Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 6 d’octubre de 2021

LEÓN: CASTRILLO DE LOS POLVAZARES I LA MARAGATERIA

 El lloc més apropiat per entendre la cultura maragata.

 


Tenim l’hotel en Lleó, ciutat de la que ja us he mostrat la I PART, la II PART i recomane. Des de Lleó fem visites pels voltants.

Comencem per Castrillo de Polvazares, exemple d’arquitectura maragata, un poble que va ser important pels rics habitants que hi vivien. Deixem el vehicle aparcat en un lloc preparat per als viatgers i turistes i entrem al poble per un pont, millor dit, pel llit del riu Jerga, que va sota el pont generalment amb poc cabdal i en estiu està sec.



I fem un passeig assossegat. No hi ha ningú pel carrer, no passa ni un gat. Curiosament el primer que trobem és l'alberg municipal per a peregrins. L'alberg estarà buit, ja és hora d'estar caminat.

Però qui eren els maragatos? Hi ha molts mites al voltant de la cultura maragata i la seua procedència, alguns no són certs, altres no se sap. Les teories més recents apunten que el terme Maragato es va emprar a partir del segle XV, abans la comarca se la coneixia com La Somoza, per la qual cosa tot el que parla d’abans no val. I probablement la paraula Maragato ve de la paraula llatina mericator que significa mercader. Eren els maragatos de la Somoza, però van adquirir tanta fama que al final donaren el nom a tota la comarca. 

Es feren famosos. Al refranyer popular ha quedat l'expresió "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos" que tothom coneix el significat.



 El que si és cert és que era gent treballadora, noble, lleial i valenta que preferien viure aïllats de la resta per conservar intactes els seus costums, la gastronomia, la música, les vestimentes,  les tradicions pròpies i els ritus peculiars. També preferien casar-se entre ells.


En una zona amb poques condicions per a l’agricultura, foren emprenedors i constants viatgers comerciants que anaven principalment a Castella i Galicia transportant mercaderies com peix o carbó i venent productes artesanals de la zona lleonesa d’on procedien com eren els seus embotits. Viatjaven amb els seus carros arrossegats per cavalls o mules. Empraven per anar d’un lloc a altre les antigues vies romanes.



Cobraven tarifes altes però se’ls pagava el que demanaven perquè eren totalment de fiar.

Amb l’arribada del ferrocarril al segle XIX, el seu treball comercial va perdre importància, perquè el transport en tren facilitava les coses al comerç i es van veure obligats a establir-se i no anar d’ambulants.



Anem passejant tranquil·lament...continua sense aparèixer cap persona local, pense que tal volta ens estan mirant d’amagat a traves d’alguna finestra, encara que estaran acostumats a rebre allaus de gent de pas com nosaltres que a penes passa temps al poble perquè només venim  a donar una volta. Hi ha cotxes que són de la gent del poble. Però estan aparcats davant de les cases. Per una banda em molesten per a enquadrar la foto, però per altra m’alegra veure’ls perquè significa que el poble no és museu a l’aire lliure simplement, que entre els carrers hi ha vida. Si, així és. Castrillo de Polvazares té uns 200 habitants però en estiu o cap de setmana en són més perquè hi arriben els descendents dels antics habitants o nous residents que han comprat i restaurat les vivendes que tenen com una segona vivenda. L’hivern deu ser molt dur en este poble.



La gent aprecia l’arquitectura i la tradició antiga dels habitants i la valora. Ja ho feia en 1914 l’escriptora santanderina, tres vegades candidata al premi Nobel de literatura  en tres ocasions 1926, 1927 i 1928, Conxa Espina escrivint una novel·la: “La esfinge maragata” que va ser premi Fastenrath de la Real Academia de la llengua en 1914. En la novel.la rebateja Castrillo de Polvazares amb el nom de Valdecruces i mostra la vida i costums maragates. Al poble hi ha una placa commemorativa a Conxa Espina col.locada en una plaça que té el seu nom. Així li fan homenatge. tot just al costat està l'esglesia, un dels pocs monuments que hi ha al poble.



Diuen que Castrillo de Polvazares és un dels pobles mes bonics de la comarca lleonesa de la maragateria i encara que no puc comparar, només amb el poc que veig ja dic que este és bonic. En 1980 fou declarat conjunt històric-artistic perquè compleix perfectament la missió d’aconseguir que el visitant faça mirada al passat.



El poble original fou arrasat per una riada al segle XV però fou reconstruït en el lloc que hui visitem. Al segle XVIII i XIX el poble va viure moments prosperes, només cal fer una ullada als escuts de les famílies maragates més riques. És un exemple de com antigament eren els pobles de la zona amb carrers empedrats i casones construïdes amb  la tradicional arquitectura maragata emprant mamposteria i pedra unida amb argamassa.


Com els habitants antics es dedicaven a traginar, la majoria de les cases  tenen una ampla entrada i unes grans portalades d’accés a l’interior, moltes en arc de mig punt, per poder entrar amb els carros. La casa típica dels traginers ve del segle XVIII i tenia un gran pati central empedrat i al voltant estaven totes les dependencies. Quan més gran era la casa volia dir que més ric era qui l’habitava. Són edificis de pedra i argila roja, la majoria de les portes i finestres són de color blaves, verdes i blanques... I quants secrets guarden!



Estem passejant pel carrer principal, l’eix del poble, és la calle Real i l’empedrat és de l’època. I imagine...i pense... Quants carros i animals acompanyant als seus amos hauran fet este camí amunt i avall! Encara es poden veure les petjades dels carros. I també davant de la majoria de les cases es conserven els pilons de pedra que malgrat semblar que són per a seure a la porta de casa tenien la funció ben diferent de fer d’escaló per a que el traginer poguera pujar fàcilment damunt la mula.




Castrillo de Polvazares va ser  independent fins l’any 1975, any que es va adherir a Astorga. Trepitjar alguns dels seus carrers i escodrinyar més enllà de les portes que he trobat entreobertes, m'ha fet pensar en la quantitat de pobles abandonats que hi ha en Espanya, pobles oblidats on les cases van caient. Per sort no passà en Castrillo de losPolvazares i en alguns altres on està renaixent una estima pel món rural. Després de  l'annexió a Astorga, amb l’arribada del turisme, començaren a restaurar cases i posar establiments per acollir al viatger i al peregrí que fa el camí francès, i especialment restaurants que ofereixen menjars típics de la zona com el “cocido maragato”, que en hivern, per ser menjar calent i amb calories, deu anar molt bé.



Tot seguit anem a Astorga, a només 5 quilometres.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada