Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SITUACIÓ INUSUAL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SITUACIÓ INUSUAL. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 d’octubre del 2017

TAILÀNDIA: L’avió a Tailandia.


Quant que fa la ment! No era res i creiem que era molt. Allò va ser un dels mals tràngols que de tant en tant es viuen  i després et fan riure per ser fruit de la ignorància.




De vegades es viuen mals tràngols que malgrat ser moments viscuts penosament, passat el temps ja no es guarda mal sabor. De totes les experiències que em regala la vida, procure sempre recordar les coses bones i de les dolentes, que sempre hi ha, mire la part positiva. Es la meua filosofia de vida i de viatge, perquè vivint cada dia i deambulant arreu del món ens podem trobar de tot.


CIUTAT DE BANGKOK

CIUTAT DE BANGKOK
El camí cap a Tailàndia va ser molt llarg. I és que en aquella ocasió vaig sumar 16 hores de trajecte entre avions i escales tècniques de transbord. Primer de Madrid a Ginebra on vam estar tres quarts d’hora parats, després 5 hores més via Amman, la capital de Jordània, per després seguir 8 hores i mitja més fins a Bangkok, però fent una imprevista parada curta a Doha, en Qatar.

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

L’avió estava ple d’europeus, sobre tot érem espanyols i italians, tots junts estavem armant un continu guirigall, sempre parlant, mai asseguts i a tothora cridant. Només hi havia un grup reduït d'arabs que educadament i silenciosos ocupaven els seus seients, no sé si espantats per tant de rebombori o si acabaren resignats a suportar-lo.

PATTAYA

ILLA KO SAMET

ILLA KO SAMET


Curiosament en aquella parada curta i imprevista a meitat camí varen baixar totes les persones àrabs que anaven amb les indumentàries tradicionals i pròpies del país, elles tapades només deixant veure els ulls. El que resultava més estrany era que miràvem a traves de les finestres i no s'hi veia res, només desert, arena i més arena. On estàvem?

NORD DE TAILÀNDIA: les muntanyes


L'avió es quedà plenament occidentalitzat. De moment llevat del fet de no tindre constància de la parada de l’avió i que estavem enmig de cap lloc, tot era normal. 

Vaig pensar que després de tantes hores de vol era necessari posar combustible. I així semblava ser. Alhora que baixaven passatgers, aprofitarien que era zona on el combustible és més barat. No veiem d'on l'agafarien però estaria a prop. 

NORD DE TAILÀNDIA, temples



Ara recorde amb un somriure en la boca aquella inesperada parada al país del petroli, país del desert i dels grata-cels de recent construcció. Perquè en no res el cap va començar a imaginar i malpensar. Fou parada inesperada perquè en cap moment fórem informats, ni la companyia aèria havia dit res ni el pilot o les hostages ho havien anunciat. Simplement va aterrar i el grup de gent va baixar. On anaven aquelles individus si no es veia res al voltant? On estàvem aterrats?

NORD DE TAILÀNDIA

NORD DE TAILÀNDIA


La sorpresa més gran va ser quan de sobte començà a eixir fum pels canals de ventilació. Què era allò? ara ho sé però aleshores no.

Passats els anys he vist eixir un poc de fum en menor intensitat, però en aquell moment ignorant d’estes necessitats tècniques perquè encara no ho havia vist mai, en cap vol anterior havia passat.  Tothom malpensà: hi havia una avaria i allò anava a explotar.

NORD de Tailàndia

Front a l’agitació general de la gent, les hostesses ens obligaren a seure i calmar els nervis, però especialment els italians no entenien el que passava i no volien calmar-se i ja se sap com són de cridaners estos europeus....

A més la incomprensible situació es tornà dantesca quan el personal de vol es posà a agranar el corredor, deixant així d’atendre els passatgers i fent com si ni escoltaren el guirigall  per incomprensió i desesperació.

VIDA RURAL

VIDA RURAL

 
Tot passà durant un quart d’hora.  A alguns se'ns posà la cara blanca de por i incomprensió.

PASSEIG AMB ELEFANT

 
Al capdavall resultà ser una parada tècnica de les que no s’avisen i el fum era el climatitzador. Sortosament no va ser res, malgrat semblar ser molt. Passaren quinze minuts, les hostesses acabaren d'agranar, el fum deixà d'eixir i deixà d'inundar l'ambient, tothom ens asseguerem de nou als seients, els italians pararem el guirigall i l'avió de nou s'enlairà cap a la destinació final que era la capital de Tailàndia.


REFLEXIONS POSTERIORS sobre  TAILÀNDIA estiu de 2001



dissabte, 3 de gener del 2015

TAILÀNDIA nord: Passeig amb elefant

Sóc una turista més, encara que conscienciada de la realiat que veig...viatge perquè vull conèixer noves mentalitats, noves maneres de viure i aprendre així, a respectar-les. 
Fem un passeig amb elefant...per llocs on solamnet ell pot anar-hi.

Estem de ruta pel nord de Tailàndia. Hi vam anar en tren nocturn des del sud de país. En estos moments continuem a MAE HONG SONG, la província més occidental de Tailàndia que limita amb Birmània, és una de les més muntanyenques i està al costat de la província de Chiang  Mai on retornarem demà agafant una avionet.

La pista d'aterratge de l'aeroport on agafarem l'avió. Va ser escenari de la pel·licula de Mel Gibson Air american.
A la ciutat hi ha uns monuments que visitem, un d’ells és el Phra That Doi Kong Mu que està situat dalt de la muntanya.


Phra That Doi Kong Mu.
Les vistes són magnifiques. De lluny vegem el wat que volem  visitar després.



Les vistes són magnífiques!

Quan baixem visitem el wat Chong Khan.

wat Chong Khan.

Estem a la zona on els elefants són amos i senyors. Els hem vist passejar lliurement per les carreteres, els hem vist banyant-se tranquil•lament al riu sense turistes al voltant fent-los fotos, o transportant troncs en aldees perdudes de les muntanyes altes. Malauradament també els hem vist també com part principal d’una atracció com la de Bangkok.  En eixa ocasió no em va agradar perquè veia que l’elefant estava fora del seu entorn natural però ara la cosa canvia.

L’esperança de viure dels elefants en captiveri és menor que la dels que viuen en llibertat perquè quan estan al seu entorn caminen 30 quilòmetres al dia i estan amb els seus iguals. Per això m’agrada veure’ls anar al seu aire en esta zona, encara que també són aprofitats per al turisme, però no de la mateixa manera. 

Anem a pujar...
L’elefant és animal dòcil, amable i intel•ligent, té una prodigiosa memòria. L’elefant a Tailàndia està domesticat des de fa molt de temps i era el símbol nacional a principi de segle XX. Hi havia al voltant de 100000 elefants domesticats. S’utilitzaven en la guerra, en transport de troncs i per a transitar per la selva verge. Però fins i tot en els seu entorn hi ha empreses que els domestiquen amb maltractaments. 

Foto per a la posteritat...no tots els dies estic envoltada de tants elefants!

Ens abelleix fer un passeig per la selva i quin millor vehicle que este animal que es coneix perfectament tots els camins i trajectes. Amb un vehicle qualsevol no podríem anar per on ells van. Són gran, i pesats però transiten per caminals estrets i les brosses i arbustos no els molesten. És una de les visites que s’ofereixen per al turisme i és una de les més populars. I nosaltres també la fem, sense importar-nos que semble una vista exclusivament preparada per al forasters amb gana de semi aventura. 

Generalment el passeig és tranquil i agradable.

Com no fer-la? Pujar a lloms d’un elefant durant una hora per endinsar-nos per uns paratges que d’altra manera seria més complicat anar, és una experiència que segurament no tindrem mai més oportunitat de fer-ho, així que arribem al punt d’eixida i pugem a l’elefant, l’animal terrestre més gran del món. 

Ara estem a sa casa, l’elefant és l’amfitrió i ens mostra on viu, com nosaltres quan tenim convidats a casa i els mostrem el poble o la ciutat. De nou tinc sentiments contraposats. Hi ha qui diu que estos muntatges turístics fan malbé l’animal pel pes que ha de suportar. Segons diuen més de 150 quilogram ja es massa i la cadira ja és pesada.  Hi ha qui diu que les grosses cordes lliguen massa l’animal. Hi ha moltes empreses que es dediquen al tema de males maneres. No voldria haver caigut en una d’elles. Mals professionals que no tenen en compte l’animal segur que hi ha. Els elefants tenen unes necessitats: necessiten menjar durant 14 a 18 hores al dia, mengen herba, bambú, farratge...i beure fins a 100 litres d’aigua fresca. També han de disposar d’ombra durant les parts més caloroses del dia. I ara em pregunte, tots els que tenen elefants al seu càrrec ho compliran? 

...encara que anem per camins intransitables...

Damunt l’animal la perspectiva canvia. L’elefant disposa de dos cadires que fa més còmode el trajecte. Nosaltres no ens hem de preocupar, simplement deixar-nos portar pel guía de l’elefant i pel mateix animal, que de vegades no fa cas el seu conductor i se’n va per on no ha d’anar. En som molts els elefants que fan la ruta però, potser per estar mirant des de les altures, no semblen tants.




Des de les altures es veu tot diferent, hi ha momnets que l'elefant va per on vol i no per on deuria.

Des de dalt, asseguda al seient, veig els aparells que porta l’animal, és simple una espècie de flassada sobre la que està la cadira que alhora està nugada amb cordes al cos de l’animal.


Creuem tolls d'aigua i algun que altre riuet.
De camí observem granges, és la vida rural, passem per bassals de fang que amb vehicle haguera sigut difícil creuar, també creuem rius de poca profunditat. I les costeres...en pugem i baixem moltes, estem en zona muntanyenca i són inevitables. I és quan de nou m’admira veure amb quina facilitat es mou l’elefant amb tot el pes que  té i que a més a més du damunt i anant sobre terreny complicat.





I observem poblats i la vida que s'hi fa.

De sobte hi ha un moment de tensió. Estem en un caminal estret i enfangat i just enfront, de cara, ve una caravana d’elefants. Hem d’organitzar l`espai, qui passa primer qui passa després. Uns ens esperem mentre els altres avancen, quan passen pel meu costat veig que no són turistes, son natius i que la majoria van adormits, segurament, segons em diu el portador de l’elefant, per la droga. 

En un moment donat hi ha un entrebanc, no cabem tots al camí...
però en ordre uns passem i altres esperen. No són turistes, són locals.

Sóc una turista més, encara que estic conscienciada...vinc a estos paratges tan allunyats del meu hàbitat natural perquè vull conèixer noves mentalitats, noves maneres de viure. De vegades no agrada el que veig però hem de respectar les idees, malgrat tot.

QUADERN DE VIATGE: TAILÀNDIA estiu 2001

Per saber més de Tailàndia clica ací.

dissabte, 18 de gener del 2014

TAILÀNDIA nord: CHIANG MAI i CHIANG RAI

El fet de viatjar obri la ment, ens dona a conèixer la diversitat i ens fa ser més tolerants amb la diferència. 



Estem en Chiang Mai a la zona Nord de Tailàndia. Generalment el turista que visita Tailàndia va a Bangkok i tot seguit busca una paradisíaca platja. I no és un mala previsió, tanmateix jo recomane que una vegada s’arriba a Tailàndia, després de tantes hores de vol, s’ha d’anar a esta zona menys visitada, encara que això supose tornar a casa amb la pell menys bronzejada. 

A Chiang Mai hem arribat amb tren nocturn des de Bangkok. Estem visitant els temples. Hem començat per DOI SUTHEP MAI, i només el fet d'entrar-hi et transporta a altra realitat. Anem al nostre aire, som set persones les que formem el grup, ens compenetrem bé; a uns els toca mirar el plànol i dirigir, altres han decidit deixar-se portar. Quan arribem al lloc parem front les meravelles que tenim al davant i mirem amb atenció, llegim informació, fem fotos, observem, callem, contrastem impressions... I jo no perd oportunitat per treure la llibreta i escriure la sensació del moment. No anem amb presses fem el que volem i quan volem,  l’itinerari l’hem marcat entre tots. 

Chiang Mai

Chiang Mai té més de 300 temples budistes, i hem de conformar-nos en parar l'atenció en dos o tres només, depèn de les distàncies i el temps que emprem. Alguns els veiem de passada, en altres parem, entrem i hi deixem passar el temps. És un goig fer este passeig.

Anem al CHEDI LUANG, fundat l’any 1401. Un terratrèmol al segle XVI el va destrossar parcialment, abans mesurava 90 metres d’altura, després de la restauració arriba a 60 metres.

El temple Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat. Al complex hi ha altres edificis com el d’una universitat budista per a monjos que formen una secta reformista.

Chedi Luang

De nou em sorprèn la imatge dels monjos, serà que el color taronja de vestimenta és tan cridaner que crida l’atenció, potser. Però també és que n’estic veient molts. Uns fan esport, altres agranen, altres estenen roba...i uns quants xerren.

Cada novici fa el que vol al seu temps lliure.
També em sorprèn un fet, i és que els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers estrangers, volen saber què passa a l’exterior. Comprove que darrere la façana de pèl rapat i túnica taronja són un joves “normals i corrents” com qualsevol dels que m’envolten quan estic a casa. Però estos tenen curiositat, que és una de les coses que els nostres joves espanyols estan perdent. Estos volen saber qui som i d’on venim i només mostrar receptivitat cap a ells, no dubten en donar el primer pas. I parlem amb ells. Responen a les nostres curiositats i nosaltres a les seues. Així que contràriament al que mai haguera pensat, em trobe de conversa amb un grupet de monjos joves, simpàtics i riallers. Tot es pot fer mentre es guarden les normes que imposen. L’amiga més posada amb l’anglès és la que porta la iniciativa de la conversa i ells, contents, accepten amb predisposició les preguntes, en part també, perquè volen practicar l’anglès. Al menys, és una de les coses que ens diuen. També ens conten un poc de la seua manera de viure.

El Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat.
 Els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers de fora per tal de practicar l’anglès,
volen saber què passa a l’exterior.
Amb els monjos es pot parlar sempre que es guarden les normes que imposen.
El budisme és la religió oficial i en Tailàndia els joves (xics) han de conviure en algun temple amb altres monjos durant al menys 3 mesos. És una tradició, després d’acabar estudis i abans de començar ofici passen per període de novicis.

És per això que en veiem tants, és per això que la imatge de monjos està associada a Tailàndia. Viuen als temples sagrats i es dediquen a l’estudi dels ensenyaments de Buda, meditació i entrenament. És un gran honor per a una família que el fill entre a un monestir. Els joves poden estar tres mesos o quedar-s'hi i dedicar-se a ensenyar els preceptes de Buda a les noves generacions.


És un honor per a la familia quan un jove decideix  entrar a un monestir.

Després visitem el temple CHIENG MAN, també a la ciutat antiga emmurallada, és més menut però igual de bonic que els altres, i és que cadascú té les seues coses...Com la resta de temples, conté importants relíquies sagrades i venerades però este en guarda dos molt especials: el Buda de marbre i el Buda cristal.lí. És el temple més vell de Chiang Mai. 


Chieng Man

De  tot el temps que portem en Tailàndia, hui és el dia que més monjos estem vegent, i  més si cal, just on ara estem. I és que al temple WAT PHRA SINGH ens sorprèn, de nou utilitze l'adjectiu perquè és el més escaient, la quantitat de joves amb la túnica taronja que hi ha. Preguntem. La resposta és breu, hi ha una convenció o congregació de joves religiosos, tal volta un aniversari. No ens diuen més. No sabem exactament què estan fent. El temple està dins les muralles de la ciutat i data de 1345. És exemple d’estil d’arquitectura tailandesa del nord clàssica. Com en tots els wats que hem vist abans, ací també tenen la seua residència els monjos i els estudiants. I en tot moment en vegem resant, dormint, xerrant... 


Quan anem al Wat Phra Singhhi, ha una congregació o convenció de monjos celebrant un aniversari, no sabem exactament quin. 
Els monjos hi tenen residencia.

De Chiang Mai anem a la ciutat de CHIANG RAI i per la nit gaudim del seu ambient i del seu  mercat, afamat com el de Chiang Mai per la quantitat, qualitat i varietat dels productes que s'exposen per a vendre, procedents dels poblats del nord. Hi ha turisme, com en tota Tailàndia, però en esta part ja no hi ha tant. A les muntanyes ja no puja tanta gent. Per això m’agrada esta part de Tailàndia, està menys explotada turísticament, hi ha menys occidentals pels carrers, el sabor i essència es mantenen millor.

Chiang Rai és el punt de partida per anar a visitar el triangle d’or. Esta població la recordarem sempre. És una nit especial, eixe vagar lliurement per una ciutat menuda i acollidora li dóna eixe caràcter, estem en un entorn totalment diferent, mentalitat i costums. M’agrada observar la diferència, m’agrada analitzar-la i contrastar-la. 

Des del nostre punt de vista, tot és exòtic.
Tota casa tailandesa tñé un xicotet altar construït en honor de l’esperit tutlar propi de la casa,
sempre està adornat amb flors i cintes de colors.

Després de donar una volta  anem a parar a una plaça molt plena, on hi ha un escenari en una part i carrets de menjar envoltant-la. Enmig hi ha taules, moltes taules i totes amb gent, colles d'amics i famílies. Hi ha molta gent. Fem una ullada per veure si n’hi alguna taula lliure i poder seure. L’espectacle que estan fent a l’escenari és vistós i atraient, hi ha dansarins amb unes precioses vestimentes tradicionals que estan ballant uns ritmes orientals. Volem passar més temps en esta plaça i acabar de veure’l. Trobem una taula, volem beure i menjar qualsevol cosa perquè és l’hora de sopar. No sabem com demanar ni què menjar, mirem al nostre voltant per això de “fer com fan...” Ens adonem que no hi ha cap occidental. Mirem amb deteniment i curiositat. Què mengen? Fem una mirada al que venen els carros ambulants i decidim que millor no menjar... són formigues, mosques, cucs, llagostinets, això si, tot ben fregit i “tostorrinat”.

Este és el menjar que tothom pot comprar per a menjar a les taules de la plaça.

I és que no som tan atrevits de tastar el “manjar” que tan gustosament s’estan menjant en les taules que ens envolten. Mentre miren l’espectacle o xarren, caputxo en mà van ficant-se a la boca els cuquets fregidets, els llagostinets o les mosques. Decidim només beure una cervesa mentre no donem a bast per mirar l’escenari i la cara de satisfacció de la gent menjant al nostre voltant. Nosaltres en canvi no posem tan bona cara, no podem evitar els gestos de fàstic. I front semblant espectacle “fem filosofia” rudimentària amb la conclusió que  tot és cultural, si fórem tailandesos estaríem menjant sense prejudicis el cucs i tot el que es presentés. 

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA, zona nord, any 2001

*Per saber més sobre el que hi ha publicat en este bloc sobre Tailàndia, clica a l'etiqueta corresponent