La localitat de Bolea és coneguda per la qualitat de les seues cireres. Però no anem-hi per les cireres, anem per la col·legiata de Santa Maria la Mayor que va ser declarada monument històric el 23 de febrer de 1983.
Arribem al poble, que és molt menudet i no arriba 500 habitants, a 19 quilometres d’Osca. Tanmateix, fa anys era més gran, en 1890 tenia quasi 2500 habitants però amb la desamortització eclesiàstica a mitjans del segle XIX la col·legiata perdè tots els privilegis i alhora el poble va anar perdent habitants i importància.
Arribats
a un punt es pot escollir entre anar pujant escales o donant la volta per camí
i costeres. Nosaltres optem per anar per les escales perquè així veiem la
col·legiata mentre anem apropant-nos. Li diuen col·legiata però oficialment és església
parroquial.
De camí al monument religiós, anem veient cases típiques d’arquitectura popular rural de la zona, i sentim un poc del passat romà i àrab. Va ser el rei Pedro I l’any 1101 qui la incorporà al regne cristià d’Aragó. Com el poble és menut, tot està a un tir de pedra i no està lluny. La torre campanar s’hi veu en tot moment malgrat no ser molt alta...és sòbria aparentment...la part inferior és del segle XII i la superior del XVI.
Tenim un guia que ens explica sobre el lloc. Mentre esperem que comence l'explicació mire l’exterior de l’edifici i el poble. Des de la part alta on m’hi trobe s’hi veuen les cases totes amuntonades, s’hi respira tranquil·litat...
L’església s’hi troba en els terrenys de l’antic castell palau àrab. També hi hagué una església romànica del segle XII anterior a la col·legiata, de la que aprofità els ciments. De tot encara queden algunes restes. La manà construir Pedro de Irazabal a meitat del segle XVI. La portada manierista és de l’any 1611, és portada retaule obrint-se en arc de mig punt i flaquejat per columnes geminades coronades per dos frontons triangulars. En la part alta presideix la Verge amb el xiquet que està entre San Lorenzo i San Vicente Màrtir.
Entrem al temple dedicat a Nuestra senyora de la Asuncion, que és un preciós exemple del gòtic tardà i caràcter marcadament aragonès, que segueix el model de la Seu de Saragossa i de la catedral de Barbastro. És una església de saló de planta quadrada de tres naus d’igual altura separades per arcs de mig punt i apuntats. La nau central és mes ampla, amb capçalera sense creuer, cor i capelles laterals recolzades amb contraforts. Al subsòl, hi ha una cripta romànica descoberta en 1973 datada al segle XII. És la fossa comú on s’han dipositat les despulles de persones que foren enterrades en les tombes numerades del paviment.
Realment sorprèn per gran, per la llum, per les columnes i pels retaules de diferents èpoques…per elegància i solemnitat...Les voltes estrellades descansen sobre columnes i semblen arbres en un bosc...M’agrada.
Al presbiteri, destaca el retaule major, que és una obra mestra en la pintura del primer renaixement espanyol. Combina l’escultura de tradició gòtica atribuïda a l’escultor Gil de Brabante amb la pintura renaixentista realitzada per diversos pintors però sota la direcció del Maestro de Bolea, pintor anònim arribat de Castella, possiblement de l’ambient cortesà de Toledo. I esta pintura renaixentista és una de les més importants en tota Espanya, obra de referència per a altres pintors aragonesos de l’època.
El retaule està organitzat escalonadament típic
de Flandés i poc comú en Espanya. Són 20 taulons pintats al temple i 57 talles
de fusta policromada i daurades de xiprer, nouera, cirerer i pi de Flandès. El
colorit ressalta emprant varietats de rojos i verds. Es nota la influència
castellana, però també la flamenca i la italiana com l’expressió del sentiment
dels personatges, el domini de l’espai i de la perspectiva, la il·luminació o
l’efecte de les ombres.
El retaule és un llibre obert, les pintures explicaven la vida de Jesús i dels sants a qui no sabia llegir. Les escenes es lligen de dalt avall i per pisos. Enmig, el magnífic sagrari de fusta tallada amb escultures de gran qualitat representen a Crist ressuscitat, a la Verge i altres sants. ´
Alhora el sagrari fa de peanya on es recolza la Verge titular. Algunes obres se sap que foren pintades pel propi Bolea i no els deixebles perquè es veu molta qualitat pictòrica i perfeccionisme cromàtic. La Verge representada és molt alta i amb cabells rossos... és un detall que demostra la influència d’Europa.
És tanta la informació que ens diu el guia...! No dona temps a assimilar-ho! Ens conta detalls interessants...com ho és, una altra evidència de la influència italiana mirant un personatge d’una de les pintures perquè que sembla la Venus de Botichelli. Tambè ens explica que els escuts que porten alguns profetes, sants i àngels són els escuts de Bolea. I altres detalls més...Ens diu que hi ha dos obres que solen eixir de la col·legiata per ser exposades en altres llocs o el fet que si veiem braços que els falta alguna mà es que el restaurador no sabia exactament quina aposició tenia i la deixà desmanyotada.
La col·legiata va patir reformes perquè el lloc on s’hi va construir era terreny dèbil i movedís, la més recent és la de 1990 quan es va fer una restauració interior. Tot seguit, en 1991 es creà una associació que té cura de la col·legiata i procura la difusió. En 2004 fou declarada be d’interès cultural.
Deixem
el retaule major i passem a les capelles. Entre els contraforts hi ha unes adornades per retaules barrocs, del segle
XVII i XVIII. Les mirem una a una. Està la dedicada a la Verge del Rosario
La dedicada a Nuestra Señora del Pilar.
La de san Vicente.
La de santa Bàrbara.
I la dels Crist crucificat.
A l’àbsida esquerra està la capella de san Sebastian. Té set taulons. Fou encarregat alhora que el retaule major. Traçat i esculpit per Gil de Brabante en 1503 seguint els models gòtics flamencs.
La capella de Santiago està a l’àbsida dreta de la capçalera, fou realitzada al segle XVI per la família Diest per a capella personal i sepulcral. És de planta quadrada i coberta per cimbori octogonal coronat per una volta estrellada de huit puntes. Es tanca amb un reixa gòtica amb els escuts de la família Diest, un dels pocs exemples de forja que es conserven d’esta època. L’arc d’entrada te motius renaixentistes. El retaule és del primer renaixement. L’apòstol Santiago està fet amb alabastre policromat com la resta de les escultures.
També parem l’atenció en el cor, del segle XVI, el faristol giratori conté llibres dels salms fets amb pell de corder, manuscrits al segle XVIII pels monjos del convent de Bolea. Observem el púlpit amb decoració renaixentista i l’orgue barroc del segle XVIII.
Fem una última mirada al temple…
I observem la pila baptismal, datada cap al 1541-1559. És gran i la copa acanalada reposa sobre una base quadrada.
Eixim del temple i ens quedem uns minuts mirant la panoràmica exterior.
Hem de tornar al punt inicial i ho fem pel camí llarg, el que no té escales…que al capdavall no és tan llarg com ens pensàvem.
QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS, estiu 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada