EGIPTE: pinzellades de El CAIRE, la capital

Ciutat caòtica, enorme... ciutat gris i sorollosa... ciutat de contrastos per confluir riquesa i pobresa, misèria i esplendor.

Les dues vegades que he visitat el Caire l’he catalogada de ciutat caòtica, gran, (millor dit, enorme), gris, sorollosa... ciutat de contrastos, per confluir riquesa i pobresa,  misèria i esplendor. Les dues vegades m’he sentit embolicada d’aires d’història, política i religió.

Sobre la misèria que hi vaig trobar la primera vegada de  manera colpidora, ja he fet un esbós parlant de la ciutat dels morts i de la contaminació de Nil on la gent anava a poar aigua per a menjar sense tenir en compte el grau d’infecció que hi podia transportar. Va ser una imatge que difícilment s’esborra de la memòria, una imatge que contrasta amb el que realment es ven d’Egipte, que és la seua grandesa passada faraònica.

El Cairo.

        

El Cairo és gris, per la pol·lució i per la pols del desert. La ciutat pot arriba a atabalar, per la quantitat d’estímuls sensorials.

És una inmensa urbe.

Però també tot allò que atabala, és precisament el que realment encisa de El Caire, com en altres ciutats àrabs: és l’ambient, la barreja de colors i sabors junt als sorolls que tothora t’acompanyen. Tot el conjunt és el que realment val la pena, és el que a mi m’atrapa.

Tanmateix, a més a més de l'ambient, en una visita a El Caire no pot faltar la visita als seus grans monuments, alguns imprescindibles com la mesquita de Hassan, la mesquita de Mohamed Ali o la Ciutadella.

Però no cal córrer, les ciutats s’ha de visitar pas a pas.

Vestigis de moltes èpoques no en falten...

La mesquita de Mohamed Ali és un dels monuments més espectaculars i representatius de la Ciutadella, coneguda també com la mesquita d’alabastre. Mohamed Alí va ser el fundador de la destronada casa reial egípcia i l’impulsor de la modernització.

            

Fotos 265-

Mesquita de Mohamed Alí.

     

La Ciutadella va ser construïda per Saladino a partir de 1176 i durant segles fou la residència de sultans. Des de la Ciutadella es pot veure una panoràmica completa de la ciutat, sempre gris... sempre envoltada de boirina. 

Vista des de la Ciudadela.

       

Però ja sabeu que a mi el que m’agrada és anar carrer amunt, carrer avall... I si es tracta de perdre’s per la ciutat per tal d’assaborir més l’essència, cal passejar pel barri copto que és un entramat de carreronets estrets on hi ha un museu, i esglésies, on trobem la petjada dels antics cristians egipcis. Diu l’Evangeli que en esta zona de El Cairo és on visqué la Sagrada família durant el seu exili a Egipte, és el que una veu local ens conta quan passem per un estret carrer del qual no conserve ni foto, però si el recorde perfectament. Hi trobem doncs, història cristiana i història jueva. Hi vaig anar la primera vegada. El barri copte no és una visita molt turística, els tours guiats, la majoria, deixen esta part a banda.

Està bé endinsar-se per lloc pocs transitats, carrers que no estan ni al plànol, sempre amb precaució, sempre a l’aguait.

I és que les grans avingudes i als carrers principals el transit de cotxes i motos és desesperant, sense respectar cap norma de circulació vial, així,  creuar un carrer suposa una aventura de la qual no se sap com pot acabar. I pujar a un taxi també suposa anar amb la por al cos perquè sembla que anem a xocar.

Si, així és. En Egipte el trànsit és com una batalla campal, els vehicles aborden de costat, de front i per darrere, a altres vehicles motoritzats, o no motoritzats, com són els burros, els carros abarrotats de mercaderies, de gallines o de persones.

La ciutat és caòtica.

El museu de El Caire és impressionant. És on es veu un resum de l’esplendor faraònic. És com fer un passeig ordenat i en unes hores  per la història. Sempre bocabada admirar el que s’hi guarda, per bellesa, per antiguitat, per pensar quanta informació guarda. Sempre que estic a un museu pense la quantutat de coses que sabríem i que que no se saben si, de sobte, tots estos objectes que ara es guarden entre vitrines parlaren... Seria un documentat testimoni molt fiable...

Del museu destaque la secció dedicada a Tut-anj-amon. Magnifica. Sorprenent. Tant de tresor! És difícil imaginar-ho tot en la tomba tan menudeta. Particularment és el que més m’ha impactat perquè havia llegit el llibre del descobridor de la tomba on descrivia tot el que havia trobat...és un llibre apassionant. Estar davant del tresor em va fer recordar el llibre i recordar la visita a la tomba ara buida. Encara no puc imaginar com cabria tant de tresor dins d’aquell habitacle mortuori.

Malgrat el desordre, el calor que es pateix dins del museu i que pense no deu ser bó per a la conservació de les obres d’art... malgrat tot, pense que val la pena entrar-hi i estar un temps observant el passat egipci. Hi ha més de 5000 anys d’art, una xifra que es diu en no res... però si reflexionem-hi ens adonem de la gran quantitat de tresor acumulat.

Museu.

     

 La flor del lot és característica de l’Egipte antic i també de l’actual. Fent una ullada al passat veiem que des de la flor del loto emergiren molts deus. Com és flor que s’obri de dia, està relacionada amb Ra, el deu del sol. També de la flor de loto va emergir el deu Nefertum, el dels perfums. El loto era símbol sagrat de resurrecció i fins i tot es diu que de la creació. El loto oferia protecció i curació, veritat i justícia.

Flor de loto.

     

I fent referència a la planta del loto, també està la moderna Torre del Caire, la torre de televisió, de 187 metres d’alçària,43 més que la piràmide de Guiza, el que la converteix en l’estructura més alta de El Cairo i potser d’Africa. Fou dissenyada evocant el símbol esmentat. el de la flor del loto sagrada i consruida amb granit el material emprat a l’antic Egipte. Corona la torre un restaurant giratori a la planta 14 amb vistes a la cutat i al  riu Nil que té al costat.

Torre de El Cairo.

      

I no pot faltar, sense excusa,  anar al mercat de  Khan el Kalili, lloc de més de 600 anys d’antiguitat on s’assaboreix la vida real del país. Els preus no són barats, el turisme fa estralls, el regateix no és fàcil. Hi vaig gaudir de debò mirant-ho tot i intentant empassar-me de tots els olors i colors, com faig sempre als mercats àrabs que són sempre singulars i especials. Em va semblar enorme i seguia les pautes d’altres mercats àrabs, amb carreronets plens de botigues i gent, uns venent, altres comprant, alguns mirant, altres sense fer res, i molts xerrant. El mercat és lloc de trobada social. I això passa en qualsevol mercat del món, en els d’abans i en els d’ara, en els orientals i els occidentals.

Mercat de  Khan el Kalili

      

En el cafe Fishawi o cafe dels espills, prenem un cafè, el sobrenom li ve perquè d'espills, se’n veuen per  tot arreu i de totes les grandàries. Entrar-hi no és fàcil perquè és estret i està ple, així i tot trobem uns seients. Hi ha pocs occidentals en este moment, però ens miren amb bona cara, estan acostumats als estrangers. I per què és afamat? Doncs perquè des de fa dos-cents anys no ha deixat de funcionar, diuen que ni de nit ni de dia... es singular perquè a més dels espills no té portes.

I  sobre tot perquè s’hi  respira literatura pensant que el premi Nobel de 1988 Naguib Mahfuz era client assidu. I pensar la de novel·les que haurà germinat el premi Nobel assegut al mateix seient on jo he estat...

Cafe Fishawi o cafe dels espills

Em quede curta parlant d’esta gran ciutat, no he dit ni la meitat de la meitat... no parle del seus balls, ni de la seua música, ni dels menjars, ni de les aventures als taxis, ni en botigues comprant...Només us mostre unes pinzellades d’esta gran capital, deixe la resta per a la imaginació del lector que pot emprar  la capital egípcia com a base per visitar els voltants i anar a altres llocs del país dignes de visitar.

La danza del vientre.

Tenim l’hotel prop de les piràmides i ens llevem de llit amb una bonica panoràmica.

         

QUADERN DE VIATGE: EGIPTE primavera 1987i estiu 2000

VIATGE EN BLANC I NEGRE: Com si el temps no passara…

M’agrada viatjar i així com sempre porte el quadern de notes darrere, mai oblide la càmera de fotografiar. I és cert que el color és el que predomina en les instantànies que faig  actualment, però hi ha imatges on el blanc i negre, per dret, mana. Algunes perquè mostren realitats “fosques” difícils de digerir, com el dolor, la incomprensió, la pobresa... altres perquè la mateixa estètica fotogràfica requereix el contrast blanc negre que a mi, personalment tant m’agrada. També estan les imatges que jo catalogue de perennes en el temps. Aquestes són les que he escollit per a esta sèrie en blanc o negre.

nº1-VOLCÀ POAS de Costa Rica: 

Ja poden estar dormits o desperts, 

els volcans sempre desprenen poder, magnetisme... màgia...

Per començar aquesta sèrie en blanc i negre, he dubtat entre mostrar un volcà o un desert i és que m’agrada molt veure i trepitjar volcans, i el mateix podria dir dels deserts. Allà on vaig el busque, a uns i a altres. No sé què tenen que m’hipnotitzen, m’atrauen.

Al final he escollit aquesta imatge del volcà Poas de Costa Rica a l’atzar,  tal volta inconscientment per reivindicar la bellesa d'un país al que considere immerescudament un etern infravalorat i desconegut. I segurament el seus habitants ho prefereixen així. Ja m’ho deia Don Manuel quan hi vaig estar, era el dia que anàvem camí de Monteverde: Queremos turismo però lo queremos controlado , perquè el turisme massificat, on va fa estralls. 

Considere que els volcans, son imatges perennes, no canvien. Un viatger de fa 50 anys o més...podria guardar a casa una foto similar, perquè així és la naturalesa viva, canviant però a un ritme tan lent que en una vida no ens dona temps d’apreciar el canvi que fa. 

nº-2. L’arbre de la ceiba a Tikal (Guatemala)

Entenc que actualment siga considerat l’arbre nacional i que els maies el consideraren sagrat. Com no rendir homenatge a un arbre tan gran, tan alt, tan gros, tan robust...?

Mire la foto i veig que no fa justícia al que és. El recorde tan alt! I gros! Tanmateix sembla un simple arbre, fins i tot sembla de tronc prim, el que demostra , una vegada més, que no hem de fiar-nos ni del que veiem amb els nostres ulls. Aquest arbre és important, per aparença i per fets. És arbre històric i venerat, és arbre que els maies consideraven sagrat. Segons la creença maia els arbres de la ceiba o yaaxché, aquestos gegants, unien el món terrenal amb el cel de forma sobrenatural i mística. No és suficient raó per considerar-los especials? Els maies en sabien molt i si ells li donaven importància, per què no ho he de fer jo? Com no sóc entesa en religó maia, el valor que personalment li atorgue és l’estètic, la ceiba és realment un arbre bonic i imponent.

Estic segura que aquesta mateixa fotografia l’han feta mil vegades nombrosos viatgers, tan del passat com del present, per la qual cosa aquesta imatge entra a formar part de la sèrie “Com si el temps no passara...” perquè en any rere any, des del temps maies, la ceiba  hi està.

nº3-Detall d’un mur al temple egipci EDFÚ 

Sovint escoltem dir allò de: Aiii... si les parets parlaren! Doncs en aquest cas ho fan, en Egipte les parets parlen.

Els egipcis escrivien als murs els esdeveniments importants, també la vida social pròpia o la familiar. És per això que sempre he pensat que els murs dels seus temples, de la mateixa manera que les pintures que mantenen vius colors dins les tombes, són com llibres oberts. I com m’agraden els llibres, quan he estat front a murs plens de jeroglífics i escenes, m’he quedat mirant-los amb deteniment, inventant o deduint què ens voldrien contar amb ells. Els experts en el tema ja saben desxifrar-ho, i ho saben gràcies al filòleg fiancés  Champollion  i el seu estudi de la pedra rosseta descoberta l’any 1799.

Si, els murs dels temples són “llibres-testimonis”que romanen intactes per a que tothom sàpiga quina civilització més avançada hi havia en altres temps.  

nº4- Les ghorfes de Tunísia

I allà on estiguen els antics habitants, avantpassats ja dels que viuen en l’actualitat, veuran com els edificis s’hi mantenen però no entendran què fan tants curiosos amunt i avall.

Les ghorfes són fortificacions del segle XVII fetes d’adob on el berbers guardaven el grà, a més a més, servien de vivenda, de lloc de comerç, lloc d’ensenyar o per celebrar festes en temps de pau i també lloc de refugi en època de guerra. Els berbers, en temps de migracions pagaven guàrdies per a que vigilaren les pertinències. Perquè hi guardaven el que era valuós per a ells: el blat, les llavors i les verdures. Cada família en tenia una. Actualment els edificis s’hi mantenen, tanmateix  han perdut totes estes utilitats i les ghorfes que s’hi poden visitar s’han convertit en comerços destinats al turisme. L’estampa ha canviat amb el temps i els sacs de gra i llavors han estat substituïts per estores penjades a les portes.

Tanmateix aquesta fotografia es mereix estar en la sèrie perquè la construcció  s’hi manté tal com era abans, quan estaven els avantpassats dels que hui hi tenen les seues botigues.

nº5- Roba estesa a un  carrer venecià.

Quan viatge, a més a més de veure el que indica el llibre-guia, m’agrada observar la vida que s’hi viu, la que no està escrita, observar la gent que hi habita, analitzar les xicotetes coses , les simples, les quotidianes...

I perquè no parar l’atenció en la roba estesa? Esta imatge és de Venècia, però tinc altres fotografies molts semblants que són de Nàpols, Sicília o Portugal. També en tinc del meu poble a València, però són de fa temps. Ja fa  anys que una ordenança municipal ho va prohibir i ja no s’hi veu roba estesa.

Aquesta imatge l’associe al passat, són costums que venen fent-se des de temps enrere i que no s’han abandonat. Simplement és aprofitar el sol i l’aire i estendre la roba, sense importar que s’està exposant part de la  intimitat. Per què ha d’importar? És el que s’hi feia i s’hi fa. I això que  la roba estesa d’una persona diu molt... Hi ha tradicions i costums que ni perjudiquen ni molesten, aquest és el cas, si tot el veïnat ho fa, no té per què importunar. Hi ha tradicions i costums que interessa conservar-les, és el cas d’alguns llocs turístics on la gent expressament va a fotografiar l’espectacle visual i simple de veure assecar la roba a l’aire. 

*****

Com podeu veure, són imatges  que malgrat ser actuals, molt bé podríem posar-li data del passat... perquè arreu del món, llocs propers i allunyats, hi ha racons, imatges, situacions.. que no canvien mai.


Amb aquest post, diguem-ne especial perquè trenca la línia dels posts habituals, compleisc el repte que em proposà Carme de la viajera incansable.

La resta de participants que han complit amb el repte i han publicat post al seu bloc de viatges apareixen al bloc de Viajes de Pumuki:
repte VIATGE EN BLANC i NEGRE

EGIPTE: ABU SIMBEL

No em pregunteu quin de tots els temples d‘Egipte m'agrada més...no sabria quin elegir...tanmateix sempre hi ha algú, i Abú Simbel és un d'ells, que sense raó aparent arriba més a l’ànima.

Retrocedeisc en el temps per a remuntar-me a la primera vegada que vaig contemplar ABU SIMBEL. Hi anàrem en un avionet xicotet, que només veure’l espantava per desarranjat i amb aparença clara d’inseguretat. El trajecte no va durar molt, encara que arribàrem quasi a la frontera amb Sudan, en territori nubi. I recorde que malgrat anar en un principi tranquil•la, contemplant el desert des de dalt, l’aterratge, res suau, em va fer pensar per moments que el viatge acabava mal.

La segona vegada hi vaig anar amb vaixell, altra manera diferent i no menys interessant. I a més a més vaig tindre el privilegi de gaudir d'un espectacle fabulós de llum i so, projectat a les façanes, que explicava la història egipcia.

ABU SIMBEL

Este temple és una joia arquitectònica i de bellesa incomparable. Són dos temples: El temple menor està dedicat a la deessa Hathor, personificada en Nefertari, esposa favorita de Ramses. La façana està decorada amb sis estàtues, quatre de Ramses II i dos de Nerfertari, que curiosament són de la mateixa grandària que les del faraó. Generalment les de Ramses eren sempre mes gran. 

Les dimensions són enormes.

I també està el temple major dedicat a Ra, Ptah i Amón. En la roca de la façana s’esculpiren quatre estàtues colossals que representen al faraó Ramsés II. Està considerat un dels més bonics construïts a l’època de Ramses i un dels més monumental d’Egipte. La façana fa 33 metres d’altura i 38 d’ampla. Les estàtues de Ramses assegut mesuren al voltant d’uns vint metres cadascuna. A més a més hi ha nombroses estàtues més menudes que representen la família.

Imposa l'exterior i també l'interior.

Malgrat ser construït, en teoria, per lloar els déus en la pràctica va ser erigit per donar glòria eterna al seu constructor Ramses II El gran. Hi ha estàtues del faraó per fora i per dins on a més a més hi ha gravats representant victòries guerreres. 

Abu Simbel no només és un dels monuments més majestuosos del món sinó que és també símbol de la gegantesca tasca de recuperació que s’hi va fer de 14 temples amenaçats pel llac Nasser. Va ser immens l’esforç que s’hi va fer per recuperar-lo de les inundacions del Nil, traslladant-lo a una zona més alta. I és de valorar com el tallaren per parts i peça a peça i després el muntaren. 

Són dos temples grandiosos recuperats de les aigües del Nil.

D’Abu Simbel ja he parlat i no vull repetir-me, però és un monument tan grandiós que no puc deixar de fer-li menció especial. Ja he dit en altra ocasió un poc de la història i també un poc del seu trasllat.

I és en esta part on vull parar-me en esta ocasió perquè si construir el monument en aquell temps del passat on no existien els avanços tècnics per construir ja seria un fet grandiós per les magnituds dels edificis construïts, el fet de desmuntar-lo i traslladar-lo a lloc més segur, fet en temps relativament més recents, no deixa de ser una odissea digna de comentar i detallar.   

El monument atrau a molts turistes.

Patrimoni de la Humanitat per UNESCO des de 1979 els dos temples excavats a la roca, formen part del Museu a l’aire lliure de Núbia i Assuan: Monuments de Nubia d’Abu Simbel a File.

Que Ramses II va ser el faraó que ho va manar fer ja està dit, no entre en més aspectes sabuts, tal volta cal anomenar anecdòticament que el temple al voltant del segle VI a.C estava totalment abandonat i l’arena havia començat a cobrir-lo, ja arribava fins els genolls de les estàtues. I així a poc a poc va ser abandonat i oblidat fins principis del segle XIX que va ser redescobert per un europeu. Primer un suís el va visitar, i en comentar-li-ho a l’explorador italià Belzoni, este no va voler perdre l’oportunitat. Va fer un primer viatge i entre tanta arena no va trobar l’entrada al temple. Però no va desistir i l’any 1917 tornà i va aconseguir entrar i emportar-se els objectes de valor que va poder transportar.

Però deixant a banda este fet, del redescobriment, de nou el temple corria perill. Abans era l’arena la que el va envair, ara serien les aigües les que l’inundarien amb la construcció de la pressa d’Assuan. Va ser necessari buscar nova ubicació a alguns temples, n'eren més de vint.  Abu Simbel, situat vora el riu era un d'ells. 

Va ser una gran mampresa, que comportà tallar el temple a peces de vint tones cadascuna i com si es tractà d’un trencaclosques muntar-lo en altre lloc. I tanta feina suposava moltes despeses. Diversos països contribuïren i foren recompensats amb alguns temples nubis. Es gastaren 36 milions de dòlars. Entre 1964 i 1968, els temples en perill foren desmantellats i tornats a muntar. 

Abu Simbel, com la resta foren col•locats perfectament al lloc nou, concretament el nou temple d’Abu Simbel quedava així resguardat a 65 metres més amunt d’on estava.

El tall es cobria d’argila i es va pintar del mateix color. En el cas de les pintures es pintaren del mateix color. En Abu Simbel hi havia especial dificultat perquè el temple estava esculpit en la roca i qualsevol errada podria suposar enfonsament.

Fotos procedents de google imatges.

Antigament el temple va ser construït amb l’orientació adient per a que els dies 21 d’octubre i 21 de febrer, (61 dies abans dels solstici) els rajos del sol penetraren al santuari. Es deia que eixes dates corresponien als dies d’aniversari i coronació respectivament. En traslladar el temple el fenòmen solar ocorre-hi en un dia de diferencia, és un dia abans.

Per això era necessària la perfecció del treball i el control exhaustiu matemàtic de col•locació de cada peça. Els rajos de sol havien d’entrar 60 metres per il•luminar les cares de Ramses i  dels deus Amon i Ra . La del deu Ptah no s’il•lumina perquè es considerat el deu de l’obscuritat. Per això es va crear un entorn similar: una muntanya artificial capaç de suportar tot el pes.

Tot un treball digne de valorar. Malgrat tot, l’edifici s’està deteriorant-se degut a l’erosió i a les filtracions d’aigua del llac Nasser. S'haurà de fer de nou esforç per evitar que esta meravella arquitectònica i històrica es faça malbé i acabe en enderrocs. Esperem Abu Simbel perdure en el temps tants anys més com els que ha perdurat. 

REFLEXIONS POSTERIORS: EGIPTE ANY 1987 i  ANY 2000

Si vols llegir més sobre Egipte, clica en l'etiqueta corresponent.

EL NIL (Egipte)-III PART.Passeig fotogràfic de LUXOR A ASSUAN: EDFÚ, KON OMBO i PHILAE

Joies en Egipte hi ha moltes, hi ha grans i fastuoses, hi ha menudes més acollidores...

La següent destinació va ser el temple d’Edfú.

El mercat de l’exterior és exclusiu per al turista.

I després paràrem al temple de Kon Ombo.

Molt a prop d’Assuan està el temple Philae, una perla entre les perles, tal volta una de les més boniques.

Amb la joia Philae acabe este passeig seguint les aigües del Nil de Luxor a Assuan, esta vegada preferentment fotogràfic. En altre moment en farem d’altres passejos fotogràfics i descobrirem més monuments i més gent d’Egipte.


REFLEXIONS POSTERIORS, EGIPTE estiu any 2000

Per llegir més sobre Egipte en este bloc, clica en l'etiqueta corresponent o ací.