TALAVERA DE LA REINA (TOLEDO)-II PART

Diu una dita que tots els camins van a Roma...doncs en Talavera tots els camins poden acabar en la plaça del Pan, la plaça més important de la localitat.

En la primera part del passeig us mostrava el trajecte a la plaça principal des dels jardins del Prado, hui us en mostre altre que va des de les muralles i les Torres Albarranas, on està el cartell de ceràmica amb el nom de Talavera.

El millor lloc per fotografiar-se i emportar-se a casa un record ceràmic amb el nom de la ciutat darrere. A més a més, l’oficina d’informació i turisme també hi és...val la pena entrar per agafar fullets informatius i un plànol. Els encarregats d'atendre el píblic expliquen molt.

Parem en la muralla i en els restos de l’Alcassaba. Talavera arribà a tindre tres recintes emmurallats. Actualment es conserva part de la muralla del primer recinte, el més antic. Es calcula que arribà a tindre 66 torres construïdes en diferents períodes.

Donem una volta per darrere.

Hi trobem panels ceràmics, un dedicat a Miguel de Cervantes, no és l’únic de fet hi ha una  ruta que uneix la ceràmica amb la literatura,  i altre que constata la declaració de conjunt històric del casc antic en 2019.

Molt a prop està el museu de la ceràmica Ruiz de Luna, però és dilluns i està tancat. Tanmateix ens apropem a veure la plaça on està situat l’antic convent agustí del segle XVII on està  instal·lat. El museu acull  la col·lecció personal del ceramista Juan Ruiz de Luna, i peces de ceràmica talaverana d'entre els segles XVI i XX.

Retornem direcció al riu...Seguim i abans d’arribar al pont romà parem  en el punt del parc del Canillo on està la Verge de Guadalupe. Es el camí reial de Guadalupe el que fou recorregut per la reina Isabel la Catòlica en diverses ocasions i que arribà a ser tan conegut com el camí de Santiago. També va passar per Talavera l’emperador carlos V en 1525. Pels carrer de talavera ja hem vist indicacions del camí i alguna referència més sobre el camí.

El que tenim davant és un monument exemple de la valuosa artesania talaverana que fou finançat per col·lecta popular. És una capella mudèjar amb ceràmica que representa als monarques catòlics i a la verge, així com a 24 peregrins il·lustres que feren el camí de 257 quilometres des del monestir de los Jeronimos de Madrid fins a Guadalupe.

Parem a veure el pont romà, que de romà té poc. És el més antic de tots, d’origen medieval encara que és cert que fou construït sobre una estructura anterior d’època romana. Al llarg dels segles ha estat reformat moltes vegades, és el motiu que els ulls del pont siguen diferents. L’ultima restauració fou en 2002 i just en estos moments de nou necessita una reconstrucció perquè en març de 2025 el cabdal del riu Tajo anava amb tanta força que va col·lapsar el pont en dos dels seus arcs i  destrossaren una part. Imagine que els Consistori ho té en llista d’espera perquè és bé d’interes cultural des de 2021. En estos moments el fons econòmic dedicat a patrimoni estan gastant-lo en la restauració de la basílica del Prado.

Des del pont romà veiem altres dos ponts de la ciutat: el pont roig, de ferro o pont Reina Sofia. Va ser el segon que tenia Talavera, comencà la construcció en 1904 i s’enllestí en 1908. Era necessari per descarregar el pont vell de tanta gent i pes i a més destaca per bonic i estil arquitectònic. Te 426 metres repartits en 10 trams de ferro i acer. Originàriament era gris, però en 1994 es pintà de roig mentre es restaurava. El que conserva igual des de principis de segle XX son els fanals. També veiem el pont de Castilla la Mancha, un prodigi de l’enginyeria, és el pont més alt d'Espanya i el segon pont més alt d'Europa amb 192 metres d'alt. És obra de l'enginyer Ramón Sánchez de León. Per la seua alçada i longitud, és  emblema i punt de referència de la ciutat. Diuen que s’hi veus fins i tot des de 13 quilòmetres!

Deixem la part del riu i creuem l’avinguda Ronda del Canillo per anar a cap al casc antic. Passem per la porta del museu etnogràfic que té darrere l’església de Santa Catalina...

...i a les portes un gran mural homenatge al riu Tajo.

Tot just al costat es troben les restes arqueològiques de la Teneria del Monestir de Santa Catalina. Estos vestigis corresponen a un antic centre d'adob de pells utilitzat per l'Ordre dels Jerònims.

Girem el cantó a buscar el centre i molt a prop de San Prudencio i l’església de Santa Catalina hi ha altre panel ceràmic destacable, este està dedicat a la festivitat de primavera de Las Mondas, que data de l’època grecollatina fent ofrenes a Ceres, la deessa de l’agricultura. Però no és ceràmica antiga, és del segle XXI.

Per tota Talavera hi ha molts panels ceràmics homenatge i informatius

Arribem a les portes de Santa Catalina, que ja hem vist des del riu, està  situada a la Plaça de Sant Jeroni, annexa al convent de frares de San Jeronimo, va començar la construcció el 1455 i es va inaugurar el 1469. Té afegits posteriors que abasten fins al segle XVII

Seguint avant i passem per les portes del col·legi de Sant Prudenci (antic asil del mateix nom). És un edifici rectangular d'estil mudèjar del segle XV, de tres altures i dues façanes. La porta principal és d'estil renaixentista amb la inscripció “Asil de San Prudencio”. A la part superior apareix un templet clàssic de pedra a l'interior del qual hi ha la imatge del sant titular, realitzat en ceràmica talaverana. Actualment l'immoble l'ocupa el Centre Regional d'Innovació Digital (CRID). I ja estem darrere de la col·legiata de Santa Maria la Mayor. Realment en Talavera, està tot a un pas...tot molt a prop.

I l’església, edifici gòtic iniciat al segle XII, està situada en la plaça del Pan, una plaça preciosa. L’església de Santa Maria la Mayor, la col·legial, és de les principals esglésies de Talavera de la Reina. És d’estil gòtic mudèjar. Conten els historiadors que possiblement es construí sobre un temple romà dedicat a júpiter, donat que la plaça del pan on s’hi troba era el foro romà. També conten que podria ser l’antiga mesquita en temps de l’ocupació àrab i en temps visigots podria ser seu del bisbat. El que veiem pertany majoritàriament al segle XIX i XV com el claustre o la rosassa de la façana principal anomenada dels apòstols. Fou declarada Be d’interès Cultural i es monument històric artístic des de l’any 1931.

La plaça és d’estil renaixentista, rectangular, i està envoltat d’edificis importants. Durant l'Edat Mitjana hi tenien lloc justes i tornejos. El nom de la plaça que al llarg dels segles ha variat, és degut a que en l’antiguitat hi havia un despatx de pa, quan hi havia molta fam era un lloc desitjat. Fem una mirada als edificis. Està el palau arquebisbal que era l’antic Ajuntament on va exercir d'alcalde el creador de la Celestina Fernando de Rojas, que per cert té uns estàtua a la plaça. També hi ha edificis medievals, l’ajuntament de Talavera de la Reina en el que era l’antic fòrum romà i  l’hospital de la Misericòrdia, hui en dia Centre Cultural Rafael Morales.

Entrem al centre cultural on hi ha exposicions i una part dedicada al passat romà. L’edifici està just enfront de l’església, a la que li faig una foto singular reflectida en la finestra.

I és que l’església és el que destaca en la plaça, però també la ceràmica cridanera pel color que trobem per tot arreu, a les fonts, en sanefes decorant... als bancs de seure... són obres d’art decorades amb motius de cacera o florals, fins i tot amb referències literàries. El que dic...la ciutat és un museu ceràmic a l’aire lliure...m’agrada molt Talavera!

QUADERN DE VIATGE, TALAVERA DE LA REINA I VOLTANTS, abril 2026

TALAVERA DE LA REINA (TOLEDO)-I PART

En cada racó de Talavera hi ha rajols de ceràmica contant la seua història.

La ciutat toledana de Talavera de la Reina ens serveix en esta ocasió com a base per a visitar els voltants: Toledo, Orgaz, el Toboso, i  Cosuegra en la província de Toledo i Campo de Criptana i Argamasilla en la província de Ciudad real. Només entrar, me n’adone que tota la ciutat és un museu a l’aire lliure, on la ceràmica és la gran protagonista en escuts, decorant fonts, bancs de seure, en testos de plantes, per a representar un plànol de la ciutat...

Comencem el passeig per Talavera visitant els jardins del Prado i la basílica de Nuestra Señora del Prado. Els jardins són una meravella. La basílica també. Parem primer l’atenció en la basílica, que és “la reina de les ermites” segons el rei Felip II. Conta la història que es creà damunt d’un temple romà dedicat a la deessa Ceres, que era la que afavoria la fertilitat dels camps i les bones collites. Amb l’arribada dels visigots es cristianitzaria col·locant hi una primera imatge de la Verge regalada pel rei Liuva II.

Passats els segles, l’antiga ermita del segle XIII de la Verge del Prado,  fou ampliada i reconstruïda. Es quedà una gran ermita amb tres naus separades per pilars redons i tot cobert amb enteixinat de fusta d’influència mudèjar, en 1649 es dissenyà la capella major i la gran cúpula enmig del creuer. La part barroca es veu diferenciada de la part renaixentista.

En estos moments la basílica està de reformes i la Verge del Prado, tan estimada pels talaverans està a l’altar  davant d’uns andamis. Llàstima no poder veure el retaule major que es construí en 1854 amb disseny neoclàssic tardà, ni tampoc el cambril. Gaudim de la imatge de la Verge que té al seu costat  dos púlpits que destaquen: un és original del segle XVI, el púlpit de l’Evangeli, al costat esquerre,  i altre, costa dret, de mitjans del segle XX , any 1954, que imita els dissenys renaixentistes de la ceràmica de Talavera del segle XVI.

En la basílica destaca la rica col·lecció de rajols de Talavera, pel que se l’ha denominada la capella sixtina de la ceràmica. És una meravella. Podem observar la història de la ceràmica de Talavera així com escenes bíbliques i personatges de la genealogia de Jesús i sants. Bocabadant.

En eixir parem l’atenció en els murs exteriors. Hi ha molt que veure i llegir. Al llarg dels segles la basílica ha rebut tot tipus d’obres d’art, restos arqueològics, documents i objectes de gran valor artístic o material procedents de donacions. En una de les façanes veiem afegits de pedra o plaques, com la columna d’Eva, una làpida romana, escuts heràldics, pedres epigràfiques llatines o una escultura de la Verge i els xiquets del segle XV...hi ha molt i tot amb descripció detallada del què és i la procedència.

Just al costat de l’entrada principal està la Plaça de Bous de Talavera i a la  façana hi ha una placa ceràmica homenatge al torero José Gómez Ortega, conegut com a “Gallito”, segons els entesos, el torero més complet de tots els temps. Va morir en esta plaça en 1920. A la mateixa façana veiem una placa dedicada a la Festa de les Mondes. No serà la primera referència a estes festes que veiem.

Donem una volta pels jardins. Quants matisos de verd! Fa uns dies va ploure i la vegetació s’ha remullat i reviscola amb l’aigua.

I quanta ceràmica preciosa...obres d’art a l’aire lliure...

En Talavera hi ha una ruta dels panels ceràmics declarada patrimoni cultual immaterial de la humanitat per Unesco, i aci en trobem un dels més importants.

Seguim cap al centre històric...volem anar a la plaza del Pan. Anem plànol en mà, però en no res veiem que Talavera és molt fàcil de recórrer i ja ni fa falta. El passeig el fem lentament perquè hi ha molta ceràmica de camí i parem a veure-la.

Arribem a la Plaza de la Trinidad on está la Plaza de la Trinidad on conflueixen quatre dels carrers comercials més importants: San Francisco, Prado, Alfares  i Trinidad. Nosaltres ens enfilem pel carrer San Francisco on està l’antic convent franciscà de final del segle XV.

Arribem a la Plaza del reloj envoltada de carrers amb noms de gremis: Zapaterías, coneguda com San Francisco, que és per on hem vingut, carrer Cerería, carrer  Mesones  i carrer  Carnicerías. Durant molts anys, Talavera es va convertir en un encreuament de camins clau, on els comerciants paraven, la qual cosa va propiciar la proliferació de fondes i una intensa activitat comercial. De fet arribà a ser coneguda com la Plaça del Comerç durant un temps. Hi veiem una gran obra ceràmica per recordar el valor i la importància de preservar el patrimoni.

Seguim passejant... agafem la Corredera del Cristo on trobem una torre albarrana reutilitzada i dedicada en 1752, al Cristo de los mercaderes. Les torres són un simbol de la ciutat. Originalment hi havia 17 torres albarranes, construïdes al segle XIII per reforçar la muralla

Caminem un poc més fins el llenç de muralles El Salvador. En una de les torres uns rajols de ceràmica fan homenatge a Miguel de Cervantes Saavedra. Durant els treballs de rehabilitació del tram s’han identificat diverses torres pertanyents a  diverses èpoques: quadrangular, rectangular, semicircular i albarrana.

Junt a la muralla està el punt de trobada i cultura El Salvador que està ubicat a l'antiga Església de Sant Salvador dels Cavallers. El seu estil és gòtic-mudèjar, molt estès a la ciutat, i la  construcció data del segle XII. A l'exterior veiem un impressionant absis mudèjar toledà. La torre va ser rematada al segle XVIII, encara que els primers cossos són anteriors.

És una de les esglésies més antigues de Talavera, i fou molt important donat que a l'Alta Edat Mitjana va ser seu del Tribunal Castellà, des del qual es repartia justícia als habitants subjectes a este fur. El seu enteixinat actual es va construir feia 1570. Va ser una església molt rica en imatgeria del segle XVII i XVIII. Com a tota la ciutat, esta església també té ceràmica, encara que no en queda molta però si es poden apreciar al presbiteri panells de rajoles del segle XVI. L'església va deixar la seva activitat l'any 1981, i va reobrir les portes el 2015 com a centre cultural. Cal destacar d'aquesta restauració, el pantocràtor que es va trobar a l'absis, del segle XII-XIII, que mitjançant efectes de llum, es pot saber com era l'original.

Retrocedim i tornem a la plaça del reloj per anar veure el teatre Palenque, el més gran de la ciutat, per grandària i aforament. L’edifici iniciat a finals del segle XVII i finalitzat  el 1710,  fou l’antiga església del col·legi i casa de la Companyia de Jesús. A la façana de rajols de cara vista s'aprecien els murs originals. El sòcol que encara s'observa a l'exterior està fet amb pedres extretes de la muralla. L'obra va començar. L'església era marcadament barroca.

Tot seguit veiem altre teatre, el teatre Victoria que està junt al palau del conde de Oliva, del segle XVII i estil renaixentista tardà, al palau on pernoctava el rei Felip V en les seues peregrinacions a Guadalupe. Enfront està el teatre Victòria  que es construí en 1912 sobre el solar de l'antic corral de comèdies del segle XVII que va ser enderrocat el 1892. Destaca a la façana la ceràmica, amb al·legories de la música i el teatre, retrats de dramaturgs i músics, i noms de sarsueles. La façana de tres altures i composició simètrica és una modernista i destaquen els balcons metàl·lics historiats, els aplics de ferro i la rajola.

En no res estem a la plaça Juan de Mariana, un intel·lectual jesuïta, historiador i teòleg de Talavera...és la plaça avantsala de la plaça principal de Talavera, que us mostre en altre escrit a banda: la plaza del pan

Continuarà....

QUADERN DE VIATGE, TALAVERA DE LA REINA I VOLTANTS, abril 2026

RESSENYA LITERÀRIA: EL GUARDIÁN DEL LINAJE

 

EL GUARDIÁN DEL LINAJE

Ricardo J. Monté Ferrero

“El guardian del linaje” és una novel·la històrica que transcorre des dels  finals del segle XVII fins a la primera meitat del  XVIII i representa un homenatge a una torre d’un campanar, el del poble valencià d’Ontinyent:  la Torre campanar de l’església de  la Asunción de Santa María, de les més altes de la Comunitat Valenciana i la segona  més alta d’alta d’Espanya, després de la Giralda de Sevilla.

És homenatge a la torre i també a la gent que ho va fer possible, especialment és un tribut a l’empenta dels promotors que volgueren, per totes, fer la torre més alta del regne per al seu poble.

L’inici se situa concretament l’any 1688 quan un dia malauradament passa una desgràcia perquè la vella Torre de l’església s’enderroca i mata a una persona, a Bernat. El seu Nebot Quimet al que Bernat fins el moment ajudava a mantenir-se es queda desemparat i és el pleban, el rector de la parròquia, qui s’encarrega de donar-li acollida. Encara que ho fa per interessos propis.

I el que és una desgràcia resulta ser el punt de partida per a un gran repte, el més gran en el que s’havien mai vist mai involucrats els ontinyentins: la construcció d’una nova torre. Al final ho aconsegueixen.

I tot gràcies al dissenyador de la magnifica obra, el famós mestre picapedrer Gaspar Diez però també gràcies al comptador del cabildo, Tomàs Ferrero qui des de l’inici del procés dirigeix què s’ha de fer i què no s’ha de fer. Tomàs és astut i convenç  a uns i a altres per a que aporten diners i feina en el projecte. El paper de l’església i el seu cap és fonamental perquè des del púlpit aconsegueix capgirar moltes voluntats. El paper de l’ajuntament també ho és i per a aconseguir finançament instaurant l’impost de la sisa.

El procés de construcció passa per molts entrebancs, un dels que més afecta és la guerra  de Successió que esclata quan el rei Carlos II mor sense descendència. València perd el furs i amb el decret de Nova Planta la situació canvia. És una dura època en la que es paralitzen  les obres del campanar durant anys. Però al capdavall cinquanta huit anys després, s’aconsegueix el somni d’uns idealistes somniadors que s’enfrontaren a totes les dificultats per fer realitat el que semblava un impossible.

Alhora que veiem què passa amb el campanar hi ha enmig una tendra història d’amor forjada des de la innocència de la infantesa, una relació que esdevé ferma i resistent  que creix alhora que puja en altura la torre ontinyentina.

I com a trames secundàries també hi ha altres històries dures com la d’Elena o la de Teresa. Hi ha un assassinat, un xantatge, uns relació no desitjada i violenta...no conte més. Llegiu esta història que agradarà tant als que són d’Ontinyent o de la Vall d’Albaida com als que no ho són. Estic segura.

I agradarà no només pel contingut sinó perquè està molt ben escrit i hi ha fluïdesa narrativa. El llibre és llarg però no es fa pesat. Es nota documentació i mestria per part de l’autor per plasmar tan la part real com la fictícia. Es nota devoció pel campanar i pel i poble escenari de la història. Els passatges històrics són importants per entendre el context, la descripció de la vil·la d’Ontinyent es necessària també per enquadrar la torre en construcció.

Especialment a la gent d’Ontinyent els aconselle llegir esta novel·la perquè forma part de la seua història i perquè tracta  sobre un monument que s’estimen tant. Però també és interessant per a tothom perquè el procés de construcció està molt bé descrit i encara que es d’un campanar en concret bé podria altre campanar qualsevol.

 

CASTELLÓ: CULLA-II PART, LES MINES DEL MAESTRAT

Un pla diferent divertit, singular, didàctic...és una experiència subterrània única.

I quines excursions més interessants organitzen a la Nau Gran de la universitat de València Ontinyent! Després d’haver gaudit passejant per la població de Culla i admirar la vella carrasca mil·lenària, anem a visitar les úniques mines que es poden entrar de la Comunitat Valenciana. Són de ferro i estan situades entre la Torre d'en Besora i Culla. Van funcionar principalment entre les dècades de 1940 i 1960 i des de l'any 2011, estan obertes al públic, però no per traure profit dels minerals sinó turísticament. Ara som curiosos viatgers i turistes els que entrem i no miners. La rehabilitació de les dues mines s'hi va realitzar amb fons públics. 

Arribem al punt inicial, en la Torre d'en Besora. Fem una primera ullada al lloc mentres escoltem la guia. Hem de seguir les seues indicacions i el primer que fem és posar-nos un casc per protegir-nos. I cert que fa falta.

Tot seguit pugem al trenet que hem vist només entrar aparcat en la cotxera que connecta les dues mines, i ens du a la primera, Victoria, que pertany al terme municipal de Culla. La mina Victoria disposa d'una extensa xarxa de túnels d'on s'extreia gran part del mineral ric en ferro i ocre. De les sis mines que formen tot l’entramat miner només hi ha obertes dues, esta i Esperanza que veurem després. El recorregut, fa el trajecte exterior tot vorejant el paratge natural de La Fontanella.

Arribem a les portes de la mina i entrem.Una vegada dins, la visita comença amb un vídeo on es veuen i s’escolten testimonis d'antics miners que descriuen en primera persona com era la seua vida i el seu treball a l'interior de les mines i quins artefactes feien servir. De fet, algunes d'estes  eines originals estan exposades i les veiem al llarg del recorregut. L'extracció es feia de manera purament manual i artesanal. Els miners utilitzaven pics, martells pneumàtics rudimentaris i explosius per a arrancar el mineral de ferro de les parets. Les condicions eren extremes. Els miners treballaven a les fosques, amb llums de carbur, com el que veiem penjat en un moment del trajecte, i sense ventilació mecànica més enllà dels pous naturals dissenyats expressament per a la circulació de l'aire i l'accés de materials. I a més del treball d’extracció del mineral havien d’apuntalar murs...Si ja és dur traure el mineral també ho és haver de vetllar per la seguretat apuntalant murs. Hi ha molts fets pedra sobre pedra, en alguns hi ha fustes que en notar el moviment previ de terra a un enderrocament, cruixia i avisava al miner del perill imminent.

El vídeo, al llarg de la visita, es complementa amb una molt bona explicació de la guia que conta amb passió i saviesa el  funcionament, les tècniques d'extracció i les dures condicions de treball d'aquella època. Caminem posant atenció on col·loquem els peus i el cap. El casc fa la seua funció en més d'una ocasió. Avancem per diverses galeries on trobem elements explicatius i  hologrames que faciliten la comprensió de la seua història. Al principi anem per camí més ben condicionat, quan més endinsem el terreny no és tan ferm.

A més, la part històrica de la visita, es veu enriquida en poder contemplar també les formacions naturals pròpies de l'interior de la muntanya, com les estalactites, els pous d'aigua i l'aparició de les arrels de les plantes que es troben a la superfície.

Eisc emocionada de la mina per tot el que ens han contat i  per ser conscient clarament de la dura vida del treball miner.

Agafem el trenet i tornem al punt inicial, d’on hem eixit perquè és on està la mina Esperanza al terme de Torre d’En Besora.

A la porta de la mina hi ha un polvorí on es guardava la pólvora. Era més segur guardar este material tan perillós fora de la mina que no dins.

La mina Esperanza és una cova natural, no s’ha fet a base de pic i pala i pólvora i és més espaiosa. I pense el mateix que he pensat visitant l’altra: que dur seria treballar en la mina...! Després de tindre fragmentat el material, este s'introduïa manualment en vagonetes que circulaven per vies estretes de ferro. Les  vagonetes eren arrossegades pels propis miners o per animals fins a l'exterior de la mina.

Sovint veiem als murs de la roca vetes de colors diferents que són els diferents minerals que s’extreien. També veiem molsa amb un intens color verd. La bellesa de la naturalesa està patent.

Hi ha un pou d’extracció per fer cates. M’assome per veure la profunditat...Mare meua! I pensar que era el miner el que el feia a base de pic i pala...i m’imagine el miner dins...quina claustrofòbia!. Molt dur! La primera feina era fer una investigació geològica. Tot seguit s’hi construïa una torre anomenada castellet sobre el terreny i s'instal·len sistemes d'izatge per transportar el personal i treure la roca. Al fons del pou, es perforaven forats i s'omplien amb explosius. Per evitar esfonssaments, les parets acabades d'excavar es consolidaven immediatament amb pedra.

El material extret s'emmagatzemava a l'exterior i posteriorment es transportava fins als Alts Forns de Sagunt per a la seua fosa i transformació en acer.

Eixim. Ha passat una hora i mitja des que hem començat la visita. Realment és molt completa. Jo particularment m’he quedat contenta per tot el que he aprés sobre el món miner. els meus companys també. Ens acomiadem mirant el paratge natural de la Fontanella, estem a uns 800 metres d'altitud i hi ha  unes magnífiques vistes panoràmiques de la comarca de l’Alt Maestrat. I a més a més, hem tingut molta sort en l’oratge, ni fred ni calor, i uns núvols al cel molt suggerents, dels que fan volar la imaginació pensant quines formes tenen.  Sense dubte ha estat una experiència singular i divertida. Tota una aventura molt recomanable, que a més a més també es pot gaudir en familia.

QUADERN DE VIATGE, VIATGE CULLA, MAIG 2026