GUADALAJARA I PART: El carrer major i el que l’envolta

 Guadalajara és la capital d’una de les províncies més despoblades d’Espanya.

Estem passant uns dies en Guadalajara. Si, heu llegit bé. Parle d’eixa ciutat que poca gent visita i que és capital de província d’una de les zones més despoblades d’Espanya.  M’agraden les ciutats menudes i el món rural i tenia ganes de vindre per estos pobles que mantenen autenticitat precisament perquè el turisme massiu no els afecta.

Vaig en un grup organitzat però amb temps lliure, poc però suficient. El guia que ens acompanya és molt poc professional i realment no sap ni on anem al dia següent. I no exagere. Ni ho sap ni posa interès en saber. Arribem al lloc previst, el bus aparca i ens diu a quina hora hem de tornar al punt d'inici per seguir el trajecte. Sort que el xofer ja ha fet el mateix circuit altres vegades. Però per a mi no és cap problema. M’he documentat. Tinc informació  i mapes i puc anar al meu aire. I a més, en este viatge ens hem ajuntat 4 xiques que correm de la zeca a la meca. De Guadalajara, ens deixem poc per veure, només queda el que està tancat per horari. Eixa és altra. La majoria dels monuments obrin només amb visita concertada o en cap de setmana fins diumenge mati. I a més a més, dilluns està tot tancat. És un inconvenient per saber més de Guadalajara i tal volta una de les raons per la qual es desconeix tant a nivell turistic.

La primera impressió de la ciutat no ha estat molt bona. Decepció.  És diumenge vesprada i el carrer  Major està buit. Totalment. Els altres dies la imatge negativa va canviant i al capdavall, després de quasi una setmana, pense que és una ciutat agradable per a passejar: hi ha molts parcs, és tranquil·la,  menuda, acollidora i  tot està a un tir de pedra.

Comence a explicar el que he vist de la ciutat pel parc de la Concòrdia perquè és on està la parada del bus interurbà que ens du des de l’hotel, que tenim un poc allunyat del centre. És el parc icònic de la ciutat, el primer de Guadalajara i l’únic lloc animat que hi ha el diumenge de vesprada. Es creà en 1854 i des d’aleshores s’ha anat reformant i ampliant. Hi ha varietat d’arbres, tots ben cuidats. Es coneix com el parc de la Concòrdia des dels inicis, gràcies a la proposta del governador civil de la província d’aleshores. Durant la guerra civil de 1937 a 1938 se’l coneixia com el Paseo de la Unión  Sovietica, en 1939 se li canvià el nom a Paseo Calvo Sotelo,  fins 1981 que tornà al nom inicial de Paseo de la Concòrdia. Ai la política!. No hagueren pogut deixar-ho sempre amb el mateix nom? El parc és l’inici d’un eix de parcs d’espais oberts d’un quilòmetre de longitud que agrupa el Parque de san Roque, Adoratrices i Fuente de la Niña. I és que dona gust tanta verdor en la ciutat. Per la nit la font del parc s’il·lumina canviant de colors. És una meravella.

Només eixir del parc trobem la plaça de Santo Domingo, una de les més grans i animades. En el seu origen era un mercat extramurs. Actualment hi conflueixen importants carrers i avingudes. Es divideix en tres sectors separats per les calçades que travessen la plaça. Hi ha zones enjardinades com la part on està el monument a Romanones i al costat un tronc  que és una escultura singular homenatge als mestres i a la seua tasca docent. M’alegra que haja un lloc on es faça reconeixement a un treball tan dur i alhora infravalorat.

També hi ha un jardí davant l’església de San Ginés, un temple renaixentista i gòtic del segle XVII.

A l’interior hi ha exemples d’escultura funerària que pertanyen als fundadors de la parròquia: Pedro Hurtado de Mendoza, Juana de Valencia i els primers condes de Tendilla.

Seguim  pel carrer major, que continua amb el carrer Miguel Fluiters fins a la plaça de España. Observant botigues centenàries s’endevina que el carrer estaria actiu i seria important en el passat. Actualment el comerç es dispersa per altres zones. No veig uniformitat arquitectònica, edificis moderns i vells conviuen. Passa sovint si no hi ha política de conservació patrimonial. Veig una placa en la paret d’una casa que indica que Cela hi va estar durant el seu “Viaje a la Alcarria”, llibre on descriu el seu pas per la ciutat. Amb tota seguretat que este carrer seria ben diferent a quan Cela el va trepitjar.

Enfront de “El jardincillo” trobem l’església de san Nicolas, declarada bé d’interes nacional en 1981. És del segle XVII, d’orígens jesuítics i d’estil barroc. Hi ha molta decoració. Destaca el retaule barroc amb les columnes salomòniques.

Un poc més avant trobem la plaça Major, on està l’ajuntament que té la torre del rellotge tapada per restauració. La plaça conserva les porxades antigues.

Tot just darrere, seguint el carrer Doctor Mayoral, està el mercat d’abastos inaugurat en 1887 i amb reformes posteriors per adequar-lo a noves necessitats i modernitzar-lo.

Si seguim un poc mes avall del mercat trobem el santuari de la Virgen de la Antigua, la patrona des de 1883. El que va ser l’antiga església de santo Tomé, molt reformada, es remunta al segle XIII i està considerada la més antiga de la ciutat. Va ser l’única que va mantenir el culte en l’època califal. Destaca per l’àbsida mudèjar del segle XIV coronat per una espadanya.

Però no volem deixar el carrer que hem agafat a l’inici. Així que retornem  a la plaça Major i entrant pel carreró de l’Arc trobem la plaça del Concejo, on està l’oficina d’informació i turisme adossada al que queda de  l’àbsida de l’església del san Gil, del segle XII i ja desapareguda. Era on s’hi reunia el Consell. Possiblement esta zona era el centre urbà en l’antiguitat.

Tornem de nou a la plaça. És just on acaba el carrer Major i  continua amb el carrer de Miguel Fluiters, on un indicador ens diu com anar al palau Davalos, que està també molt a prop. És un edifici construït a inicis del segle XVI que actualment acull la biblioteca pública. A la portada es representa un torneig entre dos cavallers símbols de la noblesa i el sentit de l’honor de la família fundadora. En la plaça hi ha una exposició sobre el feminisme en la Alcàrria.

En l’interior del palau destaca el pati d’estil renaixentista de la Alcàrria i els sostres de fusta perfectament restaurants en algunes sales. Quin gust han tingut fent la reforma! Quin plaer llegir deu ser poder passar hores llegint entre tanta bellesa harmoniosa on s’hi respira tranquil·litat i tanta història. Fins i tot hi ha un piano.

De nou anem al carrer principal, ara ja Miguel Fluiters. En no res trobem l’església de Santiago, que formava part del convent de santa Clara, situada en ple barri jueu. L’únic que hi queda és església del segle XIV. Té una façana de rajola i una senzilla portada on està la imatge del sant titular presidint a la part de dalt de la porta. Un colom li fa companyia en estos moments. A les portes està el comendador, homenatge fet en 2016 al tenori mendocí representat per la gent de Guadalajara.

L’església està per davall del nivell actual del carrer. Així que baixem unes escales per accedir a l’interior que és d’estil gòtic i mudèjar. Té tres naus separades per arcs. El sostre és de fusta mudèjar. En la capçalera hi ha dos capelles principals. Anem directes a  la capella de l’epístola fundada per Diego Garcia de Guadalajara, que manté l’estil gòtic. Mirant atentament la cúpula podem distingir dragons pintats sobre els nervis dels arcs. Els dracs tenien doble funció. Una la decorativa i altra simbòlica de protecció defenent als morts que descansen a la capella. Tothom busquem els dracs. És com un joc. A l’altre costat de l’altar  està la capella de l’evangeli, plateresca projectada possiblement per Alonso de Covarrubias a inicis del segle XVI per servir d’enterrament al cavaller de Santiago Juan de Zuñiga.

Enfront de l'esglèsia està el palau d'Antonio de Mendoza d’estil renaixentista construït al segle XVI i reformat al segle XIX afegint elements neoclàssics. Ha tingut moltes funcions al llarg de la història: palau nobiliari, convent per decisió de la neboda d’Antonio de Mendoza Brianda de Mendoza, seu de la Diputació provincial, museu, presó i actualment és un institut de secundària. No és un lloc turístic, tanmateix trobem la porta oberta i entrem. Veiem una finestra que deu ser la del conserge o secretaria però no hi ha cap persona a qui preguntar. Hi ha altra porta que dona al pati. Està oberta. Accedim al pati. És una meravella pels sostres de fusta, pels detalls de les columnes, per les cornises, pels rajols decoratius que sembla que estem en Sevilla, i per l’escut de Carlos V que presideix una de les parets.

Sense permís hem accedit al pati. Mal fet perquè quan volem eixir, la porta està tancada. Buscant com eixir,  obrim portes que són classes. Mare meua quin sufoco! Al final, una persona, que no ens mira amb bons ulls,  ens trau del mal tràngol que estem passant i ens obri  la porta per poder anar-nos-en.  

Al final del carrer hi ha altre interessant edifici: el de correus, amb més de cent anys d’antiguitat.

De nou tornem, al carrer eix que en guia en este primer passeig per la ciutat. I és que  ens queda per veure el monument principal en esta zona, el més bonic, el més imponent, al qual se’l qualifica com l’únic en el seu gènere: el palacio del infantado situat en la plaça de España.

Ja us contaré més...

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

ILLA DE SAN SIMON i ILLA DE SAN ANTON, en la ría de Vigo: creuer Rias Baixas, (Galicia)

San Simon i San Antón són illes amb molta història. Fan pensar-hi sobre el passat i sobre les condicions de vida, sobre malalties i injustícies...

Hem estat a les illes Cies, acabem el preciós viatge en vaixell per les Ries Baixes visitant l’illa de San Simón i la de San Antón, que estan en la cala de Rande.

Tenim el pont de Rande prop i  el traspassem. Forma part de l’autopista AP-Tui-Ferrol. S’inaugurà en 1981 i té una longitud de 863 metres i una  altura de 130 metres. és majestuós.

Anem navegant entre batees. La ria de Vigo ha estat des de sempre navegable.

Arribem a l’illa i desembarquen. La guia ens espera. I com ha fet en cada illa, el primer que ens conta són les normes estrictes per a la visita. Anualment l’illa de san Simon és Be d’interès Cultural i un bon lloc per fer repàs de la història. Fa pensar-hi sobre el passat i sobre les condicions de vida, sobre malalties i injustícies... Tal volta és el motiu pel qual se la coneix com l’illa del pensament. Personalment tinc molta curiositat per conèixer les vivències que guarda. A més a més...no anem a visitar només san Simón, també visitarem l’illa de San Antón. Ambdues estan connectades per un pont. El pont el veiem  quan estem arribant...és un pont de pedra...

I és que la història de l’illa de San Simón és llarga amb períodes durs i cruels. Ha tingut moltes funcions, tanmateix s’hi conserva poca documentació. Els primers documents coneguts són de l'Edat mitja però segurament l’illa estaria ocupada ja en la prehistòria. L’illa estigué habitada a partir del segle XII per diverses ordres monàstiques, que trobaren en l’illa un lloc apartat idoni per a resar. Hi estigueren l’ordre dels Templaris, també els benedictins i franciscans, fins i tot una ordre pròpia de l’illa, els pascualins, que posteriorment foren descombregats i expulsats de l’illa. Segles més tard l’illa passà a mans d’Isabel la Catòlica.

Mentre la guia explica faig una primera mirada...Veig escultures modernes, ruïnes... un escalinata... edificis que estan restaurant...i un bosc de bojs, en gallec Buxos, que s’estima tenen entre 100 i 200 anys.

Fou una illa visitada per trobadors il·lustres que escriviren cantigues en honor a San Simon. Veiem una estàtua que els fa homenatge. Està Mendiño amb un laud  i Martin Codax amb una lira.

L’illa està marcada per fets importants. El famós pirata i corsari Francis Drake saquejà dues vegades l’illa a finals del segle XVI i acabà incendiant el convent i l’església. També fou un esdeveniment rellevant la batalla naval de Rande, a la seua platja. La data fou el 23 d’octubre de 1702 entre les coalicions angleso-holandeses i l’hispano francesa, durant la guerra de secessió espanyola, una història de tresors ocults sota les aigües que marcaria la història del lloc.  I és que la cruel i dura batalla en qüestió ha forjat una important llegenda de la ria de Vigo. Els galions espanyols hi arribaren carregats amb el major tresor conegut en l’atlàntic format per or, plata, joies...a partir d’aci la llegenda canvia, hi ha qui diu que els galions es refugiaren en Vigo on foren atacats encara amb la carrega a l’interior, altre afirmen que els tresors ja s’havien desembarcat encara que si fou així no se va saber mai on. El cas és que la ria custodia restes de vaixells enfonsats, si hi ha tresors o no...per ara...si estan...no s’ha trobat.

El que també és cert, és que la batalla fou un fracàs per a tothom amb molts morts i pèrdua d’embarcacions. Però els anglesos i holandesos se sentiren guanyadors. Hi està per a demostra-ho  la “rua de Vigo" en Londres, recordant als britànics la transcendència dels fets. I també recorden els intrigants fets la lectura del llibre “20.000 leguas de viaje submarino”. Julio Verne s’inspira per escriure-la en els fets de Rande i posà al capità Nemo en un caça tresors en la ria de Vigo.

Enmig de l’illa est la capella de san Simón, on està la imatge del sant a  la que li falten les mans. La capella actual és del segle XIX. Està buida però s’hi poden fer cerimònies portant el que fa falta des del continent. 

Després de dècades d’abandó, amb l’auge del comerç marítim i l’aparició de malalties contagioses, es veu la necessitat de crear un llatzeret per a que els navegants feren  quarantena. L’illa era un bon lloc per estar prop de la costa i poder aconseguir fàcilment el que necessitaven per la qual cosa  s’hi construeix el llatzeret a san Simon i San Anton. S’inaugurà en 1838. Les dos illes estaven connectades per un pont, és el que he vist abans d’arribar. S’inaugurà en 1838. En san Simon s’atenien les quarantenes i malalts lleus i en san Anton estaven ens greus i contagiosos. El pont tenia unes comportes que impedia el pas d’una illa a l’altra. Amb els anys els avanços mèdics i els tractaments  de prevenció de malalties comportà que ja no feia falta i  en l’any 1927 tancà.

Durant la guerra civil l’illa es convertí en una presó, fou l’etapa més dura, hi ha qui diu ho cataloga com camp de concentració que funcionà fins a l’any 1943. Majoritàriament hi tancaren a presos politics. Per la presó de San Simón passaren més de 6000 presoners. D’esta època es conserven molts  testimonis que contaren les seus vivències, Vivien amuntonats, els obligaven a fer treballs forçats, rebien poc menjar i els mateixos presos eren qui administraven l’illa perquè els guàrdies tenien poc formació cultural. Hi havia presos que rebien ajuda de l’exterior, eren les anomenades padrines de San Simón que subornant als guàrdies els tiraven un cop de ma, bé rentant-los la roba bruta, portant-los cartes, noticies o aliments.

Després del període sent utilitzada com a presó, va servir de campament franquista fins a l’any 1950 que passà una tragèdia en la ría. Malgrat ser un dia solejat, una llanxa amb falangistes s’enfonsà i moriren 43 persones. En senyal de dol es clausurà el campament..

En la dècada de 1950 l’illa passà a ser Hogar Méndez Núñez un lloc que durant huit anys es dedicava a acollir i tenir cura d’orfes de mariners o de famílies sense recursos. Una vegada tancat l’orfenat, l’illa es va catalogar com un espai protegit i restauraren els edificis, dotant-la d’infraestructura i serveis per atendre al viatger. És un lloc de memòria però també aprofiten les instal·lacions per organitzar congressos i seminaris de ciència i investigació, campaments o concerts, com el concert de música Sinsal, que fan anualment.

L’illa es recorre fàcilment. Els edificis estan molts a prop uns dels altres. L’edifici blanc junt a l’estàtua que hem vist al principi era part del llatzeret, on controlaven només arribar als navegants i si estaven contagiats passaven a san Antón. Durant l’època de presó era la infermeria i actualment s’hi fan activitats culturals.  Al costat està la central elèctrica de l’illa, que hem vist es construí a principi del segle XX. Deixa de funcionar quan l’energia arribava dels del continent. Actualment son els banys públics.

Junt a la capella hi ha altre edifici que en temps del llatzeret,  era residència de segona classe, també allotjà presos i orfes en les èpoques posteriors. Actualment s’usa per a fer activitats d’educació ambiental sobre el mar i la costa.

L’edifici de la cafeteria, amb moltes finestres, eren les cuines i menjador. Durant l’època de presó, a partir de 1939,  acollia als més  ancians que arribaven de tota Espanya i malvivien en pèssimes condicions. Actualment es pot llogar com a restaurant.

Un dels edificis que més destaca és la residència Stella Maris.  Era la llar de primera classe durant l’època del llatzeret on s’allotjaven els metges, el capellà i l’alcalde. En l’època de presó hi eren les oficines i hi vivien els oficials i el director. En l’època d'inclusa acollia aules  i habitacions per als professors. És l’actual hotel que s’utilitza eventualment.

Tenim enfront la platja de Cesantes en Redondela i la mítica estàtua del capità Nemo...el protagonista de la novel.la  de Julio Verne.

Tot seguit, creuem el pont que va a l’illa de San Antón, on  deixaven els malalts infecciosos i  més greus. Actualment el pas és lliure, abans no.

Caminem amb respecte. Alguns artistes han deixat la seua obra hi exposada. Intente imaginar el passat en les diferents epoques. I m’entristeix pensar en els malalts, en els presos o en els orfes. Pense que tal volta els més feliços foren els monjos, abans de l’arribada dels pirates. 

Destaca una creació artística de Jorge Barbi, de 2005. Són unes petjades que representen els presoners agrupats junt al mur, mirant la ría i buscant l’esperança de llibertat.

Passem pel cementeri. En la paret s’afusellaren en 1938 presos, hi ha al menys, dos documentats. Entrem. És menut, acull cinc tombes a més del fill del metge. Les tombes també marquen diferències socials, quan més altes, més important és la persona.

Parem davant de l’edifici blau. Fou el primer l’hospital per als contagiats, anomenat  « brut ». Desprès fou seu militar  i s’utilitzà com infermeria durant el temps d’inclusa. Actualment és centre d’interpretació, exposició  i documentació.

Retornem al vaixell, estan esperant-nos. El veiem, no està molt lluny, només hem de creuar de nou el pont que separa els dos llatzerets.

I el vaixell posa rumb cap al port de Vigo. De nou veiem l’impresionant pont de Rande.

I així acaba el CINQUÈ i ÚLTIM DIA DE CREUER: port de Vigo-Illes Cíes-Illa San Simón-Port de Vigo i  el viatge en vaixell per RIAS BAIXAS

I si vols llegir la resta del viatge...

GALICIA: CREUER PER RÍAS BAIXAS: ILLA DE SALVORA

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: LLOTJA DE RIBEIRA

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: ILLA DE LA TOJA

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: CASA DE VALLE INCLAN

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: SANTIAGO DE COMPOSTELA I PART

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: SANTIAGO DE COMPOSTELA II PART

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: MAR DE BOIRO

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: ILLA ONS

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: MUSSEU MASSÓ

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS, CAPELLA DE LA LANZADA

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS, PONTEVEDRA remuntat el riu Lérez

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: COMBARRO

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS: MONESTIR DE POIO

GALICIA: CREUER PER RIAS BAIXAS, ILLES CIES

 

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: UNA HABITACIÓN CON VISTAS

 

UNA HABITACIÓN CON VISTAS

autor llibre: Edward Morgan Foster

director de l'adaptació cinematogràfica: James Ivory

Quan tinc previst un viatge, i en esta ocasió me n’anava a la Toscana, m’agrada llegir alguna novel·la o assaig de la ciutat o la zona que vaig a visitar. Doncs és la raó per la qual vaig  llegir “Una habitación con vistas” de E.M.Foster, on apareix Florència, un llibre clàssic, un que arrossega bona fama. L’autor va escriure només sis novel·les però fou proposat per al premi Nobel en 16 ocasions. Per alguna raó serà. No? 

Malgrat el temps des que s’escrigué, l’any 1908, el llibre conserva el valor de mostrar la societat anglesa de principi del segle XX. I com està escrit en 1908, és de suposar que la descripció és fidel des del coneixement de primera mà. Este apartat el trobe interessant.

“Una habitacion con vistas” és una historia d’amor i de convencionalismes. Divertida pels tocs d’ironia i alhora profunda, perquè és interessant analitzar el que diu i el que representa cada personatge. S’explora la societat anglesa, com viuen, com pensen i què senten front a idees diferents a les seues. La jove protagonista vol més del que té, del que li depara el futur. Vol emoció, viatges, relacions passionals i no convencionals…vol viure la vida plenament. Però té por a mostrar- tots els desitjos. La societat que l’envolta està per altra banda lluitant pels drets, les sufragistes volen aconseguir drets per a les dones. La jove també vol eixos drets però la pressió social es massa potent. I manté una lluita.

Així que no és una simple historia d’amor, “Una habitación con vistas” és molt més.

El llibre està escrit amb un to entranyable, “delicat” on les descripcions conviden a pensar en ambients bucòlics. He imaginat la  Florència lliure de la massificació turística i també m’he fet una idea de les mansions en el camp angles. Tal volta és la raó per la qual algun crític ha dit que és un novel·la de viatges. Jo no la qualificaria així. Que convida a visitar llocs, si, però més que mostrar llocs, retrata les diferents societats i mentalitats: la italiana, més oberta, més passional, més lluminosa, mes lliure... i l’anglesa més tancada, més estricta i convencional, més fosca, més reprimida... també contraposa la ciutat, font de repressió, amb el camp, font  de salut i felicitat.

És una novel·la molt ben estructurada amb un principi i un final que arrodoneix el contingut. Els personatges es coneixen al principi però la casualitat fa que no perden la relació durant l’any que dura la novel·la. Estan enxarxats, cadascú complint el seu paper.

I la novel·la té adaptació cinematogràfica, feta en 1985 i guardonada en 1987 amb molts premis entre els quals estaven tres oscars. I vos conte una peculiaritat del que he fet esta vegada amb el llibre i la pel·lícula: els he vist a la par. M’explique.

Vaig començar a llegir i sincerament al principi em perdia amb els noms dels personatges. Però la lectura atrapava perquè tenia curiositat de ser un llibre de principi del segle XX i no volia deixar-me’l. Quan vaig enllestir el primer capítol situat en Florència, que m’interessava especialment pel meu viatge previst a la ciutat italiana,  m’abellia veure en imatges el que havia llegit i alhora aclarir-me amb el personatges. I va ser un encert que vaig seguir fent fins acabar el llibre. Vaig gaudir de l’experiment. Llegia un capítol i veia la seua part corresponent en la pel·lícula i he de matisar que s’hi podia fer perquè tan el llibre com la pel·lícula estan diferenciats clarament i el guió de cine segueix fidel el contingut literari. Resulta curiosa la manera com ho fa: com si fora una pel·lícula del cine mut. I a més a més, m’agrada eixa separació tan clara entre capítols anunciant el títol, per a que l’espectador no oblide que és una adaptació  d’una novel·la.

Amb esta doble mirada paral·lela peculiar m’ha resulta especialment interessant el fet d’anar analitzant el treball del guionista fent resum i seleccionant els diàlegs més significatius per seguir el fil del contingut. Realment ha estat un grat exercí comparant  el que jo imaginava després de la lectura, amb les imatges cinematogràfiques. M’ho he passat bé fent com un joc intentant endevinar quines frases rescataria el guionista del llibre per incloure-les a la pel·lícula. I he de dir que sovint encertava.

La pel·lícula ressalta per tindre una bonica fotografia i escenaris naturals d’Itàlia i Anglaterra: de la ciutat, de les cases o de la Campiña. És sensual i de manera delicada expressa la repressió i el desig, l’amor. Els gestos i les mirades fan molt.... La música complementa embolicant i emocionant l’espectador i els actors fan perfectament el paper que els ha tocat: l’enamorada plena de dubtes jove, el pretendent espontani, el nuvi oficial estirat i cavallerós...la cosina censuradora i reprimida, el rector allunyat dels estereotips...Els personatges són variats i els seus sentiments també.

És el retrat de la classe acomodada que passa el temps sense fer res, jugant al tennis celebrant festes o fent passejos pel camp. Retrata els desitjos de viure la passió, la vida..hi ha diàlegs i escenes memorables com la del bany, tan espontania i alegre. Els personatges passen hores i hores d’oci i en vacances, descansen dels descans. Una vida envejable, podria pensar algú, tanmateix no és envejable l’època i la societat anglesa tan repressiva moralment.

Florència és descobriment en doble sentit: obri els ulls a la cultura i el més important, la protagonista se n’adona que l’amor és altra cosa ben diferent al que ha vist fins el moment. La ciutat es l’escenari on s’han forjat uns sentiments, uns desitjos, on troba una porta que sempre estava però el viatge li dona espenta per a traspassar-la.

Mai es pot comparar llibre i cine, el llibre sempre guanya perquè aporta més matisos i text que enriqueixen el contingut i fan entendre millor la temàtica. Tanmateix en este cas la versió en cine està bé. I recomane eixa doble mirada que jo he fet. Cert que m’ho he passat molt bé valorant la tasca del guionista i  director Jame Ivory resumint el treball de Foster. Dos grans reconeguts cadascú en el seu camp que han sabut expressar uns sentiments i maneres de pensar perfectament.

“Una habitación con vistas” té defensors acèrrims i detractors extremats, entre els quals hi ha qui diu que no aporta res i en este punt estic en desacord. La pel·lícula aporta un personatge femení que evoluciona, que madura, que es debat entre què pensar. No es tracta d’un debat entre dos homes, és un debat entre ser ella mateixa o ser el que els altres volen que siga. Eixe és el valor del personatge. Veure l’evolució com la innocència i tendresa de la protagonista es trastoca i acaba comportant-se  de manera valenta i agafa el control dels seus desitjos deixant a banda el que la societat imposa.

 

LA TOSCANA (Itàlia) PISA II PART: Un poc dels casc antic

Pisa és més que la Torre inclinada i la plaça que l’envolta…cal fer un passeig per descobrir altra vessant de la ciutat no tan afamada.

En la plaça dels miracles  estaríem més temps…per pujar a la torre, per entrar al Baptisteri, per visitar el Cementeri…o simplement per descansar a la gespa davant de la Catedral i el Baptisteri, però cal seguir visitant la ciutat. Abans de deixar la plaça parem l’atenció en el gran edifici del lateral, és l’antic hospital construït al segle XIII, aleshores anomenat della Misericordia, després de S Spirito i finalment Santa Chiara. És una construcció quadrangular de 150 metres de costat i dos torres als cantons. Actualment hi és l’oficina d’informació i turisme i dos museus.

També parem l’atenció en l’edifici groc just al costat del Cementeri. És el palazzo de la opera della primaziale  que data del segle XIV i manté l’aspecte original de quan era seu de l’organisme que gestiona la catedral i el conjunt monumental. L’edifici es va construir com seu dels diferents treballadors de l’opera del Duomo com els sastres, els campaners, els conserges o els peons. Després es dedicà a diferents usos i prompte s’utilitzà per a finalitats religioses.  En la façana està l’escut dels Medici, que al llarg del viatge per la viatge veurem en tantes ocasions,  i panels de marbre i diferents plaques commemoratives. Cap matisar que el Medici fou una família florentina de banquers molt influent en tota la toscana.

Actualment només conserva les oficines de vigilància i supervisió tècnica, la resta de l’edifici, des del 2014 acull exposicions temporals d’art.  Davant, al gran jardí, hi ha dos estàtues. Una no és del gust de tothom i crea debat, perquè és la copia de la Lupa capitolina col·locada a la plaça en 1926 donada per Mussolini quan visità Pisa. Els detractors consideren que no hauria d’estar perquè simbolitza el feixisme italià. I l’altra l’estàtua, l’Angelo caduto, és obra d’un escultor polonès i està feta en bronze.

 

I és que Pisa és més que la plaça dels miracles, és el resultat de segles d’esplendor cultural i econòmic que passà per temporades d’abandó. Actualment és una ciutat jove i animada que sap compaginar el passat amb el present. Un passat que uns diuen que és grec i altres diuen que és etrusc, tan se val, el que importa és l’esplendor medieval especialment entre els segles XI i XII , just quan es construí la Piazza dei Miracoli, la catedral i la piazza del Cavalieri, just la plaça cap a on anem ara.

Ens enfilem pel carrer Santa Maria, amb unes vivendes que denoten riquesa. Són  elegants. És zona  d’universitats. Pisa fou centre d’estudis del gran ducat de Toscana. Parem davant del college Ferdinando. Fernado I volia acollir a tots els estudiants que s’ho meresqueren, fins i tot als que no tenien oportunitat de pagar-se els estudis. El seu pare, Cosme I, ja havia obert el col·legi de la Sapienza en el convent de San Francisco. Així que com una continuació de la preocupació pels estudis, el fill en 1593 inaugurà Ferdinand College. Té un portal de marbre i un bust del gran Duc. Els estudiants tenien regles estrictes.

Continuem caminant tranquil·lament pel carrer Santa Maria. Antigament eren torres que amb els anys i per necessitat anaren ajuntant-se per fer les cases més grans. Es nota a les façanes. Observant-les, encara s'hi veu el que queda de les antigues parets de les torres. Ens expliquen com es distribuïen les dependències de la casa i em resulta curiós que la cuina sempre estava en la tercera planta. Hi ha molt d’ambient, algunes de les antigues torres medievals són ara restaurants.

Si seguirem fins el final del carrer  arribaríem al riu Arno i trobaríem l’església de Santa Maria de la Espina, que veurem més avant quan creuem un dels ponts.

Pisa fou República Marítima gràcies al comerç nacional i internacional que la convertí en potencia naval. Sembla curiós este detall, només per pensar que Pisa estava al costat del mar. Però s’ha d’entendre que sent un delta dels riu Serchia i Arno la desembocadura ha anat retrocedint nou quilometres de la costa. Doncs així fou i establí llaços amb Orient d’on importava productes valuosos. El domini polític va decaure després de la batalla de Meloria contra Gènova en 1284. Als anys següents cauria sota el domini de senyorius de famílies importants, fins ser conquistada per Florència en 1406: els Medici aconseguiren la recuperació,  proporcionant importants obres artístiques. En 1800 va ser Napoleó qui contribuí al desenvolupament de la ciutat fundant  la universitat i en 1860 Pisa es va unir al regne d’Itàlia.

Deixem el carrer i  ens desviem en la piazza Felice Cavalloti, els rètols amb els noms dels carrer ens indiquen per on anar. Passem  per a via del Mille,  per  via della Faggiola, per via Corsica on està  l’esglesia de San Sisto en Cortevecchia, fins arribar a la piazza Cavalieri.

Que espaiosa! Té forma triangular. És, després de la plaça del Duomo, la més important de Pisa. En esta zona s’hi robava el Foro romà. En l’antiguitat representava el centre del poder civil front al religiós, aleshores el nom  era la plaça dels set carrers, perquè hi acabaven radialment set carrers. Actualment en són 5. Al segle XIII es construí, fusionant edificis existents, l’actual palazzo della Carovana, en funcionament des de 1261, que actualment és l’Escola normal superior.

Hi també està el Ppalazzo del rellotge  de la familia Gualandi que incorporà la torre della Muda. Al final del segle XIII s’amplià per fer oficines i la residència del Podestá.

A partir de la segona meitat del seglel XVI per decisió de Cosme I de Medici es remodelà adaptant  el palau de Carovana i es creà  l’església de san Stefano, per destinar-la com a seu de l’ordre de cavallers de San Esteban, que va ser important. L’escut de l’ordre es veu a les parets de les edificacions de la plaça.

Entre 1912 i 1952 el tramvia travessava la plaça. Entre 2012 i 2013 es va fer una renovació  i l’asfalt es va substituir per paviment de gres. Actualment la plaça és focus cultural i estudiantil per estar hi l’Escola normal de Pisa i els antics palaus ser  establiments dedicats a la cultura i l’estudi. Enmig de la plaça està l’estàtua de Cosme I de Medici, fundador de l’ordre, promotor de la universitat de Pisa  i gran mecenes. El mecenatge fou per als Medici un dels principals instruments politics. 

Una vegada fet el passeig pel casc antic retornem a la plaça de la catedral mirant pels carrers perpendiculars que estan menys transitats.

Ens dirigim cap a la Porta Nova de la muralla, per on hem entrat,  i eixim a extramurs.

Però abans  observe les muralles i la Porta del lleó que està en la mateixa plaça. Darrere està el cementeri jueu.

Quan eixim del recinte emmurallat seguim veien restes de muralles que són de les més antigues d’Itàlia i estan quasi intactes…

I veiem el riu Arno, i l’església de la Espina a la seua vora, un temple gòtic del segle XIV, que degut a les crescudes del nivell de l’aigua en 1871 fot desarmat i reconstruït  part a part on el veiem actualment , a un metre més alt de la seua posició original. I amb esta estampa del riu m’acomiade de Pisa, una ciutat acollidora que es mereix una visita amb tranquil·litat.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA