Història a cada pas…patrimoni en els carrers…tresors amb encant…hi ha qui l’anomena la ciutat del donzell…i és candidata a Patrimoni mundial de la humanitat.
Sigüenza té 4700 habitants, molts per a la zona, pocs si es compara en altres poblacions de la resta d’Espanya. És una població rica en patrimoni on trobem vestigis des de l’època medieval fins al neoclassicisme. Ja entrant veiem un tast. Passem pel Portal Mayor, una de les cinc portes que conserva de les antigues muralles, el més important i lloc de pas del Camí Reial. Queden alguns llenços de muralla. Les altres són Puerta del Hierro, Arquillo de san Juan, Puerta del Sol i Puertas del Toril.
Aparquem davant del castell, imponent fortalesa de traçat medieval, construïda al segle XII sobre un antic alcasser àrab del segle VIII a més de servir de protecció en cas d’atac, s’utilitzà des del segle XII fins el segle XIX com residència dels bisbes. Este any 2024 Sigüenza 2024 celebra el IX centenari de la seua reconquesta, concretament va ser un 22 de gener, eixe dia les tropes castellanes, comandades pel bisbe D Bernardo de Agen entraren al castell i alliberaren a la població de la dominació musulmana que hi era des del 713. Després de la conquesta el bisbe guerrer tindria el poder religiós i polític de la població.
Després de les guerres carlistes el castell quedà fet malbé i s’abandonà, la ruïna total arribà després de la guerra civil. Al llarg de la seua historia ha acollit a coneguts personatges com el cardenal Mendoza, l’arxiduc Carlos d’Àustria o Fernando VII. I si parlem de més actuals...alguns actors mentre rodaven pel·lícules o parlamentaris espanyols que estigueren al castell ideant la Constitució.
I diuen que al castell hi ha una fantasma, el de Doña Blanca de Borbó, que estigué confinada quatre anys. Pedro I de Castilla, conegut com El cruel, tancà hi la dona en 1355, als pocs dies de casar-se per evitar que recolzara els nobles que volien llevar-li el tron i alhora tenir camp lliure per a seguir amb la seua amant Maria de Padilla. Al parador es conserva l’estança presó del segle XVI per rememorar el tancament de la noble.
En 1970 començà la restauració i en enllestir-la es convertí en Parador Nacional de turisme.
Accedim al pati d’armes, on s’hi refugiava la població en cas a d’atac Està empedrat i actualment s’ha convertit en un lloc enjardinat tranquil on prendre alguna cosa o descansar. S’hi conserva el pou antic enmig del pati. Observe els alts i grossos murs, les torres...realment el castell era un lloc segur.
Seguim el passeig pel carrer major...anem sense rumb...i sense mapa...no importa veure més o menys...el passeig agradable entre la uniformitat arquitectònica i de color és bonic...m’agrada Sigüenza.
A meitat carrer està romànica l’església de Santiago, que recorda un temple romà. Del temple primitiu es conserva la portada solament perquè malauradament l’interior fou destruït durant la guerra Civil. A la porta d’entrada està el bust de l’apòstol Santiago i l’escut dels bisbe Fadrique de Portugal del segel XVI. Durant un temps l’església estigué unida al convent de l’ordre de les clarisses abandonat a la dècada de 1940.
Entrem, és una església, actualment dessacralitzada, que fou seu del
consell de la ciutat. Té una sola nau i destaca el presbiteri del segle XII que
connecta a la nau per un arc apuntat amb les corresponents dobles columnes.
L’església comença a rehabilitar-se en 2017. L’encarregat de l’església que forma part de l’associació
d’amics de l’església de Santiago, explica amb passió cada detall que hi ha i
com va anar la rehabilitació. I amb el seu entusiasme de fer didàctica va dirigint-nos cap a on mirar...cap a les
voltes, cap a les finestres romàniques, cap al sòl original de pedra del segle
XII que estava tapat per rajols i que demostra l’època de construcció de l’edifici
, cap a un banc de pedra, cap a la pujada a la torre del campanar o cap
a una peça de campana que té tallada la conxa de Santiago. El guia ens indica
el que queda de la pintura dels presbiteri del segle XV, són fragments
deteriorats però amb les seues indicacions veiem quatre àngels. De tot, destaca
un element descobert l’any 2019: una fornícula
del segle XV que fou tapada i estava darrere d’unes pedres, actualment s’ha
restaurat. El jove ens conta que durant el treball de rehabilitació, en les excavacions
arqueològiques trobaren l’esquelet del fundador.
Una de les grans sorpreses durant les obres de la restauració fou saber que
abans de ser església cristiana formà part de l’estructura defensiva de la
ciutat sota el domini islàmic al segle X. Uns vidres transparents al sòl deixen
veure esta part davall de la part que trepitgem, però jo baixe uns escalons per veure-ho millor.
S’ha convertit en centre d’interpretació del romànic de la província de
Guadalajara. Tot s’ha fet amb gran esforços econòmics L’arquitectura dels segles
XII i XIII està integrada amb les noves tecnologies que permeten entendre
millor com s’hi construí fa deu segles. Hi ha una part per conèixer el romànic
en general, la reproducció virtual de la tomba del fundador del convent, la
historia de l’edifici, la riquesa de l’eix Sigüenza-Atienza que pretén ser patrimoni
de la humanitat i a més la part dedicada
al romànic en la província, on hi ha 27 esglésies romàniques de pobles alguns
quasi abandonats i que en algun temps foren cap de senyoriu.
Molt a prop de l’església de Santiago està la casa va pertànyer a la família dels Vazquez de Arce, la del famós Doncel, que visitem.
És un palauet construït
al segle XV que actualment pertany a la universitat d’Alcalà de Henares que
s’ha encarregat de la restauració i habilitació per a la visita. La recuperació
d’esta casa tan important es va inaugurar en 2002. Gran treball. A l’exterior
destaquen els escuts nobiliaris i la torre amb merlets.
Anem per les diferents sales. La sala mudèjar m’agrada, separada per
arcs i decorada amb sanefes...
Hi ha altres de temàtica variada: una al pintor Sorolla, altra al tèxtil, altra a la fabricació de guitarres…Hi està l’arxiu municipal.
I a prop està l’església romànica de san Vicente, del segle XII, la
segona església romànica de la població. La mire i remire i trobe una
curiositat arquitectònica: la combinació de la portada amb l’arc que sobreïx totalment
descentrat. Diuen que per raons tècniques. La imatge de la Verge també no està centrada
però segons la gent local és per a que les persones, que hi van des del carrer
sant Vicent, paral·lel al carrer Major, la vegen millor.
De lluny veiem la Plazuela de la cárcel, on estava l’antic ajuntament i com bé diu el nom de la plaça estava la
presó. També, si seguirem més enllà de la plaça trobaríem les portes de muralla, la Puerta de hierro i la Puerta
del Arquillo. Tanmateix, volem anar a la catedral. És la nostra prioritat. Així
que retornem al carrer Major que hem agafat des del castell i ja la veiem enfront. La catedral de Santa
Maria, una de les més boniques d’Espanya, com després comprovarem. és el tercer
edifici religiós romànic que conserva Sigüenza.
Passem per davant de la Puerta del Sol, del segle XIV que comunica el
carrer Mayor amb el passeig de Ronda.
Ja estem quasi en la plaça Major, una de les places castellanes més
boniques d’Espanya. Conten que uns americans volien comprar-la per emporta-se-la
pedra a pedra als Estats Units.
Al segle XV el cardenal Mendoza decidí crear un espai més ampli enfront de la catedral i enderrocà part de la muralla. El lloc el necessitava per a celebrar hi espectables o el mercat setmanal. És rectangular allargada de nord a sud. A un costat hi ha una galeria porticada que servia de refugi en els dies de pluja. Sobre les porxades s’edificaren les cases per al cabildo que s’adornaren amb escuts.
Junt als porxos està la Porta del Toril,
vestigi de muralla. La raó del nom s’endevina. Ve de quan la plaça s’utilitzava com cós taurí, els bous eixien
per esta porta.
Al sud de la plaça està el palacio de los Deanes del segle XVI, amb doble
filera d’arcs i galeria, convertit en
l’actual seu de l’ajuntament.
I al nord està la catedral, que mereix un capítol a banda.
QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024
