TAMAJÓN (GUADALAJARA)

La gran església que veiem ja des de la carretera és un reclam per parar...em pregunte a quina hora estarà oberta?

Tamajón és la porta d’entrada als pobles d’arquitectura negra, tanmateix no té res a veure amb les construccions que hem vist en Valverde de los Arroyos i en alguns pobles vora la carretera…Bo...cal especificar allò d'entrada o eixida...perquè tot és segons s'hi mire. En el meu cas Tamajón és la porta d’eixida perquè vinc del llogaret que representa el  màxim exponent de poble negre.

Des de la carretera crida l’atenció l’església de la Asunción. Que gran¡ Parem molt a prop i abans de fer un breu passeig pel poble comprovem si està oberta. L’edifici fou construït al segle XIII i al segle XVI es reformà seguint l’estil renaixentista. L'acces al temple es fa pel portic de la façana a traves d’una galeria porticada.

No hi ha sort. De nou el problema que ja vinc repetint. Tot està tancat. Pensem amb optimisme. Tal volta trobem algú que ens l’obriga, com en Valverde. Peguntarem a l’ajuntament  del poble.

A l’entrada del poble hi ha uns parcs. En un hi ha el que sembla un abeurador d’animals. Veig alguna menuda granota saltar.

Tamajon és menut, amb uns 150 habitants, només té 3 carrers que són llargs i molts amples: calle de Enmedio, calle de la Picota, i calle Nueva. I uns perpendiculars:  la travessia primera, la travessia segona, la travessia tercera i el carrer de la Encina. Ens enfilem per calle de Enmedio...

I passem per la plaça Major amb les porxades típiques castellanes. El poble cobrà rellevància comercial durant l’edat mitjana i tingué molts habitants. Durant el segle XIV Tamajon pertanyia a la família dels Mendoza i a meitat del segle XV adquirí el títol de Vila. Abans pertanyia a la terra d’Atienza. Els Mendoza contribuïren a desenvolupament del poble durant uns segles. La distribució urbanística que conserva data d’aquella època, del Renaixement. En un cens de 1528, tenia 868 habitants, més que Guadalajara que en tenia 737. A partir del segle XVII el nombre de veïns baixà quedant entre els 100 i 200 que són en l’actualitat. La plaça major és menuda, comparant-la amb els amples carrers.

A més de l’església destaca el palau del Mendoza, actualment seu de l’ajuntament, que està enfront de la plaça.

És construí amb pedra calcària a mitjans del segle XVI, durant el Renaixement. El palau, exemple d’arquitectura civil plateresca, va pertànyer a la família predominant fins el segle XIX. L’escut de la família s’hi conserva a la façana principal. Està obert i entrem. Només podem veure el pati.

Preguntem a una persona  local si algú ens podria obrir l’església i ens envien a casa del retor. Tanmateix  no hi ha sort. El retor no està, possiblement porta moltes parròquies alhora. Una vegada més, ens quedem amb les ganes de veure per dins un lloc d’interès.

En la mateixa època que el palau, també es construí un convent franciscà del qual només queden ruïnes. Seguim el passeig, observant les cases, algunes més antigues que altres... En el carrer Picota m’agrada un aspecte: la majoria de les cases tenen com un menut jardí davant, que aïlla la vivenda del carrer donant-li privacitat.

Anem mirant cap a la dreta i l’esquerra l’arquitectura popular de la zona. El passeig el fem tranquil·lament la qual cosa permet observar detalls...com els nius d’orenetes que hi ha en una casa o un gat que, en escoltar un soroll ha eixit al carrer a escodrinyar qui som els intrusos que hem vingut a alterar la pau i silenci a l’hora de dinar.

Al final del carrer hi ha una plaça gran amb un templet, que segurament serà punt de trobada que  faran servir per xerrades i xafardejos. M’aprope a una casa que té a les reixes de les finestres teules pintades. Recorde una vegada vaig veure una exposició similar en un pub de Salamanca. També pare l’atenció en altra casa que no sé si és un bar o vivenda  particular, perquè no deixa de ser peculiar...

I en el punt que hem començat el passeig l’acabem. Tamajón és una parada o tal volta punt d’inici per conèixer els voltants. En tot cas, la visita es fa prompte.

Cal esmentar abans de tancar l’escrit, la famosa pedreria de Tamajón de la que durant segles s’extreia  una pedra especial calcària, la pedra de Tamajón,  que va servir per a la construcció de molts edificis del poble però també de Guadalajara, per exemple la façana del Palau del Infantado. També la feren servir en  Alcalà de Henares o Madrid. Al poble van arribar a tenir-ne dotze pedreries. Era una pedra de molt bona qualitat que degut al contingut en ferro acaba adquirint tonalitat ataronjades que es poden veure en alguns edificis del poble.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

 

RESSENYA LITERÀRIA de CATERINA de Carlo Vecce

 

CATERINA

Carlo Vecce

 

“Caterina” és una gran història que conté diverses vides, diversos fets, mons diferents i allunyats amb múltiples cultures i ambients. I tot està  enxarxat amb la finalitat d’explicar els orígens de Leonardo da Vinci, el gran home geni polifacètic del Renaixement. L’autor posa el focus d’atenció en  Caterina, la seua mare, una dona, segons l’autor,  procedent del Caucàs destinada a ser guerrera com els seus ancestres.

 

Però és real el que conta el llibre? Fou la Caterina del llibre la mare de Leonardo? Hem de pensar que molt del que conta és cert perquè Carlo Vecce és un gran expert en el Renaixement. El que ha fet l’autor és recrear tot allò que li pogué passar a Caterina, fa ficció, imagina la seua vida de Caterina: la infantesa allà al Caucàs,  l’adolescència patint i superant perills durant els viatges com esclava fins arribar a Florència on s’estableix definitivament  i la vida d’adulta.

 

Es un gran llibre que descriu el viatge de la mare de Leonardo, des del Caucàs, passant  pel mar negre i el mediterrani fins arribar a Florència en l’esplendor del renaixement. I és un motiu més per a que no falte en este blog. Especialment m’ha agradat quan l’escenari és Itàlia, la zona de la Toscana i llegia mirant un mapa.  Amb el llibre descobrim la gent que la va envoltar al llarg dels anys: un aventurer, un pirata, un mercader, un empresari o un cavaller... I no són personatges inventats, ja he dit que l’autor és un gran historiador expert en el tema, així que els descriu basant-se en documentació de  manuscrits, diaris, relats de viatge, llibres de memòries i documents de l’època. Tot ho verifica.

 

Així que bé es pot dir també que llegir “Caterina” és un viatge en el temps perquè traspassa la porta que du al passat coneixent aventures i desventures de dones i homes del Renaixement. 

 

Amb tot coneixem  Caterina: com a filla, esclava,  mare, esposa..tot el que li passà des de la ingenuïtat. I la coneixem perquè altres expliquen sobre ella.  Resulta curiós com tots el personatges parlen sobre Caterina, i acaben idealitzant-la,  i ella no apareix en cap capítol i no coneixem el seu punt de vista. No sabem què en pensa, només la coneixem a traves d’altres. Tal volta és intencionat per part de l’autor perquè així queda més oberta la interpretació de qui era realment la mare de da Vinci.

 

I si és cert o no que la Caterina del llibre va ser la mare de Leonardo és el que menys importa, simplement perquè és una bonica història. La lectura m’ha atrapat, les aventures i desventures van fluint i enllaçant-se.

Trobe interessants les històries vistes des de diferents perspectives i el llibre de Carlo Vecce ho fa. Sempre ho dic: cada persona mira de manera diferent un fet, segons el bagatge personal, segons els sentiments. També les històries en primera persona solen atrapar-me perquè me les crec i em fan veure realment el que volen dir. I este és el cas. Qui em coneix ho sap. Com allò de les perspectives, no és la primera vegada que ho dic.

 

Qui espere trobar la vida de Leonardo en este llibre quedarà decebut. Però si que hi pot trobar un capítol en el qual ell mateix parla de la seua obra i  explica alguns secrets que amaguen. M’ha fet ganes de buscar les obres per entendre millor del que parlava. No ho he fet, i tal volta ho faça. En tot cas, la finalitat primera de gaudir de la lectura està complida. He gaudit amb la lectura d’un llibre, al meu parer, molt ben escrit. L’últim capítol l’autor explica què es real i no. Caterina és un reflex de la vida de les esclaves primer de com arriben i després com passen al servei dels amos.

 

Cal dir que no és un llibre fàcil de llegir perquè és llarg, 600 pàgines, pausat, no té diàlegs i resulta  dens, perquè ens situa en llocs allunyats que ara no porten el mateix nom que en aquell temps i alguns és difícil situar-los en mapes actuals, perquè apareixen molts personatges i com he dit parlen en primera persona, de vegades  amb monòlegs interns explicant  sobre la seua vida que d’una manera o altra està relacionada amb Caterina. I també perquè de vegades resulta complicat seguir el fil perquè l’autor inclou vocabulari local segons la llengua el lloc des d’on se situa l’acció. Es una lectura carregada d’art i cultura.

 

Tanmateix no hem de llegir sempre lectura fàcil. Este llibre és una joia que obliga a fer lectura pausada, meditada...obliga a analitzar contingut i forma. Fent este exercici lector valorem el treball de l’autor. Cada llibre té el seu moment i “Caterina”  mereix buscar el moment idoni per fer una lectura amb concentració. Val la pena gaudir plenament d’este viatge al Renaixement fruit d’una investigació molt documentada i conèixer este interessant personatge femení tan atractiu i intens,  que viu una vida plena d’aventures.

 

VALVERDE DE LOS ARROYOS ( GUADALAJARA)

Valverde és un bonic poble d’arquitectura negra amb encant. Cert. És pel color negre de la pissarra mesclat amb la quarsita que quan s’oxida brilla, és per la fusta emprada en les construccions i el colorit de les plantes i flors.

Hui anem al llogaret més representatiu de l’arquitectura negra, Valverde de los Arroyos, a 125 quilometres de Guadalajara, a 67 d’Atienza, que ja he visitat o 95 de Sigüenza...val la pena anar-hi malgrat la carretera plena de revoltes i estreta.

El paisatge de camí és bonic i varietat. Abans d’arribar-hi, per la carretera ja veiem algun poble negre com Palancares, que és un tast del que trobarem en arribar a Valverde.

Ja hi som. Des de la part baixa ja veiem algunes cases. La pedra pissarra  amb el que s’hi construeix forma un conjunt fosc.

Però no hem de fiar-nos de les aparences. La foscor queda contrastada amb el color de les flors que adornen cada façana. És un dels pobles més bonics d’Espanya. Hi ha qui diu que el poble més bonic de Castella-la Manxa.

Sabem de bestreta que a més del poble, hi ha una paratge natural que mereix una visita: “La chorrera de despeñalengua”. Volem anar-hi i el guia que ens acompanya ens indica el camí. Perquè li fem cas? No ho sabem, donat que des que hem començat el viatge per Guadalajara està demostrant poca professionalitat i no conèixer en absolut la zona.  Així i tot comencem a caminar…La veritat és que no hem vist cap indicador però cap allà anem…Passem per un safareig públic i com anem pujant també es veu el conjunt del poble amb les teulades de pissarra.

Seguim caminat…sempre costera amunt… Que estrany? Ni un indicador que diga que anem cap a “ La chorrera? Portem mitja hora envoltats de serra pura, camins pedregosos i estrets. Ja comencem a sospitar que no anem pel camí correcte. La part positiva és que el paisatge és agradable veient el pic Ocejon de 2049 metres durant la caminada. Presentim que ens hem equivocat. 

En un moment donat decidim que hem de parar i prendre la decisió de retornar. I de sobte veiem un cotxe de policia forestal. Els policies ens confirmen la sospita, ens diuen que el camí a La chorerra està en direcció contraria.

Així que per on hem anat, tornem. Ara costera avall i  preguntar-nos la raó per la qual hem seguit les indicacions del guia coneixent la seua ignorància de la zona. Millor deixar-ho córrer i aprofitar el temps baixant i visitant el poble.

 

L’excusa que el susdit guia posa per dissimular la seua incompetència, és que havia llegit  un indicador que deia camí de senderisme i va deduir que seria el de la cascada. No cal donar-li més voltes al tema. S’ha de veure la part positiva i al capdavall ha estat una bonica caminada respirant aire pur. 

Arribem al pobñe. Sense perdre ni un minut fem un passeig pels carrers del menudet llogaret. 

A l’espaiosa  plaça principal, més gran del que es podria esperar en un poble tan menut,  hi ha una font peculiar i un  espai per al jocs tradicionals.

Veig un senyor amb molts anys que amb parsimònia ajudat pel bastó passeja per la plaça. De tant en tant s’asseu. Mentre camina cap a un banc per seure, aprofite per preguntar-li sobre el poble i sobre què és el que tenim davant. Em conta que serveix per a jugar a les bitlles i que hi s’han fet competicions entre els millors llançadors de la zona. Té una conversa interessant. Em diu que al poble viuen menys de 100 habitants, 80 o 90, no ho sap cert. En els caps de setmana i estiu en són més. Em diu que vivia a Madrid i en jubilar-se ha tornat al poble que el va veure nàixer, que és el millor de tots. S’enorgulleix del poble, li agrada la vida que porta. Li pregunte sobre el fred de deu fer i em diu que ell mai en té. Que allà aguanten tot fora i dins les cases. Si li he preguntat pel fred és perquè estem a 1200 metres sobre el nivell del mar.

Quan acabe de parlar amb ell continue el meu passeig buscant racons bonics i ell continua el seu, directe cap a un banc cara al sol. Observe els seus passos lents, amb dificultat, però tampoc té cap pressa. La vida al poble és lenta.  

 La plaça està presidida per l’església de san Idelfonso. Una veïna, la que té la clau, ens l’obri per a que hi entrem.

 

Vaig per carreronets, buscant altres placetes, buscant raconets…a la plaça tornaré al final. En realitat tots els carrers donen a la plaça principal.

És un poble negre però tintat de daurat. Sona poètic, però realment és així perquè per a la construcció junt a la pissarra negra s’empra quarsita de tonalitats rogenques que arriben a brillar quan s’oxida i dona llum a la foscor general.

 

És un conjunt harmoniós, integrat en la naturalesa que l’envolta. He dit abans que la pissarra i la quarsita formen part de l’arquitectura, doncs tot es complementa amb la fusta. A més a més hi ha tocs de colors per les flors cobrint façanes i omplint balcons.

Es nota que hi ha cura de les plantes i de les cases. El que és cert és que hi ha una normativa estricta que prohibeix qualsevol modificació i nova construcció sense el vist-i plau del departament de Patrimoni de Castella la Manxa.

Hi ha qui diu que el poble està massa condicionat pel turisme, però buscar l’estètica  ha estat el motiu de que s’hi conserve i no s’haja abandonat com molts altres. Els detractors al·ludeixen que es perden tradicions. No veig que una cosa tinga a veure amb l’altra. Es pot fer tot, tindre cura del patrimoni i de les tradicions alhora. El turisme amb seny no fa malbé.

I precisament,  en una plaça veig una font costejada per un resident argentí en 1955. Un turista que arribà i li agradà el poble.

Dóna gust passejar per Valverde. Hi ha raconets amb encís…veig molts gats que van al seu aire, ni volen molestar ni que els molesten.

Retorne a la plaça principal. La majoria de les construccions en Valverde tenen dos altures, els animals es quedaven en la part baixa i la vivenda en la primera planta aixo permet que les cases tinguen balcons i porxades.

 

Seguint el carrer costera amunt des de l’ajuntament, on estan les banderes,  trobem l’indicador del camí de “La chorrera”. Ho dic per a que no li passe a altre com a nosaltres. Nosaltres ho deixem, no hi anem,  ja no hi ha temps.

Ens hem quedat sense veure la cascada …però al museu etnogràfic hi ha una foto.

 

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

RESSENYA LITERÀRIA de MIREIA

 

MIREIA

Purificació Mascarell

M’he llegit el premi Lletraferit 2022 “Mireia” de Purificación Mascarell i m’ha agradat. Està ben filat, ben narrat i el trobe interessant. A més, és de lectura  àgil i és un llibre breu. M’agraden les novel·les que no tenen pàgines i pagines que sobren. Malauradament hi ha molts llibres que inclouen informació que ni va ni bé per al que es vol contar i al capdavall converteix un llibre en avorrit o pesat. No és el cas. En “Mireia” hi ha la informació justa sobre el que cal especificar i la trama concreta sense perdre’s per altres branques que molesten en el fil de la lectura.

“Mireia” parla de psicologia, parla d’enamorament i parla de vida intima. Partint del present explica dos èpoques: el passat i l’actualitat. Ambdues tenen un aura similar, diguem-ne gòtica, que les envolta de la mateixa manera, emprant el terme gòtic per allò de cases grans i solitàries, misteris, personatges que pateixen...cementeris...mort...escenaris tenebrosos...De la mateixa manera que l’ambient “gòtic” està present en les dues èpoques que mostra, també totes les dones protagonistes que parlen o de les quals es parla tenen les mateixes característiques. En el present està  principalment Mireia, que és qui aporta el títol al llibre, que no és una dona dòcil, ni tampoc les del passat ho foren. Hi ha una constant rebel·lió i desig d’individualitat.

M’agrada que estiga escrit en primera persona, en este cas per Neus, la jove artista que té el gust particular de visitar cementeris i dibuixar el que hi troba. Neus és  amiga des de sempre de Mireia, que és estudiant de psicologia. Neus diu que prefereix  representar als morts que als vius perquè a estos últims, per a pintar-los i que el quadre quede bé, ha de furtar-los un poc d’ànima. I ella no vol furtar res. Així que no sol fer retrats, però sempre hi ha excepcions, i un dia se li presenta una ocasió que no rebutja. El retrat és per a Llorenç, un enigmàtic personatge que  la convenç pagant-li molt bé l’encàrrec. Llorenç també acaba seduint a Mireia. O és Mireia qui sedueix a Llorenç? És que Mireia és un personatge amb molta personalitat i caràcter,  que sedueix tothom. Sempre se n’ix amb la seua. Té un carisma que subjuga la voluntat de l’amiga en tot moment i en general també arrossega cap on vol a qui l’envolta. Llorenç viu en una casa en el camp i cap allà va Neus sovint per fer el retrat. I Mireia també hi va però a trobar-se amb l’amant. I no conte més sobre la trauma...prefereisc que ho llegiu vosaltres...

Només dic que hi ha misteri, erotisme, feminisme i molts esments històrics, musicals i literaris. I també hi ha molts apunts sobre art, no només perquè Neus siga pintora sinó perquè fa referència a nombrosos quadres del segle XIX. La pintura de Lilith de l’artista  John Collier està molt present, no només en  la portada, sinó pel símbol que representa: la de la dona predecessora d’Eva, lliure i desobedient amb bellesa maligna, que fou expulsada del paradís. Mireia és un poc, o molt, com Lilith perquè reivindica la seua manera de ser i a més és inconformista i juganera i es permet jugar amb els sentiments d’altres. La seua gran amiga Neus, li segueix el joc i és que està totalment enamorada d’ella.

Sempre és un goig agafar un llibre i que m’aprope al que conec. És el que passa amb esta novel·la. Neus i l’amiga Mireia viuen a Xàtiva, el teló de fons en la trama. I com el que vol l’autora, xativina també, és mostrar una Xàtiva “fosca”, passeja els personatges per la Cova Negra, les arcadetes d’Alboi, l’ermita de san Feliu o els jardins solitaris modernistes de El Palasiet o El jardi del bes.

M’agrada quan un autor o autora escriu sobre la seua terra. Purificació ha escollit l’escenari primer perquè és una manera de fer-li homenatge a la seua ciutat i segon perquè és el lloc de naixença de Lluis Simarro, un dels personatges principals en el contingut de la trama. Un personatge que per a mi ha estat tot un descobriment. Havia sentit el seu nom però poc en sabia més. I Simarro fou  pioner de la psicologia científica espanyola.

L’autora ha contat en alguna ocasió que veure la tomba dels pares de Simarro fou el desencadenant de la novel·la. Els pares de Simarro moriren de manera tràgica, aleshores Purificación començà a indagar i trobà una història ben interessant. Simarro, el fill supervivent de la tragèdia, i gran desconegut per als xativins es mereixia formar part d’una novel·la. Es quedà orfe i va créixer entre institucions educatives. Però era molt intel·ligent i arriba a ser el primer catedràtic de Psicologia Experimental de la universitat espanyola. Fou amic de Sorolla, d’Unamuno i del Nobel Ramón y Cajal. Estigué en París durant cinc anys com deixeble de Jean Martin Charcot, director del polèmic hospital de La Salpètrière. I just este hospital neurològic, el més gran d’Europa, i la barbàrie que hi passava, va captar l’atenció de l’autora i volgué incloure-ho en la novel·la.

Hi eren tractades d’histèria moltes dones simplement per no seguir els cànons masclistes de l’època. Particularment m’ha captivat descobrir este món amb dones tan maltractades en el passat tancades en un psiquiàtric injustament. Eren dones considerades boges, histèriques… però ho eren realment? O eren simplement dones sotmeses en nom de la ciència que acabaren malaltes de debò?  Pense que eren dones a les que els homes tenien por, por a la seua llibertat, a la seua fortalesa, a la seua decisió.

La manera com està escrit el relat aconsegueix intrigar: el que passa, com passà, a qui passa i on passa.  L’autora demostra què sap escriure, sap dosificar la informació amb mestria  i aconsegueix teixir una xarxa entre el passat i el present, donant-li sentit al contingut total. La xarxa és la tesi que el personatge actual de Mireia està escrivint sobre Simarro, el personatge xativí de finals del segle XIX. 

Així que de la mà de Purificacion Mascarell coneixem  Mireia i Neus,  sabem sobre les dones del passat tancades al psiquiàtric i sense judicis s’analitzen comportaments. Mai està de sobra escriure sobre dones perquè han estat segles i segles silenciades. És una manera de donar-los un altaveu i que d’un vegada parlen. Així la balança en la que estan dones i homes anirà compensant-se.

Ruta Isabel la Catòlica –III PART: EL PALAU TESTAMENTARI en MEDINA DEL CAMPO (Valladolid)

Medina  del Campo ,el lloc que la reina Isabel va escollir per dictar testament i morir.

Després d’haver visitat Madrigal de la Altas Torres, on nasqué la reina Isabel i Arévalo on visqué durant la infantesa, parem en el lloc on va testar i va morir: Medina del Campo, que compta amb uns 20000 habitants i és la segona ciutat de la província en importància, després de Valladolid.

En Medina del Campo hi ha molt que visitar. La majoria del edificis que formen part del patrimoni artístic i monumental civil, religiós i militar de Medina es construïren entre els segles XV i XVI. El casc antic fou declarat conjunt històric artístic en 1978. Malauradament s’han perdut moltes construccions com les muralles i les portes d’accés, alguns palaus, esglésies, convents... La nostra visita està enfocada en el palau reial, en el qual els Reis Catòlics van ser els residents més importants. Hi visqueren llargues temporades i és on la reina dictà testament i morí el 26 de novembre de 1504. 

De camí al palau veiem edificis rellevants com l’església parroquial de Santiago el Real que originàriament fou un convent noviciat dels jesuïtes, del segle XVI.

Medina del Campo en el passat fou un nucli important de fires. I just, passem per la porta del museu que des de l’any 2000 mostra la història de les fires de mercaderies i financeres en els segles XV i XVI, època en la qual Medina destacava tant en este apartat. L’edifici on està el museu és l’antiga església de san Martin, fundada en 1512.  Al costat del museu està el palau construït pels Peralta, marquesos de Falces, que actualment és la Casa de cultura,  on està la biblioteca publica.

Com he dit, Medina fou centre de fires però també destacà durant el segle XVI per la impremta. La ciutat produïa i imprimia textos. Medina era el gran centre comercial on estaven instal·lats els mercaders més importants de llibres i on hi havia els majors dipòsits de paper.  Era un gran centre d’importació d’obres impreses procedents de l’estranger que arribaven sense enquadernar.

Seguint el passeig per la ciutat, parem davant la plaça de San Juan de la Cruz a les portes del Santuari de Nuestra Señora del Carmen, on des del 2015 hi ha una escultura  formada per dos peces en bronze de 2 metres representant a  Juan  de la Cruz, junt a Teresa de Jesús. Cal recordar que en Medina del Campo  tingué lloc la primera la trobada entre els dos religiosos, que seria tan decisiva per a la reforma del Carmelo al segle XVI.

Seguim cap a la plaça Major. Ja estem a prop. De fet tot el que ens envolta formava part del palau, eren les hortes situades a la part de darrere de l’edifici. Entre edificacions noves, encara queden alguns vestigis.

Arribem a la gran Plaza Mayor de la Hispanidad, on en un cantó s'hi troba el palau. Però abans  parem l’atenció en l’enorme plaça, de fet és la plaça més gran d’Espanya i una de les més grans d’Europa. La plaça, com passa en tots els llocs, és i ha estat, escenari de tots els esdeveniments religiosos, festius, taurins...les grans balconades eren els llocs privilegiats on les autoritats gaudien de la festa. I és que a la plaça estan representades les tres institucions que regien la societat: l’església, amb la col·legiata de san Antolin, el municipi, que és l’ajuntament i la monarquia, amb el que queda del palau reial.

La plaça era el lloc on exercien la seua activitat els mercaders. Caminat per la vorera mirem avall i trobem unes plaques que indiquen els diferents oficis: joiers, armers, mercers...

Quan es crearen les fires durant els primers anys del segle XV  començà l’esplendor de la ciutat. Al llarg de la història, Medina del Campo patí dos incendis  greus, un en 1492 que arrasà 260 edificis i altre en 1520 que assolà 900 cases quan entraren les tropes de Carles I. Al respecte, és destacable la heroïcitat dels veïns de Medina resistint oposant-se a l’exèrcit de Carlos I durant la guerra de les comunitats, negant-se a entregar l’artilleria amb la que el rei pretenia arrasar Segòvia. 

Després dels incendis i lluites, al segle XVI la plaça es remodelà. Durant els dos segles  següents hagué un declivi en l’activitat mercantil derivada de les fires que comportaria un declivi en general de l’economia en la vil·la. Cap a meitat del segle XVII es construeix el nou edifici consistorial entre la col·legiata i el palau, acompanyat de la gran casa dels Arcs.

A partir de l’últim terç del segle passat es fa una nova remodelació canviant radicalment l’aspecte de la plaça a com era en l’antiguitat. Sortosament es mantenen les porxades. També s’han revitalitzat les fires agro ramaderes donant-li així un  protagonisme que recorda  al que tingué en el passat.

El Palau Reial que data del segle XIII és un dels llocs mes importants que s’ha de visitar en Medina. Està al costat de l’ajuntament i de la Casa de los Arcos i  prop de la col·legiata, església Parroquial dedicada a San Antolin que es remunta al segle XII.  El temple actual data d’una remodelació després d’aconseguir la categoria de col·legiata per part del papa Sixto IV.

Entrem al palau que  des del 2004 fou habilitat com centre d’interpretació sobre la Reina Isabel la catòlica, la seua relació amb Medina i el seu testament. Les primeres referències sobre el palau daten del segle XIV, a partir d’ahi, hi ha documentació sobre estades dels reis, casaments reials, celebració de Corts, batalles, fires en la plaça...en resum, el palau fou testimoni de molts esdeveniments importants, molts dels quals de la Corona d’Aragó. 

Des de menuda Isabel  visitava sovint Medina del Campo. En dos ocasions se li donà la vil·la: en 1467 per part de l’Infant don Alfonso, el seu germà menut i un any després el germà major Enrique IV. La cort dels Reis Catòlics fou itinerant tanmateix la família reial parava sovint en Medina del Campo, ciutat que sempre li fou fidel per la qual cosa concedí a la ciutat exempció fiscal. Tanmateix el fet mñes important pel qual seria reconegudala ciutat seria pel fet de ser el lloc elegit per la reina per a testar  i morir. L’últim esdeveniment real que s’hi viuria al palau seria la proclamació de Juana I com reina de Castella, en la seua absència, donat que s’hi trobava en Flandes. Després de morir Isabel, Fernando s’hi va quedar en diverses ocasions al palau. Posteriorment l’emperadriu Isabel, esposa de Carlos V, hi visqué en 1552 i també a finals del segle XVI i de manera passatgera, Felip II.

Accedim a un pati on una escultura d’Isabel ens dona la benvinguda.

Una vegada dins veiem un video explicatiu. El palau és un centre didàctic i informatiu on acudeixen molts col·legis i grups que volem saber un poc més sobre la història de la reina i el final del seus dies.

En la primera sala està el testament que la reina dictà el 12 d’octubre 1504. El 23 de novembre del mateix any per mig d’un codicil va modificar unes parts i amplià altres. La reina Isabel de Castella era molt intel·ligent i sabia el que s’hi feia. Tres dies desprès va morir, sobre les dotze del migdia. Tenia 53 anys. Va ser un dia negre, com l’oratge que amenaçava un imminent diluvi. 

Fem una mirada a les vitrines. M’agraden els manuscrits,  em causen respecte. Emociona veure les 19 fulles i poder llegir algunes frases dictades per Isabel i emociona especialment la firma final: “Yo, la reina”. Amb el seu nom en l’última pagina  deixà tot ben nugat.

En la següent sala hi ha una gran copia del quadre “Doña Isabel la Católica dictando su testamento” . L’original està en el museu del Prado. El quadre el pintà Eduardo Rosales Gallinas en 1864, 400 anys després de la mort de la reina protagonista. Amb l’obra guanyà una medalla d’or en l’exposició nacional de 1864 i després altra medalla d’or en l’exposició universal de Paris de 1867. Amb els dos premis Rosales obtingué el reconeixement com un dels millor pintors de la seua època.

A la mateixa sala també hi ha mobiliari de l’habitació reial, destaca el llit on va morir, recreant com seria en l’època. Des del moment que la reina expirà començà tot el protocol per a traslladar el fèretre a Granada, segons la seua voluntat. Partiren al dia següents, després de vint dies d’un intens viatge i patir un fort temporal, la comitiva arribà al seu destí el 17 de desembre de 1504.

Abans d’eixir passem per altres sales amb pantalles interactives. També veiem  elements decoratius representant l’època. El centre s’amplià en 2007 amb la sala dedicada al tercer viatge de Colon perquè va ser en este palau on junt al reis catòlics organitzà part del viatge.

I aixi acabem la visita a la ciutat de Medina  del Campo, seguint un carrer comercial i passant per l’església de san Miguel Arcàngel al costat del riu Zapardiel, un edifici edificat sobre altre anterior datat en 1177. L’actual es construí al segle XVI i XVII.

Diguem adéu a la ciutat que Isabel, la reina, escollí per a morir i al palau reial que després de ser residència reial, fou presó i dependències de l’ajuntament. Però la visita a Medina del Campo no ha acabat, falta mostrar-vos una part molt interessant que es mereix un apartat a banda: el castell de la Mota.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024