Una bocabadant ciutat de pedra, una ciutat excavada en la roca que que recorda tant a Bocairent... el poble valencià que estime i porte en l'ànima...
dimecres, 25 de febrer del 2026
divendres, 20 de febrer del 2026
EL MONESTIR DE PEDRA a Nuévalos, província de SARAGOSSA- II PART, EL MONESTIR
La màgia del passat impregna les ruïnes del monestir de l’ordre del cister...
Hem passat un matí molt agradable pel jardí del monestir...sense parar de caminar de cascada en cascada...de llac en llac...escoltant el soroll de l’aigua i el de les aus...la natura ens ha envoltat. Tot seguit ens mereixem un descans. I el fem dinant.
Després de dinar anem a visitar les ruïnes del monestir
de l’ordre del cister del segle XIII.
Abans d’accedir al claustre, veiem de passada l’hotel que està habilitat dins de l’antic monestir. Té bona pinta, és un tres estrelles. El veiem a través dels vidres de les portes. Les habitacions són les antigues habitacions que ocupaven els monjos. Deu ser agradable allotjar-se en un lloc amb tanta història.
Passem al claustre on destaquen les columnes i els arcs creant una perfecta harmonia.
Al voltant del claustre estan les dependències monacals: primer veiem la sala capitular que era la sala de reunions de l’abat i el monjos.
Enfront està el magatzem, on des de 1998 està el
museu del vi de la denomainació d’origen de Calatayud.
I en la sala contigua hi ha una exposició de carruatges.
L’habitació següent és la cuina, el foc estava enmig de la sala i era on es cuinava. Un panel informatiu explica que era on es va menjar xocolate per primera vegada en Europa al segle XVI. Ara hi ha una exposició de la història del xocolate que conta la història de fray Jeronimo Aguilar que envià a l’abat del monestir el cacao amb les receptes per a que les cuinara.
Al costat està el refectori, el menjador.
I el calefactori, on els monjos s’hi quedaven en hivern i on es rasuraven el cabell.
De tot destaquen les ruïnes de l’església, que és l’edifici central, a la que s’entrava a través de la porta de Santa Maria.
M’agrada. Pense en la història que guarda quan en 1186 Alfonso II donà els terrenys als monjos del monestir de Poblet i hi s’instal·laren en 1194. L’any següent, Alfonso II ratificà la donació del senyoriu als monjos donant-los domini i jurisdicció.
Pense quan en 1203 s’hi començaren a construir els edificis monacals i quan en 1208 ja es va fer la cerimònia dels trasllat. I pense en el final del monestir i després pense en la família Muntadas i tot el que va fer per donar-li nova vida a este lloc tan singular.
I amb estos pensaments acabe la visita...
He gaudit molt en el monestir de pedra, un lloc que antigament fou visitat per persones il·lustres de la societat espanyola i que ara podem gaudir tothom. Es mereix tots els reconeixents valorant el lloc i el manteniment. L’últim molt important fou en 2011 que va rebre la medalla al mèrit turístic del govern d’Aragó. M’alegra d’haver tornat després de tants anys i redescobrir el lloc, està vegada amb l’amiga de Murcia. Perquè...que bonic viatjar en bona companyia...
QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PRINEU ARAGONES, ESTIU 2025
diumenge, 15 de febrer del 2026
EL MONESTIR DE PEDRA a Nuévalos, província de SARAGOSSA- I PART, EL JARDÍ
Este lloc és únic: un autèntic monestir cistercenc del segle XIII junt a un parc jardí històric espectacular del segle XIX amb abundant flora i aigua.
L’experiència m’ha ensenyat que cal retornar als llocs on ja has estat, sobre tot si quan ja fa molts anys que els visitares per primera vegada. Quan tenia una vintena d’anys vaig anar al monestir de Pedra i d’aleshores no recorde res. Del conjunt del viatge només em venen al cap anècdotes i situacions puntuals però no puc entendre com no recorde este paratge singular. Sé que vam caminar fins la cascada principal... però la ment ha esborrat la imatge. Que capriciosa és la ment, que guarda i esborra segons vol…una cosa si sé: no hi havia tanta gent ni...tanta preparació per al turisme…fins i tot hi ha exhibició de falcons. I altra cosa que me n’adone ara, és que en aquella ocasió no vaig fer ruta circular sinò vaig anar directament a la cascada principal.
Comencem el passeig pel parc, que seguint les indicacions d'un planol, és circular. La ruta completa té una extensió sobre 4 quilometres amb distints nivells de dificultat. Hi ha passarel·les i escales per afavorir la caminada.
M’agrada que al llarg del recorregut haja panels informatius de la fauna,
flora o de les cascades, llacs o grutes. Unes vegades els llig, altres em
passen desapercebuts. Intente seguir la ruta establerta, però aixi i tot és
inevitable perdre l’ordre marcat. El primer que trobem és el passeig de la
Olmeda, des d’on ja veiem part de la muralla que conserva la torre de
l’homenatge. També veiem cascades que s’endevinen entre roques i verdor...ja gaudim
de la natura...ja observem el paisatge natural erosionat per l’aigua...el riu
Pedra, que petrifica per la gran quantitat de calç dissolta, així que al mínim
contacte amb un sòlid fa que s’hi forme una crosta de pedra calcaria.
Llevat de tot l’entramat turístic i mercantilista, estic bocabadada del que veig. I ho dic perquè els fotògrafs professionals no falten a l’entrada del jardí per a fer-te la foto “obligatòria”, que després trauen a paper i podem comprar o no a l’eixida on les tenen exposades per a que tothom les puga veure. No m’agrada gens. Pense si els ix a compte traure totes les fotos a paper, si en vendran tantes al dia... No vull pensar-hi, ara toca fer un passeig assossegat. Arribem al mirador de la Puerta Negra.
És un goig gaudir de l’exuberant naturalesa, camins i sendes creuen cascades, llacs i grutes, sempre mirant-nos i protegint-nos els arbres centenaris…i escoltant el soroll del riu Pedra. Hi ha varietat de flora i fauna.
Que bonic el llac dels ànecs. Encara que ànecs no en veig cap. Tant se
val, totes les perspectives conviden a parar i fer foto.
Seguim el passeig. Pare l’atenció en un panel explicant els efectes d’una riuada en 2024 en el parc. La força de la naturalesa és brutal.
L’oratge acompanya. Ni fred ni calor i l’aigua refrescant en tot moment.
Les cascades obliguen a parar i escoltar el seu soroll. Alhora escoltem el
cant de les aus, hi ha catalogades unes vint especies. Les fotos personals amb
la cortina d’aigua per darrere queden boniques.
Passem per la gruta del artista...
El parc està preparat per a regalar al visitant les millors vistes amb
miradors cara la cascada, això si, s’ha de pujar i baixar costeres, a tothom no li pot resultar fàcil.
El Monestir de pedra es un dels llocs més representatius d’Espanya del relleu càrstic i destaca esta gruta Iris i la cascada cua de cavall que són meravelles ocasionades per l’erosió. Com he dit abans, la zona té molta concentració de roca calcaria que en entrar en contacte amb l’aigua, s’erosiona provocant un paisatge en constant canvi. Entrem a la gruta iris que és espectacular, es va descobrir en 1860 i s’hi condicionà per al públic.
Entrar dins de la gruta és una bonica i refrescant experiència que suposa veure molt a prop la cascada, escoltar el fort soroll de la força de l’aigua i anar per davall de l'aigua que cau de la gran cascada, la més important, la que té més fama, la més cridanera, la que té una caiguda de més de 50 metres d’altura: La cua de cavall. La gruta és llarga i estreta.
Quan baixem al peu de la cascada i la mirem de lluny podem veure per on hem
hem anat nosaltres abans d’entrar a la gruta, s’hi poden veure els forats en la
roca a traves dels quals jo he fotografiat la cascada i l’aigua. És una meravella.
Em sorprèn la història del parc. Pensava que era públic però es privat. En
1843 el monestir fou adquirit per Don Pablo Muntadas Campeny a través d’una
subhasta publica. Anys després, el fill. Don Juan Federico, transformà l’horta
existent en un jardí i les dependències conventuals en un hotel. A més en 1867
construí uns piscifactoria de truita i carranc iberic, pionera en Espanya, de
la qual encara veiem algunes pesqueres originals.
Seguint la fletxa blava de la ruta circular arribem a un dels punts mes fascinants, per la vista del llac. Es un remans de paus, és el llac de l’espill. La simetria és perfecta
La compra per la família Muntadas va evitar la degradació del lloc després de la desamortització de Mendizabal en 1835. És lloable tot el que s’ha fet al parc que fou catalogat de conjunt d’interès cultural, també monument nacional. Hui en dia és bé d’interès cultural i en 2011 va rebre la medalla del mèrit turístic pel govern d’Aragó.
Ja estem a punt d’acabar la ruta pel parc, l’últim
que veiem és la Penya del diable i arribem a la zona de descans. Anem a dinar
al restaurant que hi ha dins del recinte. Hui celebre el meu aniversari.
QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PRINEU ARAGONÈS, ESTIU 2025
dimecres, 11 de febrer del 2026
ALACANT: EL CASTELL I EL BARRI VELL DE LA SANTA CRUZ
Alacant, la millor terreta del món...
Després d’haver vist un poc de l’Alacant antic, seguim la visita. Caminem pel Passeito Ramiro on està l’estàtua de Rubèn Dario donada pel l’Estat de Nicaragua a la ciutat d’Alacant en 1974, celebrant la influència del modernisme literari i el llegat cultural que el poeta deixà al món hispà.
Anem a pujar a l’ascensor, situat al peu de la muntanya Benacantil, a l’inici de la platja del Postiguet, per accedir còmodament al castell, que està a 166 metres d’altitud.
El castell de Santa Barbara és d’origen àrab i considerat des de 1961 bé d’interès cultural. Fou construït amb la idea de ser una de les fortaleses medievals més grans d’Espanya. El castell guarda moltes llegendes i històries d’amors i de guerres. D’entre les llegendes, una de les més populars és la llegenda de “La cara del moro”, que segons diuen es la que dona el nom a la ciutat d’Alacant.
Diu la llegenda que hi havia una princesa de nom Cántara,
filla del cabdill àrab. Pare i filla vivien al castell i eren molt rics. La
filla tenia molts pretendents que volien casar-se amb ella i el pare escrutava
cada jove per si era el convenient. Però no hi havia cap del gust del pare.
Així que va decidir muntar una festa en la que invitaren als candidats més
forts, rics i guapos. I fou un èxit, tant que de la festa no només eixí un,
eixiren dos pretendents: Alí i Almanzor,
i això suposà un problema. Al rei li agradaven els dos joves com a
gendres però havia d’escollir i els manà una prova a cadascú. A Ali li manà
canalitzar l’aigua des de Tibi al castell i a Almanzor l’envià a les Indies a
portar especies. Els dos es posaren a complir les tasques però Ali alhora
començà a visitar d’amagat a la princesa que al capdavall no tardà en
enamorar-se, alhora, distret enamorant la princesa, no va fer la tasca encomanada pel sogre. Quan tornà
Almanzor de les Indies ben carregat amb espècies, el rei quedà satisfet. Tocava
decidir i el rei tingué clar qui havia
de casar-se amb la filla perquè Ali no havia complit la tasca de canalitzar les
aigües i alamnzor si que li havia portat les espècies. El problema arribà quan la filla digué al
pare que no estava d’acord perquè s’havia
enamorat d’Ali. Tanmateix el pare, era un home d’honor i havia de complir la
seua paraula, la qual cosa suposà un gran disgust per als amants.
I fou tan gran la mortificació de l’amant pensant
que anava a perdre la seua enamorada, que es llevà la vida tirant-se des de la
serra de Tibi avall. Malauradament Cántara
en saber que Alí s’havia tirat serra avall, va fer el mateix des del mont san Julian.
El rei quedà tan afligit que demanà a Alà el pitjor
dels càstigs. I Alà, dit i fet, el va
petrificar. Es per això que hui en dia es veu la cara del moro sota el castell.
Es veu clarament en la part rocosa. La companya de viatge Raquel d’Alfarafara
que sap que sempre vaig buscant estes curiositats fa la foto per si jo no la
faig, Gràcies. La cara del moro també està en el castell de Banyeres de Mariola...però
això és altra història...de la que vaig escriure un conte.
Retornant a la llegenda alacantina... fou tanta la commoció dels habitants pels suïcidis dels joves i la petrificació del rei, que decidiren rebatejar la ciutat amb el nom dels enamorats “AliCantara,” que amb el temps derivaria a Alacant. Això diuen... encara que realment els documents històrics argumenten altra cosa: els grecs l’anomenaren “Akra leuca”, els romans “Lucentum” però la gent continuava amb la denominació anterior abreviant-la: “Leucant”. Els musulmans li deien “Al-laqant” i d’ahi a la denominació valenciana Alacant. Fem visita del Castell al nostre aire amb unes explicacions prèvies per part del guia Mateu.
El castell té tres recintes diferenciats: el més alt conegut com la Torreta, on està la torre de l’homenatge, el recinte intermedi i l’inferior. Nosaltres anem directe a la part més alta. Em algunes dependències hi ha exposicions.
Anem pujant cap a la part més alta. Però abans... altra parada...un mirador espectacular...Gaudim del bon oratge i de les vistes inigualables.
Ara si que estem a la part més alta...i quines panoràmiques de 360 graus des la ciutat d’Alacant! Fins i tot veiem el castell de san Fernando...que és molt més mmenudet. El lloc es mereix una foto de grup...de gran grup i del grup concret de classe.
Anem baixant cap al recinte intermedi on estan les
dependències més importants enllestides en 1580. Parem en les ruïnes de l’ermita
de santa Bàrbara.
Després arribem al pati d’armes on està el saló de Felip II. Era el quarter que acollia la tropa de soldats. És enorme, amb cabuda per a molta guarnició militar. Als grossos i consistents murs hi ha escuts amb els cognoms dels primer repobladors, segons documentació rescatada als arxius.
Baixem al recinte inferior, que fa les funcions d’aparcament. Una vegada hem eixit de castell, mirem cap amunt la silueta, on a la part esquerra es pot veure la cara del moro...i mirem cap avall...el mar...hotels gratacels...i la cúpula blava de la Concatedral.
Per anar de nou a la part baixa de la ciutat travessem el Barri de la Santa Creu: disseny morisc i nom cristià. Que pintoresc! Que bonica és la barreja cultural! És l’antic nucli del segle VII, quan la ciutat era Al-Laqant. És com un poble dins de la gran ciutat, amb plaçoletes menudes, escalinates amb graons alts i carrerets costeruts amb encant, plens de façanes blanques de cases tradicionals decorades amb sanefes o ceràmiques i acolorits tests plens de plantes i flors en portes, finestres i balcons. “La casita de las maceta azules” és una de les cases més fotografiades...sense cap dubte...tothom vol una fotografia davant...
Fa un anys era una zona degradada, però m’alegra veure que ara hi ha cura per mantenir les cases en peu, ben acolorides i amb les plantes regades. És un barri especialment turístic. Anem cap al mar i deixem enrere la imatge del castell. Caminant escoltem parlar totes les llengües.
I alhora que turistic, és un barri viu on continua habitant la gent de tota la vida. Veig que hi ha molts nous inquilins turistes que bé han comprat la casa i s’han establert o són viatgers esporàdics que han llogat la casa per dies o setmanes...els noms a les portes els delaten que són forasters.
I pense en les maletes i el soroll de les rodes de les maletes pels carrers i per les escales, troco toc, troco toc...perquè cotxes...ací no arriben. Pense en emergències mèdiques... o en incendis... com s’ho faran per evacuar els malalts o ferits? Llevat d’això, una cosa no li lleva l’altra, hi ha racons encisadors...amb miradors esplèndids a la ciutat perquè el barri està alt, de fet diuen que l’ urbanisme inicial fou intencionat per fugir de les altes temperatures.
En setmana santa el barri cobra importància, l’ermita la veiem de lluny.
Així que el que podria ser un barri per viure tranquil, on no passen cotxes...fora de la voràgine de la ciutat... no ho és tant perquè està ple de gent, per ser un barri imprescindible en la visita a Alacant... No puc imaginar com estaran estos carrers quan desembarquen al port els creuers transatlàntics que tenen cabuda com si foren ciutats...! Hui hi ha turisme, però es pot caminar bé.
I passejant tranquil·lament, després d’haver vist un Alacant diferent, arribem a l’Esplanada...i al mar... En l’Esplanada un dels edificis més emblemàtics, importants, imponents i en situació privilegiada front el mar, és la Casa Carbonell. Sabeu la seua història? El promotor fou un ric empresari alcoià de nom Enrique Carbonell Antolí, conten que un dia en Alacant, patí algun accident pel qual la roba se li va embrutar. Carbonell acudí a l’hotel Palas per poder rentar-se i canviar de roba, tanmateix els encarregats no volgueren que entrara per anar tan desastrat. Fou una humiliació per a l’empresari que com a venjança pel mal tracte rebut decidí construir enfront de l’hotel un edifici més gran i espectacular per demostrar el seu poder econòmic. I aixi ho va fer en 1922. Fou inaugurat en 1924. Realment el motiu més creïble que serà el vertader va ser la decisió d’anar a viure a Alacant per la proximitat al mar per consell mèdic, perquè una filla patia problemes cardíacs. Altra realitat és que l’empresari, a capdavall, mai va viure en l’edifici, donat que va morir poc abans de la inauguració. Si que visqueren la viuda i una de les filles.
I per acabar la visita a Alacant, com no passejar per l’Esplanada i veure el famós mosaic, símbol de la ciutat des de la dècada de finals de 1950? És que és bonic...i laboriós...tres colors, més de sis milions i mig de tessel·les de marbre evocant les ones del mar. Parem davant de ” La petxina” un auditori a l’aire lliure que acull concerts i esdeveniments culturals durant tot l’any. I ara, de sobte, recorde les cadires plegables que vaig veure l’ultima vegada que vaig estar en l’Esplanada, ja fa anys, i esta vegada no en veig per enlloc. Tal volta estan en l’altra part per la qual no passege. Antigament eren emprades especialment per la gent de més edat que les agafaven per seure i xerrar amb amistats i recordar altres temps. El passeig és important per a Alacant, en el present i en el passat...una de les estrofes de l’himne a Alacant el nomena...I atenció!...està escrita en valencià... Ho dic per a aquells que han contribuït a que Alacant siga zona castellana...L’estrofa diu així: "És la millor terra del món, així un poeta 'eu' va dir. 'En' el passeig del Malecó no haurà qui puga competir".
Al llarg de l’Esplanada es poden contemplar diverses
escultures, abans de pujar a l’autobús en trobem una que sembla acomiadar-nos... Adéu ciutat d'Alacant...fins a altra...
QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN ALACANT, GENER DE 2026
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)