ORIOLA (ALACANT)-II PART: Entre monuments... inici del passeig.

Pense que Oriola és una ciutat, que podria catalogar com "desconeguda" i que això hauria d’acabar, té molt de Patrimoni important.

Hui us mostre la ciutat d’Oriola, de la que ja he escrit sobre la casa de Miguel Hernández.  M'agraden les excursions que estem fent organitzades per la universitat d'Ontinyent "Unisocietat".  Oriola està a la Vega baja, molt prop de Murcia, és capital de comarca. Té censats quasi 80000 habitants però  només uns 33000 viuen a la ciutat, la majoria viuen en la costa i en els pedanies. Nosaltres visitem la part urbana...anem a fer un passeig per la història i la cultura entre monuments eclesiàstics, civils... envoltats de muntanyes que no perdem de vista, i mirant el riu Segura que la creua en el seu camí cap al mar abans de desembocar en Guardamar del Segura.

I és que de monuments... hi ha molts. No pensava que hi hauria tants! És que fent un repàs a la història ens adonem que Oriola fou antigament molt important per la riquesa de l’horta, per la riquesa portuària i per les salines. L’emplaçament actual d’Oriola es remunta a l’època romana però s’han trobat vestigis humans i materials des del tercer mil·lenni abans de Crist. Al segle XIII l’Infant Alfonso conquistà la ciutat a favor de Castella i acabant el segle, uns cinquanta anys després, és Jaume I qui la conquista per a Aragó. Al segle XIV amb Felip V, era considerada la més importat del regne de València amb títol de ciutat des del 1437, bisbat propi des de 1566 i universitat des de 1568, per això té  tants monuments que parlen del seu passat.

El primer que veiem és la parròquia de Santiago Apòstol, monument nacional des de 1933 i be d’interès cultural des de 1985 que fou edificada sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica al segle XV. Té dos portades i una torre, un dels millors campanars de la Comunitat Valenciana. La portada principal es construiria en 1488 coincidint amb les Corts celebrades pels Reis Catòlics en Oriola. És d’estil gòtic isabelí. Hi està el lema i l'escut dels Reis. També està la figura de Santiago, obra feta en 1947-1948 substituint l’anterior que fou destruïda. La portada lateral és d’estil barroc del segle XVIII i dona entrada a la capella de la comunió.

L’interior té una sola nau, el que dona aparença de molt gran. D’estil gòtic llevantí fou reformat en els segles XVI i XVIII. Hi ha una valuosa col·lecció de pintura des del segle XVII fins al XIX. Però el que em crida l’atenció és la gran cúpula, una pila baptismal de marbre roig i un púlpit, ambdós del segle XVIII. Hi ha una Sagrada família del segle XVIII formada per la Verge de xicoteta, san Joaquin, i una santa Ana, curiosament canosa, que està en la capella de la Inmaculada.

També em pare a mirar la capella de la Sagrada família feta per Francisco Salzillo en 1765.

Però especialment el que més destaca de l’interior, és el daurat orgue d’estil barroc del segle XVIII. Seguint l’estil centreeuropeu té un oval a la part de dalt deixa passar la llum d’un vendaval que hi ha a la part de darrere. 

Una vegada a l’exterior, veiem, Nuestra Señora de Montserrate, però de lluny...Oriola té massa per a veure i hem de fer selecció. Ho deixem per a altra ocasió.

En la primera meitat del segle XIX, en 1829, Oriola va patir un terratrèmol causant morts i destrosses materials en la comarca. Cinquanta anys després, l’any 1879, el riu Segura es desbordà degut a unes pluges torrencials, és la coneguda Riada de santa Teresa en la qual 300 persones moriren. Però la ciutat ressorgí de les tragèdies. Els edificis que patiren desperfectes es restauraren i sortosament a l’any 1969, el casc antic fou declarat conjunt històric artístic. Tanmateix hi ha tant de Patrimoni que ens adonem que hi ha molts edificis als que els falta restauració. Quina llàstima veure el palau de Rubalcava com està de deteriorat! De tres plantes i edificat pels marquesos de Rubalcava en la dècada de 1930, fou adquirit per l’ajuntament d’Oriola en 2010 per donar-li ús social i cultural. Però hi està...caient...! Esperem que, al menys, se salven les fonts i bancs de rajols dels jardins o a l’interior, la col·lecció de ceràmiques o l’escala de marbre de l’interior...Esperem que algun dia brille l’esplendor dels seus amplis i luxosos salons, mostrant cultura, com era la intenció del consistori.

Just enfront està el museu de la Reconquista. Hi ha panels informatius i exposició festera, que no veiem completa. I no ho fem perquè en realitat volem veure la maqueta de la ciutat que destaca enmig de la sala i mostra perfectament com era l’antiga oriola.

Hi està la imatge d’una dona famosa, la Armengola, Hermenegilda-Eugenia, cristiana casada amb Pedro Armengol, que allà pel segle XIII, era nodrissa dels fills de l’alcaide musulmà. Segons conta la llegenda un dia va saber que els mudèjars locals tenien planejat matar als cristians i els alertà evitant la matança. Va disfressar a dos joves ben fornits com si foren les seues filles i van entrar al castell amb la intenció d’assassinar a l’alcaide. Ho feren i tot seguit prengueren possessió del castell. Al dia següent, dia de santa Justa i santa Rufina, les patrones considerades les salvadores, Jaume I d’Aragó acabaria tirant fora als musulmans. Des de 1991, durant la celebració de les festes, una dona representa este personatge que demostrà tant de valor.

La bandera d’Oriola, “la gloriosa ensenya del Oriol” també representa esta dona tan guerrera i la veiem acompanyada de les santes.

Seguim caminant i trobem una preciosa font del segle XIX, on de nou està l’Armengola representada. La font està davall del depòsit de l’aigua, el Pozo del Cremós, punt des d’on es distribuïa antigament l’aigua potable a gran part de la ciutat.

Arribem a la plaça on està actualment l’edifici de l’ajuntament, el palau barroc del Marques de Ameva. Destaca l’escut, en l’anomenada “esquina del pavo”. A l’interior de l’ajuntament es conserva la “real y gloriosa ensenya del Oriol” símbol de la ciutat. Des de la plaça veiem de lluny l’església convent del Carmen, edifici declarat bé de rellevància local.

Al costat de l’ajuntament està l’església de les patrones santa Rufina i santa Justa, construïda al segle XIV sobre una de les mesquites antigues. Era d’estil gòtic però ara la veiem amb moltes transformacions posteriors. Té un imponent torre campanar gòtica amb pinacles a l’estil del Micalet valencià i un rellotge dels més antics d’Espanya, donat que és del segle XIV.

Té una sola nau de gran altura. Veiem preparatius per a la setmana santa per la qual cosa les santes patrones estan amagades darrere d’un teles roges. Donem una volta observant detalls escultòrics, com una dona en el moment del part, veiem les capelles, obres d’art ...i l’imponent orgue neoclàssic de finals del segle XVIII. Tenia portes pintades i actualment estan en el castell de Santa Barbara d’Alacant.

I tot seguit entrem al museu de la muralla, situat davall de l’aulari de la universitat d’Oriola. I és que, ho trobaren quan estaven construint-les. Hi veiem part de la muralla i quatre torres d’època almohade, també es veuen els banys àrabs, part d’un palau gòtic...cases... És molt gran i es pot recórrer seguint un camí establert sobre una passarel·la de vidre transparent. I tot fa pensar quans restes més hi haurà per tota la ciutat...

Seguim caminant i observant cases palaus, com el del conde de la granja, una antiga casa del segle XVIII, que manté la façana barroca. A la cantonera està l’escut familiar.

La muntanya ens envolta i sovint veiem a la part alta el seminari diocesà de san Miguel.

Continuarà...perquè, el passeig per Oriola dona per a més...

QUADERN DE VIATGE, febrer 2023, ORIOLA

 

RESSENYA LITERÀRIA: FRIDA Y LOS COLORES DE LA VIDA de Caroline Bernand

FRIDA Y LOS COLORES DE LA VIDA

Caroline Bernand

Hui ressenye una biografia novel·lada de Frida Kalho, "Frida y los colores de la vida”, de l’autora Caroline Bernand. El llibre està molt documentat, es nota, i m’ha motivat a llegir en altres fonts per contrastat i complementar informació i, especialment, per observar atentament els quadres que Frida pintà, en els que anava plasmant la seu vida. Tots els seus quadres tenen un toc especial que la identifica i han fet que esta pintora siga reconeguda internacionalment.

I sobre tot, el llibre m'ha fet pensar-hi en persones que guarden "llums i ombres". Fa poc ressenyava la biografia de Lucrecia Borgia, que guarda moltes "llumss" i la gent només sap les "ombres", per altra banda creades a partir de tergirvesacions de la realitat. En el cas de Frida és al contrari, la seua "llum" creada per una fascinació general,  il.lumina tant que no deixa veure les "ombres" que va suportar. 

I m'ha fet pensar en l'essència del feminisme i si tothom l'enten correctament. Ho dic, perquè recorde un dia una conversa entre adolescents que portaven la samarreta amb la cara de la mexicana i estaven dient que volien ser "Frides". Parlaven entre elles dient que havien sentit dir que era una "dona lliure" i havia viscut un "amor romàntic" que va durar fins el final. Tenien a Frida idolatrada. I recordant estes paraules sobre l'amor romàntic, em pose les mans al cap. Perquè...de veritat va ser així? Permeteu-me que ho pose en dubte, perquè precisament el seu amor "romàntic" forma part de les ombres de la vida de la pintora. Aquelles joves adolescents tenien una concepció errònia de la llum de Frida i la seua fascinació no sabia discriminar i apartar la part negativa, que no és digna d'exemple.

I és que molt s’ha parlat de Frida… molt. La seua vida es conta com si fos una llegenda. Es diu d'ella que és model referent de vida i lluita feminista perquè va alçar la veu per les dones que vivien a l’ombra dels marits. Aixi va ser. Frida Kalho va ser una dona que no va seguir la norma, es va crear una imatge i era conscient que cridava l’atenció. I va viure intensament. Tinc clara la valentia de Frida quan s'involucrà en la justícia política, quan trencà prejudicis i és una avançada al seu temps.  I esta és la Frida que s’ha de valorar, la que havia superat una tragèdia i havia seguit endavant, malgrat tot. És la part lloable. Però i l'altra, la que és més bé fosca? No trenca els esquemes feministes?

Fridra Kalho volia ser metgessa i en 1925 un greu accident paralitzà el seu somni per no poder seguir estudiant. Aleshores buscà eixida a la desesperació mentre es recuperava, i la trobà pintant. I es quan se li obri un nou món en el que capbussar-se i aprendre a evadir-se, a ser lliure i conèixer-se. I també, coneix la persona que l’acapararia i en moltes ocasions l’anul·laria. Parle de Diego Mendoza, que en el llibre no s’acaba de veure exactament la seua personalitat. Hi ha estudis que el cataloguen de monstre i diuen que la maltractava psicològicament.

Fins el moment de conèixer eixe gran amor, Frida havia demostrat amb escreix que era capaç de seguir els  somnis, les intuïcions, havia inventat un estil únic de pintura i de persona. Però eixa fortalesa quedà ennuvolada quan coneix Diego i malauradament, la seua obsessió per ell la fa canviar. 

I és quan comencen les frustracions. Viu a l’ombra del marit infidel i no pot apartar-se'n. És superior a les seues forces. Des que el coneix li és impossible trencar la dependència que l’amarra a eixe amor tan perjudicial. No sé si és correcte dir-li amor, més bé caldria dir que és una entranya connexió. Ella ho sap i intenta viure cada minut de manera lliure amb amants masculins i femenines, però la presència de Diego sempre la té davant. 

Frida va patir tremendament per amor i per la maternitat frustrada... i per estimar amb bogeria… Tot en superlatiu. L'amor de Frida per Diego era insà i tòxic viscut obsessivament. Deia que tenien una relació oberta però més bé era una actitud de resignació per por a perdre’l. I a més, cal pensar-hi si quan actuava lliurement vivint altres amors obertamnet, feia el que volia realment o actuava en represàlia pel comportament de Diego. Perquè, al final Diego és qui té sempre  l’última paraula i posa condicions: la vol al costat però també vol seguir sent infidel.  Fins i tot Diego l’enganya amb la germana i ella ho perdona cegament. Frida ho accepta tot. No és això subjugació, un rendir-se a la dominació? Tal volta sóc jo la que no entenc bé el concepte de feminisme, però crec que una feminista haguera trencat eixe vincle tan dolent al primer símptoma dient un rotund “no i prou”.

Crec que eixe comportament no és digne d’imitació ni que l’enquadren dins les pautes feministes. Pense que de Frida s'han d'explicar totes le seues facetes: les lloables i les que no,  per a que quede clar que la seua submissió no és digna d'exemple. Ho veig necessari per evitar converses com la que jo vaig escoltar a les adolescents. 

Malgrat tot, a mi, com a la majoria de la gent, Frida em cau bé. Diria que molt bé. És fàcil estimar-la en el seu camí de dolor. Admire a la jove Frida que va guanyar la lluita a la mort esforçant-se per recuperar-se del greu accident i amb la Frida adulta i talentosa, la que sap plasmar la seua vida amb pinzells i color i va avançant en la vida sense prejudicis i creant fascinació. També la seua personalitat atraient: les vestimentes ètniques reivindicant un país, la fortalesa d’esperit malgrat la debilitat del cos,  ser conscient que cada dia era una regal i voler aprofitar-lo expressant així un gran amor per la vida...o  aconseguir l’èxit com a pintora en un món d’homes. La seua vida turbulenta la va convertir en art. La pintura i el color, van ser la seua salvació i gràcies a eixes pintures, Frida Kalho ha aconseguit un poc d’immortalitat. Els seus quadres són ella mateixa.

En definitiva, no sé què en pensaria Frida si alçara el cap i veiera tanta devoció pel que va fer i no va fer. Sincerament crec que la mateixa Frida no voldria ser exemple de vida per ningú i ho dic perquè un dia va dir una de les frases més boniques i encertades que mai he escoltat:

"No vull que penses com jo... només que penses"

 

RESSENYA LITERÀRIA: LUCRECIA BORGIA. Bajo una nueva luz d' Isabel Barceló Chico

 

LUCRECIA BORGIA. Bajo una nueva luz

Isabel Barceló Chico

Totes les persones tenim llums i ombres en les nostre vides. I també totes som diferents segons la perspectiva com se’ns mira. Isabel Barceló en este assaig sobre la vida i persona de Lucrecia Borgia, mostra la seua perspectiva, posant el focus d’atenció en la part lluminosa, la que parla bé sobre la persona, la part que poques persones, fins el moment, s’han parat a buscar. La llegenda de Lucrecia, un tant morbosa, s’ha forjat a base d’opinions que diuen el que altres han escoltat perquè altres han dit abans i cada persona que opina va afegint un ingredient que augmenta la maldat. Lucrecia és un personatge maltractat per la història.

Tanmateix la falsa llegenda cau pel seu propi pes, només pensant amb sensatesa es veu que mai podria ser veritat tanta barbaritat. Jo mai me l’he creguda. Mai he pensat que Lucrecia fora despietada, llibertina, incestuosa i luxuriosa, fins i tot es diu que assassina.  Mai. Sempre l’he mirada amb bons ulls. Lucrecia m’ha caigut bé, tal volta perquè pensava que tothom quan en parlava ho feia sense fonament, afegint morbositat al tema, o tal volta perquè la veia més que indecorosa, desvalguda i captiva de l’època i de la família en la que li va tocar estar. Volia pensar que la vida de Lucrecia no era tan negra ni maquiavèl·lica com pretenien fer-nos veure alguns llibres, articles d’opinió o pel·lícules. 

I mira per on, casualment, un dia vaig a escoltar una conferència i em trobe l’escriptora Isabel Barceló, que ha escrit este llibre que ara ressenye, que corrobora el que jo pensava. Que bé! I a més, diu que Lucrecia, per les arrels valencianes, malgrat viure a Itàlia, tenia el valencià com a llengua pròpia junt a l’italià i el llatí. Hi ha documentació que ho acredita. M’agrada pensar que li agradava parlar i escoltar la llengua en la que jo parle i escric. 

Podeu dir-me que en este escrit seré subjectiva i no m’importa. A Isabel Barceló també se li pot criticar del mateix per demostrar gran estima, sempre lloant-la i atorgant-li totes les millors qualitats. Altres, abans, també subjectivament, han parlat malament sobre la protagonista. Aixi que personalment no m'importa que em critiquen la subjectvitat.  Més bé, crec que este llibre, i ressenyes com esta, són necessàries per equilibrar la balança en la que es mesura la bondat i la maldat de Lucrecia, o també la realitat vertadera (i documentada) front a la realitat falsejada. Perquè, el que no falta en el llibre d'Isabel Barceló és documentació. Hi ha molta, entre altres, l'autora conta la història basant-se en cartes de Lucrecia de les qual se’n conserven 727 i Isabel Barceló en transcriu alguns fragments. L’autora també ha consultat  inventaris de roba i joies i altres estudis seriosos sobre història i vida dels Borgia. No és això una prova irrefutable de fiabilitat? per a mi si, indiscutiblement.

Lucrecia  era filla del cardenal Rodrigo Borgia, que en 1492 és elegit papa Alejandro VI, Aleshores té 12 anys i fou educada com si es tractara de la filla d’un rei. Eixe era el poder religiós de l’època. A més de Lucrecia, el papa tenia més fills, la qual cosa era normal en aquells temps i a ningú estranyava que qualsevol membre de l’església tinguera descendència més o menys clandestina. Eren una família molt unida amb demostracions d’estima que no amagaven. En l’època en la que vivia Lucrecia tot es movia pels interessos politics i socials i qualsevol detall era utilitzat per fer malbé al contrari, segons convinença. Esta gran estima pare-filla-germà, fou la base en la que va créixer la llegenda negra, alimentada, a més a més, per crims i ànsia de poder dels Borgia que malgrat ser religiosos, no es comportaven com a sants. Però tot es passava per alt perquè tothom actuava de la mateixa manera. L’època del renaixement és sinònim de demostració de poder i grandesa i per aconseguir-ho es feia el que fera falta sense miraments.

Isabel Barceló ha estudiat la figura de Lucrecia deixant a banda les calumnies i mirant-la com una persona plena d’humanitat. Ens la descriu amb adjectius com culta, elegant, delicada, intel·ligent, humana, tímida, tendra, candida,  jovial, tranquil·la, amorosa, afectuosa i serena, de gran bellesa amb els cabells rossos i llargs, discreta, com una jove que madura a la força, responsable i religiosa. Segons la biografia Lucrecia es rebel·la en ocasions però acaba acceptant tot per l’honor, el compromís i la responsabilitat, sap que ha d’actuar conforme s’espera d’ella, i és  especialment obedient al seu pare i al pare Deu. Acceptà el que eren manipulacions en tota regla. Havia d’obeir sense possibilitat a negar-se. No és això ser una víctima?

El pare de Lucrecia, el papa Alejandro VI, tenia plans per a ella i per a tota la prole. Fou criada per a ser esposa de persona important. I així, va tindre un primer marit, que fou qui començà a difamar-la per tapar la pròpia impotència. Passats els segles Victor Hugo escrigué sobre Lucrecia i la retratà com un monstre i més endavant es creà una opera basant-se en esta obra i  és quan definitivament el "monstre" passà a la posteritat. Quina injustícia això de jutjar a la lleugera! Mira que s’han dit males coses d’esta dona! Totes perverses. 

Després va arribar un segon marit, i va tindre sort. Es va enamorar. Encara que va ser una sort passatgera i breu, perquè el marit va durar poc. I el germà va estar darrere de l’assassinat! D’eixe i de molts. El sentiment de Lucrecia, aniria entre l’amor i l’odi cap a la seua família, a la que l’unia una relació unida per la sang en la qual tot es perdona.

Després arribà un tercer marit i és quan va a parar a Ferrara i exerceix de duquessa. És en Ferrara on demostrà gran valentia, malgrat la fragilitat física per tants embarassos. És on veiem que a més a més de preocupar-se pels marginats és una gran emprenedora. I este aspecte és molt important perquè poques dones ho eren. Lucrecia ja tenia experiència com mandatari. Anys abans el pare havia convertit la filla en el personatge femení mes important de l’època nomenant-la governadora de províncies en nom de l’església, també fou regent en el vaticà. Cal matisar que cap dels dos càrrecs l’havia fet una dona abans. El pare confiava plenament amb la filla i viceversa. Amb tot, en Ferrara, Lucrecia va saber guanyar-se la confiança i el respecte de tothom, convencent-los amb el seu talent i comportament irrefutable, que la mala fama que portava darrere no tenia consistència.

El llibre no és una novel·la però està relatat com si ho fora. Hi ha dosis d’intriga perquè la vida de Lucrecia la tenia, l’autora no ha tingut que inventar res. Isabel fa literatura mentre va descrivint escenaris, vestimentes, activitats, fets…en fi...tota la vida de Lucrecia. I ho fa amb sentiment. Se li nota l’estima per Lucrecia i la seua tossuderia per llevar-li la mala fama que l’envolta. Es nota que sap sobre l’època i la història. L’autora va filant tot de manera atraient. Dona tants detalls que sovint, mentre llegia,  imaginava tot com si fora un documental. A més al llibre inclou fotografies de protagonistes i escenaris.

També he de dir, parlant d’escenaris, que m’ha agradat llegir sobre algunes ciutats italianes que conec com Roma, Bolonya, Modena, Urbino... o la mateixa Ferrara, la ciutat de Lucrecia on va exercir de duquessa i on està soterrada. Quan hi vaig anar seguint les seues petjades, em contaren com se l’estimaven i que va fer molt per la ciutat. M’emocionava escoltar bones paraules de la dona de la que sempre s’ha parlat malament i abans d’anar-me’n de Ferrara vaig anar al convent on està soterrada. No va ser fàcil trobar el lloc i em costà que les monges m’obriren la porta, però al capdavall ho vam aconseguir. Hi vaig veure la tomba on reposa el cos per sempre, junt a la família Este.

Diguen el que diguen altres, sempre recolzaré la nova llum en la que Isabel Barceló la retrata. És com jo la veig. Si abans Lucrecia en queia bé, ara més encara. I la seua història, envoltada de tant de parlotegi premeditat i difós per morbositat, m’ha fet pensar com estem exposats a les xafarderies de la gent que parla per parlar, i quant de mal poden causar les xafarderies. Si  cadascú es mirara a si mateix en lloc de mirar l’altre, el mon funcionaria d’altra manera.

 

RESSENYA LITERÀRIA de DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil de Mariló Sanz Mora

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Hui mostre una ressenya que considere especial. "DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil". I és especial perquè és un llibre propi... un llibre valencià, d’Aielo de Malferit i de la Vall d’Albaida... i alhora és un llibre de tothom perquè mostra temes i llocs més enllà. I també és especial perquè fa un any que el llibre es va presentar a Aielo de Malferit. 

La novel·la conta sobre Paulette Weil Grumbacher, (La Broque Bas Rin 1903-Aielo de Malferit 1987), francesa per naixença, però també valenciana per adopció, que va ser la musa, l’amant, l’amiga i l’esposa d’Amalio Juan Requena (Aielo de Malferit 1905-Aielo de Malferit 1991), pianista i compositor valencià conegut arreu d’Europa. 

Qui no coneix Paulette Weil encara, pot saber d'ella llegint esta història que, com ja s'ha dit, és propera i alhora universal. I és que està emmarcada en escenaris europeus com Paris, Roma... altres més allunyats com Egipte... i també en Aielo, que és on va viure la parella els últims anys i d’on era Amalio. La parella va estar vivint més de trenta anys a cavall entre Paris i  Aielo, lloc on estan els dos soterrats. L’intens relat, que a més a més destapa secrets que realment poca gent sabia, resulta interessant no solament per a qui va conèixer la protagonista.

Primer és interessant descobrir el seu caràcter i què feia: Paulette era una dona exemplar per, fortalesa, per valentia, amb personalitat... va ser governanta d’hotels, soldat de la Resistència francesa, va sobreviure d’Auschwitz... va treballar de manager... Era una dona avançada al seu temps que va saber adaptar-se a les circumstàncies des del seny i dels del cor.

I segon, és interessant per tot allò que es conta sobre la protagonista i sobre la resta dels personatges que l’acompanyen. Paulette Weil va ser testimoni directe de la crueltat nazi, i no oblidem que és dels pocs testimonis valencians que hi ha en femení. Ser jueva va comportar viure uns fets que no han de caure en l’oblit, i més si cal en temps actuals, perquè no molt lluny nostre hi ha una irracional guerra dirigida per un boig, que recorda un poc la bogeria hitleriana.

La novel·la està basada en els records de l’hereva de Paulette, Adela Mas, neboda d’Amalio Juan, així com en la informació treta de la nombrosa documentació sobre el músic, que es conserva a l’ajuntament d’Aielo de Malferit des de 2018, any que Adela Mas ho va cedir per al poble. Els arxius d’Amalio han estat una font molt valuosa corroborant i complementat la informació familiar. A banda, hi ha molt de treball de documentació històrica necessari per enquadrar els personatges en l’escenari polític i social que estan vivint.

Paulette era molt reservada dels seus assumptes i no contà molt de la seua vida personal, només ho va fer a nivell molt íntim i familiar, però si que va deixar uns textos, escrits als 14 anys d’eixir del camp de concentració. Són textos molt importants a nivell històric i personal, que estan inclosos a la novel·la i que han servit per relatar el dia a dia durant el captiveri.

A més a més de la vida de Paulette Weil, també llegim sobre Amalio Juan, el seu company de vida des que tenien vint anys. El músic va portar una vida fascinant actuant per tota Europa, en hotels de luxe, en el buc de Normandia que feia trajecte França Nova York... i fins i tot va tocar per a la família Reial Egípcia en la boda de la filla del rei amb el Xa de Persia. 

La novel·la mostra la gran història d’amor viscuda per Paulette i Amalio. Entre els dos hi havia un amor incondicional malgrat no tindre-ho res fàcil. Hi havia molta complicitat entre ells i ambdós es complementaven.

Al relat no trobem solament la seua vida, hi ha altres personatges ficticis, inventats però basats en la realitat. Nadine és el principal, el que fa el paper d’amiga confident i és qui realment explica sobre Paulette alhora que mostra la seua vida oculta i fascinant. Gràcies a Nadine sabem què pensa i com sent Paulette sobre la vida i la mort, sobre el perdó o la venjança. Al respecte hi ha molt de debat perquè ambdues tenen idees oposades.

Amb tot es pot dir que a la novel·la hi ha molta realitat, la de Paulette, en la que només s’ha recreat allò que no va contar, i la dels personatges ficticis que són la suma de molts personatges reals buscant respostes a la crueltat patida.

La novel·la és d’adults, tanmateix per la realitat dels fets i dels personatges que mostra i la reflexió que comporta, és recomanable també per a l’alumnat més major dels instituts. I per a facilitar la tasca al professorat, la novel·la té unes propostes didàctiques que es poden aconseguir només posant-se en contacte amb l’editorial.

En definitiva, la història en general, és la suma de moltes xicotetes històries particulars i vertaderes, la majoria viscudes des de l’anonimat, com la de Paulette. Amb DIARI DE SILENCIS, la protagonista perd l’anonimat i ja no és solament una persona que fou estimada per la família i amics que la conegueren, Paulette ja no és solament un nom i cognoms en tants i tants arxius i documents. Amb la novel·la, renaix donant l’oportunitat de que tothom la conega i s’emocione amb la  potencia captivadora del relat. Al capdavall, Paulette estaria contenta de comprovar que a poc esta deixant de ser un personatge anònim per ser testimoni de vida i d'una època, d'amor i d'una brutal guerra. I és que, sortosament, a hores d'ara, és molta la gent que, gràcies a esta lectura, ja s'ha emocionat amb el relat i coneix la seua vida tan singular i intensa. 

A més a més, el seu nom, seguint una macro idea internacional, figurarà en un stolpersteiner. Per a qui desconega què és, simplement ressumeisc dient que és un projecte creat fa anys per un artista alemany: Gunter Demning. L'artista crea unes pedres quadrades i menudes de formigó i cobertes d'una fulla de llautó, en les quals grava el nom de les victimes dels camps nazis, el lloc concret i les dades rellevants dels fets. Generalment es col.loquen en terra, davant de la casa on va viure la victima o en algun edifici que la represente. Estan per tota Europa. Actualment hi ha més de 75000 distribuïdes en més de 1800 ciutats o pobles d'una vintena de països. Són peces uniques, peces manuals,  no creades en sèrie, perquè l'artista vol fugir de la idea de la massificació que és com van viure o morir les persones homenatjades. I es posa en terra perquè així qui vol llegir a qui pertany, ha d'agenollar-se, inclinar-se, fent així un acte de respecte. Serà tot un privilegi per a Paulette tindre'n un que serà col.locat a Aielo de Malferit quan estiga enllestit. Així, definitivament el seu nom no caurà el l'oblit perquè el stolpersteiner dirà a les generacions que venen darrere sobre el seu pas per Auschwitz.

 ADAPTACIÓ DE LA RESSENYA PUBLICADA 

a VILAWEB en MAIG 2022

 

ORIOLA (ALACANT)-I PART: LA CASA DE MIGUEL HERNÁNDEZ

En la solitud de la muntanya  acompanyat de les seues cabres, començà a forjar-se l’immortal Miguel Hernández que ja ha passat a la història per ser un gran autor, dramaturg i especialment poeta. Les seues lletres han estat inspiració de moltes cançons himnes de llibertat i esclat de sentiments, que des de fa temps es canten i se seguiran cantant.

A mi m’agrada viatjar a llocs allunyats però també als que tinc més a la mà. Conèixer el nostre patrimoni és important, així que anar cada mes a un lloc valencià, alacantí o castellonenc, és una idea genial. Amb el grup de la universitat, unisocietat Ontinyent, ho fem guiats per Mateu Ferri. Fa poc anàrem a Xulilla i hui visitem Oriola, que és una bonica ciutat alacantina que cal conèixer. Per a mi ha estat un descobriment que m’ha encantat.

Però com la ciutat té tant per a veure, hui escric un tast, només sobre una casa…que és menuda, senzilla… però que és important. És on va viure Miguel Hernández que fou un personatge molt gran: un poeta, i dramaturg, rellevant en la literatura del segle XX. Miguel va nàixer a Oriola en 1910 i va morir en Alacant en 1942. Fou anomenat fill predilecte de la província d’Alacant i fill adoptiu de la  ciutat de Murcia. Malauradament va viure poc i va morir en circumstàncies desagradables. Els conflictes bèl·lics sempre ho són. Les conseqüències de la guerra civil van acabar amb un gran autor i una valuosa vida plena de ideals i aspiracions. 

Per saber més de la figura del poeta, des de l’any 2020 hi ha un conjunt conegut com el Racó hernandià que concentra a més de la casa museu, un centre d’interpretació i un d’exposicions.

La façana de la casa-museu és modesta, típica d’una casa tradicional. Fou utilitzada per a explotació ramadera, i és similar a moltes altres de la localitat que existien al segle passat. S’adapta a la pendent del terreny. La casa fou adquirida per l’ajuntament d’Oriola l’any 1981 i inaugurada com a museu l’any 1985.

Entrem al centre de recepció dels visitants, que ens apropa a la figura de Miguel Hernández amb informació, primeres edicions de les seues publicacions o fotografies. Fins i tot es pot escoltar la seua veu en una gravació sonora recitat un poema.

Miguel formava part d’una família dedicada a la cria de cabres, des de xicotet va fer de pastor. El pare va ampliar el negoci, fent a més a més de tractant d’animals. Així que la casa que visitem no és en la que va néixer Miguel, aquella era massa menuda per a les aspiracions paternes. En 1914 és canviaren a altra més gran i prop de la muntanya i així tindre prop on portar les cabres a pasturar. El pare volia que el fill seguira de pastor tota la vida. Era el treball que tenia destinat a fer, però la seua tossuderia per seguir el camí literari va poder més. Miguel portava la literatura al cor. En esta casa va viure fins l’any 1934 junt als pares i germans. Les parets foren testimoni de la infància i adolescència, imagine que amb sentiments oposats: voler ser escriptor i obligat al pastoreig.

Despres entrem a la casa-museu. Destaca, només traspassar el llindar de la porta, la foto del poeta i una tauleta amb el llibre de firmes. En un moble en la paret lateral veiem un plat de cebes, que em recorda la seua famosa nana. 

La casa  està molt a prop del col·legi Santo Domingo, on Miguel va estudiar els primers anys. Quan en tenia 13, els jesuïtes, que veien capacitat intel·lectual en el menut li proposaren una beca d’estudis però el pare la refusà. L’autoritat paterna havia de ser acatada. L’opinió de la mare, que malauradament passà tota la vida malalta d’una bronquitis crònica, comptava per a poc. Miguel també hagué d’obeir al pare quan dos anys després, en 1925, l’obliga a abandonar els estudis per a que es dedicara exclusivament a ser pastor.  

Passem per les habitacions. En la que ocupava Miguel està el llit original donat en 2017 per la família de la germana de Miguel, Elvira Hernandez Gilabert. Hi ha unes espardenyes, calçat que utilitzava fins i tot amb fred o plovent. Una finestra dona al pati des d’on li entraría l’aroma de les plantes aromàtiques mentre llegia o escrivia. I és que Miguel llegia molt i començà a escriure els primer versos des de jovenet. Fou autodidacta. Anava a la biblioteca i tenia amics que li deixaven llibres, i fins i tot un canonge li passava a net els poemes que escrivia. Eixa inquietud literària va fer que anara ajuntant-se amb gent, altres autors com ell, amb qui compartia interessos i que es convertirien en grans amics. Ramón Sijé, fou un d’ells.

Passem per la cuina amb els utensilis tradicionals que s’utilitzaven en les cases oriolanes. Hi veiem olles, un botijó, una platera, una bota de vi, un morter, una lletera…la cuina de carbó no falta.

El pati està enmig de la casa, es on donen les dependències. Nosaltres hi accedim des de la cuina. Parem l’atenció en les plantes i en el pou. Hi ha una pica de pedra per a l’aigua.  Quants somnis tindria Miguel en este pati! I sortosament els somnis, a poc a poc se li complien...En 1931 el canonge deixà de passar-li els versos a màquina perquè ell n’aconseguí una. Des d’aleshores cada vegada que pujava a la muntanya amb les cabres, ho feia amb la màquina. En 1931, amb vint anys obtingué el primer premi literari. A partir d'eixe moment ja tingué clar que no havia de seguir en Oriola si volia seguir escrivint. I en desembre de 1931 se n’anà a Madrid, i encara que en maig de 1932 tingué que tornar a casa perquè no trobà faena i malvivia en la capital, l’estada va ser positiva perquè contactà amb la generació del 27.

Accedim a les quadres on la família guardava les cabres. Hi havia unes 30 cabres. Té accés al carreró lateral per on entrava i eixia el ramat quan eixia a pasturar a la muntanya o al Palmeral. En este cobert el jove Miguel passà tantes hores...però ja havia començat el camí poètic i ja no el podia deixar. En Oriola Miguel seguia vinculat al mon literari i en 1933 publicà el primer llibre i decidí anar de nou a Madrid a buscar treball i ho va aconseguír. A poc a poc va fer  amistat amb altres literats com Vicente Aleixandre o Pablo Neruda, que li demostraren fins el final molta fidelitat.

Acabem la visita de la casa en l’hort, on estan les figueres que tant l’inspiraren en la joventut. Quan esclatà la guerra civil estava en Oriola. Miguel s’implicà en política, s’allistà al bàndol republicà i s’afilià al partit comunista. En 1937 en plena guerra anà a Oriola per casar-se amb la novia de sempre, Josefina Manresa, però després d’uns dies va haver de tornar al front. Miguel no deixà de costat les activitats literàries. El mateix any viatjà durant un mes a la URSS representant el govern de la república. La seua escriptura va rebre influències, hi va escriure tres poemes. Tornà a Espanya i continuà escrivint el que veia i vivia, el que sentia era la seua font d’inspiració. També en 1937 naixeria el primer fill però morí i fruit del dolor li dedicà un poema Hijo de la luz y de la sombra. Miguel no parava d’escriure i publicar.

En acabar la guerra, en abril de 1939, es va veure obligat a fugir per la seua activitat de comissari polític comunista en l’exèrcit. Aconseguí arribar a Portugal amb la intenció d’anar se’n a Amèrica. Però no va poder ser, va intentar vendre un rellotge d’or que li va regalar el seu amic Vicente Aleixandre per pagar-se el passatge en vaixell, però el rellotger el delatà. La policia portuguesa del dictador Salazar l’arrestà i l’envià  a Espanya. Primer a Huelva, on fou empresonat 9 dies i apallissat constantment. Volien que confessara que havia assassinat al líder de la falange Jose Antonio Primo de Rivera.  

En 1939 naixeria el segon fill. La dona li envià una carta en la que li deia que només tenien per a menjar pa i cebes i és quan Miguel escriguè, dedicat al segon fill i a la fam que patien en casa, el seu famós poema Nanas de la cebolla. Després el traslladaren a Sevilla i a continuació  a Madrid. Per intercessió d’amics li commutaren la pena de mort a 30 anys de presó i també aconseguí un breu interval inesperat de llibertat,  però el tornaren a delatar i continuà el suplici de presó en presó, fins a arribar a Alacant. Miguel estava dèbil i caigué malalt, bronquitis, tifus i tuberculosi. 

En el últims moments de vida, només per facilitar les coses a la dona, accepta casar-se eclesiàsticament perquè l’anterior casament no tenia valdesa amb el nou regim franquista. Miguel Hernadez va morir en la infermeria alacantina el 28 de març de 1942 amb només trenta dos anys. Està enterrat al cementeri d’Alacant junt al fill que va morir en 1984 i la dona que va morir en 1987.

En eixir de la casa passem per una sala d’exposicions temporals. Hi veiem una sala dedicada als joguets, els que ell no va tindre de menudet. Crida l’atenció el quadre on està escrit el famós poema en el qual parla del que sentia cada 5 de gener, quan arribaven els Reis Mags d’Orient.

L’obra de Miguel Hernández és historia, ha passat el llindar de les èpoques per la seua qualitat literària i pel seu contingut inconformista carregat de sentiment. Hi tenim l’obra escrita i també els discs de cantants que han posat música i veu als seus versos: Enrique Morente, el conjunt Jarcha, Alberto Cortez o Joan Manuel Serrat, són alguns d'ells. 

Especialment Serrat a qui, just fa uns dies, el 17 de febrer, se li va concedir el títol de fill adoptiu d’Oriola, en reconeixement per la gran contribució a la difusió de l'obra del poeta per tot arreu.

 QUADERN DE VIATGE, FEBRER 2023, VIATGE ORIOLA

JAEN, II PART: ELS BANYS ÀRABS

 I de Jaen, veiem  uns  peculiars banys àrabs...

Sabíeu que Jaen és la província amb més quantitat d’espais protegits i castells o fortaleses d’Espanya? És un motiu per visitar esta zona, i una vegada en esta part d’Andalusia... cal anar a la capital, per algunes raons en especial. Una raó és la catedral, que és una meravella i ja us he mostrat, i l’altra són uns banys àrabs del segle XI... i és el que ara us vull ensenyar.

Resulta estrany parar davant d’un gran palau i que et diguen que hi són els banys. I així és. Si no fos pels cartells de l’entrada, seria difícil imaginar que l’edifici té al soterrani un tresor del passat que s’ha conservat perfectament.

El palau del que parle és el de Villadonpardo, del segle XVI, que a més a més dels banys àrabs, acull el museu d’arts i costums populars i el museu internacional d’art naïf. Cal afegir que l’entrada és debades.

Estic expectant per veure els banys dels que diuen són els millor conservats d’Europa i nord Africa.

Entrem. El primer tram caminem sobre una passarel·la de vidre transparent i veiem sota els nostres peus restos dels banys àrabs.

Fem el recorregut sala a sala. En les primeres de l’entrada, hi ha expositor amb monedes, rajols, gerres… Els banys àrabs són els més grans que actualment es poden visitar en Espanya.

És un lloc màgic. Les voltes cobreixen les sales com abraçant el lloc, i la quasi foscor que ens envolta dona un aura de misteri. Les estrelles del sostre són els únics focus de llum. Quantes converses haurant escoltat. Quants secrets! Els banys es construïren amb els regnes taifes i diuen els experts que tal volta sobre el que serien unes termes romanes.

 I la gran transformació arribà al segle XV quan el comte de Villardompardo, Fernando Torres y Portugal, virrei de Perú construí el seu palau. El banys quedaren ocults al soterrani, fins que a principi del segle XX, quan s’inspeccionà el palau per incloure’l al catàleg monumental de Jaen, es va fer el descobriment amagat durant tants anys. Aleshores es declarà monument nacional.

Algunes parets conserven les pintures originals.

Els banys eren els llocs on acudia la gent per tenir cura del cos i de l’esperit. I també era lloc de trobada en el que homes, dones i xiquets, en  horaris diferents, conversaven i discutien sobre diversos  afers.

Però el que més bocabada és la sala en la que estan les estrelles als sostre., és la que més m'agrada. Mire les estrelles i la llum que donen. Veig que no en tots els lloc és igual. Pose atenció. Curiosament hi ha de dos tipus, unes estrelles proporcionen llum artificial perquè el palau està construït damunt i no donen a l’exterior i altres en canvi, entra llum solar i es nota la diferència..fins i tot es veu a través de les estrelles el que hi ha fora…

L’ultima sala és la més gran. El que en els seus orígens servia per als banys, segles més tard servia per conservar les pells dels animals. I es que després de la conquesta cristina continuaren  l’ús  fins el segle XV que passaren a servir per treballar les pells: assecar-les, curtirles, tintar-les... 

Eixim dels banys àrabs, passant de nou per les sales que hem vist entrant. 

I tot seguit veiem el museu d’art naïf que és curiós i especialment bonic, però no ens deixen fer fotos, ni de les sales expositives ni de l’edifici. 

Sortosament dels banys si que ens han deixat fer-ne. El palau a més  a més s’utilitzà com Banc de la Corona i a finals del segle XVIII i fou hospici de dones fins l'any 1970. Té un pati central quadrat que connecta amb les estances del palau.

En la segona planta hi ha una terrassa amb unes bones vistes de la capital. Un lloc que no s’ha de deixar de visitar. 

Veiem les cases baixes..i allà dalt de tot...el castell de Santa Catalina construït sobre el que fou fortalesa àrab... un castell  que fou residència del governador de la ciutat durant les èpoques dels emirats i califals. En temps passat era molt important.

La veritat és que em quede amb ganes de veure més de Jaén...amb temps per davant haguera pujat al castell per veure el pati d’armes i les torres...i la presó...haguera entrat, a veure per dins el parador de turisme que està al costat...

I haguera visitat altres monuments...com l’església de la Magdalena, la mes antiga de Jaen, la de San Juan... i la de  San Ildefonso… o altres carrers com els del barri jueu... M’ha faltat temps...però em console pensant que el que he vist m'ha agradat molt.

 

QUADERN DE VIATGE, JAEN i PROVINCIA, primavera 2022