Medina de Rioseco és una de les etapes del camí de Santiago...els peregrins poden fer hi parada i visitar la ciutat, així com poden fer un passeig pel Canal de Castella.
Estem en Castella Lleó en la comarca Terra de Camps val·lisoletana. Terra per on passen els peregrins de camí a Santiago. Medina de Rioseco té quasi 4500 habitatnts i fou molt important en el passat: té els títols honorífics de "molt noble i molt lleial", així com el de "ciutat" i se la coneix pel sobrenom de "la ciutat dels almiralls" des de 1424 pel títol atorgat de mans d’Alfonso Enriquez que fou el primer almirall del seu llinatge i primer senyor de Medina de Rioseco que establesix la seu fins quasi el segle XVII. Sota el seu auspici s’hi celebraren fires i mercats als segles XV i XVI donant esplendor artístic i econòmic. Tots els onze membres de la dinastia que foren senyors de Medina de Rioseco fomentaren el creiximent de la població i la seua rellevància econòmica, artistica i històrica
En Medina de Rioseco mor el canal de Castella una de les obres d’enginyeria hidràulica més importants de l’edat moderna en Espanya. Fou creat durant els segles XVIII i XIX amb la intenció de crear una xarxa de canals de navegació que facilitaren el transport de la llana, els vins i els cereals de Castella i així evitar l’aïllament de la zona.
Nosaltres
comencem la visita de Medina de Rioseco pel canal que fou declarat be d’interès
cultural en 1991 re valoritzant la seua importància.
Tenim davant la fàbrica de farines San Antoni. Quan es tancà en 1991 es convertí en museu que conserva la maquinària original amb la que es feia la farina.
No entrem, en canvi si ho fem al centre d’interpretació del canal de Castella situat en un antic magatzem on es guardaven els productes que transportava el canal. Hi organitzen activitats esportives i d’oci en el canal. Hi ha una interessant exposició permanent. El centre el visiten molts grups d’escolars que a més d’aprendre sobre la història del canal poden fer piragüisme, senderisme, rutes en bicicleta o trajectes en vaixell.
Esta última, la del trajecte en vaixell, és l’opcio que triem.
Pugem a l’embarcació Antonio de Ulloa, que porta el nom de l’enginyer que dissenyà el canal. Quin goig de passeig. Quina tranquil·litat!! Em recorda molt al canal du Midi frances . En la dàrsena del canal encara es conserven antics magatzems i la casa de l’encarregat. Durant el recorregut ens fan explicacions sobre el tema: la importància, la fauna i flora. Ens conten que el canal ha creat un habitat que afavoreix i protegeix la vida de moltes especies animals i vegetals.
Desprès del passeig fem una volta pel poble que conserva tot el sabor medieval del passat quan tenia tanta riquesa artística i econòmica. Anem pel carrer Major i alguns perpendiculars només. Malauradament sé que em quedaré amb ganes d’estar més temps, sé que no podrem anar a veure totes les esglésies, per exemple la de Santiago, o la de san Francesc que és un museu...ni les dos antigues portes d’entrada a la localitat, ni el convent, ni el riu Sequillo....No m’agrada anar corrent, però en esta ocasió fent el passeig inesperat pel canal se’ns ha anat el temps previst per passejar pel poble. Inconvenients dels viatges organitzats que han de complir horaris.
Em sap greu perquè a més sé tot el que no visitaré perquè tinc a les mans un mapa tret del web de turisme.
No tinc més remei que conformar-me amb les fotos. I per cert, unes fotos decoren algunes portes i finestres del carrer. Són antigues i mostren el poble i les tradicions i devocions.
El, carrer Major, la Rua, bocabada per l’arquitectura típica popular castellana. Realment et transporta al passat mirant les porxades, les columnes tan antigues que es conserven.
Ja al segle XVI se la denominà la India Xica comparant la seua riquesa amb la que venia de les Ameriques. La majoria de cases es feien amb rajols d’adob que tancaven els buits de l’entramat de bigues de fusta. Les porxades estaven destinades a acollir les mercaderies en temps de fires. Les famílies més riques tenien les façanes de les cases de pedra i rajola i algunes col·locaven blasons en les façanes.
En una façana veig un caiman, és un reclam turístic més. Què fa ahi? Llig la llegenda.
Eren els temps quan s’estava construint l’esglèsia de Santa Maria i resulta que hi havia un cocodril molt gran vivint al riu Sequillo que atemoria als habitants. Diuen que de nit destruia tot el que es construïa de dia. Era desesperant. Altra llegenda diu que a més devorava tot el que hi havia pel riu fent malbé el conreu de la ribera. Els habitants del poble tenien por per si se’ls menjaven a ells també. Les autoritats decidiren que s’havia de matar, però no hi havia ningú que s’atrevira. Fins que un pres comdemnat es va presentar voluntari a canvi de la llibertat. El pres va ser llest. Va matar el cocodril enganyant-lo amb uns espills, el cocodril es va veure reflectit i s’hi quedà paralitzat, aleshores el presoner va aprofitar per donar-lo mort. La pell s’oferí a l’esglèsia i és on està, en senyal d’agraiment.
Això és la
llegenda... però la realitat és que un home de nom Manuel Milan viatjà a Amèrica
en el segle XVIII en busca de fortuna i parà en Puebla. En esta ciutat mexicana
l’home comprà la pell que en morir anà passant de mans a mans dels familiars.
Este conjunt monumental de porxos fou declarat conjunt històric artístic en 1965. El carrer continua i acaba en la plaça major planificada al segle XVI. Compta amb exemples d’arquitectura renaixentista i barroca. I com en la Rua, els porxos no falten. Comerços també hi ha. És una plaça tranquil·la i l’aspecte actual és el resultat d’una recent remodelació decidida per participació ciudatana.
Retrocedim uns metres cap al carrer Major perquè abans hem vist una gran esglèsia, la de Santa Cruz iniciada la construcció al segle XVI que continuà al segle XVII. Sustituía a altre temple anterior del qual es conserva solament una capella. La façana és singular recreant un disseny italià amb influències herrerianes. Arribà a ser l’esglèsia més rica de la ciutat amb les aportacions de persones de la ciutat que estaven fent fortuna en America. Actualment està desacralitzada i acull el museu de Setmana Santa, donat que Medina de Rioseco és un referent en la festivitat religiosa.
I també, des de La Rua agafem un carrer per anar a l’esglesia de Santa Maria Mediavilla, que és la principal de les esglésies. Veig en el carrer principal i en altres, cases deteriorades. Sé que és normal que el que és vell es canvie per nou. Però hi ha vivendes, columnes de les porxades, botigues centenàries, esglésies...és a dir, elements que formen part del patrimoni de Medina de Rioseco que s’haurien de salvaguardar. L’ajuntament hauria de tenir especial cura per mantenir-los en peu i així romandre l’essència viva del passat, com un testimoni. I havia de vigilar perquè el que és antic i el que és nou convisquen en harmonia. De vegades es fa poc per falta d’ajudes econòmiques, per falta de recolzament institucional...
Estem davant de l'esglèsia de Santa Maria. La construcció començà a finals del segle XV substituint a altre edifici anterior. És d’estil gòtic tardà, amb afegits renaixentistes i barrocs com la alta torre, reconstruïda en 1700, per caure l’anterior.
Hi ha uns andamis perquè està d’obres, però ens l’obrin i podem entrar-hi a fer-li una ullada ràpida. I és tan ràpida que no pare temps mirant la capella funerària dels Benavent que està plena d’escultures.
Si que veig l’orgue del segle XVII, la reixa plateresca de Andino o el retaule major de gran valor artístic en el que va intervenir Juan de Juni.
Veig que hi ha detalls gòtics i
renaixentistes, que té tres naus separades per pilars cilíndrics i cobertes per
voltes fetes al segle XVI. No veig la pell de caiman donada en el segle XVIII
des de Mèxic per Manuel Milan, que com he dit abans vivia en Puebla i arribà a
ser alcalde de Puebla. No és bo anar amb presses.
A l’eixir de l’esglesia la conxa del peregrí ens recorda que estem en una de les etapes en la ruta del cami de Santiago.
Eixim de Medina de Rioseco per l’antiga porta de Zamora, exemple d’arquitectura militar, és una reconstrucció del segle XVI de planta quadrada. Són quatre arcs de mig punt que s’alça sobre un xicotet cos amb una torre.
I abans d’acomiadar-nos de Medina de Rioseco pare l’atenció en un tren que té una D davant. M’aprope perquè vull saber què es. Tinc curiositat. És el tren burra i sembla de joguet. És tracta d’un projecte en el qual 33 localitats recordaran l’autor Delibes i la seua vinculació particular i Medina de Rioseco ho fa amb el monòlit de quasi metre i mig i 900 quilos de pes, està fet en pedra. Miguel Delibes immortalitzà el tren i la localitat en la seua obra 'Mi vida al aire libre' (1989).
QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024
