FOTOS i MÚSICA : SÈTE( França)

Quanta llum! quants canals! quant de color!

Música:

Montelimar

Georges Brassans

FRANÇA: ST GUILHEM LE DÉSERT

Saint Guilhem    le désert    és un poble   creat per un guerrer    cosí    de Carlomagno, que va deixar les armes i arribà a sant. Tot començà en esta abadia enclavada entre muntanyes i banyada pel riu Herault.

St Guilhem le désert és un poble menudet francés, enmig d’unes muntanyes i vorejat pel riu Herault. Està classificat com un dels pobles més bonics de França, és un segell de qualitat i fou creat a partir de la creació d’una abadia. I l’any 1998 l’abadia fou declarada monument Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com part de la ruta francesa de Santiago en França.

St Guilhem le désert

Sembla un poble on viu la gent, no dels que esperen al turista i quan se’n va tanquen el poble amb pany i forrellat perquè no queda ningú ni a les cases ni als carrers. En este si, hi ha cases habitades, s'hi veu, però el cens de la població diu que en són pocs, un poc més de 200.

Però cal començar explicant qui era este guerrer-sant que va crear l'abadia i el poble.

Guilhem era cosí del gran Carlomagne.  Guilhem va triomfar en nombroses campanyes militars que el portaren fins i tot a Espanya l’any 801 on la victòria sobre sarraïns a Barcelona l’ompli de glòria. Tanmateix és després d’esta batalla quan decideix abandonar les armes i entrar  a la vida monàstica. I la gesta es fa llegenda, i des d’aleshores se'l considera un gran senyor i conqueridor, monjo i sant, venerat i honorat en  tota l’Edat Mitjana. A partit del segle X la seua dimensió espiritual es fa més forta i el monestir creat s’imposà com una parada en el camí de Santiago. La revolució francesa acaba amb les congregacions monàstiques i és a partir de 1960 que comença la restauració que deixa el monestir com es veu actualment.

La parada de l’autobús que ens ha dut des de Montpeller, ens deixa als afores del poble. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. 

La majoria de les cases estan distribuïdes al llarg del llarg carrer que segueix el curs de riu Verdus i també hi ha unes poques més als pocs laterals que ixen de manera no uniforme del principal, com si foren arrels. Tots són estrets i totalment tortuosos, amb arcs, les cases s’han adaptat  a l’orografia natural de les roques on esta construït. Les cases s’han adaptat a les roques, algunes estan superposades damunt, la conjugació roca i casa és perfecta. És un poble ben conservat, arreglat.

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...cases sobre roques...adaptades al lloc.

Tot gira al voltant de l'abadia, abbaye de Guellone, construïda pel sant-guerrer. Fa 1200 anys que va ser el lloc elegit. L'abadia és joia del primer art romànic llenguadocià.

Bocabada el lloc on està construïda, està practicament penjada d’una gran roca que mira al riu. Este punt seria lloc de parada i descans per a peregrins de camí cap al Sud, cap a Santiago de Compostela, segurament molts omplirien els seus recipients d’aigua de les fonts de pedra. Nosaltres, com els antics peregrins, també hem fet la primera parada, després entrarem per veure-la.

Abbaye de Guellone.

Caminem en tot moment entre cases riques, una d’elles és La maison Loriny,  junt a cases populars, vestigis romànics del segle XI i vestigis renaixentistes en finestres i cases.

Cases riques...

 ...junt a cases populars...

 Hi ha molts arcs medievals que conviden a escodrinyar que hi ha més enllà.

I molts arcs...

Hi ha moltes tendes per al turisme i llocs de menjar, a punt  per atraure divises. Tot està al seu lloc, però no resulta artificial. El poble és bonic, m’agrada, la gent que hi ha no em resulta tan angoixant com en altres llocs visitats.

Hi ha turisme però no resulta angoixant...

Em crida l’atenció un cardo que hi ha en moltes portes de casa. És un amulet,  la cardabelle,  una cardo que segons diuen, avisa de la pluja quan tanca el cor de la flor. Abans el cor es menjava, com la carxofa.

El cardo es veu per tot arreu, és "la cardabelle" i és un amulet.

Amb el nostre caminar pausat arribem a la plaça principal,  la place de la liberté on hi ha un plataner de l’any 1855.

La plaça principal.

De  fons sempre es veuen les ruines del Castell del gegant, de probable origen visigot. Conta la llegenda que un terrible gegant junt a la seua garsa vivia en el Castell que dominava la ciutat. Els veïns atemorits demanaren ajuda a Ghilhem i este disfressat anà cap a la fortalesa. Quan Guilhem estava de camí, la garsa el va reconèixer i va avisar al gegant de l’arribada del valent guerrer, però el gegant no va fer cas i va voler combatre. Però Guilhem era molt experimentat amb això de les lluites i  el gegant acabà despenyant-se pel barranc. Diuen que la garsa es va amagar ja ningú no va veure cap altra més.

Al fons s'hi veu el que qeda del castell...

A un costat de la plaça esta l’entrada a l’església i a l’abadia del XI amb una cripta pre romànica. Hi ha un orgue històric construït l’any 1872, estan les relíquies de sant Guilhem i la Vraie Croix, creu vertadera, de Carlomagno.

Esglèsia on estan les reliquies del sant i la vertadera creu de Carlomagno.

El claustre romànic és menudet.

El claustre.

He llegit en algun lloc que al poble s’ha creat un projecte per aconseguir un turisme sostenible, de manera  que el turistes no fem malbé ni al poble ni a l’entorn natural. Eixa preocupació m’agrada, respectar el patrimoni és important.  

De camí de tornada, a nomes 3 quilòmetres, veiem un paratge i un pont, és El pont del diable, del segle XI lloc per a banyistes i amants d’esports d’aigua. També passem per davant de la gruta Claumose que està nomes a 500 metres del pont. Tots dos són dos punts de referència a tenir en compte com a complement de la visita al poble, perquè a mes a més amb molta fluència horària d’anada i tornada i gratuïtament eixen navetes des del poble cap al pont. Nosaltres no hem fet parada, ens conformem amb la vista panoràmica que quasi no puc fotografiar per anar l’autobús, que ens porta a Montpeller, en marxa.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

UZÈS (França)

Diuen que la seua plaça porticada, la place aux herbes, és una de les més boniques de França...és acollidora... és irregular... i si, a mi també m'agrada.

         

Uzès.

Estem a Montpeller passant una setmana, Nimes està a un tir de pedra, només a mitja hora, i Uzès de Nimes a altra mitja hora més. Ni s’ho pensem, si anem o no anem. Així que amb una combinació horària perfecta de tren i autobús, després d’haver visitat el pont du Gard  pel mati, anem al poble que va ser el primer ducat de França. I amb la fama que arrossega volem saber si és cert el que es diu de la xicoteta població francesa. A més a més també diuen que la seua plaça porticada és de les més boniques de França.

Arribem a l’hora de dinar, i per cert, mengem molt bé una típica crep uzetiana farcida amb brandada de morue, que és una deliciosa pasta feta amb abadejo, all i oli. Després, plànol en mà com sempre, anem carrer amunt i carrer avall. Són carrers medievals, molts estrets i envaïts per botigues d’artesania, antiguitats i galeries d’art.

Uzes

El que és cert és que trobem un poble que no arriba a 8000 habitants però que sembla una gran capital per la gran quantitat de monuments que són tresors arquitectònics.

Uzès.

Alguns carrerons amaguen esglésies.

   

Esglèsies

Hi ha moltes cases renaixentistes perfectament restaurades construïdes als segles XVII i XVIII, que foren residència d’antics rics del teixit, es nota  la riquesa a les façanes que fa que contrasten amb altres cases més modestes.

        

Cases renaixentistes.

Uzès té un palau ducal impressionant, que és un castell fortificat propietat dels ducs d’Uzès des de fa més de dos mil anys. I encara ho és dels descendents. Tanmateix la visita és possible per ser monument històric. Ocupa el centre de la ciutat, construït en diverses èpoques: medieval, gòtica i renaixentista.

          

Palau ducal

Passem pel jardí medieval que està en ple casc antic i un poc amagat, però no hi entrem. És un jardí de flors i plantes emprades a l’antiguitat tant per tintorers com per sanadors, bruixes o mags.

          

Jardí medieval.

De la place aux herbes, el cor del casc antic, diuen que és una de les més boniques dels pobles francesos i tal volta ho siga però en estos moments no ho sembla i és que totes les arcades estan ocupades per comerços i per llocs de menjar o fer-se un gelat.

          

Place aux herbes

La plaça està de gom a gom de turisme, cal esperar per a que es buide i veure-la amb tranquil.litat. Tampoc s’aprecia, si no parem l’atenció, en la singularitat de la forma que té la plaça, que no és quadrada ni rectangular, és totalment irregular.

          

Place aux herbes

Llàstima, seria bonic veure la mateixa plaça buida completament, sense taules ni cadires, amb els comerços tancats i sense el que exposen a la vista. Dimecres i dissabte a la plaça fan mercat, s’omple d’agricultors dels voltants que arriben al poble a vendre els seus productes a l’aire lliure. Sobre tot el mercat del dissabte és famós. Tal volta eixos dies la plaça adquireix l’atmosfera tradicional i no la succedània modernitzada venent vestits i gelats.

Place aux herbes

I té una catedral i al costat la torre fenestrelle d’importància històrica, igualment bocabadant. La torre és un vestigi romànic del segle XII de l’antiga catedral, que destaca per ser l’únic exemplar de campanar circular conservat en França. Sembla la torre de Pisa, no puc evitar comparar. És el símbol d’Uzès, després del palau. Té 42 metres d’altura i té moltes finestretes, que li donaren nom i un sostre cònic amb teulades envernissades. 

          

Torre Fenestrelle

La torre està junt a la catedral de Saint-Théodorit. Des de la part sud hi ha una esplanada d’on es pot gaudir d’una preciosa vista de la garriga uzetiana.

          

La catedral

Al costat de la catedral està el museu municipal Georges-Borias des de 1978, a l’antic palau arquebisbal, que és un gran edifici adequat per a la finalitat que fa.

     

Antic palau arquebisbal, ara museu.

Després de fer la visita parem de nou a la plaça principal a fer-nos un refresc i descansar, fent temps, la parada de l’autobús la tenim al costat i no volem entrar a tendes, això encara es més angoixant. Ens dediquem a observar.

Amb tot Uzès m’ha impactat des del principi, erròniament pensava que era un poblet menudet, quasi despoblat, i m’he trobat altra cosa. Està clar que la majoria de gent que ocupa els carrers és provisional que en unes hores se’n va, de fet compare la quantitat de persones del mati a la vesprada i es nota, per la vesprada ja no en queden tantes. I les que queden en amagar-se el sol ja no estaran, faran com nosaltres que dormin en altra ciutat.

Però no se'n van tots perquè hi ha un tant per cent que és turisme estable. La ciutat atrau als jubilats de tota Europa que busquen tranquil·litat i clima agradable, cultura i monuments, tot junt a activitats que en Uzès no en falten. És considerat un bon lloc per estiuejar perquè a més a més està a una hora del Mediterrani.

          

Un bon lloc per visitar...

Tornem a Montpeller via Nimes. L’autobús a Nimes ens ha dut per uns paisatges preciosos i verds, la garriga incomparable, cert que el trajecte ha estat un regal per a la vista.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

FRANÇA: LE PONT DU GARD

L’aqüeducte romà per excel•lència es mereix la fama i la importància: són tres nivells d’alçada! I està ben conservat!

Anem a Nimes, però no a visitar la ciutat, anem directes a l’estació d’autobusos a pujar en el bus que ens portarà a Gard i després a Uzes, amb una combinació horària exacta i quadrada ja prevista des de casa. 

Eixim cap a  Gard a les 9’30 i arribem només en 45 minuts, entrant a poblets i tot.

Una vegada al lloc, qui vol veure el museu compra entrada. Nosaltres optem per fer passeig lliure sense pagar res. Hi ha un grapat de famílies amb xiquets, ciclistes i senderistes perquè que al voltant del pont hi ha una sèrie de caminals propicis per al passeig, està la garriga que és un paratge especialment dissenyat per a veure els cultius de la mediterrània.

El pont és fascinant. Enmig de la natura està l’obra d’arquitectura antiga que és Patrimoni de la humanitat des de 1985. El pont du Gard és una de les més boniques construccions  romanes de la regió. A mi m'agrada.

 És turístic, com no ser-ho? Fa 2000 anys que hi és perenne, donat testimoni de la història i de molts fets.. i ho fa mostrant alhora un paratge natural de singular bellesa.

L’aqüeducte es construí entre els anys 40 i 60 d.C amb la finalitat de transportar aigua a Nimes. Va ser una obra faraònica. Per a fer 59 quilòmetres d’aqüeducte, van necessitar al voltant de mil persones durant cinc anys i durant cinc anys més es feren ajustos i repararen fugues. La major part la canalització està soterrada. El pont ha estat restaurat en diverses ocasions. Al segle XVIII es construí adossat al pont altre nou per poder travessar el riu, es el que s’empra actualment. 

El pont és una de les parts de l’aqüeducte que eix a l’exterior. L’aqüeducte romà va funcionar durant els segles II i III d. C. Al segle IV, per falta de manteniment, va anar perdent cabdal i importància i és al segle VI quan s’abandona definitivament, quan visigots i francs compartiren terreny. A l’edat mitjana tornà a tenir vida atorgant-li la funció de ser lloc de pas de vianants. I anys després es furtaven les pedres per a emprar-les en altres construccions. Malauradament no és el primer cas ni el primer país on passa…allà on vaig trobe exemples del mateix.

El pont impressiona perquè es veu consistent, gran immens, ressalta per la seua magnificencia. El pont és símbol de poder, de fortalesa, també de saviesa…s’hi conserven les petjades de l’organització necessària portada endavant per a la construcció, numeració de pedres, punts de recolzament…

És una obra d’art i d’enginyeria que s’adaptà a l’orografia del terreny. Els tres nivells fan una alçada de 49 metres, 6 arcs al primer nivell, 11 al segon i 47 al tercer,  i es diferència d’altres ponts, a més a més de les dimensions, per l’obertura dels arcs, la més gran mesura quasi 25 metres.

Baixem al riu Gardon on hi ha gent banyant-se. I en altre costat a més a més hi ha lloguer de kayacs. Tot preparat per a poder passar un dia memorable.

El passeig envoltant el pont és molt agradable, malgrat que hi ha gent, però com l’espai és gran estem separats uns dels altres i no ens molestem. Volem veure’l des de tots els costats, des de baix, des de dalt, des d’un costat i des d’altre.

Al voltant del pont, que no al costat, l’any 2000 es creà infraestructura per poder controlar millor la protecció històrica i ecològica del monument i de l’entorn a alhora afavorir  la visita al foraster hi ha panels informatius, serveis, botigues, bars, sales d’activitats diverses, ludoteques per als xiquets... però està en lloc que no interfereix per a res la vista del pont i la grandiositat que representa, no està dins del paratge, i això m’agrada, és un encert que molts altres monuments naturals haurien de copiar, es poden afegir comoditats però no necessariament al costat. 

Val la pena la visita, la fama que té és merescuda. 

Una vegada donada per acabada la visita retornem el camí fet i ens dirigim cap a la redona per agafar l’autobús, esta vegada ens anem cap a la població d’Uzès que està solament a 14 quilòmetres. Arribarem a l’hora de dinar i és el que tenim previst fer.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015