Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 17 de setembre de 2021

LA CATEDRAL DE VALÈNCIA: exterior

Mires per on la mires, la catedral de València és una joia.

Hui visitem la catedral de València, dedicada des de temps de Jaume I a l’Asunción de Santa Maria. És una joia artística i arquitectònica on predomina l’estil gòtic, encara que conserva elements de diferents èpoques, des del romànic al barroc. Però la meua mirada no és d’entesa en art o arquitectura, simplement explique el que veig i el que m’agrada.

Ja hem pujat al Micalet, la torre campanar icona de la ciutat i element fonamental de la catedral que antigament es va construir separat de l’edifici  i fins el segle XV no fou annexionat. Ara anem, doncs, a visitar l’interior d’este majestuós edifici on s’hi respira pau.

L’anomenada com La seu, és va construir al lloc que ocupava l’antiga mesquita. I abans, en l’època romana, ja era lloc de culte.  Quan feren les excavacions en el centre arqueòlogic, el museu almoina que està tot just al costat, desenterraren restes de l’antiga mesquita. Quan Jaume I va conquistar la ciutat en 1238, va fer una primera consagració i en 1262 començaren les obres de l’edifici gòtic. L’estructura principal es va fer entre els segles XIII i XIV però les obres seguiren durant els segles següents. Algunes vegades les obres eren per ampliar, però altres per canviar d’estil.

L’any 1931 fou declarada monument històric artístic però durant la guerra civil fou incendiada i molt del seu valor artístic es va perdre. L’any 1972 començà la tasca de retirar molts dels elements clàssics superposats per recuperar l’aspecte original. 

Actualment l’edifici està en bon estar de conservació. És una catedral sòbria diuen que la raó és perquè fou construïda amb presses per marcar territori cristià front al musulmà. I a més a més no va ser cap obra de monarca que voldria ostentació, sinò que va ser  sufragada per la burgesia local.

Abans d’entrar-hi, li donem la volta per fora i així poder observar totes les façanes i portes del monument. I me n’adone la de vegades que ho he fet en la meua vida. Tanmateix hui és diferent, perquè ho estic mirant amb ulls per a fer una crònica escrita i no vull perdrem cap detall.

En la plaça la Verge està l’entrada principal, la Porta dels Ferros, junt al Micalet. Actualment la porta no llueix molt perquè queda en un lateral de la plaça, però quan es va construir l’edifici, esta porta s’encarava al carrer Zaragoza, des d’on s’hi veia amb grandiositat. El carrer va desaparèixer per guanyar espai i fer la plaça gran i l’estudiada perspectiva va desaparèixer. I és una llàstima, perquè la porta és bonica, de planta ondulant a l’estil del Bernini italià i a més  a més és imponent amb els seus 36 metres d’altura. I és singular perquè té una reixa de ferro que envolta l’atri d’entrada. D’estil barroc construïda a inicis del segle XVIII té tres cossos ricament decorats amb conjunts escultòrics´, destaca el relleu de l’Asunción i les figures de San Luis Beltran i sant Vicent Ferrer.


Per donar-li la volta al monument, seguim cap a la plaça la Verge, passem per la Torre del Micalet i abans d’arribar a la plaça, parem l’atenció en la Porta dels Apòstols. És plenament gòtica i destaquen els dotze apòstols representats als laterals que són copies. En la dècada de 1960 la porta fou restaurada i les figures originals es poden veure al museu de la catedral. Les fulles de les portes, els claus i els ferros són originals de 1438. A la porta també esta representada la Verge amb Jesús envoltada dels angels músics, hi ha reis i profetes de l’antic testament i alguns sants. En el cos superior s’hi troba el gran rosetó amb l’estrella de David del segle XV, de més de 6 metres de diàmetre. En 1960 es va restaurar quasi completament perquè patia el mal de la pedra. Diuen els entesos que és estrany que un temple catòlic tinga l’estrella jueva a la porta, i que el possible motiu és que els prestamistes jueus donarien diners per a la seua construcció a canvi de figurar en el millor lloc. El rosetó és una reproducció, l’original està al museu catedralici. En esta porta des de segles enrere, ha vingut reunint-se, diuen que fins i tot ja ho feien quan el lloc era mesquita, el tribunal de les aigües, per administrar justícia respecte a l’ús de les aigües de València. La cita es setmanalment cada dijous a les 12.


I tot just al costat de la porta, i quasi passa desapercebut, està el rellotge de sol que es troba deteriorat.

Seguim donant la volta a la catedral i trobem aspectes interessants com l’estructura renaixentista anomenada Obra Nova d’estil renaixentista italià del segle XVI. És una galeria o tribuna oberta a la plaça la Verge. Antigament tenia un sostre i era el lloc de d’on els retors miraven les processons o altres espectacles públics, per la qual cosa també es coneix com la Llotgeta dels canonges. A meitat del segle XX el sostre es va suprimir i des d’aleshores la balconada es veu millor, el cimbori de la catedral també queda més visible. És curiós. Sembla un teatre romà. També passem per la capella de sant Jordi on es va celebrar la primera missa al segle XIII i arribem a la plaça l’Almoina. M’agrada la plaça i sempre pare a mirar l’edifici modernista, Casa Punt de ganxo de 1906.

I és en esta plaça on està l’altra porta medieval, la Porta de l’Almoina o Porta del Palau, construïda a l’inici de la construcció de la catedral. El nom d’almoina ve perquè estava al costat de la desapareguda Casa de l’Almoina on se socorria als necessitats i el nom del Palau per estar al costat del palau arquebisbal. És d’estil romànic aragonès però amb detalls gòtics. Està decorada amb motius geomètrics, vegetals, animals i figuratius. Observant amb atenció descobrim àngels i querubins. I també s’hi veuen caps  humans i noms al costat, que es corresponen als repobladors lleidatans A les columnes de cada costat els capitells s’hi  representen paisatges bíblics. Està encarada a l’est, mirant la Meca i fa pensar que hi s’hi trobaria el mihrab de l’antiga mesquita.


I ara si, entrem a l’interior...però ho llegireu en altre escrit...

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2020

 

dijous, 16 de setembre de 2021

FOTOS i MÚSICA: TORUN (POLÒNIA)


 

Una ciutat medieval...amb història...un ciutat patrimoni de la humanitat...


MÚSICA:
One man choir
cançó popular polonesa

10 ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER de MARILÓ



Estem passant uns anys estranys...diferents...
actualment encara no tenim una normalitat al complet
 malgrat el brot d'esperança que dona la vacuna. 
Ha estat molt de temps quasi sense poder viatjar maleta en mà... 


Però a canvi, he visitat museus, esglèsies, racons...tot de pobles propers...
i sense dubte són llocs amb encant.

En no res...
tornarem a viatjar amb més assiduïtat i tranquil·litat! 

De fet ja ho he fet, 
amb les mesures corresponents 
he visitat una zona de Castella-Lleó que desconeixia...

Sempre s'ha de veure la part possitiva.
Com la precaució per evitar el contagi exigia quedar-nos en casa, 
este any he gaudit de valent enllestint una preciosa novel.la que en uns mesos podreu llegir,  una història que m'ha permés viatjar en el temps. 
Si, així és, perquè ahora que feia homenatge a una dona, he recordat llocs d'Europa per on la protagonista i el marit viatjaren...


I he tingut temps de llegir molt...
llegint s'apren tant! 
M'ho passe tan bé imaginant altres vides i altres móns!
A falta de viatges, este any el Racó viatger de Mariló, 
s'ha nodrit de ressenyes de llibres, unics, captivadors, atraients...
 i de fotos amb música també. 
Perquè llegint 
blogs, escrits viatgers... novel.les que et transporten a altres llocs...
o mirant fotografies amb música evocadora...
també es pot viatjar
No ho dubtes mai.

Continua llegint el racó viatger...
Gràcies per fer-ho fins ara... 
per ser fidel sense exigències...
seguint-me al blog, a la pàgina d'escriptora o les xarxes...
només demanant-me a canvi 
que compartira  
experiencies viatgeres...
fotos...
 lectures... 
o novel.les pròpies...

Ja saps que quan entres al blog tens a la columna lateral els enllaços per començar a viatjar...o pots preguntar al buscador...tu mateix/a...
La garantia d'este blog és el fet de complir 10 anys sense interrupció, 
amb entrades periòdiques 
i això demostra el fort compromís i la ferma responsabilitat 
que he agafat amb vosaltres. 

Us podeu imaginar que no és tasca fàcil.
Voleu saber quantes entrades s'han publicat al blog al llarg dels 10 anys? 
 Doncs, amb esta de hui, en són un total de
888
Fins el numero és bonic! 
El 888 sempre porta darrere coses bones.




I ara, a per 10 anys més!



dissabte, 11 de setembre de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: SIRA de Maria Dueñas

 


SIRA

Maria Dueñas

 

“Sira” és la continuació de l’afamada novel·la “El tiempo entre costuras” publicada per Maria Dueñas fa uns dotze anys. Aquella primera novel·la ens mostrava el camí que recorre una costurera des de l’humil taller on començà a treballar de modista fins arribar a dirigir un taller d’alta costura alhora que ocupava el temps en altres tasques més arriscades. I cert que la novel·la, la vaig trobar entretinguda. Em va agradar el que contava i com ho contava. No la vaig ressenyar aleshores al Racó viatger malgrat estar ambientada en diferents escenaris i ser la candidata perfecta per a la secció dedicada a llibres viatgers, així que la tenia pendent. Tanmateix, ara, ressenyant “Sira”, puc parlar d’aspectes de “El tiempo entre costuras” perquè l’autora també reprèn personatges i situacions, així com escenaris. En molts capítols Sira ens recorda un poc la seua vida, i així enllaça una part amb l’altra.

 

Sira, la protagonista que canvia de nom segons on va i amb qui està, segons èpoques i missions, és l’eix principal, com no pot ser d’altra manera. No importa el nom que adopta, el que importa és com és i què fa. Tal volta el que al lector més li agrada de la protagonista és que sembla una persona “normal i corrent”, com qualsevol dona,  però alhora té un carisma especial i sap moure’s pels ambients més sofisticats. Tal volta causa enveja, de la sana. I pense que atrau la seua desimboltura, la valentia, la bellesa, que captive tothom  amb la intel·ligència. Pense que Sira és com una “superwoman” camuflada: de bressol humil i a més a més és mare amb tots els sentiments que comporta, però es transforma en la “millor en tot” quan les situacions ho requereixen.

 

En esta segona part que relata la vida de Sira, s’ ha acabat la Segona Guerra Mundial i el món exigeix un reinici. Sira ha enllestit la col·laboració amb els serveis secrets britànics, tasca que ens explicava en la primera novel·la i necessita asserenar-se, viure finalment tranquil·la. Però ja està clar que si ella viu tranquil·la no hi ha novel·la que contar i Maria Dueñas du al personatge de Sira per uns camins insospitats.

 

Sira inicia el camí que li ha preparat l’autora en Gibraltar casant-se amb Marcus Bonnard, encetant així una etapa nova i esperant una eterna felicitat. No vull avançar molt del contingut, només dic que malauradament la felicitat no li durarà i el destí i la ploma de l’escriptora l’obliguen a re inventar-se constantment, demostrant, com sempre, un “saber fer” en totes les ocasions que se li presenten. 


Des del principi el lector s’adona que comencen de nou les aventures per a la protagonista, per la qual cosa no té temps de pensar si tot allò que li passa i viu és creïble o no, simplement perquè és Sira, i Sira sap solucionar-ho tot.

 

A Maria Dueñas li agrada situar l’acció en diferents països i explicar històries sobre mentalitats diferents que ens transporten a llocs allunyats i a més a més ens fan ganes de viatjar.  De la mà de Sira, en esta ocasió, viatgem a Jerusalem i és un goig reconèixer llocs on jo he estat també. Sira està embarassada i pateix perquè en el Jerusalem d’eixa època, que està ocupat pels anglesos, es viu una etapa conflictiva entre jueus i àrabs. Pels carrers comencen atemptats que compliquen la vida de Sira i la seua família. El dia que naix el fill  hi ha un desenllaç fatal que l’obliga a canviar el rumb de la seua vida i suposa començar de nou les missions arriscades i clandestines fent front a totes les adversitats, adoptant diferents identitats. En esta segona ocasió, especialment fa de reportera encara que mai deixa l’agulla de costurera.

 

Primer Sira retorna a Londres on conviu amb la sogra en una magnifica casa. Amb les descripcions de l’ambient l’autora aconsegueix traslladar-nos al refinat i exquisit ambient britànic.

 

Després ve a Espanya, on contacta amb el pare, i seguint-la amb el seu paper de falsa reportera coneixem el periple històric d’Eva Peron per Espanya: Madrid, Granada, Sevilla i Barcelona, llocs on va rebre una acollida multitudinària. Fil per randa, amb descripcions completes diàries d’ambients i fets, sabem que va fer la dona del mandatari argentí i com va ser la seua estança en Epanya. Però com a Sira no se li acaben els problemes, alhora que apunta la  informació que li han demanat, soluciona uns assumptes personals que li arriben com caiguts del cel, millor dit li arriben travessant la càmera del temps directes del passat.

 

I al final retorna a Marroc i es retroba amb amistats i amb sa mare. Tanger és l’escenari de l’ultima part del llibre i el lloc on també compleix una tasca i la resol de manera satisfactòria. Sira és una heroïna, simple i alhora refinada i elegant, vaja on vaja,

 

És una història lineal que es llig fàcil i la trama, enllaçant ficció i realitat històrica, és entretinguda. L’ambientació en diferents llocs és un atractiu que li dona dinamisme.


Està molt documentada, tal volta hi ha un poc de massa història, i les aventures desventures i amors i desamors de la protagonista, estan molt ben narrat. Valore la imaginació de l’autora per crear tanta diversitat de vides per a un mateix personatge i em du a pensar que fàcilment podria crear una tercera part. El final no està tancat i pot passar qualsevol cosa perquè la vida d’esta dona tan  magnètica,  enigmàtica, carismàtica, seductora i decidida, continua...

 

 

dilluns, 6 de setembre de 2021

LEON II PART: el barri Humedo i monuments dels afores

Seguim el passeig ...primer pel barri on és imperatiu parar per fer-se tapes, i després pels  afores de la ciutat on trobem llocs molt interessants.



Continue la visita per Lleó, gaudint de la temperatura i del lloc, no hi ha molt de turisme, si que veig alguns peregrins que segueixen ruta cap a Santiago.


Tenia ganes de vindre a Leon i no m'està defraudant...ja conec un poc...ja us he mostrat una I PARTperò falta...

Lleó és una ciutat amb  un casc històric no  molt gran, format per molts carreronets que donen a places i carrers on cal parar l’atenció per mirar grans edificis o menuts detalls, amb tot sabem sobre l’interessant passat del qual parlen els monuments, els palaus, les cases…l’amable gent i també diu molt de la ciutat trepitjar  els nombrosos i animats bars. En este aspecte  cal matisar que la ciutat és un lloc de tapes per excel·lència, lloc on cada consumició, siga cervesa, vinet o refresc, va acompanyada  de la tapa tradicional. I com s’ha de seguir la norma del viatger, eixa que diu “Allà donde fueres haz lo que vieres”...ufff...Quants vinets! Arriba un moment que es perd el compte…

I és que, amb bona organització,  hi ha temps per a tot. Però... pas a pas. Entre unes coses i altres trobem conjunts arquitectònics monumentals en uns barris i altres. 

Una vegada trepitjat el barri Romàntic i hem fet la visita de la catedral, seguim el passeig i anem al que se’l coneix com barri Húmedo, format per un entramat de carrers estrets, que conflueixen en places amb encant.

Pel barri Humedo hi ha molts carrers imprescindibles per veure la petjada del passat, on trobem vestigis romans, com la petjada del soldat romà, o algunes parts de muralla descobertes en enderrocar-se alguna casa. També hi ha vestigis medievals i com no? moltíssims bars on anar de tapes. Anem pel carrer La Rua, carrer del conde Rebolledo, carrer Azabacheria... carrers que van a parar a places importants com la del Conde Luna, on s’hi troba el mercat especialitzat en alimentació, o l'acollidora plaça de san Martin. 





La part de darrere de l’església de san Martin, dona a la plaça Major, típica castellana del segle XVII. Antigament, com en totes les places majors d’Espanya,  hi se celebrava de tot, festes, execucions... homenatges o corregudes de bous. Fou un gran centre comercial al medievo, feien, i actualment continua fent-se, mercat dos vegades a la setmana però temps enrere hi havia nombroses botigues sota els porxos que hui en dia s’han substituït per llocs d’oci que omplin la plaça d’ambient. Nosaltres ens fem tapes i racions en un bar sota una porxada i  dinem molt bé!


La plaça Major no és quadrada, no ho va ser a l’inici de la construcció ni en les successives reformes degudes a incendis, té una forma lleugerament trapezoïdal. M’agrada. És bonica per gran i per tots els porxos amb arcs de mig punt i pilars de pedra que l’envolten, excepte en la part de la façana consistorial. També em resulta una curiositat que a la primera planta dels edificis de tota la plaça hi ha un balco corregut, tot seguit i en la segona planta ja estan els balcons independents.

Destaca l’ajuntament vell, conegut com el Mirador, d’arquitectura barroca i actualment és seu de les confraries de setmana santa. El que més bocabada és que l’edifici aparenta ser el que no és. És només una façana. En realitat mesura 32 metres de llarg i 5 i mig de profunditat. Posant atenció es veu el cimborri de l'esglesia de san Martin tot just darrere. Tan poc d’espai no servia com edifici administratiu i s’usava com magatzem però finalment es va dedicar, i encara s’utilitza, com tribuna o balconada presidencial durant celebracions i festejos de la ciutat. També diuen que per fer sermons religiosos.


Eixint del casc històric, ja als afores de la ciutat, també trobem llocs interessants. Un d’ells és el convent i l’església de san Marcos, una de les joies arquitectòniques renaixentistes de Lleó  que va ser hospital de peregrins i després convent. També va ser presó de Francisco de Quevedo.  Actualment és el Parador Nacional. Amb el bus o a peu, sovint passem per davant de la façana plateresca del segle XVIII i sempre imposa.



I també als afores de Lleó veiem per fora l’edifici del museu d’art contemporani de Castella i Lleó, el colorat MUSAC amb una façana inspirada en les vidrieres de la catedral  que irradien color.



Lleó és una ciutat que val la pena conèixer. És bonica i acollidora i la gent, que té fama de seriosa, és  amable i rep amb els braços oberts el viatger o al peregrí. 

He vist només una poc, hi ha més carrers, places i racons…més edificis, esglésies...més  petjades romanes...i he complit amb el ritual dels vinets i les tapes. El que falta per veure, ho deixe per a altra, Sempre s'ha de de deixar alguna cosa pendent per tornar a la ciutat que t'agrada.



QUADERN DE VIATGE, LLEÓ  estiu 2021

dimecres, 1 de setembre de 2021

LEON I PART: el barri romàntic amb la catedral

Comence el  passeig per un dels dos barris carismàtics de la ciutat... comence a descobrir l’essència del passat.

Després de temps sense poder viatjar per culpa del corona virus, per fi ho faig, la vacuna ens ha donat un respir i un poc de seguretat. Estic en León, ciutat banyada pel riu Duero, buscant paisatges, història, a més a més  l’oratge amb frescoreta. 

Així és, el primer que note és la diferència de temperatura, especialment a primeres hores del mati i quan comença la nit. Res a veure amb el calor xafogós que fa uns dies hem patit en tota Espanya i també a l’interior de la Comunitat Valenciana. 

Hi ha moments que vaig al meu aire i altres que em deixe guiar escoltant explicacions que experts historiadors em donen. Una cosa complementa l’altra. El casc històric es visita a peu, els carrers són per a vianants, no hi ha cotxes. Això m’agrada. 

Està clar que el més important de Lleó és la catedral, però abans d’arribar hi trobem al nostre pas altres llocs dignes de parar. Jo comence el meu recorregut pel barri anomenat Romàntic, davant d’una gran maqueta, un bon lloc per veure l’evolució arquitectònica que ha tingut la ciutat. Estem en la part que uneix el sector modern amb el casc històric.




Passem per l’ajuntament, a l’avinguda Orduño II, molt a prop de la plaça de Santo Domingo i alhora prop de la plaça San Marcelo. Està tot a un tir de pedra.



Comencem a trobar el sabor de Lleó, l’essència, i més quan anem a la plaça de San Isidoro i veiem  alguns vestigis de la  muralla romana…les muralles de Lleó són de les més antigues d’Espanya. Al llarg del recorregut per la ciutat en trobem més parts.



Estes muralles formen part de la basílica de San Isidoro, un gran monument format per diversos edificis que s’han anat construint en diferents èpoques.



Vull entrar-hi. Les meues companyes de viatge no, però jo ho faig a soles. Com no visitar el museu de San Isidoro on hi ha un panteó tan singular? Es tracta del panteó dels reis de Lleó, conegut com la capella sixtina de l’art romànic. Hi ha 11 reis i 12 reines. Hi entre  per la porta del corder.



Una vegada dins, vaig directa al panteó. Després pararé l’atenció en la resta. I quan entre...em bocabade! Que bonic! Al panteó trobem grans capitells plens de símbols i diverses pintures que destaquen per bellesa i per la tècnica pictòrica al fresc. Hi estan les primeres representacions de Crist en l’art medieval.  No es poden fer fotos, però jo li’n faig una a un cartell on s’hi veu clarament el panteó.



Una vegada fora del panteó done una volta al claustre romànic més antic d’Espanya.


I també done una volta per la planta alta on, entre panels informatius i  altres coses… hi ha una que destaca. Parle del calze de Donya Urraca del qual es diu que és el Sant Grial, que rivalitza en veracitat amb el de València. Està ben protegit i no el deixen fotografiar.


Des de la planta alta es poden veure les muralles que abans havia vist a peu de carrer. És altra perspectiva diferent.



Val la pena pagar l’entrada, però he de dir que m’ha sabut a poc, m’he quedat amb ganes de més, tal volta esperava un panteó més gran. 

L’entrada a l’església construïda al segle XI es gratuïta i s’entra per la porta del perdó, la dels peregrins.




He deixat per al final fer una ullada al pati de l’hotel Real col·legiata de san Isidoro que està tot just al costat de l’entrada al museu, i que té molt bona pinta.



Una vegada visitat San Isidoro, i ja amb les companyes que trobe fent-se una cervesa esperant-me, seguim caminat pel carrer Ruiz de Salazar cap a la plaça de San Marcelo on està la casa Botines,. Passe per l aporta del bar dels germans Quijano, La Lola. No entrem, ho deixe pendent per a la pròxima.


La Casa Botines és un dels símbols de Lleó i un dels tres palaus que Gaudi va construir a finals del segle XIX, fora de Catalunya. En la ciutat hi havia una gran representació catalana a finals del segle XIX motivada pels negocis. Gaudi estava vinculat a la província per l’amistat amb el bisbe d’Astorga Juan Bautista Grau i el mecenatge del comte Eusebi Gúell. Quan li manaren la construcció del palau de Lleó, Gaudi tenia 39 anys i ja tenia reconeguda fama. Fins i tot ja estava ideant la Sagrada família de Barcelona així que per a completar l’edifici lleonès va delegar en l’arquitecte Claudi Alsina que seguí fidelment les seues indicacions. El nom Casa botines ve pel magnat català Juan Homs y Botines que es va enriquir en la ciutat i  va idear el projecte. 

Són sis plantes, inclosos soterrani i àtic. A l’edifici es veu un sant Jordi i el drac, que va ser un afegit final que significà l’acabament definitiu.

Actualment acull exposicions permanents i temporals,  un projecte cultural i artístic que es pot visitar. Cert que és una joia arquitectònica que transmet influències directes del neogòtic amb reminiscències del medievals i parts modernistes pròpies de l’autor. Destaquen les dos torres cilíndriques que li donen aspecte de palau de conte. Curiosament l’edifici es va construir només en 10 mesos entre 1891 i 1892. Tothom dubtava de la resistència. El temps ha donat la raó al creador i a les persones que el recolzaren.


Tot just enfront està el palau renaixentista de Los Guzmanes, actual seu de la diputació provincial. És un edifici del segle XVI que fou edificat sobre terrenys per on passava la muralla.



Continuem el recorregut per la calle Ancha que, partint de la plaça de Santo Domingo, uneix el palau de Gaudi amb la catedral. És un carrer comercial i té edificis modernistes de finals del segle XIX a un costat i altre. És el punt que divideix la ciutat en dos barris. El que ocupa el carrer és el barri romàntic i just a la dreta, mirant a la plaça de la catedral, està el barri húmedo on  els carrers són  estrets ben diferents i continua la zona comercial cada vegada més enfocada al turista. 

Caminem pel carrer observant detalls i façanes.


Al final està la gran plaça de la Regla i la catedral. 

Qui estant a Lleó i no s’ha fet foto davant de les lletres amb la catedral de fons? Construïda sobre unes antigues termes romanes als segle XIII, la catedral de Santa Maria de Regla és impressionant per fora i per dins. És una de les edificacions més perfectes del gòtic francès.


La mire i la remire, a unes hores i a altres, segons li done la llum del sol canvia, sempre impacta. Hi ha molts altres edificis religiosos, però la catedral és la gran estrella de la ciutat. S'ha de visitar.


Entrem-hi. Destaca el retaule de l’altar major, on està l’arqueta de san Froilán que guarda les seues relíquies, i la girola amb nou capelles i el mausoleu del rei Ordoño II de Lleó, fill d’Alfonso III el Magno, rei d’Astúries i de la reina Jimena d’Astúries. 



Però les vidrieres...uff les vidrieres policromades d’origen medieval són una meravella. En l’interior formen un arc de Sant Marti quan toquen la llum solar. Enlluernen els centenars de metres de vidres de colors representant escenes o motius geomètrics o florals. Segons diuen en són  737 en tota la superfície de l’edifici de 1800 metres quadrats. Començaren a fer-se al segle XIII i el treball es prolongà durant centenars d’anys. Les vidrieres de la catedral són especials. 

És un deler per a la vista observar-les amb deteniment, i així entendre el que transmeten i han transmès al llarg dels segles. A més a més, de la gran bellesa, conèixer com les feren i l’esforç actual de restauració i manteniment, encara fa que s’aprecien més. Tot ho se quan escolte les explicacions que una bona guia ens conta i de debó que em deixa bocabada pel gran treball  que suposa. Són realment obres d’art.



Continuarà...en LEON IIPART: el barri Humedo i altres monumnets dels afores

QUADERN DE VIATGE, LLEÓ  estiu 2021


 

dissabte, 14 d’agost de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: EL HOMBRE EN BUSCA DE SENTIDO de Viktor Frakl


 EL HOMBRE EN BUSCA DE SENTIDO

Viktor Frankl

 

Viktor Frankl era una prestigiós psicoterapeuta que va viure en primera persona l’experiència dels camps de concentració nazis durant la segona guerra mundial i va aprofitar la dura crueltat viscuda per aprofundir en la seua doctrina anomenada logoterapia: donar sentit a la vida. El llibre el va escriure només acabar la guerra i en la versió  actual, al final, afegeix nocions bàsiques de la doctrina que li ha donat fama a nivell mundial.

D’origen jueu, quan entrà a Auschwitz començava a despuntar com a metge prestigiós. L’economia familiar començava a deixar de patir penúries, s’havia casat feia poc i la dona estava embarassada d’un xiquet o xiqueta que ja tenia el nom triat, segons fora d’un sexe o altre. I quan ja l’amenaça nazi rondava va tindre gosadia d’acceptar un càrrec important en el qual només s’atenia a pacients jueus. Haguera pogut fugir a l’estranger però optà, junt a l’esposa, per quedar-se amb els seus  pares sabent de bestreta que en no res serien apressats  pels nazis. Així va ser. Ja tenia dues dècades d’experiència clínica en psicoteràpia i un manuscrit en busca d’editor quan l’agafaren i el tancaren. I entre moltes altres coses més, li furtaren el seu somni de publicar. En arribar a Auschwitz li van destrossar el manuscrit que tant li costà escriure. De la dona no va saber res al llarg del captiveri. I els pares també moriren als camps.

“El hombre en busca de sentido” és un llibre no classificable en cap gènere concret, ni és assaig, ni novel·la, ni biografia totalment. És una barreja de tot on l’autor explica les terribles experiències en camps de concentració nazis i els pensaments que genera viure-ho, però no parla en to subjectiu, escriu des la imparcialitat  abordant –ho tot des del punt de vista psicològic en general. L’autor és presoner i també psiquiatra, per la qual cosa no pot desvincular analitzar-ho tot des de les dos perspectives que s’ajunten en una. El donar el sentit a la vida siga com siga i on siga.

En el llibre, des del primer moment parla sobre el sentit de la vida que és el que mou a tindre forces. Empresonat va aprendre que més que publicar un llibre o no, el que calia era viure, sofrir o morir segons la doctrina que predicava. Es va agafar la idea de sobreviure el patiment com l’ experimentació que reforçaria la seua doctrina terapèutica.

L’autor és un sobrevivent però vol explicar els fets objectivament, com si fos un espectador, analitzant l’aspecte psicològic de les atrocitats, dels fets i de les persones que les cometien. Per exemple explica que els kapos eren pitjors que els guardians, així tenien privilegis i per no perdre’ls s’aplicaven a complir la llei estrictament. O també explica el que sentia front a un trasllat, que significava canvi i no se sabia si era cap a la càmera de gas.  

De tant en tant es posa com exemple contant el que va veure i viure però la finalitat del llibre no és el relat de les brutalitats pròpies patides sinó com repercutien o assimilaven els que les patien, com se sentien i les reaccions psicològiques, com  els afectava en cada fase de l’empresonament.

En la primera fase de l’ internament a poc a poc el presoner s’hi va  acostumant,   sent curiositat per saber quan de temps poden aguantar les situacions que se’ls presenten: estar nuets a la intempèrie, suportar insults, aguantar  sense menjar... La segona fase és l’apatia, amb l’enyor de la vida d’abans. Hi ha qui s’enfonsa i va caient en un pou que el deriva a la mort, hi ha qui l’enyor l‘ajuda a recordar  la persona que era. La tercera fase, per a qui va sobreviure, és la superació després de l’alliberament, que cadascú va superar d’una manera diferent segons les circumstàncies personals. I en tornar a casa, costa adaptar-se a la vida normal, després de tanta vida anormal. Es també el descobriment que els familiars han mort i saber les circumstancies.

Si empresonat l’autor passà moments durs, en eixir dels camps, encara hagué de viure’n altres igualment penosos. Tampoc  l’autor s’escapà de perdre l’ànim. Va saber que a la dona la feren avortar i també que la mare va morir a la càmera de gas només quatre dies després  acomiadar-se’n tots dos. Sense família, sense casa ni diners i malalt la situació va ser desesperant. I li passa a ell i a tots en general.

En tornar a casa, l’autor estava enfonsat però amb una meta, la de reescriure el llibre perdut, busca un sentit nou a la vida.  El llibre té èxit i desprès quan encara esta eixint del malson i reposant forces, sent la necessitat d’alliberar les experiències viscudes als camps contant-les en un llibre. Ho fa de manera frenètica com abocant tot i així descansar del pes. Tarda 9 dies. A partir d’eixe moment la seua vida va millorant. L’any 1947 es casa de nou i a l’any següent obté càtedra de neurologia  i després el doctorat en filosofia. A la dècada de 1960 el nom de Viktor Frankl es coneix a nivell mundial.

No és un llibre cruel ni dur de llegir, més be al contrari, és un llibre esperançador perquè malgrat que l’autor sap que significa que li ho lleven tot a una persona, sap sobre el sofriment, sobre el fred, sobre la fam o sap que és estar a punt de morir, diu que la vida, val la pena viure-la i que la llibertat interior i la dignitat humana són indestructibles. No transmet venjança, ni es llig la crueltat que realment passà i conta l’experiència com un fet que l’ajudà a madurar.

Al capdavall l’autor reafirma que tot el que es viu en este vida té un sentit si pensem en les víctimes com a persones cadascuna amb la seua vida alegries i pesars, famílies i amistats i no com unes víctimes en general. Cada persona li dona  un sentit a la seua vida. Jo associe esta idea amb la il·lusió que mou a les persones, pense que és el mateix, Viure és tindre un objectiu en ment que carrega el cos d’energia, alçar-se de mati amb un objectiu que t’ompli de goig només pensar-ho.