Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dijous, 17 de juny de 2021

L’OR DE KLIMT A VALÈNCIA: EXPOSICIÓ INMERSIVA

 Or, colors vius, més or…pantalles que mostren els llenços gegants, música suggerent, olors embriagadors.... 


Hui vos propose un viatge sensorial a l’avantguarda del passat europeu, un viatge on la tecnologia mana. És un espectacle multimèdia d'uns 30 minuts, una experiència immersiva, de l’estil a la que vaig veure fa un temps sobre Van Ghog  i que va ser bocabadant. Esta vegada el pintor és Gustav Klimt i s’ha preparat coincidint amb el 103 aniversari de la mort de l’autor L’exposició està a l’Ateneu Mercantil i estarà fins el 15 d’agost del 2021.

Però comencem des del principi, Qui era Kimt? A l’entrada de l’exposició hi ha uns grans panels informatius i unes pantalles interactives on descobrim la vida i l’obra del pintor. Tot molt interessant.


Faig un resum amb grans pinzellades per a que s’entenga un poc el seu art. No puc fer més. Si fera pinzellades fines i detallades necessitaria més temps i espai que un simpe post viatger.

Nascut l’any 1862 a Austria, Klimt va ser el pintor més important de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser famós al seu temps i a hores d’ara ho continua sent perquè va crear una obra d’estil modern que transmetia emocions amb molta intensitat. Este és realment el valor de la seua obra pel qual se’l reconeix, a més de l’or que el caracteritza en tantes obres.

Llegim un poc i passem a l’interior on ens espera una immersió en un món de colors, musica i olors. Tota l’exposició està en una sala. Podem agafar seient o caminar...tan se val...la majoria, com jo fem fotos però no sempre, perquè hem de deixar-nos portar per la màgia de l’espectacle...per les essències aromàtiques, per la música...


Klimt va estudiar a l’escola d’Arts i oficis de Viena formant-se com pintor i decorador d’interiors amb grans mestres. Klimt era un geni forjat a base de pràctica.


Al llarg de la seua vida va rebre molts premis, com el de 1888, que li van donar la medalla d’or al mèrit de mans de l’emperador Francisco Jose I d’Àustria per un treball mural.


Començà una primera etapa creant amb un estil eclèctic centrat en temes històrics, després seria un dels protagonistes de l’art nouveau desenvolupat a Europa a principi de segle XX.


I a poc a poc anà evolucionant. Emprant tècniques diverses com fulles d’or, temple o oli, va crear un estil propi inspirat en moltes influències: egípcies, gregues... però especialment bizantines, estil que va conèixer en un viatge a Ravena en Itàlia on es conserven uns mosaics espectaculars, i a partir de tot, creant imatges geomètriques i enigmàtiques molt carregades d’or que combinava amb vius colors. 


Klimt tenia idees pròpies no sempre compartides per la majoria. Les dones foren un tema recurrent. Tenia predilecció pel tipus de dona agressiva i dominant.


L’artista volgué expressar el sofriment, l’esperança o l’amor i experimentava amb poses gestos i expressions i molts dels models posen sobre el llit i semblem flotar. Mostrava dones nuetes en posicions eròtiques que eren motiu d’escàndols. Sovint el criticaren que la seua obra era  pornogràfica. Però tot té moltes mirades i més que pornografia,  les dones resulten sensuals perquè les envolta d’una aura simbòlica. 


Després passà a altra etapa, en meitat d’una crisi personal tingué influència expressionista i deixà el color or i es dedicà a paisatges. La mort també va ser un del temes que l’obsessionaren.


Realment Klimt fou un gran artista, la prova està en els preus que tenen els seus quadres al mercat actual per exemple “ Adele Bloch-Bauer”, de 1907 el comprà un museu Nova York per 135 milions de dòlars.



Realment és un plaer per als sentits. Ens envolten obres com El beso, tal volta la més coneguda que és una parella tancada en la intimitat o el quadre de Danae, la més representativa dels nus...el retrat de Mada Primavesi... el retrat d’Adele, representatiu de l’època daurada... el retrat d’Helene, d’estil acadèmic...el puntillisme del llac Attersse on ressalta un color turquesa...el bosc de pins mesclant estic abstracte i impressionista... representacions d’arbres fruiters, de serps...de la mort i la vida...Són quadres i més quadres... uns rere altres formant-se i al poc evaporant-se substituint-ne uns per altres...


És bonic i captivador. Les obres, milers d’imatges de retrats i paisatges estan en moviment…Tots els elements cobren vida. És pura màgia. 


Les parets i el terra són tot una pantalla. Els personatges...són  enormes, ens permet poder veure cada detall en la mirada, en el gest, i tot el conjunt fa efecte imant captant. Tot és sensual i elegant. 


Els sentits s’empassen de sensacions. me n'eisc amb la retina plena d'or, colors vius i mes or.


QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, juny 2021

 

divendres, 11 de juny de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: NIADELA de BEATRIZ MONTAÑEZ

 


NIADELA

Beatriz Montañez

Hui vos parle d’un llibre que mostra un canvi de vida, un canvi que suposa un viatge a l’interior de la persona per conèixer-se a si mateixa. Parle de “Niadela” i de Beatriz Montañez que és l’autora. Niadela és el nom d’una casa vella i abandonada a més de 400 quilometres de Madrid, és on ha anat a parar la coneguda periodista que vivia en Madrid i tenint allò que tothom vol, com bona casa, diners, faena, fama...ho ha abandonà tot per viure en contacte amb la natura. Estava immersa en una vida sorollosa, estressant, buida,  simple i superficial i no podia suportar ho més. En Niadela, al principi, no tenia comoditats, vivia solament amb un mòbil i una targeta de dèbit amb 150 euros, sense llum ni aigua calenta. Als pocs mesos instal·la una xicoteta placa solar per a les necessitats bàsiques. A poc a poc comprant coses de segona mar la casa vella i abandona es va convertir en el seu llar.

La casa té un riu a prop, el soroll és un recés de pau. Relaxant. Puc entendre com d’asfixiant pot resultar la fama i el treball on cada dia has de donar la cara, contenta i feliç i com de vegades, quasi sense adonar-se’n es pot caure en un cercle viciós fent coses que no vols sense poder-ho evitar. Entenc la necessitat de parar. I veig la gran valentia i alhora desesperació de l’autora quan s’enfronta a una vida a la que no està acostumada en la que ha aprendre obligatoriament i amb urgència des del principi les regles establertes en la naturalesa regides per la fauna i la flora.

El llibre Niadela, és el resum del primer any de vida allunyada del món i del tot. Bo, cal especificar que no estava “totalment” sola. Al capdavall no és cap condemna ni Niadela és cap presó. Amb un vell cotxe cada vint o més dies va al poble més proper a comprar. Hi està el centre de salut on es va veure obligada a anar un dia que es va tallar part del dit emprant la moto serra. També rebia la visita de tant en tant, i cada vegada mes esporàdica, del que era en aquell moment la seua parella. I també ha contat en entrevistes posteriors, que cada 5 o sis mesos retornava Madrid durant uns dies per veure la família i les amistats i poder abraçar i tocar, especialment tocar, el contacte humà es tal volta el que més tira en falta on viu ara.

Així i tot, jo no podria fer el mateix. Deu ser dur, totalment a soles, ella i la natura, vegetació i animals, menudets i no tan menudets... com la rabosa que la visita sovint. Eixa és la companyia que té, a més a més de molts llibres i fulles en blanc i llapis per escriure. I això l’ompli. I el silenci també. Dedica molt de temps a la meditació i a escriure.

Beatriz escriu per superar un trauma de la infància, de quan tenia quatre anys i son pare va morir en un accident. Li van dir que se n’havia anat. I es va quedar esperant-lo....  On estava aquell pare que ella estimava tant? Perquè no tornava a casa? Ningú li va dir la veritat fins passats anys. Ja aleshores el seu dolor i enuig el plasmà optant per callar.  Més endavant ho va fer, anant-se de la casa on li havien amagat la veritat i dedicant-se a  viatjar, estudiar i treballar arreu del món.

La rutina de Beatriz en Niadela és passejar per la muntanya o pel riu, amb el quadern de notes a punt i  escoltar els sorolls de la natura i entendre’ls…està atenta al que l’envolta, no perd detall del moviment de les aus o del arbres. Ells li donen respostes. Necessita escoltar el silenci meditant sobre ella mateixa, sobre qui és, desprendre’s del que ha sigut fins el moment per començar de nou. I escriure, escriure li fa be. Escrivint trau tot de dins de l’anima.  I ho fa emprant prosa poètica, amb lirisme descriu la natura i fauna que la fascina, explica sentiments.

La casa l’ha salvada, hi ha trobat respostes. Encara que no totes i continua vivint allà.  Ha fet el viatge intern i íntim cap al seu interior però seguirà fent-lo. I a mes a més la nova vida l’ha ensenyada a ser pacient, a ser practica, més reflexiva, a viure amb poques coses, a desprendre’s de les coses mundanes, a evitar el consumisme, a respectar el medi ambient, a estimar els animals i les plantes, els rius o les muntanyes...Beatriz ja no és la que era. La vida en solitud l’ha transformada. Ara li agrada eixa vida on anà, fa més de cinc anys, desesperada.

Particularment hi ha capítols que trobe excessivament lents perquè para massa en repeticions i en descripcions del que fan els animals que l’envolten. Però en conjunt el llibre m’agrada. I m’alegra que siga un èxit de ventes perquè el contingut és enriquidor, té un bon missatge i això sempre va bé. El món necessita parar el ritme accelerat de vida, necessita aprendre a assaborir cada minut vivint el que a cadascú li fa feliç.

dissabte, 5 de juny de 2021

ALEMANYA, HAMBURG-V PART: L’edifici de la filharmònica


Allà on anem l’edifici de la filharmònica destaca...i de sobte el  tenim davant i ja podem cantar allò de:“hi esta, hi està... amb la melodia de la cançó de “La porta d’Alcalà”.


Anem a la filharmònica. Ja teníem ganes, hem fet boca mirant-la de lluny... des del moll, des de l’aigua mentre fèiem el passeig en ferry i des de Bornsteiplatz,  després de travessar el túnel Elbe.






La filharmònica d’Hamburg s’ha convertit en un nou símbol de la ciutat. Hamburg ja té el port i els magatzems com icones, però l’edifici modern de la filharmònica  competeix per sobreeixir en importància simbòlica i cada dia avança en popularitat. L’edifici no té la rellevància històrica ni l’antiguitat dels magatzems, però la modernitat lluita amb força per ocupar el primer lloc.

Encara que s’ha de matisar  que l’edifici actual està construït sobte un dels antics  magatzems més importants d’Hamburg, un dels més grans, el magatzem Kaiser, que durant anys donava la benvinguda als visitants que arribaven al port. Durant la Segona Guerra Mundial el magatzem va quedar destrossat pels atacs i després es va reconvertir en dipòsit de cacau. Passats els anys, es va decidir donar un aire nou a la fesomia del port amb un edifici destinat a altres finalitats a les de magatzem  i a més a més, que tingués un disseny diferent que ressaltara entre les aigües del riu Elbe.

 L’edifici va costar molt car, tant  es van incrementar les despeses que va arribar un moment que l’ajuntament va fer un referèndum per preguntar als habitats  si volien que el projecte continuara o  no. La decisió va ser enllestir l’edifici que acabaria donant un toc de llum i modernitat al port. En octubre de l’any 2016 acabaren les obres i la inauguració va ser en gener de l’any 2017. Fa no res.

 Així que estem en un edifici molt nou, i es nota. És una meravella arquitectònica. L’edifici està molt cèntric, al centre històric i el trobem fàcilment. Volem entrar-hi i pujar al mirador. Hem d’agafar torn en  les taquilles. M’agrada l’organització. Així controlen la quantitat de gent que puja i dalt no hi ha massificacions.



 Ens donen un tiquet i només hem d’esperar deu minuts. Mentre esperem contemplem la façana i de nou em  bocabada, de la mateixa manera que ho va fer mentre la mirava des del riu o des del moll. És simple però atrau la mirada. Mirem la gent que hi ha a la part alta, al mirador, que xicotetes! Semblen formiguetes.


La part superior
  està formada per una  superfície  vidriada coberta per panells corbats que simulen l’efecte del mar. Hi ha quasi 1.100. Els panels com si foren finestres s’obrin i es tanquen i des de lluny fan efecte de moviment. La part inferior simula rajola fent així recordatori de l’edifici que hi havia anteriorment , un magatzem de rajola marró.


Dins hi ha un hotel, apartaments de luxe, un aparcament...i un auditori amb cabuda per a més de 2000 persones. Pugem unes escales mecàniques per arribar al mirador. Són les més llargues d’Europa.



M’agrada la simplicitat de l’arquitectura, l’espai obert...el blanc que ressalta i que dóna llum...


I quan eixim al mirador i donem la volta a l’edifici... les vistes del port i de la ciutat són espectaculars...



Es un edifici amb tecnologia avançada. Abans de baixar parem l’atenció en unes pantalles digitals informatives i molt visuals que expliquen el que hi ha a l’edifici. Mire la pantalla de l’auditori, que gran! I amb seients en filera corbada! Estaria molt bé veure-hi un espectacle , un musical, una obra de teatre, un  concert, una opera,  un ballet...  qualsevol estaria molt bé.



 I abans d’acomiadar-se’n... fem una última mirada...Veiem de nou les persones menudes com formiguetes i ens atrau un somriure pensar que fa no res nosaltres érem unes d’elles i que des de baix pensarien el mateix de nosaltres.


 QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA , estiu 2019