Valle Inclan, l’home
prim, de cara allargada, ulleres redonetes amb una barba també llarga. L’autor
clau del modernisme i de la literatura del segle XX, l’extravagant i provocatiu
novel·lista, poeta, autor de teatre, contista, assagista i periodista, que
sempre emprava el to satíric per criticar la societat espanyola.
Realment Sigüenza és preciosa... sembla que estem en l’edat mitjana. Encisa per l’empedrat, per la uniformitat del color dels edificis i per la imponent catedral que custodia el donzell tan afamat.
Ja hem vist un poc de Sigüenza fent un passeig agradable. Estem davant de la catedral que, per fora, és imponent. Des de la plaça destaca la rosassa.
Es va construir al segle XII, amb idea defensiva com ho demostren els grossos murs i torrasses. Amb els anys anà evolucionat i actualment se la pot considerar una de les més boniques d’Espanya, i exemple d’arquitectura cistercenca.
Entrem i realment quede bocabadada. Quant d’art, quanta bellesa i elegància! Encara sent sincera, la primera sensació és que és fosca. Però la mirada s’acostuma. És de planta de creu llatina amb tres naus separades per grossos pilars, la majoria de doble columna i sobre base octogonal. Al sòl hi ha làpides sepulcrals. Amb respecte i silenci caminem per les naus, intentant no perdre detall. Passem pel retaule major renaixentista del presbiteri, per davant de les capelles com la de la Anunciacion fundada en 1515...
Observem el cor, obra mestra feta en fusta de nouera entre finals del segle XV i principis del XVI i el trascor barroc de marbre on destaquen les columnes salomòniques negres, obra del segle XVII. Hi està l’altar de la Virgen Santa Maria la Mayor, patrona de la ciutat. I pare l’atenció en el sepulcre del bisbe guerrer Bernardo, tan protagonista en la història de la reconquesta de Sigüenza.
Però és la Capilla del doncel la que destaca entre tot. Té una portada del començament del segle XVI amb decoració renaixentista manada fer pel bisbe de Canaries Fernado Arce, germà del donzell. L’interior de la capella és obra dels segles XIV i XV. Hi estan enterrats alguns membres de la família noble Vazquez de Arce, també el bisbe de Canàries. En general la capella mereix atenció sense presses. Està molt decorada amb elements que van del XIV al XVI predominant el plateresc i renaixentista. Al costat del famós xic, estan els iaios, Martín Vázquez de Sosa i Sancha Vázquez. Enmig del panteó està el gran mausoleu dels pares, Fernando de Arce i Catalina de Sosa,
En un lateral està el jove Don Martin Vazquez de Arce que va morir en la guerra de Granada quan tenia 25 anys. Es mostra reclinat sobre el seu sepulcre. Està considerada una de les escultures més belles d’Espanya. Ho és, bonica i elegant, delicada també, i transmet serenitat. I tal volta en part és tan famosa perquè l’estaua d’alabastre blanc que vist com un guerrer, no transmet tristesa. És una obra d’art, i realista: si parem l’atenció en les venes semblen blaves, i la postura no gitat, sinò mig recolzat amb les cames creuades com si estiguera viu i poguera, de sobte alçar-se. Podria parar en més detalls...però em quedaré curta, millor veure el donzell i situ, en la catedral. I sabeu què: no se sap qui va ser l’autor d’esta meravella.
A més de la capella del donzell també cal destacar un magnífic Altar: el de Santa Librada i el mausoleu de Don Fadrique que és qui manà fer l’Altar de Santa Librada. És una meravella plateresca del segle XVI feta per artistes experts. Està plena d ‘ornamentació, de detalls. Al retaule estan les 8 germanes de santa Librada. Us conte la llegenda. Ja sabeu com m’agraden les històries. Diuen que les nou germanes van nàixer el mateix dia i la mare, pensant que este extraordinari fet poguera fer malpensar que era una dona adultera, les tirà al riu. La partera va tindre compassió i les va salvar deixant-les al càrrec de famílies cristianes que les educaren en la fe. Les batejaren amb els noms de Quiteria, Liberata (Librada), Victoria, Marina, Germana, Eumelia (Eufemia), Marciana, Genibera i Basilia i les nou germanes foren santes verges. Van preferir morir a renunciar a la fe en la que les famílies adoptives les educaren.
Entrem a la Sacristia de las Cabezas, considerada una de les obres més importants del renaixement espanyol, dissenyada per Alonso Covarrubias. Cal mirar el sostre format per cassetons amb més de 300 caps grans i expressius i més de 3000 més menuts que son cares sobre medallons, roses, angelots… és un conjunt icnogràfic i ornamental únic en Espanya.
Completem la vista en el claustre gotic de planta quadrada al voltant del qual hi ha diverses capelles. Hi estan els fanals que eixen en una de les festivitats més importants, la de la Procesión de los Faroles de Sigüenza, en agost . Hi ha un pati enjardinat amb un pou renaixentista.
Amb l’entrada a la catedral podem entrar al museu diocesà d’art antic, molt a prop, situat en el palau de Lujan que és d’estil neoclàssica. A més d’art sacre des del segle XII al XX hi ha restos arqueològics i maquetes de la catedral. Però de tot destaca la Inmaculada Niña de Zurbaran i una escultura de Salzillo, també una arcada mudèjar recuperada d’una casa.
Ens queda poc de temps en Siguenza, perquè tornem a dormir a Guadalajara, i optem per anar pel barri de sant Roc creat a finals del segle XVIII, ja fora de nucli medieval, i veure la catedral per darrere. Donem una volta per la palça del Obispo D Bernardo...
I tot seguit baixem pel carrer Medina, veiem el carrer perpendicular del Seminario, caminem pel carrer San Roque, passem pel palacio barroc de los infantes i per l’ermita de San roc de principis del segle XIX.
Veiem un camí de terra paral·lel al carrer Cañadilla des d’on es veu uns bonica perspectiva de la catedral per darrere. Paren, gaudim del paisatge i ens enfilem cap amunt...
Acabem en la porta del Toril, la que dona a la plaça Major.
Ara si, ja deixem Sigüenza. Hi ha carrers on sembla que el temps s’ha parat, i no s'hi veu ni cap cotxe, ni cap persona...
Tanmateix hi ha altres amb més activitat. L’ermita del Humilladero, antiga capella que acollia peregrins i caminats, al parc de la Alameda, està al costat d ‘una avinguda en un encreuament molt transitat. A nosaltres l’ermita no ens acull, sinó, més bé al contrari, ens acomiada.
Fins a la propera Sigüenza, sense dubte mereixes una visita més pausada.
QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024
VIATGE AL
PAIS DELS BLANCS
Llibre: Ousman Umar
Director de la Pel.licula: Dani Sancho.
M’agradaria que tothom
llegira el llibre d’Ousman Umar, o que gaudira de la pel·lícula que conta la
seua vida, o que el seguira a les xarxes, https://www.facebook.com/OUSMAN.MARTES. Cert que m’agradaria. I tothom, no solament qui ja està conscienciat de la
realitat dels immigrants. Ousman ho diu: Ara necessite explicar esta història,
fins que ja no hi haja més històries com esta per explicar.
"Viatge al pais dels
blancs" és una història d’emigració, de superació, d’acollida. Però qui és Ousman
Umar? Ousman va nàixer a un poble de la
sabana africana, a Ghana, va eixir de casa amb tretze anys per buscar una altra
vida. Conta que la que tenia, era una vida feliç i senzilla, fins que un dia mentre jugava, va veure un avió al cel. Des d'aquell moment va voler ser pilot, enginyer, tot
menys negre. li entrà el cuquet dela curiositat.
Però a guna, al seu poble no podia estudiar. I va decidir buscar el lloc on ell pensava tindria totes les oportunitats. I buscant, va viure un malson durant el trajecte: va caure en mans de les màfies, del mercat d’esclaus, va travessar l’inhòspit desert, va viatjar en pastera pel mar, va veure la mort a prop i la del millor amic, va ser un dels sis sobrevivents dels quaranta-sis que eixiren cap a Espanya... fins que arribà al paradis somniat al cap d'anys. Era aleshotres un adolescent que no sabia ni quin any havia nascut només sabia que va ser un dimarts.
En arribar a Espanya el patiment continuà, començant de zero, buscant dia a dia la manera de sobreviure en un entorn racista. Al capdavall troba una dona, la Montse, que l’ajuda i acaba adoptant-lo. Però tot el que aconsegueix Ousman és mèrit propi, la família acollidora està al costat recolzant-lo i facilitant-li amb el seu suport la burocràcia.
M’agradaria que tothom fora empatic amb l’estranger que troba de cara o
que té de veí, tant se val. La biografia d’Ousman és un exemple de la immigració: de la duresa
del viatge i del que es troben en arribar al “país dels blancs “ desitjat.
Ousman va fer un recorregut dur de quatre anys travessant el desert i el mar, arribant a Canàries. L’expert mèdic
digué que tenia entre setze i dènou anys
i la funcionaria li donà l’oportunitat de sortir-se’n dient que en tenia
disset. Amb divuit l’hagueren enviat a Ghana.
M’agradaria que la seua vida fora coneguda per aquella gent que veu l’estranger
com una amenaça. L’estranger és una persona com qualsevol altra, i si ve a Espanya és perquè vol una altra cosa diferent al que té. Oumar
volia estudiar, se’n va eixir del seu país perquè tenia curiositat pel món més
enllà del seu poble natal. És això censurable?
La vida d’Ousman, relatada amb cruesa i sinceritat, dóna peu a reflexionar
sobre la importància de donar oportunitat i ajuda a l’emigrant perdut en una
realitat desconeguda. Fa pensar que com ell amb esperit de superació, hi ha molts altres més que volen aprofitar l’oportunitat de viure una nova vida. Fa pensar en la importància dels gestos recolzant! en el cas d'Ousman un gest en majuscula perquè és adoptat per una familia.
Oumar vol ser exemple, volia que el seu viatge i penúries passades valgueren la pena i sabia que l’educació era important. Ousmar, que era analfabet, durant el primer any d'estada a Espanya, volia aprendre de tot i mentre treballava clandestinament es va ensenyar castellà, català i a llegir i escriure. Això es diu voluntat, esforç, constància, això es diu estimar la vida. Acabà anant a la universitat. I també això es diu curiositat. I es diu viure amb il·lusió malgrat tot.
Ousmar diu que
la seua vida és una acumulació de
fracassos, sense perdre la il·lusió, i ahi està, sent un bon exemple de
guanyador en la lluita conta les adversitats i una vegada arribats on volien
descobrir la civilització tan diferent al seu món natal, observar incomprensions, males mirades, dormir al
carrer, patir fam, fred, por, notar indiferència... Pense que és un heroi. Fins i tot en 2012 fundà una ONG Nasco, amb
seu en Ghana i Barcelona que brinda educació al seu país natal. A més l’any 2018 es va incorporar a l’equip de Pro activa Open Arms.
La realitat darrere del refugiat, del sensepapers, del diferent, és amarga. I commou. I emociona. I es necessària divulgar-la. El relat d’Ousman és un testimoni, és denuncia. La seua odissea està plena de moments durs però també hi ha tendresa i felicitat gràcies a la Montse, l’acollidora, el muscle on es recolza Ousman quan encara és un xiquet, malauradament molt maltractat per l’odissea del viatge.
Amb
tot, la vida d’Ousman és un crit d’esperança, ell és model de superació i la
família catalana model d’acolliment i solidaritat. Tan de bo hi hagueren més
“Montses” i més persones amb la voluntat de ferro i esperit de superació
d’Ousman, que actualment és divulgador i activista...tan de bo! Però falten
tantes coses per arreglar en esta societat, en el món en general! Hi ha tantes
politiques a canviar! I tantes mentalitats que estan tancades en pany i
forrelat! Hi ha tanta falta d’humanitat! En este aspecte crec que anem enrere, com els carrancs.
Llegiu el llibre que per cert, per a docents hi ha una completa GUIA
DIDÀCTICA per a la ESO https://penguinaula.com/es/docs/GL/GD-Viatge-al-pais-dels-blancs_176782.pdf
Cal prendre consciència sobre la realitat de la migració, la pèrdua de la
innocència, la superació. Cal conèixer què fan a la fundació de la seua ONG
(NASCO) per donar oportunitats als joves del seu país d’origen. Cal no tindre
prejudicis, ni jutjar sense saber, la biografia d’Ousman Umar ens ensenya que
no s’ha d’etiquetar ningú pel color de la pell.
La localitat de Bolea és coneguda per la qualitat de les seues cireres. Però no anem-hi per les cireres, anem per la col·legiata de Santa Maria la Mayor que va ser declarada monument històric el 23 de febrer de 1983.
Arribem al poble, que és molt menudet i no arriba 500 habitants, a 19 quilometres d’Osca. Tanmateix, fa anys era més gran, en 1890 tenia quasi 2500 habitants però amb la desamortització eclesiàstica a mitjans del segle XIX la col·legiata perdè tots els privilegis i alhora el poble va anar perdent habitants i importància.
Arribats
a un punt es pot escollir entre anar pujant escales o donant la volta per camí
i costeres. Nosaltres optem per anar per les escales perquè així veiem la
col·legiata mentre anem apropant-nos. Li diuen col·legiata però oficialment és església
parroquial.
De camí al monument religiós, anem veient cases típiques d’arquitectura popular rural de la zona, i sentim un poc del passat romà i àrab. Va ser el rei Pedro I l’any 1101 qui la incorporà al regne cristià d’Aragó. Com el poble és menut, tot està a un tir de pedra i no està lluny. La torre campanar s’hi veu en tot moment malgrat no ser molt alta...és sòbria aparentment...la part inferior és del segle XII i la superior del XVI.
Tenim un guia que ens explica sobre el lloc. Mentre esperem que comence l'explicació mire l’exterior de l’edifici i el poble. Des de la part alta on m’hi trobe s’hi veuen les cases totes amuntonades, s’hi respira tranquil·litat...
L’església s’hi troba en els terrenys de l’antic castell palau àrab. També hi hagué una església romànica del segle XII anterior a la col·legiata, de la que aprofità els ciments. De tot encara queden algunes restes. La manà construir Pedro de Irazabal a meitat del segle XVI. La portada manierista és de l’any 1611, és portada retaule obrint-se en arc de mig punt i flaquejat per columnes geminades coronades per dos frontons triangulars. En la part alta presideix la Verge amb el xiquet que està entre San Lorenzo i San Vicente Màrtir.
Entrem al temple dedicat a Nuestra senyora de la Asuncion, que és un preciós exemple del gòtic tardà i caràcter marcadament aragonès, que segueix el model de la Seu de Saragossa i de la catedral de Barbastro. És una església de saló de planta quadrada de tres naus d’igual altura separades per arcs de mig punt i apuntats. La nau central és mes ampla, amb capçalera sense creuer, cor i capelles laterals recolzades amb contraforts. Al subsòl, hi ha una cripta romànica descoberta en 1973 datada al segle XII. És la fossa comú on s’han dipositat les despulles de persones que foren enterrades en les tombes numerades del paviment.
Realment sorprèn per gran, per la llum, per les columnes i pels retaules de diferents èpoques…per elegància i solemnitat...Les voltes estrellades descansen sobre columnes i semblen arbres en un bosc...M’agrada.
Al presbiteri, destaca el retaule major, que és una obra mestra en la pintura del primer renaixement espanyol. Combina l’escultura de tradició gòtica atribuïda a l’escultor Gil de Brabante amb la pintura renaixentista realitzada per diversos pintors però sota la direcció del Maestro de Bolea, pintor anònim arribat de Castella, possiblement de l’ambient cortesà de Toledo. I esta pintura renaixentista és una de les més importants en tota Espanya, obra de referència per a altres pintors aragonesos de l’època.
El retaule està organitzat escalonadament típic
de Flandés i poc comú en Espanya. Són 20 taulons pintats al temple i 57 talles
de fusta policromada i daurades de xiprer, nouera, cirerer i pi de Flandès. El
colorit ressalta emprant varietats de rojos i verds. Es nota la influència
castellana, però també la flamenca i la italiana com l’expressió del sentiment
dels personatges, el domini de l’espai i de la perspectiva, la il·luminació o
l’efecte de les ombres.
El retaule és un llibre obert, les pintures explicaven la vida de Jesús i dels sants a qui no sabia llegir. Les escenes es lligen de dalt avall i per pisos. Enmig, el magnífic sagrari de fusta tallada amb escultures de gran qualitat representen a Crist ressuscitat, a la Verge i altres sants. ´
Alhora el sagrari fa de peanya on es recolza la Verge titular. Algunes obres se sap que foren pintades pel propi Bolea i no els deixebles perquè es veu molta qualitat pictòrica i perfeccionisme cromàtic. La Verge representada és molt alta i amb cabells rossos... és un detall que demostra la influència d’Europa.
És tanta la informació que ens diu el guia...! No dona temps a assimilar-ho! Ens conta detalls interessants...com ho és, una altra evidència de la influència italiana mirant un personatge d’una de les pintures perquè que sembla la Venus de Botichelli. Tambè ens explica que els escuts que porten alguns profetes, sants i àngels són els escuts de Bolea. I altres detalls més...Ens diu que hi ha dos obres que solen eixir de la col·legiata per ser exposades en altres llocs o el fet que si veiem braços que els falta alguna mà es que el restaurador no sabia exactament quina aposició tenia i la deixà desmanyotada.
La col·legiata va patir reformes perquè el lloc on s’hi va construir era terreny dèbil i movedís, la més recent és la de 1990 quan es va fer una restauració interior. Tot seguit, en 1991 es creà una associació que té cura de la col·legiata i procura la difusió. En 2004 fou declarada be d’interès cultural.
Deixem
el retaule major i passem a les capelles. Entre els contraforts hi ha unes adornades per retaules barrocs, del segle
XVII i XVIII. Les mirem una a una. Està la dedicada a la Verge del Rosario
La dedicada a Nuestra Señora del Pilar.
La de san Vicente.
La de santa Bàrbara.
I la dels Crist crucificat.
A l’àbsida esquerra està la capella de san Sebastian. Té set taulons. Fou encarregat alhora que el retaule major. Traçat i esculpit per Gil de Brabante en 1503 seguint els models gòtics flamencs.
La capella de Santiago està a l’àbsida dreta de la capçalera, fou realitzada al segle XVI per la família Diest per a capella personal i sepulcral. És de planta quadrada i coberta per cimbori octogonal coronat per una volta estrellada de huit puntes. Es tanca amb un reixa gòtica amb els escuts de la família Diest, un dels pocs exemples de forja que es conserven d’esta època. L’arc d’entrada te motius renaixentistes. El retaule és del primer renaixement. L’apòstol Santiago està fet amb alabastre policromat com la resta de les escultures.
Fem una última mirada al temple…
I observem la pila baptismal, datada cap al 1541-1559. És gran i la copa acanalada reposa sobre una base quadrada.
Eixim del temple i ens quedem uns minuts mirant la panoràmica exterior.
Hem de tornar al punt inicial i ho fem pel camí llarg, el que no té escales…que al capdavall no és tan llarg com ens pensàvem.
QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS, estiu 2025.
Vall-de-roures és la capital de la comarca de Matarranya. Se l’anomena “La Toscana aragonesa” però no li cal cap reclam publicitari perquè és un dels pobles més bonics d’Espanya.
Comence la
ruta per conèixer la comarca de Matarraña visitant Vall-de-roure, la capital de
la comarca. Diuen que és el poble més bonic de la zona i possiblement d’Espanya.
A mi m’agrada a la primera ullada, des de la part baixa, perquè està situat en
la falda d’una muntanya que acaba al riu Matarranya. I m’agrada que a la
comarca parlen una variant dialectal barreja de la parla de Tarragona i la
parla de Castelló, ambdues províncies frontereres.
L’any 1175 després de la reconquista, el rei Alfons II donà Vall-de-roures al bisbe de Saragossa, i ja en el document de la donació es parlava de la necessitat de construir un castell: el que veiem a la part alta.
El riu divideix el poble en dos: la part antiga i la part nova. I quina meravella! El reflex de les cases a l’aigua...la tranquil·litat...El poble és turístic però a estes hores no hi ha gent i els locals estan fent la migdiada, però nosaltres no, aprofitem cada minut visitant esta comarca. Llàstima que faça una calor atabalant.
La imatge del poble és preciosa, la simetria perfecta i també la del pont amb quatre arcs, que es veu sòlid perquè s’incorporaren peces per a protegir de les inundacions i evitar l’acumulació de branques i troncs.
El conjunt esglèsia-castell s'imposa, denota poder i riquesa. Se sap que el castell té el seus inicis a finals del segle XII i fou construït sobre l’antic alcasser àrab. Durant la reconquesta era una torrassa defensiva però a partir de 1307 el bisbe de Saragossa es converteix en el senyor feudal i es quan comença la construcció del castell i també de l’església. Els diferents arquebisbes que accedeixen al càrrec, van fent obres quan pugen al poder. En 1390 es manà fer obres d’ampliació a l’església i la transformació del castell en un palau residencial. Hagué uns anys que pararen les obres, fins que a mitjans del segle XVI s’afegiren elements nous al castell: un mur al pati d’armes i un distribuïdor de la planta noble. També es va fer per a l’església el retaule major i la creu processional. A partir d’aleshores els arquebisbes deixaren d’interessar-se i a poc a poc anà tot deteriorant-se.
Nosaltres volem
veure el castell i l’església de prop i per dins, per la qual cosa hem de
travessar el pont de pedra i arribar a l’entrada medieval. La construcció del
pont s’inicià al segle XIV sobre el riu que
dona nom a la comarca. L’arquebisbat de Saragossa volia una entrada
espectacular per accedir als seus dominis i ho aconseguí amb esta magistral
obra. El seu poder, rellevància i importància quedava clar amb el pont, amb l’església
i el gran castell que s’havien de veure des de la distància.
Vall-de-roures tenia muralla i el que trobem al final de pont és un dels vestigis que queden del recinte emmurallat: l’antiga torre amb porta d’entrada que a finals del segle XVI es va dedicar a Sant Roc, protector contra les epidèmies i sant patró de la vila. Pare l’atenció en l’arc de mig punt, la fornícula amb el sant i les dues pilastres sobre les quals hi ha un lleó, sembla que foren escultures traslladades des del castell. Actualment continua sent una de les portes més ben conservades de tot el conjunt. L’altra porta conservada és el Portal de Bergós i cal anomenar, com vestigi de la muralla també, les torrasses el Valentinet i el del Codo. Valentinet si que la veurem en el nostre itinerari previst.
Arribem a la plaça d’Espanya, el centre del poble. És molt bonica. Està envoltada de cases amb porxades i balcons de ferro. Que elegant, quina harmonia arquitectònica... bocabada pensar veure estos edificis i monuments tan grandiosos i majestuosos en un poble que només té poc més de 2500 habitants.
Un dels edificis més cridaner és l’antiga Fonda Blanc, una casa per a viatgers del segle XIV, que actualment contínua sent hostal i restaurant.
Però el que més destaca, sense dubte, és la casa consistorial, d’estil manierista. És un monumental edifici renaixentista aragonès del segle XVI, amb una façana fabulosa, que imita els palaus renaixentistes de Saragossa.
Comencem la pujada a la part alta seguint unes escales de pedra i empinades. No importa, ànim i endavant... anem cap a l’església i el castell. Així i tot, malgrat l’esforç augmentat perquè fa molta calor, és un goig observar el passat medieval d’este poble tan senyorial, declarat Conjunt Històric artístic.
Caminem cap amunt, sempre amunt, pels carrers de manera tranquil·la i sense sorolls, perquè no hi ha quasi gent. Anem observant els carrers, raconets... les cases, algunes en millor estat de conservació que altres, algunes amb balconades de fusta unes altres amb balcons de ferro. A meitat camí, en un lloc recondit i apartat, trobem la placeta de santa Agueda. En honor a la santa es fa una gran festa tradicional reivindicant el paper de la dona en el món rural.
I per fi arribem. Estem al carrer Buen aire, just el que ens fa falta per renovar forces, bon aire, per l’esforç i per alleugerar la calor xafogosa insuportable. El carrer continua en la plaça de l’església. Hi està el castell i l’església gòtics units, semblen un gran edifici defensiu. I de dimensions enormes!. És la demostració del poder de l’església, que era l’ama de tot.
Hem d’entrar al castell i a l’església però abans donem una volta per la plaça i hem de veure més coses. Amb les desamortitzacions al segle XIX, el castell passà a l’Estat i s’abandonà. L’església també va patir deteriorament.
Veiem el museu on trobem molta informació variada sobre el poble en cartells, en maquetes, en llibres… hi ha un que parla sobre Elvira de Hidalgo, nascuda al poble. una soprano que donà classes a Maria Callas. Hi ha molt, fins i tot hi ha des de 2017, dues maquetes grans de galions històrics del segle XVIII fetes per un veí de la població veïna de Ráfales.
Tot seguit anem a la torrassa Valentinet que ha estat restaurada i per a fer atractiva la visita hi ha instal·lada una càmera obscura. Ja en vaig veure una en Cadis i és una experiència singular. Es veu en directe la localitat des d’altra perspectiva.
Retornem a la plaça i veiem bé l’església Santa Maria la Mayor per fora. La gran rosassa d’alabastre translúcid destaca i també la portada.
I després entrem. Veiem la rosassa per dins. L’església d’estil gòtic llevantí del segle XIV. Té una sola nau, a l’estil nordeuropeu, i compta amb una tribuna alta al primer tram de la nau que servia com a capella privada de l'arquebisbe, connectada directament mitjançant un passadís aeri amb el Castell. Des del 2006, a l’església, s’estan fent tasques de restauració.
Ara... al castell...que fou més palau que fortalesa. De la mà d’un expert guia que forma part de la fundació Valderrobres patrimonial, anem sabent com era cada dependència en el passat i per a que servia. I és un goig escoltar-lo guiant-nos la mirada sobre el detalls que hem de posar atenció. Passem per les cavallerisses, pel rebedor, la sala capitular, el distribuïdor de la primera planta... Tal volta destaca la sala de las xemeneies, que és la més gran. Continuem per una de les sales privades, la sala dels lleons o la sala daurada, la privada de l’arquebisbe, des d’on hi havia un passadís que portava a la tribuna de l’església, que hem vist abans.
En la dècada de 1980 el castell fou parcialment restaurat i s’utilitza com espai cultural, de fet hi ha una exposicio de quadres permanent, i ja en este segle XXI també s’ha fet restauració d’alguna part. En 2021 concloïen les tasques de restauració previstes.
Al final, accedim al pati de la segona planta construït sobre la roca natural. Des d’eixe punt es pot pujar al camí de ronda.
En acabar de visitar del castell, retornem a la plaça principal per travessar el pont i deixar el poble, que tant m’ha agradat.
Una última mirada al pont i al riu des de la porxada de l’ajuntament...
Al capdavall, com ens ha agradat Vall-de-riures, un altre dia tornem, però ens quedem en una altra part del poble, al voltant del pavelló municipal perquè se celebra la II fira del col·leccionisme emmarcada com una activitat de la Fira de setembre, amb paradetes per molt carrers del poble. I dinem al camping...per cert, molt bé.
Ah! I falta dir que a més del pont de pedra, hi ha un pont de ferro, una segona via d’accés a la població construïda en el primer quart del segle XX i restaurat l’any 2010. Nosaltres en la nostra visita pel pobles el creuem sovint.
