“ BUENAS NOCHES SEÑOR LENIN” Buonanotte, signor Lenin
“EL FIN ES MI PRINCIPIO” La fine è il mio inizio
“UN ADIVINO ME DIJO” Un indovino mi disse
Este any he sabut d'un autor italià, Tiziano Terzani (Florència, 1938 - Orsigna 2004) i després de llegir algunes de les seues obres he de dir que m’agrada molt. M’agrada el que diu, com ho diu i la seua manera de pensar i fer al llarg de la seua vida. És un autor que recomane especialment a viatgers però també a qui li agrade llegir textos que són ensenyaments de vida. Així que hui vos parle de tres obres en lloc d’una i ressalte característiques generals en lloc de filar prim en obres en concret. Pretenc que agafeu alguns del llibres de Terzani i gaudiu llegint, viatjant o reflexionant, de la mateixa manera que jo he fet.
Com no ha d’agradar-me l’autor? Tiziano Terzani escrivia molt bé i a més sobre realitats diferents, sobre mentalitats d’arreu del món…sobre viatges. I és que ho feia mentre treballava perquè era periodista corresponsal de guerra que anava de país en país i mai parava. I mentre treballava vivia la vida esprement-la al màxim. El seu periodisme es diferenciava perquè parava en l’essència humana. Era un home curiós per la vida i les persones. En 1973 publicà el seu primer llibre i després en vingueren altres. Amb un gran humanisme crític, els seus relats mostren la realitat crua, la que veia en primera persona, per la qual cosa amb els seus llibres podem entendre la història i l’evolució dels països políticament i socialment. Feia un periodisme d’acció, el de descriure de primera mà els fets i els sentiments, les historiés reals que tal,volta semblaven secundàries però al capdavall eren la realitat.
Llegir alguns dels seus llibres m’ha recordat Javier Reverte del qual tinc algun llibre ressenyat al blog com és “El sueño de Africa” . Altre autor que m’ha vingut al cap ha sigut el gran Manu Leguineche del que al blog podeu llegir la ressenya del seu llibre, ja un clàssic, “ El camino mas corto." També he pensat amb Cristina Morato, per com et fa veure la part humana del món. Morato és una gran escriptora de viatges, que sempre redacta atrapant el lector, té llibres interessants com “Cautiva en Arabia” que vaig ressenya fa molt. I és que pensar en uns autors fa recordar altres que tenen en comú ser grans viatgers, periodistes i professionals, com ho és Terzani.
Llegint els llibres de Terzani es pot conèixer la seua trajectòria periodística i de pensament però possiblement és en l'obra pòstuma, “El fin es mi principio”, on millor es veu. El llibre és un resum de vida, una conversa amb el fill, Folko, filòleg i filòsof, que coneix bé qui té davant i sap com encarrilar la xerrada. Folko és un gran professional que fa encertades aportacions al diàleg fruit de la seua experiència com documentalista i també recordant la infantesa familiar.
El llibre té un format senzill: pare i fill cara a cara. Comencen la conversa al mes de març de 2004. El fill va preguntant adaptant-se a l’estat d’ànim i cansament del pare, així van parlant, de tant en tant paren i reprenen la conversa. Tot es fa sense pressa però sense pausa. No es pot perdre el temps, Terzani està a les acaballes de la seua vida. Estan tres mesos parlant, Terzani dona per enllestit el relat i mor en juliol.
És el pare qui demana fer la conversa, vol regalar-li al fill el relat final de la seua intensa vida des que va nàixer. És un llibre sincer perquè hi ha molta confiança i estima entre els dos, la qual cosa afavoreix el relat. El llibre és el testament de l’autor, són les seues memòries, és la seua vida en forma de paraules escrites, és el seu viatge al llarg del camí passant per molts països. Explica el que va viure i aprendre i parla obertament del que sent front a la mort. El pare ha acceptat “deixar el cos” com ell l’anomena. Per a mi, esta part final és la més intensa i dura de llegir malgrat veure una actitud estoica. Personalment m’ha agradat més la resta del llibre on explica la seua filosofia vivint i treballant, fent ambues coses com un joc. M’ha agradat saber sobre la seua vida que ha estat una constant aventura amb bons moments però també mals tràngols i és un exemple com ha afrontat els moments dolents.
Al llibre hi ha molta saviesa acumulada, molts pensaments fruits de l’experiència per Asia. De jove començà a estudiar la carrera de Dret però el periodisme era el que li agradava. Obsessionat des de l’inici per la Xina, des de 1971 treballà de corresponsal en Asia per a un periòdic alemany de prestigi que va entendre el seu treball i el va deixar fer, també col·laborava en premsa italiana. Visqué amb la dona i els fills en Singapur, Bangkok, Hong Kong, Pekín, Tokio i Nova Delhi. Acabà en l’Himàlaia, on es retirà quan li diagnosticaren el càncer. Volia viure com un ermità i reflexionar-hi. Hi estigué una temporada però al capdavall preferí acabar les seues dies al costat de la seua família en Orsigna, Itàlia.
En realitat a Terzani no l’he "descobert" jo, me’l va recomanar l’amiga italiana Mariateresa Gallo, que només em va conèixer va saber que m’agradarien els llibres d’este autor italià. A Mariateresa també li agraden, i molt. És originària de Calabria i viu a Espanya des de fa quasi vint anys, és filòloga i orientalista, llicenciada en llengües i Civilitzacions orientals i actualment treballa ensenyant idiomes. Jo la vaig conèixer impartint valencià. El parla perfectament, quasi ni se li nota l’accent italià. És un goig parlar amb ella sobre literatura i viatges en general i especialment sobre este autor al que coneix tant a fons i admira. La seua admiració és especial. De fet acaba de publicar una traducció d’una de les seus obres: “Buonanotte, signor Lenin”, en castellà "Buenas noches señor Lenin", un interessant llibre que estava ja traduït a anglès, alemany i polonès. Ara, gràcies a l’amiga italiana, ja està en castellà també. Conèixer Mariateresa m’ha fet pensar en la tasca dels traductors. Pense que també és interessant saber sobre esta faceta, de la que quasi mai es parla. Jo mateixa m’autoinculpe i me n’adone de la meua errada no posant el focus d’atenció en qui fa la traducció en els llibres d’autors estrangers. Ja no em tornarà a passar mai més.
Mariateresa descobrí l’autor l’any que va morir, en 2004, li digueren que era un periodista excepcional però no va ser fins el 2010 quan veritablement va parar l’atenció en la seua obra i començà a voler saber-ne més. Llegint “El fins és mi principio” fou quan realment va comprendre el continent asiàtic. Terzani és un autor que com diuen els que el coneixen, “penetra en els països i en l’ànima de la gent” i això motiva conèixer els llocs que mostra, així que en 2016, desprès de llegir “Buonanotte, signor Lenin”, Gallo se n’anà a Uzbekistan. Quan tornà del viatge començà a rondar-li la idea de traduir l’obra i més sabent que tindre’l en espanyol, era un dels somnis no complert de l’autor.
I amb la decisió ferma, tot seguit, per mig d’un agent literari es posà en contacte amb la dona de Terzani, Angela, Staude, per a tractar la possibilitat de traduir el seu llibre. Al capdavall, i després de negociacions no lliures de dificultats, aconseguí el vist i plau per a la traducció. El tema editorial és a banda, però amb el gran treball, l’esforç i la tossudesa de Gallo, hi està “Buenas noches, señor Lenin” que Mariateresa ha publicat en espanyol, com volia l’autor.
És un llibre on veiem com Terzani, s’assabenta del colp d’estat contra Gorbachov que acaba de tindre lloc a Moscou. Estava viatjant per Siberia, prop de Xina, amb altres periodistes internacionals. Durant dos mesos travessant Siberia i les repúbliques soviètiques arribà a la capital. Terzani viu i descriu l’ocàs de l’imperi soviètic, el naixement dels nacionalismes i dels fonamentalisme islàmic…viu en primera persona quan les estàtues de Lenin són demolides. És un testimoni directe excepcional, amb reflexions, fotos i com en tots els seus llibres, ple d’experiències pròpies i reflexions extretes per converses.
En “El fin és mi principio” Terzani també li conta un poc al fill esta experiència perquè realment fou única. Així com també parla sobre el llibre “Un adivino me dijo”, que també he llegit i m’ha agradat perquè és molt singular. Parteix d’un fet que realment ho és, que fa que Terzani descobreisca un art de viatjar diferent a com ho feia fins el moment. Tot comença quan coneix un vident que li pronostica un greu accident si, durant l’any 1993 agafa un avió. És un dilema creure o no creure-ho. Terzani li fa cas i durant 1993 seguint l’ofici de periodista per anar d’un país a altre, empra tot tipus de mitjans de locomoció excepte l’avió, que segon l’endeví, li pot comportar la mort.
I passa l’any trepitjant els països amb una mirada més propera i reflexiva especialment para l’atenció en el procés de canvi i modernització que han patit els països d’orient volent imitar Occident. En este llibre la sort, la màgia, l’espiritualitat, tot s’ajunta i al capdavall Terzani salva la vida. Perquè l’endeví tenia raó i en marc de 1993 va haver un accident aeri mortal. Hi anava el col·lega alemany que havia ocupat el seu lloc.
Terzani era un periodista compromès, i segons diu ell mateix, res objectiu, perquè per escriure s’ha d’entendre i posar l’ànima. Estic totalment d’acord amb ell. M’agraden molt les reflexions que fa, convida a que el lector també les faça i altra cosa molt important: es nota un gran domini de la paraula escrita amb frases perfectes i concises, sense escriure sobrants i redundàncies. Llegiu Terzani, no us defraudarà.
