LA CARA NORTE DEL CORAZÓN
Dolores Redondo
Hui ressenye un llibre de Dolores Redondo. M’agradà molt
la trilogia ambientada en Elizondo i la Vall de Baztan i no he dubtat en llegir
de nou a la persona capaç de descriure amb tanta nitidesa i emotivitat al voltant
d’uns paisatges un tant tenebrosos. I és que quan estan pel mig les llegendes o
les bruixes tot queda fosc, com els boscos d’aquella terra sempre humida i de
vegades oculta entre boires, boscos sempre inquietants perquè hi ha desconegudes
ombres que vigilen per tot arreu.
En esta ocasió l’autora reprèn a la inspectora Amaia
Salazar que està a Nova Orleans, en una època anterior a la de la trilogia. I m’agrada
este plantejament, el de situar l’acció delictiva fora de la Vall Navarra
perquè pense que seria poc creïble que tornaren a passar crims al mateix entorn.
Dolores Redondo ha encertat traslladant a la jove subinspectora
de la Policia Foral Amaia Salazar als
Estats Units. És l’any 2005 quan Amaia encara té vint-i-cinc anys i assisteix a
un curs d’intercanvi de l’europol en l’acadèmia del FBI. El ponent de la classe
és Aloisius Dupree, el cap de la unitat d’investigació. Este personatge apareix
sovint en la trilogia per mig de converses telefòniques, i en este llibre, ens assabentem
qui és i quina relació té amb Amaia.
Una de les probes del curs consisteix en estudiar un cas
real, el d’un minuciós assassí en sèrie que ataca a famílies amb un nombre d’integrants
en concret i quan els mata fa una posada en escena que sempre es repeteix. A l’assassí
se’l coneix amb el malnom de “El
compositor” i sempre actua després de catàstrofes i desastres naturals. He
llegit que el cas de “El compositor” és
real, encara que l’autora ha variat característiques.
L’expert Dupree només veure Amaia sap que és la millor del grup d’assistents al
curs. I endevina que, com ell, és una observadora del comportament i capta
gestos i detalls que a altres els passen desapercebuts. També tots dos comparteixen
la lluita contra els seus propis dimonis. Amb tot, com Amaia és la més eficient,
Dupree la col·loca en el grup especial que està investigant el cas de “El
compositor” i tots es traslladen a la
ciutat de Nova Orleans, tot just quan està a punt d’entrar el destructor huracà
Katrina. La pretensió és la d’avançar-se a la matança familiar.
A la trama d’Orleans s’ajunta altra. El segon cas ens du
per un ambient diferent al de la ciutat. També hi ha aigua però és la dels
pantans. Les descripcions aconsegueixen que el lector veja la imatge, com en un
documental.
L’huracà Katrina, el abans i els després, queda perfectament
plasmat: la desolació, les pèrdues, la impotència...les morts...l’aigua
inundant-ho tot... En el llibre l’aigua és important, com en la trilogia, ací
en forma destructora a Elizondo amb la pluja sempre present. En la novel.la ens
podem imaginar tot el desastre i el caos. En alguna ocasió m’ha recordat “ El
ensayo sbre la ceguera” un fabulós
llibre de Saramago. Amb la visió en
primera persona Dolores Redondo fa denuncia social mostrant la falta d’ajuda
després de la catàstrofe. Es nota molta tasca de documentació per descriure la
situació de la ciutat i d’algunes persones atrapades. L’explicació sobre el Katrina és completa,
minuciosa, de vegades fins i tot massa pense que sobra alguna part que haguera
alleujat la novel·la.
Amaia no pot escapar del seu passat, de les seues pors i
rancors i quan rep la notícia que el pare ha mort, no pot evitar anar recordant
la seua infantesa quan tenia 12 anys. Amaia és una xiqueta especial, un raig la
va tocar. Els que ja hem llegit la trilogia sabem la majoria del que conta tanmateix, no importa tornar a llegir-ho,
continua atrapant la seua historia, tot
el patiment a mans de la mare i el recolzament de la tia Engrasi que és qui li
dona l’estima i on se sent arropada. La tia Engrasi és una dona amb caràcter i
valenta i alhora sensible i protectora. La infantesa és una època
transcendental que la marca com a persona i configura la seua manera de ser i
actuar. En este llibre a Amaia se la coneix millor, aprofundeix en com és i per
què. I si peca de supèrbia ho entenen i li ho perdonem. És una supervivent.
Entre el que conta de Nova Orleans i Elizondo hi ha una
punt en comú: són les llegendes i mites presents en tots els llocs, al país
basc és en forma de bruixeria i personatge citològics i en la ciutat americana
presents en la santeria, zombis i el vudu com a creences del lloc. Siga on
siga, sers reals i esperits o sers conviuen.
I com m’agrada situar-me, mentre llegia, he buscat imatges
de Nova Orleans i del Mississippi i el pantà. He vist el barri francès i alguns
altres carrers que nomena a la novel·la i així visualitzar el que llegia amb més
fidelitat... Ja veieu..llegint també es pot viatjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada