ALACANT: EL CASTELL I EL BARRI VELL DE LA SANTA CRUZ

 Alacant, la millor terreta del món...

Després d’haver vist un poc de l’Alacant antic, seguim la visita. Caminem pel Passeito Ramiro on està l’estàtua de Rubèn Dario donada pel l’Estat de Nicaragua a la ciutat d’Alacant  en 1974, celebrant la influència del modernisme literari i el llegat cultural que el poeta deixà al món hispà.

Anem a pujar a l’ascensor, situat al peu de la muntanya Benacantil, a l’inici de la platja del Postiguet, per accedir còmodament  al castell, que està a 166 metres d’altitud.

El castell de Santa Barbara és d’origen àrab i considerat des de 1961 bé d’interès cultural. Fou construït amb la idea de ser una de les fortaleses medievals més grans d’Espanya. El castell guarda moltes llegendes i històries d’amors i de guerres. D’entre les llegendes, una de les més populars és la llegenda de “La cara del moro”, que segons diuen es la que dona el nom a la ciutat d’Alacant.

Diu la llegenda que hi havia una princesa de nom Cántara, filla del cabdill àrab. Pare i filla vivien al castell i eren molt rics. La filla tenia molts pretendents que volien casar-se amb ella i el pare escrutava cada jove per si era el convenient. Però no hi havia cap del gust del pare. Així que va decidir muntar una festa en la que invitaren als candidats més forts, rics i guapos. I fou un èxit, tant que de la festa no només eixí un, eixiren dos pretendents: Alí i Almanzor,  i això suposà un problema. Al rei li agradaven els dos joves com a gendres però havia d’escollir i els manà una prova a cadascú. A Ali li manà canalitzar l’aigua des de Tibi al castell i a Almanzor l’envià a les Indies a portar especies. Els dos es posaren a complir les tasques però Ali alhora començà a visitar d’amagat a la princesa que al capdavall no tardà en enamorar-se, alhora, distret enamorant la princesa, no va fer  la tasca encomanada pel sogre. Quan tornà Almanzor de les Indies ben carregat amb espècies, el rei quedà satisfet. Tocava decidir i el rei  tingué clar qui havia de casar-se amb la filla perquè Ali no havia complit la tasca de canalitzar les aigües i alamnzor si que li havia portat les espècies.  El problema arribà quan la filla digué al pare  que no estava d’acord perquè s’havia enamorat d’Ali. Tanmateix el pare, era un home d’honor i havia de complir la seua paraula, la qual cosa suposà un gran disgust per als amants.

I fou tan gran la mortificació de l’amant pensant que anava a perdre la seua enamorada, que es llevà la vida tirant-se des de la serra de Tibi avall.  Malauradament Cántara en saber que Alí s’havia tirat serra avall, va fer el mateix des del mont san Julian.

El rei quedà tan afligit que demanà a Alà el pitjor dels càstigs. I Alà, dit i fet,  el va petrificar. Es per això que hui en dia es veu la cara del moro sota el castell. Es veu clarament en la part rocosa. La companya de viatge Raquel d’Alfarafara que sap que sempre vaig buscant estes curiositats fa la foto per si jo no la faig, Gràcies. La cara del moro també està en el castell de Banyeres de Mariola...però això és altra història...de la que vaig escriure un conte. 

Retornant a la llegenda alacantina... fou tanta la commoció dels habitants pels suïcidis dels joves i la petrificació del rei, que decidiren rebatejar la ciutat amb el nom dels enamorats “AliCantara,” que amb el temps derivaria a Alacant. Això diuen... encara que realment els documents històrics argumenten altra cosa: els grecs l’anomenaren “Akra leuca”, els romans “Lucentum” però la gent continuava amb la denominació anterior abreviant-la: “Leucant”. Els musulmans li deien “Al-laqant” i d’ahi a la denominació valenciana Alacant.  Fem visita del Castell al nostre aire amb unes explicacions prèvies per part del guia Mateu.

El castell té tres recintes diferenciats: el més alt conegut com la Torreta, on està la torre de l’homenatge, el recinte intermedi i l’inferior. Nosaltres anem directe a la part més alta. Em algunes dependències hi ha exposicions.

Anem pujant cap a la part més alta. Però abans... altra parada...un mirador espectacular...Gaudim del bon oratge i de les vistes inigualables.

Ara si que estem a la part més alta...i quines panoràmiques de 360 graus des la ciutat d’Alacant! Fins i tot veiem el castell de san Fernando...que és molt més mmenudet. El lloc es mereix una foto de grup...de gran grup i del grup concret de classe.

Anem baixant cap al recinte intermedi on estan les dependències més importants enllestides en 1580. Parem en les ruïnes de l’ermita de santa Bàrbara.

Després  arribem al pati d’armes on està el saló de Felip II. Era el quarter que acollia  la tropa de soldats. És enorme, amb cabuda per a molta guarnició militar. Als grossos i consistents murs hi ha escuts amb els cognoms dels primer repobladors, segons documentació rescatada als arxius.

Baixem al recinte inferior, que fa les funcions d’aparcament. Una vegada hem eixit de castell, mirem cap amunt la silueta, on a la part esquerra es pot veure la cara del moro...i mirem cap avall...el mar...hotels gratacels...i la cúpula blava de la Concatedral.

Per anar de nou a la part baixa de la ciutat travessem el  Barri  de la Santa Creu: disseny morisc i nom cristià. Que pintoresc! Que bonica és la barreja cultural! És l’antic nucli del segle VII, quan la ciutat era Al-Laqant. És com un poble dins de la gran ciutat, amb plaçoletes menudes, escalinates amb graons alts i carrerets costeruts amb encant, plens de façanes blanques de cases tradicionals decorades amb sanefes o ceràmiques i acolorits tests plens de plantes i flors en portes, finestres i balcons. “La casita de las maceta azules” és una de les cases més fotografiades...sense cap dubte...tothom vol una fotografia davant...

Fa un anys era una zona degradada, però m’alegra veure que ara hi ha cura per mantenir les cases en peu, ben acolorides i amb les plantes regades. És un barri especialment turístic.  Anem cap al mar i deixem enrere la imatge del castell. Caminant escoltem parlar totes les llengües.

I alhora que turistic, és un barri viu  on continua habitant la gent de tota la vida. Veig que hi ha molts nous inquilins turistes que bé han comprat la casa i s’han establert o són viatgers esporàdics que han llogat la casa per dies o setmanes...els noms a les portes els delaten que són forasters. 

I pense en les maletes i el soroll de les rodes de les maletes  pels carrers i per les escales, troco toc, troco toc...perquè cotxes...ací no arriben. Pense en emergències mèdiques... o en incendis... com s’ho faran per evacuar els malalts o ferits? Llevat d’això, una cosa no li lleva l’altra, hi ha racons encisadors...amb miradors esplèndids a la ciutat perquè el barri està alt, de fet diuen que l’ urbanisme inicial fou intencionat per fugir de les altes temperatures.

En setmana santa el barri cobra importància, l’ermita la veiem de lluny.

Així que el que podria ser un barri per viure tranquil, on no passen cotxes...fora de la voràgine de la ciutat... no ho és tant perquè està ple de gent, per ser un barri imprescindible en la visita a Alacant... No puc imaginar com estaran estos  carrers quan desembarquen al port els creuers transatlàntics que tenen cabuda com si foren ciutats...! Hui hi ha turisme, però es pot caminar bé.

I passejant tranquil·lament, després d’haver vist un Alacant diferent, arribem a l’Esplanada...i al mar... En l’Esplanada un dels edificis més emblemàtics, importants, imponents i en situació privilegiada front el mar, és la Casa Carbonell. Sabeu la seua història? El promotor fou un ric empresari alcoià de nom Enrique Carbonell Antolí, conten que un dia en Alacant, patí algun accident pel qual la roba se li va embrutar. Carbonell acudí a l’hotel Palas per poder rentar-se i canviar de roba, tanmateix els encarregats no volgueren que entrara per anar tan desastrat. Fou una humiliació per a l’empresari que com a venjança pel mal tracte rebut decidí construir enfront de l’hotel un edifici més gran i espectacular per demostrar el seu poder econòmic. I aixi ho va fer en 1922. Fou inaugurat en 1924. Realment el motiu més creïble que serà el vertader va ser la decisió d’anar a viure a Alacant per la proximitat al mar per consell mèdic, perquè una filla patia problemes cardíacs. Altra realitat és que l’empresari, a capdavall, mai va viure en l’edifici, donat que va morir poc abans de la inauguració. Si que visqueren la viuda i una de les filles. 

I per acabar la visita a Alacant, com no passejar per l’Esplanada i veure el famós mosaic, símbol de la ciutat des de la dècada de finals de 1950? És que és bonic...i laboriós...tres colors, més de sis milions i mig  de tessel·les de marbre evocant les ones del mar. Parem davant de ” La petxina” un auditori a l’aire lliure que acull concerts i esdeveniments culturals durant tot l’any. I ara, de sobte, recorde les cadires plegables que vaig veure l’ultima vegada que vaig estar en l’Esplanada, ja fa anys, i esta vegada no en veig per enlloc. Tal volta estan en l’altra part per la qual no passege. Antigament eren emprades especialment per la gent de més edat que les agafaven per seure i xerrar amb amistats i recordar altres temps. El passeig és important per a Alacant, en el present i en el passat...una de les estrofes de l’himne a Alacant el nomena...I atenció!...està escrita en valencià... Ho dic per a aquells que han contribuït a que Alacant siga zona castellana...L’estrofa diu així: "És la millor terra del món, així un poeta 'eu' va dir. 'En' el passeig del Malecó no haurà qui puga competir".

Al llarg de l’Esplanada es poden contemplar diverses escultures, abans de pujar a l’autobús en trobem una que sembla  acomiadar-nos... Adéu ciutat d'Alacant...fins a altra...

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN ALACANT, GENER DE 2026

 

ALACANT: PASSEIG PER LA CIUTAT.

Fer turisme del que és té més a prop, està molt bé. Hui el faig per l’Alacant antic.

Hi ha ciutats que cada vegada que les visites descobreixes un racó que no havies estat, o tal volta el coneixes però amb el pas del temps es veu diferent, per això, als llocs s’ha d’anar i  tornar...si pot ser, moltes vegades. És el que m’ha passat en Alacant, on he estat en moltes ocasions i hui he trobat una ciutat diferent. La raó? Tal volta per la companyia, que està vegada són els companys de la universitat Nau Gran Ontinyent, tal volta per les explicacions rebudes per part del guia Mateo que sempre són molt interessants... o tal volta perquè hem passejat tranquil·lament pel barri de la Santa Creu, la part més vella al peu del castell, que desconeixia. Pel que siga, la visita a Alacant m’ha agradat. Només em decep prendre consciència de la falta d’identitat del poble alacantí, que no és culpa dels habitants sinó del transcurs de la història, sempre desitjada pels castellans i ara envaïda pel turisme. Però també la política actual té a veure, i és que, hi ha un sector majoritari de governants  que sense raó de ser, té por que la gent parle valencià. Por. Si. Què és sinó? I així, malauradament, des de juny de 2025 la ciutat d’Alacant, que cal ressaltar que pertany a una comunitat bilingüe, és castellanoparlant. Han renunciat al valencià!. Clame el cel! Els alacantins es mereixen altres dirigents més oberts de ment. No només els alacantins, tothom mereixem més sensatesa i consideració en els caps que ens governen. Que més els dona que la gent parle, escriga o llisga en valencià, si és el que vol? Pense que és una manera de confrontar, en lloc de buscar formules de conviure millor. “Respecte” és la paraula clau i amb eixa acord de ple d’ajuntament es demostra una falta el respecte cap als nombrosos valenciano parlants que no volen perdre les arrels. Em dol, i estic segura que no sóc l’única, que sent dolor veient menysprear un signe d’identitat tan bonic com és la llengua materna.

I parlant de política, el primer que veiem en arribar a Alacant és l’edifici de l’ajuntament, situat en el centre històric, en un antic palau barroc. És la construcció  principal de la plaça porxada de l’ajuntament considerada “la plaça major”, no per grandària sinó per funció institucional. Hi es fan les fogueres de sant Joan i altres activitats publiques com mercat d’antiguitats els diumenges.

Es construí entre 1701 i 1780 després que l’anterior quedara destruït pel bombardeig naval dels francesos el 1691 que va arrasar la ciutat. De planta rectangular i de pedra, té dos façanes, la que veiem i la de darrere que dona a la plaça de la Santíssima santa Faç. Des de la plaça de l’ajuntament veien la façana principal simètrica amb tres plantes flanquejada  per dos torres més altes. Destaquen les columnes salomòniques decorades amb garlandes. També ressalta l’escut de la ciutat sostingut per dos lleons rampants.

Entrem i tenim sort que podem pujar a les dependències del primer pis. No sempre s’hi pot pujar. Però abans parem l’atenció en una curiositat: és la “quota zero”, que és el punt de referència per a les mesures  de l’altitud d’Espanya. Al costat hi ha una figura de Dalí de 1973.

Pugem i trobem una sala que m’impacta pel paviment hidràulic que trepitgem, és una gran obra d’art, una meravella, que dona pas a la galeria d’alcaldes de la ciutat. Ens movem entre mobiliari antic com “l’arca de les tres claus” del segle XVI. El saló blau és on es realitzen els actes institucionals i casaments civils. Hi està la capella de l’oratori  amb llenços de pintura barroca i paviment fet amb mosaics de Manises, està el saló de plens on se celebren els plens municipals. Hi ha un tríptic de títol “El camp, la ciutat i el mar” de 1947 i també parem l’atenció en l’escut i la bandera d’Alacant, on es veu clarament la cara del moro, de la qual us parlaré quan us conte sobre el castell.

Deixem la plaça de l’ajuntament i anem a plaça de la Santissima  Faç, a les esquenes de l’ajuntament i tot seguit passem per davant de “La ciudad descubierta”, una exposició arqueològica subterrània que mostra les restos urbans des de l’edat mitja fins a l’època contemporània.

Caminem pel carrer Major que abans era el més important.  En 1901 es va convertir en el primer carrer per a vianants d’Alacant i estava prohibit el pas de carruatges. Durant dècades fou un del carrers comercials més llarg de la ciutat amb botigues tradicionals de tot tipus. Ara ja no hi queda res del passat, el turisme és qui mana. Així i tot és un lloc carregat d’història. I continua sent el centre perquè connecta dos edificis religiosos importants: la Concatedral de San Nicolas, per on passarem després i la basílica de Santa Maria, cap a on anem ara. El carrer Major és escenari de la romeria de la Santa Faç i processions de Setmana Santa. Abans d’arribar a l’església, el carrer canvia de nom i és el carrer de la Villavieja, segon consta en uns inscripció, eix principal de l’Alacant medieval. Des d’este carrer ix un curiós carreret molt estret i escalonat en honor a un important pintor alacantí de nom Heliodoro Guillén(1863-1940).

Als pocs metres trobem dos punts importants on parar-nos. El museu d’art contemporani i l’església de Santa Maria. Entrem primer al museu: el MACA. Ocupa l’antiga casa de la Asegurada, l’edifici civil més anticde l aciutat, construït al segel xVII com a dipòsit de blat i exemple del barroc valencià.

Al museu trobem una de les millors col·leccions d’art modern d’Espanya: Picasso, Dalí, Kandinsky, Chillida, Miró, Tapies... Hi ha pintures, escultures, dibuixos, obra gràfica, serigrafies, litografies, gravats...No totes les obres estan exposades, part del fons deu renovar-se per raons de conservació, el que significa que és un museu canviant.

També hi trobem peces del pintor, escultor i artista gràfic alacantí, d’Onil, Eusebi Sempere, reconegut a nivell internacional durant la segona meitat del segle XX. Sempre fou el principal benefactor del MACA.

La plaça de Santa Maria està enfront. Per cert encara es veuen en algunes façanes, com en el lateral d’este edifici, els impactes de les bombes dels canons de les guerres...Maleïdes guerres...no em cansaré de dir-ho... Les torres de la façana semblen iguals, però no ho són: una és del segle XIV i té forma en L i l’altra és rectangular i del segle XVIII, concretament,  1713. La portada principal i les dues laterals són d’estil barroc.

Entrem a l’església que a l’any 2007 fou ascendida a basílica. Santa Maria és l’església parroquial més antiga d’Alacant, és gòtica del XV i XVI i construïda sobre les restes de l’antiga mesquita major. Al llarg dels segles ha patit reformes que comporta una barreja d’estils arquitectònics. L’edifici té una nau única amb capelles laterals entre contraforts connectades. Donem una volta passant per la capella del baptisteri amb una pila baptismal de marbre de carrara d’estil renaixentista, per la capella de la comunió, per la capella de la Inmaculada...observem l’orgue barroc, que volen restaurar i demanen ajuda econòmica...Mirant per on trepitgem veiem els subsòl amb restes de l’antic edifici, també hi ha un escut nobiliari que pertany a la família Scorti, que foren un nobles rics italians establerts en Alacant des del segle XVI, grans benefactors de l’església. No és l’únic escut que hi ha, en l’església en trobem altres de persones rellevants com el dels Reis Catòlics.

Veiem quadres que són valuosos, passem pel cor, per  la sala capitular que és on està el museu...donem la volta  completa. A la torre del campanar no pugem.

El retaule de l’altar major que veiem no és l’antic. Roderic d’Osona un prestigiós pintor seria qui elaboraria el retaule major desaparegut. L’antic s’hi conservà fins a la remodelació barroca de 1750. Part d’aquell retaule antic està al museu del Prado de Madrid. És Barroc o Rococó... daurat per tot arreu i fins i tot veig un espill  per a que faça reflex el daurat i done la sensació de que hi ha més or encara.

Acabe explicant un detall sobre la Mare de Déu. Conta la tradició que l’últim dia d’agost de 1484 l’església es va incendiar i la imatge de la Verge va desaparèixer. Al mati següent aparegué als afores de la població d’Agres. Segons conta la tradició fou un pastor Gaspar Tomas, al que li faltava un braç, el que la va trobar damunt d’un lledoner en ruïnes d’un castell musulmà. I li manà que donara avis, però el pastor desbordat per la situació li digué que si anava dient que la Mare de Déu estava en un lledoner, no el creuria ningú. Aleshores la Verge fa fer el prodigi de donar-li el braç que li faltava, per a que així mostrant el miracle el cregueren. La imatge fou transportada a l’esglesia, però de nou tornà al lledoner d’Agres, per la qual cosa van interpretar que el que volia, era ser venerada en aquell lloc.

L’altre edifici religiós d’Alacant és la Concatedral de san Nicolas de Bari, fundat en  1616. El trobem fent un passeig pels carrers de darrere de l’ajuntament...l’Alacant antic...com el carrer llauradors que fou molt important als segles XVI i XVII perquè  els propietaris tenien moltes hortes i eren molt rics. A la Concatedral no entrem. Està tancada quan passem per davant. La Concatedral de San Nicolau de Bari que pertany a la diòcesi Alacant Oriola, es construí sobre les ruïnes d’una mesquita i actualment barreja estil herrerià i barroc. Destaca la gran cúpula blava de 45 metres que es veu des de les altures.

El passeig acaba en el mar...en l’esplanada...però la visita a Alacant no acaba...anem a buscar l’ascensor per pujar al castell...

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN ALACANT, GENER DE 2026

MEDINA DE RIOSECO (Valladolid) doble passeig, pel canal de Castella i per la ciutat.

Medina de Rioseco és una de les etapes del camí de Santiago...els peregrins poden fer hi parada i visitar la ciutat,  així com poden fer un passeig pel Canal de Castella.

Estem en Castella Lleó en la comarca Terra de Camps val·lisoletana. Terra per on passen els peregrins de camí a Santiago. Medina de Rioseco té quasi 4500 habitatnts i fou molt important en el passat: té els títols honorífics de "molt noble i molt lleial", així com el de "ciutat" i se la coneix pel sobrenom de "la ciutat dels almiralls" des de 1424 pel títol atorgat de mans d’Alfonso Enriquez que fou el primer almirall del seu llinatge i primer senyor de Medina de Rioseco que establesix la seu fins quasi el segle XVII. Sota el seu auspici s’hi celebraren fires i mercats als segles XV i XVI donant esplendor artístic i econòmic. Tots els onze membres de la dinastia que foren senyors de Medina de Rioseco fomentaren  el creiximent de la població i la seua rellevància econòmica, artistica i històrica

En Medina de Rioseco mor el canal de Castella una de les obres d’enginyeria hidràulica més importants de l’edat moderna en Espanya. Fou creat durant els segles XVIII i XIX amb la intenció de crear una xarxa de canals de navegació  que facilitaren el transport de la llana, els vins i els cereals de Castella i així evitar l’aïllament de la zona. 

Nosaltres comencem la visita de Medina de Rioseco pel canal que fou declarat be d’interès cultural en 1991 re valoritzant la seua importància.

Tenim davant la fàbrica de farines San Antoni. Quan es tancà en 1991 es convertí en museu que conserva la maquinària original amb la que es feia la farina.

No entrem, en canvi si ho fem al centre d’interpretació del canal de Castella situat en un antic magatzem on es guardaven els productes que transportava el canal. Hi organitzen activitats esportives i d’oci en el canal. Hi ha una interessant exposició permanent. El centre el visiten molts grups d’escolars que a més d’aprendre sobre la història del canal poden fer piragüisme, senderisme, rutes en bicicleta o trajectes en vaixell.

Esta última, la del trajecte en vaixell, és l’opcio que triem.

Pugem a l’embarcació Antonio de Ulloa, que porta el nom de l’enginyer que dissenyà el canal. Quin goig de passeig. Quina tranquil·litat!! Em recorda molt al canal du Midi frances . En la dàrsena del canal encara es conserven antics magatzems i la casa de l’encarregat. Durant el recorregut ens fan explicacions sobre el tema: la importància, la fauna i flora. Ens conten que el canal ha creat un habitat que afavoreix i protegeix la vida de moltes especies animals i vegetals.

Desprès del passeig fem una volta pel poble que conserva tot el sabor medieval del passat quan tenia tanta riquesa artística i econòmica. Anem pel carrer Major i alguns perpendiculars només. Malauradament sé que em quedaré amb ganes d’estar més temps, sé que no podrem anar a veure totes les esglésies, per exemple la de Santiago, o la de san Francesc que és un museu...ni les dos antigues portes d’entrada a la localitat, ni el convent, ni el riu Sequillo....No m’agrada anar corrent, però en esta ocasió fent el passeig inesperat pel canal se’ns ha anat el temps previst per passejar pel poble. Inconvenients dels viatges organitzats que han de complir horaris. 

Em sap greu perquè a més sé tot el que no visitaré perquè tinc a les mans un mapa tret del web de turisme.

No tinc més remei que conformar-me amb les fotos. I per cert, unes fotos decoren algunes portes i finestres del carrer. Són antigues i  mostren el poble i les tradicions i devocions.

El, carrer Major, la Rua, bocabada per l’arquitectura típica popular castellana. Realment et transporta al passat mirant les porxades, les columnes tan antigues que es conserven.

Ja al segle XVI se la denominà la India Xica comparant la seua riquesa amb la que venia de les Ameriques. La majoria de cases es feien amb rajols d’adob que tancaven els buits de l’entramat de bigues de fusta. Les porxades estaven destinades a acollir les mercaderies en temps de fires. Les famílies més riques tenien les façanes de les cases de pedra i rajola i algunes col·locaven blasons en les façanes.

 En una façana veig un caiman, és un reclam turístic més. Què fa ahi? Llig la llegenda.

Eren els temps quan s’estava construint l’esglèsia de Santa Maria i resulta que hi havia un cocodril molt gran vivint al riu Sequillo que atemoria als habitants. Diuen que de nit destruia tot el que es construïa de dia. Era desesperant. Altra llegenda diu que a més devorava tot el que hi havia pel riu fent malbé el conreu de la ribera. Els habitants del poble tenien por per si se’ls menjaven a ells també. Les autoritats decidiren que s’havia de matar, però no hi havia ningú que s’atrevira. Fins que un pres comdemnat es va presentar voluntari a canvi de la llibertat. El pres va ser llest. Va matar el cocodril enganyant-lo amb uns espills, el cocodril es va veure reflectit i s’hi quedà paralitzat, aleshores el presoner va aprofitar per donar-lo mort. La pell s’oferí a l’esglèsia i és on està, en senyal d’agraiment.  

Això és la llegenda... però la realitat és que un home de nom Manuel Milan viatjà a Amèrica en el segle XVIII en busca de fortuna i parà en Puebla. En esta ciutat mexicana l’home comprà la pell que en morir anà passant de mans a mans dels  familiars.

Este conjunt monumental de porxos fou declarat conjunt històric artístic en 1965. El carrer continua i acaba en la plaça major planificada al segle XVI. Compta amb exemples d’arquitectura renaixentista i barroca. I com en la Rua, els porxos no falten. Comerços també hi ha. És una plaça tranquil·la i l’aspecte actual és el resultat d’una recent remodelació decidida per participació ciudatana.

Retrocedim uns metres cap al carrer Major perquè abans hem vist una gran esglèsia, la de Santa Cruz iniciada la construcció al segle XVI que  continuà al segle XVII. Sustituía a altre temple anterior del qual es conserva solament una capella. La façana és singular recreant un disseny italià amb influències herrerianes. Arribà a ser l’esglèsia més rica de la ciutat amb les aportacions de persones de la ciutat que estaven fent fortuna en America. Actualment està desacralitzada i acull el museu de Setmana Santa, donat que Medina de Rioseco és un referent en la festivitat religiosa.

I també, des de La Rua agafem un carrer per anar a l’esglesia de Santa Maria Mediavilla, que  és la principal de les esglésies. Veig en el carrer principal i en altres, cases deteriorades. Sé que és normal que el que és vell es canvie per nou. Però hi ha vivendes, columnes de les porxades, botigues centenàries, esglésies...és a dir,  elements que formen part del patrimoni de Medina de Rioseco que s’haurien de salvaguardar. L’ajuntament hauria de tenir especial cura per mantenir-los en peu i així romandre l’essència viva del passat, com un testimoni. I havia de vigilar perquè el que és antic i el que és nou convisquen en harmonia. De vegades es fa poc per falta d’ajudes econòmiques, per falta de recolzament institucional...

Estem davant de l'esglèsia de Santa Maria. La construcció començà a finals del segle XV substituint a altre edifici anterior. És d’estil gòtic tardà, amb afegits renaixentistes i barrocs com la alta torre, reconstruïda en 1700, per caure l’anterior.

Hi ha uns andamis perquè està d’obres, però ens l’obrin i podem entrar-hi a fer-li una ullada ràpida. I és tan ràpida que no pare temps mirant la capella funerària dels Benavent que està plena d’escultures.

Si que veig l’orgue del segle  XVII, la reixa plateresca de Andino o el retaule major de gran valor artístic en el que va intervenir Juan de Juni.

Veig que hi ha detalls gòtics i renaixentistes, que té tres naus separades per pilars cilíndrics i cobertes per voltes fetes al segle XVI. No veig la pell de caiman donada en el segle XVIII des de Mèxic per Manuel Milan, que com he dit abans vivia en Puebla i arribà a ser alcalde de Puebla. No és bo anar amb presses.

A l’eixir de l’esglesia la conxa del peregrí ens recorda que estem en una de les etapes en la ruta del cami de Santiago.

Eixim de Medina de Rioseco per l’antiga porta de Zamora, exemple d’arquitectura militar, és una reconstrucció del segle XVI de planta quadrada. Són quatre arcs de mig punt que s’alça sobre un xicotet cos amb una torre.

I abans d’acomiadar-nos de Medina de Rioseco  pare l’atenció en un tren que té una D davant. M’aprope perquè vull saber què es. Tinc curiositat. És el tren burra i sembla de joguet.  És tracta d’un projecte en el qual 33 localitats recordaran l’autor Delibes i la seua vinculació particular i Medina de Rioseco ho fa amb el monòlit de quasi metre i mig i 900 quilos de pes, està fet en  pedra. Miguel Delibes immortalitzà el tren i la localitat en la seua obra 'Mi vida al aire libre' (1989).

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024