Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 27 de febrer del 2022

dimarts, 22 de febrer del 2022

RESSENYA LITERÀRIA: EL AMANTE JAPONÉS d'Isabel Allende

 EL AMANTE JAPONÉS

Isabel Allende

 

De nou torne a ressenyar un llibre d’Isabel Allende. Amb Allende sempre aprenc sobre llocs o situacions que desconec i això m’agrada. Ja vaig ressenyar “ Largo pétalo de mar” de 2019, i la  “ Mas allá del invierno, de 2017,  la que  hui ressenye és del 2015 

 

Pel títol podem deduir que és una història d’amor, però l’amor i l’amant,  encara que formen part de la trama, són excusa  per  parlar, a més a més d’altres temes. I així, llegim sobre la relació entre  joves i grans, l’amistat, el pas del temps, la guerra, els contrastos de cultures, el prejudicis socials, la família, el desarrelament o l’eutanàsia. També mostra nostàlgia pel passat i l’angoixa que suposa deixar-ho tot i començar de nou. El tema de la vellesa esta molt present. I tot ho fa contant la vida de molts protagonistes.

 

Alma Belasco és el personatge principal, té 80 anys, viu en una residència de luxe per a  persones grans, Lark house,  als afores de Berkeley, a prop de san Francisco. De família jueva, va nàixer a Polònia però per fugir de la guerra dels nazis, els pares l’enviaren a Estats Units amb uns tios, la família Belasco. És una dona distingida i reservada amb els altres residents. Confia amb pocs. Al que més estima és al seu net Seth, que li agrada visitar a Alma per traure-li informació amb la intenció de publicar un llibre sobre la família.

 

Irina, que va nàixer a  Moldavia, és altra protagonista rellevant. Treballa a la residència i a més a més d’assistenta d’Alma, que la contracta després d’un incident on demostra que és molt honrada. Guarda un secret del passat que la turmenta i que, a poc a poc, i gràcies a l’amor sense condició del nét d’Alma va superant. Altres personatges no menys importants en la novel·la i en vida d’Alma són Nathaniel i Ichimei. De tots l’autora ens narra les circumstàncies personals i la vida des de xicotets.

 

Per al llibre familiar, Alma conta al seu nét records del passat i Irina està ordenant fotos i arxius, però Alma té altre secret ocult que els joves van descobrint a mesura que van indagant: és l’existència d’un amant.

 

En “El amante japones” l’autora ens convida a recórrer diferents èpoques i paisatges del passat o del present. Del passat ens dona pinzellades dels camps de concentració jueus en Europa o dels camps de concentració dels japonesos en Amèrica  i de l’actual, del 2010  mostra la residència d’ancians que és ben diferent a la que en Espanya estem acostumats, hi els clients estan separats segons el grau d’independència. No sé si és o no real este tipus de residència en Estats units. El que si he comprovat que és real,  és el que explica sobre els camps on tancaven al japonesos o el que conta sobre una pintora famosa: Vera Neumann. M’agrada aprendre quan llig i ho he fet buscant informació sobre estos aspectes que desconeixia. Està bé la barreja de veritat històrica i històries personals, Allende ho barreja amb harmonia.

Sobre el tancament dels japoneses americans, desconeixia que en 1942, poc després de l'esclat de la guerra amb el Japó, el govern dels Estats Units va reunir i va empresonar sense judici o vista oral a 120.000 americans d'origen japonès. Se'ls va portar primer a Centres d'Assemblea localitzats en pistes de cavalls i terrenys de fira abandonats. En el cas que mostra Allende a Tanforan, que quedà destruït en 1964 per un incendi i actualment és un centre comercial. D'allí se'ls va enviar a deu inhòspits camps de concentració localitzats en remots llocs de país. En la novel·la a una família japonesa la traslladen a Topaz a Utah, un lloc allunyat i desèrtic. Els nikkeis, tan els issei, emigrants de primera generació, com els nisei, fills de segona generació, vivien en barraques que els atorgaven per grups familiars, hi vivien amb poques condicions i sense privacitat vigilats per soldats que els odiaven. El llibre conta la historia més completa. El que no diu és que l’any 1976, el president Gerald R. Ford va afirmar que «aquesta evacuació no només va ser equivocada, sinó que els japonamericanos eren i són lleials americans». El 1983, una comissió establerta pel Congrés dels Estats Units va concloure que s'havia comès una greu injustícia amb els americans d'ascendència japonesa. També ha indicat que les causes de tal fet van ser prejudicis de raça, histèria de guerra i falta de direcció política.

Sobre la pintora, Allende s’inspira en la personalitat de Vera Neumann per a l’ofici d’Alma. Desconeixia esta emprenedora tan coneguda pel seu art intemporal ple de flors brillants o geometries atrevides, sempre dissenys alegres. Al llibre, Alma sovint la nomena i reconeix que va ser la seu font d’inspiració, la diferència és que Vera treballa a gran escala dissenyant art assequible i accessible i Alma només s’hi dedica a treball exclusiu. Totes dues treballen la seda i per a dissenyar s’inspiren en paisatge si persones tretes dels seus viatges arreu del món.

 

“El amante japones” és un lllibre que malgrat diferenciar-se de la resta de les novel·les  de l’autora, segueix la mateixa línia d’escriptura. Esta vegada introdueix unes cartes que desvetllen molt i alhora conviden a fer reflexió. Sense cap dubte les lectures d’Isabel Allende atrapen. La lectura dels seus llibres no és complicada. Allende és bona narradora, construeix complets personatges, i així per mig d’un llenguatge que embolica, que absorbeix al lector, que quasi hipnotitza amb la prosa que de vegades és poètica, narra en tercera persona. Es l’únic que canviaria del llibre. La veu que el presenta. Sempre m’han agradat més les novel·les contades pels propis protagonistes perquè són més creïbles i es pot aprofundir més, donat que poden parlar de si mateixos o dels que els envolten perquè els coneixen i saben què pensen.  

 

No entre en qualitat o no literària perquè això és un apartat subjectiu. Particularment diferencie un llibre ben escrit del que no ho és, però tal volta no em guie amb els mateixos paràmetres que altres i el que està bé per a mi no ho és per a altres. En tot cas, recomane la lectura de “El amante japonés”, si és la millor novel·la o no d’Isabel Allende, ho deixe,  que cadascú jutge.

 


divendres, 18 de febrer del 2022

VALÈNCIA: EL PALAU DE L’EXPOSICIÓ

 València és una bonica ciutat, gaudeisc passejant per la part més antiga, la que ens porta a saber el passat.


Hui pare l’atenció en el Palau de l’Exposició de València. Tal volta haja gent que no sap de què parle però no perquè no siga interessant sinó perquè està allunyat del centre històric, està “extramurs” i per arribar-hi s’ha de creuar el riu. Tot fa que no entre  dins dels circuits turístics principals.

Des de la inauguració ha tingut moltes finalitats. Us ho conte pas a pas.

L’any 1909, l’Ateneu Mercantil organitzà a València una Exposició regional de comerç i industria i la situà junt al passeig de l’Alameda. L’ànima mater i promotor fou el marques de Turia. S’esperaven molts expositors no només d’Espanya i de València, també de França, Bèlgica o Àustria, amb novetats agrícoles, industrials i també metal·lúrgiques. Era una gran mampresa i es van veure en la necessitat de crear nous edificis i un nou pont d’accés a l’àrea. I així es fa fer. Per a acollir el 1500 expositors es feren construccions noves i sumptuoses. Tot va contribuir a canviar la fesomia de la ciutat Valencia i va suposar el començament del progrés de la ciutat que aniria creixent cap a est zona nord .

Per cert, entre els expositors estava la fàbrica de licors d’Aielo de Malferit, que aleshores gaudia de molta fama i també Baptista Aparici, un dels creadors de la botelleria,  va participar  de manera independent en l'apartat agrícola. Al capdavall es crearen una vintena d’edificis i desenes de pavellons menuts. L’Exposició fou inaugurada pel rei Alfons XIII i va durar 7 mesos.

En acabar, malauradament molts edificis es destruïren. Però hi ha tres que encara perduren després de mes de cent anys, un d’ells és el de Palau de l’Exposició, que aleshores era el pavelló seu municipal, el dedicat a  l’ajuntament. Era on tenien lloc les festes i les recepcions.

Els altres dos edificis que es conserven són el pavelló de la industria, que després seria la Tabaquera i actualment és seu d’oficines de l’ajuntament i el Palau de la lactància, que va servir per tindre cura dels fills de les treballadores de la fabrica de tabac. Actualment és un balneari.



L’edifici de l’Exposició fou construït amb caràcter efímer per l’arquitecte Francisco Mora Berenguer que té el carrer amb el seu nom tot just al costat, l’arquitecte també va construir edificis emblemàtics com el mercat de colon o l’hospital de san Juan de dios.   I cal assenyalar que va ser tot un record de construcció perquè el va alçar en només setanta dies per a complir amb les dades de la inauguració. De fet per agilitzar l’obra els materials es compraren a empreses properes a la ciutat i es creà un taller a peu d’obra per crear els elements decoratius, prefabricats que embellien les finestres i els remats de la coberta. Encara que desprès d’eixe dia inaugural encara van estar ultimant molts detalls que s’havien quedat per enllestir.

Una vegada complida la funció inicial, es decidí no enderrocar-lo i que servira per a altres usos.

En 1950 al Palau de l’exposició assajava l’orquestra municipal i també era un centre sanitari, en 1965 era l’escola d’arquitectura i ministeri d’educació.

De 1974 a 1984 va ser la facultat de Magisteri, és de quan jo el recorde. Cada vegada que el veig torne a l’etapa d’estudiant perquè entre els murs d’eixe gran edifici em donaren classes. Pero en l'època que jo hi era, l’edifici estava a punt de caure. I ho dic literalment perquè, de fet, un dia, a una companya de classe mentre escoltava atenta les explicacions del professor en una de les aules, li va caure al cap una peça decorativa que hi havia al sostre. No va ser greu, però suficient per a començar una sèrie de vagues de l’alumnat demanat seguretat i especialment reivindicant una escola de Magisteri en condicions. Al final, l’any 1984, acabaren tancant l’edifici per a servei de Magisteri que havia durat 10 anys.

Desprès de facultat de Magisteri va haver una proposta per instal·lar la delegació municipal de trànsit però no arribà a fer-se. Fins que l’any 1995 s’inicià el procés de restauració. I així,  l’edifici va tornar a veure’s bonic i esplendorós, com lluïa en el passat.

Té cinc façanes i dos plantes organitzades al voltant d’un pati. L’edifici te dos parts, l’ala noble, la que dona al carrer Galicia i la resta que s’organitza al voltant del pati, ambdós parts estan rematades als canton sper una torre quadrada i s’articulen  amb el xamfrà per la torre octogonal.



Des del 2001-2002 és centre de recepcions i exposicions municipals i biblioteca publica.

Fa una anys vaig entrar però no a visitar-lo, només vaig accedir a les aules on s’impartia un curs en el que estava inscrita, no vaig veure més de l’edifici  i em vaig quedar amb les ganes. No tenia temps per a més. Però esta vegada,  no volia deixar l’ocasió i he entrat per visitar-lo. Un amable conserge m’ha mostrat el pati i la sala noble i m’ha agradat molt.

Hem entrat i hem pujat a la sala de recepcions per l’escalinata il·luminada per una lluerna de vidres de colors. També hi ha de decoració un quadre de l’època pintat per Jose Genovès.




El saló de recepcions té vidrieres que donen a la plaça Galicia.


Són precioses.


També ho és el terra de mosaic de nolla, la primera ceràmica produïda en Espanya,



Veiem artesonats d’escaiola, i  sòcol de rajola. Abans hi havia làmpades i mobiliari d’estil medieval, el que veiem ara, no són les antigues, imiten les que existien quan s’inaugurà.



És bonic, el neogòtic em recorda al Micalet, o la llotja...també un poc a la Torre del Serrans...però per a mi, el Palau de l’Exposició és un edifici especial, és part de la meua vida, encara que també forma part de la història de València. 

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, abril 2021

 

dimarts, 15 de febrer del 2022

VALÈNCIA: JARDÍ DE MONFORTE

 Fa un dia solejat i s’agraeix. El passeig és agradable. El jardí té vida, la de la vegetació que el forma i la de la gent que el visita.

Hui ens anem a passejar entre plantes i flors, anem a gaudir de moments de tranquil·litat i sol. Si, tenim sort, l’oratge és immillorable per passejar per un jardí valencià que a mi m’agrada molt. El jardí de Monforte. 


És un parc menut i acollidor. No és la primera vegada que vinc, però les altres vegades no he parat l’atenció en la vegetació ni en les escultures. Hui el veig amb altres ulls. El primer que crida l’atenció és l’edifici, un pavelló d’esbarjo o palauet de l’any 1859 construït per Sebastián Monleón Estelles.



Ens envolta l’estil neoclàssic que era el que imperava en tota Espanya en aquella època.

Si busquem els orígens d’este lloc tan acollidor, hem de remuntar-nos a un dels jardins que hi havia a la zona extramurs, era l’hort de Don José Vich, Baró de Llaurí. L’any 1849, el terreny fou venut al marqués de San Juan, Juan Bautista Romero Almenar, ric comerciant de la seda, dedicat també a la industria tèxtil, que és qui va manar construir i va  promoure la creació del jardí. El marques volgué crear un lloc de recolliment dedicat a l’esposa, afectada per la mort en 1845 del fill que tenia només 20 anys. És el motiu pel qual al jardí se’l coneix també com l’hort de Romero. El marques no va tindre descendència i quan va morir, l’any 1872,  tot passà a mans de Josefa Sancho Conchés, una neboda de l’esposa. 

La neboda es casà amb el senyor Joanquin Monforte Parrés, que és el nom pel qual se’l coneix més. En 1941 fou declarat Jardí Artistic Nacional passant a mans de l’Estat. Diuen que és l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València. Es va conservar en mans de la família Monforte fins la dècada de 1970, quan l’ajuntament de Valencià el va adquirir i el va rehabilitar per obrir les portes al públic.

A l’inici, el jardí tenia tres zones, la part que enfronta la casa, amb arbustos disposats geomètricament i la recreació d’un bosc. La tercera part era un hort, que actualment ja no hi es.



Anem per on anem, l’edifici ressalta entre la verdor, al llarg del passeig es veu tothora, malgrat la vegetació. I cada vegada que el veig pense com seria  viure en aquell entorn tenint un jardí semblant només eixir al pati exterior. 




També criden l’atenció, en l’escala d’accés al palau, al mateix pati o plaçoleta semicircular d’entrada, dos lleons vigilant, un a cada costat. Són escultures realitzades per José Bellver Collazos. Els lleons estaven destinats a congrés dels diputats de Madrid però eren massa menuts i no arribaren a la capital. L’any 1864 l’amo del palauet o pavelló d’esbarjo, els comprà i des d’aleshores reben als visitants. 




Després d’uns dies ennuvolats, el sol s’agraeix. El passeig és agradable. Quanta vida! La de les plantes i flors i la de la gent que el visita.  Hi ha famílies i iaios solitaris als banquets. M’agrada que València tinga estos raconets tan bonics on no se senten sorolls urbans.

Parem a cada estàtua, he llegit per algun lloc que hi ha 33, són de marbre i la majoria amb temàtica mitològica de la infància. També parem en les fonts que hi ha moltes...  




...i estanys, hi ha algun que és molt gran, on els nenúfars són les flors protagonistes i també les granotes cantadores que no paren de raucar. Es un goig sentir-les.



Hi ha treballadors donant forma als arbustos que envolten les escultures. El verd predomina. Però tot jardí necessita molta cura i trobe un poc de deixadesa en la part dels rosers. Hi ha roses, i alguna que altra flor més, que estan musties i no entenc per què. Els rosers és la part més visitada i lloada i deuria de ser el punt de mira dels jardiners. Hi ha tantes roses amb fulles engroguides i seques! Però vull pensar que és transitori i que en no res, el roser lliurà preciós.



Per sort la resta està tot perfecte: les plantes aromàtiques, els tarongers...o els  exemplars d’antics arbres que ens eixen al pas.



I quin goig passar pel túnel de la buguenvíl·lia que delimita espais es una bóveda vegetal formada per una estructura metàl·lica recolzada al mur que tanca el jardi. Les vistoses buguenvíl·lies donen color i vistositat.



Al jardí hi ha una part especial, amb una cascada... un pont de fusta... i  una muntanyeta amb un mirador que està sobre un antic aljub que subministrava aigua a totes les fonts ornamentals. Des del mirador tenim altra perspectiva del jardí, l’estany amb les granotes està a prop.



El jardí té grans exemplars d’espècies d’arbres importants i bonics com l’arbre de la magnòlia, però destaca per antiguitat el ginkgo bilobac conegut com l’arbre dels quaranta escuts o l’albercoquer de plata, és singular, hi ha pocs en el món i  pot arribar a medir 35 metres d’alt. L’exemplar mascle que hi ha a Monforte, arribà en el seu temps, des de Xina, des d’on es originari. Té ara al voltant de 170 anys. 

Diuen d’esta espècie que va apareixer fa 270 milions d’anys, abans de les flotrs i dels dinosaures. Es una arbre immortal, quan l’arbre arriba a cent anys li creixen una espècie d’estalactites, que el japonesos anomenen  chichi icho és a dir, les “mamas de ginkgo” que fan arrels que ja mai moren. A més a més és resistent a tot, a contaminació i productes tòxics o radiactius. No té depredadors ni és sensible a cap malaltia.

És l’unic que va resistir després d’Hiroshima, rebrotà un any després de la catastrofe a un quilometre d’on va ocorrer l’expolosió, per la qual cosa se’l considera l’arbre de l’esperança. Des de fa més de 4000 anys s’empra en la medecina xinesa i els científics occidentals han avalat els beneficis especialment per a la circulació de la sang i per al bon funcionament del cervell ( memòria, capacitat cognitiva...)

Contemplant este mil·lenari arbre, que està just al costat del palauet, ens acomiadem d’este jardi tan bonic, però abans d’eixir...passem de nou per la glorieta dels arcs... 



...i ja fora...fem una última mirada...



Tornarem a este recés de pau,  lloc on no entropesses amb corredors fent esport i el silenci mana...les úniques que tenen permís per alçar la veu són les granotes de l’estany i els pardalets que vulguen compartir l’espai.



QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, primavera 2021

 

dijous, 10 de febrer del 2022

RESSENYA LITERÀRIA: ESAS MUJERES LLAMADAS SALVAJES de Rosita Forbes

 

ESAS MUJERES LLAMADAS SALVAJES

Rosita Forbes

Quin llibre de relats viatgers més curiós! Em refereisc a “Esas mujeres llamadas salvajes”, i ho és pel que conta i com ho conta i per suposat també per qui ho conta. Comence hui per esta part perquè explicant la biografia ja s’avança de què va el llibre. Pense que és important, abans de llegir el llibre, saber realment qui és Rosita Forbes per assaborir el contingut i entendre'l. Tal volta al llibre li falta un pròleg d'introducció perquè la majoria de gent no llig les notes biogràfiques. I és important perquè sinò, tal volta el lector pot pensar que el que llig és tot inventat. 

Qui era Rosita Forbes? en primer lloc, cal una matisació: atenció i no confondre el cognom amb Fornés. 

Podria dir-se que Rosita Forbes és un exemple de valentia i decisió, pot ser tossuderia i caprici també però el cas és que, malgrat ser dona va fer coses que tenia prohibit fer, sense dubtar en cap moment. Tal volta és exagerar molt atenent que era una dona rica i quan diu que viatjava amb baix pressupost no vol dir que no tenia diners per pagar ajudants: guies, portadors, cuiners, traductors... El que si es pot dir és que va ser lliure i se saltava les normes. 

No coneixia Rosita Forbes, que pel nom pensava que era espanyola. Reconec la meua ignorància. En realitat li deien Joan Rosita Torr i resulta que era una escriptora, nascuda en 1983, gran aventurera, intrèpida i exploradora britànica del segle. Fins i tot va rebre la medalla d’orde la societat geogràfica d’Amberes i la francesa!, un honor que només havia sigut atorgat a la científica Marie Curie. També va rebre reconeixement per part de la Real Societat d’Arts de Gran Bretanya. Reitere la meua ignorància per no saber sobre este personatge tan peculiar en el món de les dones escriptores viatgeres. Quan vaig llegir un resum de la biografia vaig pensar que, amb tota seguretat, tenia moltes coses interessants escrites. I així és. Al menys el que jo he llegit en este llibre, és  apassionat.

Rosita va créixer en un ambient encorbatat i una manera d’escapar fou casant-se. Ho va fer als vint-i-u anys i amb el marit Ronald Forbés, que era militar se’n va anar a destinacions colonials britàniques com la Xina, a la India i a Australia. Guapo però poc fidel i amb mal geni, el matrimoni s’acabà als tres anys. 

Ja divorciada, els enamorats mai li faltaren. I seguí la vida viatgera. En els seus viatges anava per on cap persona s’atrevia i suportava adversitats que pocs britànics, dones o homes podrien resistir. En 1917 inicià un viatge amb una amiga primer per Africa i després a Asia  i començà a escriure relats del que veia en cada país que visitava. En 1920 va fer el viatge que la catapultà a la fama perquè travessant més de 900 quilometres de desert libi va aconseguir arribar a l’oasi de Kufrah en Líbia, quan estava prohibit que hi anaren europeus. Es va fer passar per dona àrab, viuda i filla d’un comerciant egipci. No anà sola, l’acompanyà altre aventurer de fama Ahmed Bey Hassanein, un funcionari egipci educat en Oxford. Res era impossible per a ella. S’implicava allà on anava, s’interessava per la gent i va lluitar per la independència dels països àrabs. Era fins i tot amiga de Laurence de Arabia.

Els seus escrits aconseguiren molta fama i Rosita era molt sol·licitada per a donar conferències o per a presidir festes de l’alta societat. Hi anava, sempre amb els millors vestits, barrets o les pameles més vistoses. 

Es casà per segona vegada amb Arthur McGrath també militar i un amant dels viatges com ella amb el que viatjà per Sud america. Realment al llarg de la seua vida portà una vida atrafegada i sempre destacava per una personalitat encisadora. Tal volta tanta vida social  carregada de frivolitat va fer que no li valoraren la seua activitat viatgera i literària com calia. I no és just. Els detractors deien que els seus viatges no eren per a tant, que se li donava massa importància, que el que si sabia era vendre’s perquè era una excel·lent relacions públiques d’ ella mateixa. Pot ser fora cert, però no li lleva el mèrit de tot el que va veure i trepitjar, i de les odissees que va experimentar i la fortalesa física i mental que va demostrar. 

Rosita, aliena al que digueren seguia viatjant. Viatjava per aventura, per investigar cultures diferents, per escriure, per fer fotos o fins i tot en una ocasió amb la intenció de fer una pel·lícula. Anava a soles o en companyia d’altres exploradors i també acompanyant al marit en les seues expedicions per Europa treballant per al departament de guerra. Pel que a mi respecta i seguint el fil de les critiques dels detractors,  he tirat en falta saber qui l'acompanya en cada aventura, perquè no ho diu i la majoria de les vegades sembla que només és ella la protagonista de l'odissea i la que resol tot. Em sembla un poc egocentrista. Reconec que, de nou file prim fent crítica, perdó. És que sóc molt curiosa i ho vull saber tot i quan llig vull imaginar el que em conten i en este cas, em falten personatges.

Els viages que tenen mèrit propi són els que tenien per finalitat entrevistar a dirigents, als governants, als reis... a les personalitats rellevants de cada país, com per exemple Reza Khan, Kemal Atatürk, Mussolini o Hitler... tots la rebien amb les millors atencions.

podem dir que portava una doble vida entre deserts o selves i balls elegants, entre túniques o matxets i barrets elegants. Per una banda la en la vida viatgera era capaç de passar per totes les penalitats, i s’adaptava a tot, dormia en cabanyes o a la intempèrie i no dubtava en anar a peu, en carro, en mula o en camell i compartia la filosofia en contra de les possessions. I per altra, en la vida no viatgera, la familiar i d’amics,  era de despreocupació total en la que oblidava tots els ensenyaments de vida simple apresa durant els viatges i vivia en cases ricament decorades i extravagants.

Va escriure algunes novel·les que fins i tot es portaren al cine, però sense èxit. Al final acabà vivint en la Bahames en una casa que semblava els Castells del Loira i va morir en 1967. I molt del que he explicat en este resum de biografia es llig en “Esas mujeres llamadas salvajes”.

Este apassionant llibre són 16 episodis variats situats al llarg del món. Hi podem veure com no es limitava a mirar, que sempre contactava amb els locals intentant saber més, que es mostrava interessada en conèixer allò més desconegut i que buscava ciutats mítiques i llocs que no estaven ni als mapes. Anava amb cuiner, guia i intèrprets, depenent del llocs. Algunes vegades vivia en casa d’amics o coneguts que la portaven a llocs inusuals. Es barrejava entre la gent, en els mercats o als bars, es guanyava la confiança i preguntava. Rosita demostrà allà on anava molta curiositat.  I el que veu i  aprèn ho mostra en cada capítol.

No descriu massa els paisatges per on passa, siga Etiòpia, Aràbia, Rússia, xina, Armènia, Turquia, Amazònia Tibet, Marroc, Tunisia, Síria, Japó, Amèrica central o Africa, però si, en cadascú del llocs procura centrar l’atenció en les dones que d’una manera o altra són poc convencionals. Rosita les mostra sense prejudicis i nosaltres hem de mirar-les sota el prisma de cada mentalitat. I capítol a capítol  anem coneixent esclaves d’Abissínia i Aràbia, revolucionaries russes o xineses, les dones de foc de la Guyana francesa, dones de l’Amazònia i la Coxinxina, sacerdotesses d’Haití, una heroïna turca, dones missioneres, una legionària al Marroc, bruixes de Java, dones d’harem, dones d’Africa i d’America... , algunes amb millor destí que altres,  que amb el seu discurs, li obriren els ulls en molts aspectes. hi ha molt de vudú i supertició.

Ha estat un plaer llegir este compendi d’experiències i situacions en les que les dones són tan inversemblants que podem pensar que són fruit de la imaginació. Però no. Tot els personatges són reals i es creuaren en el  camí del Rosita en algun moment de la seua vida.

I tot està ben escrit, amb una narrativa excel·lent que endinsa al lector en la lectura de les aventures que Rosita explica. Perquè escriu el que viu intensament i sap transmetre i el lector pot sentir perill o tranquil·litat, alegria o cansament si és el que sent Rosita. Valore positivament el treball de la traductora per les notes esclaridores que en cada pàgina hi ha, perquè ajuda a conèixer més la realitat  de la que en parla. El llibre, originàriament es publicà en 1935 però malgrat els anys, trobe que és atemporal, no està gens desfasat, mostra unes dones que semblen tretes dels temps més moderns i el fet que l’autora explique les històries i no especifique els anys quan passaren fa que el lector oblide que està llegint un llibre de principis de segle XX. Tambè contribueix el fet que explique sobre tradicions i poblats antics per on el temps no passa i si passa ho fa a un ritme lent que no dona pas a molts canvis.

Endavant, vos anime que llegiu “Esas mujeres llamadas salvajes”, o qualsevol llibre escrit per Rosita Forbes, una dona que segon les seues paraules viatjà sola, a  cavall, en mula o en camell, en qualsevol vehicle imaginable, des de balses fins a carros blindats o acompanyada d’amics fortuïts als que va apreciar, va estimar i deixà a la velocitat d’una milotxa. Que va deambular fins eixir-se’n del mapa i va gaudir molt.



diumenge, 6 de febrer del 2022

FOTOS i MÚSICA: CASTELL DEL REI BOIG (Alemanya)

 


...i vaig veure el castell exhuberant del rei boig alemany enmig d'una boira i pluja... que li donava un aire tenebrós...


MÚSICA:
Bach

dimarts, 1 de febrer del 2022

ITÀLIA: ALBEROBELLO a la VALL d’ITRIA- I PART, en la PUGLIA

 Alberobello és un dels llocs que puc posar en la llista de peculiars i pintorescs...els trullis ho són però és que a més a més...n’hi ha tants! Diuen que uns 1500, i tots hi concentrats!


Estem a la Puglia, a la Vall d’Itria. Hui visite Alberobello, segurament la ciutat més turística i podríem dir més peculiar de la zona, on l’arquitectura rural destaca. Cert que no s’assembla a res. Actualment té poc més de 10000 habitants,  però el recorregut és curt perquè el que s’ha de veure està concentrat. Després visitarem altres poblacions properes també de la Vall d’Itria, una vall que s’escampa per les províncies de Bari, Brindisi i Taranto.

Però comencem per Alberobello, que està a 55 quilòmetres de Bari i és una visita imprescindible si es va a la capital de La Puglia. Cap allà anem. M'està agradant  esta zona d'Itàlia: Bari, Trani, Castel del Monte, Polignano a mare... 

De camí, veiem camps plens d’oliveres...és com un mar verd...és una imatge de postal. I és que l’economia de La Puglia està basada en l’agricultura i l’oli de qualitat és un dels seus productes estrella.


Hem arribat i plou a la gana. La ciutat es veu fotografiada en tots el cartells promocionals de la Puglia per les cases diferents a qualsevol que puguem haver vist abans. Es tracta dels trullis que són Patrimoni de la Humanitat des de 1996. A la zona hi ha altres trullis, de fet n’hem vist a traves de la finestra de l’autobús, la major part utilitzats com dipòsits  per a les olives, tanmateix és en Alberobello on n’hi ha més concentrats. Podríem dir que és un museu obert. La pluja no impedirà que jo també fotografie el poble i les seues cases. Vull aconseguir postals semblants a les publicitàries, encara que ja sé de bestreta que les meues tindran color apagat. El cel està negre però no importa, cada foto té el valor de ser única i personal, com ho és el sentiment que desperta. Amb seguretat que a les fotos, junt a les cases apareixeran paraigües i bassals... és que la pluja no para i a més a més, hi ha molta gent! 

Iniciem la visita en el carrer principal el Largo Martelotte  que separa el poble en dos parts, la més tranquil·la, Rione Aia Piccola i la més turística, Rione Monti. En una i en altra hi ha trullis per tot arreu. No imaginava que n’hi hauria tants! Una escalinata ens crida l’atenció i és que en cada graó hi ha escrites frases sobre Alberobello que formen part d’una cançó. És una llàstima no poder fer la visita sense la incomoditat de l’aigua.



Anem primer a visitar la zona més tranquil·la, més menuda, Rione Aia Piccola. Edificis de recent construcció i trullis es barregen, uns estan al costat d’altres i enmig està la Basílica dei Santi Medici Cosma e Damiano, la més important. Es construí a finals de 1880 sobre les restes d’una capella. Té dos campanars, un de números romans i altre amb meridiana.


Seguim el passeig per este llogaret de postal, un passeig incòmode per l’aigua... però no cal queixar-nos, estem en un lloc especial que contagia màgia.


Encara que des de temps remots ja hi havia assentaments rurals, els trullos més antics d’Alberobello es remunten al segle XIV, aleshores era una terra deshabitada que fou cedida al comte de Conversano per part de Roberto de Anjou-Sicilia que seria després el rei de Nàpols des de 1309 fins a 1343. La parcel·lació de la terra era el premi que atorgaven els nobles pels serveis oferts durant les Creuades. La zona fou repoblada traslladant població des d’altres llocs propers. La construcció en sec, sense argamassa, fou imposada als nou colonitzadors pel comptes de Conversano. Eren edificacions lleugeres i “desmuntables” perquè hi havia una llei que obligava als senyors a pagar per cada assentament nou. Així que els comtes obligaren als camperols la construcció d’unes vivendes que pogueren ser destruïdes fàcilment en cas d’inspecció per així evitar el pagament reial. I passà, per eixample, l’any 1644 quan sabent que els inspectors reials anaven a Alberobello els senyors manaren destruir-los tots i els inspectors trobaren en lloc de cases un grapat de pedres amuntegades. Només anar-se’n els inspectors, els artesans i constructors de la ciutat referen de nou les cases. Sortosament l’any 1797 s’eliminà la llei i així s’acabà amb la construcció i reconstrucció continuada. El primer trullo que es va fer fixe va ser “Casa d’Amore".


El trullo, paraula derivada del grec que significa cúpula, es una construcció formada generalment per una dependència  amb espesses parets pintades de cal. Les parets es fan amb grossos blocs de pedra units sense argamassa o morter i no hi ha finestres. La grossària fa que s’aïllen tèrmicament i que en estiu siguen fresquets i en hivern es mantinguin calents. La coberta dels trullos està formada per pedres grises planes disposades de forma concèntrica i formant un con. A sovint el con acaba amb pinacles de formes diverses. Antigament segons formes i qualitats distingien als propietaris i el seu  poder econòmic. Quan el trullo té diverses habitacions cadascuna té el seu propi sostre. Tot està molt junt, enmig de les teulades dels trullos sobreïx l’esglesia que acaben de veure.


Tot seguit anem a visitar un trullo per dins, el Trullo Sovrano construït al segle XVIII  hi residia un sacerdot. Convertit en casa museu, és un dels més peculiars, per ser el més gran, té 14 metres d’altura, i l’unic que té 2 plantes.  Per fora ja hem vist que són totes  rodones, de forma cilíndrica i de color blanc, en algunes encara viu la gent, en altres s’han reconvertit en hotels o botigues.


Quan entrem prenem consciència de com s’hi vivia, Hi ha mobles i objectes de l’epoca, un jardi i accedint a la primera planta veiem de prop el sostre. Realment interessant. Va ser declarat monument Nacional en 1923.


A més a més en Alberobello hi ha altres museus, el complex Pezzolla que són molts trullos comunicats entre si on es mostra la història, vida i costums des dels inicis,  el museu de l’oli, el museu del vi i el museu d’artesanies.


I abans d’anar-nos en a l’altra part d’Alberobello, ens assomen al mirador de Santa Lucia, però hi ha massa gent i plou massa per fer fotos. El que veiem de lluny és l’altra zona de trullis i cap allà anem.


Ja estem de nou en el Largo Martelotte. Creuem este carrer tan animat, tan ple de terrasses de restaurants i botigues turistiques. I pugem l’escalinata de pedra que tenim davant.


Ara passegem per la que es considerada la part més antiga i alhora la més turística i pugem cap a la part més alta. La zona dels trulli d’esta àrea ocupa la pendent d’un turó. Alberobello són costeres i més costeres... Val la pena deixar els carrers principals i enfilar-se pels transversals, és on hi ha menys gent i menys botigues. Pense que tanta parafernàlia turística trenca un poc l’essència. Si les botigues estigueren més dissimulades! Si no tragueren el que venen al carrer... tal volta ajudaria a fer-nos millor la idea de com era l’Alberobello d’abans, el dels camperols. Hui hi ha moltes botigues que no han tret res per la pluja, aixi que podem donar gràcies.



Al cim s’hi troba la parròquia de san Antonio Abad que no és un trullo però s’assembla. És única en el món. Es va fer entre 1926 i 1927, seguint una arquitectura similar a les cases que l’envolten per això se li diu església trullo. Així no desentona.  Té una cúpula de 21 metres d’altura en forma de con, així com un campanar de 18 metres. A l’interior estan  les relíquies de sant Antoni.  

Quan nosaltres arribem l’església està de gom  a gom. Hi ha una celebració,  sembla un bateig. No cap ni una agulla i ni ens deixen entrar. Després d’insistir cedeixen el pas d’un en un, només tenim un minut per fotografiar l’interior des de la porta.



Els sostres de vegades estan decorats amb motius d’orígens  misteriosos: rodes solars, llunes, creus, canelobres, cors dins d’uns triangles…no se sap què signifiquen, tal volta és religió o tal volta màgia, tal volta servia de talismà contra el mal i era emprat de protecció. El temps s’ha encarregat de fer que s’oblide el motiu pels qual es pintaren. Els pinacols també tenen diverses formes, simplement és segons constructor, per marcar la diferència. Molts trullos són bars i restaurants, amb bon oratge, que bé prendre un vinet amb olives, productes locals, tenint davant una casa trullo!

Hi ha botigues i més botigues, algunes tenen terrasses panoràmiques on amablement deixen pujar.


Quan estem de baixada tornant al punt inicial em ve al cap un pensament que dic en veu alta, que tot allò em recorda El Mont de Sant Michel, en França, encara que no té res a veure. Tal volta la comparació és perquè quan jo hi vaig estar també plovia a cànters i la gent anava de gom a gom per estrets carrerons cap a la part més alta. Em sol passar de vegades que estic en un lloc i recorde altres moments viatgers per algun detall especial. I mentre estic fent el comentari alce la mirada i en veig el nom del carrer. Vaja! Quina casualitat! No puc evitar un somriure. I es que  estem en el carrer Via Monte San Michele.



Una vegada en Largo Martelotte, encara ens enfilem per altre carrer que no hem trepitjat abans i trobem un mirador on contemplar, de nou, la concentració de trullos que hi ha. Quina serà la quantitat exacta? Diuen que més de 1500... això és molt! Em sento una privilegiada de gaudir viatjant i poder  fer-ho per aprendre i per bocabadar- me amb panoràmiques com la d’Alberobello.

Al capdavall pense que si no haguera plogut tal volta ni haguérem pogut caminar per la gentada, així que com diu la dita: “No hi ha mal que per bé no vinga”

S’ha fet l’hora de dinar i ho fem en Alberobello. Com és lloc turístic hi ha molt on triar. I en acabar, ens acomiadem d’este poble que sempre recordaré com verd per les plantes que decoren, blanc per la cal de les façanes i gris per les teulades i pel cel. Però on també el tricolor s’ha trencat amb els tocs colorats especialment dels paraigües i impermeables imprescindible en este dia  passat per aigua.


QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A  PUGLIA i BASILICATA