PORTO I-PART(PORTUGAL) Zona de BOAVISTA, FOZ I EL CARMO

Porto té carisma, té personalitat, com Lisboa…són  ciutat rivals... però pense que no cal comparar, cadascuna té les seues coses que les defineixen, que les identifiquen…

Després de molts anys, estic de nou, a la ciutat portuguesa de Porto. Recorde poc de la primera vegada, fa massa temps, només dir que en aquella estada visitant les ciutats més importants de Portugal vaig celebrar els 18 anys...Si, d’això fa moltíssims anys i ja tenia ganes de tornar!

Comencem la visita de Porto anant per l’avinguda de Boavista cap a la part de la costa.  A través de la finestra del vehicle veig que és un barri elegant. He llegit que fins la a meitat del segle XIX hi havia dos fileres de frondosos plataners i que tot anà fora per a afavorir el trànsit de la ciutat i edificar mansions. És el que hi ha: cases riques del passat que ara conviuen amb modernes vivendes. Observe els xalets o edificis i botigues exclusives, es nota que en esta zona no pot viure qualsevol. Ens conten que els residents són empresaris, artistes, futbolistes... gent amb possibilitat econòmica elevada...i per cert, en un d’estos edificis de luxe que mira a l’oceà, va viure durant cinc anys Iker Casillas i Sara Carbonero amb els fills, en l’etapa futbolística portuguesa. Menudes vistes tenien!  L’avinguda té 5’5km i acaba en la praça Gonsalvez Zarco.

Després agafem una bonica avinguda que voreja l’atlàntic, l’avinguda Montevideu que continua amb l’avinguda de Brasil. Les aigües es veuen braves, les platges són de roca i hi ha poca arena. No hi ha molta gent, només uns quants mirant les ones com salten per les roques i altres fent un passeig matutí.

Parem en la Foz del Duero, on el riu desemboca en l’atlàntic. De lluny veiem el far de Felgueiras en un espigó. No ens apropem. Llàstima. Estaría bé tindre més temps, veure’l de prop i gaudir de la brisa del passeig fins allà. Les gavines, l’escuma de l’aigua, les roques... són una bonica imatge. El far té 10 metres d’altura i és de planta hexagonal. S’inicià la constricció en l’any 1790 i tardarem cent anys en enllestir-lo! Actualment emet un senyal sonor però no il·lumina durant les nits, com ho feia en el passat.

Enfront hi ha un jardí amb una caseta d’arquitectura modernista, són lavabos públics que val la pena visitar per la decoració, i és que l’art amb rajolets és una meravella estiga on estiga.

Seguim gaudint d’una bonica panoràmica que ara ens du per l’antic barri de pescadors Miragaia, que es diu així perquè els balcons miren a l’altra banda del riu, a Vila Nova de Gaia. Observe les cases, la gent als balcons...la roba estesa al carrer... El barri està un poc abandonat. Veiem el pont Arrabida i passem per davant del museo do carro, o museu del tramvia, dedicat al transport i als primer tramvies que són símbol de Porto. En 1872 es va obrir la primera línia i actualment n’hi ha tres dedicades especialment al turisme. En estos dies no funcionen totes per culpa de les obres del metro que han obligat a tancar carrers.

Anant per rua Restarauçao hem arribat al parc romàntic de Cordoaria, amb uns arbres antiquíssims i monumentals que per la llum del sol creen unes ombres fantasmagòriques.    

També es coneix com la zona de Camp dos Martires da Patria i enfront està la Torre de los clerigos, que forma part d’ una església. Fou construïda a meitat del segle XVIII i és la torre més alta de Portugal i un dels monuments mes característics de Porto. Té 76 metres d’altura i 225 escalons, i si es vol pujar...des de dalt hi ha bones vistes. És de lo poc que recorde de quan vaig vindre, quan tenia 18 anys...

Hi ha molt a veure pels voltants. Per exemple està el palau de justícia que, es reconeix per l’escultura de la porta. En este cas no porta els ulls tapats amb una bena ni porta una balança a les mans, és perquè és va construir durant la dictadura de Salazar i la justícia en aquella època s’entenia d’altra manera, imposant segons criteris de qui manava.

Passem per davant de l’antiga presó de Porto, cadeia de relacao, on van estar tancades algunes personalitats portugueses. Actualment és el museu de fotografia. Just davant del gran edifici hi ha una estàtua que crida l’atenció. Són dos amants abraçant-se. Ella està nua per darrere. Porta per títol Amor de perdició, Amor de Perdiçao, que també dona nom a l’avinguda i alhora és el títol d’un famós llibre de la literatura portuguesa. El llibre fou escrit per l’escriptor Camilo Castelo Branco, nascut en 1825, que durant un temps que estigue tancat a la presó. L’insinuant escultura de la parella d’enamorats és un homenatge al seu llibre escrit en 1862 que està basat en una  tràgica història real. Narra un amor intens i prohibit, un amor impossible i desgraciat.  Precisament a  Camilo l’empresonaren per viure un tema amorós turbulent, concretament per adulteri, que també fou una història de perdició, com el títol del seu llibre catapultat a la fama. Va ser el marit de l’amant qui va denunciar la parella.  A l’amant, Ana Placido, escriptora com ell que firmava amb pseudònims, també la tancaren per viure eixe amor prohibit. Els dos formaven part de famílies nobles, foren jutjats i després absolts. Més tard es casaren però no visqueren feliços, Camilo ple de malalties acabà suïcidant-se en 1890.

 

Després anem a la gran i bonica plaça Gomez Teixereta. Enmig destaca la gran font dels lleons alats col·locada en 1878 que fou construïda en Paris i després muntada en Porto.

I destaca un conjunt religiós, i dic conjunt perquè no és una església, en són dos... Totes dues són uns importants reclams per a visitar Porto. Es tracta de l’església dels Carmelites, a l’esquerra, del segle XVII amb un campanar cobert de rajols blaus i l’església del Carmo, d’estil rococó, del segle XVIII que és la de la dreta. Així que malgrat que semblen una església solament, en son dos. Per entrar a la del Carmo s’ha de pagar i no entrem però si parem atenció en la seua façana lateral plena de rajols blaus  que són una preciositat i que destaquen en la llunyania. Els rajols de Porto foren utilitzats especialment durant el Barroc, donat que la producció era barata i lluïen molt estèticament. Primer, els colors preferits eren el blau i el groc i després ja passà a ser més el blau i el blanc. Els colors eren per influència xinesa perquè aleshores  la porcellana que venia del país asiàtic era sinònim de bon gust. A més la decoració en rajols era bonica, es conservava bé i a més a més els rajoles resistien l’aigua si estaven  a la  intempèrie. Per tot, l’ús de rajols era una gran opció que començà a geneeralitzar-se fins aconseguir ser símbol de la ciutat i nacional.

Entrem a l’església dels Carmelites que no es paga entrada i és una meravella on predomina el daurat decoratiu, en capelles o en l’altar major.

He dit que en són dos, no? doncs en realitat són tres edificis. Cal mirar bé perquè enmig de les dos esglésies hi ha una casa que té al voltant d’un metre d’ampla, tal volta serà una de les més estretes de Porto i d’Europa.

Una vegada eixim de l’església veiem al costat altre edifici que és part de la  universitat. També es veu, al fons, la façana de l’edifici neoclàssic de l’hospital vell de san Antonio. Quantes coses a veure i poc de temps! En som conscients, tanmateix decidim passejar tranquil·lament i anar sense presses. A la plaça hi ha botigues tradicionals que anuncien els productes a bon preu i parem a mirar l’escaparata. És nota l’antiguitat i és que són els magatzem Cunhas de la dècada de 1930. Parem també a mirar un artista ambulant. En esta ocasió és un dansarí que amb molt d’estil, balla amb una nina. La veritat és que en trau un somriure per ballar amb tant de ritme i coordinació.  De lluny, veiem la  Torre del clerigo, la tenim prop.

A la plaça veiem el museu d’història natural i ciència natural i la facultat de ciències, que forma part de la universitat, abans havíem vist ja el lateral.

Veiem un carrer transversal que està ple de gent. Hi ha una filera llarga amb molta joves i xicalla. Ens apropem per curiositat i entenem la raó. És la famosa llibreria Lello, famosa per l’escalinata central, per la decoració modernista i perquè diuen que és de les més boniques del món. Tanmateix la majoria de la gent hi va per altra cosa...va perquè l’autora de Harry Potter es va inspirar en ella per a escriure la saga de llibres...coses de màrqueting...

Enfront de la llibreria hi ha un tranquil jardí on la gent gaudeix del sol. Des del jardí veiem per una banda, la  part superior de la façana de la llibreria i per altra, la Torre de los clerigos, que s’imposa en la llunyania mostrant autoritat. Cap allà anem de nou.

I donem una volta per la zona. Hi ha una església, San José das tapias, i de lluny veig un edifici amb sostre redó i verd, el primer que pense és que sembla una nau espacial, però és el palau de cristal un centre cultural i esdeveniments que està envoltat d’un espaiós i agradable  jardí.

Però el que a mi m’agrada són les cases i botigues antigues. És el característic ambient portuguès, és tradició centenària i l’essència que malgrat tot no es perd. No deu perdre’s. No em puc imaginar Portugal sense estes construccions que podrien contar tantes històries...

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023