A la Valltorta, a l’Alt Maestrat, trobem dos Patrimoni UNESCO: per una banda estan els vestigis pictòrics de la prehistòria a les balmes del barranc, declarats en 1998, i per altra, les construccions de pedra en sec declarades en 2018.
M’agrada aprendre. Ho reconec. No sé si de xicoteta també m’agradava, tal volta si era una imposició no seria el mateix. Ara, ja llunyana aquella etapa estudiantil m’agrada aprendre sense més. I ho faig cada dia. Busque informació que m’interessa, viatge, o vaig a la universitat, que no només és cosa de joves. A la universitat escoltem sobre temes interessants de la mà d’experts, i també organitzen eixides d’un dia que ens mostren paratges i ciutats de la comunitat. Esta vegada amb la NAU GRAN anem a Castelló per veure unes pintures prehistòriques i després visitar Sant Mateu.
De cami ja en la zona, ens envolten ametlers i oliveres mil·lenàries. Tenen un oli amb fama de bo. Hi ha una varietat d’oliva anomenada farga procedent de les oliveres que hi estan des de temps dels romans.
El museu de la Valltorta que anem a visitar està en Tirig, que és un menut poble ramader, al que arriben curiosos, entesos o no, per entendre i veure l’art rupestre. Les obres estan a l’aire lliure però també és molt interessant i didàctica l’exposició permanent. El museu fou inaugurat en 1994. Primer entrem a la part d’exposició.
Tota la zona de la Valltorta té un paisatge extraordinari i les pintures de les balmes formen part de l'art rupestre de l'Arc Mediterrani de la península Ibèrica, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco el 1998. El museu és important i singular perquè és l’únic d’art rupestre del territori valencià.
El museu té 4 sales amb panels expositius sobre les coves de la zona i de la comunitat valenciana. Hi ha altra sala per projecció d’audiovisuals. Al llarg de les sales es pot seguir l’evolució del poblament humà des del paleolític fins l’edat de bronze. Hi ha informació, fotos, vídeos i peces representatives com utensilis, que donen una visió clara de l’època. Un guia ens explica tot. És molt interessant el que conta sobre les tècniques artístiques emprades i la diferència entre gravat i pintat. També explica que al barranc es trobaren quasi 900 figures repartides en 17 agrupacions on apareixen representacions humanes i animals formant escenes de caça principalment. Hi ha especialment cérvols, cabres montanyeses i porcs senglars. Entre les figures destaquen les masculines amb arcs i fletxes, dones hi ha però poques, apareixen amb faldes ajustades als malucs i l’esquena descoberta. En la primera sala, crida l’atenció la reproducció a escala natural d’un uru, un bou salvatge que després es domesticà i donà pas als actuals.
Sempre he escoltat dir que els homes de la prehistòria empraven sang per a pintar i m’ha semblat estrany perquè la sang no dura tant. Doncs ara sé que empraven òxid de ferro, que era un mineral que tenien molt a l’abast en esta zona. L’arrancaven de la roca amb utensilis com el sílex, feien com una pols i ho barrejaven amb líquids, que podria ser la sang, clara d’ou, mèl o aigua. Un vídeo explica com ho feien. Tot és interessant. Llàstima no poder llegir més. Llàstima no poder estar més temps! Hi ha tant! En un panel veig una peça trobada a Beniarres.
Malauradament algunes peces han desaparegut per erosió, esborrades, ratllades o espoliades. Sortosament, hi ha una peça que fou espoliada, a base de colps l’arrancaren, i sortosament fou recuperada: l’arquer de la Valltorta que es mereix la vitrina central de la segona sala. La peça de l’arquer que veiem no és propietat del museu sinó una concessió del museu comarcal de la població lleidatana de Cervera, aconseguida després d’anys de negociació. Amb bona voluntat es pot aconseguir molt. La peça, realment, fou arravatada de la cova, tallada, extreta del lloc original, per tant això de qui és el propietari, queda, al meu parer, entre cometes. Tanmateix podem dir que l’arquer ha tornat a casa, encara que siga una cessió i no donació. Està al museu des de 2011. Diuen que fou espoliada fa més de 70 anys, durant el primer terç del segle XX.
Tot seguit passem a la sala on està la reproducció a escala natural de la cova dels cavalls. La més representativa. I amb ajuda del personal del museu, trobe el punt exacte on està l’arquer dels cavalls, el que ara ja no hi és a la balma i ocupa lloc privilegiat a la sala que acabem de deixar. L’arquer està a la part alta de la dreta.
Cert que és un museu que requereix passar temps, llegint i assimilant informació. Nosaltres el veiem molt de pressa, ens espera un guia que ens durà a veure-la la “cova” in situ. Per sort, en tornar tinc temps i puc mirar-ho tot de nou amb més tranquil·litat. El mateix museu proporciona visites diàries, guiades i gratuïtes de grups a alguns abrics del barranc. Anem hi. És una caminada al voltant d’un quilòmetre. La Valltorta té més de 20 abrics. Alguns són visitables, altres no per més inaccessibles. Nosaltres ens anem a la Cova dels cavalls descoberta en 1917, la que està reproduïda al museu.
Ens enfilem per un camí de terra on trobem altre distintiu important de la zona: les construccions de pedra en sec: barraques, camins, cisternes, forns de cal… Són autèntiques joies rurals i arquitectòniques declarades també patrimoni Immaterial cultural de La UNESCO en 2018. Al terme de Tirig hi ha més de 1440 construccions. Només eixir del museu comencem a veure’n. Hi ha un pou i murs per formar bancals. Servien per dividir propietats i emmagatzemar pedra.
Un poc més avant trobem una barraca que servia per guardar eines de llaurar o refugiar-se de la pluja. És una fabulosa construcció sense cap tipus d’argamassa ni ciment ni pasta, només van encaixant una pedra damunt altra. Està és especialment gran i a més té un gran rodal que segurament servia per al ramat. Bocabada tant l’exterior com l’interior.
Seguim caminant. Arribem a un punt des d’on veiem perfectament el barranc de la Valltorta. Espectacular vista. De lluny al marge esquerra, està la balma que anem a visitar, la dels cavalls, on contràriament al que es pot pensar el que hi ha son cérvols, no cavalls. Quan la descobriren es confongueren d’animals i es va quedar el nom per a sempre. Apropant el zoom de la camera de fotos es veu la passarel·la d’accés. Hui estic aprenent moltes coses, el guia ens ha contat la diferència entre balma i cova. En les coves, els avantpassats prehistòrics vivien perquè eren més profundes, tanmateix en les balmes, eren abrics amb poca fondària i era on s’hi refugiaven, per l’oratge o esperant la pressa per a caçar-la. Generalment hi ha confussió d’un terme amb altre. Davant d’esta panoràmica es fàcil entendre com l’home de la prehistòria esperava que l’animal baixara a la vall a beure l’aigua del riu i era quan aprofitaven i els tiraven els arcs amb fletxes. Els animals no podien escapar entre tantes parets verticals.
Per veure-ho de prop, hem d’anar per darrere la roca on està, és un camí pedregós, costerut i angost.
Arribem. Hi ha unes vistes magnifiques. De lluny veiem el punt d’on venim. Mirant avall veiem algun animal moure’s, tal volta és alguna cabra salvatge. El guia segueix explicant. Ens avisa que cal posar imaginació. Que els dibuixos no es veuen tant clarament com en la reproducció. S’entén. El pas del temps les va fer malbé: per l’oratge o pel vandalisme. Hi ha qui va posar el seu nom i fins i tot de quin poble era. Es mereix que hagueren anat a buscar-los i fer-li pagar una multa per destrossar un patrimoni tant valuós. El guia conta que en 1998 es va fer una profunda restauració i documentació. Que s’estava deteriorant a passos agegantats.
Ara, davant la roca, entenem millor el passat. remot, sobre 8000 anys quan els habitants de les coves anaven a les balmes i pintaven sobre la manera de viure i caçar. El guia expert en la matèria ens va dirigint la mirada i explicant dibuix a dibuix, el que hi ha i el que deuria ser. Com hem vist prèviament la reproducció podem entendre millor i trobem ràpidament els dibuixos rogencs que destaquen. L’escena més famosa per divulgada és “la caceria de los cervatillos”, una manada de nou cérvols quasi tot femelles i cries que intenten escapar d’un arquers. A alguns els falten parts, altres estan deteriorats, però és normal. No són pintures que es feren l’any passat.
Realment ha estat un goig de visita, hem gaudit de la història i de la natura.
QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, Maig de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada