nº44- RESSENYA LITERÀRIA: EN PRIMERA PERSONA, novel.la

EN PRIMERA PERSONA

Mariló Sanz Mora

Hui faig una ressenya  especial, no vaig a escriure sobre l’obra d’altres autors, hui, amb el vostre permís, us mostre un poc de mi escrivint sobre una novel•la que he escrit, una novel•la que l’editorial El Toll ha publicat. I així, en este racó dedicat a fer ressenyes de llibres viatgers que ens transporten a altres llocs, llibres que ens fan conéixer altres realitats o altres que ens conten com són o eren al passat, vaig a parlar d’un treball propi que acaba de veure la llum: és tracta de la meua novel•la que porta per títol “EN PRIMERA PERSONA”. 

“EN PRIMERA PERSONA” entra dins de l’apartat de llibres que mostren tradicions i maneres de ser, llibres que ens mostren com eren els nostres avantpassats i ens ajuden a entendre un poc més, qui i com som. També “EN PRIMERA PERSONA” entra en l’apartat viatger perquè mostra el viatge per la vida, el millor viatge. La resta de viatges que de tant en tant fem coneixent nous paratges, estan dins d’este llarg i gran viatge que és viure el dia a dia.

 I és un viatge d’adults que miren enrere  i també miren el present, és un viatge en el qual passen fets especials i rutinaris, alguns reals, altres tergiversats, altres imaginats, m’agrada dir que la novel•la és com un trencaclosques, però en este cas, el trencaclosques és  fàcil de desxifrar perqyuè les peces són microrelats.

I com havia de buscar escenari ,vaig voler situar-ho tot  al meu poble, el que més conec, corrent el risc que penseu que és una  novel•la local. Ja us dic jo de bestreta que no ho és. Malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”, pense que qualsevol poble s’hi pot veure identificat, les tradicions o les situacions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació.

I què dir sobre el contingut sense desvetllar la trama? Us puc dir que la novel•la comença amb un crim just el dia de Reis del primer any del segle XX i que “tot el que passa” es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que encara rondaven per estes terres. I així coneixerem les seues vides i la dels seus.

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o  dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, dos dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és  un relat coral, en la que tots són importants.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha un narrador però la seua veu s’intercala amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una na novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant en capítols i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats, que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs esta novel•la un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les. 

*Adaptació de la ressenya publicada al periòdic digital VILAWEB