FOTOS i MÚSICA: SANTILLANA DEL MAR

No m'agrada que tanta bellesa i història semble un escenari artificial...tot preparat per al visitant...amb tanta parafernàlia turística es perd l'essència del lloc.

MÚSICA:

Aria de Bach interpretada per  Malikian

MÀLAGA, un passeig per la ciutat

La ciutat de Màlaga bé es mereix un passeig per la llum que desprèn: llum del sol, llum del mar i llum de l’alegria de la gent.

He fet una visita llamp a Màlaga, curta però intensa, coincidint amb la Setmana Santa, que és altre ingredient afegit a la ciutat durant estes dates. No hi ha res més sagrat per als malaguenys que la Setmana Santa.

Comencem la visita del casc antic per l’Ajuntament. L’edifici coronat per un rellotge i un grup escultòric que representa la matrona de la ciutat, es va edificar sobre un terrenys guanyats al mar després de construir el parc de Màlaga. Destaquen els nombrosos “atlantes” que sostenen les columnes, un atlant és el masculí de les cariàtides, que tothom reconeix a Atenes. Al costat de l’ajuntament veiem de lluny  l’Alcassaba, que mereix capítol a banda. 

Passem pel  museu de Màlaga, situat en un edifici neoclàssic construït al segle XVIII i declarat bé d’interès cultural. Era el Palau de la duana destinat originàriament a atendre el transit de viatgers del Port de Málaga.

Les processons envaeixen els carrers i poc es pot veure de l’ambient tranquil del que gaudeix la ciutat la resta de l’any. No obstant això, entre processó i processó, no deixem de fer passeig pels carrers principals, malgrat saber que trobarem gent i tribunes preparades per a les autoritats, a més a més del turisme, que busca el sol d’Andalusia. 

Trobem els carrers abillats de festa, ple d’ambient religiós i també hi ha alegria festiva, que una cosa no li lleva l’altra. Divendres sant, mentre estem fent un descans del passeig, veiem com passa una processó per davant del museu. Hi ha solemnitat.

Passem per l’abadia de santa Ana, al cèntric carrer Cister. L’abadia també se la coneix com la del Císter, data de 1878 i  va ser restaurada l’any 1990.Té una senzilla façana rematada amb una estàtua de Santa Ana original del segle XVIII.

L’artista Pedro de Mena té una vinculació especial amb este lloc perquè vivia molt a prop. A més a més dues filles entraren a l’abadia de monges. Potser és la raó per la qual va voler ser enterrat a la seua església. I així es va complir l’any 1688. Més endavant van enderrocar el monestir i les despulles de Mena foren traslladades a altra església on quedaren oblidades. Tanmateix es redescobriren i l’any 1996 foren traslladades de nou al Cister. Hi estan ara, a l’entrada, segons era el seu desig. Pedro de Mena era molt humil, volia un lloc on poguera estar trepitjat pels fidels.

Anem a la catedral de l’Encarnació obra renaixentista de Diego Gil de Siloé i Vandelvira construïda sobre una primitiva mesquita almohade. La seua construcció començà al segle XVI i acabà al XVIII, encara que és obra inacabada perquè li falta la torre sud i un remat a la façana principal, per la qual cosa l’anomenen “ La manquita”. Diuen que no es va enllestir perquè els diners anaren a parar a subvencionar guerres en Amèrica del principi del segle XIX. Llàstima que estiga encaixonada entre els entramats carrers que l’envolten i no es puga veure la grandiositat exterior. Des de la plaça del bisbe també hi ha altra perspectiva.

Passem sovint per la porta i una de les vegades entrem. Quede bocabadada. És dissabte de resurrecció i estan oficiant missa. Hi ha un grapat d’autoritats religioses en l’altar que poden veure a traves d’una pantalla gran i l’encens envaeix l’atmosfera de l’interior.

A més a més, sona l’orgue, amb més de 4000 tubs que és del segle XVIII, i una coral canta. Amb este context vaig mirant la catedral, el grossos murs, les vidrieres i l’altura! És una de les catedrals més boniques que he vist en la meua vida. 

Quan eixim anem a la plaça del bisbe.

Ens situem davant la font i mirem també la façana del palau Episcopal edificat sota el patrocini de jose Francisco Lssso de Castilla a partir de 1762. Actualment acull exposicions.  És un edifici cridaner amb molt de color que em recorda els que he vist a centreamerica. Després m’assabente que l’edifici el van triar com escenari per a una pel·lícula, “ El puente de san Luis”,  recreant el Perú colonial.

Passem per la porta del museu de Picasso, però quan decidim entrar-hi, hi ha tanta cua que decidim deixar-ho córrer. Hem de tornar a Màlaga per visitar-la amb tranquil·litat, esta primera visita, és una primera mirada que dona poc temps.

Passem per la porta de la famosa bodega El Pimpi, no hi cap més gent altre lloc per tornar amb deteniment i sense importar fer cua esperant t’atenguen.

En el nostre trajecte veiem la façana de l’església de Santiago d’estil mudèjar, lloc on va ser batejat Picasso. És la més antiga de les primeres esglésies que s’hi fundaren en arribar el Reis Catòlics. Data de de 1490. El més significatiu de l’edifici mudèjar és  la torre. També hi ha un element mudèjar a la portada.

En un passeig per Màlaga no pot faltar anar a la cèntrica plaça de la Merce, seu de festivals i actes.

Hi trobem un alt obelisc de 1842, que fa homenatge al general Torrijos.  És un monument funerari símbol de la lluita contra la tirania i el despotisme.  Torrijos junt a 48 companys foren afusellats a la platja de màlaga durant la guerra de la independència. La piràmide esta decorada amb 49 corones de bronze amb forma de llorer, cadascuna dedicada a cada una de els víctimes.

També hi és la casa natal de Picasso, seu de la fundació, ho deixem per a altra ocasió. En lloc d’entrar-hi mirem com passa una processó.

Altre lloc imprescindible en Màlaga és el carrer Larios, un dels més comercials i elegants de la ciutat. Hi està el balcó de l’hotel Larios, on segons em conten el malagueny internacional Antonio Banderas veu les processons quan ve a la seua Màlaga natal. Cert que és un lloc privilegiat just enfront de les grades per a les autoritats.

Entrem a dinar a un lloc molt acollidor situat en un carreronet que dóna al carrer Larios. És molt  agradable i s’hi menja molt bé.

Al final del carrer Larios està la plaça de la Marina construïda en enderrocar les muralles a meitat del segle XIX, així la ciutat quedà oberta al mar. És l’entrada al port. Els creuers que arriben a Màlaga paren en este punt i és el primer que troben de la ciutat. Des de la plaça de la Marina fem un passeig pel port fins al museu Pompidou. Des de l’any 1998 estan remodelant el port i modernitzant les instal·lacions. Cada dia està més bonic. Permet rebre els creuers més grans del món, la qual cosa no ho poden dir tots els ports. Crida l’atenció una gran nòria, és la nòria temporal més gran de tota Europa.

També observem “La farola” de lluny, és l’únic far amb nom femení.

El port és modern. Llàstima que l’oratge en estos moments no acompanya.

I al final del passeig arribem al museu Pompidou.

Entrem, ens abelleix i a més a més, és un bon lloc per refugiar-se de la pluja.

Acabem l’estada a Màlaga fent parada en la bodega Odisea situada en una casa del segle XVIII amb sabor a antiguitat recordat amb fotos per les parets i típic pati andalu. La bodega té la singularitat d’estar protegida per ser representació de la casa malaguenya. És l’única que queda de l’antic barri de la Coracha desaparegut en la dècada de 1990, un barri que existia ple de cases blanques situat darrere de l’alcassaba i front al mar. El nom de la bodega, la Odisea, ve per la lluita que va fer la família quan volguè comprar la casa, una lluita que al capdavall guanyà.

La finalitat d’este viatge era fer la ruta del Caminito del rey, però Malaga bé val una visita per a ella soles. I de fet, m’he quedat amb gana de més.  Ens ha quedat per veure molt:  entre altres ha faltat veure museus, el jardí botànic, el cementeri angles o el mercat de les Drassanes, tambè gaudir de l’ambient nocturn. Però el que importa és que  hem aprofitat cada moment.

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019

RESSENYA LITERÀRIA: LLIURES, ciutadanes del món

LLIURES ciutadanes del món

Carmen Alborch

24 d’actubre de 2018 moria CARMEN ALBORCH, hui fa un any. Carmen Alborch, doctora i professora de dret, que va ocupar nombrosos càrrecs entre els quals destaca haver estat de directora de l’IVAM i haver ocupat la cartera ministerial de  cultura del govern espanyol durant tres anys,  quan encara era poc habitual veure cares femenines al govern, va rebre molts premis per la seua tasca per la igualtat social entre dones i homes. Carmen Alborch era una persona preocupada per la cultura i difondre-la i tindre les idees en este aspecte és signe de ser una persona culta.

Libres és, junt al Solas i Malas una trilogia sobre els drets de les dones i feminisme.

Fa mols anys vaig llegar “Solas” i m’agradà per dignificar l’estat de la soltería i la soletat. Carmen mostraba en aquell llibre converses i reflexions i lectures de dones de la seua generació. L’esta civil és el que menuys importa , deia l’autora, el que s’ha de lluitat es per la cooperació i l’afecte. El llibre Malas no l’he llegit, però sé que refelxiona sobre trencar les exprectaves tradicionasl i ser “menys obedients.

En “Libres, ciudadanas del mundo” l’últim llibre de la trilogia publicat al 2004,  ens parla d’extraordinàries dones contemporànies que són importants però només conegudes en àmbits reduïts. Són dones valentes, compromeses que caldria imitar, dones que desitgen la llibertat coma eina per a dignificar les persones,  dones constructores del món, de vides plenes de valentia i sentit comú. Són dones amb vides creatives i dignes que han pres decisions que han marcat la seua vida i la de molts, dones defensores dels drets humans pioneres, innovadores, hàbils, fortes…dones que amb el seu exemple ajuden a eliminar la inseguretat de la resta de persones. Són estímul de que el canvi es possible. Són dones amb el qualificatiu d’excel·lència. Cap d’elles ho ha tingut fàcil, totes són líders malgrat ser poc conegudes. És el que em crea malestar, sabem què fan  i què no fan “famosillos” que no ha fet res per a ressaltar en la vida  i tothom coneix, i  en canvi no en sabem res d’altres realment valuosos per a la humanitat. No és just, encara hi ha molt que canviar.

Es un llibre didàctic i enriquidor, no només ens mostra la vida de la protagonistes sinó que explica al detall les circumstàncies que l’envolten i que han contribuït en gran mesura a que siguen com són i actuen com han actuat.

És un llibre que et transporta amb bona narrativa a  diversos llocs del món i la problemàtica que viuen una gran part de la població perquè cadascuna de les 9 dnes representades procedeixen de diversos punts geogràfics.

Així que llegir el llibre de Carmen Alborch ens obri una finestra al món i als seus problemes en general.

Coneguem la problemàtica de la deforestació en l’Amazònia de la mà de MARINA SILVA. Un problema que va comportar misèria per a moltes famílies que es veien sense res mentre altres engreixaven les butxaques amb la riquesa del terreny. També va comportar, malauradament, el genocidi de nombrosos grups ètnics d’indignes.

Amb l’autora del llibre El color purpura, ALICE WALKER, neta d’esclaus,  sabem del patiments de la dona africana del passat i en l’actualitat. No només va escriure este llibre tan conegut, especialment desprès de convertir-se en pel·lícula, també va escriure altres relats, assajos i poemes sempre centrats en a lluita dels afroamericans, especialment dones que son testimoni de societats racistes, sexistes i violentes.

RITA LEVI-MONALCINI era una científica i neuròloga italiana que va viure en època del Mussolini i dels nazis. Carmen ens conta l’entorn del nazisme que la va envoltar mentre anava preocupada ens investigacions importants que la van dur al  descobriment del primer factor de creixement conegut en el sistema nerviós i a  guanyar el premi Nobel de medicina l’any 1986, convertint-se aixi en la quarta dona guardonada amb este premi al llarg de la història. Els seus descobriments han ajudat a comprendre el funcionament de les cèl·lules.

Carmen Alborch para l’atenció en la premi nobel de la pau de l’any 2003, la musulmana irani SHIRIN EBADI, la veu de qui no tñe veu  que va aparèixer a fer el discurs a Oslo sense vel i amb un discurs contundent i clarament reivindicatiu explicant la stuació de la dona al món que l’envolta i la lluita contra l’integrisme islamic. Advocada i jueva al seu país va haver d’abandonar el,càrrec despres de la revolució islamica l’any 1979. Va destacar, com la resta de done sselcionades per Alborch en este llibre,  per la lluita constant per la democracia  ipels drets humans I ella ho tenia molt dificil i aixi i tot va ser molt valenta no fent cas a les constants amenaces que atentaven contra la seguretat personal. Les amences van continuar cada vegada que mostrava cara a occident una cara que el seu pañis no volia mostrar.

Presentant-nos a ADRIAN PIPER Came alborch divaga sobre que és ell’art i é quq la protagonista d’este apartat és una filosofa  concetual que a traves de l’art mostra la reivindicacio social, politica feminista i busca la provocació com una nova manera de reflexió. Adrian Pipe, de pell blanca nacuda en familia de negres de Harlem  paral sovint sobre xenofobia perquè sap perfectamnet del tema.

La societa hindú queda plasmada prensentant a la següent protagonsta seleccionada per Albosrch, VANDANA SHIVA, una activista en favor de l’ecofeminisme qualificada com l’heroina ambiental. Impulsa a done s agricultores a recuerar el tradicional paper que havia tingut durant segles, al guardar les llavors per preservar l’especie i tornar-la a plantar. Aixi Shiva es nega a obeir les lleis internavcionals de comerç i es nega a catar les regles de l’economia de mercat per crear el seu mercat independent.

MARY ROBINSON és política i advocada irlandesa, va ser la primera dona presidenta del seu país amb preocupació constant pels drets humans i per la pau.

La xilena, metge i politica MICHELLE BACHELET JERIA va ser presidenta del país en dos periodes no consecutius. Michelle sap que és l’ exili politic i les tortures.

MARILYIN WARING, Política i intel·lectual feminista nascuda a Nova Zelanda, va escriure el llibre “Si las mujeres contaran ” desafia els homes politics i economistes analitzant amb una mirada global, l’economia moderna destacant que l’economia dominant ignora el treball no

DESCOBRIM TAILÀNDIA

Hores i hores volant per arribar al país de l’etern somriure:
Madrid- Ginebra, Ginebra- Amman, Amman- Doha, Doha- Bangkok... eixe va ser el (llarg) trajecte.

No oblides entrar als enllaços que expliquen al detall.

Eixírem  de Madrid un dia a les 12 del matí i arribàrem a la destinació que voliem quasi a les 12 del dia següent. Llarg... molt llarg.. mai havia estat tant de temps en l’aire. 

En eixe viatge vaig experimentar por dins de l’avió, una claustrofòbia que mai havia passat. Tot va ser en veure eixir un fum sospitós i no saber la raó. L’avio va parar a Doha enmig de no  res, només hi havia dunes d’arena envoltant... Al capdavall i després d‘haver passat el mal tràngol, vam saber que era l’aire de la refrigeració. Però mentre viviem  en la ignorància ens vingué al cap que hi havia una avaria i no tenia solució i és més, pensàvem, veient tant de fum dins de la cabina, que l’avio explotaria als segons.

Bangkok, la seua gent, els seus carrers el seu mercat, és un món a part. Era el meu primer contacte amb el mon asiàtic i em va impactar. Els clubs de les xiques ballant va ser el que més em va doldre i em va entristir i també, enfadar.

De dia, de nit…bullici... transit…gent…llums…olors…colors…i contaminació. Molta contaminació.

Anava en grup, però amb moltes hores lliure per poder experimentar en llibertat. Teníem organitzat l’hostatge i els trasllats, la resta era temps sense programar.  Ens ajuntarem 6 persones que anàvem pels llocs com peix en l’aigua. Recorde  Bangkok deambulant i acabant pujant al tren anomenat skytrain que va per damunt de la ciutat. I sempre amb calor sufocant acompanyat de pluges torrencials.

I recorde els temples i palaus. Quin calor feia. De tant de calor, vaig agafar un mareig que quasi em demaie, va faltar poc per a caure. A poc  apoc el cos s'aclimata.

Pels voltants de Bangkok es pot anar a visitar el mercat flotant  que malgrat estar ple de turistes conserva autenticitat.

De Bangkok anàrem al nord, a Chiang Mai, amb tren. Férem nit en lliteres junt a locals que feien el mateix trajecte de sud a nord del país. Al nostre costat teníem monjos.

Chien  Mai   és l’essència tailandesa, la muntanya la part rural… els mercats nocturns no tenen res a veure amb els de la capital. És una ciutat agradable i acollidora que m’agradà, encara que recorde que els mosquits ens picaren una barbaritat. Ciutat, monestirs, activitat diürna i nocturna...tot en plena muntanya. Així i tot trobàrem un lloc per sopar anomenat casa Antonio i entràrem...i acabàrem sopant calamars i truita.

De Chiang Mai anàrem  a Chiang Rai,  continuàvem a les muntanyes, visitant  poblats unes vegades per camins quasi intransitables i altres fent trams en barca.

Esta part de Tailàndia és la que més m’agradà i per la que realment val la pena tantes hores per arribar al país. És un goig coneixer les tribus de les muntanyes: les dones girafa, els karen,  i les tribus Akka i Yao 

Seguint per les muntanyes  arribàrem a triangle d’or, i pujàrem en vaixell pel riu Mekong, per veure les fronteres de Birmània i Laos de més a prop.

Anàrem per on anàrem el paisatge era espectacular, les muntanyes pintaven tot de verd  de diferents tonalitats.

També per anar a visitar tribus agafàrem furgoneta perquè els camins eren inaccessibles per a vehicles més grans. 

Pujàrem en elefant  travessant bassals i camins estrets.

Ente natura tribus i temples passàrem els dies, i sempre rient molt, érem un xicotet grup molt ben avingut i divertit.  

De Mae Hong Son agafàrem un avionet per retornar a Chiang Mai, d’on de nou agafàrem el tren nocturn per tornar a la capital. 

Una vegada a Bangkok, del grup de gent, hi havia uns quants que acabaven el viatge a les illes Pucket, però nosaltres anàrem a Pattaya, un lloc diferent que ens deixà bocabadats des del primer moment. Era prostitució lliure i clara pel carrer.

Com la platja de Pattaya no ens agradà, anàrem per lliure a l’illa de Ko Samet aconsellats per un treballador de l’hotel on ens quedàvem. A l’illa, ens diguè no van molts turistes i havíem d’anar en un vaixell de càrrega de queviures. I era cert. A la platja, banyant-nos, eixe diu només hi érem les 10 persones que desembarcàrem amb els aliments que necessiten els habitants de Ko Samet. 

La tornada la férem via Amman.  I per un imprevist aeri, a unes poques persones ens oferiren quedar-nos un dia més a  la capital  jordana. Nosaltres acceptàrem i aprofitàrem  per a visitar la capital de Jordània, que ja coneixiem. Un taxi ens portà al centre històric i tornàrem en autobús local. No hi havia cap occidental. Anàvem tres xiques a soles i no tinguérem cap problema.

Quan tornàrem a casa ens assabentàrem que dos dies enrere havia hagut un atemptat a l’aeroport jordà.

REFLEXIONS POSTERIORS, TAILÀNDIA,estiu 2001

TOT Tailàndia   

Passeig amb elefant al NORD 
Tailàndia Nord: CHIANG RAI i CHIANG MAI
Temple DOI SUTHEP a CHIANG MAI
Taliàndia Nord: les dones gurafa, els padaung
TRIBUS DEL NORD: els karen
TRIBUS AKKA i YAO del nord
TRIANGLE d'OR

TAILÀNDIA nord: I seguim a les MUNTANYES ALTES 

                 MÚSICA I FOTOS:Tailàndia Nord
TURISME SEXUAL a PATTAYA
CIUTAT DE BANGKOK
PALAUS i TEMPLES a BANGKOK
Illa de KO SAMET
                  MÚSICA i FOTOS: Tailàndia, entre asfalt i arena
Vida rural al MERCAT FLOTANT i turisme al ROSE GARDEN
                  FOTOS i MÚSICA: vida rural
L'AVIÓ CAP A TAILÀNDIA

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-3

Isabel i Sara són amigues dels temps en els que vivien a Guatemala. Fa vint anys que han perdut el contacte. Comparteixen unes vivències que inclouen uns secrets que a Isabel li han passat factura. Júlia, la psicóloga d'Isabel li recomana que reinicien l'amistat truncada, perquè és la solució per a tancar ferides.

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA ( pàgina 30)
Mariló Sanz Mora. Edicions 96 

RESSENYA LITERÀRIA: LA CASA ALEMANA

LA CASA ALEMANA

Annette Hess

Qui llig les meues ressenyes sap que dic sempre el que en pense. Generalment escric sobre llibres o pel·lícules que m’agraden i si hi ha critiques negatives no dubte en expressar-les. I hui ho vaig a fer ressenyant “La casa alemana”. I comence criticant la llibreria on el vaig comprar. El llibre el vaig adquirir en una "molt coneguda", on junt a altres seleccionats ocupava moltes prestatgeries i taules. I és que malauradament fins i tot, en els llibres hi ha classes socials. És el que critique. Hi eren els llibres que tenen editorials fortes que paguen per ocupar el lloc privilegiat. I no tots els llibres exposats són bons ni estan ben escrits. Però hi estan i avalats per critiques sempre favorables en la solapa. I sincerament, ja ni em fie si són vertaderes i em fan pensar que tal volta són inventades o comprades per a que facen l’efecte iman, un captivador iman en el que els lectors ens solem deixar atrapar.

No va fer falta preguntar si el tenien o no, el llibre estava a la vista. Com no ser un dels llibres més venuts quan està per tot arreu exposat? Una vegada més em  va fer reflexionar-hi sobre el fet evident que la majoria de les llibreries ens venen als lectors els llibres que els interessa vendre, els que tenen un màrqueting molt fort. De fet ho vaig corroborar quan vaig preguntar per un títol d’una autora valenciana i ni sabien qui era, ni de quin llibre en parlava i fins i tot,  al venedor  li costava pronunciar el cognom i el títol demanat. Cert que em fa vergonya que estes coses passen en València en un centre comercial cèntric que presumeix que té de tot. 

Enfadada i intrigada per saber què tenien en valencià, vaig rebuscar i si que en tenen llibres però uns pocs situats en una prestatgeria arraconada i només de l’editorial Bromera. Aixi que bé es pot dir que Bromera és una privilegiada de ficar cap entre tanta editorial potent!. I quan vaig preguntar sobre llibres d’altres editorials em contestaren: “Uff tal vez cueste encontrarlos”

Volia llegir una història concreta sobre Alemanya i els nazis, el llibre ja l’havia vist promocionat a les xarxes socials. Editorial rica és sinònim de promoció segura en tots els llocs. Vaig llegir la contraportada i com no tenia temps d’anar a altre lloc i mirar més, el vaig comprar convençuda que anava a trobar-me una gran història, una història amb  majúscules de les que recordes passats els anys. I no va ser així, tal volta tanta expectativa va fer  que em defraudara.

El tema si que em va semblar interessant. És la història basada en un judici real i tot des de la perspectiva alemanya. El judici va transcorre  l’any 1963 i era contra uns oficials de les SS dels camps d’Auswitch. He estat a Polònia i al camp de concentració i el d’extermini i m’atreia la idea de llegir més sobre la barbàries i les injustícies ocorregudes contra el poble jueu. També era una manera d’introduir-me un poc més en la història d’Alemanya, país que anava a visitar a les poques setmanes. Abans de fer un viatge, solc documentar-me amb llibres, documentals i cine perquè m’ajuda a entendre i assaborir més el país.

El vaig llegir amb avidesa i malauradament des de la primera línia vaig trobar  aspectes que em desagradaven. Sé que la culpa no la té l'autora. Per a mi el llenguatge és fonamental i són les frases ben escrites les que em capbussen en el que es conta. Jo jutge a traves de la manera com està escrita una obra perquè és la que em captiva o no. I en este cas, llegia i perdia el fil corregint mentalment el que jo veia que no estava ben escrit o millor dit traduit. No puc entendre com una editorial de renom traga a la llum una traducció de tan poca qualitat. No se si m’explique. No vull que es mal interpreten les meues paraules.

Segurament l’autora Anettet Hess en la versió original alemanya haurà escrit frases correctes morfològicament parlant, però en la traducció espanyola hi ha algunes expressions mal formulades, altres poc formals com “d’anar per casa” que són uns castellanismes que vulgaritzen el text i que no corresponen al context. També he trobat falta de concordança de verbs, l’ús incorrecte d’alguns pronoms i frases interrogatives mal formulades. I un detall fóra de lloc com cridar al 112 que en 1963 la Unió Europea encara no l’havia unificat com numero d’emergència. O si que existia i estic jo equivocada? Tot em saltava a la vista com un semàfor en roig i em paralitzava la lectura. Era inevitable no enganxar-me. Llegir un text tan mal traduït feia que contínuament perdera l’atenció.  

I pensar que el 90% de les critiques que he llegit sobre este mateix llibre són lloances! No  entenc per què s’ha deixat passar tanta errada i tampoc per què no hi ha critics de professió que es posen les mans al cap front a tantes frases mal expressades.  Pot passar i passa, que de vegades la persona encarregada de la correcció de l’editorial no veu errades simples que no són importants per a la lectura. Això queda perdonat, com autora m'ha passat i com lectora n’he vist moltes i en diverses editorials, grans i no tan grans. Però en este cas, es veu clarament que darrere de la traductora que ha traduït el text al castellà no ha hagut cap persona revistant  el text. Han pensat que amb la traducció n’era suficient. I estem parlant de l'editorial Planeta, que és de les "grans"!

La primera part és lenta i en gran part sobra, és un preàmbul excessivament llarg que no aporta res. I jo em pregunte, per què hi ha tanta obsessió en que les novel·les han de ser llargues. Hi està “Seda”, una de les millors novel·les que he llegit el la meua vida i és molt curta. Llegint a trompicons per culpa de les frases mal fetes vaig trobar uns personatges buits i sense  aprofundir i una trama totalment previsible dirigida per uns protagonistes amb els que es difícil tindre empatia. Eva, la filla d’un restaurant de Frankfurt que és traductora, és una jove estereotipada i el nuvi també. La protagonista mostra una evolució i maduració que la fa més forta, és cert, però al capdavall, el conjunt del llibre deixa questions no resoltes i un final precipitat i absurd.

I després està el narrador omnipresent i que a mi, particularment, en algunes ocasions em molesta perquè descaradament ho sap tot, el que passa i el que no, el que pensen tots, el que senten.... Tot. I no m’ho crec. I en llibres d'esta temàtica llegir un text que siga creible és fonamental. 

Però no tot és negatiu. La base del la novel·la és bona, el tema de l’holocaust és un bon recurs i important per a traure a la llum. Parlar de culpabilitat o el  perdó i el càstig que es mereixen els culpables a traves de la mirada alemanya està bé. També dic que la novel·la es llig fàcilment, tal volta perquè l’autora és guionista i descriu molt l’ambient. De fet, mentrestant llegia, imaginava mentalment una pel·lícula que, per altar banda,  crec que ja està aparaulada. El capítol  quan la delegació alemanya es passeja pel camp de concentració i extermini polonès, m’ha fet recordar el meu passeig particular quan hi vaig estar, on se me posaren els pèls de punta imaginant el passat. També estan bé les sessions del judici explicant, sense detallar molt, el sofriment, fa situar-nos en l’atmosfera asfixiant de la víctima.

Però reincidisc en que tot m’haguera agradat molt més, n’estic segura,  si la versió castellana haguera estat escrita amb un llenguatge curat. No puc perdonar esta manera de destrossar la llengua.