FLORÈNCIA(Itàlia) II PART: Galeria dels UFFICI, PONTE VECCHIO, EL PORCELLINI i PIAZZA DELLA REPÚBLICA

Sabeu un gran secret dels Medici? Tenien un passadís entre les galeries Uffici i el palau Pitti passant pel Ponte Vecchio per poder anar per la ciutat sense ser vistos.

El que dic: la plaça de la Signoria és un museu. I de museu a museu…com el joc de l’oca. De la plaça anem cap al riu passant per les galeries Uffizi, Galleria degli Uffizi, un dels museus més importants del món. De fet el nom de galeria per a denominar els espais d’exposició d’art ve d’aci. Dins estan les joies pictòriques com “El nacimiento de Venus” de Botticelli, o altres joies de Michelangelo, Raffaello, Caravaggio i da Vinci.

Sense entrar dins, ja l'exterior de les galeries meravella amb les estàtues de figures importants i també per un aspecte curiós: per l’existència d’un corredor que connecta els dos principals palaus de la ciutat: el palazzo Vecchio i el palau Pitti, per la qual cosa part del recorregut passa sobre el pont vecchio. Fou projectat per l’arquitecte Giorgio Vasari pagat pels Medici. Fou Cosme I líder de la familia Medici, el gran duc de Florència qui encarregà la construcció del passadís en 1565, enllestint-lo en 5 mesos. Servia per poder moure’s més lliurement per la ciutat sense l’obligació d’ajuntar-se amb la gent del poble, i també per evitar atemptats. El corredor forma part de les galeries. 

Quan eixim al riu, trobem una de les fotos més tipiques de la ciutat: la del pont més famós, que és realment una preciositat que no defrauda, malgrat haver-lo vist en fotos i pel·lícules o documentals, malgrat la gent es posa davant tapant-lo a la resta. No em canse de mirar-lo. Aprope el zoom de la càmera per observar detalls. 

Pare l’atenció en el passadís secret sota el que estic parada i amb la mirada segueix el seu recorregut per damunt del pont. Alhora m’imagine els Medici anant amunt i avall i alhora vigilant què passava en la ciutat sense ser vistos. Imagine que els habitants de Florència no els agradaria que els governants no volgueren anar pels mateixos carrers que ells, que marcaren la distància i que mostraven així el poder.

Seguint el camí sota el passadís avancem cap al pont. Està ple de joieries. L’hereu de Cosme, Fernando I, va fer un canvi en el pont que seria transcendental en el comerç de la ciutat.

Fernando, emprava el passadís, com la resta de la família per arribar al palau Pitti i aleshores al pont estaven instal·lats els carnissers de la ciutat. Com a Fenando li molestava l’olor forta de la carn recent morta, que notava en el corredor quan travessava el pont va decidir tirar els carnissers del lloc i fer que s’instal·laren els joiers. I des d’aleshores fins l’actualitat hi estan les millors joieries.

Parem a meitat pont, aixi mire de nou el passadís. Hi ha bones vistes del riu Arno. Hi ha una panoràmica preciosa del ponte Santa Trinità, el pont el·líptic més antic del món, construït a meitat del segle XVI. En 1944 les tropes alemanyes el destruïren. En 1958 es reconstruí rescatant les pedres del riu i agafant les pedres de la cantera d’on es van extraure per a construir-lo originalment.

I continuant amb el tema de la Segona Guerra Mundial, tots els ponts foren destruïts excepte el pont Vecchio. Damunt una finestra d’una de les tendes veig una inscripció que des de 2007 fa homenatge al cònsol alemany Gerhard Wolf (1886 – 1962). Nascut a Dresde, que va salvar el pont de la destrucció. També va salvar presoners politics i jueus de la persecució nazi.

Malauradament no puc fer el recorregut complet del pont i no veig com acaba el corredor en el palau Pitti d’estil renaixentista. Queda pendent, com moltes altres coses més en Florència. No avancem més perquè hem de seguir per esta part del riu, direcció la plaça del san Giovani on està la catedral. Així que retornem el que havíem avançat del pont fins l’inici i anem per carrers menys transitats però amb encant: vicolo frll’oro, chiasso di mareto, via delle terme fins al palazzo di Porta Guelfa, ex chiesa de Santa Maria sopra porta san bagio...

I amb tot, gaudint d’un passeig tranquil, on no predomina el turisme massificat, arribem al mercato nuovo o mercato di Porcellino i això és altra cosa. El mercat fou construït al segle XVI originàriament per a vendre sedes i objectes preciosos i des del segle XIX els afamats barrets de Florència. Actualment és un mercat d’artesania local. Hi ha molta venta d’articles de cuir. Com a curiositat, enmig del mercat està l’anomenada pedra de l’escandol on es castigava als deutors i comerciants insolvents.

Però no és el cuir el que atrau. La plaça és punt de trobada obligada per al turista que compleix amb els rituals establerts. En este cas en el mercat hi ha una porc al que se li ha d’introduir una moneda en la boca per a que done sort i assegurar la tornada, a més tothom toca el morro que de tant tocar-lo i te llustre i brilla. Les monedes recaptades es donen a una institució catòlica. En realitat el porcellino és copia d’un obra del segle XVII que alhora es una copia d’un obra en marbre de l’època romana conservada en la galeria dels uffici. Despres d’un viatge a Florència Hans Christian Andersen titulà una de les seus faules “El jabalí de bronce” inspirat en l’estàtua florentina.

Seguim la via di Capaccio i la via Calimala fins arribar a la piazza della Republica. És una plaça rectangular imponent per grandària envoltada per porxades amb un Arc triomfal. Era on estava l’antic Foro romà. Hi està la columna de la Abundancia en la que es creuaven dos de les principals vies de l’antiga ciutat romana. Durant l’edat mitjana i durant segles posteriors continuà sent el mercat de la ciutat. Al voltant de la plaça vivien les famílies més riques en les seues torres. La plaça tenia molta activitat. En temps de Cosme I una part de la plaça es va convertir en el gueto jueu que no va desaparèixer fins l’any 1848. Amb la planificació urbana, es remodelà i canvia la fesomia totalment. Actualment hi ha bones cafeteries històriques de prestigi i botigues de marca. Hi ha molt d’ambient creat en part per artistes de carrer amb els seus espectacles.

L’arc s’inspira en l’època del Renaixement. En 1947 un any després de la instauració de la república la plaça adopta el nom actual, abans era coneguda com Piazza Vittorio i nou anys després s’hi col·locà de nou la Colonna della Dovizia, com únic vestigi del passat de la plaça.

La columna, de 1431 marca el centre exacte de la ciutat. Originàriament estava rematada per una campana que feien sonar quan hi havia lladres en la plaça, per advertir als compradors, després la campana fou substituïda per per una estàtua de Donatello que fou destruïda i finalment reemplaçada per altra de Foggini.

Seguint per via Roma arribem a la piazza de san Giovani, la plaça del Duomo….una extraordinària meravella….

CONTINURÀ...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024 LA TOSCANA

FLORÈNCIA (Itàlia )I PART: Piazza de la SANTA CROCE i Piazza della SIGNORIA

El centre històric de Florència, Patrimoni de la Humanitat des de1982, és una galeria d’art a l’aire lliure…un museu sense parets ni sostres on la bellesa es veu a cada pas.

Que bonica és Florència! Quina meravella! I no sóc entesa en art, però la ciutat irradia elegància i bellesa. Florència es mereix dedicar-li temps, no anar amb presses. Un dia és massa poc. I dos o tres també. Jo sé de bestreta que en esta segona visita de la ciutat em quedaré amb ganes de més. Ho sé. La primera estada va ser fugaç i a més tenia vint anys i el cap en altra cosa. Ha passat molt de temps. La meua intenció és tornar i estar al menys una setmana sencera.

I procuraré vindre en temporada baixa. En estiu hi ha gentada, tanmateix he de dir que la massificació turística que m’envolta no m’angoixa. Sabia que la trobaria i no em ve de nou. Tinc activat el pensament positiu, que procure no apagar mai. No vull pensar en el que no podré fer al llarg del dia, sinó he d’aprofitar cada minut assaborint el que faig, el que veig, el que sento…Florència m’emociona. Ho dic des del primer moment i des del cor. Emociona tot sobre art i història. Per exemple saber sobre Cosme I de Médici l’aristòcrata que fou duc de la república de Florència (1537-1569) i gran duc de la Toscana(1569-1574) durant els últims anys del Renaixement. Cosme fou el fundador de la dinastia en la que serien dirigents de la Toscana, papes en Roma i reines en França, que construïren nombrosos palaus i fomentaren la cultura. Feren de mecenes d’artistes que han passat a la posteritat. Emociona veure l’obra d’eixos artistes tan importants: Fran Angelico, Donatello…Botticelli, Verrochio, Ghirlandaio o Da Vinci. Hi ha qui assegura que tot el mecenatge era una eina política.

Comence la visita en la Piazza della santa Croce, on està l’església a la que li dedicaré un capítol a banda per explicar amb més detall. Si es ve amb poc temps a Florència s’ha de seleccionar on entrar perquè el temps passa volant. Jo he decidit dedicar temps a l’església on estan enterrats els personatges més il·lustres de la cultura italiana.

La plaça antigament era una illa formada per dos braços del riu Arno. La plaça és gran i de forma regular. Va nàixer per acollir els fidels que volien escoltar els sermons dels franciscans i en el Renaixement es convertí en el lloc idoni per a festes i espectacles i les justes cavalleresques, algunes en honor als Medici. Hi se celebrava des del segle XV el futbol de disfresses que encara s’hi celebra en l’actualitat al mes de juny. Tot un esdeveniment que transporta la ciutat al passat medieval durant unes hores.

Als costats de la plaça hi ha alguns palaus nobiliaris i d’origen medieval. Hi ha també una font, nova versió del segle XIX d’una font barroca del segle XVII. I front a l’església, a l’esquerra està l’estàtua de Dante Alighieri en marbre erigida en 1865.Sobre Dante ja en parlaré quan explique sobre l’església.

El palau que més ressalta és el de Antella, creat reunificant diverses cases. Quan l’edifici passà a mans del senador Niccolò Dell’Antella l’amplià i manà pintar la façana amb frescos.

Ens enfilem per un dels carrers que van cap a la plaça Signoria, Borgo dei Greci i via dei Gondi. En un punt parem, a la dreta tenim El Museo Nazionale del Bargello, no tan conegut com altres de Florència, però igualment important.

El palau fou fundat al 1255, és l'edifici públic més antic de Florència i custodia la col·lecció més important del món de l'escultura renaixentista italiana. Construït per servir com el primer edifici públic de la Florència medieval, primer va ser destinat a la seu del Podestà, el principal magistrat de la ciutat. A partir de la segona meitat del XVI, l'edifici es va convertir en la seu del “Bargello”, és a dir, el cap de la policia de la ciutat, i va ser utilitzat com a presó durant els segles següents. Després d'una restauració completa, es va obrir l'any 1865 com el primer Museu Nacional.

Ens envolten cases palau. Es nota a cada pas la riquesa de la ciutat. De lluny també es veu el campanar de la badia florentina famosa perquè fou l’església de Beatrice Portinari, la gran estimada de Dante, l’amor de la seua vida. Hi la va veure en missa i s’enamorà.

Arribem a una de les places més boniques de Florència, la piazza della Signoria, on clarament podem dir que Florència és un museu a l’aire lliure. En el passat fou seu del poder civil, on tenien lloc les execucions i cor de la vida social. Per uns recents descobriments se sap que la plaça era una part important de la ciutat romana. Destaca el Palazzo Vecchio del segle XIV amb la monumental Torre di Arnolfo de 95 metres. La que va ser residència dels Medici, el Palazzo Vecchio, actualment són oficines de l’ajuntament i també hi ha altres sales obertes com museu.

Realment és un museu a l’aire lliure. Un museu que a través de l’art conta la història d’enfrontaments entre els Medici i la república de Florència. Totes les escultures que hi ha a la plaça, són originals excepte dos de Donatello que són repliques que estan davant del palau: una és el Marzocco que representa un lleó heràldic de la ciutat de Florència. L’original està al museu Nazional del Bargello, que hem vist fa uns minuts, abans d’arribar a la plaça i l’altra copia de Donatello és “Guiditta e Olofeme, que es conserva a l’interior del palau Vecchio. Judith es considera el símbol de la llibertat, la virtut i la victòria del dèbil sobre el fort. Judit defensa la causa justa. I la tercera que és copia, és el David de Miguel Angel que està en el museu de la Academia. Fins l’any 1873 a la plaça estava l’original, però pel seu gran valor, com les dos de Donatello, fou substituïda per una réplica. Representa el David bíblic abans d’enfrontar-se a Goliat. És una de les obres més importants del Renaixemnet i símbol de la república de Florència. A partir del David de Miguel Angel, les proporcions de totes les escultures que es col·locaren a la plaça serien de grans dimensions. Per la qual cosa la de Judith queda menuda comparant-la amb la resta d’escultures exposades a la plaça.

Art i més art. Bocabadant. L’escultura Hèrcules i Caco, al costal del David, representa la força i l’enginy guanyant a la maldat.

Al costat del palau vell, el Vecchio, està la Loggia della Signoria, o Loggia dei Lanzi, o també coneguda com la galeria de les estàtues, una galeria porticada del segle XIV amb elements gòtics i clàssics. Una vegada perduda la funció original, en 1555 Cosme I de Medici instal·là el Perseo de Cellini i en 1585, el fill Francisco i col·locà El rapto de las sabinas de Giamologna.

Hi ha altres escultures famoses com Polissema o Nesso e il Centauro…A finals del segle XVIII s’hi col·locaren escultures antigues de la col·lecció dels Medici, procedent de la Villa familiar de Roma.

A la plaça també destaca la Fuente de Neptuno tota de marbre que data del segle XVI. Va ser la primera font publica de la ciutat.

Però no és tot. Encara hi ha més per a veure. L’estàtua eqüestre de Cosme I de Medici feta en bronze l’any 1594 presideix la plaça, com correspon pel paper tan rellevant per a la ciutat. I sobre els edificis importants a més del palau vell, veiem l’edifici El tribunale della Mercanzia construït en 1359. En la façana estan les copies dels vint-i un artesanies, els originals estan a l’interior, i l’escut de les mercaderies. També veiem el palau Uguccioni construït en 1550, que té sobre la porta d’entrada el bust de Francisco de Medicis que manà col·locar l’amo de la casa com a mostra de la devoció pel duc. Altre edifici de grans dimensions és el palacio de las Aseguraciones generals de 1871 en l’estil neo renaixentista. La nota de modernitat és que hi ha quatre pisos en lloc dels tres canònics dels palaus originals antics.

A que són places amb encant? Continuarà...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

FOTOS i MÚSICA: ANDÚJAR (Jaén)

Lloc amb història i encant, amb molt de Patrimoni religiós i civil del qual només faig un tast...   

Ruta Isabel la Catòlica -IIPART ARÉVALO en Àvila.

 On la reina Isabel va viure un temps d’infantesa i adolescència.

Hem visitat  Madrigal de la AltasTorres, on nasqué la reina Isabel la Catòlica, un lloc on, el nom del poble ja ho diu: en el passat hi havia altes torres que destacaven en la planura castellana. Doncs ara seguim la ruta Isabelina parant en Arévalo, la capital de la comarca de la Moraña, de fet amb uns 8000 habitants, és la segona població més poblada de la província, el lloc on la reina visqué de jove. I just, com Madrigal,  també té torres destacables, en este cas són dos bessones d’arquitectura mudèjar. Però anem pas a pas.

Arévalo era punt d’encreuament de camins, entre els regnes de Castilla i de Lleó. Eixe punt estratègic la convertí en especial durant la conquesta cristiana i la raó per a construir la muralla, iniciada al segle XII, amb castell defensiu, fossat i ponts llevadissos. En Arévalo no es conserva el palau on Isabel passà la infantesa i on sa mare fou tancada, però si el castell on visqueren personatges importants. Abans d'arribar, el veiem de lluny. 

Parem davant. El castell al segle XV, fou manat construir per Don Alvaro de Zuñiga y Guzman, agutzil major de Castella i Cavaller al servei dels reis Juan II, Enrique IV i Isabel, aprofitant part de la torre vigia i la muralla del segle XII per alçar la Torre de l’Homenatge. La funció defensiva estava reforçada per la ubicació entre els rius Adaja i Arevalillo. Alvaro de Zuñiga i l’esposa Leonor de Pimentel van rebre el castell de mans d’Enrique I,  però la germana Isabel, recuperaria la propietat per a la Corona.  

Després fou presó de personatges il·lustres, cementeri i en 1952 passà a dependre del ministeri d’Agricultura convertint-lo en una sitja o graner comarcal amb capacitat per a més d’un milió de quilograms de cereals. Estigué operatiu fins l’any 1977. Actualment és un castell-museu únic de referència en tota Europa per la col·lecció de grans de blat amb 521 varietats i un centenar de diversos cereals.

 

Des del castell anem al casc antic del poble a peu, és un trajecte curt. Són carrers amb historia,  on la infanta, que ni tenia en el cap ser reina, passejava. La primera parada és l’església de Santa Maria i una plaça espectacular. Durant l’Edat mitjana a Arévalo vivia una important comunitat jueva i musulmana, la més gran  del regne de Castella de les que queden molts vestigis. Els mudèjars foren els musulmans que visqueren en territoris conquistats pels cristians. Arribem a un arc obert en una torre, és de l’església de Santa Maria, està tancada i no podem entrar. És un dels edificis religiosos més representatius de l’estil mudèjar. Seguim el carrer que indica el camí a la plaça de la Villa, que està flanquejada per dos esglésies, la que acabem de passar bodejant l’abside i i la de san Martin. Totes dues ham perdut les funcions religioses.

Ens enfilem pel carrer de Santa Maria a San Miguel, l’església de san Miguel la trobarem al final del trajecte en la visita a Arévalo. Mentre anem pel carreró, ja endevinem que anem a entrar en una plaça popular preciosa, amb essència.

I així és. El que trobem impressiona. Emociona. Bocabada.  No hi ha cotxes aparcats i es veu la plaça en tota la seua grandesa. És com retrocedir en el temps. La plaça de la Villa amb les típiques porxades castellanes davant les cases d’entramat de fusta i rajola, és enorme, és espaiosa, és especial, no es uniforme, i destaquen 2 torres grans mudèjars.

Però primer, abans de parar l’atenció en les torres, observem l’església  de Santa Maria la Major que fou construïda a finals del segle XII i segons conten, les campanes tocaven  els cent tocs amb els quals anunciava el tancament de les portes de la muralla.

A la plaça també està la casa de los Sexmos, actual museu d’història, era el lloc on es reunien els procuradors de la comunitat, que arribà a acollir més de cent vil·les i aldees. Es diu que els Reis Catòlics elegiren este edifici per ratificar el Tractat de Tordesillas en el qual es repartiren les terres conquistades en el nou Mon.

No puc deixar de mirar la plaça. M’encisa. M’atrapa. Observe les columnes que suporten les balconades, algunes són de fusta altres de pedra. Diuen que hi ha 56 columnes, em fie, no les conte, però si que corrobore que  en són moltes. Em passaria hores i hores  imaginant com seria la vida en esta plaça durant l’edat mitjana.   Tanque els ulls i em puc imaginar la reina Isabel, quan l’any 1494 va veure una correguda de bous embolats, perquè eixa era una de les funcions en època medieval, la de plaça de bous,  a més de celebració de festejos, tornejos o  mercats.

L’arquitectura mudèjar és representativa en la localitat. Combinant elements islàmics amb altres castellans com el romànic o gòtic. En un extrem de la plaça, està la font gòtica del segle XV. La veig quan m’aprope al cartell informatiu que explica sobre la plaça.

Ara parem l’atenció en l’església de San Martin. La de les torres bessones. Els veïns coneixen l’església de San Martin com les torres bessones, encara que no són  iguals, l’únic que s’assemblen es que són de planta quadrada. Durant segles serviren de torres vigia. A l’interior, actualment s’hi fan exposicions d’art contemporani, gestionades per la institució Collegium. Hi acudeixen artistes de renom per la qualitat de les sobres exposades.

A la part sud de l’església s’hi conserva un pòrtic d’estil segovià. Segueisc observant les torres. La de l’esquerra és la més antiga, de principis del segle XII d’estil romànic amb arcs de mig punt i amb rajols. Fou batejada com la de “los ajedreces”, pels dotze taulers d’escacs que decoren l’últim tram. La de la dreta és de finals del mateix segle i sembla més spobra en la decoració.

Seguim caminant i passem per l’església de san Nicolas, que abans estava dedicada a Santiago i formava part del col·legi del jesuïtes fundat en 1579,  La institució Collegium, que s’encarrega d ela gestió del museu de san Martin,  s’està encarregant de convertir-la en un museu modern.

A prop està  l’edifici de “ la alhondiga” del segle XVI i reconstruïda en el segle XVIII, que era la casa publica destinada per a emmagatzemar i  la compra i venda de blat o altres grans. L’escut d’Arévalo es conserva en la façana. Actualment es la biblioteca publica.

Arévalo m’agrada, a més s’hi respira ambient tranquil. Veiem  cigonyes  fan niu a les torres, en este viatge en veiem moltes…

La següent parada del passeig és el Mirador del Adaja, des d’on hi ha boniques vistes i un antic pou per arreplegar la neu. De lluny veiem una torre d’una església: és Santo Domingo, ho sabem pel Sagrado Corazon que corona la torre, una escultura que fou  sufragada per subscripció popular en 1944.

Seguim avant, deixem a un costat el carreró de los novillos, la fàbrica de gel...cases que acusen el pas del temps, algunes que en algun temps serien importants...De lluny seguim veient el Sagrado Corazon que corona l’església de Santo Domingo. I és que és gran, mesura al voltant de tres metres. Si la veiérem de prop comprovaríem que encara que està esculpida en pedra, el cap, les mans i el cor són de bronze, Jesucrist porta túnica i mant, té els braços avançats i mans obertes mostrant les ferides de la crucifixió. Porta una corona circular amb creu. I al capdavall, arribem a l’església de Santo Domingo.

És l’església  principal d’Arévalo, que venera els restos del patró san Vitorino màrtir i la Verge de le Angusties que té la seua festa en febrer. Entrem. Existeixen  documents que la situen en 1250, d’aquella època conserva l’abiside mudèjar. Al llarg dels segles va patir transformacions i actualment podem trobar, entre altres elements, una reixa plateresca i voltes barroques. Era lloc d’oració de cristians però també de moriscos rics.

La verge de les Angusties fou rescatada després d’abandonar-la provisionalment en enderrocar-se l’església del convent reial on històricament era venerada. Conta la historia que la reina Isabel de Castella era molt devota d’esta Verge.

Estem en la  plaça del Arrabal  que era, en el passat, i és actualment, centre comercial. És la típica plaça castellana en la que trepitges pedra i a cada costat hi ha  porxades on hi ha varietat de botigues com sabateries, merceries, bancs…

A l’altre estrem de la plaça està l’arc d’Alcocer que  és l’única porta d’entrada que queda en peu de l’antiga muralla. La reina, per ser una de les veïnes més il·lustrés presideix la porta en forma d’escultura de bronze. És símbol de poder, hi està la corona, i saviesa, hi estan els llibres. La reina Isabel sempre va defendre la vinculació d’Arévalo a la corona. La nomenava amb estima “La mi villa de Arévalo”,

Durant un temps fou l’alcàsser, les juntes del “concejo” i presó, just on ara està la oficina d’informació i turisme.

En la plaça del Real, la que trobem traspassant l’arc està l’ajuntament i antigament era l’epicentre de la vida cortesana de la vil·la. Hi estava el palau del rei Juan II on la menuda Isabel visqué. Ja no en queda res. La reina viuda mare de la futura reina Isabel la catòlica, el germà Alfonso, anaren a Arévalo quan Isabel encara no tenia 5 anys. La mare d’Isabel caigué en depressió i va ser l’amiga Beatriz de Bobadilla la que es convertiria en amiga i protectora de la futura reina. Fou un canvi de vida per a la menuda Isabel. Sa mare malalta, son pare mort i el lloc de residència  no era el mateix que a Madrigal. Vivia penosament fins que la dona del germanastre es quedà prenyada, aleshores ella i el germà foren cridats a la Cort. En Arévalo quedà la reina viuda Isabel de Portugal,  acabà boja i va morir.

Acabant la vista, encara veiem la façana de l’església de san Juan Bautista també anomenada san Juan de los reyes, del segle XII i XIII, que estava adossada a la muralla, i  segons diuen, probablement seria l’església del palau reial.

També junt a la muralla estava l’església de san Miguel, construïda entre els segles XII i XVI.

Cert que al llarg del passeig hem vist moltes  petjades del passat medieval, d’un ric passat en el que vivien cinc nissagues aristocràtiques importants que invertiren construint edificis que encara estan en peu. Eren les famílies dels Tapia, els Sedeño, els Montavol, els Briceño, i els Berdugo que  procedien del nord de la península i després de a conquesta de Toledo s’assentaren en Arévalo. Però de totes les petjades, sense cap dubte, la  d’Isabel és la més important. La reina que va escollir per a morir Medina del Campo i volguè ser enterrada en Granada. Durant el camí buscant el descans etern el feretre passà per molts llocs abans d’arribar a la ciutat andalusa, en arribar a  Arevalo on li oferiren una missa  en el seu honor i tot seguit continuà el camí.

L’últim vestigi del passat que veiem és el pont sobre el riu Arevalillo, de tres arcs apuntats i del segle XIV, i l’arc de Medina que fou construït com un arc commemoratiu en 1769 amb elements mudèjars. Fou restaurat en 1981.

Per tants i tants monuments, alguns hem vist i altres no, perquè cada lloc requereix die i dies per conèixer-los bé,  Arévalo fou declarat conjunt històric monumental artístic l’any 1970.

 

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024