Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 2 de novembre de 2013

TAILÀNDIA nord: DONES GIRAFA de la tribu Padaung

Hi ha tradicions que escapen al nostre enteniment, una de les més incomprensibles són els anells que es posen al coll les dones Padaung com un símbol de bellesa.

Les dones girafa viuen a les muntanyes de Tailàndia. Cada dia s'exposen al turisme.

Estem a l’embarcador de l’hotel. Hui ens espera un dia on, ja sé de bestreta, sentiré emocions contraposades. I és que ens anem en barca per pel riu Pai cap al poblat PADAUNG, el de les dones girafa, les que són tan afamades.

L'embarcador, a punt de pujar a la barca que ens portarà al poblat Padaung.

I estem expectants pel que anem a veure. No sabem si el poblat s’ha convertit en un zoo humà ple de dones simplement exposades. No m’agradaria. He llegit sobre el tema però no vull opinions subjectives. En cap moment voldria contribuir a fomentar cap negoci i comerç turístic fraudulent. Ja veurem...nosaltres anem amb la premissa de sempre que és el respecte. Sé que al poblat porten un ritme de vida controlat en el qual les dones accepten que envaïm la seua intimitat. Este aspecte em desagrada però alhora m’intriga saber com són i com viuen, vull fer les deduccions pròpies segons l’experiència viscuda sense que m’ho conten, vull veure de primera mà este grup de dones tan aparentment peculiars però que no deixen de ser unes dones com jo, com tantes altres. 

Estaria genial poder comunicar-nos amb elles. Quin goig seria dominar totes les llengües i saber el què pensen, però com això no és possible, em quedaré sense saber en realitat què opinen de tots aquells que anem a veure-les. Em conformaré amb el que observe mirant les seues cares. Les cares i les mirades, sovint, són reflex de l’ànima. 

Estem arribant...ja falta poc per desembarcar i trobar-nos amb un món diferent, desoncertant, una realitat i mentalitat que constrasta amb tot el que nosaltres pemsem.

Anem de camí. Estes aigües són perilloses, hi ha molts remolins i corrents, hem de protegir-nos amb un jupetí salvavides, encara que de poc pot servir en un riu on els cocodrils viuen tranquil•lament en les seues aigües. La barca en la que pugem és menuda i inestable, no pren velocitat voluntàriament, són les aigües ràpides del riu les que se’ns emporta tots plegats, a la barca i a nosaltres, sense poder dominar el corrent. A la barca en som vuit persones i no podem moure’s del nostre lloc en concret perquè tenim el pes controlat per evitar que la barca se’n vaja més cap a una part que no altra.

Fem bona cara per a la foto, però hi ha moments que el moviment de la barca espanta.

I arribem. Sincerament he sentit por, per moments, he pensat que la barca tombava. Els jupetins salvavides de res hagueren servit en aquelles aigües que no deixen veure el que amaguen, i que sense dubte estan plenes de famolencs cocodrils a l’aguait de rebre menjar humà extra. 

Entrem al poblat i no gosem obrir la boca. Veure per primera vegada les dones del coll llarg causa un fort impacte, alguna cosa se me remou a l’interior i un grapat de pensaments em circulen per la ment. Mai havia vist unes dones amb aparença tan singular. I no m’agrada el que veig.


A l'entrada un cartell diu on estem LONG NECK VILLAGE, com si fos necessari...simplement fent una ullada i mirant la primera dona, ja ho podem saber.

Les dones girafa, les Padaung, són una tribu procedent de Birmània, branca de les Karen. Segons conta la llegenda, un rei birmà volia oferir en sacrifici a la donzella més bella del regne que era Karen. Per tal de salvar-la i per a fer-la lletja li posaren uns espirals al coll. Des d’aleshores les anelles al coll són símbol de bellesa. Altra hipòtesi diu que la col•locació dels anells va començar com protecció front els atacs dels tigres. I altra totalment diferent explica que com els anells antigament eren d’or col•locats al coll de les dones era una manera de protegir les riqueses. Qui sap quina de tres serà la raó de ser d’esta tradició! En este moment tampoc importa molt.

Per a una dona Padaung és un privilegi portar els anells al coll, braços i cames. Al menys antigament ho era. Els aros són de coure. Comencen des de menudes a fer l’estirament enroscant-los al coll, entre els cinc i nou anys. La primera anella té 10 cm i es posa previ massatge de cap i coll. És una tradició actualment prohibida en Tailàndia i Birmània però que d’amagat continua. Bo, especifique, d'amagat s'inicia perquè després és inevitablement evident, però ja és tard, la tradició està iniciada i ha de seguir el procés.

Solament les xiquetes que han nascut un dimecres de lluna plena se les permet portar estos anells al voltant del coll.  I al cap de dos anys afegeixen un o dos anells més per a que l’allargament siga progressiu, tot fins aconseguir allargar el coll fins al voltant de 20 cm. Hi ha dona que en porta 28 i segons ens conten, les dones els llueixen amb honor, malgrat tenir el tòrax debilitat per l’opressió i la columna vertebral deformada. La seua manera de caminar, conseqüentment, també és diferent.

Joves i velles...què pensaran de la situació que viuen, de la seua tradició ancestral?
Torne a pensar que m’agradaria escoltar per boca d’elles què en pensen. Potser hi ha de tot, hi haurà qui ho porta amb orgull perquè creu veritablement que és un honor o altra que s’ho replanteja però ja es tard perquè llevar-li els anells seria contraproduent per a la seua salut. Per ara, observant les seues cares em fan pensar més bé en que es tracta de resignació.

Esta jove posa per a la foto, com totes les dones de la tribu, sense demanar diners a canvi. Estan acostumades a ser el focus d'atenció, saben que són protagonistes.
Alguna cara ens resulta familiar, com pot ser? I és que  la trobem fotografiada al llibre-guia de viatge que portem. 
.

Encara que és una tradició molt criticada per les conseqüències sanitàries físiques que comporta, seguirà perquè s’han creat massa interessos econòmics al seu voltant. Els habitants d’este poblat viuen del turisme i reben ajuda econòmica de la província de Mae Hong Song. Exposar-se cara el públic és la seua manera d’aconseguir guanys, no tenen altra alternativa, no els la ofereixen.

Tenen el cos deformat pels anells, caminen amb dificultad i seuen de manera rígida.
El poblat no és massa gran, ens enfilem pel carrer principal, escodrinyem el que es veu de les cases, el que hi ha per fora i el que podem veure de dins a traves de les portes entreobertes. Vegem molts micos menuts que fan companyia les dones. Homes se’n veuen pocs, estan al camp treballant i fins la nit no arribaran. 


Estem a soles al poblat, no hi ha més visitants. M'alegra.

Homes hi ha pocs, la majoria estan al camp. 
Les dones girafa i les altres que no formen part d'este grup, estan la majoria venent la seua artesania, teixint o simplement estan assegudes a la porta de casa.  
Mols micos els fan companyia.

Entre les tribus del Nord hi ha animistes, budistes o cristians. Al poblat de les Padaung trobem una església cristiana.

La natura ho envolta tot, el poblat està situat a la part alta de la muntanya.

Malgrat el pes dels complements, les dones fan treballs pesats i dificultosos per a elles per la falta de mobilitat, i ho fan de manera rígida, la majoria es dediquen a teixir i després venen el que fan.

Crec que el qualificatiu  que les defineix és "ressignades".
Al final del carrer trobem l’escola. Els continguts de l’escola compaginen tradició i modernització. Pare l’orella en les explicacions de la mestra, està ensenyant els dies de la setmana en angles, xiquets i xiquetes estan fent un joc seguint el ritme d’una cançó.  Dos xiquetes porten ja els aros al coll. M’esgarrifa veure-les.

Pare l'atenció a l'escola, vull saber què fan. M'esgarrifa veure les xiquetes amb anells al coll ja tan xicotetes.

A prop hi ha un xiquet molt menudet  mirant com els altres més majors juguen. I mirant-lo pense el poc que sap encara de la realitat que envolta les xiquetes, joves i dones del seu poblat. Pense que ha tingut sort naixent xiquet perquè portarà una vida simple sent caçador i treballant cultivant terres.


El xiquet mira els altres com juguen, algun dia entendrà.

Visitar este poblat em fa recordar unes paraules escrites al llibre "Viajes a la marginación" de Carmen Sarmiento, l’ experimentada periodista de renom que va visitar les dones girafa quan estaven reclutades per la guerrilla. Carmen Sarmiento aleshores augurà un nefast futur en el qual tothom podria visitar-les. I ho va encertar perquè actualment tothom les pot visitar. Va endevinar el negoci que comportarien.


Les dones Padaung tal volta estan cansades de tanta fotografia, tanmateix sempre es mostren diligents i a punt per complaure el visitant.


Estes dones segueixen una tradició als nostres ulls dolenta. M’entristeix observar-les i si el respecte és la base de tot viatger, també hem de respectar les seues creences. Tal volta se les deuria informar millor del que perjudica per a la salut el portar els anells i així anar conscienciant-les a poc a poc. Tal volta no s’ha fet suficientment. Tenen altra educació però també són unes víctimes del sistema.

Donant un passeig pel poblat veig altres dones que no porten els anells al coll i mirant les seues cares deduesc que tenen certa enveja que en part es nota perquè intenten amb un grapat de collars, assemblar-se el màxim a les dones del coll llarg, volen el protagonisme que tenen les altres.


Estes són les que als nostres ulls són les privilegiades, però note certa enveja en la mirada...

Em reitere en que no m’agrada veure el que estic veient però els que anem a visitar-les no fem res de dolent. Les dones girafa fan artesania i ens la venen. Jo en compre, sé que són diners que els arriben directes. Si no tingueren turistes o viatgers que les visitaren no podrien vendre el que fan manualment, que són objectes realment treballats minuciosament. 

Obrir el poblat al turisme també és una manera de contactar amb el món exterior fóra del seu entorn. Carmen Sarmiento estava radicalment en contra d’esta obertura al turisme perquè només veia el turista insolent que no sap on va, que de tot hi ha, però no pensava que hi ha altres viatgers més conscienciats, que sense ser experts antropòlegs ni documentalistes també estem interessats en veure com són en realitat els poblats i les persones.


QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

* En este bloc pots llegir més sobre Tailàndia en l'etiqueta corresponent.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada