RESSENYA LITERÀRIA de Fermín Arrudi Arieta “El gigante Aragonés”

 

Fermín Arrudi Arieta

 “El gigante Aragonés” Mis memorias contadas

Pedro Alamañac Arrudi –Pedro José Alamañac Muzás

 

 

 

Esta és una historia d’un personatge singular, únic, una història de dolor i fama.

 

Vaig saber d’este llibre mentre em preparava el viatge al Pirineu aragonès. I m’intrigà. Volia saber més. El llibre estava escrit per un familiar descendent la qual cosa em feia pensar que seria fiable i hi hauria molta documentació complementària. També vaig pensar que tal volta hi hauria un poc de subjectivitat pel lligam afectiu existent.

 

Amb eixes expectatives i ganes de comprar el llibre vaig arribar al poble del gegant, Sallent de Gállego i vaig preguntar en informació i turisme on el podria comprar. L’amable encarregada de l’oficina em digué que al poble no hi havia llibreries però va telefonar a l’única tenda del poble on el podrien tindre. Malauradament no en tenia, tanmateix el vaig trobar unes hores més tard en Panticosa. Quina alegria em donà!

 

Ja sé la seua història. El descendent que ho escriu, Pedro Almañac Arrudi un fill d’unes nebodes de Fermin ha volgut posar-lo com narrador de la seua vida mentre la conta a les nebodes, mare i tia. El fill de Pedro, Pedro José Alamañac Muzás, és coautor perquè l’ha ajudat en les investigacions complementaries.

 

Fermín arribà a ser molt famós perquè mesurava 2’29 i arribà a pesar 180 quilograms. Recorde quan era joveneta, dècada de 1970 i 1980, que hi havia un jugador de basquet rus enorme, Vladímir Tkachenko, però no arribà a ser tan gran com Fermin, Vladimir feia 2’21 d’altura i arribà a 141 quilograms. El recorde perfectament, portava bigot i em preguntava com malgrat ser tan corpulent era capaç de moure’s entre els companys per encistellar. M’agradava veure’l jugar. Era tot un espectacle.  

 

Fermin viatjà arreu del món mostrant la seua altura i la força quasi  sobrehumana. Però a més sabia tocar instruments tradicionals d’Aragó: la bandúrria, el llaüt, la guitarra, el violí i el requinto... Era autodidacta. I demostrava, allà on anava, saviesa acumulada per les experiències que li donà la vida. També demostrà estima per la seua terra aragonesa i un fort arrel al seu poble natal: Sallent de Gállego.

 

Fermin anava a les fires, a circs, a festes, a sales exposant-se... En Europa es va exhibir en ciutats d’Alemanya, Holanda, Bèlgica, Àustria i França, on visqué durant un temps. Anà als EEUU i Sud-americà, el Carib i fins i tot a Algèria, en Africa. S’ajuntava amb nanets, amb obesos i obeses, amb gents deformes...i segons el llibre era feliç i era sensible. També caritatiu amb els veïns del seu poble. L’agafaren en Espanya i en l’estranger per a estudis científics i ell aprofitava l’ocasió per aprendre. Quan anava al seu poble s’ajuntava amb els amics i contava les seues experiències.

 

Però no tot era de color rosa en la seua vida, créixer tant li comportà forts dolors en les articulacions, que li impedien fer vida normal. A més, de menut no ho passà gens bé, especialment a partir dels onze anys que després d’unes febres començà a créixer i patiria burles per ser més alt que la resta de xiquets. No li resultaria fàcil, pels pocs anys i perquè encara no era madur per entendre què era ser diferent i mes en un poble menut de muntanya. No hi havia cadires que suportaren el seu pes, havia d’ajupir-se per passar les portes...

 

Quan començà a treballar, gràcies a la seua força, la cosa aniria canviant perquè al menys veia que li treia partit guanyant diners. L’agafaren per a la construcció del pont d'Aurín o la via de ferrocarril a Canfranc...tambè treballà carregant viatgers malalts que anaven al balneari de Panticosa a curar-se. Després ja passà a exhibir-se i adquirir fama.

