Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 25 de setembre de 2012

RESSENYA de CINE. nº9-¿Y AHORA ADÓNDE VAMOS?, pel.licula


Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 






¿Y AHORA ADÓNDE VAMOS?
Guió i direcció de la pel•lícula Nadine Labaki


Sinopsis i opinió personal

La pel•lícula comença amb un grup de dones endolades que van camí del cementeri, hi ha  cristianes i musulmanes. Al poble conviuen les dos religions i la mesquita està al costat de l’església.  La pel•lícula mostra una realitat, la confrontació vigent entre cristians i musulmans, no solament existent al poble rural on està situada l’acció sinó en molts altres llocs on conviuen religions. També mostra l’altra part contraposada que és la de l’amistat entre individus de diferents religions.

En arribar al cementeri cadascuna va a la part que li correspon per religió. Són dones unides pel dolor i per la idea clara que no volen més morts ni confrontacions, dones que estan convençudes que la guerra és inútil. Les dones no volen que al llogaret aïllat on viuen els arriben les noticies sobre els conflictes religiosos, saben que els homes no dubten en la venjança, perquè no pensen en les conseqüències i s’aboquen a la violència al més mínim indici. 

I no volen perquè saben que violència engendra violència. 

Així que la pel•lícula mostra les estratègies que fan servir tota la colla unida de musulmanes i cristianes, per a distreure l’atenció dels marits, pares o germans, musulmans i cristians, i amb tot el que es posen per davant pretenen que no tinguen temps per pensar en lluites. I les estratègies, totes boges i carregades d’humor, van sumant-se al llarg de la pel.licula. Les dones mostren el seu empeny per al canvi, són les protagonistes. Elles són les fortes i les sensates front els homes.

El punt de bogeria i diversió de les idees que porten endavant fa digerir millor el veritable sentit del que es vol dir amb tan descabellades idees. El tema que tracta és dur, però els ingredients humorístics i els tocs de “comèdia musical” li donen un aire estrany que “confon” sobre la transcendència del tema de manera momentània però que després fan repensar en el contingut real que la part divertida o musical tenia. I tal volta este aspecte, lluny de ser criticable perquè hi ha qui diu que la pel•lícula  és poc profunda, és lloable, perquè mostra el que vol mostrar però adoptant intel•ligentment la manera divertida de fer-ho.

El final és sorprenent  i la frase final reveladora. La pel•lícula acaba amb la frase que dóna títol a la pel•lícula: I ara cap on anem? que es pot agafar amb doble sentit. Per un costat expressa el dubte real que se’ls presenta al grup de veïns quan estan al cementeri portant un jove a soterrar i per altra fa deduir que el que els passa és una situació no tancada, que no se sap com ni quan acabarà, expressant l’absurd de tanta violència i tanta mort.

Diu la directora Nadine Labaki, directora també del poètic film “Caramel” que la pel•lícula va nàixer alhora que va esclatar violència al cor de Beirut l’any 2008. Ella estava embarassada i es preguntava fins on arribaria per tal de protegir el seu fill. Era una situació on tothom estava a punt d’esclatar la religió que es porta molt a dins.Eixa ha estat la finalitat del fil i és el que de manera excel.lent ha mostrat.

Molt premiada però poc vista, és una pel•lícula no inclosa als circuits comercials, però que sortosament cine clubs les trauen a la llum i les posen a l’abast de tothom. Està doblada al castellà tanmateix crec que la versió original en àrab amb subtítols que és la que jo vaig veure, és la que millor mostrarà l’essència de la pel•lícula. 

La pel•lícula m’ha agradat i m’ha fet indagar sobre Beirut i sobre la seua evolució històrica i social. Ara sé un poc més sobre el país i estic més convençuda,encara més del que ho estava, que barallar-se no porta enlloc i que això de morir i matar per unes idees és un assumpte que deuria d’estar desterrat a altre planeta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada