Conte infantil
Mariló Sanz Mora
Hui faig una
ressenya especial: està dedicada als xiquets i xiquetes. Per què no dedicar temps
als més menuts de la casa? S’ho mereixen perquè alhora que són exigents, també
són els més agraïts llegint i escoltant històries. Quina careta posen quan els
agrada!
I també és especial perquè és d’un conte propi que pense és entranyable, divertit i didàctic. És una adaptació d’un conte de tradició oral. M’agrada dedicar temps a rescatar les històries que m’envolten. Pense que és molt important escriure eixos contes, històries o anècdotes que van passant de pares a fills per a que no es perden. Sóc una afortunada. He tingut sort per haver-ne escoltat unes quantes que després he escrit i han agradat molt.
M’ompli d’orgull esta tasca que tantes satisfaccions m’ha donat, primer xerrant amb la gent gran que tanta saviesa tenen, després jugant amb el llenguatge fent versió dels contes, donant-los forma i musicalitat. M’agrada escriure en valencià tot allò que em conten, perquè és la llengua que empren els iaios i iaies transmetent els contes o les històries. I perquè és una llengua molt bonica i vull donar-li la importància que es mereix.
Si alguna persona pensa que els contes són un gènere menor, de segona categoria, està equivocada. Jo, que també escric per a adults, ho tinc clar. Els xiquets, com els adults, són intel·ligents i sempre, siga la que siga l’edat del lector quan s’escriu una història, s’ha de posar atenció i tenir en compte les demandes que cada edat comporta. Per tant, si s’escriu per a xiquets se’ls ha d’entendre per poder saber què els pot agradar i interessar. I no sempre és fàcil posar-se en el seu lloc.
El conte que ressenye porta per titol “La princesa de la denteta d’or”, de la col·lecció la Cadireta de boga publicat per Obra social Caixa Ontinyent, i li dedique espai al racó viatger perquè un dels protagonistes és un rodamons que fa un “viatge” amb una finalitat definida que ja llegireu. També hi ha una princesa que és pareix més a les actuals que no a les d’abans que buscaven el príncep per a casar-se i amb això tenien la vida resolta. Esta sap el que vol, té les idees clares. I apareixen uns animals que lluny d’atemorir ajuden. La unitat fa la força. També hi ha un personatge que fa de dolent, com no? li diuen El Pelat, però ja podeu imaginar que acaba ben escarmentat.
La persona que me’l va contar, Rosa Blasco d’Albaida, el contava als seus alumnes i a tots els xiquets que volien escoltar-la perquè a ella de xiqueta també li agradava escoltar contes als seus iaios. Recorde el dia que explicava esta història “a la seua manera” davant d’un grapat de xiquets entusiasmats. Segurament el contà amb canvis respecte a com ella el sentiria de menudeta. De fet totes les versions orals i escrites cada vegada que es conten van fent aportacions noves perquè cadascú té la seua manera i la seua personalitat d’explicar-se. És una característica de la narració tradicional, els contes estan vius. No són narracions tancades. Esta versió que hui us mostre esta modernitzada, adaptada a la societat actual. Sé que a Rosa li agradarà.
Com també li agradarà, des d’allà on estiga, a l’amiga Elena Garcia, a la que li he dedicat el conte especialment “in memoriam”. I ho he fet per dos raons.
La primera és que mentre l’escrivia li l’explicava, no li vaig contar el desenllaç per a que fora una sorpresa. I cada setmana quan ens veiem esperava impacient saber com avançava l’escriptura. I una vegada enllestit i pendent de publicar, desitjava tenir-lo entre mans i treballar-lo entre l’alumnat del col·legi on era la cap d’estudis. És una llàstima que al capdavall no arribara a veure’l enllestit en paper amb les precioses il·lustracions d’Albert Quiñones que el complementen.
I la segona raó és que l’amiga Elena era possiblement la més fidel lectora de tots els meus contes d’educació financera i tradició oral. Ho sé perquè al llarg dels anys els ha emprat en l’escola per fer animació lectora. I fins i tot la fidelitat lectora també la va demostrar en les novel·les, creant al seu col·legi un club de lectura format per pares, mares i mestres. Gràcies Elena. Per tot. Per tant.
Un conte és una eina molt important en casa i en l’escola. Sé que moltes famílies l’empreu. Sé que moltes escoles, com la que estava Elena també. Així que seguiu animant a la lectura, continueu inculcant el seu valor als futurs adults. Ells ho agrairan al moment i també en passar els anys. Perquè cada llibre és un joc: el joc d’aprendre noves coses, de visitar altres llocs, de poder convertir-nos en altre personatge...i per damunt de tot, el joc de somniar i d’imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada