Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: LA CARA NORTE DEL CORAZÓN de Dolores Redondo

 

LA CARA NORTE DEL CORAZÓN

Dolores Redondo

Hui ressenye un llibre de Dolores Redondo. M’agradà molt la trilogia ambientada en Elizondo i la Vall de Baztan i no he dubtat en llegir de nou a la persona capaç de descriure amb tanta nitidesa i emotivitat al voltant d’uns paisatges un tant tenebrosos. I és que quan estan pel mig les llegendes o les bruixes tot queda fosc, com els boscos d’aquella terra sempre humida i de vegades oculta entre boires, boscos sempre inquietants perquè hi ha desconegudes ombres que vigilen per tot arreu.

En esta ocasió l’autora reprèn a la inspectora Amaia Salazar que està a Nova Orleans, en una època anterior a la de la trilogia. I m’agrada este plantejament, el de situar l’acció delictiva fora de la Vall Navarra perquè pense que seria poc creïble que tornaren a passar crims al mateix entorn.

Dolores Redondo ha encertat traslladant a la jove subinspectora de la Policia Foral  Amaia Salazar als Estats Units. És l’any 2005 quan Amaia encara té vint-i-cinc anys i assisteix a un curs d’intercanvi de l’europol en l’acadèmia del FBI. El ponent de la classe és Aloisius Dupree, el cap de la unitat d’investigació. Este personatge apareix sovint en la trilogia per mig de converses telefòniques, i en este llibre, ens assabentem qui és i quina relació té amb Amaia.

Una de les probes del curs consisteix en estudiar un cas real, el d’un minuciós assassí en sèrie que ataca a famílies amb un nombre d’integrants en concret i quan els mata fa una posada en escena que sempre es repeteix. A l’assassí se’l coneix  amb el malnom de “El compositor” i sempre actua després de catàstrofes i desastres naturals. He llegit que el cas de  “El compositor” és real, encara que l’autora ha variat característiques.

L’expert Dupree  només veure Amaia  sap que és la millor del grup d’assistents al curs. I endevina que, com ell, és una observadora del comportament i capta gestos i detalls que a altres els passen desapercebuts. També tots dos comparteixen la lluita contra els seus propis dimonis. Amb tot, com Amaia és la més eficient, Dupree la col·loca en el grup especial que està investigant el cas de “El compositor” i tots es traslladen  a la ciutat de Nova Orleans, tot just quan està a punt d’entrar el destructor huracà Katrina. La pretensió és la d’avançar-se a la matança familiar.  

A la trama d’Orleans s’ajunta altra. El segon cas ens du per un ambient diferent al de la ciutat. També hi ha aigua però és la dels pantans. Les descripcions aconsegueixen que el lector veja la imatge, com en un documental.

L’huracà Katrina, el abans i els després, queda perfectament plasmat: la desolació, les pèrdues, la impotència...les morts...l’aigua inundant-ho tot... En el llibre l’aigua és important, com en la trilogia, ací en forma destructora a Elizondo amb la pluja sempre present. En la novel.la ens podem imaginar tot el desastre i el caos. En alguna ocasió m’ha recordat “ El ensayo sbre la ceguera” un  fabulós llibre de Saramago.  Amb la visió en primera persona Dolores Redondo fa denuncia social mostrant la falta d’ajuda després de la catàstrofe. Es nota molta tasca de documentació per descriure la situació de la ciutat i d’algunes persones atrapades. L’explicació sobre el Katrina és completa, minuciosa, de vegades fins i tot massa pense que sobra alguna part que haguera alleujat  la novel·la.

Amaia no pot escapar del seu passat, de les seues pors i rancors i quan rep la notícia que el pare ha mort, no pot evitar anar recordant la seua infantesa quan tenia 12 anys. Amaia és una xiqueta especial, un raig la va tocar. Els que ja hem llegit la trilogia sabem la majoria del que conta  tanmateix, no importa tornar a llegir-ho, continua atrapant la seua historia,  tot el patiment a mans de la mare i el recolzament de la tia Engrasi que és qui li dona l’estima i on se sent arropada. La tia Engrasi és una dona amb caràcter i valenta i alhora sensible i protectora. La infantesa és una època transcendental que la marca com a persona i configura la seua manera de ser i actuar. En este llibre a Amaia se la coneix millor, aprofundeix en com és i per què. I si peca de supèrbia ho entenen i li ho perdonem. És una supervivent.

Entre el que conta de Nova Orleans i Elizondo hi ha una punt en comú: són les llegendes i mites presents en tots els llocs, al país basc és en forma de bruixeria i personatge citològics i en la ciutat americana presents en la santeria, zombis i el vudu com a creences del lloc. Siga on siga, sers reals i esperits o sers conviuen.

I com m’agrada situar-me, mentre llegia, he buscat imatges de Nova Orleans i del Mississippi i el pantà. He vist el barri francès i alguns altres carrers que nomena a la novel·la i així visualitzar el que llegia amb més fidelitat... Ja veieu..llegint també es pot viatjar.

Resumint dic que és un llibre entretingut i ben escrit, m’ha fet viatjar amb la imaginació, m’ha endinsat en la resolució de casos policials i m’ha mostrat què es un huracà i les conseqüències. El recomane. Malgrat que fa referències a la trilogia, es pot llegir de manera independent, no cal haver llegit els llibres anteriors.  Aixi que, com m’agrada com escriu Dolores Redondo i generalment m’agrada el que conta, seguiré llegint-la.              



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada