Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 26 de setembre de 2023

RESSENYA LITERÀRIA: BUENAS NOCHES SEÑOR LENIN i altres de Tiziano Terzani

 


“ BUENAS NOCHES SEÑOR LENIN” Buonanotte, signor Lenin

“EL FIN ES MI PRINCIPIO” La fine è il mio inizio

“UN ADIVINO ME DIJO” Un indovino mi disse

 AUTOR: Tiziano Terzani

Este any he sabut d'un autor italià, Tiziano Terzani (Florència, 1938 - Orsigna 2004) i després de llegir algunes de les seues obres he de dir que m’agrada molt. M’agrada el que diu, com ho diu i la seua manera de pensar i fer al llarg de la seua vida.  És un autor que  recomane especialment a viatgers però també a qui li agrade llegir textos que són ensenyaments de vida. Així que hui vos parle de tres obres en lloc d’una i ressalte característiques generals en lloc de filar prim en obres en concret. Pretenc que agafeu alguns del llibres de Terzani i gaudiu llegint, viatjant o reflexionant, de la mateixa manera que jo he fet.  

Com no ha d’agradar-me l’autor? Tiziano Terzani escrivia molt bé i a més sobre realitats diferents, sobre mentalitats d’arreu del món…sobre viatges. I és que ho feia mentre treballava perquè era periodista corresponsal de guerra que anava de país en país i mai parava. I mentre treballava vivia la vida esprement-la al màxim. El seu periodisme es diferenciava perquè parava en l’essència humana. Era un home curiós per la vida i les persones. En 1973 publicà el seu primer llibre i després en vingueren altres. Amb un gran humanisme  crític, els seus relats mostren la realitat crua, la que veia en primera persona, per la qual cosa amb els seus llibres podem entendre la història i l’evolució dels països políticament i socialment. Feia un periodisme  d’acció, el de descriure de primera mà els fets i els sentiments, les historiés reals que tal,volta semblaven secundàries però al capdavall eren la realitat.

Llegir alguns dels seus llibres m’ha recordat Javier Reverte del qual tinc algun  llibre  ressenyat al blog com és “El sueño de Africa” . Altre autor que m’ha vingut al cap ha sigut el gran Manu Leguineche del que al blog podeu llegir la ressenya del seu llibre, ja un clàssic,  El camino mas corto." També he pensat amb Cristina Morato, per com et fa veure la part humana del món. Morato és una gran escriptora de viatges, que sempre redacta atrapant el lector, té llibres interessants com “Cautiva en Arabia” que vaig ressenya fa molt. I és que pensar en uns autors fa recordar altres que tenen en comú ser grans viatgers, periodistes i professionals, com ho és Terzani.

Llegint els llibres de Terzani es pot conèixer la seua trajectòria periodística i de pensament però possiblement és en l'obra pòstuma, “El fin es mi principio”,  on millor es veu. El llibre és un resum de vida, una conversa amb el fill, Folko, filòleg i filòsof, que coneix bé qui té davant i sap com encarrilar la xerrada. Folko és un gran professional que fa encertades aportacions al diàleg fruit de la seua experiència com documentalista i també recordant la infantesa familiar.

El llibre té un format senzill: pare i fill cara a cara. Comencen la conversa al mes de març de 2004. El fill va preguntant adaptant-se a l’estat d’ànim i cansament del pare, així van parlant, de tant en tant paren i reprenen la conversa. Tot es fa sense pressa però sense pausa. No es pot perdre el temps, Terzani està a les acaballes de la seua vida. Estan tres mesos parlant, Terzani dona per enllestit el relat i mor en juliol.

És el pare qui demana fer la conversa, vol regalar-li al fill el relat final de la seua intensa vida des que va nàixer. És un llibre sincer perquè hi ha molta confiança i estima entre els dos, la qual cosa afavoreix el relat.  El llibre és el testament de l’autor, són les seues memòries, és la seua vida en forma de paraules escrites, és el seu viatge al llarg del camí passant per molts països. Explica el que va viure i aprendre i parla obertament del que sent front a la mort. El pare ha acceptat “deixar el cos” com ell l’anomena. Per a mi, esta part final és la més intensa i dura de llegir malgrat veure una actitud estoica. Personalment m’ha agradat més la resta del llibre on explica la seua filosofia vivint i treballant, fent ambues coses com un joc. M’ha agradat saber sobre la seua vida que ha estat una constant aventura amb bons moments però també mals tràngols i és un exemple com ha afrontat els moments dolents.

Al llibre hi ha molta saviesa acumulada, molts pensaments fruits de l’experiència per Asia. De jove començà a estudiar la carrera de Dret però el periodisme era el que li agradava. Obsessionat des de l’inici per la Xina, des de 1971 treballà de corresponsal en Asia per a un periòdic alemany de prestigi que va entendre el seu treball i el va deixar fer, també col·laborava en premsa  italiana. Visqué amb la dona i els fills en  Singapur, Bangkok, Hong Kong, Pekín, Tokio i Nova Delhi. Acabà en l’Himàlaia, on es retirà quan li diagnosticaren el càncer. Volia viure com un ermità i reflexionar-hi. Hi estigué una temporada però al capdavall preferí acabar les seues dies al costat de la seua família en Orsigna, Itàlia.

En realitat a Terzani no l’he "descobert" jo, me’l va recomanar l’amiga italiana Mariateresa Gallo, que només em va conèixer va saber que m’agradarien els llibres d’este autor italià. A Mariateresa també li agraden, i molt. És originària de Calabria i viu a Espanya des de fa quasi vint anys, és filòloga i orientalista, llicenciada en llengües i Civilitzacions orientals i actualment treballa ensenyant idiomes. Jo la vaig conèixer impartint valencià. El  parla perfectament,  quasi ni se li nota l’accent italià. És un goig parlar amb ella sobre literatura i viatges en general i especialment sobre este autor al que coneix tant a fons i admira. La seua admiració és especial.  De fet acaba de publicar una traducció d’una de les seus obres:Buonanotte, signor Lenin, en castellà "Buenas noches señor Lenin", un interessant llibre que estava ja traduït a anglès, alemany i polonès. Ara, gràcies a l’amiga italiana, ja està en castellà també. Conèixer Mariateresa m’ha fet pensar en la tasca dels traductors. Pense que també és interessant saber sobre esta faceta, de la que quasi mai es parla. Jo mateixa m’autoinculpe i me n’adone de la meua errada no posant el focus d’atenció en qui fa la traducció en els llibres d’autors estrangers. Ja no em tornarà a passar mai més.

Mariateresa descobrí l’autor l’any que va morir, en 2004, li digueren que era un periodista excepcional però no va ser fins el 2010 quan veritablement va parar l’atenció en la seua obra i començà a voler saber-ne més. Llegint “El fins és mi principio” fou quan realment va comprendre el continent asiàtic. Terzani és un autor que com diuen els que el coneixen, “penetra en els països i en l’ànima de la gent” i això motiva conèixer els llocs que mostra, així que en 2016, desprès de llegir “Buonanotte, signor Lenin”,  Gallo se n’anà a Uzbekistan. Quan tornà del viatge començà a rondar-li la idea de traduir l’obra i més sabent que tindre’l en espanyol, era un dels somnis  no complert de l’autor.

I amb la decisió ferma, tot seguit, per mig d’un agent literari es posà en contacte amb la dona de Terzani, Angela, Staude, per a tractar la possibilitat de traduir el seu llibre. Al capdavall, i després de negociacions no lliures de dificultats, aconseguí el vist i plau per a la traducció. El tema editorial és a banda, però amb el gran treball, l’esforç i la tossudesa de Gallo, hi està “Buenas noches, señor Lenin” que Mariateresa  ha publicat en espanyol, com volia l’autor.

És un llibre on veiem com Terzani, s’assabenta del colp d’estat contra Gorbachov que acaba de tindre lloc a Moscou. Estava viatjant per Siberia, prop de Xina, amb altres periodistes internacionals. Durant dos mesos travessant Siberia i les repúbliques soviètiques arribà a la capital. Terzani viu i descriu l’ocàs de l’imperi soviètic, el naixement dels nacionalismes i dels fonamentalisme islàmic…viu en primera persona quan les estàtues de Lenin són demolides. És un testimoni directe excepcional, amb reflexions, fotos i com en tots els seus llibres, ple d’experiències pròpies i reflexions extretes per  converses.

En “El fin és mi principio” Terzani  també li conta un poc al fill esta experiència perquè realment fou única. Així com també parla sobre el llibre “Un adivino me dijo”, que també he llegit i m’ha agradat perquè és molt singular. Parteix d’un fet que realment ho és, que fa que Terzani descobreisca un art de viatjar diferent a com ho feia fins el moment. Tot comença quan coneix un vident que li pronostica un greu accident si, durant l’any 1993 agafa un avió. És un dilema creure o no creure-ho. Terzani li fa cas i durant 1993 seguint l’ofici de periodista per anar d’un país a altre, empra tot tipus de mitjans de locomoció excepte l’avió, que segon l’endeví, li pot comportar la mort.

I passa l’any trepitjant els països amb una mirada més propera i reflexiva especialment para l’atenció en el procés de canvi i modernització que han patit els països d’orient volent imitar Occident. En este llibre la sort, la màgia, l’espiritualitat, tot s’ajunta i al capdavall Terzani salva la vida. Perquè l’endeví tenia raó i en marc de 1993 va haver un accident aeri mortal. Hi anava el col·lega alemany que havia ocupat el seu lloc.

Terzani era un periodista compromès, i segons diu ell mateix, res objectiu, perquè per escriure s’ha d’entendre i posar l’ànima. Estic totalment d’acord amb ell. M’agraden molt les reflexions que fa, convida a que el lector també les faça i altra cosa molt important: es nota un gran domini de la paraula escrita amb frases perfectes i concises, sense escriure sobrants i redundàncies. Llegiu Terzani, no us defraudarà.

dijous, 21 de setembre de 2023

TARRAGONA: MONTBLANC

“Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Fem un passeig d’unes hores per Montblanc, un poble medieval situat en un punt antigament considerat estratègic entre Tarragona i Lleida. Tenia un castell en un turó, del que no queda quasi res, i les cases creixeren al seu voltant. Les cases disposades com si fossin una muralla feien de protecció. Amb els privilegis concedits per a poder organitzar fires de ramat i mercats, Montblanc es desenvolupà  i començaren a acudir a la població gent i nobles que edificaren les seues cases. S’edificaren molts edificis civils i religiosos, així com la muralla. Era finals del segle XIII i principis de XIV. Fou època bona fins el segle XVII quan començaren les guerres i les revoltes i la ciutat va perdre estatus i esplendor. Al segle XVIII començà un període de prosperitat amb les vinyes, però la fil·loxera afectà al sector vitivinícola. Després de la guerra civil Montblanc es convertí en població industrial i actualment té uns 7000 habitants.

Estem en extramurs, el poble està salvaguardat pels murs enormes. Ens apropem a les muralles. Estem a la plaça de sant Francesc, una gran esplanada punt idoni per aconseguir una bonica panoràmica d’un gran tram de la muralla. La mirada va cap a elles però també crida l’atenció en un edifici d'enfront, un cartell en llatí, que daltabaix ve a dir que al poble hi ha molt a veure:  VILA MONTIS ALBI, QUANTA FUIT, IPSA MONUMENTA DOCENT “Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Així que anem a buscar-los… I el primer monument el  trobem sense anar molt lluny, just al costat del cartell que acabem de llegir, és l’antiga església que pertanyia al convent de sant Francesc del segle XII, que antigament va ser un centre cultural molt important d’ensenyaments filosofics. L’actual església substituiria la romànica. Al segle XIX amb la desamortització l’edifici va perdre importància i acabà abandonant-se.  Fou presó, també escola, estació telegrafica...i fins i tot fàbrica de vins i aiguardents. Al segle XX,  l’any 1981, l’edifici fou adqurit per la Generalitat i en 1987 l’església i el claustre es restaurà per a convertit-ho en un centre cultural, com havia sigut l’antic convent. La capella barroca de l’església és actualment l’oficina de turisme. Donar als monuments un segon ús, és una manera de conservar-los i evitar que per abandó acaben per caure. Mirem la façana de l’església. És austera amb un campanar quadrat que no ressalta. L’edifici fa 18 metres d’alçada, quasi 12 metres d’ampla i 43 metres de llarga.  

Davant la muralla hi ha un monument dedicat a la sardana creat per l’escultor Jordi Figueras, s’inaugurà en 2018, l’any que Montblanc fou capital de la sardana i es feren moltes activitats relacionades amb el ball típic català.

Hi ha una font de 1829, la Font de Sant Francesc, amb un cos quadrat i quatre canelles d’on eix l’aigua. Damunt hi ha un obelisc sostingut per quatre boles. Quan a principi del segle XIX el poble començà a créixer es va veure la necessitat de dues fonts en els extrems de la localitat, cadascuna amb abeuradors i rentadors. i s'hi crearen. En un principi es pensà en la plaça de sant Francesc i en el Raval. Després canviaren d’opinió pensant la de sant Francesc estava massa allunyada del centre i que era millor en la plaça de sant Miguel al carrer major. I començaren les obres. Tanmateix es trobaren una realitat en la que no havien pensat, hi havia ossos humans perquè allò era un antic cementeri, així que es tornà a la idea inicial.


Des de la plaça entrem a la localitat per una de les portes… Donarem una volta pel poble i tornarem de nou a esta plaça tan espaiosa que permet veure bé la imponent muralla. Cal observar-la i apreciar la importància històrica que representa com a testimonis del passat. Si, la muralla és imponent i després d’una efectiva restauració, ens transporta al passat medieval. Envolta el casc històric. Es construí entre els anys 1366 i 1397 amb una longitud de 1700 metres, una altura mitja de 6 metres i un espessor d’1’20 metres. En l’actualitat hi ha 25 torres defensives, antigament hi havia unes 30. En 1947 fou declarada junt al casc antic, conjunt monumental i artístic.


Ja estem en intramurs. Seguim pel casc històric que està molt ben restaurat. Caminen pel carrer Major, antic carrer real, amb cases que conserven l’arquitectura medieval.

Trobem l’església de San Miguel, d’estructura gòtica i portada romànica. Davant d’esta església es on es volia posar la font de sant Francesc...


Al costat de l’esglesia està el palau fortalesa Castlà del segle XV, un edifici de propietat privada que fou la seu del “castlà" o castellano, és a dir, el representant militar del rei. És un edifici quadrat i curiosament té els cantons en angles rodons per questos defensives. Tenia un hort que arribava fins la muralla on es va obrir un portal particular. Quan al segle XX es restaurà la façana es trobaren unes finestres renaixentistes de gran valor artístic.


Anem per darrere l’església. Hi està la plaça 1 d’octubre inaugurada en 2018 i el monument a Pau Queralt, que fou rector i el primer restaurador de l’església  de sant Miguel.

I retornem al carrer Major. Hi ha comerç i una gelateria a la que volem tornar després per fer-nos un gelat. Primer volem anar a la plaça principal del casc antic. Caminant mirem a un costat i altre els carreronets perpendiculars. Montblanc és un poble amb encant.


De nou tenim altra temptació golosa, una pastisseria amb uns dolços cridaners a la vista. El dolç típic és el merlet, que és creà en una pastisseria de mitjan del segle XX, seguint una proposta de l’Ajuntament per dotar a la població d’un producte local específic. Sempre ha estat considerat un producte emblemàtic de la vila. Tanmateix uns anys més tard,  altra pastisseria de la ciutat va començar a elaborar un producte similar, els montblanquins, i avui dia tots dos es comercialitzen sota denominacions diferents.  Nosaltres caiguem en la temptació de tastar els merlets, però el que tenen són els montblanquins.  Tan se val, al capdavall, sense llevar cap  mèrit, un i altre no són més que ametla envoltada de sucre, com la garapinyada valenciana.

Arribem a la plaça Major amb típica construcció catalana. Hi està l’ajuntament. En realitat, en un primer moment poc podem apreciar-la perquè és dia de mercat i hi ha molta gent en els paradetes. Després tornem-hi per observar-la millor. Hi ha cafeteries,  terrasses i porxos. Com m’agraden les places que  conserven les porxades! És una plaça amb essència, amb a antiguitat...Si ens endinsem per carrerons amb tota seguretat trobarem més d’eixa autenticitat que no ha perdut del passat...




En una lateral estan els porxos de Cal Milet, segons alguns historiadors l’edifici fou seu de l’ajuntament, es on està el pesador de gra oficial que funcionà de 1752 a 1905. És com una pila de pedra amb capacitat justa establerta, on es posava el gra i mitjançant una trampeta es deixava caure en el sac.

Pare l’atenció en un trompe-l’oeil o artifici, un d’eixos dibuixos que semblen que siguen reals i enganyen l’ull, està pintat en una façana  i representen unes finestres i gent escodrinyat... típic de poble.

Des d’un lateral ja es veu l’església de Santa Maria que és la principal del poble, laconeguda com la caatedral de la muntanya. Està en la part alta, pujant unes escales...

Abans d'arribar, a meitat camí i amb l’església enfront, a mà dreta trobem el casal dels Josa, un edifici fet entre els segles XIV i XVIII. Actualment és seu del museu comarcal de la Conca de Barberà.

Ja tenim l’església davant, la porta està oberta i ens alegrem, però quan preguntem per poder entrar, ens diuen que no és possible perquè van a tancar. Fins la vesprada no obrin de nou. Així que ens quedem sense veure-la per dins.

La primera base romànica es construí l’any 1163 i fou en 1310 quan es decidí fer la catedral gòtica. Les obres s’allargaren i al segle XV encara no estava construïda ni la façana principal ni el campanar. Crida l’atenció el pis de la xicoteta plaça on està situada. És de pedretes de diversos colors formant figures geomètriques.

Retornem a la plaça i al carrer Major, però en lloc de seguir-lo ens enfilem pel carrer Riber i trobem uns carrerons on també es respira essència del passat... es nota en les cases, en el comerç que fa publicitat d’un comerç viu amb l’eslògan “històries d’antes”  i amb fotografies antigues. Tambè es veu en el traçat dels carrers estrets i places menudetes... fins i tot veiem vestigis jueus.

Se’ns ha fet tard, hem de tornar a la plaça sant Francesc. Sabem que se’ns ha quedat molt per veure...anar per més carrers, entrar a més llocs....però no podem quedar-nos més. Tornem pel carrer paral·lel al major, el carrer de la Fusteria que dona al Portal de Castlà. Hi veiem altra caracteristica que defineix la localitat. Montblanc és ciutat gegantera, hi està el monument als gegants.

I amb tot…acabem la visita just el en punt on l'hem començada …a les muralles, a la plaça de sant Francesc. 

De debó que m’ha agradat Montblanc. El passeig ha estat molt bé.


QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VAL D’ARAN

dissabte, 16 de setembre de 2023

12 ANIVERSARI del RACÓ VIATGER de MARILÓ












1-El temps passa volant…no penseu el mateix? Cal aprofitar cada dia, cada moment…Viu…somnia…estima…pregunta…aprèn… llig…viatja...Sabies que llegir és la manera més econòmica de viatjar?Jo sé que tu ho fas: llegir...viatjar...viatjar llegint...I m’alegra,  has seguit una bona opció  perquè viatjar és l’inici per trencar fronteres,  per aprendre tolerància i respecte, per conèixer el que pensa l’altre i posar-se al seu lloc…Com d’important és l’empatia...

 2-Viatjar es viure en altre lloc que no és el teu..així com llegir és viure altra vida que no és la teua…continua llegint…continua viatjant…

 3-Gràcies per acompanyar-me en aquest racó de viatges... llegint...el racó dels llocs propers o Europa, Amèrica, Asia o Africa...el racó de literatura mostrant-te l’Algèria d’Entre dos mons, o els secrets en una casa verda de Guatemala  o parlant-te d’un diari de silencis,  que és la vida de Paulette Weil.el racó de pensaments,el racó on guarde les ressenyes de cine i de llibres...o el racó de FOTOS i MÚSICA... i el canal Youtube...al racó viatger hi ha això i més...

 4-M’agrada escriure, m’agrada viatjar...m’agrada compartir el que sé...són les inquietuds que em mouen... i que han contribuït a traure més de 1000 publicacions...una mitja de 7 al mes i quasi 80 a l’any...

 5-Faig balanç de tot el que hi ha al blog i estic contenta...mantenir-lo amb publicacions periòdiques durant 12 anys és una bona recompensa...perquè escric de manera desinteressada, no hi ha patrocinadors que posen la seua falca publicitària.

Seguint fent balanç, llig  el que vaig escriure fa 12 anys quan publicava per primera vegada... me n’adone que les intencions són les mateixes i he seguit el camí que volia.  

 6-Fa 12 anys deia...

 UN POC SOBRE QUI ESCRIU...

 Sóc d’aquelles persones a qui li agrada no perdre detall del món que ens envolta i no para de meravellar-se cada moment, analitzant xicotets detalls que passen per davant. Sortosament sóc com molts... com tu mateix….Sóc també un pou sempre a punt per omplir amb tot allò que cada racó ofereix. Un racó que pot estar en casa, en la comarca, al país o a altre continent. No importa si ve de lluny o de prop, importa sentir-lo. Al pou només caben descripcions sentides de llocs, d’olors, d’imatges que m’impactaren, de vida viscuda, de vegades millor, de vegades pitjor, de vegades comprenent el que es viu-veu, de vegades lluitant contra el que no pot ser, moltes vegades impassible per saber que no es pot fer res més.El pou va omplint-se amb cada passada feta, unes vegades simplement mirant, altra observant amb més deteniment, també conversant per contrastar i sobre tot escoltant. M’agrada escoltar. Però sobre tot m’agrada escriure i m’agrada viatjar.…Som el que vivim i experimentem, tot viatge va formant part del nostre bagatge personal que una vegada adquirit mai s’abandona.

 UN POC SOBRE EL BLOG

... seran doncs, històries viscudes i escrites amb la declarada i pretensiosa intenció de fer-les viure a qualsevol o reviure a qui ja les ha viscut.Si, és molt pretensiós. Ho reconec.…Vull que ho mireu tot amb els meus ulls, que sentiu com jo en el seu dia vaig sentir.Que bó que fóra així...somniem, viatgem…El somni de viatjar és fàcil d’aconseguir.

 8-Gràcies…per llegir…per ser fidels…als que em seguiu des de l’inici i als que us heu anant incorporant any rere any…M’alegra acumular lectors…sou el motor que estimula l’escriptura. 


dilluns, 11 de setembre de 2023

dimecres, 6 de setembre de 2023

ILLA DE SÁLVORA, RIA DE AROUSA: Creuer per Rias Baixas, (Galicia)

 Rias Baixas des d’una prespectiva diferent…la marítima…


PRIMER DIA DE CREUER: Ria Arousa- Illa Sálvora- Ribeira-Ria  Arousa-Illa da Toxa.

Estic en les Ries Baixes en Galicia, una preciosa part d’Espanya a la que realment m’abellia tornar després de més de vint anys sense visitar-la. Les vegades que he vingut sempre m’he quedat amb ganes de gaudir més dels paratges naturals, però era hivern o tardor i l’oratge no acompanyava. Esta vegada és estiu, així que visite les Ríes posant-les de protagonistes, centrant-me en la costa. I que millor que fer-ho amb vaixell?

A cada pas, me n’adone que l’essència de la zona no ha canviat amb els anys: la bona gent, la meravella paisatgística, el sabor mariner present tan autèntic i el bon menjar, tanmateix este any tot sembla distint perquè la perspectiva és diferent. Dormim en Sanxenxo i cada dia anem al port d’alguna de les ries, embarquem, passem el dia navegant, fins i tot dinant al vaixell, i  mirant el bonic paisatge. Quan arribem a la destinació prevista desembarquem per fer visites interessants a pobles o ciutat amb encant o als paratges naturals i illes deshabitades o quasi deshabitades que guarden moltes històries. I al final de la jornada tornem a Sanxenxo, a l’hotel. A que és una planificació encertada? A que és atraient? El turisme és molt fort en Galícia i esta oferta de “cada dia en vaixell” és una més,  és molt agradable i interessant. En esta ocasió viatge amb Interrias, agencia que té la seu al mateix  Sanxenxo, la qual cosa és garantia que coneix la zona molt bé. Realment són experts i es nota en el resultat, en l’atenció al viatger i els serveis es mereixen un deu. No cal dir que el menjar també: bon producte i bones mans per cuinar-ho. He menjat de tot: ostres, vieires, musclos, navalles, almejes...gambes...


En Sanxenxo, especialment, s’hi veu molta edificació nova, hotels preparats per al turista...veig que hi ha molt més construït que fa vint anys. Tanmateix, des de fa un temps i cada vegada més, els gallecs van tenint una cosa clara que m’agrada: hi ha cada vegada més llocs on s’hi potencia el turisme però de manera controlada. Per exemple, l’entrada als paratges naturals està controlada i restringida a un nombre de persones al dia. Es necessiten permisos oficials en alguns llocs per poder desembarcar. Em sembla una mesura previsora per evitar massificacions i destrosses naturals.

Realment m’abellia este viatge a les Ries Baixes, primer perquè han passat molts anys de les altres vegades, en les que vaig visitar alguns pobles i ciutats d’interior i segon perquè el trajecte permet veure les Ríes plenament. Esperava oratge més fresquet, però hem tingut una ona de calor, i veient la part positiva...ha vingut bé per gaudir millor en els trajectes amb vaixell.  

El primer dia anem al port d’O Grove. Esta població està situada a l’entrada de la ria d’Arousa i és lloc turístic. Nosaltres no visitem la població, el vaixell ens espera, cruceros Pelegrin, amb un capità, dos tripulants i una cuinera a bord. Tots professionals i atents, la cuinera guisa de meravella...i la guia Irene, demostra una gran experiència i professionalitat durant tots els dies.


Embarquem direcció cap a l’illa de Sálvora. Deixem enrere el port, la llotja es veu en primer pla, és el lloc on va a parar el peix recent pescat per vendre’l. Tenim prevista la visita d’una llotja on ens explicaran tot el procés, des que entra el peix fins que el venen. 

Navegar és un plaer. Comence a observar els diferents matisos del color de l’aigua...tenim el dia clar i solejat. Este viatge convida a parar atenció en les coses que normalment passen desapercebudes, les que deixem en segon lloc...i que omplin, per la bellesa que amaguen.

I de front, per la proa, entre batees, veiem ja l’illa de Sálvora...De batees en veurem moltes durant tots els dies i una vesprada en concret ens faran una explicació detallada en una exposició sobre el mar.


És un goig, mirar cap proa o cap a popa...a babord i estribord.





Arribem a l’illa. El capità i la tripulació, cuinera inclosa, fan la rutina de col·locar les escales per a facilitar-nos el desembarc. Són ràpids i eficients. L’illa és un espai protegit. A l’entrada hi ha cartells informatius de rutes i normes. No hi ha bars, ni papereres, totes les deixalles se les guardarem i les deixarem a la península.


Des de 2002 Sálvora forma part del Parc Nacional das Illas Atlanticas. A més de Sálvora formen part del parc, les Cies, Ons i Cortegada. A esta última no hi anirem. Sálvora és l’única illa visitable de l’arxipèlag de Sálvora format per l’illa on acabem de desembarcar i altres illots més.


L’illa era propietat del marqués de Revilla, família amb títol nobiliari des del segle XVII i al marqueé li agradava la cacera, per la qual cosa va manar portar a l’illa molts animals per a poder gaudir de la seua afició. En 2003 l’illa fou venuda per l’hereu del marques de Revilla,  Jose Maria Otero Goyanes. Actualment, d’animals, queden cérvols, porcs senglars i cavalls gallecs... no en veiem cap, només els excrements dels cavall per la senda on anem. En general hi ha molta diversitat de flora i fauna que anem observant pas a pas.

Altre aspecte a destacar són les formacions rocoses de l’illa, totes amb histories i llegendes. El primer que em sorpren i m’agrada són les seues formes...em recorden molt a la senda dels duaners de la Bretanya francesa... M’agrada la tranquil·litat que hi ha, que deixa escoltar el soroll de les gavines junt a l’aigua del mar.



 

Només arribar observem de lluny una sirena...en escultura de pedra, clar! Es tracta d’una sirena coneguda com  “Mariña”. Joaquin Otero Goyanes, marqués de Revilla, descendent i hereu dels primers propietaris de l’illa, ordenà la construcció en 1956 en honor a una llegenda que els habitants conten des de temps immemorials. Diu la llegenda que un cavaller naufragà i arribà a l’illa. Hi trobà la sirena, que era muda  i s’enamorà,  es casaren i tingueren un fill de nom Mariño. El cognom continua en Galicia i qui el porta se sent connectat a la historia de la sirena i il’illa. A partir d’aci hi ha diverses versions. Em limite a explicar  la que hi ha en un llibret turistic publicat per la Xunta de Galicia. Doncs la història continua en que, preocupat pel mutisme de la sirena el cavaller demanà consell a l’abat que li digué que li havia de donar un fort ensurt si volia que parlara. Seguint el consell, encengué una foguera i simulà que anava a tirar el fill de la parella a les flames, la qual cosa va provocar un crit d’espant a la sirena. Continua la llegenda que en morir el cavaller, la sirena tornà al mar i posà com a condició que cada generació dels “Mariño” deurien d’entregar-li un xiquet d’ulls blaus, per emortar-se'l amb ella al mar.

 


Veiem un edifici que és l’antiga fàbrica de secat i saladura de peix. En 1770, la família Otero Goyanes construí en l’illa la primera fàbrica d'este tipus de Galícia. En 1958 es transformaria en el Pazo residencial de l’illa de Salvora. La fabricà donà treball i a l’illa s’instal·laren unes 70 persones. Al costat està la capella de santa Catalina que fou una taverna de mariners i forasters, abans de 1960, any que es convertí en edifici religiós dedicat a la patrona de l’illa.

 


Prop del moll hi ha una platja, buida de gent però no d’animals, i és que hi ha diferents especies d’aus. Portem una guia del parc, Ana, que ens va explicant detalls molt interessants de tot tipus,  però especialment es nota que en el que gaudeix és parlant de diferents especies de flora i fauna que hi habiten.


Fem un passeig sense presses observant i escoltant. Ens allunyem del moll. La guia reconeix fins i tot les gavines i les cries...algunes tenen nom. Em considere una privilegiada perquè esta illa només la poden visitar 250 persones al dia. 

Les gavines manen del lloc. Sé que estic envaint el seu terreny i procure passar respectuosament per no molestar. Està sensació la sentiré més d’una vegada en altres llocs. Trobem una gran roca que sembla una iguana, és un lloc on algunes gavines fan niu, és idònia per refugiar-se amb les cires tan si fa sol com si plou.



Continuem el camí i arribem a la font de Santa Catalina o Fonte de Telleira, que segons conten ha donat salut i força als que bevien de les seues aigües. No està controlada sanitàriament, però molta gent, seguint la llegenda beu l'aigua pensant que  beneficia.


Seguint la ruta prevista arribem a l’aldea abandonada on vivien els treballadors de la fàbrica. Les cases estan distribuïdes en forma d’u. Hi ha 8 situades al voltant d’una plaça i dos fons. Eren cases menudes formades per  una cuina i un dormitori però que acollien fins a 12 persones. L’últim habitant fixe de l’aldea abandonà l’illa en 1972 per falta de treball després de tancar la fabrica.

 


I just darrere estan els horreos de l’aldea, quan anem a Combarro en veurem molts més. Els horreos fan funció de magatzem del gra de panís. En este punt la guia ens conta sobre el naufragi del Vapor Santa Isabel, una tragèdia que passà en 1921 front a la costa de l’illa en la qual van morir 213 persones de les 268 que viatjaven al vaixell. Anava destí Buenos aires. Fou la major tragèdia marítima de la història de Galícia en el passat. Després passaria la tragedia del prestige, però això és altra història. Tot començà per un tall en el corrent elèctric, a saber si intencionat o no. El buc Santa Isabel  només va rebre ajuda  dels pocs veïns de l’illa que hi havia alertats pel farer que va veure el buc accidentat. Els veïns ni s’ho pensaren i encara aconseguiren salvar 15 o 20 persones. L’heroïcitat va ser protagonitzada especialment per quatre dones joves de l’illa que es guanyaren el respecte de la resta dels habitants però al capdavall ho pagaren car. La vida en l’illa canvià a partir del naufragi. En honor a les heroïnes, en cada horreo estan els seus noms, un en cadascú.  En 2019 la directora gallega Paula Cons va fer una pel·lícula “ Las mentiras del Santa isabel” i en 2021 obtingué 19 candidatures per al Goya. També es pot llegir una novel·la sobre el tema “La nostalgia de la mujer amfibio” escrita per Cristia sanchez Andrade i publicada l’any 2022.


Continuem el passeig i passem pel safareig.


Tot seguit anem cap al far, fa calor però és un goig caminar sense presses, sense sorolls molestos, només la remor del mar i  els crits de les gavines. Anem per una senda on s’hi respira l’aire tan sa...

El far fou construït en 1921 i va substituir altre més antic de 1852 que estava ubicat un poc més amunt. Passem hi un ratet agradable cara al sol, gaudint de moltes sensacions agradables, mirant el mar, és ja mar oberta. Les aigües de l’oceà parlen quan xoquen contra les roques... tal volta conten històries de naufragis i de pirates.


Retornem per  la mateixa senda per on he anat al far, ara direcció al xicotet port, on ens espera el vaixell que té a punt el dinar. Però abans entrem a l’antiga conservera on hi ha una xicoteta exposició relacionada al amb el món del mar. Al costat està l’ermita-taberna, que està tancada.


Ha estat un matí genial. L’illa m’ha agradat molt, per ser un lloc sense habitants... un indret quasi salvatge, per la tranquil·litat, per la llibertat en la que viuen els animals...I no vaig a seguir lloant-la perquè no voldria que es massificara i que començara a arribar gent envaint la quietud que es pot gaudir actualment.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023