LA TOSCANA (Itàlia) : La catedral i la Torre Federico II de SAN MINIATO

La torre de Federico II és el símbol de San Miniato, domina fins l’extrem que en dies clars es pot veure Florència o Pistoia...val la pena l’esforç de la pujada.

Estos dies estic en Italià, concretament per la Toscana. Pisa I part, Pisa II part, Florència I part, Florència II part, FlorènciaIII part, Florència IV part, Siena, Lucca, Pistoia, San Gimignano... Hui visitem un dels pobles de la zona, famosa per les vinyes i pels paisatges. Parle de San Miniato al Tesdesco, a la província de Pisa, el poble medieval d’origen etrusc romà, tancat dins d’un recinte medieval que ressalta per la vessant  artística però també econòmica i industrial: San Miniato és famós per la trufa blanca. També és important perquè forma part de la Via Franginea al seu pas per la Toscana, que comença en Lucca i acaba en Siena.

Comence fent  una foto panoràmica però no es veu tota la ciutat perquè està distribuïda  entre els cims de tres turos. I així, des de només 150 metres d’altura sobre el nivell del mar domina un ampli paisatge des de la costa fins els Apenins de la Toscana. Quan puge a la seua torre emblemàtica me n’adonaré realment de la dispersió de les cases seguint l’orografia del terreny.

Els primers murs amb torres defensives foren alçades al segle XII durant el temps que Itàlia fou dominada a per Federico I barba-roja. Sota el govern del seu nét Federico II es milloraren les fortificacions ampliant murs i construint edificacions defensives inclosa la Rocca i la seua torre. En l’Edat Mitja tingué popularitat convertit en un centre d’administració imperial i Federico II en el segle XIII el transformà en un centre de recaptació de tributs per a l’italià central. Entre els segles XII i XIV san Miniato fou devastada per les guerres de poder. Al segle XVIII se li atorga el títol de ciutat. Formava part del gran ducat de Toscana quan el ducat fou assimilat pel Regne d’Itàlia en 1860.

Actualment San Miniato té uns 27.000 habitants. Abans de seguir cal fer una matisació: en tot moment em refereixo a San Miniato al Tesdesco que no s’ha de confondre amb la basílica de San Miniato al Monte de Florència que vaig veure de passada quan pujava a piazza Michelangelo.

També faig altra matisació, he dit al principi “ estic visitant”...però en realitat al final, de  San Miniato, veig poc. Malauradament estem a més de 40 graus, l’onada de calor no fa ganes de caminar i només busquem les ombres i llocs frescos. Llàstima perquè sé que la localitat té molt a veure...

Només entrar hi ha uns escultura del 2012 que representa la importància de la trufa blanca en el sector econòmic de la ciutat. Es un homenatge a la trufa més gran del món trobada a san Miniato. Pesava 2’520kg i la trobaren en 1954.

Afegeisc una foto de la trufa, il tartufo,  que vaig veure en una tenda de la ciutat de Lucca, que em serveix per mostrar com és este apreciat fong subterrani. Té una capa exterior llisa, de color groc clar o verdós i una polpa marró clar amb vetes clares que desapareixen quan es cuina. Hi ha de distintes grandàries i fa un olor fort, com el del formatge fermentat. Cada any, en novembre se celebra l’exposició del mercat nacional de la trufa blanca i és un gran esdeveniment que atrau molta gent.

Des de l’aparcament anem a la plaça del Duomo on està la catedral i el museu diocesà. És un dels punts de partida per a anar a diferents edificis de la ciutat com el Seminari Episcopal, un gran edifici renaixentista que veiem de passada i realment dona testimoni de la grandesa de San Miniato en el passat...un edifici auster i refinat...Actualment ja no funciona com seminari.

... o l’església de la Santissima Annunziata, l’església  de los Santos Miguel y Esteban,  el palau Comunale que és l’ajuntament, el palau dels vicaris, l’església de san Francisco, l’església de santo Domingo...  molts palaus renaixentistes construïts per riques famílies aristocràtiques...o l’església del crucifix que està a prop.

Però nosaltres no ho veiem, solament el que envolta la plaça el Duomo. El calor esgota, el calor paralitza.. el calor és sufocant. El calor minva les forces i nosaltres les reservem per pujar a la torre.

Ja estem en l’esplanada on està la torre reconstruïda. La tenim davant, és  del  segle XII, dalt del turó, a 192 metres. Formava part d’un conjunt defensiu.

La vista compensa l’esforç de la pujada. Hi ha una bonica vista de tota la regió del Valdarno.

Però no ens conformem i volem pujar més amunt, a la torre. Al seu castell s’allotjaren personalitats com Barba-roja o el papa Gregorio V.

A la torre estigué empresonat el canciller Pier delle Vigne abans de suïcidar-se. Pier Dele Vigne fou el fidel secretari de Federico anomenat per Dante en la Divina Comedia. Durant la Segona Guerra Mundial la torre fou destruïda pels nazis per prevenir que els aliats l’empraren com torre de bombardeig, però sortosament,  fou reconstruïda en la dècada de 1950..

 

Ja les vistes des de l’esplanada eren magnifiques tan  de la ciutat com del  que l’envolta, tanmateix les de dalt son espectaculars. La ubicació sempre ha estat un punt estratègic, prop del riu Arno a meitat camí entre Florència i Pisa, que durant segles s’han disputat San Miniato. Punt per on passaren exèrcits amics i enemics... i comerciants... i viatgers de tot tipus. També els peregrins, com ja he dit, de la via Francigena, ruta de connexió entre Roma i el nord d’Europa.

Una vegada vista la torre baixem. Costera avall…molt millor. El calor no ha minvat…

… i un bon lloc per suportar-lo és entrar a la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asunción y San Ginés, que fou anomenada catedral  al  segle XVII. Quan baixem, el primer que fem és entrar-hi. Primer mirem la façana. Fou construïda sobre una edificació religiosa romànica del segle XII probablement sobre el que quedava d’una antiga capella, però amb reformes i reconstruccions posteriors per la qual cosa veiem elements gòtics i renaixentistes.

En la façana construïda sobre rajol roig hi ha inserides  26 menudes peces de ceràmica esmaltada decorada. En la part inferior estan les tres portes del segle XVI de pedra. I en el nivell superior hi ha tres rosasses.

El campanar està a banda, se l’anomena la Torre de Matilde per la llegenda que conta que Matilde de Canossa, la filla d’un vicari,  va nàixer en el palau adjacent, el palau dels vicari. Té un rellotge disposat asimètricament. És una torre que al segle XII era de vigilància al XV fou absorbida  per la catedral  del segle XV i convertida en campanar. 

 

Entrem. La frescoreta de l’interior de la catedral reconforta. És un bon lloc per a descansar mentre admirem el que hi ha. Te estil neo renaixentista amb decoracions d’estil barroc. Té planta de creu llatina amb tres  naus estan separades per dos sèries d’arcs de mig unt que descansen sobre columnes jòniques de fals marbre policromat i estan cobert amb enteixinat tallat i daurat del segle XVII. El púlpit és de marbre també hi ha altres obres artístiques valuoses, com retaules llenços o la pila baptismal. Entristeix  pensar que fou objectiu durant la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que la Torre Federico, el Duomo fou bombardejat en 1944 i matà a 55 persones.

I amb una última mirada a la façana de la Catedral donem per enllestida esta breu visita a san Miniato, que mereix més dedicació i temps. Però hui les circumstàncies no han acompanyat i ens conformem amb el que hem visitat.

Tal volta en altra ocasió...Sé que a la Toscana tornaré. Se m’ha quedat molt per veure..

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

LA TOSCANA: PISTOIA

Diuen que Pistoia és bonica i tranquil·la:  la tranquil·litat es veu. No hi ha cap turista. Així que crec que hem d’afegir el qualificatiu de desconeguda. Si és bonica o no. Ara ho comprovem.

Pistoia o Pistoya és, segons diuen, de les poblacions més boniques de la regió i està situada a meitat camí entre Lucca i Florència de la que només està a uns 30 quilometres. Un passeig per la ciutat que fou capital cultural en 2017, ens mostra les petjades del passat.

Iniciem el passeig en la plaça de san Francesco o plaça Mazzini com també se la coneix. Hi ens deixa el bus i iniciem el camí a peu. Presideix a plaça l’església  de San Francisco del segle XIII, construïda en estil sobri i rigorós, sobre un menut convent. Segons la tradició san Francisco d’Asis arribà a Pistoia el 1220.

Tot seguit parem davant de l’església de San Andrés Apòstol, del segle VIII i remodelada en el XII. Té una bonica façana amb la típica decoració de ratlles de marbre en colors, esta vegada verd i blanc, i arcades cegues amb fins capitells. És una decoració que ja ens resulta familiar després d’haver vist tantes esglésies i catedrals en la Toscana. En el passat el seu baptisteri era dels més importants de la zona. Observe la façana amb deteniment. Hi ha un element decoratiu un tant estrany, i és la incorporació del tres Reis Mags. Tal volta l’explicació és perquè  l’església estava en la via Franginea des de Roma cap a Roma. L’artista Pisano te molts treballs fets en esta església.

Seguim caminant. De nou em reafirme que no trobem ningú pel carrer. Després de tanta gent en Florència, Pisa o Lucca!. També és cert que no són hores…fem el passeig  després de dinar i fa calor…Anem per via del Carmine i via delle Pappecami. Parem l’atenció en una menudeta finestra en la façana d’una casa: és per on l’amo venia el gènere que produïa als camps fora de Pistoia. Passem pel jardí de la piazza del Carmine amb l’església homònima, un dels pocs exemples del barroc toscà.

A prop està l’antic hospital,  Ospedale del Ceppo, fundat al segle XIII, tingué paper fonamental en 1.349 amb l’arribada a Europa de la Pesta Negra que matà tanta gent.  En la façana  adornada de la loggia porticada està el friso horitzontal de terracota pintada obra dels escultors Benedetto Buglioni y Giovanni della Robbia, conegut com el Freggio Robbiano. És una meravella. Il·lustra les set escenes de la Misericòrdia: vestir al nuet, atendre al peregrí, assistir als mallats, visitar als presos, soterrar els morts, donar de beure a qui té set i menjar a qui té fam. Tot ho proporcionava este centre en l’Edat Mitjana i Moderna. No falta l’escut dels Medici en la façana, la destacada família florentina de banquers que aportaren governants a la ciutat de Florència des del segle XV, papes com Leon X, Clemente VII i Leon XI i altres càrrecs.  I és que en 1501quedà sota la responsabilitat d’altre hospital florentí. L’escut del la poderosa família el veiem per tot arreu en la Toscana.

No visitem l’interior, encara que si es pot fer visita guiada pels subterrani visitant  la sala d’anatomia de l’antiga Escuela Médica del Ceppo, el jardí del Ospedale; i el museu dei ferri chirurgici (dels utensilis quirúrgics). Enmig de la plaça, anomenada en la piazza Giovanni XXIII, està l’escultura anomenda la lluna en el pou, recordant el pou que hi havia en el passat.

En uns minuts estem en  la plaça de la catedral…

Impressiona. Que gran!. No hi ha cotxes transitant ni aparcats. Totes les gran places haurien de fer el mateix: prohibir aparcar i que passen vehicles. Els monuments s’engrandeixen estant  un espai tancat només per a vianants. I bocabada perquè hi són  els edificis mes importants, els religiosos i politics: la Catedral, el Baptisteri, el palau Vescovi, el palau dels Bisbes... No tan important, en un segon pla, veiem l’antiga església de Santa Maria Cavaliera i la torre medieval de Catilina al costaT del palau del govern.

Pas a pas. Parem davant de la catedral consagrada a san Zeno, bisbe a principis del segle IV, amb l’estàtua del sant acompanyada de san Jacobo, patró de la ciutat. Totes dues són de marbre i estan a la cúspide, la part alta de la façana. San Zeno fou el bisbe que aconseguí les relíquies que estaven en Santiago de Compostela, per a que la ciutat poguera honrar al seu patró. Originàriament fou un edifici romànic del segle XI que anà renovant-se segle rere segle amb la superposició d’altres estils. La façana romànica és del segle XIV, enllestida el 1505 quan Andrea dell Robbia creà la part central  de terracota decorada amb la Madona i el xiquet.

A la part Esquerra de la catedral està el Campanile iniciat el segle XIII, el campanar de 67 metres erigit sobre una torre llombarda a la que se li afegiren tres plantes. La cúspide és del segle XVI reconstruïda cada vegada que el terratrèmols castigaven la ciutat al final de l’edat mitjana. Són 200 escalons fins arribar dalt.

L’interior està dividit en tres naus subdividides per columnes, presbiteri i cripta. Hi ha frescos decorant les voltes i parets i pintures sobre fusta. De gran valor hi es conserva el gran crucifix de fusta de 1274 i un altar de plata fet pels millor orfebres que guarda les relíquies dels Sant.

Parem l’atenció en el  Baptisteri di san Giovanni in corte, de 40 metres d’altura i planta octogonal, que està dessacralitzat i actualment té finalitats culturals. Dissenyat per Andrea Pisano, l’edifici originàriament és del segle XIII, encara que el que veiem és una de les millors mostres de gòtic toscà, amb marbre blanc i verd bicromat alternat segons la tradició pisana. El portal principal està coronat per un timpan triangular complet amb una rosassa enmig.

Entrem. Dins, enmig, presideix la font baptismal octogonal decorada amb terracota destacant front a la senzillesa que l’envolta. La restauració de 1975 va traure a la llum la data de creació 1226 i el nom de l’escultor Lanfranco da Como.

A la dreta de la catedral està el palazzo del Vescovi, el palau dels bisbes el segle XI. Compta amb una loggia, o galeria exterior formada per arc sobre columnes amb sostre i oberta a un o més costats d’estil gòtic i restaurat en 1981. Era la residencia fortificada del bisbe de Pistoia que es convertí en mansió en el segle XII. Els bisbes hi visqueren durant huit segles. Amb el pas del temps, i segles els espais es quedaren menuts i amb l’arribada de temps convulsos, la Revolució francesa,  fou el mateix bisbe qui posà en venta l’edifici. A meitat del segle XIX l’edifici fou utilitzat com vivendes privades i botigues. Hui acull el museu de la catedral.

A la part Esquerra veiem el Palazzo del Podestà, o Palazzo Pretorio Cosntuit al segle XV fou la seu del tribunal de justícia. Com la  resta del conjunt arquitectònic de la plaça és d’estil gòtic però amb  una ampliació important en el segle XIX que va propiciar que perdera part de l’estil anterior. Es famós pel pati interior amb escuts d’armes des magistrats i escuts de famílies importants.

I completa la plaça  altre edifici important:  el Palazzo di Giano o del Comune, seu del govern de la ciutat des de 1294. És l’actual ajuntament. En 1348 es completà  quedant amb  les dimensions actuals i  en 1637 s’enllestí l’annex  que l’uneix amb la catedral.  L’escut d’armes dels Medici destaca en la façana.

Molt a prop, darrere del Baptisteri està la  Piazza della Sala una de les principals de Pistoia. Les primeres esglésies es construïren al voltant d’esta plaça. Enmig hi ha un pou de marbre anomenat “del Leoncino”, al voltant del qual se celebra el mercat de fruites i verdures des de fa segles.

És una zona on actualment hi ha moltes botigues històriques, i de delicadeses, pubs  i restaurants. Pistoia té més que visitar, nosaltres hem fet un tast del més important. Acabem la visita anant per un carrer cobert de cintes de colors. Pense que van bé per a donar ombra i que segurament formen part de la decoració de la festa que unes setmanes enrere, el passat 25 de juliol, Pistoia ha celebrat en honor al patró de la ciutat. És la festa de «la Giostra dell’Orso», una competició entre els quatre barris de la ciutat que té lloc en la plaça de la catedral amb característiques similars a la gran festa del Palio de Siena.

M'ha agradat Pistoia, i crec que efectivament és una ciutat desconeguda de la Toscana que val la pena visitar. De sobte veig un edifici que és una biblioteca: la biblioteca fabroniana. Per què serà que allà on vaig  trobe biblioteques? És una antiga església que no només s’ha reconvertit en una rica biblioteca històrica sinó que custodia llibres antics i únics, alguns qualificats d’estranys, un lloc d’estudi i conservació del patrimoni bibliogràfic. Si. Pistoia és una ciutat per descobrir que va bé per desconnectar de la massificació turística d’altres ciutats de la Toscana que reben milers de visitats.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

LA TOSCANA: SAN GIMIGNANO i Vall de Chianti

La“Gran Nova York medieval", coneguda per les nombroses torres medievals conservades construïdes en una espècie de competència entre les famílies influents per demostrar poder i riquesa. 

La regió de Chianti la regió coneguda pels vins, està entre la província de Florència, Siena i Arezzo, el cor de la Toscana i compta amb nombrosos poblets medievals que estem veient de lluny i que amb tota seguretat tindran el seu encant. Dona ganes d’entrar-hi i visitar-los. Segur que cadascun té molt que veure. 

Nosaltres parem en San  Gimignano, poble Patrimoni de la Humanitat que està a uns 50 quilometres de Florència. És el poble mes famós i visitat de la regió i no precisament pel vins,encara que també té marca registrada,  sinó per conservar moltes torres de pedra des de l’època medieval. És la raó per la qual se l’anomena la Manthattan medieval. També se la coneix per “la ciutat de les mil torres”, no en tenia tantes, n’eren 72 i malauradament li’n queden només 14.

Entrem per la porta medieval de san Giovanni, la porta sud de la muralla que envolta la ciutat, una de les principals. Fou enllestida en 1262 i tots els peregrins que feien la via Francigena procedents de siena passaven per davall de l’arc. Com ho fem nosaltres segles i segles més tard.  La via Franginea al seu pas per la Toscana és la ruta més espectacular. L’etapa comença en Lucca, passa per pobles medievals i ben conservats  com San Miniato o este que visitem hui, i acaba en Siena.

Seguim per la via san Giovanni, actualment plena de comerç, hi ha molt de turisme i  les botigues estan de gom a gom, com els carrers principals o les places. Gent per tot arreu atreta per la fama de la localitat. Em sembla encertada la comparació amb Nova York, perquè el lloc t’obliga mirar cap amunt buscant les torres i els palaus, i quasi no veus el que hi ha davant, com passa en la ciutat americana. De camí a les places principals passem per davant de la torre i casa Campitelli, un palau del segle XVIII amb una de les torres medievals conservades. San Gimignano no deixa impassible...malgrat la gent, m’agrada.

I passem per l’arc de Becci, porta d’entrada que pertany a l’antiga muralla del segles X. Al costat es conserven edificis històrics amb les torres corresponents.

Traspassant l’arc s’hi pot sentir l’ambient del passat. Cal imaginació, jo la pose en marxa per poder entendre i recrear mentalment la vida de la gent en època medieval, quan hi havia tanta torre i tantes famílies lluitant per ser les més importants. Amb les torres demostraven poder.

La primera plaça que trobem és la de la cisterna que té un pou octagonal enmig però  les paradetes quasi el tapen. No aprecie bé com és la plaça. Malauradament.  Ni puc fer foto dels edificis i torres que hi ha. Sé que estic en la plaça del pou perquè ho llig al rètol de la paret. Entre les paradetes està el pou.

I és que  hi ha tanta gent! Està ple de comerç ambulant, es pot dir que continua sent lloc de venda com en el segle XIII, que era on es posava el mercat. També era escenari de festes i tornejos.

En la plaça de la Cisterna està la gelateria Dondoli, oberta des de 1992, que és famosa per la varietat de gelats i per fer els millors del món. També perquè rep la visita de moltes personalitats que visiten san Gimignano. L’amo es constantment guardonat. Per a elaborar els gelats empren llet i nata fresca i la qualitat del producte marca la diferència. 

Caic en la temptació. Ni el gelat és molt car ni s’ha de fer cua. En menge el premiat  gelat de santa Fina, crema de safrà i pinyons,  i sincerament…està cremós, està bo…però tampoc pense que és tan especial…em recorda a la llet merengada…M’he deixat emportar per la publicitat per allò que San Gimignano té importància, el conreu del safrà...i segurament hi ha altres gelats que m’hagueren agradat molt més…a la propera encertaré…També l’he escollit pel nom...conec a moltes Fines...Fina és la santa més venerada de San Gimignano. Una malaltia la deixà postrada sobre un tauló de fusta que feia de  llit. Quan va morir, segons conta la llegenda, floriren violetes grogues sobre el tauló de fusta. Cada any en març les violetes de santa Fina floreixen entre les pedres de les torres recordant la santa.

Per un moment pense que m’agradaria passar la nit en este poble, pense que de bon mati i de nit els carrers estaran buits i es podrà veure tot bé. Serà una opció si algun dia torne. El que si veig clarament és que la plaça està  unida per un pas obert a la plaça del Duomo. Caminen no res i ja estem en la plaça del Duomo. Realment sovint passem d’una plaça a l’altra sense adonar-nos-en.  Hi ha get per tot arreu. I paradetes de venedors…Competeixen amb les botigues boniques, més elegants i amb productes més exclusius, que hem vist de camí. Hi està la col·legiata di Santa Maria Assunta, del segle XI,  un dels exemples més importants del romànic toscà.

Entre al cancell i li faig una ullada. Observe la bellesa dels frescos del segle XIV que cobreixen les parets de la nau central i els laterals. Art i més art.

Just al costat de la col·legiata  està Palazzo del Popolo o Palazzo comunale, l’antic ajuntament, amb la imponent torre grossa de 54 metres. Em quede amb les ganes d’entrar i especialment visitar la sala Dante que es va fer per a recordar la visita del famós poeta a san Gimignano en 1299 que està coberta de frescos.

I com no…? també em quede amb les ganes de pujar a la seua alta torre: la més alta de san Gimignano. La seua construcció s’inicià l’any 1300, quatre mesos després que Dante  visitara la ciutat, i s’enllestí 11 anys després.

Sense deixar la plaça, enfront l’església, destaca el palau del Potestà del segle XIII amb la torre Rognosa de 52 metres. La més antiga. Els metres exactes d’esta i l’altra torre varien segons les fonts consultades, sempre més de 50, però és el que menys importa...Cert que veure l’altura de les torres bocabada. 

A meitat del segle XIV hi havia riquesa econòmica i artística gràcies als mercaders i als peregrins que recorrien la via Franginea...així que, si hi havia unes 70 torres es que i havia unes 70 famílies adinerades que competien per fer la torre amb més altura. La competició va arribar a l’extrem que el govern hagué de posar límits d’altura. La ciutat fou important fins 1348, començà la decadència amb l’arribada de la pesta negra que assolà Europa, i es va veure obligada a sotmetre’s a Florència. Tal volta és la raó que es mantinga tan ben conservat.

San Gimignano són els carrers principals Via san Matteo i Via san Giovanni, les places que hem visitat però hi ha més…

... més placetes i racons, més carrerets perpendiculars als que anem… És un poble turístic però acollidor.

Acabem la visita eixint per la porta per on hem entrat.

Tanmateix encara queda una cosa per fer: hi ha un mirador des d’on hi ha unes vistes precioses…

Deixem san Gimignano. Ens anem a fer una degustació de vins. I quin paisatge! Extensions de terreny de vinyes, boscos de castanyers i alzines... camps immensos…pobles encisadors…i els xiprers…milers i milers que delimiten propietats i camins i donen la benvinguda al visitant en cada casa. El seu significat no té res a veure amb el que té en Espanya, que se sol posar als cementeris.

És el que ens està envoltant durant tot el  dia.  Són imatges  magnètiques  per la diversitat de verds, per les sinuoses formes de les muntanyes... pels conreus... per la vida que s’endevina en cada finca que es veu a la llunyania…És l’essència de la Toscana, especialment apreciable en el tram que va de Florència a Siena, la coneguda com via Chiantiana.

Si, efectivament  la Toscana és a més de les grans ciutat, els  poblets i la vida al seu voltant tan diferent a la de les gran ciutat. A través de la finestra veig pobles, alguns el travessem, altres de lluny… hi ha molts que nasqueren al voltant d’un castell que pertanyia a una família rica. Em fixe en els cartells de la carretera que donen eixida a pobles com Impruneta, Greve in Chianti, Montefiridolfi, o el poble enmurallat de San Donato in Poggio… passem per Castellina in chianti i per Pietrafitta, per la Grazie… per Poggibonsi…

Fer una degustació de vins és una bona opció quan es ve a esta zona vinícola que té tanta fama. Hi ha molts vinaters. La zona de Chianti porta més de dos segles produint vi, dels més important d’Italià. La finca que visitem és una empresa agrícola que funciona des de fa tres generacions seguint la tradició toscana. És La tenuta di Mensanello i  m’agrada especialment pel lloc on està.  

I és que ocupa un poble abandonat,  un poble que tenia església i escola, que encara es conserva.  I és que els amos han anat restaurant cases per destinar-les a diverses finalitats:  tan per a dependències necessàries per a l’empresa com per a llogar a visitants que volen viure durant uns dies l’experiència de l’agroturisme.

L’actual encarregat, hereu dels fundadors, començà a dirigir el negoci familiar en 2015 i des d’aleshores s’ha dedicat a ampliar el negoci. Actualment, a més d’oferir turisme rural, com ja he dit, és bodega, és almàssera i fins i tot fan cervesa artesanal. És granja d’aliments com blat, espelta, civada o llegums i granja d’animals com els porcs que crien en estat semisalvatge emprant un sistema que garanteix el benestar de l’animal i la qualitat de la carn i a més a més. També tenen un restaurant.

Abans de donar-nos a tastar el vi i l’oli, ens expliquen breument el procés de com es fa. Primer l’oli: des de la recol·lecció de les diverses varietats d’olives,  passant  per la trituració en l’almàssera per extraure el preuat oli. El procés dura 24 hores per a minimitzar la pèrdua dels antioxidants. L’oli en Itàlia és un producte considerat de luxe. En general val molt car i l’envasen en format menut. En esta almàssera també processen les olives dels agricultors locals i s’ofereix  com una experiència en la que els hostatjats poden participar. Després ens expliquen un poc sobre el vi.

La degustació no ha estat molt esplèndida ni l’explicació sobre el vi i l’oli ha estat especialment completa, però el que més m’ha agradat i m’ha resultat particularment atractiu és poder comprovar el que s’ha fet en un poble abandonat donant-li nova vida. Així que enhorabona als amos de la finca per eixa iniciativa. M’alegra que el poble no haja acabat enderrocat per l’abandó, un poble a més a més tan ben situat al camp toscà, envoltat d’una paratge encisador.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA