PUY DU FOU (TOLEDO)

 La història d’Espanya vista, escoltada i sentida en un parc temàtic.

Hui fem un viatge al passat, anem al parc de temàtica històrica Puy du Fou, situat a 13 quilòmetres de Toledo a la Comunitat autònoma de Castella-la Manxa. El parc fou inaugurat en l’any 2021 i forma part del grup francès Association du Puy du Fou.

Vaig perquè tothom que ha estat ho recomana.

Vaig per comprovar si realment val la pena i com diuen, els espectacles són fascinants: els diürns i el nocturn.

Vaig perquè diuen que cal anar-hi al menys una vegada per viure l’experiència. 

Però jo només li dedique un dia i no dos com aconsellen. Puy du Fou és una visita complementària d’uns dies per Toledo i voltants. Així que hui faré un tast i si m’agrada, ja  repetiré altra vegada i ho veuré tot millor.

Entre. Tinc comprada l’entrada bàsica però en taquilla pague extra pel “passe  emoción” que té molts avantatges: no fas cues i et situen en llocs més cèntrics. Al capdavall me n’adone que ha estat un encert, sense el “emocion” no hagueren pogut arribar a alguns espectacles. Així que primer consell, si pot ser... comprar el passe “emocion” i segon, mirant la butxaca, intentar no menjar ni beure res al parc perquè et trauen, sense més ni més, un ull de la cara, no un no, els dos...directament. Els preus són desorbitats, a mi m’ho semblen, i les cues en tots els llocs inacabables.

El parc s'organitza en quatre poblats històrics, connectats per camins naturals i envoltats de vegetació autòctona. Mentre et mous pel parc gaudeixes de la naturalesa de la zona. Però encara falta més vegetació, més arbres, més ombra... sortosament en algunes parts s’han creat ombres, molt necessàries per suportar el sol... Hi ha molts animals: cavalls, ases, cabres, oques, gallines…aus...

Al llarg del recorregut trobem 6 enormes espectacles principals, representats diverses vegades al dia, a més d'animacions de carrer, tallers artesanals, mercats i exhibicions en viu. Així que altre consell és agafar l’horari i organitzar-te quan vols anar a cada espectacle.

El parc és com una ciutat formada per barris històrics,  el Arrabal, la Puebla Real, la Venta de Isidro i l’ Askar Andalusí, on hi ha exhibició de música, teatre, dansa i acrobàcies que representen esdeveniments històrics. Cert que l’escenografia de tot el que veiem és fantàstica plena d'efectes especials i d' última tecnologia.

Hi ha molta organització: plànols, monitors anunciant quan són els espectacles...indicacions...encara que, sincerament, en algun moment he tirat en falta alguna persona encarregada en meitat camí, quan hi ha tant d'allau de gent i ixes d'un espectacle i necessites anar al següent i tens el temps justet.  És que es formen rius de gent i no exagere! 

Diuen que el parc és apte per a qualsevol persona, siguen els gustos i interessos, bé, estic d’acord, però també diuen que és apte per a totes les edats i jo crec que menors de set anys es poden avorrir perquè no entendran el que es conta...i tal volta se’ls pot fer pesat i es cansen...normal, són menuts...  

Són representacions històriques exalçant períodes destacats de la història de l'Espanya castellana, des d'una perspectiva diferent, lúdica i molt original. Diuen els entesos que amb alguna que altra inexactitud. Jo no ho sé, no em conec tant detalladament la història com per a rebatre-ho. Imagine que com totes les adaptacions a cine, teatre o novel·la, hauran hagut que fer algun canvi. No és censurable s’entén. Jo tinc clar que totes les adaptacions tenen parts de ficció. El que si he notat és que, en general, els diàlegs són pobres. Pense que la raó és que es vol ressaltar la part musical i visual tant escenogràfica com el treball dels artistes. El primer que veiem és “A pluma y espada”.

No podem fer fotos dels espectacles i jo, obedient no en faig, però si de l’interior abans que comence. Em quede bocabadada des de l'inici amb la història que es desenvolupa en el Gran Corral de Comèdies. De tots els espectacles del parc en destaque tres i este és un d’ells. Apareix el senyor Fernán Gómez, corregidor de Toledo i Lope de Vega...Hi ha un complot contra el rei i també hi ha una història d’amor. El que m’ha impactat a nivell visual ha estat la versatilitat de l’escenografia. Preciós. Comencem amb bon peu. 

Tot seguit anem al “El misterio de los Sorbaces” però abans cal dinar. Hui hi ha zones de menjar lliure però molts grups d’estudiants omplint-les. També hi ha fontetes per omplir la botella d’aigua. Perquè al parc hi ha poques ombres i si fa calor...és mortal. Com deia, hi ha llocs on comprar beguda i menjar...però a preu d’or...

Anant amb el “pase emocion” no es fan cues...no cal anar amb antelació per agafar bon lloc. Comença l’espectacle. És l’any 589 i  en una església visigoda s'hi representa un episodi espiritual i simbòlic amb  impressionants efectes d'il·luminació. Tot comença amb un casament prohibit entre una jove romana i un príncep got...és un misteri que va romandre intacte durant segles...

Seguint la nostra previsió, entrem a “El tambor de la libertat” que és un espectacle inspirat en la Guerra del Francès davant dels francesos i representat en un colossal escenari inspirat a Toledo.

Després veiem “El ultimo cantar”, el segon espectacle, al meu parer, realment bocabadant, el tercer és el nocturn. La resta estan bonics, però els que ressalte són especialment impactants per les innovacions tecnològiques, pels actors o pel vestuari...per dir algun aspecte. Este en concret empra la tecnologia 360º, escenaris mòbils i narrativa èpica que commou per explicar un passatge de la vida del Cid Campeador.

Tot seguit veiem “Cetreria de reyes”. Espectacle a l'aire lliure i es recomana portar gorra, barret, etc, en el qual més de 200 aus i rapinyaires sobrevolen el cel en una coreografia aèria impressionant. Passen molt a prop dels caps dels espectadors i podem veure els animals perfectament, el cap, el bec, color, les plomes, la grandària...

Ja tenim vistos tots els espectacles diürns amb  horari establert que teníem previstos. Queda “Allende la mar Oceana” que s’hi pot entrar en qualsevol moment. És un espectacle immersiu perquè reprodueix l’interior de la caravel·la de Colon quan va fer el primer viatge a Amèrica. L’inici i preparatius...

I  quan entres dins del vaixell, passant de cabina a cabina, sembla que fem el viatge junt a la tripulació...fins i tot gràcies als efectes especials es noten i se senten els trons de les tempestes...i el soroll de l’aigua brava... i sentim el moviment de la nau...

I el trajecte acaba en la nova terra descoberta. M’ha agradat molt.

Els espectacles acaben a mitjan vesprada. Però a nosaltres ens queda encara el plat fort, el nocturn, que comença a poqueta nit. L’entrada es pot comprar per separat, és a dir hi ha qui només veu l’espectacle nocturn i altres que només veuen els del dia. Mentre fem temps mengem alguna cosa i gaudim de música en directe escoltant cançons d’Alejandro Sanz. També és moment d’anar a per roba d’abric al bus o al vehicle propi perquè no hi ha cap problema per entrar i eixir. Generalment alguna jaqueta o mocador per al coll és necessària per gaudir sense fred de l’espectacle. Nosaltres prevenint agafem jaquetes però no ens fa falta, després d’un dia de calor, fa una nit fantàstica.

Quan es fa l’hora anem cap al “El sueño de Toledo", el tercer que més m’ha agradat de tot el parc. El “pase emocion” ja no val. Ara tenim el seient numerat. De nou es veu l’organització tan necessària per moure la gran quantitat de gent.

Hi ha més persones que en tot el meu poble sencer! I que bonic! Quina meravella! L’escenari ens transporta a Toledo vora el riu Tajo! Les aigües transparents reflecteixen les cases...

I en començar...impressionant! No puc deixar de mirar l’escenari. En uns quasi 80 minuts es resumeix la història d'Espanya des dels visigots fins al segle XX. Tenen tota la raó els que diuen que és l’espectacle estrella del parc, de fet és el més gran d’Espanya... És que s’ajunten més de  200 actors i genets sobre un escenari de cinc hectàrees... és que hi ha focs artificials, efectes especials bocabadants... drons...i videomapping d'alta tecnologia que va decorant l’escenari segons l’època... És que quan creus que no poden fer res més que puga impactar se superen amb altre efecte...és que sembla màgia! 

Em quede amb la curiositat de saber tot allò que eix de baix de l’aigua...ufff... com ho fan? O és efecte visual.? I em quede patint pels pobres actors, actrius, ballarins, ballarines, i també cavalls... que han actuat i ballat sobre aigua...en este espetacle i altres del matí. Imagine que no estarà gelada... Així i tot...mare meua!  com acabaran de mullats!

Tots els espectacles estan bé, alguns més atraients que altres, la professionalitat dels actors i actrius és indiscutible en tots perquè són actors ballarins, acròbates...i els cavalls! Que ben mestrats...però este espectacle nocturn té un ambient màgic especial... hi ha una espectacular  posada en escena representant els moments importants de la història i realment val molt la pena veure-ho.

Puy du Fou no defrauda, però hi ha gent que exagera lloant-lo. He vist els espectacles principals i els secundaris no m’ha donat temps. Amb tot, m’ha agradat més del que en pensava. Però ja està vist. Fastidia tanta gent, però és el que hi ha. Crec que val la pena anar hi una vegada en la vida per gaudir de l’impacte visual d’alguns espectacles i per deixar-te sorprendre. Tal volta torne, però d’aci molts i molts anys, quan tinguen novetats i jo ja no tinga tan present esta experiència.

 QUADERN DE VIATGE, TALAVERA DE LA REINA I VOLTANTS, abril 2026

 

RESSENYA LITERÀRIA: LA MIRADA DE L’IMPOSTOR de Silvestre Vilaplana

 

LA MIRADA DE L’IMPOSTOR

Silvestre Vilaplana

Hui us parle d’un llibre molt atraient, escrit en valencià i per un valencià, parle de “La mirada de l’impostor“ de Silvestre Vilaplana, un alcoià llicenciat en literatura catalana, que  compagina el treball de professor de secundaria amb la l’escriptura de novel·la, narrativa juvenil i infantil i també poesia. I que acumula premis...En són molts...no els enumere per a no fer aquest escrit massa llarg. Només dic un  exemple, “La mirada de l'impostor” fou obra guanyadora del Premi Ciutat d'Elx de Narrativa 2024.

Aquesta novel·la amb tocs de misteri, capta el lector des de la primera pàgina, tan per la forma com pel contingut. M’agrada el que Vilaplana conta i com ho conta. He gaudit molt llegint.

També m’ha agradat que un dels protagonistes, Adam, siga un escriptor perquè fa moltes reflexions al voltant del procés de l’escriptura. Adam, (o Silvestre, que per al cas és el mateix), destapa molt sobre l’ofici d’escriure, sobre la manera d’inspirar-se, sobre la creativitat...sobre el bagatge cultural que influeix en la narració... Tot el que diu, estic segura, moltes i molts dedicats a escriure comparteixen. I jo també.

De la trama, realment no puc, ni dec, ni vull dir res…no obstant això, procurant no destapar el contingut ni la intriga i per a que tingueu ganes de llegir el llibre,  us contaré algunes cosetes…

De tot destaque tres aspectes:

Primer la veu narradora que l’autor ha triat com fil conductor, que no vaig a dir qui és, solament que a mi em resultà sorprenent, singular, poc emprada. Valore la creativitat i que els autors s’arrisquen. Quan llegiu la novel·la entendreu què vull dir.

El segon aspecte a destacar és l’escriptura impecable. Vilaplana empra un llenguatge acurat, polit i una riquesa de vocabulari envejable. Està escrita en primera persona que apropa l’escriptor al lector. Generalment els textos escrits en primera persona fan que quan llegim, sentim pròxima la veu que ho conta, la qual cosa dona credibilitat.  

M’ha agradat trobar prosa poètica que dona bellesa i sonoritat al text. Demostra la professionalitat, el treball i el rigor de l’autor que ha jugat amb el llenguatge buscant la paraula i la frase adequada dins del context. La prosa poètica no és fàcil i en la novel·la en trobem molta i ben feta. Es nota que a Silvestre li agrada la poesia i gaudiex escrivint-la.

Hi ha prosa poètica però també poesia pròpiament dita... de Benedetti, Paul Valery o Verdaguer, per dir algun noms. I també referències de música, de literatura o de pintura… la qual cosa implica molta documentació prèvia.

I el tercer aspecte sorprenent és el final...et deixa bocabadat i per suposat, me’l calle...

Sobre el tema al voltant del qual gira tot, només avance que és actual i dur; i que Silvestre ha sabut mostrar sentiments amb mestria. Avance també que és un fet colpidor que passà 30 anys abans, en un escenari estiuenc de platja. En l’actualitat el malaurat fet es recorda en la mateixa platja però en hivern, en un ambient fred, dessolat...fosc... en consonància amb l’assumpte que tracta.

A banda es tracten altres qüestions com les mirades diferents, segons qui o  segon quan, la idealització dels temps passats, l’acarament entre l’adolescència i l’edat adulta, la culpa, la recerca de la veritat...els oblits per conveniència...la família, les amistats...

L’acció transcorre en dos moments temporals: en l’actualitat i 30 anys abans. La novel·la comença quan Adam, un escriptor en crisis literària, un dia rep un missatge per correu electrònic d’una antiga novia de l’adolescència, Irene que conegué en 1986. Tot apunta que ha desaparegut. Adam torna allà on va conèixer la jove, a la platja de Dènia, i curiosament alhora que busca l’amiga, que es va fer pintora,  troba la inspiració i les ganes de tornar a escriure. Adam inicia una  investigació personal perquè se n’adona que res del que passà l’últim dia d’aquell estiu va ser com ell creia. I el que s’assabenta i altres històries fruit de la inspiració, ens ho conta. 

I ara, la pregunta clau és si ens podem fiar de la seua versió dels fets... Cal tenir en compte que els escriptors poden agafar la veritat i manipular-la... És Adam un impostor? Ho són els escriptors? No oblidem allò que diuen que els escriptors escriuen veritats a cabassos però també tenen molta imaginació.

Publicada en la creueta VILAWEBel 15-setembe de 1925

 

 

RESSENYA LITERÀRIA:DESPRÉS DEL SALT de Natalia Gisbert

 

DESPRÉS DEL  SALT

Natalia Gisbert

 

No tot el que llig ho ressenye, hi ha llibres que per diverses raons ben diferents en cada llibre, no ho faig, tal volta malgrat agradar-me, no em motiva a escriure sobre el que he llegit, tal volta no m’ha agradat i no vull recomanar-lo, tal volta no el veig adient per a esta secció del blog...hi ha mil raons que justifiquen que ho faça o que no ho faça.

En esta ocasió vull fer-ho perquè vull deixar constància d‘una autora valenciana que m’ha sorprès. Considere que sap escriure molt bé, sap crear trama, sap captar lectors. Parle de l’alcoiana Natalia Gisbert, de la que fa temps vaig llegir la novel·la negra “Vi i veritat”, i no vaig ressenyar el llibre. No recorde la raó, segurament tindria el cap en altre tema o no em captà suficientment l’atenció. Però esta vegada no vull deixar passar l’ocasió de ressenyar “Després del salt” també novel·la negra com la primera de l’autora, que m’ha semblant ben feta i intrigant.

Després de llegir una entrevista de Natalia Gisbert he sabut que es metgessa de professió i treballa de pedriatra, però primer va estudiar psicologia. D’ahí que treballe tan bé els personatges . També diu que escriu i llig des de menuda, la qual cosa significa que l’escriptura la porta a les venes. Alhora confessa la seua afició a Joël Dicker, l’autor suís famós per les seues novel·les carregades de  misteri, de girs inesperats. També diu que li agrda Agatha Christie , una mestra de la intrga

Natalia ha seguit el gènere dels seus ídols escriptors i el resultat ha estat fantàstic, al meu parer, clar. Sempre dic que les meues opinions són subjectives. Però tothom ha d’estar d’acord en que Natalia ha escrit una novel·la ben filada, amb llenguatge senzill i clar. La senzillesa per a mi és un punt a favor perquè encara que semble una contradicció, de vegades és complicat escriure amb idees concentrades sense palla, de manera clara amb un llenguatge assequible per a tothom.

A més, Natalia empra sovint la primera persona el que fa que el lector se senta molt a prop. Situa l’acció en Alcoi, en un escenari que conec, Alcoi i El Salt, que  és una cascada de més de 70 metres que eix al Barxell amb les pluges intenses. La novel·la comença en dies de pluja i mentre jo llegia plovia. Este fet ha ajudat a sentir-me identificada.

Esta novel·la psicològica en el que res és el que sembla, s’inicia amb un suïcidi i  amb una prova suposadament clara que demostra que en lloc de suïcidi és un assassinat.

El tema de la salut mental està present. també el de la solitud en moments importants. I la protagonista , Júlia, és una dona que va evolucionat segon avança la novel·la , les circumstancies l’obliguen a fer-ho. És es un personatge profund, humà, creïble, que desperta emocions i això s’aconsegueix quan el personatge està ben treballat.

No és un novel·la lineal. Va avant i enrere en el temps, i empra dos narradors diferents. Per a mi això enriqueix i no destorba, com pensa molta gent. Eixos salts en el temps obliguen al lector a estar atent a la lectura i no perdre el fil, a estar planament concentrat per entendre el què passa,  per què passa i fer possibles deduccions del què va a passar.

És suïcidi? És assassinat? Haureu de llegir el llibre fins el final. Es llig d’una tirada o dos...perquè la lectura és absorbent ,atrapa. Hi ha gent que sembla dolenta que no ho és. No hi gent bona o roina. les circumstàncies marquen els fets, el passat condiciona... i no hem de jutjar sense saber. Hi ha secrets amagats, traumes no superats, amors clandestins... No done més pistes, solament que tot està tractat amb intel·ligència, amb imaginació, amb cura... Natalia és una apassionada de l’escriptura i eixa calor, eixa passió es nota en cada paraula escrita.

I m’agrada que la novel·la estiga escrita en valencià, la seua llengua, la meua. Una llengua preciosa que hem de valorar llegint més, emprant-la més, demostrant i proclant l’estima.

Esta novel·la ha rebut el premi Enric Valor 2024 i encara que no sóc molt partidària dels certàmens literaris, em sembla molt merescut perquè de manera magistral aconsegueix fer reflexionar i alhora emocionar.

 

RESSENYA LITERÀRIA: NASCUTS DE FANG de Victor Labrado

 

NASCUTS DE FANG

Victor Labrado

 

“Nascuts del fang” de Victor Labrado, professor, filòleg i escriptor de Sueca, és una novel·la de no ficció. No inventa, no imagina. El que conta, el que descriu, passà.

La novel·la fou premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2023.

Amb “Nascuts del fang” coneixem un món que ha desaparegut, el de la marjal que envolta l’Albufera a meitat del segle XX, una realitat passada que fou molt important per definir-nos com a poble, un món que l’autor té a prop i que volia mostrar per ser tan particular. I coneixem una part de la història que ajuda entendre l’actual, coneixem feines que ja no es fan com abans, coneixem personalitats i els seus comportaments, maneres de viure, de vestir, de fer i de en pensar. També coneixem maneres de parlar, un llenguatge que a poc a poc queda en desús perquè l’ofici i l’època ha canviat. Amb “Nascuts del fang ens emocionem simplement sabent la vida dels protagonistes en un lloc que no és el mateix que el de la majoria, sabent els secrets familiars i les relacions entre propietaris i jornalers, ens emocionem llegint com va passant la vida.

També veiem com d’important era la figura paterna per aprendre, no només l’ofici que generalment s’heretava, sinó tot. El pare de Ramonet, en este cas, és llaurador, jornaler, regador, pescador i procurador de dues germanes, les senyoretes de València. I així Ramonet escoltant i veient el pare aprèn entre altres coses  a fer arròs, anar a perxa per dalt de l’aigua a traure anguiles de les sèquies...Ramonet és el testimoni fidel de l’ultima generació nascuda a la marjal que va canviant i que ja es veu que no durarà. El mateix Ramonet no segueix les petjades del pare i estudia.

I parlant d’anguiles, en el relat cobren protagonisme, se’n parla sovint sobre el paper que juguen en la vida als aiguamolls. Fa uns anys vaig visitar El Palmar i vaig fer el trajecte en barca, el que se sol fer actualment per als curiosos visitants i turistes. Recorde que vaig entrar a la llotja on hi havia anguiles... unes més grans i altres de grandària menor. Era curiós veure les com es movien tan ràpidament, tant que quasi no em deixaren fer-los foto...s’escapaven al meu objectiu... per sort hi havia moltes. I en qüestió de menjar-ne sempre m’he negat a tastar-ne perquè em semblen serps...manies...ho sé.

El llibre està ben escrit. L’estil és acurat. I hi ha molta informació. L’autor ha explicat que no ha calgut molta documentació complementària perquè ha disposat d’una font oral que ho sabia tot. La font porta per nom Ramonet. I a mi m’agrada saber que va existir el personatge  i que esta és la seua biografia novel·lada, que tot el que conte Labrado siga  real,  que els personatges siguen verídics. Per a mi, dona mèrit al relat perquè és novel·la realitat. Pense que és important donar la veu a persones que no han tingut l’oportunitat de parlar i que és important que ens conte sobre la vida de supervivència dependent de la terra. No és postguerra, eixos anys queden enrere, però a la dècada de 1950 costa viure a la marjal, s’havia de treballar dur fent el que fora, fins i tot caçar granotes, per a anar passant cada dia. És un temps on hi ha diferencia social i a la novel·la queda reflectida, temps en els quals els qui tenen  terra viuen millor, els jornalers no tant.

Veig un encert que l’autor escriga des de la perspectiva de Ramonet, des de menut quan tenia 6 anys fins que creix,  60 anys després perquè s’aprecia com la mirada canvia amb el temps. I és que 60 en són molts anys. Anem veient el procés des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1980: primer la innocència, després el despertar i al final com Ramonet va madurant. La vida va passant i la seua mirada canvia. I també veig un encert i trobe valuosa la novel·la perquè contribueix a que no es perda un estil de vida. I ho fa de manera didàctica, ajudant així a que les noves generacions sapiguen sobre la dura vida als aiguamolls.

No puc tancar la ressenya sense fer menció a Blasco Ibañez que en el seu temps va escriure sobre la vida a l’Albufera en la novel·la “Cañas y Barro”. Era 1902 quan publicà l’obra. Llegir el llibre de Victor Labrado m’ha recordat la novel·la de principi de segle de la que també es va fer una sèrie de televisió. Llegint sobre Ramonet, he pensat amb la família de pescadors que mostra Blasco ibañez, los Palomas, reconvertits en arrossers per necessitat adaptant-se al canvis socials, i com Blasco Ibañez retrata les relacions personals entre la família i la resta de veïnat.

La novel·la “Cañas i barro”  fou un èxit que va mostrar al món la singularitat de la zona, espere que “Nascuts del fang” de la mateixa tinga el ressò del seu company lletraferit de principi de segle XX. Podem dir que ambdues novel·les es complementen mostrant dues èpoques diferents: Blasco Ibañez retrata el procés de transformació que pateix la Albufera a finals del segle XIX i Labrado mostra el mateix però a meitat del segle XX. Així que per conèixer les maneres de ser i fer a l’Albufera, llegir les dues novel·les, una rere l’altra és un bon consell.

SANTUARI DE LA SANTA FAÇ (ALACANT)

Este any 2026 el romiatge a la Santa Faç és el 16 d’abril, com sempre, serà tot un esdeveniment, tota una tradició, tota una festa plena de devoció i significat.

En el romiatge popular de la Santa Faç, anomenada “ La Peregrina”, es va a peu al Monestir de la Santa Faç, cada any, el segon dijous de Pasqua, la setmana que continua al diumenge de resurrecció. És un romiatge multitudinari, considerat el més important de la Comunitat Valenciana i dels més importants d’Espanya competint amb la peregrinació a Santiago de Compostela i el Rocío de Huelva. Amb el grup de la universitat Nau Gran Campus d’Ontinyent, visitem el santuari, però no en el romiatge, això tal volta ...altra vegada...

Des d’Alacant (I PART- II PART) anem cap a Santa Faç, una pedania unida a la ciutat per una zona d’horta fèrtil. Hi ha molts caserius vestigis del passat. 

I quan arribem, em resulta estrany que el santuari no estiga en un paratge natural. M’havia fet la idea que hauria de fer una caminada entre vegetació respirant aire sa i em trobe un santuari enmig d’un poble…o barri… o pedania…no sé molt bé com catalogar Santa Faç que s’ha format a partir del monestir. Està a cavall entre Alacant i el municipi de Sant Joan i té 800 habitants! Que no és poc...El cas és que el santuari està en una plaça entre vivendes que mentre l’observe,  pense: Sort que la plaça no és menudeta…sinó el dia de la peregrinació, no cabrien els nombrosos feligresos del romiatge...

L’amable capellà que ens parla, Miguel Angel Cremades, explica amb passió, amb devoció. Nosaltres l’escoltem…Ens conta sobre l’origen de la relíquia quan  durant el sant via crucis, una dona, Verónica, s’apropà a Jesús i li netejà la suor i les taques de sang de la cara. En la tela, que tenia tres plecs, quedaren impreses les faccions santes: tres vegades, tres cares, una per cada plec. Per això veiem sovint la santa faç representada tres vegades.

Dons una de les tres cares reconegudes pel Vaticà està al santuari alacantí, les altres dues estan una en Jaen l’altra en Roma. La de Jaen, el santo Rostro, la recorde perfectament de quan vaig visitar la catedral.   

El capellà ens continua explicant com arribà la relíquia a Alacant. Doncs resulta que el tros de tela sagrat, junt a altres relíquies,  estigueren en Terra Santa fins el segle VI quan començaren les primeres invasions musulmanes. Aleshores, els cristians per por a que els invasors les destruïren les transportaren a Xipre on estigueren fins l’any 640 que foren portades a Constantinoble, a l’església de Santa Sofia on podien estar segures. Tanmateix, al segle XV Constatinoble fou presa pels turcs i foren els fills de l’emperador els que fugiren a Roma i s’emportaren algunes relíquies, entres les quals estava la Santa Faç, que entregaren al papa Nicolas V i este guardà en el  seu oratori privat. Sent papa Sixto IV en Venècia hagué una forta epidèmia i sembla que la relíquia ajudà a extingir-se. Al segle XV, mossèn Pere Mena, nascut a  Sant Joan estava a Roma i en donar-li la parròquia de sant Joan, com acomiadament se li obsequià amb el venerat llenç de la Faç de Crist que havia salvat a la ciutat de Venècia de la pesta. El sacerdot portà el llenç a Sant Joan i el diposità en el fons d’un bagul. I passà de nou un miracle. Malgrat col·locar-lo en el fons, el llenç sempre apareixia en la part superior. Passà moltes vegades. El llenç guanyà devots i el 17 de març de 1489,  en temps de dura sequera, decidiren  treure el llenç en rogativa per a demanar la pluja. I tornà a passar el miracle inexplicable. En arribar a un punt, de sobte el pare portador del llenç no podia sostenir-lo perquè li pesava molt. I  parà. Posant atenció al llenç, observà com del rostre imprès miraculosament brollava  una llàgrima. El punt en concret on passà el miracle de la llàgrima és on es construí el santuari. La celebració es canvià de data perquè sempre era setmana santa i no s’hi podia celebrar amb alegria i festejos.

L’actual, edifici substitut de l’anterior, té una façana barroca i és del segle XVIII.  De l’edifici original només s’hi conserva, dins del monestir de monges clarisses de clausura, una torre fortificada defensiva annexa del segle XVI. En el camí des d’Alacant hem vist algunes casones grans que també conserven la torre del passat. Alacant era sovint atacada per  mar i les torres eren necessàries.

Després el sacerdot  ens conta sobre l’edifici. Encara que parlant de la cronologia de la construcció hi ha diferents opinions sembla que a la fi del segle XV (1489) s’acabaren les obres d’una església i un claustre en aquell lloc de la fèrtil horta, entre Alacant i Sant Joan on la santa Faç soltà la llàgrima. A partir d’estos edificis començà a desenvolupar-se un caseriu amb un creixement lineal al llarg del camí, i un eixamplament en forma de plaça al costat de la portada principal de l’església. On estem ara. 

Tenim davant una joia barroca del segle XVIII amb afegitons del segle XIX. Destaca la façana ornamentada però sòbria, l’església està rematada amb tres pinacles i el convent té entrada independent. La Santa Faç pertany actualment a Sant Joan, i fins el segle XVIII estava en el terme d’Alacant després de la segregació de la vila.

Entrem a l’església resultat d’intervencions fetes al segle XVIII. Té una sola nau amb capelles entre contraforts. Hi estan soterrats dos personatges contemporanis il·lustres alacantins: el famós compositor Óscar Esplá  i  l’artista Eusebio Sempere, del qual vam veure part de la seua obra quan varem visitar el MACA en Alacant. 

Crida l’atenció un vaixell penjat del sostre. Ens apropem per saber què es. Curiós. El vaixell és el “Victoria” de Juan Sebastià el Cano. El navegant va morir en 1526 mentre estava navegant i el seu cos el tiraren al mar i va deixar en testament que es fera donatiu a moltes esglésies. Ressalta el donatiu a la Santa Faç perquè havia fet promesa d’anar hi  de romeria, segurament per donar gràcies d’haver-lo salvat en les batalles contra els turcs en la Mediterrània.  

El retor no para de contar. Capta l’atenció. Sobre el romiatge explica que té mes de cinc segles d’antiguitat. El dia comença en la Concatedral de san Nicolas a Alacant, amb una missa a les 8 del mati. Tot seguit s’inicia la processó d’uns huit quilometres aproximadament fins el  monestir. Els romers van agrupats per germandats i confraries, porten canyes amb branquetes de romer en l’extrem. Acompanyen nombroses autoritats civils i eclesiàstiques. Els romers van resant el viacrucis i és típica la “paraeta” per esmorzar o prendre rosquilletes i mistela. És tradicional que els assistents  vesteixin amb  brusa negra i mocador al coll, amb els colors de la ciutat: blanc i blau. Als voltants de l’església hi ha parades de venda ambulant en els quals és típic comprar algun objecte d’artesania.

Situat davant de l’altar el sacerdot continua l’explicació. Ho fa amè, detallant història, art, arquitectura i religió. El creient escolta amb devoció, el no creient escolta per saber més sobre història i tradició. A mi, que sóc per naturalesa curiosa no m’avorreix.

I com sóc tan curiosa mentre escolte atentament,  observe detalls de l’altar.

La relíquia està a l’altar però no la veiem perquè en estos moments està mirant el seu cambril. Durant les hores santes giren el reliquiari cap a la nau i es visible per als assistents asseguts als bancs de l’església. És divendres i falta poc per a les 18h,  en uns 15 minuts es girarà.

Tot seguit entrem al cambril que fou un encàrrec del consell Municipal, l’únic patró del monestir. És xicotet i de planta hexagonal, tot cobert per boveda de sis parts piramidal, És un conjunt arquitectònic, escultòric i pictòric conservat quasi com fou concebut al segle XVII. Hi ha talla daurada i policromada i grans llenços incrustats sobre fusta. El sol és marbre de colors.

És el lloc destinat a  guardar la relíquia: el tresor tan sagrat. Per obrir-la i poder traure-la fora en dia del romiatge es necessiten 4 claus i tot un ritual. Al monestir  de la Santa Faç en conserven dos de les claus i les altres dos les conserva la corporació municipal. En 1889 coincidint amb el IV centenari es va obrir el reliquiari per comprovar l’estat del llenç que era aproximadament d’uns 70cm.

Durant la guerra civil l’església fou quasi totalment devastada, fins i tot les restes del mossen Pere Mena foren cremades. Sortosament el cambril de la Santa Faç quedà intacte i la relíquia fou amagada i se salvà. En acabar la guerra, el monestir es restaurà, l’altar, se’n construí un de nou i en 1989 es va fer una replica de l’arca que contenia les despulles de mossen Pere Mena. La relíquia també tornà al seu lloc.

Les monges de clausurà escolten la missa amagades, es dediquen a l’oració i ens conta el capellà, que poden resar per nosaltres. Hi ha un tronc exposat, suposadament el que hi havia en la plaça davant de l’església quan passà el miracle, i al costat una caixa on poder dipositar papers amb peticions escrites. Les monges en els seus resos diaris les agafen, les lligen i exposen a la Santa Faç les  demandes dels visitants.

El retor acaba l’explicació uns minuts abans de l’hora santa. A les 6 de la vesprada en punt ha de girar la relíquia, ja hi ha devots en els bancs asseguts esperant. I comença els rituals al que continuarà la celebració de l’Eucaristia. A banda, cada últim diumenge de mes es fa benedicció de mares embarassades, de famílies i presentació de xiquets. Hi ha recent nascut que el porten i té només dies, directe de l’hospital que està molt propet. I cada primer divendres de mes s'hi fa benedicció especial als malalts i persones grans.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN ALACANT, GENER DE 2026

RESSENYA LITERÀRIA: LA PROMESA DELS DIVENDRES de Rafa Lahuerta Yúfera

 

LA PROMESA DELS DIVENDRES

Rafa Lahuerta Yúfera

 

Rafa Lahuerta és un escriptor valencià que en 2014 va publicar “La balada del Bar Torino” que és la primera novel·la d’una trilogia. La segona novel·la “Noruega” publicada  en 2020  la vaig llegir molt abans que fora un fenòmen social  sense precedents en la literatura en valencià. Em vaig alegrar de l’èxit perquè això suposa que molta gent va llegir en valencià i aquest si que és, malauradament,  un fet que s’ha de celebrar. En les seues novel·les Lahuerta ens mostra la València que coneix tant, amb una mirada que tal volta és diferent a la de la majoria de la gent, perquè cadascú mira segons la seua experiència.  

En 2024 Lahuerta publicà la tercera novel·la de la trilogia, “La promesa dels divendres” i ha seguit el mateix camí de l'èxit que “Noruega”. De nou m’alegre per allò de que la gent llisga en valencià, una llengua tan bonica, tan meua... Però m’alegre més perquè l’autor ha cedit els drets d’autor a una associació benefica: l’associació Carena, que donen suport a persones afectades pel càncer.

En esta novel·la Lahuerta, com en les altres dues, ens mostra la València del passat, en este cas, l’emmarcat a finals de la dècada de 1980, quan l’autor vivia la seua adolescència. Este tipus de novel·la la qualifiquen com auto ficció: autor i narrador són el mateix i mostren fragments viscuts. 

Però jo em pregunte, es pot considerar una autobiografia? És una confessió? Ho eren les altres novel·les? Tal volta. Per algun lloc he llegit que Rafa ha escrit “ les seues tres vides de joventut: la pública, la fictícia i la secreta”.Aleshores, esta novel·la és la seua vida secreta?. Ho sembla, però potser si o potser no. 

El que és cert és que hi ha moltes reflexions, introspeccions meditades que l’autor fa com si li servira de teràpia emocional. Repeteisc, ho sembla, però només Lahuerta sap que hi ha de veritat o de fals en el que ens conta. Tal volta són veritats segons la seua mirada actual i diferent a com passà. Tal volta hi ha pinzellades tergiversades conscient o inconscientment. Tots els escriptors tenen el poder de camuflar el que són, el que viuen o el que veuen quan escriuen. Tots.

Lahuerta ens mostra un jove aspirant a escriptor, (ell) consternat per la greu malaltia paterna, angoixat per la discapacitat del germà discapacitat a més de sord i mut amb qui no pot relacionar-se com cal. Un dia el jove desassossegat coneix una xica de la que s’enamora. O simplement és desig carnal? És romanticisme? Este és el punt de partida per fer introspecció del present i del passat, per escriure pensaments parlant-nos de son pare, de sa mare, del germà amb qui no pot connectar i breuement de la germana menuda amb qui sent adolescent no és que no es puga relacionar, és que no sap.

La novel·la diu molt i alhora no diu res d’extraordinari. El lector trau les seues conclusions. No hi ha intriga de cap tipus. És la vida tal com la va viure i la va sentir en una etapa determinada. És un cant d’amor a la ciutat que estima amb bogeria, perquè ha estat qui l’ha recolzat quan necessitava ajuda. Els carrers de València foren els dipositaris de la seua ràbia i turment, de la seua tristesa i ofuscació, els únics que li donaren consol i poesia, segon diu en un moment del text.

Així que a la novel·la no hi ha temes rebuscats, però cal ressaltar que el que conta ho fa amb  mestria,  amb una narrativa captivadora i impecable. Ací es pot dir allò que alguna vegada he sentit dir d’algun altre autor que aconsegueix que semble fàcil el fet d'escriure, quan no ho és en absolut. 

Particularment m’he quedat amb ganes de saber més de sa mare i de l’avia. Pense que ambdues mereixen una novel·la amb elles de protagonistes absolutes. També m’haguera agradat saber més del germà amb mancances cognitives i sord mut però amb un món intern per descobrir. És sorprenent i tendre llegir a la novel·la quan és capaç d’anar a soles al cementeri per acomiadar-se definidament del pare. I és que, generalment no mirem als discapacitats i  tenen molt a dir.

Si em demanaren triar entre “Noruega” i “La promesa dels divendres”, tal volta optaria per esta última.  En les dues novel·les  hi ha adversitats i dosis de neurosi però en la primera, encara que fa temps que la vaig llegir,  recorde tot tintat de negre i tristesa. En canvi, en esta, veig pinzellades de tendresa, hi ha més calma, mes serenitat, i algunes frases lloant les dones. A més té altres punts positius, per exemple que mostre la lectura com un refugi que solventa situacions, que sana... i com ell, llegint i llegint s’inicia a escriure. Dona bon exemple. 

I també m’ha agradat com l’autor descobreix a poc a poc, que l’escriptura és el seu confessionari. Perquè en la novel·la, amb franquesa, es despulla contant intimitats, revisant fracassos i sembla honest i que vol  realment mostrar tothom el vertader Lahuerta. I amb tot, crec sincerament que demostra molta valentia.