BOLEA (HUESCA): COL·LEGIATA DE SANTA MARIA

La localitat de Bolea és coneguda per la qualitat de les seues cireres. Però no anem-hi per les cireres, anem per la col·legiata de Santa Maria la Mayor que va ser declarada monument històric el 23 de febrer de 1983.

Arribem al poble, que és molt menudet i no arriba 500 habitants, a 19 quilometres d’Osca. Tanmateix, fa anys era més gran, en 1890 tenia quasi 2500 habitants però amb la desamortització eclesiàstica a mitjans del segle XIX la col·legiata perdè tots els privilegis i alhora el poble va anar perdent habitants i importància.

Arribats a un punt es pot escollir entre anar pujant escales o donant la volta per camí i costeres. Nosaltres optem per anar per les escales perquè així veiem la col·legiata mentre anem apropant-nos. Li diuen col·legiata però oficialment és església parroquial.

De camí al monument religiós, anem veient cases típiques d’arquitectura popular rural de la zona, i sentim un poc del passat romà i àrab. Va ser el rei Pedro I l’any 1101  qui la incorporà al regne cristià d’Aragó. Com el poble és menut, tot està a un tir de pedra i no està lluny. La torre campanar s’hi veu en tot moment malgrat no ser  molt alta...és sòbria aparentment...la part inferior és del segle XII i la superior del XVI.

Tenim un guia que ens explica sobre el lloc. Mentre esperem que comence l'explicació mire l’exterior de l’edifici i el poble. Des de la part alta on m’hi trobe s’hi veuen les cases totes amuntonades, s’hi respira tranquil·litat...

L’església s’hi troba en els terrenys de l’antic castell palau àrab. També hi hagué una església romànica del segle XII anterior a la col·legiata, de la que aprofità els ciments. De tot encara queden algunes restes. La manà construir Pedro de Irazabal a meitat del segle XVI.  La portada manierista és de l’any 1611, és portada retaule obrint-se en arc de mig punt i flaquejat per columnes geminades coronades per dos frontons triangulars. En la part alta presideix la Verge amb el xiquet que està entre San Lorenzo i San Vicente Màrtir.

Entrem al temple  dedicat a Nuestra senyora de la Asuncion, que  és un preciós exemple del gòtic tardà i caràcter marcadament aragonès, que segueix el model de la Seu de Saragossa i de la catedral de Barbastro. És una església de saló de planta quadrada de tres naus d’igual altura separades per arcs de mig punt i apuntats. La nau central és mes ampla, amb capçalera sense creuer, cor i capelles laterals recolzades amb contraforts. Al subsòl, hi ha una cripta romànica descoberta  en 1973 datada al segle XII. És la fossa comú on s’han dipositat les despulles de persones que foren enterrades en les tombes numerades del paviment.

Realment sorprèn per gran, per la llum, per les columnes i pels retaules de diferents èpoques…per elegància i solemnitat...Les voltes estrellades descansen sobre columnes i semblen arbres en un bosc...M’agrada.

Al presbiteri, destaca el retaule major, que és  una obra mestra  en la pintura del primer renaixement espanyol. Combina l’escultura de tradició gòtica atribuïda a l’escultor Gil de Brabante amb la pintura renaixentista realitzada per diversos pintors però sota la direcció del Maestro de Bolea, pintor anònim arribat de Castella, possiblement de l’ambient cortesà de Toledo. I esta pintura renaixentista és una de les més importants en tota Espanya, obra de referència per a altres pintors aragonesos de l’època.

El  retaule està organitzat escalonadament típic de Flandés i poc comú en Espanya. Són 20 taulons pintats al temple i 57 talles de fusta policromada i daurades de xiprer, nouera, cirerer i pi de Flandès. El colorit ressalta emprant varietats de rojos i verds. Es nota la influència castellana, però també la flamenca i la italiana com l’expressió del sentiment dels personatges, el domini de l’espai i de la perspectiva, la il·luminació o l’efecte de les ombres.

El retaule és un llibre obert,  les pintures explicaven la vida de Jesús i dels sants a qui no sabia llegir. Les escenes es lligen de dalt avall i per pisos. Enmig, el magnífic sagrari de fusta tallada amb escultures de gran qualitat representen a Crist ressuscitat, a la Verge i altres sants. ´

Alhora el sagrari fa de peanya on es recolza la Verge titular. Algunes obres se sap que foren pintades pel  propi Bolea i no els deixebles perquè  es veu molta qualitat pictòrica i perfeccionisme cromàtic. La Verge representada és molt alta i amb cabells rossos... és un detall que demostra la influència d’Europa.

És tanta la informació que ens diu el guia...! No dona temps a assimilar-ho! Ens conta detalls interessants...com ho és, una altra evidència de la influència italiana mirant un personatge d’una de les pintures perquè que sembla la Venus de Botichelli. Tambè ens explica que els escuts que porten alguns profetes, sants i àngels són els escuts de Bolea. I altres detalls més...Ens diu que  hi ha dos obres que solen eixir de la col·legiata per ser exposades en altres llocs o el fet que si veiem braços que els falta alguna mà es que el restaurador no sabia exactament quina aposició tenia i la deixà desmanyotada.

La col·legiata  va patir reformes perquè el lloc on s’hi va construir era terreny dèbil i movedís, la més recent és la de 1990 quan es va fer una restauració interior. Tot seguit, en 1991 es creà una associació que té cura de la col·legiata i procura la difusió. En 2004 fou declarada be d’interès cultural.

Deixem el retaule major i passem a les capelles. Entre els contraforts hi ha unes  adornades per retaules barrocs, del segle XVII i XVIII. Les mirem una a una. Està la dedicada a  la Verge del Rosario

La dedicada a Nuestra Señora del  Pilar.

La de san Vicente.

La de santa Bàrbara.

I la dels Crist crucificat.

A l’àbsida esquerra està la capella de san Sebastian. Té set taulons. Fou encarregat alhora que el retaule major. Traçat i esculpit per Gil de Brabante en 1503 seguint els models gòtics flamencs.

La capella de Santiago està a l’àbsida dreta de la capçalera, fou realitzada al segle XVI per la família Diest per a capella personal i sepulcral. És de planta quadrada i coberta per cimbori octogonal coronat per una volta estrellada de huit puntes.  Es tanca amb un reixa gòtica amb els escuts de la família Diest, un dels pocs exemples de forja que es conserven d’esta època. L’arc d’entrada te motius renaixentistes. El retaule és del primer renaixement. L’apòstol Santiago està fet amb alabastre policromat com la resta de les escultures.

També parem l’atenció en el cor, del segle XVI, el faristol giratori conté llibres dels salms fets amb pell de corder, manuscrits al segle XVIII pels monjos del convent de Bolea. Observem el púlpit amb decoració renaixentista i l’orgue barroc del segle XVIII.

Fem una última mirada al temple…

I observem la pila baptismal, datada cap al 1541-1559. És gran i la copa acanalada reposa sobre una base quadrada.  

Eixim del temple i ens quedem uns minuts mirant la panoràmica exterior.

Hem de tornar al punt inicial i ho fem pel camí llarg, el que no té escales…que al capdavall no és tan llarg com ens pensàvem.

QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS, estiu 2025.

 

 

MATARRANYA (Terol): VALL-DE-ROURES/ VALDERROBRES

Vall-de-roures és la capital de la comarca de Matarranya. Se l’anomena “La Toscana aragonesa” però no li cal cap reclam publicitari perquè és un dels pobles més bonics d’Espanya.

Comence la ruta per conèixer la comarca de Matarraña visitant Vall-de-roure, la capital de la comarca. Diuen que és el poble més bonic de la zona i possiblement d’Espanya. A mi m’agrada a la primera ullada, des de la part baixa, perquè està situat en la falda d’una muntanya que acaba al riu Matarranya. I m’agrada que a la comarca parlen una variant dialectal barreja de la parla de Tarragona i la parla de Castelló, ambdues províncies frontereres.

L’any 1175 després de la reconquista, el rei Alfons II donà Vall-de-roures al bisbe de Saragossa, i ja en el document de la donació es parlava de la necessitat de construir un castell: el que veiem a la part alta.

El riu divideix el poble en dos: la part antiga i la part nova. I quina meravella! El reflex de les cases a l’aigua...la tranquil·litat...El poble és turístic però a estes hores no hi ha gent i els locals estan fent la migdiada, però nosaltres no, aprofitem cada minut visitant esta comarca. Llàstima que faça una calor atabalant.

La imatge del poble és preciosa, la simetria perfecta i també la del pont amb quatre arcs, que es veu sòlid perquè s’incorporaren peces per a protegir de les inundacions i evitar l’acumulació de branques i troncs.

El conjunt esglèsia-castell s'imposa, denota poder i riquesa. Se sap que el castell té el seus inicis a finals del segle XII i fou construït sobre l’antic alcasser àrab. Durant la reconquesta era una torrassa defensiva però a  partir de 1307 el bisbe de Saragossa es converteix en el senyor feudal i es quan comença la construcció del castell i també de l’església. Els diferents arquebisbes que accedeixen al càrrec, van fent obres quan pugen al poder. En 1390 es manà fer obres d’ampliació a l’església i la transformació del castell en un palau residencial. Hagué uns anys que pararen les obres,  fins que a mitjans del segle  XVI s’afegiren elements nous al castell: un mur al pati d’armes i un distribuïdor de la planta noble. També es va fer per a l’església el retaule major  i la creu processional. A partir d’aleshores els arquebisbes deixaren d’interessar-se i a poc a poc anà tot deteriorant-se.

Nosaltres volem veure el castell i l’església de prop i per dins, per la qual cosa hem de travessar el pont de pedra i arribar a l’entrada medieval. La construcció del pont s’inicià  al segle XIV sobre el riu que dona nom a la comarca. L’arquebisbat de Saragossa volia una entrada espectacular per accedir als seus dominis i ho aconseguí amb esta magistral obra. El seu poder, rellevància i importància quedava clar amb el pont, amb l’església i el gran castell que s’havien de veure des de la distància.  

Vall-de-roures tenia muralla i el que trobem al final de pont és un dels vestigis que queden del recinte emmurallat: l’antiga torre amb porta d’entrada que a finals del segle XVI es va dedicar a Sant Roc, protector contra les epidèmies i sant patró de la vila. Pare l’atenció en l’arc de mig punt, la fornícula amb el sant i les dues pilastres sobre les quals hi ha un lleó, sembla que foren escultures traslladades des del castell. Actualment continua sent una de les portes més ben conservades de tot el conjunt. L’altra porta conservada és el Portal de Bergós i cal anomenar, com vestigi de la muralla també, les torrasses el Valentinet i el del Codo. Valentinet si que la veurem en el nostre itinerari previst.

Arribem a la plaça d’Espanya, el centre del poble. És molt bonica. Està envoltada de cases amb porxades i balcons de ferro. Que elegant, quina harmonia arquitectònica... bocabada pensar veure estos edificis i  monuments tan grandiosos i majestuosos en un poble que només té poc més de 2500 habitants.

Un dels edificis més cridaner és l’antiga Fonda Blanc, una casa per a viatgers del segle XIV, que actualment contínua sent hostal i restaurant.

Però el que més destaca, sense dubte, és la casa consistorial, d’estil manierista. És un monumental edifici renaixentista aragonès del segle XVI, amb una façana fabulosa, que imita els palaus renaixentistes de Saragossa.

Comencem la pujada a la part alta seguint unes escales de pedra i empinades. No importa,  ànim i endavant... anem cap a l’església i el castell. Així i tot, malgrat l’esforç augmentat perquè fa molta calor, és un goig observar el passat medieval d’este poble tan senyorial,  declarat Conjunt Històric artístic.

Caminem cap amunt, sempre amunt, pels carrers de manera tranquil·la i sense sorolls, perquè no hi ha quasi gent. Anem observant els carrers, raconets... les cases, algunes en millor estat de conservació que altres, algunes amb balconades de fusta unes altres amb balcons de ferro. A meitat camí, en un lloc recondit i apartat, trobem la placeta de santa Agueda. En honor a la santa es fa una gran festa tradicional reivindicant el paper de la dona en el món rural.

I per fi arribem. Estem al carrer Buen aire, just el que ens fa falta per renovar forces, bon aire, per l’esforç i per alleugerar la calor xafogosa insuportable. El carrer continua en la plaça de l’església. Hi està el castell i l’església gòtics units, semblen un gran edifici defensiu. I de dimensions enormes!. És la demostració del poder de l’església, que era l’ama de tot.

Hem d’entrar al castell i a l’església però abans donem una volta per la plaça i hem de veure més coses. Amb les desamortitzacions al segle XIX, el castell passà a l’Estat i s’abandonà. L’església també va patir deteriorament.

Veiem el museu on trobem molta informació variada sobre el poble en cartells, en maquetes, en llibres… hi ha un que parla sobre Elvira de Hidalgo, nascuda al poble. una soprano que donà classes a Maria Callas. Hi ha molt, fins i tot hi ha des de 2017, dues maquetes grans de galions  històrics del segle XVIII fetes per un veí de la població veïna  de Ráfales.

Tot seguit anem a la torrassa Valentinet que ha estat restaurada i per a fer atractiva la visita hi ha instal·lada una càmera obscura. Ja en vaig veure una en Cadis i és una experiència singular. Es veu en directe la localitat des d’altra perspectiva.

Retornem a la plaça i veiem bé l’església Santa Maria la Mayor per fora. La gran rosassa d’alabastre translúcid destaca i també la portada.

I després entrem. Veiem la rosassa per dins. L’església d’estil gòtic llevantí del segle XIV. Té una sola nau, a l’estil nordeuropeu, i compta amb una tribuna alta al primer tram de la nau que servia com a capella privada de l'arquebisbe, connectada directament mitjançant un passadís aeri amb el Castell. Des del 2006, a l’església, s’estan fent tasques de restauració.

Ara... al castell...que fou més palau que fortalesa. De la mà d’un expert guia que forma part de la fundació Valderrobres patrimonial, anem sabent com era cada dependència en el passat i per a que servia. I és un goig escoltar-lo guiant-nos la mirada sobre el detalls que hem de posar atenció. Passem per les cavallerisses, pel rebedor, la sala capitular, el distribuïdor de la primera planta... Tal volta destaca la sala de las xemeneies, que és la més gran. Continuem per una de les sales privades, la sala dels lleons o la sala daurada, la privada de l’arquebisbe, des d’on hi havia un passadís que portava a la tribuna de l’església, que hem vist abans.

En la dècada de 1980 el castell fou parcialment restaurat i s’utilitza com espai cultural, de fet hi ha una exposicio de quadres permanent, i ja en este segle XXI també s’ha fet restauració d’alguna part. En 2021 concloïen les tasques de restauració previstes.

Al final, accedim al pati de la segona planta construït sobre la roca natural. Des d’eixe punt es pot pujar al camí de ronda.

En acabar de visitar del castell, retornem a la plaça principal per travessar el pont i deixar el poble, que tant m’ha agradat.

Una última mirada al pont i al riu des de la porxada de l’ajuntament...

Al capdavall, com ens ha agradat Vall-de-riures, un altre dia tornem, però ens quedem en una altra part del poble, al voltant del pavelló municipal  perquè se celebra la II fira del col·leccionisme emmarcada com una activitat de la Fira de setembre, amb paradetes per molt carrers del poble. I  dinem al camping...per cert, molt bé.

Ah! I falta dir que a més del pont de pedra, hi ha un pont de ferro, una segona via d’accés a la població construïda en el primer quart del segle XX i restaurat l’any 2010. Nosaltres en la nostra visita pel pobles el creuem sovint.

QUADERN DE VIATGE, COMARCA DE LA MATARRANYA (TEROL) estiu 2026

 

ORGAZ (TOLEDO)

Bressol de personatge històrics i artistes, hi vivia el senyor d’Orgaz l’enterro, el qual fou representat  pel Greco perquè no seria un enterro qualsevol,  aquell dia passà un miracle...

Hui visitem Orgaz, que té un casc antic declarat Conjunt històric artístic. Ens rep el castell, que curiosament no està situat en la part alta, no està dalt d’un turó com passa en la majoria dels llocs, en Orgaz està enmig del poble.

El que veiem actualment es va construir sobre altre edifici anterior del segle XII. Pertany al segle XIV encara que es va reformar posteriorment. Amb el temps s’abandonà, fins que al segle XX un particular es va fer càrrec de preservar les muralles i la torre de l’homenatge, i dins va construir la seua casa particular.

Es tracta d´un recinte fortificat erigit durant l’edat Mitjana cap al 1344, al costat d’on es trobava una de les portes d’accés a la vila d´Orgaz, que va ser durant anys element clau en les funcions defensives i de vigilància de l’assentament. Les dimensions enganyen a la vista i sembla més menut del que realment és; comptava amb una sèrie d'elements defensius que contrarestaven el desavantatge de trobar-se en un pla. La porta d’accés  se situa a l'esquerra de la Torre de l'Homenatge i està emmarcada per dues columnes que sostenen un arc de mig punt i damunt la dovella central apareix l'escut dels Guzmans.

Entrem guiats per un jove que ens explica sobre l’edifici del castell, que actualment s’empra per a diverses activitats privades o publiques, fent-nos parar l’atenció en que l'edifici és de planta rectangular, articulat al voltant d'un pati central, el pati d'armes, amb murs realitzats en maçoneria i carreus a les cantonades. Està rematat completament amb merlets i al centre de la cortina nord i a cada una de les cantonades se situa una garita voladissa amb modillons i sageteres. La Torre de l'Homenatge, al sud, i una torre albarrana semicircular, a l'est, trenquen l'estructura regular de la planta. De les columnes que veiem, només l’adossada a la paret és l’original, les altres són imitacions. El pati estava envoltat de diverses dependències: magatzems, cos de guàrdia, quadres, etc. que es van construir recolzant-se a la part interior de la muralla.

I sobre qui l’habità al llarg dels segles... Tot i que actualment el coneixem com a Castell dels Comtes d'Orgaz, quan es va construir, el castell pertanyia als Senyors d'Orgaz. El Senyoriu d'Orgaz s'instaurà el 1220 i fins a 1520 Orgaz no arriba a ser Comtat, passà en ser concedit el títol de Comte d'Orgaz al Sr. Álvaro Pérez de Guzmán pel rei Carlos I.

Des del segle XVIII el castell estava desmantellat. El castell l’adquiriren uns germans de la localitat, és molt complicat mantenir un edifici semblant i acabà fet una ruïna. Amb molts desperfectes a l'exterior, destruït totalment a l'interior i perdut el terra original, de grans planxes de granit. Diverses fotografies històriques del segle XX, que ens mostra el guia, en són testimoni. 

Aleshores aparegué un joier valencià D. Estanislau Llopis Llopis i el comprà per menys d’un milió de pessetes. Em resulta curiós que haja castells a la venda...hi ha algun en la província que el preu simbòlic és d’un euro i just llegint sobre el tema veig que Santiago Segura i Jose Mota acaben de comprar-ne un en Pedraza. La veritat és que em sembla una idea d’inversió econòmica preciosa.

Però seguint en Orgaz, el joier pertanyia a la societat d’amics dels castells i comprà el d'Orgaz per a que no es perdera del tot. Durant uns tres anys estigué restaurant moltes parts i va condicionar el castell com a vivenda particular. Segons opinió dels entesos, es va restaurar amb gran encert i rigor de materials i estudis arqueològics per la qual cosa D. Estanislau va ser guardonat l'any 1972 per l'Associació Espanyola d'Amics dels Castells.

Entrem a les dependències. I la primera és el salón boveda. Es tracta de les antigues cavallerisses del Castell, un espai format per una volta de canó realitzada en maó que, juntament amb els murs exteriors, s'han conservat des de la seva construcció. Actualment hi ha una reproducció del famós quadre de El Greco que explica l’enterro del senyor de castell, que va ser protagonista d’un miracle que el pintor va deixar reflectit a la famosa obra pictòrica

Una vegada restaurat, en 1970, el joier el va regalar a la fill, Gemma Llopis, quan va fer els divuit anys. I la filla va exercir de senyora i ama del castell durant molts anys, mantenint  molta  vinculació en el poble. L’any 1972, va ser proclamada Doña Jimena de les Festes de Primavera, al pati del castell d'Orgaz ja restaurat. Donya Gema era molt estimada. I parle en passat perquè va morir l’any 2011 amb només 58 anys. El que fou una demostració d’estima i gratitud cap al poble d’Orgaz, fou que donara el castell al poble.  Una curiositat és que Donya Gema tenia de mascota un mono, i veiem la gàbia on el tancava quan tenia visites, per a que l’animal no incordiara. També veiem la calessa que segons conten anava a utilitzar el dia del seu casament que la malaltia va impedir.

Arribem a l’antic saló del Trono-Audiencias reconvertit al saló familiar de Gemma Llopis. Destaquen dues pintures: la del segle XVI del Mapamundi i una altra representant a Gemma amb el vestit de Doña Jimena.

De nou tornem al pati perquè volem pujar a la torre de l’homenatge. La seua funció principal era acollir les dependències personals del senyor del castell. Actualment està dividida en tres plantes i una terrassa superior que es corresponen amb les tres plantes històriques de l'edifici. Per una escala molt dificultosa arribem fins la zona alta, la part dels merlets, els passadissos elevats de pas que recorren tot el perímetre del castell i des d'on es vigilava tots els exteriors del mateix.

El saló residencial és un espai dedicat als senyors del castell, situat a l´interior de la Torre de l’homenatge, a la segona planta. Està dividida actualment en una primera sala d'estar o despatx i hi trobem un voladís de fusta on s'hauria situat el dormitori pròpiament dit del Senyor o Comte d'Orgaz.

Una vegada vist el castell fem un passeig pel poble. El que veig, al primer colp d’ull m’agrada, pels escuts a les façanes o les seues cases  blanques. Parem en la plaça de la Concepción on just hi ha una estàtua  homenatge a l’ofici de “calero”, la persona que emblanquinava les parets de les cases, també està l’ermita, a la que entrem i de la que destaca l’enteixinat de fusta.

Seguim caminant fins a la plaça Major on està l’església de Santo Tomas Apostol, declarada Bé d’Interés Cultural. És obra d´Alberto Churriguera, qui va crear tota una escola arquitectònica de façanes profusament decorades, com la d’esta església. L’arquitecte va traslladar la seva residència a Orgaz durant els últims anys de la seua vida i fou enterrat al poble. Hi s'hi casà, curiosament, per poders des de Toledo, malgrat la curta distància que hi ha d'Orgaz a Toledo. De l'edifici destaca la portada, la majestuosa torre i les dues cúpules.  Dins hi ha El Expolio, un quadre del Greco. Churriguera morí abans d´acabar l´església. La construcció, interrompuda nombroses vegades, finalitzà l'any 1763.

La plaça manté l’essència del passat amb els porxos.

La vila emmurallada d'Orgaz va disposar de 4 portes, de les quals només se'n conserven l'Arc de Sant Josep i l'Arc de Betlem, encara que molt restaurades. Veiem l'Arc de sant Josep, que és de mig punt, i s'emmarca en dos pilars de maçoneria, la seua construcció pot ser que siga del segle XV. Just al costat està l’actual seu de l'Ajuntament construït al solar que va ocupar l'antiga ermita de Sant Andreu, que després de la desamortització produïda al segle XIX va ser seu del Teatre Calderón, derruït l'any 1972 per construir este edifici.

Veiem l’antic hospital San Lorenzo que ja funcionava al segle XV sota el senyoriu de Pérez Guzman i que al llarg dels segles ha patit remodelacions. L’establiment tenia com a finalitat l'assistència als pobres i els desafavorits.

Encara ens queda temps per fer un passeig i veiem la Casa vinculo de las cadenas. La portada està emmarcada en pedra i sobre la porta es troba l'escut dels Calderón de la Barca. Hi va habitar Francisco Calderón de la Barca i Nieto, que va ser Rector de la Universitat d'Alcalá i Bisbe de Salamanca. Al pati es reuniren  l’any 1230, Fernando III el Santo i sa mare Doña Berenguela amb els  nobles de la Cort, per acordar que Fernando prenguera  possessió del Regne de Lleó, quan el rei, son pare, Alfonso IX, acabava de morir.

I ja als afores d’Ordaz trobem el pont de “los Cinco Ojos” que té cinc arcs de mig punt, tots d'igual altura i fou construït dels anys 1790 al 1792. Diu la tradició que el manà construir el rei Carles III. Va ser restaurat al segle XIX, i ho ha estat recentment.

I ja retornem al castell...al punt inicial del passeig.

Una vegada davant del castell, em crida l’atenció una inscripció en una pedra: "Ne pereant" és una frase en llatí que significa "perquè no es perden." Està lligat a la figura del senyor Juan Hurtado de Mendoza, tercer comte d'Orgaz i senyor de la vila, que va ser un conegut humanista i bibliòfil que protegia obres literàries.

Ens acomiadem d’Orgaz davant de Doña Jimena, l’esposa del Cid. L’estàtua clar. La tradició local diu que a Orgaz va nàixer Jimena Diaz l’esposa de El Cid Campeador. Don Rodrigo Díaz de Vivar fou el primer Alcaide de la Villa una vegada el Regne de Toledo passà a formar part de Castella. La celebració de la Festa de Primavera, declarada d'interès turístic regional, la té com a protagonista: una "Doña Jimena" amb la seua cort d'honor vestida amb vestits típics destaca el paper femení, representa la força i abnegació de les dones d'Orgaz. És tot un honor per a una dona ser Donya Jimena durant la festa. Donya Gema Llopis, com he dit abans,  fou Donya Jimena en 1972.

 

QUADERN DE VIATGE, TALAVERA DE LA REINA I VOLTANTS, abril 2026