Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 13 de febrer del 2023

XULILLA (VALÈNCIA): POBLE, CASTELL i Ruta al CHARCO AZUL.

Un poble amb encant...un castell imponent i un paratge d'una singular bellesa...

Hui visitem Xulilla, un poble de la Serrania situat a una hora de València. I que bé anar acompanyats d'un bon guia, és Mateu Ferri, que va explicant-nos pas a pas el que hi ha d’interessant. Xulilla té un passat primitiu, com demostren els vestigis de l’Edat de Pedra, l’Edat de Bronze i l’Edat de Ferro. L'arrel del topònim Chulilla-Xulella-Iulella, diuen els experts que és clarament pre islàmic, probablement romà. Després arribaren els cristians...i Xulilla unes vegades, depenia de la Corona i altres de l’església. Les lluites pels interessos marcaven qui tenia el poder. Abans passava sovint i ara passa també. La seua posició estratègica provocà que a Xulilla es lliuraren fortes batalles carlistes.

Arribem al poble. Només entrar-hi a la part alta es veu el castell que ofereix una bonica estampa i fou declarat en 1981 Monument Històric Artístic. També s’aprecia clarament com la població està construïda en amfiteatre descendent cap a la ribera del riu. Es tracta del riu Túria, que va condicionar el primer assentament de la població. Xulilla està situat al marge esquerre. El riu fou important per al reg i a més com a via de transport de troncs de fusta.

Iniciem el passeig. El poble el formen carrers empinats i estrets perfectament conservats de l’època medieval. No són rectes, s'ajusten a les corbes de nivell que forma el terreny. El castell domina, el tenim sempre present pas a pas. Xulilla és menut, té menys de 1000 habitants, ha viscut sempre de l’agricultura, i ramaderia però actualment especialment ho fa del turisme.

Parem a la plaça principal, la plaça de la Baronia que enmig té una font. En la plaça és on està l’ajuntament i gran part dels bars i restaurants. A més de llocs de menjar, en general per tot el poble també veiem moltes botigues per poder comprar els productes típics. També hi ha cases on hostatjar-hi...i és que Xulilla vol rebre els visitants de la millor manera, oferint-li molts serveis on triar. Fa anys, hi havia obert  un balneari d’aigües sulfuroses termals que mantenien temperatura constat de 23 graus, però des de l’any 2013 està abandonat i paralitzat per problemes econòmics... Quina llàstima...era un al·licient més per visitar la localitat.

Però el poble de Xulillla té altres atractius que compensen i molts són naturals. Hi ha profunds i estrets congostos que formen altes parets verticals idònies per a fer escalada. Ja hem vist una botiga especialitzada en la plaça! Estes parets són la gran peculiaritat de Xulilla, un dels seus signes d’identitat. Són famoses per la diversitat i nivell de dificultat. Hi ha catalogats més de 15 sectors amb més de 500 vies, algunes de les quals són considerades de les més exigents d’Espanya. De fet, a l’entrada del poble, ja hem vist aparcades furgonetes camper que són dels aficionats a escalar. Hi havia moltes, imagine que en primavera i en estiu en seran moltes més. Hui la previsió del l’oratge és de fred, però els esportistes de muntanya no tenen por ni al fred ni a res. Al final, ha eixit un sol que ha minorat eixe fred que esperàvem i ens ha vingut a tots molt bé. I és que nosaltres anem a fer una de les rutes senderistes que ofereix el poble, la del Charco azul. És fàcil i curta, no arriba a 4 quilòmetres, per a la qual cosa des de la plaça iniciem la baixada al riu. 

De camí veiem més cases blanques adornades de plantes, més escalinates per salvar pendents i el castell sempre a la part alta...vigilant cada pas nostre.

Ja a la part baixa, comencem a caminar per una senda de terra...hi ha figueres i vells garrofers...

...hi ha grans roques, hi ha pontets de fusta...És un passeig molt agradable. De sobte trobem l’imponent canó del riu Túria i les parets verticals enormes...resultat dels  moviments tectònics i plegaments en fractura en temps remots.

I a les parets hi ha coves...com la de Gollizno, que en època de pluges cau una impressionant cascada. Ja era emprada en temps prehistòrics i en el passat més recent era refugi que utilitzaven els pastors per deixar hi el ramat per les nits.


El paisatge que ens envolta meravella. Veiem en la gran paret rocosa, als escaladors en acció, sorprèn la facilitat com es mouen amunt i avall... Parem de caminar per posar atenció. Són com formiguetes vistos des de la llunyania i  juguem a descobrir-los en la paret: al que porta l'anorac blau, el del casc roig...

Seguim passejant entre vegetació i roques, entre muntanyes que ens abriguen i alhora deixen passar l’escalfor del sol tan gratificant. Ja sobren els gorros de llana, els guants...quasi també els anoracs... 

Ja prop del “Charco Azul”, veiem el que queda d’unes instal·lacions que serviren en el passat per a una hidroelèctrica situada a uns cinc quilometres, que fou creada a principis del segle XX per a l’aprofitament dels salts d’aigua.

El “Charco azul” o també Clot o toll Blau, és un paratge bonic perquè és estret i les altes parets l’envolten.

És una piscina natural. Imagine la gentada en estiu, perquè el bany està autoritzat. Les aigües són tranquil·les perquè el llac és artificial. Un embarcador flotant ens apropa fins el centre del toll. El nom “azul” no és pel color de l’aigua, és per la deformació del terme “assut”, que indica la presència  d’una xicoteta rescosa que s’usava ja en temps islàmics, per a embassar l’aigua i regar les hortes de Xulilla. També esta resclosa tenia relació amb l’antiga fabrica de llum.


La veiem al fons del “charco”, la reclosa està just en el punt anomenat “El estrecho”, donat que el llit del riu s’estreteix  fins els 10 metres d’ample.

Veig que hi ha una passarel·la adossada a la roca, en la paret dreta, a l’estil de les antigues que hi havia al “Caminito del Rei” en Màlaga. Està quasi destrossada i totalment inservible, en el passat s’utilitzava per a tasques de manteniment.

Per tornar al poble ho fem per altre camí diferent al d’anada, en part més empinat però res dificultós...

En arribar al poble em crida l’atenció una autocaravana pintada i unes escultures pel seu voltant que són un tant singulars...imagine que tot és creació d’un artista local. Em recorda un poc a l’artista d’ontinyent Salvador Mollà i també al museu a l’aire lliure del poble de Carricola a la Vall d’Albaida...

Dinem al poble i molt bé: menjar i atenció inmillorable. I en acabar volem pujar al castell i parar en l’església.

Cert que és un poble bonic, les cases blanques predominen donant-li una llum especial. El blanc contrasta amb el colors de les flors i de les plantes que adornen les façanes. Hi ha molts eixamplaments i placetes, així com carrers que connecten de forma perpendicular amb gran desnivell uns carrers amb els altres amb les escalinates.

Cal fer el passeig amb tranquil·litat i observar les cases amb la típica construcció de poble agrícola cobertes amb teula àrab. Com estem pujant, les vistes són millors a cada pas...en un punt determinat, al final del carrer Major, parem en una espècie de balconada o mirador.

Encara queda més costera cap amunt. Passem per davant l’església però no entrem, després tornarem, no veiem el sagristà que ens ha d’obrir les portes.

Així que ens anem al castell seguint el camí tot just darrere de l’església i de l’antiga mesquita...en tot moment les cases s’adapten a l’orografia.

I quan arribem...quines vistes...quina panoràmica!!! El castell de caràcter defensiu és  d’origen musulmà i domina la població. Caminem per l’avantmuralla que compta amb una vintena de sageteres i des d’on s’observa la magnitud de la muralla de 250 metres que recorre el vessant de la muntanya i conserva torreons. En la paret es distingeixen les diferents etapes de construcció. La muralla mira a la part de la població perquè a l’altra banda no feia falta donat que està el riu i un inexpugnable canó, així que no hi ha construcció defensiva.

Entrem per una porta d’accés anomenada “el portillo”. Després de l’època medieval es feren reformes durant els segles XIV, XV i XVI es convertí en residència i després en presó eclesiàstica. Al segle XIX complí servei a la causa carlista i amb l’assetjament governamental el castell començà el procés de ruïna. Els panels informatius ens ajuden a fer-nos idea del que hi queda i  com era el castell en el passat: el pati d’armes...els quatre aljubs...el recinte senyorial i altres dependències auxiliars...

I pas a pas...arribem fins a la part més alta, les vistes són fabuloses, tan les del poble com les de la vessant del riu on també hi ha escaladors "en acció" en la gran paret vertical.

Una vegada vist, deixem el castell i deixem enrere tota la història que hi passà...I tot seguit anem de nou a l’església que fou construïda entre los segles  XVI i XVII sobre l’antiga mesquita i hem vist abans d’enfilar-nos cap al castell.  

Assegut en un banc de pedra, enfront de la porta, hi està el sacrista, un poc cansat d’esperar. Fa temps que està amunt i avall i no ens troba..i mira que el poble és menut!

Donem una volta per fora de l’església de Nuestra Señora de los Ángeles. Originàriament era una nau rectangular i després se li afegí el campanar, sagristia i capella. Té dos portes, una al sud sota un arc gòtic de construcció anterior i amb la imatge de la Verge dels Àngels. I altra portada a l’Est, a molta altura i el desnivell se salva amb na escalinata doble paral·lela al mur de la construcció.  

L’interior té decoració barroca, amb sòcol de rajoles del segle XVI. Destaca una talla de fusta policromada de la verge del Prado del segle XVI que se salvà de la destrucció durant la guerra civil perquè estava tapada en la sagristia, i un llenç de la Verge de la Rosa del segle XVII, que fou restaurat per a l’exposició la llum de les imatges de València.

Així acabem la visita a Xulilla. I quin goig, tot el temps caminant pel poble i sense quasi cotxes! I és que en la majoria dels carrers el trànsit de vehicles està prohibit...Millor  així, per al visitant és un paler, encara que no ho serà tant per al resident. Els visitants hem d’aparcar fora i em sembla bé. No m’agrada caminar per poblets amb encant i trobar cotxes per tot arreu trencant la bellesa del lloc. 

Veritablement ha estat molt agradable el passeig pel poble, visitar el seu castell, gaudir de la natura que l’envolta i de la gastronomia típica......Serà un plaer tornar a Xulilla per a fer més rutes pels seus paratges.

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, GENER 2023, XULILLA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada