Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 23 de juliol de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: EL JUICIO DEL AGUA de Juan Francisco Ferrándiz

 


EL JUICIO DEL AGUA

Juan Francisco Ferrándiz

Que bé ho he passat llegint les aventures de Robert de Tramuntana! I també aprenent sobre la justícia en el passat, adonant-me que tot no va ser tan fàcil en l’antiguitat. Llegir este llibre ens ensenya a valorar el que tenim actualment, perquè si haguérem viscut en altres temps, la justícia era subjectiva i sobre tot basada en el poder de les classes socials elevades. Amb una barreja de “En nombre de la rosa” i ”Los pilares de la tierra”, el llibre ens mostra una època fosca, marcada per la infàmia i la superstició, una època on les traïcions i els misteris envoltaven tot.

Estem a la Barcelona del segle XII, i l’acció transcorre al llarg de les tres ultimes dècades. Tot comença amb un judici feudal, un molt cruel…hi ha dos famílies enfrontades que lluiten pel poder. I la solució per saber quina de les dos ha de ser la que impere segons les lleis tradicionals,  està  submergint en una gaveta d’aigua els fills hereus de cada família. El que s’enfonsa primer és l’elegit, el que serà el poderós.

A este judici es veuen sotmesos Blanca de Corbiu i Robert de Tramuntana, i el resultat és que guanya Blanca i a Robert se’l condemna. A partir d’eixe moment la seua família pateix tota classe se desventures i la vida de Robert és un continu buscar justícia per a venjar-les. Tanmateix entre els dos xiquets s’ha creat un vincle, que ni el temps ni les desgràcies el poden trencar.

L’objectiu de Robert, un personatge molt atraient per al lector,  és ser jutge i eradicar les supersticions que només duen beneficis a les classes influents. La ficció ens mostra una història emocionant i trepidant mesclant les aventures amb la crònica de viatges. En el seu deambular arriba a la catedral de Lleó, al monestir de Santa Maria de Ripoll, a les escoles de Jaca i a la llunyana Bolonya en Itàlia. I  tot tenint en compte que en aquella època els viatges fins arribar al lloc desitjat tardava molt i no estava  lliure de perills.

M’ha agradat molt quan arriba a Bolonya, la ciutat italiana que sempre s’ha caracteritzat per ambient estudiantil, on estudia dret i aconsegueix ser doctor en lleis. Hi és on  troba un llibre que  el converteix en el pioner d’una revolució i un canvi, que per altra banda no és del gust de tothom perquè lleva privilegis als que els tenen. El canvi suposa el ressorgir del dret romà i un impuls en l’economia de les ciutat portuàries com pot ser Barcelona. Esta part de Bolonya l’he llegida amb un interès especial perquè cada seqüència l’he vista mentalment, l’he imaginada recordant la meua estada en la ciutat italiana, quan llegia sobre places i carrers …quan parla de la catedral o San Estefano…que el tremps ha conservat intactes.

Està molt bé com l'autor tracta les dones. Les pinzellades romàntiques no falten, en la història, les dones son importants en la vida de Robert, és un jove  que sap estimar: als amics, a les amants, a la fidel Blanca…Hi ha unes poques dones dolentes, un parell, una que té poder social i altra que es veu obligada a seguir ordres dolentes. Però la majoria de les dones que s’ajunten amb el protagonista són fortes, valentes, amb caràcter, amb carisma…Totes aporten molt en la seua vida, són nobles i intel·ligents. M’agraden els personatges de Blanca, Fatima, i Guisla, Salomé i Romea…i no oblide a l’italiana Novella Gozzadini, persontage inspirat en una jurista bolonyesa nascuda en 1209, de nom  Bettisia Gozzadini, que segons es diu, fou la primera professora universitària de la història. També atrau el personatge d’Arabella. En el relat l’autor les lloa mostrant la seua fortalesa.

 El relat es totalment creïble, malgrat totes les peripècies que s’hi viuen. Robert és un jove aventurer i humà, fidel a unes idees i a un amor però alhora sense deixar de viure. Viu la vida intensament. S’adona de la importància del que pretén fer i no dubta en dur-ho endavant, siga com siga, i passe el que passe. Vol portar la justícia, que les lleis antigues desapareguin  a favor de la igualtat.

A més a més de l’interessant tema que tracta, el llibre està molt ben escrit, amb la barreja de ficció i realitat, capta l’essència d’una època de manera captivadora. Sap enganxar al lector amb les dosis d’intriga necessàries, assassinats, secrets, tornejos medievals, judicis divins...Sap explicar i descriure sense passar-se’n. Hi ha moments que l’autor empra prosa poètica. El llibre té mes de 600 pagines i no decau en cap capítol. No sobra res. Es una lectura àgil, trepidant mentre Robert recupera l’antic dret romà.

Fins el moment, no havia llegit res de Juan Francisco Fernandez que és d’Alacant, i treballa d’advocat a Valencia, malgrat ser un autor traduït a molts idiomes. Però m'ha agradat, escriu aportant molta documentació històrica i un vocabulari impecable. Es nota que l’autor sap del que parla. També m’agrada l’estil literari i a partir d’ara buscaré més llibres seus perquè, ho dic sincerament, feia temps que llegint, m’ho passava tant bé.

 

dissabte, 17 de juliol de 2021

FOTOS i MÚSICA de CIUDAD RODRIGO a SALAMANCA

 


Ciudad Rodrigo...I quin goig admirar els monuments, el castell...passejar pels carrers... 


MÚSICA:
Charrada

diumenge, 11 de juliol de 2021

RESSENYA de cine: EL OLVIDO QUE SEREMOS




                                     EL OLVIDO QUE SEREMOS

Director: Fernando Trueba

Guió: David Trueba

“El olvido que seremos”, premi Goya 2021 a la millor pel·lícula iberoamericana,  és una pel·lícula diferent, al menys és la sensació amb la que eisc del cine. Simplement ho pense perquè és un relat més de sentiments que de fets. La delicadesa i sensibilitat predominen, malgrat que els fets que mostra siguen destacables i alguns dramàtics.

El protagonista de la pel·lícula és Hèctor Abad Gómez, que era un metge, un carismàtic personatge que va fer molt pel seu país Colòmbia. Era activista a favor dels drets humans en Medellín i acabà a mans d’uns assassins paramilitars en 1987. Era un pare de família condescendent que ensenyava tolerància amb la paraula i amb els fets, era just, valent,  era un home preocupat pel benestar dels més necessitats i de fet instaurà la vacunació sistemàtica dels xiquets en Colòmbia com una necessitat bàsica. També l’aigua potable perquè se n’adonà de la necessitat quan visitava barris marginals on la gent que emmalaltia per beure aigües infectades.

La pel·lícula està basada en el llibre que va escriure el fill, Héctor Abad Faciolince i se centra en la vida en família. És un relat nostàlgic, íntim, una carta d’amor d’un fill a un pare, recordant que feia i com era. Un relat en el qual queda clar que son pare era un home bo, bo amb la família, amb els estudiants, amb els pacients, amb els veïns, amb la societat...

Destaca per damunt de tot la relació familiar del metge i professor amb les filles, el fill i l’esposa. La part política i professional es veu com un tema secundari. I té una explicació. I és que en pantalla veiem plasmats els  records d’un fill sobre la figura d’un pare. Els records de quan era xiquet i de quan era universitari. Són etapes de la vida en els que la figura paterna ho és tot, i més quan el fill és l’ullet dret del pare. De xiquet té una visió més idolatrada, de major en té altra, però sempre són records dins del nucli familiar que fou tant important per a ells i on destacava la felicitat. Però la vida de vegades posa entrebancs i causa dolor i també en esta família hi ha una desgràcia. Per la qual cosa la pel·lícula mostra l’alegria de viure i alhora el dret a sentir dolor, perquè això és la vida i la societat que els envolta, on hi ha mort, assassinats, terrorisme i és amb el que han de conviure.

Cal dir que en 2015 es va fer un documental com una primera adaptació de la novel·la. El firmava una de les filles. Contenia arxiu sonor i visual familiar, relatava la història personal basada en la memòria de manera intima. Mostrava la vida i al final la mort, alhora que mostrava les convulsions politiques de Colòmbia. L’adaptació al cine segueix altre format. Filmada en Madrid, Medellin i Torí, l’argument està diferenciat per dos parts, sempre la mateixa mirada però en anys de diferència.

Les  dos parts estan diferenciades en colors, en blanc i negre i colors. I contràriament al que es puga pensar  el color negre mostra la part més actual, quan el fill és major i la de colors amb una patina que els suavitza quan són records d’infantesa.  M’ha fet pensar en la raó i pense que tal volta ha triat la gama de grisos per mostrar la part més fosca de la pel·lícula, la de la mort, la de la decepció... i els colors quan mostra l’alegria de la infància que tot ho veu dolç i harmoniós.

L’actor que fa el paper principal és Javier Camara i el borda. A més a més, ha sabut donar l’accent colombià al personatge.

“El olvido que seremos” m’ha agradat perquè es parla de bons sentiments, que sembla no estan de moda en el cine. També això de lloar a la família s’ha quedat en el passat i en este cas la pel·lícula s’arrisca presentant-ne  una que és una bombolla d’amor i bondat...en la qual fins i tot hi ha tocs que alguna persona podria qualificar de melosos. Però amb tot, jo la recomane perquè el protagonista, a banda del mèrit professional d’instaurar la sanitat publica a Colòmbia i lluitar fins a la mort pels drets humans, és en tot moment un home honest i humanista, que segons les seues paraules, va ensenyar a pensar lliurement, i això és important i  exemplar.

Al final llegint uns versos de Borges i fent referència al titol, diu que tots serem oblit si no ens recorden, però s’ha de dir que hi ha persones, com este metge colombià,  que mai seran oblidades perquè, entre altres coses, el llibre recordant-lo el converteix en etern.

 

dimecres, 30 de juny de 2021

RESSENYA de cine NOMADLAND de la directora Chloé Zhao

 


NOMADLAND

Directora Chloé Zhao

Acabe de veure una pel·lícula americana memorable, és una pel·lícula preciosa sobre maneres de viure i de ser, sobre maneres d’afrontar les crisis personals i econòmiques. Nomadland ens mostra un món desconegut i, per desconeixement, sovint se’l critica i mai dient coses bones. Hauríem de pensar abans de parlar tantes vegades! És un model de vida allunyat del que la societat americana imposa, és la vida ambulant de tants i tants que no tenen casa i viuen en caravanes i furgonetes on conserven totes les seues pertinences i en ocasions se’ls qualifica despectivament “vagabunds sense sostre”.

Esta basada en un llibre “País Nómada. Supervivientes del siglo XXI”, escrit per la periodista, Jessia Bruder, que va entrevistar moltes persones després de la crisi financera d’EEUU l’any 2008. La pel·lícula agafa del llibre el tema, els protagonistes i els paisatges i afegeix mes personatges i més paisatges mesclant així ficció i documental.

Fern, una dona de 61 anys que està allunyada dels estereotips de maternitat i canons de bellesa, és el nom de la protagonista interpretada magníficament per Frances McDormand. És una dona que davant la situació que se li presenta sobtadament es compra una furgoneta i comença la vida ambulant. Comença per una necessitat però acaba sent la seua opció preferida. I tot bé quan es tanca l’explotació minera on treballaven ella i el marit i alhora alimentava el poble de l’estat de Nevada anomenat Empire, que ara és un poble fanstasma. A més a més a més la protagonista fa poc s’ha quedat viuda. Són dues tragèdies personals que acaben enfonsant-la.

Tanmateix, cal avançar. La protagonista ja va eixir de casa amb 18 anys, ja fugia…ara ha de seguir endavant… malgrat perdre-ho tot. Té bon caràcter però allà on va s’hi troba fora de lloc i així amb la camioneta varia els emplaçaments, unes vegades són  gasolineres altres campings, altres bars de carretera...

I en les parades fan treballs ocasionals. La pel·lícula no pretén fer critica de les condicions dels treballadors on  van a parar els que viuen en la carretera. Generalment són empreses que contracten a temporers per sous baixos, la majoria gent jubilada, però este no és el tema. La protagonista vol treballar perquè li agrada, però els ben materials no importen i només ho fa per guanyar el suficient per a sobreviure. És una pel·lícula anti consumisme. Tanmateix em sorprèn que just un dels llocs on van a treballar la gran part de la gent a la que li sobra lo material i superflu, siga Amazon, que és just el major punt de venda del món.

I així gaudim d’incomparables paisatges desèrtics, de muntanyes magnètiques, d’evocadors capvespres, altre amb el mar de fons... La protagonista amb la seua furgoneta preparada com a casa, va passant per diferents estats: Dakota, Nebraska i tambè Arizona, California i Nevada. De Dakota apareix el Parc Nacional Badlands amb muntanyes de color àmbar que impacten  visualment. Fa unes ganes d’anar-hi!  També veiem un complex de botigues i restaurants al costat de la carretera anomenat Wall Drug, que té  un brontosauri a la porta com reclam turístic. El lloc és famós per les hamburgueses de búfal i per un donut. Hi és des de 1931, que començà oferint aigua fresca als que passaven pel lloc. A Nebraska la protagonista va la collita de la remolatxa, altre treball habitual entre els nòmades. D’Arizona, veiem el desert i on fan la fira de les caravanes i al final para en l’estat de Califòrnia, en Point Arena. Van ser uns sis mesos de rodatge.

Les imatges parlen. Per a mi, que m’atrau tant viatjar, este és un dels atractius de la pel·lícula, els meravellosos paisatges que es poden veure acompanyats d’una bonica i melancòlica música, però també ho són els pensaments i la filosofia del tipus de vida que ens mostra. Una vida totalment diferent al que la norma social imposa.

No és una vida còmoda, ni solitària totalment, perquè de camí Fern troba altres singulars personatges, amb alguns estableix unes relacions úniques que son transitòries encara que al final tothom acaba trobant-se. La majoria és gent gran. Posant a persones que no són joves, és una manera d’ensenyar la fortalesa i saviesa que es conserva malgrat el pas del temps. La majoria van perdre les propietats però van saber afrontar el futur i han sabut adaptar-se. És una pel·lícula que no només mostra la part bonica, també s’hi veu la part agra: la soledat d’alguns moments o el dia a dia  sense amagar detalls rutinaris com anar al lavabo o llavar-se la roba.

Els senzills diàlegs, diàlegs naturals i espontanis són l’essència.  La majoria dels actors son reals i amb una atmosfera de documental anem entenent-los seguint un ritme pausat que no avorreix, més bé assossega.  Per a alguns és inevitable i no tenen més remei, però per a altres és una opció voluntària. Una de les amigues de la protagonista, que com altres s’interpreta a si mateixa, diu que no és aventura ni turisme, és buscar un lloc propi en la carretera, perquè en el seu cas ser nòmada és elecció no circumstància.

M’agrada esta dona que com Fern, no perden la consciència de tribu i que es recolzen mútuament, m’agrada veure com viure en una furgoneta no suposa aïllament. Fern interacciona amb tot el món i amb tots té conversa. I és un goig com s’hi recrea  admirant la bellesa del paisatge, és el que sempre queda i el que realment l’ompli. I ens fa reflexionar-hi. Les pedres són els records del camí. Els capvespres transmeten serenitat, signifiquen final però alhora es veu com l’esperança del dia nou que arribarà. La fotografia és preciosa, els espais infinits, els primers plans dels personatges molts reveladors de la vida dura que hi ha darrere de cada arruga... M’agrada perquè hi ha fraternitat, empatia, aventura i realització personal, hi ha molta emoció i abraçades sinceres.

I per què no? estic convençuda que amb esta pel·lícula algun espectador s’ha sentit identificat o ha sentit enveja per viure com un nòmada, encara que siga provisionalment.  Qui no ha volgut ser nòmada o ermità en algun moment de la seua vida?.

dijous, 17 de juny de 2021

L’OR DE KLIMT A VALÈNCIA: EXPOSICIÓ INMERSIVA

 Or, colors vius, més or…pantalles que mostren els llenços gegants, música suggerent, olors embriagadors.... 


Hui vos propose un viatge sensorial a l’avantguarda del passat europeu, un viatge on la tecnologia mana. És un espectacle multimèdia d'uns 30 minuts, una experiència immersiva, de l’estil a la que vaig veure fa un temps sobre Van Ghog  i que va ser bocabadant. Esta vegada el pintor és Gustav Klimt i s’ha preparat coincidint amb el 103 aniversari de la mort de l’autor L’exposició està a l’Ateneu Mercantil i estarà fins el 15 d’agost del 2021.

Però comencem des del principi, Qui era Kimt? A l’entrada de l’exposició hi ha uns grans panels informatius i unes pantalles interactives on descobrim la vida i l’obra del pintor. Tot molt interessant.


Faig un resum amb grans pinzellades per a que s’entenga un poc el seu art. No puc fer més. Si fera pinzellades fines i detallades necessitaria més temps i espai que un simpe post viatger.

Nascut l’any 1862 a Austria, Klimt va ser el pintor més important de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser famós al seu temps i a hores d’ara ho continua sent perquè va crear una obra d’estil modern que transmetia emocions amb molta intensitat. Este és realment el valor de la seua obra pel qual se’l reconeix, a més de l’or que el caracteritza en tantes obres.

Llegim un poc i passem a l’interior on ens espera una immersió en un món de colors, musica i olors. Tota l’exposició està en una sala. Podem agafar seient o caminar...tan se val...la majoria, com jo fem fotos però no sempre, perquè hem de deixar-nos portar per la màgia de l’espectacle...per les essències aromàtiques, per la música...


Klimt va estudiar a l’escola d’Arts i oficis de Viena formant-se com pintor i decorador d’interiors amb grans mestres. Klimt era un geni forjat a base de pràctica.


Al llarg de la seua vida va rebre molts premis, com el de 1888, que li van donar la medalla d’or al mèrit de mans de l’emperador Francisco Jose I d’Àustria per un treball mural.


Començà una primera etapa creant amb un estil eclèctic centrat en temes històrics, després seria un dels protagonistes de l’art nouveau desenvolupat a Europa a principi de segle XX.


I a poc a poc anà evolucionant. Emprant tècniques diverses com fulles d’or, temple o oli, va crear un estil propi inspirat en moltes influències: egípcies, gregues... però especialment bizantines, estil que va conèixer en un viatge a Ravena en Itàlia on es conserven uns mosaics espectaculars, i a partir de tot, creant imatges geomètriques i enigmàtiques molt carregades d’or que combinava amb vius colors. 


Klimt tenia idees pròpies no sempre compartides per la majoria. Les dones foren un tema recurrent. Tenia predilecció pel tipus de dona agressiva i dominant.


L’artista volgué expressar el sofriment, l’esperança o l’amor i experimentava amb poses gestos i expressions i molts dels models posen sobre el llit i semblem flotar. Mostrava dones nuetes en posicions eròtiques que eren motiu d’escàndols. Sovint el criticaren que la seua obra era  pornogràfica. Però tot té moltes mirades i més que pornografia,  les dones resulten sensuals perquè les envolta d’una aura simbòlica. 


Després passà a altra etapa, en meitat d’una crisi personal tingué influència expressionista i deixà el color or i es dedicà a paisatges. La mort també va ser un del temes que l’obsessionaren.


Realment Klimt fou un gran artista, la prova està en els preus que tenen els seus quadres al mercat actual per exemple “ Adele Bloch-Bauer”, de 1907 el comprà un museu Nova York per 135 milions de dòlars.



Realment és un plaer per als sentits. Ens envolten obres com El beso, tal volta la més coneguda que és una parella tancada en la intimitat o el quadre de Danae, la més representativa dels nus...el retrat de Mada Primavesi... el retrat d’Adele, representatiu de l’època daurada... el retrat d’Helene, d’estil acadèmic...el puntillisme del llac Attersse on ressalta un color turquesa...el bosc de pins mesclant estic abstracte i impressionista... representacions d’arbres fruiters, de serps...de la mort i la vida...Són quadres i més quadres... uns rere altres formant-se i al poc evaporant-se substituint-ne uns per altres...


És bonic i captivador. Les obres, milers d’imatges de retrats i paisatges estan en moviment…Tots els elements cobren vida. És pura màgia. 


Les parets i el terra són tot una pantalla. Els personatges...són  enormes, ens permet poder veure cada detall en la mirada, en el gest, i tot el conjunt fa efecte imant captant. Tot és sensual i elegant. 


Els sentits s’empassen de sensacions. me n'eisc amb la retina plena d'or, colors vius i mes or.


QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, juny 2021

 

divendres, 11 de juny de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: NIADELA de BEATRIZ MONTAÑEZ

 


NIADELA

Beatriz Montañez

Hui vos parle d’un llibre que mostra un canvi de vida, un canvi que suposa un viatge a l’interior de la persona per conèixer-se a si mateixa. Parle de “Niadela” i de Beatriz Montañez que és l’autora. Niadela és el nom d’una casa vella i abandonada a més de 400 quilometres de Madrid, és on ha anat a parar la coneguda periodista que vivia en Madrid i tenint allò que tothom vol, com bona casa, diners, faena, fama...ho ha abandonà tot per viure en contacte amb la natura. Estava immersa en una vida sorollosa, estressant, buida,  simple i superficial i no podia suportar ho més. En Niadela, al principi, no tenia comoditats, vivia solament amb un mòbil i una targeta de dèbit amb 150 euros, sense llum ni aigua calenta. Als pocs mesos instal·la una xicoteta placa solar per a les necessitats bàsiques. A poc a poc comprant coses de segona mar la casa vella i abandona es va convertir en el seu llar.

La casa té un riu a prop, el soroll és un recés de pau. Relaxant. Puc entendre com d’asfixiant pot resultar la fama i el treball on cada dia has de donar la cara, contenta i feliç i com de vegades, quasi sense adonar-se’n es pot caure en un cercle viciós fent coses que no vols sense poder-ho evitar. Entenc la necessitat de parar. I veig la gran valentia i alhora desesperació de l’autora quan s’enfronta a una vida a la que no està acostumada en la que ha aprendre obligatoriament i amb urgència des del principi les regles establertes en la naturalesa regides per la fauna i la flora.

El llibre Niadela, és el resum del primer any de vida allunyada del món i del tot. Bo, cal especificar que no estava “totalment” sola. Al capdavall no és cap condemna ni Niadela és cap presó. Amb un vell cotxe cada vint o més dies va al poble més proper a comprar. Hi està el centre de salut on es va veure obligada a anar un dia que es va tallar part del dit emprant la moto serra. També rebia la visita de tant en tant, i cada vegada mes esporàdica, del que era en aquell moment la seua parella. I també ha contat en entrevistes posteriors, que cada 5 o sis mesos retornava Madrid durant uns dies per veure la família i les amistats i poder abraçar i tocar, especialment tocar, el contacte humà es tal volta el que més tira en falta on viu ara.

Així i tot, jo no podria fer el mateix. Deu ser dur, totalment a soles, ella i la natura, vegetació i animals, menudets i no tan menudets... com la rabosa que la visita sovint. Eixa és la companyia que té, a més a més de molts llibres i fulles en blanc i llapis per escriure. I això l’ompli. I el silenci també. Dedica molt de temps a la meditació i a escriure.

Beatriz escriu per superar un trauma de la infància, de quan tenia quatre anys i son pare va morir en un accident. Li van dir que se n’havia anat. I es va quedar esperant-lo....  On estava aquell pare que ella estimava tant? Perquè no tornava a casa? Ningú li va dir la veritat fins passats anys. Ja aleshores el seu dolor i enuig el plasmà optant per callar.  Més endavant ho va fer, anant-se de la casa on li havien amagat la veritat i dedicant-se a  viatjar, estudiar i treballar arreu del món.

La rutina de Beatriz en Niadela és passejar per la muntanya o pel riu, amb el quadern de notes a punt i  escoltar els sorolls de la natura i entendre’ls…està atenta al que l’envolta, no perd detall del moviment de les aus o del arbres. Ells li donen respostes. Necessita escoltar el silenci meditant sobre ella mateixa, sobre qui és, desprendre’s del que ha sigut fins el moment per començar de nou. I escriure, escriure li fa be. Escrivint trau tot de dins de l’anima.  I ho fa emprant prosa poètica, amb lirisme descriu la natura i fauna que la fascina, explica sentiments.

La casa l’ha salvada, hi ha trobat respostes. Encara que no totes i continua vivint allà.  Ha fet el viatge intern i íntim cap al seu interior però seguirà fent-lo. I a mes a més la nova vida l’ha ensenyada a ser pacient, a ser practica, més reflexiva, a viure amb poques coses, a desprendre’s de les coses mundanes, a evitar el consumisme, a respectar el medi ambient, a estimar els animals i les plantes, els rius o les muntanyes...Beatriz ja no és la que era. La vida en solitud l’ha transformada. Ara li agrada eixa vida on anà, fa més de cinc anys, desesperada.

Particularment hi ha capítols que trobe excessivament lents perquè para massa en repeticions i en descripcions del que fan els animals que l’envolten. Però en conjunt el llibre m’agrada. I m’alegra que siga un èxit de ventes perquè el contingut és enriquidor, té un bon missatge i això sempre va bé. El món necessita parar el ritme accelerat de vida, necessita aprendre a assaborir cada minut vivint el que a cadascú li fa feliç.

dissabte, 5 de juny de 2021

ALEMANYA, HAMBURG-V PART: L’edifici de la filharmònica


Allà on anem l’edifici de la filharmònica destaca...i de sobte el  tenim davant i ja podem cantar allò de:“hi esta, hi està... amb la melodia de la cançó de “La porta d’Alcalà”.


Anem a la filharmònica. Ja teníem ganes, hem fet boca mirant-la de lluny... des del moll, des de l’aigua mentre fèiem el passeig en ferry i des de Bornsteiplatz,  després de travessar el túnel Elbe.






La filharmònica d’Hamburg s’ha convertit en un nou símbol de la ciutat. Hamburg ja té el port i els magatzems com icones, però l’edifici modern de la filharmònica  competeix per sobreeixir en importància simbòlica i cada dia avança en popularitat. L’edifici no té la rellevància històrica ni l’antiguitat dels magatzems, però la modernitat lluita amb força per ocupar el primer lloc.

Encara que s’ha de matisar  que l’edifici actual està construït sobte un dels antics  magatzems més importants d’Hamburg, un dels més grans, el magatzem Kaiser, que durant anys donava la benvinguda als visitants que arribaven al port. Durant la Segona Guerra Mundial el magatzem va quedar destrossat pels atacs i després es va reconvertir en dipòsit de cacau. Passats els anys, es va decidir donar un aire nou a la fesomia del port amb un edifici destinat a altres finalitats a les de magatzem  i a més a més, que tingués un disseny diferent que ressaltara entre les aigües del riu Elbe.

 L’edifici va costar molt car, tant  es van incrementar les despeses que va arribar un moment que l’ajuntament va fer un referèndum per preguntar als habitats  si volien que el projecte continuara o  no. La decisió va ser enllestir l’edifici que acabaria donant un toc de llum i modernitat al port. En octubre de l’any 2016 acabaren les obres i la inauguració va ser en gener de l’any 2017. Fa no res.

 Així que estem en un edifici molt nou, i es nota. És una meravella arquitectònica. L’edifici està molt cèntric, al centre històric i el trobem fàcilment. Volem entrar-hi i pujar al mirador. Hem d’agafar torn en  les taquilles. M’agrada l’organització. Així controlen la quantitat de gent que puja i dalt no hi ha massificacions.



 Ens donen un tiquet i només hem d’esperar deu minuts. Mentre esperem contemplem la façana i de nou em  bocabada, de la mateixa manera que ho va fer mentre la mirava des del riu o des del moll. És simple però atrau la mirada. Mirem la gent que hi ha a la part alta, al mirador, que xicotetes! Semblen formiguetes.


La part superior
  està formada per una  superfície  vidriada coberta per panells corbats que simulen l’efecte del mar. Hi ha quasi 1.100. Els panels com si foren finestres s’obrin i es tanquen i des de lluny fan efecte de moviment. La part inferior simula rajola fent així recordatori de l’edifici que hi havia anteriorment , un magatzem de rajola marró.


Dins hi ha un hotel, apartaments de luxe, un aparcament...i un auditori amb cabuda per a més de 2000 persones. Pugem unes escales mecàniques per arribar al mirador. Són les més llargues d’Europa.



M’agrada la simplicitat de l’arquitectura, l’espai obert...el blanc que ressalta i que dóna llum...


I quan eixim al mirador i donem la volta a l’edifici... les vistes del port i de la ciutat són espectaculars...



Es un edifici amb tecnologia avançada. Abans de baixar parem l’atenció en unes pantalles digitals informatives i molt visuals que expliquen el que hi ha a l’edifici. Mire la pantalla de l’auditori, que gran! I amb seients en filera corbada! Estaria molt bé veure-hi un espectacle , un musical, una obra de teatre, un  concert, una opera,  un ballet...  qualsevol estaria molt bé.



 I abans d’acomiadar-se’n... fem una última mirada...Veiem de nou les persones menudes com formiguetes i ens atrau un somriure pensar que fa no res nosaltres érem unes d’elles i que des de baix pensarien el mateix de nosaltres.


 QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA , estiu 2019

diumenge, 30 de maig de 2021

dilluns, 24 de maig de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: EL HIJO DEL PADRE de Víctor del Árbol

 


EL HIJO DEL PADRE

Victor del Árbol

Que dir de Victor del Arbol que no haja dit? Ja l’he ressenyat abans en este blog. És un bon escriptor, no només ho dic jo, està reconegut a nivell europeu. M’he llegit “Un millon de gotas” i “Antes de los años terribles”  i sé que seguiré llegint més del que t’he escrit o el que publique en un futur. La veritat és que mai dubte en agafar un llibre d'este autor malgrat saber de bestreta que el  pessimisme regnarà entre les fulles i que vaig a llegir realitat dura i crua, que no sempre és fàcil de digerir. Tal volta, som un poc masoquistes els addictes a del Árbol?. El cas és que res em tira enrere, per la temàtica, em podran agradar alguns més que altres però sempre aborda assumptes que fan pensar i això m’agrada. 

En este cas “El hijo del padre” ens parla de les relacions filials. Els protagonistes són pares i fills que pertanyen a tres generacions i que estan envoltats de mentires i veritats, enrenous i realitats tergiversades. Formen una saga on hi ha secrets que ningú vol destapar. Altre tema és el de la immigració dels anys 50 i 60 del segle XX, la que deixava el lloc de naixença buscant oportunitats. En aquells anys eren molts d’Extremadura o Andalusia els que emigraven a Barcelona i malvivien en la perifèria marginal, perquè de tots és sabut, que dins de la ciutat de Barcelona hi havia, i hi ha, moltes “barcelones”, que són els barris que la formen. Passà allí i en la majoria de les gran ciutats.

Tot parteix d’un assassinat i Diego Martin, el protagonista,  està empresonat. I ell mateix ens conta la versió de la seua vida i les raons que l’han dut a ser com és i a actuar com ha actuat. M’agraden estos capítols en primera persona. Sé que ho dic moltes vegades. Quan els personatges parlen de si mateixos aconsegueixen que els crega més. Les altres parts les relata un narrador omniscient i em sembla més distant. La idea de l’autor és contrastar dos mirades, la mirada objectiva del narrador, que es limita a mostrar els fets i la subjectiva del protagonista, que conta la seua veritat des de la seua experiència. El autor no pren part, no jutja, explica i deixa que el lector pense i traga les conclusions. Però a mi, malgrat les bones intencions de l’autor, el narrador omniscient sempre em fa perdre el fil narratiu perquè no entenc com pot saber tant sobre el que passa i el que senten els personatges si no està dins de l’acció. Qui segueix les meues ressenyes sap que no és la primera vegada que faig este tipus de comentari i ja dic de bestreta que no serà l’ultima vegada que ho repeteisc perquè la majoria de les novel·les són relatades per estos omniscients narradors. Si el text està ben escrit solc fer un poc la vista gorda a eixa “mania “, i és el cas de Victor del Arbol. Però repeteisc que comparant les parts en primera persona amb les del narrador, les que parla Diego son les que més m’atrauen. 

Per a mi sempre és un goig llegir a un bon escriptor, un que sap què i com contar coses. En esta ocasió  hi ha diverses  històries dins de la mateixa història, cadascuna és la que correspon a una època i a un membre diferent de la família: el iaio, el pare i el fill... i la filla, que indirectament és la més protagonista. I cada història o època o apartat...tan se val com se l’anomene, és totalment distinta a l’altra, malgrat estar totes relacionat.

Diego Martin, amb una tristesa impregnada des del naixement, conta la seua vida partint des de la infantesa, en la que apareixen el iaio, l’autoritari pare, la mare i els germans, especialment la germana Liria, amb qui l’uneix un vincle especial i que s’hi troba tancada en un psiquiàtric. Diego, pensa que és un triomfador perquè té la vida resolta, però quan mor el pare torna al poble i tot canvia. S’adona a poc a poc que ja va nàixer destruït i que està abocat al fracàs, per la por, per la falta d’autoestima, per l’odi... tot ho té molt arrelat perquè ve de temps enrere. No es pot alliberar del que és seu per herència. Els cacics del poble, la família rica dels Patriota, a la que van haver de servir té molt a veure en les ombres que l’ennuvolen.

I mentre sabem dels personatges, veiem l’evolució de la societat i la política. Tots els membres de la família es mouen per la supervivència, hi ha molta duresa en totes les etapes que descriu. Així, pas a pas, ens conta passatges sobre la guerra civil espanyola quan el iaio se’n va a lluitar a Rússia amb “la división azul” i ens conta quan  el pare se’n va anar a la legió. Són vides configurades per les circumstàncies que els ha tocat viure i Diego, hereu del passat, està marcat per totes, el domina el ressentiment i amb eixa càrrega emocional acaba autodestruint-se.

Enmig del seus turments recordats, apareix la figura de l'infermer de la germana... per acabar d’arrodonir la trama. He de dir, per altra banda, que no he pogut evitar relacionar esta part, des del primer moment, amb una famosa pel.licula d'un director igualment afamat i m'ha condicionat imaginant i encertat què passava. No dic més per a no influir en la lectura de cap persona. 

És una novel·la on tots perden..o quasi tots...no dic més... El llibre enganxa, pel contingut i per la forma, amb una prosa ben escrita que entreté. I com sempre passa en tots els llibres de l’autor, les ferides emocionals dels protagonistes, mai deixen impassibles els lectors. 

En definitiva, és una novel.la totalment recomanable, encara que, per a mi, "Antes de los años terribles" siga, per ara, el llibre de del Árbol que més m'agrade.


dimarts, 18 de maig de 2021

dimecres, 12 de maig de 2021

FRAGMENTS ( propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-10


Isabel, una de les protagonistes de la novel.la, comença a eixir de l'estat angoixant en el que ha viscut durant tant de temps. Ha donat un primer pas parlant amb l'amiga Júlia.


ELS SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

dijous, 6 de maig de 2021

ALEMANYA, HAMBURG-IV PART: Elbtunel

Elbtunel és un túnel davall de l’aigua, creuar-lo és tota una experiència.

 

Ja he mostrat molt d'Hamburg: I PART, II PART, III PART...hi va altra visita interessant que poca gent fa. 

Parlar d’Hamburg és parlar del seu port. Doncs, al port hi ha altra visita  totalment recomanable que suposa anar per davall de l’aigua creuant el túnel del Elba, Elbtunnel. És tota una experiència. S’accedeixi-hi des d’un edifici situat molt prop del moll de landungsbrucken.

El primer dia, quan vam arribar a la ciutat i paràrem als molls per fer una primera ullada al riu, vaig localitzar on estava l’edifici perquè tenia clar que només tindre un ratet de temps lliure volia anar-hi. Havia llegit sobre el lloc, sabia que l’entrada era gratuïta i volia saber que se sentia creuant un túnel que per altra banda és una important obra d’enginyeria. 


El primer túnel fluvial d’Europa, va ser inaugurat l’any 1911 i en el seu moment va ser considerat un gran avanç tècnic. Hi ha quatre ascensors de càrrega per pujar i baixar vehicles i persones, antigament també carruatges. També hi ha escales. 




En l'actualitat el túnel continua en funcionament però amb trànsit limitat. Diàriament està obert durant les 24 hores del dia per a vianants i bicicletes, però els vehicles de motor només poden creuar  en dies laborables.

Unes quantes fotografies del passat mostren la gent utilitzant el túnel i demostra com era de necessari per anar al lloc de treball. Realment va ser una millora transcendental en un dels ports més actius del món. També hi ha informació sobre la construcció així com a llarg del trajecte hi ha indicadors dient a quina profunditat estem mentre estem creuant. En un cartell veig que estem 24 metres per davall de la superfície.


No es pot explicar la sensació que se sent travessant el túnel. S’ha d’experimentar. Tenim el riu per damunt, veritablement és una gran obra tecnològica.

El túnel té 426 metres de llarg. No és curt. De tant en tant parem l’atenció en les parets decorades amb terracota vidriada que mostren elements relacionats amb el riu: peixos, carrancs... però també hi ha fem i rates dibuixats. I no m’estranya perquè en realitat és el que hi havia i tal volta encara ho haja de tant en tant. 


Quan arribem al final del túnel estem en Bornsteinplatz des d’on podem gaudir d’unes fabuloses vistes del port.
 


I com no...de l’edifici de la filharmònica...i també dels teatres musicals que hem vist des del ferry. 


Passem un agradable ratet en el parc gaudint de les vistes d’Hamburg i del bon oratge que en estos moments hi ha, fins que ens cansem. I per a tornar a l’altra  part del riu d’on hem vingut, hem de tornar a  creuar el túnel i sentir de nou eixa sensació diferent per saber que estem envoltats d’aigua.

Allà on anem, trobem la panoràmica amb la filharmònica al fons... ens fem el propòsit d’anar-hi,  veure-la de prop sense falta i hem de pujar al seu mirador de d’on hi haurà, amb tota seguretat, unes precioses vistes del port.

Ho contaré en altre post.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019