Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 9 d’abril del 2024

RESSENYA LITERÀRIA: LAS HIJAS DE LA CRIADA de Sonsoles Onega

 


LAS HIJAS DE LA CRIADA

Sonsoles Ónega

 

 

Fa uns mesos ressenyava el premi planeta 2022 “Lejos de Luisiana”  que, sincerament, no m’agradà molt. Hui parle de “Las hijas de la criada”, el controvertit Premi Planeta 2023 lapidat abans de ser llegit. Així va ser. I a mi, a diferència de l’anterior premi, si que m’ha agradat i el recomane. Com són les coses! De sobte, tothom  condemnà la novel·la quan encara ni havia eixit a la venda. Pobres filles de la criada i pobra Sonsoles!  Després ja no calia més, la bola negativa es va fer més gran, la veu dels comunicadors arriba lluny i influeix en qui no té opinió pròpia. Com s’explica? Jo mateixa conteste: pels prejudicis i per allò que se'ns dona tan bé de "parlar per parlar". Tothom ho fem. Tanmateix el que cal és valorar sense pecar de vanagloriar, sobrevalorant, ni fent cataclisme. Res, si no hi ha lectura i meditació prèvia. També hi ha moltes enveges.

 

No he volgut jutjar el llibre pensant que ha estat guardonat, sinó mirant que és un "dramón” de dones valentes que enganxa i entreté, he valorat sense importar-me l’opinió d’un jurat. Sóc conscient que els Premi Planeta, que és el cas,  tenen uns criteris per decidir qui ha de guanyar o no. Ens agraden o no, ells manen. I la meua conclusió és que tal volta en els seus criteris no es mira tant la qualitat literària com el contingut, que ha de captar quants més lectors millor. Eixa és la clau.  I ací entra  la subjectivitat. L’editorial que organitza el premi és una empresa i una empresa mai vol perdre diners. I parlant de diners, m’he posat les mans al cap quan he sabut que paguen un milió d’euros a qui guanya! I sincerament, em sembla una barbaritat i alhora una gran responsabilitat del jurat per triar el llibre mereixedor de tanta quantia monetària que en algun moment voldran veure compensada. I els organitzadors podran desmentir el que vulguen però és comprensible que "qualsevol desconegut" no puga guanyar i que “es busque” amortitzar els diners avançats en el premi. Per això, amb tots els meus respectes als que premien i els que són premiats,  no em fie dels premis, ni dels Planeta ni de cap organitzat per editorials grans.

 

També he de dir que en este cas, m’enutjava que a Sonsoles Ónega la criticaren tant i tal volta per això, després de tanta persecució, per sororitat, sentia que havia de posar-me de la seua part. Deien que si havia guanyat per ser filla de qui era i que no se’l mereixia, que no se la coneixia per escriptora, que en la tele es desenvolupava bé però ser bona escriptora era altra cosa... Es va escoltar de tot i res bo infravalorant una autora i el fruit de moltes hores d’esforç. I a mi tanta oposició em va fer l’efecte contrari, em va donar ganes de comprovar si les dolentes critiques tenien o no fonament. A més m’atreia el tema gallec i vaig decidir que eixe Premi Planeta no me l’havia de perdre. I repeteisc que no solen agradar-me el llibres que l’editorial premia però segons el tema els done oportunitat o no.

 

Davant d’un llibre valore l’esforç i el treball, valore l’organització i la capacitat per no perdre cap detall i no caure en repeticions ni incoherències. Així que mirant totes estes premisses valore positivament esta novel·la amb tantes pàgines. No obstant això, sóc molt tiquismiquis quan llig, ja ho sap qui em coneix i segueix les meues ressenyes. Alabe si m’agrada i critique si veig alguna cosa que pense podria haver estat millor. En este cas faré el mateix. I ja ho he dit, oblidant-me que és un premi literari.

 

Quan jutge un llibre ho faig atenent al contingut i a la forma, al que diu i com ho diu. Si les dos parts m’agraden el llibre és perfecte. Si ressalta una part sobre altra el llibre em pot agradar més o menys, depenent d’altres factors. Jo crec que generalment un llibre ens agrada quan aconsegueix connectar d’alguna manera amb nosaltres.  I “Las hijas de la criada” ha connectat amb mi pel contingut. La història que mostra Galícia en els primers terços dels segle XX m’ha atrapat perquè ha estat un goig llegir sobre el món mariner que conec per un viatge fet recentment. I llegint he recordat aquells dies tan agradables. Tal volta este apartat ha estat el motiu principal per voler seguir i seguir llegint. M’ha refermat la idea de quant que s’aprèn viatjant coneixent in situ el que trobes també en llibres. I és que molt del que l’autora explica per ambientar la història, ho sabia: el que explica sobre la indústria conservera  o la balenera, sobre el naufragi del Santa Isabel… Per cert sobre este naufragi ja vaig escriure ressenyat un llibre i una pel·lícula   i també escrivint sobre l’illa de Sálvora,  on va passar el malaurat accident.

 

Perquè a més, és un llibre que fa viatjar. No havia llegit res de Sonsoles i “las hijas de la criada” m’ha recordat moltes històries d’Isabel allende. Allende explica traslladant-nos a l’altra part del món i en este cas Sonsoles Ónega en trasllada a Galicia, també a Cuba i Argentina, però el pes major de la novel·la és la història gallega.

 

Com ja he dit, llegia i no volia parar. Tenia curiositat per seguir la trama ben filada i amb secrets al voltant del matrimoni protagonista. Una  trama que parteix amb el naixement, el mateix dia, de dos  xiquetes i per una venjança, canvia el rumb de les seues vides. Al llibre trobem gelosies i supersticions, maternitat i paternitat i diferents maneres de viure-la, venjances, amor i desamor, alguns enamoraments a primera vista i platònics que acaben bé o no. I casaments imposats en contra del destí així com la complexitat entre les relacions mares-pares i fills o filles on la força de la sang està molt present. Trobem empresaris i treballadors,  gent humil i  gent pudent, dos mons que viuen separats però de vegades com en una xarxa s’enreden. Tot un drama, però interessant.

 

He seguit atenta la gran mentida que viuen els i les protagonistes i m’he desesperat esperant que es descobrira. Al final es busca la veritat però serveix per a ben poc perquè arriba tard. Sabedors i sabedores del verisme callen i actuen malament, fins a l’extrem de veure cometre un pecat i un delicte. I ja no desvetlle més per a que ho descobriu vosaltres.  

 

Les dones són  les protagonistes,  lluitadores i marcades per un destí. Segons la casa on neixen la vida és una o altra: Doña Inés, la dona forta que dirigeix tot, Clara i Catalina, les xiquetes que creixen i segueixen una vida imposada. El paper de Renata, la criada, també és important: és l’única que sap tota la veritat al cent per cent. I altre aspecte a destacar és que s’hi fa un gran homenatge al treball humil de les dones treballadores de les conserveres, que tingueren un paper fonamental en la indústria gallega

 

Hi ha una part que no m’agrada: la diferència marcadament prototípica en el comportament femení segons classe social que l’autora mostra. Aixi presenta dones riques que són llestes i emprenedores, fortes i intel·ligents, lligen, tenen iniciativa i triomfen en els negocis, en canvi les pobres, les del classes baixes no, elles queden estancades. Per altra banda no hi ha diferència en quant a l’amor on totes, pobres i riques són unes desafortunades. Mendiquen l’estima.

 

I seguint amb les dones...he dit abans que les dones que mostra són intel·ligents però pensant-ho bé tal volta no ho són tant.Com és possible que no endevinaren la veritat abans? Com Doña Inés, que és llesta, no siga capaç de veure més enllà dels ulls blaus de Clara que li recorden a sa mare? Com no nuga caps? Com no malpensa que el marit haja tingut una relliscada amorosa? Si passava en aquella època en totes les famílies riques!.


Pel que respecta als principals protagonistes són uns covards: Don Gustavo, que sap la veritat al cinquanta per cent, és culpable de covardia, com el fill Jaime que ni fa ni desfà.  El metge també té el seu rol callant. Al meu parer hi ha també massa contrast entre la valentia d’unes i la covardia d’altres. 

 

I sobre la forma com està escrita la novel·la, Sonsoles no escriu malament, la narració té un fil coherent, però de vegades empra frases massa estudiades amb la bona intenció d’embellir la prosa. Al meu parer no cal rebuscar tant. De vegades més simple queda més bonic. Hi ha frases que no m’han sonat bé. Però ja és l’estil personal en el que no entre ni isc.

 

Em quede amb la idea que és una lectura amena i distrau mostrant el dur món mariner gallec. Em quede amb el desig que els crítics, els que tenen influència i la seua veu crea sentència,  abans de valorar negativament un treball, busquen altres parts destacables i bones, i que pensen en tota la feina que hi ha darrere perquè el que se li va fer a Sonsoles, enfonsa l’ànim a qualsevol, malgrat la barbaritat de diners que s’embutxaque. 

 

 

 

dijous, 4 d’abril del 2024

BRAGA (Portugal): El casc antic i el santuari del Bon Jesus

Visitem una ciutat engalanada per Setmana Santa i una preciós Santuari patrimoni de la humanitat,  i és que en Braga la religió, des de sempre, ha tingut un paper rellevant.

Fundada pels romans i centre religiós del país durant l’edat mitjana, és una ciutat que concentra molt de patrimoni interessant. Hi ha més de 40 esglésies i altres monuments destacats…i carrers estrets i avingudes amples… Era  lloc de pas del camí de Santiago. Hui en dia és la tercera ciutat en grandària darrere de Lisboa i Porto. És ciutat estudiantil, però ara els estudiants estan de vacances i no els veien enlloc. Estudiants no, però visitants, hi ha per tot arreu. Hi ha una raó especial, és Setmana Santa i la de Braga és famosa. I és que, sent diòcesi des del segle III, la religió continua tenint un paper rellevant i les festivitats se celebren amb vehemència.

Braga està totalment engalanada amb cintes, teles... flors,  llums especials... predomina el color morat. Quasi ni es pot caminar per la gentada i és la part negativa, però la positiva és que veiem obertes les capelles, els passos que representen la via sacra, la del calvari, que la resta de l’any estan tancades. En veiem moltes al llarg del passeig. I també botigues que venen motius religiosos al·lusius a la festivitat.


Optem per deixar-nos arrossegar per la gent i simplement fem un passeig des de l’Arc de Porta Nova fins a la plaça de la República. Amb tot, en el camí veiem edificis majestuosos, alguns privats i altres públics i veiem l’ambient...i el fervor...l’espiritualitat... L’Arc de Porta Nova té els orígens en una antiga porta medieval, fou reconstruït al segle XVIII en estil barroc. Destaca per l’escut d’armes de l’arquebisbe de Bragança.

Seguim caminant. Passem per la catedral de Santa Maria de Braga, però decidim no entrar, de moment. I és que la nostra visita coincideix amb dijous sant, un dels dies més solemnes de la setmana santa a Braga i  a la porta hi ha molta gent. Esperarem que acabe la missa per entrar-hi. En estos dies hi ha moltes celebracions, activitats, concerts...Tenim la sort de veure passar un dels rituals més tradicionals: el dels “farricocos”.  La seua funció és  cridar l’atenció per anunciar la processó de l’Ecce Homo, que té lloc en la matinada de dijous a divendres. Escoltar quan fan sonar una gran matraca, és un espectacle. La tradicional processó dels “farricocos” homes descalços, amb túniques fosques cenyides a la cintura, amb el cap tapat que porten torxes colgades és una reminiscència de la pràctica de la reconciliació dels penitents públics.

Després  parem en una menuda plaça, Largo do Paço, on està l’edifici del Rectorat de la Universitat. Observem la font de davant i una exposició en la que, entre altres, es parla de Garcia Lorca i Oriola. En un lateral hi ha altra capella de la via sacra i també observem amb curiositat els edificis d’enfront, alguns decadents però que guarden bellesa, per les façanes amb rajols, pels balcons...És l’ambient que es repeteix sovint en Portugal.

L’espiritualitat festiva està per tot arreu, pels cartells...per la decoració...per les capelles del passos...Hi ha una especial en la que parem més atenció: la casa i la capella dels Coimbra, que és una de les més antigues i  monument nacional des de 1910. La capella tenia la base en la residència eclesiàstica de la família Coimbra, el patriarca comprà la casa al segle XVI. La capella d’origen romànic es reconstruí uns pocs anys després.

Molt a prop està la Casa dos Cribos, o casa de les gelosies, és de fusta i l’única que queda d’este tipus i que abundaven tant al segle XVII i XVIII. Demostra la religiositat que impregnava la societat d’aleshores perquè estaven dissenyades per guardar la intimitat, sense obertures a l’exterior, per a no mostrar la vida portes endins.


Ja estem prop de  la plaça de la República. Només arribar, hi ha dos monuments que destaquen.


Un és l’església de la santa Cruz amb una impressionant façana barroca, on diuen que hi ha tres galls amagats, esculpits en pedra. No tinc paciència per mirar. La construcció s’inicià al segle XVII i s’enllestí al XVIII per la qual cosa hi ha barreja d’estils, entre manierista i barroc.


I l’altre edifici és del segle XVI, antigament l’hospital de San Marcos, construït en l’emplaçament on hi havia una ermita dedicada al sant, un convent i una hostatge. Actualment és un hotel de 4 estelles que  manté l’estructura original i alguns elements a l’interior com els sostres de voltes.


També destaquen les  lletres amb el nom de la ciutat, que tenen de fons l’hotel. No hi ha visitant de Braga que no es faça la foto amb el cartell darrere. Nosaltres ens la fem també i donem una volta...

La plaça d’origen medieval, és punt neuràlgic de Braga i està molt animada. Hi ha gran quantitat de cafès, alguns històrics, o comerços sota les porxades que l’envolten. En la gran font central sempre hi ha gent asseguda descansant o simplement mirant i deixant passar el temps. És una plaça espaiosa i molt propicia per al passeig perquè està  tancada als cotxes. Hi ha edificis interessants com el Convent de los Congregados, enfront i que ja havíem vist quan entravem en autobús a Braga,  l’església de Nuestra Señora de Lapa, que està enmig de les porxades i el banc de Portugal, el de la cúpula blanca. Per darrere de les porxades sobreïx la Torre de l’homenatge, un afegit a  la muralla defensiva.


Des de la plaça eix la gran avinguda da Liberdade, la zona comercial. Em sembla una zona elegant. Fem un curt passeig per l’avinguda i descansem fent-nos un gelat. Després retornem a la catedral. Ens adonem que no és un edifici solament, el que hi ha és un conjunt catedralici format per varies capelles adossades on hi ha personalitats i arquebisbes enterrats. La més important és la capella del reis, on a més d’un arquebisbe estan enterrats Enrique de Borgoña i l’espanyola Teresa de Leon, pares del primer rei, Alfons I de Portugal. La  xicoteta capella de Nuestra Señora de la Gloria des de l’exterior destaca pels merlets i té adossada una torre d’aspecte militar. Just enfront està la porta d’entrada de l’església de la Misericòrdia del segle XVI. Algunes fonts consultades diuen que forma part del  conjunt de la catedral i altres que és un edifici a banda. Des del carrer, pugem unes escalinates i la trobem a la dreta.

Busquem la porta principal de la catedral fundada al segle XII. És la més antiga de Portugal. Rivalitzava pel poder religiós amb la catedral de Santiago de Compostela. És un temple romànic amb façana clàssica i destaquen les dos torres campanar. En la façana podem veure l’escultura de la Verge de Braga, la patrona de la ciutat.

Entrem a la catedral pel claustre de san Amaro. Hi ha algunes ruïnes arqueològiques. No ens demanen pagar perquè és dijous sant, dia de celebració litúrgica especial. Seguim caminat sense saber molt bé si anem a trobar una entrada a la catedral,  i quan passem pel claustre principal  trobem una capella amb la sepultura d’un arquebisbe.  El claustre amb la font central que veiem és el substitut d’un anterior gòtic, que estava en estat ruïnós.


Al capdavall accedim a l’interior. Farem una mirada ràpida. Són molts anys d’història i concentra diferents elements  artístics: romànic, gòtic, manuelí i barroc.  I comprovem que, de la mateixa manera que està engalanada la ciutat també està l’interior de la catedral. Hi ha moltes cortines de color púrpura, el color del dol. Hi ha tres naus i pare l’atenció en la coberta de fusta. m’agrada veure el minuciosos treball dels artesans de la fusta. També destaquen els orgues de tubs del segle XVIII, que funcionen en ocasions especials com en estos dies de setmana santa o alguns casaments.  Em puc imaginar la solemnitat de la celebració que han fet fa només unes hores, fent sonar els orgues de manera magistral. S’hi respira espiritualitat.

La visita a Braga s’acaba. Encara fem  una última mirada rapida a la ciutat, a jardins... a carrers amb botigues populars que poc tenen a veure amb els que hem vist al carrer Liberdade... A Braga, com passa en tantes ciutats, hi ha contrastos socials.

I amb tot,  deixem la ciutat impregnats de l’ambient i l’olor de la Setmana Santa perquè cal canviar d’aires.  I que millor que pujar al cim d’una muntanya? Ens anem al Santuari del Bom Jesus,  el conjunt monumental més visitat de Braga, Patrimoni de la humanitat des de 2019. Està a cinc quilometres de Braga i és un dels principals llocs de peregrinació de Portugal, el segon després de Fàtima. El camí, sempre pujant, és un paisatge preciós envoltat d’eucaliptus. Passem per la porta del  santuari de Falperra,un edifici barroc amb una elegant escalinata barroca davant i després pel de Sameiro, que és un dels més recents i un dels punts més alts de Braga. El santuari que nosaltres volem visitar està uns pocs quilòmetres més avant. En no res arribem i dinem allí mateix,  on hi ha alguns restaurants, així que bé podem dir, que ho fem en una muntanya ”sagrada”.

 Després de dinar, per accedir al santuari travessem un gran parc, que dona a la part de darrere i des d’on tenim unes bones vistes de Braga.


I quan arribem...Que bonic! El santuari és un complex format per una gran església i l’escalinata famosa que atrau tanta gent. Tanmateix no s’ha d’oblidar que els jardins amb una cova artificial inclosa a la que no li falta detall, contribueixen a que el conjunt siga especial. Hi ha gent, però no molta, la setmana anterior segurament estaria de gom a gom per la romeria anual en honor al patró, un gran esdeveniment que es remunta al segle XVI.


L’església és neoclàssica del segle XVIII, d’inspiració italiana. L’interior és sobri i ampli.



Però el que realment bocabada és l’emblemàtica escalinata barroca. Cert que és una gran obra arquitectònica harmònica i bella. Té 17 replanells amb fonts per a purificar l’ànima, estacions del passos de Jesus en el calvari, fonts al·legòriques, capelles, estàtues...Fa un calor sufocant que no convida a fer l’esforç de baixar-la fins el primer replanell,  així que en baixem només uns quants, els suficients per adonar-se de la  magnitud del l’escalinata. En altres circumstàncies tal volta la baixaria o agafaria el  funicular del segle XIX, el primer que s’instal·là en Portugal, però realment el calor inusual per a l’època de l’any fa que el cos no desitge molta activitat, així que gaudim del jardí, que és una preciositat.

Realment és un lloc que mereix una visita i a ser possible amb més temps...Veig que hi ha hotels...No estaria gens malament passar alguna nit en este paratge...què en penseu?


QUADERN DE VIATGE, OPORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

diumenge, 31 de març del 2024

FOTOS i MÚSICA del MONESTIR AGAPIA en ROMANIA

 


Romania és un país proper a Espanya i a més a més, tenim molts romanesos de veïns, per això és important conèixer d'on venen, les tradicions, costums, la religió...

dimarts, 26 de març del 2024

RESSENYA LITERÀRIA: LA FUGITIVA de Blanca Busquets

 


LA FUGITIVA

Blanca Busquets

Que és ser fugitiva? Segon el diccionari fugitiu és qui fuig, qui s’escapa d’algun lloc o d’una situació. En este cas Mireia, la protagonista, fuig d’unes vivències i maneres de viure perquè vol oblidar un passat, vol escapar de la casa on va nàixer perquè  no li porta bons records.

“La fugitiva” és la novena novel·la de la periodista i escriptora Elena Busquets i ha estat traduïda a  idiomes com el rus, el francès, l’anglès, l’italià i al castellà. Per alguna cosa serà. Crec que la clau de l’èxit és crear situacions o personatges amb els quals els lectors es poden identificar o recordar a persones conegudes. I com Mireia o els personatges que l’acompanyen en esta fugida els passen tantes coses! Hi ha un gran ventall on poder triar la situació o la persona amb qui relacionar.

Mireia és una dona gran que ja té més de 90 anys i moltes vivències que explicar. I és el que fa. Relata la transició de la infantesa a l’edat adulta i a la vellesa. Ens conta com es fa madura a la força. Els records ens fan entendre perquè viu sola i busca la soledat i perquè és dolenta. Perquè Mireia és dolenta, dolenta de debò. Ella mateixa ho reconeix. Però realment ho és i ho pensa? Sempre s’ha de mirar darrere de cadascú per a entendre que res és totalment de color blanc o negre, i si és dolenta tal volta siga per  unes circumstàncies concretes.

La nonagenària  té ajudantes de dia que li tiren un cop de mà. En té una fixa setmanal, la Lupe,  i per als caps de setmana té les substitutes que van canviat i de les quals ni sap el nom, mostrant així com les tracta de manera deshumanitzada. Mireia és esquerpa, sempre està de mal humor. Té un fill i una filla als que no veu. El fill  viu a Amsterdam i les visites de la filla són de compromís. Menysprea tothom. Només tracta bé a Sonia, la neta, a la que estima molt. Tal volta també estima a la filla i al fill, una mare sempre és una mare,  però no ho sap demostrar. I no sap perquè no vol. S’ha creat la cuirassa protectora. Una cuirassa que a poc a poc va destapant-se i amb ella el canvi d’actitud.

Viu en un carrer ben situat de Barcelona, a Sarrià, en una vida que se l’ha guanyada a força de sacrificis. És una dona amargada que es dedica a vigilar pel balcó, escoltar sorolls del carrer i escodrinyar als llogaters del pis del costat, gent aparentment normal…com tots… No té altra cosa que fer. També gaudeix fent patir a la Lupe donat ordres i contra ordes alhora.

M’agrada el to que empra l’autora per contar-nos la història. Mireia relata en present, i així com pensa, segons les frases li van al cap. I conseqüentment va barrejant èpoques, perquè la ment va del passat al present contínuament. El lector ha d’estar pendent si vol seguir els pensaments d’esta dona que ja no té pèls en la llengua i conta i conta sense parar. És curiós com gasta eufemismes per referir-se a sa casa, dient-li “la casa de la vergonya”, o “la casa de l’oblit” per parlar de la presó i després critica que a la malaltia del càncer no se li diga pel seu nom. En este sentit Mireia és contradictòria, com en moltes altres ocasions al llarg de la seua vida.

La novel·la parla de la mort, de la vida, de penalitats...d’envellir…M’agrada que done veu a una dona gran que sempre té moltes coses a dir. Parla de  ser rics i bres i de la diferent vida que es porta segons la classe social, parla dels xafardejos i del que diran, de la mentida o la veritat, i de secrets tota la vida amagats. Parla de l’estima familiar, dels amors desestimats dels amors bojos i dels amors de convinença, parla de segons oportunitats.

Té un final inesperat, i rodó, Mireia viu estancada però tal volta pot canviar, les portes sempre estan obertes a donar passos endavant a qualsevol edat.  La trama està ben nugada i malgrat tot, és creïble…la d’una vida trencada quan era una adolescent que és  quan començà a ser la fugitiva en la que es va convertir tota la vida. No dic més, no vull avançar res del contingut que va enfilant-se fulla a fulla i enganxa perquè convida a saber més… Els records puntuals són molt importants i recurrents per situar l’acció: l’olor a fusta, la piga, l’ampolla de vi, el perfum... I les sorpreses de la Mireia no s’acaben i fins el final n’apareixen.

I està bé que després de tot hi ha un brot d’esperança perquè fins les persones més dolentes, amb raó o no de ser-ho,  tenen un cor que guarda bonança. I la novel·la ens ensenya que res és el que pareix i que darrere de tothom hi ha una història, que mai ens quedem en les aparences.

divendres, 22 de març del 2024

ILLES ONS, RIA DE PONTEVEDRA:creuer per Rias Baixas, (Galicia)

 A Ons, la més gran de les illes de l'arxipielag gallec, trobem paisatges espectaculars, platges…vegetació i fauna abundant  i un polp especial… el millor polp del món.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons- museu de la conservera Masso en Bueu -Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada


Hui la predicció de l’oratge marca un canvi. Cert que portem dos dies amb un calor inesperat que els mateixos gallecs no havien conegut des de fa anys. Tanmateix, de moment tot està igual, cel sense núvols al cel  i temperatura ideal. Passem per la platja de Silgar de Sanxenxo, ara buida per ser matí, però si no plou o fa fred, en unes hores estarà plena de gent. Sanxenxo està en la ria de Pontevedra i té molt de turisme en estiu.

Portonovo és el port de Sanxenxo, on venim cada vesprada o nit després de deixar el “Pelegrin”. Al port veiem la llotja oberta i després l’edifici de lluny, i els vaixells atracats i els que estan navegant...Tal volta pot semblar que tots els ports que veiem cada dia són semblants, però no és així...cada dia canvia, perquè el port no és el mateix, perquè l’hora és diferents perquè la llum canvia... Hui navegarem per la ria de Pontevedra, primer direcció illes Ons, que, com l’illa de Sálvora que ja hem visitat, formen part del parc Nacional de les illes Atlàntiques. Ons pertany al municipi de Bueu. Les illes només estan obertes al turisme en època estival.

Per exemple, una particularitat de Portonovo és poder veure treballar a les “redeiras”, que són dones que amb destresa van teixint o reparant xarxes de pesca. Amb tota seguritat que tenen les mans quartejades i l’esquena en molts casos desfeta. És un gremi invisible i mal pagat. Des de fa uns anys reivindiquen els seus drets, concretament des de la tragèdia del “Prestige” en 2002. Recordeu? Fou un gran  desastre ecològic per l’enfonsament del vaixell i l’abocament de 63.000 tones de fuel al mar, el chapapote. Afectà especialment a la costa nord gallega. Moriren moltes aus marines, quasi 200.000. Tot quedà tintat de negre, platges, roques... netejar-les era difícil malgrat haver molts voluntaris, perquè les marees sempre portaven de nou chapapote a la costa. Doncs, a partir de 2004 començaren a donar ajudes per al sector del mar, però les “redaires” quedaren excloses.  Front a la injustícia de no ser reconegut el seu treball, decidiren unir-se per a aconseguir  la condició de damnificades. El seu treball és important, les xarxes de pesca no es compren, s’han de teixir. Les han de fer elles. Encara els falta molt per aconseguir, però ja estan unides per a lluitar pels seus merescuts drets.

Pugem al  vaixell “Pelegrin”  rumb a l’illa Ons. Tardarem uns 40 minuts. Al poc de navegar,  de sobte, a l’horitzó, veiem una boira que ens impedeix veure que hi ha més enllà, com el Titànic, que no veien el que tenien davant.

Quan parle de l’illa de Ons em refereisc a la més gran de l’arxipèlag que està format per l’illa d’Onza i set xicotets illots. Com a l’illa de Sálvora, es necessita permís per anar-hi i està limitada l’entrada a unes 1300 persones. L’única manera d’arribar-hi  és amb vaixell. M’agrada que haja control. Les massificacions no duen res bo a paratges naturals.

La boirina va desapareixent i inesperadament un fet ens sorprèn: veiem dofins! És emocionant, és bonic....veure’ls saltar al nostre voltant. Hi ha molts. Hem d’evitar els crits per no espantar-los. Entusiasmada mirant-los quasi ni els fotografie.

Ens apropem a les illes. Buscant l’embarcador veiem algunes parts de l’illa, i de lluny el far, que apropant-lo amb el zoom de la càmera es veu clarament. Els colors de l’aigua i el cel són una meravella tonalitats diverses del  blau s’ajunten formant una gama que atrau i atrapa…

Arribem. És una illa quasi desconeguda. Per tenir cura de la natura, hem de respectar les mateixes normes que en Sálvora. De totes les illes de l’Atlàntic gallec, les que més es coneixen són les Cies que també visitarem altre dia. Ons és l’única illa habitada de les illes atlàntiques de Galicia. Hi ha documents que acrediten  que l’illa era del rei Alfons III rei de Galícia, i que el mateix rei concedí les terres a l’església. Segurament hi hauria algun monestir o ermitans.

Actualment compta amb una població censada d’uns 60 habitants però permanentment, en viuen molts menys. Durant la dècada de 1950 arribaren a ser més de 500 persones. O Curro és el poble principal, on viu la major part de gent.

Hi ha moltes rutes per a caminar, unes platges precioses i uns penya-segats. Nosaltres fem la visita guiada. Hi ha barris i cases disperses. Passem per l’església nova de san Xoaquin d’estil peculiar que està junt a la casa que era del cura, la del metge i la del mestre. Ara tenen altres finalitats. Degut al mal oratge el metge molts dies faltava el i era el mateix farer el que donava classes. També sovint faltava el cura i això era imperdonable. Constantment el veïnat reclamava un retor permanent.

L’illa té un ecosistema únic de flora i fauna, compta amb fons marins únics d’espècies protegides, lloc idoni per veure aus i bussejar. La guia Ana parla amb passió i ens consta sobre arbres medicinals. La població de l’illa encara transmet les creences populars i tradicions que empraven únicament en el passat per curar tot tipus de malalties. També ens conta sobre els tipus d’habitatge, sobre la fauna o sobre història...es un goig escoltar-la.  I és un goig estar envoltats de tanta meravella. Quins paisatges!



Al segle XVI la situació canvià. Passà a mans de la familia Montenegro, però els atacs de pirates, com Drake, feren que els habitants fugiren de l’illa capa al costa peninsular, D’esta època veiem alguna casa de dos plantes, el caseriu feudal, que tenia quadra per als animals i horreo.

El següent propietari fou el marques de Valladares, al segle XIX instal·là una fabrica de saladura i estimulà l’economia. En 1929 l’illa es venuda a un ric burges, Manuel Riobó, que  estimulà la comercialització i secat del polp i el congrio. Riobó era republicà i durant la guerra civil fou assetjat, i acabà suïcidant-se. En 1943 un organisme estatal ICONA arravata l’illa als hereus i des de 1982 és propietat d ela Xunta de Galicia.

Seguint caminat, sense presses, observant el que trobem a cada pas. De lluny veiem una gran illa que sembla una tortuga immensa, és l’illa Onza.

Arribem a uns penya-segats. Les vistes són espectaculars. La guia ens mostra una curiositat, és la retama insular, que nomes es troba a l’illa.


De lluny veiem coves marines, forats en la roca dels que es conten llegendes...com que se sentien les veus de morts. S’han format per erosió. Foren estudiades per la NASA per la gran varietat d’espècies que acullen.

Tornem al menut port pel mateix camí, veiem moltes cases de pescadors que ara tenen turistes allotjats. Els habitants de l’illa sempre s’han vist obligats a pagar renda a cada amo i encara hui en dia encara són considerats com inquilins perquè ni les cases ni les terres són de la seua propietat. Els antics habitants han reclamat i l’única determinació de moment es oferir-los un periode d’ocupació de 90 anys. Es la raó per la qual no hi ha més infraestructura per al turista.

Hi ha més rutes i amb més temps en faria alguna i és que abans de pujar al vaixell vull fer dos coses.

Una de les coses és  banyar-me, encara que siga només els peus. L’aigua està molt freda. Molt. No sé com poden suportar la gelor els que entren i es banyen tot el cos. No podem evitar fer-nos fotos per a la posteritat. I que bonica l’aigua tan transparent!

I altra cosa que m’abelleix molt és tastar el polp d’Ons, que és únic. Diuen que és el millor del món. Ho vull comprovar. El de l’illa és especial i té un color més colorat perquè menja nècores. De debò que és exquisit i després d’haver-nos menjat entre dos persones, l’amiga Loli i jo,  un gran plat, el que diuen “una ració”,  puc  assegurar que és el millor que mai he menjat. I n’he menjat en molts llocs, perquè el polp m’agrada. Llàstima que ja no tenim fam per al dinar que tindrem al vaixell, que amb tota seguretat, serà excel·lent com tots els dies


Si vols saber més:

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa SávoraLlotja de RibeiraIlla da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023