Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 15 d’abril de 2014

LLAC ATITLAN de GUATEMALA-II PART: SANTIAGO DE ATILTLAN, SAN PEDRO i PANAJACHEL

Quin relax. Quina meravella admirar el llac a més de 1500 m sobre el nivell del mar! Quina immensitat amb 18km de llarg i 12 d’amplària...

Sense comptar el tracte amb la gent, només per veure imatges com esta, val la pena tornar una i mil voltes a Guatemala.

És com un imant. No puc deixar de veure els verds de l’aigua, intensos... brillants, clars, foscos, verds blavosos i blaus verdosos, verds que canvien de tonalitat en qüestió de segons. I envoltant-nos sempre els volcans, sempre mirant, sempre inquietants. 


Fotos de l'any 1998...veure el llac Atitlan deixa una inesborrable petjada que et marca i t'obliga a retornar.

Després d’haver visitat Santa Caterina i San Antonio, anem a SANTIAGO ATITLAN. 

S'observa la vida tranqul.la dels habitants del llac

Comencem el deambuleig pel poble, però cal parar per situar-nos en el plànol. Ho fem en un jardí on hi ha na taula i bancs per seure. De sobte una jove molt simpàtica i riallera síndrome de Down se’ns apropa i es queda amb nosaltres, el seu nom és Micaela. Ens conta sobre ella, ens parla sobre les coses que fa. Sembla que s’hi troba a gust i  seu al meu costat. Deu ser que la professió m’eix pels porus de la pell, acostumada al tracte amb personetes amb necessitats especials, perquè ha decidit quedar-s'hi, colze amb colze amb mi, el seu cap damunt del meu muscle. Desprès els companys que l’han estat observant des d’altra perspectiva diferent a la meua,  m’han dit que l’adolescent Micaela no semblava ser una virtuosa de la neteja. Tanmateix en eixes circumstàncies no es mira si va neta o no, senzillament no es pensa, senzillament et deixes portar pel moment. En altre ocasions ens hem vist en similars circumstàncies i no hem dubtat en actuar de la mateixa manera. 

Les coses han canviat en onze anys...

Micaela  ens ha contat, entre altres coses, ens diu que a prop d’on estem xerrant hi ha uns xics que estan “tomando”, bevent, vol dir, afegeint el seu parer dient que “eso es malo”. Quantes veritats que es conten des de la innocència... estariem tot el temps amb ella, però sentint-ho molt deixem la conversa amb la nostra interlocutora perquè volem visitar el poble. 

I costera amunt anem a buscar l’església. Pel camí me n’adone d’un canvi respecte els altres pobles. 

Hi ha molta botiga...hi ha molta necessitat de vendre...i malauradament per a ells, hi ha poc turisme.

En este hi ha una gran concentració de botigues, a dreta i a esquerra, molt per a vendre o per a comprar, segons qui ho mire. Espanta tanta preparació per al turisme, sobre tot perquè no hi ha turisme per enlloc. Fa onze anys el poble no estava igual, hi havia artesans, si, però unes poques botigues, no tant com en estos moments.

Viatjar i veure altres maneres de viure i pensar... sempre és bó, sempre fa reflexionar.

Este contrast comercial i social em va fer pensar sobre el que estem vivint, veient i de vegades patint. I no físicament sinó moralment, en veure com hi ha gent demanant per aconseguir unes monedes, alguns intentant vendre, altres no tenen ni això i demanen sense més. Fa onze anys no hi havia tanta gent demanat pels carrers, tanta gent suplicant. Fa onze anys no hi havia tanta necessitat de turisme perquè encara no havien descobert el turisme com a font d’ingressos. I el problema actual que veu és que la crisi general mundial repercuteix en que hi ha poca gent viatjant. Les tendes estan abarrotades de productes artesans que no tenien eixida. Quina pena!

Seguim caminant fins arribar a la plaça on esta l’església. 

Foto de 2009.
Foto de 1998.
I trobem una imatge curiosa. 

Enfront hi ha un edifici que deu ser un institut i a les portes unes files d’estudiants amb les vestimentes tradicionals. Els estudiants estan asseguts en cadires de les que tenen un suport per escriure. Les cadires estan, amb premeditació i ordre, separades unes d’altres, els alumnes, tots i totes, posant atenció al que fan, escrivint uns i pensant altres. Tenim curiositat i no podem evitar preguntar . Ens diuen que fan un examen al carrer. 

Els estudiants, diligents i disciplinats fan un exàmen a l'aire lliure.

Perquè això si. ..no ens queda cap dubte per resoldre, l’idioma no és cap entrebanc en estes terres guatemalenques... sempre hi ha algú que respon. A més a més, tothom vol contar les seues coses i els agrada ser escoltats. I  nosaltres no desaprofitem cap ocasió. 

Foto 1998. Recorde com si fóra ahir estes xiquetes i especialment a esta xiqueta...eixe somriure em va captivar, ara ja serà una jove adulta...

Per a dinar canviem de lloc, sempre agafant la llanxa i creuant el llac, i anem al poble de SAN PEDRO, segons ens diuen refugi de hippies, És un menudet poble, el  més tranquil de tots el pobles que envolten el llac. 

SAN PEDRO

Ens asseguem en una taula que hi ha a una terrassa d’una casa on fan menjars. Ens han recomanat el lloc pel bon menjar i per les vistes immillorables al llac. Tastem el peix de la zona, la bujarra, que està molt bo, però el veritable goig, si cal, és respirar l’aire que ens envolta, un aire màgic perquè el paisatge que estem veient ho és.

Plat de bujarra

En acabar de dinar i d’impregnar-nos de les vistes, tornem a l’embarcador per agafar la barca i seguir travessant el llac, se’ns ha fet un poc tard. L’únic punt negre del trajecte és quan la barca en un moment donat, agafa una extrema velocitat i les aigües, potser per estar un poc marejades degut al vent xocomil que agita les aigües per les vesprades, fa que el trajecte resulte un poc violent i sacsejat, amb moviments bruscos que per moments fan pensar el pitjor.

I amb un poc d’emoció-por al cos tornem a PANAJACHEL, on gaudim del capvespre des del moll.

Panajachel, el poble més turistic dels que envolten el llac.

I també el gaudim des de la privilegiada terrassa de l’hotel Porta del Lago on entrem per escodrinyar. 


QUADERN DE VIATGE 1998 i any 2009

2 comentaris:

  1. Hola Mariló! Com tu bé dius, al llac Atitlán l'idioma no és un obstacle per parlar amb la gent, que és encantadora. El que si que és una pena és com ha canviat la situació des de fa uns anys; suposo que el turisme, que som nosaltres, en tenim part de culpa. Una abraçada! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Enric, hola Cèlia... Imagine que tot forma part d'una evolució, un anar en consonància amb el temps...hi ha llocs on el turisme es porta de manera sensata però altres on dóna pena... Nosaltres, els que hi anem, poc podem fer perquè hi ha llocs on es veu clarament com la insensatesa està dirigida per unes mans que nosaltres no podem controlar. El nostre deure com a viatgers és trobar la diferència.

      Elimina