Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 29 de setembre del 2012

ÀUSTRIA La ciutat de SALZBURG

Estic a la ciutat de la música, la ciutat de Mozart...qui diu que no existeix la immortalitat? Mozart és inmortal, en cada racó de Salzburg està present.

El viatge que estem fent per trepitjar muntanyes austríaques està organitzat de manera que hi ha tres dies “comodí”: dos destinats a visitar ciutats i altre dia lliure. Estos dies "comodí" són necessaris perquè l’oratge no és sempre propici per fer caminades per sendes de terra i pedres,  així que generalment els dies que més plou és quan nosaltres ens dediquem a passejar per les ciutats.

Personalment, no trobe cap inconvenient el fet de banyar-me, m’agrada la pluja i no em molesta, però reconec que estes condicions meteorològiques no són les més favorables per a caminar per muntanya, pel perill de relliscar pel fang en no poder veure on es posa el peu.

Cada dia de bon matí mentre desdejunem al gastoff, tots mirem el cel i els núvols, escoltem les previsions de l’oratge i els encarregats de l’organització decideixen quina és de totes les rutes previstes, la més convenient per al dia. Ells són  experts i saben on anem, estan cansats de fer estes rutes constantment.

I ara plou, plou amb gana, i segons la previsió on havíem d’anar encara plou més i no pararà durant tot el dia. Així que hui toca agafar-nos un dels dies “comodi” i ens anem a Salzburg, a 60 quilòmetres de san Johan, una hora de trajecte en autobús. La previsió de l’oratge diu que a mesura que avance el dia, escamparà en esta zona. 

Que així siga. 

Arribem, i com ja estem acostumats a la pluja, iniciem com si tinguérem un sol radiant el nostre passeig per la ciutat de Salzburg. La ciutat la conec d’una breu estada anterior i m'agrada la idea de tornar a visitar-la. Salzburg és un lloc acollidor per retornar.

El castell Hohensalzburg domina el cim de la muntanya i dibuixa la silueta de la ciutat. Quina bella estampa! 




La silueta de la fortalesa domina la ciutat.

Nosaltres volem pujar-hi, volem experimentar eixa sensació de domini visual que sentirien els amos habitants en veure els súbdits als seus peus. Les vistes des de dalt deuen ser espectaculars!

Hi anem per comprovar-ho.





Comencem a pujar i ho fem utilitzant el funicular...
l una vegada dalt, el castell no té res d'especial però les vistes són espectaculars...
i ens sorprén un carrer que està de gom a gom...en baixar sabrem la raó per què està tan ple.

Quin agradable temps que hem passat, primer pujant amb el funicular i després fent la baixada passejant. Per moments plou i altres deixa de ploure...quina tranquil•litat s’hi respira! L’allau de gent no està per estos paratges, s’hi concentra en els principals carrers.

I de nou estem baix. S'hi nota que estan acostumats a l'aigua i actuen amb rapidesa quan para. I així, en un moment que no plou es munta una partida d’escacs en un tauler gegant que està situat en una plaça als peus de la fortalesa. Ella, imponent i a l'aguait des de la seua privilegiada posició elevada, vigila que no es faça trampa.

Ens sorprén veure com es juga una partida d'escacs, on les peces no són de grandària normal.

Pels carrers escoltem música en directe, els artistes es col•loquen en qualsevol lloc. En són molts i procedents de diverses nacionalitats, cadascú toca les musiques representatives d’on venen. 

Músics de totes les nacionalitats demostren el seu art.

Però també sovint són  les sonates de Mozart les que ens acompanyen. La presència de l’artista està per tot arreu i també està sa casa, que és un dels llocs més visitats de la ciutat, el carrer on està situada està constantment atapeït i quasi ni s'hi pot passar.

Em ve al cap l’arteria plena de gent que s’hi veia des de la part alta...ara sé que era este carrer...el carrer de Mozart




El carrer on està la casa natal de Mozart és un del més visitats.

En 1816 començà la tradició musical de Salzburg, la ciutat de la cultura, de " l’alta cultura" com diuen alguns, ciutat dels edificis i places d'art barroc, ciutat dels festivals, ciutat on l'any 1818 es creà l’afamada composició “NOCHE DE PAZ”, ciutat de la música...

Passegem, sense por a l’aigua, per la plaça de la catedral. Impressiona la Domplatz, escenari del festival anual, també en Nadal es posa un típic mercadet nadalenc.

La Dom, la catedral.

I és que com estem veient, Salzburg desborda història per tots els costats. L’any 1997 el casc antic va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. S’ho val. El presideix, com des d’un tron es tractés eixa orgullosa fortalesa blanca de Hohensalzburg que ja hem visitat, el conjunt més gran de les seues característiques totalment conservat d’Europa.

Davant del palau de l’arquebisbe s’obri la Residenzplatz on en temps passats residien els prínceps arquebisbes. Té una  torre octogonal amb un carilló i una de les fonts barroques més grans del món. Des d’esta plaça parteixen els cotxes de cavalls que passegen per la ciutat.



La Residenzplatz.

El  riu Salzach  creua Salzburg, quan passem el pont ens sorprèn agradablement de nou una música, però no es veu ningú, és tracta d’una melodia clàssica procedent d’uns altaveus col•locats al mateix pont. Música...sempre música...M’agrada. 


El riu Salzach, 
on en una vora hi ha un grapat de paradetes de venedors ambulants.

A l’altra banda del riu està el palau de MIRABELL, els seus jardins estan dissenyats meticulosament amb flors, arbres i estàtues que conviden al passeig. Tenim sort i no plou. Tanquem els paraigües, amb l'impermeable, per si de cas, és suficient.




El palau MIRABELL on els jardins estan perfectament dissenyats.

No ens queixem de l’oratge, hem tingut ratets plovent, però han sigut molts més els que l’aigua ha deixat de caure. I quan ha plogut no ens hem banyat, els impermeables són un gran invent. A més a més,  tot no ha estat caminar, també hem parat per dinar i fer-nos algú café calentet o tastar pastissos dels que en Àustria són experts.

I seguint amb el tema de la pluja, he observat un detall quan estava a la Residenplatz, que en recordar-lo em trau un somriure, són els cotxes de cavalls preparats per a fer passejos turístics per la ciutat i pense-hi en  com estan de preparats els animals. Porten impermeables de GORA TEX, segons especialistes i sense ànim de fer publicitat, el millor material contra l’aigua i contra el fred! I és que com l’aigua és cosa diària, fins i tot els cavalls-guies de la ciutat estan ben condicionats.

És un luxe reservat a pocs visitar estos països amb un sol radiant perquè sempre plou, tanmateix, mirant la part positiva, cal dir que conéixer-l's amb pluja, i amb boirina... i amb humitat constant...és assaborir-los en la seua essència.

QUADERN DE VIATGE, ÀUSTRIA 2005: CAMINS DEL TIROL I BAVIERA

* En este bloc pots llegir més sobre Àustria.





divendres, 28 de setembre del 2012

AIELO DE MALFERIT: Imatges del present i del passat


Deixem-nos portar per la poesia, per la música i les paraules...
deixent-nos arrossegar pels sentiments i per la nostàlgia...
Gaudiu del que estes privilegiades veus ens volen contar...
Endavant Lluis, Josep... endavant...

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Tan se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré 
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aqui.

Canto i sempre em sabré 
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Lluis Llach i Josep Carreres
(extracte de la cançó)


Muntatge audiovisual fet per Noelia Vidal,
que podem trobar al bloc d'història d'Aielo de Malferit.



Per saber més d'Aielo i fer una lectura virtual en este bloc, teniu un PASSEIG PER AIELO

dijous, 27 de setembre del 2012

RESSENYA LITERÀRIA nº10. AIELO DE MALFERIT, Geografia, història, patrimoni.


Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 





nº10- “AIELO DE MALFERIT. GEOGRAFIA, HISTÒRIA, PATRIMONI”
Abel Soler


Opinió personal

Els llibres locals que mostren parcialment o totalment els pobles també són una font important si es vol saber més sobre el lloc que es visita. Us mostre en este racó viatger un títol d’història local, que fa una aproximació general al que és el poble d’Aielo de Malferit, (València). Està escrit per l’ historiador, gran coneixedor de la vall d’Albaida, Abel Soler, la meua opinió sobre el llibre queda expressada a la ressenya que es publicà el seu dia i que transcric més avall.

Però, si de llibres locals es tracta, no puc deixar d’esmentar, en este moment, d’altres exemples que mostren com és el poble i qui hi viu, em refereixo a llibres que conec perfectament perquè els he fet junt a amics, llibres fets amb il•lusió i sense la presió del previ encàrrec perquè els vam fer amb la senzilla finalitat de mostrar allò que ens envolta i que tant estimem. 

Un d’ells és  “IMATGES DE VIDA,  fet per MªJesús Juan, Noelia Vidal, Rafael Morant i per mi.
Altre és  “MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT”, una recopilació de 700 malnoms ordenats alfabèticament escrit junt a Mª Jesús Juan. Deixe la ressenya d’estos  llibres per a altra ocasió, ho mereixen. També deixe per a ressenya a banda, uns contes infantils propis trets de la tradició oral local, publicats per Caixaontinyent a la col•lecció de La cadireta de boga.

Tot junt:  fotos, històries passades, malnoms  o contes infantils que s’han contat des de sempre, ens dóna a conèixer l’essència d'un poble.


Ressenya feta al bloc d’història d’Aielo de M. escrita per Mariló Sanz (resum): http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2011/02/aielo-de-malferit-geografia-historia.html

“Aielo de Malferit. Geografia, història, patrimoni” és un gran llibre, no solament per dimensions sinó per contingut i qualitat.

Alguns passatges que Abel ens mostra són coneguts perquè ja estaven publicats en articles locals, la prova està en l’extensa bibliografia exposada al final del llibre, així com les continues referències en notes a peu de pàgina. Però molts altres passatges exposats no els coneixíem. Abel ha buscat, tret a la llum i plasmat en la seua obra, informació que fins el moment estava guardada als arxius més allunyats.

Vaig gaudir de la lectura del llibre com si es tractara d’una novel•la. La història d’Aielo que ara ja tenim a l’abast em va enganxar des de la primera plana, des del primer capítol. Cada dia, com si fos una droga necessitava la dosi de lectura, necessitava saber com continuava el que havia llegit el dia anterior perquè cada capítol m’estava contant coses properes. 

M’ha agradat llegir el contingut però en part ha sigut gràcies a la forma, a l’estil que Abel ha utilitzat per transmetre la història: senzill, directe, que contribueix a que sentim el que llegim com molt proper. Fins i tot en ocasions se li pot dir que arriba a ser col•loquial. Este estil ben allunyat de tecnicismes, que pot resultar contradictori en un llibre seriós com el que ens ocupa i tal volta siga criticat per alguns, li dóna al contingut el valor afegit de fer-se entendre per tots i a més, ajuda a crear eixa espècie d’intriga novel•lesca que particularment a mi em va enganxar a seguir i seguir llegint .

És una opinió subjectiva, molt discutible, clar és. Llegiu vosaltres i opineu. Estic segura que en conjunt el llibre no vos defraudarà. El més important de tot és que Aielo ja té la història en un volum i els aieloners curiosos que volem resoldre dubtes al voltant del nostre passat, ja podem tirar mà de la recopilació feta per solucionar-los. 

El llibre és un primer pas, un important pas, que tal volta en un futur pot donar peu a altres “històries” amb revisions, ampliacions o enfoques diferents. Tot serà vàlid per a Aielo i els aieloners.

*****

dimecres, 26 de setembre del 2012

FOTOS I MÚSICA: VENÈCIA II PART, La plaça de san Marcos




..perquè en acabar el viatge podem retornar a aquell lloc especial i reviure aquella experiència única mirant les fotos...

És un goig gaudir del temps suficient en Venècia i poder veure la catedral i la plaça al llarg de diferents hores i llums del dia...

El text que complementa este segón vídeo sobre Venècia està en:



dimarts, 25 de setembre del 2012

RESSENYA de CINE. nº9-¿Y AHORA ADÓNDE VAMOS?, pel.licula


Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 






¿Y AHORA ADÓNDE VAMOS?
Guió i direcció de la pel•lícula Nadine Labaki


Sinopsis i opinió personal

La pel•lícula comença amb un grup de dones endolades que van camí del cementeri, hi ha  cristianes i musulmanes. Al poble conviuen les dos religions i la mesquita està al costat de l’església.  La pel•lícula mostra una realitat, la confrontació vigent entre cristians i musulmans, no solament existent al poble rural on està situada l’acció sinó en molts altres llocs on conviuen religions. També mostra l’altra part contraposada que és la de l’amistat entre individus de diferents religions.

En arribar al cementeri cadascuna va a la part que li correspon per religió. Són dones unides pel dolor i per la idea clara que no volen més morts ni confrontacions, dones que estan convençudes que la guerra és inútil. Les dones no volen que al llogaret aïllat on viuen els arriben les noticies sobre els conflictes religiosos, saben que els homes no dubten en la venjança, perquè no pensen en les conseqüències i s’aboquen a la violència al més mínim indici. 

I no volen perquè saben que violència engendra violència. 

Així que la pel•lícula mostra les estratègies que fan servir tota la colla unida de musulmanes i cristianes, per a distreure l’atenció dels marits, pares o germans, musulmans i cristians, i amb tot el que es posen per davant pretenen que no tinguen temps per pensar en lluites. I les estratègies, totes boges i carregades d’humor, van sumant-se al llarg de la pel.licula. Les dones mostren el seu empeny per al canvi, són les protagonistes. Elles són les fortes i les sensates front els homes.

El punt de bogeria i diversió de les idees que porten endavant fa digerir millor el veritable sentit del que es vol dir amb tan descabellades idees. El tema que tracta és dur, però els ingredients humorístics i els tocs de “comèdia musical” li donen un aire estrany que “confon” sobre la transcendència del tema de manera momentània però que després fan repensar en el contingut real que la part divertida o musical tenia. I tal volta este aspecte, lluny de ser criticable perquè hi ha qui diu que la pel•lícula  és poc profunda, és lloable, perquè mostra el que vol mostrar però adoptant intel•ligentment la manera divertida de fer-ho.

El final és sorprenent  i la frase final reveladora. La pel•lícula acaba amb la frase que dóna títol a la pel•lícula: I ara cap on anem? que es pot agafar amb doble sentit. Per un costat expressa el dubte real que se’ls presenta al grup de veïns quan estan al cementeri portant un jove a soterrar i per altra fa deduir que el que els passa és una situació no tancada, que no se sap com ni quan acabarà, expressant l’absurd de tanta violència i tanta mort.

Diu la directora Nadine Labaki, directora també del poètic film “Caramel” que la pel•lícula va nàixer alhora que va esclatar violència al cor de Beirut l’any 2008. Ella estava embarassada i es preguntava fins on arribaria per tal de protegir el seu fill. Era una situació on tothom estava a punt d’esclatar la religió que es porta molt a dins.Eixa ha estat la finalitat del fil i és el que de manera excel.lent ha mostrat.

Molt premiada però poc vista, és una pel•lícula no inclosa als circuits comercials, però que sortosament cine clubs les trauen a la llum i les posen a l’abast de tothom. Està doblada al castellà tanmateix crec que la versió original en àrab amb subtítols que és la que jo vaig veure, és la que millor mostrarà l’essència de la pel•lícula. 

La pel•lícula m’ha agradat i m’ha fet indagar sobre Beirut i sobre la seua evolució històrica i social. Ara sé un poc més sobre el país i estic més convençuda,encara més del que ho estava, que barallar-se no porta enlloc i que això de morir i matar per unes idees és un assumpte que deuria d’estar desterrat a altre planeta.



dilluns, 24 de setembre del 2012

FOTOS i MÚSICA: I PART de VENÈCIA i les illes





..perquè en acabar el viatge podem retornar a aquell lloc especial i reviure aquella experiència única mirant les fotos...

De Venècia no heu de perdre's les illes, és altre món diferent al de la ciutat, hi ha menys bullici i més tranquil.litat, són aires que s'han de gaudir i visitar.

El text que complementa este vídeo el pots trobar en: els següents links:



MÚSICA: Hombres G



dissabte, 22 de setembre del 2012

BILBAO: I seguim passejant…



Com canvien els llocs, com evolucionen! Van adaptant-se a les necessitats, a la modernitat, contínuament han d’estar preparats per a l’allau de gent que els hi arriba, siga per treballar, per establir-se o simplement per visitar.

Vidriera de l'estació Abando.


Bilbao té més que un centre històric, a l’altra part del riu Nervión està la universitat privada de Deusto i un grapat d’edificis importants en la vida de la ciutat.

La Universitat de Deusto té renom en els àmbits educatius.

És agradable passejar vorejant el riu però també és bonic anar per la zona alta. Per això pugem en funicular cap al Monte Artanda. S’hi pot anar també en cotxe i caminant. És una zona amb molta vida, hi ha molta urbanització i zones verdes, també llocs per practicar esport. Nosaltres passegem per un jardí que té unes vistes panoràmiques de la ciutat. Malauradament el dia està gris i les vistes no són molt bones.


Pugem en funicular i trobem un gran parc amb unes vistes de la ciutat i un barri  extens i modern.


Crida l’atenció una gran escultura, obra de Juanjo Novella, “ La huella de los Gudaris” en memòria dels soldats bascos que lluitaren contra Franco durant la guerra civil espanyola.

També hi ha una gran escultura, moderna i simbòlica, és la petjada de la memòria.


Ens agrada això del contrast de la zona alta i la baixa de Bilbao i altre dia el dediquem a pujar en ascensor fins l’església de la Begonya, que és la patrona de la ciutat i molt venerada. Per tornar agafem un bus i per buscar-lo descobrim una part nova a la zona alta de Bilbao que encara desconeixíem. 

Pugem a la Begonya, no podem deixar de veure l'esglèsia dedicada a la Patrona.


De nou a la part baixa anem passejant i parem al parc de Doña Casilda Iturriza conegut com el dels “patos”. Este parc és un dels molts que hi ha arreu de la ciutat i és peculiar perquè segueix l’orografia natural. 

El parc envolta el museu de Belles Arts. La gent de Bilbao aprofita els dies de bonança en l’oratge i gaudeix de les zones verdes. Fa uns anys es va fer una ampliació del museu i es va voler seguir l’estil d’arquitectura moderna però per no trencar amb l’existent hi ha trams que les parets de cristall actuals cobreixen les parets de caravista antigues. Dimecres és entrada lliure, nosaltres visitem una exposició de Daniel Tamayo, pintor bilbaí que sembla art iberoamericà, amant del dibuix geomètric, figuratiu i amb colors intensos.

Quina tranquil.litat s'hi respira en este parc...!


En eixir del museu entropessem amb un curiós parc format per fanals diversos, són tots els que llevaren de la ciutat quan els canviaren per nous, per renovar l’enllumenat dels barris.

Parem davant d'este conjunt de fanals. Què són, per què n'hi han tants? Ara ja ho sabem...són els que hi havia abans i ara estan retirats. Curiosa manera de reciclar.

La plaça Moyua és centre neuràlgic, ressalta un edifici d’arquitectura forastera, té l’estil del dels Països Baixos i és que va ser construït després d’haver viscut els fill de la família uns anys en aquella zona europea.

Este edifici té un estil arquitectònic diferent, va ser un capritx imitar  l'arquitectura dels Països Baixos.

Pel camí veiem constantment contrast arquitectònic, algun amb més encert que altre. La majoria són al meu gust aberracions perquè s’ajunta amb poc gust edificis moderns mediocres, sense encant, amb altres de valor històric. Però és la meua simple opinió. Només hi ha un edifici que m’agrada i que em recorda la ciutat de Rotterdam, on edificis ultra moderns conviuen amb antics, és un edifici que trobem de camí a l’Alhondiga.


M'agrada este edifici, és dels pocs que no trobe en dissonància amb la resta de l'arquitectura.


L’edifici de l’Alhondiga és sorprenent, dins d’una façana antiga i restaurada s’hi troba el major centre social i cultural de Bilbao, compendi de modernitat i avantguarda. M’agrada. Només entrar hi ha un gran vestíbul amb una pantalla gegant que projecta una gran bola de foc que és el sol. L’edifici es suporta amb columnes que representen diverses cultures i mentalitats. La modernitat arriba fins i tot als seients que són punts lluminosos on podem seure i descansar. El primer pis és una invitació a llegir per a majors i menuts, amb una part amb jocs i altra amb butaques que miren al vestíbul central. 

Mirant l'exterior no s'endevina el que la Ahondiga amaga...
.

Un lloc fabulós on passar el temps, on es respira tranquil•litat per poder llegir un llibre o revista de les que hi ha a les prestatgeries. I per a qui necessita més silenci hi ha una sala tancada i reservada només per a estudi i la concentració. Un lloc de jocs per al xiquets, un lloc on es projecta cine, on es fan espectacles... Fins i tot la cafeteria és acollidora, amb sofàs i butaques modernes.

...i per dins...m'agrada. Si jo fóra de Bilbao passaria molt de temps en este lloc.

Bilbao és agradable, i molt el visitem a peu. Nosaltres som bones en l’art de caminar i ens sembla que tot està a prop de l’hotel, que està construït buscant la riba del riu. Explique este últim punt. Tot Bilbao està construït en pendent, per exemple, l’entrada a l’hotel està a la tercera planta i només eixir a la porta hi ha unes escales que connecten amb el carrer de baix que és el que dóna al riu i per on s’entra al restaurant. Un poc embolicat no?

Si, tot està a prop, l’hotel està en un punt privilegiat. El pont de Calatrava el tenim just al costat. Dels ponts que hi ha en Bilbao és el que destaca per modernitat, és el que més m’agrada, sovint l’utilitzem per passar a l’altre costat del riu.

El pont de Calatrava, té l'estic identificable de l'autor. 

Em crida l’atenció l’arquitectura de les entrades al metro que són disseny de Norman Foster per la qual cosa es coneixen com fosteritos i pense amb un somriure, ah! com som els espanyols...sempre traient nom a tot...!

Una entrada de metro dissenyada per Norman Foster.

I altra cosa em sorprèn. Bilbao és una ciutat neta. Però me n’adone d’un detall. Les maquines de netejar dels carrers estan tothora funcionant, així dedueisc que és una ciutat neta però perquè sempre l’estan netejant.
En primer pla una escultura de Chillida vora al riu Nervión i al fons l'ajuntament de Bilbao.


Esglèsia de sant Vicent.

M'agrada Bilbao....paasejar pels seus carrers i seure a les terrasses...
El café Iruña ha estat el nostre refugi cada vesprada, lloc per descansar, per observar la gent i per fer el  "txiquiteo" local.


Però de Bilbao, sense cap dubte, el Guggenheim és l’edifici que més bocabada  i és qui domina la ciutat. De fet jo he tornat a esta ciutat només per comprovar si és tan magnífic com ens volen fer creure. I si que ho és, només ell es mereix capítol a banda.

QUADERN DE VIATGE: BILBAO 2011


*Les fotos amb música de Bilbao i les del museu Guggenheim les pots trobar des d'aci, clicant sobre el nom.





divendres, 21 de setembre del 2012

RESSENYA LITERÀRIA i de CINE.nº8-UNA MAESTRA EN KATMANDÚ-KATMANDÚ, un espejo en el cielo, llibre-pel.licula



Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 



ESQUERRA: Portada del llibre "Una maestra en Katmandú  DRETA: Carátula de la pel.licula Katmandú, un espejo en el cielo

nº8-UNA MAESTRA EN KATMANDÚ
 Vicki Subirana
KATMANDÚ, un espejo en el cielo
Iciar Bollain





Ressenya del llibre feta per Santillana ediciones generales, Aguilar, cuadernos de la memoria. 2012

La historia inacabada de Vicki Subirana arranca amb el relat de les il•lusions d’una jove mestra solidària amb una missió entre cella i cella, i culmina amb la consolidació d’un projecte educatiu universal per als més pobres i marginats en Nepal, per als quals ha aconseguit l’ensenyament que qualsevol voldria per als seus fills al nostre privilegiat món gràcies al mètode Montessori.

En el seu afany per portar endavant els seus ideals, Vicki va haver de lluitar contra dificultats de tot tipus, i per a evitar que la deportaren de Nepal acceptà fins i tot un matrimoni de conveniència amb un sherpa...que acabà sent un gran amor.

El relat de l’apassionant peripècia vital i professional de l’autora dóna com a resultats un llibre extraordinari on el lector trobarà no solament una bonica i estranya història d’amor, barrejada amb un fascinant llibre de viatges, sinó tota una visió divulgativa però contundent de la més crua realitat del tercer món.

Opinió personal

El títol  “Una maestra en Katmandu”, a una persona com jo, lectora, mestra i curiosa d’altres cultures, és com un imant. Per això el vaig comprar només saber que existia i l’he llegit immediatament. Em dol pensar que si no haguera sigut per la versió cinematogràfica tal volta ni sabria res d’ell...em dol perquè és la realitat existent, que la majoria de les vegades la fama de les pel•lícules fa ombra el text. No sabem si serà el cas.  Per altra banda pense que també s’ha de valorar  este fet, que sovint la fama de les pel•lícules obrin el calaix on estaven els textos amagats i això és positiu.

Quan un llibre es porta al cine és perquè és una bona història. M’agrada el cine, el “bon” cine, i no m’importa si el guió ve o no ve d’un llibre. Diuen que mai s’ha de comparar llibre i pel•lícula, tanmateix jo ho vaig a fer. En este cas concret perquè malgrat poder caminar per separat, llibre i pel•lícula, pense que es complementen perfectament. 

Aconselle que no s’ha de deixar de llegir el llibre, la vida de Vicki Subirana, ni s’ha de deixar de veure la pel•lícula, la versió lliure "Katmandú, un espejo en el cielo"de la fabulosa directora Iciar Bollain on a la protagonista li diuen Laia. I s’ha de veure en versió original, parlant en anglès i  en nepalès creant-ne així una pel•lícula totalment creïble i real.

Jo aposte per les dos lectures, la de paper i la cinematogràfica i explique per què.
El llibre aporta un gran contingut, una interessant vida solidària digna de ser reconeguda i imitada. Escrita en 1ª persona mostra com la protagonista evoluciona intentant assimilar i entendre aspectes de tradició, cultura i política del Nepal i una part ens la mostra a traves de la lectura del seu diari. Este és el gran valor del llibre, tota la informació és immediata, real, el que veu i viu en cada moment mentre hi està vivint. I és molt el que conta del que veu i del que escolta. 

La pel•lícula, que opta per escollir un període de temps, estalviar personatges i condensar les vivències de la catalana, aporta altra vessant, m’atreveixo a qualificar-la de poètica. Aporta una magnifica narrativa, però visual, tendra i dolça. Malgrat mostrar una dura realitat,  aconsegueix traure un “interior” de la protagonista, que  al paper quasi s’ha d’endevinar. La directora Iciar Bollain amb mestria  extrau els sentiments i l’afectivitat més enllà del que l’autora ha plasmat. Tal volta perquè no és tasca fàcil escriure i més si cal transmetre el que es porta a dintre, l’autora Vicki Subirana al llibre no ha destapat tota la passió bondadosa que segur té quan parla del “seu Nepal” i dels “seus xiquets marginats”. A la pel•lícula en canvi, s’hi veu perfectament una contradictòria bellesa mesclant la sensibilitat de la mestra  quan està amb els desemparats nepalesos i la ràbia per la impotència front a uns costums i tradicions que no acaba d’entendre.  La pel•lícula aporta també una magnifica estampa del Nepal, mostrant-nos escenaris fabulosos dels carrers de la ciutat,  temples i camins intransitats que van cap a les muntanyes.

La pel•lícula és una meravella i té vida pròpia tanmateix si es limiteu solament a ella mai sabreu els precedents que porten la protagonista a Nepal, tampoc què passa amb la seua vida, què passa amb el seu estimat nepalès i com continua la seua lluita educadora. El llibre s’ha de llegir per arribar a una visió més completa de la vida de la protagonista i del Nepal que des de la seua perspectiva d’estrangera va descobrint i descrivint.

Nomès cal afegir que si, a més de llegir el llibre, s'opta per comprar-lo, mitjançant la fundació EDUQUAL es contribueix a finançar projectes educatius de la mestra catalana.

Cert que m’agradaria fer una xerrada amb Vicki Subirana...cert que deu ser un goig escoltar per boca seua tota l’experiència acumulada... perquè  com ja he dit alguna vegada, mai es pot arribar a escriure com és un olor, un sabor, un sentiment... no sempre “podem o sabem o volem”  dir en un paper el que el cor amb tant de fervor guarda.





dimecres, 19 de setembre del 2012

RESSENYA LITERÀRIA. nº7 - LA TRUITA CORREDORA

                     

Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 



                   



nº 7-LA TORTILLA CORREDORA
Conte infantil escrit per Laura Herrera
i il•lustrat per Scarlet Narciso




Ressenya feta per Ediciones Ekaré Sur 2010

La mare ha preparat un deliciosa truita per a set fills famolencs, però la truita no vol que ningú se la menge. Una història tradicional del sud de Xile amb un final inesperat.

Opinió personal

El que resulta “inesperat” és que la truita es torna una viatgera que no para de córrer pel  món i no té intenció de parar de viatjar.

Ja vaig dir a la presentació d’esta secció, que volia dedicar de tant en tant l’atenció als xiquets. “La tortilla corredora” és el primer llibre que incorpore. Este conte infantil procedent de la tradició oral xilena, no és un llibre de viatges, però si tracta d’un personatge viatger, per la qual cosa m’he concedit el capritx d’incloure’l a este llistat de llibres ressenyats.

Segueix una fórmula coneguda i repetida arreu del món en les narracions infantils: l’esquema general en el qual un personatge inicia un camí i durant el trajecte es troba amb altres personatges, que en la majoria de casos repeteixen una retafila que els xiquets acaben memoritzant. 

El conte és la simple història d’una truita que s’escapa perquè no vol ser menjada i comença a córrer sense parar donant peu a imaginar que arriba a  nous llocs i coneix  nova gent. I encara que al text no hi ha cap referència a país o continent, contar esta  història  suposa l’excusa perfecta per introduir  als mes menuts, alumnes o fills, el desig de conèixer i viatjar a altres llocs, així com saber sobre diferents maneres de pensar. Tot són coses bones per al desenvolupament dels xiquets i xiquetes com a persones.

Trobar esta truita va ser una casualitat. Em demanaren que fera de contacontes i el tema exigit era els menjars. Vaig buscar entre les prestatgeries de la biblioteca municipal i en llegir-lo em va agradar perquè la protagonista i jo compartíem l’esperit viatger. A més a més el fet que fóra  un conte recuperat de la tradició oral també m’agradà. Així que el vaig traduir al valencià i vaig començar a pensar com el podria contar.

Al final la sessió de contacontes es va convertir en una barreja de teatre i audiovisual.
Particularment esta truita corredora,valenta i decidida em resulta molt simpàtica. Jutgeu vosaltres mirant el vídeo que teniu ací i també a la columna lateral del bloc i ja direu què us sembla.



I este és el video....


  







dimarts, 18 de setembre del 2012

FOTOS i MÚSICA: Volcà PACAYA de Guatemala






Com diu el títol de la música de Vàngelis, allò es presentava una "Conquesta al paradis", i si que ho va ser... però amb trets d'infern, pel foc que eixia de les entranyes de la muntanya que trepitjàvem. 


Per llegir el text que complementa este vídeo: 

Muntatge i fotos: MARILÓ SANZ
Música: Conquest of Paradis, VÀNGELIS




dilluns, 17 de setembre del 2012

RESSENYA LITERÀRIA. nº6 - CAUTIVA EN ARABIA, llibre




Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 






Nº 6-CAUTIVA EN ARABIA
La extraordinaria historia de la condesa Marga d’Andurain, 
espia y aventurera en Oriente Próximo.

Cristina Morato 


Ressenya feta per Plaza y Janes, Mondadori  S.A., 2009

La comtessa Marga d’Andurain va protagonitzar una vida pròpia de la millor novel•la d’aventures. Nascuda al si d’una família de la burgesia basco- francesa, va ser una dona avançada al seu temps, inconformista i apassionada, que des de la seua Baiona natal va viatjar a ciutats de llegenda com El Caire, Beirut, Damasc o al Tànger d’entre guerres, on va portar endavant increïbles gestes.

Va espiar per als britànics, va regentar junt al marit un hotel al desert siri i es va entossudir en ser la primera occidental que entrara a la Meca. Per a tal finalitat, ja divorciada, es va casar amb un beduí i es va convertir a l’Islam, El seu viatge al cor d’Aràbia va ser una autèntic malson, en ser tancada en un harem i més endavant empresonada en la terrible presó de Yidda. En abandonar Orient Pròxim, es dedicà al tràfic d’opi al Paris ocupat pels nazis i va acabar els seus dies tràgicament a Tànger. La premsa francesa, enlluernada per les seues temeràries aventures, la va qualificar com la “reina de Palmira”, “La Mata-Hari del desert”, “la condesa de los veinte crímenes” o “la amante de Lawrence de Arabia”

Però, qui va ser en realitat esta fascinant dona? ,una perillosa espia? ,una assassina?, o solament una audaç viatgera? Cristina Morato, atreta per esta misteriosa dama, ha aconseguit desvetllar estos interrogants en localitzar al fill menut, Jacques d’Andurain, heroi de las Resistència francesa i testimoni directe del deambular de sa mare. Gràcies a la seua estreta col•laboració, l’autora ha pogut reconstruir l’agitada vida d’una dona marcada per l’escàndol i oblidada per la història, que va trobar en l’aventura la seua raó d’existir.

Opinió personal.

“CAUTIVA EN ARABIA”és un gran llibre de viatges, escrit per una gran experta viatgera i protagontzat per una insensata aventurera.

M’agrada l’estil d’escriure de Cristima Morato i m’agrada els temes que aborda. La seua biografia  personal recorrent el món com a reportera és el bagatge que porta i que la vincula a temes que m’apassionen. Sóc una “fan” de Cristina Morato perquè conta històries viatgeres, amb un interès especial per traure de l’oblit a les dones viatgeres i exploradores del passat. I ho conta amb la mestria que és reflex d’un treball que a ella mateixa l’apassiona.

“Cautiva en Arabia” sembla una ficció exagerada perquè el personatge protagonista és una insensata boja que s’embolica en mil situacions i problemes, i de vegades de manera voluntària. Busca el perill i el troba, no pensa en les conseqüències. I per a que el lector no caiga en la temptació de creure que no és personatge real, el relat va acompanyat de fotos que corroboren que allò que conta és verídic. De la mà de Cristina Morato anem vegent cada pas de la vida d’esta comtessa i alhora ens fa viure a tots els lectors cada moment de manera intensa com ho està vivint la protagonista.

Cristina aconsegueix que els lectors sentim i patim eixa vida arriscada. De vegades, fins i tots, fa ganes d’entrar al llibre i parlar directament amb la protagonista per fer-la entrar en raó i deixar-li vore que el que va a fer és una insensatesa, és el que a mi em passà mentre llegia el seu viatge boig a la Meca. 
I el llibre aconsegueix també que ens traslladem als llocs que ella viu o visita.  En este apartat, personalment em quede com a preferits els passatges quan està vivint al desert de Palmira.

No deixeu de llegir-lo si vos agrada viatjar i vos agrada l’aventura.