EL CASC HISTÓRIC DE CALATAYUD a la província de SARAGOSSA- I PART: ALGUNS MONUMENTS RELGIOSOS

De Calatayud  destaca  el seu art mudèjar, testimoni de vida del passat, un art declarat Patrimoni de la Humanitat.

A Calatayud van coexistir la cultura àrab, cristiana i jueva  de manera pacifica. La Unesco ja ho digué quan declarà l’art mudèjar Patrimoni de la Humanitat: el desenvolupament d’este art va ser conseqüència de les condicions politiques, socials i culturals particulars que quedaren a la zona desprès de la reconquesta. Influenciat per la tradició islàmica és un reflex dels estils europeus especialment el gòtic. Estigué present fins l’inici el segle XVII i es caracteritzà  per l’ús creatiu i refinat de rajola i rajoletes de ceràmica esmaltada en arquitectura, especialment als campanars de les esglésies.

Fem un curt passeig per Calatayud per alguns dels seus carrers impregnats d’història, on trobem esglésies i palaus…i molt d’art, una mostra del bé singular i irreemplaçable com és l’art mudèjar aragonès  que en Calatayud destaca, especialment, el religiós.

 Per a no fer massa llarg este post, separe la visita a Calatayud en dos parts. En la primera em centre en la part religiosa, de la que, al apdavall,  veig poc per a tot el que Calatayud té. I és que, els  principals edificis de Calatayud són religiosos. El més important està en la plaça de Santa Maria i efectivament és la gran joia monumental i artística de Calatayud. Parle de la col·legiata de Santa Maria a la que, malauradament, no podem entrar. Segons conta la tradició fou construïda sobre l’antiga mesquita major de la ciutat. També conta la tradició que fou fundada per Alfonso I i, consagrada en 1249, era considerada parròquia mayor i església de la noblesa.

El que veiem actualment és obra del segle XVII. La col·legiata combina estils mudèjars, renaixentistes i barrocs, testimonis de la història. Per la torre i el claustre fou considerada Patrimoni de la Humanitat en 2001. També fou declarada monument nacional en 1884. Des de l’exterior podem admirar l’àbsida i la torre mudèjar. Llàstima no poder entrar i veure el claustre!.

La torre és octogonal i mesura 69 metres, una de les més altes d’Aragó. A més a més veiem més decoració  mudèjar.

La torre és un dels elements principals i identificatius de Calatayud, però de la col·legiata també destaca la portada, com si fos un retaule està llaurada en alabastre. És de 1528 i preciosa.

Després anem a l’església de  San Juan el Real, de la companyia de Jesús, del segle XVII, que quedà per enllestir per l’expulsió al segle XVIII de l’ordre eclesiàstica.

És barroca amb torre elevada que malgrat ser del segle XVIII es decorà a l’estil mudèjar.

L’exterior és senzill però l’interior és elegant. Planta de creu llatina amb capelles laterals entre els  contraforts comunicades, sobre les que descansa una tribuna oberta a la nau central per mig de finestres.

El creuer es tanca amb una cúpula decorada per llenços de Goya pintats quan tenia vint anys, representant els quatre pares de l’església occidental: els bisbes sant Agustí i sant Ambrosi, el cardenal sant jerònim i el papa sant Gregori, el Magno. Se la considera la primera obra mestra de Goya.

I l’últim edifici religiós que mostre  és la Real basílica col·legiata del Sant Sepulcre. Està en una gran plaça molt a prop de la Porta de Saragossa per la que eixirem de la ciutat.

El temple original era mudèjar del segle XIII i encara queden restes en el claustre. La col·legiata del sant sepulcre fou construïda en 1156 pels canonges regulars d’esta ordre militar de Jerusalem i que es remunten al segle XI durant la primera creuada. El primitiu edifici fou arrasat a inicis del segle XVI per construir al mateix lloc el que veiem actualment, al segle XVII. La façana té decoració senzilla amb taulers quadrats i rectangulars de rajol ressaltat. Té tres portes i està  flanquejat per dos torres. Estructuralment és una replica del temple del sant sepulcre de Jerusalem.

Entrem. És monumental.  És ampla. El temple té tres naus amb creuer i cúpula elevada. Gaudim amb les explicacions passionals i detallades del retor que ens ha obert les portes. Quanta història i detalls sap! Aixi dona gust aprendre sobre art, sobre arquitectura sobre l’ordre del sant sepulcre i la gran influència i sobre l’església catalogada com bé d’interès cultural. Parem atenció al baldaquí del presbiteri construït amb marbres rics de la comarca que guarda un Crist jacent.

És el principal temple d’Espanya d’esta ordre. Donat que fou  casa mare de l’ordre de cavallers del sant sepulcre en Espanya. Des de que es creà en 1098 no ha desaparegut mai, per la qual cosa es l’ordre més antiga del món. Només se pot ser membre per invitació. S’ha de ser catòlic practicant i tindre mínim 25 anys, i la premissa és manifestar vertadera preocupació pels cristians de Terra santa. També observem el cor...

La creu patriarcal, apareix en parets, vidrieres, retaules, mobles, portes...en l ataula de l’altar eés la que està enmig. Diuen que hi ha 148. I es que és la insígnia principal de la branca. Igualment al temple està representada la creu de Jerusalem o creu quíntuple, que apareix en 10 ocasions però en llocs significatius com l’altar, el cor o les vidrieres del tambor. I també hi està representat sovint el crismó o monograma del Crist XP, les dos primeres lletres del nom del Crist en grec.

Queden pendents per a altra visita a Calatayud altres monuments religiosos com San Andrés, San Pedro de los  Francos o  el santuari de Nuestra Señora de la Peña. Ah! i entrar a la col·legiata de Santa Maria, a vore si quan torne està oberta.

QUADERN DE  VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÈS; estiu 2025.

 

FOTOS i MÚSICA de MATERA a LA BASILICATA (Itàlia)

Una bocabadant  ciutat de pedra, una ciutat excavada en la roca que que recorda tant a Bocairent... el poble valencià que estime i porte en l'ànima...

EL MONESTIR DE PEDRA a Nuévalos, província de SARAGOSSA- II PART, EL MONESTIR

La màgia del passat impregna les ruïnes del monestir  de l’ordre del cister...

Hem passat un matí molt agradable pel jardí del monestir...sense parar de caminar de cascada en cascada...de llac en llac...escoltant el soroll de l’aigua i el de les aus...la natura ens ha envoltat. Tot seguit ens mereixem un descans. I el fem dinant.

Després de dinar anem a visitar les ruïnes del monestir de l’ordre del cister del segle XIII.

Abans d’accedir al claustre, veiem de passada l’hotel que està habilitat dins de l’antic monestir. Té bona pinta, és un tres estrelles. El veiem a través dels vidres de les portes. Les habitacions són les antigues habitacions que ocupaven els monjos. Deu ser agradable allotjar-se en un lloc amb tanta història.

Passem al claustre on destaquen les columnes i els arcs creant una perfecta harmonia.

Al voltant del claustre estan les dependències monacals: primer veiem la sala capitular que era la sala de reunions de l’abat i el monjos.

Enfront està el magatzem, on des de 1998 està el museu del vi de la denomainació d’origen de Calatayud.

I en la sala contigua hi ha una exposició de carruatges.

L’habitació següent és la cuina, el foc estava enmig de la sala i era on es cuinava. Un panel informatiu explica que era on es va menjar xocolate per primera vegada en Europa al segle XVI. Ara hi ha una exposició de la història del xocolate que conta la història de fray Jeronimo Aguilar que envià a l’abat del monestir el cacao amb les receptes per a que les cuinara. 

Al costat està el refectori, el menjador.

I el calefactori, on els monjos s’hi quedaven en hivern i on es rasuraven el cabell.

De tot destaquen les ruïnes de l’església, que és l’edifici central, a la que s’entrava a través de la porta de Santa Maria.

M’agrada. Pense en la història que guarda quan en 1186 Alfonso II donà els terrenys als monjos del monestir de Poblet i hi s’instal·laren en 1194. L’any següent, Alfonso II ratificà la donació del senyoriu als monjos donant-los domini i jurisdicció.

Pense quan en 1203 s’hi començaren a construir els edificis monacals i quan en 1208 ja es va fer la cerimònia dels trasllat. I pense en el final del monestir i després pense en la família Muntadas i tot el que va fer per donar-li nova vida a este lloc tan singular.

 I amb estos pensaments acabe la visita...

He gaudit molt en el monestir de pedra, un lloc que antigament fou visitat per persones il·lustres de la societat espanyola i que ara podem gaudir tothom. Es mereix tots els reconeixents valorant el lloc i el manteniment. L’últim molt important fou en 2011 que va rebre la medalla al mèrit turístic del govern d’Aragó. M’alegra d’haver tornat després de tants anys i redescobrir el lloc, està vegada amb l’amiga de Murcia. Perquè...que bonic viatjar en bona companyia...

QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PRINEU ARAGONES, ESTIU 2025

EL MONESTIR DE PEDRA a Nuévalos, província de SARAGOSSA- I PART, EL JARDÍ

 Este lloc és únic: un autèntic monestir cistercenc del segle XIII junt a un parc jardí històric espectacular del segle XIX amb abundant flora i aigua.

L’experiència m’ha ensenyat que cal retornar als llocs on ja has estat, sobre tot si quan ja fa molts anys que els visitares per primera vegada. Quan tenia una vintena d’anys vaig anar al monestir de Pedra i d’aleshores no recorde res. Del conjunt del viatge només em venen al cap  anècdotes i situacions puntuals però no puc entendre com no recorde este paratge singular. Sé que vam caminar fins la cascada principal... però la ment ha esborrat la imatge. Que capriciosa és la ment, que guarda i esborra segons vol…una cosa si sé: no hi havia tanta gent ni...tanta preparació per al turisme…fins i tot hi ha exhibició de falcons. I altra cosa que me n’adone ara, és que en aquella ocasió no vaig fer ruta circular sinò vaig anar directament a la cascada principal.

Comencem el passeig pel parc, que seguint les indicacions d'un planol, és circular. La ruta completa té una extensió sobre 4 quilometres amb distints nivells de dificultat. Hi ha passarel·les i escales per afavorir la caminada.

M’agrada que al llarg del recorregut haja panels informatius de la fauna, flora o de les cascades, llacs o grutes. Unes vegades els llig, altres em passen desapercebuts. Intente seguir la ruta establerta, però aixi i tot és inevitable perdre l’ordre marcat. El primer que trobem és el passeig de la Olmeda, des d’on ja veiem part de la muralla que conserva la torre de l’homenatge. També veiem cascades que s’endevinen entre roques i verdor...ja gaudim de la natura...ja observem el paisatge natural erosionat per l’aigua...el riu Pedra, que petrifica per la gran quantitat de calç dissolta, així que al mínim contacte amb un sòlid fa que s’hi forme una crosta de pedra calcaria.

Llevat de tot l’entramat turístic i mercantilista, estic bocabadada del que veig. I ho dic perquè els fotògrafs professionals no falten a l’entrada del jardí per a fer-te la foto “obligatòria”, que després trauen a paper i podem comprar o no a l’eixida on les tenen exposades per a que tothom les puga veure. No m’agrada gens. Pense si els ix a compte traure totes les fotos a paper, si  en vendran tantes al dia... No vull pensar-hi, ara toca  fer un passeig assossegat. Arribem al mirador de la Puerta Negra.

És un goig gaudir de l’exuberant naturalesa, camins i sendes creuen cascades, llacs i grutes, sempre mirant-nos i protegint-nos els arbres centenaris…i escoltant el soroll del riu Pedra. Hi ha varietat de flora i fauna.

Que bonic el llac dels ànecs. Encara que ànecs no en veig cap. Tant se val, totes les perspectives conviden a parar i fer foto.

Seguim el passeig. Pare l’atenció en un panel explicant els efectes d’una riuada en 2024 en el parc. La força de la naturalesa és brutal.

L’oratge acompanya. Ni fred ni calor i l’aigua refrescant en tot moment.

Les cascades obliguen a parar i escoltar el seu soroll. Alhora escoltem el cant de les aus, hi ha catalogades unes vint especies. Les fotos personals amb la cortina d’aigua per darrere queden boniques.

Passem per la gruta del artista...

El parc està preparat per a regalar al visitant les millors vistes amb miradors cara la cascada, això si, s’ha de pujar i baixar costeres,  a tothom no li pot resultar fàcil.

El Monestir de pedra es un  dels llocs més representatius d’Espanya del relleu càrstic i destaca esta gruta Iris i la cascada cua de cavall que són meravelles ocasionades per l’erosió. Com he dit abans, la zona té molta concentració de roca calcaria que en entrar en contacte amb l’aigua, s’erosiona provocant un paisatge en constant canvi. Entrem a la gruta iris que és espectacular, es va descobrir en 1860 i s’hi condicionà per al públic. 

Entrar dins de la gruta és una bonica i refrescant experiència que suposa veure molt a prop la cascada, escoltar el fort soroll de la força de l’aigua i anar per davall de l'aigua que cau de la gran cascada, la més important, la que té més fama, la més cridanera, la que té una caiguda de més de 50 metres d’altura: La cua de cavall. La gruta és llarga i estreta.

 

 Veiem les estalactites i les formes que l’erosió ha donat a les roques i és agradable mullar-se per la constant pluja interior en el punt quan esta per davall de la cascada, passant per davall del salt de l’aigua. És un lloc especial, com màgic, especialment veure com la llum es filtra entre les roques.

 

Quan baixem al peu de la cascada i la mirem de lluny podem veure per on hem hem anat nosaltres abans d’entrar a la gruta, s’hi poden veure els forats en la roca a traves dels quals jo he fotografiat la cascada i l’aigua. És una meravella.

Em sorprèn la història del parc. Pensava que era públic però es privat. En 1843 el monestir fou adquirit per Don Pablo Muntadas Campeny a través d’una subhasta publica. Anys després, el fill. Don Juan Federico, transformà l’horta existent en un jardí i les dependències conventuals en un hotel. A més en 1867 construí uns piscifactoria de truita i carranc iberic, pionera en Espanya, de la qual encara veiem algunes pesqueres originals.

Seguint la fletxa blava de la ruta circular arribem a un dels punts mes fascinants, per la vista del llac. Es un remans de paus, és el llac de l’espill. La simetria és perfecta

La compra per la família Muntadas va evitar la degradació del lloc després de la desamortització de Mendizabal en 1835. És lloable tot el que s’ha fet al parc que fou catalogat de  conjunt d’interès cultural, també monument nacional. Hui en dia és bé d’interès cultural i en 2011 va rebre la medalla del mèrit turístic pel govern d’Aragó.

Ja estem a punt d’acabar la ruta pel parc, l’últim que veiem és la Penya del diable i arribem a la zona de descans. Anem a dinar al restaurant que hi ha dins del recinte. Hui celebre el meu aniversari.

Ha estat un passeig agradable, tranquil i amb moltes parades! I quantes fotos he fet i alhora m'ha fet l'amiga murciana que m'acompanya en esta ocasió... Amb tot, serà un bonic record per a sempre. 

QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PRINEU ARAGONÈS, ESTIU 2025