Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dijous, 27 d’octubre del 2022

dissabte, 22 d’octubre del 2022

MUSEU DE BELLES ARTS de XÀTIVA( València)

Al museu de Belles Arts de Xàtiva està el quadre de Felip V d’una manera especial, i s’ha convertit en icona  de la ciutat.

Hui visitem un museu que s’ha convertit en icona de Xàtiva, tothom vol entrar hi, no perquè estiga situat en una casa amb història, ni perquè guarde joies artístiques a l’interior, sinó perquè té un quadre, que sense tindre cap valor significatiu, està penjat de manera inusual i dona peu a explicar una part important de la història de la ciutat.


Però vaig pas a pas, comence per l’edifici. Des de 2014 és el museu de Belles Arts que abans estava a l’Almodi, junt a la part arqueològica de la ciutat.

El museu de Belles Arts, conegut també com la Casa de l’Ensenyança, fou construït  per manament de l’arquebisbe Mayoral a meitat del segle XVIII, concretament l’any 1758. Des de 1762, s’emprava per educar xiquets i xiquetes, especialment pobres i anys després va sr institut de batxillerat. Així que sempre s’ha destinat a educació i ara es pot dir que segueix fent la mateixa funció, perquè un museu és un bon lloc per a aprendre.

D’estil classicista la façana és simètrica. Amb 5 balcons de ferro forjat té una portada barroca amb l’escut heràldic de la institució educativa fundada per l’arquebisbe Mayoral que a més a més és qui dona nom al carrer on es troba el museu.

Entrem. Les dependències de l’edifici es distribueixen al voltant d’un pati amb arcs. La remodelació de l’edifici per acollir el museu està ben feta. És pel pati per on comencem la visita.  Hi està la creu dels caminants, és imponent, bonica. Està feta amb pedra i d’estil gòtic tardà i es nota la mà d’experts per llaurar-la. Estava situada a l’entrada de Xàtiva en el camí de València.

A més de les exposicions permanents, la Casa de l’ensenyança acull  exposicions temporals, just quan jo hi vaig, hi ha una d’Ovidi, el gran Ovidi Montllor i entre a veure-la.


També en la planta baixa entrem a una menuda sala on veiem el gran Retaule del Salvador o de la Transfiguració, creat pel Mestre de Borbotó sobre 1616 per a l’antic convent del agustins de Xàtiva, amb 22 taules. És una gran obra d’art sense discussió. I a la mateixa sala està el magnific quadre del pintor de camara de Fernado VII i Isabel II, Vicente López “La Santa Cena”. Alhora que gaudim de l’art posem atenció en la cúpula de l’edifici.

Però estem impacients per pujar dalt, a la primera planta i ho fem per una escala decorada en ceràmica. Ens envolta art i història, entre quadres i peces escultòriques, em crida l’atenció la reixa procedent del convent de santa Tecla. Destaca una taula conservada procedent d’in retaule de l’ermita de les Santes de Xàtiva, representa a Sant Nicolau i sant Dionís del pintor valencià Nicolau falcó. També veiem algunes restes de la capella que el papa Calixto III manà construir on havia estat la mesquita major de Xàtiva. La capella fou enderrocada segles després. Al museu es conserva entre altres la mènsula de l’angel que sosté l'escut de la família renaixentista.

Seguim mirant...hi ha des des gòtic fins a obres d’art contemporani.  Hi ha obres del pintor barroc Josep de Ribera... Santiago Rusiñol, Benlliure …Murillo, Velazquez... també hi estan la col·lecció de gravats i disbarats de Goya. Són un dels tresors del museu.



M’agrada molt el que estic veient. I també la restauració de l’edifici on hi ha elements històrics, com és el cas dels sostre del palau de Pino Hermoso.

Hi ha una part dedicada a la família Llaudes  amb objectes com un llit,  i pintures que el museu va adquirir en una subhasta. La història d’esta família es remunta a 1570. Va ser quan el primer membre de la saga arribà a Xàtiva procedent de Catalunya, possiblement de Besalú a Girona. Al principi s’hi dedicaren a l’agricultura i les generacions següents es dedicaren a altres professions com la d’advocats. Eren una família econòmicament influent i alguns membres participaren de la vida política com regidors i un va ser alcalde.

Al museu també hi ha artistes contemporanis. Que bonica la part de Pop Art! La veritat és que cada quadre i cada peça escultòrica té la seu història i es mereix més temps. Però, he de confessar que tot ho mire ràpidament perquè estic impacient per veure el quadre de Felip V, perquè la seua història no deixa de ser curiosa. On s’ha vist abans un quadre invertit cap avall? Doncs en este Felip V així està,  en  venjança per haver ordenat incendiar Xàtiva en 1707.

Abans d’arribar a la sala on està el quadre tan afamat, veiem altre Felip V però més modern, este pertany a Antoni Miró, es un acrilic sobre llenç de 1989.


I al final, arribem a la sala on està el pobre Felip V, girat del reves, pobre... quin mareig!.  Està a la mateixa sala que altres reis Borbons entre el segle XVIII i XIX.

El retrat es va fer l’any 1719 el pintor Jose Amoros, i va estar presidint la sala de plens del cabildo municipal de la ciutat de san Felipe que era com s’anomenà desprès de la crema de 1707. No té valor artístic però si és tot un símbol. Hi està el rei assenyalant una batalla, probablement la d’Almansa. La batalla que va suposar el final de la dinastia dels Austries i l’ocupació del regne de València per les tropes borbòniques instaurant el decret de nova planta i entre altres prohibicions estava emprar la llengua valenciana. Xàtiva va resistir amb duresa i obstinació i Felip descontent amb eixa actitud en contra, castigà la ciutat incendiant-la, eren els dies 19 i 26 de juny de 1707. Des d’aleshores al xativins se’ls coneix com “socarrats”. La iniciativa de posar el quadre cap avall fou de Carlos Sarthou Carreres, que va dirigir el museu fins l’any 1961, en senyal de desaprovació per la decisió de cremar Xàtiva per part del rei. I així seguirà sempre.




 

QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA, MAIG 2021

dilluns, 17 d’octubre del 2022

RESSENYA LITERÀRIA EL CAMINO MÁS CORTO de Manu Leguineche

 


EL CAMINO MÁS CORTO

Manu Leguineche

“El camino mas corto” és un llibre molt ben considerat pels experts, de fet està qualificat com un clàssic dins del camp de relats viatgers escrits per periodistes del segle XX. L’admiració és major, sabent que l’autor és Manuel Leguineche, que anys desprès es convertiria en un gran reporter.

El llibre bé es podria dir que és com un manual que qualsevol viatger pot llegir abans de començar la pròpia aventura perquè hi podrà informar-se de molts aspectes, gràcies a la visió del que ja aleshores apuntava ser un gran rodamóns i escriptor de cròniques periodístiques. Manu Leguineche va escriure el llibre després de fer el seu gran viatge en Land Cruiser. Va ser una  inoblidable odissea en la que va donar la volta al món. Era l’any 1965, només tenia  vint-i-tres anys i va creuar cinc continents i trenta països. Leguineche va ser un privilegiat per poder veure els països sense la massificació turística que no tardaria en arribar i en procés de canvi social i polític.

El viatge no el va fer sol. Manu, que tenia ganes de llibertat en una Espanya que notava opressiva, s’ajuntà amb una expedició anomenada Trans World Record Expedition formada per tres periodistes americans i un fotògraf suís. L’expedició tenia per finalitat competir per un record, que siga dit de pas, superaren en més de 50000 quilometres. I mentre viatjaven enviaven cròniques als respectius països. Uns mapes a l’inici del llibre expliquen  el recorregut exacte.

Al grup expedicionari hi havia un cap que dirigia, “el jefe”, i dos dels  companys no es portaven bé entre ells, era un risc amb el que comptaven, perquè un viatge similar exigeix conviure durant molt de temps en circumstancies singulars i en aquell grup hi havia gent de diversa personalitat i diferent caràcter amb uns desitjos i una manera diferent de comportar-se. Però tot forma part de l’aprenentatge. L’expedició havia de complir el record, i pel bé de tots havien de seguir unes normes, eixe era l’objectiu.

Estava previst que el viatge durara sis mesos i es prolongà en quasi tres anys, la majoria de les vegades per problemes burocràtics o per conflictes socials i politics. Durant el temps d’espera, el grup sovint se separava i cadascú anava a la seua. Als joves rodamóns els va donar temps a moltes coses, entre altres a enamorar-se o desenamorar-se, fins i tot algun dels companys es casà. I és que era un viatge fent amistats constantment, més o menys duradores i vivint aventures, algunes molt divertides i altres angoixants.

Leguineche, com els altres companys,  durant el camí escrivia cròniques periodístiques i realitzava entrevistes a persones unes vegades anònimes i altres de certa rellevància. Que bonica la xerrada amb la mare Teresa de Calcuta o amb el Dalai Lama!

A més a més dels companys, a Leguineche l’acompanyen els llibres i els ensenyaments dels seus autors els viatgers que ja han trepitjat la terra per on va i els que als llargs dels anys precedents han anat alimentant la seua gana de conèixer mon.

Com el llibre és posterior al viatge, Leguineche afegeix comentaris de llocs visitats després. És així que podem llegir complementàries referències des de  la dècada de 1960, fins  la dècada de 1990  que ens donen diferents mirades separades pel temps. Esta part, al meu parer, dona un valor afegit al llibre per les constants comparacions amb altres situacions similars, que en conjunt fan que siga un llibre didàctic a nivell geogràfic, històric o polític.

La lectura absorbeix tant que m’he imaginat formant part de l’expedició en el viatge insòlit i excepcional junt a aquells joves. Quantes aventures i desventures! ”No els faltà res, trobaren agitació política, religiosa, social... També trobaren amabilitat i en altres moments no tanta... van gaudir i alhora van patir malalties, robatoris, fam... i van viure moments d’eufòria amb altres de desànim. Amb tot van complir un somni, el de fer periodisme real.

És un llibre gros, té més de 600 pàgines i podria tindre’n més... de fet l’última part sobre  Austràlia i EEUU està explicada més ràpidament... És que van ser molts dies fora d’Espanya i Leguineche tenia molt que contar... Però la grossària no ha  de ser motiu per espantar-se, el llibre es pot llegir per capítols separats, tot d’una tirada o rellegir moltes vegades, que cadascú trie.

Diuen els que coneixien a Leguineche que “El Camino más corto” era el seu llibre preferit i no ho dubte pensant que va ser la primera vegada en experimentar sensacions noves i diferents a les que l’envoltaven en l’Espanya d’aquell moment. En una part del llibre diu unes paraules que donen a entendre el significat que va tindre aquella primera volta al món:

“Uno tiende siempre a creer que lo que vivió aquellos años es irrepeble, que lo que vino después fue en cierto modo una mala repeticion de aquella primera experiencia tan exultante..”

El recomane, especialment als que els agrada viatjar, als que gaudeixen de les curiositats que tracten sobre diferents cultures i mentalitats. M’ha agradat perquè motiva a seguir viatjant i a mi particularment a més a més, a seguir escrivint sobre viatges. M’agrada el que ens ensenya: la filosofia era viatjar i viure assaborint cada pas, gaudint del que el país oferia. Leguineche viatjà per aprendre, ser lliure i ser feliç, els bons moments no faltaren i en el llibre comparteix la llibertat, l’aprenentatge i la felicitat viscuda.

No sé si Leguineche quan estava escrivint “El camino más corto”  imaginaria que acabaria sent un llibre que no caducaria, però el temps així ho diu, perquè els somnis complits, els records i les emocions queden perennes en qui les viu i quan la persona ja no hi és, queden les seues paraules escrites i estes, les de Manu Leguineche, s’hi continuen reeditant perquè segueixen vives.

 

 

dimecres, 12 d’octubre del 2022

LA VALL D’ARAN: VIELHA

 "Vall d’Aran, el lloc que mai s’oblida"…que en aranés és: ”Val d’Aran et curne que nu se desbrembe”…Que bonic és tenir riquesa de llengües! 

Me’n vaig a la Vall d’Aran, (i voltants) buscant la fresqueta, desprès de fer una parada en El Pont de Suert i descobrir un bonic poble que dona moltes opcions per quedar-se més temps, seguim la carretera de França, la nacional 230 que creua el túnel de Vielha.

M’envolta un paisatge espectacular muntanyenc. En no res creuaré el túnel. No és la primera vegada que vinc per esta zona, però ja fa molt de temps… De fet la primera vegada que vaig vindre per esta carretera encara estava el túnel vell Alfonso XIII, el que  fou construït entre 1926 i 1948 i tardà molt per motius tècnics i politics…com la guerra civil. La construcció del túnel era una reivindicació que portava anys fent-se i els aranesos aprofitaren que el rei Alfonso XIII anà a la inauguració del port de Bonaigua i començaren a cridar ben fort davant del rei que volien el túnel, que era necessari i urgent. I tan fort cridaren que el rei va accedir a la demanda. El projecte inicial era per a tren però en 1928 es canvià a carretera. Va ser una decisió visionaria perquè en aquella època no hi havia molts cotxes i pocs donaven importància a una carretera.

El túnel va canviar la història i la vida socioeconòmica de la gent aranesa creant un pas directe amb Espanya. Abans vivien aïllats en els mesos d’hivern i en estiu la comunicació era limitada. Hi havia comerç de mercaderies però escàs, perquè les entrades i eixides eren a peu o a cavall per perillosos ports de muntanya, així que la majoria de la gent vivia del que produïa: vaques, gallines, conills... Tot es baixava a les firen una o dos vegades a l’any per adquirir altres productes. 

Construir el túnel vell no fou fàcil. No hi havia ni mitjos ni coneixements com ara. I va haver accidents mortals. Les condicions laborals no eren gens bones. En temps de postguerra van comptar amb la col·laboració de presoners de Franco. En una boca del túnel hi havia com un campament de barracons  on vivien el treballadors i fins i tot algun servia d’escola. Ho puc imaginar, i també el fred que patirien.

Quan s’enllestí era el més llarg del món amb 5240 metres. Però els problemes continuaven.  Al principi en hivern queien les estalactites tapant la boca d’entrada. Però problema que eixia problema que se solucionava. Amb l’augment de l’ús dels cotxes i especialment l’obertura de l’estació d’esquí Baqueira Beret en 1964, el pas pel túnel de Vielha es popularitzà. L’obertura del túnel i l’entrada de més gent va influir en la societat aranesa amb noves maneres de viure. A mesura que augmentava la circulació de cotxes el túnel anà deteriorant-se. Any rere any es notaven mancances i ja no cobria les necessitats del segle XXI,  per la qual cosa en 2002 s’iniciaren les obres d’un túnel paral·lel de tres carrils que fou inaugurat en 2007 amb el nom de Túnel de Vielha Juan Carlos I.

En no res arribem a la capital de la Vall d’Aran, i no solament és capital de la  comarca també del  Mig-Aran. La comarca té 33 pobles, la majoria formats per cases de fusta i pissarra, és el que els caracteritza, això i el voltant natural muntanyenc  frondós i verd. 

També el fet de que es parla l’aranès o occità,  la llengua dels trobadors que es remunta al segle XVI i que conviu junt al castellà i català. Quanta diversitat! Les llengües enriqueixen i estos pobles mantenen l’essència pròpia alhora que saben obrir les portes al viatger. Abans d’arribar al poble passem per davant del Parador  Nacional des d’on es veuen  unes  boniques vistes perquè estem molts alts, més que Vielha que està a 974 metres d’alçada.

Tenim un hotel cèntric, en no res caminant estem en la part històrica del poble. Hi ens quedem 5 dies. Sovint  fem el passeig fins el centre on està el riu. És l’afluent del Garona, el Nere i divideix el poble en dos donant-li frescor.

Seguim l’avinguda Castièro i passem per un gran ós que és un animal destacat en els Pirineus, i he llegit un estudi del govern català que afirma que últimament ha crescut el nombre d’exemplars. És una bona noticia. 

A l’avinguda també veiem edificis plens de botigues per a que el visitant s’emporte records. També hi ha molta botiga de roba d’esport. I és en estiu quan trauen les ofertes, és rentable comprar, hi ha roba bona a bon preu. També hi és el mercadona i restaurants… Vielha és el municipi més gran de la Vall, amb quasi 6000 habitants.

Un dia fem un passeig per carrerons amb un expert en història local i en cultura aranesa perquè es dedica a recuperar història i tradició. Claudio, que e´s el seu nom, és una persona que passa moltes hores en arxius escorcollant sobre la seua terra i el orígens, que busca i troba sobre la Vall d’Aran que tant estima. En el recorregut guiat ens fa parar en detalls que se’n passarien desapercebuts i això m’agrada, mirem cims de muntanyes, teulades... Passem per davant de cases riques i altres modestes, mostrant-nos diferents tipus de construcció i materials.

Ens diu que les pedres parlen  parant davant d’un escut en una façana. És cert que és important llegir el hi ha inscrit perquè ens parla del passat històric.

Alguna d’estes cases són ara bars de música i el veïnat no dorm. Una pancarta en la façana demostra el malestar i la impossibilitat de dormir pel soroll nocturn.

Anem per on anem, sempre escoltem o veiem el riu. I també les altes torres com la Torre Martinón al carrer Major,  seu del museu on poder descobrir la història de la Vall. És una casa del segle XVII amb finestres renaixentistes. No hi ha referència sobre l’origen exacte però a la porta hi ha una inscripció amb l’any 1610 època d’esplendor de la zona. La casa va passar per moltes mans fins l’any 1974 que la comprà Miquel Farré i Albagués que la va cedir per a fer el museu. La casa té nom d’un general però no s’ha trobat cap documentació que la relaciona amb el tema bèl·lic.

Vielha és una població menuda i es vaja per on es vaja sempre s’acaba al mateix lloc. Aconselle endinsar-se per carrers transversals als principals, els més menuts i estrets, que és on s’hi troba altra Vielha allunyada del bullici turístic.

En un carrer sense eixida trobem la “senyo Maria”, aranesa però també amb nacionalitat francesa. Estem molt a prop de la frontera i hi ha molta relació amb el país veí. Maria era de jove pastora, un símbol en forma de creu a la porta de sa casa assenyala que era el distintiu del ramat familiar. La saviesa de la gent gran s’ha d’aprofitar i nosaltres escoltem Maria que amb avidesa va contant coses del passat. Al costat de sa casa, el fill té un bar, cert que és un raconet agradable i  tranquil per parar a descansar.

Tornem al carrer Major on està la casa Rodes, edifici residencial renaixentista del segle XVI i XVII que ha estat recentment restaurat. La inscripció a la porta diu 1608. Està qualificat de monument històric des de 1980. És possiblement la casa millor conservada del poble.  La família Rodes fou de les més importants de Vielha al segle XVII, dos foren metges, altre notari o altre doctor en dret en temps que poca gent eixia de la Vall i estudiava.

Continuem al carrer Major. Un home, ja gran, amb molta experincia al cos, descansa en un banc de pedra a la façana de l’edifici que estem veient, és l’amo de la casa del costat on s’anuncien activitats turístiques pels voltants. És una casa que té una balconada ben decorada amb elements del passat, esquis i raquetes d’esquiar, sabates de fusta...  El senyor comença a parlar i acaba contant la seua vida, fins i tot, garrot en mà, va a casa per buscar unes fotos antigues del carrer i del seu ofici. Els senyor ens mostra una fotografia feta un dia de matança de porcs. Hi ha molt d’embotit penjat per assecar-se. Ja se sap, del porc s’aprofita tot i així ens ho conta. Abans era la manera de sobreviure, vivien amb el que produïen en casa i intercanviant-s’hi productes. També ens mostra fotos d’ell de jove i del carrer en l’antiguitat... i de la casa Rodes, que ell sempre ha tingut de veïnat. Dona gust escoltar-lo parlar. Si per ell fora, no pararia...

Seguim el passeig i arribem al pont de ferro amb un cartell que explica com la força de l’aigua del riu feia funcionar la fàbrica de llana. És altra activitat que es pot fer: visitar la fabrica de llana, que està seguint el carrer i  que fou construïda a finals del segle XIX per Josep Portolés, veí de Vielha. Esta fàbrica va suposar un avanç industrial per a la zona. En 1999 el Consell general d’Aran comprà la fàbrica per a la recuperació i  donar a conèixer la industria que fou tan important en la Vall.

Seguim caminant... en Vielha hi ha raconets especials com un antic safareig i abeurador que trobem de cami.

… i de nou estem en el centre, el cor del poble i davant de l’església. És el punt neuràlgic, de fet la primera vesprada-nit només arribar, hi estan fent balls populars aranesos. Hi ha molt d’ambient, estrangers, espanyols i també locals que parlen en la seua llengua. La llengua aranesa o occitana està viva,  veiem molts cartells escrits en aranés. Sabent valencià alguna cosa s'enten. 

L’església de san Miguel és d’origen romànic i edificada en etapes, per la qual cosa es veu estil gòtic arranés. Esta dedicada al sant que també fou príncep. Destaca el campanar fortificat que faria funcions defensives en el passat, donat que l’església estava dins del recinte d’un castell emmurallat del que no queda res.

Parem atenció en la portada amb cinc arcs on estan representats passatges bíblics.

Dins veiem una sola nau i volta de mig ount i un retaule gotic de san Miguel del segle XV, unes pintures gòtiques i barroques  i una pila baptismal del segle XII.

Però de tot destaca el Crist de Mijaran, un valuosa talla romànica considerada de les millors del món, que formava part de la destruïda església de Santa Maria de Mitjaran. Data dels segle XII. Es diu que el bust de fusta és l’únic fragment que es conserva de l’ escena de la baixada de la Creu del segle XII realitzada per un dels Mestres del taller d’Erill del romànic llombard que s’instal·là en la vall propera de Boi.

A la plaça també hi és l’ajuntament,  un edifici del segle XIX, 1829,  rectangular de dos plantes amb balconada i espai de porxada amb set arcades.

Hi ha altres edificis que configuren en  conjunt una plaça acollidora.

Tot està al marge del riu, hi és el pont que tothom fotografia en primer lloc. És inevitable, per la bellesa del conjunt que forma l’aigua per les flors... És des d’on s’inicia la part antiga, abans era un pont medieval i fou destruït per les inundacions de 1937. Este punt és  per on passava el Camí reial que unia, i segueix unint, tots els pobles de La Vall. De fet és la carretera per on anem amunt i avall per visitar els voltants.

Altre dia, en un passeig sense rumb, ens endinsem per altres carrers, trobem altre pont que és de fusta i el creuem.

Parem a la plaça d’Aran on està el palau de la generalitat, el Conselh Generau d'Aran constituït oficialment després de les eleccions de 1991. Està bé que la comarca puga decidir sobre què fer o com fer sense dependre d’administracions centrals i allunyades de la realitat, que només coneix qui ho viu. A la plaça veiem un monument dedicat a la llengua aranesa fet l’any 2008 en pedra i acer amb la creu de Tolosa símbol d’Occitània.


Seguint carrers molts animats, plens de vida i de color, amb les jardineres ben florides, arribem a la plaça de la llibertat. En 2010 s’inaugurà la remodelació del passeig condicionant-lo per a vianants, circulació en un únic sentit i sense lloc per aparcament. Així es recuperà el caràcter comercial que tenia abans i es creà un espai mols agradable per al passeig. És sense dubte un bon lloc per gaudir d’un descans i prendre una cervesa o café.


De dia o de nit...val la pena la visita a Vielha...

Imatges nocturnes procedents d'Emi Gargallo i Maribel Gomez


QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN





divendres, 7 d’octubre del 2022

BAEZA-II PART (Jaen)

 Baeza és bonica, monumental... però tanta gent impedeix veure-la bé.

Hem vist ja un poc de Baeza,  primer la plaça del Populo i després hem entrat a l’antiga universitat, ara estem a la plaça de Santa Cruz, que com tota la ciutat està plena de gent. Fent honor a la veritat, la nostra guia local, que se la veu experimentada, intenta evitar gentada i sovint canvia de trajecte. Però de vegades és impossible, especialment quan la placeta és menuda, com és el cas on ens trobem en este moment. I és que és un punt important  perquè mires per on mires hi ha monuments destacats. 

El primer que observem és l’església de la Santa Cruz d’estil inusual. I és que  és d’estil romànic tardà, amb elements visigots, de finals del segle XIII, de les poques mostres que hi ha a Andalusia que a més a més, s’ha conservat perfectament. La façana té elements neoclàssics amb decoració dels capitells de les columnes. Fou parroquia fins al segle XIX. L’edifici fou restaurat l’any 1950. I actualment és la seu de dos de les confraries més antigues de la ciutat, amb images destacades en la setmana santa baezana.


Just enfront està el Palau de Jabalquinto, màxim exponent del gòtic isabelí amb influències mudèjars. Una veritable joia plena de curiositats. Antigament este zona era la més important, la calle Real, la que unia esta plaça amb la de Santa Maria, on està la catedral. El palau el manà construir, a finals del segle XV un cosí de Fernando el Catolic, Juan Alfonso de Benavides Manrique, señor de Jabalquinto. En 1720 a petició del seminari de san felipe Neri, tot just al costat i per ampliació del mateix, els comtes cediren el palau, reservant el dret per a ells i els successors de tenir habitació quan anaren a Baeza, seient reservat a la capella i respecte als escuts d’armes de l’edifici. 


Crida l’atenció pels dos contraforts cilíndrics, com torretes,  que s’obrin en mocàrabs i que tenen uns balcons, que demostren el poder i la noblesa de la família, també per la façana amb decoració en la que hi ha puntes de diamant, pinacols... per les boniques finestres, pels escuts heràldics dels fundadors i també per les mostres d’erotisme èxplicit en el cas de les figures nuetes en l’arc que corona la porta i en simbòlic amb la decoració dels mocàrabs de les columnes.  Resulta bocabadant per a l’època i més que després passara a ser residència de seminaristes. I és que la condició de la donació al Seminari era no modificar res de la façana. Així que les imatges tan insinuants i eròtiques eren el que es trobaven els seminaristes cada vegada que passaven per la porta.


I això any rere any, perquè  fou seminari menor fins 1969. Posteriorment a la dècada de 1970 es convertí en col·legi menor. Després passà a ser  escola taller de restauració del patrimoni de Baeza. Actualment este edifici, des de 1990, junt al del costat, l’antic seminari, que té també façana i porta principal a la plaça de Santa maria, és seu actual de la universitat internacional d’Andalusia Antonio Machado.



Parem doncs ara a mirar bé l’antic seminari de san Felipe de Neri, a qui la família  Jabalquinto cedí el palau per acollir als seminaristes. Fou fundat en 1660 i va funcionar fins 1921 quan les funcions de seminari es traslladaren a Jaen.  San Felip de Neri presideix la porta que està tancada, situada en la façana lateral. Nosaltres seguim carrer amunt i parem a la plaça de Santa Maria, la principal de Baeza, per veure en primer lloc la sòbria façana principal del seminari.



A les parets de l’antic seminari  trobem els vitors més emblemàtics de la ciutat, que tant conten sobre la història, des quals ja hem vist alguns en l’antiga  universitat. També hi ha en altres edificis com cases de particulars o col·legis majors on s’hostatjaven els estudiants. Fa uns anys en Baeza decidiren investigar-los, recuperar-los i restaurar-los per ressaltar la importància històrica de la universitat baezana. Estan pintats amb pintures vegetals negra o roja i no amb sang de bou com sempre s’ha dit. Mirant els grafits del passat es veu la rivalitat entre les dos ciutats properes, Baeza i Ubeda. I així, al costat del vitor de Diego de Cobos, nebot de Francisco de Cobos, que era dels més importants d ‘Ubeda, apareix un senyor amb un orinal, és clarament un insult a per als ubetans.


Tenim la catedral davant però hi ha massa gent, les explicacions d’uns molesten les dels altres i a més a més hi ha grups d’escolars esmorzant a les escales de la catedral. Tot un guirigall.


La guia decideix que mentre es buida, anem a donar la volta pels carrerons que van per darrere fins arribar a un mirador. La catedral pot esperar. Més tard la tindrem per a nosaltres a soles. De camí trobem carrers empedrats, i amb poca gent...això m’agrada, es pot caminar sense sorolls i sense presses... és lloc per al turista tranquil. Hi ha cases palaus, com la de Rubin Ceballos de 1804, dedicat actualment la formació cristiana.


Hi ha racons plens de misteri, testimonis de mil i una històries del passat... i també del present, donat que, esta zona, al voltant de la catedral, ha estat escenari de la pel·lícula Alatriste.


Després ens dirigim cap a la part més alta de Baeza, la plaça Arcediano, els carrers estan formats per cases baixes i blanques. Per esta zona no hi ha turistes. Algunes façanes conserven el color de la pedra i no estan pintades de calç, és una part que conté l'essència del passat intacta.


L’assossegat passeig ens du al Mirador de la muralla. Tenim la vall del Guadalquivir i les oliveres de panoràmica


Ja ha passat temps suficient per a que la plaça de Santa Maria estiga més buida, se suposa que al menys els escolars ja no hi seran, així que retornem cap a la catedral. 

Abans d’anar front a la façana principal, parem en el lateral, davant la porta de la Luna, la més antiga de la catedral, a la façana oest. És d’estil gòtic mudèjar del segle XIII. La porta també té de nom porta de Pedro Pasqual, recordant un bisbe que fou degollat en Granada per un emir musulmà. Conta la llegenda que l’emir pensant que li cauria un càstig diví si no enterrava cristianament el bisbe, avisà a la diòcesi de Jaen per a que s’emportara el cadàver. La comitiva la formaren gent de Jaen i gent de Baeza. Quan l’emir els cedí les despulles, uns i altres, els de Jaen i el de Baeza,  començaren a disputar-se on havia de ser enterrat,  cadascú preferia la seua ciutat. Com no hi havia manera de solucionar-ho, al capdavall decidiren que portarien el cos mort damunt d’una mula que desconeguera el camí i que al lloc que anara la mula, seria on s’enterraria el bisbe. I conta la llegenda que la mula va anar directa a esta porta de la catedral i nomes arribar-hi, caigué morta del cansament. Seria la mula baezana? L’anècdota, que tothom escolta arribats a este punt ens trau un somriure.  

Només uns metres caminat, de nou estem a la plaça, front a la rampa que dona a la porta d’entrada, a la que també s’accedeix per unes escalinates. 

Encara hi ha alguns grups de turistes, però no en son tants com abans. En Baeza, allà on anem, en trobes... és inevitable. Parem a l’ombra. Fa calor. El sol d’Andalusia calfa i més quan arriba abans de temps i no es porta roba adequada. Des de la plaça tenim molt que veure, a més a més de l’antic seminari, que hem observat amb atenció abans, ara veiem la façana de la catedral. I és que esta província andalusa compta amb dos catedrals, un és esta i l’altra és la de Jaen. I altra curiositat, el bisbe passa sis mesos en cada ciutat.

La catedral fou construïda on estava l’antiga mesquita, per ordre de Fernando III el sant, que cristianitzà  la ciutat. La torre fou minaret. Vandelvira, el més prestigiós arquitecte del renaixement, del que tantes obres hem vist en Úbeda, fou l’encarregat de la posterior reconstrucció. Així que l’edifici és renaixement amb la barreja d’estils. La portada de la Nativitat és la de la façana principal. No entrem, està tancada, i no podem apreciar la mestria de Vandelvira en algunes capelles ni tampoc veiem la custodia processional declarada bé d’interès cultural i que mesura 2’20 metres.  


Tot just al costat estan las Cases Consistorials Altes, un edifici que sembla  forma part de la catedral perquè està adossat. Fou una casa particular de la família Cabrera, cedida a la localitat al segle XVI que es convertí en cases consistorials. A la façana estan els escuts de Juana la loca i Felipe el Hermoso també està l’escut de Carlos V. Actualment és un conservatori de música.


Però el que presideix la plaça i destaca per estar en lloc privilegiat i per la bellesa de la  decoració, és la font. És realment bonica. Es construí al segle XVI d’estil renaixentista amb un cos inferior en forma d’arc de triomf romà i una estructura de columnes amb dos fronts i huit cariàtides sobre pilastres. La part superior remata amb un frontó clàssic on està l’escut de felip II i el  de la ciutat protegits per dos atlantes. L’aigua procedia de la propera mina de Celadilla, quan l’aigua arribava a la ciutat s’acumulava en un dipòsit de d’on per mig de canonades es transportava a la resta de fonts publiques.


Per a retornar al punt on hem iniciat la visita de la ciutat, a la plaça del Pópulo, anem per la Cuesta de San Gil i arribem a la menuda Plazuela de la Santa Cena. En la plaça hi ha un llenç de les muralles. Tot just, estem darrere de l’edifici de l’Audiència a civil i Escrivanies.


La plaça del Pópulo està al costat del passeig de la Constitució. Lloc de mercat al segle XVI, on s’hi concentraven els antics gremis artesanals. Actualment és lloc de passeig i esbarjo, punt de trobada d’amics. Hi ha zona verda i bancs per a seure. Entre els monuments de la plaça, està la font de l’Estrella, que és un obelisc datat de finals del segle XIX, la font del triomf del segle XVII i un quiosc de música de 1951 amb capacitat per a 60 musics.



A al voltant hi ha porxades a l’estil de les castellanes, on hi ha bars on tastar menjars com los “ochios”, un pa al que se li afegeix pimentó roig o el dolç típic “el virolo”, una pasta fullada coberta de  sucre. També hi ha botigues típiques, algunes especialistes en oli verge d’oliva. A la plaça està l’edifici de la l’Alhóndiga, en un lateral, de color groc, és on antigament és coordinava el comerç del gra. 


Al final del passeig està la plaça d’Espanya des d’on veiem la Torre Aliatares, un torreó àrab que formava part de l’antiga muralla del segle XII, té 25 metres d’altura i es coneguda també com la Torre del rellotge, perquè al segle XIX en col·locaren un. Els merlets també són del segle passat imitant els de l’Arc Villatar. Fou presó de nobles, centre de reclutament i colomer.


Deixem la plaça i anem pel carrer San Francesc. Hi està l’església de l’hospital de la Puríssima Concepció fundat abans del segle XVI. Com hospital deixà de funcionar l’any 1940.


I al costat  està el mercat d’abastos, de 1950, hi ha una llotja i una galeria amb arcs de mig punt.


Sabem que si seguim el carrer, trobarem les ruïnes de san Francesc, però no tenim temps d’allunyar-nos. Ens enfilem per cardenal Benavidez que és on està l’edifici de l’ajuntament des de 1867, el punt on acabem la nostra visita a Baeza. És d’estil italià amb adorns platerescs de l’any 1559. Antigament fou presó i la casa de la justícia. Età declarat monument nacional.


HAS LLEGIT BAEZA IPART

QUADERN DE VIATGE, ÚBEDA i província de JAEN, primavera 2022