Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 28 de juny del 2014

JORDÀNIA: ruïnes de JERASH

Diuen de Jerash que és la Pompeya asiàtica, és la segona atracció turística de Jordània després de Petra .

Gerasa és una antiga ciutat de la Decàpolis.
Jerash situada a 50 quilòmetres d’Amman la capital de Jordània, és el nom d’una antiga ciutat de la Decàpolis, que és com es denomina al grup de deu ciutats situades als confins orientals de l’imperi romà. En el grup de deu també esta l’actual Ammán capital de Jordània i Damasc capital de Síria.


Són unes de les ruines millor conservades del Pròxim Orient.

Les ruïnes  de Jerash estan considerades de les més importants i millor conservades del Pròxim Orient. I en part este bon estat de conservació és degut a l’arena, això i el bon treball de l’equip de restauració. 


L'arena les va cobrir durant segles i este fet contribuí a conservar-les.

Terratrèmols naturals i guerres posteriors contribuïren a la seua destrucció i les ruïnes quedaren amagades soterrades al terra. Les ruines de Jerash foren descobertes al segle XIX amagada en l’arena durant segles.Va ser l’any 1806, quan l’orientalista alemany les va descobrir i començà l’excavació per tornar la vida a la ciutat.

El que vegem és una mínima part del total que està amagat.

Només s’hi veu una mínima part, hi ha molt encara amagat i els treball continuen. Esta ciutat romana m’agrada  i no puc més que recomanar-la. Perd protagonisme per culpa de Petra, però no té res a veure una amb altra, són les dos espectaculars i ni una ni altra defrauden.

Terratrèmols naturals i guerres posteriors contribuïren a la seua destrucció
 i les ruïnes quedaren amagades soterrades al terra.

Jerash va ser una ciutat privilegiada, els romans garantiren la pau i seguretat a l’àrea i així els habitants s’hi van poder dedicar al desenvolupament econòmic i a la construcció. Per la qual cosa a la segona meitat del  segle I la ciutat va aconseguir el seu màxim esplendor.

La major part d’estos monuments foren construïts amb donacions dels rics de la ciutat.

Per l’esplendor aconseguit Adriano la va visitar als anys 129 i 130 i en el seu honor es va construir l’arc de triomf o arc d’Adrià.

És exemple únic de ciutat romana ben conservada on podem veure entre carrers pavimentats molts monuments, els més destacats són L’Arc d’Adrià, el circ, l’hipódrom, dos inmensos temples dedicats a Zeus i Artemis el Foro ovalat i envoltat d’una columnata, una llarga avinguda de columnes , els dos teatres, dos banys, temples secundaris en importància i unes muralles quasi completes. La major part d’estos monuments foren construïts amb donacions dels rics de la ciutat.



Hi ha molt per a veure...ocupa molta superficie.


Diuen de Jerash que és la Pompeya asiàtica, és la segona atracció turística de Jordània després de Petra  tots els anys, a finals del mes de juliol se celebra el festival de Jerash, que és una mostra d’art jordà i trobada de diferents cultures.


En juliol, s'hi celebra un festival de cultures.


QUADERN DE VIATGE, JORDÀNIA, estiu 1997




divendres, 27 de juny del 2014

RESSENYA de lector EN PRIMERA PERSONA per Dolors Jimeno



EN PRIMERA PERSONA
Escrita per Dolors Jimeno
responsable de Intersindical valenciana cultura i escriptora.

Dolors Jimeno ha publicat literatura infantil i juvenil (L'illa de l'amistat, a Baula, o Un edifici en forma de vaixell, a Tabarca, entre d'altres) i uns quants relats recollits en diverses antologies (La dona policroma, El mirador de Meissen, Alvar i Jean...). A més a més, ha obtingut tot un seguit de premis amb les seves obres: premi Maig de narrativa breu, premi Conta'm dona de Catarroja o el premi Joan Fuster, entre d'altres.

Comentari sobre la lectura de En primera persona Novel•la de Mariló Sanz Mora, editada per El Toll. 

Quan arribà a les meues mans En primera persona encara tenia en el cap l’última novel•la que acabava de llegir Tierra de humo, de Vicente Muñoz Puelles. Potser per això vaig començar a veure similituds: tant Vicente com Mariló combinen la història i la ficció i adoben la narració amb cartes, informes, referències als arxius, etc. La gran diferència és que Tierra de humo està dividida en molts capítols que faciliten la lectura i la comprensió i En primera persona és indesinenter i estic segura que és cosa de l’editorial. 

Si en consulteu el web ho comprendreu. ttp://editorialeltoll.blogspot.com.es/. Aquesta absència de punts i a banda, paràgrafs, capítols, etc. és una manera molt poc ortodoxa de presentar una opera prima. 

Mariló Sanz Mora canvia els seus temes habituals, contes infantils i relats de viatges, per a oferir-nos una novel•la que té molt bon llegir. L’argument atrapa, no pots parar fins arribar al final. L’autora té la pretensió “de retrobar-se amb un passat que s’està oblidant a grans passes”. D’acord, però la novel•la no és només això, ens conta unes històries precioses, de tema universal i ambientades en el seu poble Aielo de Malferit, autèntic protagonista principal, on es produeix el crim amb què arranca la narració el gener de 1901. 

Mariló compagina fets històrics amb fets quotidians contats o recordats i amb l’all-i-oli de ficció que permet lligar-ho tot. També recorda, per això, Les veus del Pamano, de Jaume Cabré igual que recorda La taverna del cau de la lluns, de Vicent Usó, a l’hora de contar un mateix fet des del document històric o el record d’algún dels protagonistes. 

En definitiva, una primera novel•la molt interessant d’una escriptora que esperem seguir en el seu creixement literari. El 15 d’abril de 2015 la tindrem a El Micalet parla de llibres. 

Dolors Jimeno. 27 de juny de 2014.

dimarts, 24 de juny del 2014

GIRONA passeig per la ciutat

Girona és una ciutat acollidora i no excessivament gran, la la majoria  de la població està  al barri vell, tot està a un pas.

M’agrada Girona, i no puc començar este escrit d’altra manera. No hi ha cap raó especial, alguns dirien que és perquè està prop de Barcelona, altres dirien perquè està situada entre el mar i la muntanya, no sé, tal volta jo la trobe agradable per la grandària. No es veu multitud de gent, té tots els avantatges de les grans ciutats  i no els inconvenients. És acollidora, ni excessivament gran ni excessivament xicoteta.

Hem vingut per quedar-nos una setmana, escodrinyarem la ciutat i amb tren o bus visitarem els seus voltants. No tenim cap previsió sinó la d’un llistat de recomanacions. Ens deixarem portar pels horaris dels transports i pels suggeriments que ens vinguen de moment, els que ens puguen fer la gent que trobem. El primer que fem és anar a l’oficina d’informació i turisme,  que com experts que són, ens aconsellen.



En esta ocasió tenim l’hotel allunyat del centre urbà. És la primera sensació quan arribem ja de nit, però una vegada fet el primer trajecte diürn , situats i sabent el camí, tot està a un pas.  Cada dia travessem el parc de la Devesa per anar al centre històric de Girona. Però és un goig de passeig quan no hi ha cap pressa, el parc té més de 2500 arbres plataners dels quals alguns superen els 50 metres d’alçària. 



I quan arribem a centre històric, al barri vell, ens meravellem amb els monuments, amb les vistes, amb l’ambient, amb els carrerons costeruts i les places porticades. Passegem pels seus carrers sense aglomeracions, sense entropessar, puc admirar el seus ponts i eixe conjunt de cases, que són la imatge que la identifiquen. 

És el que destaque,  la panoràmica de les cases del Oñar que són famoses pel color i per la situació, conegudes per tothom pel conjunt que formen junt al riu sobreeixint la catedral per damunt de tot. 




I ponts...de ponts hi ha uns quants. En total en són deu. El riu Ter, és el que passa  per la ciutat i el seu afluent Onyar divideix la ciutat en dues zones. 

El pont  de sant Feliu així com el pont de  ferro són els que nosaltres més utilitzem per passar d’un costat a l’altre, per accedir a la vora dreta que és on està el barri vell.  

Els ponts solucionaren el problema d’unir les dos parts de la ciutat separades pel riu, actualment no queda cap dels medievals i els que hi ha són de nova construcció. Destaquen tres ponts històrics, fidelment conservats i un de construcció més recent.


Un és el  pont de Pedra, datat a l’any 1856 i construït amb la típica pedra gironina amb abundants fòssils. Es va dissenyar per ser pont principal, per a persones si carruatges.



Altre és el pont de ferro o de les pescateries velles, construït per la companyia Eiffel l’any 1877.  Té escales d’accés i és d’us de vianants. Va substituir a unes passarel•les de fusta junt a les pescateries que sempre es feien malbé en les freqüents inundacions.



I també està el pont de Gómez d’us de vianants solament,  de 1916, fet amb formigó que aleshores era una novetat en construcció. Té un únic arc i és un pont esvelt i modern. Porta el nom de la persona que va cedir part de sa casa per a poder construir-lo. 

I altre més, com un dels més moderns està el pont de san Feliu, construït l’any 1995.

Cada vegada que creuem un dels ponts parem l’atenció en la vista de les cases, és una panoràmica perfecta. Mirem i no podem evitar fer comparacions amb Venecia. El que tenim davant no és com Venècia, no comparem la bellesa, el que mirem és que moltes de les portes d’entrada a casa en la ciutat italiana donen a l’aigua, en este cas és la part darrera la que dóna al riu. 




Observem amb deteniment detalls que ens delaten la vida que es fa a les cases, vegem cadires en terrasses que ens diuen que algunes són bars, vegem també roba estesa. Tot, li dóna a la ciutat un aire popular. Estic segura que esta estampa és similar a la de fa un grapat d'anys.



Fem una caminada fins a una part de la muralla que està ben conservada situada junt a un jardí molt propici per fer una relaxant passejada.

La muralla carolíngia, és segons diuen un element únic en Europa. La voregem fent el camí de ronda antic i gaudint de les vistes que els miradors ofereixen. 


Visitem els banys àrabs al final del passeig arqueòlogic. S’anomenen àrabs però en realitat és una construcció cristiana romànica del segle XII, però el disseny està inspirat en banys àrabs i termes romanes.



I anem el bari jueu, el Call, que és un dels millors conservats d’Espanya. A l’edat mitjana el  barri jueu de Girona junt al de Besalú que és una població menuda de la província, formaven uns dels centres culturals me representatius de la comunitat sefardita d’Espanya.




És un goig visitar la ciutat, el conjunt històric està concentrat i els monuments estan molt a prop uns dels altres. 


I així arribem al monestir benedictí de san Pere de Gallimants, del segle XII, destaca els capitells de l’església i el claustre. Es de 1992 forma part del museu arqueòlogic.



Seguint el nostre deambular passem per la capella de sant Nicolau enfront de Sant Pere Galligants, és un temple romànic llombard del segle XII amb una única nau molt elegant i un cimbori octogonal. Es va edificar al barri de sant Pere per donar serveis parroquials al monestir. Actualment pertany a l’ajuntament i s’utilitza per a exposicions.



I passem per sant Feliu, originaria dels primers temps dels cristianisme, conserva molt de l’edifici romànic completat posteriorment per elements gòtics i barrocs. Conté valuosos sepulcres romans i paleocristians.

I com no? no deixem d’anar a la catedral, que ressalta per la façana barroca. Va ser construïda entre els segles XI i XVIII, i el que la fa peculiar és una ampla nau gòtica, diuen que la més ampla del món desprès de la del Vaticà. Particularment m’agrada una part que data del segle XVIII:  l’escalinata de la catedral, que és espectacular, té 90 escalons distribuïts en tres trams i balustrada de pedra a cada costat. Es  com si anàrem pujant camí cap al cel...



Del claustre del segle XII destaca l’ornamentació.


Carlomagno està molt present en la història d Girona, es diu que va alliberar la ciutat del domini musulmà i va construir la catedral al mateix lloc on s’hi trobava la mesquita.

I com hi ha temps per a tot, no solament dediquem el temps a caminar i visitar monuments, cada vesprada i nit, parem a una plaça acollidora, la plaça de la independència que és on s’hi concentren restaurants i llocs d’esplai, un lloc sempre ple de gent i activitat.

Que bonica és Girona!. La preocupació per la conservació del Patrimoni, és una constant en la ciutat i en la província, tal volta és el que li dóna encant, tal volta és el que la fa un lloc bonic, el sentir-se quasi transportat en el temps mentre passeges pels seus nombrosos racons i places.


QUADERN DE VIATGE, GIRONA, primavera 2005




dissabte, 21 de juny del 2014

NORUEGA : Amb el HURTIGRUTE cap a TROMSO

El Hurtigrute és un vaixell de línia regular,com un autobús, on també s’hi pot passar la nit perquè el trajecte total és llarg, dura sis dies i mig des del punt de partida fins el final.

Després d’haver viscut l’espectacle natural nocturn de veure amagar-se el sol i quedar-se el cel clar, ens dirigim cap al port de HAMMERFEST perquè hui pugem a bord del HURTIGRUTE, que es el vaixell que fa el trajecte per la costa.

El HURTIGRUTE, és el vaixell que fa el trajecte per la costa.

Encara estem en terreny de rens, se’n veuen molts menjant, corrent o parats, observant qui els observa buscant menjar en estos paratges pelats de vegetació.

Sovint trobem rens en meitat de la carretera i enmig del paratge inhospit que en envolta.

La pluja està sovint present, fins i tot en estiu, però dura poc i en un tres i no res, deixa passar al sol encara que per estes latitud calfa poc. Passem pel fiord PORSANG que té un color verdós que li dóna un brillo especial. Al nord de Noruega les carreteres són totes estretes, travessen muntanyes i bordegen fiords. M’agraden.



Arribem a Hammerfest. Anem a embarcar al Hurtigrute, tota una institució. El Hurtigrute és un llegendari vaixell, que el mateix nom en noruec explica l’essència del que és. En noruec significa línea ràpida, i així s'anomenen als vaixells de correus tradicionals noruecs que des de finals dels segle XIX,  uneixen llocs de la costa al llarg de més de 2700 quilòmetres. Actualment són vaixells de carrega alhora que transporten passatgers entre ciutats o passatgers de creuer en viatge de plaer entre les localitats de Bergen i Kirknes fent un recorregut que dura sis dies i mig. Així que amb el temps el Hurtigrute es també una atracció turística. 

Nosaltres l’usem, com els locals, per anar de ciutat a ciutat en un dia, no anem a passar la nit, encara que només entrar ja dona ganes de quedar-se més temps. No és un vaixell amb cabines luxoses, ni cines, ni casinos de joc, ni discoteques ni altres serveis dels quals disposen els creuers anomenats com a tals. No és un lloc on s’ha de disposar  vestimenta d’etiqueta, el Hurtigrute és més informal i l’aire que s’hi respira a més de pur i sa, és relaxant. El Hurtigrute està fet per a viure el paisatge i la resta sobra. Podem passejar per coberta o quedar-nos dins i gaudir del paisatge a traves de les grans finestres de vidre que resguarden del fred.

El vaixell té unes parades establertes, on puja i baixa gent, com si fos un  autobús de línia regular.

Després de molts anys depenent de Suècia i de Dinamarca, Noruega va aconseguir la independència política efectiva a principis dels segle XX. Deu ser per això que es veu tant onejar la bandera nacional, no solament en llocs turístics i oficials, sinó també davant les pròpies cases.

La bandera nacional oneja per tot arreu.

Des del Hurtigrute observem les diferents illes per les que passem...i em fa pensar en el tipus de vida que portaran. Des de les muntanyes observe com baixen les nombroses cascades amb un salt de centenars de metres que amb fúria van a precipitar-se al mar. 

No volem perdre's cap de les vistes del trajecte, malgrat el fred.

En coberta fa fred, però no importa. Les vistes s’ho valen. Les gavines i altres aus constantment voletegen pel nostre voltant sense fugir. I quina tranquil•litat...i quin goig...i quin descans. L’únic que fem es passejar per fora i quan ens gelem entrem dins per escalfar-nos.

En coberta fa fred, però no importa, les vistes s’ho valen.

El vaixell té parades establertes, és com l’autobús de carretera que va de poble en poble, este vaixell va de port a port. Una de les parades és el port de SKJERVOY, on desembarquen passatgers i en pugen altres.

Parem en diversos ports.

Els núvols encara fan la imatge més bonica.

Particularment prefereisc estar fora gelant-me, no em canse de mirar el paisatge que va canviant per moments: un poc de fred, un poc de calor, un poc de pluja, un poc de sol. L’arc de sant Marti apareix i desapareix.

Plou i fa sol...

Jugue amb la llum de la càmera i faig fotos a contrallum, els núvols negres i l’efecte de contrallum canvien la realitat, el dia semblarà la nit.



Juguem a crear imatges optiques de contrallum.

Arribem a TROMSO, la nostra parada final. Quina llàstima que este viatge en el Hurtigrute s’ha acabat! Tal volta quan torne a Noruega, perquè voldria tornar, faça el trajecte complet de 6 dies i mig des de  Bergen, que a més a més es una ciutat de la qual guarde divertits records passats en un pub on coneguèrem un xicot que ens va mostrar el buc escola perquè era l’encarregar de transmissions Si, decidit... queda apuntat en el llistat de viatges pendents o per a conèixer o tornar.

Hem deixat el vaixell per endinsar-nos en altre passeig urbà i és que al primer colp d’ull es veu que Tromso és una bonica ciutat, és universitària, cosmopolita i agradable per a passejar, per alguna cosa se l’anomena el Paris nòrdic! Hi ha molts comerços, restaurants, bars, cafès, centres culturals i sales de festa. Deambulem, això ho fem molt bé. I el primer monument en el que parem atenció és la catedral antiga de fusta del segle XVIII.

La catedral de Tromso.


Fa fred, estem en estiu i portem l’anorac posat...fins i tot els pardalets busquen lloc cara al sol on dormir tranquil•lament.

Tots busquem el sol, fins i tot els ocells...que van pels bancs...i per tot arreu.

Arribem al carrer Storgata, el més comercial i amb activitat de tota la ciutat. En general és una ciutat amb vida perquè hi ha molts estudiants. Es nota en l`ambient i en els locals, on s’hi respira eixe aire estudiantil tan característic i que contagia alegria. Del carrer storgata anem a parar al mercat del port. Fem una ullada del que es ven, tot peix, la majoria fresc, però també venen, i nosaltres en comprem, altre menjar a punt per a consumir. No ens resistim a menjar un cucurrutxo de gambes que estan delicioses.

Fem un passeig molt agradable, Tromso és una ciutat acollidora.


Anem al carrer Prestengata, que conserva les cases de fusta més antigues de Tromso i del nord de Trondheim. Després anem a la catedral àrtica, més recent i moderna, va ser construïda l’any 1965 i és un monument emblemàtic de la ciutat. L’especial estructura es va inspirar en els paisatges del nord de noruega, encara que em recorda una cosa, i que em perdonen els noruecs,...no us sembla una típica barraca valenciana?

La catedral artica
En Tromso es barregen edificis antics amb els d’arquitectura avantguardista, com el de Polaria que és una barreja de museu-aquari on es mostra la vida de l’àrtic. En Polaria trobem foques, les foques barbudes, passejant i recorrent unes vitrines peixeres a la vista de tothom. Són unes foques molt populars entre xiquets, per ser tranquil•les i intel•ligents.


Polaria, el museu.

M’agrada esta ciutat.

QUADERN DE VIATGE,  Noruega, estiu 1999

Pots llegir més sobre Noruega en este bloc, en el link corresponent.