Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 23 de maig de 2022

FRAGMENTS( propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil-2

 

Paulette, francesa nascuda a l'Alsacia, coneix a Amalio  quan, tots dos,  estaven treballant a un hotel, ella de governanta i ell de pianista. 

I a partir d'eixe moment la vida els canvià als dos.
 


DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil
Mariló Sanz Mora
Edicions 96


dimecres, 18 de maig de 2022

ITÀLIA: LECCE- II PART, a LA PUGLIA ( De la plaça San Oronzo al castell)

Lecce, ciutat acollidora que bocabada, meravella...la veig daurada i  és per la pedra leccese utilitzada en les construccions.


Hem vist una part dels cas antic de Lecce, passejant des de Porta Napoli fins a la catedral i endinsant-nos per carrerons hem vist també el teatre romà. Ens hem meravellat amb el barroc dels palaus, dels edificis religiosos i també de les cases privades. I quins balcons! Quasi tot el temps estem mirant cap amunt, com estan decorats, buscant  figures animals o vegetals...

Ara estem a la Piazza sant Oronzo, dedicada al patró de Lecce, el que fou anomenant primer bisbe de Lecce per San Pablo, segons conta la tradició. És la plaça més important, el cor de la ciutat. Lloc de trobada de la gent, és el punt més animat. 



Hi ha una columna romana des d’on el patró San Oronzo donava la benedicció, l’estàtua del sant coronava la columna que té 29 metres d’altura.  I parle en passat perquè en estos moments no està. Imagine que l’estan restaurant. La columna va ser un regal de la ciutat de Brindisi on s’hi troba una columna bessona. Les dues columnes assenyalaven el final de la Via Appia, a les portes d’Orient. San Oronzo fou nomenat protector de la ciutat en 1658,  la columna s’inicià  en 1660 en el seu honor per haver protegit la ciutat de la pesta de 1656 i després d’una pausa, es completà en 1686.



En la plaça està el Sedile un edifici cúbic de dos plantes construït al segle XVI, que fou en un principi magatzem de municions i després passà a ser la seu de l’antic Ajuntament fins 1851, any que passà a mans de la Guardia Nacional. És majestuós i de nit s’il·lumina amb color. Actualment és un espai cultural. Tot just al costat i tapada per andamis està la menuda capella de san Marcos del segle XVI, que era per als venecians que hi vivien en aquella època, està coronada amb el lleó de San Marcos, símbol de la república de Venècia, però per les obres de restauració no ho veiem.


A principis del segle XX, casualment mentre  feien unes obres en uns jardins d’uns palaus de la zona, es trobaren uns vestigis el passat. Era un amfiteatre romà. Per traure a la llum un poc del passat construït als segles I i II dC, s’excavà una part de la plaça edificada des de finals del segle XVI, tot just a l’esquerra del Sedile. Sota la plaça i sota altres monuments queda la resta...Actualment només es pot veure un poc del total i continuen les excavacions. L’amfiteatre romà era gran, podia concentrar uns 20000 espectadors. Això diuen. Tenia diversos nivells. Huit metres per davall del nivell actual del pis es troba l’arena, el lloc que s’hi dedicava als espectacles.



Front a l’amfiteatre està l’església de Santa Maria della Grazia del segle XVI. Sorprèn per contrast donat què la decoració no té res  a veure amb el que hi ha per tota la ciutat. La façana és senzilla, res exuberant decoració que és el que s’imposa en Lecce. L’església volia imposar els seus models.


A la plaça crida l’atenció un gran rellotge, està a la façana del banc de Napoles, és el Reloj de las Maravillas, fet amb bronze en 1955. Té quasi 10 metres d’altura i està considerat el més gran del món.



També pare l’atenció en un mosaic que hi ha enmig de la plaça, el Mosaic de la Lloba, de 1953. La lloba és el simbol de la ciutat. Anys enrere el mosaic acabà malament perquè els turistes s’emportaven teseles com un record. En 2017 el mosaic es restaurà. Diuen que els habitants de Lecce intenten no trepitjar-lo mai per conservar-lo. Es cert, l’observe durant algunes estones en diferents hores i dies... Només veig una xiqueta d’uns dos anyets que juga amb el dibuix caminant sobre l’animal i sobre l’arbre passant d’un lloc a altre, com si jugara al nostre joc popular del sambori. Nomes s’aparta quan la mare li diu que ho faça perquè se n’adona que vull fotografiar-lo. No sé si la mare i la filla són de Lecce o forasteres.



És una plaça animada, també els voltants, amb edificis elegants i també botigues, restaurants i cafeteries on parar a prendre’s un caffe lecce típic de la ciutat.



Creuem la plaça i girant per un carrer i per altre, de sobte trobem una meravella arquitectónica: la Basilica di Santa Croce, el màxim exponent del barroc en la ciutat. Hi ha mil detalls. Començà sent un monestir al segle XIV i passat el temps es decidí convertir-lo en Basílica. La construcció s’inicià al segle XVI i tardà molt...no s’enllestí fins el segle XVII. L’any 1906 fou declarat Monument Nacional i la façana fou restaurada en 1980. Llueix en tot el seu esplendor. Realment impacta siga a la amb la llum del dia, on s’aprecia eixa calidesa del color de la pedra de Lecce amb matisos daurats, com  de nit, amb la llum artificial.



No sé ni on mirar! Hi ha tant! Però no cansa a la vista tanta imatge, fins i tot puc dir que em proporciona calma mirar-la. Estic fascinada. Podria passar temps i temps contemplant-la. Hi ha columnes i cornises plenes d’animals, persones, querubins, figures grotesques, vegetals...i a la part central de la façana, una gran rosassa. És elegant, fina... malgrat tants i tants elements! Però estan harmònicament disposats. No entenc d’art i que em perdonen els entesos. Des de la ignorància  expresse el que em fa sentir estar davant d’este monument incomparable. Veig bellesa que m’assossega. I quantes històries contaran. M’agradaria saber-les totes. Seràn d’allò més interessants.



El barroquisme exuberant de la façana no és tan gran en l’interior, però igualment m’agrada. De nou veig una  harmonia que m’assossega: les columnes amb uns capitells tan treballats, el sostre de fusta amb el quadre emmarcat en daurat, les nombroses capelles... els altars...


El guia italià que ens acompanya, Vanni, ens conta un detall sobre unes imatges que em crida l’atenció: estan fetes amb paper maixé! “cartapesta” en italià. I és que en Lecce són uns experts en esta tècnica perquè és un art tradicional. En Puglia, és popular des del segle XVII, aleshores unit a la religió i és la raó per la qual a hi ha tantes figures de paper maixé que s’exhibeixen en les esglésies. Per a qui no ho sàpiga el paper maixé és una mescla de paper i pegament que quan s’endureix es pot adornar i pintar. És l’art amb el que es fan les falles valencianes.



La plaça on està la basílica és espaiosa, però si ho fora més, s’hi gaudiria  millor de la fabulosa façana. Fent una mirada en els edificis que hi ha al voltant, destaca un cartell verd que diu “Verita per Giulio Regeni” i preguntem de què es tracta. És una reivindicació sobre l’esclariment de l’assassinat en Egipte d’un estudiant de doctorat. Just en estos dies ha començat el judici. El jove que estava a El Caire fent una investigació sobre sindicats egipcis fou trobat en 2016,  mort, sàdicament torturat. Hi ha molta sensibilització general pel tema.


Al costat de la basílica està l’edifici que antigament fou  convent dels celestins i hui en dia és la seu de l’administració central de la prefectura. Té una decoració sòbria. Creuem el pati per anar a l’altra part de la ciutat.



Arribem a Via XXV Luglio i entrem a uns jardins, són de la Villa Comunale, del segle XIX i dedicada a Giussepe Garibaldi. Durant un temps se la coneixia com la “Villa della lupa” per la presència de llops en el parc. La Villa és un espai verd al cor de la ciutat, ple d’arbres centenaris. Hi ha escultures de pedra representant personatges famosos en la zona. Hi ha una font i un temple circular.



Seguint per Via XXV Luglio passem per davant del teatre Politeama Greco. A principis del segle XIX era menudet i no satisfeia les necessitats de capacitat per la qual cosa en 1882 Donato Greco demanà permís per construir un més gran. El nou s’inaugurà en 1884 amb l’opera Aida de Verdi. Al llarg dels anys s’han fet restauracions i ampliacions i actualment és un dels més grans i antics de Puglia on representen obres de teatre, opera i concerts simfònics. Des de 1976 se’l reconeix com teatre de Tradició i en 1979 fou declarat Monument Nacional.


Adjacent al teatre està el Castelo Carlos V. Construït en 1539, fou remodelat per ordre de Carles V. Després de ser la seu de governants i ser fortificació militar, actualment és seu d’esdeveniments culturals. Es pot passejar pel pati lliurement.  Hi ha una exposició de paper maixé. (Museo della Cartapesta) amb més de 100 obres d’artistes locals des del segel XVIII fins a l’actualitat.


Lecce és una ciutat preciosa. Ho dic convençuda i no només perquè ho diga Vanni el guia. M’acomiade de la ciutat mostrant-vos unes imatges fora de ruta, de les que es fan quan et perds pels carrers i no se sap ni per on es va...després sé que una de les esglésies és Santa Maria della Provvidenza o delle Alcantarine i l’altra és l’esglèsia del Gesù en piazeta Castromediano, amb l’estàtua enmig del personatge italià que dona nom a la plaça.


QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, viatge a PÚGLIA i BASILICATA

 

dissabte, 14 de maig de 2022

ITÀLIA: LECCE- I PART, a LA PUGLIA (De porta Napoli a la catedral)

Lecce destaca per la quantitat de barroc del segle XVII que s’hi concentra... de fet, se l’anomena la Florència del sud.

En el nostre viatge per la Puglia en Itàlia, parem quatre nits a Lecce i ens dona temps de passejar tranquil·lament per la ciutat, tan de dia com de nit...perquè al sud d’Itàlia es fa de nit molt prompte en esta època tardorenca.



En tot el trajecte per la Puglia tenim un guia italià, Vanni, que sap molt d’història però a més a més és de Lecce... serà eixa la raó per la qual parla amb tanta vehemència de la ciutat? Ens la fa veure amb ulls apassionats.

Lecce, amb quasi 100000 habitants, és única. I ja sé que he dit el mateix d’altres ciutats, però sempre ho dic convençuda i de manera ferma perquè és una realitat indiscutible que cada lloc té algun tret diferenciador. En este cas és un barroc anomenat leccese el que la diferència i fa que l’anomenen la Florència del Sud. Les construccions estan fetes amb la pedra de Lecce, una pedra calcaria fàcil de treballar i alhora, la part negativa,  es deteriora amb facilitat. 

També em repeteisc quan dic que Lecce és un museu a l’aire lliure, com ho és per exemple Alberobello. LINK  Aixi és. El casc antic de Lecce forma un grandíssim museu pel que s’hi pot gaudir lliurement, un museu que conté una bellesa generada per barrejar un barroquisme i refinament aristocràtic. Hi ha tants edificis del segle XVII!. Al principi l’estic barroc leccese era només emprat en edificis religiosos o de nobles, però al poc de temps l’exuberància del barroc es va escampar en l’àmbit privat. Així que podem veure per tot arreu motius florals, figures simbòliques o animals mitològics en façanes, balcons o portes.

L’encant de les ciutats és perdre’s pels seus carrers, tanmateix si voleu, un dels trajectes a peu per conèixer la ciutat, pot començar en l’obelisc que dona a la piazzeta Arco di Trionfo. L’obelisc de 1822 està fet en honor de Fernando I rei de les dos sicilies. Està decorat amb figures mitològiques.



Tenim davant la imponent Porta Napoli, construïda en 1548 per encàrrec dels habitants de Lecce. La fotografie en diferents dies i a diferents hores, per davant, per darrere, de costat...Té quasi 20 metres d’altura. A cada costat de l’arc central hi ha dos columnes d’estil corinti sobre les que es recolza un gran frontó triangular en el que hi ha un gravat on està representat l’escut espanyol. Este escut està dedicat a la visita que va fer Carlos V quan s’inaugurà la porta.



La part de darrere de l’arc dona a una plaça espaiosa, és la que ofereix la benvinguda al visitant. Cal veure Lecce de nit també, té l’encís especial i la màgia que desperta la nocturnitat.


Us mostre només un poc de Lecce, perquè hi ha molt... quan es va pel casc antic, i tot molt concentrat, es descobreixen moltes placetes amagades, moltes esglésies i palaus, molts racons encisadors... Al costat de Porta Napoli  està la Chiesa di Santa Maria della Porta o di San Luigi Gonzaga, edifici compacte i octogonal. L’edifici original data del segle XVI però en el XIX es reconstruí en estil neoclàssic.



Ens enfilem per via Giuseppe Palmieri. Destaca el palau Guarini amb façana barroca del segle XVIII. Com a curiositat cal dir que hi allotjà José Bonaparte en 1807.


Entre cases senyorials, passem pel teatre Pasiello inaugurat en 1758. En 1867 fou donat a la ciutat, que volgué reformar-lo per adaptar-lo a les necessitats culturals. Es reobrí en 1870 i anys rere any anà complint amb diverses finalitats intel·lectuals. Durant l’útima dècada del segle XX es va tancar per restaurar-lo i actualment és un dels teatres més importants de la província.


Bocabada veure a les façanes de palaus o cases modestes decoracions molt carregades amb àguiles, dracs, micos... hi ha  personatges variats. I com element modern, hi ha moltes figues paleres, formen part de la decoració d’algunes botigues. La figa palera és un conreu habitual de la zona. També veiem que dels carrers principals eixen transversalment accessos laterals anomenats “corte”, que no arriben a ser carrers, són com patis privats de les cases-palaus.


Passem per davant de la Chiesa de Santa Maria de la Pace que junt al convent adjacent fou reconstruït en el segle XVIII per Manieri. .


I parem davant de la piazzeta Ignacio Falconieri on hi ha barroc i més barroc del reconegut arquitecte Manieri...Enfront està el palazzo Marrese, amb unes figures adornant la façana i una balconada sobre mènsules amb figures.

Al costat dret està la façana secundària del palazzo Palmieri, que és un exemple de casa privada del segle XVI remodelada al segle XVIII. Hi va naixer Giusseppe Palmieri, un gran erudit. El palau al segle XIX va acollir a Giuseppe Bonaparte i Gioacchino Murat.




Seguim per via Palmieri, cada dos per tres hi ha un “corte”, un pati privat. És un bonic passeig... Un poc més endavant està la Piazzeta Panzera. 


S’hi respira un ambient agradable, de dia i de nit. M’agrada, malgrat que de vegades em sap greu veure algunes cases deteriorades pel pas del temps o per vandalisme.  Arribem a Piazza Duomo. Impacta perquè resulta estrany trobar uns grans monuments junts en una plaça “tancada” en tres costats. Entrem hi traspassant el quart costat, els propileus o murs d’entrada que són del segle XVII perquè els anteriors s’enderrocaran. Antigament estos propileus es tancaven. A la plaça està el Campanar, la catedral Santa Maria Assunpta, els palaus del Bisbe i del Seminari. La façana principal de la catedral no dona la cara a la plaça i és la lateral la que rep als visitants. Em resulta també estrany la disposició de l’edifici. Però amb tot, el conjunt desprèn elegància.


I una vegada a la plaça...comencem per la catedral. La construcció original data del segle XII i en el XIII van fer algunes reformes. Però va ser al segle XVII quan es va dur endavant una gran restauració. També en esta època es construí el campanar adjacent. La façana lateral és la més important artísticament parlant per la seua decoració del segle XVII. L’element central i principal és l’estàtua de san Oronzo. És una façana rica i esplendorosa, la decoració de l’altra entrada, per equilibrar, és més sòbria.


Quan entrem a l’interior veiem una planta de creu llatina amb tres naus separades per pilar i mitges columnes i decorat amb dotze altars. Del segle XVII té el sostre de fusta tallada amb unes valuoses pintures sobre la vida de san Oronzo, emmarcades en daurat. I no solament hi ha estes pintures, hi ha moltes realitzades per pintirs importants.


Donem una volta i ressalten tots els altars, especialment el major dedicat a Santa Maria Assunpta i el dedicat a san oronzo. Tots tenen mil detalls on mirar, i alguns una decoració sobrecarregada.


Entrem a la cripta del Duomo d’origen medieval que va ser reconstruïda a principis del segle XVI. Entre les noranta-dos columnes decorades amb figures humanes, veiem dos capelles barroques. També veiem unes reixes a terra i parant atenció ens adonem que hi ha restes d’esquelets: ossos i cranis.  Quan eixim veiem altra part de la cripta, menys condicionada per a la visita on s’aprecia bé l’antiguitat del lloc.


Tot just al costat esquerre està adjacent el campanile de 70 metres d’altura que malauradament  està en obres i uns andamis el tapen i no podem veure que té cinc plantes.


L’edifici de l’Episcopi és el palau on resideix l’arquebisbe de Lecce. Està tot just al costat de la catedral i mirant-lo des de l’entrada a la plaça,  està situat uns metres per darrere de la façana lateral de catedral. La construcció original es remunta al segle XV i fou reconstruït a finals del segle XVI i principis del XVII. Al segle XVIII s’amplià, s’eliminà una escalinata exterior i s’embellí la façana magistralment amb l’estil barroc. El rellotge és de 1761. En 1797 hi s’allotjaren els reis de Nàpols.


A la dreta de la plaça està el Palazzo del seminari construït entre 1694 i 1709 en l’estil barroc de Lecce. Actualment hi esta l’oficina d’informació i turisme.


Anem d’uns carrers a altres: via VittorioEmanuele, via Petronelli, via Paladini, via Palazzo di conti di Lecce...plena de cases importants i palaus, com el palau que pertanyia a la família Morisc d’Arpe amb una imponent façana. I quins balcons!


També en esta via parem l’atenció en el Palazo Carrozo que fou construït en 1760 per Manieri, que era un dels arquitectes mes importants. Destaca la façana còncava que permetia l’entrada del carro en l’edifici que enfronta. Els balcons estan ricament adornats. En temps passats seria un gran palau, malauradament actualment es veu malparat, amb façanes brutes i ratllades i deteriorades perquè la pedra leccese es deteriora amb facilitat. Llàstima que este patrimoni acabe perdent-se!


Hi ha molts edificis que necessitarien restauració per lluir com deurien. Encara que quan es restaura es veuen les diferències, és millor que deixar-lo caure.


Amb tot, arribem a l’església de san mateo. Quasi no hi ha espai per a un monument tan gran! Construït a la segona  meitat el segle XVII va reemplaçar una capella que hi havia annexa a un convent de franciscans. La façana destaca per contrast de línies, hi ha convexes i còncaves. És el que atrau. Hi a un escut d’armes de l’ordre franciscana.



La pedra de Lecce utilitzada en les construccions té un color daurat molt bonic, ressaltat perquè està mullada per la pluja que de tant en tant cau. Anem cap al teatre romà. Està en un carreró, dels que estan amagats, lloc propici de reunions d’insensats que es dediquen a ratllar parets sense trellat.


S’estima que la capacitat del teatre era d’uns cinc mils espectadors. Les peces trobades durant les excavacions estan exposades al museu romà, que està prop.


QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, viatge a PÚGLIA i BASILICATA