Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 27 de febrer de 2023

ORIOLA (ALACANT)-I PART: LA CASA DE MIGUEL HERNÁNDEZ

En la solitud de la muntanya  acompanyat de les seues cabres, començà a forjar-se l’immortal Miguel Hernández que ja ha passat a la història per ser un gran autor, dramaturg i especialment poeta. Les seues lletres han estat inspiració de moltes cançons himnes de llibertat i esclat de sentiments, que des de fa temps es canten i se seguiran cantant.

A mi m’agrada viatjar a llocs allunyats però també als que tinc més a la mà. Conèixer el nostre patrimoni és important, així que anar cada mes a un lloc valencià, alacantí o castellonenc, és una idea genial. Amb el grup de la universitat, unisocietat Ontinyent, ho fem guiats per Mateu Ferri. Fa poc anàrem a Xulilla i hui visitem Oriola, que és una bonica ciutat alacantina que cal conèixer. Per a mi ha estat un descobriment que m’ha encantat.

Però com la ciutat té tant per a veure, hui escric un tast, només sobre una casa…que és menuda, senzilla… però que és important. És on va viure Miguel Hernández que fou un personatge molt gran: un poeta, i dramaturg, rellevant en la literatura del segle XX. Miguel va nàixer a Oriola en 1910 i va morir en Alacant en 1942. Fou anomenat fill predilecte de la província d’Alacant i fill adoptiu de la  ciutat de Murcia. Malauradament va viure poc i va morir en circumstàncies desagradables. Els conflictes bèl·lics sempre ho són. Les conseqüències de la guerra civil van acabar amb un gran autor i una valuosa vida plena de ideals i aspiracions. 


Per saber més de la figura del poeta, des de l’any 2020 hi ha un conjunt conegut com el Racó hernandià que concentra a més de la casa museu, un centre d’interpretació i un d’exposicions.

La façana de la casa-museu és modesta, típica d’una casa tradicional. Fou utilitzada per a explotació ramadera, i és similar a moltes altres de la localitat que existien al segle passat. S’adapta a la pendent del terreny. La casa fou adquirida per l’ajuntament d’Oriola l’any 1981 i inaugurada com a museu l’any 1985.

Entrem al centre de recepció dels visitants, que ens apropa a la figura de Miguel Hernández amb informació, primeres edicions de les seues publicacions o fotografies. Fins i tot es pot escoltar la seua veu en una gravació sonora recitat un poema.


Miguel formava part d’una família dedicada a la cria de cabres, des de xicotet va fer de pastor. El pare va ampliar el negoci, fent a més a més de tractant d’animals. Així que la casa que visitem no és en la que va néixer Miguel, aquella era massa menuda per a les aspiracions paternes. En 1914 és canviaren a altra més gran i prop de la muntanya i així tindre prop on portar les cabres a pasturar. El pare volia que el fill seguira de pastor tota la vida. Era el treball que tenia destinat a fer, però la seua tossuderia per seguir el camí literari va poder més. Miguel portava la literatura al cor. En esta casa va viure fins l’any 1934 junt als pares i germans. Les parets foren testimoni de la infància i adolescència, imagine que amb sentiments oposats: voler ser escriptor i obligat al pastoreig.

Despres entrem a la casa-museu. Destaca, només traspassar el llindar de la porta, la foto del poeta i una tauleta amb el llibre de firmes. En un moble en la paret lateral veiem un plat de cebes, que em recorda la seua famosa nana. 


La casa  està molt a prop del col·legi Santo Domingo, on Miguel va estudiar els primers anys. Quan en tenia 13, els jesuïtes, que veien capacitat intel·lectual en el menut li proposaren una beca d’estudis però el pare la refusà. L’autoritat paterna havia de ser acatada. L’opinió de la mare, que malauradament passà tota la vida malalta d’una bronquitis crònica, comptava per a poc. Miguel també hagué d’obeir al pare quan dos anys després, en 1925, l’obliga a abandonar els estudis per a que es dedicara exclusivament a ser pastor.  

Passem per les habitacions. En la que ocupava Miguel està el llit original donat en 2017 per la família de la germana de Miguel, Elvira Hernandez Gilabert. Hi ha unes espardenyes, calçat que utilitzava fins i tot amb fred o plovent. Una finestra dona al pati des d’on li entraría l’aroma de les plantes aromàtiques mentre llegia o escrivia. I és que Miguel llegia molt i començà a escriure els primer versos des de jovenet. Fou autodidacta. Anava a la biblioteca i tenia amics que li deixaven llibres, i fins i tot un canonge li passava a net els poemes que escrivia. Eixa inquietud literària va fer que anara ajuntant-se amb gent, altres autors com ell, amb qui compartia interessos i que es convertirien en grans amics. Ramón Sijé, fou un d’ells.

Passem per la cuina amb els utensilis tradicionals que s’utilitzaven en les cases oriolanes. Hi veiem olles, un botijó, una platera, una bota de vi, un morter, una lletera…la cuina de carbó no falta.

El pati està enmig de la casa, es on donen les dependències. Nosaltres hi accedim des de la cuina. Parem l’atenció en les plantes i en el pou. Hi ha una pica de pedra per a l’aigua.  Quants somnis tindria Miguel en este pati! I sortosament els somnis, a poc a poc se li complien...En 1931 el canonge deixà de passar-li els versos a màquina perquè ell n’aconseguí una. Des d’aleshores cada vegada que pujava a la muntanya amb les cabres, ho feia amb la màquina. En 1931, amb vint anys obtingué el primer premi literari. A partir d'eixe moment ja tingué clar que no havia de seguir en Oriola si volia seguir escrivint. I en desembre de 1931 se n’anà a Madrid, i encara que en maig de 1932 tingué que tornar a casa perquè no trobà faena i malvivia en la capital, l’estada va ser positiva perquè contactà amb la generació del 27.

Accedim a les quadres on la família guardava les cabres. Hi havia unes 30 cabres. Té accés al carreró lateral per on entrava i eixia el ramat quan eixia a pasturar a la muntanya o al Palmeral. En este cobert el jove Miguel passà tantes hores...però ja havia començat el camí poètic i ja no el podia deixar. En Oriola Miguel seguia vinculat al mon literari i en 1933 publicà el primer llibre i decidí anar de nou a Madrid a buscar treball i ho va aconseguír. A poc a poc va fer  amistat amb altres literats com Vicente Aleixandre o Pablo Neruda, que li demostraren fins el final molta fidelitat.

Acabem la visita de la casa en l’hort, on estan les figueres que tant l’inspiraren en la joventut. Quan esclatà la guerra civil estava en Oriola. Miguel s’implicà en política, s’allistà al bàndol republicà i s’afilià al partit comunista. En 1937 en plena guerra anà a Oriola per casar-se amb la novia de sempre, Josefina Manresa, però després d’uns dies va haver de tornar al front. Miguel no deixà de costat les activitats literàries. El mateix any viatjà durant un mes a la URSS representant el govern de la república. La seua escriptura va rebre influències, hi va escriure tres poemes. Tornà a Espanya i continuà escrivint el que veia i vivia, el que sentia era la seua font d’inspiració. També en 1937 naixeria el primer fill però morí i fruit del dolor li dedicà un poema Hijo de la luz y de la sombra. Miguel no parava d’escriure i publicar.

En acabar la guerra, en abril de 1939, es va veure obligat a fugir per la seua activitat de comissari polític comunista en l’exèrcit. Aconseguí arribar a Portugal amb la intenció d’anar se’n a Amèrica. Però no va poder ser, va intentar vendre un rellotge d’or que li va regalar el seu amic Vicente Aleixandre per pagar-se el passatge en vaixell, però el rellotger el delatà. La policia portuguesa del dictador Salazar l’arrestà i l’envià  a Espanya. Primer a Huelva, on fou empresonat 9 dies i apallissat constantment. Volien que confessara que havia assassinat al líder de la falange Jose Antonio Primo de Rivera.  

En 1939 naixeria el segon fill. La dona li envià una carta en la que li deia que només tenien per a menjar pa i cebes i és quan Miguel escriguè, dedicat al segon fill i a la fam que patien en casa, el seu famós poema Nanas de la cebolla. Després el traslladaren a Sevilla i a continuació  a Madrid. Per intercessió d’amics li commutaren la pena de mort a 30 anys de presó i també aconseguí un breu interval inesperat de llibertat,  però el tornaren a delatar i continuà el suplici de presó en presó, fins a arribar a Alacant. Miguel estava dèbil i caigué malalt, bronquitis, tifus i tuberculosi. 

En el últims moments de vida, només per facilitar les coses a la dona, accepta casar-se eclesiàsticament perquè l’anterior casament no tenia valdesa amb el nou regim franquista. Miguel Hernadez va morir en la infermeria alacantina el 28 de març de 1942 amb només trenta dos anys. Està enterrat al cementeri d’Alacant junt al fill que va morir en 1984 i la dona que va morir en 1987.

En eixir de la casa passem per una sala d’exposicions temporals. Hi veiem una sala dedicada als joguets, els que ell no va tindre de menudet. Crida l’atenció el quadre on està escrit el famós poema en el qual parla del que sentia cada 5 de gener, quan arribaven els Reis Mags d’Orient.

L’obra de Miguel Hernández és historia, ha passat el llindar de les èpoques per la seua qualitat literària i pel seu contingut inconformista carregat de sentiment. Hi tenim l’obra escrita i també els discs de cantants que han posat música i veu als seus versos: Enrique Morente, el conjunt Jarcha, Alberto Cortez o Joan Manuel Serrat, són alguns d'ells. 

Especialment Serrat a qui, just fa uns dies, el 17 de febrer, se li va concedir el títol de fill adoptiu d’Oriola, en reconeixement per la gran contribució a la difusió de l'obra del poeta per tot arreu.

 QUADERN DE VIATGE, FEBRER 2023, VIATGE ORIOLA

divendres, 24 de febrer de 2023

JAEN, II PART: ELS BANYS ÀRABS

 I de Jaen, veiem  uns  peculiars banys àrabs...

Sabíeu que Jaen és la província amb més quantitat d’espais protegits i castells o fortaleses d’Espanya? És un motiu per visitar esta zona, i una vegada en esta part d’Andalusia... cal anar a la capital, per algunes raons en especial. Una raó és la catedral, que és una meravella i ja us he mostrat, i l’altra són uns banys àrabs del segle XI... i és el que ara us vull ensenyar.

Resulta estrany parar davant d’un gran palau i que et diguen que hi són els banys. I així és. Si no fos pels cartells de l’entrada, seria difícil imaginar que l’edifici té al soterrani un tresor del passat que s’ha conservat perfectament.

El palau del que parle és el de Villadonpardo, del segle XVI, que a més a més dels banys àrabs, acull el museu d’arts i costums populars i el museu internacional d’art naïf. Cal afegir que l’entrada és debades.


Estic expectant per veure els banys dels que diuen són els millor conservats d’Europa i nord Africa.


Entrem. El primer tram caminem sobre una passarel·la de vidre transparent i veiem sota els nostres peus restos dels banys àrabs.


Fem el recorregut sala a sala. En les primeres de l’entrada, hi ha expositor amb monedes, rajols, gerres… Els banys àrabs són els més grans que actualment es poden visitar en Espanya.


És un lloc màgic. Les voltes cobreixen les sales com abraçant el lloc, i la quasi foscor que ens envolta dona un aura de misteri. Les estrelles del sostre són els únics focus de llum. Quantes converses haurant escoltat. Quants secrets! Els banys es construïren amb els regnes taifes i diuen els experts que tal volta sobre el que serien unes termes romanes.

 I la gran transformació arribà al segle XV quan el comte de Villardompardo, Fernando Torres y Portugal, virrei de Perú construí el seu palau. El banys quedaren ocults al soterrani, fins que a principi del segle XX, quan s’inspeccionà el palau per incloure’l al catàleg monumental de Jaen, es va fer el descobriment amagat durant tants anys. Aleshores es declarà monument nacional.


Algunes parets conserven les pintures originals.


Els banys eren els llocs on acudia la gent per tenir cura del cos i de l’esperit. I també era lloc de trobada en el que homes, dones i xiquets, en  horaris diferents, conversaven i discutien sobre diversos  afers.

Però el que més bocabada és la sala en la que estan les estrelles als sostre., és la que més m'agrada. Mire les estrelles i la llum que donen. Veig que no en tots els lloc és igual. Pose atenció. Curiosament hi ha de dos tipus, unes estrelles proporcionen llum artificial perquè el palau està construït damunt i no donen a l’exterior i altres en canvi, entra llum solar i es nota la diferència..fins i tot es veu a través de les estrelles el que hi ha fora…


L’ultima sala és la més gran. El que en els seus orígens servia per als banys, segles més tard servia per conservar les pells dels animals. I es que després de la conquesta cristina continuaren  l’ús  fins el segle XV que passaren a servir per treballar les pells: assecar-les, curtirles, tintar-les... 


Eixim dels banys àrabs, passant de nou per les sales que hem vist entrant. 


I tot seguit veiem el museu d’art naïf que és curiós i especialment bonic, però no ens deixen fer fotos, ni de les sales expositives ni de l’edifici. 

Sortosament dels banys si que ens han deixat fer-ne. El palau a més  a més s’utilitzà com Banc de la Corona i a finals del segle XVIII i fou hospici de dones fins l'any 1970. Té un pati central quadrat que connecta amb les estances del palau.


En la segona planta hi ha una terrassa amb unes bones vistes de la capital. Un lloc que no s’ha de deixar de visitar. 


Veiem les cases baixes..i allà dalt de tot...el castell de Santa Catalina construït sobre el que fou fortalesa àrab... un castell  que fou residència del governador de la ciutat durant les èpoques dels emirats i califals. En temps passat era molt important.


La veritat és que em quede amb ganes de veure més de Jaén...amb temps per davant haguera pujat al castell per veure el pati d’armes i les torres...i la presó...haguera entrat, a veure per dins el parador de turisme que està al costat...

I haguera visitat altres monuments...com l’església de la Magdalena, la mes antiga de Jaen, la de San Juan... i la de  San Ildefonso… o altres carrers com els del barri jueu... M’ha faltat temps...però em console pensant que el que he vist m'ha agradat molt.

 

QUADERN DE VIATGE, JAEN i PROVINCIA, primavera 2022

dissabte, 18 de febrer de 2023

JAEN-I PART: LA CATEDRAL

En Jaen, és imprescindible anar a la catedral, és una joia que va camí de ser Patrimoni de la Humanitat,de fet... catedrals mexicanes o peruanes s’edificaren seguint el seu model.

 Jaen és la tercera ciutat del triangle d’art del renaixement andalús, les altres dos ciutats emblemàtiques són Ubeda i Baeza, que ja hem vist. I de Jaen, el que destaca en este aspecte, és la seua majestuosa catedral.  Només per ella, val la pena anar a la capital. Jo, ara,  no vaig a parlar d’art, només descriuré alguns elements, perquè és molt el que la catedral té i si tinguera que escriure sobre tot...quedaria un text massa llarg... per això ja estan els experts.  


La catedral està a la plaça de Santa Maria, la façana imposa amb les dos torres bessones i una balustrada en la que hi ha nou escultures d’apòstols, sants i evangelistes. El fet que es construira tan gran catedral en una ciutat menuda té una raó i és que durant segles fou lloc de peregrinació. Hi havia molts visitants que hi anaven per veure la relíquia que arribà a la ciutat  a meitat del segel XIV: la reliquia del Santo Rostro. 

Mire i remire la gran façana i hi ha alguna cosa que la fa diferent, única. Després d’observar-la atentament pense que són els balcons. Hi ha tants! Hi ha balcons per tot. 


I la raó de tant de balcó és per la valuosa relíquia anomenada, la del Sant Rostre, que és la cara que quedà impregnada en la tela que la Veronica li donà a Jesús camí del Calvari. La tela estava doblada i a l’estirar-la van veure que el rostre estava en les dos parts. Una de les parts està custodiada en Alacant i l’altra en esta catedral. Antigament cada divendres sant i 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Deu, es mostrava la relíquia pels balcons, un a un, per l’interior i per l’exterior per a que els fidels la vegueren, així també es beneïa la gent i als camps. Actualment segueix la tradició de mostrar la relíquia i la benedicció. 


El primer edifici de la catedral cristiana fou construït al segle XIII sobre les ruines d’una antiga mesquita, però no deuria ser molt consistent doncs, al segle XVI hagué de ser enderrocat per construir-ne altre. Per aconseguir diners el papa Clement VIII va concedir nombroses indulgècies a qui fera aportacions econòmiques per a l’edificació de la nova catedral. Alhora aprovà la constitució d’una confraria sota l’advocació del Sant Rostre, composada per 20.000 homes i 20.000 dones. Amb els fons recollits s’iniciaren les obres cap al 1551 seguint els plànols  del gran arquitecte Andres de Vandelvira,  que fou un revolucionari en la seua època. 

 A la façana també hi ha moltes finestres! Quantes! M’agrada la singularitat. 


Entrem i comprovem que és una meravella. Vandelvira, tan conegut per la zona, incorporà la gran novetat d’eliminar la girola gòtica creant una planta tipus saló. És una de les moltes intervencions artístiques pròpies de l’arquitecte, però el gran mèrit de la catedral fou que al llarg dels segles que durà la construcció, els arquitectes que seguiren les obres,  van seguir els plànols originals de Vandelvira, encara que després s’incoporaren elements barrocs. I tot el que projectà Vandelvira es va fer. Durant un temps les obres es paralitzaren per les crisis econòmiques però al 1634 s’aconseguiren de nou fons i es reprengueren les obres. Així que començà en 1540, els continuadors feren segons les seues directrius i sembla tot fet a la mateix època encara que es tardaren 184 anys. 


També, només entrar veiem que els balcons de dins estan connectats per un corredor central que envolta el centre i així s’hi veu la catedral des d’una perspectiva diferent. Però eixa part la deixem per al final, quan pugem a les galeries altes. 


El segell de Vandelvira es veu per tot arreu però en la sagristia i la sala capitular connectades per un armari que amaga un passadís secret són les grans novetats destacables de l’arquitecte en Jaen.

 Primer entrem a la sagristia,  on Vandelvira va deixar plasmat el seu saber i art. Està considerada obra mestra de l’arquitecte on predominen els arcs i les columnes corínties. S’enllestí dos anys desprès de la seua mort, en 1577. El retaule reliquiari de la capçalera és d’Alonso de Mena de 1640. 


A través d’una antesala quadrada, comunicada amb una capella i la sagristia accedim a la Sala Capitular, a través d’un arc de mig punt amb columnes coronades amb capitells dòrics. Però abans parem l’atenció en la Custodia Processional, que és uns reproducció de l’antiga de 1533  creada per Vandalino, un dels millor orfebres d’Espanya. L’antiga Custodia  es va perdre i per a fer l’actual tardà vint anys, intentant que fora la reproducció més fidel. 

Després entrem a la Sala Capitular de planta rectangular, amb pilastres jòniques i arcs de mig punt, presidida per un quadre de Pedro Manchuca, en la que la Veronica sosté el Sant Rostre. 


El Cor també és part important en la catedral, té un estil més carregat, més ampul·lós, que la resta de l’edifici. Les línies més simples de la resta del catedral ací desapareixen. Hi ha parts originals del segle XVI i altres afegides del segle XVIII però quasi no es nota la diferència. Hi ha 69 cadires altes més un banc corregut reservat per a l’ajuntament. La part baixa està decorada amb vides de sants i l’alta  narra escenes del Nou Testament. 


Dalt del Cor està l’orgue construït entre 1770 i 1780. Originàriament era barroc però en 1926 es remodelà per fer-lo a l’estil romàntic, 10 anys desprès fou desmantellat per la guerra civil. I és just en esta època que va succeir una curiosa història. L’any 1937, sis avions de la legió Condor bombardejaren per sorpresa Jaen i la catedral fou un del pocs monuments que quedà en peu- Hi ha dos raons. Els alemanys no posaren com objectiu la catedral perquè dins estaven els presos nacionals però a més a més, els tubs més grans de l’orgue simularen ser bateries antiaèries. Fou una estratagema encertada. Sis anys després del bombardeig l’orgue es tornà a reconstruir. 


Però sense cap, dubte la part més venerada de la catedral és la Capella Major, on està guardada la relíquia del Sant Rostre sota una caixa forta de màxima seguretat amb set claus. La capella també custodia a Verge de la Antigua que està datada a finals del segle XIV i rememora la que fou lliurada per Fernando III al reconquistar la ciutat en 1246 i fou destruïda un segle després a mans musulmanes.


De la relíquia, no se sap clarament com arribà a Jaen. Els peregrins acudien per venerar-la. Durant la guerra civil es va perdre però, sortosa i miraculosament,  es trobà a la dècada de 1940 en Paris. Cada divendres s’exposa per a que qui vulga besar la imatge. 


El bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce, el mecenes de la catedral que va encarregar a Vandelvira les obres, va elegir la Capella Major per a ser enterrat. Tothom no podia hi ser enterrat però ell era importat. Tanmateix el desig tardà en complir-se. Va morir en 1635 i tardà 481 anys en aconseguir-ho. I mentrestant...en un caixó al costat de l’altar, momificat. 


Té una explicació. Amb motiu de la demolició i condicionament de la Capella de la que anava a ser la nova catedral, el cos fou traslladat a la sagristia i quan s’enllestiren les obres el cabildo es negà a que hi fora soterrat al·legant que el lloc dels bisbes era el Cor. La família no estava d’acord amb la decisió del cabildo i començaren els plets contra l’església. Anys rere any...segle rere segle... I mentrestant el cos del bisbe momificat, es va guardar en un arcó al costat esquerre de la Capella.

Finalment en 2001 els hereus aconseguiren donar sepultura a l’avantpassat. La comtessa de Benalua, descendent del bisbe estava present. Actualment s’hi veu la làpida situada en la capella però mig fora mig dins, per la discussió, si devia o no hi estar. És un fet que no deixa de ser exòtic i extravagant i poc elegant, com des del bisbat actual ho qualifiquen. A la làpida figura la data de l’enterro 13 de maig de 2001 i una inscripció que diu “yace por fin inhumado”.

Poques vegades es va obrir la caixonera, l’ultima va ser en la visita de Carmen Polo de Franco, l’any 1968, diu la gent que es va impressionar molt al veure la mòmia i li va caure el missal damunt del cos. També diuen que ningú es va atrevir a arreplegar-lo. Això diuen. I es cert que quan obriren l’arcó el cos tenia un llibre damunt, però era un  exemplar de las Odas d’Horacio i no un missal. Així que tal volta allò de la dona de Franco... tal volta és més llegenda urbana que realitat.


Al panteó, on s'hi baixa des de l’antesagristia, optem per no anar. Decidim altra cosa. Al costat hi ha altra escala per pujar a les galeries altes. Tenim curiositat. Eixos balcons que hem vist des de dins... deuen tindre unes vistes espectaculars de l’interior de la catedral. Cap allà que pugem... Les galeries altes estan situades sobre les capelles i és un espai ideat per Vandelvira per acollir dependències que serviren per a diverses finalitats, una entre altres, és l’arxiu històric diocesà. Cada sala té un nom: els tres arquitectes de la catedral i el d’un monjo caputxí que s’allotjà en la sala que du el seu nom.

 I quan ja estem dalt, veiem les balconades... primer les de l’exterior, on podem observar les teulades de les cases baixes i els camps a l’horitzó.  


I les balconades de l’interior...des d’on veiem es veu la catedral. Hi ha una, en la que es veu  perfectament l’orgue. 


Però la perspectiva més bonica és la central...


Quan baixem fem una última mirada a la catedral, a la part de darrere del Cor, a les capelles... 


Sense dubte és una catedral singular, on la imatge de la sant faç està present per tot arreu. 


Eixim a l’exterior, a la plaça...on està  l’ajuntament i el bisbat com monuments rellevants,  i abans d’anar-nos-en donem una volta per la plaça.


QUADERN DE VIATGE, JAEN i PROVINCIA primavera 2022

dilluns, 13 de febrer de 2023

XULILLA (VALÈNCIA): POBLE, CASTELL i Ruta al CHARCO AZUL.

Un poble amb encant...un castell imponent i un paratge d'una singular bellesa...

Hui visitem Xulilla, un poble de la Serrania situat a una hora de València. I que bé anar acompanyats d'un bon guia, és Mateu Ferri, que va explicant-nos pas a pas el que hi ha d’interessant. Xulilla té un passat primitiu, com demostren els vestigis de l’Edat de Pedra, l’Edat de Bronze i l’Edat de Ferro. L'arrel del topònim Chulilla-Xulella-Iulella, diuen els experts que és clarament pre islàmic, probablement romà. Després arribaren els cristians...i Xulilla unes vegades, depenia de la Corona i altres de l’església. Les lluites pels interessos marcaven qui tenia el poder. Abans passava sovint i ara passa també. La seua posició estratègica provocà que a Xulilla es lliuraren fortes batalles carlistes.

Arribem al poble. Només entrar-hi a la part alta es veu el castell que ofereix una bonica estampa i fou declarat en 1981 Monument Històric Artístic. També s’aprecia clarament com la població està construïda en amfiteatre descendent cap a la ribera del riu. Es tracta del riu Túria, que va condicionar el primer assentament de la població. Xulilla està situat al marge esquerre. El riu fou important per al reg i a més com a via de transport de troncs de fusta.

Iniciem el passeig. El poble el formen carrers empinats i estrets perfectament conservats de l’època medieval. No són rectes, s'ajusten a les corbes de nivell que forma el terreny. El castell domina, el tenim sempre present pas a pas. Xulilla és menut, té menys de 1000 habitants, ha viscut sempre de l’agricultura, i ramaderia però actualment especialment ho fa del turisme.

Parem a la plaça principal, la plaça de la Baronia que enmig té una font. En la plaça és on està l’ajuntament i gran part dels bars i restaurants. A més de llocs de menjar, en general per tot el poble també veiem moltes botigues per poder comprar els productes típics. També hi ha cases on hostatjar-hi...i és que Xulilla vol rebre els visitants de la millor manera, oferint-li molts serveis on triar. Fa anys, hi havia obert  un balneari d’aigües sulfuroses termals que mantenien temperatura constat de 23 graus, però des de l’any 2013 està abandonat i paralitzat per problemes econòmics... Quina llàstima...era un al·licient més per visitar la localitat.

Però el poble de Xulillla té altres atractius que compensen i molts són naturals. Hi ha profunds i estrets congostos que formen altes parets verticals idònies per a fer escalada. Ja hem vist una botiga especialitzada en la plaça! Estes parets són la gran peculiaritat de Xulilla, un dels seus signes d’identitat. Són famoses per la diversitat i nivell de dificultat. Hi ha catalogats més de 15 sectors amb més de 500 vies, algunes de les quals són considerades de les més exigents d’Espanya. De fet, a l’entrada del poble, ja hem vist aparcades furgonetes camper que són dels aficionats a escalar. Hi havia moltes, imagine que en primavera i en estiu en seran moltes més. Hui la previsió del l’oratge és de fred, però els esportistes de muntanya no tenen por ni al fred ni a res. Al final, ha eixit un sol que ha minorat eixe fred que esperàvem i ens ha vingut a tots molt bé. I és que nosaltres anem a fer una de les rutes senderistes que ofereix el poble, la del Charco azul. És fàcil i curta, no arriba a 4 quilòmetres, per a la qual cosa des de la plaça iniciem la baixada al riu. 

De camí veiem més cases blanques adornades de plantes, més escalinates per salvar pendents i el castell sempre a la part alta...vigilant cada pas nostre.

Ja a la part baixa, comencem a caminar per una senda de terra...hi ha figueres i vells garrofers...

...hi ha grans roques, hi ha pontets de fusta...És un passeig molt agradable. De sobte trobem l’imponent canó del riu Túria i les parets verticals enormes...resultat dels  moviments tectònics i plegaments en fractura en temps remots.

I a les parets hi ha coves...com la de Gollizno, que en època de pluges cau una impressionant cascada. Ja era emprada en temps prehistòrics i en el passat més recent era refugi que utilitzaven els pastors per deixar hi el ramat per les nits.


El paisatge que ens envolta meravella. Veiem en la gran paret rocosa, als escaladors en acció, sorprèn la facilitat com es mouen amunt i avall... Parem de caminar per posar atenció. Són com formiguetes vistos des de la llunyania i  juguem a descobrir-los en la paret: al que porta l'anorac blau, el del casc roig...

Seguim passejant entre vegetació i roques, entre muntanyes que ens abriguen i alhora deixen passar l’escalfor del sol tan gratificant. Ja sobren els gorros de llana, els guants...quasi també els anoracs... 

Ja prop del “Charco Azul”, veiem el que queda d’unes instal·lacions que serviren en el passat per a una hidroelèctrica situada a uns cinc quilometres, que fou creada a principis del segle XX per a l’aprofitament dels salts d’aigua.

El “Charco azul” o també Clot o toll Blau, és un paratge bonic perquè és estret i les altes parets l’envolten.

És una piscina natural. Imagine la gentada en estiu, perquè el bany està autoritzat. Les aigües són tranquil·les perquè el llac és artificial. Un embarcador flotant ens apropa fins el centre del toll. El nom “azul” no és pel color de l’aigua, és per la deformació del terme “assut”, que indica la presència  d’una xicoteta rescosa que s’usava ja en temps islàmics, per a embassar l’aigua i regar les hortes de Xulilla. També esta resclosa tenia relació amb l’antiga fabrica de llum.


La veiem al fons del “charco”, la reclosa està just en el punt anomenat “El estrecho”, donat que el llit del riu s’estreteix  fins els 10 metres d’ample.

Veig que hi ha una passarel·la adossada a la roca, en la paret dreta, a l’estil de les antigues que hi havia al “Caminito del Rei” en Màlaga. Està quasi destrossada i totalment inservible, en el passat s’utilitzava per a tasques de manteniment.

Per tornar al poble ho fem per altre camí diferent al d’anada, en part més empinat però res dificultós...

En arribar al poble em crida l’atenció una autocaravana pintada i unes escultures pel seu voltant que són un tant singulars...imagine que tot és creació d’un artista local. Em recorda un poc a l’artista d’ontinyent Salvador Mollà i també al museu a l’aire lliure del poble de Carricola a la Vall d’Albaida...

Dinem al poble i molt bé: menjar i atenció inmillorable. I en acabar volem pujar al castell i parar en l’església.

Cert que és un poble bonic, les cases blanques predominen donant-li una llum especial. El blanc contrasta amb el colors de les flors i de les plantes que adornen les façanes. Hi ha molts eixamplaments i placetes, així com carrers que connecten de forma perpendicular amb gran desnivell uns carrers amb els altres amb les escalinates.

Cal fer el passeig amb tranquil·litat i observar les cases amb la típica construcció de poble agrícola cobertes amb teula àrab. Com estem pujant, les vistes són millors a cada pas...en un punt determinat, al final del carrer Major, parem en una espècie de balconada o mirador.

Encara queda més costera cap amunt. Passem per davant l’església però no entrem, després tornarem, no veiem el sagristà que ens ha d’obrir les portes.

Així que ens anem al castell seguint el camí tot just darrere de l’església i de l’antiga mesquita...en tot moment les cases s’adapten a l’orografia.

I quan arribem...quines vistes...quina panoràmica!!! El castell de caràcter defensiu és  d’origen musulmà i domina la població. Caminem per l’avantmuralla que compta amb una vintena de sageteres i des d’on s’observa la magnitud de la muralla de 250 metres que recorre el vessant de la muntanya i conserva torreons. En la paret es distingeixen les diferents etapes de construcció. La muralla mira a la part de la població perquè a l’altra banda no feia falta donat que està el riu i un inexpugnable canó, així que no hi ha construcció defensiva.

Entrem per una porta d’accés anomenada “el portillo”. Després de l’època medieval es feren reformes durant els segles XIV, XV i XVI es convertí en residència i després en presó eclesiàstica. Al segle XIX complí servei a la causa carlista i amb l’assetjament governamental el castell començà el procés de ruïna. Els panels informatius ens ajuden a fer-nos idea del que hi queda i  com era el castell en el passat: el pati d’armes...els quatre aljubs...el recinte senyorial i altres dependències auxiliars...

I pas a pas...arribem fins a la part més alta, les vistes són fabuloses, tan les del poble com les de la vessant del riu on també hi ha escaladors "en acció" en la gran paret vertical.

Una vegada vist, deixem el castell i deixem enrere tota la història que hi passà...I tot seguit anem de nou a l’església que fou construïda entre los segles  XVI i XVII sobre l’antiga mesquita i hem vist abans d’enfilar-nos cap al castell.  

Assegut en un banc de pedra, enfront de la porta, hi està el sacrista, un poc cansat d’esperar. Fa temps que està amunt i avall i no ens troba..i mira que el poble és menut!

Donem una volta per fora de l’església de Nuestra Señora de los Ángeles. Originàriament era una nau rectangular i després se li afegí el campanar, sagristia i capella. Té dos portes, una al sud sota un arc gòtic de construcció anterior i amb la imatge de la Verge dels Àngels. I altra portada a l’Est, a molta altura i el desnivell se salva amb na escalinata doble paral·lela al mur de la construcció.  

L’interior té decoració barroca, amb sòcol de rajoles del segle XVI. Destaca una talla de fusta policromada de la verge del Prado del segle XVI que se salvà de la destrucció durant la guerra civil perquè estava tapada en la sagristia, i un llenç de la Verge de la Rosa del segle XVII, que fou restaurat per a l’exposició la llum de les imatges de València.

Així acabem la visita a Xulilla. I quin goig, tot el temps caminant pel poble i sense quasi cotxes! I és que en la majoria dels carrers el trànsit de vehicles està prohibit...Millor  així, per al visitant és un paler, encara que no ho serà tant per al resident. Els visitants hem d’aparcar fora i em sembla bé. No m’agrada caminar per poblets amb encant i trobar cotxes per tot arreu trencant la bellesa del lloc. 

Veritablement ha estat molt agradable el passeig pel poble, visitar el seu castell, gaudir de la natura que l’envolta i de la gastronomia típica......Serà un plaer tornar a Xulilla per a fer més rutes pels seus paratges.

QUADERN DE VIATGE, GENER 2023, XULILLA