Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 12 de gener de 2022

ITÀLIA: POLIGNANO A MARE (PUGLIA)

 Polignano a mare és un lloc de Puglia, turístic per excel·lència. El fet que estiga a prop de Bari, a només 30 quilòmetres, el fa accessible per als valencians, hi ha vol directe.

Polignano a Mare és un lloc agradable i menut, doncs no arriba a 20.000 habitants. És bonic per la situació sobre uns penya segats i  guarda història, de fet s’hi troba al llarg de l’antiga via Trajana que connectava Roma amb Brindisi. Té un casc històric peculiar per entramat dels carrers, des d’on podem contemplar unes fabuloses vistes al mar i una de les platges més conegudes d’Itàlia.

I també parlar de Polignano és parlar de Domenico Modugno, cantautor i actor que hi va nàixer i qui li ha donat fama. De fet en el primer carrer que veiem, via Roma, està en llumenetes que van de part a part del carrer, la lletra de la famosa cançó «Nel blu dipinto di blu«, més coneguda com "Volare". Diuen que Modugno es va inspirar en Polignano per escriure-la i per la cançó va guanyar en 1958 un premi Grammy.

Però anem pas a pas. És lloc turístic, ara en octubre poc, però en estiu més...De fet Puglia s’està donant a conèixer gràcies a llogarets com este, perfectament preparats per rebre gent, hi ha botigues, també parades de menjar a l’aire lliure, i gelateries... típic del Sud d’Itàlia.

Comencem la visita passejant pel cor de la ciutat, un cor blanc, pel color de les cases. Abans travessem l’arc Marchesale, o Porta Gran, la principal porta d’entrada a la part antiga i en el passat l’única. Es va crear en 1530 quan es realitzaven treballs de reestructuració de les muralles. Hi havia un pont llevadís. A l’interior hi ha un mural de la crucifixió de Crist anònim del segle XVI.

Entre edificis que semblem palaus, passem per l’església del purgatori on hi ha dos calaveres i diversos ossos a la porta principal. Construïda al segle XVIII en estil barroc, a la façana hi ha un missatge que ve a dir allò que tots sabem: que el temps és or, i com li fem cas anem a pas lleuger i ni li faig foto de prop, només del campanar.

Arribem a la plaça de Vittorio Emanuele II, una de les més importants de Polignano.


Hi trobem el palau del rellotge, un edifici medieval amb el rellotge com element principal. Antigament hi havia un solar, el que hi ha és del segle XIX. Algú ens conta que a dia de hui la propietària encara li dona corda com en el passat. A la part superior del rellotge hi ha una imatge de San Vito, el patró de Polignano.


A la mateixa plaça també està l’església de Santa Maria Assunta in Cielo, ex catedral que té els origens al segle XIII, encara que fou construïda sobre els restes d’altre temple pagà més antic. No entrem, l’estan restaurant.

El casc històric és un entramat de carrers i places plens de botigues d’artesans, de bars, de restaurants... hi flors decorant per tot arreu... hi ha imatges religioses a les façanes...i també xicotes esglésies com la de santo Stefano. Es nota la petjada del passat, una barreja de cultures: romans, bizantins normands, àrabs espanyols...i això és el que li dona l’encís, malgrat el que diguin veus contraries.


Ens endinsem per un dels carrerons, hi ha botigues de records i altres amb productes de més qualitat, no parem ni en unes ni altres, anem buscant un primer balcó panoràmic. En aquesta part del litoral, la mar ha excavat nombroses grutes i coves de gran bellesa.


Seguim caminant parant l’atenció en detalls, en botigues que exposen art...

Cert que Polignano és un lloc pintoresc i poètic, de fet trobem poesia a les parets en escales, portes... Amb més temps en buscaria més... De nou pense que em quedaria més temps a Polignano. En algun lloc he llegit que l’autor és Guido Lupori un artista nascut a Bari però que li agrada este llogaret per expressar el seu art. Les firma com Guido il Flaneur, lo de Flaneur és perquè  el poeta Baudelaire utilitzava el terme per a referir-se a tots aquells que passejant pels carrers s’emocionaven amb el que veien.

Arribem a altre balcó. Les vistes són fabuloses. De lluny veiem un dels vaixells creuers que porten turistes. També de lluny veiem a Domenico Modugno, d’esquena i braços enlaire. Cantant segurament el seu Volare


Seguim per altres carreronets, la veritat és que arriba un moment que no se sap si anem pel carrer adequat. Els carrers són com laberints. Sovint em pregunte...però per ací no he passat ja?


Trobem altre mirador més, tots són bonics, cadascú ens dona una perspectiva diferent. Des d’este punt veiem la famosa platja sota el pont borbònic. L’altura és de vertigen. Hi ha 27 metres. I pensar que en estos penya-segats de Polignano cada estiu té lloc un campionat de salts d’altura: el Red Bull Cliff Diving. Els participants salten i fan acrobàcies de 5 modalitats, tot un espectacle. Només pensar-ho em pose les mans al cap. Jo seria incapaç. Atrau a molta gent i deu ser impressionant veure-ho en directe. Ho he vist en documental i m’he bocabadat i a cada salt el cor el tenia en un ai.


Polignano és fotogènic. Des dels miradors en els que hem parat es veuen cases  blanques que donen més llum si cal a la població, cases que s’agarren a les roques i que es pengen mirant les aigües cristal·lines del mar. Des d’eixos balcons al mar, es veuen de lluny, grutes i coves marines, un bon lloc per anar amb vaixell i si és en estiu remullar-se. Segur que l’oferta d’excursions per anar-hi és gran. Hi ha una gruta, d'entre totes, que no cal vaixell, s’accedeix a través d’una escalinata, és la Grotta Palazzese, dins d’una roca junt al mar. Hi ha un hotel i un restaurant de luxe. Diuen que és un del 25 restaurants més bonics del món. I quines vistes tindran! I eixes vistes es paguen a preu d’or. Clar! Tal volta, pense,  només prenent l’aperitiu, el preu no és tan desorbitant. El marc és incomparable.

A Domenico Modugno l’hem vist de lluny quan hem anat als miradors i al final de la vesprada, decidim anar a veure’l de més prop, em refereisc, clar és, a l’ estàtua que està a la placeta del passeig marítim. Hem de passar el gran pont i després seguir un poc més enllà...és el que ens diuen quan preguntem a gent local. Creuant el pont, les vistes de la platja són precioses i també dels restaurants i llocs que tenen terrasses amb vistes privilegiades junt a les roques mirant el mar.


I quan arribem, malauradament el passeig està d’obres. No podem ni veure Domenico ni accedir a l’escalinata Volare i al mirador al Bastion de Santo Stefano. Estan remodelant la zona creant un espai nou confortable i enjardinat. Això és el que sembla en els panels que hi ha tapant l’obra i impedint el pas.


No obstant la dificultat ens colem per on no devem i arribem a veure a Domenico un poc i de cara. Lo suficient per immortalitzar-lo en un foto. Llàstima no poder veure l’estàtua de bronze de prop. Altre motiu més per tornar a Polignano a Mare. Quan estiga enllestit el passeig estarà genial.  


Encara ens queda una cosa que volem fer, baixar a la platgeta Monachile o Cala Ponte, sota el pont de Lama Monachile, el Ponte Borbonico construït, com bé diu el nom, en l’era borbònica, en 1830. Té 15 metres d’alt. volem fer-ho i ho fem. Però no per les escales. Sense saber com, clarament per equivocació, accedim per un lloc inusual, ho dic perquè  anem trepitjant pedres costera avall i algunes rellisquen. No m’imagine grups de turistes caminant per este lloc. El camí  dona tot just al peu dels arcs del pont borbònic i ja estem a la platja.


De sobte, veiem tot just enfront l’antic pont romà de la via Trajana. Ha estat  inesperat això de trobar el vestigi de l’antiguitat i dona alegria perquè pensava que no quedava res en peu del pont. I seguint en la part històrica, Com una curiositat us conte que en l’antiguitat esta platja era utilitzada com port on arribaven les naus d’Orient.


La platja és famosa per estar entre dos grans parets de pedra de roca, sobre les que estan les cases del casc antic. I per tindre un preciós color blau cristal·lí. I quina meravella de color i de lloc…i com no hi ha gent la veiem perfectament. La platja no és de sorra, sinó de còdols grans i blancs.  Hem tingut molta sort de poder gaudir d’esta platja sense gent, només hi ha uns pocs que s’apropen a l’aigua i fan fotos. És inevitable fer-ne perquè el lloc és únic. Tot el poble ho és i hem pogut passejar sense quasi gent. En estiu ens diuen, és sufocant per la massificació i la platja està de gom a gom. 


Quan se’n tornem, esta vegada busquem les escales, veiem el pont quasi al complet.


Al capdavall tornem al punt inicial, a la plaça Giusepe Garibaldi i al carrer on està la cançó Volare en llumenetes, via Roma. Segur que a la nit serà un espectacle visual bonic. Nosaltres no arribem a veure-ho. Polignano de nit també pot ser suggerent, quan  la lluna ocupa el cel i els fanals il·luminen els racons. En realitat tots els llocs són diferents de nit i de dia. Hauríem de conèixer-los per apreciar-los al complet. Passa un poc com les persones. No? 


Acabem la jornada a Polignano menjant-nos un gelato.


QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A LA PUGLIA i BASILICATA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada