Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 18 de març del 2024

FOTOS i MÚSICA de LEÓN

 


Cada racó d'Espanya té el seu encís, siga ciutat gran o poble menut...Coneixes León? si la resposta és no...a què esperes? És una ciutat encisadora i molt acollidora...

dimecres, 13 de març del 2024

PORTUGAL: GUIMARÃES

Diuen que en Guimarães nasqué el que seria el primer rei de Portugal, Alfonso Henriques el Conquistador, per la qual cosa se la coneix com el bressol de Portugal.


Només entrar a Guimarães està l’estàtua del rei Alfonso Henriques, el que fou tan venerat i símbol  de la ciutat i del país, el que es va aconseguir la independència de Lleó. Ja ho diuen ben enorgullits: “Aquí nasceu Portugal”. De bronze i sobre pedestal de pedra, l’estàtua està situada junt al palau dels Ducs de Bragança. Just quan nosaltres anem, hi ha gent amb càmeres professionals filmant-la, estan fent un reportatge, fins i tot veiem que estan entrevistant a una persona que simula ser el rei...Hui és un dia festiu...

Tenim reservats els tickets per entrar al palau, hem d’esperar i aprofite per fotografiar l’exterior. Sembla una fortalesa. A més dels que estem esperant en la cua, hi ha algunes furgonetes descarregant caixes i artilugis perquè al pati del palau hi ha una fira medieval i tenen previstes diverses activitats. 

El Palau dels Ducs de Bragança, fou construït a principis del segle XV per  Alfonso I, fill il·legítim del rei Joao I. I segons diuen... per a les trobades amoroses del rei amb una de les amants. Ho sabia tothom. Durant el segle XVI, també fou utilitzat com residència dels Ducs però a poc a poc anà abandonant-se i acabant en estat ruïnós. Al segle XIX durant les invasions franceses es va condicionar com quarter militar. I ja al segle següent es va fer una restauració, durant la dictadura de Salazar per convertir-la en la residència oficial del President, en 1959 es transformà en la Residència oficial del President de la República en el nord de Portugal i es va obrir al públic com museu, “recreació” de com es vivia en altres èpoques.

Accedim a l’interior passant pel pati on trobem els preparatius de muntatge de la fira medieval. Al pati l’envolten galeries, que donen accés a les diferents sales. Parem atenció a les xemeneies i al sostre inclinat de la capella.

I seguint una jove guia visitem sala a sala... El palau és molt gran. Té dos pisos. Al primer pis, hi ha uns grans salons concebuts per acollir els quatre tapissos flamencs de Pastrana, del segle XV, que narren les conquistes africanes del rei Alfonso V de Portugal. Però no són els reals, són una copia de la mateixa grandària: onze metres de llargària i quatre d’altura. Hi estan des del temps del dictador portuguès Salazar. Hi ha algun historiador que diu que Salazar els va adquirir per a Portugal i altres que, al·legant la bona amistat amb Espanya, els demanà al dictador Franco. Salazar volia els tapissos originals del segle XV, però Franco es negà i a canvi en 1944 li va cedir les copies que en temps de Manuel Azaña s’encarregaren a la Fàbrica Nacional de Tapices. Salazar, es va haver de conformar i com aleshores estava reformant el palau, va crear les sales per a que els tapissos lluïren perfectament i foren admirats per tothom. Són una meravella...els tapissos i tots els objectes que anem veient a les sales i de camí entre unes i altres. Veiem una curiositat a la part alta d’una de les parets: un xicotet forat que era el sistema de vigilància. I altra curiositat és el sostre que reprodueix el casc bolcat d’una caravel·la en homenatge als descobriments marítims. Realment és un gran museu d’art decoratiu que ajunta objectes pròpies d’una vivenda noble i senyorial entre el segle XVII i XVIII: armes, mobles, xemeneies, gerres, estores, baguls....

Les salen envolten el pati, quan anem d’una sala a altra  veiem la diversió medieval que hi ha, amb danses i jocs...des de la planta alta es veuen millor les xemeneies i posant atenció veiem altra curiositat més, i és que moltes són falses, i és que les xemeneies demostraven riquesa, tot era aparença.

Una part important del palau és la capella. Quan s’inicià la restauració a la dècada de 1930, encara estaven les parets, la finestra sense vidres, la porta i l’escala, poc més. Fou decorada com el que se suposa seria una capella del segle XV. En esta no falten els seients per als Ducs.  

Va haver molta polèmica en la restauració pels canvis respecte a l’original, però el que es mantenen de l’antic palau són algunes obres d’art com quadres, estores o tapissos. La resta, són peces artístiques que es portaren des de diversos llocs per recrear i alhora adornar el palau com si fora l’original. 

L’últim que visitem són dos dormitoris: el del Duc de Bragança i l’altre el que se suposa deuria ser de Catarina de Bragança perquè hi ha un retrat seu.  Catarina era filla del rei Joao IV i Luisa de Guzman, que es casà amb el rei Carlos II, convertint-se en reina consort del regne d’Anglaterra, regne d’Escòcia i Regne d’Irlanda, poc després d’enviudar va regressar a Portugal.

Acabada la visita, eixim pel pati i fem una última mirada a la fira medieval.


Darrere del palau està el castell de San Jorge, en la part alta, el castell de les set torres i una de les set meravelles de Portugal. És del segle X i la comtessa Mumadona, el  manà construir per protecció contra els  atacs musulmans. Primer es va fer de fusta i fang,  després en pedra, que es com es veu actualment. Un segle després fou la residència del rei Alfonso Henriques després de conquistar Lisboa en 1147. Hi ha qui diu que és on nasqué, i altres diuen que nasqué en la ciutat de Viseu, on la mare residia llargues temporades. Siga on siga, el cas és que a Guimarães se la cataloga com el bressol de Portugal, i que per no saber, no se sap ni la data exacta del naixement. 

El castell té un bonic entorn. Des del castell, de lluny, veiem la façana de la Capela de San Antonio, que forma part d’un antic convent de caputxins del segle XVII. Després l’edifici passà a mans de la institució que té els orígens al segle XVI, Santa Casa de la Misericordia, per a fer un hospital i continua sent de la seua propietat. Mentre s’edificava el convent, els caputxins es quedaren provisionalment en la capella de san Miguel del castell.

I és precisament la xicoteta església tardo romànica de san Miguel la que veiem només deixem el castell. Malauradament està tancada per obres de restauració. A l’interior es guarda la pila baptismal dels segle XII, utilitzada per al bateig d Alfonso Henriques.

Seguim el passeig. La part intramurs és Patrimoni de la humanitat per Unesco des de 2001. Es veu una ciutat menuda i tal volta passa desapercebuda entre les grans ciutats portugueses, però m’estic adonant que té personalitat. Veig uns carrers, uniformes, elegants, és nota que es té cura del patrimoni històric. Tot el que volem veure està concentrat. És una avantatge perquè ho podem fer a peu. La nostra visita a Guimarães comença en l’encreuament entre Rua conde de Henrique i largo de Martin Sarmento i seguim cap al Jardi del Carmo. És la part de la ciutat creada al segle XIX. Passem  pel convent i l’església Nuestra Señora del Carmo i la Capella a la Verge Maria, també passem per les portes de l’asil de santa Estefania que des de 1863 fa obra social. Estem en Setmana Santa i trobem oberta una capella que és part de la via sacra. És una sort poder veure-la, perquè llevat d’estos dies, la resta de l’any té les portes tancades.

Seguim pel carrer de Santa Maria, un dels més antics perquè es creà per connectar el castell i la plaça largo de Oliveira on estava el convent que fundà al segle X la comtessa Mumadona. I és que, com ja s’ha dit, el castell havia de servir per defensar-se en cas d’atacs àrabs i havia d’haver un camí directe. És un dels més bonics i de valor arquitectònic perquè s’hi conserven cases medievals i antigues esglésies. En el passat hi vivien nobles, clergues importants, mercaders acomodats  i altres persones amb prestigi.

Entre altres cases nobles i edificis d’interès, passem per la casa gòtica dos Valadares i  trobem altra capella de les que formen part en la via sacra. I arribem a la plaça on està el convent de Santa Clara, del segle XII, actualment l’ajuntament.

I passem per la casa de l’arc amb un xicotet pont blasonat sobre el carrer. En alguns moments hem trepitjat el símbol que ens diu que Guimarães forma part del camí de  Santiago, i just este carrer ens du a la plaça que porta el nom de l’apòstol.

La plaça de Santiago conserva l’ambient medieval del segles XVI i XVII. La plaça i to Guimarães en general, té molta historia. És una ciutat molt pintoresca. Són cases, la majoria de tres plantes i balcons de fusta, el que denota que el gremi de fusters seria important. Són carrers vius, no és u museu a l’aire lliure perquè es veu que a les cases viuen. Hi ha roba estesa. A més hi ha molta gent amunt i avall. Molts som turistes però també hi va la gent local. Hi ha molts restaurants i terrasses per seure i passar el temps. És molt acollidora i agradable.



Hi ha unes porxades que donen pas a altra plaça important: La plaça de Oliveira de la que es conta una llegenda.

I de nou em meravella, també és especial, igualment animada, plena de restaurants i terrasses i envoltada d’arquitectura medieval ben conservada que la plaça del costat. La llegenda diu que en la plaça hi havia una olivera que es va secar fins que el cruceiro el va protegir i tornà a brotar. Actualment veiem una olivera plantada en el mateix lloc on estava l’antiga, per a recordar aquell fet que es conta des de temps passats. Les porxades que hem traspassat formen part de l’edifici de l’antic ajuntament construït al segle XIV, que es distingeix per gran, pels merlets afegits al segle XVI i una escultura del segle XIX a la part alta, anomenada Setinel. Actualment l’edifici és una delegació de turisme. En la plaça també destaca el monument Padrao do Salado. És un templet amb una creu coberta, tot construït amb pedra en 1342 per a celebrar la victòria en la batalla del salado, que va enfrontar als castellans i portuguesos front als musulmans.

Al costat està l’església de Nostra Senyora de Oliveira, que es remunta al segle XII quan fou fundada per la comtessa Mumadona, la mateixa que va construir el castell. Mirant la torre amb merlets sembla una fortalesa medieval Segles després es va reconstruir en estil gòtic i posteriorment ha patit noves remodelacions.



Són dos places molt acollidores de les que conviden a passar hores i hores. Donem una volta per veure els carrers que estan prop. De lluny  veiem una torre, la Torre dos Almadas, construïda al segle XV sobre altra torre anterior per a ser residència d’un noble, Pedro de Almada,  té dos pisos i planta baixa. Actualment és la seu de l’associació estudiantil fundada en 1961 que organitza les festes nicolines en honor a San Nicolau de Mira.

Alguns carrers són estrets i empedrats, altres ja extramurs...són més amples. Per cert...trobem altra capella de la via sacra, les que només estan obertes en Setmana Santa.

En Guimarães es respira tranquil·litat... és una ciutat antiga que emprant materials i tècniques de construcció tradicionals ha sabut conservar l’autenticitat d’edificis del segle XV al XIX. I curiosament es veu una ciutat moderna. No es veu decadència...Fem el passeig tan encalmat que es deixem part de Guimarães per veure com l’espaiosa plaça de Toural que està en el límit de la ciutat antiga i la nova, on està la inscripció que diu que allí va nàixer Portugal. I és que de lluny ja en extramurs, veiem un jardí i una església de fons que fan efecte imant. No importa no veure la plaça,  hem gaudit de cada pas que és el que importa.


És just en l’església de Nostra Senyora de la Consolació i Sants pasos on acaba la nostra visita. Està al final d’una llarga avinguda. És d’estil barroc i rococó construïda al segle XVIII, que destaca per les dos altes torres que es veuen des de tota la ciutat. Hi ha un jardí preciós davant. No entrem perquè està tancada però si veiem la façana amb rajols i estem una bona estona en l’escalinata, gaudint del sol i contemplant, la ciutat, les flors i les plantes del jardí de davant que són una meravella.



Guimarães és una ciutat harmoniosa, la decoració de ferro de les baranes o balcons o pòrtics, les cases senyorials, els arcs que uneixen carrerons estret, les lloses que trepitgem i per les quals durant tants segles altres han trepitjat, les torres …tot recorda el món medieval. Així que, quan aneu pel nord de Portugal, us recomane la visita...Jo sincerament, m’he quedat amb ganes d’estar més temps i poder conèixer més racons i places.



QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

divendres, 8 de març del 2024

RESSENYA LITERÀRIA: LES MALES DONES de Marilar Aleixandre

 


LES MALES DONES

Marilar Aleixandre

 Hui vos parle de “Les males dones”, de Marilar Aleixandre, que parla de dones qualificades i tractades de “males” quan la realitat era altra. Hui vos parle de la subjectivitat del qualificatiu. Vull que en penseu. Què és ser mala dona? Per què arriba a ser considerada mala una persona? Qui dictamina què és bo o dolent? Reflexioneu-hi. Segons qui, segons on, segons època, segons  circumstàncies…segons mirades serà una cosa o altra i les  respostes seran diverses.

"Les males dones" ha estat guardonat en 2022 al Premi Nacional de Narrativa en gallec, la llengua d’adopció de l’autora, que és madrilenya de naixement i té ascendència andalusa i valenciana. Després la mateixa autora la traduí al castellà i ara Sebastià Portella al català, i cal ressaltar que el guardó li arriba per molts motius: per la seua singularitat, per una estructura no lineal que va endinsant al lector en el tema que es vol abordar mitjançant unes vides malaurades que són representatives de moltes reals.

És una novel·la que parla de la presó de la Galera en A Corunya a finals del segle XIX. L’autora es basa en la realitat però empra ficció perquè hi ha poca documentació sobre les presons, i més d’aquella època. Eren llocs dels quals millor ocultar, per la qual cosa hi ha poc escrit, perquè una presó es pot considerar un fracàs de la societat.

El fil conductor és la lluita de dues dones exemplars: Concepción Arenal i Juana de Vega, comtessa de Mina, activista i escriptora. Estos dos personatges reals, coneixien bé la Galera, concretament Arenal fou visitadora i deixà constància del seu treball. De fet l’autora situa el relat entre 1863 i 1865 perquè són els que va estar ocupant la plaça i ha pogut documentar-se amb les seues cartes i informes, alguns dels quals podem llegir en la novel·la.

La tasca de les visitadores era veure les condicions de les recluses dins la  presó  però Conxa junt a Juana Maria, irremeiablement no pogueren evitar saber les vides i els motius que portaren les recluses a la presó. Una i altra confiaven en el poder de l’educació i s’esforçaren per aconseguir igualtat i drets humans en un entorn on era difícil aconseguir-ho. Bé podem dir que van ser pioneres del feminisme dignificant unes dones anònimes i abandonades, oblidades i ocultes. Té molt de valor. Concepcion Arenal adoptà una actitud molt critica, tenia bones intencions i era avançada al seu temps en quant  a ajudar a les dones però era molt religiosa i per a ella, el pecat i el delicte era el mateix.  Este fet li produia un debat intern. Per altra banda, Juana de Vega, fou  activista liberal que acabà sent acusada de conspiradora per la seua faceta política.

Totes dues ajudaren les recluses per a la reinserció per així que poder tenir un futur, recuperar lo perdut o començar de zero. Dins la presó les recluses rebien ensenyaments per a dignificar-les. Les dues dones s’atreviren a intentar-ho en temps que ni se sabia que era la inserció i menys per a una dona. No era legítim donar veu ni participació pública a la dona que segons la normativa social societat havia d’estar en casa tenint cura de la família.

Per mostrar quins tipus de dones hi havia a la Galera, l’autora s’ha inventat unes protagonistes, les descriu en el present que viuen en la presó i en el seu passat, contant les circumstàncies que visqueren i que les van conduir a la presó. Enn tot moment la misèria i les humiliacions les envolten.

És una novel·la molt intensa. Les dones que Marilar Aleixandre ens presenta són “males” per moltes  raons:

Males per avortar. Algunes avorten perquè la concepció s’ha dut a terme en circumstàncies extremes de submissió a uns homes que no tenen res a veure amb elles (senyorets de les cases on treballen, enganyades, violacions...) …o  perquè si bé han estat engendrats dins del llit marital, saben que no poden donar de menjar a més fills dels que tenen a casa perquè amb els que hi ha, ja en són massa.

Males per robar per als fills. Altres roben perquè just no han avortat i  han d’alimentar els fills que no paren d’engendrar perquè els homes no volen posar cap tipus de mesura preventiva. Ací queda patent que els homes no veuen problema en si engendren o no, el que volen és gaudir del sexe i el problema és de la dona a la que obliga a avortar.

Males per robar per sobreviure. Altres venen el seu cos per menjar. No tenen altre remei. Són males per ser pobres i tal volta per demanar almoina. Algunes ni tenien casa.

Males per desobeir. També són males les que no acaten ordres ni segueixen la norma establerta per algú al que li han atorgat el poder de manar.

Males per ser amigues de les males. Si, simplement per recolzar-les, per donar-les un colp de mà, per compartir amistat, també eren tancades aquelles que es relacionaven amb les considerades dolentes. Quina barbaritat!

Estos són alguns dels tipus. Injustícia total. Totes eren empresonades per anys o de per vida. En entrar a la presó eren rapades, així eren humiliades. Cada cas o delicte  tenia un condicionant, una raó que ho justificava, tanmateix en la Galera, en cap cas la dona fou escoltada perquè cada explicació era considerada una bogeria explicada per una boja.

Tenien cura d’elles unes monges. La majoria eren dures i cruels, sortosament hi havia alguna permissiva i comprensiva que actuava d’amagat de les altres monges. Les monges consideraven les recluses unes pecadores. Hi havien arribat per ser males, per pecar i mereixien el càstig.

Segons les cartes de Concepcion Arenal durant el període que hi va treballar hi havia 300 dones presoneres i malauradament per falta de documentació no se sap el nom de cap. Però Arenal si que en parla d’una en concret que cobra gran protagonisme en el relat i que el temps ha fet famosa: Pepa La Lloba. La Lloba fou una bandolera gallega de la que es conta molt i poc se sap en realitat. La veu popular la considera una Robin Hood gallega. També es diu que fou empresonada en la Galera, on conegué a Arenal,  per matar l’oncle, però no se sap si fou ella realment qui va cometre l’assassinat. La Lloba és tota una llegenda.

Junt a La Lloba hi ha altres personatges ficticis que representen casos reals. Per exemple  està Sisca, tancada des del quinze anys,  que treballà des de menudeta per ajudar a la família en constant lluita contra la desgràcia.

Un dels temes tractats és l’avortament. En 1860 era il·legal i un segle després també. Malauradament actualment encara mor gent avortant en males condiciones en països on no és legal. Però no conte més, solament que Sisca està basat en un personatge real, el de Mercedes Losada, a qui està dedicada la novel·la. Mercedes, un segle més tard, ja a meitat del segle XX, va viure en primera persona fets quasi similars als de Sisca. El temps les separa. Mercedes no visqué exactament la mateixa vida que Sisca, tenia 10 anys i va estar només uns dies a la presó. La vida de Mercedes ja es mereix per ella mateixa altra novel·la.

Sisca és el personatge principal, junt a la Lloba però hi ha altres dones, altres vides..i un aspecte remarcable és la sororitat que hi ha entre totes elles, sororitat que en general les ajuden a suportar la vida, dins o fora. M’agraden les converses entre Concepción Arenal i Juana Maria, que ajuden a entendre el pensament de cadascuna. I que tendra i entranyable la relació de Sisca amb la Lloba, que ha escapat a la muntanya...i també és bonica la relació de Sisca i Juanita abans de ser empresonada! Quanta estima! I també la que manté al final Sisca amb Juana Maria de Vega, la comtessa, la que li obri la porta de l’esperança per a refer la seua vida, tal volta estudiant per a mestra. El document final de 1923 que és el contracte que firmaven les dones abans d’exercir de mestres ja el coneixia. Eren 14 normes obligacions,  inconcebibles per a la mentalitat actual. 

Llegir-les recorda, una vegada més, la societat retrograda d’aleshores que limitava tant les dones i que el treball de la igualtat no ha de parar perquè encara falta per fer.

Llegir sobre la situació de les dones de finals del segle XIX, tancades a la Galera, en A Coruña, també m’ha fet pensar en la postguerra espanyola o en els camps de concentració d’Europa o arreu del món derivats de les guerres. Eren situacions similars, malgrat el temps passat. Al capdavall parlem de persones que emmalalteixen per no menjar o per falta d’higiene i acaben sent terribles morts sense raó.

I alhora he pensat en la història i la importància de recordar el passat. Valore el treball de Marilar donant importància a veus que  no va tenir oportunitat de parlar. Eren vides de pobres abocades a ser oblidades. No importaven a ningú. Per això este llibre té mèrit, perquè amb mirada feminista, Marilar les atorga importància deixant de banda els  homes que sempre la tenen. En esta novel·la no eixen i els que apareixen millor que no existiren, a excepció del jove Xacobe, que demostra ser  diferent. Marilar Aleixandre dóna vida i veu a aquelles dones que passaren desapercebudes vivint de manera terrible i que formaren part de la societat i de la historia.

I valore la manera d’escriure-ho. Tanta duresa, tan de rebuig social, tan de dolor i injustícia tanta resignació, i també els moments amb pinzellades que s’endevina alegria. Tot està expressat emprant bellesa literària, amb dramatisme profund i mesclant cultura popular i poesia. M’agrada molt el final esperançador per a Sisca amb estima al seu voltant i un ofici en perspectiva per a guanyar-se la vida.

Actualment de La Galera queda el nom del carrer on va estar situada la presó:  rua Galera. L'edifici, que inicialment no fou concebut com a presó, era una casa senyorial que va ser utilitzada durant uns anys i acabà sent derruïda. Ara hi ha un altre edifici en el seu lloc. Res més se sap del que hi havia en el passat. Espere que esta novel·la desperte, al menys, la curiositat de saber-ne més.

diumenge, 3 de març del 2024

Creuer per Rias Baixas (Galicia) RIA DE AROUSA: EXPOSICIÓ “MAR DE BOIRO”

En un viatge coneixent  les ries gallegues des del mar, no podia falta una exposició etnogràfica sobre l’ofici de la pesca.


Arribem a Escarabote, el port del poble mariner de Boiro, i desembarquem. Hi tenen una proposta turística que apropa el món del mar als visitants i alhora dona a conèixer la població.

I és que, anem a veure una exposició etnogràfica sobre l’evolució de les arts de pesca, que es diu “Mar de Boiro”. Els musclos són els protagonistes especials, de camí ja en veiem dels que s’adhereixen a la roca.


Les vil·les menudes marineres tenen un encant especial perquè intenten mantenir l’ofici tradicional o al menys salvaguardar els objectes que s’empraven per a que no s’oblide com pescaven els avantpassats. M’agrada la idea de preservar la història. Ho trobe important de cara a les futures generacions, en el tema de la pesca i en tot en general. Els que han viscut abans que nosaltres tenen molt que ensenyar-nos. L’experiència sempre és un grau a tenir en compte.

En no res arribem al centre social, un edifici de balcons verds on està l’exposició. Hi també està la biblioteca i sales per a activitats culturals diverses.

“Mar de Boiro” recupera atifells antics, tal volta alguns encara s’usen, però altres han estat substituïts per altres més moderns que faciliten el treball.  

És interessant veure objectes variats sobre les diferents tècniques de pesca del marisc, producció dels musclos... pesca de marea baixa...

Una jove guia comença a explicar-nos sobre el que hi ha a l’exposició. Ho trobe molt interessant. Al poc de temps, apareix un individu anomenat Xaquin que va complementant el que conta la guia. És un personatge peculiar. Parla amb criteri, es nota que tot el que hi ha a l’exposició s’ho coneix perfectament. Demostra que té molta experiència com a mariner. Indagant sobre el personatge en qüestió, he llegit que va ser el coordinador del projecte.


El racó dedicat a les mariscadores m’agrada...totes les tasques del mar no són fàcils, però especialment el treball de les mariscadores el trobe realment dur. A més històricament no era considerada una professió, era una tasca secundària, marginal, simplement es feia perquè permetia uns guanys extra per a la casa. Sortosament les coses estan canviant.


En l’exposició hi ha un bon grapat de les diferents eines emprades al llarg dels temps per a les variades tasques. Algunes realment curioses.

La guia ens explica posant atenció en peculiaritats que, a més a més, ens poden servir per a que no ens enganyen i a l’hora de menjar, ens donen una cosa per altra. Per exemple, és bo saber sobre navalles, conèixer  quines són les característiques per diferenciar-les d’altres especies que s’assemblen.


Sobre tot resulta destacable l’explicació al voltant de les batees. Les batees són embarcacions planes amb una estructura generalment de fusta dissenyada especialment per al cultiu dels musclos o miticulura. La base porta com un flotador de fibra de vidre per mantenir-la sempre en la mateixa posició sobre l’aigua, després està la part submergida, on estan les cordes i on s’adhereixen els musclos. La part superficial de la batea és fusta d eucaliptus.

Representen un sector molt important en Galicia i donen treball a molta gent, unes 10000 persones. En València també en crien, de musclos dic: les clotxines. Hi ha denominació d’origen dels musclo gallec. També, des de 2008,  hi ha denominació d’origen de la clòtxina valenciana, que a més de ser més menudeta que el musclo gallec, té un color més pàl·lid. El sabor és el mateix o tal volta diuen el valencians que fins i tot més intens. Els criaders, unes 22 batees,  estan al port de València i al de Sagunt i només se’n mengen des d’abril fins a l’agost. Unes i altres estan boníssimes cuites al vapor, només amb un poc de llima, pebre i llorer. El vapor les obri i el suc que trauen és exquisit.

Sobre batees, acabem sabent un poc sobre l’evolució, les parts, com es construeixen, com treballen els “bateiros” i com d’arriscada és la tasca que fan ajuntant destresa i força. Els “bateiros” salten a les roques on està la llavor del musclo o “mexillas” per poder recol·lectar-les. Cada batea té unes 400 cordes i cadascuna d’elles de 5 a 10 metres de longitud, de cada metre es trauen uns 20 quilograms de musclos adults. El preu de la batea depèn del lloc, i només la base de la batea ja suposa una forta inversió. A banda està la concessió que també pot arribar a milers d’euros. La demanda d’una batea és alta perquè el musclo és el segon producte del mar amb més mercat.


En el que portem de viatge, n’hem vist moltes ja, de batees. Les condicions en esta ria són les idònies per produir producte de gran qualitat. I és que les ries de Galícia en general, ajunten unes condicions extraordinàries per al marisc de gran qualitat, gràcies a la mescla de l’aigua dolça amb  la salada. La cria en batees en Villagarcia de Arousa  es remunta a la postguerra, en l’any 1946.


Una vegada acabada la visita retornem al vaixell. Anem a Villagracia de Arousa on després de dinar desembarcarem. Un autobús ens portarà a Santiago de Compostela, que està a una hora de distància.



Estem en el SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan-Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.



 Si vols saber sobre el...

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa SávoraLlotja de RibeiraIlla da Toxa.

 

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

 



 

dijous, 29 de febrer del 2024

FOTOS i MÚSICA del JARDÍ BOTÀNIC de VALÈNCIA

 


Per este jardí i molts altres exemples més...

València és capital verda europea  2024. 

És un reconeixement pel compromís de la ciutat amb la sostenibilitat que té en compte factors com els nombrosos espais verds i les iniciatives de mobilitat sostenible.



dissabte, 24 de febrer del 2024

SANTIAGO DE COMPOSTELA: LA CATEDRAL I LES PLACES DEL VOLTANT (GALICIA)-II PART

Donem la volta a l’exterior de  la catedral: de l’Obradoiro anem a Platerias, després a Quintana i acabem en la plaça Azabacheria.

Hem deixat enrere la plaça de l’Obradoiro, el jardi i el palau Fonseca i  seguim caminant. Volem veure totes les perspectives de la catedral i les places que l’envolten.

Primer anem a la plaça Platerias, la plaça sud de la catedral, el nom és degut als orfebres que hi treballaven sota les porxades. Quasi totes les places fan referència a l’ofici que s’hi treballava al passat. Hi està l’única façana romànica que conserva la catedral on conviuen apòstols, àngels i signes del zodíac. Una gran escalinata dona accés a la porta d’entrada a l'edifici que està oberta per als feligresos o visitants. Nosaltres entrarem després, primer acabarem de donar la volta a la catedral. A més a més, amb el calor sufocant que està fent hui en Santiago de Compostela, l’interior, més fresc, serà un bon lloc per descansar.

Destaca la torre barroca del rellotge, de setanta metres d’altura. Per cert, si posem atenció veiem que el rellotge només té una agulla, té esfera de marbre i cal que cada dia un rellotger li done corda per a que funcione puntualment. La cúpula la corona una llanterna que marca les hores i il·lumina les nits mes assenyalades de l’any: les dels  anys sants, i les del dia 25 de juliol i 30 de desembre.

Enmig de la plaça està la font dels cavalls. És barroca, de 1825, i la protagonitzen quatre cavalls i una figura femenina que alça una estrella. Popularment es creu que és símbol de la ciutat, recordant aquella llum brillant que indicà on estava enterrat l’apòstol.

També hi és la casa del cabildo, amb la peculiaritat que és només una paret de pedra que nomes té tres metres de profunditat, s'hi va construir al segle XVIII per tancar quasi la plaça. En estos moments hi ha uns exposició de Garcia Lorca.

També, en iniciar rua do Vilar està la casa del degà, del segle XVIII, hostatge dels bisbes que visitaven la ciutat.


