Alacant,
la millor terreta del món...
Després d’haver
vist un poc de l’Alacant antic, seguim la visita. Caminem pel Passeito Ramiro
on està l’estàtua de Rubèn Dario donada pel l’Estat de Nicaragua a la ciutat d’Alacant en 1974, celebrant la influència del
modernisme literari i el llegat cultural que el poeta deixà al món hispà.
Anem a pujar a l’ascensor,
situat al peu de la muntanya Benacantil, a l’inici de la platja del Postiguet,
per accedir còmodament al castell, que
està a 166 metres d’altitud.
El castell de
Santa Barbara és d’origen àrab i considerat des de 1961 bé d’interès cultural. Fou construït amb la idea de ser una de les fortaleses
medievals més grans d’Espanya. El castell guarda moltes llegendes i històries d’amors
i de guerres. D’entre les llegendes, una de les més populars és la llegenda de
“La cara del moro”, que segons diuen es la que dona el nom a la ciutat
d’Alacant.
Diu la llegenda que hi havia una princesa de nom Cántara,
filla del cabdill àrab. Pare i filla vivien al castell i eren molt rics. La
filla tenia molts pretendents que volien casar-se amb ella i el pare escrutava
cada jove per si era el convenient. Però no hi havia cap del gust del pare.
Així que va decidir muntar una festa en la que invitaren als candidats més
forts, rics i guapos. I fou un èxit, tant que de la festa no només eixí un,
eixiren dos pretendents: Alí i Almanzor,
i això suposà un problema. Al rei li agradaven els dos joves com a
gendres però havia d’escollir i els manà una prova a cadascú. A Ali li manà
canalitzar l’aigua des de Tibi al castell i a Almanzor l’envià a les Indies a
portar especies. Els dos es posaren a complir les tasques però Ali alhora
començà a visitar d’amagat a la princesa que al capdavall no tardà en
enamorar-se, alhora, distret enamorant la princesa, no va fer la tasca encomanada pel sogre. Quan tornà
Almanzor de les Indies ben carregat amb espècies, el rei quedà satisfet. Tocava
decidir i el rei tingué clar qui havia
de casar-se amb la filla perquè Ali no havia complit la tasca de canalitzar les
aigües i alamnzor si que li havia portat les espècies. El problema arribà quan la filla digué al
pare que no estava d’acord perquè s’havia
enamorat d’Ali. Tanmateix el pare, era un home d’honor i havia de complir la
seua paraula, la qual cosa suposà un gran disgust per als amants.
I fou tan gran la mortificació de l’amant pensant
que anava a perdre la seua enamorada, que es llevà la vida tirant-se des de la
serra de Tibi avall. Malauradament Cántara
en saber que Alí s’havia tirat serra avall, va fer el mateix des del mont san Julian.
El rei quedà tan afligit que demanà a Alà el pitjor
dels càstigs. I Alà, dit i fet, el va
petrificar. Es per això que hui en dia es veu la cara del moro sota el castell.
Es veu clarament en la part rocosa. La companya de viatge Raquel d’Alfarafara
que sap que sempre vaig buscant estes curiositats fa la foto per si jo no la
faig, Gràcies. La cara del moro també està en el castell de Banyeres de Mariola...però
això és altra història...de la que vaig escriure un conte.
Retornant a la llegenda alacantina... fou tanta la
commoció dels habitants pels suïcidis dels joves i la petrificació del rei, que decidiren
rebatejar la ciutat amb el nom dels enamorats “AliCantara,” que amb el temps
derivaria a Alacant. Això diuen... encara que realment els documents històrics argumenten
altra cosa: els grecs l’anomenaren “Akra leuca”, els romans “Lucentum” però la
gent continuava amb la denominació anterior abreviant-la: “Leucant”. Els
musulmans li deien “Al-laqant” i d’ahi a la denominació valenciana Alacant. Fem visita del Castell al nostre aire amb unes
explicacions prèvies per part del guia Mateu.
El castell té tres recintes diferenciats: el més
alt conegut com la Torreta, on està la torre de l’homenatge, el recinte intermedi
i l’inferior. Nosaltres anem directe a la part més alta. Em algunes dependències
hi ha exposicions.
Anem pujant cap a la part més alta. Però abans... altra
parada...un mirador espectacular...Gaudim del bon oratge i de les vistes
inigualables.
Ara si que estem a la part més alta...i quines
panoràmiques de 360 graus des la ciutat d’Alacant! Fins i tot veiem el castell
de san Fernando...que és molt més mmenudet. El lloc es mereix una foto de grup...de gran grup i del grup concret de classe.
Anem baixant cap al recinte intermedi on estan les
dependències més importants enllestides en 1580. Parem en les ruïnes de l’ermita
de santa Bàrbara.
Després arribem al pati d’armes on està el saló de
Felip II. Era el quarter que acollia la
tropa de soldats. És enorme, amb cabuda per a molta guarnició militar. Als
grossos i consistents murs hi ha escuts amb els cognoms dels primer
repobladors, segons documentació rescatada als arxius.
Baixem al recinte inferior, que fa les funcions d’aparcament.
Una vegada hem eixit de castell, mirem cap amunt la silueta, on a la part
esquerra es pot veure la cara del moro...i mirem cap avall...el mar...hotels
gratacels...i la cúpula blava de la Concatedral.
Per anar de nou a la part baixa de la ciutat
travessem el Barri de la Santa Creu: disseny morisc i nom
cristià. Que pintoresc! Que bonica és la barreja cultural! És l’antic nucli del
segle VII, quan la ciutat era Al-Laqant.
És com un poble dins de la gran ciutat, amb plaçoletes menudes, escalinates amb
graons alts i carrerets costeruts amb encant, plens de façanes blanques de
cases tradicionals decorades amb sanefes o ceràmiques i acolorits tests plens
de plantes i flors en portes, finestres i balcons. “La casita de las maceta
azules” és una de les cases més fotografiades...sense cap dubte...tothom vol
una fotografia davant...
Fa un anys era una zona degradada, però m’alegra
veure que ara hi ha cura per mantenir les cases en peu, ben acolorides i amb
les plantes regades. És un barri especialment turístic. Anem cap al mar i deixem enrere la imatge del
castell. Caminant escoltem parlar totes les llengües.
I alhora que turistic, és un barri viu on continua habitant la gent de tota la vida. Veig que hi ha molts nous inquilins turistes que bé han comprat la casa i
s’han establert o són viatgers esporàdics que han llogat la casa per dies o
setmanes...els noms a les portes els delaten que són forasters.
I pense en les maletes i el soroll de les rodes de les maletes pels carrers i per les escales, troco toc, troco toc...perquè cotxes...ací
no arriben. Pense en emergències mèdiques... o en incendis... com s’ho faran
per evacuar els malalts o ferits? Llevat d’això, una cosa no li lleva l’altra,
hi ha racons encisadors...amb miradors esplèndids a la ciutat perquè el barri
està alt, de fet diuen que l’ urbanisme inicial fou intencionat per fugir de
les altes temperatures.
En setmana santa el barri cobra importància,
l’ermita la veiem de lluny.
Així que el que podria ser un barri per viure
tranquil, on no passen cotxes...fora de la voràgine de la ciutat... no ho és
tant perquè està ple de gent, per ser un barri imprescindible en la visita a
Alacant... No puc imaginar com estaran estos
carrers quan desembarquen al port els creuers transatlàntics que tenen
cabuda com si foren ciutats...! Hui hi ha turisme, però es pot caminar bé.
I passejant tranquil·lament, després d’haver vist
un Alacant diferent, arribem a l’Esplanada...i al mar... En l’Esplanada un dels
edificis més emblemàtics, importants, imponents i en situació privilegiada
front el mar, és la Casa Carbonell. Sabeu la seua història? El promotor fou un
ric empresari alcoià de nom Enrique Carbonell Antolí, conten que un dia en
Alacant, patí algun accident pel qual la roba se li va embrutar. Carbonell
acudí a l’hotel Palas per poder rentar-se i canviar de roba, tanmateix els
encarregats no volgueren que entrara per anar tan desastrat. Fou una humiliació
per a l’empresari que com a venjança pel mal tracte rebut decidí construir
enfront de l’hotel un edifici més gran i espectacular per demostrar el seu poder
econòmic. I aixi ho va fer en 1922. Fou inaugurat en 1924. Realment el motiu més
creïble que serà el vertader va ser la decisió d’anar a viure a Alacant per la
proximitat al mar per consell mèdic, perquè una filla patia problemes cardíacs.
Altra realitat és que l’empresari, a capdavall, mai va viure en l’edifici,
donat que va morir poc abans de la inauguració. Si que visqueren la viuda i una
de les filles.
I per acabar la visita a Alacant, com no passejar
per l’Esplanada i veure el famós mosaic, símbol de la ciutat des de la dècada
de finals de 1950? És que és bonic...i laboriós...tres colors, més de sis
milions i mig de tessel·les de marbre evocant
les ones del mar. Parem davant de ” La petxina” un auditori a l’aire lliure que
acull concerts i esdeveniments culturals durant tot l’any. I ara, de sobte, recorde
les cadires plegables que vaig veure l’ultima vegada que vaig estar en l’Esplanada,
ja fa anys, i esta vegada no en veig per enlloc. Tal volta estan en l’altra
part per la qual no passege. Antigament eren emprades especialment per la gent
de més edat que les agafaven per seure i xerrar amb amistats i recordar altres
temps. El passeig és important per a Alacant, en el present i en el
passat...una de les estrofes de l’himne a Alacant el nomena...I atenció!...està
escrita en valencià... Ho dic per a aquells que han contribuït a que Alacant
siga zona castellana...L’estrofa diu així: "És la millor terra del món, així un poeta 'eu' va dir.
'En' el passeig del Malecó no haurà qui puga competir".
Al llarg de l’Esplanada es poden contemplar diverses
escultures, abans de pujar a l’autobús en trobem una que sembla acomiadar-nos... Adéu ciutat d'Alacant...fins a altra...
QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN ALACANT, GENER DE 2026
