Visite un poc de l’Alcàrria, a més del passeig per Brihuega també vaig a un mirador proper, en Trijuelque, anomenat el balcó de l’Alcàrria.
BRIHUEGA
BRIHUEGA és un poble relativament
gran comparant-lo amb la resta que l’envolta, té uns 3000 habitants. La producció
de la lavanda li ha donat fama i hui en dia se'l coneix arreu d’Espanya.
El llibre de Camilo José Cela, que
vaig llegir fa poc, “Viaje a la Alcarria”, també ha donat visibilitat a esta
població que forma part d’una de les províncies més despoblades. Recorde que la
descripció de Brihuega em va fer ganes
de visitar el poble i estic segura que no sóc l’única persona. Els habitants
han de sentir agraïment per l’escriptor i de fet en distintes parts del poble
hi ha referències al llibre i també una placa indica el lloc on Cela, s’hi va quedar
durant els dos viatges.
Mirant un plànol veig que Brihuega té molt de patrimoni, però ja sé de bestreta que no veuré quasi res. Té un conjunt monumental que en 1973 fou declarat conjunt monumental històric artístic, que no és poc. És un viatge organitzat i el temps que li dediquem en cada lloc el dictamina el guia que ens acompanya. I malauradament el guia que tenim sap que estem en Brihuega perquè ho ha llegit en el cartell de l’entrada. Ni sap que hi ha per a visitar ni s’ha interessat en saber-ho. Encara que prefereisc viatjar al meu aire, no estic en contra dels viatges organitzats, només dels desorganitzats que tenen un guia incompetent.
Amb l’arribada d’Alfons VI i la donació de la població a l’arquebisbat de Toledo es tornà important per l’agricultura i pel comerç. Donat que estava en un lloc de creuament de camins. Trobem restos de muralla del segle XII, com la de Porta de la cadena, per on entrem al casc històric. És una de les cinc que hi havia per entrar al recinte emmurallat.
En els orígens, el que veiem, era un arc de mig punt rematat amb merlets, dels quals en queden uns pocs. Té unes plaques commemoratives de l’assalt a Brihuega per les tropes de Felip V l’any 1710, durant la guerra de Successió. Damunt les plaques hi ha un menut nínxol amb la imatge de la Inmaculada perquè fou un 8 de desembre, el dia de la seua festivitat, quan els borbons atacaren la vila.
Fem un passeig precipitat i un poc sense saber molt bé on anem. En un principi ens dirigim cap a la plaça major. De lluny veiem una torre, la de San Felipe, església que trobem caminant uns metres més avant. La torre és octogonal i no està completament unida al temple. S’hi construí aprofitant una de les torrasses de la muralla.
Arribem a la plaça i l’església de San Felipe que fou construïda al segle XIII en estil romànic. Destaca la portada romànica situada entre dos grans contraforts i coronada per tres rosasses.
Està oberta i entrem. Hi ha tres naus, la central més alta, separades entre si per cinc arcs recolzats per grosses columnes i capitells florals. Conserva, de l’antic edifici, dos piles d’aigua beneïda i una pila baptismal. S’ha restaurat i reformat en diverses ocasions.
Seguim per l’Avinguda de la Constitució, mirant els indicadors per anar al Cosso, la plaça principal. La festa dels bous està molt arrelada en tota la província. Veig un toril obert, que es tanca quan solten els bous durant la festa.
De lluny veiem el convent de las Jeronimas de San Idelfonso que data del segle XVI. L’únic que s’hi conserva és la façana de l’església. Successives guerres feren malbé l’edifici. Durant la guerra civil fou quan patí més desperfectes. Per sort les monges foren desallotjades abans. Quan tornaren ja no s’hi podia viure. Quedà abandonat i a poc a poc s’anà deteriorant. Fins que l’any 2006 es comprà l’edifici i després de rehabilitar-lo s’utilitza per a diversos actes.
El guia no sap guiar-nos. Sort que hi ha moltes indicacions... És un incompetent. Arribem al Cosso, denominació que data del segle XVI. Ja he fet referència al gust per la festa dels bous. Hi ha qui diu que el nom de la plaça és per eixa raó, perquè era on s’hi celebraven la festa taurina abans de construir la plaça de bous. Però també hi ha qui diu que no és així, que la paraula Coso ve de ”zoco”és a dir, soc o mercat. En la plaça Major estaven la majoria dels comerços i a partir del segle XVIII les principals pensions i hostatgeries.
Hi està l’ajuntament reformat i alçat en 1975 sobre l’edifici dels segle XVIII.
També està la presó municipal coneguda com la Real Cárcel de Carlos III que fou emprada com escola, acadèmia de música, biblioteca i ara que acull l’oficina d’informació i turisme.
Enfront estan les coves àrabs. Les coves són grutes al subsòl que s’han utilitzat tradicionalment per a la conservació dels aliments com oli, vi o aiguardent.
També hi ha dos monumentals fonts que donen pas al carrer major, que foren manades construir per Carlos III en agraïment a la localitat pel seu comportament durant la guerra de successió.
Amb tant de cotxe la plaça perd encant… De tot, em quede amb les cases sota porxos…típiques castellanes…
Eixim de la plaça…Decidim deambular, no portem planol, no sabem per on anem. Primer pugem unes escales perquè de lluny veiem uns carreronets…
I trobem les ruïnes de san Juan. L’església tingué l’origen al segle XII. Tenia una torre quadrada de 12 metres. A principis del segle XX deixà de ser parròquia la qual cosa provocà l’abandó i deteriorament. La guerra civil acabà de destrossar-la. En la dècada de 1960 caigué definitivament i provocà un desastre amb víctimes. Com es pot arribar a eixe extrem? El patrimoni és historia, és important perquè és el passat.
També veiem l’església de san Simon, de la qual hi ha qui diu que es va construir entre el segle XIII i XIV sobre una mesquita. És menuda i totalment mudèjar. Va estar amagada durant més d’un segle per les construccions particulars del voltant i es convertí en vivenda. Tornà a descobrir-se en l’any 2004 quan caigué l’edifici que amagava l’àbsida. Els restos són visibles des el carrer Major. Busquen l’entrada per si està obert. Res. Tancada
Seguim caminat. Una casa em crida
l’atenció: és la casona de los Gómez, una casa renaixentista nobiliària del segle
XVIII amb escuts en la façana als costats de la balconada. És de propietat
privada.
Mirem el rellotge. Que tard! Massa poc temps per a tanta cosa que veure.. Hem d’anar de tornada cap a la Porta de la cadena.I de camí passem pel carrer Atienza on està la Font de les dotze canelles, la font més gran de totes les de Brihuega. Serveix de suport al safareig municipal, on hi ha dotze canelles més. Durant la guerra civil quedà destruïda i en 1940 fou reconstruïda.
Passem per la plazuela del herrero. Seguim pel carrer Cadena i ja tenim davant la porta de la muralla que hem traspassat a l’inici. Ja no hi ha temps per a més...llàstima... No m’he equivocat quan he dit que de Brihuega veiem poc. Sé que m’ha faltat per veure més de la meitat del patrimoni: llenços de muralla que queden en peu amb les portes d’entrada, algunes importants esglésies o convents, la real fàbrica de paños, la plaça de bous, el castell... Però me’n vaig amb l’esperança de que algun dia tornaré. A Brihuega arriba molt de turisme en juliol quan la lavanda està en plena floració. Amb lavanda es fa de tot. Aixi que tornar algun juliol estaria molt bé.
Només entrant a alguna botiga comprovem la importància de la lavanda a Brihuega, n'hi ha moltes dedicades a la venta del producte.
TRIJUEQUE
A 15 quilòmetres de Brihuega hi ha un poble d’uns 1500 habitants repartit per tot el terme, on fem parada perquè té un bonic mirador a l’Alcarria, és TRIJUEQUE , que fou declarada vila pel rei Fernando I, el marit d’Isabel la catòlica, en 1503.
I sorprèn…primer perquè acaben de ser les festes i encara hi queden els torils per a delimitar el carrers… Els “encierros” pel camp són part important de la festa a més d’espectacles tauris, berbenes...
I els torils continuen en la plaça major convertida en plaça de bous. EStà plena d'arena. Uns operaris estan llevant l’arena d’alber per a deixar-la com és normalment.
Dos edificis grans criden l’atenció.
Un és l’edifici de l’ajuntament que data de 1560, i fou construït per acollir el Consell després de ser nomenada vila. A la façana hi ha els escuts dels propietaris tallats en pedra. En la guerra civil fou destruït i restaurat posteriorment.
I l’altre edifici que sembla important és el Real Parador de carruatges del segle XVIII, lloc en el que s’ambientava la comèdia “Una noche en Trijueque”, una obra en un acte i en vers, representada per primera vegada en Madrid en 1853.
… i les cases amb porxades mantenen l’essència del poble…
En no res estem en la balconada a l’Alcàrria. Un gran mirador amb una fabulosa vista panoràmica on el capvespre és espectacular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada