Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 27 de setembre de 2022

RESSENYA LITERÀRIA: L’ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES de Martí Domínguez

 


L’ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

Martí Domínguez

Vaig llegir fa uns mesos un llibre de Martí Domínguez, “L’esperit del temps” i m’agradà molt la manera d’escriure i especialment vaig trobar interessant el que contava. Vaig veure molta traça en el domini de l’escriptura i volia tornar a llegir més textos de l'autor, així que em vaig agafar el llibre que havia escrit just abans. Era arriscat perquè “L’esperit del temps”  va deixar el llistó molt alt dins de la meua escala valorativa.  Però decidida a seguir amb el mateix autor vaig buscar un llibre i vaig triar aquest perquè em va atraure el títol. Això d’ajuntar les paraules clau “assassí i llibres”, és a dir mort i cultura, vaig pensar que era un tàndem perfecte que, a més a més, podia ser una metàfora perquè sembla que actualment cada dia que passa, la cultura perd vida per culpa del món  audiovisual que tot ho inunda.

Martí Domínguez empra els assassinats de ganxo per a que el lector no deixe de llegir, és el fons que apareix mentre va contant sobre un grapat de coses. Sap molt bé que les cròniques negres tenen bona acollida entre el públic lector i és el que ofereix, i amb l’excusa de resoldre els assassinats, va explicant, sempre amb humor, les coses que vol sobre la València que coneix molt bé i sobre els pobles que envolten la ciutat.

Així que encara que diguen que “L’assassí que estimava els llibres” és una novel·la negra, i també es puga deduir del títol, pense que de negra hi ha poc. Si que estan els ingredient bàsics:  policies i morts, i també intriga perquè, casualment, les dos víctimes porten un llibre a la mà.

Pense que la novel·la és un homenatge als llibres, alhora que un retrat costumista criticant la burgesia valenciana.

Per a fer homenatge als llibres i a la cultura  presenta uns sèrie d’històries entrenuades que involucren el món intel·lectual i ho fa enfrontant autors i crítics, parlant sobre traduccions, sobre  ressenyes, sobre el paper de la intel·lectualitat, sobre els mitjans de comunicació, caricaturitzant la cultura i la incultura, mostrant la ignorància del que refusa l’essència i lo propi, posant cara a cara els que lligen i els que no i també els que lligen uns tipus de llibres i altres diferents i fins i tot criticant la universitat valenciana.

Per a fer critica social entra al món de la burgesia, a la que majoritàriament ridiculitza, mostrant-la com gent que vol aparentar, que vol fer-se de notar allà on va, que vol ser important, que valora els diners i infravalora els llibres i que discrimina i mira malament a la majoria dels mortals que són de poble.

Així que fent critica constant va passant el temps mentre els dos policies, que també protagonitzen embolics amorosos, van avançant en la investigació sobre qui pot ser culpable.

El narrador és l’escriptor, vull dir, que no és cap personatge el que va contant tots els aldarulls amorosos, sexuals, d’odi, d’amor, de gelosia...Personalment este tipus de lectura en la que qui s’encarrega de contar ho sap tot sense raó de ser fa, de vegades, que no em crega el que diu. No és la primera vegada que ho dic ressenyant un llibre. Ho repeteisc sovint perquè és una formula molt utilitzada entre la majoria dels escriptors. Però a mi no m’acaba de convèncer perquè no entenc com un narrador que no forma part de la trama, pot saber el que li passa per dins del cap o està sentit interiorment cada personatge. Tanmateix, com en este cas el to predominant és sarcàstic, el fet que vaja narrant fent judicis de valor no m’influeix tan negativament, quasi ho veig com un joc carregat de tocs humorístics.

A banda de tot el maremàgnum d’amors i desamors, d’embolics de joves i no tan joves, i de relacions d‘odi i admiració d’uns autors amb altres i del grapat de cites d’autors consagrats, la novel·la fa pensar en les traduccions dels llibres, i recordant alguns que jo he llegit pense que és cert que no totes tenen qualitat literària. I la qualitat de la traducció és important per poder transmetre l’essència del que l’autor evol dir n la llengua original escrita.

I també fa pensar sobre el rol del crític literari i la importància de les ressenyes, com la que jo estic fent ara. Pense que la valoració final no deuria ser atacar, com fa un dels crítics que constantment nomenen a la novel·la. Crec que s’ha de parar l’atenció en els aspectes positius ressaltant-los encara que també s’han d’esmentar els no tan bons, si és que hi ha. I a més a més deixar ben clar que tot el que el critic escriu és subjectiu, perquè pense que les critiques influeixen en l’èxit i en les vendes. Particularment  intente fer critica pensant que és constructiva i quan me la fan també m’ho agafe així.

Al final de la lectura, reflexionant-hi, crec que este llibre posa sobre les cordes del ring dos tipus extremats de gent, el culte i el vulgar. Però hem de ser conscients que en el món som molts vivint i cadascú és diferent i que també està l terme mig. La intel·lectualitat radical espanta a la majoria, de la mateixa manera que ho fa la vulgaritat entre el sector cultivat. En el terme mig està tot. Però, al  meu parer, és cert que la cultura en general va perdent graons en la societat front a aspectes més banals i crec que els motius principals són la necessitat d’evasió i pensar en temes lleugers perquè sovint la realitat que ens envolta és dura.

També pense que al capdavall el que és important és aprendre a qüestionar-ho tot i no deixar-nos arrossegar pel que diuen uns o altres. I no cal ser un intel·lectual per fer-ho. També veig que el paper del llenguatge és fonamental en la transformació de la societat i els intel·lectuals, autors, crítics, traductors…són els que tenen les eines emprant el llenguatge transformador. 

Llegint s’aprèn i no hi ha volta de fulla. No s’ha de prescindir de la cultura sinó... anirem de mal en pitjor.

 

dissabte, 17 de setembre de 2022

AIELO DE MALFERIT (València) RUTA PEL BARRI DEL FONDO: TURISART, PROJECTE ReViu

I entre cases mig buides i polsoses que conviuen amb unes poques habitades, els colors de l’art donen vida...el barri  renaix... perquè no s’ha d’oblidar  que en el passat, estos carreres foren nucli de vida i activitat.

El Fondo és la part més antiga d’Aielo de Malferit, la que està més a prop del riu i conserva l’entramat de carrers irregulars i estrets de l’època morisca. Les emblanquinades cases del passat, de poca altura i reduïdes dimensions, junt als corrals,  s’hi edificaren seguint el desnivell del terreny per la qual cosa, són inevitablement carrers costeruts. Les cases que miraven al riu formaven el tancat defensiu i muralla amb una porta d’entrada, l’arc o portal del Carme.

En temps dels moriscs i els posteriors, quan en 1609 foren expulsats i el poble fou repoblat pels cristians vells, el Fondo era el nucli més important del poble, centre de vida social i comercial. A poc a poc al llarg dels segles el poble anà creixent amb nous carrers, noves edificacions...i el barri del Fondo deixà de tenir l’activitat i la vida dels orígens.

Actualment hi ha pocs veïns, i els que hi ha, lluiten per mantenir viu un carrer que té l’honor de tenir a la Verge del Carme a prop. Les cases ja no són blanques com les dels temps passats, ara hi ha varietat cromàtica i malauradament moltes estan buides i abandonades. I veure tanta casa a punt de caure, dona pesar.

L’any 2022, que Aielo ostenta la capitalitat cultural valenciana, enceta un projecte que té com a finalitat embellir alguns racons del barri decorant-lo amb art perenne, o al menys durador. És una manera d’engrescar a que els mateixos aieloners baixen al Fondo a passejar i que els forasters que ens visiten el coneguen. I com una cosa porta altra, si contínuament té visites tots procurarem mantenir-lo net i bonic amb els jardins verds i florits.

El projecte ReViu, creació/dinamització artística del barri del Fondo, ha creat la ruta TURISART, turisme i art, amb l’ànim de continuïtat: cada any aniran fent-se noves manifestacions decoratives perennes, uns anys seran en uns racons i carrers i altres anys es faran en altres.

 

 


1ª RUTA TURISART PEL FONDO 2022: PROJECTE “PARAULES I COLOR” ReViu

Idea i coordinació del projecte: Mariló Sanz Mora

Ens acompanyeu pel Fondo? Seguiu-nos per la ruta PARAULES I COLOR ReViu 2022 i gaudireu de l’art fet per a l’ocasió. No us podeu perdre aquest passeig fent parades explicant-vos els mateixos creadors el significat de l’obra. Endavant...

Iniciem el passeig en la plaça el Palau, davant del que era la residència dels marquesos de Malferit i actualment és l’ajuntament del poble. No parem l’atenció en el gran i majestuós edifici sinó just enfront, davall d’un fanal. Hi podem veure el primer element decoratiu que s’ha incorporat nou en aquest projecte: és un dragonet. 



El segon està prop, en la paret del l’ajuntament vell. Sempre els trobem sota fanals, el seu lloc predilecte. Els artistes dels “Andragons” són Betlem Sala i Robert Bravo, dos veïns que s’hi posaren a viure en el barri perquè, com bé diuen, es van enamorar de la bellesa dels seus carrerons, placetes i portals. Al llarg de la ruta hi ha nou dracs de gres i vidre de colors, cuits a alta temperatura. Robert i Betlem expliquen el significat de la seua obra: “Quan el dia s’acaba, quan les veïnes i els veïns han fet ja les ultimes xerradetes al carrer de com han anat les coses durant el dia, quan les veïnes han deixat pulcre i preciós el portal del Carme, quan les xiquetes i els xiquets del barri apaguen les llums de les seues habitacions i els contes ja estan contats, el barri es transforma, i les mosques deixen pas als mosquits, les llums dels carrers s’encenen, i els dracs ( andragons) aprofiten la nit. Els dracs saben eixir per la nit sense fer soroll ni molestar als veïns quan descansen, no com “altra fauna” que ens vista. També mantenen el barri net de molestos mosquits, sense que ningú tinga que recordar-los la feina o supervisar si l’han feta correctament. Per últim els dracs ens obsequien amb la seua companyia i graciosos moviments...” 



Tot seguit ens anem ja cap a alguns carrers de Fondo, però no ho fem directament. Ens dirigim al  carrer Primicias, un carrer estret i curt on viu ja poca gent. Mentre caminem per on el marqués tenia la bodega, tenim el campanar de l’església enfront i podem escoltar les campanes. El racó guarda l’essència de poble. En arribar al final, girem a l’esquerra, no pot ser altra i després uns metres caminant pel que es coneix com la Baraneta, tornem a girar per iniciar la baixada cap al riu.

Estem al carrer Verge del Carme, el nom és perquè tenim el Portal del Carmen enfront, l’única porta d’entrada al poble que es conserva. És una vista bonica, la de l’Arc que, només traspassant-lo trobem el safareig i  les hortes al fons. Possiblement l’Arc o Portal de l’Aigua, com també se’l coneix, és una de les imatges més fotografiades d’Aielo. Seguint avall hem de parar a meitat carrer a l’altura de la Travessia del Carmen. Primer mirem la paret de la dreta i al costat del fanal, hi ha altre “andragó”, el tercer dels 9 existents.


Ara cal mirar un poc avant, a la paret d’enfront i a la dreta. Hi veiem la segona obra creada per a l’ocasió. L’autora és Alba Aparici. S’anomena “Mamá” i “és un homenatge a les mares i a les dones en general, expresa la diversitat i el valor de la lactància, alhora que valora la importància de no sexualitzar els pits com algo que ha de ser perfecte i també convida a  mirar-los de manera natural i no obscena”.


Seguim caminant fins arribar a l’Arc, bella estampa testimoni d’eixides i entrades dels aieloners del passat i del present, de tantes i tantes històries... L’Arc té al costat un jardí, creat en el solar del que foren dos cases. Parem al jardí, és inevitable perquè la vista a les hortes i el riu Clariano són precioses. És un lloc que convida al descans. Però nosaltres parem perquè tenim més art. A la paret esquerra hi ha una nova peça d’Alba Aparici: “Sentió” és una representació explícita dels sentits que necessitem per a gaudir de l'espai tan màgic com es el Fondo, els seus carrers, i les seves vistes plenes de vegetació”.


A la paret dreta tenim cinc dragonets més que van d’una finestra a altra...


Eixim del jardí i trobem una gran paret, abans blanca i ara plena de color. És un mural creat per Alfonso Tudela anomenat “Ordre i Entropia”. L’obra capta l’atenció per la grandària i per la mescla de colors i formes, tot harmoniosament  combinat. “És una obra completament improvisada. Segueix la línia que autodenomine “freestyle”, que és en la que actualment treballe. El concepte de l’obra és l’exploració creativa i el treball de la intuïció que busca interactuar amb el públic”. I ho aconsegueix.


Abans de seguir, si mirem en la mateixa paret, a l’esquerra, la part alta, trobem l’últim dragonet creat. 


I ara si, iniciem la pujada cap a la plaça pel carrer Hospital. I és que la paret decorada que acabem de veure és el mur exterior d’un antic asil, hospital de Beneficència. És la raó del nom del carrer. L’asil es va crear gràcies a la donació de Bautista Calabuig i Rita Castelló l’any 1836. Hui en dia és un jardí en el que entrem perquè també hi ha una obra que veure. Està vegada és fotogràfica i els autors de  “Gent del Fondo” han estat Cristina Aparici, Rafa Ortiz i Rafa Morant de l’associació FFA, FENT FOTO AIELO. En la paret frontal junt a la placa que recorda als fundadors de l’hospital, “hi ha dos grans panells metàl·lics de 115cm d'altura per 215 cm de llargària en les que s’hi veuen 54 fotografies, 30 dones i 28 homes, tots i totes veïns que viuen o han viscut al barri, és el nostre homenatge a la  gent del Fondo”.  


Eixim del jardí i no cal caminar molt més per trobar-nos l’última creació “ Com fer vincle en el Fondo” de Lia Vidal en el que fa “homenatge a la paraula i a la manera de viure de la gent del Fondo, rescatant les paraules que en el seu dia va escriure l'escriptor Josep Valor i Gadea. L'obra la podeu veure al mur de la que va ser la seua casa durant temps en els estius. Lloc on l’escriptor va fer seu eixe estil de vida, que clamava on compartia amb la gent que va conèixer...lloc del que es va enamorar. He escrit en les peces de gres les  seues paraules que,  em van fer reflexionar-hi”.


*La ruta fou inaugurada el dia 11-6-2022 en una activitat anomenada PARAULES I COLOR AL BARRI DEL FONS EN TEMPS DE CARLES SALVADOR, en la qual membres de RENADIU, escriptors i escriptores de la Vall d’Albaida, que posaren les “paraules”,  junt als i les artistes locals que posaren el “color”, seguiren l’itinerari fent parades, explicant l’element creat uns i llegint textos propis altres.

L’autora del cartell és Amparo Sanz. Amb la intenció de captar la curiositat de la gent per a que visite el barri, Amparo, en primer lloc, ha volgut emprar la foto del Portal del Carmen com a símbol del Fondo, que és el protagonista de l’activitat. També dona visibilitat als participants en la inauguració posant el nom de cadascú. El color que unifica el cartell, ha estat escollit amb la intenció de mostrar el desig d’un barri viu i en funcionament, perquè les tonalitats càlides rogenques són com les d’un cor bategant, són colors que t'acullen, com sempre s'ha fet entre el veïnat d'un barri de poble.



 
 
I ara... fins la següent! 


divendres, 16 de setembre de 2022

ANIVERSARI DEL BLOG: 11 anys!!!

 Sense vosaltres no seria possible:

ja són 11 anys


JA SABEU QUE EL RACÓ VIATGER ÉS....

Un lloc on passar-ho bé llegint experiencies viatgeres, 
que teniu a mà només clicant sobre les imatges  de la columna lateral...


Un lloc on escoltar música mirant fotos: 
el canal youtube...


Un lloc on podeu gaudir de literatura, 
perquè... 
escriure, com viatjar...forma part de la meua vida...


...i un lloc on pots saber sobre les meues publicacions...infantils i d'adults... 


EL RACÓ VIATGER és AÇÓ 
i molt més...

UN MILIÓ DE GRÀCIES 
per acompanyar-me i llegir el que escric...


"Els textos cobren vida quan són llegits, és per això que el Racó viatger està tan viu."

dilluns, 12 de setembre de 2022

LLEIDA: El pont de Suert

 Un bon lloc per quedar-s’hi durant uns dies per visitar el poble i els voltants...

Estic a Lleida, es nota que els Pirineus estan a un tir de pedra. Les altes muntanyes ens envolten, és un goig. Anem camí de la Vall d’Aran. I anem a fer parada en El Pont de Suert.

I ja prop, abans d’arribar-hi, passem per una presa i un embassament, el pantà d’Escales, construït l’any 1955 per a produir energia hidroelèctrica. És el pantà més gran de la comarca. Es un deliri veure al llarg de quilometres d’una carretera de revoltes, la nacional 230, un aigua transparent idònia per practicar esports nàutics i activitats lúdiques com piragüisme, pesca, o esqui nàutic. la part negativa, és que el pantà va inundar uns pobles i també el monestir romànic de Lavaix, del que queden  ruïnes. 

El paisatge amb el pantà de fons és bonic, tanmateix es veu com el nivell de les aigües ha baixat molt, com ha passat en molts altres embassaments per culpa de la sequera. Plou poc, massa poc.

El pont de Suert, capital de l‘alta Ribagorça, banyada pel riu Noguera Ribagorçana,  és una localitat rica en patrimoni cultural, etnològic i natural. El municipi té uns 2500 habitants i estem a 848 metres d’alçada. La frontera administrativa amb Aragó està prop, aixi com la frontera linguistica, la del català amb l’aranés o occità.

El primer que veiem és una església moderna, construïda en 1955 per l’enginyer Eduardo Torroja, que és molt curiosa perquè sembla un vaixell, té una nau solament. Fou construïda a expenses de les companyies hidroelèctriques als anys seixanta del segle XX. El bust de Torroja està darrere l’esglèsia.

I és que la indústria hidroelèctrica ha estat des de mitjans del segle XX, el factor de desenvolupament econòmic ribagorçà i les centrals foren les que contribuïren a l'augment de la població en aquesta zona de muntanya.

L’església està tot just enfront de la casa on està instal·lada l'oficina d’informació i turisme. Una jove que hi treballa ens explica sobre el seu poble.

I ens diu que el que realment és interessant és el casc antic medieval amb cases ben conservades del passat, com les del la plaça Major o la plaça Mercadal, les porxades i els arcs li donen encís al lloc. Cap allà anem.

Les falles són unes festes importants per tota esta zona pirenaica. És una festa pagana de tribut al sol, no són com les falles de València,  ni s’assemblen, és altre tipus de tradició en la que també intervé el foc. La nit de 23 de juny el camins i carrers del poble baixen les tradicionals falles. I il·luminen  els carrers amb el resplendor del foc quan descendeixen des de la muntanya formant com un a serp de foc i acaben a la plaça Major  per formar una gran foguera. Quan s’encén es dona  per inaugurada la festivitat de sant Joan. 

Quinze dies abans s'havia tallat un gran pi per plantar-lo en un lloc alt. És el que en coneix com la plantà fel Faro. Els orígens d’esta festa estan reconeguts pe UNESCO com Patrimoni immaterial de la Humanitat.

M’agraden els llocs que conserven les porxades... guarden l’essència del passat i conviden a imaginar la vida dels avantpassats. Parem davant de la casa de la Vila.

Seguim pel carrer Major, el principal de l’antiga vila medieval, pràcticament tot porxat, que conserva les cases antigues. M’agrada molt.

També hi ha alguns carrer estret i fosc transversal al carrer Major amb encant. És com viatjar al passat.

El topònim Suert té l’origen en el nom d’un dels poble despoblats. Diu la història oral, que a poc a poc el poblet de Suert es quedà sense habitants, només quedà una velleta, que va acudir al poble hàbitat del costat per no estar a soles i així fou com els dos poblets quedaren units. És una versió simplificada però el cas és que la velleta la tenen representada en un raconet del poble, en esta part tan antiga i històrica.

Eixim de l’entramat medieval i tornem a la plaça per anar cap al carrer del Pont on està la casa de ponter.

Passem per davant de l’església vella de l'Assumpció o de Santa Maria, d’origen romànic però molt modificada al segle XVIII i que alberga des de 2001 la Col·lecció d'Art Sacre de la Ribagorça. Fins 1955 era la que s’utilitzava. Està junt al Palau Abacial dels abats de Santa Maria de Lavaix, un edifici del segle XV on es troba el campanar de l’església que en creuar el pont veurem millor. Ara l’edifici està mig tapat per reformes.

El Pont de Suert vol dir “Pont de Pont” i això és el que ens trobem dins del municipi, un seguit de ponts que ofereix diferents itineraris de passeig al llarg del pas del Noguera Ribagorçana.

Nosaltres creuem el pont i tirant la vista enrere veiem el campanar de la vella església, amb unes campanes que només sonen la nit de Sant Joan, el 23 de juny durant el descens de les Falles.

La població està situada estratègicament i facilita l'apropament a punts de la geografia muntanyenca catalana, aragonesa i francesa: com, entre altres,  la Vall de Boí o la  Val d'Aran. De fet nosaltres creuem el pont i passem a altra comunitat. I és este detall un aspecte curiós:  estar  en una població que viu mig en Catalunya i altra part en Aragó.

Fem un tram del cami de l’aigua que és una ruta de 27 quilometres que és l’eix de tots els camins tradicionals de l’alta Ribargorça, recuperant  antigues rutes que comunicaven pobles, tot tenin de punt en comú l’aigua. El recorregut complet s’inicia en el pantà de Les Escales, a 3 quilometres abans d’arribar a El Pont de Suert i acaba en el balneari de Caldes de Boi.

És una caminada agradosa. Creuem de nou el riu per la passarel·la del Roser. I ja estem de nou a la part catalana. Hi ha piragüistes. Les aigües del riu corren braves.

De tornada al punt inicial, on està l’església nova, voregem el riu fent un relaxant passeig. És “la platja” de El Pont de Suert. És un goig escoltar la remor de l’aigua i dona ganes de quedar-s’hi més temps asseguts a la gespa. Convida a prendre el bany i  el sol. Hi ha gent que ho fa. Realment El pont de Suert ha estat tot un descobriment.

QUADERN DE VIATGE, ESTIU 2022, VALL D’ARAN

                            

 

dimecres, 7 de setembre de 2022

ITÀLIA: LA GRÈCIA SALENTINA-II PART, STERNATIA

De  Sternatia em quede amb la cara i la veu de Gaetano, un entranyable home carregat d’anys, experiència i saviesa.

Dels nou pobles de la Grècia Salentina, he mostrat Martignano, ara anem a fer un passeig per la part vella de Sternatia, un poble d’uns 2500 habitants, al que acudeixen pocs turistes,  ja he dit que estem visitant una part desconeguda... quasi amagada d’Itàlia. Els que si venen són alguns grecs, volen escoltar la varietat de llengua grega que s’hi parla i la particularitat de l’accent.

Entrem a Sternatia per la porta Filia que sobreviu de l’antiga muralla, de la que també només queda un tram. Aci els turcs van fer estralls.


Sternatia tenia muralles des de l’època bizantna però no fou emmurallada fins a l’any 1334 quan s’ampliaren i rehabilitaren les existents. Era la població principal de la zona, de la que depenien altres nuclis poblacionals més menuts, aldees o cases al camp. Al segle XVI les muralles foren de nou reconstruïdes. 

El nom Filia en grec significa amor, pau i amistat. Travessant esta porta, seguint la tradició, tenen lloc els principals ritus de la vida del habitants del poble. És costum que les novies entren per la porta en processó nupcial en senyal de l’acceptació en la comunitat de la nova família. També és costum que per ella eisquen els morts amb el seguici fúnebre al final de la vida.

Sternatia és un poc més gran que Martignano. Nosaltres només passegem per dos carrers del centre històric,  tenim intenció de visitar solament un hipogeu i l’església. Tanmateix és suficient per atrevir-me a dir que és un nucli compacte al que li veig un aire més grec, amb carrerons estrets que s’entrellacen...i amb molta presència del griko, com per exemple en la retolació dels noms dels carrers.


Visitem un hipogeu especial.


L’entrada commou perquè es veu clarament que estem entrant a un cova excavada...i a més a més grega...hi està la bandera. També bocabada pels retalls de premsa que hi ha a les parets, amb fotos i escrits que mostren la tradició grika: com feien l’oli o la importància de les oliveres en la zona.



Però si esta visita és especial, realment única, és perquè ens acompanya  Gaetano, la persona que està al càrrec de l’hipogeu des de jovenet. De fet hi ha una foto de periòdic de fa molts anys en la que apareix. Gaetano és tot un personatge, conegut en Sternatia i en tota la Grècia Salentina.


Sternatia, al llarg dels segles, no només s’ha distingit d’altres països per les peculiaritats lingüístiques, culturals i històriques, també per la importància del conreu de les oliveres. Fer oli és una de les produccions més importants.


L’hipogeu fou excavat a una profunditat de 7 o 8 metres des del nivell el carrer. Sota terra es creava una temperatura constant molt adient  per fer l’oli i per conservar-lo.  I a més a més...amb tant d’atac dels turcs, l’hipogeu era un bon refugi.


Gaetano parla en griko, és la seua llengua materna, i l’empra contant-nos sobre l’hipogeu i altres històries  de la vida al poble quan era jove, i també cantant i recitant poesies …quin gust escoltar-lo! Té edat suficient per saber tots els misteris de Sternatia i del món griko i gaudeix compartint-los. Quan parla griko no entenem res però la sonoritat de les paraules atrapa. Per sort tenim qui tradueix. 

Escoltant-lo atentament, no deixe de pensar que és de les persones que haurien de viure sempre, o que es deurien clonar... per la bondat i humilitat que desprèn o per l’estima i interès  per a que no es perda  el que ha viscut des que era xicotet. I quin pesar que queden tan pocs “Gaetanos” en la Grècia Salentina que puguen mantenir viva la memòria d’un estil de vida tan singular en Itàlia!


Gaetano ens conta que al llarg del poble hi ha molts molins d’oli i que hi ha una xarxa de túnels subterranis que els connecten. S’utilitzaren fins a meitat del segle passat. El que estem veient és dels pocs que queden intactes.


Quan eixim a l’exterior tinc curiositat per veure la part que deu ser el sostre de l’hipogeu, on estan els respiradors. Ara anem cap a l’església...i quin campanar més alt! Allà on estem s’hi veu. També és perquè en esta part antiga les cases són baixes, no hi ha edificis alts que tapen la vista, i el més alt, és fa de notar.


En 1480 Sternatia fou arrasada quasi per complet pels turcs, pel que queda poc en peu d’abans d’esta data: la porta que hem vist...un poc de muralles, criptes bizantines... alguns restos d’edificis antics recol·locats en altres edificis construïts posteriorment...Tanmateix l’estructura de les cases si que ha conservat el tipisme grec i la majoria tenen un pati, on s’hi passaven moltes hores  i unes poques dependències. De dia al pati i en posar-se el sol entraven dins i tocava encendre els cresols d’oli fets en argila o bronze. Eren cases modestes, amb sostres baixos, antigament construïdes d’adob assecat al sol i ciments de pedra.


En l’ assossegat passeig que estem fent en veiem algunes amb elements a les façanes típiques dels nuclis menuts, els santets, l’aret per enganxar la corda de l’animal de treball... En un punt entre dos carrers, veiem a Sant Jordi i el drac. San Giorgio és el patró i conten la mateixa història que tan coneixem nosaltres, sobre la princesa sortejada per a parar la fam del drac i que fou rescatada pel sant després d’un colp de llança. La història en Sternatia acaba quan el guerrer parla amb els habitants i promet la mort definitiva del drac, que encara està ferit,  i la salvació total de la fúria  famolenca de l’animal,  si tots es converteixen al catolicisme i es bategen. Solament quan ho van fer, Giorgio va poder matar al drac.

A Sternatia es recorda al patró el 22 d’agost perquè en 1843, segons conten, va salvar al poble d’una perillosa tempesta. Diuen que algunes dones, veient l’arribada del mal oratge, carregaren al muscle al sant portant-lo en direcció dels núvols amenaçadors. I de sobte, els núvols canviaren de direcció i va eixir el sol. És el que diuen, és el que conten...ja sabeu allò que dic moltes vegades que les llegendes no importa que siguen veritat o no, el que importa és que siguen boniques. I està va tindre final feliç.


I de sobte, tenim una sort inesperada. Una veïna ens convida a passar a sa casa. Si, així de senzill. L’hospitalitat...grega? o italiana?... diguem-li hospitalitat en general. Crec recordar que el marit o l’esposa, un dels dos era d’altra nacionalitat. Simplement una persona del grup es quedà mirant una inscripció grega dalt de la porta  i encuriosida, mirà a traves de la porta entreoberta. Als poc minuts estem tots dins de la casa escodrinyant-la. Els amos amb un gran somriure ens indiquen per on anar per no entropessar uns amb altres, perquè la casa és menuda, i ens conten que havien heretat la casa i a poc a poc, ells mateixos han estat restaurant-la sense que perdera l’essència del passat grec: sostres de bigues de fusta, poques finestres...parets de calç junt a la pedra natural que hi havia...


Han volgut conservar objectes,  alguns mobles de fusta d’olivera o xiprer, gerres, caixes per guardar la roba... Els diem que sembla un museu però contesten que no, que només és la casa on viuen. La parella agraeix la visita. Al poble, sincerament, va poca gent i ells estan enorgullits de la tasca de restauració que han fet. Els diem un sincer gràcies i queden devanits de que ens haja agradat i haja contribuït a fer-nos més idea de què i com viuen en el reducte grec italià.


Molt a prop trobem la imponent façana de l’església de  Maria Santissima Assunta, fou construïda  al segle XVIII sobre altra més antiga de ritus grec dedicada al sant patró san Giorgio. To junt s’hi troba el campanar enllestit en 1790  que ja hem comprovat com domina la població, pels 45 metres l’altura.


Entrem. Té planta de creu llatina amb tres altars a cada costat. Barroca, carregada però amb uns tonalitats blaves i grises que en cert punt pense que alleugeren a la vista l'excés de decoració. Hi ha moltes pintures a les voltes i a les parets. Parem l’atenció en els sostres, en els altars menuts i en l’altar major, i en l’antic orgue de 1741. Com ja vam veure en Lecce, hi ha imatges de sants i verges fetes en paper cuixé. I si no té prou elements decoratius, s’han incorporat pintures molt modernes. No sé... crec que eixa barreja no m’agrada, crec que le smodernes sobren... I mira que a mi m’agraden les barreges!


Hem acabat la visita... malgrat saber que hi ha molt més que veure. Ens fem una idea. Per on hem entrat, eixim… Adéu Sternatia…i li ho diem mirant de nou el campanar de l’església i amb el sentiment que hem estat en un lloc singular d’Itàlia.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A PUGLIA I BASILICATA