que es remunta al segle XV, i això són molts i molts anys, de per què les vidrioles tenen forma de porc. Vaig parar l’orella perquè m’intrigava, jo mateix tinc una vidriola porquet i de xicotet a poc a poc anava omplint-la.

EL PORQUET ESTALVIADOR, educació financera nº3 
Mariló Sanz, Ed. CAIXA ONTINYENT



diumenge, 23 de desembre de 2018

BOCAIRENT (València) MONESTIR RUPESTRE

El que és realment valuós del monestir rupestre, és el que guarda amagat a les entranyes, els subterrani excavat a les roques, que es va tancar al segle XVIII i del qual fins fa relativament poc, no se sabia res.



Hui visite Bocairent, de nou estic en este bonic lloc. Qui segueix este racó viatger, sap que no és la primera vegada que escric sobre este poble de la Vall d’Albaida. No em canse d’anar-hi, no em canse de passejar pels seu carrers empinats. I m’agrada visitar el que ja he vist perquè cada mirada canvia.




En este ocasió visite per segona vegada el monestir rupestre, però no em trobe el mateix que la primera ocasió, quan hi vaig estar-hi fa uns quants anys. Ara trobe molt més per a veure, i m’alegra... I és que el procés de recuperació, restauració i adequació per a que es puga visitar continua malgrat els pocs recursos econòmics dels quals es disposen. Sortosament sempre hi ha gent que dedica el seu temps i esforç per a que el convent rupestre puga ser visitable i que siga reconegut com l’obra important que és.



L’edificació actual que es veu al primer colp d’ull del monestir-convent de clausura, no és el que més interessa arquitectònicament parlant en este moment, el que és realment valuós, és el que guarda amagat a les entranyes, el subterrani excavat a les roques que es va tancar al segle XVIII i del qual fins fa poc, relativament, no se sabia res d’ell.  En tot cas, tot el conjunt forma part del patrimoni col·lectiu de Bocairent i s’entén l’oposició radical dels veïns quan any enrere es decidí vendre’l quan ja no hi quedaven monges. Però al final hi és, perenne,  formant part  testimonial de la hostòria del poble.

Si es remuntem als fets passats trobem que va ser l’any 1556 quan Mossen Melchor Hierro va decidir construir un monestir per a unes religioses. La idea era posar  un cercat per tancar-lo i exacavar-lo a les roques. Així es va fer. I a final d’any ja l’estaven ocupant sis monges que arribaren d’un convent de València.  L’any 1700 es tancà la part de les coves i es construí el segon convent i en 1902 es construí l’actual monestir. Eixes són les dades i els fets a grans pinzellades.



Iniciem el recorregut guiats per una jove que ens va explicant cada detall. Partim d’un  pati des d’on observem les diferents edificacions segons èpoques.




Des d’este punt entrem al monestir.



El primer que bocabada és la dependència que servia fins a l’any 1700 d’església i capella, i lloc de resar fins a l’any 1900. Després passem a altres dependències menudes i corredors fins que arribem  a una  gran, que serviria de cambra de dormir. Només de pensar-ho m’entra fred. I no perquè en faça, sinò per la humitat que deu calar fins els ossos quan s’està moltes hores continuades.





Anem avançant, entrant a eixa cova formada per moltes dependències.

Cadascuna tenia una finalitat, hi ha una que serviria de cuina perquè hi ha com un respirador en forma de campana que estava oberta a l’exterior, una "campana" que té al voltant de 10 metres d’altura. Totes les dependències estan comunicades entre elles.



En algunes parts s'hi veu que hi havia algun pilar que ha estat enderrocat. I és que després de deixar de ser convent va ser guarida en temps de guerra. La primera vegada que vaig veure el monestir només vaig veure una part i ja no hi havia res més per a visitar. M’alegre d’haver vingut i trobar-me més descobert al públic.

Cert que sorprèn entrar. La cova està tallada en roca amb molta mestria,  es nota per molts detalls en concret que trobem en sostres o en les parets, com les firmes dels constructors que deixen a les  parets.



Podem imaginar l’austeritat com vivien les monges en els primers vint anys de fundació del convent, amb falta de llum i sobre tot molta la humitat que hem anat notant i que no és res en comparació a la que se sentiria en l’antiguitat. Després les monges passaren a viure a la casa del Mosen  Melchor Herrero, que la va deixar a les  monges quan va morir, la casa estava connectada al primitiu convent.



També podem visitar el pati interior central connectat a tots els edificis conventuals. Hi està el safareig que observem amb detall.




En un futur podrem visitar alguna cela-la on  dormien les monges, Actualment estan treballant en la  part dels dormitoris, condicionant-los per a mostrar-los al públic i així ens puguem fer idea, un poc més, de la vida monacal.



Tornaré en un futur per  veure-ho. Ja tinc ganes que ho tinguen enllestit.




QUADERN DE VIATGE, BOCAIRENT, tardor 2017