ÀFRICA: CURRÍCULUM VIATGER ( tots els enllaços)

Visita la pàgina especifica per entrar directament al post que t’interesse.

Un poc sobre Àfrica…

El que jo conec d’Àfrica és solament una xicoteta porció, sobre tot de la part del Magreb. Tan de bo algun dia ampliara fronteres... m’agradaria conèixer millor l’Africa negra, potser algun dia puga escriure sobre ella. 

El primer contacte amb el món àrab va ser EGIPTE, l’Egipte faraònic, el de les piràmides i temples, el grandiós, el que Ramses es va entossudir en crear per a mostrar a tothom del futur la grandiositat d’una civilització, el que meravella i crea dubtes sobre com podrien haver fet els avantpassats tot el que van fer. Anys més tard vaig tornar a Egipte i vaig ampliar trajecte, em vaig endinsar en el llac Nasser i en poblats nubis, alguns fets ruïnes però altres vius, poblats amb gent que ha deixat la vida nòmada més incomoda i pesada per altra més estable. Els nubis viuen de manera senzilla i l’amabilitat impera sempre quan reben gent desconeguda.

He tingut la sort de viatjar per MARROC, durant un final i inici d’any. Va ser exòtic i divertit, va ser diferent i va ser magnètic, com tot país àrab. El viatge el vaig fer amb baix pressupost, i així  recorde llocs de dormir dels quals em vull oblidar perquè fins el moment són els meus roïns que mai he patit. Però per al viatger, tot és bo per assaborir el país. Qui sap si algun dia torne per compensar, i ho faça gaudint d’un dels luxosos hotels que hi ha al país!. No crec que ho faça, em sentiria incomoda mirant les penúries que l’envolten. Perquè el que si que hi ha, i molt al Marroc, és desigualtat social i econòmica.

TUNISIA també la vaig visitar durant una primavera, i recorde que la primera mirada va ser d’incomprensió, perquè vaig parar a la zona costanera on el turisme de sol està envaït per alemanys que han pres possessió d’hotels i llocs d’esplai. Tunísia és de tots els països àrabs que conec, el més occidentalitzat. Tanmateix endinsant-nos en el país trobes l’essència no desvirtuada, estan els oasis de muntanya i les ciutats sagrades, està la gent que rep gustosament el visitant que aporta divises i guanys a l’economia familiar, però si no aporta també el reben amb la mateixa amabilitat. El turisme és bo allà on va. Encara que tot té un límit i les normes del viatger haurien de ser complides sempre.

I he visitat ALGÈRIA. Va ser un viatge especial, em sent una privilegiada per poder-ho contar. Poca gent ha visitat este país i més si cal menys ho podrà fer ara. Per això de tot el que vaig veure i sentir he escrit una novel•la: ENTRE DOS MONS, amb una editorial valenta que ha apostat per ella, Nova Casa Editorial. Vull que tothom puga gaudir del viatge com jo ho vaig fer, vull que tothom li perda la por a este raconet, tan proper i desconegut i en general a tot el món àrab, simplement perquè és una por sense raó de ser. El que hem de tenir és por a la intransigència i als fanatismes, a la poca tolerància i al negar-se a obrir-se a altres maneres de pensar. Hui per hui estes actuacions estan escampades arreu del món i no solament està als països àrabs.

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

FOTOS i MÚSICA: MARROC pas a pas

De Marroc...no sabria dir quina és la millor imatge de totes les que guarde en ment, en tinc moltes...Tanmateix algunes són inesborrables com les dels laberintics zocos amb els seus olors especials o les de la plaça de Marraquech.

Al racó viatger podeu llegir sobre Marroc i veure les fotos en:

De TANGER al desert

Del desert cap al nord

Música instrumental

Desert Ecstasy

MARROC: DEL DESERT cap al NORD

No sé que tenen els deserts que sempre els trobe encisadors. No hi ha cap igual, malgrat semblar-ho. Sense res, només arena i poca vegetació, tots em donen la mateixa satisfacció i pau. No dubteu, si teniu l’oportunitat d’experimentar-ho.

Les elevades muntanyes de l’Atlas donen pas a l’àrid desert

Ens endinsarem en el desert marroquí el primer dia de l’any. Després de la ressaca l’autobús ens portà per les muntanyes de l’Atlas cap al poble de AIT BENHADDOU.

Ait Benhadou, vist de lluny és com una postal.

Ait Benhadou és una ciutat castell enmig del desert, és ciutat fortificada o Ksar, declarada Patrimoni de la humanitat de la UNESCO des de 1987. Semblava ancorada en l’Edat mitjana però havia cobrat vida per a una nova finalitat: ser plató de moltes pel•lícules com “Laurence de Arabia”, “La joya del Nilo”, “Jesus de Nazaret”, “La última tentación de Cristo”, “La momia”, “Gladiator” i “Alejandro Magno”. 

Però la postal es tornà real quan entràrem al poble i  passejàrem pels seus carrers, anàvem a soles, no hi havia més gent que nosaltres i uns pocs xiquets i joves.

Independent que siga o no explotada com a plató de cine, mereixia realment passejar pels seus carrers i parar-se davant dels berebers que hi podiem trobar, gent amb llengua pròpia que desconeixíem. Però este fet no importava perquè no calia cap paraula per comunicar-nos. Somriures i gestos valien.

Malgrat tesultar repetitiu, no ens cansàrem de fotografiar esta ciutat emmurallada estancada al passat.

Ferem el passeig tranquil•lament i de tant en tant intentàrem parlar amb els locals que hi havia. Parlàrem poc però tots ens dedicaren els millors dels somriures.

I d'Ait Benadou seguirem al voltant de 30 km, camí del Sud fins arribar a OURZAZATE, la porta del desert. Després de tants dies de viatge ja havíem oblidat els temors de trobar algun aspecte en males condicions pel fet d'haver pagat  poquet per la totalitat del viatge. Fins el moment tot resultà molt bé. Els llocs de dormir sense tindre cap luxe, eren acceptables, les menjades eren lliures i les visites de les ciutats també. Però en Ourzazate la cosa va canviar, hi va ser on vaig passar la pitjor nit de la meua vida referint-me a condicions d’hostatge.  

Va ser en aquell hotel perdut al Sud de Marroc. Catalogar-lo d’hotel és arriscat, i no sé si encertat. Que estava perdut si és cert, perquè s’hi trobava a les portes del desert, més enllà ja no hi havia molt més. L’habitació estava vella i deteriorada, però el que més aprensió donava era el llit mig trencat on hi havia uns llençols grocs i bruts, i on vaig trobar indicis clars que no havien passat per la rentadora. No vull especificar més, deixe a la imaginació del lector que pense que vaig trobar en obrir el llit i observar els llençols. El que varem fer, va ser dormir eixa nit amb roba que ja no anàvem a posar-nos més. Per suposat no cal dir, que varem llevar dels llits els “condimentats” i engroguits llençols que els cobrien i posàrem totes les tovalloles netes que trobàrem al lavabo, fent prèviament una inspecció, amb ulls inquisidors, del grau d’higiene que tenien. Estava clar que eixa nit no anàvem a dormir molt perquè a més les canonades del lavabo gotejaven i el seu soroll continu no deixava pegar ull a ningú. Ens passàrem tota la nit amb els ulls com a plats esperant que es fera de dia. 

Esta imatge era molt habitual: persones assegudes al terra i mostrant la serp, i com la dominaven.

D’Ourzazate seguírem la vall de les Alcassabes del Sàhara marroquí on sorprenien els contrastos. Paràrem a les GARGANTAS DEL TODRA, un paradís per als amants de l’escalada amb roques de 300 metres d’alçària que formaven un estret corredor configurant una gorja “desfiladero” i l’entrada de les muntanyes de l’Atles. El paratge era espectacular i conseqüentment explotat turísticament. És el que hi ha a Todra actualment, venedors i hotels per tot arreu, encara que quan jo hi vaig estar no s’hi veia res, sortosament. 

A les “gargantas del Todra", ens passàrem el temps amb la mirada amunt, l’alçària de les muntanyes obligava a alçar el cap.

I després passarem a ERFOUD, l’última ciutat abans del desert, per dirigir-nos a vore l’espectacular Gran Duna de Merzuga. Un paratge preciós, i és que no se que tenen els deserts que sempre trobe encisadors. No era una excursió aventurera,  tot estava controlat minut a minut, el transport, els dromedaris de després i el passeig, però malgrat saber que era el que feien tots, era bonic gaudir del lloc, de l’experiència de passejar a lloms del dromedari amb un balanceig continu seguint les formes de les dunes que eren les que manaven.

Estàvem al punt des d’on eixien les expedicions cap  a Merzuga.

Partírem en vehicles tot terreny  per visitar la GRAN DUNA DE MERZUGA, per a mi un lloc especial. Hi va ser quan va començar la mini aventura.

El geep ens portaren pel desert fins l’accés a la gran duna.

I una vegada la gran muntanya d’arena davant, va ser  un joc pujar-la i baixar-la, unes vegades a peu i altres en dromedari. S’experimentava la divertida sensació de tornar a la infantesa deixant-se portar per l’alegria del moment.

Solament hi havia una gran duna, però la passejarem per tots els costats, sense parar anàvem pujant i baixant-la, l’envoltàvem...a peu i en camell... un goig que durà hores i que acabà en amagar-se el sol.

Aprofite per clarificar el dubte des si s’anomena dromedari o camell. Quan es parla del desert marroquí és usual emprar la paraula camell, tanmateix no és del tot correcte perquè els camells tradicionals tenen dos gepes al llom i en Marroc en tenen una solament. Així que el que hi ha a Marroc són dromedaris, ( camello arábigo) , però els dromedaris també pertanyen a la família dels camells (camelus dromedarius). 

Els deserts m’encisen...no sé per què. El capvespre en la duna és una experiència.

Quina dosi de desert!

Una vegada satisfet el desig buscat en iniciar este viatge de gaudir del desert, tornàrem de nou a la ciutat, li tocava el torn a la tercera més gran de Marroc després de Casablanca  i de Rabat: FEZ, d’on recorde especialment la medina.

De l’interior de la laberintica medina de Fez, el més impactant eren els olors. Especialment el que es desprenia al sector dels “curtidors”.

La medina de Fez, que és la major zona de vianants del món i va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per  l’UNESCO l’any 1981, per a qui no la conega, ha de saber que és laberíntica i difícil de transitar. En arribar a la ciutat per visitar-la al nostre aire, ens avisaren que era necessari contractar el servei d’un guia abans d’entrar al mercat, que no era cap problema perquè n’eren molts joves i xiquets els que s’oferien pels carrers.

Malgrat saber que Fez té uns carrers molt entramats i estrets on és molt fàcil perdre’s, no férem cas de l’advertiment i començàrem a deambular sense saber per on. Quan varem vore la necessitat, ens vam tindre que conformar en el que hi havia. Per desesperació perquè no sabíem per on anar ni per on eixir, contractàrem els serveis d’un malcarat xic que només parlava francès i que tenia una cicatriu que li travessava la galta dreta de part a part. No semblava molt de fiar, però ja no teníem més remei, o era ell o entràvem a soles... i ens podríem perdre.

Encara recorde la conversa... El malcarat ens va durar dos minuts, al tercer minut va veure la policia i va fugir corrent com si del dimoni es tractara. Sortosament van aparèixer dos xics que ens van ajudar No varem tenir més remei que posar-se en les seues mans i en esta ocasió puc contar que férem bé perquè al poc de temps em va eixir al davant el malcarat de la cicatriu, dirigint-se a mi especialment,  exigint-me el pagament dels diners que havia acordat. Però si va estar tres minuts! Els xics van salvar la situació i de la seua butxaca li van donar unes monedes que el van fer callar.   

Amb estos dos àngels protectors ens endinsàrem per la medina, unes vegades un se n’anava i quedava l’altre i així, acompanyats per un o per dos els seguirem fidelment. I sempre a l’aguait per si el malcarat tornava...Tinguérem sort de trobar-los encara que tenien uns ullets vidriosos que delataven que alguna substància havien fumat. Ens donava igual, des del primer moment ens fiarem d’ells i ens deixarem guiar, portant-nos, com no, a casa del cosi que venia estores...però també a prendre un té en un lloquet especial i local o ens aconsellaren un bon restaurant on dinar que encara que era de luxe tenia preus normals, però ells no volien ni entrar.  

I per acabar el viatge visitàrem les ruïnes de la ciutat romana de VOLUBILIS, a 33 km de la ciutat de Meknes, un jaciment romà, probablement el millor conservat al nord d’Àfrica i Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1997, cinc anys després d’haver-lo visitat jo.

Visitar Volubilis va ser canviar radicalment respecte a tot el que fins el moment havíem vist. Ruïnes romanes al costat del mar...no semblava que estàvem en Marroc.

De tornada a uns 100 km de Ceuta paràrem al preciós i acollidor llogaret de CHAUEN, situat en les muntanyes del Rif. S’hi respirava un aire tranquil i fresc, màgic. Passejar sense saber per on, va ser el que varem fer, endinsant-se en la medina amb les seues cases emblanquinades, escodrinyant la gent i parant al final en la plaça principal. Chauen va ser una parada curta que bé s’hi mereixia més temps.

Chauen va ser l’últim lloc a visitar abans de mamprendre el regrés a Espanya.

Paràrem a la plaça principal junt al gran arbre, com tothom fa.

Chauen és un poble acollidor, bonic, emblanquinat, net, ben cuidat...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre MARROC 1992

MARROC: De TANGER al DESERT

Sovint viatgem per allunyar-nos voluntàriament de la realitat occidental i poder canviar-la provisionalment per altra diferent. Però malgrat voler, no sempre  desconnectem.

Anàrem a Marroc per Nadal i per fugir dels rituals de cap d’any. Les tres persones que viatjàvem juntes tinguérem des del principi la mosca en l’orella perquè el viatge era molt barat i no les teníem totes del que anàvem a trobar.  Així, la ruta en autobus començà fent una etapa nocturna per arribar al port d’Algeciras a la matinada per poder embarcar en el ferry i creuar l’estret de Gibraltar. Recorde com estaven les aigües de marejades, com els equipatges anaven de part a part pels corredors, com les copes penjades en la barra del bar no estaven quietes i sonaven amb el xoc d’unes amb les altres amenaçant trencar-se.

Des  d’Algeciras cap a Ceuta suportant aigües marejades.

Arribàrem a Ceuta on pràcticament no estiguérem gens, directament agafàrem la carretera de l’estret i anàrem cap a Tanger. TANGER coneguda com la porta d’Àfrica la visitàrem durant poc de temps, però el suficient per fer el primer tast del que ens esperava.

 Tanger va ser el primer contacte  de cultura àrab del viatge.

De Tanger anàrem cap a Rabat, la capital del regne, passant per poblacions costaneres de gran riquesa agrícola com Asilah i Larache. En RABAT anàrem a la madrasa, que és l’escola per impartir el Corà.

L’escola corànica, ricament decorada és un dels monuments religiosos més característics de la ciutat.
Pujàrem dalt de la madrassa per admirar les vistes. Trobàrem un pati interior en un costat i a altra part, les teulades i terrasses amb roba estesa de les cases de la ciutat.

Als afores de Rabat visitàrem les ruïnes de Chellah, un conjunt arqueològic que ajunta vestigis romans i àrabs, a més a més d’una antiga necròpolis, muralles i enormes nius de cigonyes. Tot estava envoltat d’un gran jardí que malgrat estar viu i ben cuidat, com estàvem en hivern, no estava en el seu esplendor. Tanmateix no era difícil imaginar-lo ple de colors i sentir els aromes que de segur cada primavera tindria. 

A les ruïnes de Chellah s’espera al turisme mostrant el folklore i amb paradetes de bijuteria. 

També és lloc on va gent local per descansar perquè hi ha un frondós jardí que convida  a passejar.

A Chellah trobem vestigis de la història i també enormes nius de cigonyes que han trobat el lloc perfecte per parar als murs ruïnosos del passat.

Visitar Marroc i les seues ciutats és visitar els majestuosos monuments. I com no anar al Palau Reial? L’edifici està emplaçat en una gran avinguda plena d’arbres. Quanta monumentalitat!. Quina riquesa aparent en un país tan desigual!. La pobresa no era visible al primer colp d’ull, la pobresa s’amagava portes endins perquè cara al turisme cal mostrar una altra faceta. El país ho vol així, però no el veritable viatger buscador de realitat. Tanmateix, es mostre el que es mostre en les rutes establertes pel Marroc, la façana exterior d’un país no fa oblidar el que s’amaga en cada casa, ni  fa desaparèixer les mancances i discriminacions que sofreix la població. El viatger no ho veu però ho pot sentir. 

El Palau Reial, un dels gran monuments de Rabat, un més dels nombrosos que s’hi poden visitar a la ciutat.

També anàrem a visitar la torre de Hassan, minaret inacabat fet utilitzant pedra arenisca que li dóna el color característic, situat en una explanada amb grans columnes de marbre. És un dels símbols més representatius de la ciutat, tant per la seua gran alçaria de 44 metres, la qual permet que siga vista en diferents  llocs de Rabat, com pel que se suposa anava a ser el minaret més gran del món, pertanyent a una mesquita de les mateixes característiques.

La torre tenia previst mesurar 86 metres d’alçària. Començaren la seua construcció l’any 1195 i quatre anys després el sultà Yacoub al Mansour, que ho havia manat fer, va morir i tota la construcció va parar. I inacabat és com el podem visitar. Al costat, el Mausoleu de Mohamed V, és una mostra de l’art tradicional marroquí. La tomba està feta en marfil preciós blanc i  el sostre està cobert de teules verdes, com el verd de la bandera marroquí que és el color real.

La torre de Hassan, majestuosa, elegant...Destaca per l’amplitud de l’espai on s’hi troba.Tambè destaca per l’alçària que té, visible en molts sectors de la ciutat.Però la importància li ve pel que aspirava ser i no va aconseguir en morir-se abans d’acabar les sobres el sultà que emprengué el projecte. 

Però més que monuments, que no en són pocs en esta ciutat i en general en les altres gran ciutats, el que a mi m’agradà més va ser captar les imatges de la vida diària, les que ens mostren les peculiaritats locals: cases, xiquets, un cementeri musulmà...

Els viatgers som curiosos i ho mirem tot...cap detall escapa a la nostra mirada. I tot ho trobem interessant: edificis, persones, senyals de transit, fins i tot escodrinyem si ens ve al pas, els cementeris. Als viatgers ens agrada observar per trobar les diferencies i similituds amb altres realitats. 

La Medina, el mercat, és igual i alhora diferent al que podem vore en la resta de països musulmans. Tanmateix, passat el temps i havent-ne visitat molts puc contrastar, i puc jutjar dient que encara que semblen iguals perquè una vegada dins tots tenen la mateixa funcionalitat, cadascú té la seua peculiaritat que el diferencia. Els marroquins són especialment negociants. El regateig és imprescindible i malgrat acabar la compra amb un preu que podíem pensar era barat, sempre quedava la sensació agra que ells eixien molt beneficiats i que encara ens estaven estafant. Eixa sensació de picardia experta en el comerç dels marroquins no l’he tinguda mai en cap altre país àrab on la premissa sempre era regatejar.

Per comprar als països àrabs s’ha de saber regatejar. I malgrat ser un expert regatejador encara sempre els marroquins en les seues vendes eixien guanyant.  

Tenen una picardia i enginy diferent a altres àrabs, jo note la diferència.

I de Rabat ens traslladàrem cap al Sud. A mesura que avançàvem els paratges eren cada vegada més secs, fins arribar al gran palmeral, la capital bereber: MARRAQUECH.

Era 31 de desembre, dia de cap d’any. D’esta preciosa ciutat a la que vull tornar, visitàrem la torre Kutubia que és un minaret quadrat construït a finals del segle XII que va ser model de referència per a la Giralda de Sevilla i per a la torre Hassan de Rabat. La torre és l’edifici més alt de Marraquech i amb els 77 metres domina la Medina. Antigament les seues parets, ara nues, estaven cobertes per ceràmica i estuc.

 Observar la torre Kutubia ens recordava Sevilla i la Giralda...mai es desconnecta quan es viatja.

M’agradà l’escola corànica, la madrasa, que també, com la visitada en Rabat era molt bonica, amb l’art propi, les habitacions dels estudiants, la sala d’oració i el pati sòbriament decorat i amb un estanc al mig. La madrasa va estar en funcionament fins els anys 60 del segle XX, més tard va ser restaurada i oberta al públic.

Tambè visitàrem l’escola corànica...era un goig admirar la minuciosa decoració, les sales diferents que fins fa relativament poc estaven ocupades pels estudiants.

I de la Medina, recorde especialment que paràrem l’atenció en el sector del tintorers, mirant sense perdre detall el procés tradicional i manual que empraven per posar color als fils i les teles.

Endinsar-se en la medina sempre és una temptació no per comprar, sinó per vore la realitat més patent.

Però el més impactant va ser la plaça Jemma el Fna al cor de la medina, sense cap dubte un lloc especial, no solament  per a mi, estic segura que també per a tothom que ha tingut el privilegi d’experimentar la sensació de vore, d’escoltar o d’olorar tot el que desprèn esta plaça. És Patrimoni de la Humanitat des de 2011.En la plaça hi havia un hotel, encara hi és, i l’hotel tenia una terrassa. Pujàrem dalt per observar el maremàgnum que s’hi concentrava a la plaça, per descobrir tanta vida variada. No teníem prou ulls per vore en la distància aquell bullici, aquella explosió de vida local, que també és vida turística. La plaça no és muntatge preparat per al turisme però els marroquins saben que els turistes hi van per vore-ho.

De la plaça Jemma Fna, només cal dir que és un dels llocs més especials de tots els que he visitat en la meua vida. 

Antigament, segons conten, a la plaça decapitaven els criminals exposats públicament, d’això li ve el nom que significa assemblea de morts. És immensa i envoltada de  cafès que obrin terrasses cap a l’espectacle continu que es viu a la plaça. Un d’eixos llocs privilegiats per poder observar tranquil•lament, és l’hotel Francia.

Des de la terrassa de l’hotel Francia era difícil endevinar com havíem de fer nosaltres per creuar la plaça, perquè a vista de pardal, semblava no cabre ni una agulla. I eixa multitud era continua. Ho poguérem corroborar observant durant varies hores seguides, però cobrava encara més vida per la vesprada-nit, a partir de les 6. A la terrassa de l’hotel anàrem després de dinar i ens quedàrem fins fer-se de nit, esperant per fotografiar el capvespre, que a la meua amiga i companya de viatge Azu li va eixir perfecte. 

I si de dia era un goig mirar tot el que hi dins passava, per la nit tot el que passava es multiplicava.
 Quan més de nit, més espectacle. 
Esta foto és un dels records més bonics de Marraquech, l’amiga Azu que m’acompanyava és l’autora d’esta foto i d’altres que apareixen en este viatge.  I és que tots férem fotos boniques però les d’ella van eixir precioses.

En deixar l’hotel i la nostra posició d’observadors des de les altures, baixàrem al cor de la plaça per vore de més a prop aquella tan variada diversitat. Ja de nit, hi havia tanta gent que pràcticament s’hi caminava quasi espentant, però sense importar-nos perquè  formava part de la situació i de la plaça. En aquell lloc diferent i especial hi havia de tot: exhibidors d’animals, hipnotitzadors de serps, domadors de mones, llocs per a fer-se tatuatges de henna, venedors de menjar o de sucs de taronja, conta contes, ballarins, dentistes, acròbates, escriptors de cartes, aiguaders... De tot hi havia aleshores i encara actualment, tot té cabuda en este particular punt de trobada de tota la gent.

Era, com ja he dit, 31 de desembre i malgrat voler fugir dels rituals de sempre acabàrem celebrant-ho a la manera occidental, bevent i bevent cava sense parar. Al final de la nit i després del raïm del que volíem escapar, anàrem a una discoteca d’elit, de preus exclusius per al pressupost marroquí i que seleccionava la clientela. Al final eixe cap d’any va ser un del més divertits de la meua vida, ballant sense parar ritmes àrabs i occidentals.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre MARROC 1992