Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 11 de juny del 2024

CONVENT DE SAN XOAN DE POIO: PONTEVEDRA, Rias Baixas, (Galicia).

Sabies que al monestir de Poio està la patrona de la morriña?I sabies que hi pots recórrer el camí de Santiago sense eixir del claustre?

El convent de San Joan de Poio, mosteiro de San Xoán de Poio, prop de Combarro i de Pontevedra, és un dels màxims exponents de l’arquitectura de la comarca, tan per antiguitat com per l’estat de conservació i valor artístic. En realitat es tracta de dos monestirs, l’antic convent benedictí amb l’església i els dos claustres amb altres dependencies,  i el modern ocupat per una comunitat de mercedaris que és actualment hostatgeria i que no visitem perquè el que ens interessa és l’antic.


L’antic monestir fou declarat monument històric artístic en 1970. La tradició diu que la primera seu fou fundada per  Fructuoso de Braga, sota l’ordre benedictina  en el segle VII. Tres segles després  Bermudo III de León el traslladaria a l’actual emplaçament. La riquesa  li arribà des del segle X per privilegis reals i nobiliaris. Hi arribà a establir-se en 1548 fins i tot,  un reconegut Col·legi Major de teologia. En 1890 arribaren els mercedaris i s’hi instal·laren.

Primer entrem a una sala per veure un interessant audiovisual. En eixir passem per  l’escala principal que crida l’atenció. És barroca del segle XVIII, no té arcs ni columnes de recolzament. La columna que hi ha es posterior, de 1924. Fa 20 anys vaig visitar el monestir  i recorde que m’agradà, conserve algunes poques fotos. Esta vegada en faré més, per poder recordar amb més detall quan torne a casa. Perquè mirant les fotos de vegades es troben detalls que en un primer moment passen desapercebuts…ho sé perquè m’ha passat en altres llocs. Per això m’agrada la fotografia perquè m’ajuda a completar el relat escrit del que he vist.

En el convent destaquen els dos claustres. Primer veiem el claustre processional de finals del segle XVI, d’estil renaixentista amb voltes estrellades i arcs de mig punt. És el principal que dona accés a les sales del monestir. S’hi respira pau. Enmig hi ha una font barroca de la que eix aigua del monte Castrove que arriba mitjançant canonades de pedra des de dos quilometres de lluny.

Després veiem el claustre  dels cruzeiros, dels tarongers o de la Portería, construït en la primera meitat del segle XVIII. Té dos plantes. Enmig hi ha un cruzeiro, però just és el que menys es mira quan hi estem.

I és que inevitablement la mirada se’ns va a les parets laterals perquè hi ha un gegantesc mosaic representant el camí de Santiago francès: des de Roncesvalles fins a Santiago. Hi estan les principals ciutats i monuments junt a personatges històrics, fauna i també signes de zodíac. És un dissenys de l’artista txec Antoine Machourek, (1913-1991), i fet en l’escola de mosaics del monestir entre 1998 i 1992. Escola que fundà Machoureck en 1960. Realment bocabada. Els mosaics cobreixen 80 metres de llarg per 2’60 d’alt ocupant uns 200m2. S’usaren unes 5000 pedres per metre quadrat, el qual significa que en foren més d’un milió en total.


En la mateixa etapa que el claustre de la Porteria es construí l’església monàstica, s’inicià a  finals del segle XVI i al llarg tel temps que durà l’edificació s’acabà  mesclant elements barrocs i del renaixement. Es comunica amb el claustre processional. La façana l’hem vista abans d’entrar a l’edifici, amb les torres campanar i una portada amb dos parells de columnes dòriques en el cos inferior i altres dos parells de columnes corínties en el superior. Entrem-hi.

Es veu una església solida, de nau única, té unes grosses pilastres de pedra i el sostre també ho és. El paviment, de l’any 1776, servia antigament per a donar sepultura als feligresos. Es la raó per la qual estan numerades i son quadriculades. Així que caminen sobre sepultures. També les capelles i el seus retaules.



Però el que atrau més l’atenció, és el retaule de l’altar major, que és una joia del barroc gallec de l’any 1631, amb les columnes salomòniques i imatges de la Verge de la Merced, san Andrés i san Juan Bautista.


Coneixes el concepte de “morriña”? És la tristesa dels gallecs per estar allunyats de  Galicia. Doncs l’origen de la morriña, està en l’església de Poio. Hi és la tomba de Santa Trahamunda. La seua festivitat se celebra el 14 de novembre La tomba és d’estil sueva-visigòtica. Segons conta la tradició, la monja novícia Trahamunda estava en el convent de San Martin en l’illa de Tambo quan fou segrestada en un atac dels moros, tot seguit la portaren a Còrdova per unir-se a l’harem. Ella es negà a renunciar a la seua fe i a formar part del grup de dones al servei del califa i fou empresonada durant onze anys. I la soletat era dura..aixi que pensar en la seua terra l’ajudava. Tenia morriña. Diu la llegenda que el 23 de juny, vespre de san juan bautista,  demanà a deu estar en san juan de Poio per a celebrar la festa. I auxi va ser. Passà el que desitjava. Uns diuen que un  àngel li donà una branca de palma amb la qual viatjà a Galícia, altres que arribà muntada en barca. Una vegada en Poio plantà la palma en un hort i va creixer una palmera que va perdurar fins el segle XVI. Tahamunda té motius suficients per ser considerada la patrona de la “morriña”. A partir d’ara cada vegada que estiga fora de casa i enyore la meua terra, recordaré a Trahamunda, la santa que reposa en Poio.


A més a més,  es poden visitar altres sales: les antigues dependències per on els monjos feien la seus rutina diària. En una, hi ha un museu amb pintures, escultures, mosaics i una col·lecció de llibres en miniatura. És interessant.

De tots els llibres...hi ha un especialment curiós. És el llibre més xicotet del món  que conté el Pare Nostre en 7 llengües. Les seus mides són 3’5x3’5mm. Realment admirable.


I parlant de llibres…al monestir hi ha una de les millors biblioteques privades de Galicia. Segons duen els experts, és probablement la major riquesa del convent. Hi ha més de 100.00 volums i records personals del sacerdot Antonio Rey Soto que va estar vivint a convent durant molt de temps. No la visitem,  però  veiem una sala a traves d’un vidre.

En acabar la visita eixim a l’exterior. I bocabada l’hórreo. I mira que n’hem vist en Combarro! Però este és del segle XVIII, el més gran de Galicia, exactament  el de més superfície, 123,13 m2. I especifique perquè hi ha altre que és més llarg però més estret: el de Carnota en Corcubión. Però és que este de Poio...té tres files de peus! Fa pensar en la gran riquesa de l’ordre monàstica que hi residia i que el manà construir. Si necessitaven un hórreo tan gran, és perquè tenien molt que guardar dins..


I amb Poio s’acaben les visites del QUART DIA DE CREUER: Port de CombarroCombarro- remunt del riu Lérez PontevedraPontevedra- Combarro-Monestir de Poio


QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

divendres, 7 de juny del 2024

SAN MATEU (Castelló)

Des d'esta capital històrica de la comarca del Maestrat, els comerciants de la llana exportaven fins i tot a la regió italiana de la Toscana.

Sant Mateu és una població menuda situada en una vall rica. Venim de la localitat veïna, Tirig, on hem gaudit de l’art rupestre de la zona i de camí hem vist les espectaculars oliveres mil·lenàries que donen la varietat de l’oliva Farga. L’oli que es trau de l’olivera i està molt bo. Ho comprovem a l’hora del dinar.

Abans de fer el passeig pel poble anem a l’Ermita de la Verge dels Àngels. Està a la part alta de la muntanya, a dos quilometres i mig de Sant Mateu, en un paratge preciós ple de vegetació, pins i flors autòctones. Anem per una carretera estreta i serpentejant. I costera amunt. Tenim confiança en el conductor. No hi ha més remei. Domina la situació quan trobem un cotxe de cara i quan en una de les revoltes ha de fer maniobra perquè el vehicle és massa gran.

Hem arribat. Per fi. I ja pensem en com serà l’odissea de la baixada costera avall i per la infernal carretereta. Millor no pensar-ho i gaudir del moment i del lloc. Un lloc que, per cert,  és preciós. És un conjunt arquitectònic datat als segles XVI i XVII format per església, hostatgeria, mirador i pou. Hi ha altres construccions annexes com el restaurant on dinem, que curiosament du el nom de Farga. Com he dit, el nom Farga és important en la zona, dona prestigi d’oli de qualitat. El restaurant és un lloc fet amb gust i amb molt bona cuina.


Diu la història que en este lloc al segle XV hi havia una ermita dedicada a sant Antoni Abat, fins que al segle XVI el poble de Sant Mateu volgué edificar una nova ermita dedicada a la Verge dels Àngels, que a poc a poc acabà sent una gran església barroca. Alhora s'hi construí l’hostatgeria i el campanar. En 2009 es commemorà el 425 aniversari de l’aparició de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu. El segon dissabte després de Pasqua se celebra una gran romeria en el seu honor.


Ens apropem a l’església, que està oberta.


Entrem. A principi del segle XX un incendi destruí l’interior. Anys més tard feren una imatge de la Verge amb marbre de Carrara, que fou beneïda pel papa. Durant la guerra civil la l’ermita fou saquejada i la imatge cremada, tanmateix un veí de Sant Mateu, Angel Ortí, rescatà la imatge que estava feta malbé, tota a trossos. Es restaurà per a que quedara com era i encara es poden veure les senyals de la restauració.


Hi ha un mirador amb una espectacular  vista panoràmica sobre sant Mateu, el seu terme i la comarca.


Tot seguit baixem al poble. De nou agafem les revoltes cap avall...el conductor controla la situació en tot moment. Per sort no hem trobat cap cotxe de cara. Fem un breu passeig en el qual sabem de bestreta que ens deixarem alguns elements del patrimoni per veure. Jo és la segona vegada que vinc a Sant Mateu i sé que sempre queden coses per veure i és la raó per tornar. 

Hui ens interessa especialment anar a l’església arxiprestal, per a la qual cosa ens enfilem pel carrer Historiador Betí. De lluny ja veiem la torre del campanar. Em crida l’atenció un llavador, pels colors cridaners de la façana: roig i groc. Entre, té forma rodona. Està semi cobert.


Seguim avançant. El poble és menut, actualment té uns dos mil habitants. En època medieval arribà a tindre’n 4000. Abans ja hi havia poblament, ja hem vist les pintures rupestres de la zona i també s’han trobat restes ibero romanes.

Jaume I donà Sant Mateu a l’ordre de l’Hospital en 1233. En 1274 s’atorgà  nova carta pobla i en 1315 s’hi va establir la darrera comunitat càtara al país valencià. Fou la més important fora d’Occitània. Eren més del 40% del total dels habitants. Molts eren experts en l’artesania del teler i van contribuir a que  Sant Mateu  fora de les poblacions més importants d’Europa en treballs teixits confeccionats amb llana d’ovella merina. A Sant Mateu, arribà des de Morella l’últim càtar occità. La inquisió acabà amb els càtars. En 1317 Sant mateu passa al senyoriu de l’ordre de Montesa, i la població es convertí en la capital del Maestrat montesià, lloc de residència. Fou l’època en la qual es manà construir el palau i les corts valencianes s’hi van reunir en ocasions. Durant el segle XIV Sant Mateu es transformà en un centre d’art, cultura i comerç,  ramader i artesanal, des d’on s’exportava la llana del ramat fins i tot als telers de Florència. I suposà una època esplendorosa.

Parem en l’oficina d’informació i turisme perquè és l’edifici on després d’una rehabilitació, es conserva el forn gòtic medieval construït al segle XIV, en funcionament des de 1386. Crida l’atenció també el sostre de l’edifici.


El carrer per on anem es la mostra de la riquesa del poble en el passat. Passem per davant del Palau Borrull que data del segle XV. Al segle XIX fou utilitzat coma Audiència d’assumptes criminals del partit judicial de Sant Mateu. Actualment és seu del museu municipal. Està contigu a l’ajuntament, també conegut com Cort Nova, d’estil gòtic civil valencià del segle XV. L’ajuntament i el palau estan separats pel carreró dels jueus. Hui hi ha un cartell d’obres davant però jo m’aprope i el veig. El carreró és un fragment d’una via medieval restaurada en 1992 del segle XIV. Formava part del call, actualment està tapiat però transcorria per molts carrers. Els jueus eren importants per a les transaccions  econòmiques en el negoci de la llana.


En no res estem a la plaça Major, típica medieval, antigament estava tancada i s’accedia per davall de les cases. Era un punt neuràlgic, hi ha set carrers que acaben en la plaça. I la importància de la plaça és perquè Sant Mateu era lloc d’encreuament de camins i el comerç funcionava tothora. La plaça té encant, és acollidora i transporta al passat. Enmig de la plaça està la font coronada amb una figura en bronze d’un àngel amb vestimentes  representant al patró de Sant Mateu. De planta octogonal amb reixa de ferro, és una de les més antigues: datada del 1386, reconstruïda al XVIII i restaurada al segle XIX.


Des de la plaça ja veiem l’església arxiprestal. Destaca la portada romànica del segle XIII, amb capitell llaurats en la pedra amb decoració pròpia dels monuments de l’ordre dels hospitalaris, ara s’anomenen de Malta,que estaven abans de l’orde de Montesa. .


Entrem i trobem dos trams de la nau de la primitiva església de la reconquista del segle XIII. Després ja passem a l’absís i la inacabada nau gòtica.

La primera església de repoblació, construïda en la segona meitat del segle XIII era una església de coberta de fusta sobre arcs apuntats amb la portada romànica, per on hem entrat. Es veu clarament la diferencia entre les dos parts.

La segona part s’inicia al segle XIV per un augment de la població que feia insuficient el temple antic i, per l’activitat de la ramaderia ovina i del comerç de la llana. Els comerciants de la llana foren els impulsors de la construcció, per la qual cosa se l’anomena també la catedral dels mercaders de la llana. Quatre fases constructives que inclou la torre campanar, ocuparen tot un segle. És sòbria i majestuosa. Sembla un catedral.  Bocabada l’interior ple de finestrals, hi ha figures i escuts esculpits en pedra en el capelles dels nobles comerciants de la llana que les pagaren. Durant la guerra civil es va destruir tot l’interior, però a patir de 1950 fins l’any 2005s’ha dut a terme restauracions. Tanmateix la gran tasca restauradora i re constructiva,  gràcies a la qual veiem l’església en l’estat actual, va ser gràcies al programa de “la llum de les imatges” en l’any 2005.  Un treball molt lloable.


De les capelles destaca la de Sant Clement màrtir del segle XVIII. construïda  d’estil neoclàssic per acollir les relíquies del sant que arribaren del Santa Priscil.la de Roma.


Hi ha un museu on destaquen el Lignum Crucis (s. XV), el relicari de Madonna Galina (s. XV), el calze del Papa Luna ( s. XV) i la Creu Grossa (1397), creu processional major gòtica realitzada per orfebres de la vil·la i obra mestra de l’ orfebreria gòtica valenciana.


A més de la importància comercial, cultural o artistica, San Mateu també tenia un paper rellevant en la política i la visitaren personalitats rellevants com San Vicente Ferrer, Clement VIII, Felipe II i Benedictí XIII, el Papa Luna, que en 1410 i durant uns mesos fou senyor temporal de la població. L’esdeveniment històric més important a Sant Mateu fou el final del cisma d’occident el 15 d’agost de 1429. Just fou en esta església arxiprestal on va tindre lloc.

Eixim per la porta lateral gòtica, es la porta falsa amb capitells en miniatura, és per on s’accedeix a la torre del campanar que es del segle XV. La imponent torre és octogonal, independent i de 32 metres d’alçada. L’accés es per una porta a cinc metres d’altura la qual cosa denota la finalitat militar.


En eixir entrem a la casa abadia on hi ha una exposició de maquetes d’edificis emblemàtics de la comunitat propietat de la Conselleria. Son fruit d’hipòtesis sobre els proces constructiu de cada edifici. Les maquetes han estat fabricades després d’un profund estudi de las tècniques constructives de la corresponent  època. La primer que veiem és la maqueta de l’església que acabem de visitar.

Tornem al punt inicial del passeig veient altra perspectiva de l’església.


I acabem la visita, com l’hem iniciada, en un llavador, este és igualment semi cobert i pintat amb colors cridaners, de roig i blanc, edificat en 1944. Este té a l’exterior dos piles.


Les muralles, exemple d’arquitectura militar,  les veig de passada. Sant Mateu estava emmurallat i tenia 8 portals. Actualment queden pocs trams de muralla.

I així acaba este passeig per Sant Mateu, amb més temps hagueren pogut buscar més restes de muralla o anar al moli d’oli... a altres places...o  a les presons, a l’església de sant Pere, al convent de les agustines, al portal de Morella...o veure més palaus que es conserven de l’època daurada del poble. També amb temps podíem haver visitat els museus. Tanmateix, amb tot ens fem idea de la importància de sant Mateu, ens podem imaginar l’activitat i vida en l’època medieval i se’n tornem a casa pensant que el poble és un llogaret amb encant.

 QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN MAIG 2024

diumenge, 2 de juny del 2024

PINTURES RUPESTRES DE LA VALLTORTA (Castelló)

A la Valltorta, a l’Alt Maestrat, trobem dos Patrimoni UNESCO: per una banda estan els vestigis pictòrics de la prehistòria a les balmes del barranc, declarats en 1998, i per altra, les construccions de pedra en sec declarades en 2018.

M’agrada aprendre. Ho reconec. No sé si de xicoteta també m’agradava, tal volta si era una imposició no seria el mateix. Ara, ja llunyana aquella etapa estudiantil m’agrada aprendre sense més. I ho faig cada dia. Busque informació que m’interessa, viatge, o vaig a la universitat, que no només és cosa de joves. A la universitat escoltem sobre temes interessants de la mà d’experts, i també  organitzen eixides d’un dia que ens mostren paratges i ciutats de la comunitat. Esta vegada amb la NAU GRAN anem a Castelló per veure unes pintures prehistòriques i després visitar Sant Mateu. 

De cami ja en la zona, ens envolten ametlers i oliveres mil·lenàries. Tenen un oli amb fama de bo. Hi ha una varietat d’oliva anomenada farga procedent de les oliveres que hi estan des de temps dels romans.

El museu de la Valltorta que anem a visitar està en  Tirig, que és un menut poble ramader, al que arriben curiosos,  entesos o no,  per entendre i veure l’art rupestre. Les obres estan a l’aire lliure però també és molt interessant i didàctica l’exposició permanent. El museu fou inaugurat en 1994. Primer entrem a la part d’exposició.

Tota la zona de la Valltorta té un paisatge extraordinari i les pintures de les balmes formen part de l'art rupestre de l'Arc Mediterrani de la península Ibèrica, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco el 1998. El museu és important i singular perquè és l’únic d’art rupestre del territori valencià.

El museu té 4 sales amb panels expositius sobre les coves de la zona i de la comunitat valenciana. Hi ha altra sala per projecció d’audiovisuals. Al llarg de les sales es pot seguir l’evolució del poblament humà des del paleolític fins l’edat de bronze. Hi ha informació, fotos, vídeos i peces representatives com utensilis,  que donen una visió clara de l’època. Un guia ens explica tot. És molt interessant el que conta sobre les tècniques artístiques emprades i la diferència entre gravat i pintat. També explica que al barranc es trobaren quasi 900 figures repartides en 17 agrupacions on apareixen representacions humanes i animals formant escenes de caça principalment. Hi ha especialment cérvols, cabres montanyeses i porcs senglars. Entre les figures destaquen les masculines amb arcs i fletxes, dones hi ha però poques, apareixen amb faldes ajustades als malucs i l’esquena descoberta. En la primera sala, crida l’atenció la reproducció a escala natural d’un uru, un bou salvatge que després es domesticà i donà pas als actuals.

Sempre he escoltat dir que els homes de la prehistòria empraven sang per a pintar i m’ha semblat estrany perquè la sang no dura tant. Doncs ara sé que empraven òxid de ferro, que era un mineral que tenien molt a l’abast en esta zona. L’arrancaven de la roca amb utensilis com el sílex, feien com una pols i ho barrejaven amb líquids, que podria ser la sang, clara d’ou, mèl o aigua. Un vídeo explica com ho feien. Tot és interessant. Llàstima no poder llegir més. Llàstima no poder estar més temps! Hi ha tant! En un panel veig una peça trobada a Beniarres. 

Malauradament algunes peces han desaparegut per erosió, esborrades, ratllades o espoliades. Sortosament, hi ha una peça que fou espoliada, a base de colps l’arrancaren, i sortosament fou recuperada: l’arquer de la Valltorta que es mereix la vitrina central de la segona sala. La peça de l’arquer que veiem no és propietat del museu sinó una concessió del museu comarcal de la població lleidatana de Cervera, aconseguida després d’anys de negociació. Amb bona voluntat es pot aconseguir molt. La peça, realment, fou arravatada de la cova, tallada, extreta del lloc original, per tant això de qui és el propietari, queda, al meu parer,  entre cometes. Tanmateix podem dir que l’arquer ha tornat a casa, encara que siga una cessió i no donació. Està al museu des de 2011. Diuen que fou espoliada fa més de 70 anys, durant el primer terç del segle XX.

Tot seguit  passem a la sala on està la  reproducció a escala natural de la cova dels cavalls. La més representativa. I amb ajuda del personal del museu, trobe el punt exacte on està l’arquer dels cavalls, el que ara ja no hi és a la balma i ocupa lloc privilegiat a la sala que acabem de deixar. L’arquer està a la part alta de la dreta.  

Cert que és un museu que requereix passar temps, llegint i assimilant informació. Nosaltres el veiem molt de pressa, ens espera un guia que ens durà a veure-la la “cova” in situ. Per sort, en tornar tinc temps i puc mirar-ho tot de nou amb més tranquil·litat. El mateix museu proporciona visites diàries, guiades i gratuïtes de grups a alguns abrics del barranc. Anem hi. És una caminada al voltant d’un quilòmetre. La Valltorta té més de 20 abrics. Alguns són visitables, altres no per més inaccessibles. Nosaltres ens anem a la  Cova dels cavalls descoberta en 1917, la que està reproduïda al museu.

Ens enfilem per un camí de terra on trobem altre distintiu important de la zona: les construccions de pedra en sec: barraques, camins, cisternes, forns de cal… Són autèntiques joies rurals i arquitectòniques declarades també patrimoni Immaterial cultural de La UNESCO en 2018. Al terme de Tirig hi ha més de 1440 construccions. Només eixir del museu comencem a veure’n. Hi ha un pou i murs per formar bancals. Servien per dividir propietats i emmagatzemar pedra.

Un poc més avant trobem una barraca que servia per guardar eines de llaurar o refugiar-se de la pluja. És una fabulosa construcció sense cap tipus d’argamassa ni ciment ni pasta, només van encaixant una pedra damunt altra.  Està és especialment gran i a més té un gran rodal que segurament servia per al ramat. Bocabada tant l’exterior com l’interior.

Seguim caminant. Arribem a un punt des d’on veiem perfectament el barranc de la Valltorta. Espectacular vista. De lluny al marge esquerra, està la balma que anem a visitar, la dels cavalls, on contràriament al que es pot pensar el que hi ha son cérvols, no cavalls. Quan la descobriren es confongueren d’animals i es va quedar el nom per a sempre.  Apropant el zoom de la camera de fotos es veu la passarel·la d’accés. Hui estic aprenent moltes coses, el guia ens ha contat la diferència entre balma i cova. En les coves, els avantpassats prehistòrics vivien perquè eren més profundes, tanmateix  en les balmes, eren abrics amb poca fondària i era on s’hi refugiaven, per l’oratge o esperant la pressa per a caçar-la. Generalment hi ha confussió d’un terme amb altre. Davant d’esta panoràmica es fàcil entendre com l’home de la prehistòria esperava que l’animal baixara a la vall a beure l’aigua del riu i era quan aprofitaven i els tiraven els arcs amb fletxes. Els animals no podien escapar entre tantes parets verticals.

Per veure-ho de prop, hem d’anar per darrere la roca on està, és un camí pedregós, costerut i angost.

Arribem. Hi ha unes vistes magnifiques. De lluny veiem el punt d’on venim. Mirant avall veiem algun animal moure’s, tal volta és alguna cabra salvatge. El guia segueix explicant. Ens avisa que cal posar imaginació. Que els dibuixos no es veuen tant clarament com en la reproducció. S’entén. El pas del temps les va fer malbé: per l’oratge o pel vandalisme. Hi ha qui va posar el seu nom i fins i tot de quin poble era. Es mereix que hagueren anat a buscar-los i fer-li pagar una multa per destrossar un  patrimoni tant valuós. El guia conta que en 1998 es va fer una profunda restauració i documentació. Que s’estava deteriorant a passos agegantats.

Ara, davant  la roca, entenem millor el passat. remot, sobre 8000 anys quan els habitants de les coves anaven a les balmes i pintaven sobre la manera de viure i caçar. El guia expert en la matèria ens va dirigint la mirada i explicant dibuix a dibuix, el que hi ha i el que deuria ser. Com hem vist prèviament la reproducció podem entendre millor i trobem ràpidament els dibuixos rogencs que destaquen. L’escena més famosa per divulgada és “la caceria de los cervatillos”, una manada de nou cérvols quasi tot femelles i cries que intenten escapar d’un arquers. A alguns els falten parts, altres estan deteriorats, però és normal. No són pintures que es feren l’any passat.

Realment ha estat un goig de visita, hem gaudit de la història i de la natura.


QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, Maig de 2024