Este any 2026 el romiatge a la Santa Faç és el 16 d’abril, com sempre, serà tot un esdeveniment, tota una tradició, tota una festa plena de devoció i significat.
En el romiatge popular de la Santa Faç, anomenada “ La Peregrina”, es va a peu al Monestir de la Santa Faç, cada any, el segon dijous de Pasqua, la setmana que continua al diumenge de resurrecció. És un romiatge multitudinari, considerat el més important de la Comunitat Valenciana i dels més importants d’Espanya competint amb la peregrinació a Santiago de Compostela i el Rocío de Huelva. Amb el grup de la universitat Nau Gran Campus d’Ontinyent, visitem el santuari, però no en el romiatge, això tal volta ...altra vegada...
Des d’Alacant (I PART- II PART) anem cap a Santa Faç, una pedania unida a la ciutat per una zona d’horta fèrtil. Hi ha molts caserius vestigis del passat.
I quan arribem, em resulta estrany que el santuari no estiga en un paratge natural. M’havia fet la idea que hauria de fer una caminada entre vegetació respirant aire sa i em trobe un santuari enmig d’un poble…o barri… o pedania…no sé molt bé com catalogar Santa Faç que s’ha format a partir del monestir. Està a cavall entre Alacant i el municipi de Sant Joan i té 800 habitants! Que no és poc...El cas és que el santuari està en una plaça entre vivendes que mentre l’observe, pense: Sort que la plaça no és menudeta…sinó el dia de la peregrinació, no cabrien els nombrosos feligresos del romiatge...
L’amable capellà que ens parla, Miguel Angel Cremades, explica amb passió, amb devoció. Nosaltres l’escoltem…Ens conta sobre l’origen de la relíquia quan durant el sant via crucis, una dona, Verónica, s’apropà a Jesús i li netejà la suor i les taques de sang de la cara. En la tela, que tenia tres plecs, quedaren impreses les faccions santes: tres vegades, tres cares, una per cada plec. Per això veiem sovint la santa faç representada tres vegades.
Dons una de les tres cares reconegudes pel Vaticà està al santuari alacantí, les altres dues estan una en Jaen l’altra en Roma. La de Jaen, el santo Rostro, la recorde perfectament de quan vaig visitar la catedral.
El capellà ens continua explicant com arribà la
relíquia a Alacant. Doncs resulta que el tros de tela sagrat, junt a altres
relíquies, estigueren en Terra Santa fins
el segle VI quan començaren les primeres invasions musulmanes. Aleshores, els cristians
per por a que els invasors les destruïren les transportaren a Xipre on estigueren
fins l’any 640 que foren portades a Constantinoble, a l’església de Santa Sofia
on podien estar segures. Tanmateix, al segle XV Constatinoble fou presa pels turcs
i foren els fills de l’emperador els que fugiren a Roma i s’emportaren algunes relíquies,
entres les quals estava la Santa Faç, que entregaren al papa Nicolas V i este
guardà en el seu oratori privat. Sent
papa Sixto IV en Venècia hagué una forta epidèmia i sembla que la relíquia
ajudà a extingir-se. Al segle XV, mossèn Pere Mena, nascut a Sant Joan estava a Roma i en donar-li la
parròquia de sant Joan, com acomiadament se li obsequià amb el venerat llenç de
la Faç de Crist que havia salvat a la ciutat de Venècia de la pesta. El
sacerdot portà el llenç a Sant Joan i el diposità en el fons d’un bagul. I
passà de nou un miracle. Malgrat col·locar-lo en el fons, el llenç sempre
apareixia en la part superior. Passà moltes vegades. El llenç guanyà devots i
el 17 de març de 1489, en temps de dura
sequera, decidiren treure el llenç en
rogativa per a demanar la pluja. I tornà a passar el miracle inexplicable. En arribar
a un punt, de sobte el pare portador del llenç no podia sostenir-lo perquè li
pesava molt. I parà. Posant atenció al
llenç, observà com del rostre imprès miraculosament brollava una llàgrima. El punt en concret on passà el
miracle de la llàgrima és on es construí el santuari. La celebració es canvià
de data perquè sempre era setmana santa i no s’hi podia celebrar amb alegria i
festejos.
L’actual, edifici substitut de l’anterior, té una
façana barroca i és del segle XVIII.
De l’edifici original només s’hi conserva, dins del monestir de monges
clarisses de clausura, una torre fortificada defensiva annexa del segle XVI.
En el camí des d’Alacant hem vist algunes casones grans que també conserven la
torre del passat. Alacant era sovint atacada per mar i les torres eren necessàries.
Després el sacerdot ens conta sobre l’edifici. Encara que parlant de la cronologia de la construcció hi ha diferents opinions sembla que a la fi del segle XV (1489) s’acabaren les obres d’una església i un claustre en aquell lloc de la fèrtil horta, entre Alacant i Sant Joan on la santa Faç soltà la llàgrima. A partir d’estos edificis començà a desenvolupar-se un caseriu amb un creixement lineal al llarg del camí, i un eixamplament en forma de plaça al costat de la portada principal de l’església. On estem ara.
Tenim davant una joia barroca del segle XVIII amb
afegitons del segle XIX. Destaca la façana ornamentada però sòbria, l’església està
rematada amb tres pinacles i el convent té entrada independent. La Santa Faç
pertany actualment a Sant Joan, i fins el segle XVIII estava en el terme
d’Alacant després de la segregació de la vila.
Entrem a l’església resultat d’intervencions fetes al segle XVIII. Té una sola nau amb capelles entre contraforts. Hi estan soterrats dos personatges contemporanis il·lustres alacantins: el famós compositor Óscar Esplá i l’artista Eusebio Sempere, del qual vam veure part de la seua obra quan varem visitar el MACA en Alacant.
Crida l’atenció un vaixell penjat del sostre. Ens apropem per saber què es. Curiós. El vaixell és el “Victoria” de Juan Sebastià el Cano. El navegant va morir en 1526 mentre estava navegant i el seu cos el tiraren al mar i va deixar en testament que es fera donatiu a moltes esglésies. Ressalta el donatiu a la Santa Faç perquè havia fet promesa d’anar hi de romeria, segurament per donar gràcies d’haver-lo salvat en les batalles contra els turcs en la Mediterrània.
El retor no para de contar. Capta l’atenció. Sobre el romiatge explica que té mes de cinc segles d’antiguitat. El dia comença en la Concatedral de san Nicolas a Alacant, amb una missa a les 8 del mati. Tot seguit s’inicia la processó d’uns huit quilometres aproximadament fins el monestir. Els romers van agrupats per germandats i confraries, porten canyes amb branquetes de romer en l’extrem. Acompanyen nombroses autoritats civils i eclesiàstiques. Els romers van resant el viacrucis i és típica la “paraeta” per esmorzar o prendre rosquilletes i mistela. És tradicional que els assistents vesteixin amb brusa negra i mocador al coll, amb els colors de la ciutat: blanc i blau. Als voltants de l’església hi ha parades de venda ambulant en els quals és típic comprar algun objecte d’artesania.
Situat davant de l’altar el sacerdot continua l’explicació. Ho fa amè, detallant història, art, arquitectura i religió. El creient escolta amb devoció, el no creient escolta per saber més sobre història i tradició. A mi, que sóc per naturalesa curiosa no m’avorreix.
I com sóc tan curiosa mentre escolte atentament, observe detalls de l’altar.
La relíquia està a l’altar però no la veiem perquè en estos moments està mirant el seu cambril. Durant les hores santes giren el reliquiari cap a la nau i es visible per als assistents asseguts als bancs de l’església. És divendres i falta poc per a les 18h, en uns 15 minuts es girarà.
Tot seguit entrem al cambril que fou un encàrrec del consell Municipal, l’únic patró del monestir. És xicotet i de planta hexagonal, tot cobert per boveda de sis parts piramidal, És un conjunt arquitectònic, escultòric i pictòric conservat quasi com fou concebut al segle XVII. Hi ha talla daurada i policromada i grans llenços incrustats sobre fusta. El sol és marbre de colors.
És el lloc destinat a guardar la relíquia: el tresor tan sagrat. Per obrir-la i poder traure-la fora en dia del romiatge es necessiten 4 claus i tot un ritual. Al monestir de la Santa Faç en conserven dos de les claus i les altres dos les conserva la corporació municipal. En 1889 coincidint amb el IV centenari es va obrir el reliquiari per comprovar l’estat del llenç que era aproximadament d’uns 70cm.
Durant la guerra civil l’església fou quasi totalment devastada, fins i tot les restes del mossen Pere Mena foren cremades. Sortosament el cambril de la Santa Faç quedà intacte i la relíquia fou amagada i se salvà. En acabar la guerra, el monestir es restaurà, l’altar, se’n construí un de nou i en 1989 es va fer una replica de l’arca que contenia les despulles de mossen Pere Mena. La relíquia també tornà al seu lloc.
Les monges de clausurà escolten la missa amagades, es dediquen a l’oració i ens conta el capellà, que poden resar per nosaltres. Hi ha un tronc exposat, suposadament el que hi havia en la plaça davant de l’església quan passà el miracle, i al costat una caixa on poder dipositar papers amb peticions escrites. Les monges en els seus resos diaris les agafen, les lligen i exposen a la Santa Faç les demandes dels visitants.
El retor acaba l’explicació uns minuts abans de l’hora santa. A les 6 de la vesprada en punt ha de girar la relíquia, ja hi ha devots en els bancs asseguts esperant. I comença els rituals al que continuarà la celebració de l’Eucaristia. A banda, cada últim diumenge de mes es fa benedicció de mares embarassades, de famílies i presentació de xiquets. Hi ha recent nascut que el porten i té només dies, directe de l’hospital que està molt propet. I cada primer divendres de mes s'hi fa benedicció especial als malalts i persones grans.
