LAS MÉDULAS (LEÓN)

 Las Médulas va ser la major mina d’or a cel obert de l’imperi romà i la intervenció per extraure el mineral va configurar un paratge espectacular.

Las Medulas estan a la comarca de El Bierzo molt a prop de Galicia, concretament de la província d’Ourense, de fet en el camí ja es veu alguna casa d’arquitectura típica gallega amb teulades de pissarra. El Bierzo és una comarca amb identitat pròpia i amb segells de qualitat, com és la poma reineta o la castanya. 

Aparquem a l’entrada del poble. Passem per una xicoteta església dedicada a san Simon i san Judas Tadeo i trobem un grapat de tendes on venen mel, embotits i castanyes preparades de diverses maneres. Hi ha molt de turisme. 

 

Iniciem la ruta a peu en el centre de recepció on donen tot tipus d’informació. Mentre espere que el grup inicie la caminada veig moltes pereres i castanyers... i de lluny, els rojos pinacles. Endevinem que las Médulas és un curiós paisatge i ja tinc ganes de caminar entre eixes estranyes muntanyes roges. És un parc format per unes antigues mines d’or romanes.

L’entrada al paratge és lliure, només es paga si vols un guia que t’explique. Nosaltres l'hem contractat i va fent parades parlant-nos sobre la història de les mines i sobre la vegetació que ens envolta. Està bé escoltar les explicacions per entendre la petjada de l’activitat romana i el conreu dels castanyers. Però les rutes es poden fer a soles, està tot ben senyalitzat. 

La ruta més llarga i completa és la Senda Perimetral de 14’5 quilometres i és circular. O també es poden fer diverses sendes que es complementen unes amb altres. Estaria bé arribar fins el mirador que es veu a la part més alta per obtindre una vista panoràmica. No està lluny però si que està empinat. El problema es que el grup amb el que vaig té un horari determinat i no hi ha  temps. Si no...eixa ruta la faria segur! 

Pense que és una llàstima no estar tot el dia, en lloc d’unes hores i veure el paisatge amb diferents llums del sol. Contemplar els pinacles a diferents hores deu ser bonic, amb matisos i contrastos que aniran canviant.  Ah!...Si haguera vingut pel meu compte segur que haguera fet més d’una caminada... o la Senda perimetral.... Però no cal pensar amb el que podria fer amb més temps sinó en el que faig amb el temps que dispose. He d’aprofitar cada minut.

Estem fent la senda de las Valiñas que és circular de 3’5 quilometres i es pot fer a peu o en bicicleta. Arriba un moment que hi ha una bifurcació, hi va un consell per a qui vaja de manera lliure, és mes recomanable agafar el camí de la dreta i fer la tornada per l’esquerra, perquè  el camí de pujada de la dreta té menys pendent. 

En la senda de las Valiñas, hi ha molts castanyers centenaris que han adquirit formes diverses, en alguns s’han fet empelts. I atenció! Està prohibit agafar una castanya, és zona d’explotació agrícola.

Sovint veiem les murias o amuntegament de còdols procedents de l’explotació minera.

L’imperi romà dominà estes terres des de finals dels segle I. Conquistaren, s’assentaren i explotaren intensament els recursos. En arribar van veure les joies dels natius i van saber que eren terres riques en or i plata i no pararen fins trobar el jaciments. El que trobaren els romans eren terres d’al·luvió, riques en aigua i amb una pendent que anava molt bé per a utilitzar la força hidràulica però també van descobrir que l’or es trobava en les profunditats i era més complicat extraure’l.

Però, com sempre, la saviesa romana bocabada. Com es possible tant d’enginy? Es impressionant adonar-se de com l’home és capaç de dominar la natura per a les seues necessitats. En este cas, per enriquir-se. Els romans saquejaren les entranyes d’este muntanyes, com si foren termites les foradaren en busca de l’or.  Si, així és. La tècnica anomenada “Ruina montium” va ser la clau, constituïa en desfer la muntanya amb la força de l’aigua.

 Res d’aqüeductes. Foradaren la muntanya amb galeries o canals, uns 400 quilòmetres, el més llarg de 100 metres. El desnivell dels canals era només del 5% per a evitar que l’aigua correra. Encara es poden veure els forats per on passaven, i feren passar a través d’ells aigua en trompa i així desfeien els turons. Introduïen l’aigua en les galeries fins que la comprensió de l’aire atrapat a l’interior provocava la gran explosió.

Quan la muntanya es desplomava arrossegava el llim fins els safarejos. Era quan calia anar a buscar el preuat or i arreplegar el metall. A prop està e llac artificial  Carucedo, que segons conten es creà per impedir que les arenes de l’explotació d’or obstruïren el llit del riu Sil.

L’historiador Plinio el Viejo, administrador de les mines, deixà escrit molt sobre el funcionament d’esta explotació minera tan particular i de les condicions  i la dificultat del treball de les, daltabaix, 15000 persones dedicades a l’extracció del mineral. També molts historiadors posteriors han estudiat el lloc. En al voltant de 200 anys, temps suficient per canviar totalment el paisatge, van extraure uns 5000 quilos d’or. Cada any, uns 25 quilos.

Els pinacles que veiem són les ruïnes dels turons destruïts. Per sort, quan acabà l’explotació de la zona, encara que molt a poc a poc,  la vegetació autòctona recuperà el terreny perdut. Roures, castanyers o alzines són els arbres que predominen. I de fauna, el gat montes i els cabirol, però d’estos no en veiem.

El fet que s’esgotara l’or no va significar abandó o empobriment de la comarca. Las Medulas estaven en lloc privilegiat on es creuaven moltes vies de comunicació i prompte passaria la ruta més important del Medievo: El cami de Santiago. Gracies al camí sorgiren esglésies, monestirs, hospitals  ponts i pobles sencers… Al Bierzo la gent és hospitalària perquè porta segles atenent al peregrí.

El dos punts principals de la senda la Valiña són La Cuevona i la Encantada, però malauradament no ho puc veure de prop, l'accés està tallat per perill de despreniments. Em quede amb les ganes de veure-les.

El paratge  fou declarat “Espaio cultural” i  “Monument Natural”, encara que sent un poc crítica això de natural cal matisar-ho. Tal volta cal  afegir el qualificatiu d’artificial perquè fou modelat per la mà de l’home, la Mare Natura no va tindre res a veure. També té el títol de Bé d’interès cultural per la importància arqueològica però el reconeixement més important va ser en 1997 quan fou declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO malgrat que en un principi la delegació tailandesa s’oposava i Alemanya i Finlàndia recolzaren les al·legacions en contra. Consideraven que el paratge era resultat de l’activitat destructora del ser humà i era perjudicial per a la protecció mediambiental.

La veritat és que, vist des de la perspectiva ecològica, i malgrat la bellesa del paratge  s’ha d’admetre que fou un desastre total per la destrucció de la muntanya. Una destrucció que va parar només quan l’extracció ja no era rentable. 

La tornada la fem lliurement. El camí cap al poble està clarament senyalitzat. Me’n torne pensant en el que estic veient perquè veritablement és impactant i diferent. Acabem la visita a la Médulas en un bar molt acollidor que hi ha tot just quan arribes al poble, té uns jardins florits i ben cuidats amb vistes als pinacles. El jardí convida a fer un relax, a prendre una refrescant cervesa mirant els cims rojos del paratge que acaben de trepitjar.

Si en la teua visita a la Médulas disposes de temps i vehicle particular, puja al Mirador Orellan, les vistes ho valen. Encara que cal informar-se abans, de vegades, sobre tot en estiu que hi ha molta afluència de turisme, i tal volta limiten l’accés als particulars. Quan ho fan, faciliten mini busos amb horaris determinats per visitar el paratge. Jo no vaig poder pujar al Mirador. Però l’amiga Lola Mora si i amablement m’ha passat una panoràmica. A que és una bonica prespectiva? Tots els pinacles rogencs junts que emergeixen sobre una cobertura verda, com un tapis… el contrast  és espectacular.

Procedècia de la foto: Lola Mora.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

LEÓN: ASTORGA

 Astorga està en un encreuament de camins:  de vies romanes, del camí de Santiago i de la Via de la Plata...però és molt més, en no res ho descobrim.

Parlar d’Astorga  és parlar de Gaudí, d’una gran catedral, de ruines romanes o del cami de Santiago, també Astorga és la  maragatería, de la que al blog ja he fet referència explicant  un poc sobre Castrillo de los Polvazares, que conserva l’arquitectura pròpia dels maragatos. I com no? Astorga és simbol de xocolates i mantecats. També és el bressol de la cecina. I amb tot... que em dieu? És o no una ciutat que té molt més que vestigis romans?

En un passeig per Astorga ho trobem tot. I comence visitant una fàbrica, l’única que queda en l’actualitat que fan els dos productes quasi de manera artesanal. És una empresa familiar. Fa poc uns dels xocolates guanyà un premi, la premsa i la televisió es va fer ressó de la noticia i els autobusos feien cua per entrar hi i comprar-los. És una benedicció i un respir per a l’economia, la crisi pel coronavirus els ha afectat molt.

Tot seguit entrem a la ciutat des del parc del Melgar. De la mateixa manera que comence acabaré, doncs, el primer que veiem és part de la muralla romana i el final del passeig serà també davant de vestigis romans.

La muralla romana visible en l’actualitat es construí a finals del segle III dC en uns època caracteritzada per una fortificació general de la península ibèrica degut a la  inestabilitat dels últims anys de l’imperi romà. Hi havia moltes incursions barbares que arribaven des del centre d’Europa.  La muralla té un total de 2’2 km, dels quals només veiem una xicoteta part. Degut al caràcter especialment de fortificació els murs són molt grossos entre 4 i 5 metres i també les torres són molt més altes del que es construïren en espoques anteriors. Al parc Melgar, queden vestigis de la Porta Romana.

En esta primera panoràmica inicial tenim el Palau Episcopal de Gaudí al fons. Que bonic! El palau neogòtic del geni català, és una de les tres edificacions que va fer fora de Catalunya. Altra edificació feta després de l’auge del modernisme, és la Casa Botines deLleó. I l’altra que vaig visitar fa anys en Cantabrià, és la casa deComillas “El Capricho”. En tot, l’arquitecte català sempre demostrà amb creixents que era un home avançat al seu temps i amb molta creativitat.

S’estima que l’antic palau episcopal fou edificat al segle XII gràcies a la donació d’uns terrenys per part de Donya Urraca. L’edifici es va incendiar l’any 1886 i s’havia de fer de nou. Com la ciutat no tenia arquitecte diocesà, el bisbe Joan Baptista Grau, que era català va decidir encarregar la construcció al seu amic i paisà Gaudi. L’amista venia de temps passats quan el bisbe havia sigut vicari general a l’arquebisbat de  Tarragona. Quan Gaudí va rebre l’encàrrec estava enfeinat amb el parc Güell i la sagrada Família, però igualment el va acceptar amb la condició de portar-se la quadrilla de treballadors catalans que coneixien la seua forma de treballar. Així que estos seguiren les seues ordres i ell va seguir la construcció amb unes poques visites. En 1889 es posà la primera pedra. Fou concebut com un castell exterior i una església interior, i emprant granit del Bierzo per no desentonar amb l’entorn. Les obres continuaren però en morir el bisbe es paralitzaren per desavinences de Gaudí amb el cabildo. Així que es quedà per fer el pis superior i la coberta. I el palau fou enllestit l’any 1913 per altre arquitecte amb un estil més convencional. Al jardí des de l’any 1963, es poden veure les tres figures d’àngels,  que en un principi havien d’estar en la coberta de l’edifici segons dissenys de Gaudi.

L’edifici fou catalogat com bé d’interès cultural l’any 1969. Des de 1963 és el Museu dels camins dedicat al camí de Santiago on es custodien peces diverses arqueològiques, artístiques, religioses...procedents de la diòcesis d’Astorga de totes les èpoques.

Hi ha molta cua per entrar i ho deixe córrer. Sé que l’interior de l’edifici és bonic, imagine que les vidrieres li donaran un encís ple de color a les dependències. Hui Astorga està de gom a gom per ser dia especialment festiu.

És un edifici espectacular, el mirem per on el mirem...no em canse de fotografiar-lo.

Tot just al costat està la catedral de Santa Maria, que com la de Lleó té tanta fama.

És dia festiu, ja sabem que se celebra l’Assumpció de la Verge Maria, el 15 d’agost que este any en la Comunitat de Castella Lléo i en altres d’Espanya, s’ha traslladat a dilluns, però sembla més. No és San Toribio  ni tampoc Santa Marta, que són els patrons…Al capdavall m’assabente què passa.

Procedència de la foto: MªAmparo Sanz Mora

L’actual temple té el seu origen en un temple romànic consagrat al segle XV. I casualment, justament hui, 16 d’agost de 2021 la catedral d’Astorga celebra 550 anys ( en 1471) de la primera pedra amb una solemne Eucaristía i una ofrena floral. Hui s’exalta el principal temple de la diòcesis, seu del prelat i el seu cabildo i epicentre de l’activitat d’una església Apostòlica que ha tingut molta importància històrica des dels inicis dels cristianisme. És un referent d’una de les diòcesis més antigues d’Espanya.

I nosaltres que volíem colar-nos dins l’església com si fórem uns feligresos i així visitar-la per dins! En un principi ens pensem que es tracta d’algun casament privat...però no, la catedral hui està reservada per a autoritats. Assisteixen als actes els bisbes de les diòcesis mes properes, el cabildo de la catedral i alguns sacerdots de la diòcesi, també representants de l’ajuntament i autoritats autonòmiques i representants de les associacions de la ciutat. La banda de música anima la festa.

No tenim més remei que conformar-nos en mirar-la per fora. I es veritablement una joia de gran bellesa. Construïda sobre altre edifici romànic, està ricament decorada, iniciada al final del segle XV, la sorprenent façana es ja de començament del segle XVIII quan la catedral estava en l’etapa final de la construcció. Criden l’atenció els detalls renaixentistes i barrocs, especialment el retaule en pedra.

I també des de l’exterior poden veure l’estàtua del traginer maragat Pedro Mota, a la part alta. Porta la vestimenta típica, donat que Astorga es la capital de la comarca de la maragatería. És una còpia. Hi és des de 1987. L’original està al museu provincial de Zamora i es de 1642. Segons conta la llegenda durant la guerra de la independència les tropes de Napoleó dispararen contra l’estàtua pensant que era un vigia i veient que no s’immutava, els francesos li agafaren por, pensant que era un soldat molt valerós que no fugia front a l’atac.  

Una vegada vista fem una última mirada als voltant, l’esglèsia de san Esteban està tot just al costat,  i ens dirigim al carrer que ens durà a la plaça major.

Quanta gent! Hi ha turistes i peregrins. Es nota la diferència. Els peregrins van amb xancles i se’ls nota la ratlla del sol que es forma pel calcetí, la cama es bronzeja i el peu tapat no. I quanta botiga d’embotits, de mantecats, de xocolates! Hi ha molts locals de menjars o tapes. Pràcticament totes les cases del carrer tenen venda al públic,

Seguim carrer avall. Passem per uns murals que destaquen. Un mostra una recreació napoleònica. A principi del segle XX començaren a celebrar-se jornades napoleoniques  per tal de donar a conèixer els esdeveniments de dos segles abans. En 2008 feia 200 anys. L’últim va ser l’any 2018, és una cita que generalment es fa durant el pont del Pilar.

L’altre és el mural dels mantegats d’Astorga, centrat en les dones que manualment confeccionen els motlles on es posen. Ja ens ho havien contat a la fàbrica que hem visitat, que s’estimen molt la dona que des de fa molts anys, els prepara exclusivament per a ells en quantitats de vertigen. És tota una experta i els fa molt ràpidament.

Seguim carrer avall. No molt lluny deixem a un costat la Casa Granell que amb la torre em recorda l’arquitectura de Gaudi però no ho és. És un edifici modernista d’Antonio Palacios.

Arribem a la plaça del General Santóclides, i de nou hi ha una referència a la guerra de la independència en el monument que commemora als caiguts en la batalla contra els francesos. És una font amb un lleó apressant un àguila.

Procedència de la foto: MªAmparo Sanz Mora

Quasi arribant a la plaça major trobem una mini processó solemne, és el trasllat del pendon de clavijo, estendard símbol d’Astorga per ser testimoni de la seua història, que va custodiat per dos integrants de la guàrdia zuiza de camí a la catedral abans de la celebració eucarística. Una vegada a la catedral les autoritats religioses eixiran a les portes a rebre’l en un acte acompanyat de música tradicional i persones amb les vestimentes lleoneses.

Al fons ja es veu la Plaça Major, assentada sobre l’antic foto romà. Entrem hi pel carrer Juan Lorenzo Segura. És una plaça quadrada oberta típica espanyola amb antics porxos .

Hi està l’ajuntament que començà a construir-se l’any 1683 i acabaren les obres l’ant 1704. En1994 es va reformar conservant l afaçana oroginal tipica del barroc lleonés A espadanya central, entre les dos torres, estan els maragatos, famosa parella, Colasa i Juan Zancuda, dos figures mecàniques, encarregats des de 1748 de donar les hores. amb la seua maça donant colps a la campana cada hora. Curiosament són de grandària natural encara que des de baix no es note que siguen tan grans. Hi ha una dita popular per la zona que diu: “Els maragtos donen les hores però no els quarts” parlant d’alguna avarícia d’algunes persones.

la visita d'Astorga necessita més hores. Hi ha tant a visitar! Ho sé llegint un fullet turistic on estan tots els monuments i les rutes que s’ha de fer. Una vegada més em quede amb ganes d’estar més temps. Darrere de la plaça mateix, trobem més vestigis romans, que s’han de veure amb deteniment. No s’ha d’oblidar la importància romana. Astorga fou fundada per un emperador mitic: Octavio Augusto que li va donar el nom de Asturica Augusta. Les petjades romanes perduren.

Procedència de la foto: MªAmparo Sanz Mora

També amb més temps es pot visitar el museu romà, el museu del xocolate, la casa del poeta Panero...el museu del temps...i algunes esglésies i convents...Astorga té molt a veure.

QUADERN DE VIATGE, LEON i Provincia, estiu 2021

LEÓN: CASTRILLO DE LOS POLVAZARES I LA MARAGATERIA

 El lloc més apropiat per entendre la cultura maragata.

 

Tenim l’hotel en Lleó, ciutat de la que ja us he mostrat la I PART, la II PART i recomane. Des de Lleó fem visites pels voltants.

Comencem per Castrillo de Polvazares, exemple d’arquitectura maragata, un poble que va ser important pels rics habitants que hi vivien. Deixem el vehicle aparcat en un lloc preparat per als viatgers i turistes i entrem al poble per un pont, millor dit, pel llit del riu Jerga, que va sota el pont generalment amb poc cabdal i en estiu està sec.

I fem un passeig assossegat. No hi ha ningú pel carrer, no passa ni un gat. Curiosament el primer que trobem és l'alberg municipal per a peregrins. L'alberg estarà buit, ja és hora d'estar caminat.

Però qui eren els maragatos? Hi ha molts mites al voltant de la cultura maragata i la seua procedència, alguns no són certs, altres no se sap. Les teories més recents apunten que el terme Maragato es va emprar a partir del segle XV, abans la comarca se la coneixia com La Somoza, per la qual cosa tot el que parla d’abans no val. I probablement la paraula Maragato ve de la paraula llatina mericator que significa mercader. Eren els maragatos de la Somoza, però van adquirir tanta fama que al final donaren el nom a tota la comarca. 

Es feren famosos. Al refranyer popular ha quedat l'expresió "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos" que tothom coneix el significat.

 El que si és cert és que era gent treballadora, noble, lleial i valenta que preferien viure aïllats de la resta per conservar intactes els seus costums, la gastronomia, la música, les vestimentes,  les tradicions pròpies i els ritus peculiars. També preferien casar-se entre ells.

En una zona amb poques condicions per a l’agricultura, foren emprenedors i constants viatgers comerciants que anaven principalment a Castella i Galicia transportant mercaderies com peix o carbó i venent productes artesanals de la zona lleonesa d’on procedien com eren els seus embotits. Viatjaven amb els seus carros arrossegats per cavalls o mules. Empraven per anar d’un lloc a altre les antigues vies romanes.

Cobraven tarifes altes però se’ls pagava el que demanaven perquè eren totalment de fiar.

Amb l’arribada del ferrocarril al segle XIX, el seu treball comercial va perdre importància, perquè el transport en tren facilitava les coses al comerç i es van veure obligats a establir-se i no anar d’ambulants.

Anem passejant tranquil·lament...continua sense aparèixer cap persona local, pense que tal volta ens estan mirant d’amagat a traves d’alguna finestra, encara que estaran acostumats a rebre allaus de gent de pas com nosaltres que a penes passa temps al poble perquè només venim  a donar una volta. Hi ha cotxes que són de la gent del poble. Però estan aparcats davant de les cases. Per una banda em molesten per a enquadrar la foto, però per altra m’alegra veure’ls perquè significa que el poble no és museu a l’aire lliure simplement, que entre els carrers hi ha vida. Si, així és. Castrillo de Polvazares té uns 200 habitants però en estiu o cap de setmana en són més perquè hi arriben els descendents dels antics habitants o nous residents que han comprat i restaurat les vivendes que tenen com una segona vivenda. L’hivern deu ser molt dur en este poble.

La gent aprecia l’arquitectura i la tradició antiga dels habitants i la valora. Ja ho feia en 1914 l’escriptora santanderina, tres vegades candidata al premi Nobel de literatura  en tres ocasions 1926, 1927 i 1928, Conxa Espina escrivint una novel·la: “La esfinge maragata” que va ser premi Fastenrath de la Real Academia de la llengua en 1914. En la novel.la rebateja Castrillo de Polvazares amb el nom de Valdecruces i mostra la vida i costums maragates. Al poble hi ha una placa commemorativa a Conxa Espina col.locada en una plaça que té el seu nom. Així li fan homenatge. tot just al costat està l'esglesia, un dels pocs monuments que hi ha al poble.

Diuen que Castrillo de Polvazares és un dels pobles mes bonics de la comarca lleonesa de la maragateria i encara que no puc comparar, només amb el poc que veig ja dic que este és bonic. En 1980 fou declarat conjunt històric-artistic perquè compleix perfectament la missió d’aconseguir que el visitant faça mirada al passat.

El poble original fou arrasat per una riada al segle XV però fou reconstruït en el lloc que hui visitem. Al segle XVIII i XIX el poble va viure moments prosperes, només cal fer una ullada als escuts de les famílies maragates més riques. És un exemple de com antigament eren els pobles de la zona amb carrers empedrats i casones construïdes amb  la tradicional arquitectura maragata emprant mamposteria i pedra unida amb argamassa.

Com els habitants antics es dedicaven a traginar, la majoria de les cases  tenen una ampla entrada i unes grans portalades d’accés a l’interior, moltes en arc de mig punt, per poder entrar amb els carros. La casa típica dels traginers ve del segle XVIII i tenia un gran pati central empedrat i al voltant estaven totes les dependencies. Quan més gran era la casa volia dir que més ric era qui l’habitava. Són edificis de pedra i argila roja, la majoria de les portes i finestres són de color blaves, verdes i blanques... I quants secrets guarden!

Estem passejant pel carrer principal, l’eix del poble, és la calle Real i l’empedrat és de l’època. I imagine...i pense... Quants carros i animals acompanyant als seus amos hauran fet este camí amunt i avall! Encara es poden veure les petjades dels carros. I també davant de la majoria de les cases es conserven els pilons de pedra que malgrat semblar que són per a seure a la porta de casa tenien la funció ben diferent de fer d’escaló per a que el traginer poguera pujar fàcilment damunt la mula.

Castrillo de Polvazares va ser  independent fins l’any 1975, any que es va adherir a Astorga. Trepitjar alguns dels seus carrers i escodrinyar més enllà de les portes que he trobat entreobertes, m'ha fet pensar en la quantitat de pobles abandonats que hi ha en Espanya, pobles oblidats on les cases van caient. Per sort no passà en Castrillo de losPolvazares i en alguns altres on està renaixent una estima pel món rural. Després de  l'annexió a Astorga, amb l’arribada del turisme, començaren a restaurar cases i posar establiments per acollir al viatger i al peregrí que fa el camí francès, i especialment restaurants que ofereixen menjars típics de la zona com el “cocido maragato”, que en hivern, per ser menjar calent i amb calories, deu anar molt bé.

Tot seguit anem a Astorga, a només 5 quilometres.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021