VALÈNCIA: EL MERCAT CENTRAL

València ajunta modernitat i trobar llocs que guarden l’autenticitat del passat.

Si, com passa en la majoria de les ciutat importants, visitar València suposa trobar punts moderns junt a altres que guarden el sabor vell i l’autenticitat del passat. Un dels llocs que hui mostre és el Mercat Central situat en una plaça amb encant on està convivint amb altres monuments de categoria semblant: la Llotja de la Seda dels segle XV  amb el seu renaixentista Consolat del Mar del segle XVI i la part barroca de Sant Joan del Mercat del segle XVII. I és una barreja coordinada, no desentona. Tot són llocs on m’agrada entrar, per la vida i història que desprenen. 

      L’edifici del Mercat es creà en un espai on s’hi feia mercat a l’aire lliure, al segle XIX la plaça s’amplià enderrocant edificis que ho envoltaven.

    El primer que crida l’atenció és l’exterior.  L’edifici, el preciós edifici, vull matisar, és d’estil modernista projectat per arquitectes formats a l’escola d’arquitectura de Barcelona, tal volta esta es la raó per la qual em recorda el palau de la musica catalana.  M’agrada eixa façana on es combina la ceràmica amb la pedra, el vidre i el metall, és una combinació harmònica.

        Pero no ens hem de conformar mirant la façana,  cal entrar-hi. Cal veure millor eixa conciliació de les estructures de ferro amb l’estil art nouveau.

       El Mercat Central de València ocupa exactament una superfície d’uns 8000 metres quadrats, dividida en dues zones. El primer d'ells és pròpiament el mercat i l’altre, el dedicat a la peixateria. Cadascú té un cúpula.  Al soterrani antigament s’hi feia la subhasta del peix i actualment s'utilitza com aparcament.

         El mercat central de València ajunta a quasi 400 comerciants independents. Quan s’entra et capbusses en un maremàgnum de sorolls i d’olors d’aliments. S’hi respira familiaritat, hi ha vida social. I és que el mercat té bon servei. És el major centre d’Europa venent productes fixos i el primer que va informatitzar les vendes i distribució a domicili, ho fa des de l’any 1996.

Diu Joan Francesc Mira que el mercat és com una catedral gran i plena de llum, i és cert, a mi també m’ho sembla i el símil és quan es mira a les altures. Però si mirem al nostre voltant quan caminem per dins, sembla un barri, un barri on  tothom es coneix i se saluda, del que mai falta el bon dia. Sembla un barri ple d’activitat on és compra i és venen aliments. 

       I últimament hi ha qui entra només a mirar l’edifici i a fer fotografies o selfies que és el que es du hui en dia. I és que turistes sempre hi ha en les dues vies amples i els carrers tranversals. Els  turistes es diferencien dels compradors per els càmeres i perquè miren cap amunt, cap a les cúpules i els finestrals que deixen passar  la claror.

      Mirant les cúpules des de fora, hi ha una, la de la peixatera que té damunt una cotorra, la cotorra del mercat, que segons diuen, no ho puc corroborar, mira a altre penell que es troba a l’església de sant Joan, el pardalot de sant Joan l’anomenen. Diu la llegenda que la cotorra i el pardalot es parlen. Què es contaran? Que bonic seria poder escoltar la conversa.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA 2016.

FOTOS i MÚSICA: Contacte amb la realitat MAIA (Guatemala)

Que bonic és viatjar per conéixer de primera mà la realitat...

Quin plaer dóna contactar amb la seua gent que és, 
qui millor pot explicar...

VIDEO; CONTACTE AMB LA REALITAT MAIA

Música:

Selecció de música tradicional guatemalenca.

*Per llegir sobre Guatemala en este bloc, clica ací.

CARRÍCOLA (València): un poc del que hi ha, unes pinzellades del que és.

El poble que, negant-se a ser catalogat dins del llistat de pobles abandonats, està més viu que mai.

Com en tots els pobles, el campanar domina, té la visió completa...

...però més amunt, en la  serra,  és el castell qui tot ho mira.

Carrícola és un poble menudet de la Vall d’Albaida (València), que no arriba al centenar d’habitants. No sabria especificar quants en falten per a cent, però tampoc importa per ressaltar la seua importància. 

El poble conserva l'harmonia arquitectònica amb les cases antigues restaurades.

Carrícola té ascendència islàmica, després de la conquesta cristiana, Jaume I la donà al cavaller català Ramón de Timor, el nou propietari, després passaria per més mans fins arribar a formar part del marquesat d’Albaida. 

Este poble, situat al costat d’Adzeneta, als peus del Benicadell, és exemple de supervivència i model a seguir per molts altres que estan en perill de ser abandonats. Recorde quan fa uns anys li tancaren l’escola, la quantitat de xiquets no era suficient per mantenir-la oberta, coses del govern. Ja aleshores em picà la curiositat de saber-ne més, m’agraden els pobles i si són menuts, millor que millor, conserven l’essència, saben ser sense additius, són purs sense més. 

Les cases de poble tipiques valencianes configuren el nucli urbà de Carricola, 

el patrimoni devocional ceràmic es conserva.

Per a alguns és el poble que oferta la millor manera de viure, de fet qui hi viu no se’n vol anar, ho té clar. I qui se’n va, ho fa per necessitat, pels xiquets, per la faena... Els pobles del costat ofereixen més serveis, com l’escola, les fàbriques també estan fora, unes coses i altres són una temptació.

El poble es veu en un tres i no res...però té raconets boniquets.

L'esglèsia de Sant Miquel arcangel, antiga mesquita que mira al Benicadell, forma part del Patrimoni arquitectònic.

Carrícola és un conjunt de cases, carrers, una plaça, un patrimoni...tot envoltat d’una serra i una horta. Destaca el seu castell construit entre els segles X i XII, no està clara la data exacta. Està declarat bé d’interès cultural.

El castell, que pertany al poble de Palomar, des de dalt vigila  i enorgullit respira en veure com hi ha gent que es preocupa que el poble no es faça malbé, gent que busca trobar l’equilibri entre turisme, ingressos i natura. 

El castell va ser restaurat pel poble de Palomar, a qui pertany, 
i actualment es pot visitar, seguint la ruta establerta s'arriba.
També des del poble d'Adzeneta, on hi ha un indicador que per una pista forestal porta al mirador i  seguint uns metres avall  s'hi pot accedir.

Això és una gran sort, tot poble hauria de tenir gent amb eixes idees al cap. Des de la dècada de 1980, aposta per l’agricultura ecològica, que ara està de moda però aleshores seria una idea revolucionaria, aposta per projectes en pro de la sostenibilitat, aposta per una vida sana. Cada diumenge fa mercat de productes ecològics i clientela segur que no li’n falta. 

Carrícola és un espai d'art mediambiental obert, un museu a l'aire lliure.
 Només aparquem el cotxe al lloc habilitat, tenim una mostra de les escultures
que el projecte Biodivers Carrícola va portar endavant fa uns anys.
M'agrada este llaurador cavant, aixada en mà,  símbol de la riquesa del poble, capdavanter en els conreus ecològics.

Però Carrícola és sobre tot gent. I la gent de Carrícola passarà a la història gràcies a un magnífic llibre de fotografies “LA CIRCUMSTÀNCIA DE CARRÍCOLA” que el fotògraf Xavier Mollá va publicar l’any 2012, després d’haver fotografiat a cadascú dels habitants del poble. Algun veí faltarà i algun altre dels que hi apareixen no serà dels que hi viuen habitualment, però el que conta del fet és l’originalitat del projecte, o no? Quants pobles poden dir el mateix? Quants tenen els seus habitants fotografiats un a un en un llibre d’imatges? 

I a més a més, Carrícola pot presumir de tenir el poble, la serra i l’horta, més decorats de la zona. La ruta escultòrica pels espais ambientals “Els camins de l’aigua” “Un passeig pel barranc del castell” o el circuit urbà, és un tresor  en forma d’art, i cada una de les més de 70 obres realitzades per 58 artistes de la Vall d'Albaida, l’Alcoià, la Costera, la Ribera, Baix Empordà, València o Madrid entre altres, són com xicotetes joies. 

Llistat d'artistes que participaren al projecte Biodivers Carrícola, l'any 2011.

I dic xicotetes en sentit figurat perquè la majoria tenen grans dimensions per poder ressaltar entre roques, entre ramatge, en les parets de la muntanya, en meitat de les hortes o en façanes o portals de cases, tots llocs on estan la majoria situades.

No vaig a descriure les rutes establertes, ni la que va pel poble, ni les que porten al Castell o a les Arcades perquè les heu de gaudir vosaltres. Al bar de poble venen, pel preu simbòlic d’un euro, un detallat i complet plànol que porta sense pèrdua per tots els racons que s’han de visitar. Això si, s’ha de posar atenció perquè sovint enmig del camp o en la muntanya, l’art i la natura es confonen i l’escultura passa desapercebuda. 

En la ruta urbana, l’art eix al pas, conscient, com en la resta de llocs, que va a sorprendre el visitant.

Tota demostració d'art cap al poble, Les obres que es feren l'any 2011,  van complementant-se amb altres actuacions, les obres canvien de lloc. Fa uns anys al Llavador hi havia un quadre de molts colors, que ara està en una façana. I és que l'art del poble, com el poble mateix, està viu i en constant evolució.

Per a fer les rutes que se n’eixen per fora del poble és aconsellable anar un dia que el sol no pegue amb força. Ho dic per experiència, ho he intentat algunes vegades i als minuts de començar el trajecte he desestimat la idea pel calor sufocant que convidava més a seure a l’ombra que a caminar. 

La plaça, amb l'ajuntament, el bar, la famàcia, el bar...

Però hui, dilluns de Pasqua, coincidint amb els dies festius quan el poble munta un mercat d’artesania, alimentació, quan hi ha actuacions...i per als xiquets i xiquetes hi ha distraccions com tallers, jocs o contacontes... hui, si que ho he fet.

Arribem matí, encara estan muntant el mercat, quan tornem despres de la caminada està ple de gent, xiquets, sorolls... Mai haguera pensat veure tanta gent  hi concentrada.

Tanmateix les circumstàncies manen i no ho he pogut fer tot complet, però si he gaudit de part dels trajectes que m’han donat una idea del que Carrícola és. 

La ruta que porta al castell és una ruta bonica,  costera amunt, però s'hi gaudeix d'unes vistes precioses i un  saludable aire de muntanya. I a més a més entretinguda perquè en tot moment vas buscant l'estatua, que unes vegades és visible, però altres està camuflada.

Hi ha escultures curioses i no entre a jutjar si són boniques o lletges. 

Em sembla una idea original, la d'anar a visitar el poble, castell o les Arcades i trobar-se pintures o escultures a cada pas.

D’entre totes hi ha una realment xocant, la dels llibres apilats en meitat serra, són una nota de color divertida que per la meua aficció a llegir i escriure m’encanta. Està molt bé escampar cultura per tot arreu, i este toc que anima a la lectura ho és. 

Homenatge als llibres 

I també ho és, trobar un conjunt escultòric que homenatja al meu venerat escriptor Saramago. L’obra de la qual parle està formada per un grapat de pedres de molts colors, que pel temps han perdut brillantor, i que tenen de fons el castell, no podien tenir millor posició. És una obra de l’amic Rafa Amorós i, ja de bestreta, li demane perdó per la rudimentària descripció que he fet del seu treball.

Però vull saber més sobre este conjunt escultòric, així  que, abans de donar per enllestit este relat, li pregunte a Amorós la raó del vincle de l’obra feta amb Saramago. Amorós no tarda en contestar i amablement em fa l’explicació. L’escultura la va fer després de llegir la novel•la Cain. La peça que està a Carricola, s’anomena Babel. Cain, el protagonista de la novel•la queda meravellat quan veu la torre de Babel pensant en el prodigi que havien creat el homes. Tanmateix li diuen que Deu no està content i que anava a destruir-la perquè pensava que estaven desafiant-lo. La novel•la és una constant confrontació entre creador i la seua criatura i així Cain diu que a Deu no li agraden mai les coses ben fetes. Segons Amorós, en llegir este apartat i motivat per un sentiment de revenja va projectar com una xicoteta torre de babel elevada al cel construïda amb pedra seca i donant color a algunes pedres amb pigments de vius colors fent referència a la diversitat que formen el món en el qual vivim i que tots junts, com les pedres, podem fer molt, uns pels altres.

L'artista Amoros fa homenatge a Saramago amb este conjunt escultòric anomenat Babel.

També vull ressaltar, per simpàtic i encertat, el cartell que l’amic Joan Sancarles va fer i que està situat a l’entrada del poble. Quina idea més genial, simula una publicitat d’una coneguda beguda americana. I és que els artistes tenen la imaginació a cabdals. Segons em diu Joan Sancarles, les idees venen com venen, i esta, en concret, li va arribar un dia, jugant amb les paraules. 

Joan Sancarles és el creador d'este cartell, que ja és símbol del poble.

Sé que tornaré per poder acabar de veure el que no he vist, sé que li dedicaré al seu menut castell, en exclusiva, altre espai en este racó viatger, sé que aconsellaré esta visita a més gent, de fet ja ho estic fent.

I és que este poble m’agrada i pel que veig quan mire a dreta i esquerra, no solament és a mi.  Hui dilluns de Pasqua al poble ja no caben més cotxes, el camí de pujada al castell està ple de gent, de joves, de no tan joves, de xiquets juganers que impacients s’agafen la caminada amb energia deixant enrere els pares. El camí de baixada a les Arcades també és com un riu de gent que puja i baixa. Carrícola és com un formiguer, que en amagar-se el sol tornarà a la quietud pròpia, la seua, la que es mereix després de veure alterat el silenci del poble. 

Jo li done a Carrícola un aplaudiment per ser capaç de fer un turisme controlat, amb seny, per obrir les portes a la cultura, a la natura, al divertiment. Un divertiment pensant en esportistes que gaudeixen de les rutes amb caminades i maratons que s’organitzen, pensant en xiquets que troben l’essència de poble que fins i tot a la resta de pobles s’està perdent. I també és un goig per als joves agricultors que poden agafar el model de cultiu que a Carrícola s’ha establert o per als historiadors que hi troben vestigis importants com és el castell. 

Camí de les Arcades. El castell sempre hi és, m'ha recordat Paris i la torre Eiffel, perquè mires per on mires sempre la veus, de la mateixa manera passa en Carrícola i el seu castell.

S’ha de valorar l’esforç que s’està fent a Carrícola potenciant un poble, una gastronomia, una manera de viure... quan cada cap de setmana, dies festius o vacances obri les portes i la quietud del poble de nou es trenca perquè activitats lúdiques programades, ni en hivern ni en estiu, mai falten,.

El poble de Carrícola, està més viu que mai.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2014, CARRÍCOLA, La VALL D'ALBAIDA

ALGÈRIA :En casa de Hamid a GHARDAÏA

Religió no és sinònim de fanatisme i els mateixos que resen les cinc vegades al dia, desprès es mostren amb ganes d’evolució i esperit obert cap a l’exterior. A la fi, una cosa no li lleva l’altra, voler millorar les condicions de vida no vol dir abandonar la religió, sinó adaptar-la als temps actuals. 

Ghardaïa és la ciutat que està al final de la pista que hem agafat partint des d’Alger i que acaba al cor del desert. És una pista que comença envoltada per roques, segueix barrejant terreny pedregós amb arena i acaba entre dunes gegantes, incitadores de somnis meravellosos. 

D'Argèlia  no tinc moltes fotos pròpies, la càmera es va estropear en entrar-li arena del desert.
La majoria de les que conserve són del company de viatge Jaume Sió, així que gràcies a ell, que en acabar el viatge me'n passar, en  tinc unes poques.
De camí, abans d'arribar a Gardaia anem a un turó per observar des de les altures la vall dels mozabites.

Segons ens conten, no sempre és tan idíl•lic, en ocasions les dunes són culpables de parades involuntàries perquè envaeixen el trajecte. En eixos casos la paciència ha de ser la companya perquè no hi ha més remei que, a força de braços i amb una pala, llevar tot allò que suposa un destorb. 

De vegades les rafegues de vent fan fatigós el viatge, sobre tot al febrer, al març o l'abril, quan freqüentment l’arena enfosqueix l’horitzó. Els milers de grans d’arena transportats per l’incontrolat vent, penetren per tots els indrets on poden, bé l’oïda, les narius, els ulls, entre la roba... i també es fiquen, intrusos i escodrinyadors, als motors dels camions i a la carrosseria no protegida. Front semblant situació cal parar perquè avançar pot resultar perillós. Per sort les fortes ventades són passatgeres i passen ràpid. 

Tot açó és, segons ens conten. Nosaltres fem un trajecte sense impediments, directe, lent, pausat i llarg, però sense entrebancs meteorològics.

És un lloc amb les peculiaritats pròpies del sud saharià però alhora és singular. Ghardaïa és gran, extensa, uniforme, formada per unes cases quadrades situades en carrers plens d’arena dels desert, una ciutat,  que segons entesos és model d’urbanisme. Cert que la vista aérea corrobora una configuració arquitectònica estudiada. M’agrada, és una ciutat que, entre tanta sequera, té una vida pròpia i inesperada. 

Imatges aèries de la ciutat procedents de :www traveler es i wwwpme.

Recorrem el seu mercat on no s’hi veu cap persona occidental, solament nosaltres. I em passa un incident quan vull comprar una cinta de música i ningú sap què és el que vull dir quan vull pagar-la. No oblidaré mai com de sobte s’han concentrat al meu costat al voltant de deu voluntaris per ajudar, tots diligents i amb un somriure. En cap moment m’ha angoixat la situació en veure’m a soles enmig de tots mentre la meua acompanyant-amiga-germana, està un poc apartada buscant els amagats dirhams que guarda ella com a "tresorera oficial en viatges" que és. Quan es viatja en companyia cadascú adopta un rol diferent.

Estem enmig d'un "maremagnum ordenat", i és que sembla caòtic als nostres ulls però guarda el seu ordre estipulat.
No hi ha cap occidental més que nosaltres,  

El mercat ajunta animals i persones, bruticia i menjar. 

Escoltem uns crits que se n'ixen de la normalitat... és un tancat preparat per a fer lluita d'animals? Quan es viatja sempre trobem situacions que se'ns escapen a la incomprensió.

La ciutat de Ghardaïa és bressol de la secta m’zabita, puritana de la religió i dels costums ancestrals, guardiana de la tradició. No s’hi veu l’ambient estricte i tancat de l’anomenada ciutat santa de  Beni Isguen  perquè és la capital de tota la zona dels m’zabites i és la més gran i activa de totes les poblacions que l’envolten.

Imatges de carrers i del mercat de la plaça principal procedents de:

Wwwtripadvisor, club doctissimo, algerieterredafrique blogspot, wwwskyscrapercity.com, algerianland canalblog.com, commonswikimedia, www vitaminedz.com, www voyages virtuels, wwwmorial, algerianculture tumblr com, algerie voyage over blog com, www trekearth

I de Ghardaïa és Hamid, un jove empresari del tèxtil que coneguérem a l’avió, quan ell tornava al seu país després de fer negocis en una ciutat catalana. Hamit ha vingut a buscar-nos a l’hotel per anar junts a sa casa. Per arribar-hi, calia travessar carrers coberts d’arena, estrets, plens de vida i animació, en part per ser època de Ramadà, carrers en cap moment laberíntics com en altres indrets s’hi pot veure. Hem arribat desprès de creuar-ne molts. Hamid tenia clau de la porta d’entrada a sa casa, tanmateix m’ha estranyat que trucara a la porta. Després ens ha explicat la raó. Era per posar sobre avis a les dones de l’interior que altres homes estaven amb ell. Elles saben que s’ha de fer en eixos casos, o bé s’han d’amagar o bé tapar-se amb el vel. És el que passa en totes les cases musulmanes, més si no, en esta ciutat poblada per habitants puritans de la religió.

Crida l’atenció com van de tapades les dones, imatges procedents de:

alegerieterredafrica blogspot, wwwtravelimagescom, stephencondrington com, ledivinparadoxe over blog com, www flickr com, www pbase com, www travelimages com, www trekearth com, milcamins blogspot com. 

Segurament tots els autors de les fotografies mostrades són grans fotògrafs o viatgers, però ressalte l’últim bloc, el de la Mercè, de Mil Camins, perquè és una viatgera que allà on va, fa bon paper. 

Hamid s’havia fet construir la casa que enorgullit ens estava mostrant en esixe moment. Hi vivia amb la família: sogres i també convivia amb els germans de la dona i les respectives famílies. Era una casa gran. Cada nucli familiar ocupava dues dependències, una per dormir el matrimoni, l’altra per estar i dormir els fills, era on estava el televisor. Cada família feia vida independent quan volia. 

Hamid és un home ric, ho demostra l’enorme habitatge costejat amb els seus guanys. Ens ha mostrat la casa i cadascuna de les dependències. Després hem passat a una estança plena d’estores, on ens hem assegut al terra sobre molsuts coixins, això si, complint prèviament el ritual de llevar-nos les sabates. La sala tenia una ampla taula baixa i rodona al mig. Ens hem posat a parlar acompanyant l’animada conversa amb te i els dolços melosos i embafosos que nosaltres, com toca als convidats, hem comprat en una pastisseria menudeta que hi havia a prop de sa casa. 

La taula en casa de Hamit.
Eixa nit férem fotos del grup, amb Hamid i els amics, rient i xerrant sobre Algèria sobre el seu passat, el present i el futur, però me les guarde perquè el que vull és compartir fets i no la identitat de ningú.

Després han vingut dos amics seus que han enriquit la tertúlia. Hem estat enraonant sobre els diferents costums, les diferents mentalitats. A la dependència on hem conversat, Hamid té un armari encastat tancat amb pany i forrellat. Al cap d’un temps de xerrameca l’ha obert. Dins hi havia una maleta tancada també amb clau i a la maleta guardava unes botelles de whisky. Tot ben amagat. Mentre assaboríem el prohibit alcohol, hem entrat en discussió del per què les ensenyances religioses prohibeixen un beuratge tan bo. I ho hem parlat amb el to de veu molt baix, no fóra que ens escoltara algun membre de la família i no li agradara allò què dèiem. Al nostre parer no estàvem fent res de dolent però segons l’opinió tradicional estàvem incomplint un precepte religiós. 

Fotos procedents de : www routard com, www photosdalgerie com, wwwroutard com

En acabar la tertúlia, molt amables, els amics ens han acompanyat amb la seua furgoneta a l’hotel. Han estat unes hores úniques, irrepetibles, aprofitant l’oportunitat caiguda del cel de conèixer de primera mà, un país tan desconegut i una mentalitat tan allunyada a la nostra.

QUADERN DE VIATGE: ALGÈRIA, primavera 1990

*En este bloc pots llegir més sobre Argèlia;  la ciutat d'Argel, el desert o la ciutat de Ben Isguen en l'etiqueta corresponent

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la

FOTOS i MÚSICA: La fira d'ALBACETE

Quan s'entra al recinte de la fira d’Albacete....mires on mires sempre hi ha dos coses es veuen...

mirant cap amunt, una gran nòria situada a l’exterior...

i circulant entre paradetes i mirant cap a l’interior de “los redondeles”... un templet.

La fira d’Albacete va ser declarada d’interès turístic internacional i se celebra del 7 al 17 de setembre en la ciutat manxega en honor al a Verge de Los Llanos, patrona de la ciutat. Es desenvolupa dins i al voltant d’un recinte de fira situat dins de la ciutat que és permanent i conegut com “la sarten” o “Lo redondeles”, per la forma que té.

Al començament del passeig s’instal•len jocs i tómboles i atraccions infantils junt a paradetes de menajrs. A meitat passeig trobem la plaça de bous datada l’any 1917 i que tant de protagonisme agafa durant els dies de fira.

Al volant del recinte trobem l’esplanada dels espectacles”los ejidos” on està la gran nòria.

I tot fins arribar al recinte on a més de les botigues d’artesania, cada nit ofereix festa al visitant.

Música: 

"No hagas planes en septiembre"

ISTANBUL: Del maremàgnum del GRAN BAZAR a la tranquil•litat del BÒSFOR

En un mercat àrab s’hi poden experimentar tots els sentits: olorem essències i espècies, assaborim tastant el que ens ofereixen, veiem colors i gent, escoltem sorolls o cançons, també els crits buscant compradors...i involuntàriament palpem, quan contínuament entropessem uns amb altres enmig de tanta gent. 

Diuen que Istanbul és la ciutat més gran i occidentalitzada de Turquia. Gràcies a la seua situació entre dos continents, la cultura de la capital turca és molt rica.

Istanbul: la ciutat que està entre dos continents

L’any 2010 el Parlament Europeu la va declarar Capital europea de la Cultura. S’ho mereix pel conjunt monumental que acull  i per la historia que s’hi respira.

Els mercats àrabs tenen un encís especial, no em canse de repetir-ho perquè és cert. Són molts els ingredients que s'hi concentren: olors, sabors, colors, sorolls i també inclou entropessar amb la gent, siga xiquets o adults, locals o forasters, al gran Bazar sempre hi ha gent. El mercat és un fenomen social que agrupa personal, uns a mirar, altres a vendre i altres a comprar. També està el cas simple d’anar hi per veure les amistats. M’agraden els mercats orientals però també qualsevol occidental, més proper, per observar la gent i costums, per saber-ne un poc més d’on sóc en aquell moment.

El bullici, els olors, els sorolls...tot és especial en un mercat àrab.

Però si de mercats parlem en Istanbul, el rei és, sense cap dubte i junt al basar de les espècies, el mercat cobert conegut per tothom: EL GRAN BAZAR en funcionament des del segle XV (1461), és del més gran i antics del món. Està situat al centre de la ciutat vella, a la part europea. Hi ha comptabilitzats al voltant de 60 carrers i al voltant de  4000 tendes. Ens fiem de les estadístiques perquè és impossible comprovar si estes dades són certes, només cal dir que per hi entrar, hi ha 22 portes. 

Allò és enorme, per comprovar-ho farien falta molts dies i molt de sentit de l’orientació per saber que no repetim carrers. El gran Bazar és un maremàgnum de carrers, uns més amples i altres més estrets. De vegades volent tornar a una tenda en concret trobàrem dificultat. Encara que cada tenda té la seua particularitat. En passar un parell d’hores recorrent carrers i tendes, pel cansament i per tant d’estímuls rebuts en poc temps, semblen totes les parades de venedors iguals i si haguera anat a soles, possiblement no haguera sabut eixir de similar entramat.

Encara que portes d'entrada hi ha moltes, nosaltres sempre entràvem per la mateixa...Hi ha tant de carrer, tanta gent que facilment et desorientes.

Hi ha de tot: joies, orfebreria, espècies, estores, pell, espills, teles, vestimentes...i encara hui estan agrupats per gremis. El sistema gremial va deixar de funcionar en Turquia després de constituir-ne la república en 1923 i s’hi donava ensenyament artesanal basant-se en la relació aprenent-mestre.

No tinc moltes fotos de l'interior, la foscor i el moviment de gent feren que les fotos no eixiren amb claredat.
Però en són suficients, només mirar-una recorde fins i tot l'olor que s'hi respirava i recorde el temps passat regatejant per poder comprar.

M’agrada deambular per les ciutats sense cap punt en concret com a finalitat. Així que una vegada vist el principal, que eren els monuments i el gran Bazar, ja podíem dedicar el temps a caminar pel plaer de caminar, simplement per gaudir de l’ambient, de la gent, dels olors, dels colors…i així poder contrastar-ho amb el que ja coneixem d’altres països semblants.

I d’eixa manera és com s’hi veu una ciutat de vegades sense saber on s’hi va. Encara que això pot tenir conseqüències. Un dia buscant el palau Topaki ens equivocàrem i agafàrem un tren cap al barri de Topaki, als afores. Eren els primers dies i no controlàvem les distàncies, no sabíem que el palau que buscàvem estava cèntric i no calia cap tren que ens portara a l’extraradi. Com tots dos s’anomenaven de la mateixa manera, ens vàrem confondre en mirar el plànol.

L'estació de tren

Pujàrem al tren convençudes que era el que tocava fer, però en mirar per les finestres veiem que se n’eixíem de la ciutat. Miràrem a les persones del tren i totes eren locals, Que estrany, el palau Topacki és un dels monuments més turístics de la ciutat! Allò començava a pintar mal, però de sobte vingueren uns militars, que ens envoltaren protegint-nos i indicant-nos  l’errada comesa i mostrant-nos el camí de tornada.

Llevat d’este incident, i el de l’aeroport i la “pistola res més va passar mentre inspeccionàvem la ciutat. Anàvem de dia i de nit, per carrers o places, visitants museus, esglésies o mesquites, sempre al nostre aire.

Recorde els tranvies i nosaltres intentant evitar que ens atropellaren...recrde els voltants de les mesquites envoltant el basar i recorde el caminar sense rumb..només per miirar  i gaudir de l'ambient.

Altres vegades identificàvem el que teníem davant perquè portàvem unes guies de viatge, però les miràvem solament de tant en tant. També vam tenir el privilegi de ser acompanyades per joves locals que ens van voler acompanyar i guiar de manera desinteressada, simplement per fer d’amfitrions de la seua ciutat. Una nit, estant nosaltres al costat, la policia els va obligar a aturar-se, després de mirar-los les cares, un d’ells va ser registrat de dalt a baix, era kurd i per tant molt mal mirat i sospitós de tot el que sempre passa i el que està per passar. 

La universitat

Mosaics al museu.

Els coloms...a les places principals són els amos...

Férem una passejada pel Bòsfor. El Bòsfor és un estret que separa la part europea de la part asiàtica; divideix la ciutat en dos parts i connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre. El Bòsfor es va formar cap a l’any 5600aC després d’una crescuda de les aigües del Mediterrani i el de Màrmara que va fer que inundara la vall fluvial procedent d’un llac proper. Amb la irrupció de les aigües del mar de Màrmara a traves del Bòsfor es va fer el mar Negro actual. 

Fugint de l’embarcació turística la passejada la férem amb una menudeta barca de fusta on cabíem uns pocs solament, no hi havia ni lloc per seure, però va ser més autèntic, com si fórem uns simples mariners.

Un home al port en va oferir esta possibilitat i nosaltres no ho dubtàren. la barca que agafàrem era menusa i e fusta, resa a veure amb els vaixells preparats per als turistes.

Però abans de pujar-hi i embarcar-nos en una mini aventura que no sabíem com resultaria, donàrem una volta pel port, gaudint de l’atmosfera clara pel mar, salada i humida...observant...

Al port hi ha vaixells a punt per embarcar l'allau de turistes que sempre hi ha per poder contemplar les aigües del Bòsfor.

.

Al port hi ha molts venedors ambulants de panets.

Va ser una odissea, començant pel regateig que va aconseguir minorar quantiosament el preu que costa fer el mateix trajecte amb el vaixell preparat turísticament. És cert que en este barquet no teníem cap persona explicant-nos el que veiem. És cert, com també ho és, que quan puges en un vaixell on s’explica tot en un grapat d’idiomes quan arriben a contar el que es veu amb el que nosaltres entenem, el monument o el paratge ha passat i ens quedem sense saber res.

El passeig en barca ens va agradar i al dia següent agafàrem un vaixell més gran per anar pel mar Negro camí de les illes dels Princeps, agrupades al mar de Mármara. En són 9, hui en dia lloc és lloc turístic per passar el dia. En època bizantina era anomenada illa dels sacerdots per la quantitat de monestirs que hi havia i solia ser lloc de retir de sacerdots, nobles i prínceps.

Paràrem en unes poques. S’hi respirava tranquil•litat. Hi havia per a visitar convents, monestirs, esglésies...Nosaltres optàrem per donar una volta, perquè anàvem amb el temps controlat, així que hi férem una passejada d’un parell d’hores i prou. El vaixell no esperava.

Illa Burgaz i illa Bukiyada. A estes illes s'hi respira pau comparant amb el bullici de la ciutat. Malgrat ser un lloc turistic no hi ha molta gent, ni forasters ni locals. Istanbul és lloc de pas en viatges circuit tota Turquia i visitar estos paratges no caben quan s'hi va amb el temps just. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ESTAMBUL 1993