ALACANT: XÀBIA

 Xàbia, a la Costa Blanca, m’ha sorprès pel  casc històric, per les platges i també pel parc natural del Montgó i el cap de sant Antoni situat en un dels seus extrems.

Hui faig visita d’un poble prop de casa, relativament parlant, són 85 quilometres, sobre hora i mitja en cotxe. Anem a Xàbia a la comarca de la Marina Alta en la província d’Alacant. De menuda anava molts estius amb la família a visitar uns coneguts d’Alcoi que tenien un xalet vora la mar. Esta vegada vaig amb el grup de la universitat NAU GRAN del campus d’Ontinyent: el primer viatge del nou curs 2026-2027. Ja teníem ganes de reprendre estes excursions que ens agraden tant.

Comencem el passeig cap a la plaça principal.  Veig un panel informatiu on diu tots els monuments que Xàbia té. No importa veure’ls tots, simplement fer el passeig i amb tan bon oratge és complaent.

I quins carrers més bonics! Tots decorats amb plantes, el verd predomina, asserena, augura que el dia, amb tot el que anem a veure, serà agradable. M’agrada pensar així.

Passegem pels seus carrerons empedrats envoltats de cases i palaus amb façanes blanques que recorden el pas de diferents civilitzacions al llarg dels segles. De sobte trobem un arc i el traspassem.

L’arc dona a la plaça d’Església i a l’ajuntament del segle XVIII, situat al punt on es trobava l'Ermita de Sant Cristòfol del segle XVII. En el mur de l’arc, està el racó del Santeret, un espai a l’aire lliure on hi ha una placa commemorativa dedicada a l’escultor local Juan Bautista Devesa. Molt a prop, a més de l’església, també està el mercat municipal. Abans d’entrar a l’edifici religiós i el municipal donem una volta per les places que els envolten. Hi ha un conjunt de cases antigues dignes de parar l’atenció i observar-les. A Xàbia s’hi respira un ambient nét, i es nota que hi ha preocupació per tenir cura de tot, preocupació pel manteniment i la decoració, que tot estiga harmoniós i bell.

Com és l’hora d’esmorzar entrem al mercat municipal, que sembla un edifici antic però no ho és. Va ser inaugurat en 1946 i fou edificat on estava el convent de les agustines descalces fundat l’any 1663 i que fou destruït l’any 1936.

Es volia construir un edifici que no desentonara en l’entorn i s’aconseguí perfectament. La seua arquitectura d’estil gòtic civil,  es va inspirar en les drassanes medievals de Barcelona o València. És un edifici de planta rectangular i d’una sola nau. Els seus arcs són de pedra tosca, típica del cap de Sant Antoni. El mercat no és molt gran però veiem coses molt bones per a menjar. En els bars hi ha unes coques boníssimes i en els parades veig especialment el peix fresc, eriçons de mar que no en veig sovint, i saladura que té molt bona pinta. A l’entrada hi ha un racó amb llibres... molt bé, a més és lloc que motiva a llegir.

Tot seguit observem  l'església-fortalesa de Sant Bertomeu, que està tot just al costat, construïda  del S.XIV al XVI, amb ampliacions en els s.XVIII i s.XIX, va ser dotada d'uns forts murs amb torre de vigilància, merlets i sageteres. A la façana, ben robusta, destaquen les dues portades dedicades a Sant Bartomeu i Sant Gil. Preval l'estil gòtic valencià, en què també va ser usada la pedra tosca amb el seu característic color magenta, tornant-se rosada amb la llum del capvespre.

Entrem. L'interior, senzill i sobri,  està format per una nau amb capelles laterals i voltes de creueria amb estrelles i crida l’atenció la figura de sant Bertomeu al que martiritzaren arrancant-li la pell.

Eixim a la plaça i veig amb deteniment la torre-absis del segle XIV,  la que servia de vigilància, Alhora recorde la relació que hi ha entre Xàbia i sant Jerònim de Cotalba, el monestir de la Safor que hem vist de camí abans d’arribar a Xàbia. El guia Mateu ens ha fet una explicació molt interessant. Hi ha una relació històrica i religiosa, lligada als orígens de l'Orde dels Jerònims al País Valencià. Abans de fundar el monestir a la Safor, la primera comunitat de Jerònims es va establir a Xàbia. Tanmateix, l'any 1386, la comunitat de Xàbia va patir un dur atac de pirates barbarescos i els monjos van ser capturats i torturats. Quedaren escarmentats. No volien que els tornara a passar i com estar tan a prop del mar era perillós,  el 1388, Alfons d'Aragó (Duc de Gandia) va propiciar el trasllat i la fundació definitiva del Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba a Alfauir, on la Torre Major recull en la seva làpida fundacional aquella acta d'origen. Tan l'església fortificada de Sant Bartomeu a Xàbia, on ens trobem ara, com el monestir de Cotalba, amb la seua torre de defensa, comparteixen l'arquitectura gòtica de caràcter defensiu pròpia de l'època davant l'amenaça pirata a la costa valenciana.

FOTO pròpia de 2013 de la torre de sant Jeronim de Cotalba

                                            molt semblant a la de l'esglèsia de Xàbia que es la que està tot just damunt.

Tot seguit anem cap al museu  situat en la Casa Palau Antoni Banyuls construïda a principi del segle XVII.

Hi podem veure una exposició permanent que mostra Xàbia des del Paleolític i els primers assentaments neolítics fins a l'època moderna. Hi ha una exposició de fotografia a la sala dedicada al pintor local J.B. Segarra Flames (1916-1994) i veiem altres seccions dedicades a la numismàtica, ceràmica tradicional, restes de l'època ibèrica i romana i objectes etnològics locals.

Destaca l’arqueologia submarina que reflecteix la història marítima i comercial de Xàbia. També és important la part dedicada a la pansa. En cada sala observe els rajols que trepitgem, també els de l’escala. La casa està  ben restaurada i compleix fidelment la funció a la qual està actualment destinada: mostrar la història, que està present en l’edifici i en les peces exposades. Una història que fou testimoni del passat, d’una manera de viure d’una manera de ser. És tan important mantindre el passat present!

Acabem a l’emblanquinat terrat, és un blanc que enlluerna, però no impedeix veure les  vistes precioses del Montgó, de la torre defensiva a l’església  i de la mar en la llunyania, tot amb les teulades de les cases de Xàbia davant.

Del casc antic encara caminem per uns quants carrers més i passem per la capella de Santa Ana de l’hospital, ja dessacralitzada. I ja fora del casc antic, veiem un garrofer antic i gegant.

Tot seguit anem a la zona del port, al passeig marítim i  a la platja de l’Arenal, de les millors platges que veure a Xàbia, en forma de mitja lluna, l'única d’arena de tota la badia. Des del passeig veiem un edifici que crida l’atenció. Parle de l’església de la Mare de Déu de Loreto, també coneguda popularment com la Parròquia del Mar o l'església del port, que fou inaugurada el 1967 i destaca per la seua trencadora i avantguardista arquitectura expressionista i brutalista. L'arquitectura brutalista es la caracteritzada per emprar materials de construcció en estt natural, especialment el formigó, formes massives i absència d'ornamentació. Le Corbusier fou un exponent i emprà este terme, brutalisme, per definir l'acabat sense pulir de les seues obres. El veïnat no volia una església tan peculiar encara que acabaren acostumant-se. Al capdavall el seu disseny va rebre el Premi Nacional d'Arquitectura el 1969. És un dels temples més singulars i reconeguts de Xàbia. A mi m’agrada pel simbolisme que representa. L'edifici recorda la quilla d'un vaixell que solca el mar. La coberta està sostinguda per 12 grans pilars exteriors de formigó armat, que funcionen com una al·legoria dels dotze apòstols.  

Entrem. Bocabada. No té finestres convencionals; la llum entra des de la part superior, lliscant per les parets i creant una atmosfera etèria i recollida.  No té  cantonades, la nau és de planta ovalada, i mirant amunt veiem el sostre revestit de fusta de pi roig que simula perfectament l'esquelet invertit d'una embarcació de pescadors i els fidels que estem a sota som els que Déu ha de pescar per donar-nos l’eternitat.

Retornem vora la mar. Que boniques les imatges que varien segons l’hora i la llum del sol, segons els núvols que es mouen al seu aire creant figures abstractes al cel! Al passeig dedicat a Joaquin Sorolla veiem des de l’any 2022, una figura de bronze a grandària natural que representa a l’artista pintant al seu llenç, amb la vista dirigida cap al Cap de Sant Antoni.

I just cap allà anem nosaltres. Travessem el parc natural del Montgo gaudint d’unes vistes magnifiques per la verdor de la vegetació però alhora patint perquè la carretera és estreta i hi ha dificultat quan ens trobem vehicles de cara. El parc està repartit entre els termes municipals de Xàbia i Dénia. A l’inici de l’ascens veiem alguns dels  molins que formen part del conjunt de molins fariners més gran de la Comunitat Valenciana. Tenen una estructura cilíndrica d´uns 7 metres d’alçada i disposen d´un interior amb dues plantes. En este cami d’ascens també veiem com la part de baix de la muntanya està edificada. Sortosament, en convertir-lo en parc natural es va prohibir construir més.

La carretera, sinuosa i estreta, culmina al far, a més de 160 metres d'altura. Va entrar en funcionament l'any 1855. Hi ha molts panels informatius sobre la fauna i la flora i punts d’observació.

Anem a la part de darrere on les vistes del mar són espectaculars, la vesprada està a les acaballes però el cel està clar  i es veu fins i tot Eivissa.

I quan retorme a la part de davant, en un lateral hi ha un mirador que es veu tota la badia de Xàbia i el cap de la Nau, el que hi ha a l’altra punta. El cel rogent del capvespre és la millor cloenda desitjable per a fer les imatges perfectes.

De baixada per la carretera del parc natural, continuem veient precioses vistes del capvespre i Xàbia: una magnifica manera d’acomiadar-se’n.

QUADERN DE VIATGE, XÀBIA, NAU GRAN, OCTUBRE 2026,

CARTAGENA (Murcia) II PART: continuació del passeig descobrint més història...

Cartagena sorprèn...i sé que quan torne en altra ocasió, continuarà sorprenent-me perquè va canviant, cada dia hi ha troballes noves vestigis del passat.

El primer dia en Cartagena ha estat intens: passeig pel port veient el submarí de Peral, passejar pel carrer major observant el modernisme edificat, el teatre romà, el castell...El segon dia comencem el trajecte per altra part, aparquem al mateix carrer Pez del dia anterior i me n’adone que també a prop està el carrer Pez espada i el carrer Pez volador. Curiós. No? Em trau un somriure.  Seguint la muralla des de la plaça la Isla on està el port pesquer, per la Cuesta de Batel i veient de lluny en una redona amb un avió, és un dels nombrosos homenatges a l’exèrcit de l’aire que hi ha a la ciutat, en concret a la Patrulla Aguila que fins l’any 2025 formaven el grip acrobàtic de l’exèrcit de l’aire i de l’espai d’Espanya. Creada en 1985 i amb seu en la localitat propera de San Javier volaven amb set avions de fabricació espanyola. Era dels pocs equips d’acrobàtica que emprava fum groc per representar la bandera espanyola.

      

I arribem a la plaça san José on està el centre de interpretació de les muralles púniques. Teníem especial interès per veure el jaciment arqueòlogic del segle III aC i no decep. Llàstima que no estiga més valorat i siga més conegut i visitat...tal volta és perquè no està en el circuit concentrat on està la resta de monuments, però jo aconselle veure-ho, En Cartagena tot està prop, i ho aconselle perquè a més de les muralles, trobem una cripta d’una ermita. Precisament quan estaven buscant vestigis de l’ermita trobaren la muralla púnica. El que deia en altre text...en Cartagena cada vegada que comencen a excavar troben un vestigi del passat.

Els panels són clarificadors i la persona que està al càrrec del centre ens ha donat informació ben explicada...com nosaltres preguntem,  ella contesta. Hi ha un vídeo ben fet que de manera didàctica explica la història: les guerres púniques entre cartaginesos i romans i el paper d’Asdrubal, que fundà la ciutat en el 229a.C. Al mapa de grans dimensions es veu clarament com era la ciutat i per on anaven les muralles, de turó a turó. Hi havia cinc, de turons, on antigament hi havia un temple dedicat a una deïtat: Monte San José (Aletes) on ens trobem, Despeñaperros (Hephaistos), Monte Sacro (Kronos), Molinete (Arx Asdrubalis) i Monte Concepción (Asclepio). Estos turons junt als llenços de muralla convertien a la ciutat en una fortalesa inexpugnable. La xica ens assenyala al mapa el punt exacte on està la muralla que anem a veure. Realment molt interessant.

El jaciment data a finals del segle III aC coincidint amb la fundació de la ciutat pel general Asdrubal, any 229 a.C. la muralla es construí seguint els models hel·lenístics que es feien en la mediterrània. I es composa de dos murs paral·lels construïts amb grans blocs de pedra, que en algunes parts arriba a tres metres. I entre mur i mur hi havia quadres per als cavall i dependències per a viure i dormir els guàrdies...bocabadant!

I si la muralla és digna de visitar, també ho és la cripta, que trobem al mateix centre d’interpretació. És un espai subterrani  restaurat per preservar els enterraments del segle XVII i principis del XVIII. Destaca per les pintures murals de la dansa de mort i 110 nínxols numerats mostrant la tradició dels enterraments de les confraries, que deixà de fer-se a principis del segle XIX. Posant molta atenció veiem un esquelet, una mà... observem un fotografia de com era i com està en l’actualitat. Ha perdut molt de color. Llàstima, No podria tancar-se i condicionar el lloc amb una temperatura constant per a impedir que s’hi deteriore més?.

L’encarregada del centre d’interpretació ens aconsella que quan eixim al carrer parem l’atenció en l’edifici del costat i ens mostra fotografies.

...però abans diu que pugem dalt d’on ens trobem per poder entendre millor les dimensions de la muralla.

Una vegada fora, enfilem carrer san Diego i just al costat està l’edifici que ens ha dit la xica: la casa de la Misericòrdia, enllestida en 1929 i obra de Victor Beltri, que ja era ancià. El nom de Beltrí es repeteix sovint en la història de la arquitectura cartaginesa de principi de segle XX. De nou tenim davant un edifici fet per l’arquitecte tan sol·licitat. Ens ha contat la jove del centre d’interpretació que una posterior intervenció fet en l’edifici, en la dècada de 1980, va llevar part de l’essència del lloc. Va ser molt polèmica. La casa acollia als xiquets desemparats i actualment és la seu del rectorat de la universitat.

Tot seguit anem a la plaça de la Merced on hi havia un convent ja desaparegut. En el passat era la més espaiosa de la ciutat i on s’hi celebraven tots els grans esdeveniments. Modernisme i vestigis romans, hi ha per tot arreu. També ací. Hi trobem el Decumano Máximo, l’antiga calçada romana d’entrada a la ciutat, sota la que hi ha una vivenda púnica. Quan haja possibilitat d’excavar es farà. Per ara salvaguarden el lloc.

En 1901 es va inaugurar l’edifici modernista Palau Aguirre, contruit per victor Beltrí per al ric miner. Té dies façanes, torre a l acantonada i mirador al primer pis, observe la ceramica vidriada en la coberta vidriada de la torre, aixi com en l apart alta de la façana. Actualment és l aseu del museu regional d’art modern MURAM.

Tot seguit volem anar a la Casa de la fortuna, una domus romana del segle  I a.C que està a prop, no és veu al primer colp d’ull perquè ningú diria que davall d’un edifici modern hi ha un tresor semblant. I atenció per quina porta entreu! Si us enganyeu aneu a un lloc d’apostes i no a la casa romana.

Entrem i ens aconsellen fer el recorregut començant pel final, perquè per on accedim és la part de darrere de la vivenda. Fem cas i sense parar a mirar el que trobem de cami anem directes  a una calçada romana.

I en un lateral està la part per on la casa tendria l’entrada principal i iniciem el recorregut. La calçada i l’entrada de la casa es descobriren en 1974 i la resta de la vivenda en la dècada de 1990. Des de  2004 és visitable.

En la visita recorrem diferents habitacions decorades amb objectes originals i hi ha vitrines on també se’n veuen: part de vaixella, objectes de teixir, d’adorno personal, de decoració de taula de casa... La casa pertanyia a una família adinerada.

La casa rep el nom per la inscripció Fortuna propitia (bona sort), que es trobà en un  mosaic del terra.

Hi ha altres mosaics.

Una de les dependències més importants a veure és el triclinum on se celebraven les reunions familiars i els convits.

I altra que ressalta és el tablinum o la sala on l’amo de la casa rebia el visitant.

En esta sala es conserven pintures murals amb motius com el cigne, imatge de la casa, flors, ànecs o granades. Tot carregat de simbolisme mitològic. En esta sala fem reflexió sobre les pintures i com serà la millor manera de conserva-les i que no continuen perdent color. Perquè hi ha un ànec que quan es va veure per primera vegada era d’un blau intens i ara el blau és més clar. No som enteses en art però pensem si la llum tan directa no estarà fent malbé la pintura. Tal volta els experts ho haurien de remirar. Potser el sistema d’il·luminació està desfasat i s’hauria de canviar. Li ho comentem a la persona encarregada de l’entrada que és molt xerradora, ens ha agafat confiança i ens està explicant molt sobre la casa. Ella ho comentarà a les persones al càrrec, les que formen el grup “Puerto de Culturas”, que s’encarreguen de gestionar la majoria dels jaciments arqueològics de Cartagena. Tanmateix la sort i la casualitat fa que siguem nosaltres directament les que li ho diem a una de les persones encarregades que vigilen que tot estiga bé,  quan anem a visitar altre vestigi romà.

M’agrada la casa, malgrat eixa llum que creguem no deu ser molt bona per a les pintures. Fins i tot es pot veure a través d’un cristall el sistema de clavegueres. Molt interessant. També ho és llegir cada cartell de la dependència o els cartells a les parets explicant sobre els treballs arqueològics realitzats, que és important saber-ho per entendre l’envergadura d’este tipus de mampresa.

Cavil·lant sobre quant de treball arqueòlogic hi ha fet i falta per fer en la ciutat una música ens sorprèn és una desfilada, ja avançant la setmana santa, que en Cartagena és important.

Continuem visitant Cartagena. Ara anem a l’Augusteum, un lloc de reunió de sacerdots. Hi feien culte a l’emperador però el lloc principal de culte a Augusto estava en el foro. El temple el trobaren quan anaven a fer un aparcament, i l’aparcament el van fer igualment a la part de dalt. És la raó per la qual hi ha moltes columnes de gran grossor, per a poder suportar el pes.

La primera zona, en entrar a l'esquerra, és una àrea expositiva. Entre les peces exposades a les vitrines destaca el peu d'una estàtua togada amb els calceus patricii (possiblement representava l'emperador August), fragments de marbre, alguns fragments de cornises, columnes i estucs amb decoració vegetal. També veiem algunes restes d'una calçada i d'una claveguera. Un fal·lus pintat en estuc era símbol de bona sort. És visita guiada i la jove que ho explica és una gran experta, és una de les que porten el grup de “Cartagena Puerto de culturas” i és a la que li comentem el tema de les llums en la Casa de la fortuna. Es nota que es queda preocupada pel comentari i que intentarà buscar solució.

A principis del segle I dC. la figura de l'emperador es va identificar amb la divinitat, per això es va començar a rendir culte a moltes províncies de l'Imperi, creant-se a les principals ciutats confraries dedicades a engrandir la figura de l’emperador. En veritat, era una excusa que amagava els veritables interessos del Cèsar que pretenien assentar ideològicament el seu règim polític. L'accés es feia a través d'un pati porxat de planta rectangular. El paviment es componia per un conjunt de lloses quadrades en blanc i negre. La instància més important de l'edifici era l'aula central on els sacerdots o augustals rendien culte a l'emperador. La seva estàtua ocupava un nínxol semicircular obert a la paret del fons. D'esta sala destaca el paviment decorat amb grans lloses rectangulars de tons blancs i blaus.

Als laterals de l'aula central es podien trobar santuaris consagrats a les nimfes. També hi hauria un pati envoltat de columnes

Curiosament abans de fer esta troballa tan valuosa, trobaren un llenç de muralla dels segle XVI, que també s’hi pot veure.

Eixim assimilant el que hem vist. Estem al costat de la plaça de San Francisco, anem cap allà.

Hi ha un edifici modernista de 1906: és la Casa Maestre, sembla la casa Calvet de Gaudí. De nou un miner ric ebcarrega casa a Victor Beltrí, esta vegada el projecte el fa junt a l’arquitecte Marcelino Coquillat.

Encara ens queda per visitar el foro, però el veiem per fora. Mereix una visita amb més calma. El barri del foro al Molinete mostra part de l’antiga ciutat del passat. Hi ha dos edificacions, un complex termal del segle IaC i l’edifici de l’atri també del segle iaC. És un dels jaciments urbans mes importants d’Espanya

Acabem ja la visita a Cartagena...i ens queda tant per visitar! 

Abans de deixar la ciutat descansem en un bar agradable que fan bon menjar, en la plaça de los Tres reyes...i just enfront hi ha més ruïnes...en Cartagena te’n trobes a cada pas. 

QUADERN DE VIATGE, MÚRCIA i PROVÍNCIA, tardor 2026