TALAVERA DE LA REINA (TOLEDO)-I PART

En cada racó de Talavera hi ha rajols de ceràmica contant la seua història.

La ciutat toledana de Talavera de la Reina ens serveix en esta ocasió com a base per a visitar els voltants: Toledo, Orgaz, el Toboso, i  Cosuegra en la província de Toledo i Campo de Criptana i Argamasilla en la província de Ciudad real. Només entrar, me n’adone que tota la ciutat és un museu a l’aire lliure, on la ceràmica és la gran protagonista en escuts, decorant fonts, bancs de seure, en testos de plantes, per a representar un plànol de la ciutat...

Comencem el passeig per Talavera visitant els jardins del Prado i la basílica de Nuestra Señora del Prado. Els jardins són una meravella. La basílica també. Parem primer l’atenció en la basílica, que és “la reina de les ermites” segons el rei Felip II. Conta la història que es creà damunt d’un temple romà dedicat a la deessa Ceres, que era la que afavoria la fertilitat dels camps i les bones collites. Amb l’arribada dels visigots es cristianitzaria col·locant hi una primera imatge de la Verge regalada pel rei Liuva II.

Passats els segles, l’antiga ermita del segle XIII de la Verge del Prado,  fou ampliada i reconstruïda. Es quedà una gran ermita amb tres naus separades per pilars redons i tot cobert amb enteixinat de fusta d’influència mudèjar, en 1649 es dissenyà la capella major i la gran cúpula enmig del creuer. La part barroca es veu diferenciada de la part renaixentista.

En estos moments la basílica està de reformes i la Verge del Prado, tan estimada pels talaverans està a l’altar  davant d’uns andamis. Llàstima no poder veure el retaule major que es construí en 1854 amb disseny neoclàssic tardà, ni tampoc el cambril. Gaudim de la imatge de la Verge que té al seu costat  dos púlpits que destaquen: un és original del segle XVI, el púlpit de l’Evangeli, al costat esquerre,  i altre, costa dret, de mitjans del segle XX , any 1954, que imita els dissenys renaixentistes de la ceràmica de Talavera del segle XVI.

En la basílica destaca la rica col·lecció de rajols de Talavera, pel que se l’ha denominada la capella sixtina de la ceràmica. És una meravella. Podem observar la història de la ceràmica de Talavera així com escenes bíbliques i personatges de la genealogia de Jesús i sants. Bocabadant.

En eixir parem l’atenció en els murs exteriors. Hi ha molt que veure i llegir. Al llarg dels segles la basílica ha rebut tot tipus d’obres d’art, restos arqueològics, documents i objectes de gran valor artístic o material procedents de donacions. En una de les façanes veiem afegits de pedra o plaques, com la columna d’Eva, una làpida romana, escuts heràldics, pedres epigràfiques llatines o una escultura de la Verge i els xiquets del segle XV...hi ha molt i tot amb descripció detallada del què és i la procedència.

Just al costat de l’entrada principal està la Plaça de Bous de Talavera i a la  façana hi ha una placa ceràmica homenatge al torero José Gómez Ortega, conegut com a “Gallito”, segons els entesos, el torero més complet de tots els temps. Va morir en esta plaça en 1920. A la mateixa façana veiem una placa dedicada a la Festa de les Mondes. No serà la primera referència a estes festes que veiem.

Donem una volta pels jardins. Quants matisos de verd! Fa uns dies va ploure i la vegetació s’ha remullat i reviscola amb l’aigua.

I quanta ceràmica preciosa...obres d’art a l’aire lliure...

En Talavera hi ha una ruta dels panels ceràmics declarada patrimoni cultual immaterial de la humanitat per Unesco, i aci en trobem un dels més importants.

Seguim cap al centre històric...volem anar a la plaza del Pan. Anem plànol en mà, però en no res veiem que Talavera és molt fàcil de recórrer i ja ni fa falta. El passeig el fem lentament perquè hi ha molta ceràmica de camí i parem a veure-la.

Arribem a la Plaza de la Trinidad on está la Plaza de la Trinidad on conflueixen quatre dels carrers comercials més importants: San Francisco, Prado, Alfares  i Trinidad. Nosaltres ens enfilem pel carrer San Francisco on està l’antic convent franciscà de final del segle XV.

Arribem a la Plaza del reloj envoltada de carrers amb noms de gremis: Zapaterías, coneguda com San Francisco, que és per on hem vingut, carrer Cerería, carrer  Mesones  i carrer  Carnicerías. Durant molts anys, Talavera es va convertir en un encreuament de camins clau, on els comerciants paraven, la qual cosa va propiciar la proliferació de fondes i una intensa activitat comercial. De fet arribà a ser coneguda com la Plaça del Comerç durant un temps. Hi veiem una gran obra ceràmica per recordar el valor i la importància de preservar el patrimoni.

Seguim passejant... agafem la Corredera del Cristo on trobem una torre albarrana reutilitzada i dedicada en 1752, al Cristo de los mercaderes. Les torres són un simbol de la ciutat. Originalment hi havia 17 torres albarranes, construïdes al segle XIII per reforçar la muralla

Caminem un poc més fins el llenç de muralles El Salvador. En una de les torres uns rajols de ceràmica fan homenatge a Miguel de Cervantes Saavedra. Durant els treballs de rehabilitació del tram s’han identificat diverses torres pertanyents a  diverses èpoques: quadrangular, rectangular, semicircular i albarrana.

Junt a la muralla està el punt de trobada i cultura El Salvador que està ubicat a l'antiga Església de Sant Salvador dels Cavallers. El seu estil és gòtic-mudèjar, molt estès a la ciutat, i la  construcció data del segle XII. A l'exterior veiem un impressionant absis mudèjar toledà. La torre va ser rematada al segle XVIII, encara que els primers cossos són anteriors.

És una de les esglésies més antigues de Talavera, i fou molt important donat que a l'Alta Edat Mitjana va ser seu del Tribunal Castellà, des del qual es repartia justícia als habitants subjectes a este fur. El seu enteixinat actual es va construir feia 1570. Va ser una església molt rica en imatgeria del segle XVII i XVIII. Com a tota la ciutat, esta església també té ceràmica, encara que no en queda molta però si es poden apreciar al presbiteri panells de rajoles del segle XVI. L'església va deixar la seva activitat l'any 1981, i va reobrir les portes el 2015 com a centre cultural. Cal destacar d'aquesta restauració, el pantocràtor que es va trobar a l'absis, del segle XII-XIII, que mitjançant efectes de llum, es pot saber com era l'original.

Retrocedim i tornem a la plaça del reloj per anar veure el teatre Palenque, el més gran de la ciutat, per grandària i aforament. L’edifici iniciat a finals del segle XVII i finalitzat  el 1710,  fou l’antiga església del col·legi i casa de la Companyia de Jesús. A la façana de rajols de cara vista s'aprecien els murs originals. El sòcol que encara s'observa a l'exterior està fet amb pedres extretes de la muralla. L'obra va començar. L'església era marcadament barroca.

Tot seguit veiem altre teatre, el teatre Victoria que està junt al palau del conde de Oliva, del segle XVII i estil renaixentista tardà, al palau on pernoctava el rei Felip V en les seues peregrinacions a Guadalupe. Enfront està el teatre Victòria  que es construí en 1912 sobre el solar de l'antic corral de comèdies del segle XVII que va ser enderrocat el 1892. Destaca a la façana la ceràmica, amb al·legories de la música i el teatre, retrats de dramaturgs i músics, i noms de sarsueles. La façana de tres altures i composició simètrica és una modernista i destaquen els balcons metàl·lics historiats, els aplics de ferro i la rajola.

En no res estem a la plaça Juan de Mariana, un intel·lectual jesuïta, historiador i teòleg de Talavera...és la plaça avantsala de la plaça principal de Talavera, que us mostre en altre escrit a banda: la plaza del pan

Continuarà....

QUADERN DE VIATGE, TALAVERA DE LA REINA I VOLTANTS, abril 2026

RESSENYA LITERÀRIA: EL GUARDIÁN DEL LINAJE

 

EL GUARDIÁN DEL LINAJE

Ricardo J. Monté Ferrero

“El guardian del linaje” és una novel·la històrica que transcorre des dels  finals del segle XVII fins a la primera meitat del  XVIII i representa un homenatge a una torre d’un campanar, el del poble valencià d’Ontinyent:  la Torre campanar de l’església de  la Asunción de Santa María, de les més altes de la Comunitat Valenciana i la segona  més alta d’alta d’Espanya, després de la Giralda de Sevilla.

És homenatge a la torre i també a la gent que ho va fer possible, especialment és un tribut a l’empenta dels promotors que volgueren, per totes, fer la torre més alta del regne per al seu poble.

L’inici se situa concretament l’any 1688 quan un dia malauradament passa una desgràcia perquè la vella Torre de l’església s’enderroca i mata a una persona, a Bernat. El seu Nebot Quimet al que Bernat fins el moment ajudava a mantenir-se es queda desemparat i és el pleban, el rector de la parròquia, qui s’encarrega de donar-li acollida. Encara que ho fa per interessos propis.

I el que és una desgràcia resulta ser el punt de partida per a un gran repte, el més gran en el que s’havien mai vist mai involucrats els ontinyentins: la construcció d’una nova torre. Al final ho aconsegueixen.

I tot gràcies al dissenyador de la magnifica obra, el famós mestre picapedrer Gaspar Diez però també gràcies al comptador del cabildo, Tomàs Ferrero qui des de l’inici del procés dirigeix què s’ha de fer i què no s’ha de fer. Tomàs és astut i convenç  a uns i a altres per a que aporten diners i feina en el projecte. El paper de l’església i el seu cap és fonamental perquè des del púlpit aconsegueix capgirar moltes voluntats. El paper de l’ajuntament també ho és i per a aconseguir finançament instaurant l’impost de la sisa.

El procés de construcció passa per molts entrebancs, un dels que més afecta és la guerra  de Successió que esclata quan el rei Carlos II mor sense descendència. València perd el furs i amb el decret de Nova Planta la situació canvia. És una dura època en la que es paralitzen  les obres del campanar durant anys. Però al capdavall cinquanta huit anys després, s’aconsegueix el somni d’uns idealistes somniadors que s’enfrontaren a totes les dificultats per fer realitat el que semblava un impossible.

Alhora que veiem què passa amb el campanar hi ha enmig una tendra història d’amor forjada des de la innocència de la infantesa, una relació que esdevé ferma i resistent  que creix alhora que puja en altura la torre ontinyentina.

I com a trames secundàries també hi ha altres històries dures com la d’Elena o la de Teresa. Hi ha un assassinat, un xantatge, uns relació no desitjada i violenta...no conte més. Llegiu esta història que agradarà tant als que són d’Ontinyent o de la Vall d’Albaida com als que no ho són. Estic segura.

I agradarà no només pel contingut sinó perquè està molt ben escrit i hi ha fluïdesa narrativa. El llibre és llarg però no es fa pesat. Es nota documentació i mestria per part de l’autor per plasmar tan la part real com la fictícia. Es nota devoció pel campanar i pel i poble escenari de la història. Els passatges històrics són importants per entendre el context, la descripció de la vil·la d’Ontinyent es necessària també per enquadrar la torre en construcció.

Especialment a la gent d’Ontinyent els aconselle llegir esta novel·la perquè forma part de la seua història i perquè tracta  sobre un monument que s’estimen tant. Però també és interessant per a tothom perquè el procés de construcció està molt bé descrit i encara que es d’un campanar en concret bé podria altre campanar qualsevol.

 

CASTELLÓ: CULLA-II PART, LES MINES DEL MAESTRAT

Un pla diferent divertit, singular, didàctic...és una experiència subterrània única.

I quines excursions més interessants organitzen a la Nau Gran de la universitat de València Ontinyent! Després d’haver gaudit passejant per la població de Culla i admirar la vella carrasca mil·lenària, anem a visitar les úniques mines que es poden entrar de la Comunitat Valenciana. Són de ferro i estan situades entre la Torre d'en Besora i Culla. Van funcionar principalment entre les dècades de 1940 i 1960 i des de l'any 2011, estan obertes al públic, però no per traure profit dels minerals sinó turísticament. Ara som curiosos viatgers i turistes els que entrem i no miners. La rehabilitació de les dues mines s'hi va realitzar amb fons públics. 

Arribem al punt inicial, en la Torre d'en Besora. Fem una primera ullada al lloc mentres escoltem la guia. Hem de seguir les seues indicacions i el primer que fem és posar-nos un casc per protegir-nos. I cert que fa falta.

Tot seguit pugem al trenet que hem vist només entrar aparcat en la cotxera que connecta les dues mines, i ens du a la primera, Victoria, que pertany al terme municipal de Culla. La mina Victoria disposa d'una extensa xarxa de túnels d'on s'extreia gran part del mineral ric en ferro i ocre. De les sis mines que formen tot l’entramat miner només hi ha obertes dues, esta i Esperanza que veurem després. El recorregut, fa el trajecte exterior tot vorejant el paratge natural de La Fontanella.

Arribem a les portes de la mina i entrem.Una vegada dins, la visita comença amb un vídeo on es veuen i s’escolten testimonis d'antics miners que descriuen en primera persona com era la seua vida i el seu treball a l'interior de les mines i quins artefactes feien servir. De fet, algunes d'estes  eines originals estan exposades i les veiem al llarg del recorregut. L'extracció es feia de manera purament manual i artesanal. Els miners utilitzaven pics, martells pneumàtics rudimentaris i explosius per a arrancar el mineral de ferro de les parets. Les condicions eren extremes. Els miners treballaven a les fosques, amb llums de carbur, com el que veiem penjat en un moment del trajecte, i sense ventilació mecànica més enllà dels pous naturals dissenyats expressament per a la circulació de l'aire i l'accés de materials. I a més del treball d’extracció del mineral havien d’apuntalar murs...Si ja és dur traure el mineral també ho és haver de vetllar per la seguretat apuntalant murs. Hi ha molts fets pedra sobre pedra, en alguns hi ha fustes que en notar el moviment previ de terra a un enderrocament, cruixia i avisava al miner del perill imminent.

El vídeo, al llarg de la visita, es complementa amb una molt bona explicació de la guia que conta amb passió i saviesa el  funcionament, les tècniques d'extracció i les dures condicions de treball d'aquella època. Caminem posant atenció on col·loquem els peus i el cap. El casc fa la seua funció en més d'una ocasió. Avancem per diverses galeries on trobem elements explicatius i  hologrames que faciliten la comprensió de la seua història. Al principi anem per camí més ben condicionat, quan més endinsem el terreny no és tan ferm.

A més, la part històrica de la visita, es veu enriquida en poder contemplar també les formacions naturals pròpies de l'interior de la muntanya, com les estalactites, els pous d'aigua i l'aparició de les arrels de les plantes que es troben a la superfície.

Eisc emocionada de la mina per tot el que ens han contat i  per ser conscient clarament de la dura vida del treball miner.

Agafem el trenet i tornem al punt inicial, d’on hem eixit perquè és on està la mina Esperanza al terme de Torre d’En Besora.

A la porta de la mina hi ha un polvorí on es guardava la pólvora. Era més segur guardar este material tan perillós fora de la mina que no dins.

La mina Esperanza és una cova natural, no s’ha fet a base de pic i pala i pólvora i és més espaiosa. I pense el mateix que he pensat visitant l’altra: que dur seria treballar en la mina...! Després de tindre fragmentat el material, este s'introduïa manualment en vagonetes que circulaven per vies estretes de ferro. Les  vagonetes eren arrossegades pels propis miners o per animals fins a l'exterior de la mina.

Sovint veiem als murs de la roca vetes de colors diferents que són els diferents minerals que s’extreien. També veiem molsa amb un intens color verd. La bellesa de la naturalesa està patent.

Hi ha un pou d’extracció per fer cates. M’assome per veure la profunditat...Mare meua! I pensar que era el miner el que el feia a base de pic i pala...i m’imagine el miner dins...quina claustrofòbia!. Molt dur! La primera feina era fer una investigació geològica. Tot seguit s’hi construïa una torre anomenada castellet sobre el terreny i s'instal·len sistemes d'izatge per transportar el personal i treure la roca. Al fons del pou, es perforaven forats i s'omplien amb explosius. Per evitar esfonssaments, les parets acabades d'excavar es consolidaven immediatament amb pedra.

El material extret s'emmagatzemava a l'exterior i posteriorment es transportava fins als Alts Forns de Sagunt per a la seua fosa i transformació en acer.

Eixim. Ha passat una hora i mitja des que hem començat la visita. Realment és molt completa. Jo particularment m’he quedat contenta per tot el que he aprés sobre el món miner. els meus companys també. Ens acomiadem mirant el paratge natural de la Fontanella, estem a uns 800 metres d'altitud i hi ha  unes magnífiques vistes panoràmiques de la comarca de l’Alt Maestrat. I a més a més, hem tingut molta sort en l’oratge, ni fred ni calor, i uns núvols al cel molt suggerents, dels que fan volar la imaginació pensant quines formes tenen.  Sense dubte ha estat una experiència singular i divertida. Tota una aventura molt recomanable, que a més a més també es pot gaudir en familia.

QUADERN DE VIATGE, VIATGE CULLA, MAIG 2026

 

 

 

CASTELLÓ: CULLA-I PART, EL POBLE I LA CARRASCA

 Anar a Culla és fer un viatge en el temps, a l’època medieval...cert...el poble sembla haver-se congelat des d’aleshores.

Hui, part de l’alumnat de la Nau Gran Ontinyent, universitat de València, fem una visita a la població castellonenca de Culla, ubicada  en plena serra de Seguras, a més de 1.000 metres d'altura sobre el nivell del mar. És un viatge que ens transllada  en el temps, a l'època medieval pels seus carrers i cases de pedra plenes d'encant. De fet està dins la xarxa de pobles més bonics d'Espanya, amb els veïns Vilafamés, Morella i Peníscola.

En els carrers també s’hi respira misteri donat que la història de Culla està profundament lligada a les ordres militars que van controlar l'imponent Castell de Culla, marcant la seva època de major esplendor: Primer els Templers al segle XIII, en 1312, que prengueren el control de Culla després de ser conquerida als musulmans. Convertiren el castell en un important bastió estratègic. Després l’Ordre de Montesa  en 1317 al segle XIV, després de la dissolució dels templers, quan el Papa i el rei Jaume II van crear esta  nova ordre valenciana per heretar tots els béns templers.

És una joia d’interior, això si, plena de costeres. L’autobús ens deixa a la part baixa i trobem la primera. Però no passa res. Val la pena l’esforç.  

Salvada la costera més pronunciada parem en un punt important: El Portal de la Font, una de les portes d’accés al recinte emmurallat, de fet a la part esquerra s'hi observa l'inici de la muralla. El recinte emmurallat comptava amb tres portes d’entrada: la desapareguda El Portellás, la Porta Nova i esta que tenim davant. L'arc de pedra va ser objecte d'una recuperació integral i restauració l’any 2020 per garantir la seva conservació. S’hi van emprar en part pedres originals per a la restauració. Hi podem apreciar tallat el que sembla una pica baptismal. 

Estava defensada per una alta torre, situada a la seua dreta, ara convertida en vivenda.

Travessem el Portal i accedim al nucli antic, declarat Bé d'Interès Cultural el 2004. Cert que et transporta al passat medieval...

I una vegada al nucli antic, entrem a la presó, que va ser un antic graner del Comanador de l'Ordre de Montesa durant els segles XIII i XIV, abans de convertir-se en presó durant les Guerres Carlistes al segle XIX. Un vídeo explica la història del poble i de la presó.

Al fosc i tenebrós interior de les diverses dependencies, hi ha cadenes i grillons amb què es lligaven als presoners. Veig marques a les parets que els desesperats presoners realitzaven amb el que podien, tal volta amb les ungles. Hi ha algunes creus segurament fetes encomanant-se a Déu. La meua ment imagina els empresonats melenuts i barbuts, bruts...no puc evitar-ho...pobres! No eren delinqüents sinó soldats. Mirant el sostre es veu per on tiraven el gra quan era graner. La funció com magatzem de gra no era efectiva perquè hi ha massa humitat i el gra es floria.

En una de les dependències hi ha una taula protegida amb vidre que conté documentació important. I és que fa uns quaranta anys a Culla es trobà un important arxiu històric en el que era l’antic ajuntament i actual oficina d’informació i turisme, que demostrava que Culla no era un poble qualsevol, que tenia molta història interessant que calia difondre. Des d’aleshores els esforços s’ajuntaren per recuperar els vestigis del passat i convertir Culla en un poble turístic i evitar així que es convertira en un poble abandonat. Gràcies a l’arxiu se sap, entre altres coses, sobre la Setena de Culla, que  va nàixer l'any 1345 quan el mestre de l’Ordre de Montesa va atorgar a les set poblacions que formaven la Tinença de Culla ( Atzeneta, Benafigós, Benassal, Culla, Torre d'en Besora, Vilar de Canes i Vistabella)  una carta de cessió dels drets d'herbatges pertanyents a dita orde, a canvi del pagament anual de 1.600 sous reials de València. Esta comunitat tenia aleshores una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders en la Tinença de Culla. La documentació conservada està en tres llibres anomenats "Els Capítols dels Herbatges de la Tinença de Culla" que són còpies manuscrites del segle XVI.

El Mirador del Terrat és el sostre de la presó, des d’on es tirava el gra a l’interior. És una plaça envoltada de bonics edificis, des d’on es veu una fabulosa  panoràmica de les rodalies de Culla. Hui el dia és clar, i fins i tot es veu el mar.

Pujant pel carrer Abadia trobem l'Església Parroquial El Salvador, construïda a principis del segle XVIII sobre les restes d'un temple medieval.

Entrem. El temple fou consagrat el 1712. L'altar de l'Església Parroquial del Salvador destaca pel seu valuós patrimoni històric i artístic, centrat en la figura del patró. Hi està la talla de Sant Salvador del segle XV, una escultura gòtica de pedra policromada que representa El Salvador. Es creu que originalment formava part de l'antiga façana medieval i va ser restaurada després de patir danys durant la Guerra Civil. Històricament, el temple albergava un important retaule petri medieval que va ser reconstruït i estudiat per la Fundació La Llum de les Imatges. Podem veure fragments de l’antic.

En un lateral observem un retaule Renaixentista del segle  XVI. L'escena central plasma la Sagrada Família al costat de Sant Joan i a un Àngel. I la Mare de Déu està donant el pit, la qual cosa fa que el retaule siga singular perquè la majoria de les imatges de la Mare de Déu  mostrant el pit foren censurades. També veiem una antiga pica baptismal gòtica.

A l'esglèsia s’hi guarden també els pendons, que són estendards de gran altura que acompanyen les imatges dels sants durant les processons tradicionals. Destaquen especialment a la famosa Rogativa a Sant Joan de Penyagolosa, un pelegrinatge medieval declarat Bé d'Interès Cultural. En acabar la romeria, els pelegrins tornen a la localitat, on la processó dels pendons i el reliquiari els reben al nucli històric per acompanyar-los fins a l'interior de l'església

Al costat de l’església està la casa abadia també restaurada i enfront  estan Els perxes del segle XVII, que era l’antiga llotja de Mustassaf, l’inspector de mercats, jutge de pes mesures i comerç. Durant un temps hi estigué l’ajuntament.

Al poble hi ha pocs carrers però tots tenen encant. Just davant de l'edifici religiós del que acabem d’eixir, hi ha un dels elements més icònics que veure Culla, el Pelleric o picota. Esta columna de pedra s'utilitzava per castigar els malfactors que cometien delictes lleus com el furt, lligant-los pel coll amb una argolla de ferro, i així humiliar-los i exposar-los davant de tots els veïns. El més habitual era col·locar sobre el condemnat, o al seu costat, un escrit que indicava el delicte que havia comès.

El carrer Pla, era el més important a l’època medieval i actualment és el més representatiu de la vila. Hui no podem passar perquè hi ha una camioneta enmig degut a unes obres de restauració. El veurem més endavant quan anem per l’altre costat. La guia d’informació i turisme que ens acompanya i explica cada detall, ens diu que el poble va rebre uns subvenció per a restauració i just s’acaba el termini en uns dies, és la raó per la qual trobem obrers treballant i andamis o camionetes per tot arreu.

Així que seguim pel carrer Pelleric fins a la Porta Nova, que era la que mantenien oberta per a que tothom seguira el camí cap al mercat que s’hi feia a la plaça, parant abans als porxos a pagar. És l'única porta d'accés al recinte emmurallat que es conserva, de les tres que hi havia, va ser reconstruïda al segle XIV. La seva amplada és com la d'un camí de ferradura, això vol dir l'espai que ocupa un cavall amb la seva sària. Va ser reconstruïda l'any 1610, com diu una inscripció a l’arc.

Des de la placeta es veu el llenç de muralla que actualment són les parets de cases que han obert finestres a l’exterior. I és que les vistes des d’esta part són fabuloses. Una de les cases construïdes emprant la paret de la muralla és l’antic hospital, que tot seguit anem a visitar. L’arc que es veu al fons no és vestigi del passat, és construcció nova, imitant els antics,  per a no desentonar amb l’entorn.

Retornem al carrer del Pelleric per buscar la plaça de l’hospital i entrar a l’antic edifici de  l'Antic Hospital del segle XVII que va ser utilitzat com a allotjament i hospital per a persones pobres, especialment ajudaven dones necessitades a poder casar-se o ingressar a un convent. L'Antic Hospital, com el castell que veurem més avant,  formava part del patrimoni que tan els templers com l’ordre de Montesa van gestionar a la localitat.

Després d'una gran reforma l'any 1993, és utilitzat com a sala d'exposicions entre les quals destaca una permanent que mostra una antiga Aula Escolar amb els pupitres i els materials de l'època. Hi podem trobar moltes curiositats com una gran foto d’un  grup d’alumnes, xiquetes de la dècada de 1940, llibres, fotos a les parets...hi ha un diploma del temps de la República...un mapa d’Espanya anterior a 1898 on estan incloses les possessions d’ultramar abans de perdre-les, i on fins i tot trobe el nom del meu poble... També estan les fotos dels Reis  Alfonso XIII i Victoria Eugenia.

Eixim i en no res estem al punt més alt de Culla, al mirador del Singlet, als peus de castell, que ofereix una altra panoràmica del poble de Culla. Veiem el Penyagolosa.

El castell, situat al punt més alt, estan restaurant una part i no podem apropar-se per veure les poques restes que s'hi conserven. Declarat Bé d'Interès Cultural,  el seu origen és de l'època musulmana. El castell controlava gran part de la comarca de l'Alt Maestrat fins que va passar a mans cristianes amb la reconquesta i va ser fortificat per l'Ordre del Temple que el va comprar. Durant les guerres carlines va ser destruït quedant només uns pocs vestigis de la Torre de Frare Pere i alguns basaments. Les guerres carlistes també destruïren el poble.

Seguim avant, no sempre per on volem per culpa de les obres. Passem per l’Era de la Tahona, un antic molí fariner accionat per animals com correspon a l'arquitectura tradicional i agrícola de l'Alt Maestrat

I un poc més avant trobem l’inici o el final, segons es mire, del Carrer Pla, on estava l’antiga i desapareguda porta El Portellas. És el carrer que hem vist en eixir de l’esglèsia i pel qual no hem pogut passar per culpa de les obres.

Arribem al mirador de San Roc, amb vistes, de les ermites i pobles propers.

Anem per la Ronda de San Roc, coneguda com Baix lo mur, hi està l’antiga muralla i els torreons, la muralla aprofitada per a fer cases particulars i els torreons com balconades. Moltes cases del poble s’edificaren amb pedres del destruït castell, així que l’essència històrica permaneix. 

I així acabem el passeig per Culla, que m’ha encisat, recomane totalment la visita, millor guiada perquè el poble té molta història interessant. I m’ha agradat perquè no és un poble museu, es veu vida a les cases amb la roba estesa, encara que hem vist poca gent local pel carrer... Trobe valuós l'esforç de les autoritats corresponents per mantenir el poble viu, intentant que la gent no se’n vaja a un poble o ciutat més gran. Per aixìo és tan beneficiós que la gent el visite, el conega...

El poble és bonic, i ell soles bé val la visita,  tanmateix una vegada al lloc, la visita es pot complementar anant a altres llocs. Un d’ells és apropar-se a veure una vella Carrasca. I mare meua quina carrasca més gran! Té  20 metres d'alçada i 35 metres de diàmetre de les branques. No hi ha manera de fer una foto i que isca sencera! I que vella! Té orígens que alguns remunten al segle XVI o fins i tot més enrere. De debò que val la pena veure-la,  malgrat la carretereta estreta i infernal que hi ha fins arribar. La carrasca es troba a la Masia Clapés, a 4 km del poble. Nosaltres hem trobat el cotxe de correus que venia de cara i ens hem vist i ens hem desitjat per poder passar els dos vehicles. Quin perill! Quin mal tràngol! La carrasca és majestuosa, és una  joia botànica que fou declarada arbre monumental de la Comunitat Valenciana.  Les fotos no mostren com és d'imponent,  la seua grandària... Pense que és visita obligada.

L’altra visita que es pot fer prop de la població de Culla, i que és totalment recomanable, és el  Parc Miner del Maestrat que està a 3 km. de la població de la Torre d’En Besora i a 8 km. de la població de Culla. Una visita única i singular que mostre a banda.

QUADERN DE VIATGE, VIATGE CULLA, MAIG 2026