PALÈNCIA: LA CATEDRAL La “bella reconeguda”

La catedral anomenada "la bella dessconeguda", ara ja és "la bella reconeguda".

Després de mostrar-vos un poc de Palència, especialment el seu carrer Major, ara us mostre la joia més preuada entre els palentins, el monument més important i icona de la ciutat. Parle de la catedral, la bella desconeguda…que des de fa uns anys, l’ajuntament vol que se la conega per la bella reconeguda. S’ho mereix, cert, que tothom conega esta meravella dedicada al patró de la ciutat, Sant Antolin que fou declarada monument històric artístic en 1929. És la tercera catedral més gran d’Espanya darrere de la de Sevilla i Toledo.

Ens situem en la plaça de la Inmaculada, davant del monument que fa homenatge a la  Inmaculada Concepció. Data de 1914 i està fet per l’escultor Jerónimo Arroyo. La Verge mira cap a la catedral i... cap als nius que han fet casa en les parts altes. Ah les cigonyes...!cbusquen els millors llocs i estes han escollit un molt destacat.   

 

La Verge mira la catedral i nosaltres també: la façana meridional. Des de l’exterior es veu un edifici fort i auster, majestuós també. Res fa sospitar el que guarda…que és grandiós… És un temple gòtic iniciat en 1321 sobre temples anteriors i enllestit en 1516,  així que predomina el gòtic però conserva elements visigots i romànics, també té elements renaixentistes, barrocs i neoclàssics.

 

Des de l’exterior veiem d’esquerra a dreta, la paret del claustre, la porta del bisbe, la torre, la porta dels nuvis i els àbsides o capçalera,  màxim exponent del gòtic clàssic d‘origen francès, on hi ha capelles hexagonals amb finestrals i vidrieres. Entre les finestres estan els contraforts. Em recorda la  catedral de Leon.

La catedral té una torre alçada a mitjan del segle XV, gòtica,  de planta  quadrangular i 55 metres d’altura. Segons estudis recents tenia finalitat militar i desprès s’afegiren els pinacles i l’espadanya per a decorar.

Hi ha cinc portes d’entrada. Des de la façana meridional en veiem dos: a la dreta, junt a la torre catedralícia, està la porta del Salvador o dels nuvis, gòtica i decorada senzillament amb tres arquivoltes apuntades plenes de motius vegetals. Es denomina dels nuvis perquè hi es casaren Enrique III i Catalina de Lancaster en 1388. A l’esquerra està la porta més gran i decorada del temple: la del bisbe o de Santa Maria del segle XV-XVI. Està decorada amb cinc arquivoltes d’arc apuntat i motius vegetals. Estan recolzats sobre columnes coronades pels apòstols esculpits al segle XVII. Enmig dos vidrieres en forma de flor envolten la imatge de la Verge.

Comencem la visita entrant pel claustre renaixentista, on hi ha exposada una porta romànica de l’església de san Quintanatello de Ojeda.

Entrem al temple per la porta renaixentista. Impacta, tal volta perquè és diferent. No és com la majoria de catedrals i esglésies que tenen un gran espai i enfronta el retaule major. Si, impacta perquè és imponent i hi ha un alguna cosa en l’ambient que emociona, tal volta la culpa és tant d’art concentrat, tanta bellesa mires on mires, tanta història... no vaig a detallar totes les obres artístiques que hi ha...este escrit es faria molt llarg, només us mostre un resum del que més m’ha cridat l’atenció. 

Per exemple, el primer que veiem és un retaule de pedra del segle XV i m’agrada especialment perquè està dedicat a dones, (santes, verges).. També veiem altre retaule de pedra plateresc del segle XVI, amb un retaule de fusta policromada enmig representant la Visitación, obra hispano flamenca de principis del segle XVI.

Però és que hi ha tant…no tenim prou ulls. En este cas un o una bona guia és recomanable que fa parar en detalls importants artístics i històrics. Nosaltres hem tingut sort. No tothom explica tan bé. Escolte atenta les seues expertes explicacions, que fa amb passió sobre la catedral que coneix tant. És palentina i cada dia transmet sobre la seua ciutat. I ara en la catedral les explicacions són emoció, i eixa emoció fa apreciar més tot  el valor.  

Arribem al trascor, als peus del temple,  on també hi ha molt que mirar. Des del segle XVI el magnífic retaule de pedra s’alça sobre cinc escalons i és una preciosa obra del renaixement d’estil tardo gòtic i plateresc amb destacats sants i l’escut dels reis catòlics.

Enmig del trascor està el políptic, obra del pintor holandès Jan Joest de Calcar i un dels conjunts pictòrics més destacats de la pintura flamenca en Espanya.

L’espai del trascor queda acotat amb els tapissos de la salve de Flandes, del segle XVI configurant  l’espai dedicat al res de la salve. Hi també està el púlpit de fusta obra dels deixebles de Berruguete.

En el trascor està l’entrada a la cripta situada en un nivell inferior de la nau central. S’accedeix per una escalinata situada al peus de les grades del trascor. Baixem. És on estan les restes dels temples anteriors sobre els quals la catedral es va construir. El primer que trobem és l’església romànica del segle XI i al fons estan les restes de l’església visigòtica. Tot s’ajunta formant un espai únic per acollir les relíquies de sant Antolin, patró de Palència. Sant antolin fou un sant siri del segle IV i les relíquies arribaren a Palència de mans del rei godo Wamba. Durant la invasió musulmana s’oblidaren fins que el rei Sancho III de Navarra les descobrí mentre caçava. El que passà es que l’animal que perseguia s’amagà en una gruta i el rei el va seguir, però de sobte va perdre la mobilitat del braç. El rei s’adonà que estava en un lloc sagrat, hi eren les relíquies del sant. Aixi que Sancho, va prometre que si curava del braç alçaria un temple per guardar les relíquies del al sant. I així va fer. A la cripta hi ha un pou d’aigua segons la tradició “miraculosa”. Cada 2 de setembre, dia de san Antolin, s’obri la cripta per poder complir amb el ritual de beure l’aigua. Fa anys eren els bombers els que s’encarregaven de traure del pou tota l’aigua de dins acumulada durant  l’any per evitar intoxicacions, però des de 2018 es fa un repartiment simbòlic emprant aigua envasada. Sanitat va decretar que l’aigua del pou no era apta per al consum.

L’església visigòtica del segle VI es caracteritzada per dos columnes monolítiques amb capitells de formes vegetals i geomètriques. És un valuós vestigi donat que segons els experts la cripta reuneix el millor de l’art visigot, que no es pot trobar en altres monuments de l’època.

Seguim mirant… En este sector del temple hi ha algunes capelles, en la capella de la Inmaculada, destaca una decoració recuperada en una restauració enllestida en 2017. És un gran fresc del segle XVI que ocupa tota la paret frontal dedicat a la Creu. En la mateixa capella, a l’esquerra hi ha un retaule xorigueresc de principi del segle XVIII presidit per una Inmaculada.

El retaule de El Salvador emmarcat en un retaule de pedra junt a altres sants és una meravella…

També és fascinant el Crist de les batalles, del segle XIV i del qual conta la tradició les tropes palentines abans d’anar a les guerres li demanaven protecció. És un crist en la creu d’estil gòtic de fusta policromada i grandària natural. De gran realisme i dramatisme m mostra un rostre seré.  Actualment l’emmarca un retaule del segle XVII.

De totes les capelles hi ha dos més importants: la capella del Sagrari, que era l’antiga capella major, gòtica que en el segle XVI i la posterior capella major. Nosaltres veiem primer esta, la del renaixement que està tancada per una reixa de ferro de Cristóbal Andino, obra mestra de l’art en ferro. Té un dels retaules més bonics d’Espanya fet pel millors artistes. San Antolin fou afegit al segle XVII i presideix el retaule junt a la Asunción de la Verge i el sagrari, tots envoltats de sants i profetes.

El retaule està sobre un sòcol  que originàriament eren rajoletes blaves de Talavera, les quals s’han rescatat i conservat una part. La descoberta fou l’any 2022, amb motiu de la posada a unt per a l’exposició commemorativa del VII centenari de la catedral, estava fins el moment cobert per un panel de fusta imitant el marbre neoclàssic.

Tot just enfront esta el cor gòtic que abans de la construcció de la capella major renaixentista estava en la capella del sagrari. Sempre m’agrada observar detalls i veig escuts heràldics dels canonges titulars dels seients.  Al fons enmig està el seient principal més alt i flanquejat per pinacles,  on seia el bisbe. L’orgue original era del segle  XVII, del qual es conserva algunes parts.

Seguim el recorregut per la catedral, que no deixa de bocabadar. Passem per més capelles...per la capella de Nuestra Señora de la Virgen Blanca, en la qual la imatge de la Verge titular és del segle XV, esta feta amb  alabastre i té una bessona en la catedral de Toledo.…

També passem per la capella neoclàssica de san Jose i parem més l’atenció en la capella del monuments o antigament s’hi reunia el Consejo de la ciutat i està el monument utilitzat en setmana santa, I per la capella de san pedro o dels reis anomenada aixi per estar hi representats el tres reis mags. Del segle XIV fou reformada en el XVI i en  2008 s’enllestí una gran tasca de restauració que era necessària per la humitat i escàs manteniment. És una de les capelles més riques en decoració.

 I quasi acabant el recorregut li dediquem temps a la capella del sagrari, que com ja s’ha dit, fins el segle XVI, 1521, fou capella major. Està en la part central de la girola. Hui en dia és lloc de resar i culte diari. Cert que és un lloc especial. Recupera restes romànics:  la reixa datada al segle XII i la taula de l’altar.

 

Hi es conserva el sepulcre de la reina Navarra  doña urraca, filla de Alfonso VII i esposa del rei Garcia Ramirez de Pamplona, És una arca de fusta pintada col·locada en posició elevada.

També està el sepulcre de Ines de Osorio, envoltat per una reixa, amb la seua fidel criada als seus peus, a la que, segons hi ha tradició els estudiant li tiren de la coleta per aprovar els exàmens. La història de doña Ines és curiosa. Per deixa testamentaria va sufragar moltes despeses de la catedral i volia estar enterrada en la capella però no podia ser per estar reservada només ala reialesa. Tanmateix la solució fou molt enginyosa. L’enterraren en un lateral, des de l’exterior (foto de dalt) i des de l’interior ( foto de baix) es veu perfectament perquè des de la capella només la separa una reixa. A ixi que també s’hi pot dir  que està enterrada dins, junt a la reina i per fins i tot quasi té mes  protagonisme que Dona urraca .

 

I amb esta història amb final feliç per a dona Inés, reposant on volia, deixem el temple passem pel sobri claustre renaixentista del segle XVI, veient de nou la porta romànica que hem vist a l’entrada, 

Ara entrem al museu catedralici situat en la sala capitular, on s’exposen obres procedents de la pròpia catedral entre les que destaquen la santa Ana triple de XVI,  o un quadre de Berruguete. També hi ha un quadre de Carles I pintant segons les regels de la anamorfosis, per veure el rostre s’ha de mirar per un menut forat. ​

 

 

Al museu, sense dubte, l’obra més important és un quadre de El Greco representant el martiri de San Sebastià.

 

I aixi acabem, amb la sensació d’haver fet un visita completa a una de les catedrals més boniques d’Espanya. Bé  mereix que siga per fi reconeguda i que s’oblide el qualificatiu de "desconeguda". 

En eixir faig una última mirada a la plaça i els ulls se me’n van cap a una escultura: el monument al mestre creat en 2003, un xiqueta asseguda escolta atentament la lectura del seu mestre, destacant així la importància dels mestres i  l’educació en la infància. Em sento identificada.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024