FOTOS i MÚSICA de NÀPOLS a Itàlia

Mai oblidaré esta ciutat... 

l'aventura desventurada inicial va marcar la manera de contemplar-la i de recordar-la.

Música:

Napoli de Bruno Oro

Adagio d'Albinoni

Capri, c'est fini, de Paul Mauriat

Per llegir més sobre Nàpols, clicar en l'etiqueta corresponent.

NÀPOLS, passeig per la ciutat

Tot el que em conten de Nàpols m’ho crec. Un dia hi vaig veure una dona que es rentava els peus tirant-se aigua d’una botella dins d’un autobús urbà. Em vaig quedar atònita, circulàvem per dins la ciutat!.

A partir de l’aventura desventurada amb la qual vaig iniciar l’estada en Nàpols, em vaig obsessionar amb la idea d’intentar que no se me notara que era turista. Tenia les meues raons. Ser atracada per uns delinqüents no és plat de bon gust sobre tot quan el mal d’ossos i de les ferides t’ho recorda cada moment.

I al fons...el Vesubi...

Per evitar temptacions als lladres de carrer, experts en allò d’apropiar-se de les pertinences dels pobres incauts forasters com jo, cada vegada que eixia de l’hotel ho feia amb una bossa de plàstic de color rosa, just la que m’havien donat en la farmàcia on vaig comprar tot el que vaig necessitar per fer-me les cures pertinents de les ferides. 

Estava entossudida en aparentar ser una napolitana més. No volia portar cap motxilla ni bossa de mà de les de passeig, només la bossa de plàstic que m’havien donat en la botiga, així, estava convençuda, tothom pensaria que era una veïna més. 

A la bossa de color rosa guardava la cartera amb la documentació i diners, el poc que em quedava, i la càmera de fotos que mostrava solament quan havia de fotografiar, també el llibre-guia de viatge camuflat perquè estava intencionadament folrat amb paper de periòdic. El periòdic IL CORREO DE LA SERA, de cada dia tampoc faltava clarament exposat a la vista. Generalment el turista no compra la premsa del dia, així que jo  per dissimular millor la meua procedència, cada dia el comprava i feia com si el llegira. 

I així, amb eixa pinta de turista camuflada, visitàrem la ciutat i eixirem pel voltants. Per recórrer la ciutat, malgrat anar coixejant, generalment anàvem a peu a un ritme lent, el que em permetia la meua coixera. També pujàvem al transport urbà, on estranyades cada dia observàrem un fet que encara a hores d’ara és un dubte pendent. Ningú pagava, nosaltres religiosament passàvem el bitllet per la màquina però incomprensiblement veiem que ningú ho feia, curiosament ni les monges passaven per la “maquineta”.

Nàpols va tenir un passat històric important a l’època romana i després a l’època medieval amb la dinastia dels Anjou coronat sota el govern d’Alfonso V d’Aragó. Del govern dels virreis espanyols als segles XVI i XVII quedaven vestigis, com la via Toledo, però va ser al segle XVIII quan la ciutat va aconseguir el màxim esplendor amb la sobirania de la dinastia borbònica que va mamprendre una remodelació urbanística important.

El plànol de la ciutat era el nostre guia i acompanyant. Des del primer moment ens adonàrem que seria fàcil moure’s per carrers i avingudes per visitar els principals monuments de la ciutat que en una primera ullada al plànol localitzàrem i assenyalàrem. 

Cada vesprada paràvem a descansar a la piazza Bellini on queden ruïnes de la muralla grega. A la plaça hi havia un café literari amb molt d’encant, s’hi respirava un ambient agradable i dins hi havia tenda de llibres.

Piazza Bellini

La via Toledo és punt neuràlgic de la ciutat, quasi tots els dies passàvem per este carrer per anar a algun lloc o  tornar cap a l’hotel. Des de la via Toledo s’accedeix al barri espanyol, construït al segle XVII per allotjar les tropes espanyoles. Actualment són carrers estrets i foscos, buits de gent però plens de roba estesa al carrer.

Reconec que la ciutat de Nàpols no la vaig assaborir com calia, vaig recórrer molt però amb l’angoixa al cos poc veia, cada soroll de moto em recordava l’agressor...sovint pensava si en algun moment m’observaria en la distància...sovint pensava que tornaria... no obstant això puc recomanar i recomane si es visita la ciutat, no deixar d’anar a Spaccanapoli, que és el carrer que divideix el casc antic de la ciutat, a la zona de l’església de santa Chiara, la de Gesú Nuovo, la de san Domenico Maggiore o la capella Sansevero. 

També s’ha de visitar el palau reial. El palau va ser seu d’una de les monarquies més importants de la Mediterrània. Les sales guarden una col•lecció pictòrica i de mobiliari important. Cal ressaltar l’escalinata de l’entrada.

Façana del Palau reial.

Jo, sempre amb la bosseta rosa...

El Palau Reial va ser seu d'una de les monarquies més importants de la Mediterrània.

Cal anar al museu nacional on destaquen els objectes i mosaics, utensilis de casa, joies...tot trobat a Pompeia i Hercolano, és un dels mes importants d’Itàlia

Museu arqueològic nacional, és un dels més importants d'Itàlia. hi estan les troballes de Pompeia i ercolano: mosaics, utensilis de casa, joies...

Cal passejar per les galeries Umberto, amb tendes i decoració retro, on destaca el sostre de cristall i ferro i el paviment de marbre formant mosaic.

Galeries Umberto, amb botigues i decoració "retro", destaca el sostre de cristall i ferro, i el paviment de marbre formant mosaic.

S’ha de parar a la plaça de Trieste y trento que marca la separació de la comercial via Toledo i els estrets carrers del barri espanyol, i anar a la la plaça del Plebiscito, construïda per a celebrar festes, cerimònies i desfilades, on hi ha unes columnes inspirades en les de San Pedro de Roma, del segle XIII i reconstruït al segle XV. 

A la plaça Plebiscito està sant francesc de Paula de principis de segle XIX i enmarca la plça con struida per celebrar festes, cerimonies i desfillades.

S’ha de visitar  el Castel Nuovo començat a construir al segle XIII i reconstruït al XV, amb fosses, cinc torres i un arc renaixentista.

Castel Novo començat a construir al segle XIII i reconstruit al XV, amb fosses, cinc torres i un arc renaixentista.

I, com no! també el Castel dell’Ovo del segle XIII i reconstruït al segle XV a la zona del port. Sovint hi anàvem, m’agradava esta zona marinera, també s’ha de dir la més plena de turistes.

Castel  de l'ovo, és el més antic de Nàpols. al voltant del castell està el barri del BOTGO MARINARO construït a finals del XIX per a pescadors. en l'actualitat concentra vida nocturna i restaurants.

A la zona de Mergellina s’hi concentraven la majoria dels hotels de luxe de la ciutat també la població acomodada hi vivia aleshores.

Zona de Mergellina

Malauradament no tinc fotos de la majoria dels edificis del centre històric, ni del claustre de santa Clara tot enrajolat representant imatges campestres, ni de l’església de Gesú Novo amb façana de pedra volcànica, ni de la catedral. La culpa és el nerviosisme constant que m’acompanyava, i la insistent mania de no semblar turista i voler aparentar ser una napolitana.

Malgrat anar coixejant, resultat de l’assalt, no deixàvem de caminar. Un dia mamprenguérem una llarga caminada urbana per arribar a les catacumbes de sant Genar. Malauradament després de tant de trajecte sense perdre punt d’altres carrers poc transitats i poc turístics de la ciutat, les trobarem tancades, però a canvi vàrem veure la vida del barri obrer de la Sanità.

Un dia pujàrem en funicular per anar a Vomero, que està a la part més alta de Nàpols i no té res a veure amb la part baixa. Tot està més net, més restaurat, s’hi respira un aire més saludable. Visitarem la Cartoixa de san Marino, un monestir de cartoixans construït al mateix costat del castell de san Telmo i un dels monuments més importants amb una església barroca. El prior era l’única persona que podia tenir contacte amb el món exterior. Des de la seua cel•la, el quarto del priore,  on no faltaven tresors artístics i des del frondós i acollidor jardí regia la vida del monestir.

Il quarto del priore

Des del jardí del prior es gaudeixen d’unes precioses vistes al golf de Nàpols.

Vistes des de la part alta

És tot el que recorde de Nàpols, que més que monuments és l’ambient. Tinc una imatge inesborrable, a més a més del moment quan em furtaren el bosso, que és la platja. És una de les imatges més caòtiques de la ciutat, si és que se li pot anomenar així a aquella zona amb brutícia desmesurada que era el lloc on anaven a parar els vaixells en acabar les tasques de pesca i on s’hi respirava el combustible contaminant. I jo, bocabadada, mirava com els napolitans la gaudien com si fos la millor meravella del món. No podia entendre com eren capaços d’estar estirats prenent el sol tan tranquils en una arena en condicions tan penoses i com podien banyar-se en unes aigües que de netes no en tenien res. 

I feia olor a combustible!

La platja

Per això que vaig veure i viure i per més, tot el que es diga de Nàpols m’ho crec.

REFLEXIONS POSTERIORS, NÀPOLS estiu 2004.

NÀPOLS: L’aventura desventurada IV PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada III

M’agrada molt viatjar, és un cuquet que es porta dins i que s’ha d’alimentar. Al llarg de la meua vida he estat en poblats menudets i grans ciutats, algunes perilloses, he visitat deserts i selves, moltes vegades carregats d’imprevistos, he estat dies convivint amb diferents mentalitats i races...i mai passà res. Havia de ser en Nàpols. Ara, passat el temps el fet perd importància. Però aleshores no, estava acostumada a la meua bona sort que per uns dies m’abandonà.

Uns delinqüents m’assaltaren, m’atracaren de manera violenta arrossegant-me per l’asfalt fins aconseguir el botí que era una bosseta que duia creuada al cos.

S’estaven complint els mals auguris de la malastruga.

En la bosseta guardava la documentació, les targetes de crèdit, el mòbil i 300 euros.

No havia dit la malastruga això de, cuidado con ese mobil...? què més havia dit? No, no...no volia ni recordar-ho...

Era una malastruga de debò.

Va ser un fet fugaç però carregat d’exacerbació, desesperació, frustració i eternitat.

Ella se n’anà, però la influència nefasta es quedà. Des del port, plànol en mà decidirem començar a visitar la ciutat. A l’hotel ja sabien que arribaríem tard. Al capdavall com no portàvem maletes, no calia hi anar aviat. Decidirem deambular el que quedava del matí, dinar i després hi anar a descansar. Possiblement les maletes ja haurien arribat a mitjan vesprada.

I així com ho pensàrem, ho férem.

Aquell primer dia a Nàpols, amb maletes perdudes i encara sense estar registrades a l’hotel, en acabar de menjar, agafàrem el camí de la llarga avinguda on estava l’hotel. Era migdia, al voltant de les tres. Feia una xafogor insuportable. No hi havia gent caminant per les voreres, ni a les portes de casa, no hi havia cotxes...no hi havia res. Era una avinguda cèntrica, on estava el museu més important de la ciutat, però a eixes hores semblava una ciutat fantasma. Eixe va ser l’escenari.

De sobte vaig escoltar el soroll d’una moto. En un instant vaig saber que venia per mi. La moto m’avisava circulant per l’ampla vorera i dirigint-se cap on estava jo, cap a nosaltres, jugant a fer esses provocadores. Però no podiem fugir, no hi havia lloc on amagar-nos, ni altra via per on dirigir-nos i escapar de l’amenaça. Sabíem què faltaven molt poques façanes fins arribar a l’hotel. Estàvem molt a prop. Angoixades, desesperades, miràvem la numeració i no faltava res. Alleujarem la passada, mig corrent. Però la moto ens seguia.. I s’apropava. I jugava a allunyar-se sense perdre’ns de vista. I ens rondava creant cercles al nostre voltant.

Sense saber com d’un carrer lateral aparegué un aliat. També motoritzat. Ara no era una, eren dos les motos provocadores i cap persona al voltant que poguera ajudar. El cercle que formaven les motos al nostre voltant era cada vegada més estret. 

És un sentiment difícil de descriure, saber que alguna cosa va a passar i saber que no serà bona. De sobte un dels agressors es llençà damunt meu agafant-me la corretja del bosset que portava creuat. L’altre vigilava i mirava, m’envoltava. La meua germana bocabada no reaccionava. Jo cridava fort, ell tirava amb força, i de tant tirar em va fer caure al terra. La meua germana mirava i continuava igual de bocabadada. Jo tirada en terra, la moto m’envoltava. La meua germana, ara un poc allunyada era un testimoni mut i paralitzat de com la corretja no es trencava i l’agressor mig doblat des del seient de la seua moto forçava i a mi m’arrossegava perquè la moto seguia en funcionament. Però el delinqüent no podia trencar la corda perquè era molt forta.

Si jo haguera pogut li haguera donat la bossa, no haguera posat impediment, però és que no podia llevar-me-la perquè a més portava dos bosses més penjades del braç i l’encreuament d’unes ases amb altres corretges ho impossibilitaven.

Al final aquell delinqüent va decidir baixar de la moto per disposar de les dos mans, ajupir-se on estava jo, ferida, i estirar la corda fins trencar-la del tot. Mentre l’amic ens rondava, el soroll de la moto era desesperant. La meua germana expectant ho mirava tot des de la seua posició allunyada de l’escena. No podia fer res, en el primer moment s’hi quedà paralitzada i va continuar així fins el final. Quan l’individu va aconseguir el botí ràpidament fugí. Desaparegué en un tres i no res junt l’amic.  

Esta és una de les xarabasques resultants després de ser arrossegada per terra.
Hi havia més però eixes no les mostre, quedaven amagades.

Va ser culpa de la malastruga?.No sé. Jo vaig anar coixejant tota la setmana i amb dolor permanent als ossos i també per les ferides als genolls i cuixes. I les maletes no arribaren a l’hotel fins dos dies desprès. Culpable o no, eixos foren els malaventurats fets. 

I sobre la visita a Nàpols...ho deixe per a altre text diferent..En la ciutat, sortosament, ja no ens passà res més dolent però jo tenia el soroll de la moto en cada moment. 

El fet no anava a impedir les vacances...
així que quan no podia caminar pel dolor usàvem el bus o altre mitjà, i al final em vaig atrevir, fins i tot, a pujar el Vesubi.

La ciutat la visitàrem pam a pam.

Anàrem a Ercolano i Pompeya, les ciutats soterrades pel volcà....

I tampoc vam dubtar en agafar un tren per visitar Paestum, un recinte arqueològic molt interessant.

En tornar a casa l’efecte malèvol encara va continuar perquè les maletes van ser de nou extraviades...però... encara va haver més.

Unes setmanes després, estava un dia tranquil•lament a casa i la malastruga em va telefonar. Era per preguntar com havia esdevingut la tornada del viatge i alhora contar-me que estava a l’hospital. A l’hospital? li vaig preguntar un poc espantada. Si, a l’hospital. Al marit, que era  espanyol, l’havien operat de l’esquena. Fins ací tot entrava dins de la normalitat. Però curiosament no havia pogut arribar al moment quan l’entraven al quiròfan perquè el tren que la portava a València es va trencar i va parar només iniciar el trajecte en la població on ella residia. 

Ufff!!!. Un tren avariat a meitat trajecte! Per voler ser optimista, vaig pensar que són coses que solen  passar...però...de debò sol passar?

Definitivament, no puc deixar de creure en l’existència dels malastrucs.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NÀPOLS 2004 i la malastrugança.

NÀPOLS: L’aventura desventurada III PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I 

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II 

Des que havíem conegut la malastruga havíem perdut tres coses: un avió, una nit de vacances a Nàpols i unes maletes. I jo particularment també un poc de la seguretat i optimisme que em caracteritzava.

I el que encara no sabia, era que la cosa anava a continuar.

Sincerament, mai he tingut por de volar, sempre he pensat que l’avió és dels mitjans més segurs de transport. Aquell matí l’única manera d’arribar a Nàpols era via Barcelona, així que havíem de fer dos vols: primer de Madrid a Barcelona i després de Barcelona a Nàpols. I  jo només tenia al cap les paraules de la malastruga que estava al meu costat:. Solo me queda sufrir un accidente. 

Sortosament no sofrirem cap accident d'avió i al final gaudirem de la ciutat.

A més a més, el seu estat de nervis empitjorà, ara corria pressa  per arribar al soterrar i cridava fort el seu pesar i criticava tothom en veu forta sense parar. 

Per fi arribàrem a Nàpols. Per fi...nosaltres ja estàvem a la ciutat desitjada però les maletes no...si pogueren relatar els països que degueren creuar!. De Madrid les enviaren a Nàpols via Venècia i de Venècia...cap persona encarregada sabia més. Les buscarien i ens les enviarien a l’hotel, és l’únic que obtinguérem per resposta.

Certament que el que m’estava passant era nou per a mi. Mig món recorregut i era la primera vegada que perdia l’ avió i les maletes. I ja sé que són fets que desgraciadament solen passar, però és que a mi no. No és normal que culpara la malastruga de semblant adversitat?

Les galeries comercials estaven en un edifici bonic...Va ser el primer que visitàrem
 i  aleshores que allunyada estava jo de saber el que m'anava a passar...

Pobra malastruga, la feia culpable però alhora l’ajudava perquè ho estava passant mal. Si corria agafaria el ferry cap a Capri i arribaria al soterrar. Com anàvem sense equipatge decidirem acompanyar la malastruga al port on l’esperava un germà per anar junts cap a Capri.

Inconscientment siguè un gest per assegurar-me que agafara el vaixell i s’apartara de mi, que se n’anara ben lluny i ja sé que nomes pensar-ho resultava una maldat. I ara em penedeisc, però aleshores no ho podia evitar. Estava convençuda que la mala sort existia i que ella era una portadora.

I és que no va parar. Des de Madrid fins el moment de l’acomiadament no parava d’augurar males coses, 

-cuidado con los napolitanos d’esta ciudad, nosotros los de Capri somos diferentes, repetia i repetia...

-cuidado, dos chicas solas...ese movil que no te lo vean...

 Nàpols...per fi!!!

El Vesubi s'hi veia des de l'avió impressionant.

Va insistir en que la visitàrem en anar a Capri i sincerament jo, i em sap greu admetre-ho perquè en el fons ella no tenia cap culpa,  més que tornar-la a vore, el que volia era perdre-la de vista ja. És cert, la volia ben lluny.

El que mai m’esperaria  era que els efectes de la seua mala sort s’havien arrelat en mi. Faltava molt poc per evidenciar-se.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - II PART

Per a llegir NÀPOLS:  l'aventura desventurada I 

La  malastruga era de Capri. Estava casada amb un espanyol i vivia en una de les nostres platges on regentava una pizzeria.

Moments abans de pujar al primer avió, de sobte vaig notar que algú m’agafava del muscle. Era Ella, una dona nerviosa que em deia frases precipitades que en un principi no arribava a entendre. Parlava bé l’espanyol però l’estat en que s’hi trobava la feia xarrar sense control. Anàvem  a perdre el vol! Vaig entendre al final després de fer-li ho repetir. Que m’estava dient? Jo ja ho sabia, ja ho imaginava, no calia que aquell manoll de nervis m’ho recordara. En parar-me a pensar un poc en l’estranya situació que aquella italiana estava protagonitzant em vaig quedar dubtosa pensant com sabia que nosaltres anàvem a la mateixa destinació que ella. Em vaig quedar amb la mosca en l‘orella.

Després m’assabentaria que havia estat preguntant en informació qui érem, d’entre tots el passatge, els que segurament perdríem el vol cap a Nàpols. I allí li contestaren que només érem tres les que anàvem cap a la ciutat italiana. No m’agradà que em fera eixe control. Va endevinar qui érem al moment perquè en informació li digueren que es tractava de dos germanes. Ella inspeccionà tot el passatge que esperàvem el moment de pujar i fàcilment ens identificà, no sigué difícil trobar-nos perquè físicament la meua germana i jo ens assemblem.

Es va entossudir que volia que viatjarem totes tres juntes, estava fora de si i es posà a demanar el canvi de  seient. I nerviosa i entossudida com estava, parlava  a crits exigint i reclamant com un dret seure al nostre costat. Amablement el meu esporàdic company de viatge, el que de debò m’havia tocat, va cedir a les demandes d’aquell ser que es mostrava tan desesperat. Ho exigia així perquè arribat el moment una vegada en Madrid les tres juntes ja veuríem què passava si al capdavall perdíem l’avió. Així va ser com sense esperar-ho i sense poder fer res, de sobte tenia una nova companya de viatge diferent al jove que tocava. Els nervis la feien parlar a crits i de manera no molt educada. El pitjor era que parlava fort per a tots i en nom de les tres. I nosaltres només  feia cinc minuts que la coneixíem.

Una vegada enlairats es va tranquil•litzar, al menys aparentment, va baixar el to de veu i la resta del passatge ja no va saber més d’ella fins el final del trajecte.

La resta dels passatgers no però jo si. La companya inesperada de seient comença a parlar-me. Em vaig comportar de manera  educada i vaig escoltar, però cert que en eixa ocasió no m’abellia res ni miqueta saber que contava, perquè xarrava i xarrava sense parar i sense donar peu a la conversa.

I més poc m’abellia escoltar el que m’estava relatant.

Començà a explicar un seguit d’incidències viatgeres que li havien passat en altres circumstàncies amb els avions, amb el personal de vol, amb les maletes, amb la seua vida... Res bo. Tot malaventures. I a mi que em contava?



La malastruga era de Capri, lloc que teníem
previst visitar.



Feia anys que viatjava arreu del món i mai m’havia passat res del que ella estava contant, sortosament. Mai, ni pèrdua de maletes, ni pèrdua de connexions de vol, ni retards exagerats i inoportuns. Res de res. Desprès de més de vint anys viatjant, esta era la primera vegada que anava a perdre una connexió de vol.

I de sobte em digué “es que soy gafe”. M’hi vaig quedar bocabadada, no sabia si riure o plorar. Ella em mirà la cara d’espant i ho repetí per deixar-ho clar. Es verdad, soy gafe, me pasa de todo y nunca nada bueno.

Però jo no eixia de l’espant, no pel que em deia, que no acabava de creure’m,  sinó per la impassibilitat com ho deia, amb sang freda i fins i tot contenta, vanagloriant-se, com si això de ser malastruc fos una virtut. La meua ment no encaixava bé el que deia, m’estava prenent el pèl? Tal volta era una manera de justificar tot allò que en la vida no li anava bé.

Incomprensible!. Era com una carta de presentació: Sóc malastruga i tu?

Capri és una illa de turisme exclusiu, hi ha un
carrer ple de botigues amb les millors i més
cares  marques.

Jo, incrèdula en este aspecte fins el moment, vaig començar a replantejar-m’ho. Ni vaig intentar al•legar en contra. Ella ho tenia clar i no seria jo qui la fera canviar d’opinió.No sé el per què del meu canvi de parer, no ho sé però conforme més en parlava aquella dona nerviosa i desesperada més em fiançava en què allò de la malastrugança no era solament ficció.El que m’estava contant no m’agradava gens ni miqueta. Em contava totes les desgràcies que li passaven sovint desgràcies que mai arribaven soles i mai li passaven a ella solament.

La meua ment començà a reaccionar malament, a imaginar situacions nefastes que aquell ser encara li quedaven per passar i que jo com estava asseguda al seu costat també sofriria. Que m’estava passant? De sobte vaig sentir por per si l’avió s’esgavellava perquè aquell ser que  seia al meu costat ho aventurava. “solo me queda sufrir un accidente aéreo” deia sense pensar que aquelles paraules m’estaven influenciant. Calla calla, li repetia jo sense parar.

Sóc optimista per naturalesa i eixos mals pensaments els havia d’allunyar. Vaig començar a fer mentalment  un balanç de la meua bona sort  de sempre i per moments em tranquil•litzà però això no lleva que a partir d’eixe encontre, creuria en l’existència de sers als que tot els eix mal.

Allunyant-se del centre de l'illa es poden trobar
paratges amb vistes precioses.

La napolitana, oriünda de l’illa de Capri, necessitava arribar el més aviat possible a casa perquè sa  mare es moria i si no agafava la connexió de vol en Madrid, no arribaria a hora Esta era l’explicació de tant de nervi i desesperació, per culpa d’Iberia no veuria sa mare en els últims moments de vida. I malauradament així va ser.

El primer avió va aterrar a Madrid com era d’esperar tard. No varem poder agafar el nostre següent vol i haguérem de passar la nit les tres en un hotel del mateix aeroport. I si no era poc, sense maletes, de les quals Iberia no sabia ni on podien estar. La meua germana i jo ens passàrem la nit consolant la malastruga que va rebre la noticia de la mort de la mare davant nostre. Pretenia passar-se tota la nit parlant perquè no volia dormir en habitació individual. I xarrant, parlotejant ella, passaren moltes hores fins que de tant parlar es va esgotar i va decidir fer l’esforç de passar la nit sola.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - I PART

El bon viatger no ha de fer cas dels estereotips que venen marcats per guies de viatge o idees preconcebudes...el bon viatger ha de veure les coses sense prejudicis...
Però de vegades passa, i allò que tantes vegades t’han dit i altres tantes t’han advertit, es converteixen en realitat.

La mala sort existeix? I la bona? Ara ho dubte. No sé què pensar.
Sempre he proclamat a qui volia escoltar, que la sort se l’havia de buscar cadascú, que s’havia de fer front amb optimisme cada situació per molt malaurada que fóra i pensar que els mals moments s’acaben i no tornen. I això de la malastrugança...això de “ser gafe”... eren contes inventats.

Innocent de mi! Des del meu món d’optimisme i  fins el moment carregat de bona sort,  pensava, igual que molts dels que esteu llegint este escrit, que els malastrucs no existien, que eren fruit de la invenció d’algun imaginatiu escriptor de novel•les o de guions de cine. Eixe era l’inici del mite, pensava. Els malastrucs han donat peu a acudits i diverses històries, que jo pensava era tot literatura, tot invenció, tot ficció. Això creia jo. Pobres personatges els malastrucs! Em deia quan els veia com en la ficció se’ls representava sarcàsticament, quina maldat per part dels creadors! Si. Era el que pensava fa temps. Ah! dolça innocència, en cap moment se me va ocórrer que podien existir en la realitat.  Ara ja no opine igual, vaig canviar de parer, tot just des que vaig conéixer un malastruc de debò, de carn i os i no de ficció.

L'aventura desventurada  començà abans de pujar a l'avió

Si, aquell personatge que aparegué de sobte en la meua vida, era un portador de mala sort, un ser al qual solament li arribaven adversitats. I malauradament, en este cas, no només li queien del cel, sinó que n’eren tants els contratemps, que els  repartia pels voltants. No, no és una exageració, i amb açò conteste a qui en este moment ho està pensant, qui creu que m’ho invente i el que pretenc és crear més invenció al respecte. No, ho assegure, no és cap exageració malgrat semblar-ho. Parle amb coneixement de causa, perquè malauradament vaig eixir perjudicada quan el destí em posà en un moment determinat al costat d’un ser malastruc.

I entre núvols la malastruga començà a
exercir el seu influix.



Fa anys ja que m’aparegué el portador i repartidor de la mala sort que a més de tenir males experiències personals i extraordinàries també les escampava. Fa anys i encara no l’he oblidat.Contràriament als meus desitjos unes vacances previstes i imaginades com perfectes es tornaren negres.

La meua aventura (quasi) desventurada, com el títol d’un llibre d’ Empar de Lanuza que vaig llegir fa molts anys, començà en iniciar un viatge a Nàpols sense res preparat ni dirigit. Anava amb la meua acompanyant, una germana tan viatgera com jo. Només teníem la reserva en un hotel i unes guies de viatge i plànols de la ciutat estudiats a la perfecció. Tot començà ja en l’avió que ens portava al descans, a la desconnexió estival. En el mateix moment de pujar a l'avió, el malastruc em buscà, em trobà i amb mi s’hi va quedar durant un grapat d’hores.

El nostre destí era Nàpols, un viatge on
només teniem molts plans pensats però només
estava previst l'hotel.

 

Voliem visitar l'illa de Capri

Vore i pujar el Vesubi era un dels atractius que

ens va moure a decidir-se este estiu per

Nàpols.



Si, va ser ja al primer avió València- Madrid quan inicià la mala sort a fer notar els seus efectes perquè el malastruc també viatjava al mateix vol. I el primer efecte va ser un retard. El trajecte previst d’avió va tardar al voltant d’una hora en eixir. Primer contratemps. Casualitat? En eixe moment vaig culpar a Iberia, amb la mala fama de ser sempre tan informal. Tampoc calia exagerar la situació. No va ser molt de temps si es té en compte que hi ha moltes vegades que són més hores les que els viatgers esperem desesperats als aeroports. Encara estàvem començant i la visió optimista predominava.

Així i tot, malgrat l’innat optimisme que generalment  m’acompanya, per a nosaltres, en eixa especial ocasió, era massa temps el que esperàvem perquè teníem el temps just per a la connexió amb el següent vol que eixia de Madrid cap a Nàpols. I cal matisar que el fastigueig de l’hora de retard no solament el teníem nosaltres dues, altra passatgera més, també pensava igual. Érem just les tres d’entre tot el passatge les úniques que anàvem a perdre la connexió amb altre avió. 

A partir d’este moment la malastrugança ja tenia cara i nom.

Estàvem patint el primer contratemps amb el retard del vol. Encara no sabíem la resta dels seus mals efectes, encara no. Però no  tardaríem.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà....