RESSENYA LITERÀRIA: EL GUARDIÁN DEL LINAJE

 

EL GUARDIÁN DEL LINAJE

Ricardo J. Monté Ferrero

“El guardian del linaje” és una novel·la històrica que transcorre des dels  finals del segle XVII fins a la primera meitat del  XVIII i representa un homenatge a una torre d’un campanar, el del poble valencià d’Ontinyent:  la Torre campanar de l’església de  la Asunción de Santa María, de les més altes de la Comunitat Valenciana i la segona  més alta d’alta d’Espanya, després de la Giralda de Sevilla.

És homenatge a la torre i també a la gent que ho va fer possible, especialment és un tribut a l’empenta dels promotors que volgueren, per totes, fer la torre més alta del regne per al seu poble.

L’inici se situa concretament l’any 1688 quan un dia malauradament passa una desgràcia perquè la vella Torre de l’església s’enderroca i mata a una persona, a Bernat. El seu Nebot Quimet al que Bernat fins el moment ajudava a mantenir-se es queda desemparat i és el pleban, el rector de la parròquia, qui s’encarrega de donar-li acollida. Encara que ho fa per interessos propis.

I el que és una desgràcia resulta ser el punt de partida per a un gran repte, el més gran en el que s’havien mai vist mai involucrats els ontinyentins: la construcció d’una nova torre. Al final ho aconsegueixen.

I tot gràcies al dissenyador de la magnifica obra, el famós mestre picapedrer Gaspar Diez però també gràcies al comptador del cabildo, Tomàs Ferrero qui des de l’inici del procés dirigeix què s’ha de fer i què no s’ha de fer. Tomàs és astut i convenç  a uns i a altres per a que aporten diners i feina en el projecte. El paper de l’església i el seu cap és fonamental perquè des del púlpit aconsegueix capgirar moltes voluntats. El paper de l’ajuntament també ho és i per a aconseguir finançament instaurant l’impost de la sisa.

El procés de construcció passa per molts entrebancs, un dels que més afecta és la guerra  de Successió que esclata quan el rei Carlos II mor sense descendència. València perd el furs i amb el decret de Nova Planta la situació canvia. És una dura època en la que es paralitzen  les obres del campanar durant anys. Però al capdavall cinquanta huit anys després, s’aconsegueix el somni d’uns idealistes somniadors que s’enfrontaren a totes les dificultats per fer realitat el que semblava un impossible.

Alhora que veiem què passa amb el campanar hi ha enmig una tendra història d’amor forjada des de la innocència de la infantesa, una relació que esdevé ferma i resistent  que creix alhora que puja en altura la torre ontinyentina.

I com a trames secundàries també hi ha altres històries dures com la d’Elena o la de Teresa. Hi ha un assassinat, un xantatge, uns relació no desitjada i violenta...no conte més. Llegiu esta història que agradarà tant als que són d’Ontinyent o de la Vall d’Albaida com als que no ho són. Estic segura.

I agradarà no només pel contingut sinó perquè està molt ben escrit i hi ha fluïdesa narrativa. El llibre és llarg però no es fa pesat. Es nota documentació i mestria per part de l’autor per plasmar tan la part real com la fictícia. Es nota devoció pel campanar i pel i poble escenari de la història. Els passatges històrics són importants per entendre el context, la descripció de la vil·la d’Ontinyent es necessària també per enquadrar la torre en construcció.

Especialment a la gent d’Ontinyent els aconselle llegir esta novel·la perquè forma part de la seua història i perquè tracta  sobre un monument que s’estimen tant. Però també és interessant per a tothom perquè el procés de construcció està molt bé descrit i encara que es d’un campanar en concret bé podria altre campanar qualsevol.

 

RESSENYA LITERÀRIA: LA MIRADA DE L’IMPOSTOR de Silvestre Vilaplana

 

LA MIRADA DE L’IMPOSTOR

Silvestre Vilaplana

Hui us parle d’un llibre molt atraient, escrit en valencià i per un valencià, parle de “La mirada de l’impostor“ de Silvestre Vilaplana, un alcoià llicenciat en literatura catalana, que  compagina el treball de professor de secundaria amb la l’escriptura de novel·la, narrativa juvenil i infantil i també poesia. I que acumula premis...En són molts...no els enumere per a no fer aquest escrit massa llarg. Només dic un  exemple, “La mirada de l'impostor” fou obra guanyadora del Premi Ciutat d'Elx de Narrativa 2024.

Aquesta novel·la amb tocs de misteri, capta el lector des de la primera pàgina, tan per la forma com pel contingut. M’agrada el que Vilaplana conta i com ho conta. He gaudit molt llegint.

També m’ha agradat que un dels protagonistes, Adam, siga un escriptor perquè fa moltes reflexions al voltant del procés de l’escriptura. Adam, (o Silvestre, que per al cas és el mateix), destapa molt sobre l’ofici d’escriure, sobre la manera d’inspirar-se, sobre la creativitat...sobre el bagatge cultural que influeix en la narració... Tot el que diu, estic segura, moltes i molts dedicats a escriure comparteixen. I jo també.

De la trama, realment no puc, ni dec, ni vull dir res…no obstant això, procurant no destapar el contingut ni la intriga i per a que tingueu ganes de llegir el llibre,  us contaré algunes cosetes…

De tot destaque tres aspectes:

Primer la veu narradora que l’autor ha triat com fil conductor, que no vaig a dir qui és, solament que a mi em resultà sorprenent, singular, poc emprada. Valore la creativitat i que els autors s’arrisquen. Quan llegiu la novel·la entendreu què vull dir.

El segon aspecte a destacar és l’escriptura impecable. Vilaplana empra un llenguatge acurat, polit i una riquesa de vocabulari envejable. Està escrita en primera persona que apropa l’escriptor al lector. Generalment els textos escrits en primera persona fan que quan llegim, sentim pròxima la veu que ho conta, la qual cosa dona credibilitat.  

M’ha agradat trobar prosa poètica que dona bellesa i sonoritat al text. Demostra la professionalitat, el treball i el rigor de l’autor que ha jugat amb el llenguatge buscant la paraula i la frase adequada dins del context. La prosa poètica no és fàcil i en la novel·la en trobem molta i ben feta. Es nota que a Silvestre li agrada la poesia i gaudiex escrivint-la.

Hi ha prosa poètica però també poesia pròpiament dita... de Benedetti, Paul Valery o Verdaguer, per dir algun noms. I també referències de música, de literatura o de pintura… la qual cosa implica molta documentació prèvia.

I el tercer aspecte sorprenent és el final...et deixa bocabadat i per suposat, me’l calle...

Sobre el tema al voltant del qual gira tot, només avance que és actual i dur; i que Silvestre ha sabut mostrar sentiments amb mestria. Avance també que és un fet colpidor que passà 30 anys abans, en un escenari estiuenc de platja. En l’actualitat el malaurat fet es recorda en la mateixa platja però en hivern, en un ambient fred, dessolat...fosc... en consonància amb l’assumpte que tracta.

A banda es tracten altres qüestions com les mirades diferents, segons qui o  segon quan, la idealització dels temps passats, l’acarament entre l’adolescència i l’edat adulta, la culpa, la recerca de la veritat...els oblits per conveniència...la família, les amistats...

L’acció transcorre en dos moments temporals: en l’actualitat i 30 anys abans. La novel·la comença quan Adam, un escriptor en crisis literària, un dia rep un missatge per correu electrònic d’una antiga novia de l’adolescència, Irene que conegué en 1986. Tot apunta que ha desaparegut. Adam torna allà on va conèixer la jove, a la platja de Dènia, i curiosament alhora que busca l’amiga, que es va fer pintora,  troba la inspiració i les ganes de tornar a escriure. Adam inicia una  investigació personal perquè se n’adona que res del que passà l’últim dia d’aquell estiu va ser com ell creia. I el que s’assabenta i altres històries fruit de la inspiració, ens ho conta. 

I ara, la pregunta clau és si ens podem fiar de la seua versió dels fets... Cal tenir en compte que els escriptors poden agafar la veritat i manipular-la... És Adam un impostor? Ho són els escriptors? No oblidem allò que diuen que els escriptors escriuen veritats a cabassos però també tenen molta imaginació.

Publicada en la creueta VILAWEBel 15-setembe de 1925

 

 

RESSENYA LITERÀRIA:DESPRÉS DEL SALT de Natalia Gisbert

 

DESPRÉS DEL  SALT

Natalia Gisbert

 

No tot el que llig ho ressenye, hi ha llibres que per diverses raons ben diferents en cada llibre, no ho faig, tal volta malgrat agradar-me, no em motiva a escriure sobre el que he llegit, tal volta no m’ha agradat i no vull recomanar-lo, tal volta no el veig adient per a esta secció del blog...hi ha mil raons que justifiquen que ho faça o que no ho faça.

En esta ocasió vull fer-ho perquè vull deixar constància d‘una autora valenciana que m’ha sorprès. Considere que sap escriure molt bé, sap crear trama, sap captar lectors. Parle de l’alcoiana Natalia Gisbert, de la que fa temps vaig llegir la novel·la negra “Vi i veritat”, i no vaig ressenyar el llibre. No recorde la raó, segurament tindria el cap en altre tema o no em captà suficientment l’atenció. Però esta vegada no vull deixar passar l’ocasió de ressenyar “Després del salt” també novel·la negra com la primera de l’autora, que m’ha semblant ben feta i intrigant.

Després de llegir una entrevista de Natalia Gisbert he sabut que es metgessa de professió i treballa de pedriatra, però primer va estudiar psicologia. D’ahí que treballe tan bé els personatges . També diu que escriu i llig des de menuda, la qual cosa significa que l’escriptura la porta a les venes. Alhora confessa la seua afició a Joël Dicker, l’autor suís famós per les seues novel·les carregades de  misteri, de girs inesperats. També diu que li agrda Agatha Christie , una mestra de la intrga

Natalia ha seguit el gènere dels seus ídols escriptors i el resultat ha estat fantàstic, al meu parer, clar. Sempre dic que les meues opinions són subjectives. Però tothom ha d’estar d’acord en que Natalia ha escrit una novel·la ben filada, amb llenguatge senzill i clar. La senzillesa per a mi és un punt a favor perquè encara que semble una contradicció, de vegades és complicat escriure amb idees concentrades sense palla, de manera clara amb un llenguatge assequible per a tothom.

A més, Natalia empra sovint la primera persona el que fa que el lector se senta molt a prop. Situa l’acció en Alcoi, en un escenari que conec, Alcoi i El Salt, que  és una cascada de més de 70 metres que eix al Barxell amb les pluges intenses. La novel·la comença en dies de pluja i mentre jo llegia plovia. Este fet ha ajudat a sentir-me identificada.

Esta novel·la psicològica en el que res és el que sembla, s’inicia amb un suïcidi i  amb una prova suposadament clara que demostra que en lloc de suïcidi és un assassinat.

El tema de la salut mental està present. també el de la solitud en moments importants. I la protagonista , Júlia, és una dona que va evolucionat segon avança la novel·la , les circumstancies l’obliguen a fer-ho. És es un personatge profund, humà, creïble, que desperta emocions i això s’aconsegueix quan el personatge està ben treballat.

No és un novel·la lineal. Va avant i enrere en el temps, i empra dos narradors diferents. Per a mi això enriqueix i no destorba, com pensa molta gent. Eixos salts en el temps obliguen al lector a estar atent a la lectura i no perdre el fil, a estar planament concentrat per entendre el què passa,  per què passa i fer possibles deduccions del què va a passar.

És suïcidi? És assassinat? Haureu de llegir el llibre fins el final. Es llig d’una tirada o dos...perquè la lectura és absorbent ,atrapa. Hi ha gent que sembla dolenta que no ho és. No hi gent bona o roina. les circumstàncies marquen els fets, el passat condiciona... i no hem de jutjar sense saber. Hi ha secrets amagats, traumes no superats, amors clandestins... No done més pistes, solament que tot està tractat amb intel·ligència, amb imaginació, amb cura... Natalia és una apassionada de l’escriptura i eixa calor, eixa passió es nota en cada paraula escrita.

I m’agrada que la novel·la estiga escrita en valencià, la seua llengua, la meua. Una llengua preciosa que hem de valorar llegint més, emprant-la més, demostrant i proclant l’estima.

Esta novel·la ha rebut el premi Enric Valor 2024 i encara que no sóc molt partidària dels certàmens literaris, em sembla molt merescut perquè de manera magistral aconsegueix fer reflexionar i alhora emocionar.

 

RESSENYA LITERÀRIA: NASCUTS DE FANG de Victor Labrado

 

NASCUTS DE FANG

Victor Labrado

 

“Nascuts del fang” de Victor Labrado, professor, filòleg i escriptor de Sueca, és una novel·la de no ficció. No inventa, no imagina. El que conta, el que descriu, passà.

La novel·la fou premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2023.

Amb “Nascuts del fang” coneixem un món que ha desaparegut, el de la marjal que envolta l’Albufera a meitat del segle XX, una realitat passada que fou molt important per definir-nos com a poble, un món que l’autor té a prop i que volia mostrar per ser tan particular. I coneixem una part de la història que ajuda entendre l’actual, coneixem feines que ja no es fan com abans, coneixem personalitats i els seus comportaments, maneres de viure, de vestir, de fer i de en pensar. També coneixem maneres de parlar, un llenguatge que a poc a poc queda en desús perquè l’ofici i l’època ha canviat. Amb “Nascuts del fang ens emocionem simplement sabent la vida dels protagonistes en un lloc que no és el mateix que el de la majoria, sabent els secrets familiars i les relacions entre propietaris i jornalers, ens emocionem llegint com va passant la vida.

També veiem com d’important era la figura paterna per aprendre, no només l’ofici que generalment s’heretava, sinó tot. El pare de Ramonet, en este cas, és llaurador, jornaler, regador, pescador i procurador de dues germanes, les senyoretes de València. I així Ramonet escoltant i veient el pare aprèn entre altres coses  a fer arròs, anar a perxa per dalt de l’aigua a traure anguiles de les sèquies...Ramonet és el testimoni fidel de l’ultima generació nascuda a la marjal que va canviant i que ja es veu que no durarà. El mateix Ramonet no segueix les petjades del pare i estudia.

I parlant d’anguiles, en el relat cobren protagonisme, se’n parla sovint sobre el paper que juguen en la vida als aiguamolls. Fa uns anys vaig visitar El Palmar i vaig fer el trajecte en barca, el que se sol fer actualment per als curiosos visitants i turistes. Recorde que vaig entrar a la llotja on hi havia anguiles... unes més grans i altres de grandària menor. Era curiós veure les com es movien tan ràpidament, tant que quasi no em deixaren fer-los foto...s’escapaven al meu objectiu... per sort hi havia moltes. I en qüestió de menjar-ne sempre m’he negat a tastar-ne perquè em semblen serps...manies...ho sé.

El llibre està ben escrit. L’estil és acurat. I hi ha molta informació. L’autor ha explicat que no ha calgut molta documentació complementària perquè ha disposat d’una font oral que ho sabia tot. La font porta per nom Ramonet. I a mi m’agrada saber que va existir el personatge  i que esta és la seua biografia novel·lada, que tot el que conte Labrado siga  real,  que els personatges siguen verídics. Per a mi, dona mèrit al relat perquè és novel·la realitat. Pense que és important donar la veu a persones que no han tingut l’oportunitat de parlar i que és important que ens conte sobre la vida de supervivència dependent de la terra. No és postguerra, eixos anys queden enrere, però a la dècada de 1950 costa viure a la marjal, s’havia de treballar dur fent el que fora, fins i tot caçar granotes, per a anar passant cada dia. És un temps on hi ha diferencia social i a la novel·la queda reflectida, temps en els quals els qui tenen  terra viuen millor, els jornalers no tant.

Veig un encert que l’autor escriga des de la perspectiva de Ramonet, des de menut quan tenia 6 anys fins que creix,  60 anys després perquè s’aprecia com la mirada canvia amb el temps. I és que 60 en són molts anys. Anem veient el procés des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1980: primer la innocència, després el despertar i al final com Ramonet va madurant. La vida va passant i la seua mirada canvia. I també veig un encert i trobe valuosa la novel·la perquè contribueix a que no es perda un estil de vida. I ho fa de manera didàctica, ajudant així a que les noves generacions sapiguen sobre la dura vida als aiguamolls.

No puc tancar la ressenya sense fer menció a Blasco Ibañez que en el seu temps va escriure sobre la vida a l’Albufera en la novel·la “Cañas y Barro”. Era 1902 quan publicà l’obra. Llegir el llibre de Victor Labrado m’ha recordat la novel·la de principi de segle de la que també es va fer una sèrie de televisió. Llegint sobre Ramonet, he pensat amb la família de pescadors que mostra Blasco ibañez, los Palomas, reconvertits en arrossers per necessitat adaptant-se al canvis socials, i com Blasco Ibañez retrata les relacions personals entre la família i la resta de veïnat.

La novel·la “Cañas i barro”  fou un èxit que va mostrar al món la singularitat de la zona, espere que “Nascuts del fang” de la mateixa tinga el ressò del seu company lletraferit de principi de segle XX. Podem dir que ambdues novel·les es complementen mostrant dues èpoques diferents: Blasco Ibañez retrata el procés de transformació que pateix la Albufera a finals del segle XIX i Labrado mostra el mateix però a meitat del segle XX. Així que per conèixer les maneres de ser i fer a l’Albufera, llegir les dues novel·les, una rere l’altra és un bon consell.

RESSENYA LITERÀRIA: LA PROMESA DELS DIVENDRES de Rafa Lahuerta Yúfera

 

LA PROMESA DELS DIVENDRES

Rafa Lahuerta Yúfera

 

Rafa Lahuerta és un escriptor valencià que en 2014 va publicar “La balada del Bar Torino” que és la primera novel·la d’una trilogia. La segona novel·la “Noruega” publicada  en 2020  la vaig llegir molt abans que fora un fenòmen social  sense precedents en la literatura en valencià. Em vaig alegrar de l’èxit perquè això suposa que molta gent va llegir en valencià i aquest si que és, malauradament,  un fet que s’ha de celebrar. En les seues novel·les Lahuerta ens mostra la València que coneix tant, amb una mirada que tal volta és diferent a la de la majoria de la gent, perquè cadascú mira segons la seua experiència.  

En 2024 Lahuerta publicà la tercera novel·la de la trilogia, “La promesa dels divendres” i ha seguit el mateix camí de l'èxit que “Noruega”. De nou m’alegre per allò de que la gent llisga en valencià, una llengua tan bonica, tan meua... Però m’alegre més perquè l’autor ha cedit els drets d’autor a una associació benefica: l’associació Carena, que donen suport a persones afectades pel càncer.

En esta novel·la Lahuerta, com en les altres dues, ens mostra la València del passat, en este cas, l’emmarcat a finals de la dècada de 1980, quan l’autor vivia la seua adolescència. Este tipus de novel·la la qualifiquen com auto ficció: autor i narrador són el mateix i mostren fragments viscuts. 

Però jo em pregunte, es pot considerar una autobiografia? És una confessió? Ho eren les altres novel·les? Tal volta. Per algun lloc he llegit que Rafa ha escrit “ les seues tres vides de joventut: la pública, la fictícia i la secreta”.Aleshores, esta novel·la és la seua vida secreta?. Ho sembla, però potser si o potser no. 

El que és cert és que hi ha moltes reflexions, introspeccions meditades que l’autor fa com si li servira de teràpia emocional. Repeteisc, ho sembla, però només Lahuerta sap que hi ha de veritat o de fals en el que ens conta. Tal volta són veritats segons la seua mirada actual i diferent a com passà. Tal volta hi ha pinzellades tergiversades conscient o inconscientment. Tots els escriptors tenen el poder de camuflar el que són, el que viuen o el que veuen quan escriuen. Tots.

Lahuerta ens mostra un jove aspirant a escriptor, (ell) consternat per la greu malaltia paterna, angoixat per la discapacitat del germà discapacitat a més de sord i mut amb qui no pot relacionar-se com cal. Un dia el jove desassossegat coneix una xica de la que s’enamora. O simplement és desig carnal? És romanticisme? Este és el punt de partida per fer introspecció del present i del passat, per escriure pensaments parlant-nos de son pare, de sa mare, del germà amb qui no pot connectar i breuement de la germana menuda amb qui sent adolescent no és que no es puga relacionar, és que no sap.

La novel·la diu molt i alhora no diu res d’extraordinari. El lector trau les seues conclusions. No hi ha intriga de cap tipus. És la vida tal com la va viure i la va sentir en una etapa determinada. És un cant d’amor a la ciutat que estima amb bogeria, perquè ha estat qui l’ha recolzat quan necessitava ajuda. Els carrers de València foren els dipositaris de la seua ràbia i turment, de la seua tristesa i ofuscació, els únics que li donaren consol i poesia, segon diu en un moment del text.

Així que a la novel·la no hi ha temes rebuscats, però cal ressaltar que el que conta ho fa amb  mestria,  amb una narrativa captivadora i impecable. Ací es pot dir allò que alguna vegada he sentit dir d’algun altre autor que aconsegueix que semble fàcil el fet d'escriure, quan no ho és en absolut. 

Particularment m’he quedat amb ganes de saber més de sa mare i de l’avia. Pense que ambdues mereixen una novel·la amb elles de protagonistes absolutes. També m’haguera agradat saber més del germà amb mancances cognitives i sord mut però amb un món intern per descobrir. És sorprenent i tendre llegir a la novel·la quan és capaç d’anar a soles al cementeri per acomiadar-se definidament del pare. I és que, generalment no mirem als discapacitats i  tenen molt a dir.

Si em demanaren triar entre “Noruega” i “La promesa dels divendres”, tal volta optaria per esta última.  En les dues novel·les  hi ha adversitats i dosis de neurosi però en la primera, encara que fa temps que la vaig llegir,  recorde tot tintat de negre i tristesa. En canvi, en esta, veig pinzellades de tendresa, hi ha més calma, mes serenitat, i algunes frases lloant les dones. A més té altres punts positius, per exemple que mostre la lectura com un refugi que solventa situacions, que sana... i com ell, llegint i llegint s’inicia a escriure. Dona bon exemple. 

I també m’ha agradat com l’autor descobreix a poc a poc, que l’escriptura és el seu confessionari. Perquè en la novel·la, amb franquesa, es despulla contant intimitats, revisant fracassos i sembla honest i que vol  realment mostrar tothom el vertader Lahuerta. I amb tot, crec sincerament que demostra molta valentia. 

RESSENYA LITERÀRIA: ELS CORCS

 

ELS CORCS

Enric Abad Lluch

 

“LLEGIR és important, profitós i bonic” és un lema que cal difondre. Hi ha tant on triar! I posats a triar, perquè no llegir sobre el que ens envolta? I perquè no llegir en valencià? Cal valorar el que és nostre i sortosament tenim llibres “Made in València”, fins i tot tancant el cercle “Made in la Vall d’Albaida”, que són molt bons. Un exemple és aquesta novel·la escrita per un ontinyentí, sota un segell editorial valencià que mostra Ontinyent, els Alforins i València. Parle de “Elsc corcs”d’Enric Abad, novel·la editada per Edicions 96, amb una representativa portada on apareix una vella carrasca i algun corc que altre que s’hi passeja amenaçant. Com diu al final del llibre, els corcs sempre hi són i seran. Però comence pel principi. 

Per a Enric Abad aquesta és la seua primera novel·la llarga, però ja ha demostrat prèviament la mestria escriptora en relats curts i poesia, parlant de sentiments i parlant del que li interessa i del que sap en un llibre divulgatiu sobre arbres. En aquesta novel·la entra en terreny històric la qual cosa li ha suposat una minuciosa documentació prèvia per reflectir la història del País valència al llarg de moltes dècades. Així que a la novel·la podem llegir sobre fets transcendentals com la fil·loxera que tantes destrosses faria als camps valencians, fent-me recordar que qui va portar una de les solucions, l’empelt de vinya borda americana resistent a la bitxa, va ser l’aieloner Batiste Aparici Belda. I també podem llegir quan els Alforins s’independitzaren d’Ontinyent i especialment sobre la Segona República i la gran tasca de l’hospital Militar Internacional dirigit per les “Mamas” belgues, i després la situació en guerra i la postguerra amb una dictadura recriminatòria.

Tot el que conta gira al voltant de tres protagonistes: els corcs, Glòria i Àngela.

Els corcs donen títol al llibre, i apareixen de diferents maneres al llarg dels anys. Corcs són els bitxos que fan malbé la vinya, però també corca el feixisme, la dictadura, les intoleràncies, el masclisme...i el llistat podria continuar i tardaria en enllestir-lo, malauradament.

Altra protagonista és Gloria, que és una carrasca centenària, testimoni de moltes situacions importants. És una carrasca forta que si mor, renaix.

I per últim, està la protagonista Àngela, la que utilitza l’autor per a filar la història. En realitat també els corcs i la carrasca estan tothora presents i tots tres s’entrellacen. Angela troba refugi en Glòria, la carrasca és com una amiga, que la consola, que  l‘ajuda només abraçant-la. I la carrasca li dona exemple de fortalesa, des de menuda quan comencen les desgràcies en sa casa en arribar la el corc o la fil·loxera, als camps de vinya.

I és que Àngela, Geleta de xiqueta, és filla d'una família de mitgers, que busca saber qui és sense admetre imposicions establertes, a la que li seguim els passos durant tota la seua tumultuosa vida, des que té 7 anys fins que en té 73. Seguint-la ens adonem com les dones sempre eren considerades un zero a l’esquerra, com les dones eren educades per a la submissió, però també veiem com les mateixes dones saben plantar cara a les situacions i acaben demostrant validesa i fortalesa, malgrat tot.

Hi ha un narrador en tercera persona que explica aquesta agitada vida i el que l’envolta: la societat, la política... maneres de ser, maneres de pensar, de viure... Se centra en la primera meitat del segle XX i situa l’acció en tres escenaris. El primer escenari són Els Alforins on viu la xiqueta amb la seua família, després ja sent una jove mostra Ontinyent on van a parar els pares i València o se’n va la protagonista a viure fugint d’una predicible mala vida i buscant la llibertat i felicitat.

La novel·la va contant com Geleta va creixent en un món que no entén i pocs li expliquen. Al principi només té un aliat, el iaio Sebastià i el refugi emocional que és la Carrasca centenària. I comença a veure les diferències socials, les discriminacions, la fam... El temps va passant, quan és una jove casadora comença a patir les imposicions familiars que actuen pensant en el  millor futur, però descobreix l’amor, l’apassionat, que l’alliberen, de moment, del destí previst. Després en altre entorn allunyat dels pares i dels Alforins es familiaritza amb les idees que parlen de llibertat i són amb les que s’hi queda. Al llarg dels anys anirà trobant noves aliades i aliats, amb qui compartirà idees. Àngela lluita per la llibertat, social, la que vol progrés i està en contra de qui el paralitza.

Enric abans demostra saber escriure perquè transmet els sentiments d’Àngela quan s’il·lusiona, quan fracassa, quan està contenta o quan plora o està decebuda, quan viu l’amor passional o sent un odi extrem, quan viu moments de vacil·lacions i altres de certeses o quan demostra les ànsies de llibertat. Una llibertat total que aconsegueix fent el que ha de fer.

I l’autor també demostra mestria escriptora descrivint amb destresa aspectes com les diferències socials: les que hi havia entre pobles i ciutats, entre el treball dels jornalers i la superioritat despòtica dels que manen, entre la cultura per als rics i l’analfabetisme per als pobres...

 I tot ho fa emprant un llenguatge ric en comparacions i vocabulari fluït que manté expectant…la novel·la va “in crescendo”…a cada pàgina augmenta la motivació per seguir avançant, per saber com acaba el devenir d’Àngela que, com l’hem coneguda des de menuda, a poc a poc s’ha tornat com una amiga, de la que volem saber tot i a la que li desitgem el millor en la vida.

Adaptació de la RESSENYA  que vaig publicar el 16-12-24 en la secció la TEUA BIBLIOTECA en la Creueta Vilaweb.

https://blocs.mesvilaweb.cat/6lacreueta9/corcs-enric-abad/

RESSENYA LITERÀRIA de Fermín Arrudi Arieta “El gigante Aragonés”

 

Fermín Arrudi Arieta

 “El gigante Aragonés” Mis memorias contadas

Pedro Alamañac Arrudi –Pedro José Alamañac Muzás

 

 

 

Esta és una historia d’un personatge singular, únic, una història de dolor i fama.

 

Vaig saber d’este llibre mentre em preparava el viatge al Pirineu aragonès. I m’intrigà. Volia saber més. El llibre estava escrit per un familiar descendent la qual cosa em feia pensar que seria fiable i hi hauria molta documentació complementària. També vaig pensar que tal volta hi hauria un poc de subjectivitat pel lligam afectiu existent.

 

Amb eixes expectatives i ganes de comprar el llibre vaig arribar al poble del gegant, Sallent de Gállego i vaig preguntar en informació i turisme on el podria comprar. L’amable encarregada de l’oficina em digué que al poble no hi havia llibreries però va telefonar a l’única tenda del poble on el podrien tindre. Malauradament no en tenia, tanmateix el vaig trobar unes hores més tard en Panticosa. Quina alegria em donà!

 

Ja sé la seua història. El descendent que ho escriu, Pedro Almañac Arrudi un fill d’unes nebodes de Fermin ha volgut posar-lo com narrador de la seua vida mentre la conta a les nebodes, mare i tia. El fill de Pedro, Pedro José Alamañac Muzás, és coautor perquè l’ha ajudat en les investigacions complementaries.

 

Fermín arribà a ser molt famós perquè mesurava 2’29 i arribà a pesar 180 quilograms. Recorde quan era joveneta, dècada de 1970 i 1980, que hi havia un jugador de basquet rus enorme, Vladímir Tkachenko, però no arribà a ser tan gran com Fermin, Vladimir feia 2’21 d’altura i arribà a 141 quilograms. El recorde perfectament, portava bigot i em preguntava com malgrat ser tan corpulent era capaç de moure’s entre els companys per encistellar. M’agradava veure’l jugar. Era tot un espectacle.  

 

Fermin viatjà arreu del món mostrant la seua altura i la força quasi  sobrehumana. Però a més sabia tocar instruments tradicionals d’Aragó: la bandúrria, el llaüt, la guitarra, el violí i el requinto... Era autodidacta. I demostrava, allà on anava, saviesa acumulada per les experiències que li donà la vida. També demostrà estima per la seua terra aragonesa i un fort arrel al seu poble natal: Sallent de Gállego.

 

Fermin anava a les fires, a circs, a festes, a sales exposant-se... En Europa es va exhibir en ciutats d’Alemanya, Holanda, Bèlgica, Àustria i França, on visqué durant un temps. Anà als EEUU i Sud-americà, el Carib i fins i tot a Algèria, en Africa. S’ajuntava amb nanets, amb obesos i obeses, amb gents deformes...i segons el llibre era feliç i era sensible. També caritatiu amb els veïns del seu poble. L’agafaren en Espanya i en l’estranger per a estudis científics i ell aprofitava l’ocasió per aprendre. Quan anava al seu poble s’ajuntava amb els amics i contava les seues experiències.

 

Però no tot era de color rosa en la seua vida, créixer tant li comportà forts dolors en les articulacions, que li impedien fer vida normal. A més, de menut no ho passà gens bé, especialment a partir dels onze anys que després d’unes febres començà a créixer i patiria burles per ser més alt que la resta de xiquets. No li resultaria fàcil, pels pocs anys i perquè encara no era madur per entendre què era ser diferent i mes en un poble menut de muntanya. No hi havia cadires que suportaren el seu pes, havia d’ajupir-se per passar les portes...

 

Quan començà a treballar, gràcies a la seua força, la cosa aniria canviant perquè al menys veia que li treia partit guanyant diners. L’agafaren per a la construcció del pont d'Aurín o la via de ferrocarril a Canfranc...tambè treballà carregant viatgers malalts que anaven al balneari de Panticosa a curar-se. Després ja passà a exhibir-se i adquirir fama.

 

I no parà de créixer fins els 25 anys. Amb la fama li arribà l’amor. Es casà amb una parisina Louis Carlé Dupuis i se n’anà a viure a França.  Però  mai l’abandonà la seua terra i  amb els diners que guanyà, que no en foren pocs i li permetia viure bé i es construí una casa en Sallent.

 

Se sap dels llocs que visità per la premsa de l’època i records materials orals i fotogràfics familiars. De fet, al llibre hi ha algunes fotos que m’han agradat perquè es veu a Fermin tot el gran que era. M’ha agradat trobar referències de llocs que conec o que per altres temes tenia informació, com per exemple el circ Medrano, a Paris on ell actuà. El circ era dels més importants de França. Hi també treballaria Paulette Weil per amagar-se dels nazis, com bé s’explica en la seua història novel·lada "Diari de silencis".

 

Al final la família de Sállent sent un poc de ressentiment per no saber exactament com i de què  va morir Fermin. Passà després d’una operació en França a mans de familiars de la dona. Fermin era  ric quan va morir amb 42 anys en 1913 i heretà integrament la dona parisenca. Un total de vint mil duros que és molt per a l’època.

 

El llibre és  interessant pel contingut però, sincerament, he de dir que no m’ha agradat la forma, l’estil i llenguatge emprat, massa simple, pense que la formula de conversa amb les nebodes li lleva serietat.  Però sempre és interessant conèixer la seua mirada allà on anava, com va descobrint països i continents, com analitza la gent... especialment perquè mai perd el seu origen i compara. És curiós saber què pensa una persona tan diferent a la resta, una que sap que tots la miren en tot moment, una persona que no té més remei que adaptar-se a la societat que no està feta per a ell. I s’adapta perquè troba una font d’ingressos que l’ajuda a eixir de la pobresa. La seua singularitat l’ajudaria a millorar el seu futur i el de la família.

 

En Aragó i en Sallent, Fermin sempre estarà present. Se’l reconeix com  un personatge exemplar que ha enriquit la història i cultura aragonesa. Se li han fet homenatges, en Sallent té una avinguda al seu nom, la casa on nasquè fou reconstruïda i guarda records seus i junt a l’ajuntament, des de 2014, hi ha una estàtua a grandària real, on tothom que va s’hi fotografia.

RESSENYA LITERÀRIA de LA ASISTENTA

 

LA ASISTENTA

Freida McFadden

Comence la ressenya de “La asistenta” fent-vos una confessió. He llegit el best seller, thriller psicològic, de l’americana Freida McFadden per curiositat. Volia saber la raó per la qual el llibre és tan popular, tan llegit, tan desitjat. A més li vaig donar una oportunitat perquè aborda el tema dels trastorns mentals, l’autora és metja especialista en el tema i vaig pensar què darrere hi hauria una base rigorosa.

Us segueisc confessant que el vaig agafar entre mans amb la idea preconcebuda que no m’havia d’agradar. De debò. Però volia crear-me opinió pròpia. Tal volta, en el fons, sentia enveja de l’autora que havia trobat la fórmula per a crear milers de lectors. Pot ser. No és fàcil aconseguir-ho i esta autora ho ha fet amb escreix. Li done l’enhorabona sincera, perquè la gent llisga tant sempre és bona noticia. Tanmateix tire en falta que els lectors siguen més crítics, que no es deixen arrossegar per modes ni publicitats, que llisguen i que sàpiguen analitzar els aspectes bons dels que no ho són.

Jo intente fer-ho sempre. “La asistenta” el vaig llegir amb ulls escrutadors, analitzant cada capítol, cada línia, cada paraula, i reconec que l’inici, el primer capítol, em va enganxar. M’agrada que empre la primera persona i  el fet que estiga escrit en present fa pensar que l’autora ho conta directament al lector. La narració crea intriga a ritme ràpid,  frenètic i trepidant, crea curiositat per saber, els capítols són breus, llenguatge senzill. Esta part és un encert. Està molt bé.

Per estos aspectes del primer capítol, per com està escrit, el valore bé. Es val de girs argumentals fent  creure coses que no són. Passen coses inesperades, encara que algunes vegades es poden intuir. També les dos pàgines introductòries creen molta expectació.

Però al segon capítol, malgrat abordar una fórmula que m’agrada molt que és la doble mirada, és a dir, un fet vist des d’altra perspectiva, començà la decepció perquè ja suposa repetició i inclou aspectes poc creïbles, que simplement busquen impactar. I del final amb un gir inesperat per tancar la història,  sincerament...no sé que pensar.

En general els personatges no m’han agradat, ni els principals ni els secundaris. M’ha desagradat que mostre la perfecció constant en els personatges principals, la manera de viure, la manera de vestir, la riquesa ostentosa...És gent que al capdavall té de tot però no té res, front als que tenen mancances i actuen com ho fan per necessitat. Tampoc m’ha agradat quan de vegades les protagonistes parlen com si foren quinze anyeres sempre valorant l’estereotip de bellesa femenina i masculina canònica. Realment este aspecte m’ha fet dubtar de l’edat de l’autora, i he arribat a pensar que era una adolescent.

És una trilogia i sincerament no sé si llegiré els altres dos llibres, «El secreto de la asistenta» i «La asistenta te vigila». Crec que amb el primer ja en tinc prou. No és un llibre en el que tot és negatiu, té, com he dit parts molt bones, però crec que li sobren tantes lloances.

Jo, a títol personal i sempre com una opinió subjectiva,  prefereisc els llibres que a més d’entretenir, com este, que ho fa i molt, et fan viure altres realitats, altres situacions, el transporten a altres mons, t’ensenyen…et fan reflexionar-hi. Just fa poc vaig escoltar un escriptor recentment guardonat amb un important premi literari, dient que els llibres han de servir per distraure. Només? Li pregunte. No opine el mateix: la literatura és més que distraure, la literatura ha de contenir màgia en les paraules, motivar a la reflexió i també segons tema pot divertir. M’agrada llegir amb contingut i no llegir pàgines que no et duen enlloc, m’agrada passar-ho be llegint però alhora que em conten coses. 

I ara ja hi ha sèrie de la trilogia...i pel·lícula. Tot tindrà un gran màrqueting, serà un èxit, com el llibre però jo no la voré, ho sé,  encara que mai es pot dir...”d’esta aigua no beure.”

                                                                                                        

RESSENYA LITERÀRIA de RAMONA ROSBIF

RAMONA ROSBIF

Isa Tròlec

Hui ressenye un llibre que té 50 anys i em recorda l’etapa d’estudiant, de fet l’he rescatat d’una prestatgeria junt a altres llibres d’aquella època. És un clàssic valencià dels que perduren, com els vells roquers que mai moren. El vaig comprar i llegir en 1980 i ja era la tercera edició. La primera fou en 1976, quan només s’editava un llibre en valencià per any, publicat desprès de guanyar el premi de novel·la Andròmina dins dels premis Octubre.

En l’actualitat 3i4 ha fet una reedició perquè es ni Ramona ini Isa Tròlec mereixen caure en l’oblit. Ramona Rosbif fFou un llibre innovador però acabà descatalogat. Quan vaig comprar el llibre, estava aprenent el valencià per a poder ensenyar-lo als futurs alumnes que tindria en acabar els estudis de magisteri. Sempre m’ha agradat la meua llengua materna i volia aprendre a escriure-la bé i desitjava que en les escoles xiquets i xiquetes aprengueren a llegir-la i escriure-la també.

I em van recomanar la lectura d’este arriscat, descabellat i atrotinat llibre, un que no correspon als típics llibres, i que fou escrit per un tal Isa Trolec, que era un pseudònim. Jo em preguntava qui podia estar darrere d’un llibre tan original, tan atrevit, tan singular…i després vaig saber que era la primera novel·la d’un psiquiatre valencià, Joan Baptista Mengual i Llull, que escriuria alguns llibres més abans de morir el 1992, amb només 46 anys. Mari Catufols, que publicà tot seguit a Ramona Rosbif, també fou un èxit.

Quan es publicà Ramona Rosbif, era l’any 1976, el dictador acabava de morir feia poc, així que el llibre era una manera de trencar amb la censura del passat i alhora reivindicar la llengua tan castigada en els anys precedents.

És una novel·la sorprenent, que s’allunya de la intel·lectualitat, fet a consciència per l’autor, que va escriure el que volia, sense pretensions filosòfiques. Però si tal volta amb pretensions provocadores mostrant el passat rural del país. I és que tot comença quan Ramona Rosbif arriba de l’estranger a un poblet, en busca del pare que no coneix. Ramona, la forastera que va buscant les  arrels, dia a dia  va convivint amb la gent del poble: Marieta Penjoll, l’ama de la pensió, el lleter…és un poble miseriós, així que un poc de tragèdia també es veu.

Hi ha un narrador omniscient que va contant i m’agrada com ho fa, amb agilitat, amb ironia, marcant un ritme trepidant que dona ganes de no parar la lectura per saber com acaba la història i també veure quina nova innovació incorpora. A mi m’ha passat. Feia molt anys des de la primera lectura i no el recordava. I sense deixar el somriure de la boca, encuriosida, anava rellegint amb avidesa.

És un llibre quotidià, espontani,  amb successos inexplicables i un poc esperpèntics i divertits. I és que l’absurd està present amb exageracions per tot arreu. Els personatges dialoguen, els més importants són femenins, apareixen i desapareixen i de vegades m’ha semblat que estava llegint teatre. Parlen de temes com el sexe, l’amor, del món…configurant un seguit de diàlegs directes que no tenen pretensions filosòfiques, però que  a mi m’ha fet pensar en eixe passat tan dur i fosc de la postguerra, en la soledat, en les persones que no fan el que volen fer i se senten malament...

Sobre el contingut, crec que esta novel·la seria impossible de traduir al castellà perquè empra el llenguatge col·loquial de carrer, natural, popular carregat d’humor valencià, unes expressions i girs que són intraduïbles. Curiosament també el narrador parla de manera col·loquial. La vulgaritat s’empra per ressaltar el toc humorístic. També inclou, castellà i un angles natural i altres vegades fonètic al text: tres llengües entrellaçades.

La forma se n’ix de les normes establertes. Després d’una bonica portada trobem que no hi ha paginació i un text que tampoc està disposat com en altres llibres. La lletra és com si fora de màquina d’escriure, no d’impremta. La sangria dels paràgrafs també és inusual.Sobre l’estil, hi ha metàfores, frases fetes, acudits pujats de to, comparacions…Les frases són curtes, com telegràfiques. 

En definitiva, un llibre de forma i contingut molt original, dels clàssics que està vigent després de tant anys, un llibre que mostra una societat perduda però viscuda pels nostres avantpassats. Una lectura per a passar una bona estona.

 

RESSENYA LITERÀRIA de LA BRUMA VERDE

 

LA BRUMA VERDE

Gonzalo Giner

 La “Bruma verde” de Gonzalo Gine, premi Fernando Lara de 2020, és un llibre d’aventures. Hi ha un poc de tot, segrestos, fugides, persecucions, amistat, amors...És lectura amena que enganxa, és com llegir una pel·lícula, vull dir que mentre llegia veia clarament imatges  que havia vist mil i una vegades en diverses pel·lícules. Esta última apreciació es pot entendre com critica negativa perquè dona a pensar que l’autor mateix s’ha pogut inspirar en el que tantes vegades s’ha vist en pantalla. O tal volta tot el contrari, que està tan ben explicat i descrit que té la capacitat de fer imaginar al lector el que vol transmetre.

 Siga com siga, en tot cas la novel·la té molts punts a favor que contraresten les parts que subjectivament trobe més dèbils. Parts com el tema de les relacions afectives i amoroses. Í és que no m’agrada com estan tractades: els protagonistes semblen adolescents en lloc de gent adulta i amb criteri. També hi ha trames que es resolen precipitadament i de manera simple, la qual cosa fa perdre la credibilitat.

Un narrador omniscient va relatant amb una narrativa descriptiva i molt visual, amb una prosa concisa i senzilla i emprant capítols curts. Són dos trames paral·leles que acaben unint-se i hi ha diversos protagonistes.

Bineka és supervivent d’una massacra en la seua aldea. La seua història junt als primats  m’ha recordat la història de Mogly, el xiquet de la selva, la de Tarzan, o  les vides del les primatòloges Jane Goodall o Dian Fossey. La història de la congolenya Bineka i la relació amb els simis és la més tendra. Està molt ben descrita la barreja entre respecte i estima que s’estableix entre ella i la manada de micos. I la por es veu molt bé. Així com la impotència quan hi ha comportaments que la protagonista no pot controlar. De vegades mostra als simis plens de racionalitat i m’ha agradat molt perquè sé que l’autor, veterinari de professió coneix el tema.

Tambè està Lola Freixidó, directora d’un multinacional telefònica que va a Africa perquè han segrestat la seua millor amiga, Beatriz, una cooperant d’una ONG. El que va passant canvia radicalment la seua vida la manera de veure-la.

 En la trama apareix Colin, company de treball en la ONG de la desapareguda i també un veterinari amic seu, Luis que junt a la companya Carmen fan una lloable tasca en un centre de protecció al primat. El Lwiro Primates Rehabilitation Center (CRPL) va ser fundat el 2002 per l'Institut Congolès per a la Conservació de la Natura (ICCN) i el Centre de Recerca de Ciències Naturals (CRSN) quan es va fer evident que el comerç il·legal de vida silvestre era un greu problema a la zona i que els animals confiscats necessitaven rehabilitació i cures a llarg termini. El centre acull actualment uns 55 ximpanzés i 75 micos, de més de deu espècies diferents i duu a terme programes d'educació i conscienciació. El santuari ofereix visites guiades i opcions de voluntariat.

Hi ha altres personatge secundaris que tenen un rol important com alguns simis amb els que Bineka es relaciona perfectament, que capten especialment l’atenció del tector, Adela, la mare de Colin o Victoria un exnovia i els infinits dolents que apareixen per tots els fronts possibles. La maldat no té fronteres.

I tots junts es veuen embolicats en una sèrie d’aventures totes molt  perilloses.

L’escriptura de Gonzalo Giner  transporta a un país tan allunyat i alhora desconegut per a la majoria de nosaltres. És el que més m’agrada,  que estiga ambientada en els paisatges naturals i la bellesa salvatge d’Àfrica i és la raó per la qual té un espai en este racó dedicat als viatges. Però especialment la novel·la té valor perquè té de fons la conscienciació de la necessitat de protegir la selva i la seua biodiversitat.

La novel·la és coherent i els personatges estan ben filats, tal volta cauen en el tòpic dels bons són molt bons amb ganes de canviar el món i els dolents ho són en extrem. La part dels roïns no m’ha agradat molt tan per l’excessiva violència, per massa corrupció, massa enveges, massa màfia, massa crueltat en esta gent que guanya diners desforestant la selva i matant els seus habitants, com per la resolució poc creïble en moltes situacions quan involucra gent no experta per atrapar a gent tan perillosa.

Es podria dir que la novel·la és un toc d’atenció, una clara denuncia a la pobresa d’uns països tan rics, a la corrupció i les males praxis, una necessària critica perquè el problema d’Àfrica ens afecta a tot el món.  Però també és homenatge a l’esforç dels cooperants de distintes nacionalitats de las diferents ONG que treballen  al Continente Africà, ja siguen metges, veterinaris, ecologistes o religiosos, que arrisquen la vida pel bé de tot ells. Són gent que saben que és el bindongobo, l’energia amb la que Àfrica els atrapa.

És un cant a la vida natural i els seus drets, però sense voler avançar cap final, no és optimista. Àfrica es el pulmó verd, però fins a quan? Hi ha molts interessos que no dubten en desforestar i matar als habitants. Està el negoci del coltan per a la telefonia, el negoci del conreu de la soja, el negoci de l’exotisme de menjar carn d’animals pagant preus desorbitats. La corrupció i les enveges de poder no s’acaben. Si no són uns en són altres.