Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 31 de març de 2018

VALÈNCIA: EL MERCAT CENTRAL

València suposa junt a la modernitat, trobar llocs que guarden l’autenticitat del passat.

Si, com passa en la majoria de les ciutat importants, visitar València suposa trobar punts moderns junt a altres que guarden el sabor vell i l’autenticitat del passat. Un dels llocs que hui mostre és el Mercat Central situat en una plaça amb encant on està convivint amb altres monuments de categoria semblant: la Llotja de la Seda dels segle XV  amb el seu renaixentista Consolat del Mar del segle XVI i la part barroca de Sant Joan del Mercat del segle XVII. I és una barreja coordinada, no desentona. Tot són llocs on m’agrada entrar, per la vida i història que desprenen. 

      L’edifici del Mercat es creà en un espai on s’hi feia mercat a l’aire lliure, al segle XIX la plaça s’amplià enderrocant edificis que ho envoltaven.

    El primer que crida l’atenció és l’exterior.  L’edifici, el preciós edifici, vull matisar, és d’estil modernista projectat per arquitectes formats a l’escola d’arquitectura de Barcelona, tal volta esta es la raó per la qual em recorda el palau de la musica catalana.  M’agrada eixa façana on es combina la ceràmica amb la pedra, el vidre i el metall, és una combinació harmònica.

        Pero no ens hem de conformar mirant la façana,  cal entrar-hi. Cal veure millor eixa conciliació de les estructures de ferro amb l’estil art nouveau.
       El Mercat Central de València ocupa exactament una superfície d’uns 8000 metres quadrats, dividida en dues zones. El primer d'ells és pròpiament el mercat i l’altre, el dedicat a la peixateria. Cadascú té un cúpula.  Al soterrani antigament s’hi feia la subhasta del peix i actualment s'utilitza com aparcament.

         El mercat central de València ajunta a quasi 400 comerciants independents. Quan s’entra et capbusses en un maremàgnum de sorolls i d’olors d’aliments. S’hi respira familiaritat, hi ha vida social. I és que el mercat té bon servei. És el major centre d’Europa venent productes fixos i el primer que va informatitzar les vendes i distribució a domicili, ho fa des de l’any 1996.
Diu Joan Francesc Mira que el mercat és com una catedral gran i plena de llum, i és cert, a mi també m’ho sembla i el símil és quan es mira a les altures. Però si mirem al nostre voltant quan caminem per dins, sembla un barri, un barri on  tothom es coneix i se saluda, del que mai falta el bon dia. Sembla un barri ple d’activitat on és compra i és venen aliments. 

       I últimament hi ha qui entra només a mirar l’edifici i a fer fotografies o selfies que és el que es du hui en dia. I és que turistes sempre hi ha en les dues vies amples i els carrers tranversals. Els  turistes es diferencien dels compradors per els càmeres i perquè miren cap amunt, cap a les cúpules i els finestrals que deixen passar  la claror.
      Mirant les cúpules des de fora, hi ha una, la de la peixatera que té damunt una cotorra, la cotorra del mercat, que segons diuen, no ho puc corroborar, mira a altre penell que es troba a l’església de sant Joan, el pardalot de sant Joan l’anomenen. Diu la llegenda que la cotorra i el pardalot es parlen. Què es contaran? Que bonic seria poder escoltar la conversa.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA 2016.

dimarts, 27 de març de 2018

RESSENYA de cine: LA GRAN ENFERMEDAD DEL AMOR

La gran enfermedad del amor
Michael Showalter

“La gran enfermedad del amor” és una simple història d’amor de xic coneix  xica, però tal volta el que, personalment, m’atrau més de tot, és precisament eixa simplicitat aparent.

A més a més, hi ha molts aspectes que m’atrauen i que també estan agradant a la gent que la veu, la prova està en els premis i bones crítiques que ha rebut des que es va estrenar. I és que és una història peculiar, tendra i familiar però amb un encant personal que la fa mereixedora de totes les lloances.

M’agrada com està contada la trama amorosa camuflant temes conflictius importants com és la barreja racial, la intolerància i els prejudicis en els que cauen per desconeixement o per tradició alguns dels personatges. I és que els protagonistes de la història de amor són un jove del Pakistan, Kumail, i una americana, Emily, i en la diferència de raça sorgeix la problemàtica. Tots dos viuen a Xicago.

Però la pel·lícula, és més que la simple atracció que va fent-se més forta i que té la incomprensió familiar pel xoc de cultures. En “La gran enfermedad del amor” , la xica cau malalta i es quan eixen a relluir els veritables sentiments i la relació entre tots els membres familiars involucrats es defineix. No explique més, no vull desvetllar res.

El que passa sembla increïble però és veritat. El que es veu és un cas real i el mateix protagonista Kumail Nanjiani , és el que ha viscut els fets en primera persona i ha volgut contar-los a tot el món. Segons diu el mateix protagonista, hi ha només un 10% de invenció per adaptar la vida real a la pel·lícula. I tanta veritat està contada de manera agradable i entretinguda, amb l’espontaneïtat que es respira en tot moment, i també amb l’humor que Kumail té de manera natural, perquè en realitat és humorista de monòlegs.

Si, ser dramàtica i graciosa alhora en este cas és una bona combinació.

La pel·lícula també té un punt moralista. El xoc entre cultures del qual parla està enfocat des de la perspectiva del fill educat en valors occidentals, i està molt bé que es veja la lluita que han de viure estes generacions que viuen a cavall de dos mons diferents. El jove ha de lluitar contra el  matrimoni concertat, ha de lluitar contra uns estudis marcats… ha de lluitar perquè el seu món on viu realment és altre i poques persones l’entenen.

El problema principal bé per part de la família musulmana, més aferrada a la tradició i sense intenció d’obrir la ment al món occidental en el que estan vivint. Hi ha una pregunta clau que en un moment donat diu el jove pakistaní i que molt bé la podrien fer molts emigrants com ell, joves segons generacions procedents d’altres països que creixen en un món diferent al que tenen en casa. Kumail diu adreçant-se als pares: Per que em porteu a Amèrica sinó puc fer el mateix que els americans? I és cert els immigrants creen  a les ciutats i als pobles guetos i algunes d’estes persones els costa l’adaptació.

En este ocasió no hi ha oposició a la relació amorosa interracial per part de la família occidental americana, que es mostra tolerant i permissiva, afectuosa amb la filla i dialogant. Tal volta posar els americans com els que accepten la relació sense inconvenient és per contrarestar la imatge generalitzada de l’Amèrica racista: la d’abans enfrontant-se injustament als negres i l’actual amb un dirigent que no té cap problema en mostrar les idees xenòfobes. Només el pare es mostra  un poc torpe a l’hora de tractar al que serà el gendre i li fa preguntes banals al voltant de l’11-S perquè al final cau, com la gran majoria dels mortals, en el tòpic de posar a tots els musulmans en el mateix sac.

No hi ha bons ni roïns, només mentalitats més obertes o més tancades. Està escrita per un oriental però és una pel·lícula americana i al final, un poc “patriotica” com tot producte americà. I és que Kumail és un americà més, perquè viu a Amèrica i sobre tot perquè ell ho vol ser.

I amb tot, també vol mostrar la soledat  i els somnis no aconseguits d’ell i d’altra gent. És una comèdia romàntica diferent a les que ens passen per la tele dissabtes i diumenges per les vesprades que segueixen totes un estereotip i estan carregades de dolçor empallegosa. Esta no, té la dosi romàntica correcta.

M’ha agradat, malgrat ser previsible, per ser autèntica per ser una  història d’amor incondicional  que dóna esperança a pensar que el món no està tancat en el materialisme i embolics politics allunyats de sensibilitat.

Que triomfe l’amor és una bona notícia.


dissabte, 24 de març de 2018

ESLOVÈNIA: El llac de BLED

Bled és un llac de somni situat als peus dels Alps, amb una església i un castell. Tot configura un idíl·lic paisatge que no em canse de fotografiar mentre li done la volta. Cada prespectiva em sembla la perfecta, totes tenen un encís especial i diferent.



Bled és un poble menudet, no té més de 5000 habitants, però forasters… de forasters de totes les nacionalitats en tindrà molts més, i no és pel poble, sinó pel paratge que l’envolta que s’ho val. El motiu és el llac glacial Bled situat als peus dels Alps, que és realment bonic i transmet pau i tranquil·litat.





Bled és poble balneari, que és altre punt d’atracció. A principi del segle XX se’l considerava el més bonic de l’imperi. És una zona molt rica en fonts naturals subterrànies, per la qual cosa, hotels termals no en falten. 

Tot començà amb un metge suís Arnold Rikli que va fundar una clínica helioterapica, aleshores els europeus descobriren Bled i no han deixat d’acudir-hi per tractar aspectes de salut i benestar. Per tot arreu hi hotels amb saunes i piscines termals per acollir a tota la gent que arriba amb esta finalitat.




A banda del preciós llac, que només per veure’l val la pena anar al poble, i els balnearis que són una temptació per anar-hi i quedar-se, la principal atracció del paratge és que hi és l’única illa eslovena i enmig l’església de la Asunción. 

A l’església s’hi pot anar creuant el llac amb la pletna.




 La pletna és una embarcació de fusta que es remunta al segle XVI on caben al voltant de vint persones. Està conduïda amb rems per un “pletnarji”, són sempre homes i és un ofici que es traspassa de generació a generació, pares a fills. És la tradició que s’ha de complir.




Una vegada a l’illa, s’han de pujar 99 escalons de pedra fins arribar a l’església. Conta la tradició que els recents casats han de pujar els escalons, però ella als braços d’ell i sense fer parades per a demostrar la fortalesa per aguantar durant tota la vida  junts. Els eslovens compleixen amb la tradició, o al menys ho intenten.



A  l’església, es pot tocar la campana alhora que s'hi pot demanar un desig. Però no és fàcil: el desig es complirà si es tira de la corda amb la força suficient per a que la campana done tres voltes a la campana i sone tres vegades. 

La campana data del segle XVI i va ser enviada pel mateix Papa. Conta la història que el Papa la regalà després de saber que una tempesta va enfonsar l’original. L’original havia estat feta per una viuda desconsolada en morir el marit. Així que a Bled hi ha dues campanes: la del fons del llac i la del campanar. Cada Nadal es reviu la llegenda.



També hi ha un castell del segle XII construït dalt de les roques, a 150 metres sobre les aigües. El conjunt llac-castell-església és espectacular. El Castell medieval allà dalt, em recorda el paratge grec al Peloponéso de Meteora

Sovint s’hi celebren bodes i s’ha utilitzat com lloc d’encontres diplomàtics. Al castell es pot pujar i una vegada pagada l’entrada, que no és barata, s'hi pot visitar i gaudir de bones vistes. Nosaltres no ho fem, preferim quedar-nos mirant el llac des de baix i al castell només fer-li fotografies de lluny. Amb un macro incorporat a la càmera, com el que porta un dels amics que m'acompanya, es veu el castell a un tir de pedra.  


Foto de Jose Casañ.

Amb pluja i tot és un deliri fer el passeig. Els nenúfars es banyen però una de les flors es manté dreta. És una flor forta que aguanta la pluja que unes vegades cau dèbil i altres amb força.



Foto de Jose Casañ
 No em canse  de mirar sempre el mateix. En el passeig trobem pescadors que tenen la canya col·locada esperant que pique la pressa. Els pescadors tenen exercitada la paciència.





Estan endormiscats en una hamaca o en una tenda de campanya que alhora els protegeix de la fina pluja que de tant en tant cau però que no molesta, sortosament dura poc i para.




Seguint el camí vorejant el llac arribem a l’edifici que va ser residència d’estiu del mariscal Tito i lloc d’encontre amb polítics. No tenia mal gust el mariscal!. Tito de cada lloc que governava  es construïa una residència: la d’Eslovenia era  Bled.  L’emplaçament no pot ser millor, està just enfront de  l’església i envoltada d’un jardí. Actualment és un hotel, Vila Bled,  on s’han hostatjat personatges com Ghandi, el princep de Monaco o Paul Mc Cartney.





Al capdavall, malgrat la pluja intermitent, hem fet un relaxant i bonic passeig vorejant el llac i el temps se’ns passa volant mirant les aigües transparents i als ànecs que donen la benvinguda al viatger. Ha estat una caminada molt agradable.




Desprès ens asseguem a les cadires d'una terrassa coberta d'una cafeteria amb vistes al llac perquè comença de nou a ploure i no volem acabar remullats, a més a més volem tastar un pastis típic de crema i pasta de full típic del poble, "kremna rezina de Bled” que s’hi fa des de fa més de 60 anys. Volem... però malauradament s’ha acabat. És un pastis molt sol·licitat.
Per sort pel matí  he comprat a Liubliana el pastís típic i popular del país, la potica, que és com un bescuit farcit amb nous, també es pot omplir amb altres coses. N'havia comprat quatre només per a portar-los a la família. N’he agafat dos i els he repartit entre tota la colla que m’acomanya, hem eixit a mosset però amb la intenció n’hi ha prou. Això diuen no? Amb açò i cara al llac, hem celebrat el meu aniversari.



                 
QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  ESLOVENIA

dimarts, 20 de març de 2018

FOTOS i MÚSICA: MITA El museu internacional de Titelles d'Albaida




Com m'agrada el museu...
vaig... i torne a anar... 
no em canse de veure el que hi ha.


MÚSICA: Marionetas en la cuerda

dissabte, 17 de març de 2018

CROÀCIA: ZADAR: història i modernitat

M'agrada Zadar perquè és un lloc on les ones formen música i per la nit se saluda al Sol amb llums de colors, tot fruit d’una sofisticada obra d’enginyeria.
Zadar és una de les ciutats croates que passen desapercebudes quan es visita Croàcia. Està situada en una península allargada que té 4 quilòmetres de longitud i només 500 metres d’amplària.


Un pont de vianants reconstruït l’any 1962, és el que actualment s’utilitza per anar de la península al casc antic. Té 152 metres de llarg i 6 metres d’ample, tanmateix no sempre va ser així. Tradicionalment s’utilitzava una xicoteta embarcació de fusta, los barkarioli per anar-hi. És trajecte curt de 80 metres i uns pocs minuts, i és el preferit pels habitants de Zadar, al que volen donar-li de nou l’activitat que tenia abans. Volen que  no només siga per a ús local sinò també cara al turisme.



Zadar, generalment s’utilitza com ciutat base per visitar els voltants. Sovint no entra en ruta pel país  i és una llàstima perquè hi trobem algunes coses de les que es veuen poques vegades. No parle dels monuments que ressalten per art i antiguitat o de les ruïnes romanes que s’hi conserven,  que ja la fan mereixedora d’una parada, parle de l’orgue marí i el monument  anomenat “El saludo al sol” que és tot un espectacle.
Us ho conte a poc  a poc.
Zadar al llarg de la història va destacar per una intensa activitat cultural, va crear la primera universitat croata l’any 1396, també s'hi va escriure la primera novel·la en llengua croata al segle XVI i s'edità el primer periòdic croata. A més a més, molts aficionats a l’esport la coneixen perquè Zadar se la considera el bressol del basquet.


Zadar és cultura i història. Els carrers tenen molta vida. Hi ha vestigis del passat a cada pas. La ciutat va ser greument bombardejada durant la segona guerra mundial i també va patir destrosses durant el conflicte bèl·lic de la dècadade 1990 . Però tot seguit es va reconstruir i actualment s’hi conserva l’atmosfera d’antiguitat al cas antic de la ciutat que compagina amb els aires de modernitat.
L’entrada al casc antic es fa per la porta Terrafermara d’estil renaixentista adornada amb els escuts d’armes i un lleó a l’arc central. També es pot optar per fer primer el passeig entrant pel vell embarcador i anant pel passeig marítim i la tornada per dins de la ciutat.




El vell  embarcador que dóna al passeig marítim està a l’esquerra de la porta.



Una vegada dins del casc antic, seguim un dels carrers que enfronten  la porta d’entrada,  només per a vianants M’agrada, és un espai ample i gran,  lliure de cotxes.
De camí passem per palaus i esglésies, i mirant cap a un costat i altre del carrer central vegem nombrosos carreronets estrets que amaguen més places i monuments. En una primera mirada Zadar sorprèn. Hi ha molt a veure.  
Parem en una de les places principals, Narodni Trg, la plaça del poble que  s’identifica pel rellotge de 1798 a l’edifici del segle XVI, la Logia de la Gran Guardia. A la plaça tambè està el Palau Comunal de 1936 i l’edifici de la Logia renaixentista de la Ciutat, on es llegien els edictes i sentències publiques.


Diuen que en Zadar és on s’hi troben les esglésies romàniques més boniques de Croàcia, com la catedral. Cap allà anem, cap a la catedral de sant Anastasia del segle XIII edificada sobre les ruïnes d’una basílica paleocristiana anterior i amb un campanar de 1893, visible des de qualsevol part del casc antic. L’exterior destaca pels arcs cecs disposats en dues grades horitzontals i els dos rosetons.


Arribem a una gran plaça, és la plaça del Foro romà (s.I aC – III dC).   Dóna gust el passeig sense cotxes circulant ni aparcats. Estos detalls donen valor a les ciutats. A la plaça trobem restos romans, fragments de columnes i capitells, poc queda dels passat romà, però hi està exposat. El que més destaca és la columna de la vergonya on s’encadenava a la gent que havia comés delictes menors.



La part principal de les ruïnes estan davant de l’església de san Donato, l’església pre romànica del segle IX símbol de la ciutat. Sembla un Castell per la planta circular que es va construir al segle IX amb materials procedents de foro romà. Des de l’exterior, si posem atenció a la base, veiem les lloses i pedres que pertanyen a les ruïnes romanes de la palça que té davant.



San Donato està dedicada a la Santíssima Trinitat però és coneguda amb el nom del bisbe que va manar construir-la al segle IX. Actualment té edificis annexionats i s’utilitza com sala de concerts.



Zadar és una ciutat interessant. Al costat de sant Donato i front als restos romans està l’església de santa Maria, d’inicis dels cristianisme. La façana és dels segle XVI i conserva elements del segle XI, com el campanar.  Guarda tresors religiosos amagats per les monges benedictines en temps de guerra.
.


A Zadar hi ha moltes esglésies menudes i grans. Pel color cridaner m’agrada l’església de san Simon on està enterrat el sant. Va perdre l’estil romànic quan s’hi traslladaren les despulles del sant al segle XVII.


Seguint caminant trobem una columna del foro romà instal·lada l’any 1769, junt al que queda d’un vella porta i  el bastió Grimani.

Tot està junt a la plaça dels cinc pous que són del segle XVI. Estos cinc pous,  en temps passats abastien d’aigua a la ciutat. A l’altra part de la ciutat hi ha altra plaça més menuda amb tres pous solament. La plaça amb els cinc pous està molt animada, de nit i de dia, és lloc d’encontre i actuacions festives, és lloc de fotografies.



Acabem esta primera visita a Zadar fent un passeig pel passeig marítim. I especifique que és la primera perquè en acabar-la, ens quedem amb ganes de més i per la nit volem tornar. 



L’orgue del mar de l’arquitecte croata Nikola Basic va ser  inaugurat l’any 2005. Després de la devastació feta durant la segona guerra mundial, s’havia de remodelar la zona. Este projecte forma part de la millora del passeig marítim que no tenia cap atractiu. Ara si que  ha quedat bonic. Els de Zadar poden sentir-se enorgullits. A més a més al món només hi ha tres orgues que sonen per efecte del mar, el de Zadar és el més gran, després està l'orgue de San Francisco als Estats units i el de Blackpool en Gran Bretaña.
L’orgue de Zadar té 70 metres i està situat en  un passeig escalonat fet amb blocs de pedra blanca, marbre procedent de l’illa croata de Brac, pedra amb la que tambè es va construir la casa blanca de Washington. El mecanisme subterrani amaga 35b tubs. L’aire pressionat per la força de l’aigua del mar en xocar amb les escales a traves dels forats produeix música. És el so de les ones. Espectacular. Emet un so harmònic i relaxant. Les escales són  un bon lloc per descansar, és el que nosaltres fem i tothom fa.


Al costat de l'orgue, està el “Saludo al sol”. Val la pena apropar-se. És un cercle gegant de 22 metres de diàmetre i altres que l’envolen representant el sistema solar. El cercle central, està fet amb tres-centes plaques de vidre  de múltiples capes muntades al mateix nivell que el terra. Davall del vidre hi ha unes cèl·lules fotovoltaiques que absorbeixen la llum del sol del dia i irradien llum quan es fa fosc.  Eixa és la màgia, una màgia perfectament estudiada.  Es pot trepitjar per  damunt sense cap problema.



En realitat este complement arquitectònic  a l’orgue marí construït pel mateix Nikola Basic funciona tot el dia com placa solar, acumulant energia per  abastir part de la ciutat.  I per la nit és quan es veu el fascinant espectacle del mosaic de llums i colors.
Així que el “Saludo al sol” és escultura i arquitectura, és font de llum, espectacle i també calendari solar i tradicional perquè hi són assenyalades les festes del santoral. M’ha encisant: tecnologia i naturalesa agafades de la mà.

El temps ha passat volant, el sol s’està amagant. Anem a comprovar si és cert allò que deia Hitchcock sobre la bellesa del capvespre. 
 Segons Hitchcock, en este passeig es on es produeix el millor capvespre del món. 

I és cert.



Una meravella. Ens hem quedat amb ganes de més, tornem de nit. La nit de Zadar és diferent, tal volta es podria dir que especial perquè el que s'hi pot veure no està en molts llocs. Nosaltres ho sabem,  estem impacients per escoltar l’orgue marí sota la llum de la lluna i veure el monument del “Saludo al sol” amb llums. Reconec que és el que de bestreta, més m’abellia veure de Zadar.

Aixi que abans que de nit retornem a la ciutat, des de l'hotel és un llarg passeig, però no importa...el que veurem compensarà la caminada.
És cert, cal fer la visita de dia però també la nocturna. La imatge de la ciutat canvia. Últimament se la considera lloc de moda i hi h a molts locals nocturns, bars i festivals en estiu que atrauen gent. Els carrers estan animats i els cafès de gom a gom.



De tot em quede amb el so de l’orgue marí i l’abraçada al sol, sense dubte, un gran espectacle harmònic amb la natura. I no sóc l’única a qui li agrada.  De fet som un grapat els que anem a escoltar la música de l’orgue,  som molts els que trepitgem el monument dedicat al sol i que per la nit ressalta. 

Tot quasi perfecte, és quasi per un detall, imposaria una norma: la del silenci o simplement demanaria que tothom parlara en veu baixa, així es podria gaudir plenament de la tranquil·litat que produeix el so de l’aigua. És  molest voler gaudir del so únic i irrepetible de les ones forman música i escoltar alhora converses que es barregen en diferents llengües. I és que arreu del món sempre hi ha gent que no pensa en els altres ni valora el que està vegent.



QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA