Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 15 de juliol del 2024

dilluns, 8 de juliol del 2024

FOTOS i MÚSICA: TORRES DE VALÈNCIA

 


Torres que són vestigis de guerra, de defensa, de vida...
torres testimonis del passat... 
torres que mantenint-se en peu, parlen en l'actualitat...

 

dijous, 27 de juny del 2024

ZAMORA: El castell, els seus jardins... i un poc més…

Visitem un castell defensiu envoltat d’un preciós jardí en el que hi ha una de les antigues portes de la muralla zamorana, una església romànica i un museu d’art contemporani...



En l’estiu de l’any 2021 vaig estar en Zamora un parell de dies gaudint d’uns agradables passejos diürns i nocturns, que ja vaig relatar al racó viatger en dos escrits: (I PART II PART )Zamora m’agradà i hui, quan he tornat he sentit un ambient familiar, un lloc que podia recórrer fàcilment i en el que sabia per on anar.

En aquella primera ocasió em vaig quedar amb ganes de veure sense presses les ruïnes del castell. Aleshores vaig pensar que si tornava a Zamora seria el primer que visitaria i  així he fet.   Hui visite la ciutat seguint el trajecte tot just al revés de la primera vegada; l’inicie per les muralles properes al castell i a la catedral.



Al carrer San Martin hi ha un mural fet per Carlos Adeva que explica un episodi meitat històric meitat llegenda, molt representatiu de la ciutat:” El cerco de Zamora” Entre els protagonistes està el rei SanchoII  i el Cid campeador.


Un poc més avant, ja en els jardins del castell, veiem una antiga porta d’entrada en estat de conservació perfecte, alta i estreta,  que té a veure amb esta història del rei Sancho i El Cid. Diuen que quan el rei estava en Zamora i la va cercar, les condicions per als habitants de la ciutat eren difícils. S’havia de fer alguna cosa. Així que un gallec de nom Vellido Delfos va inventar una estratagema per la qual va enganyar al rei i el va matar. El Cid va presenciar l’assassinat i el va perseguir. Era l’any 1072. És per la porta de la traïció, i des del 2010 anomenada porta de la lleialtat, per on  entrà el gallec valent a Zamora.


En els jardins del castell trobem l’església de San Isidoro, del segle XII, tambè coneguda com el Carmen del Castell, donat que es seu de la confraria des de 1688. Conten que la manà construir Donya Sancha, filla de Don Alfonso, amb motiu de la commemoració del pas per Zamora de les relíquies de san Isidoro de Sevilla en el seu trasllat a Lleó .


Tots estos jardins pels quals anem, zona on estava l’antic alcasser, estan ben arreglats des de l’any 2009 seguint el projecte de restauració del castell i dels voltants que començà  4 anys abans. Després de totes les reformes del castell, tasques de recuperació i consolidació de les estructures, l’ajuntament de Zamora va obrir al públic les seues  portes. Les obres eren necessàries perquè el deteriorament anava en augment. Els jardins del voltant l’envaïren i provocaven enderrocaments. Cap allà anem.

Es veu gran. Te forma romboïdal. És del segle XI i s’hi pot accedir a totes les parts i fins i tot als merlets.

Es diu que fou construït al segle XI, encara que hi ha dubtes sobre l’origen.  Està sobre una roca, i es construí seguint la irregularitat del terreny, en la confluència del riu Duero i Valderaduey, creant una vega agrícola que abastia els voltants amb gran varietat de productes. La roca natural  era la cantera que proporcionà la pedra necessària per a la construcció de la fortalesa.  L’extracció de la pedra originà el primer element defensiu: el fossat, que està quasi integre. També s’hi conserven els murs més importants, el pati d’armes i la torre de l’homenatge, que és la mes alta, ultim reducte defensiu de la fortalesa, que és la que més destaca.

Es diu que mai fou residència sinó fortalesa per protegir la ciutat. D’esta época inicial queden pocs vestigis.


S’accedeix a l’interior a través d’un pont que era llevadis i que acaba en una porta d’arc apuntat.


Zamora va ser pilar bàsic per als regnes cristians en el procés de la reconquesta. El castell visqué una època d’esplendor en l’edat mitjana, i va patir una gran transformació al segle XVIII per adaptar-lo als nou mètodes d’atac i defensa: l’artilleria.





 Eixim i fem una última mirada a l’exterior del castell i al jardí, tenim la torre i el cimbori de la catedral indicant-nos el camí que hem de seguir.



Abans de deixar esta part, pare l’atenció en una escultura que m’agrada, és com un fragment de cos humà. L’autor és Baltasar Lobo que era una artista de Zamora de renom nacional i internacional, un dels més notables del segle XX, que  nasquem en 1910 i morí en 1993. Anà a Paris exiliat de guerra en 1939 i s’hi quedà a viure i formar-se com artista.  Allà va morir. De la mà de Picasso, en la capital francesa, va conèixer molts personatges importants, alguns dels quals van  influir en el seu art i en la seua concepció diferent de la realitat.


Seguim caminant i en una de les antigues dependències del castell s’ubica l’espai expositiu que acull la seua obra. El museu inclou  dibuixos,  fotografies, eines de feina i moltes obres fetes en diversos materials. En el seu dia tot fou cedit a la ciutat i en este espai se li fa homenatge a la vida i obra de l’escultor.  Hem arribat a un arc i el traspassem Traspassem un arc i ens trobem en la palça de la catedral:


Hem arribat a la plaça de la catedral i veiem la façana del centre d’art que acull la deixa de l’artista. Tinc curiositat d’entrar-hi. Sé que el museu m’agradarà. M’abelleix però no ho puc fer. Hui no. Ho deixe pendent…sempre s’han de deixar pendent coses per fer en les ciutats per tindre motivació per tornar.


Majestuosa, gran i imponent en la plaça destaca la catedral del Salvador.

Enfront estan les ruïnes de l’antic convent de San Jerónimo, que fou un dels gran monuments del passat comparable en importància a la catedral. Només queden unes columnes, un claustre i una portada. De la resta...no se sap. Tal volta forma part de cases de la ciutat.

Entrem a la catedral. Fou consagrada en 1174 i és d’estil romànic encara que hi ha molts estils posteriors. La recorde perfectament de quan la vaig veure en el 2021. En esta segon mirada pose atenció especialment al cimbori que és una excepcional obra en la història de l’arquitectura occidental perquè combina en harmonia influències bizantines, islàmiques, romàniques i franceses creant un conjunt únic.

En eixir de la catedral seguim el passeig per Zamora. Des d’este punt fins l’eixida per la porta de Donya Urraca, està explicat en el blog,  però seguint el  trajecte al reves.

La següent parada és el mirador del Troncoso, amb vistes espectaculars al riu i al pont de pedra del segle XII encara que fou reformat posteriorment. Uneix el centre de la ciutat amb els barris de la part oposada del riu.


Després seguim pel carrer principal... 


...fins que arribem al cor del casc antic: la  plaça major.

Des de  la plaça fem l’últim tram del passeig a peu fins travessar l’antiga porta medieval i eixir i contemplar la muralla des de fora. I aixi acaba este passeig per Zamora…fins a altra...



QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

 

dissabte, 22 de juny del 2024

RESSENYA LITERÀRIA: MI LUGAR EN EL MUNDO ERES TÚ

 


MI LUGAR EN EL MUNDO ERES TÚ

Màxim Huerta

 

“Mi lugar en el mundo eres tú” és un llibre de viatges i de records, és un llibre de sentiments, els que obertament expressa l’autor Màxim Huerta. El llibre és una joia. Només cal fullejar-lo per saber-ho. No exagere, és una joia en format llibre que té molts privilegis. 

Per què? Doncs, primer el privilegi de tindre una edició tan curada que és el somni de qualsevol escriptor. Tanta delicadesa en la forma el converteix en un llibre realment bonic. Bonic, mires per on el mires. Són les tapes dures de l’enquadernació, la portada roja cridanera i alhora senzilla o el paper de qualitat... són les fotografies i il·lustracions a color...Són els mil detalls diferenciadors de la resta de les publicacions: hi ha canvis de lletres i de grandària,  i canvi de colors en la impressió, hi ha elements que no són usuals veure en llibres. Perquè a més de fotos i dibuixos hi ha bitllets d’avió o tiquets de les cafeteries com elements inserits entre el text i que el fan peculiar i únic perquè mostren viatges reals i únics, fets per Màxim.

L’edició curada es veu també en el text, distribuït  en pàgines amb molt d’espai lliure al voltant. M’agrada que les frases “respiren” en pàgines que no estan plenes. L’espai buit guanya terreny en la cada fulla i és una concessió que costa diners, perquè el paper està car. És el que diuen els editors que publiquen llibres amb lletres menudes per no gastar tant de material.

En segon lloc considere que Huertas ha tingut el privilegi d’escriure sense censures només les que ell mateix s’ha pogut posar. Ha escrit amb valentia. Poca gent es despulla de manera tan evident. Destapa els seus somnis confusos, els sentiments de nostàlgia, desamor i enyor... la por, els desitjos, els errors i el dolor. Tot dona al text un aire de tristor. Però les ciutats que mostra, els racons tan encisadors, compensen l’aura melancòlica del text i la converteix en altre sensació diferent: per a qui coneix el lloc que mostra o descriu, segurament la melancolia passa a ser record agradable o divertit, que es gaudeix de nou, per a qui no, els despertarà ganes d’anar-hi.

M’agrada el tema viatger, llegir sobre llocs coneguts o desconeguts m’atrau i m’agrada la prosa poètica que empra Màxim Huerta per mostrar les seues “fugides” carregades d’estima.  No comparteix el que diu que cada viatge és una fugida, perquè per a mi no ho és. Però és cert que viatjar és molt personal i la manera de fer-ho o sentir-ho també. Personalment m’agrada el que m’envolta, el que tinc i on visc i el meus viatges tenen altra finalitat, tal volta en lloc de fugir podria millor dir-se que ho faig per desconnectar i especialment per aprendre perquè m’ompli de goig conèixer i empassar-me d’altres realitats. Com dic, cada persona té les seues motivacions per viatjar, com per escriure, però pense que al capdavall molts coincidim perquè per exemple, Màxim viatja per fugir però també aprèn. Viatjant pren consciència de qui és i aprèn a conèixer-se un poc més.

Podria dir-se que el llibre té un poc de guia de viatge i de tant en tant Màxim aconsella sobre carrers i racons de París, Roma, Brussel·les, Venècia, Porto, Londres, Praga, la havana…Per exemple diu que el millor en una ciutat és deixar-se portar…perdre’s…i és un bon consell: cal perdre’s per reprendre de nou el camí. També en eixa guia de viatge inclou dos capítols especial un escrit mirant el cel i altre el cor.

És pot dir també que és un llibre cuit a foc lent. Per eixa edició tan mimada i pel text que Màxim ha anat recopilant viatge rere viatge. És un llibre al qual se li ha dedicat molt de temps i em recorda als àlbums de fotos tan personals que alguns hem fet o fem en els que queden enganxats i escrits els que han estat instants irrepetibles.

M’agraden les cites pròpies de l’autor i les que agafa prestades d’altres escriptors  o pensadors. Són reflexions que conviden a viatjar i a viure a seguir el camí o reprendre’n altre de nou…són expressions del pensament jugant amb el llenguatge, jugant amb la musicalitat de les paraules. A mi també m’agrada escriure’n quan viatge, perquè com Màxim, sempre escric notes de les sensacions que els llocs em desperten.  

Amb este llibre trobem un Màxim proper, diuen qui el coneix que sempre ho és. Fa ganes de tindre una conversa amb ell, cara a cara, per parlar d’eixos llocs del món que coneix, o de literatura o de la vida aprofitada i de la que no. Tal volta un dia vaja a la seua llibreria de Buñol Doña Leo i xarrem.

Definitivament el recomane.  És  un llibre per tindre a la mà en una prestatgeria a la vista i així rellegir de tant en tant. Fàcil de llegir, en acabar-lo el lector vol mes…. Es va publicar en 2016, i ara em pregunte, per a quan una segona part? Estos llibres “delicatessen” deurien ser més freqüents en el món editorial. Llegiu-lo, gaudiu-lo i jutgeu.

 

 

dilluns, 17 de juny del 2024

ÀVILA: breu passeig “del grande al chico”

Les ciutats canvien amb el pas del temps, i també  semblen diferents segons la climatologia…per la qual cosa s’han de visitar moltes vegades i així veure-les a través de moltes mirades.



En Àvila vaig estar una setmana fa molts anys, en 1999. Ufff...estic parlant del  segle passat! I és que, el meu esperit viatger ve de fa temps, començà sent molt joveneta. Aquell va ser un viatge mot desitjat, volia descobrir  el que amaguen les muralles.

Vaig tornar a Àvila en 2016, però només unes hores, de camí a Salamanca...La part del casc antic intramurs, les esglésies d’extramurs i les muralles són patrimoni Unesco des de 1985 i el conjunt mereix moltes visites.

…i hui he tornat també en una estada "llamp", vull dir ràpida, fugaç...només d'un matí, per recordar de nou la ciutat i els seus símbols o protagonistes: les muralles i  santa Teresa. Que, ja poden passar els anys... sempre seran icones d’Àvila i les que representen la ciutat.



És  una "visita llamp" i justament llamps és el que escoltem de tant en tant perquè el bon oratge no ens acompanya: trona, plou i fa sol…núvols negres i cel blau.... és el que hi ha...

Primer parem en 4 postes i per sort els núvols no han decidit descarregar l’aigua que guarden… Millor així, ara predomina el cel clar i aprofitem el raigs de sol. 4 postes està en la carretera de Salamanca i són quatre columnes dòriques que cobreixen una creu.

L’origen no està clar. Hi ha historiadors que diuen que està construït sobre un antic temple romà mentre que altres afirmen que es construí per rememorar el lloc en el qual l’oncle de Teresa de Jesús trobà a la santa i al germà Rodrigo fugint del martiri dels moros.

El que resulta unànime és que es veu una bonica estampa. És un mirador únic de la ciutat, de la muralla, del riu Adaja...El cartell d’Àvila de davant, no estava les altres vegades que vaig vindre...és el lloc idoni per fotografiar.

Però cal fer-ho ràpid. Ai l’oratge! La cosa canvia minuts després…Ja en la ciutat,  veiem les muralles a través d’una cortina d’aigua. Els temps està juganer. Tan se val, deixarem que jugue. No tenim més remei. A més, la pluja no impedeix que les muralles ens bocabaden. Sempre ho aconsegueixen, la primera... la segona... i totes les vegades que es contemplen. Tenen més de 2 quilometres de longitud i s’erigiren al segle XI.

Plou i fa sol…un sol provisional…som conscients que hui mana la pluja. Encara estem en extramurs. Passem per davant de la basílica de sant Vicente…Que gran!. Per dimensions sembla una catedral. La construcció s’inicià al segle XI, posteriorment a la muralla  i després d’una interrupció en la construcció s’enllestí a principi del segle XVI.


En realitat el breu passeig que ens dona temps a fer  va de la plaça de Santa Teresa o  “del mercado grande” a la plaça “del mercado chico”, on està l’ajuntament, “del grande al chico” com he posat al títol. En un extrem té  una de les nou portes de la muralla i a l’altre extrem està la primera parròquia d’Avila, San Pedro. Recorde que la plaça gran, la primera vegada que vaig vindre,  tenia altre aspecte: estava plena de cotxes. Ara m’agrada més perquè es veu tot l’espai. Bo, tot no, perquè hui hi ha muntada  una fira de llibre antic.

Entre a l’esglesia per una de les tres portes romàniques que té per accedir-hi.  Te tres naus i planta de creu llatina. Davant l’església destaca una gran rosassa, i a la plaça, està l’escultura de santa Teresa coneguda com ”La Palomilla” que mira cap la muralla.

Jo faig com la santa, per a mi, el punt d’atracció constant són les muralles i la imponent porta de l’Alcasser amb els dos torreons de més de vint metres units a traves d’un arc semicircular. El nom és perquè fins l’any 1927 darrere estava l’alcasser que fou destruït per alçar altre edifici. Esta porta va ser  la primera que s’hi va en construir junt a la de san Vicent i conserva l’estil romànic. L’aspecte actual data de la reconstrucció que va fer Felip II en 1596.

Ens apropem a la porta de l'Alcasser per seguir el breu passeig per la ciutat. En un lateral, veig un bust que en els altres ocasions no estava. El de la reina Isabel I de Castella, inaugurat en 2019, coincidint amb els 550 aniversari del casament dels reis catòlics que propiciaren la unitat territorial d’Espanya . Els d’Àvila  estan enorgullits que la reina nasquera en la província i la qualifiquen com la més poderosa que ha existit en la humanitat, que ha portat endavant tasques politiques importants i ha estat model de reina, mare i dona. La vinculació de la reina amb Àvila i la província va ser molt estreta, primer pel naixement en Madrigal de las Altas Torres, després pel trasllat a Arévalo, llocs on retornà en nombroses ocasions. A Àvila també arribà buscant tranquil·litat en moments convulsos.  La ciutat visqué l’època daurada durant el regnat dels reis catòlics i gran part del patrimoni artístic data de finals del segle XV i principis del XVI,  proposat o sufragat per la Corona. És com un joc passejar pels carrers i anar observant façanes d’edificis per descobrir el gòtic isabelí amb  les característiques boles de pedra en cantons, cornises o arcs. El monument més relacionat amb el reis es el monestir de Santo Tomàs. La corona aportà molts fondos per a enllestir-lo. En l’església  seria enterrat el fill Juan.


Traspassem la porta per veure el que hi ha intramurs...encara que veure, el que es diu veure...res s’hi pot fer amb tanta aigua...

Plou  a mars i caminem amb dificultat, paraigües  en mà, i  sé que estem passant per davant d’esglésies i palaus…però els ulls els tenim atents on posem els peus. Parem sota les porxades de la plaça “del mercado chico” on està l’ajuntament i l’església romànica de san Juan on fou batejada Teresa de Jesús.

I després parem davant la primera catedral gòtica d’Espanya, que té aspecte de fortalesa..A la façana principal se superposen elements gòtics i barrocs. Encara que no tenim molt de temps voldríem entrar-hi, tanmateix  no ho fem perquè pagar 8 euros per estar mitja hora no compensa. La majoria d’entrades a catedrals en Espanya oscil·len entre 7 i 13 euros...No penseu que és un preu massa elevat? I no penseu que haurien de fer pagar només als estrangers? O al menys,  tarifes més reduïdes als espanyols…i ja sé que el patrimoni costa de mantenir…ja ho sé…però posant eixos preus elevats l’únic que es fa, es posar una barrera a la cultura i comporta que molta gent desconegui el patrimoni nacional. Jo, a la catedral,  vaig entrar la primera vegada que vaig vindre a Àvila. Anava amb més temps i vaig poder passar una bona estona admirant l’interior. Recorde que em cridà l’atenció la pedra amb tonalitats rogenques amb la qual va ser construïda. Visitàrem el claustre i m’agradà, com en la majoria de claustres religiosos, s’hi respirava pau i tranquil·litat. I l’àbsida de la catedral s’alça com una torre més de la muralla.

Alguns minuts la pluja ha parat deixant pas al sol…un sol amenaçant que no tardarà en desaparèixer... És època de nius i cigonyes, quin gust contemplar-les...amb esta bonica imatge em quede...

Eixint de la ciutat, passem per davant del monestir de l’Encarnació, monument nacional des de 1983, que ja vaig visitar en 1999,  es on santa Teresa visqué durant 30 anys, des de 1535 fins a 1574. El monestir es fundà en 1478 en l’interior de la muralla i fou a principis del segle XVI quan es traslladà als afores en  terrenys adquirits al l’ajuntament que anteriorment eren cementeri jueu.

Sempre procure veure part positiva a tot. I d’esta curta estada a la ciutat de les muralles i de Teresa de Jesús, també. Hui he vist altra Àvila perquè el cel, el sol i la pluja li ha donat un aire diferent. Quan torne ho faré amb temps, tinc ganes de pujar a les muralles i fer tot el recorregut visitable. Hem d’agrair el fet  que al segle XIX les muralles no s’enderrocaren com era costum fer-ho en totes les ciutats europees donat que es considerava que frenaven l’expansió urbana. Fou un encert per part de l’ajuntament d’aleshores que rebutjara la proposta  i que apostara per la conservació i restauració. 

Així que fins prompte Avila…tinc pendent observar millor la ciutat des de les altures.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 


dimarts, 11 de juny del 2024

CONVENT DE SAN XOAN DE POIO: PONTEVEDRA, Rias Baixas, (Galicia).

Sabies que al monestir de Poio està la patrona de la morriña?I sabies que hi pots recórrer el camí de Santiago sense eixir del claustre?

El convent de San Joan de Poio, mosteiro de San Xoán de Poio, prop de Combarro i de Pontevedra, és un dels màxims exponents de l’arquitectura de la comarca, tan per antiguitat com per l’estat de conservació i valor artístic. En realitat es tracta de dos monestirs, l’antic convent benedictí amb l’església i els dos claustres amb altres dependencies,  i el modern ocupat per una comunitat de mercedaris que és actualment hostatgeria i que no visitem perquè el que ens interessa és l’antic.


L’antic monestir fou declarat monument històric artístic en 1970. La tradició diu que la primera seu fou fundada per  Fructuoso de Braga, sota l’ordre benedictina  en el segle VII. Tres segles després  Bermudo III de León el traslladaria a l’actual emplaçament. La riquesa  li arribà des del segle X per privilegis reals i nobiliaris. Hi arribà a establir-se en 1548 fins i tot,  un reconegut Col·legi Major de teologia. En 1890 arribaren els mercedaris i s’hi instal·laren.

Primer entrem a una sala per veure un interessant audiovisual. En eixir passem per  l’escala principal que crida l’atenció. És barroca del segle XVIII, no té arcs ni columnes de recolzament. La columna que hi ha es posterior, de 1924. Fa 20 anys vaig visitar el monestir  i recorde que m’agradà, conserve algunes poques fotos. Esta vegada en faré més, per poder recordar amb més detall quan torne a casa. Perquè mirant les fotos de vegades es troben detalls que en un primer moment passen desapercebuts…ho sé perquè m’ha passat en altres llocs. Per això m’agrada la fotografia perquè m’ajuda a completar el relat escrit del que he vist.

En el convent destaquen els dos claustres. Primer veiem el claustre processional de finals del segle XVI, d’estil renaixentista amb voltes estrellades i arcs de mig punt. És el principal que dona accés a les sales del monestir. S’hi respira pau. Enmig hi ha una font barroca de la que eix aigua del monte Castrove que arriba mitjançant canonades de pedra des de dos quilometres de lluny.

Després veiem el claustre  dels cruzeiros, dels tarongers o de la Portería, construït en la primera meitat del segle XVIII. Té dos plantes. Enmig hi ha un cruzeiro, però just és el que menys es mira quan hi estem.

I és que inevitablement la mirada se’ns va a les parets laterals perquè hi ha un gegantesc mosaic representant el camí de Santiago francès: des de Roncesvalles fins a Santiago. Hi estan les principals ciutats i monuments junt a personatges històrics, fauna i també signes de zodíac. És un dissenys de l’artista txec Antoine Machourek, (1913-1991), i fet en l’escola de mosaics del monestir entre 1998 i 1992. Escola que fundà Machoureck en 1960. Realment bocabada. Els mosaics cobreixen 80 metres de llarg per 2’60 d’alt ocupant uns 200m2. S’usaren unes 5000 pedres per metre quadrat, el qual significa que en foren més d’un milió en total.


En la mateixa etapa que el claustre de la Porteria es construí l’església monàstica, s’inicià a  finals del segle XVI i al llarg tel temps que durà l’edificació s’acabà  mesclant elements barrocs i del renaixement. Es comunica amb el claustre processional. La façana l’hem vista abans d’entrar a l’edifici, amb les torres campanar i una portada amb dos parells de columnes dòriques en el cos inferior i altres dos parells de columnes corínties en el superior. Entrem-hi.

Es veu una església solida, de nau única, té unes grosses pilastres de pedra i el sostre també ho és. El paviment, de l’any 1776, servia antigament per a donar sepultura als feligresos. Es la raó per la qual estan numerades i son quadriculades. Així que caminen sobre sepultures. També les capelles i el seus retaules.



Però el que atrau més l’atenció, és el retaule de l’altar major, que és una joia del barroc gallec de l’any 1631, amb les columnes salomòniques i imatges de la Verge de la Merced, san Andrés i san Juan Bautista.


Coneixes el concepte de “morriña”? És la tristesa dels gallecs per estar allunyats de  Galicia. Doncs l’origen de la morriña, està en l’església de Poio. Hi és la tomba de Santa Trahamunda. La seua festivitat se celebra el 14 de novembre La tomba és d’estil sueva-visigòtica. Segons conta la tradició, la monja novícia Trahamunda estava en el convent de San Martin en l’illa de Tambo quan fou segrestada en un atac dels moros, tot seguit la portaren a Còrdova per unir-se a l’harem. Ella es negà a renunciar a la seua fe i a formar part del grup de dones al servei del califa i fou empresonada durant onze anys. I la soletat era dura..aixi que pensar en la seua terra l’ajudava. Tenia morriña. Diu la llegenda que el 23 de juny, vespre de san juan bautista,  demanà a deu estar en san juan de Poio per a celebrar la festa. I auxi va ser. Passà el que desitjava. Uns diuen que un  àngel li donà una branca de palma amb la qual viatjà a Galícia, altres que arribà muntada en barca. Una vegada en Poio plantà la palma en un hort i va creixer una palmera que va perdurar fins el segle XVI. Tahamunda té motius suficients per ser considerada la patrona de la “morriña”. A partir d’ara cada vegada que estiga fora de casa i enyore la meua terra, recordaré a Trahamunda, la santa que reposa en Poio.


A més a més,  es poden visitar altres sales: les antigues dependències per on els monjos feien la seus rutina diària. En una, hi ha un museu amb pintures, escultures, mosaics i una col·lecció de llibres en miniatura. És interessant.

De tots els llibres...hi ha un especialment curiós. És el llibre més xicotet del món  que conté el Pare Nostre en 7 llengües. Les seus mides són 3’5x3’5mm. Realment admirable.


I parlant de llibres…al monestir hi ha una de les millors biblioteques privades de Galicia. Segons duen els experts, és probablement la major riquesa del convent. Hi ha més de 100.00 volums i records personals del sacerdot Antonio Rey Soto que va estar vivint a convent durant molt de temps. No la visitem,  però  veiem una sala a traves d’un vidre.

En acabar la visita eixim a l’exterior. I bocabada l’hórreo. I mira que n’hem vist en Combarro! Però este és del segle XVIII, el més gran de Galicia, exactament  el de més superfície, 123,13 m2. I especifique perquè hi ha altre que és més llarg però més estret: el de Carnota en Corcubión. Però és que este de Poio...té tres files de peus! Fa pensar en la gran riquesa de l’ordre monàstica que hi residia i que el manà construir. Si necessitaven un hórreo tan gran, és perquè tenien molt que guardar dins..


I amb Poio s’acaben les visites del QUART DIA DE CREUER: Port de CombarroCombarro- remunt del riu Lérez PontevedraPontevedra- Combarro-Monestir de Poio


QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023