NORUEGA
Rafa Lahuerta
Hui us mostre un autor valencià, Rafa Lahuerta i una editorial valenciana,
Drassana. I és que, malauradament hi ha persones que encara li tenen “por” a llegir
en valencià, per la qual cosa hem de promoure la lectura en la nostra llengua i els nostres
autors i autores. Rafa Lahuerta és un dels nostres autors, “Noruega” és la seua
segona novel·la, que ha estat mereixedora del premi Lletraferit 2020. I sobre l’editorial
Drassana, què dir? Només cal llegir la carta de presentació per desatacar-la: Valencians, Mediterranis. Fem
llibres de la mateixa forma que en les drassanes medievals es
construïen vaixells: fruint del procés,cuidant cada detall… que bonic no?
El primer que crida l’atenció de la novel·la és el títol: “Noruega”, fa
pensar que el contingut no té res a veure amb el nostre entorn. Noruega no és un
país escandinau? Serà un llibre de viatges? Però res més lluny de la realitat.
O no, perquè mirant-ho bé, si que parla d’un viatge però el que fa el
protagonista a l’interior de l’ànima, i a més a més, ens mostra en profunditat
la ciutat de València, de fet és eix central del relat. Així que la catalogació
de llibre viatger, metafòricament parlant, no està tan desgavellada.
Qui mostra València, la que va de la dècada de 1980 fins el present, és Albert Sanchis Bermell, que en 1984 tenia 14 anys. L’autor crea una
biografia imaginaria, relatada en primera persona. Mostra l’evolució personal i
l’evolució de la ciutat en quant a urbanisme, costums, llocs d’oci o botigues. Es
nota que coneix la ciutat a fons i l’estima, a més a més que li agrada el cine,
la música i la lectura. Quants noms de carrers, de places, de comerços, de
bars, de clubs d’oci... i quantes referències a llibres i autors, a periodistes,
actrius, actors, personatges reals dels barris, pel·lícules o música! Quantes
anècdotes i històries! Diu el mateix Rafa Lahuerta, que ha tardat més de cinc anys
en acumular tota la informació. Cert que s’hi veu un gran treball de
recopilació que mostra de manera intel·ligent sense caure en la fanfàrria.
Albert és un
jove de classe mitja criat al costat
del Mercat Central i educat
en un col·legi religiós, però els seus amics de la pre adolescència pertanyen
als més baixos fons. És fill de botiguers i venen saladures i conserves i també
el salmó de Noruega, que fa que la família porte per malnom Els noruecs. El malnom familiar és qui
dona títol a la novel·la. Els malnoms estan molt presents en tota la novel·la,
no solament definint la família, també quan parla de personatges anònims, de veïns
o d’amics. A més a més Noruega té altre significat que fins el final no es
destapa.
Precisament són
els amics, tots carn de canó, els que durant la dècada de 1980, li mostren per
primera vegada les entranyes de València desconegudes per a tants: la
delinqüència, l’alcoholisme, la prostitució, la droga, el sexe… i alhora que
viu totes les passions mundanes existents, unes vegades frenèticament i altres
intentat desenganxar-se del poder d’atracció que exerceixen sobre ell, les
mostra al lector creant una atmosfera enrarida i fosca que anuncia que algun
dia passarà alguna fatalitat. Eixa espera de saber si passarà o no, si Albert
se’n sortirà o no d’eixa vida que haguera pogut ser d’altra manera i en la que
sempre està començant de nou, crea intriga i ganes d’avançar en la lectura. Cap
a meitat de la novel·la ja dona pistes del final personal, que siga dit de pas,
manté el cor en un puny.
El protagonista
sent dolor i amor a una València que ja no existeix però que forma part del
passat recent que no s’ha d’oblidar, mostrant-nos el casc històric, el que ara
està destruït o degradat, el que el temps i el turisme ha canviat. Alhora, els
records de la infantesa deambulant per València li fan pensar-hi en el sentit
de la vida. Pàgina a pàgina fa un cant d’enyor comparatiu mostrant el que hi
havia abans i el que queda ara, i a nivell personal compara com era de xicotet
i en el que es va convertir passats els anys vivint una vida que considera falsa.
La germana Rocio, la que Albert enyora tant,
forma part important de la història. Està sense estar. Era l’artista que ja de
menuda apuntava creativitat inventant
una platja en meitat de la Plaça del Mercat, era l’ullet dret de pare i la que
apuntava més alt de la família i se’n va anar a estudiar a l’estranger, era la
més lliure, la més somniadora...però al capdavall va parar de somniar. Albert
l’enyora i també l’enveja perquè coneixia el pare com ell no ho va fer mai. També
és de gran influència per Albert, l’entranyable iaio Pepe i les seues
ocurrències, és espontani, és sincer, és pràctic... és qui motiva al net a ser
novel·lista. Els seus comentaris trauen somriures. També el mestre Martorell li
deia que tenia don per a l’escriptura. Des
de xiquet escriu com un diari.
Tot li sembla
novel·lable... cada personatge, cada situació… la vida dels amics... però Albert no s’hi veu capaç d’escriure una novel·la.
Ho intenta en tres ocasions i no les enllesteix, tot es queda en
projectes. I resulta original que estiguen inclosos dins de “Noruega” per la
qual cosa podem llegir els tres inicis de novel·la, que comptat i debatut, formen la novel·la que
Albert vol contar, la que escriu amb dolor contagiós. “Noruega” és la seua vida
quotidiana en la València que tant estima perquè se n’adona que no cal
presentar herois, cadascú te la seua novel·la pròpia en el que viu dia a dia.
En un dels
projectes de llibres “L’últim calendari” escriu una nota curiosa. Diu que per a
documentar-se ha de parlar amb Rafa Lahuerta (que és l’escriptor de la
novel·la) perquè els seus pares tenien un forn ( i és real) i el podria ajudar. I afegeix “però sense donar-li massa bola, Lahuerta
se’n va per les branques amb facilitat”, també afegeix: “estrany personatge Lahuerta, un dels més
rars que he conegut i això que el llistat és llarg”. No és l’única
referència a Lahuerta perquè el posa com un amic de confiança. M’ha tret un
somriure eixa manera de parlar de si mateix i d’incloure’s en el relat, com
Hitchcock que sempre apareix en alguna seqüència de les seues pel·lícules.
Vol canviar de
vida, vol oblidar, vol començar de nou però de res serveix fugir. Albert vol
ser escriptor i fracassa, vol intentar ser feliç i tampoc ho aconsegueix, tot perquè
el persegueixen moltes ombres. És un llibre desolador, trist des de l’inici
fins el final, simplement perquè Albert se sent així vivint una lluita continua
per viure o sobreviure i observar alhora la degradació d’una ciutat que estima
amb bogeria. I en eixa lluita sempre l’acompanyen els llibres. Cal ressaltar-ho.
Els llibres sempre són la millor companyia, en moments bons o dolents.
Es nota que és
una novel·la estudiada, no hi ha precipitació, com es veu de vegades en alguna
que altra. De fet la novel·la poc pecar d’aglutinar massa reflexions, de
donar-li massa voltes... com diu l’Albert tal volta Lahuerta “se n’ha anat per
les branques”, però el que no es pot discutir és que tot està escrit amb mestria, la d’un gran professional encara
que ell negue que ho siga. Tal volta el fet de negar-ho dona més valor al seu
treball, perquè és humil i sincer i demostra ser una gran coneixedor de l’interior
humà.
***Adaptació de la
ressenya publicada al periòdic digital vilaweb
per a la biblioteca d'Aielo de Malferit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada