Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 26 d’abril de 2014

CARRÍCOLA (València): un poc del que hi ha, unes pinzellades del que és.

El poble que, negant-se a ser catalogat dins del llistat de pobles abandonats, està més viu que mai.

Com en tots els pobles, el campanar domina, té la visió completa...
...però més amunt, en la  serra,  és el castell qui tot ho mira.

Carrícola és un poble menudet de la Vall d’Albaida (València), que no arriba al centenar d’habitants. No sabria especificar quants en falten per a cent, però tampoc importa per ressaltar la seua importància. 

El poble conserva l'harmonia arquitectònica amb les cases antigues restaurades.

Carrícola té ascendència islàmica, després de la conquesta cristiana, Jaume I la donà al cavaller català Ramón de Timor, el nou propietari, després passaria per més mans fins arribar a formar part del marquesat d’Albaida. 

Este poble, situat al costat d’Adzeneta, als peus del Benicadell, és exemple de supervivència i model a seguir per molts altres que estan en perill de ser abandonats. Recorde quan fa uns anys li tancaren l’escola, la quantitat de xiquets no era suficient per mantenir-la oberta, coses del govern. Ja aleshores em picà la curiositat de saber-ne més, m’agraden els pobles i si són menuts, millor que millor, conserven l’essència, saben ser sense additius, són purs sense més. 

Les cases de poble tipiques valencianes configuren el nucli urbà de Carricola, 
el patrimoni devocional ceràmic es conserva.
Per a alguns és el poble que oferta la millor manera de viure, de fet qui hi viu no se’n vol anar, ho té clar. I qui se’n va, ho fa per necessitat, pels xiquets, per la faena... Els pobles del costat ofereixen més serveis, com l’escola, les fàbriques també estan fora, unes coses i altres són una temptació.

El poble es veu en un tres i no res...però té raconets boniquets.
L'esglèsia de Sant Miquel arcangel, antiga mesquita que mira al Benicadell, forma part del Patrimoni arquitectònic.

Carrícola és un conjunt de cases, carrers, una plaça, un patrimoni...tot envoltat d’una serra i una horta. Destaca el seu castell dels segle XIII, quan l’edificà aquell primer noble a qui Jaume I atorgà Carrícola simbolitzant el poder feudal. Està declarat bé d’interès cultural.

El castell, que pertany al poble de Palomar, des de dalt vigila  i enorgullit respira en veure com hi ha gent que es preocupa que el poble no es faça malbé, gent que busca trobar l’equilibri entre turisme, ingressos i natura. 

El castell va ser restaurat pel poble de Palomar, a qui pertany, 
i actualment es pot visitar, seguint la ruta establerta s'arriba.
També des del poble d'Adzeneta, on hi ha un indicador que per una pista forestal porta al mirador i  seguint uns metres avall  s'hi pot accedir.

Això és una gran sort, tot poble hauria de tenir gent amb eixes idees al cap. Des de la dècada de 1980, aposta per l’agricultura ecològica, que ara està de moda però aleshores seria una idea revolucionaria, aposta per projectes en pro de la sostenibilitat, aposta per una vida sana. Cada diumenge fa mercat de productes ecològics i clientela segur que no li’n falta. 

Carrícola és un espai d'art mediambiental obert, un museu a l'aire lliure.
 Només aparquem el cotxe al lloc habilitat, tenim una mostra de les escultures
que el projecte Biodivers Carrícola va portar endavant fa uns anys.
M'agrada este llaurador cavant, aixada en mà,  símbol de la riquesa del poble, capdavanter en els conreus ecològics.

Però Carrícola és sobre tot gent. I la gent de Carrícola passarà a la història gràcies a un magnífic llibre de fotografies “LA CIRCUMSTÀNCIA DE CARRÍCOLA” que el fotògraf Xavier Mollá va publicar l’any 2012, després d’haver fotografiat a cadascú dels habitants del poble. Algun veí faltarà i algun altre dels que hi apareixen no serà dels que hi viuen habitualment, però el que conta del fet és l’originalitat del projecte, o no? Quants pobles poden dir el mateix? Quants tenen els seus habitants fotografiats un a un en un llibre d’imatges? 

I a més a més, Carrícola pot presumir de tenir el poble, la serra i l’horta, més decorats de la zona. La ruta escultòrica pels espais ambientals “Els camins de l’aigua” “Un passeig pel barranc del castell” o el circuit urbà, és un tresor  en forma d’art, i cada una de les més de 70 obres realitzades per 58 artistes de la Vall d'Albaida, l’Alcoià, la Costera, la Ribera, Baix Empordà, València o Madrid entre altres, són com xicotetes joies. 

Llistat d'artistes que participaren al projecte Biodivers Carrícola, l'any 2011.

I dic xicotetes en sentit figurat perquè la majoria tenen grans dimensions per poder ressaltar entre roques, entre ramatge, en les parets de la muntanya, en meitat de les hortes o en façanes o portals de cases, tots llocs on estan la majoria situades.

No vaig a descriure les rutes establertes, ni la que va pel poble, ni les que porten al Castell o a les Arcades perquè les heu de gaudir vosaltres. Al bar de poble venen, pel preu simbòlic d’un euro, un detallat i complet plànol que porta sense pèrdua per tots els racons que s’han de visitar. Això si, s’ha de posar atenció perquè sovint enmig del camp o en la muntanya, l’art i la natura es confonen i l’escultura passa desapercebuda. 

En la ruta urbana, l’art eix al pas, conscient, com en la resta de llocs, que va a sorprendre el visitant.

Tota demostració d'art cap al poble, Les obres que es feren l'any 2011,  van complementant-se amb altres actuacions, les obres canvien de lloc. Fa uns anys al Llavador hi havia un quadre de molts colors, que ara està en una façana. I és que l'art del poble, com el poble mateix, està viu i en constant evolució.

Per a fer les rutes que se n’eixen per fora del poble és aconsellable anar un dia que el sol no pegue amb força. Ho dic per experiència, ho he intentat algunes vegades i als minuts de començar el trajecte he desestimat la idea pel calor sufocant que convidava més a seure a l’ombra que a caminar. 

La plaça, amb l'ajuntament, el bar, la famàcia, el bar...

Però hui, dilluns de Pasqua, coincidint amb els dies festius quan el poble munta un mercat d’artesania, alimentació, quan hi ha actuacions...i per als xiquets i xiquetes hi ha distraccions com tallers, jocs o contacontes... hui, si que ho he fet.

Arribem matí, encara estan muntant el mercat, quan tornem despres de la caminada està ple de gent, xiquets, sorolls... Mai haguera pensat veure tanta gent  hi concentrada.

Tanmateix les circumstàncies manen i no ho he pogut fer tot complet, però si he gaudit de part dels trajectes que m’han donat una idea del que Carrícola és. 

La ruta que porta al castell és una ruta bonica,  costera amunt, però s'hi gaudeix d'unes vistes precioses i un  saludable aire de muntanya. I a més a més entretinguda perquè en tot moment vas buscant l'estatua, que unes vegades és visible, però altres està camuflada.

Hi ha escultures curioses i no entre a jutjar si són boniques o lletges. 

Em sembla una idea original, la d'anar a visitar el poble, castell o les Arcades i trobar-se pintures o escultures a cada pas.

D’entre totes hi ha una realment xocant, la dels llibres apilats en meitat serra, són una nota de color divertida que per la meua aficció a llegir i escriure m’encanta. Està molt bé escampar cultura per tot arreu, i este toc que anima a la lectura ho és. 

Homenatge als llibres 
I també ho és, trobar un conjunt escultòric que homenatja al meu venerat escriptor Saramago. L’obra de la qual parle està formada per un grapat de pedres de molts colors, que pel temps han perdut brillantor, i que tenen de fons el castell, no podien tenir millor posició. És una obra de l’amic Rafa Amorós i, ja de bestreta, li demane perdó per la rudimentària descripció que he fet del seu treball.

Però vull saber més sobre este conjunt escultòric, així  que, abans de donar per enllestit este relat, li pregunte a Amorós la raó del vincle de l’obra feta amb Saramago. Amorós no tarda en contestar i amablement em fa l’explicació. L’escultura la va fer després de llegir la novel•la Cain. La peça que està a Carricola, s’anomena Babel. Cain, el protagonista de la novel•la queda meravellat quan veu la torre de Babel pensant en el prodigi que havien creat el homes. Tanmateix li diuen que Deu no està content i que anava a destruir-la perquè pensava que estaven desafiant-lo. La novel•la és una constant confrontació entre creador i la seua criatura i així Cain diu que a Deu no li agraden mai les coses ben fetes. Segons Amorós, en llegir este apartat i motivat per un sentiment de revenja va projectar com una xicoteta torre de babel elevada al cel construïda amb pedra seca i donant color a algunes pedres amb pigments de vius colors fent referència a la diversitat que formen el món en el qual vivim i que tots junts, com les pedres, podem fer molt, uns pels altres.

L'artista Amoros fa homenatge a Saramago amb este conjunt escultòric anomenat Babel.

També vull ressaltar, per simpàtic i encertat, el cartell que l’amic Joan Sancarles va fer i que està situat a l’entrada del poble. Quina idea més genial, simula una publicitat d’una coneguda beguda americana. I és que els artistes tenen la imaginació a cabdals. Segons em diu Joan Sancarles, les idees venen com venen, i esta, en concret, li va arribar un dia, jugant amb les paraules. 

Joan Sancarles és el creador d'este cartell, que ja és símbol del poble.
Sé que tornaré per poder acabar de veure el que no he vist, sé que li dedicaré al seu menut castell, en exclusiva, altre espai en este racó viatger, sé que aconsellaré esta visita a més gent, de fet ja ho estic fent.

I és que este poble m’agrada i pel que veig quan mire a dreta i esquerra, no solament és a mi.  Hui dilluns de Pasqua al poble ja no caben més cotxes, el camí de pujada al castell està ple de gent, de joves, de no tan joves, de xiquets juganers que impacients s’agafen la caminada amb energia deixant enrere els pares. El camí de baixada a les Arcades també és com un riu de gent que puja i baixa. Carrícola és com un formiguer, que en amagar-se el sol tornarà a la quietud pròpia, la seua, la que es mereix després de veure alterat el silenci del poble. 

Jo li done a Carrícola un aplaudiment per ser capaç de fer un turisme controlat, amb seny, per obrir les portes a la cultura, a la natura, al divertiment. Un divertiment pensant en esportistes que gaudeixen de les rutes amb caminades i maratons que s’organitzen, pensant en xiquets que troben l’essència de poble que fins i tot a la resta de pobles s’està perdent. I també és un goig per als joves agricultors que poden agafar el model de cultiu que a Carrícola s’ha establert o per als historiadors que hi troben vestigis importants com és el castell. 

Camí de les Arcades. El castell sempre hi és, m'ha recordat Paris i la torre Eiffel, perquè mires per on mires sempre la veus, de la mateixa manera passa en Carrícola i el seu castell.

S’ha de valorar l’esforç que s’està fent a Carrícola potenciant un poble, una gastronomia, una manera de viure... quan cada cap de setmana, dies festius o vacances obri les portes i la quietud del poble de nou es trenca perquè activitats lúdiques programades, ni en hivern ni en estiu, mai falten,.

El poble de Carrícola, està més viu que mai.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2014, CARRÍCOLA, La VALL D'ALBAIDA



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada