Vinuesa: bellesa rural i tranquil·litat extrema, és el poble base des d’on visitem Sòria i alguns pobles de la província.
Esta província la tenia pendent des de fa temps. M’abellia conèixer els pobles de Sòria i en estos dies ho faré. Està a unes tres hores, no arriba, des de Madrid i és una província desconeguda per molta gent, però hi ha poblets i paratges que no deixen indiferent ningú. Tenim reserva en un hotel rural en Vinuesa, un poble d’uns 800 habitants situat a 1107 metres d’altitud i enmig de la naturalesa soriana, situat a la comarca de Pinares, una de les zones on els boscos de pins són els protagonistes i la raó que haja tanta tradició micològica. A més està als peus dels pics d’Urbión, que capturen la mirada perquè allà on vas el veiem.
Realment, només trepitjar el poble, m’agrada i no solament perquè forme part de la xarxa dels pobles més bonics d’Espanya.
Des de l’hotel cada dia veiem l’estampa de l’església, que malgrat ser un poble menudet és gran.
Prop de l’hotel i del cartell de “pueblo bonito”, està el llavador, on acudien les dones antigament a llavar la roba, però també explica part de la història de la importància del ramat transhumant en l’edat mitjana. El llavador es gastava especialment per llavar la llana del ramat de la Mesta i una vegada llavada, es podia assecar, marcar, pesar i nugar per comerciar amb ella. Un cartell a la porta explica que va ser una donació en 1872, que feren d’unes dones de Vinuesa que vivien a Veracruz.
D’orígens celtibers, des de l’edat mitjana l’economia de Vinuesa es basa en el comerç, en la fusta i, com ja he dit, en la llana. Al segle XVIII, Carlos III concedí a Vinuesa el títol de vila amb els seus furs i el símbol del rollo jurisdiccional. Era coneguda com la cort dels pinars, Vinuesa era una de les poblacions més nobles de la zona i es nota mentre passegem pels seus carrers empedrats i amb cases també de pedra situades a un costat i a l’altre dels carrers.
Hi ha racons encisadors, com El Portalejo, un encreuament de carrers amb un passadís que comunica la part baixa del poble amb l’església i la plaça major.
Quan eixim de El Portalejo veiem un trinquet que va ser costejat per una persona del poble que va fer diners en America, Com el llavador. Molta gent se n’anà a fer les Amèriques i quan tornà deixà constància de la seua riquesa, alguns fent donacions al poble.
L’esplendor del passat queda allunyat, actualment forma part de l’Espanya oblidada i quasi despoblada de l’interior d’Espanya. Els joves se’n van a les grans ciutats i pocs retornen a mamprendre de nou al poble que els va veure nàixer. Per això crec que és important mostrar estos pobles i que la gent els considere com una opció de turisme rural, o tal volta iniciar hi una nova vida, i alhora contribuir al desenvolupament del poble. El turisme en la dosi adequada és bo per a tots el llocs, el problema són les massificacions que es produeixen en alguns punts, que no és el cas. Esta setmana veiem molts cotxes pels carrers, per on en hivern no passa ni una rata.
La plaça Major és el cor de la població, el lloc on s’hi feien i s’hi fan totes les celebracions i festes, també hi ha uns bars per poder prendre alguna cosa. I si parlem de festes, just des de fa unes setmanes hi ha un pi plantat a meitat plaça amb motiu de les festes de la Verge del Pino i Sant Roc, a meitat d’agost. El pi es plantà el 4 d’agost, el tallaren en un dels boscos de la zona, i el col·locaren a la manera tradicional, entre els homes del poble i emprant la força.
Hi està l’edifici del Seminari junt a l’ajuntament.
L’altre edifici important és l’església de Nuestra Senyora del Pino d’estil gòtic renaixentista. Un dia anem a l'hora de missa iestà oberta. Entrem i em bocabada. El retaule major és del segle XVII i està considerat dels mes importants de la província. La planta és de creu llatina. Les obres dirigides pel mestre d’obres Juan de Naveda, el mateix que construí l’Escorial, començaren a finals del segle XVI, però no acabaren d’enllestir-les fins el segle XVIII. En l’altar destaca la Virgen del Pino. Conta la llegenda que la Verge s’aparegué en les branques d’un pi que es trobava a la població veïna de Covaleda, però el tronc estava a Vinuesa. Les dones de Vinuesa bregaren per la Verge amb banques de pi i és la raó de la celebració de la Pinochada el 16 d’agost.
En la plaça hi ha un gran edifici: el palacio reina de Tardajos que és actualment un hotel.
Des de la plaça accedim a un mirador.
Continuant des de la plaça Major pel carrer Luenga, trobem moltes casones i palaus amb escuts a les façanes. La qual cosa demostra la importància de Vinuesa de la qual en parlava abans. Els rics del poble tenien cases més grans i ben condicionades i es notava la diferència respecte a les altres del poble. La primera que trobem és el palau de Don Pedro de Neyla, manat construir per l'arquebisbe de Palerm, Pedro de Neyla al segle XVII. És un exemple dels que li donen el qualificatiu de senyorial a Vinuesa. L’escut de l’arquebisbe està a la façana. L’edifici va pertànyer a l’església fins l’adquisició per part de Matias Ramos Calonge qui va fer donació al poble per a posar hi una escola, que es manté en l’actualitat i és la raó per la qual a l’edifici també se’l coneix com el palau de les Escoles.
Molt a prop trobem dues cases que destaquen: està la casa de los Ramos, exemple d’arquitectura pinariega, típica de Sòria, casa senyorial de 1778, amb jardí delimitat per una tanca de pedra que acaba amb pics piramidals, té dues plantes, amb gran balconada de fusta. Fou declarada bé d’interès cultural i és propietat privada.
Però també cal parar atenció en la casa del costat, construïda en 1784.
És un goig passejar entre casones que no han perdut l’essència del passat.
Seguim caminant,sense presses...sense sorolls....
Un altre palau que destaca és el dels marquesos de Vilueña, construït al segle XVIII, que té a la façana l’escut de la família Montenegro. Actualment el palau és residència de persones grans del poble. Hi veiem a la porta, prenent el sol, els residents, les persones de més edat del poble que podriren contar-nos tantes coses...
La plazuela és una altra plaça amb encant del poble, és més menuda que la major, i a més d’estar envoltada de cases ben conservades i importants com el palau de los Hedilla i la casa de los Muñoz, enmig de la plaça està el rotllo que l’any 1776 atorgà el rei Carlos III a la vila de Vinuesa.
Anem cap a la part baixa del poble. Hi ha un carrer ple de bars i un hotel que té sempre la terrassa plena de gent. Totes les nits té molt d’ambient. Quan arribem a la plaça de la Soledad veiem un altre pi enmig de la plaça, i una gran casa, que es veu abandonada, però de les que van fer els indians.
La casa dels indians està al costat de l’ermita de la Soledad, que és molt menudeta, d’estil gòtic, datada de la segona meitat del segle XVI, de planta rectangular amb dues portes. Acull nius de cigonyes a la part alta del campanar.
Com dormim al poble ens permet veure’l bé i: de bon matí abans d’eixir de ruta, per la vesprada abans de sopar, o de nit, quan les faroles estan enceses i es crea un ambient misteriós. Qualsevol moment és bo per fer un passeig, és un poble menudet i tot està molt prop.
I si no és poc, a un tir de pedra hi ha un pantà, l’embassament de la cuerda del Pozo, que regula el cabdal del riu Duero. Des del poble es pot fer un passeig molt agradable fins a un pont que creua el pantà. Submergit en l’aigua assomen les ruïnes d’un antic pont romà que té quasi 2000 anys d’antiguitat.
I també, quan eixim de ruta a veure algun altre poble, vorejant el pantà veiem assomar la torre d’un poble enfonsat. Era La Muedra i quedà sota l'aigua en 1941, en construir-se l'embassament. La torre es veu mes o menys, segons el cabdal. Nosaltres veiem com sobreïx un poc la torre del campanar i apropant el zoom de la càmera la distingueisc amb claredat.
M’agrada
imaginar com seria la vida al poble enfonsat.
QUADERN DE VIATGE, ESTIU 2026, SÒRIA i PROVÍNCIA
