RESSENYA LITERÀRIA i de cine: UNA HABITACIÓN CON VISTAS

 

UNA HABITACIÓN CON VISTAS

autor llibre: Edward Morgan Foster

director de l'adaptació cinematogràfica: James Ivory

Quan tinc previst un viatge, i en esta ocasió me n’anava a la Toscana, m’agrada llegir alguna novel·la o assaig de la ciutat o la zona que vaig a visitar. Doncs és la raó per la qual vaig  llegir “Una habitación con vistas” de E.M.Foster, on apareix Florència, un llibre clàssic, un que arrossega bona fama. L’autor va escriure només sis novel·les però fou proposat per al premi Nobel en 16 ocasions. Per alguna raó serà. No? 

Malgrat el temps des que s’escrigué, l’any 1908, el llibre conserva el valor de mostrar la societat anglesa de principi del segle XX. I com està escrit en 1908, és de suposar que la descripció és fidel des del coneixement de primera mà. Este apartat el trobe interessant.

“Una habitacion con vistas” és una historia d’amor i de convencionalismes. Divertida pels tocs d’ironia i alhora profunda, perquè és interessant analitzar el que diu i el que representa cada personatge. S’explora la societat anglesa, com viuen, com pensen i què senten front a idees diferents a les seues. La jove protagonista vol més del que té, del que li depara el futur. Vol emoció, viatges, relacions passionals i no convencionals…vol viure la vida plenament. Però té por a mostrar- tots els desitjos. La societat que l’envolta està per altra banda lluitant pels drets, les sufragistes volen aconseguir drets per a les dones. La jove també vol eixos drets però la pressió social es massa potent. I manté una lluita.

Així que no és una simple historia d’amor, “Una habitación con vistas” és molt més.

El llibre està escrit amb un to entranyable, “delicat” on les descripcions conviden a pensar en ambients bucòlics. He imaginat la  Florència lliure de la massificació turística i també m’he fet una idea de les mansions en el camp angles. Tal volta és la raó per la qual algun crític ha dit que és un novel·la de viatges. Jo no la qualificaria així. Que convida a visitar llocs, si, però més que mostrar llocs, retrata les diferents societats i mentalitats: la italiana, més oberta, més passional, més lluminosa, mes lliure... i l’anglesa més tancada, més estricta i convencional, més fosca, més reprimida... també contraposa la ciutat, font de repressió, amb el camp, font  de salut i felicitat.

És una novel·la molt ben estructurada amb un principi i un final que arrodoneix el contingut. Els personatges es coneixen al principi però la casualitat fa que no perden la relació durant l’any que dura la novel·la. Estan enxarxats, cadascú complint el seu paper.

I la novel·la té adaptació cinematogràfica, feta en 1985 i guardonada en 1987 amb molts premis entre els quals estaven tres oscars. I vos conte una peculiaritat del que he fet esta vegada amb el llibre i la pel·lícula: els he vist a la par. M’explique.

Vaig començar a llegir i sincerament al principi em perdia amb els noms dels personatges. Però la lectura atrapava perquè tenia curiositat de ser un llibre de principi del segle XX i no volia deixar-me’l. Quan vaig enllestir el primer capítol situat en Florència, que m’interessava especialment pel meu viatge previst a la ciutat italiana,  m’abellia veure en imatges el que havia llegit i alhora aclarir-me amb el personatges. I va ser un encert que vaig seguir fent fins acabar el llibre. Vaig gaudir de l’experiment. Llegia un capítol i veia la seua part corresponent en la pel·lícula i he de matisar que s’hi podia fer perquè tan el llibre com la pel·lícula estan diferenciats clarament i el guió de cine segueix fidel el contingut literari. Resulta curiosa la manera com ho fa: com si fora una pel·lícula del cine mut. I a més a més, m’agrada eixa separació tan clara entre capítols anunciant el títol, per a que l’espectador no oblide que és una adaptació  d’una novel·la.

Amb esta doble mirada paral·lela peculiar m’ha resulta especialment interessant el fet d’anar analitzant el treball del guionista fent resum i seleccionant els diàlegs més significatius per seguir el fil del contingut. Realment ha estat un grat exercí comparant  el que jo imaginava després de la lectura, amb les imatges cinematogràfiques. M’ho he passat bé fent com un joc intentant endevinar quines frases rescataria el guionista del llibre per incloure-les a la pel·lícula. I he de dir que sovint encertava.

La pel·lícula ressalta per tindre una bonica fotografia i escenaris naturals d’Itàlia i Anglaterra: de la ciutat, de les cases o de la Campiña. És sensual i de manera delicada expressa la repressió i el desig, l’amor. Els gestos i les mirades fan molt.... La música complementa embolicant i emocionant l’espectador i els actors fan perfectament el paper que els ha tocat: l’enamorada plena de dubtes jove, el pretendent espontani, el nuvi oficial estirat i cavallerós...la cosina censuradora i reprimida, el rector allunyat dels estereotips...Els personatges són variats i els seus sentiments també.

És el retrat de la classe acomodada que passa el temps sense fer res, jugant al tennis celebrant festes o fent passejos pel camp. Retrata els desitjos de viure la passió, la vida..hi ha diàlegs i escenes memorables com la del bany, tan espontania i alegre. Els personatges passen hores i hores d’oci i en vacances, descansen dels descans. Una vida envejable, podria pensar algú, tanmateix no és envejable l’època i la societat anglesa tan repressiva moralment.

Florència és descobriment en doble sentit: obri els ulls a la cultura i el més important, la protagonista se n’adona que l’amor és altra cosa ben diferent al que ha vist fins el moment. La ciutat es l’escenari on s’han forjat uns sentiments, uns desitjos, on troba una porta que sempre estava però el viatge li dona espenta per a traspassar-la.

Mai es pot comparar llibre i cine, el llibre sempre guanya perquè aporta més matisos i text que enriqueixen el contingut i fan entendre millor la temàtica. Tanmateix en este cas la versió en cine està bé. I recomane eixa doble mirada que jo he fet. Cert que m’ho he passat molt bé valorant la tasca del guionista i  director Jame Ivory resumint el treball de Foster. Dos grans reconeguts cadascú en el seu camp que han sabut expressar uns sentiments i maneres de pensar perfectament.

“Una habitación con vistas” té defensors acèrrims i detractors extremats, entre els quals hi ha qui diu que no aporta res i en este punt estic en desacord. La pel·lícula aporta un personatge femení que evoluciona, que madura, que es debat entre què pensar. No es tracta d’un debat entre dos homes, és un debat entre ser ella mateixa o ser el que els altres volen que siga. Eixe és el valor del personatge. Veure l’evolució com la innocència i tendresa de la protagonista es trastoca i acaba comportant-se  de manera valenta i agafa el control dels seus desitjos deixant a banda el que la societat imposa.

 

LA TOSCANA (Itàlia) PISA II PART: Un poc dels casc antic

Pisa és més que la Torre inclinada i la plaça que l’envolta…cal fer un passeig per descobrir altra vessant de la ciutat no tan afamada.

En la plaça dels miracles  estaríem més temps…per pujar a la torre, per entrar al Baptisteri, per visitar el Cementeri…o simplement per descansar a la gespa davant de la Catedral i el Baptisteri, però cal seguir visitant la ciutat. Abans de deixar la plaça parem l’atenció en el gran edifici del lateral, és l’antic hospital construït al segle XIII, aleshores anomenat della Misericordia, després de S Spirito i finalment Santa Chiara. És una construcció quadrangular de 150 metres de costat i dos torres als cantons. Actualment hi és l’oficina d’informació i turisme i dos museus.

També parem l’atenció en l’edifici groc just al costat del Cementeri. És el palazzo de la opera della primaziale  que data del segle XIV i manté l’aspecte original de quan era seu de l’organisme que gestiona la catedral i el conjunt monumental. L’edifici es va construir com seu dels diferents treballadors de l’opera del Duomo com els sastres, els campaners, els conserges o els peons. Després es dedicà a diferents usos i prompte s’utilitzà per a finalitats religioses.  En la façana està l’escut dels Medici, que al llarg del viatge per la viatge veurem en tantes ocasions,  i panels de marbre i diferents plaques commemoratives. Cap matisar que el Medici fou una família florentina de banquers molt influent en tota la toscana.

Actualment només conserva les oficines de vigilància i supervisió tècnica, la resta de l’edifici, des del 2014 acull exposicions temporals d’art.  Davant, al gran jardí, hi ha dos estàtues. Una no és del gust de tothom i crea debat, perquè és la copia de la Lupa capitolina col·locada a la plaça en 1926 donada per Mussolini quan visità Pisa. Els detractors consideren que no hauria d’estar perquè simbolitza el feixisme italià. I l’altra l’estàtua, l’Angelo caduto, és obra d’un escultor polonès i està feta en bronze.

 

I és que Pisa és més que la plaça dels miracles, és el resultat de segles d’esplendor cultural i econòmic que passà per temporades d’abandó. Actualment és una ciutat jove i animada que sap compaginar el passat amb el present. Un passat que uns diuen que és grec i altres diuen que és etrusc, tan se val, el que importa és l’esplendor medieval especialment entre els segles XI i XII , just quan es construí la Piazza dei Miracoli, la catedral i la piazza del Cavalieri, just la plaça cap a on anem ara.

Ens enfilem pel carrer Santa Maria, amb unes vivendes que denoten riquesa. Són  elegants. És zona  d’universitats. Pisa fou centre d’estudis del gran ducat de Toscana. Parem davant del college Ferdinando. Fernado I volia acollir a tots els estudiants que s’ho meresqueren, fins i tot als que no tenien oportunitat de pagar-se els estudis. El seu pare, Cosme I, ja havia obert el col·legi de la Sapienza en el convent de San Francisco. Així que com una continuació de la preocupació pels estudis, el fill en 1593 inaugurà Ferdinand College. Té un portal de marbre i un bust del gran Duc. Els estudiants tenien regles estrictes.

Continuem caminant tranquil·lament pel carrer Santa Maria. Antigament eren torres que amb els anys i per necessitat anaren ajuntant-se per fer les cases més grans. Es nota a les façanes. Observant-les, encara s'hi veu el que queda de les antigues parets de les torres. Ens expliquen com es distribuïen les dependències de la casa i em resulta curiós que la cuina sempre estava en la tercera planta. Hi ha molt d’ambient, algunes de les antigues torres medievals són ara restaurants.

Si seguirem fins el final del carrer  arribaríem al riu Arno i trobaríem l’església de Santa Maria de la Espina, que veurem més avant quan creuem un dels ponts.

Pisa fou República Marítima gràcies al comerç nacional i internacional que la convertí en potencia naval. Sembla curiós este detall, només per pensar que Pisa estava al costat del mar. Però s’ha d’entendre que sent un delta dels riu Serchia i Arno la desembocadura ha anat retrocedint nou quilometres de la costa. Doncs així fou i establí llaços amb Orient d’on importava productes valuosos. El domini polític va decaure després de la batalla de Meloria contra Gènova en 1284. Als anys següents cauria sota el domini de senyorius de famílies importants, fins ser conquistada per Florència en 1406: els Medici aconseguiren la recuperació,  proporcionant importants obres artístiques. En 1800 va ser Napoleó qui contribuí al desenvolupament de la ciutat fundant  la universitat i en 1860 Pisa es va unir al regne d’Itàlia.

Deixem el carrer i  ens desviem en la piazza Felice Cavalloti, els rètols amb els noms dels carrer ens indiquen per on anar. Passem  per a via del Mille,  per  via della Faggiola, per via Corsica on està  l’esglesia de San Sisto en Cortevecchia, fins arribar a la piazza Cavalieri.

Que espaiosa! Té forma triangular. És, després de la plaça del Duomo, la més important de Pisa. En esta zona s’hi robava el Foro romà. En l’antiguitat representava el centre del poder civil front al religiós, aleshores el nom  era la plaça dels set carrers, perquè hi acabaven radialment set carrers. Actualment en són 5. Al segle XIII es construí, fusionant edificis existents, l’actual palazzo della Carovana, en funcionament des de 1261, que actualment és l’Escola normal superior.

Hi també està el Ppalazzo del rellotge  de la familia Gualandi que incorporà la torre della Muda. Al final del segle XIII s’amplià per fer oficines i la residència del Podestá.

A partir de la segona meitat del seglel XVI per decisió de Cosme I de Medici es remodelà adaptant  el palau de Carovana i es creà  l’església de san Stefano, per destinar-la com a seu de l’ordre de cavallers de San Esteban, que va ser important. L’escut de l’ordre es veu a les parets de les edificacions de la plaça.

Entre 1912 i 1952 el tramvia travessava la plaça. Entre 2012 i 2013 es va fer una renovació  i l’asfalt es va substituir per paviment de gres. Actualment la plaça és focus cultural i estudiantil per estar hi l’Escola normal de Pisa i els antics palaus ser  establiments dedicats a la cultura i l’estudi. Enmig de la plaça està l’estàtua de Cosme I de Medici, fundador de l’ordre, promotor de la universitat de Pisa  i gran mecenes. El mecenatge fou per als Medici un dels principals instruments politics. 

Una vegada fet el passeig pel casc antic retornem a la plaça de la catedral mirant pels carrers perpendiculars que estan menys transitats.

Ens dirigim cap a la Porta Nova de la muralla, per on hem entrat,  i eixim a extramurs.

Però abans  observe les muralles i la Porta del lleó que està en la mateixa plaça. Darrere està el cementeri jueu.

Quan eixim del recinte emmurallat seguim veien restes de muralles que són de les més antigues d’Itàlia i estan quasi intactes…

I veiem el riu Arno, i l’església de la Espina a la seua vora, un temple gòtic del segle XIV, que degut a les crescudes del nivell de l’aigua en 1871 fot desarmat i reconstruït  part a part on el veiem actualment , a un metre més alt de la seua posició original. I amb esta estampa del riu m’acomiade de Pisa, una ciutat acollidora que es mereix una visita amb tranquil·litat.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

 

LA TOSCANA (Itàlia) PISA I PART: la plaça dels miracles

El símbol de Pisa és la plaça del Duomo, amb la multi fotografiada Torre inclinada  declarada en 1987 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Estem en Pisa, on vaig estar fa molts anys, molts…fins i tot encara la plaça del Duomo amb  el conjunt monumental format per la Torre, la Catedral, el Cementeri i el Baptisteri, no havia estat declarada Patrimoni de la humanitat. Era el viatge de final de carrera que recorria les ciutat principals d’Itàlia: Roma, Venècia, Florència i Pisa. Aquell viatge va ser una tast d’Itàlia, del que recorde només l’amistat i la bona sintonia amb els companys de classe que havíem estat junts estudiant. Que bé ho passàrem! Tanmateix era massa jove per apreciar l’essència del viatge.  Havia de tornar. I així ho vaig fer. Aquell primer viatge a Itàlia va ser l’inici de molts altres més. En Itàlia he estat en altres parts  que m’han agradat molt com la Liguria, la Puglia, Nàpols, Sicilia o Bolonya i altres ciutat dels voltants. I per suposat vaig  estar una setmana en Roma i també en altra ocasió vaig estar una setmana en Venècia. Em faltava tornar a la Toscana, a Pisa i Florència. I ja dic de bestreta, que en este viatge no tindré prou i al menys a Florència he de tornar a passar una setmana sencera.

Però em centre en Pisa. En aquell viatge de joventut, de Pisa, només vam veure la plaça famosa: la dels miracles, Piazza dei Miracoli. Conserve una foto en la que el grup d’amics tapem la meravella de plaça. Este viatge és diferent. Veig Pisa amb altres ulls, que ja no són d’adolescent, la veig amb ganes d’observar i entendre.

En  este viatge, ja no tan jove, he vist de nou la torre inclinada, que és una reclam turístic, i alguns pocs  monuments del cas antic que denoten la importància de la ciutat i l’ambient estudiantil que hi ha.

Comence per la plaça. Hem entrat per la porta del recinte emmurallat, anomenada Porta Nova.

Hi ha qui fa broma i diu que és la porta “de l’oohhh”. S’entén perquè és l’exclamació que tothom fa només traspassar l’arc. I és que tenim davant una plaça preciosa i grandiosa, anomenada dels miracles per la bellesa que s’hi  concentra.

I va ser el poeta italià Gabriele D'Annunzio el que ho digué per primera vegada. D’annunzio fou un dels gran literats i alhora estrafolaris de la història italiana, addicte a  molts vicis i  amb un pensament tan radical que, segons diuen, inspiraria Mussolini. Inconscientment “inventà” el fazisme. Però una cosa no li lleva l’altra. El poeta encertà en que la plaça és una meravella que concentra art i bellesa.

La plaça mereix més que una mirada ràpida. El conjunt arquitectònic, preciós exemple de romànic pisà, està format per la Catedral, la Torre, el Baptisteri  també està el Cementeri municipal. Està en un espai obert que permet fotografiar cada edifici des de diferents perspectives.

Tot mereix l’atenció, però inevitablement la primera mirada és cap a la Torre perquè impacta la inclinació que es deguda a l’enfonsament del terreny en les primeres fases de la construcció entre els segles XII i XIV. En realitat no és correcte anomenar-la Torre sinó  seria més adient dir Campanar o Torre-campanar del Duomo, que és  extern com passa en altres llocs de la Toscana. La mire i la remire. Atrau com un imant. Segons des d’on la veus la inclinació es nota més o menys.

Té 58 metres i una inclinació de 5 metres respecte a l’eix perpendicular. Hi ha 6 pisos construïts al llarg de dos-cents anys. Els superiors es construïren inclinats en sentit contrari a la pendent per intentar endreçar-la. El perill de desplomar-se ha persistit segle rere segle. S’especulava que al segle XXI ja seria inevitable. Van haver molts intents de solucionar el problema fins l’any 1992 que començà un projecte de compactació del terreny per evitar més filtracions d’aigua i que va recuperar 40 cm d’inclinació. Les obres s’enllestiren en 2001.

Per pujar hi s’ha de fer una cua interminable i pujar 294 escalons que de forma espiral estan decorats amb una façana de loggia columnada acord amb l’ornamentació de l’àbsida del Duomo. El millor és anar amb el tiquet ja comprat. Jo  m’he quedat amb les ganes de pujar i observar des de dalt la catedral amb la planta de creu llatina on sobreïx la cúpula.

És divertit veure els turistes fent posicions per trobar la foto perfecta jugant amb la pendent de la Torre. En un principi em negue a fer el mateix,  però acabe sucumbint a la febre de jugar amb la Torre més famosa del món. La temptació és forta. Tanmateix, reconec que no m‘esforce molt. Des de l’escaló on estic asseguda aconsegueix un bonic efecte que em trau un somriure després de tant negar- me.

Pare l’atenció ara en el Duomo. Primer la part del l’àbsida i el lateral, observant cada detall. Tenim el Baptisteri al fons i el Cementeri enfront del lateral de la catedral.

A la façana una inscripció explica que els ciudatans de Pisa sufragaren la construcció de la catedral amb el botí aconseguit en l’expedició en Palerm guanyant contra els àrabs.

Es consagrà al segle XII. A la façana hi ha barreja d’elements de tradició clàssica amb paleocristians, bizantins, llombards, àrabs i normands. Hi ha tres nivells amb arcades cegues de marbres diferents. La porta dreta, la de san Raineri, està treballada en bronze amb escenes del nou testament.

L’entrada és gratuïta. Gran part de la decoració es va perdre en l’incendi del segle XVI, per la qual cosa els frescos de la cúpula daten d’eixa época. El púlpit gòtic esculpit per Pisano, és una meravella del segle XIV. En esta plaça tot és bocabadant. Tenim el baptisteri enfront.

El Baptisteri és el més gran del món. La seua construcció s’inicià en 1152 i s’enllestí en 1358, quan acabaren la cúpula. La planta  circular segueix les línies romàniques amb la decoració del gòtic en el segon i tercer nivell de l’exterior. Es repeteix la mateixa decoració de la Catedral i la Torre amb les loggies d’arcs.

Completa el conjunt arquitectònic de la Plaça dels miracles el Cementeri municipal iniciat en el segle XIII i fins el segle XV no s’enllestí a causa de les guerres. És un edifici de planta rectangular on enterraven a la gent il·lustre de la ciutat, comptava amb frescos dels més afamats artistes toscans. Els bombardejos de 1944 per part dels aliats feren malbé les parets però posteriorment s’ha anat recuperant part del patrimoni.

 De Pisa encara flata...Continuaré contant un poc més de la plaça i el casc antic...

 QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

FOTOS i MÚSICA: COLONIA(Alemanya)

 

La gran catedral!!! preciosa, tanmateix li falta espai en la plaça que l'envolta per poder veure la grandiositat  completa...

RESSENYA LITERÀRIA: EL ALMA EN LOS VIAJES

EL ALMA EN LOS VIAJES

Sonsoles Sánchez-Reyes

“ El alma en los viajes” escrit per Sosoles Sánchez-Reyes, són  28 històries que mostren 28 ciutats o pobles, uns llocs més turístics que altres i  28 protagonistes, alguns més coneguts i altres no tant i que no sempre són persones: hi ha figures, escultures, llegendes, episodis històrics... És un llibre ben assortit. No avorreix. En absolut. Més bé al contrari.

Són 28 relats que emocionen perquè motiven a saber més, fan ganes de viatjar per conèixer el lloc i també de qui o què parla…Són 28 escrits que descobreixen mil curiositats. Perquè Sonsoles parla del que se sap i és de domini públic  però també del que només coneix poca gent i que li ha contat la gent local. Després d'escoltar la sabiesa popular, escriu el que va aprenent, perquè cada viatge suposa aprenentatges. I en acabar d'escriure-ho, ho comparteix  en el blog “Cuaderno de bitacola", adscrit al diari Tribuna de Àvila, amb un grapat de seguidors.

I un dels seguidors, conegut escriptor i presentador que li ha escrit el pròleg, és Carlos del Amor. El gran Carlos del Amor que demostra tanta delicadesa i sensibilitat en tots els temes, que és una persona tan culta que escriu de meravella parant l’atenció en la bellesa de les coses menudes. Aixi que el pròleg és, com tot el llibre, un plaer llegir-lo.

Sonsoles, que és d’Àvila, és una persona molt coneguda en Castella Lleó per moltes facetes: la faceta universitària, és doctora en filologia anglesa i llicenciada en dret, se la coneix pels càrrecs importants que ha ocupat i ocupa, per la seua participació en congressos i cursos, per les seues publicacions, per la seua implicació en política, pels premis rebuts...o per la seua col·laboració habitual en mitjans de comunicació de radio o premsa. Sonsoles és coneguda perquè sap guanyar-se la simpatia de les persones, té don de gent i un gran talant comunicador. I perquè explica i viu el que conta... s’emociona i transmet.

He estat mirant el seu blog. És molt interessant. Però el format té un defecte, per dir-ho d'alguna manera,  està motivat per la  política de l’empresa on publica. El “defecte” és que no té un apartat on es poden recuperar escrits més antics. Només deixa veure els últims relats publicats.  Però el problema està resolt amb l’edició d’este llibre que hui ressenye, "El alma en los viajes"  que recopila-la moltes de les primeres històries publicades i que ja no es poden recuperar en el blog. Segur que al calaix, se n'han quedat  moltes i en un futur podrà publicar un segon llibre mostrant més “animes viatgeres”.

M’agrada i comparteixo la filosofia viatgera de Sonsoles: la de viatjar i aprendre del lloc. La d’endinsar-se en l'essència,  la d’explorar... la de buscar... la de saber més enllà del que conten les guies turístiques. Viatjar suposa estar atent. De vegades s’escolten històries inèdites, algunes han passat de boca a orella generació a generació, altres estan documentades però no han transcendit més allà de l’àmbit local. Eixes històries són les que m’agraden i marquen la singularitat. I la filosofia viatgera de Sonsoles, com la meua, es complementa una vegada en casa, recordant el que hem escoltat, el que hem observat, el que hem viscut i tot passa a un escrit personal però alhora fet per a compartir.

Sonsoles té facilitat de paraula, tan oral, com escrita. Tan en el blog com en el llibre, demostra saber escriure. I sap escriure captant l’atenció. I sap embellir el llenguatge quan cal i mostrar una prosa admirable, que en ocasions és poètica.  

I sobre la facilitat  de paraula oral ho vaig comprovar quan va vindre a Aielo de Malferit a presentar el llibre. Sonsoles ho volia així perquè una de les històries seleccionades parla d’Aielo i la relació amb la coca cola americana. Però no vaig a dir més...ja ho llegireu al llibre...només dic el títol: “ kola coca, lo que pudo ser y no fue”

I aixi, com esta llegenda aielonera, llegenda perquè no hi ha documentació que ho acredite, capítol a capítol anem sabent un poc més d’història i ciutats, pobles o persones...i cada capítol encapçalat per un títol suggerent, convida a anar al lloc i buscar allò del qual ens parla, que de vegades és la part menys transitada...com per exemple el primer personatge que mostra, que ens du a un cementeri.

Si, efectivament, enceta el llibre amb Julio Verne mostrant-nos Amiens on va viure i  està enterrat l'escriptor i para l’atenció en la vida i en la mort. Perquè explica sobre la tomba, concretament detalla una escultura singular que emergeix del sepulcre titulada “Hacia la inmortalidad y la eterna juventud”, simulant la resurrecció de Verne que, mira per on... els anys han demostrat que és inmortal perquè els seus llibre s’hi continuen llegint en l’actualitat.  

Ens conta també sobre Saint Exupery, l’autor de “El  principito” en Lyon, sobre Juana de arco en  Orleans, sobre l’emperadriu Sissi de Baviera un dia que va anar al palmeral d’Elx, sobre Secondo Pia que fotografià la sabana santa exposada en Torí, sobre Cyrano de Bergerac en Bergerac, sobre Napoleó en Compiègne, sobre un retaule anomenat “Altar de Gante”, sobre una escultura de la catedral de Reims, sobre el rei Francisco I en Cognac, sobre Enrique IV en el castell de Pau, sobre Mont sant Michel l’arcàngel i la tortilla de Mère Poulard, que és tot un espectacle fer com la fan…sobre Ricardo Corazón de Leon... sobre un elefant en Tours, sobre Hemingway i la mà de l’os, sobre Josephine Baker i el castell  de Milandes, sobre una estàtua en Amberes d’un xiquet i un gos tapat amb una manta, sobre una princesa danesa en Covarrubias, sobre el músic Verdi, sobre Jane Austen i la seua tomba rescatada de les aigües...sobre Eugenia de Montijo en la ciutat balneari de Vichy, sobre D’Artagnan i Lupiac, sobre el Lleó de Belfort, sobre Guillermo el conquistador, sobre Tintin al seu castell del Loira, sobre el rei Arturo o sobre Teresita del Niño Jesus, que en el convent representà a Juana de arco i acabaria santa. Que us sembla? Quantes històries... no? A que fa ganes de llegir-lo? Feu-ho. Llegiu, gaudiu...no us defraudarà.

En definitiva, per a mi ha estat tot un goig endinsar-me en les històries, que a més es poden llegir sense ordre, segons els interessos del moment. El llibre es complementa amb les fotografies de Gabriela Torregrosa Benavent, que és valenciana, concretament de Gandia però, de la mateixa manera que l’amiga Sonsoles viu en terres de Castella Lleó. Les fotos mostren el que Sonsoles relata i ajuden a qui vulga agafar el llibre,  com una guia turística, per reconèixer més fàcilment el lloc que es visita.

13 ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER

VOLS VIATJAR       a  AFRICA?      a  ÀSIA?      a  AMÈRICA?     a  EUROPA?     o 

 a ESPANYA?  

I a VALÈNCIA, ALACANT o CASTELLÓ?

ENTRA i EXPLORA...

I de tots les experiencies viatgeres descrites ...pots veure i escoltar 

FOTOS i MÚSICA al canal youtube.

També pots llegir literatura pròpia:

 novel.les, contes, ressenyes de llibres o de cine...

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA...sobre Guatemala.

ENTRE DOS MONS...sobre Algèria.

DIARI DE SILENCIS...sobre l'emocionant vida de Paulette Weil en França, en Aielo, en Auschwitz...

I aci estan totes les publicacions pròpies.

Pots llegir el que opine d'alguns llibres o pel.licules...

Pots llegir els pensaments viatgers...

AMARANTE(Portugal) Breu passeig per una ciutat fotogènica

 Amarante m’ha sorprès, no pel seu sant venerat i virtuós del segle XII, San Gonçalo,“el Santo Casamenteiro”, sinò pel pont sobre unes aigües multicolors per l’efecte de sol que conviden a un passeig tranquil i agradable a la vora del riu.

Seguint les visites de Porto i els voltants del qual ja he mostrat 4 parts: PORTO I, PORTOII, PORTOIII , PORTO IV, aixi com VIANA DO CASTELO, PONTE DE LIMA, COÏMBRA, AVEIRO, GUIMARAES i BRAGA, hui acabem estos dies per Portugal visitant Amarante, ciutat envoltada per les vinyes de l’Alt Duero. Té un sant famós, un riu d’aigües tranquil·les i un pont amb història...i malgrat tot, és una ciutat poc coneguda i hi ha pocs turistes. No sé que en pensaran els que viuen a Amarante però jo m’alegre perquè això permet gaudir d’una calma que en estos dies de Setmana Santa no trobem enlloc. I que dure més temps! Parle de la calma... perquè la massificació turística, de vegades, fa malbé els llocs.

Entrem pel carrer principal. Hi ha unes quantes botigues, els que hi viuen ja saben que el carrer és pas obligat per arribar al pont i a l’església: els dos símbols d’Amarante. En molts establiments veiem a sant Gonçal, que és famós perquè està considerat com el sant valentí portuguès. La ciutat d’Amarante és coneguda des que el dominic portuguès s’hi va establir al segle XIII, per al seu retir espiritual. Hi va arribar després de peregrinar a Roma i Jerusalem i tot canvià en aquell paratge. Ell fou qui ajudà a construir el pont que afavoria el pas dels que anaven buscant-lo. Curiosament fou beatificat en 1560 però mai santificat, però se li diu sant perquè fou molt popular i va realitzar una gran tasca evangelitzadora.

Diu la llegenda que qui toca el seu sepulcre tindrà sort en l’amor. També se li atribueix el poder d’ajudar contra la infertilitat. Així que fadrins i fadrines buscant amor i parelles amb ganes de ser pares, passen per davant del sant i no deixen de fer el ritual. I quina creença! Em fa reflexionar-hi. Com ens deixem portar per idees sense fonaments! Molts toquen al sant com un joc, per diversió, amb un somriure a la boca i dient “per si de cas...” La veritat és que no sé qui s’inventaria les virtuts del sant... amb tota seguretat que algú amb mentalitat mercantilista, perquè per tot arreu es venen estatuetes del sant. En les pastisseries se’l relaciona amb idees eròtiques, com per exemple dolços en forma de penis gegant, tot per a mostrar un vigor sexual fent al·lusió al seu poder sobre la fertilitat.

Al final del carrer està el pont de sant Gonçal, que uneix dos parts de la ciutat. El pont que travessem és del segle XVIII, encara que al segle XIII hi havia altre que es va enfonsar en una crescuda del riu Tamega. Estem en un punt històric, a més del passat medieval en el qual seria escenari de transeünts buscant al sant predicador, al segle XIX durant la segona invasió  napoleònica fou testimoni d’una llarga i sanguinolenta batalla que durà 14 dies i que al capdavall donà la victòria als portuguesos. 

Caminem sense poder evitar mirar a un costat i altre del riu. El magnetisme de l’aigua, d’esta aigua... comença a fer efecte...fa ganes de baixar i estar a prop del riu.

Ho farem més tard, abans anem a veure el convent i l’església que està al final del pont, que porta el mateix nom del famós sant.

Parem davant de l’església i el convent, un conjunt imponent iniciat al segle XVI i ampliat en els segles següents. Està ubicat en el lloc de la capella on es creu està enterrat el sant. És un edifici que ajunta molts estils: renaixentista, barroc, manierista...parem atenció al pòrtic decorat amb sants. Al costat hi ha una galeria d’uns 30 metres d’altura, presidida per estàtues dels reis que governaren Portugal mentre es construïa el monestir: Joao II i Catalina d’Àustria, que foren els que l’iniciaren i també Sebastiao i Felipe I. La llàstima és que hi ha obres en la plaça i cotxes enmig...no es veu bé... Segurament sense obres i sense cotxes aparcats serà una plaça idònia per a prendre alguna cosa en alguna terrassa mirant el pont i amb el gran edifici davant. Entenc que són necessàries i ens hem de conformar.

A l’interior de l’església destaca el daurat altar barroc. També m’agrada l’orgue.

El que no m’agrada tant són unes peces de marbre que fan de faristol de peu i d’altar, al  meu parer desentonen del conjunt.

Veiem el claustre...

Passem per la sagristia, amb quadres barrocs valuosos i llibres antics...i uns sostres que no puc deixar de mirar...

I com no? visitem la menuda capella on està el sepulcre del beat “san” Gonçal. Pobre! Està desgastat! Ja sabeu el motiu. Així com pel carrer no hem vist molta gent, just ací,  dins l’església, hi ha cua davant de la capella!... Passem d’un en un esperant que cadascú es faça la foto abans d’eixir. Paciència! No només és tocar-lo...tothom vol la foto testimoniant-ho. És impossible fer una foto amb el sant a soles. No importa. És el que hi ha, així està i estarà la capella i el sepulcre mentre estiga oberta l’església al públic. Sant Gonçal no es pot queixar, sempre acompanyat! Per cert, la capella és molt menuda, ricament decorada  i bonica.  

Eixim a l’exterior. La resta del convent està convertit en el museu Souza Cardoso, un dels artistes més importants de la ciutat.  Per damunt del convent i església, al fons, es veu l’església de sant Domingo o Nuestro Señor de los afligidos, redona i d’estil barroc, data del segle XVIII i actualment acull el museu d’art sacre.

D’Amarante veiem poc més…cap dels seus estrets carrers, cap de les velles mansions que tenen balcons de fusta pintada i reixes de ferro forjat... L’efecte magnètic del qual parlava al principi ha fet un fort efecte i desitgem baixar al riu el més aviat possible. I és on passem temps. Veiem el pont de prop i l’altra part d’Amarante...

Hi ha una senda que seguim per poder tindre diverses perspectives... quina meravella: passejar i escoltar els pardalets i veure ànecs...i seure en un banc i no fer res...només contemplar el paisatge...

Amarante és fotògenica, les imatges que veiem i fotografiem són com postals. Per les simetries, pels mil colors de l’aigua pel reflex del sol. Encisa. Captiva. És un goig gaudir d’estos moments en els qual la natura és bellesa serena. 

M’imagine parelles d’enamorats dient-se paraules dolces i tendres a cau d’orella,  colles d’amics celebrant l’amistat, xiquets menudets gaudint mirant els ànecs amb els seus pares vigilant que no facen un mal pas i caiguen a l’aigua…solitaris amb un llibre a la mà...M’imagine que amb el bon oratge serà lloc de bany estiuenc... i lloc de gaudir de passejos en barca…

Seguim el passeig i veiem l’altra cara del pont…i continuen les mateixes imatges bucòliques de simetria, de jocs de llum i aigua…és una meravella.

Amarante és l’últim lloc que visitem en este viatge al nord de Portugal. I em quede amb  una agradable sensació de pau. Ja queda oblidada tota la xafogor d’alguns dies... i la gentada per ser Setmana Santa…

Al capdavall la ciutat ha estat  com un bàlsam reconfortant i només pense en la sort que tenen els habitants d’Amarante de tindre  a la mà, un lloc tan agradable.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023