FOTOS I MÚSICA GDANSK en POLÒNIA

L’ 1 de setembre de 1939, l’exèrcit alemany va envair Polònia marcant l’inici de la Segona Guerra mundial. La ciutat de  Gdansk fou el primer objectiu degut al seu port estratègic sobre el mar Bàltic.

EL JARDÍ BOTÀNIC DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Visita en 2026 a un pulmó verd en el cor de València.

Al jardí botànic de València he estat algunes vegades, unes quantes amb alumnes de Primària, i sempre, quan acabe de donar la volta entre plantes i arbres, dic que tornaré. És un lloc agradable per a perdre’s durant un mati o una vesprada. Els estudiants universitaris entrem amb el carnet sense pagar, ho dic per si algú no ho sap i es pot beneficiar. L’última vegada que hi vaig estar,  va ser en el 2019, ja fa anys,  i aleshores vaig escriure al blog sobre aquell passeig que vaig fer lliure seguint el fullet informatiu que inclou un plànol.

Esta vegada no faig la visita al meu aire perquè és especial. Ha estat organitzada per la universitat, NAU GRAN, campus d’Ontinyent, concretament pel professorat que ens imparteix el mòdul del “Canvi climàtic i sostenibilitat”, que són dos expertes professionals molt vinculades al jardí: Raquel i Olga. Perquè el botànic no és solament un jardí, és un lloc d’investigació, divulgació i educació. Només entrem trobem l’edifici on duen endavant els projectes. A les plantes superiors hi ha estances dedicades a l’estudi: els laboratoris, l’herbari, la biblioteca, el banc de germoplasma, el departament d’administració i el gabinet de cultura i comunicació.  Un edifici, per cert, construït respectant un lledoner monumental de més de 70 anys situat al pati circular de l’entrada central.

Raquel de Rivas Verdes-Montenegro, enginyera agrónoma, és la nostra professora actual, la que tenim estes setmanes. Va ser guardonada amb un premi atorgat per la universitat de València pel seu estudi sobre com abordar el tema del canvi climàtic i sostenibilitat en educació Secundària, just el tema que estem donant en classe i la raó per la qual estem en el jardí. Mòdul que va dissenyar junt a la companya Olga Mayoral García-Berlanga que és llicenciada i doctora en biologia amb menció en doctorat internacional. Des del 2022 Olga és directora de la càtedra de cultura científica per a l’emergència climàtica. A més a més, és la subdirectora del jardí que estem visitant. Olga sap tots els enrenous interns del botànic.  Ho dic perquè l’he escoltada parlar.

Som unes 40 persones i ens hem distribuït en dos grups, la meitat ha anat  amb Raquel i l’altra amb Olga. A mi m’ha tocat Olga i en acabar la visita al jardí, la classe in situ, hem quedat encisats de les explicacions que ens ha fet. Bocabada tanta passió i tanta saviesa. És un goig escoltar sobre projectes, investigacions particularment de flora rara i en perill d’extinció, sobre resultats…sobre la diversitat, sobre les seues aportacions i sobre la necessitat de tindre cura del món vegetal. El grup de Raquel també ha quedat meravellat escoltant-la. És molt complicat fer resum de tot el que ens han contat. Ha estat molta informació i poc de temps per poder assimilar-la.

Una vegada en casa, mentre mire les fotos i intente recordar i assimilar el que ens ha contat, només puc més que recomanar la visita a tothom. I si pot ser amb guia millor perquè s’assaboreix millor el que s’hi veu. Però si es va per lliure seguint els camins establerts o entrant als recintes o hivernacles, es poden llegir els cartells que expliquen què és el que estem veient. També es pot anar llegint un fullet informatiu que donen a l’entrada que resumeix la història del jardí i el que hi ha. La història començà en el segle XVI i fou durant més de 200 anys hort d'estudi de plantes medicinals. Em 1802 la universitat canvià de lloc l’hort i s’hi instal·laren les càtedres de botànica i agricultura. També es desenvoluparen col·leccions botàniques, s’aclimataren les plantes i s’assajaren nous cultius agrícoles. Al segle XX el jardí fou oblidat però sortosament en 1987, la universitat, conscienciada del valor per a la ciutat elaborà un projecte de restauració de les col·leccions botàniques i dels edificis històrics. En l’any 2000 va concloure la restauració de l’edifici d’investigació, que hem vist a l’entrada on s’hi fa tanta feina conservant, estudiant  i difonent sobre el mon vegetal. Hi ha altres edificis que destaquen. 

L’hivernacle tropical és el més important pel seu valor històric com arquitectònic, construït a mitjans del segle XIX fou restaurat entre 1989 i 1991 respectant el disseny original.

I alhora s’instal·laren les condicions per al conreu de plantes tropical i d’ambients humits amb instal·lació de sistemes de humectació, calefacció i reg.

Anem seguint la professora, escoltant les explicacions, entrant a altres hivernacles...

Particularment m’agrada l’umbracle, que al final del segle XIX substituiria un primer construït de fusta que s’hagué de restaurar en ocasions per deteriorament. L’ultima restauració va ser en 1987.

És una  estructura amb una coberta semicilíndrica de metall recolzada en gruixudes pilastres de rajola cara vista. Fa  12 m d'alt al centre i els arcs de llum de 24 m no tenen  cap recolzament. En la restauració no s’hi van utilitzar materials vegetals i els ornaments es feren amb ferro colat, en lloc de zinc repujat que ho havia abams. També en 1987 es va recuperar la bassa central utilitzada per al reg eliminada en la reforma del 1966.

Entrar suposa endinsar-se en un ambient agradable un microclima on no fa ni fred ni calor. L’edifici a més de funcional i complir perfectament la seua finalitat és bonic.

Entre tota la vegetació que hi ha a l’umbracle, destaca la tillandsia, que em crida l’atenció perquè, com si fos una equilibrista actuant en un circ, està suspesa en l’aire. No té arrels com la majoria de les plantes i és que s’alimenta de l’aire, d’ahi el nom com també se la coneix: calvellina d’aire. També necessita llum, però els rajos del sol no els ha de rebre directament perquè cremaria les fulles.

Realment val la pena anar al botànic, per lliure o amb guia, val la pena per veure els edificis històrics i les quasi 5000 especies procedents de tot el món i poder  passejar entre arbres monumentals de més de 150 anys d’antiguitat i especies naturals i exòtiques. Tot està organitzat per col·leccions segons la seua diversitat, l’adaptació al medi ambient o la utilitat per a l’esser humà. I eixe ordre diferenciador fa que el passeig siga amè. En una part estan les plantes medicinals...

...en altra les aquàtiques... Hui no s’hi veuen, però quan és època, els nenúfars... són preciosos...

En altra part estan les plantes mediterrànies...en altra les desèrtiques... estes últimes solen agradar els xiquets que es pensen que estan en una pel·lícula d’indis i vaquers.

Mentre anem caminant escoltant la professora hi ha un soroll que realment molesta. Són aus invasores. No només existeixen al botànic plantes invasores, també animals. Crec que són cotorres, segurament han fugit d’alguna casa i s’han establert al jardí. Ens diu Olga que, a més d’un incordi per trencar l’ambient relaxat al que conviden les plantes, són un perill perquè fan nius comunals mols grans dalt dels arbres i si el niu caiguera podria fer malbé on caiguera. Ho tenen en compte i les estan vigilant contínuament.  

Ah! i hi ha un hivernacle dedicat a les plantes carnívores. Em ve al cap quan he vingut amb xiquets i em trau un somriure recordar-ho.  Els agrada, encara que queden defraudats perquè es pensen que van a trobar plantes amb boques que si s’encanten poden donar-los un mos...

La confusió ve pel nom...”carnívores” i no ”insectívores”. Però és que en realitat mengen microorganismes i insectes com mosques, formigues, o menudetes aranyes, però també algun vertebrat com sargantanes o dragonets. Fins i tot s’ha donat algun cas excepcional d’un ratolínet o una au menudeta. Però açò són casos rars i es creu que més per accident que per voluntat. Les plantes utilitzen els tentacles apegalosos i glàndules que alliberen enzimes digestives per a descompondre els insectes una vegada atrapats en les seues fulles.

A mi, com als xiquets, també m’agraden estes plantes. Particularment em resulten atraients i les observe amb deteniment.

El botànic mai defrauda. En esta ocasió me’n vaig sabent curiositats que desconeixia sobre les plantes invasores, o sobre arbres que s’utilitzen per a fer tam tams perquè en donar-los colps hi ha ressonància. Malauradament igualment veiem el resultat de la poca consciència humana quan es ratllen tiges o troncs perquè els inconscients no s’adonen que estan atacant un ser viu.

Si...hem aprés molt. Al final Olga ens ha fet una didàctica explicació sobre els anells dels tronc dels arbres que serveixen per a saber l’edat i com les palmeres no en tenen i és molt complicat saber l’antiguitat.

Repeteisc, el jardí botànic no defrauda...hi ha vida i bellesa... Mireu quina palmera més elegant, harmònica...és  preciosa.

En la visita anterior vaig veure molts gats. Hui també n’he vist. Li he preguntat a Olga i m’ha dit que viuen al jardí, que  una associació s’encarrega de donar-los menjar i donen opció per si algú vol adoptar-ne. 

Acabem la visita-classe llegint el cartell que parla del cientific il.lustrat botànic i naturalista valencià  Antonio Jose Cavanilles del segle XVIII, que va fer, entre altres estudis, un per al qual va recórrer la peninsula Ibèrica classificant i fent inventari de la flora autoctona.

I dic de nou que tornaré...tal volta en primavera perquè el jardí serà un esclat de colors i d’olors...O tal volta, qui sap...? per visitar el centre d’investigació del que Olga ens ha estat  parlant i amb el seu entusiasme  ens ha fet ganes de conèixer-lo.

VISITA AL JARDÍ BOTÀNIC en 2019 https://racoviatgermarilo.blogspot.com/2019/06/valencia-un-passeig-pel-jardi-botanic.html

QUADERN DE VIATGE, CLASSE DE LA UNIVERSITAT-VISITA JARDÍ BOTÀNIC, GENER 2026

RESSENYA LITERÀRIA de LA ASISTENTA

 

LA ASISTENTA

Freida McFadden

Comence la ressenya de “La asistenta” fent-vos una confessió. He llegit el best seller, thriller psicològic, de l’americana Freida McFadden per curiositat. Volia saber la raó per la qual el llibre és tan popular, tan llegit, tan desitjat. A més li vaig donar una oportunitat perquè aborda el tema dels trastorns mentals, l’autora és metja especialista en el tema i vaig pensar què darrere hi hauria una base rigorosa.

Us segueisc confessant que el vaig agafar entre mans amb la idea preconcebuda que no m’havia d’agradar. De debò. Però volia crear-me opinió pròpia. Tal volta, en el fons, sentia enveja de l’autora que havia trobat la fórmula per a crear milers de lectors. Pot ser. No és fàcil aconseguir-ho i esta autora ho ha fet amb escreix. Li done l’enhorabona sincera, perquè la gent llisga tant sempre és bona noticia. Tanmateix tire en falta que els lectors siguen més crítics, que no es deixen arrossegar per modes ni publicitats, que llisguen i que sàpiguen analitzar els aspectes bons dels que no ho són.

Jo intente fer-ho sempre. “La asistenta” el vaig llegir amb ulls escrutadors, analitzant cada capítol, cada línia, cada paraula, i reconec que l’inici, el primer capítol, em va enganxar. M’agrada que empre la primera persona i  el fet que estiga escrit en present fa pensar que l’autora ho conta directament al lector. La narració crea intriga a ritme ràpid,  frenètic i trepidant, crea curiositat per saber, els capítols són breus, llenguatge senzill. Esta part és un encert. Està molt bé.

Per estos aspectes del primer capítol, per com està escrit, el valore bé. Es val de girs argumentals fent  creure coses que no són. Passen coses inesperades, encara que algunes vegades es poden intuir. També les dos pàgines introductòries creen molta expectació.

Però al segon capítol, malgrat abordar una fórmula que m’agrada molt que és la doble mirada, és a dir, un fet vist des d’altra perspectiva, començà la decepció perquè ja suposa repetició i inclou aspectes poc creïbles, que simplement busquen impactar. I del final amb un gir inesperat per tancar la història,  sincerament...no sé que pensar.

En general els personatges no m’han agradat, ni els principals ni els secundaris. M’ha desagradat que mostre la perfecció constant en els personatges principals, la manera de viure, la manera de vestir, la riquesa ostentosa...És gent que al capdavall té de tot però no té res, front als que tenen mancances i actuen com ho fan per necessitat. Tampoc m’ha agradat quan de vegades les protagonistes parlen com si foren quinze anyeres sempre valorant l’estereotip de bellesa femenina i masculina canònica. Realment este aspecte m’ha fet dubtar de l’edat de l’autora, i he arribat a pensar que era una adolescent.

És una trilogia i sincerament no sé si llegiré els altres dos llibres, «El secreto de la asistenta» i «La asistenta te vigila». Crec que amb el primer ja en tinc prou. No és un llibre en el que tot és negatiu, té, com he dit parts molt bones, però crec que li sobren tantes lloances.

Jo, a títol personal i sempre com una opinió subjectiva,  prefereisc els llibres que a més d’entretenir, com este, que ho fa i molt, et fan viure altres realitats, altres situacions, el transporten a altres mons, t’ensenyen…et fan reflexionar-hi. Just fa poc vaig escoltar un escriptor recentment guardonat amb un important premi literari, dient que els llibres han de servir per distraure. Només? Li pregunte. No opine el mateix: la literatura és més que distraure, la literatura ha de contenir màgia en les paraules, motivar a la reflexió i també segons tema pot divertir. M’agrada llegir amb contingut i no llegir pàgines que no et duen enlloc, m’agrada passar-ho be llegint però alhora que em conten coses. 

I ara ja hi ha sèrie de la trilogia...i pel·lícula. Tot tindrà un gran màrqueting, serà un èxit, com el llibre però jo no la voré, ho sé,  encara que mai es pot dir...”d’esta aigua no beure.”

                                                                                                        

LA TOSCANA (Itàlia) : La catedral i la Torre Federico II de SAN MINIATO

La torre de Federico II és el símbol de San Miniato, domina fins l’extrem que en dies clars es pot veure Florència o Pistoia...val la pena l’esforç de la pujada.

Estos dies estic en Italià, concretament per la Toscana. Pisa I part, Pisa II part, Florència I part, Florència II part, FlorènciaIII part, Florència IV part, Siena, Lucca, Pistoia, San Gimignano... Hui visitem un dels pobles de la zona, famosa per les vinyes i pels paisatges. Parle de San Miniato al Tesdesco, a la província de Pisa, el poble medieval d’origen etrusc romà, tancat dins d’un recinte medieval que ressalta per la vessant  artística però també econòmica i industrial: San Miniato és famós per la trufa blanca. També és important perquè forma part de la Via Franginea al seu pas per la Toscana, que comença en Lucca i acaba en Siena.

Comence fent  una foto panoràmica però no es veu tota la ciutat perquè està distribuïda  entre els cims de tres turos. I així, des de només 150 metres d’altura sobre el nivell del mar domina un ampli paisatge des de la costa fins els Apenins de la Toscana. Quan puge a la seua torre emblemàtica me n’adonaré realment de la dispersió de les cases seguint l’orografia del terreny.

Els primers murs amb torres defensives foren alçades al segle XII durant el temps que Itàlia fou dominada a per Federico I barba-roja. Sota el govern del seu nét Federico II es milloraren les fortificacions ampliant murs i construint edificacions defensives inclosa la Rocca i la seua torre. En l’Edat Mitja tingué popularitat convertit en un centre d’administració imperial i Federico II en el segle XIII el transformà en un centre de recaptació de tributs per a l’italià central. Entre els segles XII i XIV san Miniato fou devastada per les guerres de poder. Al segle XVIII se li atorga el títol de ciutat. Formava part del gran ducat de Toscana quan el ducat fou assimilat pel Regne d’Itàlia en 1860.

Actualment San Miniato té uns 27.000 habitants. Abans de seguir cal fer una matisació: en tot moment em refereixo a San Miniato al Tesdesco que no s’ha de confondre amb la basílica de San Miniato al Monte de Florència que vaig veure de passada quan pujava a piazza Michelangelo.

També faig altra matisació, he dit al principi “ estic visitant”...però en realitat al final, de  San Miniato, veig poc. Malauradament estem a més de 40 graus, l’onada de calor no fa ganes de caminar i només busquem les ombres i llocs frescos. Llàstima perquè sé que la localitat té molt a veure...

Només entrar hi ha uns escultura del 2012 que representa la importància de la trufa blanca en el sector econòmic de la ciutat. Es un homenatge a la trufa més gran del món trobada a san Miniato. Pesava 2’520kg i la trobaren en 1954.

Afegeisc una foto de la trufa, il tartufo,  que vaig veure en una tenda de la ciutat de Lucca, que em serveix per mostrar com és este apreciat fong subterrani. Té una capa exterior llisa, de color groc clar o verdós i una polpa marró clar amb vetes clares que desapareixen quan es cuina. Hi ha de distintes grandàries i fa un olor fort, com el del formatge fermentat. Cada any, en novembre se celebra l’exposició del mercat nacional de la trufa blanca i és un gran esdeveniment que atrau molta gent.

Des de l’aparcament anem a la plaça del Duomo on està la catedral i el museu diocesà. És un dels punts de partida per a anar a diferents edificis de la ciutat com el Seminari Episcopal, un gran edifici renaixentista que veiem de passada i realment dona testimoni de la grandesa de San Miniato en el passat...un edifici auster i refinat...Actualment ja no funciona com seminari.

... o l’església de la Santissima Annunziata, l’església  de los Santos Miguel y Esteban,  el palau Comunale que és l’ajuntament, el palau dels vicaris, l’església de san Francisco, l’església de santo Domingo...  molts palaus renaixentistes construïts per riques famílies aristocràtiques...o l’església del crucifix que està a prop.

Però nosaltres no ho veiem, solament el que envolta la plaça el Duomo. El calor esgota, el calor paralitza.. el calor és sufocant. El calor minva les forces i nosaltres les reservem per pujar a la torre.

Ja estem en l’esplanada on està la torre reconstruïda. La tenim davant, és  del  segle XII, dalt del turó, a 192 metres. Formava part d’un conjunt defensiu.

La vista compensa l’esforç de la pujada. Hi ha una bonica vista de tota la regió del Valdarno.

Però no ens conformem i volem pujar més amunt, a la torre. Al seu castell s’allotjaren personalitats com Barba-roja o el papa Gregorio V.

A la torre estigué empresonat el canciller Pier delle Vigne abans de suïcidar-se. Pier Dele Vigne fou el fidel secretari de Federico anomenat per Dante en la Divina Comedia. Durant la Segona Guerra Mundial la torre fou destruïda pels nazis per prevenir que els aliats l’empraren com torre de bombardeig, però sortosament,  fou reconstruïda en la dècada de 1950..

 

Ja les vistes des de l’esplanada eren magnifiques tan  de la ciutat com del  que l’envolta, tanmateix les de dalt son espectaculars. La ubicació sempre ha estat un punt estratègic, prop del riu Arno a meitat camí entre Florència i Pisa, que durant segles s’han disputat San Miniato. Punt per on passaren exèrcits amics i enemics... i comerciants... i viatgers de tot tipus. També els peregrins, com ja he dit, de la via Francigena, ruta de connexió entre Roma i el nord d’Europa.

Una vegada vista la torre baixem. Costera avall…molt millor. El calor no ha minvat…

… i un bon lloc per suportar-lo és entrar a la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asunción y San Ginés, que fou anomenada catedral  al  segle XVII. Quan baixem, el primer que fem és entrar-hi. Primer mirem la façana. Fou construïda sobre una edificació religiosa romànica del segle XII probablement sobre el que quedava d’una antiga capella, però amb reformes i reconstruccions posteriors per la qual cosa veiem elements gòtics i renaixentistes.

En la façana construïda sobre rajol roig hi ha inserides  26 menudes peces de ceràmica esmaltada decorada. En la part inferior estan les tres portes del segle XVI de pedra. I en el nivell superior hi ha tres rosasses.

El campanar està a banda, se l’anomena la Torre de Matilde per la llegenda que conta que Matilde de Canossa, la filla d’un vicari,  va nàixer en el palau adjacent, el palau dels vicari. Té un rellotge disposat asimètricament. És una torre que al segle XII era de vigilància al XV fou absorbida  per la catedral  del segle XV i convertida en campanar. 

 

Entrem. La frescoreta de l’interior de la catedral reconforta. És un bon lloc per a descansar mentre admirem el que hi ha. Te estil neo renaixentista amb decoracions d’estil barroc. Té planta de creu llatina amb tres  naus estan separades per dos sèries d’arcs de mig unt que descansen sobre columnes jòniques de fals marbre policromat i estan cobert amb enteixinat tallat i daurat del segle XVII. El púlpit és de marbre també hi ha altres obres artístiques valuoses, com retaules llenços o la pila baptismal. Entristeix  pensar que fou objectiu durant la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que la Torre Federico, el Duomo fou bombardejat en 1944 i matà a 55 persones.

I amb una última mirada a la façana de la Catedral donem per enllestida esta breu visita a san Miniato, que mereix més dedicació i temps. Però hui les circumstàncies no han acompanyat i ens conformem amb el que hem visitat.

Tal volta en altra ocasió...Sé que a la Toscana tornaré. Se m’ha quedat molt per veure..

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

FOTOS i MÚSICA de PORTO (Portugal)

 Una ciutat que enamora...

SIGÜENZA I PART (GUADALAJARA)

Història a cada pas…patrimoni en els carrers…tresors amb encant…hi ha qui l’anomena la ciutat del donzell…i és candidata a Patrimoni mundial de la humanitat.

Sigüenza té 4700 habitants, molts per a la zona, pocs si es compara en altres poblacions de la resta d’Espanya. És una població rica en patrimoni on trobem vestigis des de l’època medieval fins al neoclassicisme. Ja entrant veiem un tast. Passem  pel Portal Mayor, una de les cinc portes que conserva de les antigues muralles, el més important i lloc de pas del Camí Reial. Queden alguns llenços de muralla. Les altres són Puerta del Hierro, Arquillo de san Juan, Puerta del Sol i Puertas del Toril.

Aparquem davant del castell, imponent fortalesa  de traçat medieval, construïda al segle XII  sobre un antic alcasser àrab del segle VIII a més de servir de protecció en cas d’atac, s’utilitzà des del segle XII fins el segle XIX com residència dels bisbes. Este any 2024 Sigüenza 2024 celebra el IX centenari de la seua reconquesta, concretament va ser un 22 de gener, eixe dia les tropes castellanes, comandades pel bisbe D Bernardo de Agen entraren al castell i alliberaren a la població de la dominació musulmana que hi era des del 713. Després de la conquesta el bisbe guerrer tindria el poder religiós i polític de la població.

Després de les guerres carlistes el castell quedà fet malbé i s’abandonà, la ruïna total arribà després de la guerra civil. Al llarg de la seua historia ha acollit a coneguts personatges com el cardenal Mendoza, l’arxiduc Carlos d’Àustria o Fernando VII. I si parlem de més actuals...alguns actors mentre rodaven pel·lícules o parlamentaris espanyols que estigueren al castell ideant la Constitució.

I diuen que al castell hi ha una fantasma, el de Doña Blanca de Borbó, que estigué confinada quatre anys. Pedro I de Castilla, conegut com El cruel,  tancà hi la dona en 1355, als pocs dies de casar-se per evitar que recolzara els nobles que volien llevar-li el tron i alhora tenir camp lliure per a seguir amb la seua amant Maria de Padilla. Al parador es conserva l’estança presó del segle XVI per rememorar el  tancament de la noble.

En 1970 començà la restauració  i en enllestir-la es convertí  en Parador Nacional de turisme.

Accedim al pati d’armes, on s’hi refugiava la població en cas a d’atac Està empedrat i actualment s’ha convertit en un lloc enjardinat tranquil on prendre alguna cosa o descansar. S’hi conserva el pou antic enmig del pati. Observe els alts i grossos murs, les torres...realment el castell era un lloc segur.

 

Seguim el passeig  pel carrer major...anem sense rumb...i sense mapa...no importa veure més o menys...el passeig agradable entre la uniformitat arquitectònica i de color és bonic...m’agrada Sigüenza.

A meitat carrer està romànica l’església de Santiago, que recorda un temple romà. Del temple primitiu es conserva la portada solament perquè malauradament l’interior fou destruït durant la guerra Civil. A la porta d’entrada està  el bust de l’apòstol Santiago i l’escut dels bisbe Fadrique de Portugal del segel XVI. Durant un temps l’església estigué unida al convent de l’ordre de les clarisses abandonat a la dècada de 1940.

Entrem, és una església, actualment dessacralitzada, que fou seu del consell de la ciutat. Té una sola nau i destaca el presbiteri del segle XII que connecta a la nau per un arc apuntat amb les corresponents dobles columnes.

L’església comença a rehabilitar-se en 2017. L’encarregat  de l’església que forma part de l’associació d’amics de l’església de Santiago, explica amb passió cada detall que hi ha i com va anar la rehabilitació. I amb el seu entusiasme de fer didàctica  va dirigint-nos cap a on mirar...cap a les voltes, cap a les finestres romàniques, cap al sòl original de pedra del segle XII que estava tapat per rajols i que demostra l’època de construcció de l’edifici , cap a un banc de pedra,   cap a la pujada a la torre del campanar o cap a una peça de campana que té tallada la conxa de Santiago. El guia ens indica el que queda de la pintura dels presbiteri del segle XV, són fragments deteriorats però amb les seues indicacions veiem quatre àngels. De tot, destaca un element descobert l’any 2019:  una fornícula del segle XV que fou tapada i estava darrere d’unes pedres, actualment s’ha restaurat. El jove ens conta que durant el treball de rehabilitació, en les excavacions arqueològiques trobaren l’esquelet del fundador.

 

 

Una de les grans sorpreses durant les obres de la restauració fou saber que abans de ser església cristiana formà part de l’estructura defensiva de la ciutat sota el domini islàmic al segle X. Uns vidres transparents al sòl deixen veure esta part davall de la part que trepitgem,  però jo baixe uns escalons per veure-ho millor.

S’ha convertit en centre d’interpretació del romànic de la província de Guadalajara. Tot s’ha fet amb gran esforços econòmics L’arquitectura dels segles XII i XIII està integrada amb les noves tecnologies que permeten entendre millor com s’hi construí fa deu segles. Hi ha una part per conèixer el romànic en general, la reproducció virtual de la tomba del fundador del convent, la historia de l’edifici, la riquesa de l’eix Sigüenza-Atienza que pretén ser patrimoni de la humanitat i a més la part  dedicada al romànic en la província, on hi ha 27 esglésies romàniques de pobles alguns quasi abandonats i que en algun temps foren cap de senyoriu.

Molt a prop de l’església de Santiago està la casa va pertànyer a la família dels Vazquez de Arce, la del famós Doncel, que visitem. 

És un palauet construït al segle XV que actualment pertany a la universitat d’Alcalà de Henares que s’ha encarregat de la restauració i habilitació per a la visita. La recuperació d’esta casa tan important es va inaugurar en 2002. Gran treball. A l’exterior destaquen els escuts nobiliaris i la torre amb merlets.

 És d’estil gòtic civil, i de fet conserva un arc a l’interior. L’edifici hi ha elements exposats i sales museu.

Anem per les diferents sales. La sala mudèjar m’agrada, separada per arcs  i decorada amb sanefes...

Hi ha altres de temàtica variada: una al pintor Sorolla, altra al tèxtil, altra a la fabricació de guitarres…Hi està l’arxiu municipal.

I a prop està l’església romànica de san Vicente, del segle XII, la segona església romànica de la població. La mire i remire i trobe una curiositat arquitectònica: la combinació de la portada amb l’arc que sobreïx totalment descentrat. Diuen que per raons tècniques. La imatge de la Verge també no està centrada però segons la gent local és per a que les persones, que hi van des del carrer sant Vicent, paral·lel al carrer Major, la vegen millor.

De lluny veiem la Plazuela de la cárcel, on estava l’antic ajuntament  i com bé diu el nom de la plaça estava la presó. També, si seguirem més enllà de la plaça trobaríem les portes de muralla, la Puerta de hierro i la Puerta del Arquillo. Tanmateix, volem anar a la catedral. És la nostra prioritat. Així que retornem al carrer Major que hem agafat des del castell i  ja la veiem enfront. La catedral de Santa Maria, una de les més boniques d’Espanya, com després comprovarem. és el tercer edifici religiós romànic que conserva Sigüenza.

 

Passem per davant de la Puerta del Sol, del segle XIV que comunica el carrer Mayor amb el passeig de Ronda.

Ja estem quasi en la plaça Major, una de les places castellanes més boniques d’Espanya. Conten que uns americans volien comprar-la per emporta-se-la pedra a pedra als Estats Units.

Al segle XV el cardenal Mendoza decidí crear un espai més ampli enfront de la catedral  i enderrocà part de la muralla. El lloc el necessitava per a celebrar hi espectables o el mercat setmanal. És rectangular allargada de nord a sud. A un costat hi ha una galeria porticada que servia de refugi en els dies de pluja. Sobre les porxades s’edificaren les cases per al cabildo que s’adornaren amb escuts. 

Junt  als porxos està la Porta del Toril, vestigi de muralla. La raó del nom s’endevina. Ve de quan la plaça  s’utilitzava com cós taurí, els bous eixien per esta porta.

 

Al sud de la plaça està el palacio de los Deanes del segle XVI, amb doble filera d’arcs i galeria,  convertit en l’actual seu de l’ajuntament.

I al nord està la catedral, que mereix un capítol a banda.

 

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024