VALÈNCIA: ESGLÈSIA DELS SANTS JOANS

 Fa molts anys era un lloc fosc, ennegrit per culpa d’uns incendis, però hui no dic el mateix: he trobat una església blanca i lluminosa, preciosa i enlluernant, que val molt la pena veure.  

Hui visite una de les esglésies més antigues de València, església dels Sants Joans  popularment coneguda com Sant Joan del Mercat, Situada al cor de la ciutat, just enfront de la Llotja de la seda i al costat del Mercat central. Acaben de restaurar-la per l’interior i per l’exterior. És un dels conjunts barrocs més importants d’Espanya, que ha recuperat frescos, estucs i escultures, tot desaparegut durant quasi un segle i a més a més s’hi pot gaudir d’un espectacle immersiu innovador. 

Donem una volta per la plaça i per l’exterior de l’edifici mirant les façanes, les gàrgoles i els finestrals ogivals. En aquells anys es faria una nova portada barroca, situada  a la plaça del mercat i enfront de  La llotja, que fou concebuda com un gran retaule de pedra profusament decorat sobre una terrassa. I observem de lluny el penell de metall i el pardalot de Sant Joan de la Torre, l'àguila de sant Joan que porta un  tinter i una ploma a la boca que representa el que emprà l'evangelista per escriure l'Apocalipsi. Popularment, rep el nom de Pardalot de Sant Joan. Segons la tradició, les famílies pobres portaven els xiquets al mercat i allà els deien que miraren cap al penell, perquè el pardal de sant Joan havia de començar a volar; aprofitant la distracció i enmig del tràfec del mercat, la família fugia amb l'esperança que algun mercader l'adoptara i li donara un futur..

Encara falta enllestir el treball de les covetes de sant Joan, unes botiguetes menudes i mig colgades, on antigament treballaven manyans, sabaters, llanterners i venedors de quincalla, per la qual cosa els andamis i tanques no em permeten fer les fotos de l’exterior que voldria i les agafe d’internet

FOTOS PROCEDÈNCIA: https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Joan_del_Mercat

 L’església, declarada Monument Històric Artístic Nacional en la dècada de 1940, fins fa poc no lluïa. Recorde haver entrat fa molts anys i veure un lloc fosc tot ennegrit. Tot el valor artístic no destacava perquè no s’hi veia. Hui no dic el mateix: he trobat una església blanca i lluminosa, preciosa, enlluernant.  I tot gràcies a la rehabilitació finançada per la Fundació Hortensia Herrero. L’actuació ha suposat una inversió de quasi deu milions d’euros i uns cinc anys de treballs. L'església ha estat restaurada íntegrament, tant arquitectònicament com pictòricament. L'objectiu de la restauració, especialment, era restituir la imatge de les pintures d'Antonio Palomino, destruïda per un incendi durant la Guerra Civil que la deixà negra.

I és que l’església de Sant Joan dels Joans està marcada pels incendis. L’església es construí en 1240 sobre una mesquita, com passà en tantes i tantes altres esglésies però uns incendis la destruïren. Tot seguit, durant el segle XIV en estil gòtic, es reedificà. Del gòtic podem veure l’estil de construcció en una sola nau amb capelles laterals entre contraforts, també queda una gran rosassa cegada.  Alhora són gòtics dos arcs ogivals en la façana nord i una finestra redona en el cos inferior de la torre campanar.

En 1592, de nou s’incendia  i es reformà completament durant el segle XVII i XVIII, per la qual cosa quedà actualment majoritàriament una església barroca. Fou aleshores quan es construí la capella de la comunió decorada per Vicent Guilló i es pintà la cúpula amb frescos de Josep Vergara entre 1782 i 1786. També s’alçà l'actual torre campanar, de planta quadrada i tres cossos, els inferiors senzills, i el de dalt ben abarrocat.

Cert que mire on mire bocabada. I escolte l’audioguia que explica la història tan interessant...Mare meua quants incendis!...després del segle XVI encara hi hagué més incendis...ja en el segle XX també.

A l'interior, d'una pletòrica i fantasiosa decoració barroca, destaquen les grans estàtues en estuc blanc de Jacopo Bertesi, que representen Jacob i les dotze tribus d'Israel.

I també cal parar l’atenció  en tota l’ornamentació de la nau central incloent-hi la decoració pictòrica de 10 de les 12 capelles laterals.

Però si hi ha un punt que no podem deixar de mirar és el sostre i l'immens fresc de 1.200 metres quadrats que pintà, de 1697 a 1701, Antonio Palomino per tota la volta, des del presbiteri fins als peus de l'església, centrat en l'Apocalipsi, quan substitueix Vicent Guilló, del qual sols queden les llunetes de la nau.

També cal observar amb deteniment l’abscís, que unes vegades està blanc però en altres moments hi ha una imatge projectada. I és que les pintures de l’abscís que desaparegueren en l’incendi de 1917, però gracies a la tecnologia ara podem veure com eren. Pel que fa a l’altar que hi ha baix, també va patir incendi durant la guerra civil i el retaule original fou destruït. El que veiem de fusta policromada i daurada amb la imatge de la Inmaculada.

L’església meravella, i si no és prou , el remat final bocabadant és gaudir de l’espectacle afegit per atraure el visitant i alhora mostrar la història de manera visual, es tracta de “Barroc Immersive”, que transforma el temple. S’inicia al·ludint als incendis i després conta els inicis gòtics i el pas al barroc. Els efectes de llum realcen les pintures, les escultures...els estucs, els daurats...

Es un  audiovisual fantàstic que empra la tècnica de videomapatge  i dura uns 15 minuts en els quals podem veure com la volta i les parets es transformen la volta i les parets en un espai narratiu de llum i so  que ens conta la història del temple, des dels incendis que l’han marcat fins a la plenitud del barroc valencià, acompanyat d’una música històrica  i composicions contemporànies creades expressament per a l’experiència.

Gaudir de l’experiència immersiva de l’església suposa un viatge emocionant en el temps,  és una meravella que amb color, llum i música permet contemplar el patrimoni perdut perquè va mostrant fragments de la història.

Valore el treball que s’ha fet, l’efectiu i el previ que ha suposat dècades d’investigació, combinant tècniques tradicionals amb mètodes punters com la bio neteja amb bacteris, el làser i suports de fibra de carboni.

Valore el treball que s’ha fet en els estucs daurats, en les lúnules i en els frescos de la volta emprant com a suport material fotogràfic per apropar-se fidelment a la realitat, En la part que no quedava res de pintura,  s’ha pogut reproduir digitalment  transferint imatges impreses que es conservaven...

En fi, valore que l’església haja  convertit la nau en un espai barroc ple de  bellesa.

De nou li done l’enhorabona a la fundació Hortensia Herrero perquè ha tornat a recuperar un patrimoni arquitectònic i artístic per a la ciutat. Ho va fer  recuperant la denominada Capella Sixtina de València, ubicada en laIglesia de San Nicolás. També finançà la restauració del Museu de la Seda i va restaurar el Palau de Valeriola, que ha convertit en un centre cultural  que acull la seua pròpia col·lecció artística. Ja tinc ganes de tornar a l’església de los Santos Juanes per veire la recuperació de les covetes, així  com saber quins nous projectes té la fundació.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, MAIG 2026

ALCALÁ DEL JUCAR (ALBACETE)

Poble pintoresc amb un castell, una gran església i carrerronets plens de cases blanques excavades en la roca i penjades al vessant de la muntanya.

Hui visite el poble d’Alcalà del Xúquer, la joia rural d’Albacete, que pertany a Castella la Manxa. El poble està situat a la gorga del riu que passa pel  poble fent un traç sinuós que condiciona la disposició de les cases aprofitant el meandre.

Vaig amb els companys de la universitat NAU GRAN campus Ontinyent, celebrem el final de curs en este poblet de la Manchuela, un poblet encisador i preciós, amb cases pintades de calç i flors i testos amb plantes que creen un ambient acollidor. De fet està catalogat com un dels més bonics d’Espanya, com bé diu el cartell situat uns metres abans d’entrar a la localitat, encara en la carretera d’accés, en un mirador punt estratègic on es veu una de les boniques panoràmiques junt al cartell del nom del poble.

Des del mirador es veuen clarament com els carrers, que s’endevina són estrets, s’enfilen cap al castell, és el que veiem de lluny. En entrar al poble trobem un conjunt arquitectònic natural i únic. És un poble que viu del turisme i intenta mantenir-lo. En 1982 va ser declarat conjunt Històric artístic. També està declarat com bé d’interès cultural. A més en l'any1986 se li concedí el tercer premi, després de la Torre Eiffel de Paris i la gran mesquita d’Istanbul, a la millor il·luminació nocturna artística. Que us sembla? bocabadant no? I en 1998 va rebre per part de la junta de Comunitat de Castella la Manxa el premi de turisme per la tasca de promoció i desenvolupament. Quant de reconeixement no?

La roca que envolta el poble és calcaria nivell 3 segons la classificació d’escalabilitat, és tracta d'una pedra toba que es desfà amb facilitat i alhora presenta bona estabilitat. Encara en la carretera, i a punt d’entrar al poble traspassem una gran roca i realment resulta bocabadant. Sembla que estem entrant a Petra en Jordània. I ja sé que es una comparació exagerada, ho sé, però és el que m’ha vingut al cap.

Per a visitar el poble fem el recorregut des de la part alta a la part baixa, des del castell fins al riu. Caminar costera avall és millor tenint en compte les altes temperatures que estem patint en estos dies de juny del 2026. Per la qual cosa l’autobús, circumval·lant i per una carretera estreta i sinuosa, ens porta a la part alta del poble parant-nos en un punt des d’on trobem altra perspectiva del conjunt del poble diferent a la que hem vist abans i també veiem alguna de les cinc pedanies d’Alcala. 

Baixem de l’autobús i hem de seguir a peu, malgrat la calor i el sol enlluernador que hi ha. Tanmateix val la pena la caminada per poder observar el poble des de dalt. Pare l’atenció en les cases cova. Com he dit, la ductilitat de la pedra calcaria és la raó per la qual trobem tantes coves guanyades a la muntanya, perquè els habitats amb el pic i la pala, des de sempre, han anat foradant la muntanya ampliant el que al principi eren unes simples quadres d’animals, magatzems o garatges. I primer ho feien emprant el pic i la pala i després  martells elèctrics. Abans no hi havia cap normativa al respecte i des del 2010 es va prohibir fer noves coves sense els permisos corresponents que s’han tornat més estrictes. Tanmateix hi ha qui no compleix la norma i va foradant la roca. Les autoritats tanquen els ulls a estes accions prohibides i el veïnat també calla veient que les persomes que tenen l'obligació d'imposar-se no ho fan. Hem vist algunes coves quan entràvem per la carretera però des de la part alta del poble la imatge és clarificadora. Veiem com les cases estan dins de la roca i també veiem com el poble s’ha format seguint el curs del riu. És adaptació a l’orografia, és la demostració que la natura mana.

Des de la part alta i camí del castell per la carretera que envolta el poble, anem veient el conjunt de la població amb els monuments destacats que són el castell i l’església.

Arribem al castell. La fortalesa que com la majoria, està situada en la part més alta per dificultar l’accés als enemics. En este cas és menuda i d’origen arab i fou construïda entre els segles XI i XIII. El que veiem és el torreó de l’homenatge i dues menudes torres molt posteriors.

Davant de la botiga, molt a prop de la porta d’entrada al castell, ens sorprenen veure uns fòssils, i és que la zona destaca pel seu origen geològic marí amb abundants ammonites i bivals marins en la pedra calcaria.

Abans d’accedir al castell gaudim de les vistes: l’església, que veurem després i la peculiar plaça de bous el·líptica, que s’empra per a alguna correguda però especialment per a activitats festives i culturals. És de finals del segle XIX, i està considerada una de les més antigues d’Espanya. Es construí sobre la vessant de la muntanya, com la majoria de les cases, i fou necessari anivellar el terreny. Conten que la situació i la peculiar forma era per evitar que els espectacles que s’hi feren pogueren veure’s des de l’exterior, obligant així a tothom a pagar l'entrada.

Entrem al castell, al pati d’armes, totalment reconstruït.  

I tot seguit entrem a la torre de l’homenatge que és pentagonal, on hi ha exposicions i una maqueta, a més, es pot veure un vídeo promocional i  explicatiu sobre el poble.

Per una escala de caragol pugem a la terrassa de la torre rematada amb merlets. Des del castell les vistes al riu i al poble milloren, per guanyar altura.

Abans d’eixir del castell, baixem al que serien les masmorres on ens espera un "presoner" entre reixes.

Alcalà és un poble que té coves per tot arreu. Ho estem veient. El castell també en té. Entrem. Com la majoria de les del poble són fruit de l’esforç del treball manual, aprofitant forats de la roca calcària blaneta i fàcil de treballar. Quasi totes les coves tenen la façana d’obra i pedra i a l’interior hi ha una  temperatura mitja de 18 graus. No està malament per a un dia tan calorós com el de hui.

Antigament les cases cova tenien una dependència on es guisava, es menjava i es dormia compartint la vivenda animals i persones, però a poc a poc i degut a la facilitat d’excavar, anaven ampliat la vivenda per guanyar en comoditat.

Tot seguit anem a altra casa cova: La cova del Diable. De camí observem el blanc predominant en les façanes de les cases.

 La cova del Diable fou construïda en 1905 per una família benestant en la que, afegint i afegint, fins i tot feren un colomer.

Trobe  molt interessant el túnel excavat. Quanta feina! Actualment pertany a un personatge singular, oriünd d’Almansa, Juan Jose Martinez de malnom Diable, sembla Dalí amb el seu gran bigot. Un poc també, em recorda a Jaime de Mora i Aragó perquè me l’ imagine com ell, excèntric. El Diable en la dècada de 1908 arribà a Alcalà i veient la cova li va veure possibilitats d’explotació turística i és el que va fer. Les parets estan plenes amb les seues fotografies sempre acompanyat de personatges famosos o d’actualitat, que atrets per la fama de el Diable han anat a visitar-lo a la cova. Hi ha molta publicitat darrere i entrevistes en la tele.

No caben més objectes en la cova! Hi ha de tot, algunes curiositats però res en especial que destaque. Al final del recorregut hi ha un gran bar restaurant i sala de ball. Tot està ben pensat amb visió turística. En el preu de l’entrada inclou una beguda.

En eixir al carrer, per altra part diferent a per on hem entrat, tenim enfront el que durant un temps era un museu del cine i que ara ja està tancat.

Després anem a les coves de Masago, l’única cova conservada tallada a mà, i mentre caminem, sota un sol de justicia, observem de nou els carrers estrets i pintats de blanc.

Les coves són d’origen almohade i travessen la muntanya d’extrem a extrem, tenen una profunditat de 350 metres amb un desnivell de 28 metres. Seguint els túnels, de nou admirem la gran feina feta. Es nota que l'obra ha estat dirigida per alguna persona experta. I pensar que anem per davall de la muntanya! La llum blava en el tunel és perfecta. Si hi ha alguna persona claustrofòbica la llum li dona sensació de tranquil.litat. M'agrada. Les coves estan decorades simulant les cases originals i en esta s’hi veu una arquitectura més elaborada amb arcs de mig punt perfectes tallats a la roca que li donen una certa elegància a l’estància. Hi ha unes parts d’exposicions, museístiques, la casa típica, bodega de l’edat mitjana... un bar i restaurant. És molt gran. Gaudim de les vistes al riu i prenem un refresc, que també està inclou en el preu de l’entrada.

Després de refrescar-nos amb una beguda, eixim al carrer, cap a la part baixa d'Alcalá. Després de la fresqueta de l’interior notem molt més la calor.

Tenim l’església al costat i entrem. És l’església de san Andrés que fou construïda al segle XV i ampliada al segle XVIII. La torre té 70 metres. L’edifici crida l’atenció per ser allargat i poc ample i és que no podia ser d’altra manera perquè té la muntanya a un costat i el barranc a l’altre. Té planta de creu llatina amb una nau solament i dos voltes neoclàssiques i gòtic tardà. El creuer té una cúpula i les petxines estan decorades amb pintures de segle XVIII. El cimbori és de 1960. Durant la guerra destruïren l’interior per la qual cosa el que veiem es majoritàriament restaurat o  nou. Només hi ha dues imatges que són antigues, una d’elles, la Mare de déu dels Desemparats, de la que ens conta la guia,  que era propietat de la seua família, que pogué amagar-la durant la guerra.  

En eixir trobem l’ajuntament i una costera que ens du al riu i al pont romà, que travessem. Antigament era pas obligat del camí reial de Castella a Llevant i tingué molta importància als segles XIV i XV convertint-se en port sec o diana.

Un pont romà que de romà no té res. Amb el seus quatre ulls junt al castell forma la imatge icona del poble. Fou construït el 1771 i sempre ha tingut fama de massís, així i tot ha estat restaurat després de diverses inundacions.

Molt a prop hi ha una menudeta platgeta fluvial “la playeta”, on esta permès el bany.

La panoràmica que trobem en esta part del riu és preciosa, quasi millor que la del principi. M’ha agradat Alcalá i la guia entusiasta que amb passió ens ha contat sobre el seu poble. Es nota que se l’estima. Ens ha contat història i també anècdotes personals que ajuden a entendre els habitants del present i del passat.

Tal volta torne a Alcalà. M’he quedat amb les ganes de veure’l il·luminat per la nit i també estaria bé, presenciar la festa de les carretilles per sant Llorenç. Es tracta del descens nacional de carretilles que és una de les competicions més singulars i divertides de la localitat. Es fan carreres per carrers super empinats i ben allunyats de ser rectes. Les carretilles estan decorades de manera creativa. Hi ha dos modalitats: la de velocitat i la d’exhibició de disfresses. Segons ho conta la guia, sembla una festa realment divertida.

QUADERN DE VIATGE, ALCALA DEL JUCAR, NAU GRAN, JUNY 2026

FOTOS i MÚSICA de ZAGREB a CROÀCIA

 Que bonica és Croacia en general i Zagreb...més...té un encis especial.

FOTOS i MÚSICA de VILAFAMÉS (CASTELLÓ)

Cal visitar este llogaret castellonenc menudet i amb art i patrimoni per tots els costats.

FOTOS i MÚSICA de NARBONA (FRANÇA)

En França està la ciutat de Narbona per on passa el canal du midi...una ciutat acollidora...

FOTOS i MÚSICA: CASTELL DE MALBORK (POLÒNIA)

Imponent castell testimoni de tanta història... 

les seues parets podrien contar tantes coses!

FOTOS i MÚSICA: HAMBURG (ALEMANYA)

 

Hamburg sorpren pel seu port, pels seus carrers, pels seus monuments...és molt agradable passejar per la ciutat sense horaris fixes...improvisant segons vinguen les coses...hi ha tant a veure...