RESSENYA LITERÀRIA: ISABEL la reina, d' Ángeles de Irrisari

 

ISABEL, la reina

Ángeles de Irrisari

Hui us mostre una novel·la sobre Isabel, la reina, la Catòlica, escrita per Ángeles de Irrisari, una novel·la interessant i singular per la manera com explica la vida de la reina espanyola, des que naix en Madrigal de la Altas torres fins que  mor Medina del Campo. El llibre, molt ben documentat,  mostra la vida i els problemes abans del regnat i durant el regnat, les ambicions, els moments durs o feliços, que de tot va haver en la vida de la reina.

Isabel fou una de les figures més poderoses en el seu temps, una reina que arribà al regnat sota unes circumstancies complexes, que ja sobirana va estendre els dominis primer conquistant Granada i després propiciant que es buscara per terrenys desconeguts, una dona que imposà la seua veu. Irirrisari ens mostra a la reina i també la dona que hi ha darrere, la que sent, la que es mare, la humana.

L’autora entrellaça la història real de la sobirana i propietària dels regnes, Isabel, amb dos històries fictícies que representen a dones de diferent classe social i posició: Leonor i Juana són dos germanes bessones de l’alta societat i Maria és una jove òrfena i mig bruixa que pertany a la classe més humil. Les quatre joves protagonistes estan unides per haver nascut  el mateix dia i a la mateixa hora, sota una lluna roja, concretament  el 22 d’abril de 1451. I eixe fet les uneix de per vida i malgrat la diferencia social, l’autora se les enginya per fer-les coincidir en diferents esdeveniments importants de la vida de la monarca. I les quatre joves són diferents i adopten decisions valentes segons circumstàncies.

Així explicant les vides de les tres parts mostra el conjunt de l’època que envoltà a la reina d’Espanya que fou tan important per al devenir històric. Crec que això te gran mèrit. També el fet de mostrar la part humana de la reina, la dona valenta, l’autora mostra es defectes i virtuts igualant-la amb les altres joves. I com no? és meritori i singular el fet com està escrit, emprant un lèxic arcaic simulant textos del segle XV, que siga dit de pas, dona veracitat a la narració.

El relat enganxa, però s’ha de ser conscient que són moltes fulles i que de vegades cau en repeticions però este fet no és censurable perquè en ocasions resulten necessàries quan s’arrossega tant de text per davant.

Pense que és un gran treball, tan de documentació com de creació i coordinació d personatges. No és fàcil tenint en compte que són tres llibres, que fa poc s’ha convertit en un solament. Jo he llegit la versió separada de l’any 2001, Las hijas de la media luna. Vol. I. El tiempo de la siembra. Vol. II. El sabor de las cerezas. Vol. III, però ara s’ha editat tot junt en un volum de 800 pàgines.

Puc imaginar el treballa continuat i la tenacitat de l’autora per portar endavant el llibre en el que hi ha tantes vides i fets. Puc imaginar la seua diversió inventant les altres dos històries complementàries i alhora el maldecap per entrellaçar les vides inventades amb la vida real d’Isabel. Imagine la gran satisfacció en enllestir els llibres, el descans, l’ànsia per saber si després de tantes hores de treball i d’inventiva a més a més emprant un llenguatge poc usual, agradarà al lector.

Doncs, si, al meu parer el llibre està molt bé. s’ha de llegir amb paciència, assaborint el que passa, sent conscient que és un llibre llarg en el qual passa molta cosa. Tal volta hi haurà qui diga que l’autora precipita les vides i el final en alguns personatges, dels inventats…perquè la vida i el final d’Isabel està documentat...tal volta algú diga que no li agrada llegir en castellà antic o que repeteix massa...però el conjunt total s’ha de valorar.

S’ha de valorar  el fet  que explique tants universos diferents, tantes vides de l’Edat Mitja i la mestria barrejant els fets i personatges inventats amb els reals. I s’han de  valorar els tocs d’humor, que hi ha uns quants i que a mi m’han tret de tant en tant somriures.

El llibre me’l vaig començar a llegir quan tenia idea de visitar Valladolid i els voltants fent una ruta d’Isabel la Catòlica, i vaig enllestir la trilogia a les setmanes de tornar, per la qual cosa al plaer de la lectura, he afegit el goig de saber més sobre escenaris. Ecenaris com Madrigal de la Altas Torres, on nasqué Isabel, Arevalo, on visqué, Medina del Campo on va testar i morir... Això nomenat els llocs essencials però també el llibre mostra llocs de Valladolid on es casà... Tordesillas on firmà el tractat tant important, o nomena Granada on la reina esta soterrada, lloc on vaig estar fa anys

Si t’agrada la història, esta trilogia t’enganxarà. Si no t’interessa massa pots parar més l’atenció en les vides de les bessones manques o la de Maria la bruixa, que fan gaudir de bones estones amb les seues vides plenes de situacions rocambolesques.

En tot cas llegir sempre ompli, fins i tot si el llibre no resulta el que s’esperava serveix per fer critica i fiançar en què o no t’agrada. A mi m’agraden els llibre que tracten vides de dones. Ara que he indagant en la biografia de l’autora sé que és escriptora sobre dones. Les dones tenen molt a dir perquè són protagonistes invisibles de tantes i tantes històries que falten per contar....vides interessants, vides de dificultats, o d’esforç, de marginació o de felicitat... que de tot hi haurà...vides que no s’ha de deixar de costat i que s’han de deixar escrites per a la posteritat.

 

RESSENYA de cine EL VIAJE DE NISHA

 

EL VIAJE DE NISHA

Iram Haq

La pel·lícula “El viaje de Nisha” tracta el tema del xoc entre cultures. Sol passar entre la mentalitat xinesa, japonesa, pakistaní, àrab, musulmana... en tots els països occidentals hi ha famílies senceres que hi acudeixen emigrades del seu lloc natal buscant millors condicions de treball i una vegada instal·lades envoltades d’un món ben diferent al propi, viuen de portes endins com si estigueren al seu país natal. I sempre passa que amb el temps, les noves generacions no poden evitar les influències externes, amb  aires nous i moderns, que sempre atrauen. Tal volta els pares poden viure en una bombolla però els fills no són igual i  els pares deurien entendre que els fills no són com ells, però no ho fan per por a que els fills puguen perdre la identitat i també per por al que diran.

Si, este últim punt és molt important. En Espanya la pel·lícula porta per títol “El viaje de Nisha” però l’original es més èxplicit: What will people say, “El que diran”. En Pakistan és una expressió que s’utilitza molt perquè la tradició i l’honor ocupen el primer lloc en els valors que regeixen l’ordre familiar. Importa la reputació i el que pensen els altres: els compatriotes, els altres musulmans, els altres veïns, els altres familiars... perquè afecta a tothom. I especialment són les xiques les que més han de salvaguardar el comportament per a evitar que ningú parle malament d’elles.

En este cas, Nisha, una jove adolescent ajunta la cultura pakistanesa d’on procedeixen els pares i la cultura noruega, on ha nascut la jove  fa 16 anys. Nisha sap compaginar les dues vides, sap comportar-se com la perfecta filla tradicional, és l’ull dret del pare, parla urdu amb la família i segueix els rituals i alhora viu com els companys de classe,  és estudiosa i vol arribar a ser doctora, està integrada en la societat occidental, es diverteix, és lliure. Fins el moment ha sabut guardar les aparences.

Però un dia el pare la pilla en casa amb un amic, un mig nuvi. Solament s’estan abraçant i besant en l’habitació i la parella no ha arribat a cap intimitat però per el pare no ho veu així i no es fia quan la filla li diu que continua sent verge. El pare directament pensa que la xica ha perdut l’honor, que ha caigut en desgracia i amb aixó ha fet caure en desgràcia a la família. És un fet molt greu. La manera de castigar-la es enviant-la a Pakistan, on no ha estat mai, amb la tia i la seua familia, a la que no coneix.

La vida amb la tia, el tio i els cosins és un suplici. Nisha  haurà d’intentar adaptar-se a la nova societat ancorada quasi en l’edat mitjana, una societat que està regida per les estrictes normes familiars i de la tradició, una societat dura i cruel, on fins i tot no es pot fiar de la corrupta policia. La jove pateix una pressió constant que en la pel·lícula augmenta gradualment. Realment és un drama que  fa patir a l’espectador perquè a la jove no li augures cap bon final.

El contrast de les dues cultures és una constant que es veu per la mentalitat i també per mig dels escenaris on es mou la pel·lícula: Oslo en  Noruega i  un poble menut de Pakistan, uns carrers nevats occidentals i altres carreronets laberíntics orientals.

Tots els adults de la família, els d’aci i els d’allà, són exageradament ultraconservadors. Les reaccions són, al meu parer, extremes i sovint, cegats per la “norma establerta” actuen d’una manera insensata. Especialment contradictòria és l’actitud del pare, crec que és la part més criticable de la pel·lícula, que passa de ser afectuós a ser sever en un tres i no res, fins i tot embogeix de manera exagerada amb reaccions violentes i ordres desmesurades que posen a l afilla entre l’espasa i la paret, i a l’espectador amb el cor en un puny. No s’enten.

L’actriu, en el seu paper de jove atrapada en dos cultures, actua molt bé i dona molta credibilitat a la narració. I és que el guio i la direcció està basat en la realitat, la directora sap del que parla i conta la seua experiència. Mostrant les dos cultures i fent una aproximació als dos pensaments, la directora convida a l’espectador a que opine i que pense.  

A mi tanta ofuscació i falta de sensatesa reivindicant unes tradicions m’ha fet pensar en les contradiccions internes de la gent, en la quantitat de vides amagades i submises que hi haurà arreu del món seguint unes ancestrals normes que tal volta han perdut el sentit quan es traslladen de lloc. No dic que s’ha d’oblidar la cultura pròpia, però seguint allò de “Allá donde fueres haz lo que vieres”,  s’han de barrejar amb les noves dels lloc on es va i en cap cas prohibir o refusar el que el nou país aporta.  Això es diu integració en el lloc que acolleix.

Amb tot, la recomane perquè fa denuncia social, perquè dona unes pinzellades de llibertat protagonitzats per la jove amb la que inevitablement l’espectador simpatitza perquè la resta de comportaments són,  la majoria, hipocresia i perquè el relat, dur i real, emociona. 

RESSENYA LITERÀRIA de HAMNET

 

HAMNET

Maggie O’Farrell

 

Hamnet és un llibre especial amb una perspectiva original. M’agrada qui s’arrisca amb mirades diferents. És una obra prodigiosa. L’acció ens situa en Stratford, un menudet poble d’Anglaterra, també ens descriu Londres fosc d’aquella època per la qual cosa ni el poble ni la ciutat es mostren com llocs atractius.  No importa perquè el que ressalta de la novel·la són molts altres aspectes que m’abelleix compartir perquè és un llibre entranyable,  bonic, tendre... encara que també és dur.

 

Hamnet és el fill d’un personatge afamat i en cap moment diu el nom. Només llegint la contraportada se sap que estem parlant de la família de Shakespeare. Així que al famós literat en cap moment se l’anomena pel nom ni cognom: apareix com el pare,  el fill, el germà, el preceptor o el marit.

La raó és per engrandir el personatge femení de la família, Anne o Agnes, de les dues maneres apareix escrit en la documentació investigada per l’autora, que ha optat per Anne per a la seua ficció. Si. El focus principal és la dona, Anne, huit anys major que el marit, el preceptor de llatí, del qual s’enamora perquè veu que és tan extraordinari com ella. Però serà un matrimoni al que no se li posen les coses fàcils.  Primer per la família i després per una inesperada desgracia.

 

És una jove peculiar, viu en contacte amb la natura de la que coneix especialment les propietats medicinals de les plantes i des del primer moment la seua personalitat captiva al lector, tanmateix segurament en el seu temps seria ben criticada per la gent que l’envoltava. Anne va a la d’ella, en una societat marcat per molta rigidesa social i obligacions a les dones. Té poders màgics perquè intueix algunes vegades el futur i cura malalties creant  misteriosos remeis combinant plantes. Llevat d’este aspecte és una dona com qualsevol, que s’esforça dia a dia, que mostra gelosia, amor incondicional als fills…

 

A mi em cau bé Anne, perquè és independent i no perd forces en les nombroses ocasions que li donen motius per a perdre-les. I perquè anima el marit, simplement pel seu amor desinteressat, a que se’n vaja a Londres a complir somnis literaris, encara que suposa quedar-se sola al càrrec dels fills en el poble.

 

L’escriptora de la novel·la, Maggie O’Farrell, ha dit en alguna entrevista que moltes biografies del literat no han tractat bé la figura d’Anne i deixen veure la mala relació amb el marit. Però ella no ho veu just i ha volgut contrastar aquella  mala imatge creant esta, que segon l’autora és més acord en la realitat. De fet quan Shakespeare es jubilà, deixà Londres i tornà al poble amb la dona i les filles. Era molt ric i haguera pogut fer altra vida però optà per seguir amb la família.

 

L’altre focus important és Hamnet, qui dona nom al llibre, és el fill, quasi oblidat perquè va morir als onze anys. L’autora recrea el succés com la inspiració  d’una de les obres literàries més importants de tots els temps: Hamlet. En l’Anglaterra de finals del XVI el nom Hamnet s’utilitzava de manera indistinta amb el de Hamlet. Hamnet és germà bessó de Judith i tenen una germana major de nom  Susanna. Hi ha molts altres personatges secundaris per anar mostrant la vida familiar, però no cal parar-se. Ja els coneixereu quan agafeu la novel·la entre mans.

 

És un relat que va saltant en el temps per mostrar diferents part de la vida dels protagonistes.  Barreja ficció i realitat, per exemple les dates del casament d’Anne i el literat en 1583, la peste i la mort del fill en 1596 o l’estrena de la tragèdia Hamlet en 1601 són reals.  I m’agrada que es  fixe en coses simples, les quotidianes, xicotetes i alhora importants com són la vida familiar, l’afecte, el dolor, la pèrdua... Eixa  naturalitat enganxa.

 

Abans parlava de la màgia que la protagonista pot fer. On hi ha molta màgia és en  l’escriptura, en cada precisa paraula, en cada metàfora, en el lirisme, en la delicadesa,  l’elegància, la sensibilitat …màgia per crear un estil directe i commovedor  explicant una realitat que moltes vegades és dura. Les emocions les transmet perfectament. Jo he llegit traducció de l’anglès, el que vull dir amb esta valoració és que també se li ha de donar mèrit a qui ha fet una traducció tan acurada.

 

Ja he dit que es tracten temes quotidians però el que més ressalta és el dol. Anne té  capacitat per veure el futur  i sentir la presència dels morts, però no és capaç de sentir el fill quan mor. Està trasbalsada de dolor  perquè no l’ha pogut curar i el no el pot sentir quan ja no hi es. Perdre un fill en aquella època no era un fet infreqüent tanmateix l’autora vol explicar que sempre és dolor per a una mare, que l’ha tingut en els entranyes, li ha donat de mamar, ha tingut cura d’ell…Anne està desfeta, desorientada, no acaba  de centrar-se. La mort l’ha pertorbada. I dubta si el marit sent el mateix dolor. No entén que no el demostre i necessita saber-ho. No dic més. 

 

Ha esta un goig llegir una magnifica lectura que ompli els sentits. Una lectura preciosa, imaginativa i a més escrita amb tocs d’intriga. Tots els guardons que ha rebut i tal voltà rebrà són ben merescuts. Una lectura que més que el que diu, és com ho diu. I sincerament, he sentir punxades d’enveja per eixa destresa en escriure.

 

RESSENYA LITERÀRIA: 14 de abril de Paco Cerdá

 

14 de abril

Paco Cerdá

Hui ressenye un llibre especial,  tan pel que conta i el que significa com per la manera que està escrit. Però, estem davant d’una novel·la? No, malgrat que semble una de gènere negre o d’intriga: el que conta és real, no hi ha ficció. És un assaig o crònica periodística? Tal volta podríem qualificar el llibre així, però ens quedaríem a mitges.

Aleshores, què és “14 de abril”?

Doncs, podríem dir que el llibre són pinzellades de vides i fets en una jornada en concret. Si volem matisar més, caldria sumar tots els qualificatius i dir que és una crònica periodística històrica que basant-se, entre altres fonts, en cròniques de premsa escrites al dia següent del dia descrit o fotografies que il·lustraren la memorable jornada i que l’autor utilitza per descriure-les i alhora situar-nos en el temps imaginant com se senten o què pensen els protagonistes, ens conta el que passà un dia important per a Espanya, concretament el dia 14 d’abril de 1931 quan es proclamà la segona república.

És un llibre magistral escrit amb estil periodístic i jo afegiria que envoltat de literatura en forma de prosa poètica. Perquè a la tècnica periodística, que per ofici domina l’autor, en la qual el contingut és el que importa, s’afegeix la tècnica literària del bon escriptor, on a més del contingut es busca la forma. Per la qual cosa crea textos que no només informen de manera concisa, àgil i directa, com fan els textos de premsa, sinó que atrapen al lector com ho diu. 

És un llibre de fàcil lectura amb capítols curts, frases breus i contundents, que van relatant escenes algunes quotidianes, moltes inèdites i altres transcendentals, que ja la història s’ha encarregat de transcendir. Està escrit en un estil singular amb un narrador omnipresent que  ho sap tot, el que es veu i el que no, sap el que pensen els personatges, el que senten. Un gran encert és el fet d’escriure els textos en present que transporten al dia i al moment. I emocionen els inicis dels capítols, impactants, en els quals ens presenta gent anònima que han trobat la mort entre les manifestacions a favor i en contra del nou regim polític que ha guanyat.

Cada capítol un protagonista. El primer és Emilio, que serà l’última víctima de la monarquia. També Emilio protagonitza la història final. M’agraden els llibres que queden arrodonides, com un cercle. Amb Emilio, que ja anys enrere va patir una palissa monarquica, comença i acaba el llibre.

És un dia on passa de tot i del qual, l’autor ens va mostrant situacions i sentiments com alegries, pesars, dolors, pors, angoixes, il·lusions, esperances, ansietats, desconcerts, lleialtats...és una mirada molt humana que commou.

I destaca per mostrar-ho quasi hora a hora. Per a la separació del temps empra les franges canòniques, les que regien el ritme dels resos en la vida medieval en l’occident cristià. Te mèrit  trobar documentació de totes les hores: Prima, Vísperas, Tercia, Sexta, Nona, Maitines i Laudes.

I també és un encert escriure la història des de perspectives diferents i des d’escenaris diversos arreu d’Espanya. Per tant, no hi ha solament un personatge protagonista, hi ha molts. La majoria són anònims. Sempre he dit que la història és la suma de moltes xicotetes històries i este llibre ho demostra. Però altres no són tan desconeguts, són personatges que abans o desprès del dia en concret ja tenien un cert protagonisme o un paper rellevant en la història d’Espanya, directa o indirectament. Cerdá ens contà qui són i per entendre’ls millor a més ens explica circumstàncies que els envolten.

És un treball d’història molt rigorós. Per escriure’l i documentar-se, Paco Cerdá s’ha capbussat en arxius de tota Espanya, com diu al final del llibre especificant les nombroses fonts en les que s’ha basat. Llegint, a més de gaudir, s’aprèn història.

És un plaer llegir llibres on es nota el treball metòdic de documentació i organització. En “14 de abril” Cerdà l’ha fet necessàriament per poder fer selecció dels succeïts que li interessava plasmar. En este llibre no hi ha improvisació. Tot està pensat.

Tota aquesta mestria i demostració de domini de la narrativa, organització i estructura tan premeditada també es veu en altres obres de Cerdá que tracten la postguerra, com el “El peó” que segueix la vida d’Arturo Pomar, un xiquet prodigi jugant als escacs, i alhora també hi està en “Presentes” que compagina el trasllat ple de veneració i lloances del  fèretre de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant fins a l’Escorial, amb altres vides anònimes i reals de perdedors de la guerra. Cerdà sap difondre la història amagada en segon pla com poques persones ho fan, ho fa com si fos una novel·la on no hi ha res inventat.

Els tres llibres són recomanables i emocionen però dels tres “14 d’abril” m’ha arribat a l’ànima. Realment pense que és un llibre únic, no hi ha altre igual, guanyà un premi i s’ho mereix. Així que si no l’heu llegit, endavant, no us el podeu perdre. 

Espere que no tarde en arribar una nova obra de Paco Cerdá, segur que ens sorpren, segur que m'agradarà.

 

RESSENYA LITERÀRIA de CATERINA de Carlo Vecce

 

CATERINA

Carlo Vecce

 

“Caterina” és una gran història que conté diverses vides, diversos fets, mons diferents i allunyats amb múltiples cultures i ambients. I tot està  enxarxat amb la finalitat d’explicar els orígens de Leonardo da Vinci, el gran home geni polifacètic del Renaixement. L’autor posa el focus d’atenció en  Caterina, la seua mare, una dona, segons l’autor,  procedent del Caucàs destinada a ser guerrera com els seus ancestres.

 

Però és real el que conta el llibre? Fou la Caterina del llibre la mare de Leonardo? Hem de pensar que molt del que conta és cert perquè Carlo Vecce és un gran expert en el Renaixement. El que ha fet l’autor és recrear tot allò que li pogué passar a Caterina, fa ficció, imagina la seua vida de Caterina: la infantesa allà al Caucàs,  l’adolescència patint i superant perills durant els viatges com esclava fins arribar a Florència on s’estableix definitivament  i la vida d’adulta.

 

Es un gran llibre que descriu el viatge de la mare de Leonardo, des del Caucàs, passant  pel mar negre i el mediterrani fins arribar a Florència en l’esplendor del renaixement. I és un motiu més per a que no falte en este blog. Especialment m’ha agradat quan l’escenari és Itàlia, la zona de la Toscana i llegia mirant un mapa.  Amb el llibre descobrim la gent que la va envoltar al llarg dels anys: un aventurer, un pirata, un mercader, un empresari o un cavaller... I no són personatges inventats, ja he dit que l’autor és un gran historiador expert en el tema, així que els descriu basant-se en documentació de  manuscrits, diaris, relats de viatge, llibres de memòries i documents de l’època. Tot ho verifica.

 

Així que bé es pot dir també que llegir “Caterina” és un viatge en el temps perquè traspassa la porta que du al passat coneixent aventures i desventures de dones i homes del Renaixement. 

 

Amb tot coneixem  Caterina: com a filla, esclava,  mare, esposa..tot el que li passà des de la ingenuïtat. I la coneixem perquè altres expliquen sobre ella.  Resulta curiós com tots el personatges parlen sobre Caterina, i acaben idealitzant-la,  i ella no apareix en cap capítol i no coneixem el seu punt de vista. No sabem què en pensa, només la coneixem a traves d’altres. Tal volta és intencionat per part de l’autor perquè així queda més oberta la interpretació de qui era realment la mare de da Vinci.

 

I si és cert o no que la Caterina del llibre va ser la mare de Leonardo és el que menys importa, simplement perquè és una bonica història. La lectura m’ha atrapat, les aventures i desventures van fluint i enllaçant-se.

Trobe interessants les històries vistes des de diferents perspectives i el llibre de Carlo Vecce ho fa. Sempre ho dic: cada persona mira de manera diferent un fet, segons el bagatge personal, segons els sentiments. També les històries en primera persona solen atrapar-me perquè me les crec i em fan veure realment el que volen dir. I este és el cas. Qui em coneix ho sap. Com allò de les perspectives, no és la primera vegada que ho dic.

 

Qui espere trobar la vida de Leonardo en este llibre quedarà decebut. Però si que hi pot trobar un capítol en el qual ell mateix parla de la seua obra i  explica alguns secrets que amaguen. M’ha fet ganes de buscar les obres per entendre millor del que parlava. No ho he fet, i tal volta ho faça. En tot cas, la finalitat primera de gaudir de la lectura està complida. He gaudit amb la lectura d’un llibre, al meu parer, molt ben escrit. L’últim capítol l’autor explica què es real i no. Caterina és un reflex de la vida de les esclaves primer de com arriben i després com passen al servei dels amos.

 

Cal dir que no és un llibre fàcil de llegir perquè és llarg, 600 pàgines, pausat, no té diàlegs i resulta  dens, perquè ens situa en llocs allunyats que ara no porten el mateix nom que en aquell temps i alguns és difícil situar-los en mapes actuals, perquè apareixen molts personatges i com he dit parlen en primera persona, de vegades  amb monòlegs interns explicant  sobre la seua vida que d’una manera o altra està relacionada amb Caterina. I també perquè de vegades resulta complicat seguir el fil perquè l’autor inclou vocabulari local segons la llengua el lloc des d’on se situa l’acció. Es una lectura carregada d’art i cultura.

 

Tanmateix no hem de llegir sempre lectura fàcil. Este llibre és una joia que obliga a fer lectura pausada, meditada...obliga a analitzar contingut i forma. Fent este exercici lector valorem el treball de l’autor. Cada llibre té el seu moment i “Caterina”  mereix buscar el moment idoni per fer una lectura amb concentració. Val la pena gaudir plenament d’este viatge al Renaixement fruit d’una investigació molt documentada i conèixer este interessant personatge femení tan atractiu i intens,  que viu una vida plena d’aventures.

 

RESSENYA LITERÀRIA de MIREIA

 

MIREIA

Purificació Mascarell

M’he llegit el premi Lletraferit 2022 “Mireia” de Purificación Mascarell i m’ha agradat. Està ben filat, ben narrat i el trobe interessant. A més, és de lectura  àgil i és un llibre breu. M’agraden les novel·les que no tenen pàgines i pagines que sobren. Malauradament hi ha molts llibres que inclouen informació que ni va ni bé per al que es vol contar i al capdavall converteix un llibre en avorrit o pesat. No és el cas. En “Mireia” hi ha la informació justa sobre el que cal especificar i la trama concreta sense perdre’s per altres branques que molesten en el fil de la lectura.

“Mireia” parla de psicologia, parla d’enamorament i parla de vida intima. Partint del present explica dos èpoques: el passat i l’actualitat. Ambdues tenen un aura similar, diguem-ne gòtica, que les envolta de la mateixa manera, emprant el terme gòtic per allò de cases grans i solitàries, misteris, personatges que pateixen...cementeris...mort...escenaris tenebrosos...De la mateixa manera que l’ambient “gòtic” està present en les dues èpoques que mostra, també totes les dones protagonistes que parlen o de les quals es parla tenen les mateixes característiques. En el present està  principalment Mireia, que és qui aporta el títol al llibre, que no és una dona dòcil, ni tampoc les del passat ho foren. Hi ha una constant rebel·lió i desig d’individualitat.

M’agrada que estiga escrit en primera persona, en este cas per Neus, la jove artista que té el gust particular de visitar cementeris i dibuixar el que hi troba. Neus és  amiga des de sempre de Mireia, que és estudiant de psicologia. Neus diu que prefereix  representar als morts que als vius perquè a estos últims, per a pintar-los i que el quadre quede bé, ha de furtar-los un poc d’ànima. I ella no vol furtar res. Així que no sol fer retrats, però sempre hi ha excepcions, i un dia se li presenta una ocasió que no rebutja. El retrat és per a Llorenç, un enigmàtic personatge que  la convenç pagant-li molt bé l’encàrrec. Llorenç també acaba seduint a Mireia. O és Mireia qui sedueix a Llorenç? És que Mireia és un personatge amb molta personalitat i caràcter,  que sedueix tothom. Sempre se n’ix amb la seua. Té un carisma que subjuga la voluntat de l’amiga en tot moment i en general també arrossega cap on vol a qui l’envolta. Llorenç viu en una casa en el camp i cap allà va Neus sovint per fer el retrat. I Mireia també hi va però a trobar-se amb l’amant. I no conte més sobre la trauma...prefereisc que ho llegiu vosaltres...

Només dic que hi ha misteri, erotisme, feminisme i molts esments històrics, musicals i literaris. I també hi ha molts apunts sobre art, no només perquè Neus siga pintora sinó perquè fa referència a nombrosos quadres del segle XIX. La pintura de Lilith de l’artista  John Collier està molt present, no només en  la portada, sinó pel símbol que representa: la de la dona predecessora d’Eva, lliure i desobedient amb bellesa maligna, que fou expulsada del paradís. Mireia és un poc, o molt, com Lilith perquè reivindica la seua manera de ser i a més és inconformista i juganera i es permet jugar amb els sentiments d’altres. La seua gran amiga Neus, li segueix el joc i és que està totalment enamorada d’ella.

Sempre és un goig agafar un llibre i que m’aprope al que conec. És el que passa amb esta novel·la. Neus i l’amiga Mireia viuen a Xàtiva, el teló de fons en la trama. I com el que vol l’autora, xativina també, és mostrar una Xàtiva “fosca”, passeja els personatges per la Cova Negra, les arcadetes d’Alboi, l’ermita de san Feliu o els jardins solitaris modernistes de El Palasiet o El jardi del bes.

M’agrada quan un autor o autora escriu sobre la seua terra. Purificació ha escollit l’escenari primer perquè és una manera de fer-li homenatge a la seua ciutat i segon perquè és el lloc de naixença de Lluis Simarro, un dels personatges principals en el contingut de la trama. Un personatge que per a mi ha estat tot un descobriment. Havia sentit el seu nom però poc en sabia més. I Simarro fou  pioner de la psicologia científica espanyola.

L’autora ha contat en alguna ocasió que veure la tomba dels pares de Simarro fou el desencadenant de la novel·la. Els pares de Simarro moriren de manera tràgica, aleshores Purificación començà a indagar i trobà una història ben interessant. Simarro, el fill supervivent de la tragèdia, i gran desconegut per als xativins es mereixia formar part d’una novel·la. Es quedà orfe i va créixer entre institucions educatives. Però era molt intel·ligent i arriba a ser el primer catedràtic de Psicologia Experimental de la universitat espanyola. Fou amic de Sorolla, d’Unamuno i del Nobel Ramón y Cajal. Estigué en París durant cinc anys com deixeble de Jean Martin Charcot, director del polèmic hospital de La Salpètrière. I just este hospital neurològic, el més gran d’Europa, i la barbàrie que hi passava, va captar l’atenció de l’autora i volgué incloure-ho en la novel·la.

Hi eren tractades d’histèria moltes dones simplement per no seguir els cànons masclistes de l’època. Particularment m’ha captivat descobrir este món amb dones tan maltractades en el passat tancades en un psiquiàtric injustament. Eren dones considerades boges, histèriques… però ho eren realment? O eren simplement dones sotmeses en nom de la ciència que acabaren malaltes de debò?  Pense que eren dones a les que els homes tenien por, por a la seua llibertat, a la seua fortalesa, a la seua decisió.

La manera com està escrit el relat aconsegueix intrigar: el que passa, com passà, a qui passa i on passa.  L’autora demostra què sap escriure, sap dosificar la informació amb mestria  i aconsegueix teixir una xarxa entre el passat i el present, donant-li sentit al contingut total. La xarxa és la tesi que el personatge actual de Mireia està escrivint sobre Simarro, el personatge xativí de finals del segle XIX. 

Així que de la mà de Purificacion Mascarell coneixem  Mireia i Neus,  sabem sobre les dones del passat tancades al psiquiàtric i sense judicis s’analitzen comportaments. Mai està de sobra escriure sobre dones perquè han estat segles i segles silenciades. És una manera de donar-los un altaveu i que d’un vegada parlen. Així la balança en la que estan dones i homes anirà compensant-se.

RESSENYA LITERÀRIA: UN AFER EUROPEU de Jordi Sebastià

 

UN AFER EUROPEU

Jordi Sebastià

La novel·la que hui ressenye mira Europa, però no la turística i idealitzada, no la de postals i guies de viatge, sinó altra ben diferent. L’autor Jordi Sebastià, ha exercit de periodista i just un periodista és el protagonista. També l’autor va estar d’eurodiputat del 2014 al 2016 i curiosament el Parlament europeu, Brussel·les i Estrasburg, és l’escenari triat en la novel·la. Així que Sebastià domina perfectament el tema que tracta.

És un thriller polític que enganxa a poc a poc. Comença quan el jove periodista Joan Ballester, es enviat a Brussel·les a cobrir un acte protocol·lari sense importància. No té moltes ganes d’anar-hi, però és una manera deixar a banda provisionalment problemes sentimentals i familiars. És un immadur. Una vegada a la capital europea es topa amb uns temes que li interessen periodísticament parlant. Joan Ballester és un periodista inexpert al que qualsevol entrebanc el supera, tanmateix acabes sentint empatia, malgrat mostrar-se un poc racista i mirar de les dones, en primer lloc el físic, sempre sospesant la possibilitat d’acabar al llit amb ella.

L’autor ens conta aspectes que coneix de primera mà. I a més a més, apareix com un personatge més. És un joc literari que empra l’escriptor per a confondre, o jugar amb el lector. No deixa de ser un detall curiós: Joan Ballester, el periodista novel·lesc que és qui conta la història, troba en Brussel·les a Jordi Sebastià, l’autor, que a més a més són del mateix poble. Els lectors hem de tenir present que és novel·la i conseqüentment hi ha part de ficció, però ja ho diu la dita “Quan el riu sona, aigua porta...” i de fet els dos de Burjassot, tracten un tema tan important per als valencians com és la taronja valenciana. M’agrada perquè aborda un tema col·lectiu i actual. A Europa, estan a punt de firmar un tractat que pot fer malbé al producte estrella valencià. I està basat en fets reals. Just Jordi Sebastià, quan estava d’eurodiputat, es va enfrontar a l’acord amb Sud-àfrica per a la importació lliure de taronges.

“Un afer europeu” ens convida a reflexionar-hi sobre la política parlamentària. Ens mostra la part més obscura i tèrbola d’este món polític europeu, la part que mai voldríem veure perquè desitjaríem que no existira. Hi ha màfia, hi ha ambició pel poder, hi ha corrupció, interessos econòmics…hipocresia, privilegis financers, i segons diu el periodista protagonista, hi ha poca espenta de solucionar els problemes de la societat. És la realitat i està bé que una novel·la ens la conte, a més sabent que el que llegim està escrit  amb coneixement de causa.

I alhora, ens fa reflexionar-hi sobre quin tipus de periodisme es fa i quin deuria fer-se. Quin és el que volen fer els periodistes. Queden periodistes vocacionals? Els deixen fer la seua vocació? Pot un periodista deixar-se portar per la curiositat? Tal volta seria millor que el periodista començara intentat comprendre el món? Però se sol fer? O tal volta el que se sol fer és una escriptura mecànica basada fonamentalment en enganxar i pegar el que altres fan? Tal volta part de culpa la és de la societat que exigeix la noticia immediatament, que no dona peu a explicacions que puguen donar claredat i llum al que es vol contar. I qui no ho actua amb eixa rapidesa, doncs no val per a l’ofici. Però qui dicta les normes? La societat som tots. No? Així que el que caldria, tal volta, seria posar de tant en tant el fre, parar més en continguts i no lluitar tant per exclusives i primeres planes. També fa pensar-hi sobre el paer dels politics valencians a Brussel·les, no sempre fan el que volen.  Hi ha una idea equivocada que la política europea es més correcta que la que vivim en Espanya però en realitat també es impotent en molts assumptes perquè són molts els integrants de la “familia europea” i no sempre es respecten les normes.

Entre trama i trama llegim l’ambient que viuen els espanyols i valencians que hi estan desplaçats en moments de treball o d’esbarjo, bé politics o periodistes, dos col·lectius que sovint s’ajunten en eixa terra forastera. I és que tot no és treball, llegint la novel·la fem un passeig llamp, ràpid i breu, per les gran places cèntriques dels dos llocs protagonistes.  També, i és molt didàctic, llegint, entrem a la seu dels parlamentaris europeus que regeixen la nostra vida. L’autor ens explica fil per randa el seu funcionament.

I tot està escrit emprant un estil directe, àgil i un llenguatge proper i correcte, amb un puntet de sarcasme. És un estil que ens transporta on vol que els lectors anem. Un llenguatge que ens va calant com la pluja que sempre està present i que va mostrant la trama que va complicant-se a mesura que va avançant el temps.

 

RESSENYA LITERÀRIA: MAUS de Art Spiegeman

 

MAUS

Art Spiegeman

El mercat literari no para, s’editen llibres per a totes les edats, per a tots els gustos... Cada any ixen novetats literàries, algunes millors que altres, que envaeixen el mercat i que ens arriben a les llibreries o biblioteques. I aleshores comença el màrqueting, que és més potent en qui més diners posa. La publicitat enganxa i de vegades enganya. Els usuaris o lectors encuriosits les demanen i com no donen a l’abast per llegir tot, sovint es deixen molts llibres per llegir que realment valen la pena. Per això cal recordar alguns títols de tant en tant.

La novel·la gràfica “Maus” és un exemple, és un llibre de fa anys, que vull destacar. En este cas el seu valor perenne és que és “memòria”: experiències de vida que no s’han d’oblidar. Per sort s’està reeditant constantment però les reedicions no tenen publicitat com les novetats i passen desapercebudes.

El llibre fou molt famós en els seu dia. El que començà en 1972 sent unes entrevistes que un fill feia a un pare, que contava en primera persona la persecució dels jueus durant la Segona Guerra Mundial, acabà sent uns còmics publicats per entregues en una revista avantguardista del gènere anomenada Raw, al front de la qual estava el mateix autor junt a la seua dona. El llibre es va enllestir en 1991 i fou un gran èxit. En 1992 guanyà el premi Pullizer en EEUU, convertint-se en el primer del gènere que ho guanyava. A este premi en seguiren molts més. I cert, tots ben merescuts perquè pense que és un llibre singular i necessari, i més en els temps que corren.

Recorde fa temps vaig llegir altra novel·la gràfica amb similars característiques que m’impactà i que també catalogaria com singular i necessària: Persepolis. Aleshores vaig escriure poc, era la cinquena ressenya que feia. Ara ja vaig per la 222...que no és poc i pare l'atenció en me´s detalls. 

“Maus” és un llibre de memòries per partida doble. Primer perquè mostra la terrible experiència viscuda pel pare de l’autor del llibre, un jueu polonès anomenat Vladec  Spiegeman. I segon, perquè Art Spiegeman, l’autor del llibre i fill de Vladec, explica el que sent  mentre escriu i dibuixa aquelles terribles vivències. La relació entre el pare i fill es molt complicada, ambdós no s’entenen. A més a més, l’absència de l’esposa- mare, que patia depressió i es va suïcidar també és un aspecte important que els marca als dos. El fill, que aleshores tenia 20 anys, fins i tot va plasmar el suïcidi matern en un història gràfica que està inclosa en el llibre. El pare per altra banda s’ha tornat a casar però la nova relació marital no va molt bé.

Conseqüentment, la història es desenvolupa en dos temps. Per una banda és l’any 1978 en Nova York on el fill entrevista i enregistra el relat del pare, i per altra banda amb flash-back  apareix l’escenari de pre-guerra i guerra des de 1930 fins al 1945, quan de jove el pare vivia a Polònia, quan coneix a Anja, la primera esposa també supervivent i mare de l’autor, quan obri una fàbrica... l’etapa de soldat... Però la part més dura comença amb el traslladat al guetto on ha de viure amagant-se, fins que acaba empresonat junt a Anja en Auschwitz. Al camp d’extermini viu un suplici lluitant contínuament contra les dificultats, contra la fam, contra el maltractament... i buscant recursos per a sobreviure.

A més del contingut, biografia vital d’unes experiències aterradores junt a sentiments personals dels protagonistes, també té el valor per ser original en la forma. L’autor empra tècniques post modernistes i altres recursos convencionals per a expressar el que vol. La tècnica més destacable i cridanera és presentar les persones com animals, com en els faules, i les diferència segons grups: els jueus són rates, els alemanys són gats, els polonesos no jueus són porcs, el francesos granotes, els suecs cérvols, els americans gossos i els britànics peixos. Així l’autor simbolitza la pèrdua de la identitat que patien els que acabaven en mans dels alemanys.

Art Spiegelman no ha volgut mostrar una realitat edulcorada, desvirtuada i subjectiva. No té miraments a expressar fidelment, sense floritures, la realitat que escolta i sent, la seua i la del pare. Sense camuflatge es mostra ell mateix i els problemes que intenta resoldre amb l’ajuda del psiquiatra i de la mateixa manera dibuixa i escriu el que pensa sobre el pare. No ens mostra un heroi, ens mostra una persona malhumorada i obstinada amb idees clares que no dona opció a altres que no siguen les pròpies. Encara que al capdavall el lector sap que Vladec és com és per les circumstàncies i que és molt valent per haver superat tot l’horror i a més poder contar-ho.

I tot està dibuixat i narrat en format còmic. Llegir mirant les il·lustracions resulta de vegades angoixant. La part actual, en part, alleugera la lectura de la  part més cruel que relata el passat. Però només un poc, perquè el relat del fill, també és ombriu i trist, és negatiu i la relació pare i fill és conflictiva. El llenguatge del pare en la versió original és en anglès incorrecte propi d’un estranger i així s’ha mantingut en la traducció, fidel a la parla del protagonista: confonent temps verbals, especialment el ser i estar, generes gramaticals, preposicions…

Els dibuixos i lletres en  blanc i negre contribueix-hi a donar èmfasi en la història fosca que relata. Així que, tot impacta: el contingut i la forma. És difícil de llegir i digerir sense perdre el nus en la gola, i és inevitable no entristir-se i enfurismar-se amb el relat de les monstruositats patides sota la idea del racisme i l’ús del poder i la força. No puc ni imaginar com seria viure amb por...amb por continua a ser el següent.

Però així i tot s’ha de llegir. Perquè s’ha de reflexionar sobre el tema i s’ha de mostrar la capacitat irracional a la que pot arribar la humanitat, s’ha de saber on poden arribar les idees radicalitzades que fomenten l’odi, com pot abocar la bogeria racista en un genocidi indiscriminat i sistemàtic. Per a que la memòria no es perda…per aprendre, és lectura imprescindible, per a adults i joves.

Després de guerra Vladec visqué com a refugiat i tampoc fou fàcil. I una vegada en casa va intentar oblidar el passat tirant o cremant tot el que podia recordar-lo. En la vellesa el fill pregunta i fa l’esforç de recordar-ho. Ja és un home vell i la solitud l’embarga. Al capdavall Vladek Spiegelman va morir en 1982 per insuficiència coronaria abans que el llibre s’enllestira. En les últimes gravacions recorda la família mitjançant unes fotos recuperades, hi ha una del protagonista de jove.

El llibre acaba mostrant quan mor el protagonista. Però prèviament  hi ha unes pàgines que m’han agradat. Pense que, dins de la foscor viscuda durant tant de temps, el llibre acaba en un punt de llum, que en certa manera assossega l’anima encongida del lector: quan Vladek Spiegelman troba a la dona, Anja. Va a buscar-la, es retroben i s’abracen. Crec que és un moment de felicitat que transcendeix les pàgines.

 

RESSENYA LITERÀRIA: DE AMOR Y DE GUERRA de Pilar Eyre

DE AMOR Y DE GUERRA

Pilar Eyre

“De amor y de guerra” és una novel·la que m’ha agradat i a més a més, he descobert la literatura de Pilar Eyre. He llegit el llibre per curiositat de saber com escrivia esta autora perquè mai  havia llegit res seu. Mea culpa. En canvi si que l’havia escoltada parlar en entrevistes i sincerament l’havia prejutjada pensant que només sabria sobre l’aristocràcia i la reialesa espanyola. Mea ignorància també. Ara ja sé que tornaré a llegir llibres d’esta escriptora perquè pense que escriu molt bé i segur que tindrà publicades altres històries tan interessants com esta. 

Si,  m’agrada com escriu Pilar Eyre, en esta novel·la hi ha fluïdesa i intriga i a més està ben documentada, però l’autora no s’excedeix mostrant-la. Està la informació que fa falta i prou. personalment, fuig dels autors que escriuen com manuals d’enciclopèdia.

El títol de la novel·la ho diu tot: hi ha històries d’amor i de guerra. Jo no haguera triat este títol, sincerament. Pense que és massa simple, massa comú per a una novel·la que té tant de contingut. A més sembla que ja està  repetit en altres novel·les.  Amb altre títol tal volta enganxaria més lectors. Per a mi és fonamental alhora d’escollir lectura. Reconec que en llegir-lo vaig dubtar per si l’amor de la novel·la era més romàntic que altra cosa. Però no.

En este punt faig una matisació. Pense que és diferent una història romàntica que una història d’amor. Al meu parer, la majoria de novel·les hi ha històries d’amor, tenen l’amor present, perquè és necessari per a viure i sobreviure. És més, estic convençuda que gràcies a l’amor i l’esperança de tornar amb la persona estimada molta gent viu i renaix i moltes novel·les ho mostren encertadament. La diferència entre els dos tipus de novel·les, les que tenen amor o les que són romàntiques, és la manera de mostrar-lo. Una cosa és presentar l’amor real, amb totes les facetes i vessants de moments bons i roïns i altre presentar un amor excessiu o edulcorat en el qual tot és passió desbordada de color rosa. Llegir amor apegalós no m‘agrada. La vida i l’amor és altra cosa, la gama de colors de l’estima és ampla.

El llibre m’ha atrapat des de l’inici. Mostra guerra, amor però també de manera destacada una entranyable i forta relació d’amistat entre uns joves que es veuen obligats a separar-se i viure, de vegades improvisant.

La novel·la transcorre a cavall entre França i Espanya, concretament entre Toulouse i Barcelona, en els anys  convulsos de la guerra civil, la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Així permet una panoràmica històrica més ampla però centrada en la  visió del dia a dia de supervivència dels protagonistes. L’autora simplement relata la vida o la malavida dels personatges que es veuen immersos en la situació bèl·lica i postbèl·lica. 

Esta contada a dos veus: Roman, qualificat de “roig”, que se’n va d’Espanya a França i mostra la vida dels exiliats que per ideologia hagueren de fugir de la presó franquista i  Beatriz que és la de família “blava”, viu a Barcelona i mostra la seua vida i la dels que s’hi van quedar en el bàndol dels guanyadors. Les dos veus mostren els clarobscurs, les diverses vessats viscudes de manera imparcial. M’agrada la imparcialitat política del relat. La guerra la mostra de manera objectiva des de perspectives diferents i contant les misèries que amagaren tots, independentment de la ideologia. Està bé que el protagonista principal, malgrat estar en el bàndol esquerrà, realment no tinga orientació política concreta i que es veja com pateix les conseqüències deixant-se arrossegar pel que la vida li posa al davant.

La narració en tercera persona, segueix un fil perfecte i llegint fàcilment capítol a capítol, encapçalat pel nom del protagonista que conta la part d’Espanya o de França, anem coneixent i entenent fets reals que passaren.

Tot comença quan en febrer de 1939, a les acaballes de la guerra civil espanyola, un bombardeig italià mata els pares de Roman, el jove protagonista. Des d’aleshores es queda defraudat i enfonsant d’ànim però la vida continua i es deixa portar. Es casa amb una jove, Bea, de bona família, que l’estima de debò. Ambdós  tenen un fill al que Roman  no coneixerà perquè quan puja Franco al poder es veu obligat a fugir a França. I és allà on refà la seua vida amb Teresa, però per no conte més...és un personatge fonamental.

En Espanya, Bea també continua la seua vida. Amb estratègies burocràtiques molt comunes de l’època, amaga a tothom el passat del marit roig i es converteix en vidua de guerra d’un heroi.  La vida avança i el camins van per separat... fins que un dia Roman té la possibilitat de tornar a Barcelona. Necessita retrobar-se amb el que era, tanmateix les coses  han canviat per a tothom. Són dos vides unides que la guerra separa sense remei. El lector mentre llig va especulant si acabaran junts de nou o no.

Els personatges femenins destaquen. M’agrada especialment el personatge de Bea, que malgrat pertànyer a l’alta burgesia barcelonesa, sap seguir la seua vida de manera independent i evoluciona. De ser la filla de l’advocat i marques es converteix en una bona advocada que munta el seu propi despatx i viu la vida sense fer cas el que la societat marque. És fidel als seus sentiments malgrat tot el que es veu mig obligada a fer per poder seguir la vida en la dictadura. I m’agrada el personatge de Teresa, perquè és valenta, té coratge i idees clares.  

Del personatge del protagonista Roman no sé que pensar, m’agrada el que representa: Com va afectar la guerra als que no tenien preferències politiques. Tanmateix de vegades el veig  egoista i que actua de manera incoherent, altres el veig amb una excessiva ignorància fruit de no voler saber dels embolics politics.

La història és totalment creïble i emotiva, també la relació de Roman amb les dos dones.

La guerra civil espanyola és un tema que encara es porta endins. Hi ha generacions que la van viure i han transmès les vivències als fills. I encara hi ha molt per dir. Hi ha mites i mentides…cada família la va viure a la seua manera i amb les seus idees, però hi ha moltes veritats, de tots els bàndols, tergiversades. Eixa és la realitat.