MATARRANYA (Terol): VALL-DE-ROURES/ VALDERROBRES

Vall-de-roures és la capital de la comarca de Matarranya. Se l’anomena “La Toscana aragonesa” però no li cal cap reclam publicitari perquè és un dels pobles més bonics d’Espanya.

Comence la ruta per conèixer la comarca de Matarraña visitant Vall-de-roure, la capital de la comarca. Diuen que és el poble més bonic de la zona i possiblement d’Espanya. A mi m’agrada a la primera ullada, des de la part baixa, perquè està situat en la falda d’una muntanya que acaba al riu Matarranya. I m’agrada que a la comarca parlen una variant dialectal barreja de la parla de Tarragona i la parla de Castelló, ambdues províncies frontereres.

L’any 1175 després de la reconquista, el rei Alfons II donà Vall-de-roures al bisbe de Saragossa, i ja en el document de la donació es parlava de la necessitat de construir un castell: el que veiem a la part alta.

El riu divideix el poble en dos: la part antiga i la part nova. I quina meravella! El reflex de les cases a l’aigua...la tranquil·litat...El poble és turístic però a estes hores no hi ha gent i els locals estan fent la migdiada, però nosaltres no, aprofitem cada minut visitant esta comarca. Llàstima que faça una calor atabalant.

La imatge del poble és preciosa, la simetria perfecta i també la del pont amb quatre arcs, que es veu sòlid perquè s’incorporaren peces per a protegir de les inundacions i evitar l’acumulació de branques i troncs.

El conjunt esglèsia-castell s'imposa, denota poder i riquesa. Se sap que el castell té el seus inicis a finals del segle XII i fou construït sobre l’antic alcasser àrab. Durant la reconquesta era una torrassa defensiva però a  partir de 1307 el bisbe de Saragossa es converteix en el senyor feudal i es quan comença la construcció del castell i també de l’església. Els diferents arquebisbes que accedeixen al càrrec, van fent obres quan pugen al poder. En 1390 es manà fer obres d’ampliació a l’església i la transformació del castell en un palau residencial. Hagué uns anys que pararen les obres,  fins que a mitjans del segle  XVI s’afegiren elements nous al castell: un mur al pati d’armes i un distribuïdor de la planta noble. També es va fer per a l’església el retaule major  i la creu processional. A partir d’aleshores els arquebisbes deixaren d’interessar-se i a poc a poc anà tot deteriorant-se.

Nosaltres volem veure el castell i l’església de prop i per dins, per la qual cosa hem de travessar el pont de pedra i arribar a l’entrada medieval. La construcció del pont s’inicià  al segle XIV sobre el riu que dona nom a la comarca. L’arquebisbat de Saragossa volia una entrada espectacular per accedir als seus dominis i ho aconseguí amb esta magistral obra. El seu poder, rellevància i importància quedava clar amb el pont, amb l’església i el gran castell que s’havien de veure des de la distància.  

Vall-de-roures tenia muralla i el que trobem al final de pont és un dels vestigis que queden del recinte emmurallat: l’antiga torre amb porta d’entrada que a finals del segle XVI es va dedicar a Sant Roc, protector contra les epidèmies i sant patró de la vila. Pare l’atenció en l’arc de mig punt, la fornícula amb el sant i les dues pilastres sobre les quals hi ha un lleó, sembla que foren escultures traslladades des del castell. Actualment continua sent una de les portes més ben conservades de tot el conjunt. L’altra porta conservada és el Portal de Bergós i cal anomenar, com vestigi de la muralla també, les torrasses el Valentinet i el del Codo. Valentinet si que la veurem en el nostre itinerari previst.

Arribem a la plaça d’Espanya, el centre del poble. És molt bonica. Està envoltada de cases amb porxades i balcons de ferro. Que elegant, quina harmonia arquitectònica... bocabada pensar veure estos edificis i  monuments tan grandiosos i majestuosos en un poble que només té poc més de 2500 habitants.

Un dels edificis més cridaner és l’antiga Fonda Blanc, una casa per a viatgers del segle XIV, que actualment contínua sent hostal i restaurant.

Però el que més destaca, sense dubte, és la casa consistorial, d’estil manierista. És un monumental edifici renaixentista aragonès del segle XVI, amb una façana fabulosa, que imita els palaus renaixentistes de Saragossa.

Comencem la pujada a la part alta seguint unes escales de pedra i empinades. No importa,  ànim i endavant... anem cap a l’església i el castell. Així i tot, malgrat l’esforç augmentat perquè fa molta calor, és un goig observar el passat medieval d’este poble tan senyorial,  declarat Conjunt Històric artístic.

Caminem cap amunt, sempre amunt, pels carrers de manera tranquil·la i sense sorolls, perquè no hi ha quasi gent. Anem observant els carrers, raconets... les cases, algunes en millor estat de conservació que altres, algunes amb balconades de fusta unes altres amb balcons de ferro. A meitat camí, en un lloc recondit i apartat, trobem la placeta de santa Agueda. En honor a la santa es fa una gran festa tradicional reivindicant el paper de la dona en el món rural.

I per fi arribem. Estem al carrer Buen aire, just el que ens fa falta per renovar forces, bon aire, per l’esforç i per alleugerar la calor xafogosa insuportable. El carrer continua en la plaça de l’església. Hi està el castell i l’església gòtics units, semblen un gran edifici defensiu. I de dimensions enormes!. És la demostració del poder de l’església, que era l’ama de tot.

Hem d’entrar al castell i a l’església però abans donem una volta per la plaça i hem de veure més coses. Amb les desamortitzacions al segle XIX, el castell passà a l’Estat i s’abandonà. L’església també va patir deteriorament.

Veiem el museu on trobem molta informació variada sobre el poble en cartells, en maquetes, en llibres… hi ha un que parla sobre Elvira de Hidalgo, nascuda al poble. una soprano que donà classes a Maria Callas. Hi ha molt, fins i tot hi ha des de 2017, dues maquetes grans de galions  històrics del segle XVIII fetes per un veí de la població veïna  de Ráfales.

Tot seguit anem a la torrassa Valentinet que ha estat restaurada i per a fer atractiva la visita hi ha instal·lada una càmera obscura. Ja en vaig veure una en Cadis i és una experiència singular. Es veu en directe la localitat des d’altra perspectiva.

Retornem a la plaça i veiem bé l’església Santa Maria la Mayor per fora. La gran rosassa d’alabastre translúcid destaca i també la portada.

I després entrem. Veiem la rosassa per dins. L’església d’estil gòtic llevantí del segle XIV. Té una sola nau, a l’estil nordeuropeu, i compta amb una tribuna alta al primer tram de la nau que servia com a capella privada de l'arquebisbe, connectada directament mitjançant un passadís aeri amb el Castell. Des del 2006, a l’església, s’estan fent tasques de restauració.

Ara... al castell...que fou més palau que fortalesa. De la mà d’un expert guia que forma part de la fundació Valderrobres patrimonial, anem sabent com era cada dependència en el passat i per a que servia. I és un goig escoltar-lo guiant-nos la mirada sobre el detalls que hem de posar atenció. Passem per les cavallerisses, pel rebedor, la sala capitular, el distribuïdor de la primera planta... Tal volta destaca la sala de las xemeneies, que és la més gran. Continuem per una de les sales privades, la sala dels lleons o la sala daurada, la privada de l’arquebisbe, des d’on hi havia un passadís que portava a la tribuna de l’església, que hem vist abans.

En la dècada de 1980 el castell fou parcialment restaurat i s’utilitza com espai cultural, de fet hi ha una exposicio de quadres permanent, i ja en este segle XXI també s’ha fet restauració d’alguna part. En 2021 concloïen les tasques de restauració previstes.

Al final, accedim al pati de la segona planta construït sobre la roca natural. Des d’eixe punt es pot pujar al camí de ronda.

En acabar de visitar del castell, retornem a la plaça principal per travessar el pont i deixar el poble, que tant m’ha agradat.

Una última mirada al pont i al riu des de la porxada de l’ajuntament...

Al capdavall, com ens ha agradat Vall-de-riures, un altre dia tornem, però ens quedem en una altra part del poble, al voltant del pavelló municipal  perquè se celebra la II fira del col·leccionisme emmarcada com una activitat de la Fira de setembre, amb paradetes per molt carrers del poble. I  dinem al camping...per cert, molt bé.

Ah! I falta dir que a més del pont de pedra, hi ha un pont de ferro, una segona via d’accés a la població construïda en el primer quart del segle XX i restaurat l’any 2010. Nosaltres en la nostra visita pel pobles el creuem sovint.

QUADERN DE VIATGE, COMARCA DE LA MATARRANYA (TEROL) estiu 2026

 

ORGAZ (TOLEDO)

Bressol de personatge històrics i artistes, hi vivia el senyor d’Orgaz l’enterro, el qual fou representat  pel Greco perquè no seria un enterro qualsevol,  aquell dia passà un miracle...

Hui visitem Orgaz, que té un casc antic declarat Conjunt històric artístic. Ens rep el castell, que curiosament no està situat en la part alta, no està dalt d’un turó com passa en la majoria dels llocs, en Orgaz està enmig del poble.

El que veiem actualment es va construir sobre altre edifici anterior del segle XII. Pertany al segle XIV encara que es va reformar posteriorment. Amb el temps s’abandonà, fins que al segle XX un particular es va fer càrrec de preservar les muralles i la torre de l’homenatge, i dins va construir la seua casa particular.

Es tracta d´un recinte fortificat erigit durant l’edat Mitjana cap al 1344, al costat d’on es trobava una de les portes d’accés a la vila d´Orgaz, que va ser durant anys element clau en les funcions defensives i de vigilància de l’assentament. Les dimensions enganyen a la vista i sembla més menut del que realment és; comptava amb una sèrie d'elements defensius que contrarestaven el desavantatge de trobar-se en un pla. La porta d’accés  se situa a l'esquerra de la Torre de l'Homenatge i està emmarcada per dues columnes que sostenen un arc de mig punt i damunt la dovella central apareix l'escut dels Guzmans.

Entrem guiats per un jove que ens explica sobre l’edifici del castell, que actualment s’empra per a diverses activitats privades o publiques, fent-nos parar l’atenció en que l'edifici és de planta rectangular, articulat al voltant d'un pati central, el pati d'armes, amb murs realitzats en maçoneria i carreus a les cantonades. Està rematat completament amb merlets i al centre de la cortina nord i a cada una de les cantonades se situa una garita voladissa amb modillons i sageteres. La Torre de l'Homenatge, al sud, i una torre albarrana semicircular, a l'est, trenquen l'estructura regular de la planta. De les columnes que veiem, només l’adossada a la paret és l’original, les altres són imitacions. El pati estava envoltat de diverses dependències: magatzems, cos de guàrdia, quadres, etc. que es van construir recolzant-se a la part interior de la muralla.

I sobre qui l’habità al llarg dels segles... Tot i que actualment el coneixem com a Castell dels Comtes d'Orgaz, quan es va construir, el castell pertanyia als Senyors d'Orgaz. El Senyoriu d'Orgaz s'instaurà el 1220 i fins a 1520 Orgaz no arriba a ser Comtat, passà en ser concedit el títol de Comte d'Orgaz al Sr. Álvaro Pérez de Guzmán pel rei Carlos I.

Des del segle XVIII el castell estava desmantellat. El castell l’adquiriren uns germans de la localitat, és molt complicat mantenir un edifici semblant i acabà fet una ruïna. Amb molts desperfectes a l'exterior, destruït totalment a l'interior i perdut el terra original, de grans planxes de granit. Diverses fotografies històriques del segle XX, que ens mostra el guia, en són testimoni. 

Aleshores aparegué un joier valencià D. Estanislau Llopis Llopis i el comprà per menys d’un milió de pessetes. Em resulta curiós que haja castells a la venda...hi ha algun en la província que el preu simbòlic és d’un euro i just llegint sobre el tema veig que Santiago Segura i Jose Mota acaben de comprar-ne un en Pedraza. La veritat és que em sembla una idea d’inversió econòmica preciosa.

Però seguint en Orgaz, el joier pertanyia a la societat d’amics dels castells i comprà el d'Orgaz per a que no es perdera del tot. Durant uns tres anys estigué restaurant moltes parts i va condicionar el castell com a vivenda particular. Segons opinió dels entesos, es va restaurar amb gran encert i rigor de materials i estudis arqueològics per la qual cosa D. Estanislau va ser guardonat l'any 1972 per l'Associació Espanyola d'Amics dels Castells.

Entrem a les dependències. I la primera és el salón boveda. Es tracta de les antigues cavallerisses del Castell, un espai format per una volta de canó realitzada en maó que, juntament amb els murs exteriors, s'han conservat des de la seva construcció. Actualment hi ha una reproducció del famós quadre de El Greco que explica l’enterro del senyor de castell, que va ser protagonista d’un miracle que el pintor va deixar reflectit a la famosa obra pictòrica

Una vegada restaurat, en 1970, el joier el va regalar a la fill, Gemma Llopis, quan va fer els divuit anys. I la filla va exercir de senyora i ama del castell durant molts anys, mantenint  molta  vinculació en el poble. L’any 1972, va ser proclamada Doña Jimena de les Festes de Primavera, al pati del castell d'Orgaz ja restaurat. Donya Gema era molt estimada. I parle en passat perquè va morir l’any 2011 amb només 58 anys. El que fou una demostració d’estima i gratitud cap al poble d’Orgaz, fou que donara el castell al poble.  Una curiositat és que Donya Gema tenia de mascota un mono, i veiem la gàbia on el tancava quan tenia visites, per a que l’animal no incordiara. També veiem la calessa que segons conten anava a utilitzar el dia del seu casament que la malaltia va impedir.

Arribem a l’antic saló del Trono-Audiencias reconvertit al saló familiar de Gemma Llopis. Destaquen dues pintures: la del segle XVI del Mapamundi i una altra representant a Gemma amb el vestit de Doña Jimena.

De nou tornem al pati perquè volem pujar a la torre de l’homenatge. La seua funció principal era acollir les dependències personals del senyor del castell. Actualment està dividida en tres plantes i una terrassa superior que es corresponen amb les tres plantes històriques de l'edifici. Per una escala molt dificultosa arribem fins la zona alta, la part dels merlets, els passadissos elevats de pas que recorren tot el perímetre del castell i des d'on es vigilava tots els exteriors del mateix.

El saló residencial és un espai dedicat als senyors del castell, situat a l´interior de la Torre de l’homenatge, a la segona planta. Està dividida actualment en una primera sala d'estar o despatx i hi trobem un voladís de fusta on s'hauria situat el dormitori pròpiament dit del Senyor o Comte d'Orgaz.

Una vegada vist el castell fem un passeig pel poble. El que veig, al primer colp d’ull m’agrada, pels escuts a les façanes o les seues cases  blanques. Parem en la plaça de la Concepción on just hi ha una estàtua  homenatge a l’ofici de “calero”, la persona que emblanquinava les parets de les cases, també està l’ermita, a la que entrem i de la que destaca l’enteixinat de fusta.

Seguim caminant fins a la plaça Major on està l’església de Santo Tomas Apostol, declarada Bé d’Interés Cultural. És obra d´Alberto Churriguera, qui va crear tota una escola arquitectònica de façanes profusament decorades, com la d’esta església. L’arquitecte va traslladar la seva residència a Orgaz durant els últims anys de la seua vida i fou enterrat al poble. Hi s'hi casà, curiosament, per poders des de Toledo, malgrat la curta distància que hi ha d'Orgaz a Toledo. De l'edifici destaca la portada, la majestuosa torre i les dues cúpules.  Dins hi ha El Expolio, un quadre del Greco. Churriguera morí abans d´acabar l´església. La construcció, interrompuda nombroses vegades, finalitzà l'any 1763.

La plaça manté l’essència del passat amb els porxos.

La vila emmurallada d'Orgaz va disposar de 4 portes, de les quals només se'n conserven l'Arc de Sant Josep i l'Arc de Betlem, encara que molt restaurades. Veiem l'Arc de sant Josep, que és de mig punt, i s'emmarca en dos pilars de maçoneria, la seua construcció pot ser que siga del segle XV. Just al costat està l’actual seu de l'Ajuntament construït al solar que va ocupar l'antiga ermita de Sant Andreu, que després de la desamortització produïda al segle XIX va ser seu del Teatre Calderón, derruït l'any 1972 per construir este edifici.

Veiem l’antic hospital San Lorenzo que ja funcionava al segle XV sota el senyoriu de Pérez Guzman i que al llarg dels segles ha patit remodelacions. L’establiment tenia com a finalitat l'assistència als pobres i els desafavorits.

Encara ens queda temps per fer un passeig i veiem la Casa vinculo de las cadenas. La portada està emmarcada en pedra i sobre la porta es troba l'escut dels Calderón de la Barca. Hi va habitar Francisco Calderón de la Barca i Nieto, que va ser Rector de la Universitat d'Alcalá i Bisbe de Salamanca. Al pati es reuniren  l’any 1230, Fernando III el Santo i sa mare Doña Berenguela amb els  nobles de la Cort, per acordar que Fernando prenguera  possessió del Regne de Lleó, quan el rei, son pare, Alfonso IX, acabava de morir.

I ja als afores d’Ordaz trobem el pont de “los Cinco Ojos” que té cinc arcs de mig punt, tots d'igual altura i fou construït dels anys 1790 al 1792. Diu la tradició que el manà construir el rei Carles III. Va ser restaurat al segle XIX, i ho ha estat recentment.

I ja retornem al castell...al punt inicial del passeig.

Una vegada davant del castell, em crida l’atenció una inscripció en una pedra: "Ne pereant" és una frase en llatí que significa "perquè no es perden." Està lligat a la figura del senyor Juan Hurtado de Mendoza, tercer comte d'Orgaz i senyor de la vila, que va ser un conegut humanista i bibliòfil que protegia obres literàries.

Ens acomiadem d’Orgaz davant de Doña Jimena, l’esposa del Cid. L’estàtua clar. La tradició local diu que a Orgaz va nàixer Jimena Diaz l’esposa de El Cid Campeador. Don Rodrigo Díaz de Vivar fou el primer Alcaide de la Villa una vegada el Regne de Toledo passà a formar part de Castella. La celebració de la Festa de Primavera, declarada d'interès turístic regional, la té com a protagonista: una "Doña Jimena" amb la seua cort d'honor vestida amb vestits típics destaca el paper femení, representa la força i abnegació de les dones d'Orgaz. És tot un honor per a una dona ser Donya Jimena durant la festa. Donya Gema Llopis, com he dit abans,  fou Donya Jimena en 1972.

 

QUADERN DE VIATGE, TALAVERA DE LA REINA I VOLTANTS, abril 2026

 

 

RESSENYA de cine DISCO, IBIZA, LOCOMÍA

DISCO, IBIZA, LOCOMÍA

Director:Kike Maillo

Voleu saber quina moguda hi havia a Eivissa durant les dècades de 1980 i 1990? Voleu conèixer la història d’un grup de ballarins que es feren famosos pels seus ventalls gegants i vestimentes cridaneres de muscleres exagerades? Doncs si la resposta és afirmativa, heu de veure esta pel·lícula: Disco, Ibiza, Locomia.

Jo l’he vista i he de dir que, sense ser un “pel·liculón” memorable ni res transcendental,  m’ha agradat perquè m’ha fet retornar al passat. I és que qui, com jo, en aquella època era un o una jove acabat d’eixir de l’adolescència, esta història li sonarà perquè aquells xics ballarins que iniciarien una carrera musical, eren molt famosos i a més, fins fa relativament uns anys es parlava del grup. Jo concretament, recordava veure’ls actuar en la tele, i posteriorment havia escoltat pinzellades del que passà amb el grup, recordava enfrontaments però no acabava d’entendre. Ara ja en sé un poc més d’aquell grup de joves que tenien més o menys la mateixa edat que jo.

A més, a mi, veure la pel·lícula m’ha recordat una part molt personal. Encara que no sóc de les que expliquen aspectes propis, excepte els dels viatges, hui vaig a fer-ho, perquè no deixa de ser una anècdota graciosa i a més a més, pot entrar en la catalogació d’experiència viatgera. I és que Locomia començà com un grup de ballarins que dissenyaven la seua pròpia vestimenta i l’any 1984 iniciaren la seua trajectòria actuant en la discoteca Ku d’Eivissa, la més important d’Europa en aquella època. Doncs en eixa discoteca estiguérem les meues amigues i jo uns anys abans que el grup començara a ballar en aquella gran passarel·la de la discoteca.

Un estiu les amigues anàrem de camping a  Dènia però als pocs dies, veient com el ferry eixia cada dia des del port direcció a Eivissa, decidirem, en un pensat i fet, anar-nos-en a l’illa balear. No vaig a detallar com arribàrem i com aconseguírem plaça immediatament en el camping de sant Antoni que estava sempre ple. Això no ve al cas. El que si té a veure és que en Eivissa teníem una amiga que aconseguia fàcilment  entrades de la famosa discoteca Ku i ens en donava totes les que volíem de manera gratuïta. 

El primer dia que anàrem quedàrem bocabadades del que veiem, la gent, l’ambient... tot era un espectacle. En eixir una cosa teníem clara, que quan tornàrem havíem de canviar la manera de vestir, perquè anar “normal” desentonava en l’ambient del lloc, que a més feia festes temàtiques i tothom portava roba estrafolària,  complements i sabates res inusuals. Així que vam tornar una altra nit però ja no desentonàvem. Recorde que vam convidar uns companys de càmping bascos, tots ben forts i alts, i sempre recordaré que un d’ells em deixà una samarreta blava de cotó que em vaig posar nugada amb un cinturó i em venia com un vestit. No recorde les amigues com es van vestir, ara tinc curiositat i els ho preguntaré. La veritat és que va ser una nit inoblidable que acabava a les 7 del mati perquè a les 8 agafàvem el ferry de tornada cap a casa. Mare meua! És el que fa ser jove...

Un record porta a altre, així que em ve al cap una altra nit llarga i inoblidable celebrant un casament d’uns amics, en la discoteca Joy Eslava de Madrid, on he vist en la pel·lícula, que el grup aconseguí un contracte de treball...Quins records...! Aquella nit també arribarem a l’hotel a la matinada...i recorde que les xiques, descalces, tacons en mà...i com ens miraven, rient, els empleats de l'hotel al mostrador, que romanien de guardia...

Així que recordant estes anècdotes he vist la pel·lícula i repeteisc que m’ha agradat perquè a més ressalta la figura femenina del grup, que en el seu moment pràcticament estava amagada sempre complint un paper secundari. La figura femenina era Lurdes Iribar, interpretada per l’actriu Blanca Suarez, que junt a Xavier Font, interpretat per Jaime Lorente, eren els dissenyadors del grup. Lurdes seria considerada sempre com la quinta integrant del grup, però acabà “liquidada”, com diu en la pel·lícula, fent referència a que arribà un moment en que segons el productor, en l’escenari una dona sobrava.

Si, hi ha moltes curiositats en la trajectòria del grup i veient la pel·lícula s’entenen. Només començar a veure la pel·lícula vaig recordar quan es va descobrir que el grup cantava en play back i ara entenc la raó. Resulta que qui cantava era el productor i manager Jose Luis Gil que tenia la veu molt greu, mentrestant  els integrants del grup movien la boca fent com si cantaren.  Al capdavall el que sempre defensava Xavier Font, l’ànima mater de Loco mia,  és que ells eren ballarins i el que importava era l’estètica i el ball, i no la veu.

Des del 1984 fins a 1987 foren els inicis a Eivissa i en el ku ballant, vestint de manera cridanera i creant una identitat de grup amb els ventalls i les muscleres. En el Ku, Xavier Font regalà uns sabates en punta, dissenyades per ell, a Fredy Mercuri que en 1987 celebrava en la discoteca el seu aniversari.

En eixe mateix any el productor Jose Luis Gil s’oferia a Xavier Font com a manager i representant per a crear un grup musical i és quan comença una nova etapa que acaba sent un fenomen internacional. L’etapa de bonança i fama acaba l’any 1993, quan per rivalitats i altres conflictes el grup es va desfer. Des d’aleshores la marca Locomia inicial,  ja no es podia emprar. El que arribà després van ser intents d’aconseguir l’èxit del principi però mai arribaria a ser el mateix.

Acabe dient que aconselle veure la pel·lícula perquè distrau i mostra una realitat i una Eivissa autèntica i diversa. A més està ben tractada, parant l’atenció en l’aspecte més humà dels protagonistes, que veuen com de vegades es compleixen els seus somnis però també com alguns somnis acaben sent malsons.

 

SÒRIA: VINUESA

 Vinuesa: bellesa rural i tranquil·litat extrema, és el poble base des d’on visitem Sòria i alguns pobles de la província.

Esta província la tenia pendent des de fa temps. M’abellia conèixer els pobles de Sòria i en estos dies ho faré. Està a unes tres hores, no arriba, des de Madrid i és una província desconeguda per molta gent, però hi ha poblets i paratges que no deixen indiferent ningú. Tenim reserva en un hotel rural en Vinuesa, un poble d’uns 800 habitants situat a 1107 metres d’altitud i enmig de la naturalesa soriana, situat a la comarca de Pinares, una de les zones on els boscos de pins són els protagonistes i la raó que haja tanta tradició micològica. A més està als peus dels pics d’Urbión, que capturen la mirada perquè allà on vas el veiem.

Realment, només trepitjar el poble, m’agrada i no solament perquè forme part de la xarxa dels pobles més bonics d’Espanya.

Des de l’hotel cada dia veiem l’estampa de l’església, que malgrat ser un poble menudet és gran.

Prop de l’hotel i del cartell de “pueblo bonito”, està el llavador, on acudien les dones antigament a llavar la roba, però també explica part de la història de la importància del ramat transhumant en l’edat mitjana. El llavador es gastava especialment per llavar la llana del ramat de la Mesta i  una vegada llavada, es podia assecar, marcar, pesar i nugar per comerciar amb ella. Un cartell a la porta explica que va ser una donació en 1872, que feren d’unes dones de Vinuesa que vivien a Veracruz.

D’orígens celtibers, des de l’edat mitjana l’economia de Vinuesa es basa en el comerç, en la fusta i, com ja he dit, en la llana. Al segle XVIII, Carlos III concedí a Vinuesa el títol de vila amb els seus furs i el símbol del rollo jurisdiccional. Era coneguda com la cort dels pinars, Vinuesa era una de les poblacions més nobles de la zona i es nota mentre passegem pels seus carrers empedrats i amb cases també de pedra situades a un costat i a l’altre dels carrers.

Hi ha racons encisadors, com El Portalejo, un encreuament de carrers amb un passadís que comunica la part baixa del poble amb l’església i la plaça major.  

Quan eixim de El Portalejo veiem un trinquet que va ser costejat per una persona del poble que va fer diners en America, Com el llavador. Molta gent se n’anà a fer les Amèriques i quan tornà deixà constància de la seua riquesa, alguns fent donacions al poble.  

L’esplendor del passat queda allunyat, actualment forma part de l’Espanya oblidada i quasi despoblada de l’interior d’Espanya. Els joves se’n van a les grans ciutats i pocs retornen a mamprendre de nou al poble que els va veure nàixer. Per això crec que és important mostrar estos pobles i que la gent els considere com una opció de turisme rural, o tal volta iniciar hi una nova vida, i alhora contribuir al desenvolupament del poble. El turisme en la dosi adequada és bo per a tots el llocs, el problema són les massificacions que es produeixen en alguns punts, que no és el cas. Esta setmana veiem molts cotxes pels carrers, per on en hivern no passa ni una rata.

La plaça Major és el cor de la població, el lloc on s’hi feien i s’hi fan totes les celebracions i festes, també hi ha uns bars per poder prendre alguna cosa. I si parlem de festes, just des de fa unes setmanes hi ha un pi plantat a meitat plaça amb motiu de les festes de la Verge del Pino i Sant Roc, a meitat d’agost. El pi es plantà el 4 d’agost, el tallaren en un dels boscos de la zona, i el col·locaren a la manera tradicional, entre els homes del poble i emprant  la força.

Hi està l’edifici del Seminari junt a l’ajuntament.

L’altre edifici important és l’església de Nuestra Senyora del Pino d’estil gòtic renaixentista. Un dia anem a l'hora de missa iestà oberta. Entrem i em bocabada. El retaule major és del segle XVII i està considerat dels mes importants de la província. La planta és de creu llatina. Les obres dirigides pel mestre d’obres Juan de Naveda, el mateix que construí l’Escorial, començaren a finals del segle XVI, però no acabaren d’enllestir-les fins el segle XVIII. En l’altar destaca la Virgen del Pino. Conta la llegenda que la Verge s’aparegué en les branques d’un pi que es trobava a la població veïna de  Covaleda, però el tronc estava a Vinuesa. Les dones de Vinuesa bregaren per la Verge amb banques de pi i és la raó de la celebració de la Pinochada el 16 d’agost.

En la plaça hi ha un gran edifici: el palacio reina de Tardajos que és actualment un hotel.

Des de la plaça accedim a un mirador.

Continuant des de la plaça Major pel carrer Luenga, trobem moltes casones i palaus amb escuts a les façanes. La qual cosa demostra la importància de Vinuesa de la qual en parlava abans. Els rics del poble tenien cases més grans i ben condicionades i es notava la diferència respecte a les altres del poble. La primera que trobem és el palau de Don Pedro de Neyla, manat construir per l'arquebisbe de Palerm, Pedro de Neyla al segle XVII. És un exemple dels que li donen el qualificatiu de senyorial a Vinuesa. L’escut de l’arquebisbe està a la façana. L’edifici va pertànyer a l’església fins l’adquisició per part de Matias Ramos Calonge qui va fer donació al poble per a posar hi una escola, que es manté en l’actualitat i és la raó per la qual a l’edifici també se’l coneix com el palau de les Escoles.

Molt a prop trobem dues cases que destaquen: està  la casa de los Ramos, exemple d’arquitectura pinariega, típica de Sòria, casa senyorial de 1778, amb jardí delimitat per una tanca de pedra que acaba amb pics piramidals, té  dues plantes, amb gran balconada de fusta. Fou declarada bé d’interès cultural i és propietat privada.

Però també cal parar atenció en la casa del costat, construïda en 1784.

És un goig passejar entre casones que no han perdut l’essència del passat.

Seguim caminant,sense presses...sense sorolls....

Un altre palau que destaca és el dels marquesos de Vilueña, construït al segle XVIII, que té a la façana l’escut de la família Montenegro. Actualment el palau és residència de persones grans del poble. Hi veiem a la porta, prenent el sol, els residents, les persones de més edat del poble que podriren contar-nos tantes coses...

La plazuela és una altra plaça amb encant del poble, és més menuda que la major, i a més d’estar envoltada de cases ben conservades i importants com el palau de los Hedilla i la casa de los Muñoz, enmig de la plaça està el rotllo que l’any 1776 atorgà el rei Carlos III a la vila de Vinuesa.

Anem cap a la part baixa del poble. Hi ha un carrer ple de bars i un hotel que té sempre la terrassa  plena de gent. Totes les nits té molt d’ambient. Quan arribem a la plaça de la Soledad veiem un altre pi enmig de la plaça, i una gran casa, que es veu abandonada, però de les que van fer els indians.

La casa dels indians està al costat de l’ermita de la Soledad, que és molt menudeta, d’estil gòtic, datada de la segona meitat del segle XVI, de planta rectangular amb dues portes. Acull nius de cigonyes a la part alta del campanar.

Com dormim al poble ens permet veure’l bé i: de bon matí  abans d’eixir de ruta, per la vesprada abans de sopar, o de nit, quan les faroles estan enceses i es crea un ambient misteriós. Qualsevol moment és bo per fer un passeig, és un poble menudet i tot està molt prop.

I si no és poc, a un tir de pedra hi ha un pantà, l’embassament de la cuerda del Pozo, que regula el cabdal del riu Duero. Des del poble es pot fer un passeig molt agradable fins a un pont que creua el pantà. Submergit en l’aigua assomen les ruïnes d’un antic pont romà que té quasi 2000 anys d’antiguitat.

I també, quan  eixim de ruta a veure algun altre poble, vorejant el pantà veiem assomar la torre d’un poble enfonsat. Era La Muedra i quedà sota l'aigua en 1941, en construir-se l'embassament. La torre es veu mes o menys, segons el cabdal. Nosaltres veiem com sobreïx un poc la torre del campanar i apropant el zoom de la càmera la distingueisc amb claredat.

M’agrada imaginar com seria la vida al poble enfonsat.

QUADERN DE VIATGE, ESTIU 2026, SÒRIA i PROVÍNCIA