GUADALAJARA: BRIHUEGA i TRIJUEQUE, un poc de l’Alcàrria

Visite un poc de l’Alcàrria, a més del passeig per Brihuega també vaig a un mirador proper, en Trijuelque, anomenat el balcó de l’Alcàrria.

BRIHUEGA

BRIHUEGA és un poble relativament gran comparant-lo amb la resta que l’envolta, té uns 3000 habitants. La producció de la lavanda li ha donat fama i hui en dia se'l coneix arreu d’Espanya.

El llibre de Camilo José Cela, que vaig llegir fa poc, “Viaje a la Alcarria”, també ha donat visibilitat a esta població que forma part d’una de les províncies més despoblades. Recorde que la descripció de Brihuega  em va fer ganes de visitar el poble i estic segura que no sóc l’única persona. Els habitants han de sentir agraïment per l’escriptor i de fet en distintes parts del poble hi ha referències al llibre i també una placa indica el lloc on Cela, s’hi va quedar durant els dos viatges.

Mirant un plànol veig que Brihuega té molt de patrimoni, però ja sé de bestreta que no veuré quasi res. Té un conjunt monumental que en 1973 fou declarat conjunt monumental històric artístic, que no és poc. És un viatge organitzat i el temps que li dediquem en cada lloc el dictamina el guia que ens acompanya. I malauradament el guia que tenim  sap que estem en Brihuega perquè ho ha llegit en el cartell de l’entrada. Ni sap que hi ha per a visitar  ni s’ha interessat en saber-ho. Encara que prefereisc viatjar al meu aire, no estic en contra dels viatges organitzats, només dels desorganitzats que tenen un guia incompetent.

Amb l’arribada d’Alfons VI i la donació de la població a l’arquebisbat de Toledo  es tornà important per l’agricultura i pel comerç. Donat que estava en un lloc de  creuament de camins. Trobem restos de muralla del segle XII, com la de Porta de la cadena, per on entrem al casc històric. És una de les cinc que hi havia per entrar al recinte emmurallat.

En els orígens, el que veiem, era un arc de mig punt rematat amb merlets, dels quals en queden uns pocs. Té unes plaques commemoratives de l’assalt a Brihuega per les tropes de Felip V l’any 1710, durant la guerra de Successió. Damunt les plaques hi ha un menut nínxol amb la imatge de la Inmaculada perquè fou un 8 de desembre, el dia de la seua festivitat,  quan els borbons atacaren la vila.

Fem un passeig precipitat i un poc sense saber molt bé on anem. En un principi ens dirigim cap a la plaça major. De lluny veiem una torre, la de San Felipe, església que trobem caminant uns metres més avant. La torre és octogonal i no està completament unida al temple. S’hi construí aprofitant una de les torrasses de la muralla.

Arribem a la plaça i l’església de San Felipe que fou construïda al segle XIII en estil romànic. Destaca la portada romànica situada entre dos grans contraforts i coronada per tres rosasses.

Està oberta i entrem. Hi ha tres naus, la central més alta, separades entre si per cinc arcs recolzats per grosses  columnes i capitells florals. Conserva, de l’antic edifici, dos piles d’aigua beneïda i una pila baptismal. S’ha restaurat i reformat en diverses ocasions.

Seguim per l’Avinguda de la Constitució,  mirant els indicadors per anar al Cosso, la plaça principal. La festa dels bous està molt arrelada en tota la província. Veig un toril  obert, que es tanca quan solten els bous durant la festa.

De lluny veiem el convent de las Jeronimas de San Idelfonso que data del segle XVI. L’únic que s’hi conserva és la façana de l’església. Successives guerres feren malbé l’edifici. Durant la guerra civil fou quan patí més desperfectes. Per sort les monges  foren desallotjades abans. Quan tornaren ja no s’hi podia viure. Quedà abandonat i a poc a poc s’anà deteriorant. Fins que l’any 2006 es comprà l’edifici i després de rehabilitar-lo s’utilitza per a diversos actes.

El guia no sap guiar-nos. Sort que hi ha moltes indicacions...  És un incompetent. Arribem al Cosso, denominació que data del segle XVI. Ja he fet referència al gust per la festa dels bous. Hi ha qui diu que el nom de la plaça és per eixa raó, perquè era on s’hi celebraven la festa taurina abans de construir la plaça de bous. Però també hi ha qui diu que no és així, que la paraula Coso ve de ”zoco”és a dir,  soc  o mercat. En la plaça Major estaven la majoria dels comerços i a partir del segle XVIII les principals pensions i hostatgeries.

Hi està l’ajuntament reformat i alçat en 1975 sobre l’edifici dels segle XVIII.

També està la presó municipal coneguda com la Real Cárcel de Carlos III que fou emprada com escola, acadèmia de música, biblioteca i ara que acull l’oficina d’informació i turisme.

Enfront estan les coves àrabs. Les coves són grutes al subsòl que s’han utilitzat tradicionalment per a la conservació dels aliments com oli, vi o aiguardent.

També hi ha dos monumentals fonts que donen pas al carrer major, que foren manades construir per Carlos III en agraïment a la localitat pel seu comportament durant la guerra de successió.

Amb tant de cotxe la plaça perd encant… De tot, em quede amb les cases sota porxos…típiques castellanes…

Eixim de la plaça…Decidim deambular, no portem planol, no sabem per on anem. Primer pugem unes escales perquè de lluny veiem uns carreronets…

I trobem les ruïnes de san Juan. L’església tingué l’origen al segle XII. Tenia una torre quadrada de 12 metres. A principis del segle XX deixà de ser parròquia la qual cosa provocà l’abandó i deteriorament. La guerra civil acabà de destrossar-la. En la dècada de 1960 caigué definitivament i provocà un desastre amb víctimes. Com es pot arribar a eixe extrem?  El patrimoni és historia, és important perquè és el passat.

També veiem l’església de san Simon, de la qual hi ha qui diu que es va construir entre el segle XIII i XIV sobre una mesquita. És menuda i totalment mudèjar. Va estar  amagada durant  més d’un segle per les construccions particulars del voltant i es convertí en vivenda. Tornà a descobrir-se en l’any 2004 quan caigué l’edifici que amagava l’àbsida. Els restos són visibles des el carrer Major. Busquen l’entrada per si està obert.  Res. Tancada

Seguim caminat. Una casa em crida l’atenció: és la casona de los Gómez, una casa renaixentista nobiliària del segle XVIII amb escuts en la façana als costats de la balconada. És de propietat privada.

Mirem el rellotge. Que tard! Massa poc temps per a tanta cosa que veure.. Hem d’anar de tornada cap a la Porta de la cadena.I de camí passem pel carrer Atienza on està la  Font de les dotze canelles, la font més gran de totes les de Brihuega. Serveix de suport al safareig municipal, on hi ha dotze canelles més. Durant la guerra civil quedà destruïda i en 1940 fou reconstruïda.

Passem per la  plazuela del herrero. Seguim pel carrer Cadena i ja tenim davant la porta de la muralla que hem traspassat a l’inici. Ja no hi ha temps per a més...llàstima... No m’he equivocat quan he dit que de Brihuega veiem poc. Sé que m’ha faltat per veure més de la  meitat del patrimoni: llenços de muralla que queden en peu amb les portes d’entrada, algunes importants esglésies o convents, la real fàbrica de paños, la plaça de bous, el castell... Però me’n vaig amb l’esperança de que algun dia tornaré. A Brihuega arriba molt de turisme en juliol quan la lavanda està en plena floració. Amb lavanda es fa de tot. Aixi que tornar algun juliol estaria molt bé.

Només entrant a alguna botiga comprovem la importància de la lavanda a  Brihuega, n'hi ha moltes dedicades a la venta del producte.

TRIJUEQUE

A 15 quilòmetres de Brihuega hi ha un poble d’uns 1500 habitants repartit per tot el terme, on fem parada perquè té un bonic mirador a l’Alcarria, és TRIJUEQUE , que fou declarada vila pel rei Fernando I, el marit d’Isabel la catòlica,  en 1503. 

I sorprèn…primer perquè acaben de ser les festes i encara hi queden els  torils per a delimitar el carrers… Els “encierros” pel camp són part important de la festa a més d’espectacles tauris,  berbenes...

I els torils  continuen en la plaça major convertida en plaça de bous. EStà plena d'arena. Uns operaris estan llevant l’arena d’alber per a deixar-la com és normalment.

Dos edificis grans criden l’atenció.

Un és l’edifici de l’ajuntament que data de 1560, i fou construït per acollir el Consell després de ser nomenada vila. A la façana hi ha els escuts dels propietaris tallats en pedra. En la guerra civil fou destruït i restaurat posteriorment.

I l’altre edifici que sembla important és el Real Parador de carruatges del segle XVIII, lloc en el  que s’ambientava la comèdia “Una noche en Trijueque”,  una obra en un acte i en vers, representada per primera vegada en Madrid en 1853.

… i  les cases amb porxades mantenen l’essència del poble…

En no res estem en la balconada a l’Alcàrria. Un gran mirador amb una fabulosa vista panoràmica on el capvespre és espectacular.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

HITA ( GUADALAJARA)

Tot al poble gira al voltat de l’arxipreste de Hita i “El libro del Buen amor”: noms de places i carrers,  el festival medieval anual, la casa museu, les cites amb fragments escrites en algunes parets...

Estem en la comarca de la Alcarria. Els paisatges en la província de Guadalajara són variats. Estic gaudint dels trajectes que sorprenen cada poc canviant. De lluny veiem Hita…allà dalt d’un turó. Sembla una piràmide maia! Però no. No té res a veure, és la ment que s’entossudeix en relacionar imatges.  El turó de Hita, talaia natural, ja va servir als romans com punt de vigilància. Sota el domini àrab se la coneixia com Fita, que significa lloc fixe i que sobreeix. Al segle XI el rei castellà Alfonso VI reconquista estes terres. I durant un anys posteriors convivien cristians, jueus i musulmans. La població jueva anà creixent fins aconseguir al segle XIV al control econòmic basat fonamentalment em la producció vinícola.

En este mateix segle Juan Ruiz, l’arxipreste d'Hita, escriu la seu gran obra, una de les més  importants a l’època mitjana: El libro del buen amor. Les cites del llibre de  l’arxipreste les trobem per tot arreu. M’agrada llegir-les. I que les hagen escrit en alguns murs del poble perquè mantenen l’autor viu. Al menys la memòria del que va ser i va fer. El poble on l’arxipreste va escriure El libro del Buen amor, conserva el casc antic medieval. Anem a visitar-lo.

Al mateix segle XIV arriba a Hita la família Mendoza com els senyors de la vila. El Marqués de Santillana, Iñigo López de Mendoza, es converteix al segle XV en un noble poderós i poeta amant de les arts. Com senyor de Hita reconstruí el castell i fortificà la població. Al final del segle XV, coincidint amb l’expulsió dels jueus i l’arribada dels Reis Catòlics, comença la decadència progressiva de Hita. I com a colofó, en la guerra civil,  va ser molt destruïda.

Hita sembla un poble menut. I ho és. Només té uns 300 habitants. Però quant que hi ha per a visitar! Comencem traspassant la porta de Santa Maria, exemple d’arquitectura militar gòtica del segle XV i un dels emblemes de la població que representa el poder de la noblesa. Dalt de l’arc s’hi veu l’escut d0armes de la família Mendoza.

És l’única que queda  de les que tenia la muralla. La porta, feta malbé durant la guerra civil, començaren a reconstruir-la a partir de 1965 coincidint amb la declaració del poble conjunt històric artístic. En 2005 es va fer una segona  reconstrucció.

Accedim al cas històric, a la plaça de l’arxipreste. És la plaça Major. El punt neuràlgic, gran i espaiós. M’agrada. Al segle XV fou mercat i el call principal. Els jueus hi comercialitzaven amb vi i llana. La sinagoga estava a la plaça.

S’hi conserven exemples d’arquitectura popular i també alguna façana mudèjar. A la plaça hi ha una botiga que té productes típics i locals i el jove és molt amable i xerrador. Em pregunte si hi haurà tendes d’alimentació: carn, verdures...El dubte sobre on compren en Hita es resol. Arriba una furgoneta que obri les portes i veig qe porta de tot un poc, com un mini supermercat. Em pose a parlar amb el xic i li dic que tinc una amiga, Sari d’un poble alacantí, que fa el mateix que ell. Anar als pobles menuts, que envolten els seu, a abastir a la població del que necessiten comprar perquè no tenen tendes. 

També es conserva la muralla del segle XV construïda per un acord entre el Consell i el marques de Santillana. Envoltava el casc històric i s’unia al castell. S’hi conserven alguns llenços vestigis del passat, un total d’un quilòmetre dividit en 5 trams. Després veurem altres trams.

A la plaça està la presó de l’arxipreste, del  qual se sap poc: que nasqué en Alcalá, i el bisbe de Toledo Don Gil de Albornoz ordenà el seu empresonament. El que estem comprovant és que tot en Hita envolat la figura de l’arxipreste i el seu llibre.

També hi ha un rellotge de sol horitzontal, col·locat en l’any 2000. En Hita hi ha cinc rellotges de sol, tots construïts per Gerardo Gil, un  aficionat a l’astronomia i gnomònica del poble.

Volem conèixer més. Costeres no en falten. Anem pel carrer Posito.

En no res trobem l’ajuntament.

Davant està la plaça de Doña Endrina, que és un dels principals personatges del "Libro del Buen Amor”. La muralla que hem vist a la plaça separa una plaça amb l’altra.

Hem pujat molt. Veiem la plaça des de  dalt...està huit metres avall...

Seguim pujant per carrers empinats i de tant en tant llegim fragments del llibre famós.

Arribem a la casa museu de l’arxipreste, que és alhora l’oficina d‘informació i turisme. Es va construir sobre l’antiga casa senyorial de l’arxipreste.

En primer lloc anem a un saló d’actes on veiem un vídeo que ens conta sobre el  festival medieval declarat d’interès turístic nacional. començà en 1961 sent el festival de teatre medieval més antic d’Espanya. En les parets hi ha una exposició fotogràfica referent als 50 anys (1961-2010) Motl interessant. Estan implicats directament en la festa actors coneguts en Espanya com Manuel Galiana. Carlos Hipolito és qui apareix al vídeo promocional narrant sobre els festival i el poble.

Hi ha diverses sales d’interès, com la sala dedicada al llibres famós. A la sala s’hi recrea un escriptori amb manuscrits del llibre. També hi ha diverses edicions i critiques.

Entrem a  una sala dedicada a les mascares i objectes que s’utilitzen en la festivitat que fan  cada primer dissabte de juliol. Amb estes mascares es representa cada any la lluita entre Don Carnal i Donya Quaresma, com homenatge a l’arxipreste. Crida l’atenció la serp, el monstre amb cos i cara de mascle cabrio que és d’origen medieval amb un simbolisme especial.

Després veiem la sala dedicada a  Manuel Criado de Val, fill adoptiu de HIta, que fou el creador i director del festival medieval durant més de 50 anys. Va ser una persona amb una gran trajectòria professional i molt premiat. Hi s’hi poden veure els diplomes, els premis, els seus llibres…

Hi ha altres sales dedicades l’arqueologia i etnografia. En conjunt tota la casa museu, és un espai menut però aprofitat.

Enfront hi ha un mirador amb unes vistes precioses.

El llibre i l’arxipreste formen l’essència del poble i hi ha molt que gira al seu voltant. Al costat del mirador està l’escultura «Del Buen Amor», donada per Jose M. Benvides Benitez, un estudiós del llibre de l’arxipreste.

Tot seguit veiem les ruïnes de san Pedro. Probablement l’església era d’origen romànic transformada en mudèjar. Al segle XVIII era la principal d'Hita. Hi foren soterrats gentilhomes del poble, dels quals, la majoria dels sepulcres, foren traslladats a l’església de san Juan  a mitjans del segle XX. Actualment s’utilitza per a esdeveniments  culturals.

Seguim el passeig…sempre costera amunt, per empinats carrers…

Arribem a l’església de san Juan, que acabe de nomenar. De senzilla arquitectura mudèjar del segle XV, crida l’atenció el campanar ferrerià del segle XVI . No entrem, està tancada. Llàstima perquè hi ha un pila baptismal romàntica que té esculpit un arbre de la ciència de la vida que m’haguera agradat veure. En té altra pila renaixentista procedent de San Pedro. Generalment m’agrada l’estil mudèjar i a l’interior conserva l’enteixinat de fusta. També hi està la patrona: la Virgen de la Cuesta.

A la part mes alta en una posició estratègica, estava el castell, ara en ruïnes. En època islàmica ja existia una talaia que formava part d’una xarxa de fortificacions de vigilància. Es en època  cristiana es converteix en castell Al segle XVI s’abandonà i fou arrasat al segle XVIII.

Ja toca baixar…ara la caminada costera avall és més lleugera…

Fem un últim passeig…volem trobar més parts de muralla…

Ens hem quedat sense veure  l’arquitectura subterrània: les coves. Unes eren emprades com bodegues i altres eren les cases cova que els locals anomenen bodegos, que mantenen un grau d’humitat que permet hi viure. Tenim curiositat sobre estes coves vivenda.  S’adossaven al vessant del turó i l’accés era a traves d’una façana d’adob o pedra. L’interior era excavat a pic creant compartiments segons necessitats. Existien ja al segle XV i al segle XVIII hi havia catorze bodegos documentats que estaven habitats. Després de la guerra civil foren de nou habitats per persones que havien perdut sa casa.  Des de la dècada de 1960, foren abandonant-s’hi  Per a veure les bodegues i bodegos, que són visitables, cal cita prèvia. Però com sabem que hi ha bodegos  abandonats… i si en trobem algun pels afores… Al capdavall  no sabem si el que veiem és el que buscàvem, però ho sembla. Els bodegos són historia de Hita i estaríem bé que s’anaren recuperant.

I acabem el passeig per Hita veient el Palenque... enfront està l’aparcament. Primer el veig des d‘un carrer que eix de la plaça i després des del carrer Puerta de Caballos on hi ha altre llenç de muralla. El palenque recorda els antics recintes de l’edat mitjana on se celebraven els tornejos cavallerescos. Es va construir en 1970 als peus de la muralla com escenari de les justes del festival Medieval. Té capacitat per a 2000 persones. En estos moments enmig han muntat una carpa, preparant algun acte. A la porta hi ha una estàtua de Alvar Fañez de Minaya, un dels principals capitans d’Alfonso VI i nebot del Cid, conegut per la fama de guerrer.

 

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024