Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 12 d’abril de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: EL FOTOGRAFO DE MAUTHAUSEN còmic i pel.licula

 

EL FOTÓGRAFO DE MAUTHAUSEN

Còmic

Salva Rubio, Pedro J. Colombo i Aintzane Landa

Pel·lícula

 dirigida per Mar Targarona.

 “El fotógrafo de Mauthausen” és una història que podem veure en pel.licula i llegir en còmic, basat en la vida real de Francisco Boix, un jove espanyol que va ser deportat a Manthausen junt a altres espanyols. El còmic és una copia exacta de la versió francesa també editada per la mateixa Norma editorial. La pel·lícula és posterior.

 Francisco Boix nascut a Barcelona l’any 1920 amb inquietuds politiques republicanes des de jove, s’exilià a França en guanyar Franco la guerra espanyola. Al país veí va combatre amb l’exèrcit francès i va ser empresonat durant la Segona Guerra Mundial. Després de passar per un parell de confinaments, l’any 1941 va ser  traslladat a Manthausen, un camp on l majoria eren presoners politics destinats a treballar fins a l’extermini.

 Una vegada al destí final, dins de la malaurança va tindre sort. La majoria dels companys perdien un poc de vida cada dia en l’esgotador treball en la cantera de pedra on hi anaven per construir la que posteriorment seria la famosa escalera dels espanyols, amb 186 graons. Bé es pot dir  que els presoners d’Espanya foren qui la construïren  amb sofriment. Però com Boix tenia coneixements de fotografia perquè el pare era una gran aficionat,  en lloc d’anar a picar pedra, el posaren a treballar junt a un comandant fotògraf, el comandant Ricken, que gaudia fotografiant l’horror de l’extermini camuflant la realitat. Li agradava fer muntatges artístics i on hi havia assassinats ell representava intents de suïcidi o intents de fuga.

 Francisco era l’ajudant principal del comandant en el laboratori i només arribar se n’adona que podia aprofitar la seua posició privilegiada per amagar els negatius de les fotos que plasmaven la vida al camp, per a que en el futur serviren de testimoni de la realitat. Quan l’avanç dels russos era un fet va rebre l’ordre de destruir totes les proves fotografiades i és quan Boix es va arriscar més per a evitar-ho i salavar la maxima quantitat de material.

 Al capdavall, amb l’ajuda d’un companys va aconseguir salvar molts negatius que delataven la crueltat nazi i ell mateix va participar en els judicis de Nuremberg. No va explicar tot el que va voler, tenia molt que mostrar, però al menys el seu testimoni va ser clau per condemnar a un dels criminals SS nazis del camp, Ernst Kaltenbrunner, la mà dreta de Himmler. Al còmic es mostra un poc la decepció que li causa el fet que no el deixen mostrar tot el que té i la decepció general que van sentir els espanyols supervivents amb el govern d’Espanya, aliat de Hitler i Mussolini. Boix acabà exiliat a França. El còmic pretén ser un homenatge a un personatge que ben lluny de ser aclamat és molt desconegut, és una lluita per traure a la llum una veritat que ha estat en segon pla  que en Mauthausen  moriren uns 4000 republicans espanyols.

 El còmic escrit en primera persona per Francisco com si li escrivira una carta a la germana Núria. Se centra en l’etapa de presoner i el dia a dia al camp alemany lluitant com pot pel partit comunista. El còmic és un treball d’equip: Salva Rubio és l’ historiador i guionista, Colombo l’historietista i Aintzane Landa qui dona color als dibuixos. L’obra està molt ben documentada, sobre la història i sobre els camp. També sobre la vida del protagonista treta amb seguretat de la biografia de Francisco publicada per Benito Bermejo l’any 2002 per l’editorial RBA i revisada posteriorment, l’any 2016, qui va investigar Boix durant anys, la vida, les seues fotografies i els arxius fotogràfics capturats als SS del camp de concentració Mauthausen Gusen. També hi ha un documental de l’any 2000 de Lorenzo Soler que mostra la biografia on apareixen fotografies de Francisco Boix i el so de la seua declaració en Nuremberg.

 El format còmic facilita que l’obra siga atraient per a la gent jove, que ha de conèixer els fets històrics per a evitar caure de nou en radicalismes extrems. És una obra que es podria qualificar de  didàctica perquè a més a més, inclou una segona part explicativa de la part històrica que està dibuixada amb articles interessants sobre els fets i l’època.

 L’adaptació del contingut està bé, tenint en compte la limitació que suposa el format còmic. És evident que seria impossible incloure tota la vida de Francisco i s’ha de  resumir, per la qual cosa  tracta només el tema del camp i  a grans trets. També, al meu parer,  li falta un punt d’emotivitat, no transmet l’angoixa dels presoners i la desesperació de la situació, simplement es limita a relatar els fets. Faltaria aprofundir per poder empatitzar.

 Però no s’ha d’obviar que esta novel·la gràfica està molt ben documentada, des del punt de vista històric i escenogràfic: en fets, ambientació de lloc o en la vestimenta. El color fosc predominant, especialment el blavós i grisenc contribueix a donar-li eixe atmosfera obscura i tètrica que hi hauria realment en el camp. Quan hi ha un fet important o es vol ressaltar la gama de colors canvia. Les imatges a doble pagina ajuden a veure amb major magnitud Mauthausen i mostrar-lo tal com era, gran in important. Plasma l’horror, sense recrear-se en imatges macabres ni sanguinolentes, explicant la part essencial en la vida del fotògraf

 Hi ha un detall que em deixà encuriosida, tots els personatges secundaris semblen tenir la mateixa cara, després he sabut que va ser intencionat, per mostrar com veien els alemanys als presoners: individus sense noms i tots iguals. I era així, de fet amb l’uniforme a ratlles i el cap pelat, tots semblaven igual. Però els autors del còmic van més enllà, i també dibuixen els soldats alemanys amb cares semblants, perquè en realitat per als presoners també tots eren igual i es comportaven de la mateixa mala i sàdica manera.

 La pel·lícula, mostra igualment, com el còmic, l’horror de Mauthausen. L’he vista dues vegades i la segona vegada m’agradà més que la primera, tal volta perquè sabia més del tema i a més a més el mateix dia tenia entre mans la lectura del còmic i anava comparant. També la segona vegada vaig trobar un Mario Casas bon actor que abans no havia vist tal volta perquè en aquella primera vegada vaig anar al cine amb el  prejudici de que l’actor no m’agradava i el vaig veure amb mala mirada. I ara dic que Mario Casas convenç, en esta i en altres pel·lícules, ha evolucionat com actor i demostra professionalitat i que sap moure’s en diversos registres.

 Al capdavall després de la segona vegada de veure la pel·lícula crec que Mario i la resta dels actors fan creïble els personatges creant emotivitat i això és molt. I així a la pel·lícula trobem preocupació o angoixa, tranquil·litat i també moments de tendresa protagonitzats pel xiquet i la dona Anna Pointner que salva els negatius. I també veiem molta bogeria, en els guàrdies i especialment impactant la del fill del comandant en la festa al jardí protagonitzant l’escena de la pistola. El xiquet fill de la SS juga a matar, és l’únic joc al que sap jugar.

 Al final de la pel·lícula apareixen les fotos reals del camp amb els protagonistes reals, i tot  ajuda a entendre més la dramàtica realitat i posar-se en el lloc de les víctimes.

 Pense que este tipus de llibres o pel·lícules malgrat que sempre son resums i es queden a mitges del contingut, estan molt bé per a mostrar la història i que no es repeteisca. I és que per molt que es conte, sempre són porcions perquè malauradament la realitat total encara va ser més dura.

 

 

dimecres, 7 d’abril de 2021

FOTOS i MÚSICA: LLAC ATITLAN i POBLES DEL VOLTANT

 


Un llac únic, un llac preciós, un llac que una vegada vist no es pot oblidar...per l'aigua i pels pobles que l'envolten, i el color i la gent i la amabilitat...per tot.

MÚSICA: tradicional marimba 

dijous, 1 d’abril de 2021

ALEMANYA, HAMBURG-III PART: SPEICHERSTADT, els magatzems del port

 Gran part de l’encís de la ciutat és degut a la imatge que ofereix esta àrea de magatzems que van ser tan importants en el passat.


Que bonica és la ciutat! I elegant i tranquil·la.. i harmoniosa...i atraient... Us he mostrat un primer passeigdesprés altre pel port ...seguim...

En ratets lliures anem visitar amb deteniment la zona de Speicherstadt que literalment significa ciutat de magatzems. 



Speicherstadt són els antics magatzems del port d’Hamburg que són Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2015, junt al barri Kontorhaus i l’edifici Chliehaus que ja he vist. Unesco va reconèixer el seu valor històric com difusor del comerç i representar una epoca de la història.

 Els magatzems són símbol de la ciutat, són el barri de magatzems amb pilots de fusta més gran del món de1’5 quilometres de longitud. Construïts entre 1885 i 1927( amb interupcio per la I guerra mundial) eren zona fraca per transferis bens sense pagar duana. Van haver d’enderrocar el barri més antic i 24000 persones foren desplaçades. 



La guerra no els va destruir totalment, l’operació Gomorra sobre Hamburg va fer malbé una part que va ser restaurada i les obres de restauració s’enllestiren l’any 1967.

Amb el temps, a poc a poc, els magatzems van deixar de ser utils, degut a l’ús de contenidors que eren més rentables i tambè pels sistemes d’automització en la gestió de magatzems que permetien arrepleglar les mercaderies lliures d’impostos en qualsevol lloc. A poc  a poc la ciutat dels magatzems ja no era necessaria per a la finalitay en la qual va ser creada.

Tota l’àrea de magatzems travessada per canals i  amb 20 ponts, conformen un conjunt d’edificis singulars i alhora que simples són imponents, amb decoració neogòtica i teulades de coure verd que s’hi reflexen a les  aigües i proprcionen la fotografia perfecta es mire des d’on es mire.


Els edificis estan construïts en rajola roja i tenen set plantes. La fesomia del barri destacant la rajola roja constrasta amb els edificis moderns d’acer i vidre que hi ha molt a prop. Els edifics tenen entrada per terra i per l’aigua. Són el major complex de magatzems continus del món.
 

No ens cansem de mirar-ho. Ho veiem i fotografiem amb diferents llums i des de diferents punts, i encara que sembla que sempre és el mateix, hi ha matisos que fan que la imatge siga diferent.   


Actualment
  acull gran quantitat d’activitats turistiques, com museus per a tots els gustos i edats. També continuen utilitzant-se com  magatzems. A banda també s'ofereixen activitats d’oci com travessies pel riu. 


Sense dubte els magatzems del port són una visita imprescindible en Hamburg que no cal deixar passar. 


QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

divendres, 26 de març de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: L'ESPERIT DEL TEMPS de Martí Domínguez


L’ESPERIT DEL TEMPS

Martí Domínguez

Curiosament “L’esperit del temps” ha arribat a les meues mans quan estic capficada en un treball sobre l’holocaust. Sempre es parla de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva de l’horror patit pels jueus, doncs esta novel·la és l’altra part de la moneda, la part alemanya, la que mata seguint unes idees absurdes que es recolzen científicament. La novel·la  mostra el paper dels entesos científics, en la guerra i en el genocidi. Eixe és el gran valor del llibre, parar l’atenció en una realitat poc coneguda i alhora interessant per saber el conjunt històric.

El plantejament és inusual, en la majoria de les novel·les hi ha bons i dolents, i els bons protagonitzen els relats, doncs, en este cas, el dolent és el protagonista que parla i mostra la seua veritat. “L’esperit del temps” és la història en format memòries, de Konrad Lorens, un científic, psicòleg que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals, especialment els cignes. Konrad va existir però l’autor ha explicat que el seu protagonista és la suma de molts altres personatges i no solament s’ha centrat en la figura d’un només. Així que agafant de base la biografia del científic vienès, Marti Dominguez ha afegit altres parts de vides d’altres.

El protagonista és partidari de la eugènesia per a millorar l’especia humana i com molts altres científics, es deixa portar per la dèria i el sense sentit aprofitant-se alhora de la situació am beneficis personals. És la millor opció, la que interessa: seguir  cegament la  influència i el poder de lideratge d’unes idees comandades per un home: Hitler. El metge aporta uns estudis al servei de la política on les normes són totes una bogeria.

El contingut del llibre aborda la premissa que tothom es veu abocat a seguir l’esperit del temps, és a dir, a deixar-se arrossegar per les circumstàncies de la vida, és la raó per la qual cosa el protagonista acaba participant activament en els processos de selecció i germanització amb l’asèpsia pròpia dels científics, considerant els no aris raça inferior i fins i tot no humans, essers que cal seleccionar basant-se en percentatges, ja que consideren que la barreja proporciona el pitjor de les dues races. Qui no és pur no té dret a la vida.

El fil conductor per explicar les memòries és creïble. L’estructura és un diari-biogràfic que el protagonista escriu per al comandant rus del camp del front de l’ l’Est on ha estat empresonat. Hi explica fil per randa des de 1938, any en què s’afilià al partit nazi, fins al 1944, tots els anys difícils i complicats on va tindre que enfrontar-se a situacions que mai haguera pensat. I ho relata de manera impassible sense remordiments tot el que veu i que també és cert, directament no arriba a fer. Comença al camp de Kírov, a uns cent quilometres de Moscou, el protagonista hi relata la seva vida familiar a Austria i el seu pas com a professor per la Universitat de Königsberg, entre 1940 i 1942. Després fou traslladat a Poznan, ciutat que conec i és molt bonica, on aplicarà els seus mètodes de tria ètnica entre els xiquets que podrien ser re germanitzats.

M’ha resultat molt impactant conèixer la mirada convençuda des de dins de l’engranatge bèl·lic, sobre  la quantitat d’aberracions que es dugueren endavant per unes boges idees. La lectura enganxa per bocabadant i per ben escrita. I el que ressalta de la novel·la es que just siga la part intel·lectual la que recolze amb tant d’èmfasi la idea hitleriana i es posen en bloc al seu servei. 

M’ha bocabadat saber sobre les altres víctimes no tan conegudes en l’entramat nazi, les  dones i xiquetes obligades a engendrar per mantenir la puresa alemanya: foren forçades, segrestades, sotmeses a avaluació per demostrar puresa i alhora validesa per a la finalitat …i si no…al camp de treball o morir. Especialment impactant és saber les interioritats de les Lebensborn (etimològicament, font de vida), centres creats especialment per a crear- concebre - abastar a Alemanya de ciudatans de la raça ària més pura. He pensat que eixos xiquets nascuts selectivament,  encara viuran? Hauran arribat a saber com van ser engendrats?  Sovint m’he posat les mans al cap llegint molts capítols d’este llibre. Era tant escabrós i irracional, que de vegades em semblava que estava llegint un llibre de ciència ficció en lloc d’una novel·la basada en la història.

I la realitat dura és que tot va passar realment amb la intenció de crear la nació perfecta. I passà perquè els nazis se sentien superiors, purs, millors que tots, eren els escollits que van abocar el món a la gran tragèdia en forma d’aniquilament. Per molt que un premi Nobel ho diga, les massacres les exterminis sota la irracionalitat cega que marca totes les atrocitats són injustificables.

Em sembla molt bé que s’escriga sobre com es taparen i s’exculparen molts col·laboradors nazis. M’ha agradat l’estil narratiu  escrivint en primera persona, és molt encertat per creure’s tot el que conta. He llegit que Dominguez té un doctorat en biologia  i es nota en els coneixements que explica sobre el tema i la sensibilitat quasi poètica com relata els aspectes en que s’hi refereix als animalets, com la papallona o els cignes. I es nota que l’autor ha fet un treball de  documentació important. També crec és un encert el fet que faça reflexionar sobre com podem arribar a ser les persones i fins on podem actuar, així com és bo que faça pensar sobre la barbàrie de la guerra. Hi ha moltes  cruentes històries patides per les víctimes  directes de Hitler que ja estan publicades però en queden altres per publicar. Totes es mereixen el seu lloc perquè si no fos pels llibres s’aniria oblidant l’horror que fa més de 75 anys passà.

En enllestir la novel·la se m’han creat molts dubtes...el protagonista s’hi podria haver negat? Els científics fugen  de la seua responsabilitat dient que tot ho van fer seguint l’esperit del temps…es la seua justificació, deien que no tingueren més remei. I al capdavall…és lícit tancar els ulls al passat? Al protagonista l’any  1973 li fou atorgat el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre etologia. El que demostra que la injustícia sempre ha estat present.

 

dissabte, 20 de març de 2021

FOTOS i MÚSICA: COSTA DE CROÀCIA

 


Costa de Croàcia... on s'ajunta el sol, el mar, el turisme i la història...


MÚSICA
Tamara Obrovac

diumenge, 14 de març de 2021

VALÈNCIA: EL PALAU DEL MARQUES DE DOS AIGÜES-MUSEU NACIONAL DE CERÀMICA

 Un museu que des del primer moment bocabada, des de la façana fins arribar a la  la típica cuina valenciana. Tot és una meravella.



València té molt a veure, no només places i monuments també hi ha museus on val la pena parar i entrar. Ja ho he dit moltes vegades. Un dels llocs dignes de visitar és el Palau gòtic de la família Rabassa Perellós, seu de la noblesa valenciana. Estic parlant del Palau del Marques de dos Aigües, construït sobre restes de la necròpolis romana. Fou declarat Patrimoni històric artístic l’any 1941 i comprat per  l’Estat espanyol l’any 1949 per acollir el museu de la ceràmica i les arts decoratives Gonzalez Martí. El museu porta el nom del seu fundador que va ser un dibuixant, historiador i erudit espanyol.

        Hi anem, no és la primera vegada que el visitem però cada vegada resulta diferent i més si cal si hi ha distància en el temps. Que bonic! L’edifici té planta quadrangular i dos altures amb unes torres als cantons. Veiem la façana pintada amb estucs de color gris i rosa imitant marbre, i balcons d’estil francès amb baranes.


        I que bonica la portada! Està presidida per la imatge de la Verge del Roser, copia de l’original que era de fusta.


        Però el que especialment crida l’atenció
  són els dos atlants en alabastre que que estan a cada costat de la porta principal que recorden les figures de Miguel Angel. Hi estan al·legòricament tirant aigua en un recipient al·ludint al riu Xúquer i el riu Túria els dos més importants en la Comunitat valenciana. Un dels atlants, té el peu sobre un lleó tombat, altre té el peu sobre una serp. En realitat tot el que hi ha representa la grandesa i fama del marquesat. 


        Entrem. L’edifici està organitzat al voltant d’un pati.  El que veiem actualment és un edifici restaurat i molt ben condicionat per a l’exposició. La restauració va durar des de l’any 1990 fins al 1998, any  que obri de nou les portes.



        Un cartell ens mostra tot el que hi ha per a visitar, altre diu que hi ha dos exposicions temporals. Abans de mostrar el palau i la ceràmica us les  mostre: la del betlem napolità, que trobem a la planta baixa i la de la ceràmica de Talavera, a la planta superior.


        Parem l’atenció al betlem napolità que hi es des de 2012 dels segle XVIII són 29 figures de 10 cm a 40m cm.

A la planta baixa hi en una sala annexa on trobem l’exposició temporal sobre el trencadís de Gaudí que és una meravella. Hi s’exposen repliques d’obres de l’artista.

I parlant d’exposicions temporals, també, durant estos dies gaudim de la ceràmica de Talavera, situada a la planta superior.

Però el que volem és veure el Palau i el museu permanent. Per fer la visita hem de seguir l’itinerari que marca la noma establerta en la que comencem per la part de baix, hem de pujar a la primera planta i abans de fer tot el recorregut complet obliga a pujar a la planta de la ceràmica, després es torna a baixar a la planta de les dependències del palau. Tanmateix jo us ho mostre  per plantes per a que quede més ordenat. 

        Comence per la planta baixa. De la meua primera visita recorde les fabuloses carrosses que fan pensar en els contes infantils de prínceps i princeses.  Estan al pati de carruatges, on  hi s’hi trobaven antigament els estables per als animals de tir. Hi ha carrosses i cotxes dels marquesos, no cal dir que tot és sumptuós i carregat de luxe. Destaca la carrossa de les ninfes de 1753, la dels marques de Llanera d’etil imperi.

I també hi ha una cadira de mans d’estil rococó dels segle XVIII..

Junt a carruatges podem veure uns panels ceràmics.

Hi ha vitrines de col·leccions de ceràmica....unes antigues i altres que són ceràmica moderna com la del artista Adolf Egner.

Pugem a la primera planta on podem visitar diverses estances del palau.

Des del cancell accedim al pati cobert o hi ha panels ceràmics del segle XVIII junt a un mobiliari de jardí de ceràmica vidriada del segle XX

Passem per la sala que és de pas al saló de ball, s’anomena dels personatges il·lustres perquè hi ha medallons de retrats a l’oli de diverses personalitats com Lluis Vives, Joan de Joanes o Aussias March

Seguim per la sala de la claraboia..

I després al saló xinés.

Entrem al menjador..

I com era costum en aquella època, després de menjar es passava al saló de fumar.

Continuem el trajecte que passa per l’oratori, on els marquesos resaven.

I després passem per la sala gòtica dels Pinazo.

Seguim i anem al dormitori  principal amb la banyera de marbre blanc de carrara.

I al costat, hi ha altre dormitori menut  i el tocador. 

Ja queda poc. Estem caminant de sala a sala  i cada pas ens transporta al passat, quan hi vivien els marquesos. Totes les sales estan ricament decorades amb pintures i estucs

Tot seguit passem per la  saleta de porcellana, que és una meravella. El mobiliari és original i es va fer en la ciutat alemanya de Dresde, amb plaques ceràmiques increustades.

Després passem per la sala roja...

No tenim prou ulls per mirar intentant i que no se’ns escape cap detall. De sobte me n’adone d’unes inicials en el pis, són les dels Marques de dos Aigües.

Seguim per la sala pompeiana...

I com colofó final de la planta de dependències del palau, està el saló de ball amb mobiliari original. Com una curiositat cal dir que els músics interpretaven en directe les peces musicals amagats. La sala no és molt gran, però elegant. Tot està exquisitamnet decorat com en l’epoca


Pugem a la segona planta on està la ceràmica.

La col·locació de ceràmica es va ferb  en 1998 data en la qual es van enllestir les tasques de restauració del palau i es va condicionar per acollir el museu.

        Seguim la ruta indicada. La ceràmica està disposada de manera cronològica. A l’inici del recorregut hi ha una saleta que m’agrada, no té ceràmica sinò un gran espill central que mostra el sostre ricament pintat. Este espill m’ha recordat Ferrara, en Itàlia, on vaig veure per primera vegada este sistema per poder gaudir dels sostres i no agafar cap mal de coll. 


En esta planta destaquen les ceràmica medieval cristiana de Paterna o Manises, també hi ha ceràmica grega, ibera i romana. Trobem els socarrats i els típics medievals valencians.

Tot està disposat en sales amples i ben condicionades i il·luminades, Hi ha  llum natural procedent de finestres que donen a un pati central i també grans làmpades de l’època o focus més moderns centrats en algunes vitrines especials.

En alguna sala, els rajols del pis estan  protegits amb un plàstic perquè són els originals i es pot fer malbè si caminen sobre ell.

Però el que destaca i el que més recorde de la primavera vegada que vaig visitar el palau, és la cuina típica valenciana. És una sala adaptada especialment dissenyada pel fundador Manuel González Martí. És fabulosa. Hi veiem a entre altres coses un panel ceràmica de Santa justa i Santa Rufina que sempre estan representades amb el fons de la Giralda de Sevilla i esta vegada tenen la catedral  de València. Tot és típicament valencià... veiem el pou per traure l’aigua indispensable per a guisar...i els utensilis de cuina..i les manises frontals representant aliments...i els plats.. i mil objectes més... Fa poc vaig veure altra cuina típica valenciana en el pati de la casa museu de Benlliure  i segur que hi ha moltes més, però esta sense cap dubte, és el màxim exponent. És una meravella digna de veure, no una, sinó moltes vegades, perquè representa el nostre passat, el dels nostres arrels,  que tendrien en casa una cuina similar, tal volta més menuda,  però de les mateixes característiques.


I amb esta joia valenciana acabe el meu recorregut pel museu. El palau ens mostra la vida que portaven els nobles i el museu de  ceràmica i arts decoratives, és part de la història  d’ art. Sense cap dubte és un museu que cal visitar. Per a mi ha estat un goig.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2020 VALÈNCIA