 

I no parà de créixer fins els 25 anys. Amb la fama li arribà l’amor. Es casà amb una parisina Louis Carlé Dupuis i se n’anà a viure a França.  Però  mai l’abandonà la seua terra i  amb els diners que guanyà, que no en foren pocs i li permetia viure bé i es construí una casa en Sallent.

 

Se sap dels llocs que visità per la premsa de l’època i records materials orals i fotogràfics familiars. De fet, al llibre hi ha algunes fotos que m’han agradat perquè es veu a Fermin tot el gran que era. M’ha agradat trobar referències de llocs que conec o que per altres temes tenia informació, com per exemple el circ Medrano, a Paris on ell actuà. El circ era dels més importants de França. Hi també treballaria Paulette Weil per amagar-se dels nazis, com bé s’explica en la seua història novel·lada "Diari de silencis".

 

Al final la família de Sállent sent un poc de ressentiment per no saber exactament com i de què  va morir Fermin. Passà després d’una operació en França a mans de familiars de la dona. Fermin era  ric quan va morir amb 42 anys en 1913 i heretà integrament la dona parisenca. Un total de vint mil duros que és molt per a l’època.

 

El llibre és  interessant pel contingut però, sincerament, he de dir que no m’ha agradat la forma, l’estil i llenguatge emprat, massa simple, pense que la formula de conversa amb les nebodes li lleva serietat.  Però sempre és interessant conèixer la seua mirada allà on anava, com va descobrint països i continents, com analitza la gent... especialment perquè mai perd el seu origen i compara. És curiós saber què pensa una persona tan diferent a la resta, una que sap que tots la miren en tot moment, una persona que no té més remei que adaptar-se a la societat que no està feta per a ell. I s’adapta perquè troba una font d’ingressos que l’ajuda a eixir de la pobresa. La seua singularitat l’ajudaria a millorar el seu futur i el de la família.

 

En Aragó i en Sallent, Fermin sempre estarà present. Se’l reconeix com  un personatge exemplar que ha enriquit la història i cultura aragonesa. Se li han fet homenatges, en Sallent té una avinguda al seu nom, la casa on nasquè fou reconstruïda i guarda records seus i junt a l’ajuntament, des de 2014, hi ha una estàtua a grandària real, on tothom que va s’hi fotografia.

SALLENT DE GÁLLEGO a la VALL DE TENA al PIRINEU ARAGONÈS: província d’Osca

La Vall de Tena, envoltada per cims de més de 3000 metres, és una de les valls més grans i poblades del Pirineu aragonés i Sallent de Gállego amb uns 1500 habitants és la seua capital.

En el viatge per Saragossa i voltants, he passejat per la ciutat, I PART   II PART,   III PART,   IV PART i V PART i per Calatayud I PART i II PART, també pel monestir de Pedra, I PART i II PART. 

Hui canviem d’aires, deixem la ciutat per endinsar-nos per la zona de les muntanyes, els Pirineus... que quasi estan limitant França...prop del pas fronterer el Portalet. Fem una primera parada tècnica en Senegüé, ja en la província d’Osca i que pertany a Sabiñanigo. De lluny veig una esglèsia del segle XVII amb murs de l’antiga romànica. Un cartell diu que al poble hi ha un centre d’interpretació de glaceres, únic amb eixa temàtica en Aragó.

El paisatge de camí és preciós. Arribem a Sallent de Gállego, capital de la Vall. En les més de dos hores que ha durat el trajecte cap a Sallent de Gállego he notat un canvi de temperatura, hi ha uns graus menys que en Saragossa, d’on venim, però aixi i tot tampoc no és tan baixa com esperava. La penya Foratata ens rep, sembla que ens vigila. Mires on mires hi està el pic més emblemàtic de la zona que té 2321 metres d’altura.

Sallent de Gállego és un poble amb encant que està a 1300 metres d’altitud. Cal fer un passeig relaxat, el poble no és menudet però el creixement d’habitants no li ha llevat l’encís dels pobles de muntanya. Els habitants viuen de la ramaderia i del turisme. I no falta el riu, que té un nom molt suggestiu: rio Aguas Limpias, que és el principal afluent del riu Gállego, que desemboca en la localitat. El riu separa el poble i destaca un pont medieval, del segle XVI, anomenat Pont del Paco i que formava part del Camí Reial.

Al centre del poble hi ha un lloc singular, el popular Mentidero, una gran bancada coberta i oberta al carrer, que era, i sense dubte serà actualment, lloc de trobada i de conversa. M’encanta este lloc, quantes històries hauran escoltat els bancs!

L’arquitectura és la típica de la zona que em recorda quan vaig estar a la Vall d’Aran  fa uns anys: les façanes de les cases estan fetes amb pedra i les teulades són de pissarra. Al poble hi ha molts racons i detalls amb encant.

Quan arribem a l’ajuntament veiem uns guàrdies civils. No entenem molt bé què fan, sembla que assagen algun acte. Després ho entenc. Efectivament, estan assajant per a la cerimònia d’aniversari que el 20 d’agost faran en honor a dos guàrdies civils que moriren en un atemptat l’any 2002. Una placa commemorativa col·locada el 2010 a la façana de l’ajuntament ho explica. 

En l’esplanada, davant la porta de l’ajuntament, trobem una estàtua a grandària natural d’un dels personatges més il·lustres en la localitat, i més coneguts d’Aragó, és el gegant de Sallent, de nom Fermin  Arrudi Urieta (1870-1913) que arribà a fer 2’29 metres d’alçada.

Fermin Arrundi portà el nom de Sallent arreu del món per la seua vida rocambolesca derivada de la seua gran altura. Ja us en parlaré més sobre el gegant de Sallent perquè m’he comprat el llibre escrit per un descendent que conta la seua vida. Llegint, abans d'anar-hi, vaig saber sobre el llibre i m’abellia molt llegir-lo. Vaig estar preguntant al poble i no el tenien, el poble  no té llibreries i la mateixa encarregada d’informació i turisme va estar telefonant a botigues per si el tenien. Em digué que estava a la biblioteca, però jo el volia comprar i no fullejar. Sortosament  en el poble que vaig visitar després el vaig trobar. I ja he començat a llegir-lo! El proper post del blog us contaré de què va. Passejant pel poble veiem la casa que s’ha reconstruït per a fer-li homenatge al gegant.

Anem cap a la part alta on està l’església. Estem veient moltes cases senyorials blasonades o amb distintius familiars: escuts, relleus, inscripcions...

Arribem a la plaça de l’església on hi ha un monument en memòria de Federico Laguna que representa la Verge del Pilar i els pics de l’infern. Fou un advocat saragossà i veí de Sallent que va impulsar l’estació d’esquí de Formigal a principis de la dècada de 1960. L’estació d’esqui Formigal està molt a prop de Sallent.

L’església de Nuestra Señora de la Asunción és gòtica de principis del segle XVI. Quasi no s’aprecien les dimensions perquè al costat  hi ha moltes cases realitzades igual que l’església i semblen integrades en el conjunt total. Dins hi ha un valuós retaule plateresc de 1537, que no veig perquè l’església està tancada quan jo hi vaig. El retor s’ha de partir amb altres parròquies de la vall i no sempre està en Sallent. Està declarada bé d’interès turístic. La torre va ser l'antiga presó, adaptant-ho com campanar al segle XVI en reedificar l’església. L'accés es realitza pel costat a través d'un desnivell salvat per un sistema de rampes i escales. A l’edifici se li va fer una restauració que començà en 1993 i finalitzà en 2005.

El passeig per Sallent és agradable, hi ha turisme però no massificat. Seguint el ritme assossegat després d’unes hores de passeig, baixem de nou al riu perquè hem de deixar el poble per canviar de lloc.

El poble de Lanuza, que forma part del municipi de Sallent,  està a 5 minuts en cotxe, són tres quilometres i està junt a l’embassament de Lanuza. Nosaltres el veiem de lluny, el poble i l’embassament. En juliol, cada any, en esta zona se celebra el festival Pirineos Sur i curiosament els artistes actuen en un escenari flotant damunt l’aigua. La penya Foratata continua vigilant-nos...

A més de Lanuza i altres indrets, tambè forma part del municipi de Sallent el Balneari de Panticosa i Panticosa...i... cap allà anem...

 QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS, estiu 2025

 

Un passeig pel CASC HISTÓRIC DE CALATAYUD a la província de SARAGOSSA- II PART.

Veig abandonament...solars buits i bruts...façanes a punt de caure...s’està perdent una part important testimoni del passat...Em dol.

Hui visitem  Calatayud. El primer que veiem només deixar el bus, és una gran font en la plaça de santa Teresa: la font de les huit canelles del segle XVI. Es sòbria i té dos cossos. En el cos superior hi ha un blasó de Calatayud fet amb alabastre representant un genet portant la bandera. En el seu origen, la font, tenia dues canelles en un lateral reservades al botxí de la ciutat i persones considerades infames. Esta part desaparegué en fer obres en la carretera i el frontal quedà modificat lleugerament, a més fou desmuntada per traslladada al lloc actual.

Tot seguit entrem al casc històric per la porta de Terrer abans anomenada porta del Matador. És una construcció del segle XVI que té dos torrasses semicilíndriques construïdes amb rajola i rematades en teuladetes còniques d’agulla. Un arc rebaixat uneix en dos torreons sobre el que descansava l’àngel de la ciutat, desaparegut en la segona meitat del segle passat i que al seu lloc, actualment s’obri un balcó. L’ajuntament, actual propietari, recuperà la figura de l’àngel representant-lo sobre vidre, obra de Mariano Rubio. A cada costat del balcó hi ha uns blasons amb les armes de la ciutat de Calatayud i altre dels Àustries. Actualment la Porta és la seu del centre d’estudis bibilitants de Calatayud. Bibilis era l’antiga ciutat propera a Calatayud que originàriament era celtibera. Fou una ciutat molt important de la qual els habitants han adoptat el gentilici: biblitians.

 

Veig en el mapa que si anàrem pel carrer Buñuelo o carrer Santa Maria arribaríem al barri jueu però no anem, el nostre passeig per Calatayud és breu i controlat pel temps. I sincerament em quede amb les ganes...perquè antigament era un call amb molt de poder...però em resigne.  Ja sé que hi ha certs tipus de viatge, els organitzats en grups tancats,  en els quals molts no es pot veure...Però realment em sap greu perdre’m esta part de la ciutat perquè m’agrada anar pels carrers més estrets i entramats que guarden més autenticitat. Hauré de tornar i visitar la ciutat al meu aire.

Passem per la col·legiata de Santa Maria que mostre en capitol a banda. Al seu costat, està el palau de los Pujadas de Vezlope, que és una representació d’arquitectura civil d’estil aragonès dels segles XVI i XVII amb façana de rajola de tres altures i galeria d’arqueries correguda, sota aler de gran vol. En l’actualitat és seu de l’oficina delegada del govern d’Aragó.

Arribem a la plaça de Espanya que és d’origen medieval porticada a l’estil aragonès. Hi era el mercat musulmà, i continuà sent mercat fins a la segona meitat del segle X, concretament 1976. Una escultura representa la dona venedora en els mercats.

 

Hi també s’hi celebraven les corregudes de bous, mítings, actes multitudinaris, balls... La majoria de les cases són del segle XVII i XVIII i les columnes procedeixen de les ruïnes de l’antiga ciutat i Bibilis que ja he anomenat en l’apartat de la porta de Terrer.

S’hi diferència d’altres places perquè les façanes són irregulars, i així i tot formen un conjunt harmònic. Les cases tenen balcó corregut i sembla que és un únic balcó el que li dona la volta a la plaça. Me n’adone que algunes cases estan inclinades i és que el subsòl de Calatayud i també de la plaça està format per materials molt permeables i les edificacions perden consistència. A més a més, està prop el riu Jalón que va penetrant per la permeabilitat del terreny. En les actuals construccions ja es té en compte i s’empren materials adequats però les antigues van cedint i tal volta acabaran en terra. Ja se’n veu alguna que ha caigut i és un solar.

Me n’adone que en algunes façanes hi ha unes menudetes finestres obertes cara a la plaça. I és que antigament es podia vendre la casa i els antics amos podien seguir gaudint de la balconada i així poder veure les celebracions festives o altres actes. En eixos casos el nous amos s’obrien les finestres menudetes per poder gaudir també del que s’hi feia en la plaça.

L’edifici més important es la Llotja, que fins fa uns anys era l’ajuntament. És un edifici renaixentista del segle XVI, la part de baix i del segle XVIII la segona planta. I tot va ser reformat al segle XIX.

He llegit per algun lloc que en un cantó de la plaça hi ha un carreró singular:  la calle de la flecha o de las flechas, no ho sé cert. I és que segons conten, el menudet i quasi ocult carreró abastia de contraban els comerços de la plaça. Pregunte en informació i turisme i m’indiquen el lloc exacte, “al lado del supermercado Al Campo”, em diu el xic amablement,  “però no se ve nada, está cerrado”, afegeix. Efectivament. Veig com una reixa tancada, tanmateix el meu cap es posa en funcionament i puc imaginar el que els historiadors han contat: que era un carrer molt estret i on feia mal olor, un carreró on antigament s’hi feien tractes clandestins...i on la xicalla sense dubte s’amagava per jugar …perquè era un carrer diferent, quasi amagat…Llàstima que en la ciutat no traguen partit d’un racó que convida a mostrar històries curioses del passat...

En no res estem davant del mesó de la Dolores. Diuen que és l’edifici civil més antic que es conserva en Calatayud. Originàriament era un palau renaixentista de finals del segle XV o principis del XVI, pertanyia al marques de Ayerbe i fou la Posada de San Anton fins 1963. Actualment és propietat de l’ajuntament i començà la rehabilitació en 1997. L’edifici estava molt deteriorat, quasi en ruïna total, després de les obres és un hotel de tres estrelles i museu dedicat a la llegenda de  La Dolores. El mite de la Dolores cada vegada es més gran en Calatayud. La llegenda es va fer popular a través d’un cobla, d’una opera i un pasdoble que tothom té en ment i no pot deixar de cantar quan es parla de la ciutat: “si vas a Calatayud..” també s’han fet obres de teatre i una novel·la.

Al costat hi ha un mural que crida l’atenció. La Dolores és la protagonista. Però qui era la Dolores? Hi ha versió real i versió fictícia. Comence per la real que diu que Maria de los Dolores Peinador Narvión nasqué en Calatayud el 13 de maig de 1819 de família acomodada. En morir la mare li deixà una quantiosa suma que el pare es negà a donar-li. Traïda pel pare es casà amb un ex tinent de Granada. Portava una vida acomodada però els recursos econòmics anaren acabant-se mentre litigava per aconseguir l’herència. Diuen que les necessitats econòmiques començaren a allunyar a Dolores de marit i que buscava companyia per altres llocs. Com la gent començà  a xafardejar del comportament i la parella se n’anà a Madrid on vivien llogats. Quan el marit va morir acabà de criada per als marquesos de Altamira. I en 1894 va morir amb 75 anys. Està soterrada en la Almudena.

La llegenda és diferent, parla de les aventures d’una jove guapa i bondadosa que servia al mesó de Calatayud. Té de pretendents un barber, Melchor, també un ric mercader, Patricio, aixi com un sergent anomenat Rojas. Lazaro un seminarista també s’enamorà d’ella. La història acaba amb la mort de Melchor a mans de Lazaro. Un escriptor català escoltà una cançoneta sobre la Dolores i escrigué el romanç, després vingué l’obra de teatre...i no parà... així començà la fama.

La Dolores real i la llegenda són diferents però sempre és protagonista i ja considerada patrimoni d’Aragó. El mural simula la façana de l’edifici que hi havia antigament i des de diversos balcons se saluden  la Dolores, Pascual Marquina, el compositor musical, el baró de Warsage que per cert fou  gran defensor del pont de pedra de Saragossa en la guerra de la independència i l’historiador  Vicente de la Fuente. el mural està bé... però els voltants...ufff

Seguim passejant… a la plaça Bardaji veig un edifici amb finestres mirador “modernes” i mirant-lo pense quant que s’haurà perdut de patrimoni. Casualment buscant informació de Calatayud m’apareix una imatge del mateix edifici però l’original, el d’abans que es va construir al finals del segle XIX o principis  de XX. No es va fer restauració, el que es veu és una imitació.   

En la plaça Joaquin Costa, està l’ajuntament que fou construït originàriament com seu del banc d’Espanya entre 1930 i 1932, després es dedicà a custodiar l’arxiu municipal que encara s’hi troba.

Calatayud té un  conjunt fortificat islàmic, del que hi ha documentació que es remunta a l’any 862d.c, i per tant és el més antic conservat d’època medieval en Espanya, està format per cinc castells units per llarg llenços de muralles amb torreons però en este tast de Calatayud no els veiem. Només imagine  que un d’ells, està al cim d’un turó que hi ha a l’eixida de la ciutat, després de traspassar la porta de Saragossa, abans anomenada de Somaja o Somalias, construïda en 1818 i que no té res especial però si li dona encant a la plaça on està la basílica col·legiata del Sant Sepulcre.

Acabem el passeig en este punt. Acabem de visitar el Santo Sepulcro. Tambè hem visitat abans l’església San Juan el Real  i al principi del passeig la col·legiata de Santa Maria . De les tres en parle en altre post. 

 Amb tot, em dol dir que em quede un poc decebuda del que veig o millor dit, del que no puc veure. I és que a més d’haver moltes vivendes enderrocades que ara són solars abandonats que serveixen per aparcar cotxes, donant la idea d’abandonament i deterioro, sembla una ciutat fantasma perquè  acaben de passar les festes patronals i està quasi tot tancat, fins i tot bars. Espere tornar a Calatayud i canviar la imatge de la ciutat.

 

QUADERN DE  VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÈS; estiu 2025

EL CASC HISTÓRIC DE CALATAYUD a la província de SARAGOSSA- I PART: ALGUNS MONUMENTS RELGIOSOS

De Calatayud  destaca  el seu art mudèjar, testimoni de vida del passat, un art declarat Patrimoni de la Humanitat.

A Calatayud van coexistir la cultura àrab, cristiana i jueva  de manera pacifica. La Unesco ja ho digué quan declarà l’art mudèjar Patrimoni de la Humanitat: el desenvolupament d’este art va ser conseqüència de les condicions politiques, socials i culturals particulars que quedaren a la zona desprès de la reconquesta. Influenciat per la tradició islàmica és un reflex dels estils europeus especialment el gòtic. Estigué present fins l’inici el segle XVII i es caracteritzà  per l’ús creatiu i refinat de rajola i rajoletes de ceràmica esmaltada en arquitectura, especialment als campanars de les esglésies.

Fem un curt passeig per Calatayud per alguns dels seus carrers impregnats d’història, on trobem esglésies i palaus…i molt d’art, una mostra del bé singular i irreemplaçable com és l’art mudèjar aragonès  que en Calatayud destaca, especialment, el religiós.

 Per a no fer massa llarg este post, separe la visita a Calatayud en dos parts. En la primera em centre en la part religiosa, de la que, al apdavall,  veig poc per a tot el que Calatayud té. I és que, els  principals edificis de Calatayud són religiosos. El més important està en la plaça de Santa Maria i efectivament és la gran joia monumental i artística de Calatayud. Parle de la col·legiata de Santa Maria a la que, malauradament, no podem entrar. Segons conta la tradició fou construïda sobre l’antiga mesquita major de la ciutat. També conta la tradició que fou fundada per Alfonso I i, consagrada en 1249, era considerada parròquia mayor i església de la noblesa.

El que veiem actualment és obra del segle XVII. La col·legiata combina estils mudèjars, renaixentistes i barrocs, testimonis de la història. Per la torre i el claustre fou considerada Patrimoni de la Humanitat en 2001. També fou declarada monument nacional en 1884. Des de l’exterior podem admirar l’àbsida i la torre mudèjar. Llàstima no poder entrar i veure el claustre!.

La torre és octogonal i mesura 69 metres, una de les més altes d’Aragó. A més a més veiem més decoració  mudèjar.

La torre és un dels elements principals i identificatius de Calatayud, però de la col·legiata també destaca la portada, com si fos un retaule està llaurada en alabastre. És de 1528 i preciosa.

Després anem a l’església de  San Juan el Real, de la companyia de Jesús, del segle XVII, que quedà per enllestir per l’expulsió al segle XVIII de l’ordre eclesiàstica.

És barroca amb torre elevada que malgrat ser del segle XVIII es decorà a l’estil mudèjar.

L’exterior és senzill però l’interior és elegant. Planta de creu llatina amb capelles laterals entre els  contraforts comunicades, sobre les que descansa una tribuna oberta a la nau central per mig de finestres.

El creuer es tanca amb una cúpula decorada per llenços de Goya pintats quan tenia vint anys, representant els quatre pares de l’església occidental: els bisbes sant Agustí i sant Ambrosi, el cardenal sant jerònim i el papa sant Gregori, el Magno. Se la considera la primera obra mestra de Goya.

I l’últim edifici religiós que mostre  és la Real basílica col·legiata del Sant Sepulcre. Està en una gran plaça molt a prop de la Porta de Saragossa per la que eixirem de la ciutat.

El temple original era mudèjar del segle XIII i encara queden restes en el claustre. La col·legiata del sant sepulcre fou construïda en 1156 pels canonges regulars d’esta ordre militar de Jerusalem i que es remunten al segle XI durant la primera creuada. El primitiu edifici fou arrasat a inicis del segle XVI per construir al mateix lloc el que veiem actualment, al segle XVII. La façana té decoració senzilla amb taulers quadrats i rectangulars de rajol ressaltat. Té tres portes i està  flanquejat per dos torres. Estructuralment és una replica del temple del sant sepulcre de Jerusalem.

Entrem. És monumental.  És ampla. El temple té tres naus amb creuer i cúpula elevada. Gaudim amb les explicacions passionals i detallades del retor que ens ha obert les portes. Quanta història i detalls sap! Aixi dona gust aprendre sobre art, sobre arquitectura sobre l’ordre del sant sepulcre i la gran influència i sobre l’església catalogada com bé d’interès cultural. Parem atenció al baldaquí del presbiteri construït amb marbres rics de la comarca que guarda un Crist jacent.

És el principal temple d’Espanya d’esta ordre. Donat que fou  casa mare de l’ordre de cavallers del sant sepulcre en Espanya. Des de que es creà en 1098 no ha desaparegut mai, per la qual cosa es l’ordre més antiga del món. Només se pot ser membre per invitació. S’ha de ser catòlic practicant i tindre mínim 25 anys, i la premissa és manifestar vertadera preocupació pels cristians de Terra santa. També observem el cor...

La creu patriarcal, apareix en parets, vidrieres, retaules, mobles, portes...en l ataula de l’altar eés la que està enmig. Diuen que hi ha 148. I es que és la insígnia principal de la branca. Igualment al temple està representada la creu de Jerusalem o creu quíntuple, que apareix en 10 ocasions però en llocs significatius com l’altar, el cor o les vidrieres del tambor. I també hi està representat sovint el crismó o monograma del Crist XP, les dos primeres lletres del nom del Crist en grec.

Queden pendents per a altra visita a Calatayud altres monuments religiosos com San Andrés, San Pedro de los  Francos o  el santuari de Nuestra Señora de la Peña. Ah! i entrar a la col·legiata de Santa Maria, a vore si quan torne està oberta.

QUADERN DE  VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÈS; estiu 2025.