Caminem uns metres i arribem a la plaça de Quintana, el nom de Quintana en l’època medieval definia els espais oberts d’ús públic. Este ho era, i concentra la catedral,  el convent, el cementeri de canonges i la primera casa consistorial.

La plaça està dividida en dos parts. La part inferior, la Quintana de mortos,  fou el lloc d’enterrament fins a l’any 1780, que es traslladà a altre lloc. I la part superior és la Quintana de vivos. És gran i espaiosa. Només ocupen un lateral de l’espai, les cadires,  taules i para-sols dels bars, cafeteries i restaurants que estan sota les porxades de La Casa dels canonges, un edifici barroc. Creuant la plaça i just enfront de l’edifici de les porxades, pujant l’escalinata destaca altre edifici: la Casa da Parra, d’estil barroc de finals del segle XVII.

El gran mur que veiem pertany al monestir de San Paio de Antealtares, fundat primerament al segle IX per custodiar el sepulcre recent descobert de l’apòstol, després de la custodia s’encarregaria el cabildo catedralici. Els monjos benedictins foren substituïts per monges de clausura. 

Des d’esta perspectiva també destaca la torre del rellotge. La campana de 14 tones de pes, porta el nom de la Berenguela, nom com popularment es coneix la torre.

En la plaça està la Porta Santa, meta dels peregrins que arriben a Santiago buscant la indulgència en els anys jubilars, que és quan està oberta. La resta del temps sempre està tancada. Jo vaig entrar a l’interior de la catedral per esta porta en 1999, un any sant compostel·là. És any jubilar cada vegada que 25 de juliol cau en diumenge.

Finalment anem a la plaça de la Azabecheria amb la façana barroca- neoclassica del segle XVIII.

Hi ha una llarga fila per entrar a la catedral, però no a fer la visita del monument. Esperen per entrar a donar l’abraçada a l’apòstol i també volen veure el sepulcre. Jo ja vaig donar l’abraçada a Santiago fa anys. Aleshores deixaven fins i tot fer-se foto davant del sant. Actualment no es pot quasi ni parar, solament els segons necessaris per fer reverència. S’ha de passar ràpid per evitar que les cues d’espera siguen més llargues. El sepulcre també el vaig veure. I ni per a una cosa ni per  l’altra vaig esperar. El turisme en Santiago ha augmentat. Si no hi haguera tanta gent, entraria de nou, però la fila és massa llarga per a repetir.

Enfront de la catedral, està el convent de San Martin de Pinario, que barreja estil renaixentista, barroc i neoclàssic, però essencialment és la representació del renaixement gallec. Actualment funciona com a seu del seminari major i acull altres estances dedicades a impartir teologia o treball social. També es museu i hostatgeria.

Una vegada vistes totes les places que envolten la catedral, entrem dns, i ho hem de fer per la plaça Platerias.  Hi ha gent, la majoria guarda respecta el silenci. El recinte imposa la deferència perquè es lloc d’oració.

Passem un temps als bancs, cadascuna en els nostres pensaments i els nostres precs. S’està bé. El lloc transmet pau, bé mirant l’altar major i l’apòstol, bé observant detalls de l’orgue... les 26 làmpades que Iberdrola instal·là en 2021 imitant les antigues votives de la catedral o parant atenció del botafumeiro. Recorde l’emoció que vaig sentir en veure’l en funcionament  anant de part a part de la nau de l’església. Mentre estic asseguda al banc front a l’altar ho recorde i  posa els pèls de punta. Qui ho ha vist ho podrà corroborar. El botafumeiro funciona cada dilluns, dimecres i divendres a les 12 del migdia i es necessari anar a la missa.


Ens hi quedaríem més temps, però se’ns fa tard. Eixim i retornem a la plaça de l’Obradoiro, que amb el seu gran poder d’atracció, fa pesar deixar-la. Ens acomiadem de la ciutat en el quilòmetre zero del peregrí situat enmig de la plaça. Tots els camins que van a Santiago porten a este punt. Hi ha una conxa i una placa commemorativa “Primer Itinerari Cultural Europeu”, declarat en 1987 pel consell europeu.

Realment estem fent un viatge complet, on no només fem trajectes en vaixell. 

Estem al 2n DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan en Vilanova de Arousa-Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela

Si vols llegir el 1r DIA DE CREUER: Ria Arousa-Illa Sálvora-Llotja de Ribeira- Ria  Arousa- Illa da Toxa.

 

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023