AMARANTE(Portugal) Breu passeig per una ciutat fotogènica

 Amarante m’ha sorprès, no pel seu sant venerat i virtuós del segle XII, San Gonçalo,“el Santo Casamenteiro”, sinò pel pont sobre unes aigües multicolors per l’efecte de sol que conviden a un passeig tranquil i agradable a la vora del riu.

Seguint les visites de Porto i els voltants del qual ja he mostrat 4 parts: PORTO I, PORTOII, PORTOIII , PORTO IV, aixi com VIANA DO CASTELO, PONTE DE LIMA, COÏMBRA, AVEIRO, GUIMARAES i BRAGA, hui acabem estos dies per Portugal visitant Amarante, ciutat envoltada per les vinyes de l’Alt Duero. Té un sant famós, un riu d’aigües tranquil·les i un pont amb història...i malgrat tot, és una ciutat poc coneguda i hi ha pocs turistes. No sé que en pensaran els que viuen a Amarante però jo m’alegre perquè això permet gaudir d’una calma que en estos dies de Setmana Santa no trobem enlloc. I que dure més temps! Parle de la calma... perquè la massificació turística, de vegades, fa malbé els llocs.

Entrem pel carrer principal. Hi ha unes quantes botigues, els que hi viuen ja saben que el carrer és pas obligat per arribar al pont i a l’església: els dos símbols d’Amarante. En molts establiments veiem a sant Gonçal, que és famós perquè està considerat com el sant valentí portuguès. La ciutat d’Amarante és coneguda des que el dominic portuguès s’hi va establir al segle XIII, per al seu retir espiritual. Hi va arribar després de peregrinar a Roma i Jerusalem i tot canvià en aquell paratge. Ell fou qui ajudà a construir el pont que afavoria el pas dels que anaven buscant-lo. Curiosament fou beatificat en 1560 però mai santificat, però se li diu sant perquè fou molt popular i va realitzar una gran tasca evangelitzadora.

Diu la llegenda que qui toca el seu sepulcre tindrà sort en l’amor. També se li atribueix el poder d’ajudar contra la infertilitat. Així que fadrins i fadrines buscant amor i parelles amb ganes de ser pares, passen per davant del sant i no deixen de fer el ritual. I quina creença! Em fa reflexionar-hi. Com ens deixem portar per idees sense fonaments! Molts toquen al sant com un joc, per diversió, amb un somriure a la boca i dient “per si de cas...” La veritat és que no sé qui s’inventaria les virtuts del sant... amb tota seguretat que algú amb mentalitat mercantilista, perquè per tot arreu es venen estatuetes del sant. En les pastisseries se’l relaciona amb idees eròtiques, com per exemple dolços en forma de penis gegant, tot per a mostrar un vigor sexual fent al·lusió al seu poder sobre la fertilitat.

Al final del carrer està el pont de sant Gonçal, que uneix dos parts de la ciutat. El pont que travessem és del segle XVIII, encara que al segle XIII hi havia altre que es va enfonsar en una crescuda del riu Tamega. Estem en un punt històric, a més del passat medieval en el qual seria escenari de transeünts buscant al sant predicador, al segle XIX durant la segona invasió  napoleònica fou testimoni d’una llarga i sanguinolenta batalla que durà 14 dies i que al capdavall donà la victòria als portuguesos. 

Caminem sense poder evitar mirar a un costat i altre del riu. El magnetisme de l’aigua, d’esta aigua... comença a fer efecte...fa ganes de baixar i estar a prop del riu.

Ho farem més tard, abans anem a veure el convent i l’església que està al final del pont, que porta el mateix nom del famós sant.

Parem davant de l’església i el convent, un conjunt imponent iniciat al segle XVI i ampliat en els segles següents. Està ubicat en el lloc de la capella on es creu està enterrat el sant. És un edifici que ajunta molts estils: renaixentista, barroc, manierista...parem atenció al pòrtic decorat amb sants. Al costat hi ha una galeria d’uns 30 metres d’altura, presidida per estàtues dels reis que governaren Portugal mentre es construïa el monestir: Joao II i Catalina d’Àustria, que foren els que l’iniciaren i també Sebastiao i Felipe I. La llàstima és que hi ha obres en la plaça i cotxes enmig...no es veu bé... Segurament sense obres i sense cotxes aparcats serà una plaça idònia per a prendre alguna cosa en alguna terrassa mirant el pont i amb el gran edifici davant. Entenc que són necessàries i ens hem de conformar.

A l’interior de l’església destaca el daurat altar barroc. També m’agrada l’orgue.

El que no m’agrada tant són unes peces de marbre que fan de faristol de peu i d’altar, al  meu parer desentonen del conjunt.

Veiem el claustre...

Passem per la sagristia, amb quadres barrocs valuosos i llibres antics...i uns sostres que no puc deixar de mirar...

I com no? visitem la menuda capella on està el sepulcre del beat “san” Gonçal. Pobre! Està desgastat! Ja sabeu el motiu. Així com pel carrer no hem vist molta gent, just ací,  dins l’església, hi ha cua davant de la capella!... Passem d’un en un esperant que cadascú es faça la foto abans d’eixir. Paciència! No només és tocar-lo...tothom vol la foto testimoniant-ho. És impossible fer una foto amb el sant a soles. No importa. És el que hi ha, així està i estarà la capella i el sepulcre mentre estiga oberta l’església al públic. Sant Gonçal no es pot queixar, sempre acompanyat! Per cert, la capella és molt menuda, ricament decorada  i bonica.  

Eixim a l’exterior. La resta del convent està convertit en el museu Souza Cardoso, un dels artistes més importants de la ciutat.  Per damunt del convent i església, al fons, es veu l’església de sant Domingo o Nuestro Señor de los afligidos, redona i d’estil barroc, data del segle XVIII i actualment acull el museu d’art sacre.

D’Amarante veiem poc més…cap dels seus estrets carrers, cap de les velles mansions que tenen balcons de fusta pintada i reixes de ferro forjat... L’efecte magnètic del qual parlava al principi ha fet un fort efecte i desitgem baixar al riu el més aviat possible. I és on passem temps. Veiem el pont de prop i l’altra part d’Amarante...

Hi ha una senda que seguim per poder tindre diverses perspectives... quina meravella: passejar i escoltar els pardalets i veure ànecs...i seure en un banc i no fer res...només contemplar el paisatge...

Amarante és fotògenica, les imatges que veiem i fotografiem són com postals. Per les simetries, pels mil colors de l’aigua pel reflex del sol. Encisa. Captiva. És un goig gaudir d’estos moments en els qual la natura és bellesa serena. 

M’imagine parelles d’enamorats dient-se paraules dolces i tendres a cau d’orella,  colles d’amics celebrant l’amistat, xiquets menudets gaudint mirant els ànecs amb els seus pares vigilant que no facen un mal pas i caiguen a l’aigua…solitaris amb un llibre a la mà...M’imagine que amb el bon oratge serà lloc de bany estiuenc... i lloc de gaudir de passejos en barca…

Seguim el passeig i veiem l’altra cara del pont…i continuen les mateixes imatges bucòliques de simetria, de jocs de llum i aigua…és una meravella.

Amarante és l’últim lloc que visitem en este viatge al nord de Portugal. I em quede amb  una agradable sensació de pau. Ja queda oblidada tota la xafogor d’alguns dies... i la gentada per ser Setmana Santa…

Al capdavall la ciutat ha estat  com un bàlsam reconfortant i només pense en la sort que tenen els habitants d’Amarante de tindre  a la mà, un lloc tan agradable.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

PORTUGAL: AVEIRO

 Aveiro forma part dels llocs més estimats i interessants de Portugal. Segurament és pels seus canals, que no són com els d’Amsterdam ni com els de Venècia...però tenen el seu atractiu que els fa especials.

Cada any el turisme dels nord de Portugal augmenta, no m’estranya... i els viatgers ja no van nomes a les gran capitals com Coïmbra, Guimarães o Braga, Aveiro ja forma part dels llocs més estimats i interessants. Segurament és pels seus canals, que no són com els d’Amsterdam ni com els de Venècia...però tenen el seu atractiu. Hi ha referències a Aveiro al segle X però fins el segle XII no se la cataloga de vil·la i va començar a creixerà gràcies a les salines i la pesca i per la bona situació geogràfica que afavoria el comerç marítim. La creació d’un canal d’accés directe al mar en 1808 va propiciar el desenvolupament econòmic amb l’arribada de mercaderies procedents de la zona portaria com peix i altres productes de primera necessitat.

Abans d’entrar a Aveiro fem una panoràmica de les platges properes perquè tenen molt d’encant. Passem per Praia da Barra i veiem de lluny el far més alt d’Europa i també anem a Praia da Costa Nova, famosa per les pintoresques cases pintades a ratlles anomenades Palheiros. La majoria no miren a la platja sinó a la ria. Eren cases de pescadors que aprofitaven la pintura que sobrava de pintar els vaixells per acolorir les  façanes de les cases. Ara es restauren i s’edifiquen seguint l’estic que, heretat del passat,  dona senyal d’identitat a la platja. Son llocs animats i amb gran extensió de dunes d’arena.

Només arribar a Aveiro criden l’atenció els canals i les embarcacions típiques des de fa segles, que han canviat l’ús tradicional amb el pas del temps. Abans transportaven sal i algues comestibles i ara transporten turistes. Després pujarem a un “moliceiro” perquè  és el que fa tothom i especialment abelleix molt gaudir del passeig i de sol recorrent els canals...Però abans fem un passeig a peu per veure un poc del seu patrimoni. Veig que hi ha una part tancada i en obres, és una zona enjardinada.

Em criden l’atenció les botigues que venen conserves, tan boniques decorades,  tan ordenades, cada llauna ocupa un espai, són totes una temptació...la indústria conservera  ha sigut i és important en l’economia de la zona.

També crida l’atenció la calçada en mosaic, un gran treball artesanal que representa símbols d’Aveiro i donen bellesa al carrer.

Parem en la plaça de la República on està l’ajuntament del segle XVIII amb la torre del rellotge i l’escut d’Aveiro. També està, entre altres monuments, l’església de la Misericordia, enllestida el segle XVII, revestida amb rajols del segle XIX i un pòrtic  clàssic amb ornaments barrocs posteriors fets amb pedra.

I entrem. És una nau allargada i alta, ressalten el rajols amb dibuixos del segles XVI.

Seguim caminant i arribem a la plaça del marques de Pombal, envoltada d’edificis alguns emblemàtics que cal destacar i altres que mirem de passada, com la seu de la policia i el palau de justícia, típica construcció de la dictadura de Salazar, etapa que els portuguesos no voldrien tornar a viure. La imatge que representa la justícia és molt significativa. No té ells ulls tapats ni té la balança de la igualtat a la mà, en Portugal i en Aveiro també, les representacions de la justícia creades en l’època de la dictadura de Salazar tenen els ulls ben oberts i l’espasa a la mà, a punt, perquè eixa era la justícia que valia en aquella època, la de la imposició a base de força.

A la plaça hi ha altre monument que per bocabadant,  fa oblidar l’obscura etapa dictatorial que l’edifici de justícia recorda. Parle de l’antic convent de  les carmelites fundat al segle XVII del qual només queda l’església, que mirant l’exterior, aparentment és menuda, sòbria, senzilla...

...però contrasta amb l’interior que guarda un tresor inesperat: està quasi tota decorada daurada: l’altar, la part alta de les parets, sostre... Bocabada. De nau única i capelles, només deixa d’estar decorada en pa d’or en la part inferior de les parets on hi ha rajols blaus. Com passa en altres convents, les monges assistien a missa amagades, sense ser vistes, es veuen les portes des d’on participaven de la celebració eucarística. No negue que siga bonica, hi ha molt d’art i bellesa però tant d’or en un edifici que va pertànyer a l’església em remou per dins pensant en els pobres del món, en les injustícies socials...l’església tan rica i altra gent tan pobra...

Eisc de l’església “daurada” i done una ultima mirada a la plaça. Hi ha una casa que destaca pels rajols de la façana: és la casa de Santa Zita, del segle XIX, també coneguda com el Palauet Visconde da Granja.

En Aveiro tot està a un pas. No hi ha distàncies. En no res estem en l’avinguda de Santa Joana, una de les més importants. Entre els fets històrics que destaquen en el passat d’Aveiro destaca quan al segle XV, l’any 1472, la filla del rei Alfonso V, la infanta Joana, (Juana de Portugal o la princesa Santa Juana) amb molt pretendents i dotada de gran bellesa, va entrar al convent de Jesús en l’ordre femenina dominicana. El seu destí era casar-se segons interessos reials però es negà insistentment, donant-li, conseqüentment,  un gran disgust al pare.  Hi va morir en 1490 i hi està el seu mausoleu. El convent és un dels principals edificis d’Aveiro i acull actualment el museu de Aveiro. La filla del rei hi va viure com una santa, fou beatificada en 1693. El fet que la filla del rei estiguera en Aveiro va fer que la vil·la fora coneguda i va repercutir en la promoció i desenvolupament en general. De fet hi ha una estàtua que la representa, enfront del convent, i és la patrona d’Aveiro.

 

Com sempre, passat i present van junts... Aveiro és una ciutat que conserva la tradició però viu la modernitat perquè és ciutat universitària... i els estudiants sempre porten aires nous. Este passat i present es veu perfectament i viu en concordança però hi ha un lloc, on, al meu parer no queda res harmoniós, és en la catedral, del segle XV i amb reformes posteriors. Està prop del convent de Jesús, en el que va ser el convent de dominics masculí i conserva el campanar original de 1860. Front a la façana es pot veure un “cruceiro” del segle XV,

És menuda i sense ostentació però, el conjunt que formen els elements antics amb els moderns no m’acaba d’agradar...i especialment els dos orgues, un del segle XVII i l’altre de línies molt modernes...Hi ha tant de contrast!

 

I ara si, baixem cap a la ria...cap als canals...la zona és agradable, hi ha ambient, hi ha bullici... Fem un passeig a peu i mengem...els “ovos moles” ous i sucre, és el dolç típic... els trobareu per tot arreu. I veiem les cases...Els rajolets a les façanes també són un signe d’identitat portuguès que en Aveiro està present en les antigues cases de pescadors o de rics comerciants, en teatres, en la catedral, en les esglésies, en edificis oficials...

 

I com no? Veiem “mercanteis”, emprats en el passat per al transport de  la pesca,  i “moliceiros” per al transport de la sal, ambdós antigament es movien amb perxa o vela, ara van en motor i no tardaran en ser elèctrics. Nosaltres pugem a un “moliceiro, un dels molts que hi ha, i anem pels canals que creuen el centre d’Aveiro. El nom de l’embarcació ve perquè “moliço” era una planta aquàtica que creixa al llit de les aigües de la ria d’Aveiro. S’agafava i s’assecava al sol perquè servia de fertilitzant als camps d’arena, que gràcies a la planta, d’improductius passaven a fèrtils. Per diverses circumstàncies, a finals del segle passat els moliceiros es deixaren d’utilitzar però actualment s’han rescatat per al nou ús turístic. Construïts amb fusta de pi, tenen un 15metres amb la popa i proa alçades, com si fos una mitja lluna, este detall és el que els distingeix dels “mercanteis” i estan decorats amb variats dibuixos i molt de color.

 

Estem atents al que ens conta el “guia” que ens acompanya, se’l veu amb la pell morena i resseca pel sol, i les mans de treballador, es veu desimbolt parlant en espanyol i amb els turistes. Imagine que porta temps de bagatge. Segurament, anys enrere els pares o ell mateix de xicotet es dedicava a l’ofici que gran part de les persones d’Aveiro feien: el transport de la sal i ara, amb el turisme, la feina ha canviat. Ens parla sobre tot: sobre els ponts quan passem, el pont dels llaços de l’amistat, tot tapat de cintes de colors..sobre les cases modernistes construïdes per la classe burgesa que arribà a Aveiro atreta per les salines... Es feren unes cases precioses denotant ostentació social i diferenciadora del treballador. És un xic xerrador.

Quan estem per la part més moderna veiem edificis que semblem vaixells, tot un símbol a la tradició marinera,  i quan passem per davant del cementeri, el guia del moliceiro el qualifica com CVE, és un acudit que ens fa riure, perquè significa “Centre de Vacances Etern”. També passem per davant d’una gran escultura peculiar i moderna, la dedicada a los “ovos moles”, el dolç típic. Destaca per la grandària i pel color: és blanca i groga, (el rovell i la clara de l’ou), i està sobre gespa verda.

 

Seguint tranquil·lament pel canal, arribem fins un punt on hi ha un hotel de luxe i molt modern. Té al costat una antiga fàbrica de ceràmica, és un edifici construït a finals del segle XiX i principi del XX quan començaren a instal·lar-se allunyades del casc urbà per a producció a gran escala. Esta feta en rajoleta roja, exemple d’arquitectura industrial, amb una gran xemeneia. Actualment és un centre de congressos. De nou passat i present estan junts.

 

Seguim pel canal i tornem a passar pel jardí en obres cercat amb una tanca amb fotografies molt interessants. En una es veu la celebració de la festa de les regates de moliceiros, que fan cada estiu en els canals i és tot un esdeveniment. L’ultim apart del passeig és pel barri més antic, Beira Mar, que es el més típic i on estan les salines: Marina da Troncalhada. Les veiem de passada. Observem també els dics de contenció per  a regular el nivell de l’aigua.

Veiem les cases tradicionals més modestes, i alguna molt estreta, junt a alguna més ostentosa...els ponts més famosos com el de Carcavelos i el Pont del Llaç o pont de vianants circular...Cal gaudir del moment, deixar-se portar...

...i passem per davant dels antics magatzems de sal, on està l’últim que va tancar, el guia del moliceiro ho diu amb pesar... la veritat és que és una sort tindre’l tot el temps al costat perquè ens està contant aspecte molt interessants, els meus amics l’escoltem amb atenció, no perden detall. En esta zona les noves construccions imiten els magatzems del passat per no trencar l’harmonia arquitectònica. És un encert. Al final del trajecte hi ha una escultura alta i moderna que simbòlicament representa el treball dels homes i les dones d’Aveiro. És on l’embarcació dona la volta i tornem a passar pels ponts i els magatzems.

Quin goig passejar a peu o en barca per esta ciutat! Es menuda, és acollidora… cada racó, cada carrer, cada casa vella i canal és testimoni de la història. M’he quedat amb ganes d’estar més temps i veure més enllà de que he vist des de l’aigua.

 

 

QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

 

 

PORTUGAL: Coïmbra

 Coïmbra va ser la primera capital de Portugal i té la universitat més antiga del país,  que junt a una part de la ciutat és patrimoni Mundial de la Humanitat.

Estem entrant a Coïmbra, ciutat situada a la part central de Portugal. La panoràmica que veig des de lluny ja m’atrau, ja sé de bestreta que em quedaré amb ganes de quedar-me més temps. Em passa en moltes ciutats i si són universitàries més, perquè l’ambient estudiantil és incomparable. I és que hi ha ciutats amb un “no sé què en concret” que les fa úniques. 

Vaig vindre a Coïmbra just quan era una estudiant. Dolça joventut... i sé que m’agradà eixa màgia que desprèn, però dels monuments, carrers o places, recorde ben poc...Així que en esta segona visita vaig a intentar impregnar-me de les imatges de la ciutat, encara que el passeig siga breu.

Primer anem a visitar la zona de la universitat. La prestigiosa universitat de Coïmbra fou fundada al segle XIII i des de 2013 està inclosa en la llista de Patrimoni Mundial junt a la Rua da Sofia i la part alta de la ciutat. I mentre creuem la ciutat i arribem al lloc d’aparcar anem veient un poc de l’ambient a traves de la finestra: veiem eixes cases que segueixen l’orografia del terreny i arriben fins dalt del turó... hi ha edificis de tot tipus i alguns històrics com el que ocupa l’hotel Astoria junt al riu Mondengo....De lluny i amagada entre arbres, veiem la Quinta das Lágrimas, escenari dels amors entre l’Infant Don Pedro e Inés de Castro, que era la dama de companyia de la seua dona. Pressionat per la cort i el poble, el rei manà assassinar Inés en esta Quinta, el que provocà l’enuig del fill, que, tot seguit liderà un exercit per matar als assassins. En l’actualitat és un parc i un hotel.  Passem per la porta del que es coneix com Portugal dos Pequenitos, un parc fundat en 1940 que reprodueix a escala menuda els principals monuments portuguesos. També passem pel monestir gòtic de Santa Clara-a-Velha, monument rescatat de les aigües del riu que és actualment un centre d’interpretació. Llàstima no poder parar i veure’l millor. També de lluny, en el turó, veig un tram de la muralla. Passem pel Largo de Portagem, una de les avingudes més importants i també per l’estació de trens. 

No tinc prou ulls per veure ho tot. Ja ho deia...Coïmbra necessita més temps per assaborir-la bé, però em conforme i intentaré gaudir del que veig i no preocupar-me pel que deixe de veure. S’ha de viure el moment.

El centre històric de Coïmbra es divideix en dos parts: zona Alta i zona Baixa. Nosaltres comencem el passeig a peu per l’Alta. Estem en la zona de la universitat, junt als arcs  de l’aqüeducte de sant Sebastià, també conegut com Arcos do Jardim. Fou construït al segle XVI probablement sobre el que quedava en peu d’altre romà. Té 1km de longitud i està format per 21 arcs.

L’avinguda on estan algunes facultats és gran i ampla. Hi està l’escultura del sisè rei de Portugal Dionisio I, fill d’Alfonso II de Portugal i Beatriz de Castella, que recorda la seua contribució a la creació de la universitat en Portugal. Entre altres aspectes rellevants, va firmar el decret Magna Charta Priveligiorum del primer estatut de la universitat de Coïmbra. Estava casat amb Isabel de Aragon declarada santa per l’església. I és que dedicava molt de temps a assistir als malalts i pobres. Durant el seu regnat va ordenar la construcció de molts hospitals, convents, refugis o escoles. La llegenda popular li atribueix el miracle de la conversió de pans en roses. Així és. Malgrat que el rei la deixava fer obres de caritat, en una ocasió que portava molts pans per a repartir, la recriminà, li preguntà què portava amagat i ella li va contestar que roses. Quan el rei anà a comprovar-ho va veure que efectivament eren roses: s’havia produït un miracle.

En l’avinguda que porta el nom de Dionisio, tot són edificis de l’època de la dictadura de Salazar. És dia festiu i està buida, només veiem un estudiant que porta la vestimenta estudiantil amb capa negra i llarga, va caminant absort mirant el mòbil…

Volem veure la universitat vella, la més antiga de Portugal, de 1290, i una de les més antigues d’Europa. La primera en antiguitat és la de Bolonya de 1088, que fa uns anys ja vaig visitar. Ocupa el lloc del palau on visqueren els primers reis de Portugal, que foren els que establiren en Coïmbra la capital. Està en un lloc privilegiat, a la part més alta i amb vistes al riu.

La vida acadèmica està marcada per l’anomenada “praxe”, un conjunt de tradicions que marquen les relacions entre els estudiants i que han d’acceptar per ser membres de la comunitat educativa. La formen, per exemple, els ritus d’iniciació en la universitat o l’acomiadament dels veterans. Els draps que veiem penjats al reixat de la porta d’accés al pati és una prova d’una tradició, “rasganço” en el qual els amics i companys de l’estudiant es dediquen a destrossar  la vestimenta acadèmica a base de tirons o tallant a amb tisores. Només se salva la capa negra típica que portem de vestimenta acadèmica, que abans era uniforme i ara només es porta en ocasions. Els estudiants es queden nuets.

El mosaic que trepitgem per entrar es tota una obra d’art.

Accedim al pati, el Paço das Escolas, per la Porta Férrea. No ens dona temps a entrar en cap de les dependències que l’envolten, que abans formaven part del palau reial. Ja estic dient que esta visita a Coïmbra és un passeig breu, una mirada per damunt...I es que no entrem ni a la capella de san Miguel adornada amb rajols i amb un orgue barroc, ni a la sala dos capelos, la sala dels birrets, on tenen lloc les cerimònies més importants... ni a la gran biblioteca Joanina d’estil rococó construïda al segle XVIII, que en estos moments està de reformes i tancada. Són tres pisos i dos estan sota terra. Llàstima no poder veure els més de 300000 exemplars datats entre el segle XVI o XVIII, joies literàries que estan en unes prestatgeries ornamentades amb talla daurada. El nom és perquè la manà construir D Joao V, el magnànim, que està en una estàtua enmig del pati davant la porta. Com una curiositat estranya és que hi viu una colònia de rates penades que contribueixen al bon estat dels llibres menjant-se els insectes. Les taules estan protegides per a que els excrements dels animals no les facen malbé.

 

Des del pati veiem l’alta torre on estan les campanes que marcaven l’horari de les classes. Sobreïx. Crida l’atenció. Fa ganes de pujar, però serà en altra ocasió...a Coïmbra m’agradaria  tornar. Encara estic quasi a l’inici de la visita i ja ho dic.

Molt a prop està la catedral nova, situada en un antic col·legi de jesuïtes, construïda entre 1598 i 1698. La façana barreja l’estic manierista en la part baixa i barroca en la superior. L’interior guarda retaules de talla daurada, la silleria del cor i la pila baptismal de la catedral vella, monument que no tardarem en veure.

Al costat està l’església de san Joao de Almedina del segle XII, que forma part del palau episcopal i ja li queda poc del romànic en el que fou construït. Actualment hi està el museu nacional Machado de Castro. Just davant es conserva un arc àrab formant així un conjunt amb una barreja d’estils, que mostra el passat històric.

Seguim baixant per un carreró estret i empinat i arribem a la menuda plaça on està la catedral vella, una de les joies del romànic portuguès que sembla una fortalesa, amb murs alts i merlets. També està en obres. La plaça és l’escenari en els que cada mes de maig els estudiants de l’últim curs celebren l’acabament dels estudis i fan altra tradició: la Queima das Fitas (crema de cintes), van  vestits amb les seues capes negres canten emotivament el Fado do Coïmbra.  Esta és la festa final però en realitat durant tot el curs ho estan celebrant en les tasques o en les residencies (les repúbliques) on viuen en comunitat.

La placeta està animada, hi ha algun veí que es distrau  mirant per la finestra. Es nota que és zona estudiantil pels bars... per les cases velles que seran de lloguer més barat...també perquè hi ha un poc d’abandó i deixadesa... em recorda un poc altres ciutats estudiantils per excel·lència com Bolonya, on hi ha carrers similars, però estos de Coïmbra més estrets i empinats que salven la costera amb escalinates.

I seguint baixant passem per la rua quebra-costas, es diu així per ser empinada i relliscosa produint moltes caigudes.

Fins que arribem a la porta de Almedina, amb la Torre i l’Arc. És la connexió entre la part Alta de Coïmbra i la Baixa. És una antiga porta morisca del segle XI  que formava part de la muralla que tancava la ciutat i l’única que es conserva de les tres que hi havia. Junt a la porta un escultura homenatge al fado de Coïmbra

Quan la traspassem, estem al carrer comercial Rua Ferreira Borges, des d’on veiem la porta de la barbacana, darrere de la qual estan els contraforts de la torre Almedina. El carrer està ple de botigues,  cafeteries i pastisseries.  Fou el primer carrer que pavimentaren en la ciutat.  

Al final del carrer, en la plaça 8 de mayo, està el Monestir de Santa Cruz, amb una imponent façana. Fundat per l’ordre de canonges regulars de Sant Agustí en 1131,  este temple romànic guarda la tomba dels primers reis de Portugal Alfonso Henríques i D Sancho I. Cap allà anem i entrem. Fou fundat en 1131 amb posteriors restauracions, i els rajols de les parets són preciosos.

La plaça és acollidora i està molt ambientada.

A un costat del monestir està l’ajuntament: "la cámara municipal".

I al l’altre costat està l’emblemàtic cafè Santa Cruz, en el que era l’antiga sacristia de l’església. Quan entrem hi ha música en directe.

S’acaba la visita a Coïmbra. Retornem al carrer comercial i no puc deixar de fotografiar una botiga de conserves preciosa. Les llaunes semblen estar exposades com si estigueren en un museu.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023